El bord, Toni Lloret i Grau

Page 1

To ni

El bord Ll o ret

Gr au


Aquesta obra quedà finalista del 16è PREMI DE NARRATIVA JUVENIL ENRIC VALOR 1996 Formaven el jurat Miquel Ferrà, Daniel P. Grau, Dominic Keown, Biel Sansano, Vicent Satorres. Premi copatrocinat per

Hi ha un quadern de Propostes didàctiques, realitzades per Empar Martínez, que es distribueix gratuïtament als ensenyants que el sol·liciten. 1a edició: abril de 1997 3a edició: agost de 2013 © 1997 Antoni Lloret Grau Coberta de Miquel Mollà © 1997 Edicions del Bullent, SL 961 560 883 De la Taronja, 16 - 46210 Picanya info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Maquetació: Arturo Silvestre Assessorament lingüístic: Àlan Greus & Àlvar Vanyó Imprimeix: Ulzama Digital ISBN: 978-84-89663-17-6 Dipòsit legal: B-28.637-2000 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.


A la Meritxell, el Marc, la Mercè i la Montserrat, els meus bàrbars catalans més estimats I a la Maria, el Ton i la Rut A la Caterina Cardà i Alemany i a l’Àlex Mas Llorens i Escubós, tots dos bons amics que m’han ajudat a tenir il·lusió per a escriure



AGRAÏMENTS

Al senyor Rovira i Virgili, l’obra històrica del qual ha servit per guiar aquesta faula. Confio que ell sabria perdonar les llicències que m’he permès. A la senyora Maria Enrich Mur, que també en té una mica la culpa, tot i que ella no se les hauria permeses mai. La llarga història de Catalunya és rica en episodis èpics, dolorosos, alegres i intrigants. Segurament, un dels que més transcendència ha tingut per al nostre esdevenidor és el que es va esdevenir arran de la mort del comte-rei Martí l’Humà i del compromís de Casp.



Tota semblança de noms de persones o llocs amb la realitat és, gairebé, pura coincidència.



Prades, el dia 31 dels de maig de l’any del Senyor de mil quatre-cents vint

E stimada i molt enyorada mare,

No estic gens segur que pugueu arribar a llegir mai aquesta carta. De fet, tampoc no estic segur si encara sou viva o ja heu retrobat el bon Déu. Moltes vegades, però, com confio que deveu saber, us he escrit anhelant poder-vos tornar a veure, però ara més que mai m’és necessària la vostra companyia i el vostre escalf. Sí, mare, ja sé que no em respondreu, perquè, encara que sigueu viva, o bé no us deixaran llegir aquesta lletra o bé, si ho podeu fer, no us deixaran enviar-me’n la resposta. Malgrat tenir, però, aquesta llarga i feixuga experiència, escriure-us és l’única manera que tinc per obrir el meu cor i deixar córrer els meus pensaments. Uns pensaments que cada vegada més se’m tornen com lloses immenses que no puc dur jo sol i que, des que va morir l’avi Martí 13


avui fa deu anys, ja no puc compartir perquè ningú no me’ls escolta. Com us trobo a faltar, mare! Mai no he acabat d’entendre per què em van separar de vós essent tan infant. Quan el pare em va dur a Barcelona, en el seu viatge per retrobar son pare el rei Martí, jo era tan menut i veia el pare tan fort, tan alt i tan valent, que no em vaig adonar que allò significaria no tornar a veure-us mai més. En pujar al vaixell, mare, estava tan emocionat i tan embadalit mirant les veles, els aparells, els homes traginant amunt i avall i els soldats que ens acompanyaven, que quasi ni us vaig veure. Va ser més tard, quan ja salpàvem, que d’un colp d’ull al port us vaig veure allà dreta, recolzada en uns cistells molt grans, ben bé arran de l’aigua, i eixugant-vos les llàgrimes amb una mà mentre amb l’altra em fèieu adéu. Recordo que us vaig respondre fent uns quants saltirons, mentre mirava d’assenyalar-vos amb el braç que us fixéssiu en els mariners que s’enfilaven fins a dalt del tot del pal per deixar anar la vela major. En aquell moment m’hauria agradat que vós també hi haguéssiu estat al vaixell, perquè em moria de ganes de demanar-vos l’autorització per a deixar-me pujar fins allà dalt. Aleshores, jo no tenia gaire més de cinc anys i ben segur que no us va fer enfadar aquella poca de14


dicació pel comiat. Heu d’entendre que jo no havia pujat mai en un vaixell tan gran. Però de segur que no us va molestar perquè, si una cosa recordo bé de vós, és la gran comprensió i paciència que sempre demostràveu envers les meves trapelleries d’infant. Us prometo, mare, que mai no he deixat de pensar en vós. Sempre he guardat aquell petit retrat vostre que el pare em donà quan va tornar a marxar i em va deixar a Barcelona amb l’avi Martí i l’àvia Maria. Moltes nits d’hivern, aquell retrat m’acompanyava i alleugeria la solitud que sentia al vespre quan em deixaven sol a la cambra. Així que la minyona se n’anava, jo tornava a encendre el llantiol que hi havia vora el llit, obria la capseta on hi havia el vostre retrat i em passava una llarga estona mirantvos i procurant fer memòria dels meus records de vós i del poc temps que havíem passat plegats. L’endemà, la minyona em renyava perquè sempre deixava el llantiol encès tota la nit; em deia que algun dia calaria foc a les cortines i tindrien un disgust. Però ella no gosava deixar-me sense el llum; cada vespre l’hi demanava i, tot i que arrufava el nas, sempre me’l deixava perquè no passés por i perquè segurament també sabia que volia passar una estona amb vós. I si d’aquells primers temps recordo la tristor de les vesprades i les nits, encara va ser pitjor quan, al cap de poc, es va morir l’àvia. 15