Page 1

1


a i b ò f o m o h ’ l t n a m o l P

s i a g e r ent

valguin com a arguments de pes el fet que el gènere ha canviat diacrònicament en una mateixa cultura i que els trets de gènere assignats a un sexe són diferents segons la cultura en un temps contemporani. Per tant, el gènere no és natural i parlar, per exemple, de disfòria de gènere és una bestiesa de l’alçada d’un campanar (i més encara dir-ne malaltia).

Fent un repàs ràpid als textos dels perfils de les pàgines de contactes entre homes crida l’atenció la repetició constant d’una exigència a l’hora de contactar amb algú: que aquest home no tingui ploma, és a dir, que sigui masculí. Es demana en la gran majoria de perfils. Alhora, l’home del perfil que s’exposa diu ser 100% masculí, sense ploma (i com si es pogués mesurar en percentatges). Es pot parlar, doncs, d’una certa aversió a la ploma, es pot parlar, i no vindrà d’una més, de plomafòbia. Ho trobareu escrit de mil maneres, tant a l’hora de ser com a l’hora d’exigir-ho a l’altre (y busco lo mismo): sense ploma, zero ploma, pinta d’hetero, masculí, macho, etc., però un dels més divertits és l’elaboració del plural, plomes: zero plomes, sense plomes, etc., com si ens les poguéssim anar arrencant una per una (ara el to de veu, ara la mà torçada, ara aquell agut desaforat…). En fi, la ploma és quelcom que fa perdre molts punts a l’hora de vendre’s com a gai.

Sempre intentem deixar molt clar en el si del Brot Bord que la lluita contra l’homofòbia no és -nomésla defensa dels drets i les llibertats de lesbianes i gais sinó que és la destrucció del sistema patriarcal tot partint de les sexualitats no normatives (heterosexualitat inclosa). Un dels mecanismes de control d’aquest patriarcat és el gènere, de quina manera contribuïm cadascú de nosaltres a mantenir aquesta dicotomia masculinitat-feminitat. La destrucció del gènere o, millor dit, la destrucció de l’assignació d’un gènere predeterminat a un cos determinat és un dels principals objectius de la lluita contra l’homofòbia. De ploma, en té tothom. I ja no s’hi val generalitzar, ni atribuir determinades actituds en funció de l’opció sexual o de la identitat sexual. Un home hetero molt masculí té ploma, una dona lesbiana molt femenina també té ploma i un gai molt femení també té ploma. El mèrit, tanmateix, o la capacitat performativa, s’esdevé quan un home o una dona no és masculí o femenina, respectivament, perquè trenca la norma patriarcal, independentment de l’opció sexual. Podríem parlar, en efecte, d’una ploma més política, més performativa, cert, però la idea bàsica és que, de ploma, en té tothom.

Aquesta plomafòbia s’exposa també al costat d’altres demandes que van perfilant també el prototipus de gai que es vol. Això és, que sigui sa (tema de VIH?), que es cuidi, que no vagi a l’ambient, etc. No ens adonem que ens estem tirant pedres a la pròpia teulada, que cada vegada que escrivim tot això en un perfil estem justificant aquesta escala de valors i contribuint-hi. És homofòbia, al cap i a la fi, i especialment en el tema de la ploma, que volem analitzar amb més deteniment.

Partint, doncs, del fet que hi ha homes (no necessàriament gais) amb molts gèneres, assumintho fins i tot, continua havent-hi una mena de jerarquia que considera millor un home amb trets dits masculins que no pas amb trets femenins. En la nostra societat, malgrat algunes modes que defensen els homes sensibles, etc., generalment cal que aquests siguin valents, protectors, masculins, atrevits, “amb dos collons”, etc. Exportable també a les dones, ai las. En el cas dels gais aquesta jerarquia ratlla gairebé l’estupidesa.

Generalment (ens hi podríem fer molt mal) es considera ploma quan un home té característiques considerades femenines i quan una dona té trets considerats masculins, és a dir, quan una persona no té el gènere considerat apropiat. Insistim en això de “considerat” justament perquè el gènere no és natural, no és genuí, al contrari, és social, és construït, és una lectura que es fa d’un cos, és una educació i una socialització en funció d’uns genitals. No ens entretindrem a justificar això, 2


Pensar que la majoria d’homes que busquen sexe amb homes té trets considerats femenins (és a dir, ploma) és una generalització que no aporta res, primera perquè no és veritat i, segona, perquè si ho fos, què passaria?. El fet important aquí és que la majoria d’aquests busca homes que no tinguin ploma i ho explicita, ho posa com a condició. És més: és com si demanessin un home heterosexual a qui li agradi follar amb homes. Reneguen, en certa manera, de tot allò que la societat homòfoba atribueix als gais tot alineant-se, justament, amb aquesta actitud homofòbica. I són gais!

comença la masculinitat i on acaba la feminitat? Plomes en blanc i negre?, plomes de colors? (Encara que les pàgines de perfils siguin un mercat de la carn i la gent vagi al gra en exigències, hem de tenir en compte que les demandes es creen, els estereotips s’escampen i allò que pot ser una frase ben innocent acaba repetint-se ad nauseam fins a crear un axioma gens discutit. I, per cert, allò que ens agrada, allò que ens posa, també varia, també és construït i també pot ser canviat.) Als anys setanta, just després de la revolta d’Stonewall al 69, el moviment d’alliberament gai i lèsbic tenia un potencial revolucionari que dibuixava una utopia sexual i de gènere que realment podia canviar aquesta societat, des del fons dels nostres anus, que ho qüestionava tot, que s’ho carregava tot. Quaranta anys després, qualsevol sociòleg aficionat pot concebre la magnitud del desastre visitant qualsevol d’aquests webs en què es concentra la major part d’autodefinicions de gais i també de les seves recerques i perfils desitjats.

Moltes vegades hem sentit frases de l’estil “és gai però és normal, no se li nota” com a cosa positiva, tant des del punt de vista de fora de l’ambient com també en el “món gai”. No semblar gai és el millor que li pot passar a un gai. Homofòbia pura i dura. Autohomofòbia, podríem dir-ne. I no és inconscient, no, sinó que va en augment i en fem gala en la majoria dels perfils que dèiem més amunt. Insistim en la idea d’abans: la lluita antipatriarcal no s’esdevindrà si no trenquem les normes de gènere. Això vol dir no establir jerarquies, no etiquetar en el gènere i no necessitar categories a què adscriure’s. O com dirien els més queers, multiplicar el gènere fins a ridiculitzar-lo, anorrear-lo políticament.

El masclisme imperant del món heteronormatiu no podia exportar-se de cap manera entre els gais, era inviable, perquè les relacions estaven per definir, perquè no hi havia rols, perquè era d’igual a igual. Doncs resulta que ja ens hem encarregat nosaltres mateixos d’introduir el masclisme allà on no podia existir, entre nosaltres. Sovint som més homòfobs, més masclistes, els propis gais que la resta de gent. I ja ens va bé. És una manera més de no tenir ploma, no fos cas. Marc Garriga

Llavors entra en joc un dels arguments més perversos quan fem notar a algú l’homofòbia que amaga la frase escrita en un perfil “busco homes masculins”: diuen que allò és una pàgina de contactes, un mercat de la carn, i, per tant, benvinguda sigui la frivolitat. “Com que a mi no em molen els homes femenins, no m’exciten, doncs ho poso”. És a dir: “no m’agrada la ploma però la respecto”. Fantàstic. “És guanyar temps”, t’acaben dient. No m’agrada, no em va, però ho respecto. Us sona d’alguna cosa, això? S’hi poden fer un munt d’ironies, en la construcció d’aquesta espècie de raça ària gai (mesurar els aguts de la veu, comptar quants cops s’aixeca el canell per damunt del colze, calcular l’angle de l’entrecuix quan es camina, l’aspecte físic, etc.). On és el llindar de la ploma? On 3


GAYLESPOL:

breguen per l’emancipació en qualsevol altre àmbit de les nostres vides. Invitem a tothom a ampliar el seu punt de vista polític més enllà del seu propi melic. Com ens podem sentir lliures en les nostres opcions sexuals i al mateix temps restar passius o ser partíceps respecte la repressió en tantes opcions de les vides d’altres persones, com per exemple les opcions polítiques? Qui sols lluita per la seva pròpia llibertat sols pot sentir-se lliure ignorant la opressió de la resta. Policia gai i lesbiana que curiosament estàs llegint això: procura seguir gaudint de la teva llibertat sexual tot ignorant la opressió d’aquells a qui increpes, inspecciones, multes, censures, desnones, empresones, reprimeixes, tortures, traumatitzes.... perquè si algun dia per ventura prens la més mínima consciència del mal sistemàtic que infligeixes a qui pateix la teva autoritat, mai més podràs conciliar el son amb la feina. Altrament, et convidem a abandonar la teva feina i a unir-te a una lluita més àmplia de mires per una societat més justa i lliure sense institucions repressives ni patriarcals.

L’ALLIBERAMENT SEXUAL I LA REPRESSIÓ SOCIAL SÓN COMPATIBLES?

Gaylespol és una associació de policies gais i lesbianes que lluita per normalitzar la diversitat sexual i erradicar la homofòbia en els cossos policials. Denunciem la seva hipòcrita i egoista doble moral en defensar unes llibertats (casualment aquelles que els incumbeixen a ells, com és el cas de les llibertats sexuals), mentre que reprimeixen les d’uns altres que viuen per sota del seu estrat econòmic o que treballen per una societat més lliure i sostenible. Si d’una banda lluiten contra la repressió d’una identitat sexual en la seva feina, de l’altra defensen i exerciten la repressió social durant el seu horari laboral. Mentre defensen la igualtat en el tracte independentment de la opció sexual de cadascú, fomenten la desigualtat social protegint amb les seves armes els privilegis dels rics. Si bé s’erigeixen com a grans defensors de la diversitat sexual, també són els màxims garants d’un sistema ecocida que destrueix la diversitat biològica. Si a les nits els pots trobar ballant a discoteques d’ambient, de dia fan ballar manifestants a cop de porra. Si els atraus sexualment et conviden al seu pis, però ves amb compte perquè si no pots pagar la hipoteca o el lloguer et fan fora del teu! Des del Brot Bord entenem la lluita per l’alliberament sexual com una lluita indestriable de totes les altres lluites que

NI REPRESSIÓ SEXUAL, NI REPRESSIÓ POLICIAL!!! GAYLESPOL ÉS UNA BROMA DE MOLT MAL GUST.

4


ÓSSOS DESPLOMATS (traduït de l’original en castellà).

De Javier Sáez.

La comunitat bear, que va sorgir com a reacció contra un model de cultura gai estandarditzat que excloïa altres cossos i altres formes de desig, corre el risc de convertir-se al seu torn en una cultura excloent. I el que és pitjor, aliant-se amb el règim que produeix la majoria dels processos de marginació i odi homofòbic: el règim heterosexual. Escoltem cada vegada més en boca de molts óssos expressions com “la ploma no té cabuda en la nostra cultura”, “som gent normal, no com aquestes boges efeminades”, “això nostre és la masculinitat natural”... Només els falta dir que els óssos en realitat som heterosexuals que per accident follem amb homes. ¿Ara resulta que la cultura dels óssos és el retorn de l’home de veritat, el de la copa de Soberano i la fària, que llegeix el Marca mentre es grata els ous abans de colpejar la seva dona? La plomofòbia que es respira entre alguns óssos (no tots, per sort) suposa una aliança repugnant amb el pitjor del masclisme i la misogínia (“en els nostres bars no entren conys ni boges”) que caracteritza la cultura dominant, és a dir, hetero, i en el fons no és sinó una altra forma d’homofòbia. A més, aquesta posició de “som normals” oblida que el món hetero seguirà aplicant el seu règim, seguirà considerant-nos uns degenerats, una cosa rara, o com a molt una cosa exòtica, per donar un toc pintoresc en els programes de la tele. Voler ser normal, o fins i tot voler ser un home, amb tot el que això implica, em sembla una aspiració d’allò més trista. Encara que sembli que els heteros t’”accepten” en el seu món quan et feliciten encantats “perquè no se’t nota res” (és a dir, “perquè no sembles un marieta de merda, els quals no suporto”), sembla que alguns obliden que l’ós en realitat és una monstruositat ontològica, i en això resideix la gràcia i la seva potència subversiva. Som monstres perquè un home de veritat, com déu mana, natural, normal ... és hetero, folla amb ties. I l’ós, encara que li sàpiga greu a algú, és marieta de dalt a baix. I aquí vénen els problemes

SEXUALITATS

i GÈNERES en SUBVERSIÓ Per Sergi López Emposa Aquesta primavera estrenem secció! I ho fem fent-vos arribar un article de l’activista ós Javier Sáez (la coautora de l’imprescindible llibre Por el culo). Suposo que totes sabeu alguna cosa de la subcultura dels óssos. Aquells gais amb pintes d’homenots virils que van aparèixer als 80 com a subcultura subversiva que s’oposava a la imposició del gai estandarditzat (home depilat, de gimnàs, altiu...) però que en els últims anys han estat pràcticament engolits per l’ambient i fins i tot alguns han optat per estendre el discurs d’odi vers la ploma. D’això mateix alerta Javier Sáez en l’article que podreu llegir a continuació. Però la conclusió no és que ara hàgim d’odiar els óssos sinó fer-los (fer-nos) veure que cal retornar a l’esperit subversiu i deixar de fer el joc al patriarcat. Després de l’article faig quatre comentaris per contextualitzar algunes coses... i sobretot perquè no sembli que he fet un ‘talla i enganxa’ per treure’m feina del damunt...

5


per al cervell binari hetero: “però com és això?, leather, etc.). Judith Halberstam ha estudiat toUn tio fortot, pelut, barbut, de 120 quilos, més tes aquestes subcultures en el seu fascinant llibre bast que una arada ... folla amb altres tios? “ “Female masculinity”, llibre molt recomanable Els heterocircuits del xip homòfob comencen per als que encara pensen que el masculí és “cosa a tirar espurnes, fum d’homes”. i rebenten. I aquest és Aquesta paradoxa està precisament el nostre vinculada a un altre avantatge i la nostra dels tòpics de la culconquesta, ens agratura ursina: “som naden els trets masculins turals”. Vaja, que els i virils, però sabem que óssos acabem de baixar això és tan artificiós caminant dels Picos de com qualsevol altra Europa. Però resulta identitat, i ho posem que en comptes de mel en qüestió precisament prenem cervesa, èxtasi, amb una cosa tan conpopper, GHB, coca o tradictòria com deixar ketamina, i en comptes anar ploma, cosa que, d’anar nus vestim caper cert, fem moltísmises a quadres, texans, Óssos estimant-se sims óssos. Trenquem cinturons, botes, gorl’estereotip del que significa ser home, i això és res, tirants, ens retallem acuradament la barba tremendament subversiu: “sí, som com tu de i la perilla, ens afaitem el cap, ens tatuem... Cuvirils, però resulta que som mariques, ens agra- riosa naturalesa. Som una subcultura que juga den els homes i a més podem cridar com la que i gaudeix amb els trets de la masculinitat, però més o parlar en femení si ens dóna la gana”. Es d’aquí a creure que aquesta existeix com una tracta d’aprofitar la potència performativa de cosa “natural” hi ha un perillós pas. En realitat la nostra posició paradoxal per desmantellar el aquesta paraula amaga una altra trampa: la padispositiu binari de sexe i raula “natural” significa hegènere que regula les nostres terosexual. Per al codi hetevides i produeix els odis i ro, els homes “de veritat” no les persecucions. En efecte, es cuiden, no es posen camimolts óssos tenim ploma, o ses de licra, no es pinten, no ens encanta que la tinguin porten talons, no criden, no altres óssos, o ens podem ploren ... és a dir, són “natutransvestir si ens ve de gust, rals” (però, compte, tampoc o podem ballar amb més follar amb tios, això és “anremenades que Shakira, pertinatural”). El problema és què no hi ha cap masculinique l’artificiositat amb què tat essencial per reivindicar es construeix l’home “de veo protegir, això és una ficció ritat” no es veu, és una omishetero . La masculinitat i la sió. És silenciosa, muda. Sufeminitat són posicions buiposa controlar els seus gestos des, que no es corresponen (aquestes mans!), les seves amb els homes i les dones. veus (no cridis!), els seus Per això mateix hi ha també ulls (no miraràs el paquet masculinitats sense homes, aliè), el seu cos (aquells maNoia lesbiana (o no) ‘butch’ com demostren moltes subcullucs!). Els homes han de ballar tures lesbianes (drag-kings, butchs, camioneres, amb la mobilitat del robot R2D2, com a molt). les garçonnes franceses dels anys 20, les lesbianes L’important del codi “natural” és obeir aquesta 6


llei segons la qual els homes no fan coses rares amb el seu cos ni amb la seva vestimenta. Aquest “no fer” és el masculí, i en realitat es basa en “controlar”. Però aquest mateix dispositiu és tan artificial com la ploma. El que un aprèn des de petit -tots els nens homes-, és a reprimir i controlar qualsevol gest, veu i desig que pugui revelar “efeminament”. I si un és marica, aprèn molt més ràpid a reprimir aquests signes externs, fins al punt que de vegades em pregunto si la masculinitat excessiva de què fem gala els óssos (aquesta veu greu, aquests gestos maldestres, rudes i bruscs, aquests abraçades colpejant l’esquena amb força, aquesta exhibició del pèl corporal) no són sinó una conseqüència d’aquest aprenentatge “quenosemnotiquesócmarica” generat pel terror infantil a ser descobert. Ja se sap, el pitjor en una escola és ser el nen marieta. Per dissimular, alguns vam aprendre massa bé el codi i ens hem passat. I per això parlem aquí de traïció: els nens proto-óssos sobrevivim a l’escola i a l’institut amb els nostres gestos matxitos i la nostra barba precoç. “Passem” per homes de debò, alguns fins i tot jugàvem a futbol. Els nens menys obedients, o pitjor ensinistrats, de ploma incontrolable, van morir en l’intent de ser normals (o ni tan sols ho van intentar, en un gest que els honora), es van convertir en nens marietes, i van patir l’escarni, la humiliació, l’insult i la violència. La mateixa violència que està darrere de frases com “entre els óssos no té cabuda la ploma”. Els óssos plomafòbics estan orgullosos de col· laborar amb aquest extermini? Quin serà el següent pas cap a la normalitat, quedar amb neonazis per anar junts a apallissar mariques als parcs? Els óssos estem ara en aquesta cruïlla política: podem reivindicar la diversitat, gaudir de la ploma i qüestionar la homogeneïtat que suposa “el normal”, o podem aliar-nos amb l’enemic en el la seva creuada heterrorista en defensa de la masculinitat “natural”.

gAquí teniu els 4 comentaris!: Interessantíssim el que ens diu Javier Sáez però potser cal matisar que a Barcelona (que és la ciutat que em queda més propera) la subcultura dels óssos potser encara no es troba immersa en la plomafòbia de què alerta Sáez. Potser això està passant a Madrid, Bilbo... però aquí no. A Barcelona els óssos deixen (o deixem) anar ploma, i molta! I no ens n’amaguem. Només cal anar a un bar o trobada d’óssos i veure com gairebé tothom parla en femení. Potser del que cal alertar és que aquesta plomafòbia entre gais s’està donant en general i s’està creant una nova identitat, la del macho (i ho escric en castellà perquè és com apareix el terme en xats, flyers de discoteca o en boca de qui ho diu). Només cal entrar al xat chueca.com i veure com fins i tot hi ha qui es posa de nick ‘hetero’ per deixar clar que és un mascle sense ploma. I per no parlar dels perfils en webs per lligar del tipus gayromeo o manhunt on la frase ‘Plumas zero’ ,‘Busco tio sin pluma’ o ‘Respeto la pluma pero a mi no me va’ són de les més utilitzades. Per tant, aquí tenim la sort que els óssos no som el pal de paller d’aquesta nova identitat nociva sinó que encara podem esdevenir l’alternativa: la virilitat pot ser morbosa però si us plau, no la convertim en una arma sexista! El que cal és retornar als inicis de la subcultura ursina. La reivindicació de la masculinitat no heteronormativa com una identitat més entre les múltiples identitats que no passen per l’anella, com les mariques boges, les lesbianes o heteres camioneres, les hiperfemenines (femmes), els heteros amb ploma o sense –però sense actituds patriarcals- (els matxitos feministes existeixen!)... Potser el que cal fer també des del món ós, que és el tema del que parlem avui, seria combatre l’assimilació al sistema que ens fa el negoci de l’ambient i desplegar la nostra subcultura al marge de tot això, contribuint així al desmantellament de les opressions de gènere que ens ac(l)aparen. Per entendre’ns, hem de trencar amb els súper trios home-masculinitat-masclista i dona-feminitat-masclisme. I crear nous triplets...: home-masculinitat-feminista, dona-feminitat-feminista, dona-masculinitatfeminista, home-feminitat-feminista, trans-masculinitat-feminista, trans-feminitat-feminista, intersex-... amb tots els intermitjos del món i trencant amb la sobreimportància que donem als termes ‘home’ i ‘dona’. Desgenerem-nos i tornem-nos a generar amb llibertat!

La masculinitat

també pot esquerdar el sistema heteronormatiu!

7


Desmuntant la

gelosia per Na Pai

ha desproveït d’allò que estimem. Com bé sabem, tot plegat pot degenerar en conductes agressives i violentes. Entenc que en cada cultura ens sentirem amenaçades, traïdes o tractades amb injustícia en situacions i graus diferents. Per exemple, en una cultura poligínica1, una dona difícilment sentirà gelosia perquè el seu marit tingui sexe amb altres dones (les seves altres mullers) i, en cas que en tingui, serà un sentiment molt més moderat, ja que podria ser degut a la sensació d’amenaça o injustícia de perdre el marit per una nit en lloc de per sempre, com seria pertinent en una cultura monògama. Ara que sabem més o menys com funciona, podem traçar un pla d’acció per fer front a la gelosia mitjançant dos punts bàsics: 1. treballar-nos la confiança en les nostres relacions per tal que no puguem sentir-nos amenaçades en cap moment i 2. establir pactes que realment puguem complir ambdós membres de la relació per després no sentir-nos tractades injustament o traïdes (per això és més segur establir un pacte de relació oberta2 , ja que es impossible incomplir-lo!).

Sovint, es presenta la gelosia com un fet purament biològic per tal defensar la suposada naturalesa genètica de la conducta monògama en els humans. No dubto que el sentiment de gelosia tingui una explicació física a nivell neuronal, però quan i per què sentim gelosia crec que està profundament determinat per la cultura en la qual vivim. La gelosia és una de les més grans traves a obrir relacions fora de la monogàmia. La nociva experiència de gelosia ens empeny vers la monogàmia —la idea és: “amb un ferm pacte d’exclusivitat sexual no hauré de patir per sentir gelosia”. Però, en realitat, això és un peix que es mossega la cua: és la mateixa cultura de la monogàmia que promou la gelosia que ens fa desitjar la monogàmia, amb la qual cosa establim relacions monògames que fonamenten la cultura de la monogàmia. Bé, per comprendre aquesta frase tan rocambolesca fan falta uns quants aclariments, començant per desmuntar el concepte de gelosia i així desentrellar el seu significat. Considero que la gelosia no és un únic sentiment sinó tot un conjunt d’emocions (principalment inseguretat, disgust i ràbia) que sentim quan percebem una situació d’amenaça, injustícia o traïció per la possibilitat (ja sigui real o fictícia) que algú ens prengui (o ens faci inaccessible) alguna cosa que ens estimem (com per exemple un amant). De la sensació d’amenaça vénen els sentiments d’inseguretat, por i ansietat; del sentiment d’injustícia o traïció ve la humiliació, el disgust i la ràbia vers la persona que ens

1 Sistema matrimonial poligàmic segons el qual un home pot unir-se legalment amb més d’una dona. �������������������������������������������������� Quan dic “pacte de relació oberta” no em refereixo únicament a l’acord mutu d’establir una relació oberta sinó a tot el procés de treball (amb passos intermedis i progressius per fer que cadascú es vagi aclimatant als nous termes de la relació) necessari perquè una relació oberta funcioni.

8


Cub de Lövheim

Lövheim proposa una relació directa entre diverses combinacions en els nivells dels neurotransmissors dopamina, noradrenalina i serotonina i 8 emocions bàsiques. Cada punta del cub representa el màxim valor d’una emoció diferent. La part ratllada del cub assenyala tot el ventall d’emocions que configuren la gelosia.

Malauradament, quan portem aquesta bonica teoria a la pràctica en un país monògam com el nostre, comença a fer aigües per totes bandes. Les amenaces es fan ben reals i esdevenen inevitables, ja que si bé tu no tens cap problema a compartir els teus amants, els amants dels teus amants no han de voler compartir-los necessàriament amb tu. Si el teu amant cau apassionadament enamorat per algú que li demana exclusivitat com a condició, tens totes les de perdre. Els monògams sempre juguen a casa i les poliamoroses sempre juguem en camp contrari. Aquí veiem un cop més com la monogàmia no pot ser únicament confrontada des de l’àmbit personal; si no lluitem col·lectivament contra la cultura monògama, fomentant una nova cultura basada en les relacions obertes, la nostra revolució personal es veurà evocada al fracàs.

Les relacions obertes són el millor remei a la gelosia, ens ofereixen un espai de confiança total, sense regles ni grans expectatives, on l’autèntic desig és el pal de paller de cada relació. La teoria és simple: si realment t’estimes el teu amant, voldràs que sigui el màxim de lliure i feliç; ell és feliç quan es relaciona lliurement amb altres amants i aquestes relacions són compatibles amb la vostra, així que no suposen cap amenaça. Fora del paradigma de la parella monògama, ningú hauria de poder robar-te un amant —l’extensió en què tu t’avens amb una persona determina fins a quin punt ell o ella estarà amb tu. Una relació prou forta, cap flirteig o aventura amorosa podria posar-la en perill!

9


En una cultura monògama l’amenaça que em prenguin la persona estimada sempre hi serà present, ja que la gran majoria de la gent cerca relacions exclusives. Per tant, la gelosia és inevitable i em fa desitjar relacions exclusives igual que la resta. En una cultura on les relacions es comparteixen lliurement (no només les d’amistat, també les afectives i les sexuals!) ningú ens pot prendre un amant. Per tant, totes les possibles amenaces injustícies i traïcions disminueixen fins a la més mínima expressió. Fora del paradigma monògam una persona pot acceptar més fàcilment que tothom pot ser estimable, excitant o valuós, fins i tot si el teu amant troba algú altre (o altres) que són estimables, excitants i valuosos! En realitat, totes som estimables, excitants i valuoses!

PS: No em puc estar de dir que l’altre dia parlant amb la BG i la Mire ens vam adonar que la nostra principal problemàtica ja no són els “gelos” en si (queda molt de “sobrada”, però sí, els hem quasi-superat!) sinó la denigrant i humiliant pressió social que suposen les relacions obertes. Estem tan fastiguejades dels prejudicis morals a l’estil “amb més d’una persona tan sols pots tenir relacions superficials” i de les clares mostres de menyspreu de l’estil “em sap greu pels teus amants”, com de la condescendència amb què ens tracten quan ens diuen “ai, pobreta, no et mereixes que el Jona et posi les banyes”.

Detesto la monogàmia i la gelosia que implica... però al mateix temps la desitjo per por a perdre't i sentir-me gelós

10


Taller d’argot bord:

El món més dretanós català, molt ben representat per CiU, també presenta algunes fonts on anar a pouar: la silueta de Montserrat i tota la floritura relacionada, menció a part de la Moreneta, la llegenda de Sant Jordi, la senyora Ferrussola, ficar el cap a l’olla a Núria, l’hereu i la pubilla, etc. Del món de la literatura, que se’ns escapa, citarem a tall d’exemple només Blai Bonet i Maria Mercè Marçal. La llista es podria ampliar (des de Joanot Martorell fins a Mª Àngels Anglada, passant per Carme Riera o Pedrolo) però seria inabastable. Del món del cinema ens acontentarem amb tres directors: Bigas Luna, Ventura Pons i Agustí Villaronga. Cal afegir-hi Marta Balletbò-Coll també. I per últim el món de la faràndula, els inclassificables, els artistes, un àmbit avant-la-lettre: Ocaña, Carmen de Mairena, Consol Cirera, Pepe Rubianes, el burro català... i qui més? Heus aquí un recorregut succint pels referents que constitueixen la base de l’argot bord. Ens en deixem molts i ens en falten molts. Volem convidar a tothom a entrar al blog i a afegirne més. D’aquesta manera tindrem més i més referències a l’hora de buscar o crear noves paraules i reivindicar també així aquest star system bord català. Es tracta de trobar el difícil equilibri entre una mena de folklore nacional autocrític i un toc nostrat però graciós sense caure en el provincianisme més inofensiu. No és fàcil. Així, doncs, us convidem a fer la vostra aportació al blog: http://argotbord.blogspot. com/ La Tieta

A LA RECERCA DELS REFERENTS

Ja hem parlat mil vegades de les dificultats de poder generar un argot de manera natural en una llengua i una cultura minoritzades, no hi insistirem més. És per això que avui volem fer un repàs ràpid dels referents que tenim i que podem utilitzar, de tot el background que pot servir per a generar vocabulari, tot intentant classificar-los ens uns àmbits determinats i veure així qui ens deixem o cap a on podem anar a buscar-ne més. Us animem, doncs, a fer propostes, a criticar, a suggerir, a corregit l’argot, perquè això és cosa de totes. Així que ja podeu entrar al blog i fer els vostres comentaris. Comencem pel món de la música. La Trinca és indiscutible. Tenim també un trio d’asos: Maria Cinta, Núria Feliu i Guillermina Motta. No cal parlar res més, ja s’ha dit tot. Hi afegiríem Marta Roure, Montserrat Caballé i… Nina? Un referent ineludible sí que és Antiherois, que van fer la primera cançó en català que parla del fet de ser bord, Sóc Bord. Josmar ha de ser un altre de les estrelles d’aquest apartat. Qui ens falta? Qui hem d’afegir? L’àmbit de la cultura popular catalana també ofereix un ampli ventall de possibilitats: el vocabulari casteller, la sardana, els gegants i capgrossos, la gralla, la tenora, la barretina, el caganer, el mocador de farcell, els trabucaires… També és remarcable el món de la cuina: calçots, allioli, castanyes, panellets, tortell de reis, mona de pasqua, els bolets, el porró. Segur que també ens deixem alguna cosa. El món de la televisió també ha donat referents indiscutibles: des de Mari Pau Huguet fins a Eulàlia Montsolís, passant pel Capità Enciam, Mercè Sampietro, Les Tresines, la Vicenteta i tot un repartiment que no podem resseguir aquí. El món de la mainada també dóna de si: en Dragui, les tres bessones, el supertrès, etc. 11

Antiherois, la inoblidable banda de petardisme bord que tant va marcar la joventut de la 1a dècada de segle, en un backstage a Santpedor.


.com a.blogspioKtevin Puntí rd o b a im n la nifer Ballvé Per Jé

Benvingudes a la secció cultural de l’Accent Bord! En aquesta ocasió us recomanem un film i un grup de fotografia eròtica que podreu trobar al Face (tot i que des de l’Ànima Borda us animem a entrar menys al Facebook i a tenir més relacions socials reals).

brillant però s’equivoquen en considerar que l’únic objectiu del film és la condemna del sexe express i addictiu. Però tot i que aquesta condemna es fa –més aviat hauríem de parlar de qüestionamentaquest no és ni de bon tros l’objectiu de la segona pel·lícula d’Steve McQueen. Al nostre entendre, Shame exposa d’una forma crua i alhora bella la repressió sexual en què ens trobem immerses. I bàsicament retrata els dos grans camins que segueixen les nostres societats a l’hora de ‘desenvolupar-nos’ emocionalment i sexualment. D’una banda el sexe mercenari i de l’altra l’ideal romàntic. Si bé sembla que el film se centri només en un dels camins (el del sexe compulsiu, addictiu...), el cert és que apareixen diverses ràfegues de l’altre gran model sexual/ afectiu, l’ideal romàntic de l’amor, en forma d’impactes que potser queden més ocults degut a les capes de merda moralista que ens han inculcat durant tota la vida. En aquest sentit cal anomenar una escena que hauria de ser un referent per les escoles de guionistes. A mitja pel·lícula, els dos models esmentats xoquen frontalment en el context d’un sopar. Pel model ‘sexe mercenari’ (encarnat per un home addicte al sexe) el sopar és ‘d’amics’ (potser amb perspectives de ‘follamics’). Pel model ‘amor romàntic’ (encarnat per una dona desenganyada però encara amb la il·lusió de trobar la seva mitja taronja) el sopar és ‘romàntic’.

‘Shame’ Ho direm ras i curt: Shame és una obra d’art. Si remeneu per la xara a la recerca d’alguna crítica d’aquest film, veureu com coincideixen amb nosaltres a l’hora de qualificar-la de 12


L’enamoradissa és puntual i està nerviosa. L’addicte al sexe s’espera fora per arribar tard i evidenciar així que no té intencions més enllà d’una única o diverses trobades sexuals. La conversa és genial. L’enamoradissa explica el seu darrer fracàs amorós però segueix estant convençuda que la vida és bonica si és amb una parella per tota la vida. L’addicte li diu que això no és gens realista i que no pensa passar per l’anella mai. L’enamoradissa l’intenta convèncer amb l’argument que ‘el normal’ és viure en parella. Més endavant veurem com tots dos es troben a mig camí. Ella es deixa anar als impulsos sexuals deixant de banda els seus ideals imaginaris i ell es comença a enamorar o si més no es deixa portar pel ritual del festeig... però això no és el més important (i més quan el nostre esquema fix forjat a base de cinema romàntic és bombardejat amb un desenllaç -o millor dit, un no-desenllaç- gens ensucrat). L’important és que la idea que pretén fer-nos arribar el film és que cap dels dos models respon a una sexualitat lliure. L’ideal d’amor romàntic és fals, respon als interessos del capitalisme i ens entristeix, ens frustra i ens crea ansietat. I el model de sexe compulsiu és una mala alternativa, també respon als interessos del capitalisme, també ens frustra, a la llarga també ens entristeix, també ens crea ansietat i ens fa pensar que vivim la llibertat sexual al màxim... però és també una il·lusió. La sortida a tot aquest patiment la podeu trobar als articles de Na Pai en tots els Accents Bords: viure la sexualitat de forma lliure, qüestionant-nos i desafiant la cultura imposada de la monogàmia, vivint el sexe col· lectiu... o també en l’article de la Dra Maeso sobre el ‘Sexe lent’. Si el sexe express no ens convenç, perquè seguim practicant-lo? Si ja ens hem adonat que això de l’amor romàntic és un conte, perquè seguim plorant com unes magdalenes quan ens deixen? Potser ja va sent hora que passem a l’acció i

intentem viure les nostres sexualitats de forma plena i lliure, no?

Euskal erotismoa!

Naufragant per la xarxa, avorrides i anul·lades al Facebook, finalment hem trobat quelcom interessant: un grup que ens regala fotografies eròtiques magnífiques. Es tracta d’‘Euskal erotismoa’ (cerqueu-ho al Face!) on ens demostren que el folklore basc no ha d’estar necessàriament renyit amb el morbo, la nuesa i el desig. Aquí en teniu algunes imatges. De ben segur que us ajudaran en les vostres sessions onanistes (us proposem que les acompanyeu amb música d’Oskorri o de Tapia eta Leturia). Que vagi de gust!

13


Consulta el blog de l’Ànima Borda on podràs trobar els articles per avançat i amb continguts ampliats!: lanimaborda.blogspot.com

14


Biblioteca borda:

Memòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach per Marc Garriga

La fotografia Mirant la fotografia d’un company seu, amb aquell rostre jove i tan bell [...] l’envaí la melangia del que és efímer. Però el consola que, almenys, no deixà -no deixaren- que cap vergonya estúpida entrebanqués o sollés el seu amor. Als insults de “depravats” o “prostituts” dels imbècils, la seva sensualitat d’enamorats no en féu mai cap cas. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats El 2 de desembre de l’any passat es publicava la notícia, que jo vaig llegir a Vilaweb: “Memòria d’uns ulls pintats, la novel·la de Lluís Llach, sortirà el 2 de febrer”. Emoció, títol sospitós i ganes de saber. L’autor de mil-i-una petites històries en forma de cançó ara s’atrevia amb una gran història. Els grans servadors de la qualitat de la literatura del país s’ho miraven amb prudència. D’altres, que simplement llegim, intuíem o volíem intuir que, més enllà de la perícia de Llach amb les paraules, aquesta novel·la havia de marcar un abans i un després per a una gent que admira la trajectòria del cantant però que n’esperava, n’esperàvem, alguna cosa més. I és que, ai las, en la notícia d’aquell 2 de desembre l’editorial ja avançava que el protagonista és un home a qui agraden els homes. Quatre dies després d’haver-se publicat ja l’havia acabada. Una setmana després, gairebé tots els meus amics, més o menys obligats, l’havien llegida

també. És cert: marca un abans i un després. Però anem a pams i fem primer alguns advertiments abans de començar aquesta ressenya. Els anys, la perspectiva, la distància, tot això és necessari per a poder escatir si una obra és o no una gran obra, per saber si podrà inscriure’s a allò que anomenem clàssics. No tenim intenció de discernir això. Segurament no serà un dels grans llibres en llengua catalana de principis del segle XXI (sona pompós...), ni marcarà una fita en la literatura, però és el nostre llibre. Amb això pretenc justificar que aquesta ressenya és feta des d’una òptica molt personal (per això l’ús constant poc convencional de la primera persona), en un context molt determinat, des d’una perspectiva concreta d’un sector del moviment d’alliberament sexual. És comparable, si voleu, amb el que fan els cultural studies, posats en voga als EUA: relectura, revisió i reinterpretació de la 15


Vuitanta-set anys viscuts i enfilats dia dia, entre la ira dels déus i l’escarni dels dimonis, la passió i el fàstic, l’heroïcitat d’un gest i la mediocritat de tots els altres, l’amor que no es mor i la mort del que enamora... Avui sembla que estic fi. Li regalaré la història de la meva vida perquè tan sols llegant-la no es morirà amb mi. Només ho faré per això. I tu, jove orellut, en seràs el dipositari i, si hi ha sort, que ho dubto, l’encarregat d’explicar-la al món amb un crit més alt i fort del que jo mai podria bramar. (p.12) A la primera gravació ens situa la Barceloneta dels anys 20 tot recordant que ell va viure una adolescència “coral”, a quatre veus, de quatre amics. Enfila de seguida la història dels seus pares, en Josep Massagué i la Marie (després, Marí), de com es van conèixer, i ja a la segona gravació explica que al costat de l’armari dels seus pares hi havia la màquina de cosir que es va convertir molt sovint en clau de volta de la nostra salvació, i just al damunt un prestatge amb llibres perillosos que el pare llegia obstinadament. La ideologia del pare, gairebé un líder anarquista, és un dels punts capitals per entendre com aniran les coses després (el nom de Germinal és el títol de la novel·la escrita per Émile Zola compromesa amb les causes obreristes i antiburgeses). Descriu també El Ocaso del Capitalismo, un local que pretenia ser una llibreria, regentada pel senyor Ramanguer, un dels personatges més ben aconseguits de la novel·la. A la tercera gravació presenta els tres amics que amb ell viuran aquesta adolescència coral, fins gairebé a l’esclat de la guerra. Són la Joana, la Mireia i en David. Seran la colla dels quatre. Fetes les presentacions i descrit el context, just a partir de la quarta gravació comença la narració pròpiament, el curs dels esdeveniments. Aniran a l’Escola del Mar, un altre dels símbols de la novel·la. A defora, situa la proclamació de la República, el 14 d’abril del 31. Ara ja els esdeveniments polítics se succeiran l’un rere l’altre i els quatre adolescents començaran a ferse grans, i de quina manera. Em sembla que només puc contar fins aquí. De fons, les utopies d’un anarquisme compromès

literatura (i de l’art en general) des d’un punt de vista polític (feminista, o post-colonial, o negre, o gai-lèsbic, o…), que volen justament articular un discurs polític, reivindicatiu, però que no aporten res en l’estudi del cànon artístic, de la tradició, de l’anàlisi més acadèmica, que jutja què és bona literatura i què no. Que quedi palès, doncs, que la meva intenció aquí és molt més personal i alhora política que no pas acadèmica. Cometré encara dos errors més. El primer serà confondre narrador i escriptor, amb tota la intenció. Qui vulgui ja ho sabrà separar. El segon serà copiar alguns fragments del llibre, perquè no me’n puc estar; això sí, no es desvetllarà en cap moment res que pugui destrossar la lectura més enllà del que ja han dit moltes ressenyes o la mateixa contraportada. Som-hi, doncs. La sospita que els ulls pintats potser són d’un home queda confirmada al pròleg, just a la segona pàgina. Els ulls descaradament pintats amb unes línies blavoses, barroeres però estudiades. Un home de 87 anys rep a casa un jove que vol fer una pel·lícula i que necessita la història d’aquest vell, que ja l’havien avisat que seria “de cine”. Hi ha una mena de monòleg interior del jove, davant del vell, l’únic moment de la novel·la que no és narrat en primera persona. Llavors, recuperada la primera persona, tenim el primer avís seriós: aquest xicot té uns llavis molsuts, plens, llàstima que els esguerri amb un somriure forçat. Deu pensar que aquesta vella marieta s’estovarà amb la melangia dels seus encants. “Vella marieta”, diu, a la tercera pàgina del pròleg (p.11 en realitat), i aquí és quan ja agafem el llibre amb moltes ganes, amb una mena de (com anomenar-ho?) corporativisme. La novel·la s’estructurarà en 26 gravacions, a mode de capítols, que són les que li fa el jove al vell, que aniran explicant en primera persona la història del jove Germinal, ara aquest avi marieta, que va néixer el 1920. Els ulls pintats, la raó de pintar-se els ulls, ens ho guardarem, i ja ho llegireu als darrers moments de la novel·la. El vell Germinal, doncs, li evocarà la història de la seva vida. 16


amb l’educació i la cultura, amb el país, generós, que dibuixava un futur esperançador amb la República. Però de cop tot es veu truncat per l’esclat de la guerra civil el juliol del 36 a l’onzena gravació i…, és clar, tot el que passarà no pot ser explicat en veu alta. Germinal anirà descobrint la seva sexualitat, en un procés gradual, jugant amb en David, a parer meu molt ben explicat per Llach (una mena de lleialtat física plena d’ambigüitat, si em permet, de voluptuositat, i que habita en un límit indefinit, poruc i fràgil, p.103). Pel mig passaran les prostitutes de Ca la Dorita, els mariners forçuts que arriben a port, els dubtes i les intuïcions, la Mireia i la Joana…, però sobretot el seu gran amic. A poc a poc s’adonarà que aquesta amistat que sent per en David és alguna cosa més, necessitant fins i tot un referent literari, preciós, per explicar-s’ho tot. Un altre dels recursos tan ben intencionats de Llach a la novel·la. N’hi ha d’altres, de recursos. Els poemes de Salvat-Papasseit (i un llibre firmat que reapareixerà en un instant precís), Ramon Llull, el paper de les mares (per a elles la pregunta transcendent no era qui havia guanyat sinó qui havia mort, p.131), l’Escola del Mar, la màquina de cosir, els locals del Paral·lel, la botiga del senyor Ramanguer, etc. Tot plegat contribueix a aquest clima inicialment propici en què s’anirà teixint la vida de Germinal i la descoberta de la seva sexualitat. Vull emfasitzar-ne dos, de recursos, però. Un és la barca del pare d’en David, la Sarita, que serveix d’aixopluc de somnis i catau de passions dels quatre protagonistes, la còmplice que ho veu tot i que calla. L’altre és un poeta que agrada molt a Llach, que jo no gosava descobrir aquí; com diu el narrador, un poeta grec de qui ja no recordo el nom; el recurs, altre cop, em sembla molt ben aconseguit, molt en la seva línia, i gairebé diria que necessari. El lloc en què s’empra, la imatge que descriu, és el moment més nostàlgic del llibre; és preciós (el poema citat al principi no és perquè sí). Diuen els que hi entenen que l’estil de la novel·la no és ni gasiu ni desmesurat, ni

massa senzill ni massa ampul·lós. Que està ben escrita, vaja, en un bon equilibri. Hi ha moments terriblement gràfics (el bombardeig de Barcelona vist des del mar, la descripció de la Barceloneta devastada, l’escena final, etc.), hi ha passatges d’una sensibilitat que només li hem conegut en les seves cançons, que a vegades llegeixes amb veu fluixeta, un vocabulari genuí i un enginy emplomallat que li permet parlar, per exemple, d’“atemptats guturals”, de “timidesa pornogràfica” o d’un dels “grups humans més estranys i tendres”. Alhora sap jugar-hi molt bé: “la gent que volien viure a fons les emocions baixes de les hores altes” o “estudiants amb intel·lectes desganats i baixos afamats”. També retrata molt bé el parlar de cada personatge: vull destacar el “nenaza!” que constantment pronuncia un dels militars franquistes, que arriba a fer-se molt i molt pesat, fins que descobreixes que és un altre dels envitricollaments de la novel·la. Un llibre de molt bona lectura, en absolut feixuga. No és èpica, evidentment. Ans al contrari, hi ha algun moment antiheroic. Però s’ha escrit massa que la novel·la és “per damunt de tot, una extraordinària història d’amor”. Jo no m’atreveixo a tant. El que és clar és que no és un llibre de guerra, de dos bàndols, d’utopies, ni molt menys pro patria mori. Ell es posiciona, això sí, però tot plegat és el context on bastirà la història. Tampoc no és un retrat de la Barceloneta dels anys 30. Això és el rerefons. Jo afirmaria que és la història de Germinal, un jove compromès que volia viure, que tenia uns somnis i una manera d’estimar que les circumstàncies històriques van esmicolar del tot. La Història, en majúscula, contra la intimitat, deia un diari que en va fer la ressenya. No sé si és una història d’amor, això que ho decideixi cadascú després de llegir-la. Sí que és un relat que explica com la guerra, el destí, els ideals, la Història... decideixen les nostres vides, les canvien, i de quina manera. Però... nosaltres érem només la pols que algun erudit haurà d’espolsar bufant damunt del paper per poder llegir més clarament el que hi ha escrit (p.49). Només afegiré que fins que no arribes a un moment determinat de la novel·la, gairebé 17


a la meitat, penses que és un llibre amable, una història tendra, a voltes inofensiva, amb uns personatges que viuran la guerra, que se’n sortiran i happy end. Però quan arribes cap a la meitat passa una cosa que et fa canviar el xip i t’adones que Llach no tindrà pietat, que és un llibre sense concessions, que si cal serà molt cru i molt dur, tant en el sexe com en la guerra. I ho és. Tot allò que es feia previsible de cop deixa de ser-ho, i l’argument es cargolarà i es tornarà a cargolar fins al final. Voldria parlar de l’última gravació, tant del que hi passa com de com ho explica. Em sembla d’una qualitat literària notable (per més que s’hagi dit que és poc versemblant). Crec que és el moment que més excel·leix del llibre i, sobretot, sobretot, quan Llach es deixa anar com a escriptor. No ho puc fer, perquè espatllaria el llibre. Em limito, doncs, a posar-ho de manifest i a generar més intriga. Deu ser cosa de la temàtica i la perspectiva amb què es narra, o de l’admiració, o simplement del corporativisme marika, de la catarsi, de resseguir mil coses que ens han passat. La novel·la no serà el llibre de l’any però ens toca la fibra, i molt. Nou de cada deu gais s’enamoren del seu gran amic hetero. Parlàvem amb un amic que aquesta novel·la no és la nostra història (ni hem nascut als anys 20 ni hem viscut una guerra i la dictadura posterior), però segurament aquesta novel·la diu tot el que nosaltres voldríem dir de la vida, i per això la sentim tan nostra. En fi, vull acabar amb un parell de frases de gent propera que l’ha llegit, per posar la mel als llavis: un que al principi no sabia si llegir-lo o cantar-lo afirma que Llach “no s’ha tret una espina clavada, no, s’ha tret una sardina sencera!”. Un altre company assegurava que és un llibre que et “fa trempar i plorar alhora”. Literatura carregada de tendresa i reivindicació. En definitiva, crec que és de lectura obligatòria. No parlaré més de la novel·la. Ara cal que cantem una cançó. Es diu Cançó d’amor. La recordeu?: “[...] que he fet tantes cançons amagant veritats sota un joc de paraules [...] parlaré d’aquells per als qui el cos és presó de passions condemnades, i

en un llit clandestí, quan per fi ve la nit, amagats s’amanyaguen”. Una cançó plena d’ambigüitats que molts necessitàvem interpretar molt més enllà. Ho necessitàvem. Lluís Llach és un dels referents del país, algú que ha cantat sempre a la llibertat, algú que creu que un altre món és possible, algú que ha desafiat sempre la repressió i la injustícia amb les seves cançons i amb la seva actitud. Amb tot, molt poques vegades ha parlat de la seva opció sexual. En alguna entrevista ha dit alguna cosa sobre la seva “condició sexual”, però de manera molt secundària. No és que fos a l’armari però tampoc feia ostentació política de la seva sexualitat com sí que la feia del fet de ser català o d’esquerres, sabent justament la importància dels referents en aquesta societat. Estic segur que té les seves raons (i les entendria) i és per això que som uns quants els que pensem que aquesta novel·la és molt més que una novel·la. Potser és una manera de fer-se justícia a si mateix, potser una forma de recuperar temps perdut, qui sap si un intent de posar les coses al seu lloc. O simplement un crit, un crit més alt i fort del que jo mai podria bramar, que fa Germinal, el narrador, o Lluís Llach, l’escriptor. I a mi només em queda donar-li les gràcies i pregar perquè llegeixi la novel·la el màxim de gent possible, sobretot tota aquella gent que diu ser d’esquerres, que ha cantat L’estaca tantes i tantes vegades, que és molt progre, gent apassionada per Llach, però que continua condemnant a l’etcètera la reivindicació més urgent que hi ha. Tal com assenyalava al principi, hi ha un abans i un després d’aquesta novel·la per a tota la gent que admirem la seva trajectòria. No sé si Lluís Llach voldrà ser un escriptor, si hi tornarà. Deia Joan Fuster que els escriptors són jornalers de la ploma. És una bonica manera de dir-ho, de plasmar alhora la delicadesa i precisió de l’ofici amb la constància i la duresa que comporta. Jornalers de la ploma: quants cops no n’hem fet broma, de l’expressió? Lluís Llach és, ara ja del tot, un jornaler de la ploma. O, millor, una de les primeres plomes del país, per fi. 18


Pancartisme Bord

Pancarta del col·lectiu de lesbianes transfeministes Balangueres a la manifestació del dia 16-4-2011 a València en motiu de la diada nacional del País Valencià Pancarta penjada durant la cercavila de les festes de St Raimon de 2012 a la reixa de la capella de St Joan de Vilafranca del Penedès on s’hi pot llegir: “La por al sexe anal és un invent dels rics per dividir els pobres. Obre la teva ment, obre el teu cul. Brot Bord”

19


20

Accent Bord 8  

Periòdic desviat dels Països Catalans. núm 8 - març de 2012

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you