Issuu on Google+

Periòdic desviat dels Països Catalans - Primavera de 2014 - núm 4

1


Informa’t, vine i participa! MAIL: brotbord@gmail.com BLOG: http://www.brotbord.cat FACEBOOK: www.facebook.com/brotbord TWITTER: https://twitter.com/BrotBord

Assemblea de les comarques de Girona Ens reunim cada quinze dies en diferents espais de la ciutat de Girona. Escriu-nos un correu electrònic a brotbord. girona@gmail.com per saber on i quan és la propera assemblea.

Assemblea de Barcelona i rodalia Fem assemblees alternativament dissabtes i diumenges a partir de les 18h i acostumem a fer-les al Casal Independentista Jaume Compte de Sants (c/ Muntadas 24, baixos, Sants). Escriu-nos un correu a brotbord@gmail.com i et direm quan és la següent. Assemblea del Baix Llobregat Fem assemblees el primer divendres de cada mes a l’Ateneu Popular de Cornellà (C/ Jacinto Guerrero 8, Cornellà de Llobregat) i el tercer al Casal Cultural Popular El Baluard (C/Víctor Balaguer 21, Sant Boi de Llobregat) Per més info: http://baixllobregat.brotbord.net Assemblea de la Vegueria Penedès (Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia) Normalment ens reunim els dimecres a les 19h a l’ Ateneu Vilanoví de Vilanova i la Geltrú (plaça Llarga, 19). Consulta el nostre facebook (‘Brot Bord Vegueria Penedès’) o envia’ns un correu a brotbord@gmail.com i et concretarem quan fem la propera assemblea. Assemblea del Camp de Tarragona Fem assemblees quinzenals al Casal Popular Sageta de Foc (c/de la Nau, 11) de Tarragona. Escriu-nos un correu a brotbordcamp@gmail.com i t’informarem quan és la següent! També tenim perfil a Facebook: http://www.facebook.com/ brotbord.campdetarragona Assemblea de València Fem assemblees cada quinze dies al Racó de la Corbella (Plaça del Pilar, Velluters, València, L’Horta). Ens podeu trobar al blog http:// brotbordvlc.blogspot.com, al Facebook i via mail (brotbordvlc@ gmail.com).

www.brotbord.cat 2


EDITORIAL

LA REVOLTA DEL CONY

Des de l’assemblea del Brot Bord volem dedicar l’editorial d’aquest número (endarrerit un mes) al passat dia 8 de març, dia de la Dona treballadora, i volem començar recordant d’on ha eixit aquest concepte, dut a la pràctica en 1977 per l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) quan va proclamar el 8 de març com a Dia Internacional pels Drets de la Dona. L’ONU no ens salvarà, ja que és part del engranatge malaltís heterocapitalista. No necessitem un dia, ens pillem tot un any. L’any sencer de reapropiació del cos, del temps, del treball, del gaudi, del sentir i del fer.

volien apoderar-se havien de ser bones dones al treball, de criança i a casa, amb el plus de la feina laboral remunerada per a una empresa. Aquesta és la mare moderna? I que ens queda a nosaltres? Una maternitat obligatòria? Una hipoteca? Una vida contínuament agredida per l’heteronormativitat? Inestabilitat laboral i precarietat contínua? Una baixa autoestima pels abominables cànons de bellesa occidentals capitalistes? Una frustració per l’educació catòlica i post franquista? O millor encara: sigues lesbiana, soltera i de classe baixa perquè les precàries no tenim lloc a aquest sistema podrit.

Aquest any estem patint als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol, un règim heterofeixista, que per a refermar la seua merda agredeix les dones com a mecanisme per a mantenir el règim. Que som l’enemic? Que som perilloses? Es curiós que amb la seva crisi econòmica les primeres retallades tinguin a vore amb educació, sanitat i serveis socials, més encara amb les dones, les lesbianes, les autònomes, les dependents, les seropositives... i tot el teixit anormal que formem dissidents al patriarcat.

Amb tota l’herència que hem rebut i sembla que ara encara no en teníem prou de suportar masclisme arreu, des de l’educació als mass media, sinó que a més hem de ser “legislades” en aquesta estupenda democràcia. El teu cos, reina, ja no es teu. És de l’església i explotat per l’Estat. La reforma de la llei de l’avortament: “Llei Orgànica de Protecció de la Vida del Concebut i dels Drets de la Dona Embarassada”. Una vegada més, que ens deixen en pau!, que no necessitem cap figura paternal de l’Estat (ni de ningú) que ens legisle, que ens infantilitze i que ens protegisca (en tot cas, si ens fes falta, seria per a protegir-se d’aquests). És el dret

Tenim a les iaies, que eren dones de les seves llars lluitadores i nascudes per patir. A les mares, que de colp i els van vendre la moto que si 3


LA REVOLTA SEXUAL ARRIBA AL PENEDÈS!

el propi cos, és una llibertat que és nostra. La llibertat és poder decidir sobre nosaltres mateixes i no per la voluntat d’altres.

Després de diverses trobades més o menys reeixides, finalment s’ha creat una assemblea del Brot Bord a la Vegueria Penedès. Un grup de persones de Vilanova i la Geltru, El Vendrell i Sitges hem vist la necessitat de fer arribar la lluita contra la lesbofòbia, l’homofòbia, la transfòbia i el patriarcat a les nostres comarques: l’Anoia, l’Alt i Baix Penedès i el Garraf; és a dir, el territori que conforma la Vegueria Penedès..., o que l’hauria de conformar! I és que la Vegueria del Penedès és un àmbit que encara no ha estat acceptat tot i la gran i llarga reivindicació per fer-la possible. Des del Brot Bord reivindiquem una vegueria pròpia, una Vegueria Penedès on emmarcarem la nostra lluita decidida contra l’heteropatriarcat. Volem ser lesbianes visibles a Igualada, volem remenar la nostra ploma pels carrers de Llorenç del Penedès, volem defensar les nostres identitats trans a Vilafranca o viure sense les limitacions de la cultura monògama a Ribes. Volem ser persones lliures en una societat no patriarcal! L’assemblea del Brot Bord de la Vegueria Penedès ens reunim setmanalment a l’Ateneu Vilanoví de Vilanova i la Geltrú. Encara no tenim un dia fixat però normalment ens reunim els dimecres a les set. Posa’t en contacte amb nosaltres al correu del BB: brotbord@gmail. com i t’informarem de quan fem la propera assemblea. També pots fer-te amiga del Brot Bord Vegueria Penedès a Facebook! La primera activitat que estem organitzant és una jornada per reivindicar el 26 d’abril, Dia per la Visibilitat Lèsbica, amb el lema: ‘Les lesbianes ens visibilitzem i lluitem’.

Amb aquest canvi legislatiu anem a patir un maltractament burocràtic i psicopatològic si volem avortar de forma legal. De forma il·legal haurem de construir infraestructures emancipadores per a poder gestionar-nos les nostres necessitats al marge de l’ Estat o bé tindre recursos econòmics per pagar un avortament fora de les fronteres de l’Estat. Tenim reformes de tot tipus, i no serà perquè no paguem impostos. El dret a la reproducció assistida per dones solteres i lesbianes, ja no el tenim. Com deia la ministra de sanitat Ana Mato: “La falta de varón no es un problema médico”. No en teníem prou amb les agressions lesbofòbiques i homòfobes de la Seguretat Social, quan el tracte general ja el tenim com a presumptes heterosexuals en la cobertura sanitària. Ara quedem fora. A una parella heterosexual, mai no li diran que es giten amb mes gent, que allò seu no és un problema medic sinó més aviat un capritx per perpetuar l’“herència genètica heterosexual”. Per últim cal esmentar també que el govern espanyol ha signat el conveni d’adopcions amb Rússia que exigeix que els xiquets i les xiquetes d’aquell país no puguin ser adoptats per famílies homoparentals a l’Estat espanyol, no sigui cas que es contaminen de la desobediència feminista bollotransmarika!!!

4


MASCLISME A ESCENA per Espàrrec bord

L’escassetat de personatges femenins protagonistes que trobem al teatre va portar-me a voler veure una obra anomenada Dones com jo, protagonitzada per quatre dones. Amb la innocència d’una persona feminista que diu “en fan una de dones, a veure què diuen”, vaig pagar religiosament l’entrada i em vaig asseure no massa lluny de l’escenari sense badar boca. Trobava una mica sospitós que l’autoria i la direcció correguessin a càrrec d’un home, però les meves ganes de no fer-me’n mala sang van donar l’última empenta. Qui sap, potser el segle XXI ens portarà a veure el mascle ibèric abraçant el feminisme; en tot cas, aquest no és un exemple d’això, sinó més aviat tot el contrari. Es tracta d’un pamflet de masclisme barat a mode de decàleg per a la bona dona. Un reguitzell de tòpics i atacs amb pell de comèdia políticament correcta que prenen gravetat a mesura que avança l’espectacle. Que un home vulgui humiliar públicament la figura de la dona no em sorprèn, però que una companyia de certa volada com T de teatre s’avingui a donar la cara per aquest joc pervers, no ho entenc. Es tracta del despotisme típic del tot per a la dona però sense la dona. Quines són les raons que han dut quatre actrius de carrera a defensar aquest gran despropòsit? No em puc imaginar la resposta, sincerament. El títol es queda a mitges, això és segur, seria molt més escaient que digués Dones com jo voldria que fossin. Ara si m’ho permeteu enumeraré les raons que penso que fan d’aquesta obra un producte detestable, un xou que fa bandera d’unes dones quimèriques fetes a mida de l’home fins al punt que put a bíblia resclosida. Dones per a les quals la màxima preocupació és quins homes s’han allitat, s’alliten o s’allitaran amb elles.

Dones que no conceben les relacions homosexuals més enllà d’un joc adolescent. Dones ben depilades i sucades de cremes, acomplexades amb els seus cossos, que consideren degenerats. Dones que es valoren a si mateixes en funció dels cànons de bellesa convencionals i del seu número de parelles sexuals. Dones que abracen el dogma de la maternitat i la cura de la llar com a únic camí per l’autorealització. Incapaces de concebre una estructura alternativa més enllà de l’establerta per l’heteropatriarcat. Dones que se senten afalagades perquè el mascle alfa vulgui decidir on i com copular. Dones miserables, incapaces de triomfar socialment, fracassades irremeiablement i que ignoren l’economia més enllà dels paràmetres masculins de l’èxit professional. Dones desesperades, que s’agenollen davant de la dictadura masclista i es venen al millor postor. Dones que parlen de sexe com ho han sentit fer als homes. Dones superficials i supèrflues, dones de plàstic, dones objecte. Dones incapaces de robar més enllà del supermercat. Dones incapaces de guanyar res, més enllà d’un concurs de ball. Dones que ballen malament. Dones decrèpites de les quals mofar-se. Amb mi no hi compteu. Potser quan no s’ha conegut mai un cercle de dones seria millor parlar d’un estol d’orenetes, d’un banc de peixos o del sexe dels àngels. Què és pitjor, la calúmnia o el silenci?

5


Un activista

accidental per Eduard Cabré

Segons el Codi Penal del Camerun, “Qualsevol persona que mantingui relacions sexuals amb una persona del mateix sexe ha de ser castigat amb fins a cinc anys de presó, així com amb una multa d’entre 20.000 i 200.000 Francs CFA (entre 30 i 300€)”. Aquest país centreafricà és un dels 76 països al món, segons l’Associació Internacional LGBTI (ILGA,) que prohibeix i castiga les pràctiques homosexuals, incomplint així nombrosos tractats internacionals i regionals sobre drets humans com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics o la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles.

Dos policies el van arrestar i el van tenir una setmana aïllat i sotmès a interrogatoris i vexacions. Una setmana més tard, el fiscal va emetre una ordre judicial i el van enviar a la presó. Després de tres audiències, el van condemnar. La història desgraciadament no acaba aquí. Un cop en llibertat provisional després de més d’un any a la presó i per raons de salut, en Roger només va poder comptar amb els seus amics i companys arreu del món perquè la seva família el va repudiar. Ell mateix va explicar com el seu pare li va dir que ja no era fill seu, i com la seva germana hauria preferit tenir un criminal com a germà que a un homosexual. La pressió social el va obligar a passar els últims mesos de la seva vida amagat, canviant fins a tres vegades de casa. Finalment va morir a causa de les complicacions derivades d’un càncer i la falta de tractament per una hèrnia, llegat de la seva estada a la presó. Amb la salut deteriorant-se minut a minut, retingut per la família en un poble allunyat de qualsevol centre hospitalari amb l’objectiu “d’eliminar l’homosexualitat que tenia dins seu”, i pendent de l’apel·lació a la condemna que encara no havia acabat de complir, en Roger va morir.

Però les lleis injustes, més enllà de les formes, tenen víctimes amb noms i cognoms. En Jean-Claude Roger Mbede va ser sentenciat a 3 anys de presó i a una multa de 33.000 CFA (uns 50€) per haver enviat un sms a un altre home on li deia, simplement, que l’estimava. La seva història comença l’any 2010, quan estava estudiant un màster en Filosofia de l’Educació a la Universitat de Centre Àfrica a Yaoundé, la capital del Camerun. Allà va conèixer un oficial del govern camerunès, amb qui va establir una relació d’amistat. Després d’enviar-li l’sms on li deia que l’estimava, l’oficial el va convidar a anar a casa seva en el que demostraria ser una trampa per capturar-lo. 6


Des de l’assassinat de l’activista pels drets dels homosexuals Fannyann Eddy l’any 2004 a Sierra Leone, els moviments de lluita contra la discriminació al col·lectiu LGTB al continent africà no han parat de créixer. La majoria d’accions que s’emprenen són fruit d’iniciatives individuals o de petits grups de pressió, i es duen majoritàriament a terme en l’àmbit judicial, donant a lloc a victòries puntuals rellevants com la decisió del Tribunal Suprem Ugandès de declarar inconstitucional que els mitjans de comunicació excloguin a treballadors presumptament homosexuals, tot reafirmant el seu dret a la privacitat i a la dignitat. Malgrat tot, la batalla política acaba de començar.

El cas d’en Roger és el d’un activista accidental, el d’una persona que, sense voler-ho expressament, ens dóna una lliçó sobre els reptes que encara ens queden per endavant en l’àmbit dels drets humans i, específicament, dels drets del col·lectiu LGTBI. És el d’una víctima d’un sistema profundament injust i fonamentat en valors immorals i contradictoris, que emparats en la religió, la tradició o la idiosincràsia d’un lloc justifiquen l’opressió, l’odi i la violència. Histories personals com la d’en Roger són també històries de la humanitat. No l’oblidem.

https://www.youtube.com/ watch?v=A2KiRG0D3jE#t=35

7


DEIXALLERIA CIENTÍFICA Hola, amigues. Avui enceto una nova secció de divulgació científica i borda. Un espai on destriar i reciclar alguns conceptes científics que ens puguin servir per combatre el patriarcat. No estic llicenciada ni diplomada però estic apassionada per la ciència, així que intentaré traduir-la al meu vulgar llenguatge de batxillera. Espero que no us escandalitzeu molt quan llegiu segons què; quan dono alguna explicació evolutiva o biològica d’alguna característica humana no estic negant les explicacions socioculturals, sols les estic complementant. Entenc que allò cultural i allò biològic està totalment entremesclat, no es pot entendre una cosa sense l’altra. No pretenc oferir cap visió dogmàtica ni determinista, preneu-vos el que dic com a idees que ens poden ajudar a explicar-nos algunes curiositats de la vida, idees que són rebatibles i reformulables una i altra volta. Dra. Pai Drapaire científica, recicla i remescla tot tipus de conceptes científics relacionats amb la sexualitat i el gènere.

PER QUÈ GAIS I LESBIANES ENCARA NO ENS HEM EXTINGIT? EN DEFENSA DE LA DIVERSITAT I LES DESVIACIONS SEXUALS Avui voldria aprofundir en aquesta aparent paradoxa de l’evolució: com és que bollos i marikes no ens hem extingit sent amants d’un sexe tan poc reproductiu? Com ens ho fem per transmetre els nostres gens a la següent generació si el nostre sexe és la millor fórmula de prevenir l’embaràs i que hi hagi una següent generació? És una pregunta que em fan sovint quan exposo l’explicació evolutiva d’algunes característiques de la nostra sexualitat que van ser seleccionades pel seu major èxit reproductiu i que en molts casos difereixen i es contraposen entre els dos sexes. Com per exemple la menor altura del llistó que tendeixen a posar els homes a l’hora d’elegir parella sexual, ja que la seva inversió en un polvo és mínima (una mica d’exercici pelvià i un xupito d’esperma, a tot estirar) i a canvi multipliquen 8


les possibilitats de reproduir els seus gens. Mentre que la inversió de les dones pot suposar 9 mesos d’embaràs + uns quants anys de criança, la qual cosa les condueix a pujar el llistó per assegurar-se d’elegir l’home que estigui al seu abast amb els millors gens possibles (optimitzant les capacitats de supervivència per sobre de les reproductives). Llavors surt algú i em pregunta “i quina explicació té l’homosexualitat si no és reproductiva?”. Interessant pregunta. Doncs bé, no m’enrotllaré a explicar-vos les últimes teories d’epigenètica que l’expliquen a nivell biològic; em sembla més interessant trobar la seva explicació a nivell evolutiu. Ja fa uns quants milions d’anys que la sexualitat del grup parentiu de micos en què ens trobem els humans va deslligar-se de la seva fi purament reproductiva i va començar a satisfer altres propòsits que milloraven la nostra supervivència. Si la nostra sexualitat sols servís per reproduir-nos, probablement no existiria la homosexualitat, ni tan variats i estrambòtics fetitxes sexuals que qui més qui menys tothom té o es reprimeix, o tampoc tindríem la capacitat d’estar “en zel” tots els dies de l’any.1 Per això ens fa falta trobar una explicació a nivell evolutiu de tant “dispendi” sexual. Hi ha diverses teories i totes elles poden ser més o menys enrevessades, però jo aquí em centraré en la que em sembla més de calaix i que titulo COHESIÓ SOCIAL. Explicat toscament: el sexe crea atraccions entre les persones, promou l’amor, la confiança i la generositat entre nosaltres,... i tot això ens ajunta—el sexe vindria a ser una cola social, una droga que enlloc d’enganxar-nos a una substància, ens enganxa a les persones—i ens mou a viure plegades i a bregar pel bé comú del grup... i sempre tindrem més possibilitats de sobreviure si convivim juntes que no pas si ens trobem soles o confrontades. Si entenem que la principal raó evolutiva del sexe no és reproduir-nos sinó mantenir-nos unides i de bon rotllo, és molt més fàcil entendre, respectar i naturalitzar tota la gran diversitat i estranyesa de les nostres pulsions i pràctiques sexuals, entendre que totes elles són igual de vàlides i legítimes. Amb això no estic menyspreant la funció reproductiva del sexe, sinó col·locant-la al seu just lloc, molt per sota de la funció vinculadora social i, si no, calculeu quants polvos hi ha per cada nou naixement. Sota aquest prisma, es fa evident que la nostra sexualitat és francament pèssima si ens posem a valorar-la únicament pel seu èxit reproductiu.

Qui ve a continuació?

1 Els moralistes cristians desbarren quan ens sarmonejen que el sexe sense fins reproductives és més propi dels animals. En realitat, és just al contrari: el que és més propi de la majoria d’animals és follar únicament per reproduir-se. Tot i així, cal assenyalar que el comportament homosexual es troba molt extès en el regne animal, l’única cosa que sembla una invenció exclusiva de la nostra espècie és el rebuig que expressen alguns éssers humans contra els qui practiquen l’homosexualitat. 9


LA TRIBU ENS VA FER HOMOSEXUALS I aquí no estic justificant la nostra sexualitat enfocada en el nostre context de civilització occidental, sinó explicant-la evolutivament, i per això hem de considerar el context en el qual vam evolucionar, és a dir, quan vivíem en hordes caçadores-recol·lectores. Llavors no teníem mètodes anticonceptius, però tot i així follàvem de valent i de forma molt més desacomplexada i COL·LECTIVA. Així ho indica tot el llegat evolutiu dels nostres cossos i els nostres parents evolutius més pròxims: bonobos i ximpanzés. La prova més rotunda és el fet que gran part de la nostra estratègia i armament reproductius estan “dissenyats” per a la competència espermàtica—i lògicament, perquè hi hagi competència espermàtica ha d’haver-hi sexe col·lectiu, la qual cosa no casa gens bé amb la nostra suposada naturalesa monògama que tant s’entesten a defensar alguns Punsets. Posaré sols alguns petits exemples que proven la competència espermàtica1:

-Penis en forma de fletxa + bombeig coital per treure de la vagina l’esperma de l’home que hi ha ejaculat prèviament. -Espasmes en l’ejaculació: els primers espasmes disparen un esperma especialitzat en fer arribar els espermatozous a l’òvul, mentre que els últims espasmes bombegen un esperma destinat a fer de barrera per a l’esperma del pròxim ejaculador.

-Major capacitat multiorgàsmica de la dona + major volum dels gemecs sexuals de la dona que serveix de crida a altres mascles.

1 Per conèixer més exemples i amb més profunditat recomano que us llegiu el llibre “En el principo era el sexo” de Christopher Ryan i Cacilda Jethá . 10


En contraposició, trobem l’estratègia i armament reproductius d’alguns primats monògams com els goril·les, en els quals la competència no és entre espermes sinó entre mascles. Per això tenen un micropenis amb microtesticles i fan una sola envestida sexual, perquè tan bon punt han guanyat la baralla contra qualsevol contrincant, ja no necessiten competir a nivell espermàtic i, llavors, per què malgastar energia i recursos en una gran polla i uns grans ous? Doncs bé, en aquest ambient tribal de sexe col·lectiu no es fa gens estrany pensar que hi pogués habitar i reproduir-se el desig homosexual i tants altres desitjos sexuals no directament reproductius. Perquè allò important del sexe no era tan el fet de reproduir-nos sinó el de mantenir unida la tribu, cuidant-nos els uns als altres, criant els fills col·lectivament1. Cal tenir en compte que la criança humana, si no la més costosa, és una de les més costoses del regne animal. Tenim pocs fills—ens reproduïm poc—però quan ho fem, ho fem bé; res de parir, alletar, i passar olímpicament de les cries als seus 2 o 3 mesos com fan les gates. Així que, recapitulant: necessitàvem follar molt per mantenir-nos juntes i sobreviure, però clar, follar comporta reproducció i al ser aquesta tan costosa, calia limitar-la una mica (era més important la qualitat que la quantitat) i per això la selecció natural va anar seleccionant aquelles tribus amb sexualitats menys reproductives. Com que no disposàvem de mètodes anticonceptius, la selecció va actuar sobre el desig i el plaer sexual, fent-los menys reproductius, i per a aquest fi no hi ha res millor que el desig i el plaer que ens proporcionen les fel·lacions, el coit anal, fregar-se els conys o posar-s’hi els dits2. I, voilà, heus aquí l’homosexualitat. Espero en el pròxim número poder explicar com tots aquests condicionants evolutius afecten a una societat moderna i monògama com la nostra. Estigueu ben atentes! Dra. Pai

1 T’imagines el contrari? una escena monògama en una tribu? WTF: —Ei, mireu! He caçat això i sé que teniu gana, però m’ho guardo per la meva dona i els meus fills.-FORA DE LA TRIBU!! —Evidentment, la conducta de supervivència més intel·ligent era compartir allò que caçaven o recol·lectaven entre tota la tribu, a l’estil “avui per tu-demà per mi”. 2 Aquí vull deixar palès de que si bé el desig homosexual té les seves limitacions entre els humans, el plaer homosexual abarca el gruix de la població humana (tothom pot gaudir el plaer de, per exemple, una fel·lació o una penetració per part d’algú del mateix sexe). Això concorda amb les estadístiques que proven que, malgrat visquem en una societat heteronormativa, el percentatge de persones que han tingut algun contacte sexual amb persones del mateix sexe, duplica el de persones que s’identifiquen com a homosexuals. Amb això vull dir que les identitats sexuals binaristes (tant l’heterosexualitat com l’homosexualitat) lligades al sexe binari (el sexe entre dues úniques persones) limiten profundament la nostra sexualitat. 11


Ocaña Memòria del ram de l’aigua per Sarita

El passat 18 de setembre va fer 30 anys de la mort de José Pérez Ocaña, una de les icones de la Barcelona dels 70, pintor i creador naïf, llibertari (o “llibertatari”, com deia ell) i activista gai andalús. Nascut a Cantillana, a la província de Sevilla, el 1947, va marxar-ne a principis dels 70 buscant un lloc on poder explotar tot el seu geni, i la Barcelona contracultural dels 70, de la Rambla i la plaça Reial, va ser el lloc escollit. A Catalunya Ocaña va ser testimoni dels anys d’ebullició cultural i política de la transició, anys en què també va néixer al nostre país el moviment d’alliberament LGBTI. Ocaña era un artista total. Pintava, actuava i cantava. I mai deixava indiferent. Amb el seu art escopia a la convencionalitat i celebrava la bellesa d’allò autèntic. Com Jean Genet, i parafrasejant el seu Diari del lladre, Ocaña també “esdevenia un retret a la vostra felicitat”. Sabia com provocar la gent i com remoure-la, es passejava transvestit per la Rambla de Barcelona aconseguint atreure les mirades de tothom. El seu art naixia de la barreja de la tradició religiosa popular, sobretot andalusa: les processons, les verges, el fetitxisme, les folklòriques i les coples, amb l’esclat contracultural, revolucionari i bohemi de la Barcelona dels 70: el món llibertari, el transvestisme, el rock & roll, el teatre, les performances i també el naixent moviment d’alliberament LGBTI català. Les imatges que Ocaña transmetia amb el seu art en poc temps passaren a formar part de l’imaginari gai i trans de l’època (que en aquell moment tenia un inequívoc caràcter revolu12


cionari i contracultural). A la llarga, tota aquesta imatgeria ha esdevingut un lloc comú i un tret diferencial de tot el col·lectiu LGBTI a tot l’estat espanyol (Països Catalans inclosos), i no només del més alternatiu. Hi ha qui diu que la iconografia almodovariana deu molt a l’estil d’Ocaña. També l’imaginari “tresina” de La Cubana (aquest, empeltat amb la cultura popular catalana) n’és, en part, deutor. Ocaña va ser un dels originals, inspirador de molts contemporanis i posteriors. I un dels precursors de la performance que més tard l’activisme queer reivindicaria i recuperaria. Al monogràfic que Ediciones Polígrafa va editar el 2012 sobre l’artista, Beatriz Preciado diu el següent: “lo que caracteriza las acciones de Ocaña no es el rechazo total de las normas preformativas de género, clase o sexualidad, sino precisamente lo que Judith Butler ha denominado su acatamiento paródico”. Ocaña fou també, a la seva manera, un activista del naixent moviment d’alliberament LGBTI. Participà a les primeres manifestacions del 28 de juny, i fou detingut l’estiu de 1978 acusat d’escàndol públic. Cal dir que el delicte d’escàndol públic, que no fou retirat del codi penal fins a finals dels anys 80, era una de les eines repressives contra la dissidència sexual (vegeu el primer capítol d’aquesta secció a L’aBORDatge núm. 1). El diari El País recollia així la notícia el 26 de juliol de 1978: El travestí Ocaña, detenido en las Ramblas de Barcelona La detención del travesti Ocaña, ocurrida el pasado martes en la verbena de San Jaime, originó una serie de incidentes que se prolongaron durante gran parte de la noche, según informa Efe, desde Barcelona. Ocaña, personaje central de la película de Ventura Pons Ocaña, retrato intermitente y figura muy popular en Barcelona, fue detenido por la policía cuando efectuaba un show de travestismo en las Ramblas. En varias ocasiones había ofrecido el mismo espectáculo

13


sin que intervinieran los guardias urbanos. Los miembros del Front d’Alliberament Gai de Catalunya organizaron una manifestación, desde las Ramblas hasta la plaza Real, a la que se unió numeroso público pidiendo la liberación de Ocaña y otros compañeros que fueron detenidos. La manifestación fue disuelta -según indica una nota de la mencionada organización gay- por agentes de la policía urbana, utilizando métodos violentos, y se invita a todo tipo de organizaciones para manifestarse en favor de Ocaña y demás compañeros detenidos.

Argot LGBTI

10 mots bords per La Tieta

plomissol Ploma discreta, poc exagerada, gairebé imperceptible. També ploma incipient d’algú que comença a deixar de reprimir-la.

aixovar Conjunt de roba, accessoris i maquillatge que tot marica té preparar-se per a una nit de festa. II. ~ sexual. Dit del conjunt de totes aquelles eines sexuals que qualsevol persona pot tenir a casa per a les seves pràctiques.

Ocaña morí el 18 de setembre de 1983 a causa de les cremades que es va fer quan s’incendià una disfressa de sol que ell mateix havia confeccionat, però el seu llegat és més viu que mai. El passat mes de setembre, familiars i amics d’Ocaña, acompanyats pels diputats de la CUP David Fernàndez i Quim Arrufat, entraren al registre del Parlament de Catalunya una proposta de resolució a la Comissió de Cultura on sol·licitaven que la Generalitat de Catalunya impulsi, durant el proper any, una exposició en homenatge i memòria a la seva trajectòria artística i social i expressi el seu suport a la creació del Museu Ocaña a Cantillana, poble natal de l’activista “homosexual i anarquista”, en paraules de Nazario a la roda de premsa posterior. David Fernàndez digué que Ocaña era “una referència ineludible de lluita per les llibertats en temps molt difícils” i va reivindicar, “contra els estereotips absurds, els vincles comuns -passats, presents i futurs- entre la cultura catalana i andalusa”. Per acabar aquest capítol de Memòria del ram de l’aigua, una recomanació de la Sarita per a qui encara no l’hagi vist: No us perdéssiu pas el film Ocaña, retrat intermitent, de Ventura Pons!

xerri Trossets de femta que queden enganxats al penis (al preservatiu) quan aquest és tret després d’un coit anal. gotims Instrument sexual que consisteix en unes petites boles unides amb un fil que s’introdueixen en orificis corporals per a donar plaer sexual. Són conegudes com a boles xineses. jornada de portes obertes Dia en què se surt de l’armari. II. A nivell sexual, dia en què t’ho folles tot, sense miraments. fulla de rosa Estimulació bucal de l’anus, amb introducció o no de la llengua en el recte. marieta de l’ull viu Gai passiu molt àvid, amb molt bon ull per detectar grallers i trabucaires. xorca Lesbiana. feixina Pèl púbic de les dones. heterada Actitud, exagerada o innecessària, pròpia de les persones heterosexuals, en moments d’inseguretat o en què és posada en entredit la seva sexualitat (oposat a mariconada). 14


Els meus altres

armaris

No m’agrada comprar roba. Rectifico. No m’agrada anar a comprar-me roba. M’explico. Hi ha dos constants a la meva vida quant a moda/estètica a les quals haig d’enfrontar-me cada cop que vaig de botigues:

per la Queta

Foca, balena, elefanta: animals del zoo? També. Però aquestes són algunes de les perles que he escoltat durant la meva vida. Insults i mirades que fan mal, fins i tot ara, però sobretot quan tens 14 anys, has d’anar cada puto dia a l’institut i secretament desitges que els teus pares facin aquella americanada d’escolaritzar-te a casa per no haver d’aguantar ningú.

1) Sóc/estic (l’elecció del verb no és trivial) grassa. Gairebé tota la meva vida ho he estat. A vegades, més; a vegades, menys.

I després vas a comprar roba i no trobes talla perquè si tens més d’una 44 ja no ets normal, ets talla “especial”. I no especial de superguai, clar, especial segons les multinacionals del tèxtil significa tenir complex d’home del sac. Vergesantíssima! Sembla que facin la roba lletja a propòsit,

2) M’agrada anar còmoda i informal. 3) Gorda de mierda

15


alguna cosa així com: estàs grassa! Doncs ara et fots i has de sortir al carrer amb això a manera de penitència.

I després de tota aquesta conjunció de (bollo)drames, arribo a l’alliberament, o almenys, començo a fer camí. I arribo, en part, a través del Brot Bord, del Tumblr i dels (trans)feminismes. No cal justificar-se o disculpar-se per ser grassa o poc femenina o bollera o fan de Dirty Dancing. No li dec explicacions a ningú. Jo decideixo ser com sóc, i quan em cansi o vulgui, ja canviaré. Decideixo estimar les meves estries i gaudir dels xuxos de crema. Decideixo enviar a la merda els estàndards fascistes de bellesa. Decideixo ser més forta que la por i les opressions. Decideixo no sentir-me culpable quan no vaig al gimnàs o em quedo al llit perquè estic trista. Decideixo caure i aixecar-me cada cop. Citant aquella meravellosa pel· lícula, Laurence Anyways: Això no és una revolta. És una revolució.

Ser/estar grassa: forat negre d’inseguretats. Veu interior que mai calla: ets un monstre, no desitjable, no follable, no estimable. 1) Ser o no (voler) ser femenina: és aquesta la qüestió? L’última vegada que em vaig posar un vestit tenia 10 anys, vestia de blanc i li vaig jurar amor i fidelitat a Déu mentre menjava el seu cos i bevia la seva sang. Era una festa satànica? En principi, no: era la meva comunió. No és que no m’agradin els vestits. M’agraden, però no per a mi. I qui diu vestits vol dir faldilles, sabates de taló, leggins (i la seva evolució, els jeggins!), el 80% de la roba interior i, en general, qualsevol peça elàstica, sintètica o cenyida. Potser sí tenen raó les marques de roba gran: sóc especial!!

Si teniu ocasió o us sobren 5 minutets, us recomano el fanzine argentí Gorda (http://gordazine.tumblr.com) i el ja clàssic Manifiesto Gordx (http://missogina.perrogordo.cl/manifiesto-gordx/).

Aquests gustos meus (i encara no he dit que sóc bollera! XD) m’han portat bastants maldecaps i, fins i tot, cismes familiars. Quan l’estiu passat vaig comprarme uns calçotets per dormir, la meva mare va tenir un principi d’espasme; crec que secretament tenia por que fos el primer pas de la meva transició cap a home. Ai, pobra Mama! Haig de dir que és la millor mare que he pogut tenir, però no està acostumada a aquestes coses. No pensava que tindria una filla que prefereix anar en xandall i vambes que en ballarines i skinny jeans (en el fons entenc de moda, eeeh!!!). I jo m’he sentit mala filla i menys dona per això.

*Aquesta frase li robo a la Vero, a qui només he vist dos cops a la meva vida, però les paraules de la qual m’han modestament inspirat.

Autodeterminació del meu ésser*

16


TR

Ó I C I ANS

per Petita Safo

A D R BO

continuo creient) prescindibles. Però sempre he considerat importantíssims els debats i les discrepàncies d’idees, així que necessitava enfrontar-me a ells i guanyar (pel meu propi bé). D’aquesta manera va ser com vaig entrar al Brot Bord, una assemblea que involuntàriament m’ha vist créixer, m’ha fet trencar tabús i m’ha reinventat (a més de reafirmar-me). Del pensament “tots som persones” vaig arribarne a la certesa. Van començar a caure tots els murs de la idea que tenia del sexe i el gènere, i va ser en aquell precís moment quan em vaig adonar que realment volia i podia fer el que volgués amb mi. Però també va ser en aquell moment quan vaig adonar-me que no tothom entenia el meu desenvolupament de forma positiva. Certes dones i de certs col·lectius varen començar a victimitzar-me a mi i a altres companyes (es veu que som unes noies molt ingènues, innocents i tangibles a les quals se les pot manipular fàcilment -i les maricones del BB ho estaven fent de luxe-) pel simple fet de no pensar com elles. Això em va provocar contradiccions i molts dubtes. Com algú que defensa tant l’alliberament de la dona podia menysprear-nos tant per no defensar la mateixa estratègia de lluita que elles? Els grups mixtos els havia entès des de sempre imprescindibles per a l’alliberament tant sexual com del patriarcat, però gràcies a certs comentaris vaig adonar-me que hi ha ferides molt obertes i noies molt diferents a mi. Parlar de sexe costa. Parlar de sexe en un poble pot ser molt compromès. Parlar de sexe amb nois

Vaig començar els meus 18 anys llogant una pensió a Barcelona per follar amb un tiu bastant més gran que jo. I què? D’això se’n diu transició borda; i és precisament del què vull parlar. Transició. 1 1 f. [LC] Acció de passar més o menys ràpidament d’un estat a un altre, d’un assumpte, idea, etc., a un altre. Aquesta és la paraula per definir els meus últims anys (i sobretot aquest últim); el transcurs de divuit anys en un poble desconegut (mig) truncat per l’arribada a una de les ciutats més reconegudes del món; de la ignorància teòrica dels meus sentiments a la contundència dels meus arguments. Des de sempre he tingut la necessitat de reivindicar el meu cos –feminismo es cuerpo-, de la mateixa manera que tinc la necessitat d’instruir-me i formar-me per no ser una ignorant, perquè esquivo ser el pes mort de la història –com diria Gramsci- ni no ser jo per a la resta. És per això que creia imprescindible a la meva vida reconstruir-me per consolidar-me, i tots sabem que els canvis, massa sovint, només arriben trencant esquemes. Aquest tipus de filosofia l’he seguit des de ben menuda, quan inconscient de mi vaig començar a saltar-me les normes políticament correctes i a petonejar-me amb noies i nois: freqüentment vaig ser víctima de comentaris burlescos i despectius que anaven seguits d’explicacions que creia (i

17


davant pot arribar a ser una aberració. Amb aquestes tres idees i la contundència innegable que les dones pateixen una opressió que mereix ser debatuda (si es vol per motius estratègics i de salut) en espais no-mixtos, em vaig veure embarcada a les Goges. “Dones d’aigua, volien dir uns en parlar-ne; bruixes bones, volien dir els altres”. Les Goges m’han fet recuperar confiança i serenitat. He vist i sentit pors, i esgarrifances d’emoció i alegria. Entre les Goges i el Brot Bord m’he transformant: he trobat l’equilibri. Però no sóc només jo qui l’ha de trobar. És tothom. I me n’adono diàriament de la quantitat de feina que hi ha per fer.

per això mateix estic escrivint ara. Perquè en el fons és indiferent el poble o la ciutat, arreu hi ha una idea sembrada; puc ser anònima en mig de molta gent però instintivament estic titllada igual. La meva transició borda es focalitza en l’alliberament sexual i m’ha servit per fer-me entendre que per molta llibertat que doni l’anonimat, continuo estant presa de calúmnies. I el més important, sóc presa del plaer. Tots nosaltres som presos del plaer. Estic a més de la meitat dels meus 18 anys i he tornat a llogar pensions i hotels per follar sense sentir-me culpable ni marrana. He guanyat molts debats, una assemblea collonuda (i mira que tot som dones) i molta energia per continuar animant a tothom a participar d’aquests espais alliberadors i sanadors, on les teves bogeries queden en un no-res. Perquè... Què passa si m’encanta el sexe? Què passa si no vull dormir amb qui acabo de follar? I és que els oprimits sexualment són –massa sovint- els més opressors.

Transició 2 1 f. [OP] Zona d’una via en què aquesta passa gradualment d’una determinada inclinació, amplada, etc., a una altra.  El dia abans de posar-me a escriure aquestes ratlles un tiu em va titllar de “nimfòmana” després d’haver fet un dels seus millors polvos amb mi. Em va entrar molta ràbia. De fet,

Repartim-nos

Cansades de recórrer a internet per lligar (i ni així)? Cansats d’encomanar-vos a Santa Llúcia per no perdre la vista en aplicacions de mòbils per poder follar? Fartes de pàgines de contactes massa normatives, previsibles i sexofòbiques? Farts de classificacions estúpides entre actius i passius, tamanys de penis i fotos massa pretensioses? Chica femenina? Zero plumas? Pido lo que ofrezco? Amiga de mis amigas? M’agrada el cine, la música i viatjar (i a qui no!)? Catalanofòbia? Flipadisme? Gerontofòbia? No menors de 18 anys? Guaior? Altivesa?

el bacallà

Estem cansades de veritats filtrades, estem farts de postures assajades, ja n’hi ha prou d’hipocresia, de pretensió i de cànons imposats. S’ha acabat el bròquil: ha arribat el moment de repartir-nos bacallà!

18


Repartim-nos el bacallà és una nova secció de contactes de L’aBORDatge que pretén parlar clar, que et deixa dir el que vulguis dir, que celebra la sexualitat en totes les seves expressions. Les úniques condicions són el respecte i l’originalitat, el que cal evitar és el masclisme, el sexisme, l’heternomativitat, l’homofòbia i la transfòbia. No caiguis en la pretensió, ni en les mentides, ni en les lleis de mercat aplicades a les persones. Busquis el que busquis, escriu el teu contacte a bacallabrotbord@gmail.com i dóna una manera de poder contactar amb tu. Anirem publicant a cada número tots els contactes per començar a repartir-nos el bacallà! Les Alcavotes Bordes

pròpia època, amb tota la vivesa externa, en el fons està mancada d’expectatives, quan es revela tàcitament desesperançada, desconcertant i inútil i oposa un silenci buit a la pregunta consicent o inconscient, però d’alguna manera plantejada, sobre el darrer sentit absolut, més enllà del personal, de tots els esforços i activitats, llavors -i justament en el cas de les persones més íntegres- tot això té gairebé per força un cert efecte paralitzant que, abans d’arribar a l’estat anímic i moral, és capaç d’estendre’s per la part física i orgànica de l’inidividu. Per estar d’humor per fer un esforç important que superi la mida normal, sense que l’època sàpiga donar cap resposta satisfactòria a la pregunta ¿per què?, per això cal tenir o bé una solitud i espontaneïtat moral que és rara i de naturalesa heroica, o una vitalitat molt sòlida. Com que Hans Castorp no tenia ni l’una cosa ni l’altra, devia ser tanmateix un mediocre, doncs, però val a dir que en un sentit molt respectable” Thomas Mann, La Muntanya Màgica. Sóc una mena de Hans Castorp a la recerca d’algú amb una solitud i espontaneïtat moral rara i heroica o algú amb una vitalitat molt sòlida. Mentrestant, anem fent. Qui dia passa, any empeny.Em trobareu a les cafetes del Brot Bord.

→CONTACTES → Amb els anys, a part d’aprendre a callar, vaig sabent què no vull, què no m’agrada i de què no vull formar part. No sé, malgrat tot això, què busco, què vull, ni com. “El que sorgeixi”, es veu que s’ha de dir. Per una nit o dues, bé, per una horeta, també. Per tres, quatre, cinc nits..., ja es veuria, però has d’explicar contes com la Xahrazad... ;) Per donar alguna pauta, crec que m’agrada la sensibilitat i la intel·ligència (ben combinades), la gent que s’apassiona a l’hora de fer les coses i, sobretot, sobretot, l’autenticitat (allò que amb els anys anem perdent, i més a ciutat, i més amb facebooks i demés mandangues, com ara això del gayromeo), aquell punt d’innocència i ingenuïtat que ens fa únics. Ah!, m’agrada la rumba. “L’home no viu solament la seva vida personal com a ésser individual, sinó, conscientment o inconscientment, també la seva època contemporània. Si contempla les fonts generals i impersonals de la seva existència com un fet absolut i evident i ni de bon tros no se li acut cap crítica, com realment al bon Hans Castorp, llavors és molt possible que senti el seu benestar moral vagament perjudicat per les mancances existencials. L’individu pot tenir present tota mena d’objectius, propòsits, esperances i perspectives, d’on treu l’impuls per esforçar-se i ser més actiu; però quan allò impersonal que l’envolta, quan la

→ Borda. 25, Barcelona. Cutreguai. Kinki i tímida alhora. M’agrada el drama, però millor al cine. Vull sexe sense compromís i/o relacions constructives. Preferiblement, noies o nois trans, però les etiquetes em sobren fins i tot a la roba. Si t’agrada la poesia, el porno o em vols ensenyar a cuinar, pregunta al Bacallà o les kafetes.   → Bones! No sé si us passarà com a mi, però després del finde marrano, m’han entrat com moltes ganes d’experimentar, coses molt diferents, amb gent molt diferent...em vénen al cap idees noves i penso que quanta més gent, més idees! Sóc una tia pansexual de 27 anys; estic bastant oberta a tot, sempre que sigui amb gent alternativilla i degenerada, sobretot degenerada! Així que si tens ganes d’intercanviar idees i pràctiques... ;) Salut 19


índex pàg 3. Editorial. La revolta del cony pàg 5. Masclisme a escena per Espàrrec Bord pàg 6. Un activista accidental per Eduard Cabré pàg 8. Deixalleria científica: Per què gais i lesbianes encara no ens hem extingit? En defensa de la diversitat i les desviacions sexuals per Dra. Pai pàg 12. Memòria del ram de l’aigua : Ocaña per Sarita pàg 14. Argot LGBTI: 10 mots bords per La Tieta pàg 15. Els meus altres armaris per la Queta pàg 17. Transició Borda per Petita Safo pàg 18. Repartim-nos el bacallà

20


Abordatge4