Del carreró a la ciutat Una descoberta per la València històrica

Page 1


UN SUBSÒL AMB MOLTA HISTÒRIA

Aqueixa mateixa vesprada, després de fer el dinar i descansar un poc, les dues amigues decidiren fer la visita programada a l’àvia de Maria. –Abans, i com anem en aqueixa direcció, he pensat que podríem passar per la plaça de la Mare de Déu. Maria, ja saps que sempre que vinc a València m’agrada estar-m’hi una estoneta –va proposar Júlia. –Molt bé, d’acord –li respongué l’amiga–, també és un dels meus llocs preferits. M’encisa molt seure a les escales de la plaça, a la fresca de la font i veure la riuada de gent que passa per allà. El camí cap a la plaça de la Mare de Déu era molt senzill. Només havien de recórrer els vells carrers de Quart i de Cavallers, una via que travessava bona part del centre històric i que estava plena de vells palaus senyorials, molts dels quals havien estat reconvertits en pubs i discoteques de moda. –La veritat és que aquests carrers sempre m’han paregut molt bonics, i els palaus són impressionants 10


–va dir Júlia sense llevar la vista de les magnífiques façanes. –Sí que ho són, però si t’hi fixes –va respondre Maria, amb un semblant un poc amarg– també hi ha molts solars, edificis que estan abandonats i que cauen a trossos. Encara no entenc com l’Ajuntament no fa res –va protestar–. Fa pocs mesos, per exemple –va continuar lamentant-se–, es va incendiar l’antic cinema Princesa, molt a prop d’aquest mateix carrer de Quart. Estava abandonat des de feia molts anys. Després que es cremara, ja no n’ha quedat res, només un solar gegant. Molta gent que vivia al barri des de sempre va quedar molt afligida. Després d’aquesta breu conversa, la resta del camí el feren en silenci. Ja a la plaça, i després de seure una estoneta al sol i de donar de menjar als coloms que s’arremolinaven al seu voltant, quan ja estaven a punt de marxar cap a casa de la iaia de Maria, les amigues s’adonaren que en un dels racons més amagats de la plaça hi havia un solar ple de persones que no paraven de traginar. Les dues joves, mogudes per la curiositat, decidiren aproximar-se a les tanques que el protegien de les mirades curioses. A dins de l’espai, que ocupava tot el que antigament degué de ser una finca, hi havia una vintena de persones vestides amb jupetins de colors fluorescents. Molts es protegien del sol amb barrets de palla. 11


–Que curiós, no? Si volen construir de nou la finca, no crec que avancen molt llevant la terra amb aqueixos pinzellets –apuntà Júlia. En veure-les, un xic pèl-roig d’uns trenta anys i que duia un carretó ple de terra es va apropar a la part de la tanca on Maria i Júlia eren i les va abordar. –Hola. M’he fixat que fa una estona que esteu mirant. Esteu buscant algú? –Ah, no. Només estàvem mirant –li respongué Maria sobresaltada. –En realitat és que ens pareix un poc rar el que esteu fent –continuà Júlia–. És la primera vegada que veiem, almenys jo –puntualitzà– obrers treballant amb pinzells. Amb aqueix ritme tardareu un segle en alçar de nou la casa. –Ha, ha, ha! –el xic va riure–, què va! Nosaltres no som obrers ni estem construint cap casa. Nosaltres som arqueòlegs. –Arqueòlegs! Com l’Indiana Jones –va exclamar Maria, que ja havia pres la iniciativa d’interrogar el jove. –Sí, bé. No exactament. L’Indiana Jones també és arqueòleg, però el treball que nosaltres fem és molt diferent. –Diferent, per què? –continuà Maria–. Vosaltres no busqueu coses del passat? –Sí. Però a les pel·lícules, l’Indiana Jones es passa tot el temps trencant les coses i corrent d’un lloc cap 12


a un altre, normalment perseguit pels seus enemics. En realitat, el treball dels arqueòlegs, almenys els de veritat, és molt més pacient. Ens passem gran part del temps buscant rastres d’edificis dels quals queda ben poca cosa, i desenterrant objectes del passat per després analitzar-los i classificar-los. –Doncs no pareix molt divertit –va advertir Júlia. –No cregues –respongué el xic–. Sovint també fem troballes molt interessants. El que passa és que hem d’anar amb molta cura, perquè solen ser objectes molt fràgils, com peces de ceràmica o inclús ossos de persones, que es trenquen amb molta facilitat. –I heu trobat alguna cosa important? –li continuà interrogant Maria. –Doncs la veritat és que sí. Però, per cert, jo em dic Ramon. Com vos dieu vosaltres? –Ella és Júlia i jo sóc Maria. –D’acord. Com vos estava explicant, el que hem trobat són els fonaments d’una antiga casa d’època romana. –D’època romana? No pensava que València fóra tan antiga –digué Júlia. –Doncs sí. En realitat València va ser fundada l’any 183 abans de Crist. –Ei! doncs sí que és antiga, sí –exclamà Maria. –Sí. De fet, la fundació de València està molt lligada a l’època d’expansió de l’imperi Romà. Aquesta ciutat no es va crear perquè sí, sinó amb un objectiu: 13


instal·lar-hi els colons romans que havien participat en la conquesta d’Hispània i que ja es retiraven de l’exèrcit –els explicà Ramon–. Per això li posaren Valentia, en llatí, del qual va derivar en el nom actual de València, que significa «forta» o «vigorosa». I l’emplaçament tampoc no fou elegit per atzar –continuà–. Es va situar a la via Hercúlea, la que més tard seria anomenada Via Augusta, que era un dels camins més importants de l’imperi Romà i que comunicava Roma amb l’estret de Gibraltar. A més, en el moment de la seua fundació, València va ser la colònia romana més important entre les ciutats de Tarraco i Cartago Nova, les actuals Tarragona i Cartagena, amb la qual cosa els seus habitants es van assegurar una certa prosperitat. –I era molt gran València en aquella època? –preguntà Júlia. –Bé, aqueixa és una de les funcions que tenim els arqueòlegs –respongué Ramon amb un somriure–, intentar saber com era la ciutat en aqueix temps. De totes les maneres, gràcies a les excavacions que s’han fet en altres llocs de la ciutat sabem bastants coses. Penseu que si comparem el treball dispers que els arqueòlegs hem fet en llocs diferents, ens podem fer una bona idea del conjunt. Per exemple, ja tenim clar que la ciutat va patir una greu destrucció l’any 75 abans de Crist, quan es produïren les guerres civils romanes. I que després d’aquesta destrucció, encara passarien uns anys en què la ciutat va estar pràctica14


ment abandonada. Amb el temps, però, es va tornar a reconstruir i es féu més gran que l’originària. Va ser en aqueix moment quan es construïren els principals edificis, que a més estaven en aquesta zona de València, a l’actual plaça de la Mare de Déu, on s’instal·là el fòrum, la basílica... –Però la basílica encara es conserva –l’interrompé Maria mentre assenyalava la Basílica de la Mare de Déu. –Ja, però és que aqueixa basílica no és la d’època romana –li aclarí Ramon–. Aqueixa és més moderna. La romana era un edifici que tenia moltes funcions i que, per exemple, s’utilitzava com a jutjat. La basílica cristiana va prendre aquest nom perquè, en certa mesura, va copiar la forma d’aquells edificis. L’edifici religiós d’aquell moment era el temple, que també estava a prop del fòrum, segurament davall de l’actual catedral. A més d’aquests edificis, la València romana també destacava per tenir els carrers característics de l’urbanisme romà, el cardo maximus i el decumanus, que confluïen al fòrum. Part d’aquells antics carrers els ocupen els actuals carrers de Cavallers i del Salvador. A més, València també tenia llocs destinats a l’oci dels seus habitants. Per exemple, segur que no sabeu que va tenir un circ. –Un circ? –respongueren Maria i Júlia alhora. –És la primera vegada que sent que a aquella època existiren els circs. No sé si creure’t –afegí Maria 15


mentre llançava una mirada de desconfiança cap a Ramon. –D’acord, potser no m’he explicat bé –es disculpà Ramon–. El circ romà té poc a veure amb el circ actual. El romà era un espai on se celebraven alguns espectacles com les carreres de quadrigues i de cavalls. –Ei, jo una vegada vaig veure una pel·lícula molt antiga on hi havia una carrera de quadrigues d’aquestes! –exclamà Júlia– Tenia un nom molt rar. –Sí. Segurament era Ben-Hur, una peli molt famosa –li explicà l’arqueòleg–. El circ de València també era bastant gran. De fet, perquè vos feu una idea, tenir un circ era un privilegi a l’abast de molt poques ciutats, el que demostra la importància que ja tenia València en aquells moments. –I si València era tan important, per què hui en dia quasi no queden restes d’aquella època? –li tornà a preguntar Maria, que encara no havia abandonat el to d’incredulitat. –Doncs és molt senzill –li respongué Ramon–, perquè al segle iii es va originar un fenomen generalitzat que va afectar tot l’imperi Romà. Com que cada vegada hi havia més intervenció de Roma en els assumptes de les seues ciutats de província, com era el cas de València, es va fer que aquestes perderen autonomia i hagueren de pagar més impostos a la capital de l’Imperi. Davant aquesta situació, moltes famílies patrícies, que eren l’elit de la ciutat, l’aban16


donaren per retirar-se a les seues cases del camp. El gradual èxode cap al camp provocà que la ciutat reduïra molt les seues dimensions i que, a la llarga, perdera importància. –El curs passat, a classe, ens explicaren que les invasions dels bàrbars també van ser una de les causes de la destrucció de l’imperi Romà –afegí Júlia. –Així és –continuà Ramon, que ja havia deixat el carretó en un costat i semblava més interessat per continuar la conversa amb les dues joves que per continuar amb el seu treball davall el pesat sol d’agost–. En el cas d’Hispània, aquestes invasions es produïren el segle v, i estigueren protagonitzades pels visigots, un poble d’origen germànic, que ja estava molt romanitzat i inclús practicava la religió cristiana quan arribà a la península Ibèrica. De totes maneres, els visigots tampoc no se centraren, almenys en un primer moment, a controlar València. No va ser fins el segle vi que la ciutat cauria sota el control definitiu dels monarques visigots. »Els visigots ocuparen els llocs de poder que les elits romanes havien abandonat. D’aquesta manera començà el que es coneix com a període visigòtic de la ciutat. –I queda algun edifici a la ciutat de l’època visigòtica? –tornà a preguntar Júlia. –Doncs la veritat és que sí –li contestà l’arqueòleg–. Ací, molt a prop hi ha les restes d’un antic 17


complex d’edificis religiosos, les restes de la primera catedral cristiana i el que també es coneix com la presó de Sant Vicent –afegí. –Però els romans eren cristians? –va continuar Maria, que ja no sabia què creure. –Al començament almenys no, però a partir del segle iii molts anaren convertint-se al cristianisme. De fet, aquest Sant Vicent, que és el patró de la ciutat, va ser un religiós perseguit i martiritzat per les autoritats romanes, segurament cap a l’any 304 de la nostra era. Quan aquestes persecucions religioses finalitzaren, els visigots, que sí que practicaven el cristianisme, li dedicaren un xicotet temple molt a prop de les restes de l’antic fòrum romà. La tradició popular diu que el templet es va alçar al lloc on el sant fou torturat, per això se li diu la Presó de Sant Vicent. Per cert, encara esteu a temps de visitar-la, ja que fa alguns anys es va restaurar –va afegir. –Bé, potser la visitarem un d’aquests dies –comentà Júlia. –Vos ho recomane, com també, si podeu, que visiteu el conjunt de restes de l’Almoina. Allà podreu veure molt bé com cada civilització ha aprofitat les restes de l’anterior per construir els propis edificis. Hi veureu com els visigots aprofitaren part de les construccions romanes, i com els musulmans feren el mateix amb les visigòtiques. 18


–Romans, visigots, musulmans... això pareix el conte de no acabar –afegí Maria alçant les seues mans i simulant estar escandalitzada–. Però quantes civilitzacions ha tingut València? –Ha ha ha! –tornà a riure Ramon–. Al període visigot el va seguir l’època islàmica, després de la invasió musulmana de la península Ibèrica, el 711, que va ser un canvi absolut per la ciutat. –Ramon! Què fas? Estem esperant-te per netejar les restes de ceràmica! –el va interrompre una veu de dona des de l’altra punta del solar. –Disculpeu-me però vos he de deixar. La meua jefa em reclama i més em val no fer-la enfadar. De totes maneres, encara ens queden bastants dies per acabar el treball. Si vos voleu passar en un altre moment, puc continuar amb les explicacions, i com he vist que teniu interés per la història... –Ei, doncs no et diguem que no. He vingut a passar uns dies a casa de la meua amiga i encara no hem fet cap pla. Potser ens passem per ací en un altre moment, quan no tingues tanta feina –digué Júlia. –Sí, a més, nosaltres també hem de marxar; recorda, Júlia, que la meua iaia ens espera per fer el berenar. –És de deveres, no em recordava ni de la teua iaia ni de l’orxata amb fartons. Adéu Ramon –s’acomiadà Júlia. –Adéu xiques –s’acomiadà l’arqueòleg. 19


Ding! Dong!, sonà el timbre de la vella casa. –Ja vaig, un poc de paciència! –exclamà una veu de dona major a l’altra part de la gran porta de fusta. –Maria! –digué la iaia Teresa en veure la seua neta–. Ja pensava que no vindries. –Perdona iaia –li respongué Maria–, és que ens hem distret un poc pel camí. Després t’ho explique. Però abans mira qui està ací –digué mentre assenyalava Júlia, que esperava callada darrere de la seua amiga. –Ui Júlia, com has crescut. Ja quasi no recorde quan va ser l’última vegada que et vaig veure. Estic molt contenta que hages tornat a València. –Sí, jo també estic contenta d’estar una altra vegada per ací. De totes maneres, només hi estaré uns pocs dies. Diumenge me’n torne a Alacant. –Però no vos quedeu a la porta. Entreu. Segur que encara no heu berenat. La casa de la iaia Teresa, on havia nascut i viscut tota la seua vida, formava part de l’arquitectura típica de les cases obreres de començament de segle. Per regla general, aquestes consistien en un habitatge per cada pis de l’edifici, amb una única habitació exterior i la resta interiors. No es tractava de cases amb una bona il·luminació ni ventilació si pensem que en aquella època, les famílies obreres eren bastant nombroses i, a més a més, sovint havien de compartir la mateixa casa entre diferents famílies. Estava clar que en la seua construcció s’havia sobreposat l’aprofitament del sòl 20


per damunt de la confortabilitat. Amb tot, i malgrat aquests impediments, amb el temps Teresa havia aconseguit crear un espai benestant, amb una bona col·lecció de testos farcits de plantes a la terrassa que donava al carreró. Aquest era un costum del qual participaven pràcticament totes famílies que compartien l’atzucac. Els sostres alts i el mosaic de manisetes del terra encara feien més agradable l’estada a la casa. Després del berenar, que com ja havia pronosticat Júlia es va fonamentar en una gran got d’orxata ecològica, acompanyat de fartons d’elaboració casolana, la iaia i les dues jovenetes tragueren les cadires a la terrassa per a gaudir de la fresca de la vesprada. Després de posar al corrent l’anciana de les darreres xafarderies, finalment Maria no es pogué aguantar i abordà la seua àvia. –Iaia, l’altre dia et notí un poc trista quan parlàrem per telèfon. Passa alguna cosa? –No és res xicona –li contestà Teresa–. Bé, en realitat sí. Veuràs, és que pel carreró ha corregut la veu que volen fer-nos fora de les nostres cases. Tampoc no estem segurs del tot, però una veïna d’ací al costat té un fill que treballa a l’Ajuntament, i ell li va dir que havia vist un document d’un nou pla urbanístic que vol enderrocar les cases per a construir un gran centre comercial. –Com pot ser això? –digué Maria–. Si heu viscut ací tota la vida. A més, si vos tiren, on anireu a viure? 21


–No ho sabem. De totes maneres, alguns veïns s’han posat en contacte amb persones d’altres barris de la ciutat que han tingut el mateix problema. Amb gent del Cabanyal o del barri de la Punta, i pel que ens han dit a ells, els traslladaren a unes altres zones de la ciutat, inclús a altres pobles de la província. –Però no tenen dret. Si aquestes són les vostres cases! –afegí Júlia a la conversa. –Ja, però és que això és el que volen els de l’Ajuntament, i nosaltres només som uns pocs veïns i veïnes. –Però no vos podeu quedar de braços creuats –continuà Júlia–. Heu de fer alguna cosa! –Sí. Per a demà hi ha convocada una assemblea dels veïns, per a decidir què farem. –I nosaltres, podrem venir? –preguntà Maria. –És clar que sí. La farem a primera hora de la vesprada. Després d’apurar la tertúlia, que va girar al voltant dels múltiples records de les experiències viscudes a la vella casa de l’atzucac, les joves s’acomiadaren de la iaia i, molt neguitoses i en silenci, tornaren cap a casa. Pel camí, Maria encara va comentar que elles tampoc no haurien de quedar-se de braços plegats, mentre li pegava un colp de peu a una pedra que es perdé entre els baixos dels cotxes aparcats. Tota una declaració d’intencions que fou resposta, per la seua amiga, amb un gest afirmatiu amb el cap. 22