__MAIN_TEXT__

Page 1


5


Ferran ArchilĂŠs

Dues o tres pintes mĂŠs tard Notes disperses (2012-2014)


Premis Literaris “Ciutat de València” 2018 Un jurat compost per Giuseppe Grezzi (president), Marta García Pastor (secretària), Antonio Ariño, Núria Cadenes, Maria Josep Poquet i Albert Toldrà (vocals) acordà concedir el Premi “Josep Vicent Marqués” d’assaig en valencià, dels XXXVI Premis “Ciutat de València”, a l’obra Dues o tres pintes més tard. Notes disperses, escrita per Ferran Archilés.

1a edició: març de 2019 © 2019 Ferran Archilés Cardona Coberta de Miquel Mollà a partir del quadre d’Édouard Manet “George Moore (1852–1933) at the Café” del Metropolitan Museum of Art de New York © 2019 Edicions del Bullent, SL 961 590 883 De la Taronja, 16 - 46210 Picanya info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Maria Guasp, Imprès a la UE ISBN: 978-84-9904-220-6 Dipòsit legal: V-215-2019

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.


Diré el que em fuig. No diré res de mi. Gabriel Ferrater (“A l’inrevés”)


ÍNDEX

2012, 11 2013, 215 2014, 307


NOTES DISPERSES 2012

11

2012

Escolte el vent: així és com comença per a mi l’any nou. No s’ha produït el moment solemne que m’havia promès, doncs. L’olor de la fusta en obrir un calaix; l’olor acre però amable dels papers vells. “Miracle” etimològicament significa cosa admirable. “A partir d’aquest sentit, tot és miracle”, recordava Voltaire. “No era un dogmàtic de dit alçat. De vegades el seu dogmatisme agafava un aspecte de ferotge ironia”. Ho digué Josep Pla, a propòsit d’Unamuno. Podríem dir-ho de molts altres. Sovint la ironia no és més que dogmatisme sense el dit alçat. Proveu a contradir a un irònic d’aquesta mena i acabareu sagnant. L’únic llibre perfecte, deia Jules Renard, “seria jo qui l’escriuria”. És en aquest condicional on cap tota la malenconia de la vida de la gent de les lletres. I la pedanteria. A Renard el vaig descobrir per casualitat, mentre llegia JeanPaul Sartre. El prestigi de Renard ha crescut, però qui recorda ara Sartre? Tothom se’n fot del que va dir i fer. És igual, els seus


12

DUES O TRES PINTES DESPRÉS. NOTES DISPERSES 2012-2014

papers tenen molt més suc del que els qui no l’han llegit més que sumàriament (sumaríssimament, estaria més ben dit) acostumen a pontificar. O del que diuen els qui l’han oblidat. És tan còmode cagar-se en Sartre! En el primer dels volums de Situacions, Sartre dedicà un magnífic assaig a Renard, en què el descrivia com a “inventor de la literatura del silenci” (més: del realisme del silenci) i el situava com un precursor de la literatura contemporània. Potser siga dir molt. Sartre com a crític literari no sempre és un guia fiable. Però com a lector és tota una altra cosa. Si els parlants d’una llengua saberen l’etimologia de les paraules que empren i en foren conscients cada vegada que les posen en ús, la comunicació seria bellíssima i sense malentesos. Però una comunicació sense malentesos està bé per als diplomàtics i els cambrers, no per a les persones normals (entre els quals és desitjable comptar els literats, naturalment). Grip. Quan som menuts les malalties, aquelles que són pròpies dels infants, més o menys previstes i no massa greus, les vivim com una mena d’aventura o, si més no, les recordem així pel seu halo d’excepció, com si foren estranys dies de festa grossa. Fins a l’adolescència, som entusiastes sequaços de la malaltia, “perseguidors de la convalescència com a premi” deia Manganelli. Després, a poc a poc, les malalties passen a ser una nosa més o menys rutinària. Amb el temps, la malaltia s’acompanya d’un estat de meditació, de meditació depressiva, plena d’anticipacions. La darrera setmana he passat moltes hores a casa, llegint i veient pel·lícules


NOTES DISPERSES 2012

13

insubstancials a la televisió mentre fora fa fred i em dic a mi mateix que la vida continua sense mi, sense fer-li cap falta. Joan Fuster: “Els pronoms personals són una de les parts de l’oració [...] més capcioses i torbadores”. Frontispici per a les pàgines que potser confegiré. “De totes les estacions, l’hivern és la més vella. Posa edat als records. Ens retorna a un llarg passat. Sota la neu la casa és vella”. Aquesta imatge podria ser d’un poeta com Rilke o Ungaretti. És de Gaston Bachelard, però. La marjal és ara, just abans que el sol es pose, un horitzó de flonjos colors malves i cel roig i unes muntanyes blaves que semblen voler cloure’s sobre elles mateixes. Hi ha per tot un silenci amfibi, amb qualitats de presagi. Virginia Woolf –en una carta a la seua amiga Ethel Smyth– escriu: “Sometimes I think heaven must be one continuous unexhausted reading”. Jo no puc ja llegir moltes hores seguides, necessite parar, recapitular; sovint dormisquege. El meu pobre cap s’ordena quan dorm. No puc evitar recordar les llargues i apegaloses nits d’estiu d’aquell adolescent que vaig ser, quan vaig poder llegir Guerra i Pau sense aturar-me, atrapat entre les fulles i el fred de l’hivern rus. Ara, passades dues o tres hores de lectura, quede condemnat a un estat de meditació tardoral, un poc confús.

Profile for Edicions del bullent

Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014)  

Primeres pàgines del llibre "Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014)", de Ferran Archilés Cardona. https://www.bullent.net/...

Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014)  

Primeres pàgines del llibre "Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014)", de Ferran Archilés Cardona. https://www.bullent.net/...

Profile for bullent
Advertisement