Page 1


XVI CONCURS LITERARI Pàgina Presentació.................................................. 3 ELS CONTES D’INFANTIL......................... 5 Infantil 3 anys ............................................ 6 Infantil 4 anys............................................. 12 Infantil 5 anys A........................................ 16 Infantil 5 anys B........................................ 19 ELS CONTES DE PRIMÀRIA.................. 23 1r A................................................................ 24 1r B................................................................ 27 1r C................................................................ 30 2n A.............................................................. 32 2n B.............................................................. 35 3r A.............................................................. 39 3r B.............................................................. 43 4rt A............................................................ 46 4rt B............................................................ 48 5é A.............................................................. 51 5é B.............................................................. 56 6é A............................................................. 60 6é B............................................................. 65 “Inventem endevinalles” ........................ 69


CURS 2014-2015 PRESENTACIÓ XVI CONCURS DE CONTES “...van preguntar al venedor si tenien bigots de gat, pues de pinta i un mànec de paella...” Anar a la compra sempre resulta un poc fastigós. Fes la llista, mira que no se t'oblide res, agafa el carret o les bosses,.... Només falta que arribes i t'hagen canviat de lloc les prestatgeries: on estaven les conserves ara està el paper higiènic, on estava el detergent ara han posat els productes lactis,... Acabes fart de pegar voltes per a trobar uns mocadors de paper o una capsa de galletes. I no diguem res si el que busques són bigots de gat, pues de pinta o mànecs de paella! Aquestes coses no són gens fàcils de trobar en una mateixa botiga. Hem de fer moltes voltes, regirar moltes prestatgeries, preguntar a molts venedors, demanar informació ací i allà..... Ja vos podeu imaginar la cara que fan els venedors i el que ens responen quan els fem aquella comanda: “D'això ja no se'n fabrica” o “El darrer el vam vendre ahir mateix” o “En tindrem la setmana que ve”. Intenten no desanimar-nos i fer-nos veure que en la seua botiga hi ha el millor servei i les millors mercaderies. Són professionals i servicials però saben que totes aquelles coses que els demanem no es venen a les botigues. La fantasia no es ven a les botigues. Ni a les botigues ni enlloc. La fantasia està en cadascun de nosaltres, en cada lloc, en cada moment, en cada imatge, en cada so. No cal comprar-la ni fer cua per a replegar la comanda. Només hem de deixar que ens envolte, que ens entre pels ulls, per les orelles, per cada porus de la pell. I quan ja la tenim no deixar-la fugir, fer-la créixer, imaginar històries, crear personatges, construir ciutats, recórrer països, viure aventures... Tot això ho fan perfectament els alumnes de la nostra escola. I la prova la teniu davant de vosaltres. No han anat a comprar a la botiga. Han agafat la fantasia de tot arreu i l'han treballada de valent. Han inventat, creat i construït. Ells són els autors i els actors principals de totes les històries. La resta (mestres, pares i mares) som els actors secundaris o, si convé, els proveïdors de materials (idees, consells, propostes) per a la construcció de les històries. Entre tots ho hem aconseguit un any més. Felicitats a tots els xiquets i xiquetes pel seu treball i enhorabona a tots, mestres, pares i mares. Llegiu, gaudiu i deixeu entrar la fantasia!!! Castelló, abril de 2015


AUTORS: 5 ANYS B


UNA AVENTURA MÀGICA

1r C

Hi havia una vegada una colla d´amics un poc especials. Sabeu per què eren especials? Perquè la colla estava formada per animals salvatges i domèstics. Com tots sabeu aquests animals no poden ser amics perquè els salvatges matarien als domèstics. La colla Paxim- paxam estava formada per: un gosset blanc, peludet i simpàtic; un gatet marró, negre i divertit; una papallona multicolor i nerviosa; un lleó turquesa i dolcet; una serp roja, verda i amable; i per últim un llop groc, taronja i molt feliç. Un dia els amics van decidir anar a la muntanya d´'excursió, però en tant mala sort que es van perdre i van fer cap a la selva Lululú. Tots ells van començar a caminar entre els arbres i les plantes. De sobte van sentir unes veus molt profundes que venien dels arbres. - Arbre: Per a poder sortir d´'aquesta selva haureu de trobar uns llaços màgics. - Gat: On els podem trobar? -Arbre: Heu de cantar una cançó màgica per a trobar-los. -Papallona: Quina cançó hem de cantar? -Arbre: Agafeu una fulla del meu cap i allí està escrita. - Gat: Mireu, mireu!!! Aquí tenim la cançó escrita!!! -Arbre: Ara només l´'heu de cantar tots junts molt dolçament. -Tots junts: Lalalalalo els llaços són la solució, lalalalalo els llaços són la solució. De sobte al costat dels arbres i les plantes van començar a aparèixer llaços lila. -Llop: Mireu un llaç!! -Lleó: Mireu un altre llaç!! -Gos: Tot està ple de llaços!!


-Serp: Aquests llaços ens marquen un camí. -Arbre: Sí! Si seguiu els llaços màgics trobareu la sortida. La colla d´animals Paxim-paxam va seguir el camí que anàvem marcant els llaços, però de sobte al mig del camí va aparèixer un mag. -Papallona: Senyor mag, estem buscant la sortida. Ens pot ajudar? -Mag: Aquí s´acaba el vostre camí de llaços, ara heu de trobar unes flors d´'or que us indicaran el camí que falta per arribar a la sortida. -Gos: Com trobarem les flors? -Mag: Ballant!!!! -Gat: Què hem de ballar? -Mag: Has de pegar una palmada i repetir dues vegades shtt, shtt. Tots junts van començar a ballar allò que el mag els va dir. La colla d´amics es van quedar al·lucinats en veure com s´obria un camí de flors d´or que els guiaven cap a la sortida. Quan van sortir de la selva Lululú no es creien el que havien viscut en aquella selva. Finalment, al dia següent quan van anar a l´escola van contar molt contents l´aventura màgica que havien viscut en aquella selva i tots junts van cantar i van ballar la cançó de la selva que els va ajudar a sortir.

FI AUTORS I AUTORES: L´ ALUMNAT DE 1r C


Hi havia una vegada, un peix anomenat Nico que sempre estava content perquè tenia tres amics: dos xiquets, Pablo i Adrià i una xiqueta que es deia Marga. Però, hi havia un tauró roí que es deia Àlex que sempre estava enfadat perquè no tenia amics. Un dia, Pablo li va dir al tauró: - Tu no tens amics perquè tractes malament a la gent. Àlex, el tauró, li va contestar: - Tu què saps el que jo faig amb la meua vida?Deixa'm en pau! - Ho sé perquè ningú vol ser el teu amic - va respondre Pablo. Els quatre amics,Pablo, Nico, Adrià i Marga es van fer una casa de dos metres. Van posar una gran roca i unes quantes algues. La van decorar, pintar, van ficar una cadira molt moderna a dalt de tot. Van fer una votació i van nomenar a Nico l'alcalde i els demés regidors. Per la nit, quan els quatre amics estaven dormint, el tauró se'ls va emportar a la seua casa i , quan es van despertar, no sabien on estaven. Els quatre amics es van reunir i van dir: - Ara ens separarem , fugirem cada un per un lloc i anirem a la nostra casa. - Bé! hem fugit!-va dir Adrià. Però, Nico, l'alcalde, va dir: -Espereu un moment. On està el meu regidor Pablo? - S'ha quedat a la casa del tauró Àlex- va dir Marga. - Nico, tenim que anar a casa del tauró a buscar-lo?- va preguntar Adrià. - Clar que si!- digué Nico.


Van entrar sigil·losament a la casa del tauró però no el trobaven. Aleshores, el tauró els va dir: - Busqueu al vostre amic Pablo? El tinc a la meua sala de foc. - Dóna'm al meu regidor Pablo!- va dir enfadat Nico. - Si el voleu, me'l tindreu que furtar. Ràpidament es separaren i Marga va aconseguir rescatar-lo. Aleshores va fer un senyal: blu,blu,blu,blu,blu...!!!!! que significava que havia trobat Pablo. Finalment, se'l van emportar a casa i van tornar a estar junts com sempre. I, mai més, es separaren.

Pau Collado 3r B


Hi havia una vegada, una xiqueta que totes les nits somiava el mateix somni. La xiqueta es deia Annet. Totes les nits somiava que es mudava a un món d'animals. Els animals eren com les persones i parlaven també igual que ella. Tenien roba, caminaven amb dues potes.... Era molt divertit! Cada vegada que es despertava pel matí, volia que tornara a ser de nit per poder continuar el seu somni. Una vegada, quan havia arribat, li va preguntar a Canela que era una gosseta molt simpàtica: - Què és aquest lloc? Canela, li va contestar molt alegre: - És el món dels animals. Ací els animals parlen, caminen, es posen roba... fan de tot!. Jo t'ajudaré a ser feliç en aquest món.

Aleshores, Annet va intentar que ells feren moltes coses més. Així que va decidir construir-hi moltes coses com : un museu, una perruqueria, una oficina de correus, una empresa per fer cases i decorarles, una discoteca, una tenda de fotos,...

El poble es va fer molt gran gràcies a Annet. Així que la van nomenar alcaldessa i van construir un ajuntament en el qual treballa Canela, la gosseta. Finalment, Annet es va quedar molt feliç sent l'alcaldessa del poble. Aitana Nemiña 3rB


EL SOMNI DE LAURA

Havia una vegada una xiqueta anomenada Laura que estava en el seu llitdormint per la nit. De sobte va començar a somniar! Estava en un poble on tot era de xuxes : les cases, restaurants, cotxes.... El poble es deia Xuxelandia. A Xuxelandia també estaven els seus amics Lídia, Joan i Clàudia. Prompte els seus amics es van viciar a menjar xuxes. Un dissabte que no hi havia escola s'en va voler anar amb els seus amics a donar una volta, però ells no volien, estaven massa ocupats en menjar xuxes. Laura es va quedar sola, perquè a ella no li agradaven les xuxes...Be millor dit mai les havia provat perquè deia que portaven massa sucre i no podia provar-les. Una nit, al llit, va sentir un soroll però va parar i es va tornar a dormir. El soroll l'havien fet els seus amics a l'entrar a sa casa, van anar a l'habitació de Laura amb amb molt de compte de no fer soroll i quan ja estaven dins a Joan se li va ocórrer posar a la boca de Laura una xuxe. Lídia i Claudia pensaven que aixó no era una bona idea per si Laura s'enfadava i deixava de ser amiga seua. Joan no els va fer cas i se la va ficar a la boca. Aleshores es van anar correns per que Laura no els pillara. Quan Laura va provar la xuxe es va despertar i va cridar molt fort: - Que bona! M'agrada molt! Me dona igual el sucre, jo me les menjaré igual ! M'encanten! Ja les podré menjar amb els meus amics! I Catacric – Catacrat conte acabat.

Maria Gonzàlez Casado 4rt A


L'INTERNAT Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Maria i que era filla d'una estrela de cinema. Maria no era una bona estudiant i va repetir cinquè. Sa mare va decidir deixar-la en un internat però a Maria no li feia gens de gràcia. Al arribar a l'internat va conèixer a Ana, una xiqueta es pareixia molt a Maria però a Ana si l'agradava l'internat. - Tu ets Maria, la filla de l'estrela de cinema? - Si, i tu com et dius? - Em dic Maria. Maria i Ana es van fer molt prompte amigues. Un dia passejant pel pati va veure una creu marcada en terra. Va agarrar una pala del magatzem de l'internat i va començar a excavar . Va trovar un mapa i Maria va anar correns a dir-li-ho a Ana. Ana es va sorprendre molt era un mapa del tresor. Seguint les indicacions del mapa van arribar al gimnàs. Estava tot molt fosc però van veure que les pilotes es juntaven fins crear un monstre gegant. Ana va retar al monstre a un partit de futbol, se li donava molt be jugar a futbol. Cada pilota que eixia, pilota que perdia el monstre fins que es va des-fer i es va quedar en una piloteta. Superada la prova, el mapa els va conduir al despatx del director, alli van trovar la clau del tresor. El director a entrar a l'habitació i per poc les va descobrir, però van eixir al pati. A pocs metres del despatx descubriren el tresor. Que van fer amb el tresor? Açò es una altra història...

Emma Mestre Figuero 4rt A


Vet aquí una vegada dos germans, Paula i Alex, que vivien en un poble de l'Índia. Davant del poble es trobava la muntanya sagrada. Un bon dia els germans decidiren explorar el seu interior. Desprès de caminar una estona van veure una cova, s'endinsaren i allí enmig hi trobaren un cofre roig, un verd, un blau i un groc. Alex, sense pensar, va anar a agafar-los però... Havia caigut en una trampa! Paula, molt espantada, va anar al poble a demanar ajuda. Quan va tornar amb alguns veïns ja era massa tard, Alex ja no estava, algú se l'havia emportat a lo més profund i fosc de la muntanya. Els habitants de poble decidiren baixar a buscar-lo, per això agafaren cordes, arnesos, cascos... Finalment el van trobar, estava nerviós, plorós i ple de fang. Lligats amb les cordes pogueren eixir, però en mitat del camí aparegué un àgil i feroç dinosaure. Paula va lluitar amb ell per tal de salvar al seu germà i a la gent que estava ajudant-lo a eixir d'aquella espantosa cova . Ho va aconseguir, però hagué d'anar a l'hospital a curar-se les ferides que li havia fet el dinosaure. Passat el temps va entrar més gent a la cova per a buscar els cofres, però ningú ho va aconseguir, aquells cofres havien desaparegut. Mai van saber que hi havia dintre d'ells. I conte contat conte acabat qui no s'alci té el cul foradat. Yaiza Buig Niza 4 t. B


En un país molt llunyà vivien dos monstres, Hanc i Wocan. Hanc era baixet, de color verd i tenia tres ulls; Wolcan era alt, de color blau i sols tenia un ull.

Eren molt amics, anaven al mateix col·legi i a tots dos els agradava jugar a futbol, el seu esport preferit. A l'hora del pati estaven sempre jugant amb el baló o fent un partit amb la resta de companys. Els dos amics decidiren apuntar-se a un equip de futbol professional. Hanc va fitxar pel F.C. Calavera, on hi jugaven Exodus i Open, companys de l'escola i a Wocan el va fitxar el F.C. Ombra. L'amistat entre els dos amics poc a poc es va anar trencant per la rivalitat que hi havia entre els dos equips, però pogueren solucionar-ho quan Hanc és va passar al F.C. Ombra.


El dia de la final es van enfrontar els dos equips. El equip de Hanc i Wocan perdia per 0-3, però van remuntar, acabant 4-5. Ara calia jugar contra el F.C Llum, un dels equips més poderosos del planeta. Els jugadors del Calavera estaven preocupats perquè sabien que l'única manera de guanyar-los era fitxant als millors jugadors de tots els temps, per això decidiren agafar la màquina del temps i anar a l'era dels dinosaures on vivia Mop, un jugador molt i molt bo. Després van anar a la lluna a buscar a Grinch, també era molt bo però un poc boig jugant. De la lluna van parar al país dels dracs a per Dragon Five, ja tan sols els quedava passar per l'illa màgica a per Pengono. JA ELS TENIM A TOTS!!!!!! El gran dia va arribar, tots estaven preparats. El Llum i el Calavera al mig del camp i el partit va començar. Sabeu com van quedar? 0-1. EL CALAVERA CAMPIÓ!!!!!!!!,

Mario Armillas Stancu 4 t. B


Les Aventures de Barba Blanca Hi havia una vegada un pirata que li deien Barba Blanca i que era el pirata més desgraciat de tots. Ell volia ser com tots els seus amics pirates, però ell encara no havia trobat un tresor. A Barba Blanca li donava vergonya eixir al carrer perquè tots els altres pirates es burlaven d'ell, per això un dia es va dir a si mateix: necessite aconseguir un tresor! Per a poder fer-ho només necessitava tres coses: un vaixell, un mapa i una tripulació. Pel que fa a aconseguir un vaixell tenia problemes perquè ell no tenia diners i clar, com hi ha crisis, ara ves i busca treball. Però això no el va detindre, ho va fer a l'antiga: a ferse el pobre! Però clar, com ell ja no tenia diners no es que canviara molt la cosa... Va passar un mes i assoles va guanyar 10 euros i un vaixell valia uns 500 euros, però clar el mes barat. Amb la intenció d'augmentar ràpidament els diners que tenia, se'ls va gastar tots en el sorteig de la Once. El primer el va perdre i el segon també però a ell encara li quedava confiança en si mateix perquè diuen que a la tercera va la vençuda. Malauradament tampoc li va tocar el tercer numero i quan passava davant d'aquell venedor tots els dies, ell li deia: -Me`n compres un? Però el pirata li va contestar: - No! que me times! - ja que Barba Blanca s'havia gastat tots els diners que havia estalviat en un mes. Un dia qualsevol estava a sa casa i va veure a la tele un concurs que regalava vaixells als que concursaven i ell, per suposat, es va apuntar amb la sort que el van elegir. Quan va arribar el dia del concurs li van fer unes preguntes. Primera pregunta: - Qui és el pirata més desgraciat? - Barba Blanca, és a dir, jo. Va respondre ell. Segona pregunta: -A quantes persones ha timat el sorteig de la Once? -A totes menys al que ha guanyat. Va raonar ell. Tercera pregunta: - Sap vostè quant costa el vaixell que regalem en aquest programa? -500 euros! Va dir. I com va encertar totes les preguntes li van regalar el vaixell. Era el model més barat però almenys ja tenia el vaixell que tant necessitava.


Ara li faltaven el mapa i la tripulació. El mapa no era tan difícil d'aconseguir però també era problemàtic . Per obtenir-lo, primer havia d' anar a la tenda de mapes. Quan hi va arribar es va adonar que tots eren caríssims i no podia permetre's comprar-los. De camí a casa es va trobar al xic que li havia venut els cupons de loteria i amb qui ell estava molt enfadat perquè li havia timat 3 vegades: no una, ni dos, sinó tres! Aquell xic per compensar-li, sabent que necessitava un mapa urgentment li'n va regalar un que casualment s'hi havia trobat tirat pel carrer feia un temps. Era el mapa del tresor del Fènics! el tresor que mes buscaven els pirates perquè deien que tenia moltíssimes riqueses! Era increïble! Va pensar Barba Blanca. Per tant, ara ja només necessitava la tripulació. Encara sort que la tripulació era el mes fàcil d'aconseguir. Va cridar un quants amics i ja ho tenia tot complet. Barba Blanca, abans d'eixir de casa, va dir: -Mmm... crec que em falta alguna cosa... I va pensar més i al cap d'una estona ja va caure en què li faltava: un lloro! Sort que pel carrer se'n va trobar un que s'acabava d'escapar. Ara sí, per fi podia posar rumb a l'illa Fènics. El viatge va ser molt dur: hi havien taurons, remolins i per rematar, boira. Com no veien res, i no coneixien la zona, es van xocar contra l'illa. Com el Titànic contra l'iceberg, doncs 'aixina'. Van haver d'anar a l'illa nedant i quan per fi estaven en terra van consultar el mapa per saber el camí que calia agafar per trobar el tresor. Com era d'esperar hi havien dos camins, el de l'esquerra que era el de la mort i el de la dreta que era el de la felicitat. Amb la mala sort que ells van mirar el mapa a l'inrevés i van agafar el camí de l'esquerra pensant que era el camí de la felicitat. Al camí de la mort hi havien dos proves: el llac de la mort que s'havia secat i el barranc de la mort que eren 30 cm. Quan amb l'ajuda de la seua astúcia van passar tot això, van accedir a la càmera del tresor. Allí assoles hi havien dos coses: un ou de fènics màgic i unes peces de roba bruta amb una nota en què posava: ara ja pots fer-te el pobre.

FI Fran Garrido 5éA


LES Proves DE NORA A LA CASA MISTERIOSA Nora era una gateta prima i menuda de color blanc i negre. Tenia les orelles sempre alçades per escoltar qualsevol soroll, els ulls eren dues boletes blaves sempre alegres i el morret el tenia roig i calentet. Era una gateta jove, de només dos anys. Era nova en el barri, la seua família s'havia mudat perquè l'antiga casa on vivia era molt vella. Al llarg del temps va anar coneixent a tots els que vivien allí, també va conèixer a molts gats amb els que jugava, n'hi havien negres, blancs, grans, menuts, bons i també roïns. Un dia tots els amiguets van quedar per berenar al carrer i Nora els va comptar de un en un i n'eren vint-i-dos, quin barri més gatú, que bé estarem ací. Nora va cridar: - Som vint-i-dos! Al temps que un altre gat va dir: - Mireu aquella casa! Està tota bruta per fora i té una figura dibuixada molt estranya en la paret! I a la finestra es veu la silueta d'un gat desconegut. Anem a investigar! Aleshores Nora va descobrir que no els coneixia a tots. Just en aquell moment, les ames i els amos de tots els gats del barri van començar a cridar els seus gats per tornar a casa i Nora es va quedar sola. Però ella va voler fer la investigació tota sola. Va picar a la porta i no va obrir ningú, va tornar a picar i la porta es va obrir sola. Nora va mirar dins de la casa a veure qui obria, però.., no va veure ningú! Nora va fer un salt endarrere al temps que cridava: - No hi ha ningú! Qui ha obert? Va pensar en fugir, però va ser valenta i va entrar i.., damunt d'una taula va veure un full massa nou per una casa tan desordenada i vella. El va mirar i deia: Si pots superar unes proves trobaràs un nou amic, T'atreveixes??? Hi havia proves? Quina casa més estranya! - va pensar-. Però en veu alta va dir:- Ho faré. Perquè si vull conèixer a qui viu ací, ho he de fer... Amb un gran sospir es va acostar fins a la taula on estava el full, el va alçar i en va descobrir un altre full amb les proves que havia de superar. En la primera prova es tractava de saltar unes tanques gegants de color roig, sort que a Nora se li donava molt bé saltar i va aconseguir superar-la sense molt d'esforç. En la segona havia d'escalar una rampa súper costeruda, li va costar molt però al final la va superar i es va ficar molt contenta. Després, i dins la casa, van començar a caure gotes de pluja, però no era una pluja normal, les gotes eren de color verd. Nora es va donar un bon ensurt i va començar a córrer per eixir de la casa, però.., la porta estava tancada i no la podia obrir, pareixia engarrotada. Aleshores va aparèixer una cartell al seu davant que deia: Això de la pluja de color verd és una prova. Has d'esquivar les gotes. I Nora valenta com era, ho va tornar a provar. Al principi esquivava una, una altra, a la dreta, a l'esquerra.., però es va adonar que per a poder fer-ho millor no s'havia de parar, havia d'estar sempre corrents, i ho va fer tan bé que cap gota la va tocar.


Contenta com estava va tornar a la taula per llegir la següent prova, havia de cantar, però ella només sabia fer-ho en idioma de gat així que va confiar en que el seu cant la fera superar la prova. Després de cantar una cançó que li eixia molt bé va esperar la nota, la definitiva per saber si havia superat les proves que havia estat fent. Després d'un moment de nerviosisme va aparèixer un cartell amb la seua nota definitiva: un deu! Es va posar a fer salts d'alegria i va esperar a veure al seu veí... Es va obrir una porta i va aparèixer una gatet idèntic a ella! Amb una sola diferència, que era un xic. Nora es va estranyar molt i li va dir: - Per què t'amagues si eres un gat molt bonic? - Perquè tinc molta vergonya d'eixir al carrer– va comentar el desconegut, i va afegir – i tu, per què volies saber qui vivia ací? - Per a poder tindre més amics – va respondre. Per cert, com et dius? - Ricky - Vols conèixer als meus amics del barri? - Si, si que vull conèixer els gats veïns. - D'acord – va respondre Nora- vine amb mi. I van eixir per la porta principal de la casa. Quina sorpresa més gran quan un grup de gats els va veure, entre ells estava Moli, un gat un poc impertinent, que va comentar: - Mireu, per ací apareixen els nuvis! - cridant molt. Nora va dir: - Aquest gatet és Ricky, el que viu en aquesta casa. I Moli va afegir: - Què és això tan lleig que està dibuixat a la façana de la casa? Ricky, que estava molest amb l'actitud de Moli va dir: - Quin gat més descarat! A tú no t'ho vull contar! - Continuem, - va dir Nora – anem a conèixer una molt bona amiga meua. - Millor – va respondre Ricky, i et contaré això del dibuix.


Mentre caminaven Ricky li va contar que havia descobert que aquella casa havia estat habitada per el gran pintor Von Estruguen Gattenmatten que no li agradaven gens els gats i va fer aquest dibuix tan lleig perquè cap gat s'arrimara i el molestara. Els dos junts van anar on estava Blanqueta, una gateta molt amable. - Hola Blanqueta – va dir Nora. - Hola Nora, qui portes al teu costat? - va respondre l'amiga. - És Ricky, el gat que viu en eixa casa del costat de la plaça i està buscant nous amics i amigues – va dir Nora. - A mi m'agraden els nous amics – va dir amb molta il·lusió Blanquetavoleu que juguem a alguna cosa? - Clar que si – va afegir Ricky, que ja no tenia vergonya. - Al pilla-pilla? - va dir Nora. Van passar molta estona jugant al pilla-pilla i s'ho van passar molt bé. Al final es van acomiadar de Blanqueta fins un altre dia i Ricky va acompanyar a Nora fins a la porta de sa casa. En arribar allí li va dir: -No m'agrada el teu amic Moli, m'ha molestat tot el que ha dit. Bé, tot no, ha dit una cosa que m'ha agradat molt. -Ah si? Quina cosa ha dit que t'ha agradat tant? -Això de que erem nuvis. Nora es va posar rogeta i li va entrar un poc de vergonya. Fent un esforç li va dir: -Creus que fem bona parella? -Crec que si. I espere que siguem molt bons amics. Es van acomiadar i van quedar per veure's al dia següent. Amb el temps es van fer els millors amics i sempre jugaven junts. Ningú dels dos es va sentir sol mai més i en fer-se grans van acabar sent nuvis i van tindre uns gatets tan bonics com ells.

Marta Canales Sos, 5é A.


VIATGE A UN ALTRE MÓN PARAL·LEL Una vesprada a Castelló quatre xiquets anomenats Fernando, Marc, Víctor i Toni estaven jugant amb el baló. Als quatre els agradava molt fer esport. Mentre estaven jugant, en una ocasió el baló se'ls va anar. Mentre caminaven per l'herba alta en busca del baló, van trobar un gegantesc cercle perfecte on no creixia l'herba. Quan els quatre xiquets van xafar el cercle, van caure dins d'un altre món paral·lel. Quan van arribar a terra, ningú no sabia on podien estar. De sobte, després d'estar caminant una bona estona, va aparèixer un ésser al qual no se li veía la cara. Els va preguntar: -Com haveu arribat ací? Què voleu de mi? Aleshores van contestar a la vegada els quatre xiquets: -Volem que ens tornes la pilota! I el misteriós ésser va respondre: -Si la voleu recuperar, teniu que superar tres proves eliminatòries per parelles distintes i després guanyar-me en una prova col·lectiva. En quant va acabar de parlar va començar la primera prova. Aquesta consistia en trobar l'eixida d'una piràmide abans de que passara mitja hora. En aquesta prova anirien Marc i Víctor. En sonar la campana d'eixida els dos xiquets van començar a córrer. Una vegada dins de la piràmide es van a donar de que hi havia tres serps bloquejant-los el camí d'eixida. Els xiquets van reaccionar molt ràpid saltant per damunt de les serps. Sense adonar-se'n havien xafat una plataforma i van caure. Ara havien de desxifrar una escriptura antiga i anar xafant les plaques correctes. Si xafaven una plataforma equivocada caurien a un llac ple de cocodrils. Una vegada que havien desxifrat l'escriptura, van començar a saltar per les plaques. Quan van acabar de saltar van anar tan ràpid com podien per tal d'eixir de la piràmide. Quedaven cinc segons quan van aconseguir eixir d'aquest lloc. Quan es


van vore, tots estaven molt contents. Quan van acabar de celebrar-ho van anar ràpidament a fer la següent prova. En aquesta anirien Toni i Fernando. La prova consistia en anar per damunt d'una corda en un volcà. Era una prova de vida o mort. Van començar a posar-se damunt de la corda i van observar que era una prova dificilíssima. Quan ja estaven a mig camí,Toni va estar a punt de caure però Fernando el va agafar amb una mà i amb l`altra subjectant-se a ell amb la corda. Fernando va estirar molt fort de Toni i es va posar de nou a la corda. Estaven molt a prop d'aconseguir-ho quan la corda es va trencar. Els dos xiquets corrien amb molt de compte. Van saltar i van aconseguir passar a la següent prova. Era hora de l'última prova eliminatòria. En aquesta prova, que consistia en una carrera de relleus per una cova molt perillosa, corrien contra els dos comandants del ser misteriós. Va començar la carrera quan Fernando es va entropessar amb una pedra, el xiquet s'alçà tan ràpidament com va poder. Fernando li va donar la mà a Marc i aquest va eixir corrents. Marc estava perdent per poc però en l'última volta va accelerar i quan faltava res per a que l'altre equip guanyara, Marc el va adelantar i va guanyar. Els xiquets estaven apunt de recuperar el baló però per a fer això encara havien d'enfrontar-se amb el ser misteriós. Ràpidament els quatre xiquets anaren a la cova per l'últim enfrontament. Quan va aparèixer el ser misteriós es va deixar vore la cara. Era un esquelet. L'última prova va començar. Aquesta vegada consistia en espentejar al contrari per una plataforma i que caía al foc. L'esquelet va començar a espentejar-los. Quasi decidit el resultat, els quatre xiquets van espentejar a l'esquelet amb totes les seues forces. Per aquest moment estaven guanyant molt de terreny. Quan ja estaven quasi tirant a l'esquelet pel foc els va tirar a terra impedint que els


quatre xiquets el tiraren al foc. Aleshores els quatre xiquets es repartiren per la plataforma. L'esquelet no sabia a per qui anar. A la fi es va decidir i va escollir a Víctor. L'esquelet va anar molt ràpid a espentejar Víctor però ell es va moure cap a la dreta. L'esquelet no va poder parar a temps i va caure al foc. Els xiquets van anar ràpidament a agafar la pilota i a anar al portal de volta al seu món. Mentre anaven corrents, un roquissar va caure. Estava impedint el pas als xiquets. Tan ràpid com podien anaven llevant pedra a pedra. Quan ja havien llevat moltes pedres, hi havia un xicotet espai pel qual els xiquets podien introduir-se.

Tan ràpid com podien, els xiquets se n'anaven ficant dins del portal. Quan van arribar al seu món tots els xiquets, no es podien creure per tot el que havien passat, però ells van tornar a jugar a la pilota.

Text: Fernando Pérez Romano, 5é B

Dibuix: Chantal Ruiz 5éB


La màquina del temps Hi havia una vegada un xiquet que es deia Miquel. Miquel era un xiquet valent, intel·ligent i molt amable, per això tenia molts amics. Ell, com quasi tots els xiquets tenia un millor amic, es deia Pau. Pau era un xiquet temorós, també era molt intel·ligent i era graciós. Tots els amics es porten bé entre ells, però això no vol dir que un dia no puguen tindre una xicoteta baralla. Això és el que els va passar a Pau i a Miquel. L’única diferència és que aquesta va ser una gran baralla. El que va passar va ser que Pau estava berenant i Miquel li va tirar l’entrepà sense voler. Miquel començà i Pau seguí. Així van estar dos mesos, sense mirar-se, sense parlar-se… Al tercer mes, Miquel ja estava fart d’aquesta situació i li va dir a Pau si volia que tornaren a ser amics. Pau li va dir que no. Miquel va estar pensant com solucionar-ho, i a la fi va trobar la solució: construiria una màquina del temps, tornaria al passat i solucionaria aquell problema. Va tardar dues setmanes en fer-la. Per a això va necessitar: una llavadora, una assecadora vella de sa mare i dues càmeres de fotografiar trencades. Quan va acabar-la va decidir emprendre el viatge. El viatge va durar vint segons; van ser vint segons que a Miquel li van semblar quasi cinc hores. Va arribar al passat dos dies abans de l'ocorregut. Quan va arribar aquell dia va fer lo que devia: va anar amb més cura i va intentar solucionar-ho i ho va aconseguir.

Quan van passar dos dies li va dir a Pau que si no haguera tornat al passat ara estarien enfadats l'un amb l’altre i no es parlarien ni es mirarien. Pau es va quedar amb cara de no saber què fer perquè no entenia res. Al llarg del temps ho va anar comprenent poc a poc i li va donar mil vegades les gràcies a Miquel per haver fet això i es va disculpar per no haver volgut perdonar-lo aquella vegada. Text: Maria Aguilella Pardo

5é B

Dibuix: Ana Maria Poenaru 5é B


Albert Monfort Lopez

6é A

SUBMARÍ En Austràlia, durant molts anys, es contaven històries d’un tauró blanc gegant que anomenaven SUBMARÍ. Es tractava d’un tauró que havia atacat a vaixells i persones. Els supervivents el descrivien com un gegant de més d’11 metres de llarg amb una cicatriu que li travessava l’ull. Un animal molt ferotge que esperava quiet a les profunditats fins a l’atac. Es quedava amb una posició vertical, impossible per a un tauró, ja que necessiten nedar per a respirar. Fa 38 anys un pescador que anava amb el seu fill va ser víctima de l’atac d’un tauró blanc, que mesurava 9 metres. Per a defendre‘s de l’animal va llançar un arpó que li va deixar una cicatriu a l’ull. Les autoritats no es creien les històries de SUBMARÍ i la meua família i jo tampoc, perquè no hi ha taurons blancs tan grans i tampoc era la forma habitual d’atacar, fins aquell terrorífic dia … Nosaltres estàvem estiuejant a la costa australiana i vam agafar un vaixell junt a un grup de turistes, per anar a veure balenes. Tot era perfecte, les balenes s’apropaven i quasi podies tocar-les, però va haver un problema al motor i el vaixell començà a enfonsarse, en una zona plena de taurons. El capità va enviar un missatge d’auxili per radio. Tots estàvem molt espantats. Jo flotava enganxat a una fusta dins de l’aigua, els taurons no ens atacaven, només nedaven al nostre voltant formant un cercle. Per fi van arribar les autoritats de rescat. La majoria vam ser evacuats i jo pensava que el meu germà estava amb els meus pares, però no. De sobte, tots els taurons fugien espaordits, com si tingueren por d’alguna cosa. Uns minuts després, dos persones que encara estaven l’aigua van desaparèixer, com si alguna cosa els atrapés des del fons, sense que ningú poguera ajudar-los. L’equip de rescat va demanar la llista de passatgers i es van donar compte de que faltaven tres persones i el meu germà era un d’ells. Els pares no paraven de plorar i jo no podia; tenia fred i era com si fora una pel·lícula, com si no fos real. L’helicòpter que ajudava en el rescat tenia unes càmeres tèrmiques en les que apareixien tres persones dins del vaixell enfonsat; portaven molt de temps a l’aigua i podien morir d’hipotèrmia,. Aleshores, va aparèixer al radar. Un tauró molt gran rodejava el vaixell saben que dins hi havia menjar. Deurien d’actuar ràpidament per salvar-los. Com era de nit, van il·luminar la mar on estava el vaixell, i així és com van descobrir que era SUBMARÍ amb la seua cicatriu. Després, llançaren a l’aigua una gàbia anti-taurons i un submarinista, jugant-se la vida, eixiria de la gàbia per traure al meu germà i als altres turistes. John, un submarinista australià expert, portava una càmera al cap per a que des del vaixell tots poguérem veure el que passava i un auricular per a comunicar-se. Va bussejar fins arribar al vaixell i tots estaven vius. De sobte, SUBMARÍ colpejava amb moltíssima força l’embarcació. Per a que el tauró no els ataqués, John tenia unes bosses de llet que quan es trenquen, enlluernen l’animal durant uns minuts. Devien nedar 10 metres fins arribar a la gàbia i entrar dins ràpidament, perquè el tauró no tardaria en trobar-los. L’equip de rescat els pujava a la superfície lentament i jo estava content, pensava que el malson havia acabat, però estava equivocat; tots ajudaven en coberta estirant de la corda de la gàbia perquè pesava molt. Jo mirava el radar i de sobte, el tauró va aparèixer entre les ombres atacant la gàbia, la gent cridava i el tauró la sacsejava amb molta facilitat, però aquesta vegada se’n va anar amb l’estómac buit. El meu germà va estar en estat de “shock” i va necessitar l’ajuda de psicòlegs durant molt de temps per a tornar a la mar. Gràcies a les imatges que va gravar l’equip de rescat i a les nostres declaracions, les autoritats d’Austràlia han comprovat que totes les històries dels atacs inexplicables de SUBMARÍ eren veritat, i han decidit buscar-lo. Fins ara no l’han trobat, i un tauró d’onze metres segueix solt per les platges d’Austràlia. No sé on anirem les pròximes vacances, però estic segur que a Austràlia no !!!


Alex Barrachina

6é A

La paleta màgica Diuen els que els van veure, encara que jo no hi era, però em van explicar que fa molt de temps, en una ciutat molt llunyana vivien uns habitants molt peculiars. La ciutat es deia Blauonia i a tots els seus habitants els cridaven els blaueros. Però, per què els cridaven així? Doncs els cridaven així perquè tot, absolutament tot el que els envoltava era de color blau, molts tipus de blau, però blau.

A ells els encantava aquest color, vivien fascinats amb la diversitat de tonalitats que els oferia. El mar era de color blau marí i de vegades, quan baixava la marea, apareixien tons blavosos que li donaven molta brillantor; l'espuma era de color celeste, un blau molt viu i divertit. Els blaueros vivien en edificis molt alts i per suposat de color blau; i és que els encantava veure des de les finestres totes les vistes de la ciutat! Totes les nits, quan tot era fosc, les estrelles sortien. En aquell moment, s’il·luminava tota la ciutat. Aquell instant era molt especial per als habitants d'aquell lloc, especialment per Guillem, un xiquet d'onze anys que vivia a Blauonia amb la seva família: el seu pare Marc, la seva mare Rosalia i la seva germana menuda Llum. Guillem era molt curiós i inquiet i el que més li agradava era pintar. El seu major desig, des de ben menudet, havia sigut ser un pintor famós. Entre tots els colors, el que més li apassionava era el color de l'estrela que més brillava de tot el cel, però ell no coneixia eixe color i sempre es passava les nits intentant esbrinar-ho. ‘Quin color es eixe? Quina cosa més estranya, ací en Blauonia, no he vist mai aquest color’, pensava Guillem. Un nit, quan estaven celebrant una gran festa pel primer aniversari de Llum, va ocórrer un fet extraordinari. Mentre estaven tots prenent el pastís, una llum molt brillant va entrar per la finestra. De sobte, tots sorpresos, van sortir al carrer per veure el que passava. Guillem estava molt entusiasmat, mai havia passat res així a la seva ciutat. Un passadís de llum blanca anava fins a la l'estrela que brillava amb més força aquella nit. Guillem, en aquell moment, va eixir corrent cap allà i, de sobte, va aparèixer una silueta entre les llums. -‘Ohhhhh!’ Van cridar tots alhora. ‘Què està passant? Què és això? Guillem, que no podia estar quiet, va eixir corrent cap a la silueta. De seguida va sentir unes veus que li deien: -‘vine, vine, jo et vaig a ensenyar tots els trucs perquè sigues un autèntic pintor...’ Guillem, sense pensar-s'ho, se'n va anar corrent seguint les veus. La seva família, molt preocupada, pensava que li havia passat una cosa dolenta, que algun ésser desconegut d'un altre planeta se l'havia endut per sempre. Ja no podrien veure més al seu estimat artista Guillem. Molt entristits, es van anar dins de casa a descansar. No entenien el que havia passat. Mentrestant, Guillem va viure la major aventura de la seva vida. Després de desaparèixer pel camí de llums i seguint les veus que li parlaven, va arribar fins a un passadís sorprenent, era..., no sabia com descriure-ho, però li semblava molt diferent a tot el que havia vist fins ara. Es va quedar quiet una bona estona, observant les altes parets del passadís. Tot d'una va aparèixer Colorina, una nena de dotze anys que vivia al planeta dels Colors. En aquell lloc, coneixien molt bé el color blau, però també tots els altres colors; però això no ho sabia Guillem.


Colorina li va explicar que si volia ser un bon pintor, li havia d'ensenyar una cosa molt important que l'esperava al seu planeta, i que només ell podia recollir-la. Va ser aleshores quan la xiqueta va convidar-lo a visitar el planeta dels Colors. Guillem estava encantat, li fascinaven les aventures! No va tardar ni dos minuts a dir-li: -‘per descomptat, vaig on siga necessari!’ De seguida van emprendre el viatge fins al planeta dels Colors. Un cop allà, Guillem va sentir por. Tot era tan diferent a Blauonia ..., havia tants colors, tants, tants i tan diferents ... Aleshores va pensar: - ja sé perquè l'estrella que mire cada nit és diferent al color blau. Segur que és el planeta dels colors, és diferent i per això brilla tant. Encara que tenia por no deixava de pensar en aquella cosa que li anava a regalar Colorina. La seva curiositat li va fer continuar el viatge. Va ser aleshores quan van arribar a una cova on l'esperava una grata sorpresa. Colorina va entrar-hi i va convidar a Guillem que ho fera també. Guillem va agafar de la mà Colorina i junts van entrar. Era un lloc una mica tenebrós, amb poca llum i d'un color més fosc que el blau marí. Colorina li va dir que aquest color, el de la llum quan s'apaga i no veus res, es deia negre. Van seguir caminant durant una bona estona. Quan ja estaven una mica cansats, van arribar al final de la cova. Un gran raig de llum entrava i il·luminava un objecte: era una paleta màgica que contenia tots els colors que Guillem no es podia ni imaginar: roig, negre, blau, rosa, verd, groc, blanc, morat, taronja, gris ... i totes les seues variants. En total uns seixanta colors diferents. - Ara ho entenc tot, Colorina! - va dir Guillem - gràcies per mostrar-me els diferents colors que existeixen en el teu planeta. Llavors, Colorina li va explicar que a tot el món existien aquests colors i que era en Blauonia on no hi eren. Per això l'havia cridat, perquè ell omplís d'obres de colors tots els carrers de la seva ciutat. Guillem, que trobava a faltar la seva família, va decidir tornar de nou a sa casa, amb ajuda de la seva amiga. Tota la seva família l'estava esperant ! Quan el van vore aparèixer, el van omplir de petons i abraçades. Per fi estaven tots junts. Guillem de seguida va començar a explicar tot el que li havia passat i els va ensenyar la paleta màgica de colors que li havia regalat Colorina. Molt emocionat, va anar corrent a pintar el seu primer quadre de colors; i a que no sabeu què va pintar? El planeta dels Colors. Passat uns anys, Guillem es va fer gran i va aconseguir convertir-se en un gran artista, gràcies a les obres d'art tan acolorides i alegres que feia amb l'ajuda de la seua apreciada paleta màgica, que li havia regalat aquella encantadora xiqueta. I el conte s'ha acabat, quan el torne a trobar, ho tornaré a contar.


Maria Sànchez Bou

6é A

CEIP GREGAL

UN TREBALL, UNA AMISTAT Això era un col·legi anomenat Punt-Roig, de Madrid. Un dels professors, Gabriel, que era el mestre de la classe de 6é, els va dir que durant les vacances de Pasqua podrien fer un viatge a Àfrica per ajudar als d’un poblat anomenat Shine. Els xiquets van cridar desesperats dient: bé!, què divertit! En quant van arribar a casa li ho van dir als pares i aquests els van donar la seua opinió. Al dia següent Jordi, Martina, Lluís i Anna van dir que els seus pares sí que els deixaven anar; però la resta no podien anar-hi. Gabriel els va dir als que anirien al viatge que molt bé i que ho anaven a passar genial. Va arribar el mes següent i, per tant, el dia del viatge. Tots van pujar a l’avió molt entusiasmats i amb moltes ganes d’arribar-hi. El professor els va explicar que anaven a passar per damunt de moltes ciutats i algunes de cultures molt diferents. Quan l’avió va despegar els va donar una miqueta de por, però després van gaudir molt del viatge. A l’arribar a una ciutat propera de Shine va acabar el viatge en avió, però tenien que agafar un autobús que els portaria fins al poblat. El trajecte en autobús va ser llarg, d’unes dos hores, però a l’arribar van comprendre que hi havia valgut la pena. Els va costar un poc acostumar-se a un lloc tan desert i xicotet, però sabien que l’experiència que anaven a viure ja era suficient com per a dibuixar-los un somriure a la cara. Van apropar-se cap a Gabriel i li van preguntar: - On tindrem que allotjar-nos, si no hi ha res? - Això és el que tindrem que fer, construir un lloc on poder dormir, cuinar...- va dir Gabriel. - D’acord, i ara on deixem tot l’equipatge? - No ho se, anem a buscar a algú d’aquest poblat i li ho preguntem. Van buscar, però per allí no hi havia ningú, fins que van veure a una xiqueta que pareixia ser del poblat. Es van acostar i li van preguntar on podien deixar l’equipatge. La xiqueta els va dir que anaren darrere d’ella i ho sabrien. Pel camí Gabriel li va preguntar: - Quin es el teu nom? - Linsey- va contestar. - Ah! Un nom molt bonic! - Gràcies, ja hem arribat. Podeu deixar les bosses en aquell raconet. - D’acord. Hem passat una bona estona amb tú. - Vaig a presentar-vos als meus amics, va dir Linsey; estan ací asseguts. - Aquest és Dargi, ell és molt graciós i aventurer; aquesta és Orianna, li agrada molt anar a un llac que hi ha a vint kilòmetres per a veure uns peixos molt particulars; aquest és Judel, el que més li agrada és descobrir els anys que tenen les pedres del fons del llac, una cosa que ningú més sap fer. - Encantada de conèixer-vos - va dir Martina. - Un placer passar una setmana amb vosaltres - digué Lluís. - Mai fa mal conèixer a gent tan bona com vosaltres - va dir Anna. - Espere passar uns bons dies junt a vosaltres - contestà Jordi somrient. - El mateix diem nosaltres ! Per a sopar hi havia peix amb unes herbes que eren d’un arbre que hi havia al costat d’on estaven. Per a després del peix hi havia una espècie de meló però menys dolç i més xicotet. A tots els va parèixer que estava tot boníssim i volien seguir la festa, però tenien que anar-se’n a dormir perquè al dia següent era quan hi havia que començar a


treballar i ajudar. Al matí següent, Gabriel els va despertar a les 08:30h. per a que desdejunaren i començaren a treballar. En quant van acabar el desdejuni, Gabriel els va dir que feren parelles per a ocupar-se cadascun d’una cosa i avançar més. Enseguida van fer les parelles: Martina anava amb Dargi; Lluís amb Orianna, ja que aquests dos es portaven molt bé; Anna acompanyada de Judel i per últim Jordi que era la parella de Linsey. - Bé, ara a treballar!va dir el professor. Martina i Dargi s’ocupaven de fabricar el ciment. Lluís i Orianna de cavar per a obtindre aigua. Jordi i Linsey tenien que buscar branquetes per a fer el teulat de la casa. Anna i Judel, amb l’ajuda de Gabriel, tenien com a feina construir les cases amb el material que els donaven els seus companys. Martina i Dargi s’ho estaven passant de meravella fabricant ciment, perquè als dos els agradava embrutar-se i rebolcar-se per terra. Lluís i Orianna estan esforçant-se al màxim per a que quan tornaren Jordi i Linsey tingueren aigua per a beure. Mentre construïen les cases, Anna li va preguntar a Judel: - I els vostres pares on estan? En eixe moment, Judel va baixar la mirada i va dir: - No ho sabem. Es van anar fa moltes hores per a portar aigua i... encara no han tornat, no sabem que els ha passat, ni on estan, ni res. - Ho sent. No patiu, ja vindran. Ara esteu amb nosaltres i ens ho anem a passar genial! - No tenim cap ningun dubte- va dir Judel somrient. Mentrestant, Jordi i Linsey anaven buscant les branquetes per al teulat. De sobte, van arribar a una casa molt vella que tenia la porta atrancada per la caiguda d’unes pedres. Van escoltar crits d’auxili i van mirar per un forat de la paret i... qui estava allí? Els pares de tots els xiquets del poblat. Eixa casa estava al menys a trenta quilòmetres del poblat, molt lluny i quan se’n van anar els pares ningú els va buscar per allí. Van apartar les pedres i quan Linsey va veure als seus pares va anar corrent a abraçar-los i presentar-los a Jordi. Els altres pares els van preguntar: - I on estan els nostres fills? - Al poblat, anem i els donem una sorpresa- va dir Jordi. A l’arribar al poblat tots es van sorprendre i es van alegrar. Estaven molt feliços de trobar als seus pares i Martina, Jordi, Anna i Lluís es van emocionar en veure aquest moment familiar tan bonic. Després d’una setmana de treball, va arribar el dia d’anar-se’n i ningú es volia separar, però hi havia que fer-ho. Gabriel els va dir: - Vingueu tots ací que vos vaig a donar una cosa. De la seua maleta va treure un ordinador per a que pogueren comunicar-se d’un lloc a un altre. En eixe moment, tots van abalançar-se sobre Gabriel per a donar-li una abraçada molt forta. Gabriel va dir unes paraules molt boniques: D’un treball hem aconseguit una bona amistat. Van tornar a Madrid i durant el viatge es van adormir del cansament que portaven. A partir d’aquest dia tots els xiquets estan desitjant que arriben de nou les vacances de Pasqua per poder tornar !!!


LA BRANCA QUE NO VOLIA EL SEU ARBRE Això era i no era una branca, una branca quasi qualsevol; dic quasi perquè a aquesta no li agradava el seu arbre; com escolteu, no li agradava. La nostra branca, una branca curteta però gruixuda i com és normal, marró, vivia “agafada” en una carrasca alta i forta que es trobava en un parc. -Odie la meua vida- es lamentava la branca. -Doncs continua odiant-la, però no guanyes res- deia sabia, la carrasca. Aleshores la branca deia: -Però que hi ha de bo en viure en un parc? De primer, les pilotes dels xiquets es queden encaixades entre nosaltres, hi ha alguns que em deixen xiclets apegats i els graciosos em lleven les fulles a l'estiu i em quede nua, però després arriba l’hivern i continue sense fulles; és desagradable. Com ningú l’escoltava, la branca va decidir anar-se’n d’aquell parc i d’aquella carrasca i començar un altra vida com a branca. Va viatjar i va viatjar i a un pi va arribar. Aquest pi habitava en un bosc molt frondós de Terol. El pi era molt alt i amb moltes branques i entre elles es va instal·lar la nostra branca viatgera. Els primers dies va estar molt a gust i satisfeta amb el nou canvi; d’aquell bosc li agradava tot, alguns caps de setmana les famílies anaven a berenar i a la branca li encantava l’oloreta dels entrepans de pernil o de les magdalenes de xocolata, també li agradava la brisa que corria per les vesprades... Però una cosa va fer-li canviar d’opinió: i es que totes les nits un esquirol es ficava damunt el pi a menjar pinyes i en acabar les deixava caure, i pobre de la branca que li caient damunt. -Ai! Au!- es queixava la branca. Així que la branca va haver de traslladar-se a un altre arbre. Aquella vegada, ja cansada de viatjar,va arribar a un taronger d’Andalusia. L'arbre ja era vell però molt ample. A la branca aquella vida no li disgustava i li va agradar molt més quan van començar a eixirli les flors al taronger.”Vaig com per a una festa, totes les branques em tindran una


enveja...!” pensava la branca. També li agradava l’olor tan agradable que feia la taronja, però no era l’única; a les abelles també i per tant sempre estaven damunt la branca. I pobreta, ben farta també se’n va anar d’aquell arbre. La nostra branca viatgera va seguir viatjant pel món i va decidir instal·lar-se en un xop a la vora del riu Duero. Com estava tan cansada, només arribar es va quedar dormida. Al dia següent el solet del mat? va alçar la branca. Aquesta al observar-se les fulles va exclamar: -Que guai, estic vestida de groc!!! Els dies passaven i ella es divertia mirant els pescadors pescant, amb els peixos saltant en el riu, etc. Tot era perfecte fins el dia que la branca va descobrir que els xops muden les fulles i que es tindria que quedar nua de nou, i no li va fer gens de gràcia així que una altra volta se’n va anar a buscar-ne un altre arbre. I hui dia la pobre branca continua viatjant i provant nous arbres per tot el món; jo l’únic que desitge és que algun dia la branca aprenga a aprofitar el que té. I ara ja que no tinc res més que contar, crec que l’únic que puc dir és: conte contat,conte acabat!

FI Text: Lucía Gargallo Mariner, 6é B Dibuix: Alba Baldayo i Maria Segarra 6? B


MARTA I LA PIRÀMIDE D'EGIPTE Marta, era una xiqueta de Castelló, tenia el monyo ros, els ulls blaus, les celles gruixudes i els llavis tan vermells com si se'ls haguera pintat moltes vegades. Marta se n'anava de viatge a Egipte i no podia estar més nerviosa: ”I si perdem l'avió? I si arribem tard ?” Li deia a sa mare. “No passarà res, tranquil·la .Vinga, a dormir que demà ens espera un dia molt llarg! Bona nit.” “A desdejunar, que arribarem tard a l'aeroport!” cridava la mare. Als 5 minuts ja estaven vestits, nets, desdejunats i amb les maletes a les mans. Quan arribaren a l'aeroport pujaren a l'avió. De sobte, digueren per megafonia: “Posen els cinturons i estiguen callats, per favor”. Es van ficar els cinturons i l'avió va enlairar-se. Marta es preguntava cada vegada més quan faltava per aterrar fins que, per fì, sentí una veu que deia: “Posin els cinturons que anem a aterrar”. Quan baixaren de l'avió Marta va pensar: “I açò és Egipte?” Li va semblar molt gran. Van eixir de l'aeroport i Clàudia, la seua germana, li va preguntar a sa mare on era l'hotel. “És lluny, per això hem cridat un taxi” li va dir la mare. Van arribar a l'hotel, van obrir la porta i.....mare meua! L'habitació era immensa, a més a més estava super ben decorada i uns llits molt còmodes. “Sembla l'habitació de la reina d'Anglaterra!” Va exclamar Clàudia . Després de deixar les maletes, van anar a buscar un lloc per a dinar. “Aquest lloc té bona pinta, vinga, entrem!” va dir Lluïsa, la mare de Marta i Clàudia. Quan van acabar van estar una estoneta parlant amb la guia de l'hotel per consultar les excursions. Després se'n van anar a fer la migdiada i finalment van anar a berenar a una cafeteria . En alçar-se van anar a pegar una volta per conèixer la ciutat: van entrar en tendes, van fer-se fotos als monuments, van entrar en la mesquita més famosa de tot el món, que estava plena de gent i fins i tot van estar en la inauguració d'una cafeteria. Es feia de nit i van decidir anar a sopar a un lloc de menjar tradicional. Quan acabaren se'n van anar cap a l'hotel. “Bona nit, descanseu, que demà ens anem a una piràmide , però tranquils que no hi ha trampes pel recorregut que farem, que ja han revisat eixe tros; el que passa, que en eixa piràmide encara no han trobat el tresor, però sí han trobat un pergamí que et fica on està però està escrit en lletra egípcia” . Ja estaven tots dormin zzzz.... i de sobte: rinnnnnn, rinnnnnn, rinnnnnnn, ja era pel mati!


Es van canviar i van baixar a desdejunar .”Vinga, haveu acabat? Sí? Doncs a l'autobús”. Quan ja estaven tots a l´autobús, se'n van anar i quan van arribar baixaren i entraren a la piràmide . “Hola sóc Samir i aquest és el meu company Omar; nosaltres serem els vostres guies, jo aniré davant i Omar darrere perquè ningú es despiste. Seguiu-me!”. De sobte es va sentir un soroll: catacloc!!! I totes les famílies van treure el cap per vore el que havia passat. S'havia caigut a una trampa, i clar, tots van pensar en allò de que la piràmide ja estava revisada . Omar es ficà el primer i digué: “ No us preocupeu , seguirem la visita. Ja he cridat a l'ambulància i als policies. Mireu, és el pergamí per arribar a la cambra del tresor!” I per la filera es va sentir: “Jo ,jo, jo , que jo sé llegir els jeroglífics”. “Què be! Famílies esteu preparades per tenir una experiència inoblidable?” “Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!”. “Molt bé, avore, qui sap llegir jeroglífics? Vine ací, que tu m'indicaràs” . Van arribar a una part on hi havia dos habitacions, van entrar en una i de sobte es va tancar la porta. “Em sembla que aquesta no és la correcta; bo, almenys no passe res”. I van començar a ajuntar-se cada vegada mes les parets “Aaaaaaaaaaah” cridava la gent. “Busqueu alguna eixida!” Digué Marta i de sobte Clàudia es va recolzar en una paret i es va obrir un passadís. Van entrar tots i com el passadís no tenia eixida decidiren quedar-se fins que les parets s'ajuntaren del tot . Quan es van ajuntar Marta va intentar espentejar la paret i …..... estava darrere la cambra secreta. “L'hem trobada” deia quan van anar a entrar van obrir la porta i...... “Marta ,Marta desperta!!! T'has quedat dormida com un tronc; ton pare i jo t'hem intentat despertar com cinc vegades i no hi havia forma. Vinga, alça't que l´autobús ens espera per anar a la piràmide”.

Text: Núria Garcés Conde

6é B

Dibuix: Alba Sales i Lucia Gargallo 6é B


XVI CONCURS LITERARI CEIP GREGAL  

XVI CONCURS LITERARI CEIP GREGAL

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you