Issuu on Google+


“…cuando el hombre se pone a hablar lo hace porque cree que va a poder decir cuanto piensa. Pues bien, eso es lo ilusorio. El lenguaje no da para tanto.” J. Ortega y Gasset. La rebelión de las masas


2

Dedicatòries

Pròleg

Aquest llibre el vull dedicar, en primer lloc, a la M. Antònia Canals, fundadora i directora, i a totes i tots els mestres i persones que van fer possible l’existència de l’escola Ton i Guida. Segur que em descuidaré d’anomenar algú, escric de memòria. Prego que em disculpeu i no ho considereu una descortesia. Tots i totes esteu d’alguna manera a la meva memòria i heu participat en la meva educació i en la tasca de convertir-me en la persona que sóc. No cal dir-ho, a tots vosaltres, col·legues de Robinson, i molts altres alumnes de diferents classes amb els qui també ens ho vam passar de conya, oi? Alhora, vull dedicar-lo a la població de Verdum, aquests milers de persones la majoria de les quals van haver de deixar la seva terra per a venir a viure a un barri en condicions deplorables. Unes es van encabir en habitatges petits i atapeïts de criatures, àvies, avis i altres parents. Moltes s’hi van construir elles mateixes la seva llar, sobretot a la falda de Collserola, traient hores de son, amb materials aconseguits d’ací i d’allà. Juntes van constituir una comunitat deixada de la mà de Déu que va haver d’espavilar-se, de dotar-se d’unes normes mínimes de convivència, de recolzar-se mútuament per sobreviure en un entorn força difícil i hostil. Van haver de fer un gran esforç per tirar endavant la seva vida i la dels fills, renunciant –quin remei!– a cap mena de luxe, i amb molt poques comoditats. Els pares feien llargues jornades laborals fora de casa; les mares també feien llargues jornades a dins.

Ja sé que a la M. Antònia Canals no li agrada el títol d’aquest escrit. Com ella sempre ha explicat, el conte “Ton i Guida” representa la fortalesa de dos infants que amb imaginació i enginy són capaços d’acabar amb una bruixa que se’ls volia cruspir, de sortir-se’n d’una situació compromesa i superar llurs problemes, com ho va fer la mateixa escola al llarg de la seva existència. Valors que també van ser transmesos als alumnes. La M. Antònia no havia triat el nom de l’escola per casualitat. Però deixeu-me explicar perquè jo n’he triat “La casa de xocolata”: Ton i Guida fou una escola que representà l’amor per un projecte d’educació amb un fort component social; l’amor pel compromís amb un barri, una població i, sobretot, per una educació digna i de qualitat. Vaig aprendre que si no impregnes d’amor allò que fas, deixa de tenir sentit. I com que és amb amor que he escrit aquests records, res millor que impregnar-los de xocolata, ja coneixeu el simbolisme d’aquest aliment asteca. Estic convençut que el millor llegat que podem deixar als nostres fills i filles és l’estimació pels llibres, per la cultura, pel saber. Aquest bagatge mai ningú no els el podrà prendre. És un tresor que sempre duran i que permetrà el seu desenvolupament més complert. No sé si la cultura et fa més feliç però segur que et fa més conscient, més obert i tolerant; et fa sentir la vida amb més plenitud; t’arrela a la terra com els ramats al pastor, com l’arada al pagès, com la barca al pescador. Farà als infants ser més persona allà on visquin: persones actives i participatives, compromeses amb el seu destí, amb el seu temps i la seva gent. I aquesta herència la vam tenir molts nois i noies de Nou Barris mercès a l’esforç de les nostres famílies i de l’Escola Ton i Guida. Va ser aquesta la millor lliçó que vaig aprendre. Si va tenir –i encara en té- molta importància per a tanta gent, per al barri de Verdum i per als moviments de renovació pedagògica, deu ser per motius significatius. Potser perquè es va crear en un moment i en un lloc determinats, allà on, potser, era més inversemblant que aparegués un centre com aquest; potser perquè oferia una pedagogia i uns valors tan contradictoris amb la pedagogia i els valors imperants a la majoria de centres educatius no només del barri, sinó de tot el país. Ja des de petit, Ton i Guida em va semblar una illa estranya en aquell entorn. Per altra banda, estic convençut que les dificultats a què es va haver d’afrontar la van enfortir de valent: espais que ara ens semblarien totalment contraris a l’establiment d’un centre educatiu, oposició del sistema polític imperant La casa de xocolata 3


a la pedagogia que es feia, incomprensió per part de moltes famílies, etc. Quants pares portarien actualment als seus fills a una escola com el Barracó on les rates campaven al seu aire i sovint les sentíem córrer sota el terra de fusta? O en un local comercial sense pati? O en uns soterranis d’església força inhòspits? I no obstant això... l’escola es mantenia i fins i tot creixia en nombre d’alumnes cada curs! Sé per experiència que la fe en allò que vols aconseguir és capaç de superar els entrebancs més grans. Si creus en el que fas no hi ha res impossible. Em ve al cap un exemple personal. La primera vegada que vaig fer un curs de relaxació per a mestres a l’escola d’estiu de Rosa Sensat, a l’Escola Industrial, em donaren com a aula un taller de reparació de telers fosc i tenebrós on només entrava llum per uns alts finestrals. El terra era de ciment i feia una fortor d’oli i maquinària insuportable. En un racó, l’organització havia posat un matalàs gran d’aquells d’atletisme, on només hi cabien estirades cinc o sis persones, quan al curs se n’havien inscrit unes quinze. Al costat del matalàs havien disposat uns bancs de fusta i els alumnes havien de prendre nota amb la llibreta sobre les cames. En passar a la part pràctica, s’estiraren com van poder sobre el matalàs, amb un braç o una cama penjant fora. La meva experiència i el desig que els alumnes entenguessin que havien d’aconseguir relaxar-se en les condicions més adverses, com figurava en un dels nostres objectius del curs, van fer possible aconseguir-ho i vam acabar la sessió superant la incomoditat, les olors i l’horrible espai. Inconvenients com aquests i de molt més grossos va haver de superar Ton i Guida, evidentment. I sens dubte que al llarg de la seva història es va acomplir aquella dita que fa: “El que no mata, engreixa”. Ton i Guida oferí l’oportunitat a molts nois i noies de Nou Barris d’accedir a la CULTURA, així, amb majúscules; ens donà accés a una tecnologia punta pel que fa a l’ensenyament. No és que els mètodes emprats fossin nous, ja que es reprenien teories pedagògiques de principis del segle XX. Però sí novetat després de tants anys “d’Escuela Nacional”, d’uniformitat, de conformisme i manca de llibertat per a pensar, per a crear, per a experimentar, per a ser lliures, per a conviure nens i nenes, per a parlar la llengua que hom volgués. On es valorava més la feina aconseguida amb esforç que el principi d’autoritat. On els alumnes ens podíem expressar amb la paraula, amb la música, amb la dansa, amb el dibuix... Amb aquest escrit vull deixar constància d’uns records personals -potser, també, col·lectius-, intentant descriure unes imatges, una gent, un paisatge, perquè el temps no els esborri. Un paisatge força transformat per l’urbanisme, asfaltat i dotat de serveis impensables fa cinquanta anys. 4

El que trobo que ha canviat poc és el tipus de població. Als immigrants arribats de diferents comunitats de l’Estat Espanyol, ens estan substituint immigrants africans i americans, principalment. La història es repeteix? He deixat l’escrit en mans únicament de la meva memòria. Volia que fos fruit dels meus records per intentar transmetre com vaig viure aquells anys, com recordo els sentiments que despertaven els carrers del barri, la seva gent, els amics de l’escola, els amics del carrer, i les mestres i els mestres de Ton i Guida. Tan sols he mirat les fotos antigues que tinc a casa meva i a l’arxiu fotogràfic de l’Escola. A partir d’aquestes imatges han sorgit sorolls, olors i sensacions a vegades oblidades o arraconades en els meandres de la memòria i que tot seguit intentaré transformar en paraules. No cal dir que n’hi ha tantes històries de Ton i Guida com persones hi vàrem passar, siguin alumnes, mestres, pares, personal no docent o subscriptors. Cadascú visqué l’escola a la seva manera. De ben segur que la majoria tenen un record entranyable. Els alumnes, pel que comentem a vegades els ex alumnes, tenim un profund sentit d’agraïment i felicitat per haver tingut el privilegi d’haver estat membres d’aquesta escola. Cadascú tingué els seus mestres preferits. Cadascú recorda un mateix fet o vivència a la seva manera. Aquell recorda perfectament el moment en què passà tal cosa; aquella ni idea, com si no hi hagués estat... La memòria és selectiva i a vegades t’explica la teva història com t’agraden que hagin estat les coses. Reté olors i sensacions que han passat desproveïdes per a la majoria, i de vegades del que ha viscut la majoria a tu no et va quedar la més mínima imatge. Per això he intentat fer la història de Ton i Guida el més parcial i subjectiva possible, perquè volia recuperar el màxim d’olors i sensacions que vaig viure personalment en aquells deu anys en aules inversemblants, en patis atípics, amb mestres atípics en aquells moments, en una escola de pedagogia atípica per al seu temps, en un barri atípic de persones atípiques que vivien en una terra que no era la seva, d’una ciutat atípica que vivia l’esquizofrènia d’haver d’oferir una imatge pública que no es corresponia amb el desig íntim cultural i lingüístic. Volia reviure el tacte del vellut vermell del Palau de la Música, la por durant la travessia al port penjat en una cistella, les cançons mentre viatjàvem en tren, l’aire fred al coll del Noucreus, l’olor dels “pastissos” de vaca dels carrerons de Beget o la humitat i dolçor de les palmes de Pasqua.

La casa de xocolata 5


Comença la història (1962) Una sèrie de casualitats van fer que jo ara parli i escrigui en català: que a la M Antònia li donés per fer aquella escola; que la meva mare conegués a la del company José Ribas, el qual hi havia entrat poc abans (el seu pare havia pintat i reparat el barracó), i casualitat que jo, als tres anys, m’escapés sovint més enllà dels límits permesos i, donada la meva constància, la mare em portés d’una orella a Ton i Guida. No us confongueu amb el meu cognom. El meu pare sabia molt poc d’aquest idioma i el castellà era la llengua de casa i de tot el barri si exceptuem un parell de famílies. Bé, castellà, castellà, és una manera de dir; de fet havies de comprendre múltiples variants d’andalús, gallec, murcià, extremeny... Us dono un exemple. Un dia, una parella d’entranyables vellets, “la señora Genara” i el seu marit, a qui tots els nens i nenes anomenàvem “abuelo” i a qui fèiem dos petons allà on el trobàvem, encenien un foc davant de casa per a fer brases per al braser. Ens van demanar als menuts que per allà jugàvem si els podíem ajudar a buscar “unos palillos”. Vaig pujar a casa a demanar-li a la mare que, tot estranyada, me n’embolicà uns quants en una mica de paper. Quan els vaig donar a la senyora “Genara”, primer es quedà bocabadada de sorpresa; es devia imaginar que li prenia el pèl. Però quan va comprendre l’error, es va fer un tip de riure. Per “palillos” volia dir pals petits, per al braser. I jo li havia portat, obedient, un grapat d’escuradents.

6

Castell de Torre Baró. 1963

El barri Els fets que tot seguit us explicaré se situen entre els anys 1962 i 1973, en un extrem de Barcelona, on la ciutat també havia perdut el seu nom, com diria en Paco Candel de la Zona Franca i rodalies. De fet, d’anar al centre en dèiem “anar a Barcelona”. L’únic transport públic que existia l’any 1962 era el tramvia 50, que s’havia de baixar a agafar a la plaça Llucmajor. El suburbi, la perifèria, el barri marginat... Perdoneu, no m’agraden aquestes qualificacions: són mots que intenten definir un territori dels voltants d’un nucli urbà. Però tenen una connotació pejorativa que fa mal als seus habitants. Acostumen a sortir de la boca amb un cert to de menyspreu, de llàstima,..., i fins i tot de por. Ho sé, ho he sentit i encara ho sento i ho llegeixo massa sovint. Per a nosaltres, els infants del Verdum dels anys seixanta, el barri era el centre del món, el territori més bonic i el més meravellós. O us penseu que ens molestava la pols o el fang del carrer? O la manca de transports? O els solars plens de runes? En tot cas ens podria sobrar certa violència o agressivitat primitives, l’excés d’hores de treball dels pares o la manca de serveis culturals com ara esplais, cinemes, etc. És ben curiós el sentiment dels habitants d’un indret cap al seu territori. Apropa’t amb respecte i pensa que aquell o aquella que tens davant gaudeix de la mateixa dignitat que tu i seràs ben rebut a qualsevol suburbi del món. Que no et traeixin pensaments de superioritat, actituds colonitzadores o de caritat. Es notaran al teu posat i a la teva mirada. I mai, mai guanyaràs el seu cor. A més, pensa si el teu poble, la teva ciutat o el teu país, no és suburbi en relació amb un altre territori. La casa de xocolata 7


Verdum el constitueixen una sèrie de blocs agrupats en els Pisos del Gobernador, els de l’Obra Sindical –on jo vivia– i d’altres d’autoconstrucció, si més no els més propers a la muntanya de Collserola, com he dit abans. Els dos primers es van fer per a eliminar una part del barraquisme que sorgia com a bolets arreu de Barcelona amb les contínues onades d’immigració sense cap mena d’assistència ni control.

Los pisos del Gobernador Felipe Acedo, Governador Civil del moment, va impulsar la seva construcció, però estic segur que ell mai hi hauria viscut. Li hauria d’haver caigut la cara de vergonya per encabir famílies de fins a deu membres en habitacles de vint-i-un a vint-i-tres metres quadrats. Els seus ocupants provenien de les barraques de la Diagonal que podrien haver ofès els participants del Congrés Eucarístic de 1952. I cap mena de vergonya han tingut els Inauguració habitatges posteriors Governadors Civils, Generalitats Pisos del Gobernador. 1952 ni Ajuntaments, que els han mantingut fins que l’any 1997 va començar el seu enderroc i han començat a aixecar-s’hi blocs més grans, amb una mica més d’estètica i bastants metres quadrats més. Enquadrades entre els carrers Almansa, Via Favència, Viladrosa i Batllori, els Pisos del Gobernador eren unes tires estretes de blocs encalats de tres plantes, amb les porteries i les finestres de l’escala sense tancar. Passejant pel carrer podies veure la vida de les famílies que ocupaven els baixos. En un dels del carrer Viladrosa venien gelats i llaminadures des d’una finestra. Les teulades eren inclinades, de teules, i s’hi podien veure els dipòsits d’aigua. Els primers temps, però, un camió repartia aigua entre el veïnatge. 8

Comptaven també amb un safareig públic. Les escales i baranes eren de ciment i a l’estiu es notava una agradable fresqueta. La disposició dels blocs permetia l’existència de places interiors on la canalla podia jugar. Des que jo recordo, passejar-hi sense algun conegut o a segons quines hores era una aventura perillosa. En aquests habitatges hi vivia un personatge del qual no recordo el nom però que era molt popular entre els infants: el senyor dels coquis: una mena de galeta de cucurutxo amb una mica de merenga. Li faltaven alguns dits d’una mà, la mateixa que sempre utilitzava per a espantar les mosques que sobrevolaven la seva mercaderia. La passejava pel barri en una tauleta plegable plena de foradets on encabia els coquis. Un cop va passar un cotxe de policia pel nostre carrer i el venedor s’amagà a la porteria del Rafa i el Pedro, encara que li va servir de poc. Li van requisar el negoci i suposo que li posaren una multa. Venia productes sense llicència i dubto que les merengues passessin cap mena de control sanitari. El venedor preferit, però, era un altre senyor que portava un gros pirulí amb caramels de sucre cremat de formes molt divertides: galls, soldats, cavalls...

“La obra sindical” Us podeu imaginar de quin sindicat es tractava, oi? Aquests habitatges eren una mica millor que els anteriors. Només una mica. En l’actualitat els estan tractant d’una aluminosi gairebé terminal. D’estructura quadrada, els bloc s’alienen paral·lels a Collserola entre la Via Favència, el carrer Gòngora, el carrer Artesania i Almansa. Tenen quatre plantes, sense ascensor, evidentment, i alternen de dos a quatre habitatges per pis. Consten de tres o quatre habitacions, un menjador, una cuina gairebé “americana” i un lavabo on no hi caben dues persones alhora. Com s’ho feien per conviure les famílies nombroses tan habituals en aquella època, continua sent un misteri. Els primer primera van ser adjudicats a persones afins al règim polític d’aleshores: guàrdies de Franco, falangistes... El del nostre bloc va dur en públic la indumentària d’aquest grup polític durant un temps. Tenien la funció de porters i de controladors dels veïns. Ells, tan importants i vanagloriosos... Si total eren treballadors humils com qualsevol del veïnat! La casa de xocolata 9


nom del barri feia posar els pèls de punta a uns companys de feina que vivien a Badalona!– just d’on provenia el nom terrorífic per a nosaltres de “la banda del Correa”. La fama de les bandes i la violència que suposadament hi havia al barri produïa esgarrifança fronteres enllà, mira tu. No n’hi havia per a tant, però cal dir que no era un barri tranquil i que sovint hi havia baralles violentes.

Un barri per a jugar

Els habitatges Obra Sindical

Encara que no eren els únics controladors de la població. A la nit, les porteries les tancava el sereno i ningú podia entrar ni sortir sense el seu control. Passejava pels carrers amb la seva argolla de claus i la seva pica fent-la ressonar a l’empedrat. Encara recordo una nit que arribàrem tard a casa i el meu pare picà fort de mans repetidament cridant el seu nom: Serenooooooo, i al cap de poc aparegué l’esmentat amb cara de pocs amics a obrir la porta. Ben diferent que al Nadal quan passava casa per casa a demanar l’aguinaldo: una postaleta amb una rima ridícula amb la qual aconseguia recaptar la paga extra: Presto acudo cuando me llamas... Bé, com el farolero, el basurero, el barrendero i no sé quants “eros” més. Les escales, de set graons, van servir per adonar-nos del nostre creixement. No recordo a partir de quina edat vam començar a saltar els dos esglaons finals de cada tram. Després foren tres..., quatre..., fins a arribar a saltar els set de cop..., quan ja teníem deu o onze anys. El passamà era de ceràmica verd fosc, suau i fresc. Entre cada peça hi havia una mica de guix que a poc a poc anàvem rebaixant a cada passada amb les nostres petites ungles. També era un divertit tobogan si eres capaç d’aguantar l’equilibri i no caure en arribar al final de cada tram. Als tretze anys treballant a la tèrmica del Besòs, em vaig assabentar que el 10

L’any 1962 al barri gairebé no coneixíem l’asfalt. Els carrers de sorra eren els camps on es desenvolupaven els nostres jocs, i cap vehicle molestava el veïnat, excepte la vespa de Don Antonio, el practicant - antics ATS. El terra sec era espai per a les bales, la xarranca, la baldufa...El terra moll de pluja per a la llima i els pegots de fang a les parets, la nostra primera plastilina, les esquitxades als bassals, les botes d’aigua... Davant de casa (Marín/Artesania) hi havia las viñas, un immens camp d’herbes i runes on fèiem descobriments meravellosos: llagostes, sargantanes, tot tipus de rajoles i totxanes d’on trèiem les pedres i el guix per als nostres de jocs, pots de plàstic per a les guerres d’aigua, llaunes de pintures per a fer xanques. Ara hi ha el carrer Artesania. A la dreta, uns blocs de pisos alts; a la banda esquerra del carrer l’escola de mòduls professionals i el Parc de la Guineueta. Just on hi ha aquest parc, hi havia un barranc que ens separava del barri que té el mateix nom, barri rival amb el qual, de tant en tant, teníem guerres ferotges a Jugant a la plaça. pedregades. La casa de xocolata 11


El barranc tenia dos ponts, el petit de baix i el gran de dalt. Eren dos túnels penjats, antigues conduccions d’aigua, suposo. Per sobre tenien forma de volta. Per dins, segons l’aigua i la brutícia que hi hagués, podíem passar alguns trams ajupits. Passar-los per sobre posava a prova el coratge dels infants. El petit estaria a uns tres o quatre metres d’alçada, el gran més o menys el doble. Em sembla que aquest no el vaig arribar a travessar mai. Quan teníem edat per atrevir-nos potser el seny ens ho feia repensar. Al fons del barranc hi anàvem a jugar als tolls d’aigua i amb les grans quantitats de fang que s’hi feien. Un cop, algú de la colla que hi jugava va perdre una bota d’aigua que es va endinsar al fangar. El pobre va marxar cap a casa plorant per l’esbroncada que l’esperava. Les guerres i les baralles no eren només amb els de la Guineueta. Pels infants, el barri estava dividit en sectors segons la proximitat a la llar. Durant molts anys, el carrer Marín entre Almagro i Artesania era “el nostre carrer”. Els de la Via Favència eren els del carrer de dalt, i els del carrer Gòngora, els del carrer de baix. I Marín, més enllà d’Almansa era... el més enllà: un sector violent i perillós on poques vegades ens hi aventuràvem sols. Només hi passàvem amb els pares, per anar a comprar o per anar a l’escola, mai de forma voluntària. Quan tornava de l’escola o d’algun encàrrec, respirava tranquil en creuar Almagro: territori amic, on em sentia sa i estalvi. Tot el veïnat ens coneixíem, petits i grans, mares i pares, avis i àvies. No us penseu que entre nosaltres no ens barallàvem, no. Era poques vegades, però de tant en tant hi havia alguna esbatussada. Cap als sis anys, m’explicava la mare, li deia que quan fos gran i tingués un cavall, deixaria pujar tots els amics excepte al Jordi, el chorrina de oro, com l’anomenava la seva mare i sovint el cridàvem els altres. Era amb qui més sovint tenia picabaralles.

12

Els amics del barri La mainada del carrer (recordeu: Marín entre Artesania i Almagro), formàvem un grup que compartia tota mena de jocs. Fèiem pinya quan hi havia picabaralles amb nanos dels voltants, ens explicàvem les intimitats, inventàvem tota mena d’aventures i gosadies. Tot i que acostumàvem a jugar nens i nenes per separat, a vegades ens ajuntàvem per compartir la corda, la xarranca o les gomes. Els nois més grans ens feien de protectors i mestres de carrer. Només que abusaven de l’edat en jocs com la baldufa o el futbol. O es ficaven amb tu si tenies problemes amb els seus germans encara que fóssim de la mateixa edat. Nosaltres mateixos teníem a vegades picabaralles, però en general regnava el bon rotllo entre tothom. Les relacions familiars influïen molt, ja que si eren bones, els sentiments de solidaritat eren, si fos possible, més forts encara. La meva colla era formada pel José Antonio, el Santi, el Javi, el Jordi, i hi destacava el Tito Lorenzo. Era un noi menut, d’ulls sortits i inquiets, cara afilada i moreno gitano. La seva imaginació era inesgotable. No parava. Inventava jocs del no-res. I tenia molt sentit de l’humor. Un cop va baixar de casa amb un ou i ens va fer apostar. Havíem d’endevinar si l’ou era cru o cuit, amb la condició que ell faria la comprovació esclafant-lo al cap de qui acceptés el repte. En Tito només feia que riure, movia l’ou entre les seves mans i guanyava l’atenció de cada vegada més infants. Tothom li anava al darrere per saber com acabaria la història. A la cantonada de Marín havien inaugurat feia poc un casal d’avis, i a la seva porta vam acabar. Un iaio es va acostar demanant què fèiem, encuriosit, i l’innocent d’en Tito li va ensenyar l’ou amb la mà oberta. El vell li va donar un cop al dors i va desvetllar el misteri... L’ou sortí volant i es va esclafar al terra. El nostre amic li va dir de tot i va marxar enfurismat. La resta també vam girar cua decebuts perquè el joc i la diversió s’havien acabat. Em va saber greu pel Tito. Se’l veia tan content i ens ho estava fent passar tan bé... Maleït iaio! Però més greu em va saber quan el noi es va quedar paralític als dotze anys a causa d’una malaltia. Un mal dia, en llevar-se, les cames no li van respondre. Va ser un cop terrible. Vaig sentir molta pena per ell i molta por que a mi també em passés allò tan horrorós. Moltes coses van canviar en el grup des de llavors. El carrer sentí la seva absència a partir d’aquell dia. I encara més m’ha colpit la notícia de la seva recent mort. Als quaranLa casa de xocolata 13


ta-tres anys, de càncer. Desitjo que allà on siguis facis riure els altres tant com ens ho vas fer a nosaltres. Una entranyable abraçada, Tito. La majoria dels amics anaven a l’escola pública Onésimo Redondo, a l’Agustina de Aragón, o al Pare Claret, sempre separats els nens de les nenes. Qui podia pagar una mica, el portaven a l’acadèmia San Fernando, a l’escola de monges Luz Casanova del carrer Almansa o a una que hi havia al costat de l’actual clínica Stauros, a dalt de tot de la Guineueta. Els germans Juan, Pedro i Andrés anaven a una de Barcelona on es quedaven a dinar. Gairebé no sortien mai a jugar al carrer, i a la tarda es quedaven a casa fent deures o còpies interminables per complir algun càstig. En Juan tenia un curiós sistema de fer-les: alineava tres bolígrafs amb una goma elàstica i així estalviava un terç de la feina. Quan els nois del carrer ens explicàvem coses de l’escola, era gairebé sempre per a criticar la crueltat dels mestres o riure dels càstigs que aquests havien aplicat a algun company. Bufetades, estirades de patilles, cops de regle al palmell de la mà, estades interminables de cara a la paret amb els braços oberts, etc., eren escenes incomprensibles per a mi. Com era allò possible? De veritat existien tal mestres? Les classes eres monòlegs del professorat. Si xerraves et castigaven en un tres i no res. Les lliçons s’havien d’aprendre de memòria. Copiar era una tasca quotidiana. Sortides?, ni una. Activitats que per a mi eren normals, en aquelles escoles eren impensables. Llavors, jo em sentia un privilegiat. Ni a mi ni a cap dels meus companys o companyes ens havien pegat o castigat com explicaven amics d’altres escoles. A Ton i Guida els alumnes explicàvem les nostres experiències, donàvem la nostra opinió. Fèiem música, teatre, dibuix lliure, textos lliures, anàvem nens i nenes junts, sortíem d’excursió... Per què a les altres escoles no? No ho entenia.

14

Els pares Els pares treballaven fora de casa moltes hores, en feines feixugues i per un sou miserable. Arribaven al barri cansats, amb la mirada trista i desitjosos de sopar i anar-se’n al llit. El despertador sonava d’hora i els transports públics eren escassos i distants. El més proper era el tramvia 50, que sortia de la plaça Llucmajor. El metro calia anar-lo a buscar a Fabra i Puig, a la Meridiana. Poques vegades jugaven amb la mainada. I les estones lliures que podien tenir alguns a la tarda, les passaven al bar. De molts gairebé no recordo les cares, si de cas, per les estones que baixaven al carrer els vespres d’estiu i per les festes. D’entre d’altres sí que recordo el pare del Rafa i el Pedro, perquè sovint els venia a buscar on jugàvem cinturó en mà empaitant-los i donant-los fuetades que a la resta ens semblaven molt bèsties. I del pare del Santi, corrents en sabatilles darrere un pocavergonya que havia intentat abusar d’una de les filles petites. I del pare del Joaquín, que sempre ens renyava quan jugàvem sota la seva finestra. I del pare del Tito, que un dia ens cridà l’atenció perquè un grup de nens ens rèiem d’un home borratxo i li donà una pesseta perquè es prengués un got de vi. I del pare del tennista Orantes, amb el qual no es relacionava perquè s’havia separat de la dona. Del pare del Javier no tinc cap imatge perquè no vivia amb ells. Tampoc la seva mare. Estaven exiliats per motius polítics. El noi vivia amb els avis. I del pare del Javi i l’Ernest, un senyor gran i calb, sempre amable i de bon humor i que caminava coix perquè tenia un peu ortopèdic. Els divendres es cobrava. Era moment d’anar a pagar els deutes a les botigues o tornar els diners als veïns que te’ls havia avançat. I, sobretot, d’anar al bar. Tot el cap de setmana estaven de gom a gom, com l’Sputnik o el Calero del carrer Góngora. Tenien una olor característica barreja de vins barats, anís i tabac. El terra era sempre brut de serradures, de puntes de cigarretes i d’escopinades. Quan hi anava a comprar alguna cosa, era freqüent escoltar parroquians beguts que amb ulls humits entonaven alguna cançó flamenca, enyorats de la seva terra, mentre la concurrència feia palmes o deixava anar expressions com ara éle, vamo, ozú, tu arma... No m’hi agradava anar, als bars. Sempre hi havia algú que et feia algun comentari a frec de cara expulsant el seu alè d’alcohol o de fum, amb barba de tres dies i amb ulls que em deien “no sóc feliç, aquí”, “quina ràbia em fa haver de viure aquí, tan lluny de la terra autèntica”. La casa de xocolata 15


Per contra, ens vam fer amics d’un paleta, el senyor Juan. Treballava en els fonaments dels pisos del carrer Artesania que després ens impedirien veure el Tibidabo i bona part de Barcelona des de les finestres de casa. Eren uns pisos de nou plantes que degueren construir per a tapar les vergonyes del darrere. El senyor Juan era un home tendre i amable que sempre es dirigia amb respecte als infants. A vegades fins i tot ens regalava alguns caramels o joguines. I mai feia pudor d’alcohol. Potser no tenia fills. Va desaparèixer quan els camions van començar a descarregar quilos i quilos de ciment. Aquelles obres també van deixar paralític en un accident un veí que havia d’anar poc després a la mili, voluntari de paracaigudistes. Li va caure al damunt un carretó ple de formigó.

Les mares Les mares acostumaven a estar sempre a casa, llevat de les que netejaven oficines o llars més riques de la ciutat. I d’altres, a més de les tasques domèstiques, col·laboraven aportant una mica de diners fent treballs a casa com ara cosir, muntar caixes de cartró o d’altres feines similars. Vigilaven la canalla des de les finestres i algunes tenien una curiosa manera de cridar els fills, com la senyora Cristina. El pobre Alfonsito sortia a jugar sempre molt esverat. La veritat és que sortia poc i la seva mare el cridava sovint per a saber on parava. En la poca estona que era al carrer volia aprofitar el temps al màxim i jugar a tot, de manera que no jugava a res. Tirava la baldufa atabalat, disparava les bales eixelebrat, corria com un dimoni de grup en grup esverat, perquè el xssssssss de la senyora Cristina era inapel·lable. Si no es feia visible ràpidament davant la seva finestra, podia restar castigat sense sortir uns quants dies. Jo tenia enveja dels nois que sortien de casa, a la tarda, amb rebosteria casolana. La meva mare no tenia temps per a aquestes delicatessen, i això que només érem tres germans. Com s’ho feien altres mares amb més fills per a treure temps, era un altre misteri. Un dels que sempre menjava alguna ambrosia era en Tito. I això que eren cinc germans! Un altre misteri era l’ordre i la polidesa d’algunes llars. Semblava que certes dones concursaven a veure qui tenia menys pols a casa. Davant 16

nostre hi vivia la senyora Leonor i el senyor Antonio. Només tenien una filla, la Nuri. Potser per això el seu pis semblava un museu, lluent, a punt d’obrir les seves portes al públic. La senyora Leonor feia entrar el seu marit i la filla amb unes sabatilles que tenia preparades al rebedor. Si hi entrava algun estrany, de seguida patia un cruel sentiment de culpabilitat per dur una clapa de pols a les sabates i contaminar aquell temple dedicat a la pulcritud. Casa meva no era bruta, però sí un camp de batalla i de jocs. Les tovalles servien de capa de torero; un cabdell de llana, de pilota; els tornavisos del pare, eines meravelloses per a descaragolar i tornar a caragolar la màquina de cosir de la mare. La taula del menjador era idònia per al ping-pong... Les modes de l’època eren, vist amb la perspectiva del temps, ben divertides. Les mares, obligades pel seu rol, feien el que podien amb els minsos diners que quedaven un cop pagades les factures. Al barri no arribava més informació de decoració que la que oferien les revistes a les perruqueries, on ni tan sols hi podien anar la majoria de dones més que per a les obligacions socials. En els primers anys, els terres eren de rajoles rectangulars vermelles, d’aquelles que encara es poden trobar a cases antigues de poble. La cuina era de carbó, i la nevera, de gel. A la paret principal del menjador, una còmoda de grans calaixos i a sobre un Sant Sopar de guix; en d’altres parets, retrats dels avis, besavis o de la boda dels pares. Al sostre, làmpades de bombetes en forma d’espelma –encara el corrent elèctric era de 125 volts. I quan saltaven els ploms de ceràmica, recordo a la meva mare armada amb un tornavís canviant el fil de coure entre cargol i cargol. Lliteres a algunes habitacions per a encabir les famílies nombroses... A mesura que els sous van anar pujant, els pisos de l’Obra Sindical s’anaren transformant: cuines de gas butà o elèctriques; terres de terranc; mobles de melamina marró fosc i sofàs d’escai; cendrers de xapa amb un mecanisme central que feia desaparèixer les puntes apagades; vitrines amb calaixos a sota, plenes de cristalleria i estovalles amb vora de punt fetes per les àvies. A les parets, grans quadres d’escenes rurals o de cacera havien substituït els Sants Sopars i les fotos antigues familiars, de la primera comunió o de la mili del fill gran. Els anys setanta dugueren els terres de sintasol, mobles de paret a paret on encabir les estovalles, els coberts, les fotografies, els medicaments..., i la tele –sí, ja havia arribat el corrent de 220 volts. I giradiscos, batedores i neveres elèctriques... La casa de xocolata 17


Vida de barri Fins llavors, fins a l’aparició de la maleïda televisió, els carrers eren plens de vida; les relacions veïnals, força estretes; els infants, els amos del carrer. Quan feia bo, molta gent hi treia cadires i tauletes, dominós, cartes i gasosa, i es petava la xerrada fins a mitjanit. La canalla, feliç de compartir aquella camaraderia dels adults i poder jugar unes hores més. Recordo que fins i tot hi havia uns veïns del davant que jugaven a escacs, estrany joc de moviments impossibles de reproduir. L’aire feia olor de camp, d’espigues silvestres i malves. Un se sentia segur i partícip d’una comunitat entranyable i solidària. Sant Joan era la culminació, la gran nit. Els infants ens havíem afanyat els dies anteriors a recollir tota la fusta possible: mobles vells, caixes de la fruiteria..., fins i tot un cop aparegué un pal de telèfons de la bòbila del carrer Font de Canyelles, i hi havia competició entre els diferents sectors del barri per fer la foguera més gran. Cada any hi havia baralles per protegir la pròpia i anar a fer incursions en territori enemic a pispar-los la seva llenya o cremar-la abans d’hora. La impaciència encenia les fogueres abans de l’hora marcada, les dotze de la nit. Llavors esclatava una alegria que se sentia arreu, a més dels petards. El barri s’il·luminava i s’omplia de fum, d’explosions i olor de pólvora, i música. Els carrers es decoraven si de cas amb paper de seda retallat a tires de color vermell, taronja i groc. No hi havia diners per a més. Els petards preferits de la mainada eren les rasquetes i les bombetes. Els més grans tiraven piules i trons. De coets ben pocs s’enlairaven. Però els petards més sonors eren els que feia el senyor Ramon. Vivia a la porta del costat de casa i les cuines respectives compartien paret. Més d’una vegada havia donat un ensurt a la meva mare i a la resta de veïns amb els seus experiments pirotècnics. L’hivern retirava la gent del carrer, però llavors començaven els preparatius de la festa de Nadal. Els infants apreníem la tradició de boca dels pares i dels avis, i també de l’escola. La tarda de la Nit de Nadal era fantàstica. Ens ajuntàvem en grupets i, proveïts de simbombes i panderetes –a vegades construïdes per nosaltres amb tires de xapes aixafades i clavades en una tira de fusta– recorríem les cases del veïnat cantant nadales i recollint uns dinerets que acabaven de seguida al quiosc de llaminadures. La gent ens rebia molt bé, i tot i la vergonya que a vegades passàvem, havíem de cantar sota la mirada seriosa o divertida de qui ens havia obert la porta. A vegades la vergonya era més gran si ens feien entrar a la casa i cantar 18

davant el Betlem. A les monedes de tant en tant s’hi afegia una mica de torró, o una mantegada d’aquelles que t’omplien la gola d’un polsim impossible d’empassar. Rèiem quan picàvem a una porta desconeguda i, en no sentir resposta o escoltar algun soroll estrany, sortíem escales avall cames ajudeu-me. I la nit més esperada i genial era la de Cap d’Any. Ens reuníem per torns a casa d’algun dels veïns del replà. No hi havia hora d’anar a dormir i podíem menjar tot el torró i refrescos que volíem! Regnava el bon humor i els pares potser bevien una mica més del compte i els riures esclataven per qualsevol bajaneria. Els nens i els joves també ballàvem la música de moda: encara retinc aquella tan absurda de Mi limón, mi limonero, entero me gusta más... I el matí de Reis? Tots els infants sabíem que, de la llarga carta que havíem adreçat a ses majestats, moltes demandes es quedaven pel camí. En especial quan la tele va començar a bombardejar les llars. Qui podia pagar-les? La joguina més desitjada de totes era la bici. Poques famílies podien permetre’s aquest luxe. De tant en tant n’apareixien algunes pel barri, pispades pels més trapelles qui sap on. A casa arribà una de segona mà quan ja érem grandets, amb un gran esforç econòmic per part dels pares. Aquell matí, deia, era el millor: tots els infants sortíem a jugar i compartir les joguines. Arcs i fletxes, pistoles, estrelles de xèrif, cotxes de bombers, nines... El carrer era un formiguer d’infants radiants i feliços. Les pistoles... Les pistoles havien de ser capaces de fer petar de la manera més real possible i deixar aquella olor característica de pólvora. Encara que a l’escola Ton i Guida no agradaven, encara que no ens les deixaven portar el primer dia després de vacances perquè eren un símbol de les terribles guerres que sacsegen el món. No ens agradava aquella decisió; per a nosaltres les pistoles eren jugar a reproduir les escenes de les pel·lis del cinema, aquells westerns històrics de John Wayne. Disparàvem en duels imaginaris. Moríem i tornàvem a viure per a carregar-nos al contrari en un joc innocent, sense cap malícia. De fet, quan algú es feia mal jugant, per poc que fos, tothom l’atenia de seguida. Per als adults aquest joc era incitar a la violència, recordar escenes d’una guerra que volien oblidar, una guerra de la qual de tant en tant es parlava a casa en veu baixa, evocar unes imatges terribles que apareixien als diaris... Ho vaig entendre quan vaig veure els primers reportatges de la guerra de Biafra. M’impressionaren aquells infants negres d’ulls espantats i panxes inflades per la fam. I m’impressionen les imatges actuals d’infants armats de qualsevol guerra a Sierra Leone, Etiòpia, Bòsnia, Iraq o Colòmbia. La casa de xocolata 19


L’escola en els seus inicis. 1962 La Marian El nom de la M. Antònia Canals evolucionà al llarg del temps. Primer fou la senyoreta M. Antònia, després la senyu per excel·lència, i cap al final, la Marian. Va ser més que una mestra. Local carrer Viladrosa, curs 1967-68 Aconseguí aixecar, mantenir i crear escola de la seva escola –amb l’ajut inestimable de molts i moltes col·laboradors i col·laborades, evidentment. Dedicà “els millors anys de la seva vida professional”, com és de moda dir ara, a edificar un centre educatiu diferent, innovador, en un indret impensable en el Verdum dels anys seixanta. Va ser mestra d’infants i va ser mestra, encara ho és, de mestres. Els primers anys estigué amb el nostre grup en directe, hora a hora, dia a dia. Després, entrava i sortia dels cursos a fer-nos matemàtiques, una de les seves grans passions, a preparar sortides i excursions, o simplement a parlar de qüestions relacionades amb els mestres i l’escola. Especialment, però, deixà una empremta molt forta en molts àmbits no matemàtics o tan sols acadèmics d’aquella època, pròpiament dit: ens facilità i posà a la nostra disposició un munt d’aprenentatges i experiències de tota mena, i, d’alguna manera, ens va fer partícips del seu projecte. Possibilità que anéssim a audicions musicals al Palau de la Música, que tinguéssim educació plàstica amb persones especialistes que ens ensenyaven a ser creatius, expressió corporal, gimnàstica i esports més enllà de les taules sueques, classes de música, coeducació, biblioteca, cinema, teatre a la mateixa escola, i, el que m’agradà d’una manera especial: conèixer Catalunya pam a pam. Sense proselitisme ni discursos demagògics sobre el país o el nacionalisme català, ens va ensenyar a estimar la terra, les ciutats, les muntanyes, els rius i la gent tot caminant pel territori a través de sortides d’un matí o un dia a Barcelona, fins a les excursions d’una setmana al Pirineu, ses Illes o les Guilleries. Caminant a poc a poc per carenes o per carrerons de molts pobles, anàrem coneixent i estimant Catalunya. Pujàrem a cims emblemàtics com el Turó de l’Home, el Nou Creus o la Mola. Coneguérem poblets que havien conservat el seu urbanisme i formes de vida rurals: Beget, Oix, Llavorsí, Setcases, Ciutat d’Eivissa... Descobrírem i identificàrem el romànic enfilant-nos pels murs de les ermites de Boí, Taüll o Llavorsí i entrant temo20

rosos en les seves penombres. Aprenguérem civisme viatjant en transports públic com la cosa més natural del món, lliçons de solidaritat i cohesió de grup en situacions reals perduts entre muntanyes. I de retruc apreníem a ser ciutadans i ciutadanes respectuosos amb el medi ambient, amb la diversitat de les persones i els pobles, no només de Catalunya sinó d’arreu del món. Quan parlava dels paisatges de Las Hurdes extremenyes o de la riba del Guadalquivir se li encenien els ulls com quan parlava de la màgia de Montserrat. A mesura que creixíem, érem informats directament per ella, per exemple, que les famílies pagaven segons les seves possibilitats econòmiques, que els mestres deixaven una part del seu sou a l’escola, que hi havia unes persones anomenades subscriptors que feien aportacions voluntàries... Aquesta informació ens feia conscients que pertanyíem a una entitat especial que requeria la suma de molts esforços per tirar endavant i que l’havíem de valorar i aprofitar. El seu seguiment des dels tres anys fins als tretze va aconseguir que ens conegués a fons i sabés els ets i uts de cadascú, que la consideréssim gairebé de la família. La seva mà esquerra era mestra i aconseguia imposar

Visita al Palau de la Generalitat La casa de xocolata 21


la seva autoritat de forma natural . No us penseu que de tant en tant no sabés renyar i castigar sense que li tremolés el pols. Es guanyava la gent amb la seva senzillesa i naturalitat, amb la seva tossuderia i insistència quan tenia clar com havien de ser les coses. No deixava porta per trucar si era en benefici de l’escola, no tenia horari per a solucionar problemes, per a buscar recursos. Assistia a l’aniversari d’un alumne com sopava a casa d’alguna família de l’escola. Sortia de la perruqueria amb el cabell xop perquè considerava una pèrdua de temps passar-se una hora sota aquells assecadors tipus pentinat Simpson. Es tirava al terra a ajudar un alumne a resoldre un puzzle o muntar unes barres Montessori com s’engalanava amb un vestit senzill tancat amb un fermall per anar a una recepció oficial, al Palau de la Música o a una comunió.

El barracó

A la cruïlla d’Almansa amb la Via Favència, per on ara passa la Ronda de Dalt, hi havia un solar al fons del qual s’hi veia un barracó rectangular, de teulada inclinada a dues aigües, tot de fusta aixecat sobre uns pilars de mig metre per a evitar la humitat i les rates –fet que no sempre s’aconseguia. Tenia un tram d’escaletes per accedir a la porta que estava al lateral llarg que donava al carrer Almansa. Per sobre hi passaven uns cables d’alta tensió. Era una construcció atípica al barri, encara que la seva senzillesa no desentonava gens dels edificis del voltant. Però una casa de fusta convidava a pensar que era quelcom especial, un lloc que guardava sorpreses interiors, i despertava la curiositat d’entrar-hi. Havia estat una església que es reconvertí primer en escola taller, i després en escola per a infants: Ton i Guida, la batejà M. Antònia Canals, la seva fundadora. Com li agradava explicar, el nom responia als protagonistes d’un conte que els germans Grimm van anomenar Hansel i Gretel –i que el poeta Joan Maragall traduí per Ton i Guida–, en el qual una nena i el seu germà afrontaven amb enginy les dificultats de la seva existència, la pèrdua dels pares, la solitud, les situacions adverses, una bruixa que els volia engreixar per a cruspir-se’ls... I que se n’acaben sortint prou bé. Un paral·lelisme amb les dificultats polítiques, culturals, econòmiques i socials de l’època?... Potser. A més de la psicologia del conte, suposo que la forma del barracó també tingué alguna relació amb la tria del nom. D’alguna manera recordava una casa de camp on uns infants podien buscar refugi per salvar-se dels 22

perills del bosc, una casa coberta de xocolata, caramels i llaminadures, UNA CASA DE XOCOLATA. La mare m’hi portà d’una orella quan tenia tres anys, plorant desesperat i jurant que mai més m’escaparia més enllà del límits establerts al voltant de casa. Això d’anar a escola devia ser un càstig terrible. De cop s’acabaven els jocs al carrer, la llibertat de campar a la meva... Al carrer jugàvem segurs des de ben El Barracó. 1964 petits, mentre les mares ens donaven un cop d’ull per les finestres. Però la curiositat infantil podia més que la por als càstigs i sovint gosàvem allunyar-nos de l’espai immediat de casa i sortíem a buscar aventures. Tantes que la meva mare es cansà de cridar-me i jo no respondre i passar ànsia perquè jo no la sentia. Uniforme? Disciplina? Càstigs? Quin horror, l’escola! Però... en trepitjar el barracó vaig sentir de seguida que entrava en un lloc agradable i especial, un món desconegut fins llavors. Un espai on es respirava pau, respecte, atenció, convivència... Uns tons de veu pausats i tranquils. Uns materials increïbles. Unes olors diferents. Aquesta sensació de tranquil·litat i respecte contrastava amb l’ambient sovint crispat i violent del carrer, on molts problemes es solucionaven a crits i bufetades. Des del primer dia se’ns ensenyà a resoldre les diferències mitjançant el diàleg i el raonament, deixant-nos llibertat per a expressar sentiments, idees... Ben al contrari que al carrer, on imperava la llei del més fort. Ben diferent a la situació de la majoria de les llars on s’imposava la mà o la corretja paterna, o la sabatilla materna. Al carrer i a casa els infants teníem el nostre lloc, el nostre rol. Les decisions dels adults, o dels infants més grans, no es podien posar en dubte si no volies rebre un mastegot. Les ordres eren llei, pobre de tu si intentaves rondinar. A Ton i Guida..., bé, no us penseu que tot eren flors i violes, però la tendència general era induir, motivar, engrescar als alumnes a fer la feina, a que l’entenguéssim com un joc, com un repte divertit i interessant. A l’escola, la repetició, la còpia, la memorització contínua i sistemàtica no tenien lloc. Les felicitacions de les mestres eres encoratjadores. Les reunions amb les famílies intentaven transmetre aquest esperit i aquesta línia d’actuació. Recordo explicar a la meva mare, en tornar d’una reunió, el seu entusiasme per haver entès la importància del dibuix lliure. La casa de xocolata 23


La vida escolar al barracó Al barracó podíem tocar, explorar, manipular, sense que ningú ens cridés, sense que ningú ens renyés. Tot al contrari, unes figures altes femenines ens animaven a desenvolupar la nostra curiositat: la senyoreta M. Antònia, la senyoreta Glòria Gòrriz, la senyoreta Teresa Daví, que també feia de secretària, la senyoreta Dolors Giralt, la senyoreta Montserrat Martí... Hi havia unes barres de fusta pintades de blau i vermell que podíem alinear de més petita a més gran; uns daus també de fusta pintats de color rosa, d’un centímetre de costat a un decímetre, que podies apilar com una torre de Babel; capses amb fustetes de tots els colors i les seves gradacions per a classificar. Balances d’agulla amb pesos rodons que s’encabien en un rectangle de fusta. Els pesos també servien per aprendre a ordenar-los de més petit a més gran i a l’inrevés. Aprenguérem a fer nusos i llaços amb uns marcs de fusta que tenien dues parts de roba amb cordons a banda i banda. Hi havia d’altres marcs amb roba per aprendre a cordar botons i diferents tipus de tanques. Aprenguérem les primeres lletres amb la seva forma retallada en paper de vidre enganxada sobre unes fulloles petites. Resseguíem les lletres amb dos dits mentre repetíem el seu so fonèticament, és a dir, la ema era la m, la pe era la p, tal qual sonen aïlladament. Com vaig sentir anys més tard a una de les mestres de parvulari, la Dolors Casadevall, el més important perquè un infant aprengui a llegir és que el mestre o la mestra cregui en el sistema utilitzat. Potser amb el que vam aprendre nosaltres és més racional que d’altres, no ho sé. Els companys de carrer deien: “la pe con la a es pa, la eme con la e es me”, i reien quan la meva boca reproduïa els divertits sons de les consonants: mmmm, fffffff, ssssss, sense cap vocal després. Proveu-ho vosaltres i veureu quines ganyotes feu. També hi havia alguns recipients opacs amb diferents materials a dins per a copsar tonalitats de sons... Estava descobrint uns materials que més tard coneixeria amb del nom de Montessori, una eminent doctora i pedagoga italiana. Les classes tenien nom de contes: Pinotxo, Bambi, Babar, Riki-tiki-tawi, Nils, Robinson... A més, els infants podíem participar en la seva elecció! Us sona això de democràcia i participació? Estem parlant dels anys seixanta! Al barracó hi havia unes joguines meravelloses de fusta massissa: una cuineta, un tren, un cotxe..., portats de Suècia. Tot un luxe! A casa i al carrer gairebé totes les nostres joguines eren materials reciclats i posats en marxa mercès a la nostra imaginació: taps de suro o plàstic feien la funció 24

Fent marxes. 1967

de botons de màquines i avions; un pal era un magnífic cavall si hi pujaves i t’ho imaginaves i ho vivies intensament; un tros de mirall servia per a fer la rateta a la façana de les cases, un reflex que es movia d’ací allà, que s’ajuntava, separava i lluitava amb els dels altres amics; amb els pinyols d’albercocs fabricàvem xiulets. Què més volíem? Aquelles mestres eren ben curioses, volien infants espavilats i autònoms: no els agradava que les mares ens duguessin la cartera, l’havíem de carregar els alumnes. En entrar al barracó, el primer que fèiem era deixar-les endreçades i posar-nos la bata que, curiosament, tenia els botons al darrere. Ens posàvem en fila índia i cadascú cordava la del company o companya del davant: quina manera més curiosa d’estimular la cooperació, oi? Eren de quadrats blancs i blaus, o blancs i vermells, o blancs i rosa. Que diferents d’aquelles de ratlles blanques i grises de les escuelas nacionales! Fèiem el pati al gran solar del davant. Per a la castanyada hi havia festa. Amb escuradents i castanyes construíem ninots, cavalls, trens... Un dia les mestres van amagar castanyes embolicades amb paper de seda i les van entaforar al mur de la part de sobre del pati. Els nens i nenes corríem i ficàvem la mà pels forats buscant els tresors. Tinc la imatge gravada perquè, oh, sorpresa!, vaig trobar un paquet gran a dins del qual hi havia un rei fet de castanyes! Ens van fer una filera per tornar a entrar al barracó i em van felicitar per la troballa. La veritat és que m’hagués agradat més continuar jugant i buscant més castanyes pel pati. La casa de xocolata 25


Dies abans de Setmana Santa apreníem a fer trenes amb tires de serpentina. Començàvem amb dues tires i, segons la teva habilitat, podies fins i tot fer-ne de quatre. Aquesta activitat ens servia per a preparar-nos per a fer palmes. La M. Antònia portava palmons petits amb els quals ens ensenyava a fer-les. Mmmmmm! Quina olor més deliciosa feien! Calia tenir-los embolicats en draps mullats i en un lloc fosc. Els primers anys, la palma consistia només en dues trenes que sortien de la base i s’ajuntaven una mica més amunt, on cosíem una estrella feta de restes de palma. Més endavant aprenguérem a fer-les de trenes més amples, amb volta de punta i guarnides amb cucs fets de tires estretes de palma. Quina virgueria! A casa les acabàvem de guarnir amb dolços típics de Pasqua. Les padrines de l’època i del país acostumaven a regalar palmons als nois i palmes a les noies –i els padrins la mona. Però..., quina diferència amb les que fèiem a l’escola! Potser no eren tan boniques i ben acabades, però les havíem fet nosaltres, i allò tenia molt de mèrit. Apreníem el valor de les coses aconseguides amb el propi esforç. Competíem en tot cas per veure qui tenia més habilitats manuals, no en qui tenia més diners o es gastava més a comprar la palma més elaborada i guarnida. Un cop beneïts els palmons i les palmes diumenge de Rams, ens menjàvem les llaminadures i els penjàvem al balcó de casa, fins que el sol els assecava i perdien fins i tot el color. Aquell dia tothom al barri lluïa les seves millors gales; hi predominava el color blanc. Per una banda no podies jugar amb la sorra, quina llauna! Per altra, tots els infants acabàvem amb les camises i samarretes blanques plenes de taques dels gelats de xocolata! I els pantalons, faldilles i vestidets blancs, amb dos senyals de sorra al culet. Qui podia estar tot el dia dret al carrer sense embrutar-se? Sort que a l’endemà tornava la roba de diari i podíem tornar a gaudir de tots els jocs. Alguns dies fèiem marxes. Al terra del barracó hi havia pintada una línia ovalada i la seguíem al ritme que marcava la mestra amb un petit timbal o amb la música que sortia d’un giradiscos. Una de les peces musicals, una cançó popular sueca, se’m va quedar tan gravada que fins i tot ara la puc reproduir mentalment sense problema. El ritme podia variar: més ràpid, més lent. I calia estar molt atents per a seguir-lo i no sortir-te de la línia. A vegades dúiem les mans a la cintura, d’altres amunt, d’altres en creu. Era un exercici de concentració que ens recordava els equilibris que fèiem al carrer per sobre de qualsevol barana o empedrat dels jardins. 26

També recordo un joc molt divertit. Ens posàvem en rotllana. Un o una, amb els ulls embenats, es situava al centre i, entre les cames, tenia unes claus o una campaneta. La mestra assenyalava un del grup i, sense fer soroll, havies d’apropar-te a agafar les claus o la campaneta. Si et sentia qui estava al mig, t’assenyalava amb el dit i ara eres tu qui prenia el seu lloc. El català s’introduí ben aviat entre nosaltres en forma de cançons populars, nadales, el nom de les mestres o per les converses que tenien entre elles. Cal dir que, de bon començament, la majoria no enteníem res del que es deien, fins que anys després s’anà normalitzant com a llengua dins l’escola. A nivell escolar, vam haver de fer tot l’ensenyament en castellà. Però no us penseu que no vam aprendre. La segona feina que vaig tenir, als quinze anys, requeria saber parlar en català i... prou bé que ho feia! Escriure’l ja va ser feina d’uns quants anys més.

La gran nevada del 62 El primer hivern d’escola, l’any 1962, va ser el de la gran nevada. Barcelona quedà aturada durant uns dies. Carrers, arbres, cotxes..., tot quedà cobert per una espessa capa blanca com ningú recordava. Els pares no podien anar a treballar i tothom sortia al carrer a fer guerres i ninots de neu. La senyoreta M. Antònia ens explicà que havia La gran nevada de 1962 pogut baixar esquiant des del Tibidabo fins a la plaça Catalunya. Més tard he vist fotos de gent fent baixades esquiant pel carrer Balmes en una imatge insòlita de la ciutat. Aquella afecció per la muntanya ens l’encomanà ben aviat.

La casa de xocolata 27


Les sortides Estrany va ser el trimestre que no hi hagué excursió. Al llarg de tota l’estada a Ton i Guida, la M. Antònia ens portà arreu de Catalunya, en tren o autobús, caminant o en cotxe, en tren cremallera o en aeris. La primera excursió que recordo fou a Collserola, a collir bolets a la zona de la font de Canyelles, on ens acompanyà la Xantal, una mestra sueca que va passar un temps a l’escola. La Font Canyelles! Mare meva! Llavors ens semblava el lloc més lluny del món! Ara hi ha habitatges gairebé a tocar-hi. Bé, de fet si no han construït més amunt és perquè la zona ha estat declarada protegida, si no... Aquells primers anys, Collserola era la fi del món. Bé, l’altre extrem era la línia del mar que es veia des de les finestres de casa. Amb la família, a la muntanya hi anàvem molt de tant en tant; amb el pare a agafar móres i pinyes; el dia de la truita, el dia de la sardina, i poc més. Amb l’escola, hi anàvem sovint a estudiar i fer observacions. També recordo una altra sortida al turó de la Peira per a observar Barcelona i una altra al parc Güell per a conèixer l’obra del senyor Gaudí. De mica en mica, a mesura que anàrem creixent, els nostres horitzons s’anaren expandint, en especial les províncies de Barcelona i Girona. Al llarg de la nostra estada a l’escola, motxilla i sac de dormir a l’esquena, amb la M. Antònia i la resta de mestres, recorreguérem bona part de la geografia catalana i una escapada a ses Illes. Ton i Guida tenia fama al barri de ser una escola que no ensenyava gaire. Per exemple, quan els meus veïns ja multiplicaven, jo amb prou feines restava. I què?, si en comptes de multiplicar estava coneixent plantes i arbres en directe, tocant o sentint obres d’art en directe o assegut en rotllana compartint un dinar amb els meus amics, amigues i mestres? I què si en comptes de multiplicar tenia el respecte i el bon tracte de tot el personal del centre? Què m’importava a mi si en comptes de multiplicar manipulava un material per a comprendre de debò el concepte de resta? Sort que els meus pares entenien i acceptaven aquesta pedagogia i no em van donar de baixa com a d’altres! Segur que hagués sobreviscut a qualsevol escola nacional de l’època o a qualsevol acadèmia del barri. Molts i moltes ho van fer. Els companys del barri també jugaven feliços al carrer; aquesta alegria infantil no la pot destruir cap sistema per autoritari que sigui. Hagués après a citar de memòria els rius i les províncies d’Espanya, els reis gots, a copiar dibuixos de 28

cavalls estàtics, els verbs irregulars o a cantar les taules de multiplicar Però no hauria après a identificar els bolets i la vegetació de Barcelona, a conèixer els seus límits des del Carmel, a dibuixar els seus monuments, a sentir en directe una orquestra de cambra al Palau de la Música, a fer mim i expressió corporal al soterrani d’una església, a passejar per sobre el pont de Besalú, a fer esmalts i fornejar-los, a cantar La vall del riu vermell al cremallera de Núria, a entendre que la multiplicació és la suma repetida d’una quantitat determinada o que el conjunt buit és igual a zero, a fer palmes o una gimcana dins l’escola... M’hagués perdut, ens hagués- Parc Güell. 1969 sim perdut tantes coses... Al barracó vaig conèixer companys i companyes amb alguns dels quals encara ens veiem de tant en tant: la Irene, El José, el Buti, el Feliciano, el Jordi, l’Amparo, la Júlia, la M Ángeles i el Juan Carlos... Ton i Guida havia començat amb una única classe i va anar creixent amb nosaltres, o millor, nosaltres amb ella.

Nous locals Amb el temps el barracó quedà petit i calgué buscar altres ubicacions. Primer va ser un local al carrer Góngora per a dues aules. Els més grans ens hi traslladàrem. Era un lloc petit que les mestres s’encarregaren de fer-lo al més agradable possible, però no era el mateix. Li faltava el gran espai que hi havia davant el barracó. Bé que hi pujàvem a jugar i a fer les marxes i les festes, però trobàrem a faltar el caliu de les parets de fusta, l’alt sostre del barracó i, en especial, l’immens pati. La casa de xocolata 29


Aquell mateix any anàrem a visitar Montjuïc i el port de Barcelona. El dibuixàrem des de Miramar, on agafàrem després la cistella que vola per sobre les aigües tèrboles i des d’on els vaixells semblen de joguina. Mentre dibuixàvem, miràvem amb recel aquelles capses rodones suspeses sobre un cable d’acer que anaven i tornaven des d’un extrem a l’altre del port. Ens miràvem nerviosos i intentàvem dissimular la por al moment de pujar. A mig camí del trajecte hi ha una torre on es creuen les dues cistelles en funcionament, una en cada sentit, i hi ha una plataforma on pots sortir i gaudir del panorama. La cistella té un cert moviment oscil·latori i em feia por sentir que sota els meus peus hi havia una planxa de ferro que potser no suportaria el pes i que podia esquerdar-se i caure al buit de les aigües portuàries. Per sort, aviat trepitjàrem la plataforma final, de la qual es baixa al carrer en un ascensor potser menys fiable que la cistella. Tornar a sentir asfalt sota els peus em produí una agradable sensació de seguretat. Les restes del Barracó. 1967

L’estiu de 1967 el barracó va ser espoliat i cremat. Només van quedar els ossos: la teulada mig destrossada i alguns pilars. És un dels misteris que no he pogut desentrellar mai. Ens van dir que va ser un acte de vandalisme. Vandalisme? Qui podia voler fer tant de mal? Digueren que fou gent del barri, que fins i tot la M. Antònia i el Josep Rovira van anar per les cases del voltant recuperant part del mobiliari robat. Però si hi havia alumnes d’aquells habitatges!!! Tothom sap que els habitants de les Casas del Governador eren gent humil i treballadora, però tan miserables com per cometre un acte com aquell? Què en treien de tenir uns contes, unes joguines, un mobiliari infantil? Puc entendre un robatori de diners, un acte de brètols com trencar uns vidres. Però destrossar tota una escola? Això només ho vaig veure anys més tard, durant la transició política, quan grups feixistes atacaren algunes escoles catalanes. De debò que encara em costa de creure que ho fes gent del barri. Els fets em fan pensar que algú va moure els fils. Ara, doncs, calia serrar les dents, mirar endavant i buscar nous espais. Foren els baixos de l’església de Sant Sebastià del carrer Viladrosa. El rector, mossèn Juncà, ens ajudà molt ubicant-nos de manera urgent. Era un indret força inhòspit però del qual guardo records entranyables. Allà vaig tenir els primers mestres masculins: l’Albert Geli i en Josep Rovira. 30

Les mestres dels primers anys. La Glòria Gòrriz, la Montserrat Martí i la Teresa Daví D’aquestes mestres, us en puc explicar poques coses. Les vaig tenir molt a l’inici de l’escola i els records es fan molt difusos. Encara retinc, però, la dolçor de la Glòria i el seu timbal en fer-nos marxes, la serietat i paciència de la Montserrat Martí fent-nos Montessori o les pràctiques de papiroflèxia amb la Teresa Daví, que de fet era la secretària de l’escola però a vegades ajudava en algunes classes. De l’estada al local del carrer Góngora recordo una mestra, la M Dolors Giralt, la seva capacitat per a fer-nos estimar els contes i els llibres. Ah!, i els puzzles. I el disgust pel robatori d’uns cromos que vaig patir per part d’una colla de nens dels voltants de no sé quina col·lecció que fèiem a l’escola. També em ve a la memòria una visita de la Marta Mata, amiga de la M. Antònia, per a presentar-nos el seu llibre Chiribit, un llibre de lectura deliciós que tenia aquest tipus de lletra anomenada lligada. Encara dec tenir un exemplar a casa dels pares i encara hi veig en una pàgina un grup de nens i nenes agafats de les mans volant pel cel. La casa de xocolata 31


Curs 1966-67. Baixos Església de Sant Sebastià

Teresa Daví

Glòria Gòrriz

Montse Martí

La Marta ens explicà un conte anomenat El país de les cent paraules, amb el qual vaig entendre que el llenguatge pot obrir tot un món desconegut, que les paraules et fan ric en coneixements, que saber el perquè de les coses, com funcionen els aparells, per a què serveixen, és sovint molt més útil que posseir-los. Al carrer Góngora vaig estar un o dos cursos, no ho recordo massa bé, ja que de seguida vaig passar als locals del carrer Viladrosa: els baixos de l’església de Sant Sebastià.

El primer dia d’escola en aquest espai vaig arribar tard a classe perquè va ser difícil de trobar. Amb la mare vam recórrer totes les dependències de l’església sense trobar cap escola... ni a ningú. Finalment vam optar per baixar unes escales amples que, acabades en un corredor en forma de quatre on hi havia uns lavabos, donaven a un pati de pedretes gran i cobert, amb bigues de ferro al sostre, d’aquelles taronges que tenien uns forats hexagonals. A la banda oposada hi havia una paret baixa que deixava entrar la llum del dia. A la dreta hi havia un espai ple de grans caixes de fusta i una porta. A l’esquerra, un altre espai, com un escenari del pati, i al fons una altra porta. Picarem allà i resultà que sí, que allà era la classe on havia d’anar. Aviat descobrírem els avantatges d’aquell pati: les pilotes no anaven al carrer ni es penjaven enlloc. Les pedretes donaven moltes possibilitats de joc. Les bigues servien per a penjar-hi cordes des d’on imitàvem les pel·lis del Tarzan. Les caixes de fusta foren retirades poc temps després perquè estaven plenes de claus perillosament sortits i rovellats, encara que el temps que hi foren representaren un lloc ideal per a jocs d’amagatall.

Fent palmes. 1967

El pati dels baixos del carrer Viladrosa. 1967 32

La casa de xocolata 33


34

L’Albert Geli

En Josep Rovira

L’Albert devia patir de la gola, perquè sempre mastegava pastilles Valdés, unes de menta molt fortes en forma de gominola cobertes de sucre. Tantes en menjava que a vegades es quedava sense i enviava algun alumne a comprar-ne a la farmàcia. Tenia un Renault 4x4, d’aquells que s’assemblaven als Wolkswagen escarabat. Ens va ensenyar a jugar a matar, gran alterna- Classe de gimnàstica. Carrer Viladrosa. 1968 tiva al futbol que va triomfar i que a quart de batxillerat –l’actual segon d’ESO– encara hi jugàvem. També ens va organitzar unes olimpíades inoblidables amb proves a l’escola i al parc de la Guineueta. No recordo si hi van haver medalles de premi, però sí que ens ho vam passar d’allò més bé. I una gimcana per tota l’escola que va marcar època. La prova més difícil recordo que va ser resoldre una suma que havia escrit a la pissarra. La vam repetir no sé quin munt de vegades. No hi havia manera! Però si sumar ja feia temps que en sabíem! Suposo que eren els nervis pel joc perquè, de fet, tots els grups la van haver de calcular moltes vegades. El premi als guanyadors va ser una piruleta... i una pastilla Valdés de propina! L’Albert era de Girona i els seus pares eres pagesos. Ho recordo bé perquè un dia, en preguntar-nos per la feina dels pares, en Juan Carlos, una mola de nen bru i primitiu però d’un cor immens, es posà a plorar perquè no volia dir en veu alta que el seu pare era pescador. El profe li va explicar que s’havia de sentir molt orgullós d’això, que ser pescador no era cap deshonra, com tampoc ho era cap professió del món que fes un bé per a la comunitat. També em ve a la memòria que en Juan Carlos va fer de bou –el paper li esqueia d’allò més bé– en una obra de teatre inspirada en un dels contes del llibre Pueblos y leyendas. Un cop vam fer balls populars (aquell mestre era un tresor!). A mi em va tocar ballar amb la Cati, una noieta gitana del carrer Góngora, i ens ho vam passar pipa. Encara la veig alegre i somrient girant al meu voltant amb la seva faldilla blanca que contrastava amb la pell bruna, el cabell negre molt llarg i uns ullets que treien guspires. Amb l’Albert vam anar a les fonts del Llobregat el 1969 i a Beget el 1970.

En Josep era un home alt i tranquil que em donava molta confiança i seguretat. Per petit que fos el teu avenç, amb un somriure t’animava a seguir aprenent encara amb més ganes. Hi ha records curiosos. No sé per què no se m’ha oblidat el dia que ens explicà la diferència entre más i mas. Sentia la seva olor personal, les explicacions Jugant a l’esplanada davant el Barracó. 1966 amb la seva veu profunda i pausada, les seves mans, de dits grans i segurs que agafaven el llapis i el feia escriure amb una lletra clara... Amb ell també fèiem teatre, i recordo que ens acompanyava al Palau de la Música. Durant un temps hi anàrem a sentir música clàssica. Us imagineu una colla de marrecs de l’extraradi vestits més o menys de diumenge trepitjant les luxoses catifes del Palau, seient en butaques de vellut vermell que a nosaltres ens semblaven trons de reis? Nosaltres sentint Bach, Mozart, Vivaldi, Beethoven, quan la música més habitual que escoltàvem al barri era de Manolo Escobar, Antonio Molina o el Dúo Dinámico? Per les escales entràvem centenars de nens i nenes de tota la ciutat; alguns amb uniforme, d’altres amb les millors gales que havíem pogut aconseguir. Miràvem aquella enorme llàgrima del sostre feta de mil cristalls de colors que semblava a punt de caure, aquelles figures dinàmiques sorgides de la paret del fons de l’escenari, aquelles dues cares enormes que hi ha a banda i banda del parquet tot conscients que havien de ser algú molt important per haver estat situades en un espai tan impressionant. I tot seguit, es feia silenci i mil ulls es concentraven en les mans d’un violinista, mil orelles sentien el trist gemec d’un violoncel o l’estridència d’una trompeta, mil cors bategaven al ritme d’un gran timbal. D’entre sessions molt avorrides, n’hi van haver d’altres de magnífiques, com les protagonitzades pels Petits Cantors de Viena. Era impossible no sentir la pell de gallina en escoltar aquelles veus, aquella harmonia, aquella conjunció melòdica i disciplinada que s’iniciava, feia pauses, tornava a arrencar, pujava i baixava com les ones del mar i acabava alhora. A vegades brusca com un penya-segat. A vegades suau com l’aterratge d’un ocell. La casa de xocolata 35


Lloret. 1967

Un banyet a la platja de Lloret. 1967

Va ser la primera sortida d’una nit. Anàrem en tren a Blanes i d’allà caminàrem per la serralada costanera fins a la platja de Santa Cristina. Recordo haver passat molta calor durant el camí, però era mitigada per la dolça brisa marina, l’olor penetrant dels pins i l’immens blau del mar que s’obria als nostres peus. Ens banyàrem a la vora d’unes roques on de seguida perdíem peu. A mi em feia molta por i em calgué l’ajut d’en Josep per a creuar un petit tram entre la sorra i una illeta des d’on saltàvem una i mil vegades. També recordo que el profe ens sorprengué en sentir-lo parlar en francès amb un matrimoni encuriosit que preguntava sobre la nostra excursió. A la tarda pujàrem a una barca que feia el recorregut per les cales de la Costa Brava. Quin goig de viatge! Tot i ser curt, per primera vegada anava en un vaixell per aigües profundes. De fet ja tenia alguna experiència, perquè cada vegada que venia família a casa, no deixàvem de portar-la a les golondrines del port de Barcelona. Però no era el mateix, ni de bon tros. Vàrem dormir a la casa que la família de la M. Antònia tenia darrere el passeig marítim de Lloret. Les mares ens havien preparat un llençol cosit com si fos un sac de dormir. Un al costat de l’altre ens estiràrem al terra d’una habitació que estava al primer pis. Al costat de la porta del carrer hi havia un bar on al matí veiérem uns estrangers esmorzant, i ens cridà l’atenció perquè prenien te i hi afegien llet d’uns petits recipients d’alumini. Com qui diu, eren els primers guiris que vèiem. 36

La nova escola del carrer Romaní. 1969 La M. Antònia aconseguí diners per a la construcció d’un edifici on ubicar definitivament l’escola. No m’estendré massa en aquest punt perquè desconec el rerefons econòmic, polític i social que conté. En qualsevol cas només puc tenir paraules d’agraïment per a totes aquelles persones que d’alguna Construcció de l’edifici del carrer manera van col·laborar per donar Romaní, 6. 1968 continuïtat a Ton i Guida, en especial a Ricard Foraster, impulsor i ànima del grup de subscriptors. En un solar del carrer Romaní, ben a prop d’on la ciutat gairebé deixava d’existir per a donar pas a Collserola, es començà a construir el 1968 un edifici que mai vaig arribar a veure acabat com alumne, però que va ser equipat mínimament per a realitzar les seves funcions. En Raimon Torres, cosí de la M. Antònia, fou l’arquitecte de la nova escola, i, a més, anys després ens ajudà a anar a Eivissa i Formentera. Tenia dos soterranis, tres plantes i dos terrats on fèiem el pati. Bé, n’hi havia un altre exclusiu per a parvulari a la tercera planta. Els graons de les escales eren de ciment i alguns trams d’escala no estaven enrajolats. El segon soterrani fou sempre un espai on hi hagué materials de construcció. A l’hivern feia fred i s’engegaven estufes de butà. Els terrats eren força inhòspits i enreixats... Però era la nostra escola i la nostra presència li donava aquell caliu, aquella olor característica de recintes amb infants, per sobre de les olors dels materials de construcció i del ciment. De vegades arribaven més diners i continuaven les obres. Ens hi traslladàrem al març de 1969. Al cap de poc de ser-hi, en Josep Rovira ens tragué un dia a corre-cuita als nens de la classe per la porta del segon soterrani que donava al carrer del darrere, Vidal i Guasch. Les noies es quedaren a l’aula. Segons la llei d’educació espanyola del moment, la coeducació no estava permesa a segons quins nivells d’estudis, i just aquell dia s’havia presentat l’inspector de zona sense previ avís. Per a nosLa casa de xocolata 37


altres fou una tarda de festa, un moment divertit i emocionant, encara que sabíem que el que passava era greu, important, i la delicada situació es reflectia en el rostre seriós del profe. Per a la M. Antònia i la resta de mestres degué ser un tràngol no tan divertit. Un informe negatiu d’inspecció podria representar greus problemes per a l’escola. Però no passà res per aquest motiu, sinó per un altre problema intern potser més important i que sí que va afectar tots els membres de l’escola d’alguna manera. Un temps després se sentiren des de la classe veus alterades, alguns crits d’adults, fet molt inusual; i els mestres que passaven per la nostra classe feien cara de pocs amics. La M. Antònia es presentà més tard a l’aula i ens digué que havia acomiadat el Josep. Que havien discutit, que ell estava molt nerviós –a ella se la veia com un flam, per cert... El Josep Rovira, la seva dona Rosaura, que també ho era a Ton i Guida, i altres mestres en desacord amb la directora, com el nostre tutor, van deixar Ton i Guida. Què havia passat entre la M. Antònia i en Josep? De què havien discutit? Quins eren els motius d’aquella ruptura traumàtica, a mig curs? Em va doldre molt, qui-sap-lo. Jo me l’estimava molt, el Josep. Suposo que la M. Antònia tindria els seus motius. Potser el mestre no estava a gust a l’escola. Però marxar amb el curs començat? No sé què va passar, mai ho he pogut esbrinar. Anys després es van reconciliar i fa temps que són bons amics. Me n’alegro molt. La marxa del nostre tutor, en Josep Martínez, fou tanmateix molt traumàtica. Era la viva imatge del professor Copenhaguen; sí, aquell inventor del TBO: calb de la testa i cabells arrissats als temporals i l’occipital, ulleres de pasta negra, barbeta retallada i nas ample. Però no recordo que la seva mirada fos distreta, no; era serena i profunda, encara que sovint es perdés en històries més enllà dels programes educatius. Entre d’altres ens feia llenguatge, però la veritat és que no recordo gaires classes d’aquesta matèria. Un bon dia va encetar una història en la qual els nens i les nenes de la classe n’érem els protagonistes. Havíem d’anar a la Sierra de Gredos a intentar evitar la mort de la darrera cabra hispànica. Uns malànimes volien caçar-la i nosaltres ens hi traslladàrem per a impedir-ho. Un o dos dies a la setmana en Josep deixava anar la seva imaginació i captivava la nostra en els paratges de la Meseta castellana. Feia que cadascun i cadascuna anés tenint intervencions a l’aventura, segons la nostra personalitat i les nostres afeccions. A vegades l’interrompíem perquè volíem sortir en un moment del relat o perquè volíem que passés tal o qual cosa. Era una història interactiva. Però mai la va poder acabar. La seva marxa ho impedí. Li agraeixo que m’encuriosís per la cabra hispànica, per la Sierra de Gredos i 38

pels relats d’aventura. Fa poc temps he visitat aquestes muntanyes amb la meva filla gran, l’Alba, i per fi he pogut veure en directe una cabra hispànica pasturant entre grans blocs de granit al peu de l’Almanzor. A la vora d’un rierol d’aigües transparents he recordat les aventures que ens explicava. Els infants corríem pels boscos fugint dels dolents. Un queia, una altra l’ajudava; un es cansava, l’altre li portava la motxilla; la foguera nocturna espantava les bestioles i la nostra por a la nit; el Buti albirava la cabra, la Carmen un sospitós que s’hi apropava... Mercès de tot cor, Josep. Per Sant Jordi d’aquell curs visitàrem el Palau de la Generalitat (llavors de la Diputació de Barcelona). Al pati dels tarongers es feren uns balls populars i els menuts de Ton i Guida ens colàrem a primera filera de la gentada que contemplava l’espectacle. L’endemà fórem portada a La Vanguàrdia. No és que nosaltres fóssim els importants, no us espanteu, només que el fotògraf recollí l’esdeveniment des d’una perspectiva que ens enganxà de ple. Encara en tenim una còpia a l’arxiu fotogràfic de l’escola.

Cursos 1968 a 1971. L’encant de les sortides L’any 1968 em vaig perdre la sortida a Vidrà. Va ser l’única sortida de final de curs en què vaig faltar. Coincidia amb les colònies que organitzava l’empresa del meu pare i les vaig triar perquè era impossible que m’incorporés més tard, un cop començades i perquè eren molt llargues, duraven vint dies. Així que de Vidrà no us puc explicar res. Per primer cop la majoria vèiem França De l’any següent, el 1969, sí que des dels Pirineus us en puc parlar llargament. Anàrem a Castellar de n’Hug i a les fonts del Llobregat. El viatge d’anada fou una pallissa de quilòmetres i canvis de cotxes de línia. Anàvem a la fi del món? La casa de xocolata 39


Descobrint la Garrotxa

Berga, Guardiola de Berga, la Pobla de Lillet semblaven pobles sorgits d’un temps remot, llunyà, d’uns contes antics, on el temps s’havia aturat en un paisatge de camps de conreu i cases petites de pedra. Vam deixar un autobús en una cruïlla i ens endinsàrem en un bosc ombrívol per on corria un riu petit d’aigües netes i gelades: el Llobregat. Aquell corrent d’aigua transparent era el mateix que arribava brut i ja Déu n’hi do contaminat al Prat? Continuàrem pujant per un camí estret i pendent des d’on ens arribava un soroll d’aigua estrany. I poc després, oh, sorpresa! Ací i allà, del mateix ventre de la muntanya, s’abocaven al riu un munt de dolls d’aigua! Era un meravellós espectacle de so, llum i aigua natural, el miracle del naixement d’un riu. El camí serpentejava per la vora oposada als sortidors i a voltes creuava el riu per uns ponts de fusta sortits de pel·lícules d’aventures amazòniques. He vist d’altres naixements de rius, però aquest té quelcom d’especial. La muntanya recull el fruit de les pluges i de la neu i la deixa anar brutal i generosa perquè plantes, animals i persones en gaudim, sobretot a la primavera. Dissortadament, els humans no som tan generosos amb la natura, encara que sí brutals en un sentit negatiu. Després de dinar i mullar-nos tot el que vam voler, enfilàrem un camí de fort pendent que donava a Castellar de n’Hug. Llavors era un poblet 40

de ramaders, amb unes poques cases de pedra i teulada de pissarra. Els carrers eren empedrats i plens de pastissos de vaca i ovella. La gent vestia de fosc i tenia les faccions endurides i castigades per la vida en un indret de feina i climatologia difícils. Ens ubicàrem en el pis superior d’un corral d’ovelles. El terra era de fusta i, a ambdues bandes, en entrar, hi havia uns munts de palla que serien el nostre llit. Deixàrem les motxilles, férem un volt pel poble i anàrem a sopar a la fonda de la plaça Major. Bé, major, major, no devia fer més de vint metres quadrats i ben bé no era una plaça sinó una cruïlla de carrers. Per dins era tota de fusta rústica i molt acollidora. Fou molt emocionant perquè imagino que per a la majoria de nosaltres era la primera vegada que sopàvem en un restaurant. Anàrem a dormir al nostre hotel. Vull dir, dormir, el que es diu dormir, la veritat és que no gaire. I cansats ho estàvem de debò, després d’un llarg dia de viatge, la caminada per les Fonts, la pujada al poble i el cúmul d’emocions. Però ens esperaven dues sorpreses: la fortor de la palla i dels bens i, en especial, els cops de les seves cames i els seus bels ara sí ara també. Per les escletxes del terra vèiem els animals moure’s nerviosos sobre una catifa de petites cagades rodones. És que no dormien o potser la nostra presència els molestava tant com a nosaltres la seva? No va ser la darrera vegada que dormiríem en pallers i corrals al llarg dels nostres viatges arreu de Catalunya. L’endemà vam enfilar el camí del Puigllançada. Tot i fer sol, l’aire era fred a aquella altitud. La M. Antònia s’enfadà amb alguns de la classe no recordo per què. Suposo que corríem i saltàvem com a cabres entre les pedres i els rierols que baixaven de la muntanya. Prenia molt a pit el fet d’anar en grup i les mesures de seguretat que cal tenir presents en alta muntanya. Total, que uns quants restaren castigats amb l’Albert Geli en un punt del camí i no arribaren a dalt. Una mica més amunt trobàrem clapes de neu per on relliscàrem i gaudírem de valent. Era una neu dura, d’estiu, conservada pel fred permanent. En arribar a dalt, la M. Antònia i en Josep ens explicaren fil per randa el nom de les muntanyes que des d’allà podíem contemplar: el Puigmal, el Cadí, la Cerdanya i... França!, havíem arribat gairebé a la frontera amb un país estranger! Quina passada! En fer-nos la foto de rigor, no vaig tenir millor idea que mirar terres franceses. Volia immortalitzar aquell moment de totes totes. I de debò que la vaig immortalitzar, el que es veu és la cara de tot el grup i el meu clatell! De la tornada recordo dues coses. L’espera de l’autobús a la parada que hi havia a la rambla de Berga, un indret amb un encant especial, i de la sorpresa que tinguérem en arribar a Barcelona i comprovar que faltaven La casa de xocolata 41


algunes motxilles. Viatjaven al sostre arrenglerades sobre una mena de baca en forma d’escala, però al xofer no se li va ocórrer lligar-les. Algú que circulava en cotxe darrere nostre se n’adonà, les recollí i les portà a la central d’autobusos de Barcelona. La professora Glòria Gòrriz les va anar a recollir i quedàrem amb ella a la plaça Universitat, el Buti, el Juan Carlos i jo. No sé per què vam arribar una hora tard a la cita. La senyo no hi era, s’havia cansat d’esperar-nos, i dilluns ens caigué una esbroncada de mil dimonis. No sé com recuperàrem les motxilles, si ella les dugué a l’escola o haguérem de fer un altre viatge a la central d’autobusos.

tudiava cada roca, cada esquerda a la neu, cada zona gelada... Ja us podeu riure dels actuals esports d’aventura i màxim risc. Amb un material tècnicament molt inferior, fa anys que hi ha qui gosa desafiar les lleis de la gravetat... i la prudència. L’Eulàlia era una narradora de contes extraordinària. Pobre de tu que caiguessis al parany de la seva veu. T’empassaves la història sense adonar-te’n. Sabia llegendes de bruixes i dracs, d’on venia el nom de les muntanyes i l’ús medicinal de moltes plantes. Les seves històries les podies escoltar al voltant de la taula de la biblioteca o tot caminant per un feréstec camí de la Garrotxa. Ella va contribuir molt a fer que jo estimi els llibres, que gaudeixi de la lectura, que em sembli una agradable obligació tenir-ne cura, que m’encanti explicar-ne un a les meves filles quan van a dormir.

Els mestres d’aquesta època L’Eulàlia Valeri L’Eulàlia era la bibliotecària. Sí, Ton i Guida tingué sempre una biblioteca i una encarregada dels llibres. Tot un luxe per al Verdum d’aquells anys. Ara sembla el més normal del Equip de mestres durant la preparació món, oi? del curs Hi anàvem un cop a la setmana a llegir. L’Eulàlia era molt estricta pel que feia a la neteja de les mans, en el bon tracte dels llibres, en la seva classificació i les fitxes, i en el silenci. Era una dona altíssima per a la nostra petita alçada, sempre amb la seva bata llarga de quadrets blancs i verds, de cabell curt ros, i nas llarg i prim. Coneixia tots els llibres de la biblioteca. Tu li demanaves algun que parlés d’aventures al mar, per exemple, i... pam!, al segon el tenies localitzat pel seu dit. Agafava el volum amb molta cura i, tot passant delicadament les planes, t’anava explicant qui era l’autor o autora, qui l’il·lustrador o il· lustradora, quins eren els protagonistes, on es situaven els fets... Recordo un amb el que em va picar la curiositat per saber més geografia, els Alps i els esports de muntanya. Era la biografia d’un sonat que escalava les muntanyes alpines amb uns esquís a l’esquena per a baixar després per parets nevades i gelades. Cada expedició buscava una mica més de dificultat, una paret una mica més inclinada. Mentre pujava, es42

La senyora Mercè

La senyora Mercè Tolosa era la mare de la M. Antònia. Havia estat mestra durant molts anys i, tot i la seva artrosi, era un gran mestra de gimnàstica. Durant un temps ens acompanyà al gimnàs dels Lluïsos de Gràcia, on jugàvem a bàsquet i ens feia una estona d’aparells. Sabia perfectament com t’havies d’impulsar al trampolí, com posar les mans al plint, com caure flexionat a l’altra banda, sobre el matalàs. Ens explicava els perills de les males postures en fer tombarelles, la roda, els exercicis a les espatlleres... Besalú 1970 També era una excel·lent mestra de geografia. Ens feia obrir l’atles per una pàgina de qualsevol continent o país i ens feia seguir les costes, les muntanyes o els rius mentre ens explicava anècdotes històriques. Les guerres de cartaginesos contra romans, les invasions bàrbares, els pirates fenicis o les rutes de descobriment del segle XVI les aprenguérem molt abans que toquessin per programa oficial. Vam aprendre molta història tot resseguint els mapes geogràfics. La casa de xocolata 43


Com que ja era gran, a vegades es produïen situacions còmiques. Un dia ens digué que l’Albert Geli es casava. “Sí, ja ho sabem –va dir en José Ribas–, amb la Lololes (per Dolores)”. “Com? Vine aquí, gamarús. “Com que es casa amb la Cabrones? ” Us podeu imaginar el fart de riure que ens férem tots. I el que costà fer-li entendre a la pobra senyora Mercè el malentès fonètic! Altres dies, si ens avorríem de les seves històries, jugàvem a tirar-nos grans d’arròs amb el tub d’un boli, mentre ella seguia amb el nas enganxat davant Àfrica. Algun cop li caigué arròs al seu perenne monyo gris, però no se n‘assabentava. En un racó de classe hi havia una ampolla gran de conyac 501. Ves a saber com havia anat a parar allà. Quan no hi havia cap mestre, embolicàvem llumins d’aquells de cua de cera, els enceníem i de seguida els ficàvem a l’ampolla i la tapàvem, fins a aconseguir tenir-la plena de fum. A mitja classe algú treia el tap i la fortor era tal que el mestre o la mestra de torn (ep!, mai amb la M. Antònia o la Roser, que te la carregaves de valent!) tallava l’activitat i ens feia obrir les finestres tot preguntant d’on venia aquella pudor.

Beget. 1970 Beget, un petit poble de la Garrotxa fronterer amb França, és ara un nucli molt turístic i ha canviat força de quan hi vaig ser com a alumne. Està a prop de Camprodon, per on vam passar i on vaig tenir un greu ensurt. Després d’esmorzar ens deixaren jugar un mica al riu Ter. Jo estava tan entusiasmat amb les pedres i l’aigua que no em vaig adonar quan els mestres ens van cridar. Un silenci inesperat al meu voltant m’avisà que passava quelcom: m’havia quedat sol! Vaig córrer pels carrers del poble buscant inútilment el grup. El cor m’anava a mil per hora i una suor freda m’impregnava la samarreta. Les cames em començaven a fer figa quan el cel se m’obrí en veure l’autocar que havíem llogat a Sant Joan de les Abadesses o Ripoll, no ho recordo bé. El vehicle estava buit, però hi era el conductor, al qual em vaig adreçar per a demanar-li pels meus companys i mestres. El molt estúpid em digué que havia quedat a no sé quina plaça i que ara mateix anava cap allà. 44

Us penseu que em va deixar pujar o que m’indicà on estava tal plaça? Ni parlar-ne. Tancà la porta i enfilà per un carrer estret. Vaig córrer al darrere amb por de perdre’l de vista i empassant un fum fastigós. Els mestres, la M. Antònia, la Sra. Mercè i l’Albert Geli, degueren veure tan fotut el meu aspecte, la Bany al riu Beget. 1970 cara desencaixada i la por als ulls, que no em renyaren, com em temia, sinó que m’acolliren i em tranquil·litzaren donant per tancada l’aventura. Deixàrem l’autocar (i el seu estúpid conductor) al desviament de Rocabruna perquè la carretera que duia a Beget encara no estava asfaltada i era impracticable per a vehicles tan grans. Vam fer el camí per uns indrets feréstecs propis de la Garrotxa. Un grupet d’aventurers ens avançàrem a la resta del grup i, quan vam arribar a l’entrada del poble, la M. Antònia ens deixà anar una bronca monumental. Tenia molt clara no només la seva responsabilitat per si ens perdíem o ens passés alguna cosa, sinó la importància del sentiment de grup, el fet d’anar junts. Aquesta excursió donà molt de si. L’Albert ens ensenyà a pescar amb unes canyes que hi havia a la rectoria, edifici on ens instal·làrem durant l’estada. Vam aconseguir capturar les nostres primeres truites. Un dia vam pujar al Comanegre, cim fronterer de la Garrotxa amb França. El desnivell des de Beget al cim és brutal i, a mig camí, l’aigua de les cantimplores s’havia exhaurit. Vam haver de recórrer a l’enginy i la solidaritat per poder treure aigua del pou d’un mas abandonat. Amb els cordons de les sabates i botes, de cintes de motxilla i de les cantimplores, vam fabricar una llarga corda per arribar al fons del pou i treure suficient aigua per a la resta de la jornada. Dalt del cim la M. Antònia ens explicà una història de Prats de Molló, primer poblet francès d’aquella zona, i que a l’altra banda de la frontera hi havia gent que també parlava català, resistint les guerres i la política de pactes entre estats. A Beget hi vivien alguns personatges singulars. Un era en Peret lo Blanc, d’afecció violinista, amenitzador de les festes i memòria vivent de moltes cançons i músiques populars. Anys després em vaig assabentar que gent de l’Orquestina Galana hi havia anat per gravar-lo. La M. Antònia ens confessà que li hauria agradat casar-se amb ell; no sabíem el perquè, si per les seves virtuts musicals o pels seus encants personals. O per tot plegat. La casa de xocolata 45


Un altre era en Santi, pastor. D’origen andalús, havia arribat poc temps abans a fer-se càrrec dels ramats de cabres i ovelles d’algun propietari local. Aquest li regalà un xai i, a partir d’aquest, es dedicà a la criança dels seus propis animals. Quan nosaltres arribàrem a Beget per primer cop, en Santi ja era propietari de més de tres-cents caps i d’una masia als afores del poble. En marxar del poble, hi vam passar una nit camí d‘Oix. L’endemà ens acomiadàrem del pastor, al qual vaig tornar a veure dues o tres vegades posteriorment. El camí cap a Oix tingué algunes sorpreses agradables. La primera va ser un mas abandonat on trobàrem una habitació plena de ratpenats (quin ensurt quan van sortir tots volant, per cert!). La segona, un pont penjant sobre el riu Beget, d’aquests que surten a les pel·lícules, només que a una alçada no gaire perillosa; però igualment emocionant de creuar unes quantes vegades. I la tercera sorpresa fou una petita ermita romànica, a la teulada de la qual vam poder pujar i fer-nos una foto cavalcant junts sobre l’aresta. I a Oix encara ens vam divertir més quan la gent ens deia que els agradava sentir-nos parlar en castellà, i escoltant històries del poble, alguna relacionada amb els músics, en referència a la Guàrdia Civil, perquè sempre anaven amb l’instrument (el fusell). Espanyolitzar aquelles contrades no degué representar una tasca fàcil per al franquisme. Al tren de tornada, en un grup de quatre seients hi anàvem la Isabel F., l’Esperança G., algun altre noi i jo. La Isabel es tragué les sabates i ens demanava a l’altre noi i a mi que li trepitgéssim els peus suaument, perquè li donava cert plaer. Tot rient i fent bromes, vam acabar adormits, el cap sobre les espatlles d’aquelles noies tan tendres. Un nou sentiment començava a florejar en les nostres consciències per a deixar enrere la infantesa. Els darrers dos anys a Ton i Guida foren molt especials. A tercer van arribar un grup de nois i noies fruit d’una mena de fusió amb l’escola Pla de Fornells, que per raons econòmiques, suposo, havia hagut de tancar. Al capdavant del grup hi havia l’exdirectora, la Roser Solà. Aquesta mestra deixà unes profundes petjades en la nostra formació acadèmica i humana. Després us en parlo.

46

Núria. 1971 Vam anar a Núria amb el Jordi Albertí, la Montserrat i la M. Antònia. Una part del grup pujaren des de Ribes de Freser amb el cremallera. La resta, encapçalats pel Jordi, pujàrem caminant. Quina pallissa, Déu meu! I, tanmateix... quins paisatges i racons més bonics tenen les gorges del riu Freser! Sembla que hi havia hagut unes esllavissades i el camí es perdia en alguns trams, de manera que vam trigar força més temps per arribar-hi. Dormírem en Pujant al Noucreus un refugi que ara s’ha convertit en una hípica turística. Aquell vespre s’explicaren moltes històries. Des de l’origen del nom que tenen els cims circumdants (Puigmal, Nou Creus, Pic de l’Àliga...), fins a odissees esportives dels primers temps del muntanyisme a Catalunya. Hi hagué una que parlava de gent que, durant la Guerra Civil i anys posteriors, es dedicava a passar gent a França carregant-los a collibè, amb neu fins a la cintura. Un d’aquests guies el vaig conèixer durant una altra sortida que férem al Montseny. L’endemà ben d’hora, després de rentar-nos la cara en la fresqueta aigua del rierol que dóna al llac de Núria, enfilàrem el camí cap a Ulldeter. La pujada al Noucreus fou bastant pesada, però la M. Antònia ens tenia acostumats a caminar sempre a poc a poc, comentant els noms de les muntanyes, explicant anècdotes d’altres vegades que havia passat per allà com les travessies amb neu i pells de foca als esquís. En arribar a dalt descobrírem que només hi havia set creus. Sembla que entre les nou persones que moriren congelades en una tempesta de neu, hi havia dues parelles que foren recordades en una sola creu. Així quedava aclarit el misteri. Jugàrem una estona a posar un peu a França i l’altre a Espanya i a passar d’un saltet d’un a l’altre estat. Després ens endinsàrem una mica en territori gal baixant als llacs de Carançà. A l’escola preparàvem sempre les sortides. Se’ns mostrava l’itinerari que faríem, els mitjans de transport que utilitzaríem, les característiques del lloc on aniríem, on dormiríem, etc. En una de les sessions preparatòries d’aquesta sortida, la M. Antònia ens parlà d’aquells llacs i alguns La casa de xocolata 47


inconscients cridàrem: “Ens hi podrem banyar?” Resposta: “Suposo que encara quedaran restes de neu al voltant i l’aigua estarà gelada.” “És igual”, responguérem. “Què us aposteu que no us hi atrevireu?” Davant aquest desafiament, només l’Antonio Bueno fou capaç de mantenir la xuleria. No sé si hi havia premi per banyar-se, però en arribar al primer llac ens trobàrem que més de la meitat estava gelat. I això que érem al juny. “Què, Antonio, encara estàs disposat a ficar-t’hi?”, interpel·là la senyu. “I tant que sí”, rigué nerviós el nostre heroi. Es posà uns pantalons curts i, maleint la seva gosadia, va ficar un peu a l’aigua. La punyalada li degué recórrer medul·la espinal amunt fins a la coroneta. Però el seu bon humor i valentia feren la resta. Ficà l’altra peu i, amb l’aigua per sota dels genolls, cridà a la M. Antònia que havia guanyat la juguesca. “I ara! A això li dius banyar-te? Com a mínim t’hi has de ficar fins a la cintura”. “Senyu, és que està gelada! Ja m’hi he ficat prou, no?” “Ni parlar-ne, xaval. O fins a la cintura o res.” De manera que el nostre company, en comptes d’anar avançant a aigües més profundes, tot d’una s’ajupí perquè l’aigua li cobrís el melic. Hi ha una fotografia que captà aquell històric moment. Remuntàrem el coll de Noucreus i férem la baixada de Tirapits. També aquesta fou memorable. L’Agustí (el “Buti”) i jo relliscàvem per les clapes de neu perpètua fent els nostres primers intents com a esquiadors i vam deixar el calçat xop. Tant el destrossàrem que ens haguérem de canviar allà mateix i, en una íntima i solemne cerimònia, les deixàrem caure per un forat entre la neu per on corria un torrent que baixava cap a les gorges del Freser. En un forat similar, encara que no tan profund, la M. Antònia ficà la pota, literalment. Es va fer un dolorós esquinç de turmell. Ens haguérem de tornar amb la càrrega de la senyu i la seva motxilla per poder creuar el coll de la Marrana i baixar fins al refugi d’Ulldeter. Durant la travessa havia al·lucinat de no veure des d’enlloc cap construcció humana ni cap altra persona que nosaltres. Només cims, cel, neu, rierols, blocs de roca tintats de molsa groguenca i restes d’avets de formes dalinianes. En arribar al refugi ens instal·làrem a la part inferior, anomenada lliure (la de dalt, de pagament, estava tancada), una sala freda, fosca i bastant inhòspita, però que guardava alguns tresors: llenya, sal, sucre, oli i llumins. És norma de cortesia de la muntanya deixar sempre als refugis aquests cinc elements imprescindibles per a la supervivència. Així que, quan marxàrem, vam reposar el que havíem gastat, sobretot llenya, la qual ens afanyàrem a recollir pels voltants. 48

Aquesta lliçó la vaig reviure després en d’altres refugis d’arreu i en una pel·lícula magistral, Derzu Uzala, precisament amb el Jordi Albertí. L’endemà, el grup vam enfilar la baixada cap a Setcases. Allà vam buscar un veí que tenia un vehicle adient per a pujar a buscar la M. Antònia al refugi, on s’havia quedat amb la companyia de l’Antonio Bueno i l’Oriol Salvador. El peu s’havia inflat tant que ni el podia posar al terra. El bon home va pujar un animal sobre el qual va poder baixar la dire: una mula. Ens pixàvem de riure quan dies més tard ens explicà a l’escola la por a estimbar-se que havia passat durant el trajecte. “Pitjor que la primera ascensió al Cavall Bernat de Montserrat”, va comparar.

En Dídac Va ser mestre de música durant un curs. No ens va suportar més. No entenia que alguns alumnes passessin d’ell i de la música. Acostumats a mestres de forta personalitat, els que no la tenien o els mancava experiència tenien en nosaltres uns exigents alumnes. A mi m’agradà força, en Dídac. Vaig gaudir de les seves cançons, cànons i en especial de la flauta dolça. Els alumnes en tocàvem una de plàstic color marfil que ara, quan la sento tocar per algun veïnet o veïneta, se’m claven les xiulades de mala manera. M’imagino el que patí la meva família i els meus veïns. Més quan ho fèiem el meu germà i jo alhora. En Dídac en tocava una de fusta que sonava molt millor. Com que tenia aquell aire despistat dels artistes, se’ns ocorregué casar-lo amb l’altre artista de la casa, la Tole, i entre nosaltres fèiem comentaris innocentment picants. No recordo quin o quina mestra ens enxampà xiuxiuejant sobre el tema. El cas és que ens desmuntà la jugada. “En Dídac i la Tole casats? Impossible!... En Dídac és capellà!” Com que era capellà!? Però si mai anava vestit amb sotana ni parlava de religió! Quina planxa! Els mestres encara deuen riure de l’astorada cara que férem.

La casa de xocolata 49


La Tole

La M Dolors Toledo era la mestra de plàstica. Un altre luxe. Al primer soterrani tenia el seu taller on anàvem a fer els nostres experiments pictòrics i artístics. Baixeta, pleneta, de cabell fosc arrissat, ulls inquiets, moguda i cridanera, era capaç de Visita a l’escola dels exalumnes de la classe Robinson treure del nostre interior les millors produccions amb les ceres, les aquarel·les, el guix o el fang. A vegades sortíem al carrer o pujàvem al terrat a fer dibuix del natural: un arbre, un edifici, les muntanyes de Collserola... Tenia una gràcia especial per a inventar decorats per a l´entrada de l´escola: una castanyera sobre un suport de cartró, un mosaic per a Sant Jordi, etc. Va introduir una gran innovació: els esmalts. Aconseguí un forn d’on les petites peces esmaltades sortien com tresors d’un bagul pirata. Ens ensenyava col·leccions fetes a l’escola Massana i fins i tot crec recordar que ens hi portà alguna vegada. El taller de plàstica... Era com un laboratori de bruixeria on pigments, colors, ceres, pintures, guix, filferro, llaunes, recipients de plàstic..., semblaven tenir vida entre les nostres mans i els sortilegis de la mestra. La paraula preferida de la Tole era xuli. “Oh! que xuli us està quedant”.” Això és molt xuli, fixeu-vos-hi.” Anava amunt i avall com una baldufa preparant barreges de pintures, pinzells, làmines... Passava per on estaves treballant i amb uns ràpids moviments de canell retocava amb el llapis o el pinzell allò que estaves fent. Amb una mà a la cintura i l’altra dibuixant a l’aire ens intentava explicar els colors freds i calents, l’escala dels colors o com nassos dibuixar una ampolla o una carxofa simètriques. Jo no ho vaig aconseguir mai. Si de cas tenia certa facilitat per a la combinació de colors, però el dibuix mai ha estat el meu fort. Tampoc ho devia ser el dels meus companys, perquè els crits de la Tole eren incansables (o era la seva manera natural de parlar?). Aquests augmentaven a l’hora de recollir. Tothom s’intentava escaquejar de rentar pinzells, recollir diaris o endreçar pintures. Menys durant el darrer curs, quan qualsevol excusa era bona per allargar una estona més a l’escola amb els amics i amigues. 50

La Cardona La M. Antònia Cardona va ser una de les joves mestres que s’incorporà cap als darrers anys de la meva estada a l’escola. Era la profa de llengua i llatí. Recordo que la seva arribada va ser sonada: vestia molt moderna, amb minifaldilla. Res a veure amb els vestits clàssics de la La senyu Cardona a Can Mogent resta de mestres. Va ser la comidilla del centre fins que va moderar la seva indumentària. De seguida em va robar el cor. Jo no sabia reconèixer aquell sentiment, però qualsevol manual de psicologia us ho deixaria ben clar. A casa m’entretenia retallant esqueles on sortís el cognom Cardona; a les seves classes no parava de fer ximpleries per a cridar l’atenció. Fins i tot em fa vergonya recordar que deia en veu alta: “Cardona!”, i quan es girava jo feia pum, fent la pistola amb els dits. Ves, quina ximpleria més infantil! Per a un dels seus aniversaris li vàrem construir un camp de bàsquet –esport del qual també era la nostra mestra. Li vaig afegir un toc personal: un petit canó que, en la meva imaginació, s’havia de disparar quan ella obrís el paquet. En relació amb el bàsquet, me’n recordo que un cop ens va explicar que jugava en un equip anomenat Barcino. Amb la seva germana bessona, al col.legi, quan una jugava i feia cinc personals, anava al vestidor i es canviava la samarreta amb l’altra. I tan tranquil·les! Els alumnes ens planyérem de la seva innocència o manca d’experiència amb infants quan un dia ens explicà que, segons no sé quins importants estudis psicològics, els infants són cruels per naturalesa, en especial amb els animals. En quin món vivies, Cardona? No havies viscut mai en un barri com Verdum o similar, oi? Li explicàrem algunes de les nostres especialitats: posar un llumí a la boca de les sargantanes i encendre’l, aixafar gats, torturar formigues, rates o qualsevol altre bitxo que es posés a les nostres mans. Una de les meves preferides era enxampar una mosca a la finestra de casa entre la cortineta i el vidre, i fer-li clavades amb una agulla de cosir. La seva boca s’anava obrint i les seves orelles no donaven crèdit al que sentia. Un cop vam anar l’embassament de Sau en cotxes dels profes. Evidentment, vaig anar en el de la Cardona, un Citroën dos cavalls molt divertit perquè La casa de xocolata 51


semblava que anaves en barca. Com que les aigües del pantà aquell dia estaven molt baixes, vam poder grimpar per la vora fins gairebé l’antic poble. Ja a peu, ens apropàrem a les ruïnes. Identificable només quedava el cementiri i l’església. A dins d’aquesta vam veure una gran creu de fusta inclinada sobre l’antic altar i una de les parets laterals. Suposo que quan les aigües pujaven, surava contra el sostre. En el seu moment la deurien deixar a dintre perquè era molt gran i potser per treure-la per la porta hagués calgut trencar-la. Passejàvem pels antics carrers de Sau i jo tenia un estrany sentiment de por, com si estiguéssim profanant no sé què sagrat. Allà hi havia viscut gent i ara estava desoladament buit. A més, l’aigua normalment cobria aquell espai. Vaig sentir por que l’aigua pugés de cop i ens ofegués. No sé, no em sentia gaire segur. Sort que aviat ens cridaren i vaig pujar alleugerit el tram que hi havia fins als cotxes.

En Jordi Albertí El Jordi era un mestre baixet, ros, d’ulls blaus i amb un fort accent de Girona. Va arribar un estiu a fer-nos classe de repàs de ciències naturals. A mi em va salvar perquè em va fer comprendre moltes coses de física que fins llavors no havia entès. Institut St. Josep de Calassanç. 1970 Com que Ton i Guida no era una escola oficial, de primer a quart de l’antic batxillerat (el que ara correspondria de cinquè de Primària a segon d’ESO), ens havíem de presentar a uns exàmens lliures a l’institut San José de Calasanz. Hi havia una convocatòria al juny i una altra al setembre. No recordo la resta de la classe, però jo no vaig aprovar totes les assignatures al juny mai. Una de les pitjors era Formación del Espíritu Nacional. Què cony d’assignatura era aquesta? A l’escola no donàvem tal matèria. Una de les preguntes que no vaig saber un any era el nom del llavors governador civil de Barcelona. Quina importància tenia el nom d’aquell paio per a la vida d’uns infants de 10 o 11 anys? Què havia fet d’important per a la història, les arts, les ciències o la política, aquell governador? 52

Bé, parlava d’en Jordi Albertí. A classe tenia mal geni i a vegades hi hagué algun enfrontament com a bons preadolescents que érem. Explicava molt bé però era implacable amb el comportament i no tolerava la més mínima broma a les seves classes.

La Roser Solà Era, i és, una senyu de gran personalitat, amb uns principis ètics, socials i polítics molt sòlids. De seguida ens adonàrem que no era ni una principiant ni una mestra qualsevol; tenia molt clar el que volia i coneixia Travessia d’Eivissa a Formentera molt bé el seu ofici. Havia intentat fer una altra Casa de Xocolata amb l’escola Pla de Fornells; per diverses raons, sobretot econòmiques, va haver de prescindir dels nivells més alts de l’escola i passar-los a Ton i Guida. Va coincidir que les primeres generacions d’alumnes ens fèiem adolescents i la M. Antònia creia convenient que tinguéssim algun mestre que dominés bé aquestes edats i li va demanar a la Roser que s’incorporés a l’equip. Va ser un fitxatge molt celebrat. Amb la Roser van arribar uns quants alumnes de Pla de Fornells que també s’integraren a Ton i Guida: el Ramon, el Fernando, les bessones Manoli i M José, el Leyva, el José Luís, la Dolores, el Toni, el Bonilla..., i algun més que ara no recordo. Les seves classes de socials es convertien sovint en una exposició sobre les desigualtats econòmiques, socials i polítiques del món. Amb ella vam conèixer al situació de Llatinoamèrica, els canvis subtils que es començaven a produir a la societat espanyola, què era l’Opus Dei, la consciència (a vegades la inconsciència) de la classe obrera, la crítica a l’alienació de la televisió, les primeres cançons revolucionàries de Víctor Jara. Començat el curs arribà en Marc, provinent del que ens semblà un altre planeta i que segurament a ell el barri i l’escola també li semblaren extraterrestres. Va haver de patir les novatades i preses de pèl dels companys fins que aprengué els codis del grup. Com tants altres alumnes, anys després ha col·laborat molt amb l’Associació d’antics mestres i alumnes de Ton i Guida i mantenim una bona relació. La casa de xocolata 53


El dia que tornava de l’enterrament del pare del Jordi Carrió, vaig entrar a classe de la Roser quan ja era començada. Es parlava de l’assalt a La Moneda i de la mort de Salvador Allende. Aquestes opinions li comportaren enfrontaments amb algunes famílies de l’escola que no estaven d’acord amb els seus ensenyaments polítics. També recordo com em va fer plorar la Roser el dia que ens recriminà a uns quants per riure’ns dels defectes d’altres companys. Jugàvem a dir quin seria el súmmum quan tinguessin un fill: de l’Antonio Bueno, una criatura escanyolida (perquè ell era molt fort); del Bonilla, una criatura molt prima (ell era gras)... Quan la Roser es va assabentar de la broma, ens va renyar de manera contundent, enfocant-la des de la perspectiva que tots els éssers humans tenim els nostres defectes, alguna cosa de la qual no n’estem orgullosos, i és molt cruel riure d’això. Em vaig sentir malament, molt malament, per haver-ho fet, en especial pel Toni, a qui apreciava de debò. Plorant desconsolat vaig anar a demanar-li disculpes. Les va acceptar de seguida però continuava molt empipat amb el Leyva, no sé per què. Potser tenien algun mal rotllo anterior. Ja més calmada la situació, la Roser aprofità els fets per a fer una acció pedagògica significativa sobre els defectes físics tan importants a la nostra edat. Molts de la classe van explicar públicament allò que no els agradava, fet que va servir per a adonar-nos que no érem únics en la nostra apreciació personal. Em va sobtar la intervenció del Fernandito, un noi que ens passava a tots més d’un pam, gran i fort. Declarà que a ell no li agradava ni el seu nas ni les seves cames, que trobava curtes en relació amb el tronc. Però si era l’ídol de la majoria dels nois! Com podia donar importància a aquelles foteses? Jo, per exemple, era un marrec baixet i prim (em deien Tapón). La lliçó sobre el respecte als altres va calar profundament a la classe. Alliberar-se, però, dels propis defectes o del que crèiem nosaltres que ho eren ja fou una altra història que cadascú hauria d’arrossegar més o menys temps. L’adolescència té moltes coses positives, encara que el llast de l’autoacceptació pesa uns quants anys. Poden ser apreciacions negatives sobre el físic extern, i també internes, profundes, que encara poden fer més mal que les primeres, com la manca de confiança en un mateix o la poca fe en les pròpies capacitats. Amb la Roser també vam gaudir molt durant els seus relats sobre la història antiga de la humanitat. Era una enamorada d’Egipte, de la Grècia clàssica, dels romans, siris i fenicis. Disposava d’una gran col·lecció de postals a través de les quals contemplàrem monuments, temples, escultures, pintures... Si ens feia xalar amb els pocs mitjans audiovisuals de què disposàvem llavors, m’imagino el que va poder fer més endavant a les seves classes de l’ESO i de Batxillerat. 54

Fou la primera mestra que ens parlà de sexualitat durant la nostra incipient adolescència, de la utilització dels preservatius per a evitar embarassos no desitjats i de la importància d’estar preparats i preparades quan ens arribés el moment, vull dir, madurs i madures per saber el que fèiem.

En Jordi Carrió El Jordi Carrió va arribar l’estiu del 1972 a l’escola a fer-nos repàs i a preparar-nos per als exàmens de setembre. De fet no ens va tornar a fer més classes, però passàrem un estiu profitós i divertit amb ell. Va ser molts En Jordi en plena narració emocional anys mestre de quart i cinquè d’EGB –tants que em va donar temps de fer el batxillerat superior, la carrera de mestre i substituir-lo mentre els divendres es dedicava al club de la revista de l’escola. Era un noi jove que tot just havia acabat el servei militar, llavors obligatori. Al centre del naixement del cabell tenia una punta que em feia recordar el pare dels de la família Monster, una sèrie de televisió que tot just feien en aquella època. Un dia, en preguntar-li com era que no tenia cotxe, ens confessà que no podia ni tan sols treure’s el carnet de conduir perquè estava fitxat per la policia, per motius polítics. Si aquest motiu li impedia conduir cotxes, per altra banda li havia servit per passar-se una mili ben curiosa i divertida. Va coincidir que el capità de la companyia de la Vall d’Aran tenia una ideologia política democràtica. De fet, en Jordi Carrió i d’altres nois van ser enviats a aquell quarter en represàlia per les seves idees i la realitat va ser que fins i tot van tenir accés a manipular explosius i altres armaments que podien haver estat aprofitats per grups que en aquells anys utilitzaven mitjans violents. Vam acabar les classes del Jordi amb una de les primeres festes que recordo, tipus guateque dels anys setanta de veritat, amb música, ball i un pica-pica. Era un profe modern! La casa de xocolata 55


La Rosa Foix La Rosa Foix ens va donar classes de mates i francès. En sabia molt de matemàtiques, tot i que jo recordo haver gaudit molt de les seves classes de francès perquè m’atreia Equip de mestres. Preparació curs la seva pronunciació d’aquell idioma nou. La Rosa va patir molt la nostra crueltat adolescent potser perquè els codis de comportament i tracte no encaixaven. Eixuta, de cabells curts, vestimenta masculina i poc amant de les bromes, va plegar aviat, potser perquè no va acabar d’encaixar en el tarannà de l’escola..Per acomiadar-la vam fer-li un Anikuni, una mena de dansa índia, per mostrar que com a persona l’acceptàvem. Tenia una vasta cultura i una veu profunda i peculiar que a mi em resultava atractiva –quan no cridava. Va utilitzar per primer cop amb nosaltres un aparell enregistrador de veu amb el qual vam al·lucinar. És curiosa la sensació quan et sents gravat per primera vegada, oi?

El Sebas En Sebastià Gordi era el mestre de física i química. El vam tenir cap al final de la nostra estada a l’escola. Era alt i forçut, amb ulleres de pasta fosca i ulls inquiets. Tenia un greu El profe Sebas a Can Mogent to de veu. També el férem suar de valent. A classe se’l veia patir i gruixudes gotes de suor li lluïen al front fos l’estació que fos. Era un tros de pa i, fora de classe, un mestre molt divertit. Ara, explicar-nos el principi d’Arquimedes ja era una altra història. Repetia una i una altra vegada els conceptes sense estar massa segur si l’enteníem. La veritat?, ens costava una mica. Suposo que li faltava una mica de rodatge i experiència amb adolescents. 56

Ens va acompanyar al viatge de la Vall d’Aran. Era molt eficaç en temes d’intendència i organització. Un dia el Buti, el Toni i jo ens vam alegrar moltíssim de retrobar-lo en baixar del port de la Bonaigua, com us explicaré més endavant.

Els primers guateques Per aquelles dates, vàrem començar a fer els primers guateques. Normalment ens ajuntàvem a casa de la Irene qualsevol tarda de la setmana, i ens la passàvem movent l’esquelet i picant alguna cosa. A mi encara em venien una mica grans, aquelles festes. Vull dir que no trobava que fos la millor manera de passar una estona divertida, encara em tiraven molt els jocs del carrer. A més, no cal dir-ho, em feia molta vergonya ballar en públic. De nosaltres no ens en rèiem, és clar, però la mare de la Irene i alguna altra veïna sempre rondaven amb mirades divertides. Les noies s’ho prenien més seriosament, això de ballar; estaven al dia de les darreres novetats musicals. Els nois fèiem bastant el ximple o els seguíem el corrent per no fer el ridícul, no semblar menys per allò de l’orgull masculí. Qui sí que estava a l’última era en Toni M. Ballava el rock and roll de meravella amb la M José. O almenys així m’ho semblava. Agafats d’una mà, s’estiraven i arronsaven, giraven ara un, ara l’altre; passava la noia entre les cames del noi fregant el cul al terra i s’aixecava per tornar a començar els estira-i-arronsa. Fins i tot de vegades s’atrevien amb alguna cabriola aèria. Els llibres? Els deures? L’estudi? No ho sé, els altres. Jo només els obria a l’escola. La resta del dia era per gaudir dels companys i dels jocs (o dels guateques). Només estudiava quan hi havia exàmens. I ben segur que només el dia abans. La mera mare m’havia intentat acostumar a llevar-me d’hora per repassar les lliçons. I què voleu que us digui... A mi això de matinar no m’ha agradat mai. El meu cervell no està despert del tot fins que no han passat unes hores. A vegades penso que en llevar-me tinc posat una mena de pilot automàtic que fa la feina que cal fer. Prefereixo la nit, quedar-me fins a l’hora que sigui de la matinada quan el fresquet i el silenci vetllen el son dels altres. Així que, de matinades, en vaig fer ben poques. La casa de xocolata 57


I quina mania dels profes de posar deures! Que no fèiem prou hores d’estudi a l’escola? Però si no treballàvem prou, ja se sap: arribaven els cates de juny o setembre a l’institut. I bona part de l’estiu, vinga! A repassar. I l’altra part del curs, a estudiar per a recuperar assignatures pendents. Sóc del parer que s’aprèn més aviat per comprensió i pel plaer de saber. Allò que estudies per obligació, pel fet que t’has d’examinar, només es reté a la memòria RAM. Quan han passat dues setmanes, ni te’n recordes del que havies après. I per comprendre cal tenir el cap ben despert i atent, posar la intenció i la concentració suficients per captar allò que t’estan explicant. Si creus que ets un inútil, que no ho entendràs mai, que tu no serveixes per estudiar, etc., poses en marxa uns mecanismes bloquejants que impedeixen accedir a una escolta positiva. Si el que diuen a classe et sona a xinès, potser és que tens llacunes antigues o algun aspecte del procés d’aprenentatge anterior no el domines prou (o gens). I cal anar enrere a recuperar allò que calgui. Els aprenentatges són com un edifici que mai s’acaba de fer (serà aquest el misteri de la Sagrada Família?). Primer calen uns bons fonaments: actitud positiva dels pares envers la cultura, riquesa lingüística des del naixement en els ambients que t’envolten, uns cursos inicials que et facilitin l’accés al màxim d’eines per aprendre (mercès de nou, Montessori), una sòlida autoestima i el màxim de força de voluntat. Evidentment, aquells infants amb segons quines deficiències tenen unes dificultats afegides, però fins i tot així, he vist fer progressos sorprenents a algunes persones mercès a la seva capacitat de lluita i superació. Per altra banda, cal un professorat que s’ho passi bé exercint la seva professió. Un mestre o una mestra que no viu intensament allò que ensenya, difícilment pot transmetre aquesta vivència. Igual que un actor que no es creu el seu personatge. I, potser, el més important d’un profe no sigui només saber molt del que ensenya, sinó com ho fa. En comparació ensenya més un mestre entusiasta amb coneixements potser limitats de la matèria que imparteix, que un savi avorrit o amargat. Dels primers, per sort, en vam tenir molts i moltes a Ton i Guida.

58

Els últims cursos Aquells darrers dos cursos nois i noies tinguérem els enamoraments com a leitmotiv central. Suposo que ens tocava per edat. I que els estudis es ressentissin una mica, o força. A tercer, la Carmen s’enamorà del Toni. Aquest ho estava de la M José, però es dedicà a lligar amb l’Anna perquè la primera li donava sempre carabasses. Jo, de la Manoli, bessona de la M José. Procurava seure al seu costat per a gaudir de la seva companyia i de la visió de les seves cames (sempre portava minifaldilla, he, he!) i sentir la seva olor especial, sovint de maduixa perquè no parava de menjar xiclet d’aquest sabor. Tenia uns llavis molsuts molt desitjables i un cabell de petits rínxols difícils de pentinar que jo anomenava de estropajo. Però la Manoli... estava enamorada del Pichi, un noi de fora de l’escola. Tot el dia parlava d’ell. Tant que fins i tot els nois li cantàvem un xotis: Tengo Pichi hasta en la sopa. Encara que vaig desplegar tots els meus encants i que em vaig passar tot el viatge d’Eivissa darrere seu, res. Em va costar acceptar-ho, però em serví de lliçó per a saber que quan una noia passa de tu no has de perdre el temps fent el paperina. Els alumnes fèiem càrrecs rotatius: esborrar la pissarra, repartir material, endreçar la classe, regar les plantes, etc. No hi havia problemes per a complir-los, en especial si suposava quedar-te una estona a la tarda sense profes, amb algun grupet de nois i noies.

Eivissa (1972) L’excursió de final de tercer de batxillerat fou a Eivissa, viatge que fou organitzat amb l’ajut d’en Raimon Torres. Per arribar a no sé quin nombre de persones per aconseguir un preu millor, s’hi van afegir la mestra Cristina Dòria i algú més que ara no recordo. Viatjàrem en un vaixell que feia por, vell i atrotinat i no sé si ara passaria cap inspecció tècnica. O potser era només que el seu aspec-

Navegant cap a Eivissa. 1972 La casa de xocolata 59


te una mica rovellat no inspirava gaire confiança. Allò aguantaria un viatge per mar? Bé, si amb la caravel·la que hi havia ancorada al costat algú havia arribat a Amèrica, segur que el nostre Ciudad de Barcelona arribava a Eivissa. Teòricament havíem de dormir en unes hamaques de coberta protegides per unes gran lones verdes. La majoria passàrem el viatge voltant pel vaixell, descobrint olors i sorolls nous, escales estretes i passadissos laberíntics. Jo vaig despertar en una cruïlla sobre una acollidora catifa. Poc abans de sortir el sol, el mar era una immensa bassa de mercuri amb totes les tonalitats de grisos que us podeu imaginar. A mesura que creixia el dia, els colors s’anaren aclarint fins a un blau intens que començà a contrastar amb els marrons de la costa eivissenca i el blanc de la ciutat cap a la qual s’atansava el ferri. Ens instal·làrem a la rectoria d’una ciutat tranquil·la, de carrers estrets i frescos on solíem trobar gent ocupada a fer espardenyes, punta de coixí o traginant un ase. La seva indumentària era fosca, ampla, i anaven tocats amb barrets de palla. Vora el port ens creuàvem amb gent una mica estrafolària, fet que donà peu que la Roser ens parlés del moviment hippy. Aquells dies em vaig cremar la pell com no m’havia passat mai. Les platges eren salvatges. Ni una ombra natural o artificial, ni un xiringuito. Excepte una de més turística, si es pot parlar de turisme en aquella època. Les mestres ens hi deixaren llogar patins. Com que jo no sabia nedar, em vaig quedar a la sorra. Al cap d’una estona veiérem com un dels patins, que tenia forma d’ànec, es tombava, i alguns companys queien a l’aigua. Avisàrem la M. Antònia i aquesta als responsables del patins. Una barca hi anà de seguida i, després d’una llarga estona, arribà el grup de nois i les embarcacions. Un joc d’assalt i pirates va estar a punt de convertir-se en una tragèdia. Alguns no sabien nedar gaire i passaren un mal tràngol. Un dia, en Raimon Torres –l’arquitecte de l’edifici del carrer Romaní–, ens va convidar a tot el grup a paella. Tenia una casa, si no recordo malament, a la platja de Sant Antoni. Retinc a la memòria l’acollidora ombra d’un canyís a la terrassa d’una casa aïllada que donava al mar, el blau de l’aigua i una tranquil·litat que suposo que ara ja no existeix. Com la majoria dels desplaçaments d’aquells dies, la tornada a Ciutat d’Eivissa la vaig fer en autoestop amb un grupet de companyes. Les mestres confiaven plenament en nosaltres, i en aquells anys Eivissa era una illa molt tranquil·la i segura. Entre d’altres vehicles ens va agafar una furgoneta de begudes. Ens vam encabir a la cabina del conductor i, quan encara no portàvem dos quilòmetres, algunes noies començaren a xisclar demanant al xofer que s’aturés. Jo no entenia res. 60

Amb la calor que fa, una altra vegada a la carretera? És que ens estava tocant el cul, el molt porc!, m’explicà una de les noies. Quina barra, el paio. Amb d’altres ciutadans més respectuosos arribàrem a destí sense més incidents. Les activitats lúdiques més practicades aquells dies foren fumar i pispar postals. Bé, algú es va passar i tornà a casa amb quelcom més que postals. D’on venia aquella dèria? Era una tradició? Una característica psicològica de l’edat? No ho sé, però ens vam trobar en més d’una situació compromesa. Sortíem un grup d’una botiga de Santa Eulàlia on, suposadament, ningú no havia agafat res. En Ramon es va adonar que ens oblidàvem una pilota, d’aquelles amb hexàgons vermells i negres, i en va agafar una que hi havia al terra. El propietari de la botiga sortí darrere nostre cridant histèric i exigint que la retornéssim o l’abonéssim. Què s’havia pensat aquell tio? La pilota era nostra! L’havíem comprat dies enrere. Ni de broma!, xisclava. Era seva i estava a la venda. I nosaltres l’havíem robada. L’estira-i-arronsa acabà quan algú altre entrà a l’establiment a desfer l’embolic amb l’autèntica pilota del grup sota el braç. Ens haguérem de disculpar i sortir entre avergonyits i alleugerats per haver acabat la delicada situació sense la intervenció dels mestres o la policia. També tinguérem temps de visitar Formentera. La travessia la férem asseguts a la proa d’un petit i modern ferri, amb les cames penjant i els braços recolzats en una barana d’acer. L’illa només tenia un petit port, unes quantes cases baixes i unes salines. Allò era un desert! O el paradís, segons el visitant. L’arribada a Barcelona fou espectacular per la llum del capvespre i la il·luminació de la ciutat. Mai l’havia vist des d’aquella privilegiada posició. Arribava com si hagués estat molt de temps fora i la grandària urbanística m’espantava una mica. Allà vivia? Veníem d’una terra petita on les distàncies, els pobles i les ciutats eren de mida més humana, en especial per a la nostra edat. Vaig tenir una altra sensació estranya: la vida havia continuat sense nosaltres? Vull dir, havia passat alguna cosa a Barcelona mentre érem fora? Sembla que tot s’hagi d’aturar quan marxem per retrobar l’agradable monotonia del dia a dia quan tornem. No ho heu sentit alguna vegada així? Els tons cada cop més marronosos de l’aigua i les olors de greix i petroli, el soroll del trànsit, em tornaren de cop a la realitat.

La casa de xocolata 61


El darrer curs 1972-73 Quart de batxillerat va ser, és clar, el curs més entranyable. Mestres i alumnes érem conscients que arribàvem al final d’una etapa. Una fita important per a Ton i Guida: aquell any sortiria la primera promoció de l’escola. Qui quedàvem dels menuts que havíem començat al barracó? La Irene, el José, el Pere, el Buti i jo. Hi hagué una complicitat dolça i mimada per part de tothom. Va ser l’any del meu enamorament de la Isabel i l’Anna, el curs que ens reuníem en una cantonada una estona abans d’entrar junts a l’escola. Xerràvem dels ligues, dels profes, de les sortides; fumàvem d’amagat i fèiem bromes sobre la panxa d’aquell, l’alçada de l’altre o els pits d’aquella. El dia i les setmanes no tenien prou hores per a gaudir de la mútua companyia. Absorbíem cada segon com si no existís ningú més al món que nosaltres, com si més enllà d’aquell curs res no pogués ser. Les converses amb els mestres anaven molt més enllà de les pròpiament acadèmiques. I no només amb els que ens donaven classe, amb d’altres també. Suposo que era una manera d’anar-nos acomiadant de tot el personal de l’escola. Miràvem amb enveja els companys més petits. Tanta era la nostra recança a marxar que, en acabar, sovint ens ajuntàvem uns quants i anàvem a xerrar amb els mestres, a donar un cop de mà a secretaria, a la biblioteca o al que fos. No recordo el darrer dia. No recordo com va ser l’acomiadament final. Potser perquè el curs havia acabat amb la normalitat de sempre, i el que vam fer al final va ser anar d’excursió. Aquest cop al Pirineu lleidatà.

La Vall d’Aran i el Pallars.1973 El Toni Merchan, el Buti i jo (els “mimats de la M. Antònia”, ens deien), vam fer el viatge d’anada amb la Joana Mestres i el seu marit Alfons Ferro. La Joana, encara que no era mestra nostra –donava classes a 5è d’EGB–, va venir perquè el seu home era d’Arties –un poble de la Vall d’Aran–, tenien cotxe, i algun misteri relacionat amb el cim Montarto que després us explico. La ruta prevista requeria llavors cotxe privat, ja que el transport públic allà dalt era molt deficitari. 62

Pujant a l’estany Negre. 1973

Després de no sé quantes hores, ens reunírem tot el grup al peu de la presa de Cavallers, una mica més amunt de Caldes de Boí. El pare d’en Marc –quina pallissa de cotxe i quin cop de mà més agraït ens va fer!– va col·laborar en el transport de la canalla i de les tendes de campanya que només vam utilitzar aquella primera nit. Vam plantar-les justament al darrere d’un gran rètol que deia “Prohibit acampar”... Hi havia tan poc espai a cadascuna que vam haver de dormir de costat, i cada vegada que algú es movia, la resta ho havíem de fer alhora. L’endemà pujàrem a l’estany de Cavallers i vam aconseguir fer prometre a la M. Antònia que ens hi deixaria banyar a la tornada, ja que aquell dia estava previst arribar al refugi que te el CEC a l’estany Negre i el camí era llarg. En un punt del camí, ja força amunt, trobàrem un brau torrent que ens barrava el pas. Calgué seguir corrent amunt fins a trobar un tronc sobre el qual, i amb moltes dificultats, aconseguírem travessar. Després de dinar arribàrem al refugi. Quin espectacle més increïble: avall a l’esquerra l’estany Negre, fosc com el seu nom. Sobre el llac, la Pica Alta. Més a l’esquerra, el circ de Colomers nevat. Al fons a la dreta els Besiberri, en forma de serra prima que queia en vertiginosa vertical sobre l’estany de Cavallers. El refugi estava ben protegit entre blocs de granit, però el seu estat interior era deixat i atrotinat per les fortes nevades i les tempestes. Amb molt d’esforç col·lectiu, aconseguírem ficar-hi un tronc enorme fins la llar de foc. Era tan llarg, sis o set metres calculo, que anava del foc a la porta La casa de xocolata 63


d’entrada i l’haguérem de deixar oberta. Després vam baixar a pescar truites al llac. Férem dos grups. L’Alfons havia portat un enginy que no havia vist mai: un llarg sedal enrotllat a banda i banda a dues peces de suro. A mesura que l’anàrem desenrotllant, aparegueren, cada tres o quatre metres, un sedal d’un metre que hi penjava, i al final de cadascun, un ham. L’Alfons s’entretingué en posar un cuc a cadascun. El sedal principal era tan llarg que un grup anà vorejant el llac fins a situar-se ben bé a l’altra banda, de manera que ens havíem de comunicar a crits i fent senyals. En un moment donat, posàrem el sedal arran d’aigua per fer que els trossos que tenien l’ham l’enfonsessin. El marit de la Joana estirava de tant en tant el sedal per copsar si algun peix havia picat. Al cap d’una estona donà ordres d’aixecar-lo a les dues bandes i comprovàrem que hi penjaven tres formoses truites. Segons la distància a la qual estava la truita, recollíem el sedal a una o a l’altra riba, retiràvem les peces i reposàvem els cucs. Repetírem l’operació fins a tenir un peix per cap. Ni més ni menys. Coincidírem amb uns francesos que pescaven amb un sistema semblant, només que ells als dos extrems tenien uns moderns carrets que recollien molt de pressa, i l’esquer era mosca artificial agafada al sedal. És a dir, que no guanyaven profunditat, sinó que deixaven el fil a la superfície del llac. Pescaren moltes truites, però molt més petites que les nostres, encara que ens en donaren algunes. En pondre’s el sol, haguérem d’encendre una foguera cada grup per a suportar el fred que feia. Les mans quedaven garratibades cada cop que calia manipular l’enginy de pesca. Aquella nit sopàrem les peces capturades ben escalfats pel tronc gegant. I va passar el que no és estrany a aquelles alçades: tot i ser principis de juliol, ens vam aixecar amb quatre dits de neu. La nostra alegria inicial s’esvaí quan els mestres ens digueren que havíem de canviar els plans. No podríem pujar al Montarto i havíem de baixar de seguida a Boí. No dúiem calçat ni roba per a fer l’intent i corríem perill de quedar-nos aïllats al refugi si seguia nevant, o tenir dificultats per baixar si romaníem més temps allà. De seguida d’esmorzar férem la motxilla i ens posàrem en camí. Ara us explico el misteri que us deia abans. L’Alfons ens explicà contrariat que aquella era la tercera vegada que intentava pujar amb la seva dona al Montarto i que, per una o altra raó, sempre s’havia anat en orris l’expedició. Quan vaig contemplar la muntanya des d’Arties el vaig comprendre. Se la veia majestuosa i atractiva, com dient: “T’atreveixes a pujar-me?” Ho vaig fer dos estius més tard amb uns amics del barri. 64

De baixada, en arribar a l’estany de Cavallers, recordàrem als mestres la seva promesa de deixar-nos-hi banyar. Feia un fred de dimonis i nevava una mica. Entre resignats i irònics perquè pensaven que no hi gosaríem, van accedir-hi. No sé si ho férem tots. Penso que la majoria sí. Encara recordo la sensació de ganivetades a la carn quan em vaig capbussar des d’una pedra que hi havia a la vora. Jo diria que entre iniciar l’entrada a l’aigua i la sortida no degueren de passar més de deu segons. Ja teníem una altra aventureta per a explicar anys després. De Boí anàrem en cotxe de línia a Vielha i ens instal·làrem a l’escola Joan March. Una nit ens van agrupar per parelles i a cadascuna ens distribuïren en famílies del poble d’Arties, d’on era originari l’Alfons. Va ser un sopar per a poder conèixer la gent aranesa autèntica, encara que per a mi fou en part un suplici. Em va tocar amb l’Anna; cap problema per aquesta banda, ja que estava coladet per ella, sinó que encara no m’havia llançat a parlar en català i em sembla que en tota la vetllada no vaig dir més de cinc paraules seguides. A més, el matrimoni amfitrió tenia una filla de la nostra edat, molt maca i de galtes rosades, i encara se’m pujava més sang a la cara cada vegada que se m’adreçava. Després de sopar ens vingué a recollir l’Alfons i vam marxar agraïts per l’acolliment. I jo alleugerat per poder respirar tranquil. D’allà ens dugueren a una festa on compartírem ball i marxa amb els mestres, excepte la M. Antònia, que s’havia quedat escrivint o telefonant a la Roser per a explicar-li les novetats del viatge. Pocs dies després havia de venir amb el grup de Nils, el que ens seguia a nosaltres en edat, i calia tenir-la informada de tot. Aquells dies vam visitar la Vall des de l’Artiga de Lin fins a Baqueira, quan encara era una estació d’esquí modesta. L’últim dia el dedicàrem a fer botifarres a la llosa de pissarra al port de la Bonaigua. Després de dinar enfilàrem camí als estanys Gerber. Els recordo com les típiques postals suïsses: boscos feréstecs d’avets als voltants, gran abundància d’aigua, blaus intensos als llacs i al cel... I grupets de francesos que baixaven dels llacs de més altitud somrients però queixant-se tots, no va fallar ni un, de la gran quantitats de mouches (mosques) que hi havia. Segur que era per la proliferació de pastissos de vaca que hi havia arreu. El Citroën dos cavalls de la Cardona no havia aconseguit arribar a dalt del port de la Bonaigua. El pobre ja tenia massa quilòmetres i no va superar la prova d’un viatge tan dur. Si no recordo malament el va vendre a l’alcaid de Vielha. Teníem, doncs, un cotxe menys. Des del port de la Bonaigua fins a València d’Àneu algú havia de baixar a peu. I a qui sinó els va tocar? Als La casa de xocolata 65


mimats, és clar. Amb l’aire fresquet de la tarda, el Toni, el Buti i un servidor ens posàrem en camí. Fèiem autoestop als pocs cotxes que hi circulaven, però devíem fer un trio estrany, de manera que no ens agafà ningú. El temps passava i començava a enfosquir. I la gana començava a fer-se present. Tanta que jo veia maduixes on no hi havia més que herbes. La vista ens començava a jugar males passades. El Buti digué de cop: “Mireu, li podem preguntar si falta molt a aquella velleta que està asseguda en aquell revolt”. Què coi de velleta, Buti? A la barana de protecció de la corba hi havia uns matolls que li degueren semblar al company una persona. Quin fart de riure que ens férem en adonar-nos de l’error. Poc després, quan començàvem a maleir els ossos dels mestres, aparegué el Sebas al volant del Mehari de la M. Antònia. “Com és que heu trigat tant a arribar aquí?”, demanà. “Com que hem trigat? Si no hem parat de caminar! El que passa és que la carretera de baixada del Port sembla la cua d’una serp interminable i així es dóna molta volta. I tallar d’un tram a un altre significa posar-se xop perquè hi ha un munt de rierols i tolls d’aigua. Ja ho havíem provat, ja. “Bé, no us preocupeu, ja us faltava poc”. Poc? Si estàvem com qui diu a dos-cents metres el poble! Dos revolts més i ja hi érem. Ens trobàrem amb el grup quan anava acompanyat d’un senyor de la localitat (potser l’amo del paller on vam dormir), que els explicava no sé quina història dels Comtes d’Urgell. Us juro que en aquell moment del que menys volíem sentir parlar era d’aquells comtes, per molt importants que haguessin estat a la seva època. Només volíem menjar alguna cosa, descansar una estona i explicar la nostra aventura. Amb no sé quins mitjans de transport, el dia següent ens plantàrem a Llavorsí, un altre poblet de carrers empedrats ple de regals de vaca. A la nit férem arròs bullit. Ho recordo perquè l’olla caigué accidentalment sobre la cama de la Isabel i li va sortir una butllofa enorme. Dormírem també en un paller. Ja veieu, els pallers eren els nostres hotels preferits. Per als profes, adults acostumats al llit i a la higiene diària, això els devia resultar un suplici, per a jovenets i jovenetes de tretze anys no tenia cap importància. A mitjanit se sentiren els plors de la Isabel: li havia rebentat la butllofa. (Espontàniament? No ho sé, pregunteu-li a ella). La M. Antònia es despertà molt emprenyada i, pacientment, li va fer una cura d’urgència. El viatge s’acabava. Només restava arribar a la Pobla de Segur i agafar l’Alsina Graells directe a Barcelona. Encara, però, vaig tenir temps de gaudir de Gerri de la Sal i dels penya-segats de Collegats perquè, naturalment, 66

vaig fer el trajecte de Llavorsí a la Pobla en autoestop, aquesta vegada amb l’Oriol. Vam tenir sort i empalmàrem un cotxe darrere l’altre. S’acabava l’excursió, s’acabava el curs i s’acabava el nostre pas per Ton i Guida. Quines poques ganes teníem que arribés el moment! Assaboríem cada minut com si fos l’últim d’un llarg viatge. El sol cremava de valent quan arribàrem. Els altres estaven en una plaça on havien dinat i nosaltres ho haguérem de fer a corre-cuita. Algú havia pres mal, suposo que pels nervis i l’excitació del moment, i l’Anna s’havia marejat en veure la sang. Es podia acabar així, de qualsevol manera? Què us creieu? Ens esperava la darrera sorpresa: els mimats, com que ens portàvem tan malament, no tornaríem amb la resta de grup a l’autocar de línia, sinó amb la M. Antònia i el seu Mehari descapotable. Quin càstig! Allargar una mica més l’excursió... Tot i això em va fer pena no compartir amb els altres el darrer viatge. Però l’alternativa no era dolenta, no us penseu. Com que la dire és i ha estat sempre una mica aventurera i li agrada descobrir noves rutes, no podíem anar directes a casa, no. Volia provar el seu vehicle per una pista de muntanya. Ho havia intentat a la que va de Sort al llac de Sant Maurici, però no ho aconseguí. Havia decidit, llavors, que faríem la pista de Sort a la Seu d’Urgell. Quan l’autobús de l’Alsina arrencà, nosaltres tornàrem a Sort amb el Mehari i iniciàrem l’odissea: quaranta-vuit quilòmetres de batedora mecànica per uns paratges magnífics i desolats, envoltats sovint per un núvol de pols que ens feia estossegar de valent. Revolts i més revolts interminables ens dugueren a una cruïlla sis quilòmetres més avall de la Seu. Com que era tard i teníem gana, la M. Antònia aturà el cotxe davant un bar que hi havia al costat. En entrar, els parroquians ens obsequiaren amb mirades curioses i iròniques. Que simpàtica era aquella gent! Simpàtica? Quan entràrem al lavabo a rentar-nos les mans ens donaren ganes de demanar una dutxa: semblàvem calamars a la romana! No dúiem un centímetre quadrat lliure de pols; fins i tot les pestanyes eren blanques! Bé, després hi menjàrem les millors torrades amb pernil de la meva vida.

La casa de xocolata 67


Final d’una etapa No fou fàcil fer-nos fora de l’escola. No n’estàvem, de disposats... Bé, jo diria que no estàvem preparats, almenys alguns i algunes. Durant un temps Ton i Guida no pogué desempallegar-se del Buti, la Irene, la Isabel... o de mi mateix. Hi anàvem tot sovint a donar un cop de mà a secretaria, a recrear la vista sobre les parets que tant de temps ens havien acollit, a sentir les mateixes olors, els mateixos sorolls, les mateixes cares. A vegades fèiem tràmits burocràtics, repartíem material, endreçàvem llibres... Imagino que la M. Antònia entenia el que ens passava i durant un temps fou tolerant, fins que un bon dia va dir prou i ens va fer aquella empenta amorosa que propinen les femelles a les seves cries quan no s’atreveixen a desenganxar-se del seu costat. I per fi començàrem a volar sols i soles. Cadascú als seus estudis i feines. Amb nous amics i experiències. També d’altres companys i companyes de cursos posteriors ajudaren un temps a l’escola. Em plau recordar el Rafa Quero (el seu germà Antonio havia estat company de classe), artista com pocs, ajudava la Tole a fer guarniments de l’entrada de l’escola quan hi havia festa. Tinc present una amable castanyera pintada sobre cartró que rebia els infants amb un saquet de castanyes als peus. El Rafa també acompanyà moltes sortides i els nens se n’alegraven de la seva presència. Les trobades d’exalumnes i mestres se celebraren amb regularitat fins que a poc a poc el temps, la família, les obligacions personals i d’altres motius feren que ens anéssim distanciant en el temps i l’espai. El lligam, però, no s’ha acabat de trencar mai. Ni tan sols quan Ton i Guida va desaparèixer com a centre escolar en fusionar-se amb l’escola Pla de Fornells i crear-se Antaviana. El fet de passar a la xarxa pública i els criteris de rendibilitat van acabar amb la Casa de Xocolata com a escola. La M. Antònia feia uns anys que havia deixat l’escola en mans d’una cooperativa formada per mares, pares i mestres, en una mostra, penso, de generositat i confiança en què la seva llavor havia germinat, crescut i madurat. I que potser era el moment de donar pas a una nova fase en la vida de l’escola. Foren unes quantes cases de xocolata les que es crearen arreu de Catalunya als anys seixanta amb l’esperit de resistir la bruixa de la uniformitat, de la intolerància, de la memorística per se, de l’autoritarisme, de la buidesa de continguts i procediments engrescadors per a la canalla, les famílies i els mestres. I els seus membres hem tingut i continuem tenint consciència que hi ha uns tipus d’ensenyaments en els quals els alumnes tenen categoria de persones, amb la possibilitat d’expressar les seves idees i 68

opinions, ensenyaments que eduquen i respecten les seves personalitats, i potencien les capacitats individuals més enllà d’exàmens o dels programes oficials. Algun dia caldrà fer una valoració global de l’aportació d’aquestes escoles a la millora de la qualitat de l’ensenyament. Us ho dic de tot cor: val la pena, amics i amigues, que mantinguem viu l’esperit de Ton i Guida. Lliçà d’Amunt, setembre de 2003

Epíleg Aquest llibre del “Valen” m’ha impressionat profundament perquè és el reflex de la realitat autèntica de la nostra escola, tal com un dels seus protagonistes la va viure, i l’està vivint encara. Primerament vull donar-ne moltes gràcies al Valen, per haver-nos-la lliurat així, tal com raja. En segon lloc, ell m’ha demanat d’afegir-hi unes paraules, i no puc pas negar-m’hi. Penso que un testimoni de vida sincer, sempre és capaç de provocar-ne un altre. És doncs en aquesta línia, que em proposo buscar dins meu els aspectes més profunds d’allò que ha estat i és encara avui per mi l’escola Ton i Guida, i lliurar-vos-els des de les meves vivències personals i les que he anat copsant en els altres: Sempre dono moltes gràcies a Déu per una sèrie de coses que varen començar a produir-se fa poc més de 50 anys, lentament es van anar afermant en els nostre cors, i varen arribar a agafar cos en la nostra realitat de Barcelona. Pel que fa a Ton i Guida, intentaré detallar les que jo contemplo ara, lligades al fet que celebrem: • En primer lloc jo vaig sentir el desig irresistible d’anar-me’n a fer una escola, semblat a les bones escoles que havia tingut la sort de conèixer i d’haver-hi treballat, però ubicada en un dels barris que llavors estaven sorgint en el cinturó de Barcelona, mancats de tota mena de serveis humanament necessaris. Aquest havia de ser un dels aspectes claus de la nostra resposta com a ciutadans. Els nens i nenes de les famílies que venien a viure a casa nostra, tenien els mateixos drets que els nostres nens i nens i que tots els nens i nenes del món. La casa de xocolata 69


• En segon lloc, tot seguit vaig trobar gent amb autèntiques ganes de col·laborar en aquesta idea, que no els semblava boja, com a d’altres, sinó que els semblava molt interessant: Mossèn Juncà, rector del barri, va deixar-nos tot l’espai que tenia; l’amic Ricard Foraster va buscar col· laboradors econòmics (i morals) que no ens van deixar mai, fins que l’escola va passar a pública; vaig trobar moltes i molts mestres als quals la idea va engrescar-los i la van fer seva fins al punt que encara ho és avui; els nens i nens, també van respondre des del fons del seu ésser perquè, com tots els nens i nenes del món, van comprendre que més enllà de l’ensenyament els estimàvem, i van reaccionar segons la llei de l’amor, la més forta del món; i els pares i mares dels nens i nenes van posar en nosaltres una confiança més enllà de tot raonament; aquest va ser per mi el miracle més gran, ja que encara no he arribat a comprendre mai com podien confiar en nosaltres, amb les coses tan estranyes que fèiem (ja les heu vist en tot el que ens explica el Valen). És per tot això tan positiu que sempre vull seguir agraint a Déu i a tots vosaltres les conseqüències que tots en portem a dins: • Per part meva vull dir ben clar que a Ton i Guida, és on he après més coses de la vida: com a mestra, vaig aprendre una mica la capacitat d’adaptar-se a les situacions que siguin, però mai en detriment dels alumnes (i, dit de passada, aquest és un aprenentatge que avui dia torna a ser de primera necessitat); i com a persona del barri vaig aprendre a viure i a treballar amb molta gent diferent; i cadascuna d’aquestes coses ha estat un gran enriquiment. • Al mateix temps, com a companya, com a “senyu”, o com amiga de tots els que sempre hem seguit relacionant-nos a causa de Ton i Guida, puc donar testimoni que moltes vegades us he sentit expressar fins a quin punt l’escola també ha estat per vosaltres una nova manera de veure la vida, i de descobrir valors positius en el món que ens ha tocat de viure, valors de respecte i d’amor veritable, que són els únics que perduraran més enllà de les nostres vides !

Notes finals Quan ja havia donat per acabat el llibre, ha mort sobtadament un company de la meva classe: en Francesc Pujol i Martínez. De petits l’anomenàrem durant un temps Mul·lo, no sé ben bé per què. A la nostra escola hi hagué pocs sobrenoms, però alguns s’anaren mantenint. Sempre fou un noi prim i llargarut, inquiet i d’una intel·ligència destacada. Sempre estava de bon humor i, sense ofendre mai ningú, sabia treure punta a qualsevol situació compromesa. M’estranyà que no es dediqués a relacions públiques. La imatge que més guardo d’en Francesc és d’Eivissa. Sempre anava dels últims, amagant una cigarreta Celtas entre els seus dits ossuts. Era assenyat tot i que gaudia transgredint els consells i les normes dels adults. Més gran que la resta, fou una mica com un germà que vigilava que les nostres aventuretes no anessin més enllà del que era prudent. Vam coincidir a l’acadèmia UNITEC quan férem COU. Continuava sent el mateix; si de cas, havia radicalitzat les seves idees polítiques, però mantenia el seu tarannà humorístic i cordial. Vaig saber que havia canviat de sobrenom i, donat el seu cabell arrissat com una escarola, li deien Pulpo. I així l’anomenàrem des de llavors entre els col·legues. Cap als disset o divuit anys ens ajuntàvem de tant en tant a casa d’algú del grup, que s’havia ampliat amb d’altres amics, i fèiem timbes de cartes fins a la matinada, fins a la formació d’algunes parelles i l’arribada dels fills, que anà distanciant les trobades fins a perdre’ns pràcticament de vista. Sabia d’ell, per la família, que treballava al barri i que era molt actiu en molts àmbits. Res estrany en ell, oi? T’he vist al taüt i m’ha costat reconèixer-te. Sense la teva barbeta estil Bécquer i els teus cabells arrissats, no semblaves el mateix. Però el teu nas llarg , el front inconfusible i la forma dels teus ulls m’han dit que sí, que inevitablement eres tu. Bon viatge, Mul·lo, Pulpo, Francesc. Segur que ensenyaràs als àngels a jugar al set i mig! Una forta abraçada a tota la família Pujol Martínez, Montse i fills.

M Antònia Canals. Girona 29 de juny de 2012

70

La casa de xocolata 71


Poc després moria un altre company de classe: l’Agustí Peña i Angelats. Durant el seu funeral vaig llegir el següent text d’acomiadament escrit pels teus companys i companyes: Benvolgut Buti! Els teus companys i mestres de Ton i Guida som testimonis del temps passat junts: Les hores de classe a Robinson..., les mestres: la Sra. Mercè, la Marian, la Tole, la Roser i molts més. El churro media manga mangotero, els partits a matar, les bestieses que se’ns passaven pel cap i que a vegades gosàvem dur a terme. Érem indomables, però teníem i tenien fe en nosaltres, i això ens va servir per créixer, tirar endavant i encarar la vida amb optimisme i seguretat. Recordem els viatges diaris de la Guineueta al carrer Romaní en el 600 de la Maria atapeït de criatures i amb la Isa als teus genolls. Creixíem i descobríem. Ho volíem tastar tot. I, sobretot, les sortides... Recordes... les relliscades per les clapes de neu de Tirapits, les nits gelades als estanys de Carançà, el viatge per ses Illes, fent autoestop, perduts pel port de la Bonaigua, les nits d’estels a Llavorsí, el Mehari de la senyu i el dos cavalls de la Cardona... Mil i una excursions grimpant pels Pirineus, dormint a qualsevol refugi o estable ple d’ovelles. Res no podrà esborrar el camí que hem fet plegats: el pas de nens a grans, això ens queda, company! Són els nostres records compartits que portarem fins a l’infinit en el nostre record. Després vingueren les corredisses adolescents, les tardes a casa teva escoltant Pink Floyd o Jethro Tull, un estiu a Lloret, el viatge al País Basc i Astúries i la relació amb la colla de Cornellà... De tots els nostres records de la teva persona ens queda el teu optimisme, la teva força i energia, el teu bon humor, la teva capacitat de fer-te estimar, encara que les paraules sovint calia treure-te-les amb tenalles. I el viatge continua des d’on sigui que estiguem, des d’allà on siguis ara. A nivell personal us diré un pressentiment: segur que a hores d’ara estaràs jugant una partida de cartes amb el Francesc Pujol, el teu sogre i el teu tiet. M’hi jugo el que vulgueu. A reveure, Buti Els teus amics i amigues de Robinson. Octubre de 2005



La casa de xocolata. Records d'un alumne de Ton i Guida 1962-1973