Tast Diagnòstic: anorèxia

culant que tindria suficient per pagar. No volia pensar, veia etern el moment d’eixir al carrer i començar a devorar la quantitat de menjar que duia a la bossa.

Ni tan sols vaig anar a casa. Asseguda en el banc d’un parc engolia tot el que em posava a la boca sense parar esment en el sabor. En la mesura que anava sentint-me plena, anava tranquil·litzant-me. A poc a poc, les llàgrimes s’assecaren i amb les últimes mossegades l’ànim en millorà. L’angoixa i la humiliació havien desaparegut. Amb la panxa plena sols tenia ganes de dormir i oblidar-me del món. Però en arribar a casa, les nàusees m’obligaren a vomitar tot el menjar que havia ingerit compulsivament.

Vaig dormir tot el dia. La mare va pensar que era fruit del cansament i la pressió de la selectivitat i em va deixar estar. Em vaig despertar nova. El malestar va quedar arrere, vaig continuar amb la meua vida i vaig oblidar l’atipament de dolços. El justificava pensant que sols havia estat una malifeta sense importància perquè m’havia sentit massa pressionada per obtindre un bon resultat acadèmic i que tot havia acabat.

Estava segura que no tornaria a passar més i ho vaig deixar córrer avergonyida pel meu comportament.

Així, de la manera més innocent, se’m va despertar per primera vegada, la fera. Una bèstia que m’habitava a les entranyes i que fins ara havia estat adormida. Un animal que amb el temps em va demostrar que era difícil d’encalmar.

10