Page 1

LES ENTRANYES DEL MONTGÓ Jordi Raül Verdú Il∙lustracions: Antoni Laveda


1. L’ascens al cim És el primer dia de l’estiu, i Laia i Arnau decideixen anar d’excursió a la seua muntanya favorita, a la qual han pujat més voltes que a cap altra. Volen sentir la brisa marina des de la penya de l’Àguila, contemplar la majestuosa vista des del cim i acabar banyant-se en la cova Tallada, com solen fer normalment, sempre que la climatologia els ho ha permés. En aquesta ocasió, s’hi aventuren ells sols, sense els qui sempre els han guiat i aconsellat, els seus pares, que pensen que ha arribat el moment de començar a alliberar els seus fills de la seua ombra vigilant. A més, els dos germans són ja prou majorets i responsables perquè els donen solta i puguen confiar en ells. Laia i Arnau han equipat bé les motxilles amb les provisions necessàries, sense oblidar els frontals per a quan s’endinsen en la cova, un dels atractius de l’excursió. 7


Deu ser perquè a penes es porten un any de diferència entre ells, o perquè els seus progenitors sempre se’ls han emportat junts allà on han anat, la qüestió és que són dos germans molt ben avinguts i es complementen i es duen molt bé l’un amb l’altre. Viuen a la comarca de la Marina Alta, als peus d’una de les muntanyes més impressionants i singulars de tot el litoral valencià, el Montgó. –Supose que les piles del frontal estaran carregades, veritat? –diu Arnau a Laia. –Segurament tant o més que les teues –li contesta ella, amb un to un tant mordaç. –I la cantimplora? Espere que no faces com aquell dia que la vas passejar tot el dia, però plena d’aire. –I ara! Que estaràs tota la vida retraient-m’ho? Mira, no et poses pesat. El fet que no vinga el pare no vol dir que t’hages de comportar com ell, d’acord? Així és que estigues tranquil i no em mareges més. Tu fes la teua motxilla, que ja tens prou per torbar-te. A mi no m’atarantes, que jo ja sóc majoreta per saber què he d’endur-me. –És que em faria malícia que per culpa d’una favada com les piles o l’aigua no poguérem fer el que tenim previst. –No et preocupes germanet, que no desapareixerem en la foscor de la cova ni morirem deshidratats. Abans telefonarem pel mòbil al 112 perquè vinguen a rescatar-nos amb una llanxa ràpida o, millor encara, 8


amb helicòpter, que no estaria gens malament, perquè no hi he pujat mai. Què et sembla? –Tan original com un orinal –acaba dient Arnau, mentre tanca la motxilla i se la penja a l’esquena. –I la gorra? Ai, havia oblidat que sempre vas en cascarra. –Vinga, va, que xarres més que alenes; arranca, que el Montgó ens està esperant –li contesta Laia amb una certa resignació i carregada de paciència. Per fi, els dos germans ixen cap al peu de la muntanya que, per cert, no tenen gens lluny de sa casa. De seguida, travessant quatre carrers i una urbanització, s’enfilen en el camí que els portarà fins al cim. L’ascens es fa prou lleuger i ràpid, sense cap complicació. Entre que van els dos sols, se saben el camí de memòria i la meteorologia els és favorable, van més de pressa que mai. Pas a pas el paisatge va canviant, i la vista és cada vegada més impressionant. Les fragàncies de les diferents plantes que van trobant-se pel camí, com el romer, el caps d’ase o l’argelaga, els embriaguen a cada passa que fan. Els vols acrobàtics de les falcies i el voletejar de les papallones multicolors els tenen meravellats. Tots dos estan tan contents que no caben en la seua pell. El fet de fer l’excursió ells sols, sense els seus pares, fa que en aquesta ocasió, malgrat haver passat pels mateixos llocs un grapat de voltes, siga especial. 9


Quan per fi coronen el cim de la muntanya, els germans s’abracen i criden els dos alhora, al temps que alcen els braços: –Prova superada! De seguida descarreguen les motxilles, s’abriguen un poc i seuen mirant cap a la blavor de la Mediterrània, que sembla hipnotitzar-los de seguida. Contemplen la immensitat i bellesa de l’obra d’art que tenen davant d’ells com si estigueren en estat letàrgic, sense parpellejar, ni parlar, ni moure’s; pareix que ni tan sols respiren. De sobte, Arnau llança un crit que espanta la seua germana, que fa un bot: –Mira, Laia, allà, cap a l’horitzó, Eivissa! –És veritat! –diu ella alegrant-se–. Tenim sort de gaudir d’un dia tan ras i amb tanta visibilitat. –I que ho digues. Mira, mira, allà, a l’esquerra. Jo juraria que és Mallorca! –continua dient Arnau, assenyalant amb el dit. Després de contemplar, des de la distància, el que de ben segur són les illes Pitiüses, comenta Laia: –Què, germanet, que no tens fam? Haurem de pegar un mosset, no? –Sí, més bé un mossot, perquè el cuquet de la fam se m’ha transformat en una bèstia ferotge que em fa tremolar la panxa com si un terratrèmol sacsejara el meu estómac.

10


Tast de Les entranyes del Montgó  

El descobriment de l'entrada d'un passadís al cim del Montgó endinsa els germans Laia i Arnau per les entranyes de la muntanya. El perill i...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you