Page 1

les antiautoritĂ ries bordes adverteixen:

1


Deixem-nos d’hòsties: crònica d’un rebuig L’acte de rebuig a la visita papal convocat per la campanya ‘Deixem-nos d’hòsties! Jo no t’espero!’ va comptar amb unes mil persones que es van concentrar el passat diumenge 7 de novembre de 2010 a les 12 del migdia a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via. Moltes de les persones venien de la concentració que s’havia fet a la plaça Universitat, convocada per Ca la Dona, amb el lema ‘Les dones no t’esperem!’. La pancarta principal deia ‘Deixem-nos d’hòsties. Som el pecat i ens agrada’ i es podien veure altres pancartes i plafons amb lemes com ‘L’església que il·lumina és la que crema’, ‘Mort al PApaTRIARCAT’, ‘Avortament lliure i gratuït!’, entre d’altres. Es va presentar l’acte des d’un escenari acompanyat de la banderola amb el lema de la campanya, que s’havia anat repartint arreu. Es llegí el manifest que començava amb la dada que ‘l’estat continua avui finançant la confessió catòlica amb uns 6000 milions d’euros anuals, dels quals la meitat es destina a mantenir col·legis religiosos concertats’ i destacava que ‘l’episcopat catòlic no ha deixat de pronunciar-se críticament contra el reconeixement de drets fonamentals (...) oposant-se al dret de morir dignament i al dret de les dones a decidir sobre el propi cos a l’hora de portar a terme o no un embaràs. Tractant d’imposar la seva visió de la sexualitat, purament reproductiva, condemna altres formes 2

de viure-la. Desaprova l’ús dels mètodes anticonceptius i de manera greument irresponsable crida a incomplir les recomanacions internacionals que advoquen per l’ús del preservatiu com a eina provadament eficaç per prevenir la SIDA. Alhora, sense massa escàndol ni vergonya, els nombrosos delictes protagonitzats per capellans catòlics fets públics en els darrers anys romanen sense cap mena de condemna ferma per part de les jerarquies eclesials’.També el manifest denuncia que ‘l’església catòlica estigmatitza i criminalitza a les persones gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals’ i acaba dient que ‘és indignant que en un període de crisi i de retallades socials els poders públics contribueixin a finançar les enormes despeses que comporta aquesta visita amb els nostres impostos, siguem o no creients’. Seguidament, va pujar a l’escenari l’activista trans Manuela Trasobares amb el puny alçat, la ‘Mama’ que s’anunciava en la convocatòria (‘Vine a rebre la Mama!’) i que les manifestants van aclamar amb crits de ‘Mama! Mama! a tu sí que t’esperem!’. Manuela Trasobares va recordar que no només hem de rebutjar la visita del Papa i lluitar per una ciutat laica, sinó que cal destruir l’església i l’estat opressor, capitalista i patriarcal. L’activista també va fer un homenatge a les lluitadores llibertàries del 36 que van omplir els carrers de lluita anticlerical i va fer una crida per recuperar aquella il·lusió i revolta i aturar així l’ofensiva catòlica que patim. Trasobares va concloure dient que ‘aquest sistema podrit només el podrem canviar amb la Revolució’. Féu també, a títol personal, algunes afirmacions polèmiques, tant pel que fa a la forma com pel contingut, que des


del Brot Bord, integrat en l’assemblea Deixem-nos d’hòsties, no compartim. L’acte, que va comptar amb el suport i participació activa de col·lectius llibertaris, de l’esquerra independentista, de sindicats alternatius i de col·lectius i organitzacions contra l’homofòbia i la transfòbia, es va concloure amb l’actuació anticlerical de la cantautora electrònica Plutón i la passejada amb ‘Mama Mòbil’ d’una activista que amb un megàfon va animar les concentrades a cridar lemes com ‘Llibertat sexual! Dret al propi cos!’ o ‘Traieu els rosaris dels nostres ovaris!’. Quan ja tocaven dos quarts de dues, es va iniciar una manifestació que va seguir per la Gran Via només alguns metres perquè els Mossos havien muntant un dispositiu tallant el carrer i impedint el pas al carrer Pau Claris, per on passava la comitiva del Papa. Pocs minuts després, es va poder veure com passava molt i molt ràpid el Papa Mòbil i es van poder sentir més fort que mai els crits de ‘Jo no t’espero!’. Una mica més tard, desconvocat ja l’acte de protesta, quan algunes de les persones que havien estat a la concentració estaven a la Rambla van ser assaltades per la Brigada Mòbil dels Mossos, que van colpejar-les, retenintne unes 25 durant un mitja hora amb l’amenaça de multes futures. Des de la campanya ‘Deixem-nos d’hòsties! Jo no t’espero!’ es va denunciar la violència dels Mossos d’Esquadra i ens vam solidaritzar amb les persones que poden rebre futures multes.

MA!! A M , A MAM erem! e t’esp

u a tu sí q

si t’ho vas perdre en directe, pots veure el video a: http://blip.tv/file/4364266

3


La naturalesa social de l’alliberament sexual i de gènere. L’Esquerra Independentista ha necessitat la distinció entre alliberament nacional i social per a explicar el seu programa independentista i socialista. Tot sovint s’ha etiquetat una tercera pota, o un tercer eix, que és la lluita antipatriarcal com a “alliberament personal”. Aquesta etiqueta no només és falsa, sinó que ens duu a un discurs profundament irresponsable o, si es prefereix, contrarevolucionari. Ara que ja he llançat la pedra us explicaré de què va tot. Començar definint el terme “social” seria anar una mica més enllà del que toca ara i aquí, però fins i tot si partim de la nostra noció comuna (d’estar per casa) del que vol dir “social” podem entendre que allò que diferencia l’alliberament social del nacional és que el primer fa referència a la destrucció de les classes socials, mentre que l’alliberament nacional fa referència a l’alliberament del país, entès en clau essencialista i sense considerar la naturalesa dels lligams econòmics entre compatriotes. Dit d’una altra manera, l’alliberament nacional és la independència (a seques) i l’alliberament social és el socialisme (també a seques). D’entrada, aquesta distinció ja planteja els seus problemes, ja que tothom sap que la nació és quelcom col·lectiu (social) per definició; no hi ha cap paradigma que entengui que una nació pot ser 4

una sola persona (de fet, als paradigmes que diuen això, se’ls anomena “antinacionalistes”); però bé, com que és un tema que tampoc té massa conseqüències dolentes per ningú, avall... El problema ve quan volem explicar el nostre projecte de societat no-patriarcal: com que ens hem quedat sense paraules xules, i com que això del sexe i el gènere és molt de cadascú li encolomem el nom “d’alliberament personal” i ens quedem tan contentes. La conseqüència d’això, però, ja no és tan innòcua. “L’alliberament personal” és quelcom que pertany a l’esfera privada, a allò que ens guardem per nosaltres i per la nostra gent més propera. La naturalesa de l’explotació patriarcal, en canvi, no en té res de personal, és una explotació pura i genuïnament social, inculcada a totes nosaltres mitjançant els mecanismes de socialització, que estructuren comunitats humanes senceres. És més, si ens ho mirem des d’una perspectiva antropològica no podem fer altra cosa que afirmar que l’explotació patriarcal és social molt abans que existissin les classes o fins i tot les castes; així que, filant prim, la primera de la llista en rebre l’etiqueta de “social” és l’explotació patriarcal, no la de classe. Evidentment no es tracta d’usurpar noms històrics que són operatius i que serveixen per explicar coses molt importants, però el que no podem fer de


cap de les maneres és acceptar aquesta etiqueta de “personal” per descriure l’alliberament del sistema de sexe-gènere que pregonem. No ho podem fer per diverses raons. Aquí en resseguim unes quantes: 1) La dimensió personal de l’alliberament sexual o de gènere és molt important. Tot comença en una mateixa, que diuen... Però la dimensió personal també és extremadament important en el fet de deixar de ser “espanyoles” o “franceses”, si no ens creiem nosaltres la nostra catalanitat no se la creurà ningú; igualment, la presa de consciència individual (desalienació) que ha de fer qualsevol membre de la classe treballadora és també un procés personal, un procés importantíssim que dota de sentit tota la nostra lluita. Tot alliberament té una dimensió personal absolutament transcendent i necessària. Cal reivindicar aquesta dimensió, i no relegar-la a l’entrecuix. 2) Acceptar l’etiqueta de “personal” implica no reconèixer la naturalesa col·lectiva de l’explotació patriarcal. Implica per tant seguir el joc a les persones que tenen interessos polítics en la perpetuació del sistema patriarcal; que se serveixen de la distinció entre “esfera pública” i “esfera privada” per invisibilitzar totes les pràctiques que constitueixen la mateixa opressió. Com deien les camarades dels anys 70, allò personal també és polític. La nostra recepta per aconseguir la independència quina és? Feina i lluita al carrer. La nostra recepta per aconseguir el socialisme quina és? Feina i lluita al carrer. Vist així no sembla massa lògic que la nostra recepta per acabar amb el

patriarcat sigui només i exclusivament tancar-nos a casa i fer cafès amb la parella mirant que podem millorar... no? 3) Per enfocar el debat i la nostra mútua formació en qüestions d’alliberament del sistema de sèxe-gènere no podem prendre’ns els temes des d’un punt de vista personal. És evident que les conclusions a què arribem han de tenir conseqüències en les nostres vides (i de fet qui no estigui disposada a això no cal ni que s’interessi pel tema), però com més “científic” és un debat, més productives en són les conseqüències polítiques. Els enfocaments personals i emocionals són una constant en els debats sobre temes d’aquests, i això és perfectament normal, perquè és una de les qüestions que tenim més gravades a la nostra pretesa idiosincràsia, però cal saber-se posar per damunt d’això i entendre que un “taller de rols” no és una “caça de monògames”, sinó una oportunitat per conèixer-nos millor i adquirir pistes de què podem fer a la nostra vida per millorar certes coses. El primer pas és doncs entendre que la naturalesa de l’explotació patriarcal és social, i per tant la naturalesa de la lluita per l’alliberament del sistema de sexegènere també ho és. Jordi Morales

ALLÒ PERSONAL,

TAMBÉ ÉS

POLíTIC!!

5


ls a t n e ntim tica

n se à s e m u o q i R t ia emà

Prolbal Monogàm

L’ a c t u a l cultura monògama lligada a l’ideal d’amor romàntic promou alguns sentiments de caire negatiu que sovint s’entremesclen i es retroalimenten. El primer de tots i més fonamental és la gelosia. La gelosia és un sentiment de recel o ràbia, que experimentem instintivament des de ben petites, quan ens sentim desposseïdes per algú altre d’una persona que estimem o desitgem. En la nostra cultura monògama, sentim gelosia cada cop que percebem que algun intrús pot desposseir-nos de la nostra parella (o bé del nostre projecte de parella, quan ni tan sols hem tirat els trastos a algú que ens atrau!). En el cas que la teva parella conegui una persona amb qui comparteixi afecte i atracció sexual, haurà d’escollir entre aquesta persona o tu. No es contempla la possibilitat de mantenir ambdues relacions al mateix temps. Per això ens sentim tan geloses si descobrim (o ens imaginem!) que la nostra parella té un amant. Aquest amant esdevé una potencial amenaça per a la continuïtat de la nostra relació de parella. Seguint el model monògam romàntic ho apostem tot a una sola carta; dediquem la major part del nostre afecte, el nostre suport, la nostra afinitat, els nostres projectes de futur… a una sola persona: la nostra parella. És per això que si es trenca aquesta relació, degut a que un amant intrús ens roba la parella, s’esfondra tot el nostre projecte de vida. Aquesta noció incentiva el sentiment de gelosia fins a nivells insospitats, propiciant al mateix temps un altre sentiment, la por; por a perdre la parella i quedarnos desemparades afectivament o econòmicament. En tercer lloc, tenim la baixa autoestima. Tal sentiment no té res d’estrany ja que l’amor romàntic es basa en un mite: la idea de que una sola persona pot satisfer totes les necessitats sexuals i afectives d’una altra persona per tota la vida. A partir d’aquí, és fàcil infravalorar-se, ja que ningú és perfecte per la seva parella, no existeixen les mitges taronges ni els prínceps blaus; ningú mai podrà ser prou bo per la seva parella. Mai podrem complir les expectatives que ens marca l’ideal romàntic. Sentim frustració quan no es compleixen les nombroses expectatives que ens marca l’ideal monògam i romàntic sobre les nostres relacions afectivo-sexuals. Cada cop és més difícil que es compleixin ja que la lògica del capital ens fa cada cop més individualistes, consumistes i hedonistes. Cada cop tenim menys necessitat de mantenir una relació de parella per tal de sustentar-nos econòmicament. En aquest nou panorama, les relacions afectivo-sexuals esdevenen productes de consum de usar i tirar—busquem rotllo i quan el trobem, ens en desfem tan bon punt s’esvaeix l’estat passional d’enamorament o després d’algun polvet, i retornem al punt inicial a cercar una altra persona-producte per consumir.

de

6


Afortunadament, les gelosies, les inseguretats, la baixa autoestima i les frustracions no són sentiments insuperables. Som capaces de treballar sobre aquests sentiments per tal d’eradicar-los. Som capaces de construir un nou imaginari col·lectiu en què l’amor i el sexe no són productes exclusius ni excloents, sinó que és possible i saludable compartir-los, arrasant definitivament la possessivitat tan arrelada en les nostres relacions més íntimes. Així totes hi sortim guanyant, ja que en general totes ens sentim millor compartint que no pas sentint-nos geloses o amb por a que algú ens usurpi allò que considerem nostre. Per altra banda, si no s’aborden resolutivament aquests sentiments, poden créixer i agreujar-se fins al punt de fer una relació insuportable. Aquí s’origina l’odi, altament propens a esdevenir violència i que pot esclatar en forma de maltractaments psicològics o físics, tan vers la parella com auto-infligida. Na Pai *Capítol extret del text “Fonamentant les bases d’una lluita anticapitalista contra la monogàmia” que es pot trobar a la següent pàgina web: http://difonlaidea.wordpress.com/antipatriarcal

Aquest gràfic dóna fe de la remota possibilitat d’establir relacions no-heteromonògamonormatives

7


Adolescències posposades Hi ha coses que no han canviat gens en tants anys de lluita, o que només ho han fet tímidament. Matrimoni, visibilitat als mitjans, euro rosa, un amic gai, una cosina lesbiana, sèries de TV3, manifestacions del 28 de juny... Sí: lesbianes i gais existim, això és innegable; i també bisexuals, i transsexuals, i queers (o bords), i transgènere, i gent que no es vol definir, i... no m'atreveixo a inclourehi intersexuals encara, ni a rematar-ho amb un 'etcètera' (o un '+') desconsiderat. Les sexualitats no normatives existeixen. Ser visibles és sempre un primer pas, un primer pas molt important. No es pretén aquí fer una anàlisi del moviment d'alliberament, diguem-ne, sexual del nostre país, desgranar-ne els objectius, les contradiccions i els preus que ha pagat. No. És obvi que el matrimoni no era el camí a seguir i que la neutralització del potencial revolucionari de les nostres sexualitats a partir de l'assimilació a les pautes heterosexuals de tota relació no normativa és un dels fenòmens que ha de combatre el moviment d'alliberament sexual, que ha de continuar essent actiu, ara més que mai, i sumar el màxim de gent possible. Tot això s'hauria de tenir molt clar, almenys pel que fa a l'Esquerra Independentista. El que volem aquí és fer palesa una inèrcia que es produïa fa temps, sense la visibilitat actual, i que ara, malgrat aquesta, es continua repetint, amb l'afany d'anar als casos pràctics (més urgents) més que no pas de generar discurs o estratègies de lluita a llarg termini.

8

Hi ha un fet curiós dins a l'assemblea del Brot Bord que pot servir com a punt de partida per analitzar aquesta inèrcia: la majoria de persones no som de Barcelona sinó que venim de poble. Ens reunim a Barcelona gairebé sempre però quasi ningú és de Barcelona. Hi vivim, això sí, o ens hi passem el cap de setmana. És només un exemple barroer (i més tenint en compte que al Brot Bord hi ha persones de tota mena), però aquesta coincidència no és gratuïta. Gais i lesbianes (no s'inclou tota la llista perquè hi ha molts matisos a fer a cada categoria) hem anat a parar a Barcelona. Això passava fa uns anys. Això passa també ara. Per a gais i lesbianes viure una sexualitat lliure als pobles no és fàcil; no ho ha estat mai, òbviament. Entenem viure una sexualitat lliure com no només tenir ocasió de relacionar-se sinó també de no amagar res ni dissimular en cap moment. El fet de fer-ho, de mostrar-se tal com s'és sempre i a tot arreu, és d'una militància gairebé dantesca, que moltes persones no poden o no volen assumir pel que representa viure en el microcosmos d'un poble. Al poble, a diferència de les grans ciutats, tothom coneix tothom, no hi ha referents (o, si n’hi ha, solen ser negatius), és molt més fàcil estigmatitzar, no hi ha possibilitat de marxar o de canviar d’aires, no hi ha ocasió de relacionar-te. La ciutat, en canvi, ofereix tot el contrari, des de l’anonimat fins a poder veure dos nois agafats de la mà (cosa impensable en un poble) o poder relacionarse.


Lesbianes i gais, si tenen els recursos necessaris, marxen quan volen. El gran problema, la urgència de l'assumpte, podríem dir, és que n'hi ha que no poden: els adolescents. Precisament la falta de recursos (econòmics, el fet de tenir cotxe, autonomia, etc.) o el fet de ser menors d'edat fan que l'adolescent postergui la seva socialització sexual, que no reprendrà fins que no hagi marxat -fugit- del poble (moment que sol coincidir amb els 18 anys, pel cotxe, pels estudis, per la feina, etc.), ja sigui definitivament o només els caps de setmana, i tingui l'anonimat com a eina a què poder recórrer. No hem d'oblidar que l'adolescència és una època de dubtes i inseguretats, de descobriment del cos i de la sexualitat, d'aprendre a relacionar-se, de viure les primeres històries amoroses i sexuals, de necessitat de referents. El fet que una persona no ho pugui viure, s'hagi de reprimir, o primer negar i després acceptar, és tan injust com també greu a nivell psicològic, social i sexual. Quan això passa l'adolescent intenta escapar-ne com sigui i trobar persones amb qui compartir les seves mateixes vivències. Per a aquest adolescent, la ciutat, idealitzada com a espai de llibertat, no és més que un exili, un refugi. Això passava fa uns anys i, cal insistir-hi, continua passant ara. Sí que és cert que ja hi ha molts adolescents que surten de l'armari, que ho diuen, que es mostren tal com són, però encara són pocs i tenen poques ocasions, per no dir cap, de relacionar-se al poble; sovint també pateixen rebuig. Es concreten, llavors, dues escapatòries: una d'individual, internet, i l'altra en grup, marxar amb els amics el cap de setmana a Barcelona, al gaixample; és a dir, l'anonimat virtual com a eina o la sexualitat a temps parcial un divendres a la nit a l'ambient amb la bona voluntat de la colla. Això no és un

canvi substancial, no és cap solució. És la tímida evolució a què s'al·ludia a la primera frase. No volem pas fer una crítica fàcil als “exilis sexuals”, al gueto (és normal que això passi, i fins i tot respectable a nivell individual), sinó canviar aquesta situació; arribar als pobles. No defensem Barcelona o València com a models a exportar, ni molt menys. De fet, la situació a les ciutats és, a grans trets, paral·lela: l’ambient gai-lèsbic és per a una gran ciutat el que una gran ciutat és per als pobles. El que cal combatre, justament, és la sexualitat a temps parcial o només a determinats llocs, i especialment en el cas de l'adolescència, posposant la sexualitat, en què aquestes vivències són nefastes per al desenvolupament personal. Cal contemplar també el bullying. Actualment, per fi, es parla de bullying (sempre n’hi ha hagut, però ara s’ha batejat i s’ha posat de moda). S'ha d'incidir en les investigacions que es realitzen (que són poques encara) per tal que s’assumeixi l’homofòbia entre adolescents com una de les grans causes –segurament de les que més, però no hi ha estadístiques en aquest sentit– de bullying i que s’ataqui, es visibilitzi i es conscienciï la societat. És difícil, perquè cada cas és un món, però cal que les investigacions s’encaminin a donar eines als professionals de l’educació per tal de detectar i eradicar de forma imminent qualsevol tipus de marginació. Si se sap, no es pot silenciar que la causa és l'homofòbia. Cal visibilitat, no de noms concrets, sinó quantitativa. A nivell estadístic, de segur, seria sorprenent, seria terrible. Més coses. Fa falta que a nivell local es facin campanyes de sensibilització que arribin als joves, de totes les maneres possibles (cartells de visibilitat, lemes, xerrades o debats sobre sexualitats, dinàmiques de grup als casals de joves, tallers de sexe segur, etc.), 9


intentant buscar el complicat equilibri entre la reivindicació atrevida i el tacte necessari per no fer més difícil la situació dels que estan en procés d’acceptació o per no donar motius de burla a homòfobs, ja que la perspectiva que es té des d’un poble és molt diferent a la visió que es pot tenir des de ciutat. Les institucions locals i els instituts han de poder oferir suport als joves que ho sol·licitin. Al mateix temps, cal introduir en l’ensenyament una assignatura de sexualitat, per a tractar qualsevol opció sexual amb respecte, per parlar del dret al propi cos, per ensenyar sexe segur, per trencar estereotips, per desmuntar rols, etc. (i no només parlar de com es posa un condó, o la pastilla del dia després). És necessari, en definitiva, que s’ensenyi a viure la sexualitat com es vulgui, com una cosa natural de l’ésser humà, que ens fa lliures, i deslligar-la de qualsevol connotació social. L'objectiu, doncs, ja es va perfilant. Cal transformar els entorns, fer-los favorables a celebrar qualssevol sexualitats, treballar el discurs, fer una feina educativa de base, buscar referents positius i sobretot, sobretot, aconseguir poder-se relacionar (lligar, etc.) en un poble.

10

Algunes d'aquestes propostes escapen a les assemblees de casals, ateneus i demés. El que sí que podem mirar de garantir, tal com dèiem, és el fet que l'entorn sigui favorable i, gradualment, vindrà la resta (un exemple: hi ha cartells que diuen 'en aquest local no es permeten comportaments homòfobs' que ja hi ha penjats en molts locals del rotllo, etc.). L’objectiu final, ho sabem, va molt més enllà, ho dèiem més amunt: s’ha de combatre, en totes les edats i en tots els contextos socials, el fet de mostrar-nos tal com som només en alguns moments i a determinats llocs. Per això cal canviar la societat en què vivim, del tot, tant a poble com a ciutat, perquè el problema, una societat patriarcal, és el mateix a tot arreu. Però l’homofòbia, en definitiva, als pobles i zones rurals, tot i ser la mateixa que la de la ciutat, s’endureix moltíssim per als joves a causa de les circumstàncies i de l’entorn en què es viu. És per això que, en aquest llarg camí de la revolució sexual, cal no que no ens oblidem de ningú, perquè la llibertat sexual o és a tot arreu o no és.

per una sexualitat adolescent lliure i rural, visibilitat borda a totes les contrades!

Marc Garriga


Figues amb figues, fes noves amigues! Paraules de brioixeria fina

Ens hi vam comprometre en l’últim Accent Bord, en aquesta ocasió toca ocupar-nos de les lesbianes. Com sempre, repetirem l’advertiment inicial, no fos cas que s’ofengués algú: l’argot bord és una manera d’afermar la llengua catalana en un àmbit en què ha reculat moltíssim i per fer-ho cal desmuntar tòpics i desenvolupar un argot que ens ajudi a no haver de canviar de llengua en determinades situacions i a combatre prejudicis lingüístics. Això vol dir que aquest argot ha d’estar format per paraules que tinguin gràcia, sovint mala llet, mots lisèrgics, que no deixin indiferent, que siguin críptics, etc. No és en absolut un llenguatge per faltar al respecte, ans al contrari, és un vocabulari capgirat, amb tota la intenció política. Caldrà estar alerta, això sí, i actuar de seguida si no és emprat amb aquesta intenció (no és el mateix un “marica!” a la boca d’una lesbiana polititzada que cridat pel mascle estúpid del poble, perquè ens entenguem). Com dèiem, aquest és el torn de les lesbianes. Des de Lesbos amb amor: una mica de poesia Començarem amb uns apunts de poesia, per anar a la recerca de l’origen del mot ‘lesbiana’. És ja prou conegut que el nom té l’origen en Safo, la primera poetessa del món occidental, però se saben poques dades fefaents sobre la seva biografia. Se situa, per convenció, a cavall entre els segles VII i VI a.C. i la fem viure a l’illa de Lesbos (qui sap si a la ciutat de Mitilene, o a Eressos), és a dir, és lesbiana, habitant de l’illa de Lesbos. Se’n conserven només fragments, però són suficients per percebre que la seva poesia anava dirigida a les seves “companyes”. Hi ha teories per a tots els gustos: potser era una mestra d’escola de noies (un gineceu), potser era una mena d’associació de tipus religiós o potser era un centre de prostitució heterosexual. Sigui com sigui, Safo fa poemes d’amor encès a les seves companyes, o alumnes, i és, alhora, la primera poeta conservada de la literatura occidental. Presenta un món fet a la mesura de la dona, que parla i que vol, que deixa sentir la seva veu a través del cant i de la creació poètica. El poema més famós, el fragment 31, no ens en podem estar, n’és un bon exemple (en traducció de Maria Rosa Llabrés): Em sembla igual als déus l’home que en front de tu seu, i de prop t’escolta parlar dolçament

11


i riure encisadora; això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir ni una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles, una suor freda em banya, i un tremolor em pren tota; estic més verda que l’herba i em sento que estic a punt de morir. Però tot pot suportar-se, perquè… Actualment, aquest fragment pot semblar de poc mèrit poètic. Cal tenir present, si se’n vol escatir el valor literari, que Safo és de les primeres, si no la primera, que diu que un foc li recorre la pell, un tremolor la pren, o que està a punt de morir. És original; és l’original, i totes l’hem emulat alguna vegada essent més o menys adolescents. Feta aquesta digressió poètica (necessària) tornem a l’argot. Recapitulem: lesbiana, doncs, és una dona a qui agraden les dones, el substantiu format a partir del gentilici de la poetessa. L’adjectiu ha d’ésser lèsbic, lèsbica i no pas lesbià, lesbiana (com a adjectiu). Aquest últim, en tot cas, s’ha de referir per parlar dels habitants, homes i dones, de l’illa de Lesbos, com a gentilici, cosa que no ens interessa a l’argot (malgrat que durant molts anys la Comissió Unitària 28 de juny va parlar d’alliberament lesbià, o sigui, de l’alliberament de Lesbos...). Per a rematar-ho: una anècdota curiosa -i estúpida- sobre la qüestió la van protagonitzar l’abril de 2008 els habitants de Lesbos demanant a la comunitat homosexual grega que no anomenés lesbianes les dones lesbianes, que només fos un gentilici, perquè era dolent per a la imatge turística de l’illa (van arribar a dur el cas als tribunals). Figues d’un altre paner Si ens referim a una dona com a figa d’un altre paner vol dir que és lesbiana, o farinera (la millor opció per evitar el castellà bollera), o bufaforats, o xorca (versió penedesenca d’eixorca). Tots són sinònims. Un brioix, però, és una lesbiana molt guapa i una barrufeta, una lesbiana molt femenina i amb els ulls blaus. Tot al contrari, un tràiler és una lesbiana amb molta ploma, mot estrictament relacionat, és clar, amb una camionera. Una dona mona és una lesbiana molt promiscua, que va de branca en branca, una torrafigues les posa totes calentes, un gallimarsot és una lesbiana autèntica (de pagès?) i un croissant és una lesbiana que porta banyes. Seguint amb les figues, si les figues van cares vol dir que és molt difícil lligar, una figa somalla és una dona madura, o tenir sa figa estofada és anar molt i molt calenta; partir figues és perdre la virginitat o també tenir molt èxit entre les 12


dones. Partir peres es diu quan hi ha hagut una ruptura d’una parella de lesbianes o d’un grup d’amigues lesbianes. Un pa de pessic és una lesbiana verge; també es diu que tens el pa sec quan fa molt temps que no folles. Acabem amb una truita a la francesa, és a dir, una orgia lèsbica. De figuera verdal, una a cada vinya en cal La figuera també hi té un paper capital, en tot això: baixar de la figuera és sortir de l’armari per a les dones (no podia ser d’altra manera), però també es pot canviar el verb i dir caure de la figuera o fer caure de la figuera, com també esporgar la figuera (outing, en anglès). Posats a fer (a sortir de l’armari), dues incorporacions recents a l’argot vàlides tant per a lesbianes com per a gais: operació sortida, quan toca sortir de l’armari a casa o amb la colla i ho estàs preparant tot, o també jornada de portes obertes, dia en què es diu a tothom; té també una segona accepció: dia en què t’ho folles tot, en què tot t’entra. Va de conys Hi ha mil noms per a referir-se als òrgans sexuals de la dona. Només a tall d’exemple, ja que és un tema que sobrepassa totalment l’argot, en referirem alguns: figa, xona, cony, trumfo, patata i fufa. Ja hem parlat de tenir sa fufa estofada, o que lo cony li fa palmes, de les torrafigues, etc. Dues incorporacions de l’argot són didalet, referit al clítoris (i la frase “fes-me un xarrupet al didalet”), i feixina, que és el pèl púbic de les dones (anar a fer feixina seria depilar-se). En consonància amb això, una dona pot anar amb la faldilla arran de gespa i provocar sexualment totes les farineres del voltant. Lesbiana? Encantada, és un plaer. Aquest era el lema de la manifestació de la Comissió Unitària 28 de juny l’any 2005 a Barcelona. Es van fer també unes samarretes amb el símbol (Y)² com a representació de les lesbianes, molt original. Aquell any el tema de la manifestació estava dedicat a la visibilitat lèsbica. Fou l’any en què hi ha hagué més assistència en un 28 de juny a Barcelona. Per evocar una mica aquell ambient, aquelles ganes i aquella implicació, acabarem amb cinc frases fetes que són una autèntica apologia de la sexualitat lèsbica i de la visibilitat de les lesbianes (no sense recordar abans que podeu fer aportacions a l’argot, corregir, ampliar o precisar significats a argotbord.blogspot.com , que l’argot és cosa de totes; si tot va bé, ben aviat també en un grup al Facebook). Doncs això, un plaer: • • • • •

figues amb figues, fes noves amigues la mar es posa bona si veu el cony d’una dona la fruita més bona la porta la dona col i dona, tot l’any és bona tinc un eriçonet que quan sent olor de fufa pega un bot i s’estufa

La Tieta 13


ESPURNES BORDES Estimades amigues, en aquest quart Accent Bord recuperem la secció ‘espurnes bordes’ que vam encetar en el segon número. Per si no vau llegir les primeres espurnes bordes us diré que aquesta secció recull petits esclats bords, és a dir, espurnes antipatriarcals que alteren, poc o molt poc, l’ordre heteronormatiu que ens acapara (i ens aclapara!). Potser us semblaran anècdotes poc importants i veient que jo mateixa ja us he anunciat que es tracten d’anècdotes ‘poc o molt poc’ alteradores… no puc contradir la vostra impressió; tot i així, les exposo per tal que entre totes siguem capaces de reproduir, exagerar, multiplicar… i, així, en sobredimensionar-les, podem bastir els fonaments d’elements distorsionadors potents capaços d’entrebancar l’imperi heteropatriarcal. Som-hi?

>>Espurna 1: ‘L’homofòbia també és feixisme!’/’La transfòbia també és feixisme!’ Aquestes són les consignes que activistes del Brot Bord vam lluir en la manifestació contra el feixisme i el racisme que es va fer el passat 20 de novembre a Barcelona. Autèntiques espurnes bordes pel fet que sovint no es té clar que l’homofòbia i la transfòbia són fòbies feixistes. L’exemple el tenim en el fet que, quan cridàvem, aquestes consignes gairebé ningú ens seguia… tot i que a força de fer-ho vam aconseguir que moltes s’hi afegissin a poc a poc. Potser a la propera mani no ens quedarem afòniques.

14


>>Espurna 2: ‘Les úniques cadenes, les del BDSM!’+panellets bords En la darrera Castanyada Borda, que ja és un foc d’artificis bord, m’agradaria ressaltar dues espurnes bordes. La primera és l’exposició que es va instal·lar, amb el títol ‘Pràctiques BDSM, sexualitats alternatives al marge del patriarcat’, on es deixa clar que el BDSM són pràctiques sanes, segures i consensuades en què és crea una escena pactada de dominació on l’excitació i el plaer estan més a prop de poder superar el coitcentrisme o les barreres tan marcades ‘hetero-homo’. Això no vol dir que en altres tipus de sexualitat no puguem fer-ho però endinsar-nos en aquestes pràctiques alliberades ens pot ajudar a tenir una visió aclaridora per aconseguir una sexualitat alliberada en totes les vessants que practiquem. I encara que vegis que això del BDSM no t’agrada, l’exposició també et dóna claus per aconseguir eliminar traves, tabús i tics patriarcals en les teves pràctiques sexuals.

Imatge de l’exposició al fons. Al davant, la Vicenteta, personatge molt conegut de les festes populars barcelonines, se sotmet a una dòmina que el fueteja.

I la segona són els panellets que la Tieta va fer per l’ocasió i que van caus ar orgasmes a totes aquelles que els vam tastar. No només perquè eren molt bons sinó sobretot pels tipus de panellet, ja que hi havia unes banderetes roses que recollien la característica emancipadora de cada mena de pastisset propi de la tradició castanyera. Aquí en podeu veure una mostra:

15


>>Espurna 3: ‘El cruïsme de la plaça de la Sagrada Família ja és un monument simbòlic’ La tercera i darrera espurna és l’article que l’Empar Moliner va escriure a la contraportada de l’Ara el passat 5 de gener sobre el fet que finalment no posaran el monument en record a la lluita GLT a la plaça de la Sagrada Família. Us en ressalto algunes parts: ‘A mi em sap greu que no es faci el monument a la plaça de la Sagrada Família, essent com és un dels llocs de la ciutat on s’hi practica sexe gai. Les trobades clandestines i nocturnes que s’esdevenen entre els matolls hauran de ser, doncs, l’únic monument (simbòlic) que hi haurà a la plaça per reivindicar una lluita que encara continua.’ ‘L’Ajuntament de Barcelona ens ha fet saber en un comunicat: el monument no s’instal·larà a la plaça perquè “s’està remodelant” i “perquè és un lloc cèntric de la ciutat”. Si ho he entès bé, doncs, el monument dels gais no pot situar-se en un lloc cèntric de la ciutat, de manera que els suggereixo el carrer B de la Zona Franca. El carrer B és un carrer emblemàtic per on passen molts camions, de manera que bastir-lo en aquell lloc (és de pedra rosa, per cert) contribuiria a la visibilitat del col·lectiu de manera letal’. T’estimo Empar!

Glòria Hole

construcció virtual de la proposta d’Empar Moliner de col·locar el monument en record a la lluita GLT a la Zona Franca.

16


TOTES SOM CAN VIES! Des del Brot Bord ens volem solidaritzar amb Can Vies davant la nova demanda judicial de TMB que fa que l’espai alliberat torni a estar en perill de desallotjament. Es preveu que el 18 de febrer es faci el judici. Can Vies és i serà un espai per a l’alliberament sexual. Al Brot Bord ho tenim clar. Són moltes ja les kafetes contra l’homofòbia i la transfòbia que hi hem organitzat i que hi seguirem organitzant. Can Vies és un espai de creació social alternativa i d’intervenció política assembleària al barri de Sants. I per això cal seguir defensant-lo. Can Vies és borda! Totes som Can Vies! Defensem els espais alliberats!

Espectacle poètic i musical durant una kafeta borda A Can Vies.

Dissabte 26 de febrer, a les 18h: assemblea oberta del brot bord al Casal Independentista de Sants Jaume Compte (C/Muntades, 24)

ORGANITZA’T AMB LA RESISTÈNCIA BORDA

ANTIPATRIARCAL!! 17


i

FObies El món patriarcal recull i s’alimenta de diverses fòbies: homofòbia, transfòbia, lesbofòfia, intersexfòbia... Les fòbies no són un concepte fàcil de definir, ja que poden aflorar de formes molt diverses i els seus símptomes, causes i efectes es poden expressar des d’un ventall molt ampli de reaccions. En tot cas, la causa més habitual és la por al desconegut -fruit possiblement de la ignorància- i es desencadena en un efecte de rebuig i/o repulsió. Les teories sobre com enfrontar-les són diverses, però en tot cas és clar que el subjecte que cal tractar és aquell qui pateix la fòbia, ja que la seva estructuració mental n’és la causa, i no al contrari. És evident que qui pateix aracnofòbia pateix un problema psicològic, i no pas el món aràcnid. En el cas de l’homofòbia, la transfòbia o l’intersexfòbia, cal entendre que parlem de fòbies socials, creades a través de valoracions culturals i històriques, i que gaudeixen d’una certa acceptació en determinats entorns socials i polítics (sovint dins de paràmetres religiosos) que en fan apologia o que simplement ho neutralitzen considerant “normal” l’expressió patològica de rebuig o repulsió. El fet que sigui una fòbia social, i, per tant, estesa, fa que sigui extremadament necessari eradicar-ne les causes. Així doncs, qualsevol visibilització de fets gais, lèsbics, transsexuals o intersexuals són positius per ells mateixos a l’hora de combatre aquesta problemàtica. És habitual que es titlli aquestes visibilitzacions de “provocatives”, per l’impacte social que poden causar, i que el rebuig cap a aquestes sigui mostrat en agressions físiques, verbals o d’opinió. És cert. És l’impacte d’una teràpia de xoc, en què el rebuig es pot extremar momentàniament i cal ser conscients que, per tant, tota visualització pot provocar situacions violentes de rebuig. Però cal ser molt contundent a l’hora d’entendre que la causa directa d’aquestes situacions és l’impediment patològic de gestionar-la de les persones que pateixen fòbies. Però per entendre aquestes fòbies patriarcals cal parlar-ne una per una: Homofòbia. Es tracta de l’aversió a fets gais i lèsbics. Si bé fa temps que tot és això és més o menys visible, hi ha bastants malentesos a l’hora de comprendre-ho. L’homofòbia no s’interrelaciona directament amb gais i lesbianes. Per una banda, aquests poden ser perfectament subjectes homòfobs, ja sigui per desencadenants psicològics a l’entorn de l’autoodi o per una acceptació parcial d’aquests fets, en què es 18


considera que actes visibles d’atracció “homosexual” es poden donar a certs guetos (intimitat, locals d’ambient...) però no en la totalitat dels àmbits (bars de poble, barris marginals...). Per altra banda, cal entendre que les víctimes de l’homofòbia no són estrictament gais i lesbianes, sinó tot allò que susciti opció o indicis d’homosexualitat: expressions amanerades, relacions afectives entre homes, etcètera. De fet, l’homofòbia actual sovint està més relacionada amb el qüestionament de l’heteronormativitat que en actes sexuals concrets. El concepte homofòbia engloba fets gais i lèsbics, però remarcar la lesbofòbia com a fòbia específica també té els seus motius de fons. Per una banda, la doble discriminació de les lesbianes, com a dones i lesbianes, fa invisible encara més el seu discurs o les situacions on es troben lesbianes o relacions lèsbiques. Per altra banda, la construcció del “gènere dona” ha fet que es consideri normal i sigui habitual veure mostres d’afecte entre dones, i això, malgrat ser positiu, sovint dificulta que es detecti la realitat lèsbica. Transfòbia. És l’aversió a les persones transsexuals i transgènere. En aquest cas l’escassa informació i la recent arrencada d’un procés de visibilització complica l’eradicació de la transfòbia, i la societat ha creat falsos mites a causa del desconeixement d’aquestes realitats. Aquí encara ens queda un llarg procés de pedagogia, en què cal anar aclarint conceptes i remarcant les diferències entre transsexualitat (relacionada amb el trànsit de sexe) i transgenerisme (relatiu a la variació de gènere atorgat per fets culturals). Segurament serà un procés en què s’evidenciaran certes contradiccions, però no pretenc analitzar la transsexualitat, sinó la transfòbia. La transfòbia existeix. A més, és extremadament estesa. Els manuals psiquiàtrics relacionen directament la transexualitat amb “disfòria de gènere”, un concepte psiquiàtric que s’utilitza per patologitzar-la. No només són invisibilitzats, sinó que alhora són estigmatitzats. Però cal entendre que el concepte de disfòria de gènere només es podria explicar a través de la transfòbia històrica, que condiciona les persones trans a una dificultat extrema per a mostrar-se o explicar-se socialment. A part de fonamentar-se en el desconeixement, la transfòbia té una causa ben clara: la necessitat humana d’etiquetar i classificar. En aquest cas, el binarisme sexual ens ha acostumat a classificar les persones en “home” o “dona”, com a identitats definitòries, inamovibles i que no deixen lloc a altres possibles etiquetes. Si bé la transsexualitat i el transgenerisme qüestionen l’existència d’aquestes identitats, la intersexualitat demostra que aquest esquema de pensament binari no és aplicable als genitals, ja que és completament fals. Intersexfòbia. És la fòbia a les persones intersexuals. La intersexualitat és la manca de definició dels genitals segons els esquemes “home-dona”. Criatures que no neixen ni amb un penis definit ni amb una vagina definida. Dins d’aquesta definició podríem trobar casos ben diversos, des de persones amb més d’un genital, persones amb genital indefinit, etcètera. L’hipotètic concepte d’hermafrodita també entraria dins la intersexualitat. 19


En aquest cas, la intersexualitat és invisible, no perquè sigui una situació extremadament minoritària, sinó perquè, en la majoria del casos, les criatures intersexuals són intervingudes quirúrgicament des del moment que neixen, per a convertir els seus genitals en masculins o femenins. Parlar d’intersexfòbia és arriscat. Difícilment es pot provar l’existència de la intersexfòbia si aquests casos formen part del desconeixement majoritari. Però, disculpeu el pessimisme, considero que és una fòbia latent. No seria gens estrany que fos així, ja que igual que l’homofòbia i la transfòbia neixen d’una “fòbia mare” que les explica. Genitalofòbia és el concepte de collita pròpia per explicar-me. Com són, com s’usen, com es defineixen, com es gestionen i com es mostren els nostres genitals és la base de totes les fòbies exposades. Podríem trobar centenars d’exemples que evidenciessin genitalofòbia: la incapacitat per considerar completa una relació sexual sense una figura fàl·lica, la ràpida associació entre un cos i els genitals que deu tenir, el desig de tenir un penis gros (o el pudor de no tenir-lo), la desinformació política que rep la canalla entorn dels genitals, la moral repressiva cap a l’ús dels genitals, la sobredimensió fascinant amb què s’analitzen els genitals com una cosa tan privada que mostrar-los sigui considerat una provocació, etc. Eradicar la genitalofòbia és atemptar contra molts esquemes mentals, sovint camuflats en l’humor o els falsos mites, però és necessari. Proposar el naturisme com una de les vies de lluita contra la genitalofòbia és interessant. Tots els genitals són naturals, i, alhora, diferents. Sota aquesta premissa el naturisme combina el nudisme amb un discurs necessari. Però més enllà de tapar o mostrar els genitals, la feina principal és interioritzar que, simplement, n’hi ha de més morens, rojos, petits, grans, rígids, peluts, torts, voluminosos, curiosos... que creen una individualitat que fa que, en no haver-n’hi dos d’iguals, tots gaudeixin de la mateixa naturalitat amb què han aparegut, amb independència de per què s’exciten o de amb què s’identifiquen. El discurs contrari només és un llast, herència d’una moral religiosa que durant els segles dels segles ha permès parlar sobre els altres, estigmatitzar la diferència i, com tota fòbia, i per tant, patologia, cal eradicar. Dra. Maeso

20

http://brotbord.blogspot.com/

Accent Bord núm4  

Accent Bord de l'hivern de 2010

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you