Tast de Paraules de Júlia, de Joan Bustos

Paraules de JĂşlia Joan Bustos

1. L’estiu

9

I

estiu que la Júlia se’n va anar, totes dues ens havíem jurat, sense venir a tomb, que res no canviaria. Ella acabava de fer els setze. Jo m’hauria d’esperar gairebé a l’hivern. El col·le s’havia acabat i calia esperar que amb els dies llargs i xafogosos comencessin les rutines de l’estiu. Per a mi volia dir haver de tornar a l’acadèmia de sempre, a recuperar les mates, la física i aquell any, també, l’anglès. Per a ella, estudiant modèlica, el premi just, depenent del que toqués aquell any (camp de treball o esportiu, colònies) o del seu propi caprici d’última hora. Els pares, en realitat la mare i el padrastre, una parella modèlica, s’ho podien permetre.

Durant el curs, la Júlia i jo –i diria que el 90% de les noies de 4t d’ESO– ens havíem enamorat d’en Rodríguez, el professor substitut d’anglès, el 11

típic paio maduret ben plantat amb barbeta de tres dies que s’adona que està tan i tan bo i que se n’aprofita per collar qui se l’escolta, sobretot el sector femení. Ens feia pencar tant que fins i tot vam trobar a faltar la seguretat que ens proporcionava l’avorrida de la Farreras, que feia els ulls grossos als exàmens i que, per poc que li ploressis, aprovava a tothom.

Havia estat un curs per, plantejar-se el futur, com insistia la tutora, cosa que no sabíem què volia dir exactament i, especialment, un curs ple de Present Perfect, Reported Speech, Going to Future i altres conceptes igual d’antipàtics i desconeguts abans d’en Rodríguez. A la Júlia, li va servir per descobrir que tenia tirada pels idiomes, mai era tard per descobrir-ho. I per això se n’anava dos mesos a Connecticut, nom tan estrany per a mi com difícil de pronunciar. Aquell 4t d’ESO em va servir per augmentar la particular llista negra d’assignatures i per aprendre la paraula heartbreaker. En Rodríguez –no calia que tingués nom de pila, amb el cognom feia el fet– m’havia trencat el cor cada vegada que ignorava les meves consultes ansioses als exàmens, amb aquella caiguda d’ulls encantadora, però 12

freda i professional. Quin en va ser el resultat?

L’insuficient més baix que havia aconseguit mai. I no per falta d’esforç.

D’acord, no exagerem: un mes abans de final de curs havia llençat la tovallola, cansada de somiar impossibles. Fet i fet, per a què serveix l’anglès? Que mai hauria de trobar-me’n un, a l’hora de comprar el pa? A les sèries de la tele era més fàcil que un professor es fixés en una alumna, fins tot semblava el més natural del món. No n’hi havia cap dubte. Mentre jo em barallaria, sense convenciment, com tocava, amb l’estadística i les longituds d’ona –hi ha res de més útil?–, la meva millor amiga deixaria anar la seva xerrera llegendària a no sé quants mil quilòmetres de distància, en anglès, aquest cop.

I l’anglès? No caldria esforçar-s’hi gaire perquè, per sort, és un dir, la Farreras es reincorporaria a la feina després que se li hagués acabat el permís per maternitat. Com estava previst. I tot plegat perquè al setembre, com estava previst també, reprenguéssim les classes a la nostra escola concertada de nens i nenes pijos, segons ens retreien els de l’institut del costat. Tot i que, ben mirat, no hi devia haver gaires diferències entre la 13

roba que dúiem uns i altres. Ni tampoc entre les nostres il·lusions ni les nostres pors.

Que curiós que la cap d’estudis deixés anar això mateix en el discurset de final de curs. Com ho va dir? Alguna cosa com que el futur és el que queda quan poses a la balança les il·lusions i les pors. O potser dic mentida i estic barrejant coses, tant se val.

La Júlia m’havia parlat d’una festa de començament d’estiu en un xiringuito de la platja. Hi hauria mitja escola i mig institut, em va assegurar pel Facebook: un institutescola, així, tot junt, que ocurrent. Tot i que en altres missatges destinats a convèncer-me, que no calia, en deia col·leinstitut. Vaja, que molta i molta gent. Que no m’havia de preocupar per com tornar a casa, perquè coneixia un fotimer de nois que estaven molt bons i que, a més, tenien moto. Que així seria més fàcil oblidar en Rodríguez. Com si no n’estiguéssim ja curades. En fèiem broma sovint.

Rodríguez? Quin Rodríguez? Ah, aquell substitut tan mono! Apa, si ja feia mooolt de temps. I que per aconseguir el permís de la mare només em caldria pronunciar la frase màgica. Aquella que mai havia fallat.

14

–Mama, que surto de festa.

No, no és aquesta. És l’afegit que ve ara.

–Hi vaig amb la Júlia.

Permís concedit, m’assegurava l’amiga. Cent per cent, no ho dubtis, nena. Jo m’ocupo de tu, com solia dir. Que bonic, que algú tingui cura de tu... Permís concedit? Tot i que, quan la mare fos conscient de les meves notes, s’enfilaria fins al capdamunt. És clar que sí que les havia vistes, però quan està buscant parella, cosa que passa bastant sovint, descuida la seva guàrdia, i es converteix en una mare de baixa intensitat. tia, i en pato?

Aquest va ser el meu WhatsApp. quack? kin pato? de k em parles? hahahaha!

Aquesta va ser la seva resposta.

Així en deien, del noi amb qui anava des de Sant Jordi. En Patricio, Patrick, Pati, Pato per dir-ho més ràpid. I, a més, perquè no era massa àgil, però ho compensava amb una fanfarroneria fora mida. Un repetidor, un malote pel qual sospiraven més o menys les mateixes noies que ho feien pel substitut, a excepció de mi mateixa, perquè no m’agrada la gent que t’interroga amb la mirada i no diu res.

15

en pato i jo ja no estem junts... xo... fieeesta total :-d Primera notícia. Però a mi ja m’estava bé, perdre de vista aquell macarrilla. Trobo que no feia per a la meva amiga.

Saber que estaven junts va ser la bomba. En Pato solia esperar-la davant mateix de l’escola, encara que el paio hagués fet campana. No sols no se n’amagava, sinó que, a més, aprofitava per dir hola a tot d’amics, coneguts i saludats. De passada, tothom estava al cas de les seves fílies i de les seves fòbies, que eren qüestió d’estat. Només deixava de mirar amb odi evident les noies magribines cobertes amb mocador quan la Júlia apareixia i l’arrossegava del braç, gens disposada a argumentar amb qui no es podia i a passar la conseqüent vergonya.

Quan algú li retreia què feia amb un tio així, ella deia que la gent no és com sembla. Però no sé a què es referia exactament amb això. Paraula de Júlia, i jo me la creia, per tant.

16