Issuu on Google+

1


1 de desembre, Dia Mundial de la lluita contra la SIDA: fracassos, dubtes i reflexions

2

Han passat 30 anys d’ençà que es va detectar el primer cas de SIDA a Barcelona (octubre de 1981, a la Vall d’Hebron). En aquell moment no es parlava de SIDA com a tal, sinó que el nom es posà un any després i encara n’hagué de passar un altre perquè es descobrís el virus. Aquell primer cas, aquella persona, va morir al cap de molt poc. Afortunadament, en aquest món occidental anomenat desenvolupat, les coses ara són molt diferents. S’ha avançat molt a nivell mèdic, fins al punt que potser d’aquí a pocs anys la ciència pugui ja oferir una vacuna eficaç. A l’altra cara de la moneda, però, les coses no han anat tan bé. La prevenció està fallant. Ens hem relaxat, despreocupat, les pràctiques de risc són freqüents, els preservatius són a l’abast de tothom i tanmateix el nombre d’infeccions lluny de mantenir-se estable no para de pujar. Alguna cosa hem fet i estem fent malament. Cal fer una reflexió profunda sobre aquesta pujada de casos, intentar analitzar per què, plantejar els dubtes que encara cal resoldre i resseguir una mica les perspectives de futur immediat en el context de crisi actual. Abans, però, cal deixar molt clar que la transmissió del virus pot afectar tothom, i tothom vol dir tothom. Cal recordar i advertir el següent: • no hi ha grups de risc, hi ha pràctiques de risc. Qualsevol estadística que parli de grups de risc és discriminatòria cap a aquest des del moment en què es formula així. No per ser gai (o consumidor de drogues, o dona negra africana, o…) es tenen més probabilitats de ser infectat, la probabilitat s’esdevé en el moment en què es fan pràctiques de risc. • campanyes específiques per a homes que tenen sexe amb homes (HSH), així, a seques, sense campanyes dirigides a la resta de persones que tenen sexe amb persones, és estigmatitzant, homòfoba. VIH+ no és igual a homosexualitat. Insistim, cal dirigir-se sempre de tots els col· lectius possibles i anar molt amb compte amb l’ús de l’estadística. • es parla sovint de la promiscuïtat que tenen els HSH. I què? Tornem-hi: no hi ha grups de risc ni tampoc “freqüència de risc”, el problema són sempre les pràctiques de risc, i amb una n’hi ha prou per ser infectat. Cal evitar pensar que promiscuïtat és igual a ser sospitós o a més probabilitat. • i les dones?, poden ser contagiades?, poden tenir sexe amb homes contagiats? Sembla que SIDA sigui igual a homes, o, pitjor, que les dones no tenen dret a la salut.


• i les lesbianes?, existeixen?, practiquen sexe?, tenen pràctiques de risc? Un vegada més, cal visibilitzar el fet lèsbic. Un cop fets aquests advertiments, tornem al moment actual. Els casos pugen, i molt. Hi ha relaxació a l’hora de practicar sexe segur, això és evident. Però per què? Què ha passat? Com pot ser si justament l’accés a la informació sobre malalties de transmissió sexual és millor que anys enrere i els preservatius són a l’abast de tothom? Les causes poden ser diverses però precisament no les hem d’anar a buscar en aquesta falta d’informació ni la manca de preservatius o altres mesures (barreres de làtex, per exemple) sinó en la nostra conducta a l’hora de practicar sexe. És molt difícil donar una o dues causes de forma clara, o explicar-ho de manera irrefutable, però sí que volem parlar de tres factors que van més o menys lligats i que poden ajudar a entendre-ho una mica. El primer factor és el fet que ja no es mor de SIDA, sinó que es pot ser un malalt crònic amb una qualitat de vida més que acceptable, o simplement ser només portador del virus (aleshores no ets un malalt, només estàs infectat). Les morts són, per força, notícia, a nivell de cercle d’amics, de família o als mitjans. Els malalts crònics no són notícia i justament intenten no dir-ho per no ser estigmatitzats. Per tant, el temor a aquesta malaltia ha baixat moltíssim, ja no es parla cada dia de morts per SIDA i el tema es fa gairebé invisible. El segon factor, justament, és la despreocupació, la incúria quant a les relacions sexuals, la irresponsabilitat, més enllà de tenir més o menys por a resultar infectat. Es practica sexe anònim d’una manera gairebé consumista, despreocupada i a voltes irrespectuosa amb l’altra persona o altres persones. Això no és un judici contra la promiscuïtat, el sexe ràpid i anònim o els jocs de rols que hi pot haver en la pràctica sexual, no, això és una crítica a no voler ser conscients del que implica practicar sexe sense protecció, passar per alt les conseqüències (no només de salut), practicar-lo de manera irresponsable (és fàcilment exportable als embarassos no desitjats), etc. Qualsevol discurs actual que parli de crisi de valors i es lligui de seguida amb la pràctica sexual ve, de segur, de sectors conservadors de la societat (no oblidem que per a l’església catòlica la solució a aquestes malalties és la no-pràctica). Cal evitar aquests discursos, cal atacar-los. Les persones hem de poder gaudir de la nostra sexualitat lliurement, com vulguem, quan vulguem i amb qui vulguem, tants cops i amb tanta gent com vulguem (o puguem). Això ha de quedar clar. Però s’ha de fer de manera responsable. I no es fa. Cal tenir consciència sobre la importància del sexe segur. No som en absolut conscients de les conseqüències que pot tenir, i amb una sola vegada n’hi ha prou per infectar-se. Lligat a això, un tercer factor és la falta de pedagogia, la desconnexió de tota aquella gent que els anys vuitanta i noranta lluitava (socialment) contra la SIDA, feia prevenció, en parlava, feia visibilitat, etc. La cadena s’ha trencat. No s’ha “menjat prou el cap” als joves que han nascut més tard.

3


4

És cert que hi ha campanyes de sexe segur, es reparteixen preservatius, se’n parla a instituts, a la televisió, etc., però ha fallat la pedagogia més personal, la insistència, la presència en el dia a dia. A tall d’exemple, més d’una vegada gent que es dedica a parlar del tema i a fer-ne tallers se sorprèn de fins a quin punt els oients tenen dubtes, dubtes substancials, de l’assumpte, ja que els ponents donaven certes informacions per més que sabudes, i resulta que no. Hi ha molta ignorància i molt poca consciència a l’hora de combatre-la Hem apuntat aquests tres factors, però n’hi ha molts més que ja se’ns escapen (drogues, enganys d’homes presumiblement heterosexuals que contagien les seves parelles dones, etc.). Cal assenyalar que hi ha teories que qüestionen l’existència de VIH o la seva relació amb la SIDA, com un factor més. També cal tenir en compte que mèdicament es diagnostica i es tracta de manera diferent segons a quin lloc del món s’és; que les investigacions avancen i el que abans podia no ser considerat una pràctica de risc ara resulta que sí (i a la inversa), i que és evident que les farmacèutiques hi tenen interessos econòmics (no hi ajuda que els barems a partir dels quals cal medicar-se variïn). Però tot això són temes per a altres articles sencers, temes que se’ns escapen. Ara, no obstant totes aquestes consideracions, cal parlar de com cal reconduir la situació, què cal fer, com es poden reformular les campanyes de prevenció per tal que funcionin i com es pot conscienciar la gent que cal practicar sexe segur. I aquí és on vénen els dubtes. Les campanyes dutes a terme fins ara han estat un fracàs. Això és una evidència atenent a les sempre perilloses estadístiques. Repartir condons, formar la gent, passar tríptics informatius, fer campanyes de sexe segur, etc., no és suficient. Cal anar més enllà. El problema justament s’esdevé quan potser es creua una frontera que encara pot estigmatitzar més les persones seropositives. No es pot demanar que tothom que ho és seropositiu faci públic que ho és (les conseqüències serien tan visiblement devastadores com útils). Tampoc es poden fer campanyes agressives posant damunt la taula les conseqüències concretes de ser seropositiu (econòmiques, socials, físiques…), tot i que també seria molt eficaç, com a fets tangibles que són (però eficaç alhora com a estigma a les persones que ho són). També hi ha militants de la lluita contra la SIDA que parlen d’estendre la medicació a tothom qui és portador del virus, de tal manera que el virus es faci pràcticament indetectable i així baixi moltíssim la probabilitat de contagi (cal seguir fent estudis en aquest sentit). Això és car i no evita el risc al 100% (però molt millor que no pas no utilitzar protecció, és clar) ni resoldria res en el cas que els portadors no sabessin que ho són. Dubtes en veu alta, dèiem abans. Serien mesures difícils, dubtoses, contundents, que no es poden aplicar. Com s’ha de fer? No ho sabem. Però el nombre d’infectats puja cada dia i sembla no tenir aturador. És alarmant. Fent ús d’aquestes estadístiques que parlen de grups de risc en determinats llocs


(Barcelona, per exemple), es manegen uns percentatges molt elevats de noves infeccions, uns percentatges molt preocupants. Ja hem dit a l’inici el perill que tenen aquestes estadístiques però malgrat tot són un toc d’atenció molt bèstia de la realitat actual. El futur és magre, també, i no només per l’augment constant de casos sinó perquè cal veure què passarà amb les retallades. La medicació és molt cara, poder prendre una sola pastilla al dia en substitució dels còctels d’abans és un gran avanç, però és car i cal estudiar cas per cas. Temps i diners. Si les retallades apunten cap aquí les conseqüències per a la gent que s’ha de medicar podrien ser terribles, tan econòmicament com pel que fa a la qualitat de vida. Els drets no es retallen. I l’1 de desembre, Dia Mundial de la lluita contra la SIDA tornem a sortir al carrer, a fer prevenció, a conscienciar, a avisar, a practicar sexe de manera responsable, a follar amb condó, a ser promiscus, a repartir preservatius, a fer visibilitat i a seguir investigant. Hem guanyat alguna batalla, n’hem perdudes moltes (i molts companys de lluita), però aquesta guerra l’hem de guanyar. Per acabar, una mica d’informació útil: • Ser Seropositiu (VIH+) no és una malaltia, és una infecció. No és el mateix que la SIDA ni significa tenir SIDA. • Indetectable: significa que després d’una anàlisi de sang no es detecta el VIH; l’únic que es detecta són els anticossos que ha generat el sistema immunitari.

Cal reflexionar sobre la por que ens han imposat quant al VIH-SIDA. La por paralitza la persona i la fa servil. Una societat amb por genera diners.

• Asimptomàtic: donat que el VIH està bloquejat no hi ha símptomes, ni d’aquesta ni de cap altra infecció, perquè les defenses estan restablertes i són “normals”. En aquest estat la qualitat de vida és òptima, l’esperança de vida és com de qualsevol persona i la transmissió del virus està sota control, bloquejat per la medicació (que sol ser d’una pastilla al dia). El VIH roman en poca quantitat sense poder reproduir-se essent baix o molt baix el percentatge de transmissió. L’ús del preservatiu protegeix d’aquest percentatge baix de transmissió.

Brot Bord

5


Violència i patriarcat (valgui la redundància)

6

El 25 de novembre de 1960 foren brutalment assassinades les tres germanes Mirabal: Minerva, Patria i Maria Teresa, a la República Dominicana per ordres del dictador Rafael L. Trujillo. Les tres dones assassinades eren activistes contra el govern de Trujillo, de tall declaradament anticomunista i bon amic dels EUA. L’elecció del 25 de novembre com a dia internacional contra la violència vers les dones fou acordat a la Primera Trobada Feminista de Llatinoamètica i el Carib (l’Amèrica llatinitzada, doncs), que es celebrà a Bogotà el 1981, 21 anys després del triple assassinat. No fou fins el 1999 que la ONU va instaurar la oficialitat d’aquesta data. Des d’un profund respecte i des del més sentit record cap a les tres lluitadores assassinades, el Feminisme, arreu, ha anat afegint significació a la diada del 25 de Novembre des de 1981; essent avui dia una jornada de lluita contra la violència vers les dones, tant de tipus físic com psicològic o simbòlic. Sabem que no només les hòsties o els assassinats constitueixen violència, ja que la violència és quelcom molt més complex i, lamentablement, propi i indestriable del patriarcat i el capitalisme. S’ha dissertat molt sobre què és la violència, i es podrien escriure molts articles a l’Accent Bord exposant diferents perspectives des de la ciència, des de la literatura i des del món de la vida quotidiana. Sovint es diu que la

violència requereix per ser exercida una no legitimitat; si jo practico una força sobre qualcú o qualcuna cosa sense que jo tingui el permís per fer-ho, estic practicant violència, mentre que si jo estic autoritzat per tal empresa senzillament practico “poder”. Si la policia reprimeix una manifestació no està exercint “violència” sinó “poder”, ja que mantenir l’ordre és legítim... Evidentment això trontolla quan el poble retira la esmentada legitimitat cap a la policia i cap a conceptes tant eteris i polititzats com “mantenir l’ordre.” El sociòleg alemany Max Weber definí amb gran lucidesa l’estat com a “monopoli de la violència legítima.” Aquesta violència no és percebuda com a tal, sinó com a una acció necessària, justificable i positiva. Tot sovint les mateixes persones que reprimeixen manifestants o empresonen companyes llibertàries, comunistes, independentistes, immigrants, etc., als estats espanyol i francès són les primeres en omplir-se la boca amb discursos de tipus “la violència mai no és justificable;” evidentment, no parlen de la seva violència, que és legítima, sinó de la que va en contra seu, que no ho és. La violència està lligada a la legitimitat; i per exercir una violació cal que hi hagi un dret a violar. Els drets no són divins i donats als humans per la gràcia de ningú: són dissenyats i conquerits des dels col·lectius. Pels senyors feudals el poble tenia drets, sí, però pocs; els drets eren més aviat quelcom propi de la noblesa i el clergat, no de la pagesia. Passava quelcom similar amb els esclaus que els colonitzadors europeus feren servir quan arribaren a les Amèriques i amb els seus descendents; no fou fins que uns quants milers d’individus es decidiren a reivindicar els seus drets (les conegudes lluites pels drets civils als EUA) que, per exemple, els afroamericans guanyaren el dret a asseure allà on volguessin a l’autobús. Abans de 1956 obli-


gar a una afroamericana a seure al fons d’un autobús a l’estat d’Alabama era exercir “poder”, després de 1956 la mateixa acció era exercir “violència”. La violència s’exerceix contra allò violable; i allò que és violable ho és perquè l’hi atorguem col·lectivament uns drets i queden reconeguts per una institució legítima. No es poden violar els drets d’algú que no en té; i en última instància tot reposa en la legitimitat que els col·lectius atorguen a les institucions que creen. L’arrel llatina de la paraula violència, violentia, prové de les paraules vis- (força) i -lentus (lentitud; continuïtat). De la partícula vis- també se’n deriven paraules com vir (home) o virtus (virilitat, cavallerositat... i després: virtut). Moltes de les formes de violència d’homes contra dones són reconegudes avui dia com a “violència de gènere”: pallisses, tortures psicològiques, o fins i tot assassinats. Emperò, encara hi ha moltes forces (vis-) coercitives de l’estructura social exercides continuadament (-lentus) contra les dones que no entren dins de l’etiqueta “violència de gènere” o “violència vers les dones” (que són dos conceptes similars però no idèntics.) Pensem, per un instant, en el l’estructura del mercat laboral espanyol. Les dones sofreixen diversos tipus de discriminacions, aguditzades en moments de crisi econòmica, com ara l’altíssima taxa de contractació temporal i de treball a temps parcial; o com les diferències salarials, ja sigui per menor remuneració pel mateix treball que els seus companys de feina o perquè les empreses segreguen les dones en tasques “femenines” amb menys remuneració. Per més inri, l’altre col·lectiu més perjudicat pel mercat laboral espanyol son els i les joves, que en molts casos es veuen obligades a quedar-se a la llar familiar fins que es casen i sovint no foten brot en el treball domèstic i familiar; incrementant espacial i temporalment el

volum de feina no remunerada que fan les que fan les feines domèstiques i familiars: les dones. En l’anàlisi que ens agrada fer al Brot Bord, assenyalem els estereotips sexuals i els gèneres com a principals causes d’aquesta situació. El sistema patriarcal fa poderós el mascle i dèbil a la femella, i provoca una divisió del treball que no es pot qualificar de cap altra manera que violenta. Els gèneres en sí ja són una forma de violència, són les regles d’un joc pervers on sempre guanya la banca, i reparteix les molles entre les perdedores de la partida de manera jeràrquica, fent que un gènere perdi menys que l’altre, per a mantenir un ordre social que li permeti seguir jugant i guanyant partides. La violència contra les dones és una expressió necessària de la violència de l’estat capitalista. Simbòlica o física, el funcionament de la violència capitalista requereix l’existència de la violència, simbòlica o física, vers les dones. Els gèneres i la mateixa interpretació sexuada de la naturalesa humana constitueixen la forma primera de força coercitiva exercida amb continuïtat sobre la diversitat humana; una força totalment legítima en la nostra societat, vista com a necessària, justificable i positiva. Lamentablement les fal·làcies naturalistes que envolten la comprensió col·lectiva dels dos gèneres i els dos sexes no formen part, encara, de la llista de violències a eradicar per a molta gent que desitja una societat lliure. Des de Brot Bord convidem a tothom a participar a les diferents marxes i accions contra la violència vers les dones que es faran als Països Catalans en motiu del 25 de Novembre d’enguany. Convidem tothom a agafar tots els seus gèneres, posar-se’ls a les butxaques i llençar-los ben fort per esmicolar-los contra les parets del patriarcat; entre totes les persones farem gran l’esquerda. Irina Klitöriß

7


Taller d’argot bord:

bèsties amb ploma

Presentem un recull de noms d’ocells i del seu significat ocult –o no tant ocult. És sabut que els ocells tenen una marcada relació amb el col·lectiu LGTBI, d’entrada perquè hi comparteix l’abundància de ploma o el plomissol. En aquest recull veurem aquests i altres menys evidents, però no entrarem a tractar lloques i gallines, sinó que ens fixarem en l’avifauna autòctona europea i, especialment, catalana. Sense cap dubte hi ha una família que s’emporta el protagonisme en aquest recull: els ràl·lids, pels entesos en la matèria (les polles per la resta de mortals). Es tracta d’una família típica d’ambients humits i, en moltes de les espècies, amb una activitat bàsicament nocturna. L’espècie més abundant i coneguda és la polla d’aigua, àmpliament distribuïda, que ja havíem utilitzat per batejar el marika de platja o piscina. La família té altres membres interessants, com una espècie més gran i robusta, la polla 8 blava, que pels seus colors blaugranes serà l’homòleg de la d’aigua al Camp

Nou, o en el seu defecte qualsevol marika aficionat al futbol. La polla pintada n’és un altre component que malgrat ser molt difícil d’observar en el cas de l’ocell, tant per escàs com per amagadís, a l’argot s’adiu més a la lloca, gai amb molta ploma. La fama de la família no té límits i queda palesa a nivell local, com ho demostra el nom que es recull per al rascló a la plana de Lleida, polleta, i també a nivell internacional, amb els noms que se’ls dóna en altres llengües: sense anar més lluny en castellà trobem la polluela chica i la polluela bastarda. És cert que la resta d’exemples de l’avifauna catalana no són tan obvis, però amb una mica de malícia i recorrent a noms locals, els acabem veient el llautó. Seguim amb el repàs d’alguns dels ocellets que podem trobar a les nostres terres i les seves connotacions a l’argot bord. L’ocellet més habitual a les nostres terres, doncs, és el pardal comú, que són la majoria d’ocells que veurem al llarg de l’any (els del “montón” que dirien els castellans) i un parent d’aquest és el pardal de passa, que aquí s’observa en rares ocasions i sempre hi fa estades curtes, el podem considerar un sinònim al significat que proposàvem per oreneta (erasmus, turistes i forasters en general). El passarell és aquell que és nou o aprenent, patufet, i el passarell golanegre, el podríem prendre per un primerenc en la pràctica del cunnilingus. Seguint amb les pràctiques sexuals el gratapalles és aquell que no passa mai de la masturbació, i el repicatalons, l’actiu estricte o trabucaire, sempre darrere els talons. Pels amants del BDSM trobem el botxí.


Una altra família que dóna per molt són les mallerengues, que definíem com a gai que no calla mai, i el més interessant és l’extensa classificació segons les seves característiques. Aquests són alguns dels representants europeus: la mallerenga de bigotis, l’emplomallada, la cuallarga i la petita no necessiten aclariments; la d’aigua i la blava, en símil a les polles; la capblanca, amb tota la lleterada a la cara, i la carbonera, aficionada al petó de cabró (la podríem definir com a gai que només calla per llepar culs). Aprofitem per comentar que en anglès en diuen “Tits”, i concretament a la carbonera, “Great Tit”. Hi ha tot d’espècies nervioses i bellugadísses, com les piules. Destacarem la piula grossa, que és la gatzoneta de la família, i la piula gola-roja, que probablement serà el resultat de practicar-li una fel·lació a la grossa. De la mateixa família són les cascuetes, també conegudes com a cueretes o cuetes, que definíem com a gai que salta molt, amb moviments fins, tocat i posat. I els noms locals, com és habitual, són font inesgotable d’inspiració. Citarem el culblanc (nom del còlit a moltes zones de Catalunya), per aquell que té tota la lleterada al cul, i el cul-roig, cul-rogenc, cul-roget, cua-roig o cua-roja (alguns dels noms de la cotxa), amb clars símptomes d’irritació després de practicar sexe. A les terres de l’Ebre trobem les txitxarretes, nom local de les boscarles, que podrien ben ser un sinònim de mallerenga. Del més gros de la família, el balquer, en diuen txitxarrot, que proposem per la mallerenga amb polla grossa.

A l’argot bord, a més, ja havíem proposat cotorra pel marica amb molta ploma que no calla mai, i flamenc pel gai xulo i cregut. I tal com parlàvem del graller, és obvi que la gralla és el seu penis. Si ens fixem en la manera de relacionar-se els uns amb els altres, com en les estratègies per lligar, tots sabem que a l’ambient bord també hi ha voltors. Cal mencionar que actualment a Catalunya s’està donant un procés de colonització per part del voltor negre, des del sud, una espècie que molts no estem acostumats a veure, tret d’abundants imatges per internet, i qui més qui menys té certa curiositat per trobarlo a la vida real. Especial menció mereixen els paràsits. Es tracta d’un conjunt d’espècies que tenen per costum prendre les preses dels altres, com qualsevol tercera persona en una relació monògama. Les espècies europees tenen noms molt descriptius que no necessiten explicació: el paràsit gros, el cuallarg, el cuapunxegut i el cuaample. En tots els casos es tracta de nouvinguts prou ben dotats. L’enganyapastors és una espècie nocturna típica catalana que proposem com a sinònim d’EB (escalfabraguetes). Finalment, no podíem acabar aquest recull sense esmentar el rossinyol bord, una forma prou poètica per referir-se a qualsevol membre de la comunitat LGTBI. Laura a la ciutat dels sants. http://argotbord.blogspot.com

9


Sexe col·lectiu De la misèria a l’abundància sexual

10

No és cap misteri, vivim en un estat d’escassedat sexual. En aquest ambient enrarit les relacions sexuals són regulades per normes d’origen patriarcal que determinen i restringeixen on, quan, com i amb qui podem tenirne. Aquesta normativa no està escrita enlloc, forma part del nostre subconscient col·lectiu com a única idea acceptable—i sovint, la única idea coneguda—de relacions sexuals; és, per tant, una construcció ideològica. Per desmuntar aquesta normativa, començaré per transcriure-la toscament i resumida, dividint-la en tres principals models. El primer model normatiu, que anomeno “juvenil”, es desenvolupa a partir de l’adolescència (la normativa ens diu que abans no existeix la sexualitat). Aquí les relacions sexuals s’estableixen en un marc d’oci nocturn i en estat desinhibit a través del consum de substàncies psicoactives, especialment l’alcohol. Les relacions s’estableixen entre persones de la mateixa edat, nacionalitat i estrat social. Depenent del tipus d’ambient nocturn, s’estableixen únicament entre persones del mateix sexe o de diferent sexe. Tan bon punt s’estableix la relació es procedeix a cercar un espai privat (picadero) on reproduir pràctiques sexuals basades en la

pornografia (únic referent sexual existent), el coit per sobre de tot (quan parlem de sexe, estem parlant de follar i per follar entenem penetració; així doncs, si no hi ha coit, no hi hagut sexe). L’objectiu d’aquesta sexualitat és assolir l’orgasme. Les relacions poden estendre’s en el temps o caducar passada la primera nit; fins i tot poden intercalar-se entre vàries parelles, la regla fonamental és que han de ser entre dues úniques persones al mateix temps. Durant la joventut es tolera certa freqüència en el canvi de parella sexual (molt especialment en el cas dels nois) però a partir de certa edat (al voltant dels 30) es procedeix a establir relacions exclusives de molt llarga durada, deixant com a única alternativa sexual a l’adulteri. Aquest seria el segon model normatiu que anomeno “monògam”; és igual que el juvenil però amb una exclusivitat sexual més estricta i perllongada. Per últim, tenim el model “virtual”: amb la proliferació de les noves tecnologies, apareixen noves formes d’establir relacions, basades en la interacció pornogràfica virtual. És també a través de mitjans virtuals que s’estableix un nou mercat on els individus es prostitueixen (en llatí, prostituere, significa col·locar-se a la


vista dels altres, exhibir-se) i es coneixen per tal d’establir relacions dins el marc normatiu monògam o juvenil. Fora dels espais, moments, formes i individus adequats segons la normativa, seguim sentint impulsos sexuals que hem après a reprimirnos des de ben petites. Aquesta repressió es troba en l’origen de l’escassedat sexual. Si bé des de l’anomenada revolució sexual que s’inicià en la segona meitat del segle XX s’ha aplacat bona part de la repressió i misèria sexual més extrema, seguim ben lluny d’un ple “estat del benestar” sexual. Un bon exemple de l’actual pobresa el trobem cada cop que sortim de festa amb ganes de trobar rotllo, i acabem tornant soles cap a casa a altes hores de la matinada. Arribem als nostres llits, aïllades en l’espai però unides en el moment, i ens masturbem buscant en l’orgasme solitari un sòrdid consol a la nostra indigència sexual, fruit del frustrat anhel de compartir la nostra sexualitat. L’autèntic problema és la nostra incapacitat d’imaginar i realitzar altres formes de compartir-la més enllà del model juvenil, monògam o virtual. Així doncs, la principal solució que se’m acut és crear contextos socials on la sexualitat es pugui compartir oberta i lliurement sense haver de sotmetre’s als models normatius; estic parlant del “sexe col·lectiu” altrament conegut com a “orgia”. Utilitzo el primer terme ja que “orgia” té certes connotacions vinculades al vici, la disbauxa i hedonisme incontrolat. Per això considero interessant utilitzar un nou terme i així desfer-nos dels prejudicis que arrossega el terme orgia, construint-nos una nova idea, més rica i complexa sobre tot el que pot arribar a significar. Entenc que el sexe col·lectiu es pot fer i sentir tan eròtic, sensual, íntim i tendre com el sexe entre dues persones, trencant amb la concepció tradicional d’orgia o bacanal. En el sexe col·lectiu també pot haver-hi un afecte profund, no té perquè ser únicament sinònim de superficialitat i llibertinatge. A continuació exposo tres punts bàsics en la defensa del sexe col·lectiu:

1. Potenciar tots els sentits En la nostra cultura, la vista és el sentit hegemònic de la sexualitat, començant pel consum de pornografia on la vista és l’únic sentit en joc, fomentant uns estímuls visuals artificials, irrepetibles en el món real. Generalment ens aparellem únicament a partir de l’atracció visual mútua, ignorant als altres sentits, ja que els espais on ens aparellem (com ara les discoteques) tampoc ens permeten experimentar els altres. No voldria menystenir la vista, però si que crec que l’hauríem d’equilibrar amb els altres sentits, especialment amb el tacte, gran protagonista en la generació de plaer sexual. El sexe col·lectiu és un espai que ens invita a explorar i gaudir del contacte físic i altres sentits al marge del grau d’atracció visual. És així que podem descobrir sentir-nos atretes pel tacte, la olor o la veu d’algú malgrat no ens atragui visualment, ampliant la nostra idea de sexualitat i, conseqüentment, les nostres possibilitats de gaudir-ne compartint-lo amb un llindar molt més ampli de persones.

2. Abundància sexual El desig sexual mutu entre dues úniques persones pot ser genial, però també cal dir que és rar i difícil de trobar, i encara més si el nostre desig es basa únicament en l’atracció visual. Afortunadament, el sexe col·lectiu no precisa que el desig sigui mutu, en té prou amb el desig, i això fa possible que les relacions es multipliquin exponencialment. M’explico: escollim un grup de 6 persones a l’atzar i intentem aparellar-les segons els models normatius. És prou difícil que s’hi donin gaire atraccions mútues i, en tot cas, segur que queda gent exclosa sense ser corresposta. Però en canvi si que és molt provable que tothom es senti atret per almenys una altra persona del mateix grup. En el sexe col·lectiu ja no és necessària l’atracció mútua perquè la relació tingui lloc, n’hi ha prou que cadascú senti desig per algú altre. Així es poden donar relacions sexuals entre persones que en els models normatius basats exclusivament en l’atracció mútua serien impossibles.

11


En el gràfic, les fletxes indiquen la direcció de l’atracció sexual d’uns individus vers els altres. En el model normatiu veiem que en un grup de 6 individus es donaria una sola relació sexual entre dos d’ells (el 3 i el 4, els únics que comparteixen atracció sexual mútua), mentre que en el sexe col·lectiu ningú es quedaria exclòs de tenir relacions sexuals.

3. Ampliació i enriquiment de la nostra sexualitat En el sexe col·lectiu es multipliquen les possibilitats de pràctiques sexuals per les persones que hi participen, és un espai on descobrir les nostres parafílies1 i sense complexes—malgrat siguin considerades patològiques pel DSM-IV (Manual diagnòstic estadístic dels trastorns mentals), com ara: l’exhibicionisme i el voyeurisme, els fetitxismes, el BDSM (sado-masoquisme), el transvestisme, la doble penetració o penetració en cadena... Imaginació al poder!

Molt bonica la teoria, però això com es duu a la pràctica? Recordo el que em va explicar el Gégé quan era de visita a una casa okupada per joves punkis a Montpeller: es trobava tota la penya en la sala comuna de la casa quan va aparèixer una 12

1 Parafília: Modalitat de comportament sexual en què la realització o la imaginació, repetida o exclusiva, de determinades pràctiques, considerades inusuals o extravagants, és indispensable per a assolir l’excitació sexual. 

tia que dirigint-se a tothom va proclamar en senyal de convit: “sexe a la meva habitació!” i la major part de la penya no s’ho va pensar dos cops a l’hora de seguir-la. També recordo el cas d’uns joves militants de l’EI que en el marc d’una acció pel dret a l’habitatge que consistia en acampar una nit a sota un pont al bell mig de Girona, van acabar cardant una orgia dins la tenda en tota regla. Aquests són els dos únics casos contemporanis de sexe col·lectiu lliure i gratuït que conec. Els altres que conec són orgies restringides a biohomes o bé hi intervé la droga com a desinhibidor, per la qual cosa no em semblen gaire o gens interessants. Així que fixem-nos en els primers casos, com ho fem per estendre’ls i reproduir-los, ja conscients del seu potencial benefici? El principal problema a l’hora de plantejar sexe col·lectiu és que essent una nova modalitat d’interacció, no sabem gaire com comportar-nos, estem molt nervioses i al capdavall tampoc el sabem gaudir. L’inici de qualsevol nova forma de interacció resulta molt forçat i fins que no portem un temps de rodatge no


13


comencem a saber gaudir-ne. Això mateix ens va passar quan ens vam iniciar en el sexe en parella, però amb el temps i la pràctica la majoria hem acabat naturalitzant aquestes relacions, i ara ens resulten ben fluides i naturals. Amb les relacions en parella ens forcem sense fer escarafalls perquè és el que tothom espera de nosaltres i el que rep més reconeixement social. En canvi és molt fàcil trobar gent que renega del sexe col·lectiu perquè diu que ho va provar un cop i que no li va acabar d’agradar. Si tothom que no ha fruit apassionadament el seu primer polvo amb una altra persona fes igual, de ben segur no hi hauria problemes de superpoblació en el món. També és ben normal trobar gent que sense haver provat mai el sexe col·lectiu, en renega. Aquest és un prejudici molt gran, i no és pas casual: és producte de la nostra cultura monògama. Per poder jutjar i comparar el sexe col· lectiu amb el sexe entre dues persones, abans l’hauríem d’haver normalitzat plenament—i tan bon punt l’hem normalitzat, dubto que sigui tan fàcil repudiar-lo. Així doncs, plantejar el sexe col·lectiu requereix d’un procés gradual d’aprenentatge col· lectiu, que es tradueix en crear espais i contextos transicionals que ens facilitin posar-nos en l’escena. Comencem per l’espai: els llits no funcionen, no hi cabem i ens caiem per les bandes, l’ideal és fer-ho al terra, de manera que ens puguem relacionar horitzontalment i sense obstacles entremig. El terra hauria de ser el màxim de suau, tou i net possible. Els coixins són un plus. L’altre factor clau és la llum: jo recomano començar sense llum, especialment entre gent coneguda. Fer-ho a les palpentes pot servir per ajudar-nos a perdre tota la vergonya i “deixar-nos anar” gràcies a l’anonimat que ens brinda la foscor. Més endavant podrem anar incrementant el grau de llum.

14

El més complicat és crear el context idoni perquè floreixi el sexe col·lectiu. D’entrada cal reunir un grup de persones, la qual cosa ja és prou difícil enmig de l’individualisme en què estem immerses, i a sobre fa falta que hi estiguin predisposades!

No acostuma a funcionar quedar dimarts a les 11 de la nit per fer una SEssió de Sexe Col· lectiu (a partir d’ara “sesc”), la majoria de la gent no està preparada per un canvi tant radical i sobtat en la seva sexualitat. És més fàcil començar per les versions més light del sexe col·lectiu: podem plantejar fer una sessió de massatges o un taller de carícies. El que a mi m’ha funcionat és fer la dinàmica de l’era glacial: cadascú és un animal diferent i es construeix un niu amb coixins o el que trobi. A partir d’aquí una veu “en off” va narrant el transcurs del joc: cada animal es troba en el seu niu hibernant durant l’era glacial fins que el gel comença a desglaçar-se, llavors els animals comencen a despertar-se i a sortir dels seus nius, trobant-se i acostant-se a altres animals. Després de tants anys hivernant estan molt contents de poder tornar a relacionar-se amb els seus semblants.. En aquest punt és molt habitual que els jugadors sobreactuiin el seu paper d’animal, convertint el joc amb un guirigall de sorolls zoològics. Per això aquí és bo que el narrador apunti que “no cal actuar com a animals... ja som animals!” de manera que s’abandona el joc infantil de “fer l’animal” donant peu a la sensualitat i erotisme més de caire humà. També és una bona idea, establir prèviament al sesc el límit on es vol arribar, començant per una sexualitat més eròtica i sensual, sense ni tan sols necessitat de treure’ns la roba, i a partir d’aquí anar pujant de to, d’acord amb el ritme de cadascun dels participants. La qüestió més important a l’hora de portar el sexe col·lectiu a la pràctica és el tema dels límits. Hem d’aprendre a comunicar els nostres límits i a respectar els dels altres. El primer pas és establir un codi de límits comú: si em distancio de tu o et paro amb les mans és clarament un NO (no vull estar amb tu o no m’agrada això que em fas); si no et faig res és un “no em molesta el que em fas (probablement m’agrada), pots seguir”. Tot i així no hem de pressuposar que tothom sap posar límits i que tothom sap respectarlos, així doncs, hem d’estar alerta i entendre que estem totes aprenent. Per això és molt positiu després d’una sessió parlar obertament


sobre com ens hem sentit, si hem sentit traspassats els nostres límits i assenyalar coses a millorar. És prou obvi, però no està de més remarcar que els participants han de poder i sentir-se lliures d’abandonar el sesc en qualsevol moment.

Visca el comunisme econòmic i sexual! Mori el capitalisme i el patriarcat!

Sembla que l’objecció més gran que se li pot fer al sexe col·lectiu és l’augment del risc en el contagi de malalties de transmissió sexual, però això no té perquè ser així. És cert que hem d’estar més a l’aguait, especialment amb gent nova i desconeguda i quan en tenim molta al nostre voltant. Per això pot ser molt positiu crear un grup de confiança entre els quals ja coneixem els límits en les pràctiques sexuals de risc a les quals s’exposa cadascú.

Aquestes són les meves primeres idees sobre el sexe col·lectiu, agraïra immensament les vostres crítiques, valoracions i noves aportacions per tal de millorar aquest text, o fer-ne un de totalment nou i molt millor. Em podeu contactar aquí: difonlaidea@gmail.com

Passar del sexe binari al col·lectiu requereix un canvi de xip molt important: contràriament al sexe normatiu, en el sesc el sexe no és un calculat i ajustat intercanvi entre dues parts a l’estil “si jo et faig una fel·lació, després espero que me la tornis” o “si tu et corres abans, has de continuar fins que jo em corri”. En el sexe binari posem tot el pes de la nostra satisfacció sexual sobre la nostra parella, ens exigim moltíssim mútuament! Ens forcem a dur a terme pràctiques sexuals per complaure l’altre—i a voltes ho fem mútuament, follant sense desig, purament per inèrcia socio-cultural. Per contra, el sexe col·lectiu és una oportunitat per trencar amb la repressiva i limitada rutina de la nostra sexualitat hetero-monògamopatriarcal. Si el desig és infinit, perquè seguir limitant-lo a una sola persona? La idea del sexe col·lectiu és molt més que una fantasia sexual molt comuna, és una poderosa arma que esmicola la dominació i la propietat privada. Sense sexe comunitari, no hi ha comunisme que valgui. Podem col·lectivitzar totes les terres, però si no col·lectivitzem les nostres sexualitats, la misèria i el privilegi seguiran sent moneda comuna.

Na Pai

Si el desig és infinit, perquè seguir limitant-lo a uNA SOLA PERSONA?

15


Anima Borda Per

Jénifer Ballvé i Kevin Puntí

Estimades! En aquesta Ànima Borda de tardor ens endinsarem en el món de la música borda… però no us espanteu perquè ‘bord/a’ no és sinònim de ‘modernor superficial’. El que pretenem amb això és obrirvos la ment cap a altres melodies, atemptar contra el ‘Benicàssim i el Faraday son lo más’ i també contra el tòpic ‘a mi només em molen els grups del rotllo’. Allibera’t i escolta música borda!

els seus clips i directes. Cerca’ls pel Youtube. Aquí tens una de les perles de les seves lletres: ‘No és necessari aprendre… tinc el DVD al meu anus’. www.myspace.com/sexysushymusic

Les Absentes. Sexy sushi ...Aparença de modernes, ànima punk.

16

Sexy Sushi és un grup francès d’electropunk amb un so i unes lletres brutes i potents. En destaquen

No us perdeu aquest grup altcardenenc que està revolucionant els nostres escenaris. Fan desestructuracions folk, és a dir, agafen cançons, les trinxen i les tornen a fer noves barrejant-hi rock, ska, blues, reggae, funky, punk, disco… Un dels trets remarcables d’aquesta traca musical és l’art de la can-


tant per esdevenir en una mateixa actuaci Tomeu Penya, el Drogas de Barricada amb rampells shakirians, Núria Feliu, un cantant sexy o un cumbaesplaieru que encara es recorda dels Esquirols. www.myspace.com/lesabsentes

Hija de perra Hija de perra és una drag xilena radical. Les seves actuacions són atacs bords contra l’heteronorma. Farta del pudor sexual, aposta per una sexualitat que pot semblar exagerada i excessivament pornogràfica… però només és resistència, resistència borda. S’autoproclama com una vagabunda de la lujuria perquè es troba atrapada, com moltes de nosaltres, en un món on només pidolem sexe i consumim pornografia lluny d’alliberar les nostres sexualitats. En definitiva, la filosofia d’Hija de perra és: ‘mentre no ens deixin ser lliures, escandalitzaré, seré una marrana, em rebolcaré en totes les misèries sexopàtiques…’. Algunes la titllaran de nihilista, altres de ‘travesti de merda’ i potser algunes entendran el seu missatge i sabran que cal destruir el patriarcat. www.myspace.com/indecenciatransgenica

17


anal La neurosi

Sexe anal. Sexe tabú, dolorós, pervers, extasiant, orgàsmic, prohibit, fosc, tendre, sexopàtic o lent... però, sobretot, inquietant. La pràctica del sexe anal, analitzada fora de contextos culturals, és una pràctica més, amb els seus components propis: pot ser universal (tota persona té anus independentment dels seus genitals) i té variables sexuals (sexe oral, penetració, masturbació...). Si analitzem aquesta pràctica a través de paràmetres culturals tot sembla més complex. 
Entorn d’aquesta pràctica s’ha nodrit l’antagonisme heterosexual/homosexual, creant una línia de divisió basada en el sexe anal. L’heterosexualitat normativa mostra un clar rebuig a “l’exploració anal”, habitualment des d’un to burlesc; i l’homosexualitat (masculina) n’ha fet la seva pràctica sexual per excel·lència, normativitzant a través d’aquesta pràctica les relacions entre homes. 

El sexe anal és un univers molt desconegut, ple d’ignorància i prejudicis.
 Com a professional, et recomano que no apliquis la barrera típica a l’hora de llegir aquest text (la burla, la rialla, el desinterès...), principalment perquè tan sols et pot ajudar a mantenir-te en un rol d’ignorància i, sincerament, sé que, com tothom, sents un cert morbo i interès davant del desconegut... Avui descobrirem la Neurosi Anal.

18

Mitologia masculina heterosexual
 L’heterosexualitat ha estat l’única opció sexual constantment visibilitzada al món, i, per tant, tan sols s’ha autodefinit davant la visibilització d’altres opcions sexuals. El sexe entre homes s’ha simplificat sovint, segurament més de paraula que de fet, en el sexe anal, i, especialment, en la penetració anal. L’home penetrat és entès com a “passiu”, “fa de dona”. Evidentment, aquesta relació dona-passivitat és estúpida, però, certament, el mascle heterosexual normatiu ha de defugir el sexe anal, concretament la mal anomenada passivitat, per emmotllar-se al rol que el sistema patriarcal li atorga. El fet de cercar sexe en el propi anus pot ser humiliant o li pot costar la definició de la seva opció sexual. El seu objectiu és preservar l’anus.

La dicotomia actiu/passiu El passiu i la dona. Dos rols. Diferents, és clar. La dona heteronormativa sent plaer al ser penetrada. El passiu també. Dins l’esquema patriarcal, doncs, qui penetra se li considera una certa superioritat sexual que a qui és penetrat. Tot i així, l’home “passiu” continua sent un concepte perillós. Sovint, el seu perill s’amaga rere la burla, però l’home passiu confirma l’opció de gaudir en l’exploració del propi anus, podent ser, per tant, penetrat per a una millor recerca del propi plaer.

El perill de l’home passiu és l’evidència de la incapacitat masculina heterosexual per a recórrer a totes les seves opcions de plaer.


Superar la Neurosi

 Siguis gai, transsexual, heterosexual, hermafrodita, mascle... pots veure com el sistema t’ha imposat un rol i una conducta sexual normativa. Sovint t’ha estigmatitzat i t’ha adherit a un grup, a un estatus, partint d’aquestes etiquetes. 
El sexe anal és un sexe universal. Tothom té un anus i la possibilitat d’explorar el plaer a través d’aquest. I No. No estic demanant que tothom tingui unes pràctiques anals concretes o no desitjades. Simplement qüestiono el tabú incrustat a la masturbació anal, per exemple; a la possibilitat del sexe anal. 
Segurament, molts mascles heterosexuals no saben el plaer que se sent quan algú et menja el cul, i, per molt que la meva expressió tan clara els pugui semblar una grolleria, continuaran sense saber què se sent quan et mengen el cul.



En altres edicions de l’Accent Bord, la meva becària, Bella Mia, havia instruït sessions per a la recerca del plaer anal. 

Potser veuràs això com una frivolitat més del Brot Bord escrit per una psiquiatressa decadent. M’és igual. Tu esculls. És la teva vida, el teu anus i el teu plaer. Si n’ets incapaç, espero que puguis entendre que la resta, tard o d’hora, el voldrà practicar, sentirà la curiositat de cercar el plaer que pot trobar en el seu cos, i ho faran sense ser esclaus de cap moral esclava de tabús i complexos. Dra. Maeso

Exercicis pràctics 

El primer exercici és l’alliberament de tots els prejudicis acumulats. El sexe anal no és reservat a cap tipus d’etiquetatge. Se’n pot gaudir, explorant-lo i coneixent-lo.

Negarse a la masturbació anal sol respondre a l’alienació concreta a un rol sexual. L’exploració del plaer anal és senzilla si som nosaltres qui experimentem amb nosaltres. Amb dits, aigua, profunditats, gruix... A partir d’aquí, el sexe oral a un anus també pot resultar molt senzill i satisfactori.

Però, com ja he dit, és la penetració anal el més gran dels mites. I ho reconec. La facilitat per a ser penetrat és molt variable en cada individu, estat corporal i mental, i circumstància. Però qui pot aconseguir practicar-ho sense traumatismes, dolors i malestars, pot trobar en aquesta penetració un èxtasi immens, i la possibilitat la té tothom, tot i que el procés pugui ser més o menys complex.

* Na Pai defensa l’ús d’hortalisses agroecològiques cultivades per pagesos de proximitat per descobrir i gaudir el plaer anal. Es pot començar per una pastanaga escarransida i anar augmentant el diàmetre fins arribar a una formosa albergínia de bona temporada o als carbassons tardans per les més intrèpides.

19


LES DÈRIES DE LA GLÒRIA HOLE:

‘Quan de la sordidesa Racó poètic

neix l’art’

En aquest primer racó poètic comptem amb un poema cedit pel poeta Martí Sales. Me’l trobo sovint al New Chaps (un bar leather on el cuir, l’hipermasculinitat i la poesia es fonen en una crema espessa i picant) i hem quedat que m’anirà passant alguns escrits per publicar a l’Accent Bord…autèntiques espurnes bordes. En Martí també és el cantant dels Surfing shirless. Us en recomano un clip! (cerqueu al Youtube ‘taxista Surfing shirles’: els taxistes són sexys i a voltes et sorprenen…).

QUARTA IL·LUMINACIÓ: INTO THE MAËLSTROM Cap caterva d’astrònoms -embriacs de tanta ciènciahagués pogut preveure el que va passar: Mart i Júpiter  -els dos planetes- es descobriren l’un a l’altre amants. Com cubitos maggi, -a l’instant- van desfer-se dins l’olla fosca i anònima de la cabina d’un sex-shop. Furtius allargaren petons i abraçades, inserint de canto les monedes quan calia.

www.brotbord.blogspot.com si vols col·laborar amb 20 l’accent bord, escriu-nos a brotbord@gmail.com

La lluor telegràfica de la nebulosa d’Orió -o potser fou el reflex breu d’una pel·li porno?canvià llurs estel·lars nuclis per fulgurants testes d’herois romans: quin fabulós despertar a l’humana felicitat! L’espai sòrdid esdevingué temple. (del poemari Huckleberry Finn, Premi Vila de Lloseta 2005, Ed.Moll 2006)


Accent Bord 7