Espriu i la biblioteca d’Arenys de Mar
Espriu i la biblioteca d’Arenys de Mar
3
Salvador Espriu i la Biblioteca P. Fidel Fita d’Arenys de Mar
Encara que Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners, la seva família era d’Arenys de Mar on va passar moltes temporades durant la infància. El record d’Arenys donà peu a la creació del mite de Sinera, tant present en els seus escrits. La Biblioteca d’Arenys de Mar, inaugurada l’any 1957, té un fons especial dedicat als escriptors de la localitat o que hi tenen alguna relació, com és el cas d’Espriu. La biblioteca posseeix tota la seva obra i els estudis que se n’han fet al llarg dels anys. Guarda també una sèrie de records personals i llibres dedicats, provinents bàsicament dels donatius efectuats per Fèlix Cucurull i Lluís Ferran de Pol, escriptors amics d’Espriu. La Biblioteca disposa d’una important col·lecció de documents relacionats amb Espriu, des del primer llibre que escrigué a la seva adolescència, titulat Israel, escrit en castellà, fins a llibres dedicats, cartes, targetes d’agraïment... escrites en una lletra molt petita i d’una gran pulcritud. N’oferim aquí una mostra. Finalment un text que explica la repressió que existia els anys 60 sobre la cultura catalana i l’escriptor: les dificultats per fer una lectura de poemes a la biblioteca a càrrec d’Espriu mateix. L’acte, explicat en un llibre de records, arribà a bon port gràcies a les gestions de la directora de la biblioteca, que evità que les autoritats del moment el prohibissin.
4
Memòria de Salvador Espriu: amb retrat del poeta, original de Subirachs. Barcelona: Edicions 62, 1988. 214 p. Margarida M. Tura i Soteras M’ha estat demanat que recordi, i el meu record de Salvador Espriu, tan bonic i entranyable, em fa retornar a Arenys. Feliçment tots són ja inseparables en el record col·lectiu. Miro enrera amb afecte vers la seva figura i vers el temps allunyat de la meva estada a Arenys de Mar al capdavant de la Biblioteca Popular P. Fidel Fita. Malgrat no haver-ne parlat d’aleshores ençà, recordo nítidament les circumstàncies de la seva coneixença i els fets posteriors que se’n derivaren per a la petita i dinàmica biblioteca de Sinera, tot el meu món professional tan estimat d’aquell temps. Recordo que era al matí d’un dia clar, ple de sol i de cel blau, quan ell hi entrà. Ho recordo així, senzillament, perquè des de la meva taula de treball mirava en aquell moment cap enfora, vers l’assolellada plaça de la vila i el blau intens del mar que es veia al fons. Em sentia contenta, amb la il·lusió de començar un nou dia d’una tasca estimulant que em feia feliç, en un entorn tan civilitzat i bonic. Les portes de la biblioteca eren obertes de bat a bat. No hi havia ningú encara, llevat de la llum del sol que l’emplenava donant-li aquell aire gratíssim que tenia de Biblioteca Popular, acollidora, alegre i lluminosa. Aleshores fou quan ell entrà. La meva mirada abstreta i allunyada mar enllà va encreuar-se amb la figura d’un senyor vestit de fosc que pujava els graons de l’entrada i venia cap a mi. Vaig mirar qui em creia que seria el primer lector del dia. No el coneixia, no l’havia vist mai, però de sobte, amb una gran sorpresa, vaig adonar-me que era Salvador Espriu en persona qui tenia davant meu. Fou així senzillament com ens coneguérem. Vaig alçar-me donant-li la mà i vaig invitar-lo a seure allà mateix on jo seia: la biblioteca era realment petita i no hi havia ni despatx. Jo era molt jove, i la seva visita d’aquell bonic dia d’octubre, tan grata i cordial, fou sorprenent per a mi i del tot imprevista. Salvador Espriu havia vingut per parlar-me directament d’un llibre seu, escrit quan tot just tenia setze anys. Es titulava Israel i era escrit en prosa castellana. Era el seu primer llibre, editat pel seu propi pare – si no m’erro – i en una edició reduïdíssima de cent exemplars.
5
Vaig saber de seguida de quin llibre es tractava. No feia pas gaire que el bon amic i “pare” de la biblioteca, i ex-alcalde i advocat arenyenc Josep Maria Pons i Guri, me l’havia portat juntament amb un parell de llibres més perquè fossin ingressats com a donatiu a la Biblioteca Popular d’Arenys de Mar. Recordo que, quan això s’esdevingué, vaig alegrar-me moltíssim de rebre aquell present. Era una troballa inestimable per a la col·lecció local de la biblioteca perquè aquell petit llibre, a més de la seva raresa bibliogràfica, contenia una dedicatòria autògrafa en català del Salvador Espriu adolescent, el qual amb tota la il·lusió i mà insegura l’havia dedicat a unes amigues seves d’Arenys de Mar, les germanes Lluïsa i Mercè Draper, del carrer de la Perera. Això era un fet: mitjançant Josep Maria Pons i Guri, cedit a ell per la mateixa Lluïsa Draper, ja molt velleta, aquell exemplar havia arribat a la Biblioteca Popular Pare Fidel Fita d’Arenys de Mar i n’era ja propietat. No sé com va ser que Salvador Espriu se’n va assabentar, però va venir certament a demanar-me si podia ser-li retornat el seu Israel, record d’infància gairebé. Estava molestat pel fet que aquell llibre seu amb una dedicatòria personal hagués estat lliurat a la Biblioteca Popular, ni que fos de la Sinera. Recordo que vaig entendre’l perfectament. Ell tenia raó, però jo sabia del cert que aquell llibre no es mouria de la biblioteca. Tot al contrari. A més d’esdevenir-ne una peça bibliogràfica valuosa perquè era obra de qui era i per les seves característiques especials, el fet de tenir-lo ja timbrat amb el segell oficial de la biblioteca, amb el nom i l’escut de la Diputació de Barcelona, l’havia convertit en un petit i estimat patrimoni públic, propietat del poble d’Arenys de Mar. Vaig defensar-lo amb aquest argument mentre parlàvem del llibre, i jo no l’hi ensenyava perquè, si bé era cert que el tenia timbrat, no l’havia “registrat” encara i temia que el meu raonament no era prou vàlid. I vaig dir-li que no, amb tota la cortesia i la delicadesa que Salvador Espriu es mereixia. Ell ho va comprendre molt bé, i estic segura que en el fons ho aprovà. Aquell home tan correcte, sensible, educat i amable que defensava sincerament el seu patrimoni i la seva imatge d’infant i aquella jove bibliotecària que li deia que no es van comprendre perfectament. Em penso que ens vàrem fer amics, així, senzillament. Continuàrem parlant una llarga estona, de la biblioteca, dels seus llibres, de Sinera, mentre jo maldava interiorment per trobar una solució del fet irreversible d’aquell llibre i de la dedicatòria il·lusionada que uns quants anys enrera aquells noi adolescent havia escrit sense saber encara prou bé el català.
6
Vull dir amb això que vaig ser-ne plenament conscient, d’aquest fet, i que era important per a ell. I jo tenia les idees molt clares sobre aquest particular. El llibre no sortiria de la biblioteca, però igualment clara era la decisió d’impedir que mai ningú, ni petit ni gran, ni literat ni profà, pogués atrevir-se més tard a fer ni un mig somriure sobre la persona de Salvador Espriu. Per tot el que ell i la seva obra representaven per a tots nosaltres, perquè ens havia salvat amb passió les paraules d’ença d’uns temps i d’uns anys difícils i opacs, Espriu era ja un símbol, un mite, i el mestre que tots els joves estimàvem. I podia passar molt bé que qualsevol mediocre infiltrat i grimpaire dels que sempre hi ha a cada camp professional s’atrevís a burlarse’n. En aquell moment se’m va ocórrer suggerir-li el que vaig dir-li tot seguit: ¿per què no escrivia una segona dedicatòria sota la primera, ara de gran, rient-se ell mateix de les faltes d’ortografia que feia quan escrivia en català de jovenet? Així, mai ningú no podria dir-li’n res, i a més ell tampoc no tenia gens ni mica de culpa si no li havien ensenyat el català de petit. Aquesta idea va fer-li gràcia i la va acceptar. Vàrem quedar que ens veuríem i també que li enviaria per escrit la transcripció del text esca del pecat a fi de poder-ne pensar un altre. Jo em sentia molt feliç, i més vaig ser-ho encara. Li vaig demanar d’escriure unes paraules al Llibre d’Honor de la biblioteca, com sempre es fa amb els visitants il·lustres. Ell hi accedí i hi deixà un petit poema al·lusiu a aquell dia i al seu record antic que diu així:
Perquè retorna, quan sóc perdut en l’ombra, un debilíssim record d’infant, les ales passen sense tocar-me. Va posar-hi després una dedicatòria que em va fer tornar vermella i, en fer-li retret del que havia escrit, em va contestar: “Senyoreta, la biblioteca és vostè.” Vaig haver de callar. Però, mentre l’acompanyava fins a la sortida, vaig atrevir-me a demanar-li encara una altra cosa: “...que si voldria venir un dia a la biblioteca a fer-nos una lectura del seu Llibre de Sinera...” Sóc ben conscient que això sí que li ho vaig demanar amb la seguretat d’un no, perquè sabia el seu caràcter retret, que no acceptava d’anar enlloc, ni menys encara a assistir a cap acte públic. Per això la meva sorpresa i la meva alegria van ser molt grans quan vaig sentir que em responia: “Doncs, sí, senyoreta, vindré ni que sigui perquè m’ho demana vostè.”
7
I va passar tot seguit a fer-me advertències, no fos cas que la seva acceptació d’aquell dia es considerés un precedent. Recordo que quasi vaig saltar d’alegria! Havia aconseguit que Salvador Espriu em digués que sí i que vingués! Certament, aquell dia 16 d’octubre de 1964 em va quedar gravat com un dia feliç. I vaig voler guardar-ne el record tan bonic tan sols per a mi. *
*
Després d’això, una breu però intensa correspondència va encreuar-se entre Barcelona i la biblioteca de Sinera, perquè ell va voler sotmetre a una aprovació prèvia –extraordinària gentilesa d’aquell gran escriptor de càustica ironia—el text que més tard escriví a la portada del seu llibre Israel el dia que, per segona i darrera vegada, va visitar la Biblioteca Popular P. Fidel Fita d’Arenys de Mar. Però, en aquella ocasió, un esclat de públic vingut de diferents indrets va escoltar de viva veu com la vila d’Arenys esdevenia Sinera transformada pel mateix Salvador Espriu. Això va succeir el diumenge 25 d’abril de l’any 1965 en commemoració de la festa del Llibre. Val a dir que fou un dia d’una gran plenitud, com no podia ser altrament, del qual tothom va quedar content. I Salvador Espriu també, que era el que més m’importava. Les roses del jardí de Lluís Ferran de Pol d’Esyllt T. Lawrence adornaven la biblioteca i la carta que vaig rebre al cap de pocs dies posava de manifest la satisfacció que ell sentia. Però que difícil i arriscat va ser poder fer venir Salvador Espriu aquella segona vegada a la Biblioteca Popular d’Arenys de Mar! No pas per ell, és clar, que era home de paraula i d’apassionada fermesa. El meu record és ben viu encara entorn d’uns fets i d’unes vivències personals que he descrit, i també ho és pel que fa a les circumstàncies polítiques d’aquells temps ja allunyats. Recordo amb quanta il·lusió vaig comunicar a la Direcció de Biblioteques que Salvador Espriu havia acceptat de venir a Arenys per fer-nos una lectura del seu Llibre de Sinera i que volia fer-ho coincidir amb la Festa del Llibre, el moment de màxim relleu social per a una biblioteca. Però la resposta verbal que vaig rebre de la secretaria va ser negativa. Aquell senyor havia estat suprimit del pre-programa d’activitats que havia hagut de presentar per a l’any 1965. Em va dir que no, que no el coneixien, i que, per tant, aquell acte quedava desautoritzat.
8
Aleshores sí que em vaig indignar. Molt, moltíssim. Tenia la paraula de Salvador Espriu i ell havia acceptat ja de venir. Això era prou important, i vaig decidir de resoldre-ho des de més amunt. Vaig anar a parlar directament amb el secretari de la Diputació de Barcelona per demanar-li l’autorització que se’m negava. Era lluís Sentís i Anfruns, el qual em va rebre molt amablement al seu despatx oficial de la Diputació, que recordo seriós i elegant. Vaig explicar-li que es tractava de Salvador Espriu, que ell ja m’havia dit que sí i que els seus poemes del Llibre de Sinera es referien tan sols als rials, a les barques, al cel blau i als seus records d’Arenys!. El senyor Sentís va escoltar-me amb atenció i no va posar-hi inconvenient. Va preguntar-me, això sí, què en pensava l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Vaig atrevir-me a respondre-li que ells també estaven il·lusionats amb la vinguda de Salvador Espriu, altrament un personatge entranyable per a la vila. Això el va refermar en el seu criteri i em va dir que ell mateix en parlaria amb el diputat de Cultura, Andreu Brugués i Llovera en aquells moments, amb qui jo havia de posar-me en contacte directament. Vaig agrair-li moltíssim la seva atenció i la seva conformitat. Tot, seguit, aleshores, vaig poder-ne parlar amb l’alcalde d’Arenys de Mar, Joaquim Doy i Guri – cosí germà de Josep Maria Pons i Guri --, també diputat. Es va quedar bastant tranquil en saber que tenia ja autorització de la Diputació de Barcelona i va donar-me també el vist-i-plau de l’Ajuntament. Tot això era verbal, és clar, però el pont de cobertura oficial administrativa ja era fet. Perquè la veritat és que no havia volgut demanar mai el permís escrit de Governació, que llavors era obligat i previ per a poder realitzar qualsevol acte públic, per petit que fos. No havia acceptat cap vegada aquell imperatiu que considerava humiliant per a una biblioteca popular, la primera institució cultural d’un poble. Sabia que era arriscat, però mai no havia passat res a la Biblioteca Popular d’Arenys de Mar. Però, per a la vinguda de Salvador Espriu, em faltava encara la conformitat del diputat de Cultura, el senyor Brugués. Recordo que vaig trucar-li un parell de vegades des de la biblioteca. Ell em demanava si podia tornar a telefonar-li una mica més tard, però el temps era ja escàs per a poder organitzar l’acte i la seva resposta m’urgia. A la tercera trucada va dir-me que sí. I, amb sentit de l’humor, va dir-me també: “Ja n’està ben segura, que no passarà res? Perquè, si no, anirem a parar a la presó.” I recordo que, tot rient també, vaig contestar-li que no tingués por “perquè si de cas, ja ens hi trobarem tots dos!. La respost dels diputat de Cultura fou la que esperava i va ser definitiva.
9
Al migdia vaig córrer a telefonar a Salvador Espriu a casa seva. Ho vaig fer des de l’hotel Gaviota, on dinava cada dia veient el mar, i molt contenta vaig comunicar-li que ja tenia llum verda i que podria venir. Recordo la seva veu al telèfon que em preguntava preocupadament ”si ja el tenia per escrit, el permís”. No l’hi tenia, és clar, però tot estava lligat i l’esperàvem amb il·lusió. No estava pas preocupat per ell: “El que em preocupa és vostè –va dir-me—perquè , si passa qualsevol cosa, és vostè qui se la carregarà, que la corda es trenca sempre pel cantó més prim...” I tan prim com era! Vaig assegurar-li que no passaria res i tan sols vaig demanar-li, en previsió, ja que volia que hi hagués també col·loqui –cosa prohibidíssima en aquell temps--, que, si us plau, no llegís en veu alta un parell o tres dels seus poemes que tenien una clara al·lusió política ja que a primera fila hi hauria les autoritats de la vila i no volia que s’inquietessin per res. D’aquesta manera ens posàrem d’acord i restàrem “confabulats” tots dos, tant per l’esperada signatura del petit llibre Israel com per la seguretat que jo tenia de la seva valenta actuació i protecció envers mi. Va ser tot molt bonic, i un dia realment memorable, del qual la Biblioteca Popular d’Arenys de Mar guarda l’únic record gràfic i escrit. Salvador Espriu era tot un home i una persona admirable i estimaré el seu record mentre visqui. Sóc feliç d’haver pogut congraciar-lo amb la seva infantesa i de veure ara com els seus poemes són ja coneguts pels infants d’avui dia. No fa gaire que, pocs dies després de la seva mort, un nen que tot just treia el cap per damunt de la meva taula de treball en una altra biblioteca – els monstruosos cavalls de riu dels quals Espriu em parlava són d’una persistència endèmica i benaurada—va demanar-me si tenia versos de salvador Espriu. Vaig dir-li que sí. I ell em va preguntar: “Que en saps cap de memòria?” Vaig dir-li que no, que me’ls havia llegit tots, però que no en sabia cap de memòria. “Doncs jo sí”, em va contestar. I tot seguit va recitar-me un petit vers que parlava del paisatge de mar blava i barques blanques que Salvador Espriu tant estimava! Ell ja no hi és, dissortadament, però aquell menut desconegut que va venir un dia a la Biblioteca Popular Sofia barat, del carrer de la Diputació de Barcelona, va fer-li, sense saber-ho, el millor homenatge.
Barcelona, 22 de febrer de 1986
Llibre d’honor Biblioteca Arenys de Mar 1965
11
Transcripció Amb un record molt agradable de la Festa del Llibre de 1.965, després d’una lectura del meu “Llibre de Sinera”. Dubto, però, per una mica mica d’higiene mental, que la lectura hagi també resultat agradable als pobres assistents a la mateixa. Salvador Espriu Arenys de Mar, 25 d’abril de 1.965
Ă€lbum de fotografies Biblioteca Arenys de Mar 1965
13
Vista general de la Biblioteca durant la conferència. Imatges de la conferència de Salvador Espriu el dia 25 d’abril de 1965 a la Biblioteca d’Arenys de Mar.
14
La directora de la Biblioteca sra. Margarida M .Tura i Soteras amb algunes usuàries, fent firmar a Salvador Espriu. Imatges de la conferència de Salvador Espriu el dia 25 d’abril de 1965 a la Biblioteca d’Arenys de Mar.
15
L’alcalde sr. Joaquim Doy, presentant a Salvador Espriu. Imatges de la conferència de Salvador Espriu el dia 25 d’abril de 1965 a la Biblioteca d’Arenys de Mar.
16
La directora de la Biblioteca sra. Margarida M .Tura i Soteras fent firmar a Salvador Espriu. Imatges de la conferència de Salvador Espriu el dia 25 d’abril de 1965 a la Biblioteca d’Arenys de Mar.
Curiositats
18
Dedicatòria de Salvador Espriu al llibre Israel de la Biblioteca d’Arenys de Mar.
Transcripció Veig que en aquells temps no sabia gens de català i ho feia prou malament. Sempre em queda l’esperança que diguin que després encara ho he fet pitjor. Salvador Espriu A., 25 - IV - 65
19
Més informació... Especial Salvador Espriu de la Biblioteca Virtual Fons especial Salvador Espriu Biblioteca d’Arenys de Mar Web oficial de l’Any Espriu 2013
Abril 2013