Page 1


I

L’hora de l’alba

e dalt dels Puntals de Malet, una veu que evocava el fragor dels huracans i, alhora, la delicadesa de la brisa entre les fulles dels arbres ressonà per tota la Valldigna. —Condemnat Caro, molt ingrata és la raó que m’ha fet retornar a aquesta vall que tant m’estime. He de fer-te un encàrrec de summa importància —va dir l’emperador del Cel i dels Vents, que havia descendit del palau celestial acompanyat per una escorta de sis àngels. La rapaç s’esgarrifà, com sempre que escoltava el seu nom en boca de l’Elevadíssim i amagà el cap sota l’ala en actitud de submissió. El seu cos negre de rapaç superava en grandària i fortalesa el de qualsevol àguila però, en lloc de tindre el cap emplomat i el bec ganxut, tenia cara humana i una llarga cabellera coronada per una flama blanca, símbol inequívoc de la condició de condemnat. La condemna li impedia 9


parlar a la manera dels humans, tot i que podia comunicar-se a esgarips igual que els ocells o bé telepàticament, com feien les criatures superiors. Féu el cor fort i respongué humilment: “Serà per a mi un honor complir les demandes del meu senyor”. —Ahir mateix, al capvespre, els ulls aguts d’un falcó descobriren un arsinot voltant la muralla de Santa Maria de Valldigna. El Caro es remogué inquiet. “¿Quina entre les bèsties ardents gosa rondar el monestir sagrat?” —La mateixa que provocà el teu infortuni. “¿El meu enemic Uroc?” —En efecte, i com és el responsable de la teua desgràcia, he pensat que ningú té més dret que tu a perseguir-lo fins a expulsar-lo de la vall i obligar-lo a retornar a les grutes recòndites on habita. “Gràcies, Senyor, per recordar-vos-en de mi. Us assegure que cap servent del Baró de Foc no camparà lliurement sense témer el poder de l’Emperador del Cel, i encara menys tractant-se del meu gran enemic. —En gran amor et tindré si ho aconsegueixes. “Però, majestat —afegí el Caro sense alçar el cap de sota l’ala—, no sóc cavaller ni fill de cavaller sinó un pobre pastor condemnat dins un cos de rapaç, i si vós... 10


—Digues, digues sense por —instà l’emperador. La rapaç s’escurà la gola per a empassar-se el nus que se li havia format. “Si no ho consideràveu un atreviment voldria demanar, en virtut dels meus serveis lleials, que em perdonàreu la greu falta que vaig cometre i em permetéreu recuperar el cos humà que tant enyore”. L’emperador es fregà la barba llarga i nevada mentre sospesava la petició. La seua veu sonà més amable quan es dirigí novament al Caro. —Mai no he oblidat que en el passat vas ser el millor pastor que ha trescat per aquesta terra. La llet que produïen les teues ovelles era tan excel·lent com el teu cor. Però Uroc et va temptar perquè m’enganyares, a mi, al teu senyor, i vas caure en la trampa. Ja saps que segons la llei del Cel la pena per traïció és l’expulsió de la superfície de la Terra i la reclusió a les Grutes de Lava, els dominis del Baró de Foc. Hauries d’estar agraït perquè vaig permutar el desterrament per una condemna que ha estat, després de tot, bastant lleugera. “Sí, majestat, però ja porte cent anys. ¿Quant més he de penar?” —No t’amoïnes, Caro, la teua hora ja és pròxima. En aquest temps has demostrat més valor i fidelitat que moltes criatures superiors a tu en qualitats i no11


blesa. Si dus a bon terme l’encàrrec que t’he vingut a fer, et promet, pel poder còsmic que m’ha estat atorgat sobre tota forma viva d’aquest planeta, que la condemna et serà revisada pròximament. Se’t farà justícia. Tens la paraula de l’Emperador. “Gràcies, senyor. Si fóra home deixaria anar llàgrimes d’alegria. Bèstia com sóc, tinc els ulls eixuts, l’emoció em corre per dins”. —Queda en pau, doncs. El cavall de tramuntana de l’emperador renillà i alçà les potes a punt d’arrancar el vol de retorn cap al cel. A l’últim instant, però, sentí una estrebada a les brides i tornà a reposar sobre la roca. L’emperador es dirigí a l’àngel que flotava a la seua dreta, el més jove de tots. —Cadet Joel, fill del capità de la meua guàrdia Rafael l’Ardit, t’encomane que tingues cura de transmetre’m tot allò que el Caro d’ara endavant et comunicarà, i que l’ajudes si es veu en alguna dificultat. —Així serà, senyor —contestà l’àngel, orgullós de l’afer que se li encomanava, i clavà els ulls en la figura negra de l’au que, repenjada del pi, li despertava compassió. Dites aquestes paraules, l’emperador esperonà el cavall de tramuntana, que escometé l’ascens amb energia, i l’escorta d’àngels que l’acompanyava s’en12


lairà també a través del feix de llum fins a perdre’s de vista. La clariana del cel es tancà i els núvols esborraren el seu rastre. El Caro tragué el cap de sota l’ala i emprengué el vol. Des dels Puntals de Malet contemplà el vast paisatge que es revelava al davant. El perfil de les serres, l’extensió allargassada dels pobles i la dilatada franja on la Valldigna besa la mar adquirien colors i matisos harmònics a mesura que el sol remuntava l’horitzó. Li encantava observar com, poc a poc, els pobles de la vall s’omplien de vida, les persones reprenien les seues feines quotidianes i els carrers, els camps, els tallers i les fàbriques es convertien en llocs bulliciosos. No obstant això, en aquell dia radiant de juny no podia entretenir-se L’encàrrec que li acabaven de fer podia suposar-li l’alliberament de la condemna. Aquell dia era, sense dubte, un gran dia. El Caro havia esperat durant molt de temps una oportunitat com aquella i és posà a la feina d’immediat. Uroc era un dels pocs arsinots que gosava trescar per la Valldigna després de la prohibició imperial. El seu aspecte de massa amorfa ardent permetia detectar-lo fàcilment, perquè ho cremava tot al seu voltant i el fum el delatava. El Caro recorregué de la serra de les Agulles al Mondúver, del mar fins a l’última fondalada, amb la intenció de detectar alguna 13


fumera sospitosa o qualsevol indici del seu parador. Inspeccionà a consciència cada un dels tres pobles, Simat, Benifairó i Tavernes de Valldigna, camuflant-se en les teulades de les finques altes, procurant passar desapercebut entre els cotxes dels carrers i amagant-se, si calia, rere els rètols comercials dels establiments. Cap al migdia, avorrit de la recerca infructuosa, posava rumb cap a la seua talaia de Malet quan li arribà una dringadissa des d’uns bancals vora un barranc. Un ramat d’ovelles s’aproximava belant entre els matolls. El Caro les observà amb plaer; el so de les esquelles i la gràcia dels saltirons li portaven a la memòria el temps que ell mateix havia estat pastor i recorria les muntanyes buscant les obagues fèrtils que oferien les millors pastures. Atent al pas del ramat, pogué escoltar les raons que adreçava el pastor a una ovella que portava al braç. —No m’explique com t’has socarrat la pota. I aquesta pesta! On t’has rebolcat que fas olor de carn pudenta? Com si l’entenguera, l’animalet belava adolorit i sacsejava el cap. El pastor i les ovelles continuaren el camí de les pastures amb el seu picaroleig d’esquelles. Encuriosit per les paraules que acabava d’escoltar, el Caro observà atentament els voltants del barranc. La cremada 14


de l’ovella li semblava molt sospitosa i havia decidit esbrinar-ne les causes. No gaire lluny, sota un marge de pedra, es formava un fum subtil que s’enlairava pocs metres abans de ser dissolt per l’embat del vent. El Caro afinà el nas i li arribà la sentor que se’n desprenia, una sentor que coneixia perfectament. Rebufà amb fàstic. Cap altre ésser del món no pudia tan intensament com Uroc. S’acostà i descobrí, prop de la branca que fumejava, una argelaga abrasida i, unes passes més enllà, uns matolls socarrats. Satisfet per haver trobat el rastre, s’allunyà xisclant. Sobrevolà les últimes elevacions del massís del Mondúver, que tanquen la vall pel sud, sempre cap a llevant, deixant enrere soques ennegrides i mates abrusades, i arribà al tossal del castell de Marinyén, on el rastre cremat desapareixia sota les pedres de la muralla. La fortalesa feia segles que estava abandonada, només quedaven en peus alguns murs, les restes de la torre de l’homenatge i una capella menuda sobre la masmorra. Però, ara mateix, entre els vells murs s’escampava un desordre de pedres tallades, bigues, bastiments, sots de terra remoguda i muntons d’arena. “Què està passant ací?” —es va demanar el Caro, tot intrigat. 15

Tast El Baró de Foc  

Tast del llibre d'Isabel Canet, El Baró de Foc

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you