Page 1


CONFESSIONS D’UN IDIOTA

oncs sí. Després de tants anys crec que puc estar ben content. La meua vida ha estat prou bé. No em queixe. Si els meus pares –en glòria estiguen– em pogueren veure ara, ha!, no s’ho creurien. Perquè val a dir que ells eren les úniques persones que coneixien el meu secret. El meu esfereïdor i terrible secret que he sabut guardar durant tots aquests anys. Sóc idiota. Sí, aquesta és la pura veritat. Sóc un complet i autèntic idiota. Hi ha gent que naix amb un sol braç, sorda, cega o amb un defecte congènit al cor, i jo, simplement, vaig nàixer idiota. Els meus pares, en assabentar-se’n, es van capficar i em van dur al metge i tot. Però es veu –ai!– que això no té cura. L’única solució que hi vaig trobar va ser dissimular. Fingiria que era una persona normal perquè ningú no s’adonés de la meua tara. Em vaig convertir en un xiquet solitari i quan algun dels meus companys em preguntava alguna cosa, jo fingia amb la major naturalitat possible i tractava de respondre 143


imaginant-me que era una persona normal. Generalment em sortia prou bé. Quant als estudis, naturalment, no n’entenia ni un borrall. Ni sabia què era una arrel quadrada ni comprenia el perquè de l’estimbada de l’imperi Romà. Però vaig descobrir que tractant de memoritzar el contingut de tots els llibres, podia enganyar els meus professors i fer-los creure que en realitat sabia de què parlava. Els resultats foren formidables. Aprenia de memòria qualsevol lliçó, ho repetia tot després en classe com si fos un lloro i tothom acabava creient que jo era molt sabut. Increïble! Però si ni tan sols sabia de què estava parlant! En les converses amb els meus amics parlava poc i sempre contestava amb monosíl·labs. La gent em feia taciturn i una mica antipàtic, però ningú no hagués endevinat mai la veritat. Ningú no hagués esbrinat que en realitat jo dissimulava la meua completa i absoluta idiotesa. Passaren els anys i vaig anar a la universitat. Vaig estudiar Dret. Més que res perquè vaig trobar que era la carrera més adient per a dissimular el meu defecte. Tot just m’havia d’escalfar el cap a memoritzar els feixucs llibres i saber repetir les seues paraules amb convicció. Fàcil. Fins i tot un idiota ho sabria fer. Fou allí, a la facultat, on vaig conéixer la Verònica. Em va agradar tan bon punt la vaig veure. Semblava discreta, seriosa, formal i de tracte afable. I el millor de tot: no era massa guapa. De fet, més aviat era lletja. L’esposa perfecta i la mare amatent dels meus futurs fills. 144


Vaig intentar un acostament de tempteig i em va eixir tan bé que quedàrem de seguida de tornar-nos a veure. Realment els meus dots de dissimulació anaven millorant. Com anava a endevinar la pobra Verònica que estava a punt d’enamorar-se d’un idiota? Passà el temps i esdevingué el que sol ocórrer en aquests casos. Acabàrem la carrera i ens casàrem. Ella no va pensar d’exercir mai perquè, com ja he esmentat, Verònica era una dona seriosa i formal i en el matrimoni havia trobat el veritable sentit a la seua vida. I no com moltes de les nostres companyes de facultat que només pensaven de discutir amb els homes, divertir-se i fornicar. Jo, en realitat, tampoc vaig arribar a exercir la meua professió. Poc després de rebre la meravellosa notícia de la vinguda al món de la que seria la meua primera filla, vaig començar a relacionar-me amb antics companys d’estudis ficats en política. Va començar a interessar-me aquell món i aviat vaig descobrir que aquell podia ser el lloc ideal per a dissimular el meu «problema». Vaig ingressar en el partit dels meus amics. Prompte la meua serietat i la meua parquedat en paraules foren confoses amb discreció i seguretat. Els meus companys de partit em van animar i un dia vaig improvisar un petit discurs. Em vaig limitar a repetir el que ja havia sentit en centenars d’ocasions als dirigents del partit. Els aplaudiments foren unànimes. Vaig aconseguir un càrrec d’importància dins de l’administració d’aquell grup polític. I, a poc a poc, vaig anar pujant graons en l’escalafó del partit. 145


Precisament per aquesta època va nàixer el meu segon fill: un xiquet. Després em vaig convertir en diputat. Recorde que per al meu primer discurs davant de ses senyories vaig copiar i memoritzar un parlament d’un antic mandatari del país. El vaig repetir fil per randa sense deixar-me ni una coma, i els aplaudiments i les felicitacions em vingueren per tots els costats. Amb el temps vaig aprendre uns quants trucs i ja no em va caldre recórrer al plagi. Era fàcil. Fins i tot un idiota ho podia fer. Només calia parlar de la peremptòria necessitat de reforçar i d’incrementar les despeses en seguretat, justícia i defensa. Fer per minvar l’atur i posar fi d’una manera dura i permanent al terrorisme. Cap negociació amb els terroristes. Ah, i per descomptat, defensar acarnissadament la unitat de la família. Naturalment, jo no tenia ni idea de què estava parlant i menys encara de què fer per a solucionar els problemes que esmentava, però per una vegada crec que els altres no anaven massa allunyats de mi. Jo sóc idiota, però a voltes m’adone de les coses. I un dia, inesperadament, va canviar la meua vida. El líder del nostre partit va dimitir per causes personals i en la dura pugna que tot seguit s’esdevingué jo vaig resultar elegit com a candidat a president per a les següents eleccions legislatives. Vaig començar a aparéixer als mitjans de comunicació tots els dies. Vaig parlar en mítings pertot arreu de la geografia nacional i sempre vaig dissimular amb gran professionalitat d’actor la meua estultícia. Ho havia assajat 146


bé davant del mirall. Feia cara seriosa i transcendent, fitava amb posat de seguretat el meu auditori i repetia la lliçó apresa. Calia reforçar i incrementar les despeses en seguretat, justícia i defensa. Fer per minvar l’atur i posar fi d’una manera dura i permanent al terrorisme i defensar la unitat familiar. Allò era el que volien escoltar tots i jo no era ningú per a decebre’ls. Per fi, arribà el dia dels comicis i tal com pronosticaven les enquestes, el meu partit va guanyar les eleccions. Em vaig convertir en el president de la nació. Recorde que el dia de la meua investidura vaig repetir fil per randa tot el que ja havia dit en milers d’ocasions. Vaig mirar les càmeres de televisió amb seguretat, seriositat i cara de pomes agres i tots es quedaren convençuts que el nou president del país era un home intel·ligent, honest i segur del que feia. Ningú va arribar a sospitar (ni tan sols els membres de l’oposició, ni tan sols la meua dona que comparteix amb mi el llit matrimonial) que el president del Govern de la nació era un idiota expert en l’art de la dissimulació. És fàcil governar, trobe jo. Fins i tot un idiota ho sabria fer. I ara una sospita enfosqueix com una ombra la meua ment. Si després de tants anys ningú no s’ha adonat de la meua, per a mi, més que evident estupidesa, no deu ser perquè en realitat tots els altres també en són, d’idiotes? És possible això? Els altres també ho fingeixen? Ho dissimulen? Visc en un país d’idiotes? O és un món sencer d’idiotes? 147

Tast d'Humors agres  

Com deia Jacinto Benavente La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu. I això és el que trobem en aquests relats. Tant és que s’hi...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you