Page 1


http://www.bullent.net/libro/3198-Vestida_de_lluna


Elvira Cambrils

Vestida de lluna


Aquesta obra obtingué el Premi Soler i Estruch de narrativa curta en el 59é Certamen Literari Castellum Ripae Any 2015 Formaven el jurat Juli Alandes, Enric Camps, Rafael Estrada, Marta Grimaltos i Núria Sendra Premi patrocinat per Ajuntament de Villanueva de Castellón

Responsable de l’edició: Núria Sendra 1a edició: febrer de 2016 © 2016 Elvira Cambrils Coberta de Miquel Mollà © 2016 Edicions del Bullent, SL De la Taronja, 16 - 46210 Picanya 961 590 883 info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Àlvar Vanyó, Maria Guasp Maquetació: Núria Beneyto Impressió: Guada Impressors ISBN: 978-84-9904-176-6 Dipòsit legal: V-192-2016 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.


A Maria Consuelo Cambrils. A les amigues i els amics que continuen el viatge amb mi. Als qui ja han arribat.


Viatjar no per a arribar sin贸 per viatjar, per a arribar al m茅s tard possible, per a no arribar possiblement mai. Claudio Magris, El viatjar infinit

9


UN DOLÇ SOMIEIG MENTRE EL MELTEMÍ BALANCEJAVA LA BARCA

L’estiu de 1983 vaig viatjar per primera vegada a Grècia. Havia previst anar-hi en acabar la llicenciatura el 1977, però raons de pes m’ho van impedir els cinc anys següents, de manera que el viatge va haver d’esperar fins aquell estiu en què dues amigues i jo ens vam acomboiar. Recorríem el país per lliure amb la motxilla a l’esquena i el desig d’emular els viatgers de la tradició literària. La lectura d’El colós de Marussi, que m’havia arribat per abril quan l’olor de la flor del taronger amarava els camps i s’escolava pels terrats fins a l’interior de les cases, havia captivat el meu esperit i, encara que la Grècia que em vaig trobar ja no era la de Miller, el pas per Atenes, Corint, Epidaure, Micenes, Olímpia i Delfos em va produir el mateix desbordament emocional que havia provocat a l’escriptor. Aquell viatge va ser l’inici d’un enamorament que em duria a tornar-hi una vegada i una altra amb les per11


sones del meu entorn, a les quals intentava transmetre l’entusiasme per una terra habitada pels déus, fins a convertir-me en una assídua durant els vint-i-cinc anys següents. Havíem deixat per als darrers dies la travessia per mar a Delos. Per què Delos i no qualsevol altra illa de les múltiples que poblen el pèlag hel·lè? Doncs per l’atzar que va conjugar els horaris d’anada i tornada del vaixell amb la nostra disponibilitat. Per l’atzar i pel que Carles Riba havia dit «una fam de mar», encara que aleshores no ho sabérem. «Mai ningú, ni nosaltres mateixos, sabrà ben bé per què hem anat a Santorini», havia escrit a Josep Obiols l’estiu del 27, durant el periple per Grècia acompanyat de la seua dona. «Calia. Era una mena de fam de mar. Hem pres el mapa com uns pirates universitaris, i hem vist que l’illa més allunyada de les Cíclades era Santorini. Després hem sabut que era una illa plena de curiositats», afegia en aquella carta que es va publicar en Cartes d’Alemanya i Grècia. Nosaltres també vam triar Delos per ser la destinació més allunyada al nostre abast en el moment d’arribar al Pireu però ja sabíem que amagava una llarga història. Ens vam allotjar a Míkonos, l’illa més pròxima, en una habitació amb dret a lavabo d’una de les cases amb miradors acolorits que pengen sobre la mar. A Delos, no s’hi pot pernoctar, no hi ha cap poble, ni cap taver12


na ni res habitable, l’única construcció és la del museu, una mena de magatzem blanc amb finestres altes que reuneix escultures i mosaics grecoromans. Tota l’illa és un recinte arqueològic. Un cartell ben visible al moll del port modern –el de l’època clàssica, anomenat sagrat, no s’utilitza– adverteix que està prohibit romandre-hi després de les tres de la vesprada. La nit anterior a la visita a Delos havíem estat de discoteca, la qual cosa no va impedir que ens llevàrem de bon matí i caminàrem per la quietud blanca dels carrerets amb alguna mestressa de casa que regava les alfàbegues i ruixava el sòl pintat de blanc. Els darrers tranuitadors esperaven la primera cuita del forn per a anar-se’n a dormir. La flaire de l’alfàbega i la del pa encara calent s’enlairava en una sensació neta de món acabat d’estrenar. En arribar al moll, el piulet de les gavines embolcallava de silenci les cases adormides. Un pelicà circumspecte rondava els vells insomnes que escodrinyaven la captura de les barques tot just amarrades. Era un matí brillant i seré. A un costat del port, en una platgeta que no era més que una mitja lluna entre les roques, el vaivé de les petites ones dibuixava reflexos daurats en els còdols. La fressa de les pedres arrossegades per les ones i les veus apagades dels pescadors negociant la pesca produïa un murmuri que haguera pogut bressolar un nadó. Aviat vam veure la paraula Dilos enganxada a la cabina 13


d’una barcassa, un nom mític amb ressonàncies màgiques com Làrissa, Eleusis o Tebes, noms que evocaven camins trepitjats pels filòsofs, iniciacions mistèriques en les profunditats de la terra o indrets habitats per heroïnes. Aquella paraula escrita en grec semblava irreal, com escapada d’un llibre. Vam ser les primeres a pujar a l’embarcació, una antiga barca de pesca a motor amb l’armadura de colors vius profusament repintada, proveïda d’una cabina amb bancs de fusta revestits d’escai roig i nombroses icones de marededéus, llumenetes i flors de plàstic a l’envà del timó. Van anar arribant els altres passatgers. Dues franceses amb aspecte de professores acabades de jubilar, una parella d’homes joves, una colla d’italians... i una estrangera rossa que somreia a tots. El timoner havia eixit a rebre-la i, per a sorpresa meua –ell era molt més jove–, es van besar als llavis. La dona rossa em diria unes hores més tard que el seu amic –my friend, deia ella– era el patró de la barca i que, abans de dedicar-se al turisme, havia estat pescador, ofici que encara exercia en acabar la temporada turística. Les gavines ens van acompanyar al llarg de les capelles blanques i els molins de vent, sobrevolaven frisoses la nau fins que només van ser la mar i el so somort del motor. Les carícies i els besos de la rossa i el patró van prosseguir durant tot el viatge. 14

Profile for Edicions del bullent

Vestida de lluna  

http://www.bullent.net/libro/3198-Vestida_de_lluna

Vestida de lluna  

http://www.bullent.net/libro/3198-Vestida_de_lluna

Profile for bullent
Advertisement