Page 1

14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 1


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 2


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 3


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 4


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 5


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 6


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 7

del 14 de desembre de 2009 al 7 de febrer de 2010


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 8


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 9

pòrtic “Crear, també, és donar forma al propi destí” Albert Camus.

L' Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Fundació privada, amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell i la Fundació Caixa Sabadell, presenta una exposició sobre el procés creatiu: “Em caso o no em caso? mirades amoroses del gran desastre” En tot procés creatiu hi és implícit el concepte d'innovació? Comporta tensió el procés de realització d'una obra? Quan comença i quan acaba aquest procés? Quin paper hi juga l'atzar? Aquesta exposició pretén donar resposta a alguna d'aquestes qüestions a partir del treball de quatre artistes de Sabadell i que practiquen diferents disciplines artístiques: Marc Torres, escultor; Llorenç Ugas, fotògraf; Oriol Vilapuig, pintor; Anna Vilarrúbias, gravadora. La idea inicial era mostrar el procés de creació de cadascun d'ells, és a dir, el procés de transformació que adopta una idea des que es genera a nivell mental fins que s'encarna en una obra. Semblava senzill, però reflexionant-hi i veient la complexitat que això comporta, es va optar per plantejar l'exposició en dos àmbits ben diferenciats. A la Sala I es podran veure un seguit d'imatges referents a diversos processos creatius en diferents moments, que ens ajudaran a copsar el concepte del que pot significar un procés creatiu, en tant que desenvolupament, posada en marxa i en quant a creació, imaginació, construcció. A la Sala II, es mostrarà el treball més personal de cadascun d'ells, apropant-nos a l'univers iconogràfic i més íntim del seu espai de creació.

Joan Corominas

M. Dolors Forrellad

Salvador Soley

President Fundació Banc Sabadell

Presidenta Acadèmia de Belles Arts

President Caixa Sabadell


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 10


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 11

em caso o no em caso?

mirades amoroses del gran desastre xavi garriga mora

Les expectatives

Orlan, imatge del cartell de “le baiser” un film de Denys Zacharopoulos

Vivim en una era en què l'escriptor Samuel Beckett ens sembla un peluix entranyable, vivim creient que ho hem vist tot i ens sentim preparats per a qualsevol imprevist. Malgrat tot sempre afrontem qualsevol mena de procés amb una idea de resultat, encara que sigui borrosa, mai tenim el full en blanc. El cap ens bull ple d'imatges de resultat, i esperem alguna cosa, mirem la realitat no com el que està passant sinó com el que hauria de passar: són les expectatives. A l'instant ens abat el desengany, que ens deforma la visió del que està passant; no podem gaudir del que hi ha, del que tenim, del que ens ofereix la realitat, estem pensant en el que no hi ha, les expectatives generen la sensació i el desastre. La cirurgia estètica -diu en Jodorowski- és la falta de reconeixement parental i els que s'operen el rostre és, perquè van a la recerca d'una imatge esperada pels pares. L'expectativa dels pares no permet als fills reconèixer-se en la seva pròpia cara: Qui sóc jo? (gran tema que treballa l'artista francesa performativa Orlan). Com bé diu el pensador i biòleg xilè Humberto Maturana, les expectatives neixen d'informacions del passat que les han generat. El present canviant ja les ha superat. Ell diu que sempre cal connectar l'educació amb la realitat, els plans antics mai serveixen, els alumnes sempre són fills del present. Educar aferrantse al passat, és a dir a les expectatives, garanteix la nostra extinció com a espècie. Aquesta ceguesa del fer ens deixa veure tan poc com el meu besavi Jaume que tenia cataractes, fa que naveguem angoixats en una imprevisible deriva pel món creatiu, amarats d'un sentiment d'escassa fortuna. Ens esperàvem una altra cosa, un projecte amb una previsió de fases constructives, de ritme i dates de temps determinats, que superaríem una darrera l'altra; però tot ha resultat un desastre, ni el temps, ni les fases, ni les dates de lliurament, res de res. Altre cop perduts en el camp desconegut. Angèlica Olvera diu que cal acceptar el misteri i la màgia de la realitat inabastable, per seguir amb llibertat i sense recança el moviment del present potent i incert.

La realitat inabastable

Medardo Rosso, “Ecce-puer”, 1906

El que més m'emociona del jove Alberto Giacometti és que, des del principi, va renunciar a treballar amb la realitat, va deixar de dibuixar; ell va intuir la impossibilitat de prendre-la, i no es va ni desanimar: ni ho va intentar. Des del principi diu que es va dedicar a fer - segons ell - coses “decoratives”, amb menys risc.

11


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 12

Després, als anys trenta, en plena maduresa, en un acte quasi de rebel·lió sentí el desafiament de dibuixar la realitat i en un valent intent d'atrapar el no-res, tornà a treballar retrats amb models vius. Com explica el galerista James Lord, que li va fer accidentalment de model durant un mes i mig, l'angoixa i la desesperació prenia a l'artista. L'Alberto, que era un home més aviat callat, quan dibuixava no parava de parlar. La realitat se li escapava dels dits, el procés de l'obra era d'una complexitat infinita i alhora tràgica, era una deriva inconsolable abocada al més gran fracàs. Sembla que ell mai va sentir que ho aconseguia. Queda la bellesa emocionant dels seus intents i ens deixà el gran espai per tornar-ho a intentar. Explica el seu germà Diego, que l'Alberto, en el seu llit mortuori, moments abans de morir, encara se'l mirava com un model a dibuixar: “Alberto, que t'estàs morint, para de mirar-me com si em dibuixessis!”

La deriva: “In girum imus nocte et consumimur igni” (De com un camí de llenyataires es menja el projecte)

Fotograma del documental collage: “in girumimus nocte et consumimur igni”, Guy Debord, 1978

“Dibuix de la Jana” (7 anys), mapa dels seus recorreguts quotidians, tallers infantils Escola Illa, curs 2006-2007

12

Francesco Careri diu que hi va haver primer els camins abans que les ciutats, camins de recol·lectors i caçadors, que es creuen, sense destí precís; una xarxa de recorreguts del coneixement per sobreviure on les cruïlles són nòduls, punts on aparegueren les ciutats. Actualment es qüestiona molt el concepte “projecte” aplicat als processos artístics i d'aprenentatge, ja que un projecte ve a ser un procés tancat, amb un resultat més o menys definit. Potser per poder controlar la inestabilitat desesperant del procés creatiu, l'artista conceptual Sol Lewitt va incorporar el concepte de procés i projecte al món de l'art. Ho va voler aplicar exactament per preservar i destacar la idea inicial com a generadora de tot, i com un intent de controlar amb un procediment industrial, aquest desastre artístic anunciat. Robert Smithson ho descriu a la perfecció en un text on explica una passejada il·luminada per Paissac l'any 1967. Un trist polígon industrial dels afores de Nova York; va presentant “escultures” i llocs, entre trastos deixats, deixalles, fang i espais d'empreses abandonats de la mà de Déu i del capitalisme. La deriva és aquest camí de llenyataires (holzwege) sense destí concret, un recorregut incert on la ment de Heidegger anava a buscar llenya per a les seves construccions. Tot va començar a fer-se evident en els poetes i artistes situacionistes, enamorats dels carrers del seu París, espais aparentment aestètics i ahistòrics, però fonamentals en el mapa emocional de la seva ciutat. Guy Debord, en la seva darrera pel·lícula documental, utilitza com a títol el dictat i palíndrom romà “In girum imus nocte et consumimur igni” (1978), que ve a dir “donem voltes durant la nit per acabar consumits per les brases”, un pensament enigmàtic sobre la deriva, que té el poder de retornar-me en tot moment on sóc. Prendre la realitat tal com és, misteriosa i sempre inabastable, genera ansietats i alguna alegria, poder ballar amb ella dins del procés creatiu és una cosa que tots anem aprenent al llarg de la nostra vida. Depenent dels estils personals de cada creador, es viu i es processa la incertesa de diferent manera. Com diu Gloria Fuertes, “en el mundo hay tres tipos de personas: las que sudan, las que tosen y las que son felices”. Incorporar aquesta incertesa des del principi del fer és bo per no perdre el regal de la bellesa de la realitat en brut.


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 13

“Bosc de suro de l’Albera”, febrer de 2008, 62 x 62 cm, impressió sobre paper Kodak, fotografia de Xavi Garriga Mora

Em caso o no em caso? Fer coses ens aboca a un mar d'indecisions, decisions i incògnites; fruit del judici decidim, recollim raons filtrades per la consciència amb les que desqualifiquem les opcions no escollides. Decidir-se ve a ser, d'alguna manera, partir-se tràgicament, com bé diu Gregg Braden. En el procés del creador cal escollir i decidir, però… Cal partir-se? Enmig de la gran deriva on em mena la vida, semblava que calia prendre part per un moviment artístic o un altre. Una cadena d'ismes que van generar les avantguardes del segle passat, on cada un negava l'anterior, però tots ells, continuen tan vigents com el primer dia. Negar-los amb manifests incendiaris i accions provocadores no va eliminar-ne cap, sinó que els va incloure en la pròpia definició de com deixar opcions sense escindir-se, amb heroica humilitat condimentada pel caos aparent de la realitat, escollir el camí que millor ens va sense descartar-ne cap, acomiadant-nos amorosament de les opcions descartades... Finalment i concloent amb la qüestió que encapçala generosament l'exposició, com diria el meu estimat mestre Carles Perellada, la resposta a la pregunta de “Em caso o no em caso?” seria… Em caso, quan penso que també hagués estat bé no casar-me. No em caso, quan penso que també hagués estat bé casar-me.

13


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 14

Canviar les coses amb la mirada, respirar Ja fa temps, des de principis del segle XX, que el pensament científic ha descobert que l'observador modifica la realitat tan sols mirant-la. John Wheeler company d'Einstein, requalifica l'observador com a participant, ja que va veure que els electrons modifiquen el seu comportament quan se senten observats en les seves passejades pel nucli atòmic; va descobrir que la mirada de l'observador està implicada en la realitat observada, canviant les coses sense ni tocar-les. I tot això em fa pensar que el pensament i la mirada prenen el poder. Les idees que en el seu estat més primari s'han convertit en quasi escultures; com deia Joseph Beuys: “pensar és escultura”. Pensant es generen estructures sinàptiques reals en el cervell, es genera forma. Marcel Duchamp va prendre la llicència d'apropiar-se de l'inesperat, en qualsevol lloc o moment, de fet no va dubtar a presentar com a obra seva una modificació de plom per a la dutxa de Cadaqués que perdia aigua. La cura que posa Duchamp a incorporar tota cosa que fa en el seu esdevenidor vital, ha ajudat a eixamplar els camps de l'experiència estètica. Expliquen que quan li feien la gran pregunta insistent: Que estàs fent actualment? Ell responia amb nitidesa enigmàtica: “Respirar”.

“Contenidor al barri de Gràcia”, abril de 2009, recull d’imatges realitzades amb telefon mòbil en format pdf i enviat via e-mail a 20 persones, amb respostes diverses. Fotografies de Xavi Garriga Mora

14


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 15

Mirar amorosament el gran desastre fèrtil

“Cotxe cremat camí de Sabadell a Terrassa”, agost de 2009, 21 x 29,7 cm, imatge per un e-mail de verificació dels camps de la bellesa. Fotografia de Xavi Garriga Mora

Com sobreviure al que ha passat, després del procés artístic que ha anat per allà on ha volgut sense ordre ni sentit aparent, veiem que res ha sortit com esperàvem. Podem arribar a pensar que les expectatives estan basades en un gran desconeixement de la realitat, sempre canviant i desconeguda, i ens apareix un resultat desconegut que entomem adolorits amb dificultat. Un cop superat el dol del resultat que esperàvem, poder començar a mirar el que hi ha, ja desabillats del passat, per poder prendre amb força els regals inesperats del resultat present. Deia Rosita Lacayo que l'etimologia d'humilitat ve d'acostar els peus a l'humus, a la terra o realitat, ens recorda que som aquí sense saber gairebé res del que ha passat, no coneixem el misteri d'on venim, no ens imaginàvem res del que hi ha; i el que és més trist de tot, el que veiem ens sembla poc atractiu. Bert Hellinger reflexiona que la cura de la depressió passa per l'accés a la humilitat, veure que la realitat és suficient i és per ella mateixa perfecta. Penso que en això ens ajuda molt Montaigne amb la pregunta que va formular en el seu famós dictat: “Que sais je?” Què sé jo de les coses? Aquesta pregunta ressona sovint dins el meu cap esverat, per acceptar les limitacions i entendre el procés. Em dóna sempre la petita possibilitat d'un joc viu que em permet mirar de nou aquesta gran muntanya de cendres que són les expectatives, i potser descobrir que del bell mig del gran desastre emergeix un potent fil per començar quelcom de nou. El fet de pensar que encara no s'ha fet res, ni tan sols s'ha començat en la part més mínima, m'empodera i m'aboca al més impúdic dels entusiasmes, sobretot perquè provinc d'una època on s'ha dit fins a l'afonia que no hi ha res nou: ja s'ha fet tot.

referències Beckett, Samuel. Poemes i mirlitonades. Edicions 62, 2001. (Il·lustració pàgina 5) González, Àngel. Alberto Giacometti. Ed. Polígrafa, SA, 1999 Lord, James. Retrato de Giacometti. Ed. Antonio Machado Libros, 2002 Alberto Giacometti a la col·lecció Klewan. Vídeo de l'exposició Fundació "la Caixa" de Girona, 2007 Maturana, Humberto. Educar y amar. Conferència en mp3 de la seva web Jodorowsky, Alejandro. Manual de psicomagia. Ed. Siruela, 2009 Careri, Francesco. Walkscapes. El andar como práctica estética. Ed. Gustavo Gili, 2001 Debord, Guy. In girum imus nocte et consumimur igni. Documental de cine (1978) Smitson, Robert. Un paseo por Paissak. Ed. Gustavo Gili, (1967) Fuertes, Gloria et alt. Dibujos de Carlos Ortín, Narices, buhítos, volcanes y otros poemas ilustrados. Ed. Media Vaca, (2005) Braden, Gregg. La matriz divina. Ed. Sirio, 2007 Marchán Fiz, Simón. Del arte objetual al arte del concepto. Ed. Akal, Madrid, 1972 Tomkins, Calvin. Duchamp. Ed. Anagrama, 1996 Hellinger, Bert i Höve, Gabriele ten. Los órdenes de la ayuda. Ed. Alma Lepik, 2008

15


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 16


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 17

mirades amoroses del gran desastre xavi garriga mora oriol vilapuig

Aquest arxiu es configura com una obra inabastable i per aquest motiu incompleta, que permeti la reflexió sobre la idea d'acció i procés en un sentit ampli del terme. Ha nascut a partir del generós encàrrec de l'Acadèmia de Belles Arts a un grup d'artistes locals i ha generat, de forma inesperada, aquest regal a vegades incòmode sobre el procés creatiu, amb un resultat incert i un format inquietant. Recollir rastres de l'inesperat és un fet que els científics anomenen serendipitat. Serendípia és la qualitat d'estar disposat a trobar allò que no estava en els teus objectius, valorar l'imprevist correctament. L'arxiu que hem fet és una col·lecció de troballes amb aquesta qualitat, el fet de presentar-les juntes crea un discurs que sembla fins hi tot necessari per l'entorn, donador de sentit en un instant, dins d'un present sempre canviant. El fet de recollir aquestes petites històries o rumors inexactes, entre ells connectats i desconnectats, ens converteix a nosaltres en narradors artesans (i no artistes com bé diu el Col·lectiu Wu Wing) d'un entorn al que ens devem perquè d'ell en venim i d'ell ens alimentem. Hi ha l'angoixa que ens provoca l'imprevisible, entendre que qualsevol acte i acció voluntariosa, pròpia o aliena, portarà implícita la participació del que podríem anomenar com la lògica de l'indeterminat (o sigui la vida). Fer un arxiu és acceptar aquesta incertesa i tenir en compte allò que s'escapa a tota previsió lògica, recollir i ajuntar pot ser fonamental per anar donant sentit a la realitat sempre canviant. Amb paraules del matemàtic Ch.S. Pierce " …la idea que allò que no podem comprendre com a situació absolutament lògica sigui precisament l'origen de tota possibilitat lògica". L'origen, l'esdevenir i destí final d'una obra i acció ve condicionat per múltiples factors que l'alteren, l'anul·len o la culminen imprevisiblement. El que aquest petit arxiu d'imatges ens mostra és el triomf de la vida, sempre imprevisible, arbitrària, tràgica i sense sentit aparent, enfront de la securitzant idea de permanència i immutabilitat. L'arxiu que presentem ens mostra accions que il·lustren aquesta idea de deriva, expectativa, desesperació i fracàs fèrtil que porta implícita tota voluntat d'acció. Petits gestos que modifiquen idees o conceptes previs. Actituds d'una voluntarietat evident amb altres de deixadesa i no acció que indirectament acabaran per condicionar el discurs i el transcurs dels esdeveniments. Exemples de naturalesa i origen variat, irònics i crítics, que s'extreuen de fonts diverses: unes més anodines i locals i d'altres més conegudes pel fet d'haver estat més difoses als llibres d'història. Agraïm a tots els que ens han aportat aquestes imatges i relats per a la confecció d'aquest arxiu.

17


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

arxiu

17:25

Página 18

la creueta també falca una garbella a can burguès

La creu de terme de ferro que dona nom al carrer de la Creueta la feien servir, a casa de Marià Burguès, de passador d'un filtre de garbellar terra, fina acció domèstica i anticlerical. Aquesta anècdota va ser publicada al seu magnífic llibre “Sabadell del meu record”, 1929.

18


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 19

la gran son que menja la vida

Esteve Valls Baqué va fer la seva darrera exposició, després de molts anys d'estar desaparegut de l'àmbit de l'art local, a la galeria Quasar del carrer de Sant Honorat. En aquesta exposició va presentar el seu darrer treball anomenat l'Indiquisme. En Josep Casamartina explica que el dia de l'estrena es va arreglar aviat i, per fer temps, es va posar a escoltar un bonic concert de música clàssica al sofà de casa seva i es va quedar adormit. Així va ser la inauguració del seu darrer gran esdeveniment artístic.

19


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 20

escultura pública privada de llibertat

Una vegada retirat el gran monument als caiguts del Racó del Campanar, s'encarregà una escultura a Antoni Tàpies, que ell regalà a la ciutat (l'Ajuntament en pagà la fosa). L'escultura és una bonica campana caiguda que encara avui es pot trobar, per raons de protecció contra el vandalisme, al pati de la casa Turull (avui, seu del MAS).

20


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 21

la vaca de la mala sort

La vida va per on ella vol. La vaca cega va ser una obra feta en un mal moment i, potser, de la manera menys oportuna. A l'inici de la transició política, l'escultor Camil Fàbregas, aliè als canvis que estaven succeint, engegà el generós projecte de fer una talla directa en un bloc enorme de pedra a la paret de la Casa Duran. Ell ho va entendre com un bon homenatge de la ciutat a Joan Maragall i al seu mestre, el magnífic Manolo Hugué. El problema va venir quan la ciutat, en ple fervor de canvi democràtic, va identificar -sense massa precisió- l'escultura amb l'antic règim franquista, demanant la seva retirada i substitució. Finalment, al cap d'uns deu anys, l'escultura fou retirada a petició de l'autor, dolgut i amargat de tants atacs verbals i vandàlics contra la seva obra mai inaugurada, i sota un silenci significatiu de les autoritats municipals. Actualment, està esberlada i confinada a la mateixa paret, però a la part interior, al pati del primer pis de la Casa Duran. Curiosament, la seva presència continua a prop i latent.

21


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 22

càfex, un cafè d’entusiasme

L'entusiasme -paraula que té l'origen en en-theos, que vol dir portar Déu dintre- va més de pressa que la realitat, aquesta connexió enlluernadora fa córrer més les mans que el cap, va provocar que la màquina fos feta i el cafè a taula damunt unes estovalles de l'il·lustrador Alexander Girard, envoltades per les cadires súper lleugeres de Gio Ponti. Càfex, un enginy elegant ple d'il·lusió, fet a Sabadell per preparar cafè, projecte que no es dugué mai a terme per raons de producció industrial no previstes.

22


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 23

mossèn mas i “sofia”, l’escriptura universal

El canonge de la catedral de la Seu d'Urgell, mossèn Mas i Bayés, nascut a Sant Hilari Sacalm el 1928, va inventar el fantàstic sistema Sofia, d'escriptura universal. Aquest sistema consistia en pictogrames extrets de molts llenguatges i idiomes diferents, amb una gramàtica i un diccionari de més de tres mil paraules traduïdes al català. Aquest sistema està a l'espera que la Unió Europea reconegui la seva evident utilitat.

23


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 24

collage, creativitat i conservacionisme

Conservar el present canviant és una tasca difícil de planificar: el museu local n'és una mostra. Què conservar i com? Una finestra? Una columna? Una màquina? Una caixa? Al pati del Museu d'Història (MHS) hi ha un collage, mostra d'aquest repte impossible; de tot el misteri de l'enorme passat ens queda, per exemple, aquest pati sense paraules.

24


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 25

la propietat de la tomba: una deriva

Quan passegem pels cementiris ens sorprèn veure inscrita en làpides i tombes una frase que esdevé estèril a l'instant, tan sols pel fet de ser on és: "És propietat de…". El propietari reclama la propietat de la tomba des de la mort; el propietari diu "això és meu" però el pobre ja no té forces per aixecar-se a defensar-ho. A Sabadell, com a Egipte (i no parlem de Terrassa), les tombes són fetes amb una intenció que, un cop mort el propietari, canvia. Coneixem el cas d'una bonica edificació mortuòria que la seva propietària va encarregar amb la intenció de posar sols el seu nom, excloent el del seu marit mort anteriorment i que, de ben segur, tenia prevista una retolació diferent (com fan molts homes propietaris). Aquesta història em fa pensar en una altra il·lustre vilatana que dorm eternament entre els seus dos estimats i successius marits, que de ben segur, tampoc ho tenien previst.

25


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 26

el rosari de sabadell

Marià Burguès explica que l’apologeta catòlic i conservador sabadellenc, Fèlix Sardà i Salvany, va promoure una processó: un rosari a trenc d'alba pels carrers de les ciutats del país en plena època liberal de la primera república del seixanta-vuit. Joan Amades afegeix que, al carrer avui anomenat de Joaquim Costa, un grup de veïns van llençar excrements i orina als devots del rosari quan passaven per sota casa seva. El govern va acabar prohibint aquestes accions religioses reaccionàries a causa dels aldarulls que generaven.

26


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 27

les bombes de saragossa i els diferents miracles

En Jaume Picañol, un aviador de l'exèrcit republicà de Sabadell, en el moment de la retirada, decideix bombardejar l'església d’El Pilar de Saragossa sortint d'un aeròdrom de l'Aragó. Sortosament les bombes no van explotar. El fet va ser interpretat com un miracle i li van dedicar unes columnes d'homenatge al recinte d'El Pilar, on s'hi pot trobar les dues bombes crec que originals. Gent devota de la ciutat de Sabadell va fer una peregrinació a Saragossa demanant perdó a la Verge per l'atemptat. Molts anys més tard, Picañol tornà d'un exili daurat com a empresari tèxtil a Bèlgica; per venir a retirar-se al seu país. Recordant aquell episodi ell digué: "Estaven tan malament les bombes que el miracle hagués estat que explotessin".

27


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 28

sant vicenç de jonqueres i la dessacralització

Sant Vicenç de Jonqueres, un edifici que perd la seva funció i la seva forma. L'antiga parròquia de la Creu Alta va ser restaurada en plena administració municipal comunista, i fou reconvertida en un espai comunitari d'ús difós. La primera restauració es va fer amb tan poc tacte que, segons rumors que ja comencen a ser llunyans, es va arribar a construir un vàter a l'absis de l'altar. Això va ser modificat posteriorment en una segona restauració, l'actual, més afortunada. Malgrat tot, la façana posterior encara manté aquest aire d'urbanització anònima dels anys 80.

28


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 29

l’església dels padres i el tuning del nacional catolicisme

El 1831 poc es pensava l'arquitecte Antoni Cellés i Azcona, de gust neoclàssic i enamorat de Roma, que uns cent anys més tard li emplenarien la seva elegant i ben composada façana amb dues escultures extranaturals i d'aire indescriptible. Fou a la postguerra que es va creure necessari emplenar l'elegant buit de la dreta amb l'escultura de Sardà i Salvany (eclesiàstic sabadellenc autor del llibre El liberalismo es pecado) i el de l'esquerra amb la imatge del pare Claret (fundador de l'ordre dels claretians i heroic confessor de la reina Isabel II).

29


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 30

les ganes inauguren el que no hi és

Altre cop les ganes superen la realitat. Quan l'aeròdrom de Sabadell era tan sols un projecte, no es va poder evitar fer un festival aeri als camps de conreu, on estava previst el seu futur emplaçament. El festival va anar molt bé, però, malauradament, l'aterratge, sobre uns camps abonyegats a la masia de Can Diviu, va ser complicat. Aquesta imatge és la que va sortir al diari de Sabadell. Per sort els pilots no es van fer mal i l'avioneta no va patir cap gran avaria. Tot això passava a la Festa Major de la ciutat, el 7 d'agost de 1933. Al cap d'un any l'alcalde Ribé inaugurà l'aeròdrom militar, futur aeroport de Sabadell.

30


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

annexos

17:25

Página 31

l’intent de vol, patrimoni de la humanitat

Yves Klein anuncià públicament que volaria en un lloc concret. La premsa convocada el va esperar a l'indret triat i l'artista es va presentar una mica més tard amb unes imatges d'ell volant (Yves Klein, Harry Shrunk, John Kender, Leap into the Void, 1960). El 2004 algú ho va tornar a intentar amb menys fortuna: Ciprian Muresan Leap Into the Void, After 3 seconds.

31


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 32

intentar levitar

Un dels exercicis que a la dècada dels seixanta l'artista nord-americà Bruce Nauman va assajar a l'estudi, consistia a concentrar-se en levitar a l'espai, sinó desafiant clarament la gravetat, almenys mantenint una difícil posició de balanceig entre dues cadires. Aquest test de resistència, que exigia concentració tant física com mental, va prendre la seva forma final en aquesta fotografia de doble exposició que revela, alhora, la temptativa i el fracàs de l'artista.

32


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 33

fertilitzar un desastre amb xocolata

Col·lecció MACBA. Fundació Museu d’Art Contemporani de Barcelona

Dieter Roth va triturar el manuscrit d'una novel·la que no es va publicar; en va fer una construcció amb les tires de paper i trossos de xocolata. Aquesta èpica estructura ha estat fèrtil, ja que actualment s'està corcant en una vitrina del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

33


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 34

l’art de potinejar

Josep Maria Subirachs realitza la façana de la passió de la Sagrada Família de Barcelona, augmentant la sensació agònica d'un edifici que no s’hauria d’acabar. Potinejar obres alienes no és una pràctica nova, ni reprovable; com sempre, depèn del qui i les circumstàncies, però cal recordar que el gran Tiziano també va fer com Subirachs: repintà part del fons de l'obra de Bellini El festí dels Déus, perquè fes joc amb el seu quadre La Bacanal ja que les dues obres havien d'anar penjades juntes a l'estança del duc de Ferrara. Però, tot i el talent del mestre venecià, en contemplar l'obra de Bellini no deixem de tenir una sensació de potineria.

34


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 35

un clerical incest

La pel·lícula Mogambo de John Ford fou censurada pel puritanisme clerical espanyol que no podia tolerar que al film es mostrés una infidelitat matrimonial. Per aquest motiu van decidir que Grace Kelly i Donald Sinden, que en la versió de Ford eren matrimoni, en la versió censurada serien germans. El problema va ser que quan la pel·lícula es va estrenar a Espanya, el públic no va entendre algunes escenes on el germans es mostraven extremadament tendres. Si més no, això deixà clar que les preferències de l'església eren clarament favorables a l'incest per damunt de la infidelitat matrimonial. Tot i que d'exemples com aquests, en termes de censura, en podem trobar a milers, aquest es pot considerar, sens dubte, un dels moments culminants de la inventiva clerical.

35


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 36

un format especial

Els que viuen menys anys però ho fan amb intensitat sembla que ja ho han fet tot. Francesca Woodman (1958-1981) va viure intensament els seus pocs anys de vida, pel que sembla el seu format va ser perfecte. No podem imaginar-nos què hauria passat si hagués viscut més.

36


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 37

una agressió convertida en autolesió

L'any 1914 la feminista Mary Richardson agredeix amb un ganivet, provocantli nombrosos talls, la Venus del mirall de Velázquez a la National Gallery de Londres. Més que una agressió sembla una sensible autolesió (de la perpetradora), una dona es fa mal a ella mateixa ferint una icona de la feminitat. Un document fotogràfic impactant testimonia l'agressió provocant-nos una ambivalent sensació de repulsió i atracció. Tècniques sofisticades han restituït la pell esquinçada de la Venus esborrant qualsevol signe de fissura en la superfície pintada de la tela, encara que, probablement, aquesta tela en el seu interior estigui totalment apedaçada.

37


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 38

teatre i llibertat

Rick Cluchey és condemnat i reclòs a cadena perpètua per segrest i atracament a mà armada, a la presó de Sant Quintí (Califòrnia). A la presó s'interessa per la literatura i llegeix tot allò que li cau a les mans, fins al punt que posa en marxa amb altres convictes una petita companyia teatral. S'interessa sobretot pel teatre de Samuel Beckett. Tant és així que la primera obra que representa la nova companyia és Tot esperant Godot de l'autor irlandès. “Va ser un desastre” afirmava Cluchey “vam agafar el text d'una revista i la transcripció era tan dolenta que vam fer dues vegades el primer acte, però ningú se'n va adonar”. La insistent tasca teatral del convicte va fer que li concedissin la llibertat. Un cop fora de la presó, el propi Beckett es va interessar per l'experiència teatral de Cluchey a la presó, fins al punt de dirigir i col·laborar amb la companyia que l'ex-convicte havia creat.

38


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 39

fragments de vida

El 1966 Michelangelo Pistoletto realitza l'scultura da passeggio. L'obra consisteix en una gran bola a la qual s'hi adhereixen objectes del carrer quan la gent la fa giravoltar. De la mateixa manera que la bola és transformada pels llocs on passa, aquell que la toca no queda indemne. Com l'escarabat solar que fa la seva bola de terra barrejada amb palla, la Sfera di giornali arreplega les deixalles del carrer. L'artista aplega els materials trobats per construir un objecte que incorpora fragments de vida, similar al que aquest arxiu pretén.

39


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

pel·lícules

17:25

Página 40

una nosa permanent

Kid auto races in Venice (1914) Producció: Keystone Film Company Direcció: Henry Lemand Fotografia: Frank D. Williams Actors: Charles Chaplin, Henry Lemand, Frank D. Williams Duració: 6,27 minuts L'any 1914, Charles Chaplin apareix per primer cop com el rodamón Charlot, en una pel·lícula de la nova companyia cinematogràfica Keystone. L'argument és molt simple: un càmera i el seu ajudant intenten filmar una cursa de cotxes a Venice (Califòrnia). L'atracció per la càmera (premonitòria, per tot el que va fer al cinema) d'un rodamón (Charlot), fa que aquest aparegui constantment com una nosa permanent, interrompent i frustrant el treball dels càmeres desesperats. Qualsevol expectativa i voluntat de treball topa amb un entrebanc real i imprevisible, el que interpreta Chaplin com a rodamón. La pel·lícula, filmada en situacions reals i en només un matí (un fet habitual en les pel·lícules de Mack Sennett) és, per ella mateixa, un admirable i virtuós exercici en l'art de la improvisació.

40


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 41

la deriva ingovernable

One Week (1920) Direcció: Buster Keaton i Eddie Cline Escenari: Buster Keaton i Eddie Cline Fotografia: Elgin Lessley Actors: Buster Keaton, Sybil Sleely, Joe Roberts. Duració: 22,16 minuts L'atracció i empatia que sentim pels actes antiheroics que Buster Keaton mostra en els seus films, fan que el valorem més enllà de l'actor còmic i d'entreteniment. Aquesta estranya heroïcitat que mostra Keaton assumint errors i fracassos com a part d'un procés absurd i ingovernable, i acceptant sense tragèdies ni laments la deriva dels esdeveniments, el fan aferrar-se a un present potent i incert, sempre canviant. Com a espectadors no podem deixar de fitar la pantalla, meravellats i emocionats davant d'aquesta actitud vital. La pel·lícula One Week està considerada com la primera obra mestra de Keaton; realitzada el 1920, Keaton s'inspira en un reportatge de l'època de la Ford Motor Company anomenat Home Made (1919). El film és una paròdia de la indústria de l'autoconstrucció que començava a proliferar en aquella època (els antecedents de l'actual IKEA). Després del seu casament, Keaton munta la seva nova casa, el canvi intencionat de l'ordre en la numeració de les caixes fa que el resultat sigui una meravellosa deriva.

41


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Página 42

exposició catàleg organització Acadèmia de Belles Arts de Sabadell Fundació Privada patrocini Fundació Banc Sabadell Obra Social Caixa Sabadell comissariat Maria Balcells Ricard Calvo Montserrat Senserrich producció Marc Torres Llorenç Ugas Dubreuil Oriol Vilapuig Anna Vilarrúbias idea i realització de l’arxiu Xavi Garriga Mora Oriol Vilapuig coordinació Maria Balcells Carles Bartolomé Montserrat Senserrich muntatge Neus Segalés

edició Acadèmia de Belles Arts de Sabadell Fundació Privada patrocini Fundació Banc Sabadell Obra Social Caixa Sabadell text Maria Balcells Xavier Garriga Mora Agustí Hurtado Marina Ramoneda Llorenç Ugas Dubreuil Oriol Vilapuig coordinació Ricard Calvo M. Dolors Forrellad fotografies Xavier Garriga Mora Rocco Ricci Llorenç Ugas Dubreuil Oriol Vilapuig idea gràfica i disseny Oriol Vilapuig realització AGC arts gràfiques creatives, s.l. impressió B-2/C gràfiques, s.l. D.L.: B-45940/2009 I.S.B.N.: 978-84-95166-77-7

L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Fundació Privada, agraeix la col·laboració de: Anna Borrell, Antoni Dalmases, Karina Garrido, Oriol Garriga Gusi, Maria Paredes, Antònia M. Perelló, Marta Pola, Institut d’Ensenyament Secundari Pau Vila de Sabadell

amb la col·laboracio


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 43


14696 ABBAA CATALEG 1

24/11/09

17:25

Pรกgina 44

Catàleg 1 BBAA 2009  
Catàleg 1 BBAA 2009  

em caso o no em caso: mirades amoroses del gran desastre. Catàleg de l'exposició col·lectiva realitzada a l'Acedemia de Belles Arts de Sabad...

Advertisement