Page 1

1


Taller d’argot bord: especial

Sant Jordi

El dia de Sant Jordi és un dia especial. És una diada nostrada, autèntica i descreguda. També és una ocasió perfecta per enllaçar eficaçment llengua i política, cultura i reivindicació, identitat i acció. És en aquesta premissa, en aquesta dualitat, que volem encabir el taller d’argot bord d’aquest número, que no serà ben bé un taller, sinó més aviat un estat de la qüestió i una manera per motivar-nos a seguir endavant parlant argot; potser una arenga lingüística, potser un “gràcies; seguim”. Ja és prou sabuda la situació de la llengua al país; no hi volem insistir. Enraonar català en cadascun dels nostres àmbits de cada dia s’ha convertit en una mena d’èpica quotidiana a voltes frustrant, d’altres engrescadora, que ens ha modelat com a autèntics militants de la llengua. En l’àmbit de relacions bord (de gais, lesbianes, transsexuals i persones que no tenen una sexualitat heterosexual normativa) aquesta situació cada cop és més preocupant (ens referim especialment en el cas de gais i lesbianes) i parlar català és sovint malvist, poc modern, poc gay (amb y). El dia de Sant Jordi, doncs, és un dia per vanar-se de l’argot, per exhibir-lo, per demostrar que en català també es té gràcia a l’hora de bellugar la ploma. La resta de l’any l’hem de posar en pràctica. Per demostrar, justament, la utilitat d’aquesta parla volem fer un recorregut per les estadístiques del blog, http://argotbord.blogspot.com, que recull tot el que s’ha treballat fins ara i veure, així, què és el que ha agradat més. Hi ha estadístiques curioses, que ens fa gràcia comentar. Els dos dies que més es visita el blog són el dijous (qui sap si per preparar lingüísticament el cap de setmana) i el diumenge, i les franges horàries, respectivament, el vespre i la tarda. Portem ja més de 8300 visites (des de juny de 2008), la majora de les quals fetes des d’aquí, però també, per ordre de més visites a menys, des d’Alemanya, Gran Bretanya, Estat Units, Mèxic, Bèlgica i, curiosament, una sola visita de Nova Zelanda. Fem un repàs de les pàgines més llegides. En tercer lloc, hi ha el post que recull el taller de paraules referides a les lesbianes, “figues amb figues, fes noves amigues”. En segon lloc, el dels mots referits als gais, “maneres de dir-se gai”. La pàgina més llegida, i que per tant la que copiarem aquí per a fer la nostra particular celebració de Sant Jordi, és la que recull un diàleg entre quatre persones que serveix com a exemple de l’ús que es pot fer (una mica forçat, això sí) de l’argot. Diàleg entre quatre persones de qualsevol racó dels Països Catalans: MONTSE: Mira Laura, aquella és la Gemma, tot un pa de pessic, i crec que encara no ha caigut de la figuera. LAURA: Ai jo crec que la podríem convidar a la propera truita a la francesa, no? MONTSE: Vols dir? No sé si li barrufarà... PEP: Parleu de la Gemma? Jo crec que és una Marilladella, i no pas un gallimarsot: l’altre dia érem al folre, tafanejant a la cambra fosca, i la vam veure amb una galta a cada cuixa i la llengua a la deriva… JAUME: Sí home!, era fosc, però jo diria que no era pas un didalet el que xarrupava... em penso que hi tenia un bon trabuc a la boca. LAURA: Què vols dir? Que juga al gat i a la rata? MONTSE: Dona, doncs que encara no ha dit ase ni bèstia! 2


PEP: No, no ho sé, quan no són naps són cols, Montse LAURA: Així doncs, convideu-la vosaltres a una botifarrada! JAUME: I ara què dius!? No en tinc cap necessitat. Abans vaig als Encants! LAURA: Ai Jaume, com ets!, si és tota una barrufeta! Una figa a punt de caure.. JAUME: I què? Ja saps que on s’hi posi un bon graller… eh lloca. PEP: Tresina, estàs feta tota una boletaire! JAUME: Calla, calla. L’altre nit...bufff...encara compto bigues quan hi penso! LAURA: Amb qui? Amb aquell serrallonga que ve a comarquejar de tant en tant? JAUME: Sí, noia, no et pots imaginar el botifarrot que tenia! Crec que fins i tot els veïns de l’àtic em van sentir balardejar! MONTSE: Ai, doncs sembla una gaianxeneta? Molt jove, no? PEP: Sí, deu ser d’aquells mamallons tendres que quan són al llit es transformen en una folla desfermada. JAUME: Sí noi, va encotillar-se i no va parar d’encigalar-me! Em va deixar el llonguet fet un tortell! LAURA: Jaume, carai quina cremà!!! PEP: Tresina nena, quan torni a venir jo m’apunto a fer un Supertres! MONTSE: Mita’l ell com s’apunta!: anar fent el puta i la ramoneta eh. Però no diguis blat fins que no és al cul i ben ficat. LAURA: Aquell patufet té més requesta que una botifarra cuita eh. Doncs jo aquesta nit aniré a donar menjar a les oques, a veure si m’unto els dits! MONTSE: Ai...sí... i jo ja fa dies que tinc el pa ben sec, i porto sa fufa ben estofada! PEP: Doncs que no sigui dit, marxem a cancanejar! JAUME: Sí, que l’aviram d’avui promet! MONTSE: Som-hi doncs! Que col i dona tot l’any és bona. No volem acabar la secció present sense fer un repàs ràpid a les incorporacions recents a l’argot: Lesbiació: Procés en què una dona esdevé lesbiana. Plomissol: Ploma discreta, poc exagerada, gairebé imperceptible. També ploma incipient d’algú que comença a deixar de reprimir-la. gatzoneta: Gai amant del sexe oral, de mamar el membre a altres homes. Gai que sempre vol practicar sexe oral a la gatzoneta. Fagina: Gai ós prim. Gai molt i molt pelut però físicament poca cosa. Gai pelut que va molt lleuger. Labris: Lesbiana feminista radical essencialista. jòistic [joy-stick]: Penis erecte. Infragai: Gai que no arriba a ser-ho, perquè és mal considerat, perquè no ho vol ser, perquè encara està a l’armari, etc. Bagassa: Lesbiana molt promiscua, que lliga i folla molt. homoutopia / homutopia: Situació imaginària ideal en què en el món només hi hauria gais i/o lesbianes. Homotextual: Gai que llegeix i/o escriu molt. Embalum: Paquet; volum que es marca als pantalons a la zona dels genitals. La Tieta 3


Control sexual és control de classe La internacional serà el gènere humà.

En el món dels moviments polítics i socials transformadors és habitual trobar-se discursos d’alliberament sexual i de gènere que oposen el subjecte a emancipar (ja sigui la dona, gais i lesbianes, la persona, etc.) a un gran enemic abstracte, omnipresent i quasi mitològic: el patriarcat, o heteropatriarcat (que ve a ser la mateixa cosa definida amb una mica més d’exhaustivitat).

provocar... més enllà de ser un mer “beneficiari” real del sistema. Sens dubte una lectura econòmica del sistema de sexe-gènere dóna alguna pista de per on van els trets. Hi ha cert consens en la comunitat científica a afirmar que la primera divisió del treball és la sexual; el canvi d’una forma de vida nòmada a una de sedentària, la invenció de l’agricultura, l’acumulació primitiva de capital, etc., són processos que acompanyen el sorgiment del patriarcat i les classes socials som a sistemes hegemònics de dominació; aquells sistemes que afecten tothom, penjant una etiqueta a les persones i establint relacions de dominació política entre aquestes “etiquetes”. La imposició de l’home (mascle) sobre la dona (femella) genera un resultat positiu en termes de mercat i de maximització de benefici econòmic per a uns grups petits de població que a poc a poc aniran configurant aristocràcies i, més tard, burgesies. L’especialització i diferenciació entre feina productiva i reproductiva és la primera i més genuïna divisió en el treball humà; es tracta d’un sistema dissenyat per al benefici de qui es troba a dalt de la piràmide econòmica.

Per bé que no es pot dir que això sigui mentida, perquè no ho és pas, sí que es pot dir que es tracta d’una definició de l’enemic una mica massa vaga i fins i tot benvolent, ja que això de “l’enemic és a tot arreu” ens acaba recordant molt allò de “l’enemic no és enlloc”, i aquest és el camí més ràpid cap al relativisme. Les persones que lluitem per l’alliberament sexual i de gènere, contra qui lluitem? Contra quines altres persones lluitem (si és que ho fem)? Qui es beneficia del sistema patriarcal? A qui interessa políticament i econòmicament que segueixin existint “homes” i “dones”, “homos” i “heteros”, “normals” i “desviades”? La resposta no és tan senzilla com pot semblar a primera vista ja que molt poca gent a dia d’avui s’atreveix a defensar públicament els salaris inferiors de les dones, l’homofòbia o la violència física patriarcal; i potser algunes que s’atreveixen a defensar-ho públicament ho fan per ignorància, per limitacions cognitives o per simples ganes de

Aquesta distinció en el treball humà, el productiu i el reproductiu, que trobem en la història de la nostra espècie des dels primers prototips de civilització (l’home caçador i la dona paridora), s’aprofundirà i modificarà en cada sotrac 4


important en el sistema econòmic. Amb la industrialització, a les beceroles de la nostra modernitat, la dona que treballava al camp deixarà de fer-ho per posar-se a parir i a tenir cura de la prole (“fills” en llengua llatina) i generar el proletariat de les ciutats; la dona tindrà la funció específica de preparar l’home per una jornada laboral eficient, proveint-lo de salut física i afectiva.

concepció plaent de la sexualitat a la resta de la població era molt perillosa ja que podia posar en entredit aquest control sexual i alhora fer perillar la obediència política. La repressió sexual és, per tant, una eina útil per a mantenir l’statu quo. Recentment en la nostra societat aquesta concepció de la sexualitat vàlida merament com a eina de reproducció humana certament ha entrat en crisi. No només gais i lesbianes, també heteros gaudeixen avui dia de relacions sexuals pel simple plaer de tenir-les. Quin ha estat el paper del mercat en tot això?

De la mateixa manera, la incorporació de la dona al mercat laboral a Europa després de la primera guerra mundial, ja sigui en la construcció d’armament, en sanitat i més endavant en el sector dels serveis, també són fenòmens que obeeixen a lògiques de mercat. Atesa la manca de mà d’obra barata els empresaris contractaran dones i els pagaran sous més baixos, emparantse en la ideologia masclista que l’home és el “breadwinner” (guanyador del pa, caçador, etc.), i que, per tant, el salari de la dona “tampoc és tan necessari per la família... és més aviat un extra”.

Igual que quan al sistema econòmic li va resultar rendible assimilar les dones com a força productiva (abans ho eren de manera diferent, a través del treball reproductiu, ara fan o poden fer ambdues coses), el sistema econòmic ha incorporat les sexualitats gais i lesbianes a la seva llista d’ofertes en el mercat perquè així pot manipular unes pautes de consum que li són molt rendibles (hinks: high income no kids, és a dir, molts calés) i, alhora, recolzant-se en aquestes demandes creades i estereotips capitalistes per seguir guanyant molts diners (i ja no només amb gais i lesbianes), pot seguir controlant la conducta de les persones fins i tot millor que abans, quan el control sexual era més dur.

Però no només l’explotació de la dona beneficia la classe capitalista; també ho fa l’homofòbia i la transfòbia: el control sexual. Si es retrocedeix uns quants anys enrere, a casa nostra, quan la percepció social que “el sexe només és legítim si té finalitats reproductives” era imperant i hegemònica (i no fa pas tant d’això...) l’homofòbia s’entenia totalment legítima perquè els “homes” que follaven amb “homes” i les “dones” que follaven amb “dones” ho feien només per plaer, sense cap finalitat reproductiva. Totes les formes de sexualitat no exclusivament reproductives no entraven dins de la lògica del mercat que existia aleshores. A més a més, la possibilitat de contagi d’aquesta

Malgrat aquests canvis, podem veure dia rere dia que ni l’homofòbia ni el sexisme han deixat d’existir a les nostres societats. Els canvis que hi ha hagut no han anat dirigits a una millora de les condicions de vida de la població, sinó a reforçar el capitalisme; les millores que hi ha hagut, que sens dubte n’hi ha hagut, o 5


hi hagi diferències econòmiques entre la població. La lluita per l’alliberament de gènere i sexual només pot existir com a lluita genuïnament socialista.

bé són conseqüències col·laterals (no perseguides) dels efectes del mercat o bé les ha aconseguit la gent que ha lluitat des dels moviments de base i des de la guerrilla diària contra les actituds sexistes, heterosexistes, masclistes i homòfobes.

Per totes aquestes raons volíem treure un article com aquest per un Primer de Maig, dia en què les persones bordes, com a part de la majoria d’aquest planeta, sortim a defensar els nostres drets i a lluitar pel món que anhelem: perquè la destrucció del gènere no és un projecte viable sota una economia capitalista, perquè la igualtat real entre individus requereix de condicions materials que la sustentin i, sobretot, perquè ens neguem que sigui un mercat dissenyat per empresàries aquell que ens digui què hem de fer i com hem de ser.

Tant el patriarcat com el sistema de classes beneficien els que posseeixen els mitjans de producció, els que són a dalt de tot de la piràmide. La divisió de classes o de gènere es fa sobre la mateixa base: la producció. Un “home” treballador que no lluita per l’emancipació de la dona ho està fent contra els seus interessos individuals i de classe, ja que està permetent la perpetuació d’un sistema econòmic que no el beneficia. De la mateixa manera, una persona “heterosexual” que no lluita per l’alliberament de sexe i gènere està lluitant contra els seus interessos, ja que reprodueix també el sistema econòmic imperant, que no la beneficia.

Com escrigué Eugene Pottier el juny del 1871: L’Internationale sera le genre humain.

L’explotació de gènere i per raons d’opció sexual (sexismes, homofòbies, transfòbies, misogínies...) són eines per mantenir un sistema econòmic i de valors que beneficia una petita part de la població. Tots aquests sistemes (igual que el sistema generacional i el poder adult, per exemple) existeixen per motivacions econòmiques d’aquesta petita part de la població; la formula per a aconseguir avenços reals i fortament radicats a la societat no passa per vendre l’alliberament com a un producte atractiu per a aquesta població (com ha passat amb la incorporació de la dona al mercat laboral o amb la incorporació de l’euro rosa al mercat del lleure) sinó que passa pel fet que aquesta petita minoria de població deixi d’existir com a tal, i que no

Jordi Morales

6


BAN-DA GUAIS la nova secció de debat de l’Accent Bord És vàlida l’estratègia de segregació de sexes en la lluita antipatriarcal?

NO

3) La masculinitat i la feminitat són presons de què ens hem d’alliberar. Ser “dona” o ser “home” no són categories neutres, són elements de repressió política contra els nostres cossos i identitats. No existeix la manera alliberada de ser un home, ni la de ser una dona. 4) Els grups de debat i lluita antipatriarcal han de superar el debat de misticitat / no misticitat entenent que no hem de parlar en el llenguatge que ens oprimeix sinó en el que ens allibera.

Jordi Morales

Com que hi ha poc espai i això ha de ser una secció més o menys bel·ligerant estructuraré l’argumentari en dos punts molt concrets i amb frases el més sintètiques possibles. Raons ideològiques per rebutjar la segregació genital en els grups de lluita antipatriarcal: 1) La repressió social que sofreixen els nostres cossos i les nostres identitats de gènere és, per damunt de tot, hegemònica. Això vol dir que aquesta repressió és soferta per tota persona que habita en el nostre sistema de sexe-gènere. Una de les parts intrínseques d’aquesta repressió (la principal i més punyent, sense la qual les demés opressions no existirien) consisteix precisament en el fet de “ser” homes o dones. 2) L’assumpció que un cos femení està destinat a ser una dona (i un de masculí un home) és, a part de transfòbica i sexista, castradora de la nostra diversitat d’identitats. Organitzar-nos en funció d’aquestes categories que molta gent del moviment activament rebutja implica deixar fora tota la diversitat que no es contempla a si mateixa com a homes ni com a dones.

Raons estratègiques per rebutjar la segregació genital en els grups de lluita antipatriarcal: 1) La primera és derivada de les ideològiques. Hi ha gent que no es sent identificada com a “home”, ni com a “dona” ni com a la desconsiderada categoria de “la resta”. No és estratègicament desitjable barrar el pas a totes aquestes persones quan s’ha de fer feina feminista o d’alliberament LGT+. 2) El subjecte de l’alliberament és la persona (ja que el sistema és hegemònic) per tant tota persona ha de poder participar de la lluita contra el patriarcat, des de qualsevol nivell d’implicació que es proposi. 3) Els grups de debat i acció han de provar de dissenyar les institucions d’una societat lliure. L’apoderament només es pot entendre com una gimnàstica revolucionària. No es

7


tracta senzillament d’apoderar-nos1 com a quelcom, sinó d’entendre les raons de per què això no ha estat així fins ara i, sobretot, què és aquest quelcom. 4) Per últim, un argument totalment pràctic; els problemes que es donen en assemblees entre “homes” i “dones” succeeixen en interacció, i és possible solucionar-los també en interacció. No és necessari segregar la gent pels seus genitals per a solucionar aquests problemes; és una opció (més o menys vàlida) però no és, ni de bon tros, la única.

unes preguntes per ressituar-nos en la realitat: qui continua rebent menys sou per treballar igual?, qui continua sent insultada, humiliada i utilitzada pels mass media i la publicitat com a objecte sexual?, qui continuen essent les que engreixen la llista de dones mortes als Països Catalans i arreu?, etc. I, per què no?, siguem una mica més endogàmics: realment ens hem cregut alguna vegada que la lluita contra l’heteropatriarcat és una prioritat pels moviments socials i rupturistes? Les respostes són clares i múltiples, les problemàtiques també. Per tant, si les problemàtiques que afecten les dones són clares i múltiples, les formes de treballar i lluitar contra aquestes han de ser múltiples. Entre aquestes l’opció de treballar en grups de gènere no és rés més que l’evidència que no tothom té els mateixos ritmes de treball i que, per descomptat, no tothom té les mateixes necessitats ni la mateixa seguretat a l’hora de treballar de manera mixta. Cal entendre que l’autoorganització d’aquelles que pateixen una opressió concreta, sempre que elles ho trobin necessari, ha de ser una forma de treball que totes hem de recolzar i entendre (i si no ho entenem, “prou pena tenim”, com diria la meva veïna). I nosaltres, els que lamentablement tenim atorgat el paper de dominador, d’opressor o de responsable de tota aquesta misèria, també tenim a les nostres mans les eines per poder desapoderar-nos, en tant que homes. Tenim les eines per ressituar-nos, per conèixernos una mica més, per deslliurar-nos dels privilegis que hem tingut i continuem tenint, per qüestionar-nos quin paper juguem en aquesta merda en què hem viscut i que s’anomena patriarcat.

Carles Duran Mai no m’ha agradat el binomi homedona. De fet, mai no m’ha agradat cap construcció cultural ni cap divisió social que atorgui privilegis a unes quantes persones per oprimir la resta i, per descomptat, mai no m’ha agradat que m’atorguin l’etiqueta d’home pel simple fet d’haver nascut amb uns genitals o perquè des de petit m’hagin construït amb unes característiques, rols i privilegis que als ulls de la societat semblen inherents als genitals amb què he nascut. Tanmateix, sóc conscient que si vivim en una societat en què el patriarcat ens classifica en aquest binomi, aquest binomi està normalitzat i assimilat de manera total, i que encara que ens venguin “la moto” de les reformes igualitàries com l’eterna solució en front de totes les problemàtiques a les quals ens hem d’enfrontar de manera quotidiana, nosaltres hem de pensar en 1 ��������������������������������������� Apoderament: procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per a enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials. Vegeu http://www.ub.edu/sensdubte/ resposta.pl?consultes_id=1643

8


Com molen les nostres relacions afectivo-sexuals (o digues-li com vulguis) súper "lliures" Sí, ens mola molt (també a la penya del ghetto enrotllat) no “deixar-nos lligar”, ser completament “lliures” en les nostres relacions afectivo-sexuals. Fem l’amor amb alguna colega o no tan colega una nit (gairebé sempre després de sortir de festa i amb alcohol al cos) i, com que ens mola tant gaudir de la nostra ‘llibertat’, doncs per què afegir-hi res més? Amb lo guai que és poder follar ‘lliurement’ amb algú, sense “lligar-se” a res més que a les ganes de gaudir del sexe. No serà que cardar amb algú una nit, i a més a més tractar de veure si a banda del sexe, amb aquella persona també potser hi existeixi afinitat, tractar de veure com és aquella persona a altres nivells, implica una ‘ratllada’ tal com ara preocupar-se (bufa!) de la nostra part emocional? Que tant pot ser que existeixi afinitat amb l’altra persona com que no, però clar, si ni tan sols intentem saber-ho... Quina ratllada, molt millor és clar follar per follar i deixar-se de complicacions “romàntiques”! És que estic ja un pèl avorrida d’aquesta mena de relació que és fer l’amor amb algú una nit, o dues, o les que sigui, i que tot es quedi en el sexe o que en giri al voltant. Ep! Que amb això no vull dir que només valguin la pena les relacions profundes, que jo crec que una cosa com no reduir el trobar-se amb algú per cardar signifiqui directament teixir una relació profunda o monogàmica, pensar que estic dient això seria un cinisme. Per exemple, per què després d’aquesta/es nit/s de sexe si li truques (a l’altra persona) ja de seguida s’ha de pensar que vols alguna cosa més sèria, i espantar-se, tot clissantte com una sentimentalona que potser, al tanto!, se’t vol aferrar com una paparra? El que em demano és que no serà que pel fet de voler ser tan alternatius o guais o digues-

li com vulguis, no caiem en aquest cas en el mateix error d’evitar una comunicació sincera, deixant-nos condicionar pel sexe, i en lloc de gaudir en totes les facetes (o no, que pot ser que amb aquella persona no hi tinguis res a veure i per tant no hi hagi res a pelar), preferim limitar-nos a gaudir del cos de l’altra i a aïllar el sexe de tot lo altre? Ens fa por tenir lligams amb algú altre o és que busquem lo fàcil i punt? I per acabar-ho d’adobar, deixem anar lo de “una relació lliure” tant si ve al cas com si no, i per aquesta mena de relació també. Això és tenir una cigala o una figa lliure (de fer l’amor amb qui es vulgui), però jo no em sento lliure en aquesta mena de relacions perquè no puc expressar-me amb sinceritat, perquè no puc parlar de com em sento més enllà de si em ve de gust que em masturbis una mica més amunt o una mica més avall. Què voleu que us digui, no sé si us passa també a valtros, però a mi m’agrada sentirme cuidada, perquè sé que totes ens ho mereixem, i que, per molt que el sexe sigui un punt de trobada amb aquella persona, també pugui compartir i expressar-me a nivell emocional i no ser prejutjada com una sentimentalona-paparra sense que em donin l’oportunitat per demostrar-los que no vull pas això. M’agrada que després d’una nit de sexe ens puguem trucar amb l’altra persona com si haguéssim esfondrat un mur que ens separava i poder mirar si aquell camí que es veu (poder conèixer l’altra persona) val la pena o no, i si ho val, aprofundir en la mesura que ens abelleixi. Som tan tan guais que, realment, el que fem és deixar-nos endur per la inèrcia pura i dura i merdosa en què vivim, també en l’àmbit de les relacions afectivo-sexuals. Berta 9


Consultori – emprovador de la becària

Bel·la Mia

Lloques, gallimarsots, cabrabocs, aviram…, bordes en general. Per fi es recupera una de les idees inicials de l’Accent Bord, la de fer un consultori bord i participatiu per tal de parlar, analitzar, preguntar i debatre sobre les relacions sexo-afectives en general i sobre les vostres en concret. La Doctora Maeso ha agafat aires de grandesa i s’ha llançat als textos psicològico-filosòfics que, també cal dir-ho, han dut la seva secció a ser una de les més llegides de l’Accent Bord. La funció inicial de consultori, però, ha quedat sense cobrir i sabem que a tota borda li agrada tant fer safareig com parlar de les seves últimes gestes sexuals. Així doncs, com a becària, agafo l’encàrrec i dono per iniciada la secció més frívola i no per això menys política de l’Accent Bord que,no serà possible sense la vostra col·laboració. La secció comptarà amb una primera part de consultori en què parlarem de relacions sexoafectives de manera interactiva i en què la vostra participació serà clau per a respondre les diverses preguntes i qüestions que, de segur, aniran sorgint. A l’Accent Bord en recollirem les més destacades. El funcionament doncs, és senzill: només heu de publicar les vostres preguntes al mur del meu facebook o, aquelles més vergonyoses, enviar-me-les a becariabella@gmail.com. La segona part serà la de L’emprovador, és a dir, un espai en què amb l’ajuda i col·laboració de diversos mestres en Gai Saber, alguna cosina marrana i dues o tres de les dominàtrix més nostrades, farem ressenyes, comentaris i recomanacions sobre les joguines sexuals noves i les de tota la vida.

Esperant que puguem baladrejar plegades aviat,

Bel.la Mia Benvingudes doncs, a la nova secció de l’Accent Bord. Segurament a causa del poc temps amb què es va presentar aquesta secció i no pas a causa de la repressió afectivo-sexual que impregna tots els aspectes de les nostres vides, no hem tingut l’allau de preguntes i participacions que esperàvem. Però bé, mica en mica s’omple la pica i ja sabem que deixar-se anar ens costa d’allò més. Us segueixo animant! 10


Consultori sexo-afectiu de la Bella:

Preguntes al mur del facebook:

Estimada Bella Mia, tinc una primera consulta: sóc una marica de poble i intento, de vegades, no acabar a l’ambient gai de BCN i quedar-me al poble... llavors acabo en una calçotada on m’enamoro de diversos homes que no em fan cas perquè els agraden les dones... Bella Mia! Què puc fer? em tanco exclusivament a l’ambient gai, em tiro al tren... Què faig? Nena, quina pregunta més encertada i, per què negar-ho, alhora tan complicada. Sí, ja sabem que l’ambient gai de BCN és un refugi on caiem sovint per tal de fugir de la repressió als pobles però, no ens enganyem, sobretot de la repressió personal, aquella que ens apliquem nosaltres mateixes. Caiem en el consum de sexe, alcohol, saunes i cambres fosques però, sobretot, ens amaguem en l’anonimat que ens dóna la ciutat i sí, gaudim. Tot i així, n’estem fartes. No volem haver-nos de recloure en un barri, en les mateixes discoteques consumistes i haver d’exiliar-nos sexualment. N’estem fartes, del sexe ràpid i de les tres mamades per nit. Quantes vegades no pensem en la meravellosa oda al “sexe lent” de la Maeso mentre esperem el minut de glòria corresponent? Per altra banda, tens tota la raó quan ens expliques que als pobles ens trobem en una situació precària; les persones i sobretot els ambients de socialització són (tant com a la ciutat fora de l’ambient), per norma, heteros. La normativitat és terrible, i no només això, també és complicadíssim escapar-ne…, què t’he de dir! La solució doncs, és molt complexa, però també més senzilla que mai: l’alliberament. Rebentar la normativitat rural des de l’acció directa borda. Rebentar culs a ciutat i a pagès; de fet, reivindicar-nos com a mariques de poble ja és la primera victòria. Una solució real que et puc proposar més a curt termini són les festes bordes que, tot i ser esporàdiques, intenten crear aquestes espais d’alliberament i de llibertat sexual, tant en àmbits més metropolitans com a pagès. Una manera de trencar la normalitat heterosexual: entra en una casa okupada o en un casal quan facin festes bordes, allà l’eterna i hegemònica normativitat haurà desaparegut. Apunta’t-hi, organitza’n al teu poble! Entenc, estimada, que és un procés lent, costós i frustrant moltes vegades. No hem de caure tampoc, però, en la crítica fàcil a les usuàries de l’ambient; ens serveix, però hem de criticar sempre l’ambient com a sistema. Pel que fa al tren, tot i ser una opció elegant, hi hauríem de tirar els propietaris de l’ambient, els polítics que el promocionen, els ultracatòlics i els homòfobs que rebenten obres de teatre. Una gran abraçada borda, segueix resistint,

Bella. 11


Emprovador: Avui parlarem d’una opció de masturbador nostrada que ens va descobrir la nostra estimada Tieta: la mà de morter. Per a les més metropolitanes o per a les menys cuineres, la mà de morter és la una de les dues parts que formen el morter; en general feta de fusta o marbre. La mà de morter ens ajuda a fer picades, maionesa, allioli o romesco, però, creieu-me, és una gran aliada a l’hora de tenir els orgasmes més salvatges.

De mans de morter en podem trobar a tota cuina ben equipada dels Països Catalans i en podem trobar de diferents mides, grossàries, i, el més interessant, formes. N’hi ha per tots els gustos.

12


És una opció molt barata: la podeu trobar a qualsevol comerç de barri o, per les més agosarades, podeu anar a botigues especialitzades de cuina on podreu trobar mans de morter de les formes més rocambolesques a preus molt assequibles. Si no, sempre us quedarà venir a qualsevol de les festes bordes en què una mà de morter sempre forma part de la panera que s’hi sorteja. Per aquelles a qui la textura de fusta no convenç tant, en trobareu també de marbre que, a més a més de tenir una textura deliciosa, us faran notar una gran diferència de pes. Però bé, què us he de dir, com amb tots els masturbadors, tasteu, proveu i emproveu-vos-ho: gaudiu!

És un masturbador altament versàtil donat que, com ja deveu haver pensat, se li pot donar la volta per tal de provar un tipus diferent de textures i rugositats. És discret, fàcil de transportar i el podeu trobar, com ja hem comentat, a qualsevol cuina ben equipada. Us obrirà, a més a més, un univers nou de jocs sexuals mentre feu el dinar, el sopar o mentre us mengeu les postres.... Proveu i emproveu, gaudiu i jugueu sense sortir de la cuina. Instruccions d’ús i recomanacions: Es traca d’un masturbador d’ús lliure i senzill, tot i així, poseu-hi sempre un condó ben lubricat!

13


Sexopatia de manual Estimades amigues,

Tinc bones notícies. Tinc una nova col·laboradora, la becària Bel·la Mia, que atendrà les vostres consultes, així podré dedicar-me plenament a la investigació. El meu nou treball tracta la sexopatia, i m’agradaria fer-vos-en cinc cèntims. Totes tenim un grau de sexopatia. La sexopatia no és una patologia, simplement, és una tendència; una forma d’actuació i pensament en relació al sexe més o menys arrelada a cada persona. Aquí us faig una definició d’un sexòpata de manual. Si es compleix estrictament un gran nombre de requisits, pot esdevenir patològic, i, si més no, sol ser preocupant. TIPOLOGIA SEXUAL La visió dels sexòpates en relació al sexe és molt concreta. El plaer sexual és completament orgasmocèntric, la sensació de plaer sempre ha de créixer, i els episodis de sexe lent queden relegats a persones considerades menys apassionades. Els sexòpates jerarquitzen el tipus de sexe en una escala de valors. Així doncs, el sexe penetratiu ostenta la més alta posició, i la masturbació la més baixa. S’estableixen diversos ímputs: “el sexe amb altres persones sempre és millor que el sexe en solitari” o “l’existència o no de penetració és el que fa plena o no una trobada sexual”. Malgrat que el sexe s’utilitzi aparentment d’una forma més aviat animal i natural, per la tendència sexòpata a una cerca de plaer immediat, fàcil i intens, s’estableixen rols copulatius que estipulen una teatralitat més o menys concreta en el ritus sexual i fan apologia de certs mites del patriarcat (necessitat prioritària d’una figura fàl·lica, privatització i individualització del plaer, etc.) QUALITAT vs QUANTITAT La dicotomia entre qualitat i quantitat aplicada als sexòpates sembla absurda. Com tota la població, els sexòpates busquen qualitat en el que fan, lligada al procés psicològic de satisfacció personal i realització. I supleixen la impossibilitat de trobar-la per un cúmul quantitatiu. És el cas típic d’efecte de substitució. Com que no s’aconsegueix el sentiment d’èxit i realització en les seves relacions, es multipliquen les seves experiències i la seva necessitat de tenir-les. El sexe passa a valorar-se per nombre. LA FRUSTRACIÓ I LA FELICITAT L’acumulació d’orgasmes sexopàtics genera una controvèrsia emocional. Malgrat simular un desinterès emocional cap a les companyes sexuals, i una recerca única del propi plaer, la influència d’aquestes relacions desencadena processos psicològics concrets i contraris: la felicitat i la frustració. Suposo que no cal explicar cap procés bioquímic per entendre que després d’un orgasme, arriba una sensació de plaer. Un plaer immediat que ens provoca una sensació de felicitat. 14


La frustració sorgeix entorn de la valoració que atorguem a aquest orgasme momentani. Quan el desig de sexe comença a ser prioritari, quan s’incrementa una necessitat d’orgasmes constants, quan es busca sexe a canvi d’una felicitat momentània, ens encadenem a un laberint de frustracions que es posposen. Quan hagi arribat l’orgasme, el plaer immediat també desapareixerà. Per a mantenir l’estat d’entusiasme, s’inicia una cadena de necessitats, en què un ha d’anar rere l’altre, en què el nostre entorn perd valor davant les possibilitats sexuals i en el qual s’inicia una dependència que amaga frustració. GENT D’ÈXIT Un dels meus estudis de joventut demostrava que la gent que deia que fornicava més semblava més atraient que si deia que portava temps de sequera. Sí, amigues. És així. El sexe es relaciona amb èxit i triomf. El nostre entorn té ganes d’envoltar-se de persones fornicadores, de sexòpates, de gent que té èxit i sembla trencar els motlles de la repressió. Sovint és una imatge. Exportar al nostre voltant que som uns triomfadors, al·legar al nostre èxit sexual és una neteja de cutis de la frustració personal al nostre entorn. SEXOPATIA GAI Sovint s’ha estigmatitzat l’homosexualitat d’un alt grau de sexopatia. Per una banda, cal dir que l’estigmatització de gais és una de les principals mostres d’homofòbia de la nostra societat. Com deia Alaska: l’homofòbia és una malaltia heterosexual que encara s’ha de curar. Però, obviant un rerefons homòfob i l’impacte d’aquells que desconeixien aquesta realitat, puc afirmar que, actualment, els gais mostren més tendència a la sexopatia. L’abús és un acte lògic en el procés d’alliberament d’una opressió. Que els gais parlin constantment de sexe, és, si més no, lògic davant aquest context. Com més gran es fa la mancança més gran és la necessitat de recerca. Per altra banda, cal alertar que el més pervers de la sexopatia pot afectar gais i heterosexuals de forma diferent. A cadascú d’ells estereotipant-los i alienantlos en el rol sexual que predomini (principalment, penetració, amb tendència heterosexual al “missioner”). FALSOS POLIAMORS I MONOGÀMIES DE MENTIDA Tendim a voler relacionar la sexopatia amb el poliamor o amb la monogàmia. Però la sexopatia només pot aportar falsos poliamors i monogàmies de mentida. Per una banda, la promiscuïtat no és el valor principal del poliamor. El poliamor se sustenta en poder relacionar-se amb tothom, però no en crear una necessitat de relacionar-se amb tothom. És fàcil sumar-se al carro del poliamor sense aprofundir en la gestió de la gelosia, de l’amor propi, de l’alliberament i de la consideració: buscant tan sols una llibertat sexòpata. Per altra banda, la monogàmia ens lliga de mans, sota una tutela de conveniències convingudes, en què la repressió pren un paper principal, intervenint a la necessitat d’exploració sexual de les “persones lliures”. Per això, sovint, quan es trenquen aquestes cadenes, la dependència sexòpata reneix de les necessitats mal curades.

Dra. Maeso

15


Biblioteca Borda:

1984, de George Orwell, una lectura antipatriarcal.

“No. És ben cert. No poden penetrar dintre teu. Si pots sentir que té valor continuar sent humans, fins i tot quan no condueix a cap resultat, aleshores els has derrotat.” 1984, de George Orwell, és una novel·la escrita l’any 1948 (publicada el 49) que relata el món tal com seria l’any 1984. Originàriament, Orwell la titulà The last man in Europe (cal relacionar-ho amb la cita de dalt per entendre la tesi: l’últim home humà), però els editors li van canviar el nom pel de 1984 (s’havia de vendre als EUA també), resultat, justament, de girar les dues últimes xifres de 1948. El món que s’hi descriu, llegit i analitzat a bastament, està dividit en tres grans superpotències (Euràsia, Orientàsia i Oceania, amb una sèrie de territoris en disputa) i té un govern totalitari, representat pel Gran Germà, estructurat amb quatre ministeris (de l’Amor, de la Pau, de l’Abundància i de la Veritat) i sostingut amb el control ferri, exhaustiu, íntim i implacable de les telepantalles i de la Policia del Pensament. El Partit és l’organització a què han de pertànyer totes les persones. Només n’estan exempts els proles, treballadors que constitueixen la immensa majoria de la població, mantinguts en la pobresa però entretinguts de diverses maneres per tal de preservar-los contents amb la seva situació. Són obedients i gairebé no han de ser vigilats perquè no tenen l’intel·lecte suficient per a tenir justament llibertat intel·lectual. El llibre narra la història de Winston, un treballador del Ministeri de la Veritat que començarà a qüestionar el sistema i a buscar aliats i que es trobarà amb Júlia, amb qui emprendran una visió crítica i una lluita tàcita contra el sistema. 16


Un cop contextualitzada la història (no volem pas analitzar si els malsons orwellians s’han acomplert més o menys, ni tampoc desgranar la història de Winston i Júlia i espatllar el final de la història), ens fixarem en tots aquells fragments del llibre que fan referència al control sexual i de gènere com a un engranatge més de tota la maquinària del Partit per a mantenir el sistema. Intentarem analitzar els elements sobre sexe i gènere que Orwell explicita, en valorarem la importància i intentarem escatir fins a quin punt són indispensables en tot el procés de dominació. De fet, parlar de control sexual i de gènere és fer curt, ja ho veurem, per això és més adient emprar el mot “patriarcal” (que Orwell no utilitzà), que si més no aixopluga temes que van més enllà i els interrelaciona (família, afecte, relacions, etc.). Treballarem (i referirem les pàgines) amb l’edició de la col·lecció El Balancí, d’Edicions 62, editada el juliol de 2003, en traducció de Lluís-Anton Baulenas (ISBN: 84-297-5321-4). Heus aquí un primer fragment amb una idea contundent: al sistema, li cal eliminar qualsevol plaer obtingut a partir del sexe. El nostre protagonista no entén ben bé per què, tot i ser conscient de l’èxit del “celibat”, almenys per que fa a les dones. L’instint sexual, el plaer sexual, són perillosos per al sistema (i el mateix Orwell ens explicarà per què en el segon fragment). Vegem també en aquest primer fragment, fins a quin punt el matrimoni (i per tant les famílies nuclears) són la base sòlida amb què el Partit vol estructurar la societat sense que importi en absolut l’atracció i la complicitat entre la parella (al contrari, són perilloses): L’objectiu del Partit no era simplement de prevenir-se davant lleialtats mútues d’homes i dones que després no pogués controlar. El seu propòsit real i no declarat era eliminar tota mena de plaer de l’acte sexual. L’enemic no era tant l’amor com l’erotisme, dins el matrimoni i fora. Tots els casaments entre membres del Partit havien de ser aprovats per un comitè format amb aquesta finalitat i – tot i que aquest principi no va ser mai establert clarament – el permís sempre era denegat si la parella implicada feia impressió de sentir mútuament atracció física. L’únic propòsit admès dels casaments era el d’engendrar fills per al servei del Partit. L’intercanvi sexual s’havia considerat com una mena d’operació menor, poc molesta, com si t’administressin un edema, Això tampoc no s’havia dit mai clarament, és clar. Però indirectament s’inculcava a tots els membres del Partit a partir de la infantesa. Fins i tot hi havia organitzacions com ara la Lliga Juvenil Antisexe que advocava pel celibat total per a tots dos sexes. Tots els nens havien de ser engendrats per inseminació artificial (insart, es deia en novaparla) i criats en institucions públiques. Winston s’adonava que això, tot plegat, no es pensava seriosament. Però d’una manera o altra, encaixava amb la ideologia general del Partit. El Partit estava intentant d’eliminar l’instint sexual i, si no era possible matar-lo, almenys el deformava i l’embrutia. Winston no sabia per què era així, però semblava del tot natural que ho fos. I almenys pel que feia a les dones, els esforços del Partit tenien un èxit total. (pàg. 66) El segon fragment parla per si sol. Com dèiem, és un molt bon exemple per entendre fins a quin punt és perillós el sexe lliure per al sistema o, si es vol, resseguit al revés, fins a quin punt és eficaç el control dels instints amb la subjugació al sistema. Alhora, dóna les bases per entendre que el concepte de família nuclear és necessari per mantenir l’ordre en la mesura que és un “minisistema (patriarcal)” repetit i multiplicat ad nauseam: 17


− Quan fas l’amor gastes energia; després et sents feliç i tot se te’n fot. No poden suportar que tinguis un sentiment així. Et voldrien sempre rebentant d’energia. Tot aquest desfilar amunt i avall i el victorejar i el fer flamejar banderes és simplement sexe que s’ha tornat agre. Si ets feliç per dintre, per què t’hauries d’excitar amb el Gran Germà, els Dos Minuts d’Odi i tota la resta de la seva refotuda porqueria? Era ben cert, va pensar Winston. Hi havia una connexió directa i íntima entre castedat i ortodòxia política. Perquè, ¿com podien ser conservats a un bon nivell la por, l’odi i la credulitat babaua que el Partit necessitava dels seus membres si no era mantenint en conserva un instint tan poderós i fent-lo servir com a força per avançar? L’impuls sexual era perillós per al Partit, i el Partit se n’havia aprofitat. Havien fet una jugada semblant amb l’instint de paternitat. […] La família s’havia convertit d’una manera efectiva en una prolongació de la Policia del Pensament. Era un mitjà per efecte del qual tothom es trobava assetjat de dia i de nit per informadors que el coneixien íntimament. (pàg. 131) Uns pensaments de Winston en veu alta, que en un moment determinat es fixa en els comportaments més “naturals” dels proles, marquen un possible camí de sortida, i ajuden a tenir present fins a quin punt el gènere és una construcció social. El que de debò importava eren les relacions personals. I així, un gest inútil, una abraçada, una llàgrima, un mot dit a una persona agonitzant, prenia valor per ell mateix. Sovint se li acudia que els proles s’havien quedat en aquesta situació. No eren lleials a un partit, a un país o a una idea, eren lleials l’un a l’altre. Per primer cop a la vida, no menyspreava els proles o pensava en ells merament com a forces inertes que un dia podrien irrompre en la vida i regenerar el món. Els proles havien continuat sent humans. Havien conservat les emocions primitives que ell havia de tornar a aprendre amb un esforç considerable. (pàg. 162) Justament, “L’objectiu no era continuar vius sinó continuar sent humans” (pàg. 163), just després de la cita que encapçala la secció: si es creu que val la pena continuar essent humans, amb tot el que això implica (consciència, llibertat, etc.), i, aquí, implica gaudir de manera natural de la sexualitat, llavors els hauràs guanyat. La família, aquesta estructura en petit com a mirall del sistema, es pot convertir en una molt bona col·laboradora de la Policia del Pensament. A més a més, gairebé com si això fos dit per la cúpula de l’església catòlica actual, la reproducció (el gaudi que implica) és gairebé un pecat. Lacònic però contundent, Orwell posa en boca d’O’Brien (un dels “dolents”) què pretenen fer amb l’orgasme i amb tots els plaers que rivalitzin amb el sistema. Enlluernador. Hem tallat la connexió entre els fills i els seus pares, entre home i home, i entre dona i dona. Ja ningú no gosa refiar-se de l’esposa, d’un fill o d’un amic. Però és que en el futur no hi haurà esposes ni amics. Les criatures es prendran a les mares tan bon punt neixin, tal com agafem els ous d’una gallina. L’instint sexual s’eradicarà. La procreació serà una formalitat anual semblant a la de renovar la cartilla de racionament. Abolirem l’orgasme. Els nostres neuròlegs ja hi estan treballant. No hi haurà lleialtat, tret de la lleialtat al Partit. […] Tots els plaers que rivalitzin amb nosaltres seran destruïts. (pàg. 261) 18


La llengua també n’és un instrument i un reflex, d’aquesta dominació. A l’apèndix, Orwell explica els principis de la novaparla (en un exercici sociolingüístic molt recomanable; un divertimento gairebé filològic), la nova llengua que s’imposava, l’objectiu de la qual resumirem amb les seves paraules: “La novaparla tenia la finalitat no pas d’eixamplar sinó de disminuir l’àrea del pensament. I s’ajudava indirectament aquest objectiu reduint el nombre de paraules al mínim” (pàg. 292). Ho havia advertit ja a l’inici del llibre: “¿Sabies que la novaparla és l’única llengua del món amb un vocabulari que disminueix cada any que passa?” (pàg. 53). Amb el fragment que es refereix a continuació queda molt clara la dualitat entre el bon comportament, únic (heterosexual i reproductiu), i el mal comportament, un calaix de sastre de moltes coses (entre aquestes, l’homosexualitat), que, cal emfasitzar-ho, haurien de marcar la pauta d’unió de tots aquells estigmes que han de lluitar junts per derrocar el sistema. La seva vida sexual, per exemple, es trobava regulada de dalt a baix per dos mots de novaparla: crimsexar (immoralitat sexual) i bonsex (castedat). Crimsexar cobria qualsevol infracció sexual: fornicació, adulteri, homosexualitat i altres perversions. També cobria les relacions practicades per pur plaer. No hi havia necessitat d’enumerar-les per separat ja que totes eren igualment culpables i, en principi, castigades amb la mort. El vocabulari C, que aplegava paraules tècniques i científiques, podia ser necessari per donar noms especialitzats a certes aberracions sexuals, però el ciutadà normal no en tenia necessitat. Sabia què s’entenia per bonxex, és a dir, per relacions sexuals normals entre home i dona: les encaminades a l’únic objectiu de tenir fills i efectuades sense plaer físic per part de la dona. Qualsevol altra cosa era crimsexar. (pàg. 297) A tall de conclusió, resultaria intranscendent insistir aquí altra vegada sobre l’actualitat, la vigència, de novel·la orwelliana, o valorar fins a quin punt retrata aquest món nostre. El que sí que cal remarcar, precisament, en les moltes anàlisis que s’han fet dels mecanismes descrits per l’autor per tal de controlar el món, moltes ancorades en el factor tecnològic i de violència (telepantalles, manipulació, exèrcits, control físic i mental, inèrcies, delators, etc.), és que un dels eixos cabdals de tot el procés és justament aquesta estructura patriarcal de la societat. Aquesta visió clarivident que té Orwell de fins a quin punt el control sexual és eficaç per pauta la vida de les persones ens perfila la importància d’entendre també que aquesta estructura social (patriarcal) té la funció de mantenir el sistema, les classes, i que n’és víctima tothom (Winston inclòs); no s’hi val, actualment, pensar que el patriarcat és només un fi en si mateix i estructurar, així, les lluites (gai-lèsbica, feminista, de classe, etc.) per separat: el que diu Orwell, 1984 ho deixa molt clar, és que el patriarcat és un instrument més al servei del poder i que, per tant, la revolució sexual es pot carregar el sistema.

Marc Garriga

19


Les úniques cadenes, les del BDSM! Definim i aclarim conceptes BDSM: Acrònim resultant de la combinació de tres acrònims i sigles encadenats: BD: Bondage i Disciplina. El Bondage és la immobilització amb cordes i nusos d’una persona submisa i esclava, amb una recerca estètica i/o decorativa del cos. La disciplina en la pràctica BDSM és el conjunt de regles (físiques, morals i mentals) imposat a una persona submisa o esclava per una persona dominant per mantenir-ne l’ordre i la submissió. DS: Dominació i Submissió. La dominació en la pràctica BDSM és la preeminència sobre una persona submisa o esclava i l’adquisició amb ella de certs ‘beneficis’ i certes obligacions derivats del fet d’acceptarne part de o tota la llibertat personal i certs serveis. La submissió en la pràctica BDSM és l’obediència a una persona dominant amb renúncia a parts de o totes les llibertats personals a favor d’ella i amb adquisició d’obligacions. SM: Sadisme i Masoquisme (termes tan lligats que sovint hom parla de Sadomasoquisme. També s’usa el terme SM o Sadomasoquisme per referir-se a les pràctiques BDSM). El Sadomasoquisme és el comportament sexual en què l’excitació i el plaer sexual són produïts pel sofriment físic i/o psíquic (la persona sàdica infligeix el sofriment i la persona masoquista el rep. I ambdues experimenten excitació i plaer). Parlem-ne! Sovint s’ha simplificat el BDSM com una pràctica que gira exclusivament al voltant del dolor. No obstant això, el dolor no és imprescindible i quan es produeix es limita curosament. La dinàmica bàsica del BDSM és la dicotomia del poder, no el dolor. La il·lusió de la violència, i no la violència per si mateixa, és la que excita les persones que practiquem el sadomasoquisme. En l’essència del BDSM no es troba el dolor sinó la idea de control, de dominació i de submissió en una escena pactada, consensuada. Ara bé, el dolor sovint apareix a les escenes i tot i que no és cabdal, sí que té la seva importància, ja sigui utilitzat per l’estimulació sexual, per la producció d’endorfines que proporciona una sensació d’eufòria i 20


benestar o per accentuar el simbolisme de la dominació. L’intercanvi de poder de forma consensuada és el que resulta eròtic i el dolor és només un mètode (i no pas l’únic) per aconseguir aquest intercanvi de poder. El BDSM, pràctiques sexuals al marge del patriarcat El motor de les pràctiques BDSM és la fantasia. Així, en l’escena BDSM s’hi reflecteixen imaginaris culturals i s’estableixen dinàmiques de rol consensuades. D’aquesta manera el BDSM ens permet desenvolupar els nostres desitjos més enllà d’una genitalitat restrictiva orientada a la procreació o a l’afirmació d’una determinada identitat de gènere. Per tant, el BDSM ens permet desenvolupar les nostres sexualitats al marge de les opressions patriarcals. I és que en les escenes BDSM no hi ha violència de gènere, no hi ha coitcentrisme, no hi ha capteniment del desig… i, fins i tot, es pot afirmar que l’estúpida barrera entre el ‘desig homo’ i el ‘desig hetero’ desapareix o es dilueix força, cosa que gairebé mai no passa en les pràctiques sexuals convencionals. Desmuntem els prejudicis! La idea que té molta gent del BDSM és la d’un submón ple de violència i abusos, en què impera el cuir, els fuets i els talons d’agulla. Res més allunyat de la realitat. Tot i que són pràcticament desconegudes per al gran públic, autores com Jay Wiseman o Brenda Lover s’han encarregat de publicar assajos i obres de divulgació en què s’ensenya que el BDSM és, per sobre de tot, una activitat sana, segura i consensuada. Sovint també quan, per exemple, s’observa una foto d’una escena BDSM en què una dona és sotmesa per un home, de seguida es pensa en violència de gènere. No. Cal tenir clar que en la subcultura BDSM les agressions masclistes, homòfobes o transfòbiques no tenen cabuda. Per tant, quan en una escena BDSM la persona dominant és un home i la persona submisa és una dona, es tracta només d’un rol consensuat i emmarcat en aquella escena concreta. I el mateix succeeix quan la persona dominant és una dona i la dominada és un home, o quan les dues són dones, o homes…

21


Alguns estris i indumentària de les pràctiques BDSM Assot (més conegut per l’anglicisme flogger): flagell format per diverses cordes o corretges normalment de cuir. Serveix per la flagel·lació intensa generalment a l’esquena. Corda: cordill gruixut I flexible, de secció rodona, format per un conjunt de fils agrupats, que s’usa per immobilitzar, lligar… Element clau del bondage. Pinça: instrument format per dues peces que poden estrènyer-se i atrapar entre elles un gruix de carn, una mica de pell…en el BDSM s’utilitza sobretot per pinçar els mugrons. Existeixen pinces especials per la pràctica BDSM (metàl·liques, amb graduació d’intensitat i unides per una cadena que permet l’estirament) però també s’utilitzen les pinces clàssiques de fusta per estendre la roba. Manilla: anell de ferro o corretja de cuir que se cenyeix al voltant del puny i s’uneix, generalment amb una cadeneta o una barreta, a una altra, posada a l’altre puny o a un punt de suport fix. Pala: tros de fusta o cuir rígid o semirígid més o menys ample unit a un mànec. Serveix per la pràctica de l’spanking (surra): conjunt de cops donats sobretot a les natges. Mordassa de bola: bola generalment de cautxú, que s’insereix entre les dents i es manté a lloc mitjançant una corretja que se subjecta al clatell per impedir parlar, llepar…, en definitiva, per accentuar el rol de submissió. Pel que fa a la indumentària, en la subcultura BDSM sovint s’usen cotilles, peces de cuir i goma, lligacames, botes (militars, de goma, altes…), sabates de taló, arnesos, camises de quadres (leathers i óssos), màscares, disfresses (uniformes, del món de la medicina, religioses, esports, futurista, d’època, d’animals -sobretot de gossos-, imitació d’altres subcultures, com la punk, etcètera). No obstant això, el BDSM no ‘obliga’ a utilitzar una parafernàlia concreta. Arnès: conjunt de diverses cintes o corretges normalment de cuir que, subjectat al cos d’una persona, en decoren el tors, en restringeixen els moviments i/o permeten de lligar-lo còmodament a un punt fix. S’usa sobretot en les subclutures leather i dels óssos per accentuar la masculinitat de forma hiperbòlica (teatralització íntimament lligada 22


al BDSM, que permet desactivar possibles conductes masclistes pel fet que la simbolització de la masculinitat esdevé una performativitat fantasiosa i no pas opressiva). També algunes dominàtrix es posen arnessos atretes pel fetitxisme leather. Llibres per endinsar-nos al BDSM El Diccionari multilingüe de BDSM és un dels pocs llibres que s’han fet en la nostra llengua sobre temàtica BDSM. És un recull extens de terminologia BDSM amb definicions i traducció al francès, castellà i anglès. En una cultura on imperen els anglicismes, és d’agrair l’esforç que han fet les autores, Bartomeu Domènech i Sibil·la Martí, per trobar els mots adients a base d’investigar, re-significar… Un altre llibre interessant és BDSM, estudios sobre la dominación y la sumisión, en què podem trobar diversos estudis sociològics sobre el món BDSM. Així, hi trobarem anàlisis sobre el BDSM de gais i lesbianes, el BDSM i el treball sexual, les dones en l’escena BDSM, BDSM i cultura popular, el rol del dolor i de la fantasia en el sadomasoquisme, etc.

>>El Brot Bord ha confeccionat l’exposició ‘Pràctiques BDSM, sexualitats al marge del patriarcat’. De moment, l’hem penjat als Casals Populars de les Corts i de l’Eixample. Al juny es podrà veure al Casal Independentista El Cep de Vilafranca. Si vols penjar-la al teu Casal, demana’ns-la!

23

Glòria Hole


cartells recents del Brot Bord:

24

http://brotbord.blogspot.com/

Accent Bord núm 5  

Accent Bord de la primavera de 2011, del Brot Bord

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you