Page 1


PRÃ’LEG Per Salvador Bolufer

2


Quan parle de falles m’agrada sempre aclarir que no sóc dels que porten saba fallera en les venes; dels que ploren de veure cremar la falla i s’emocionen en escoltar els càntics enfebrits de les exaltacions. El meu catàleg de mèrits fallers és més bé pobre –per no dir inexistent–, i per no tenir no tinc ni una trista recompensa que tirar-me a la cara, ni aparec en cap foto on se’m puga veure enlairant banderins envoltat de falleres boniques i contentes. Malgrat tot, una bona part de la meua obra satírica està escrita per a falles, i d’això tenen molta culpa els llibre(t)s de Corea com el que ara tenen entre cella i cella. Ací vaig aterrar fa més de 3 lustres, i vaig descobrir que les falles podien abastar aspectes que van molt més enllà de les pompes i dels rituals on s’aferren els ofrenòlegs dels sectors més reaccionaris per tal de redimir les seues limitacions i alimentar els seus prejudicis. Afortunadament, cada vegada hi ha més comissions que aposten per la recuperació de l’esperit transgressor de la festa i per dotar les seues activitats d’un nivell qualitatiu acord amb els temps actuals, i la de Corea és una de les falles pioneres en la idea, sobretot pel que fa a la matèria literària. Enguany no he aportat al llibre(t) les meues cosconelles poètiques com he fet altres anys, però m’han demanat que escriga el pròleg, i confesse que això és un repte nou per a mi. Diu el diccionari que el pròleg és un text que, a manera d’introducció, precedeix el cos d’un llibre i en comenta el contingut. La tasca, personalment, em sembla un tant arriscada; primer, perquè els llibres de Corea sempre són com caixes de sorpreses, i em fa por que qualsevol comentari desafinat puga trencar la màgia de l’enigma (seria com descobrir la identitat de l’assassí abans d’acabar-se la pel•lícula), i també perquè el tema monogràfic que enguany ha posat a prova l’enginy dels principals col•laboradors és «El karma»; una matèria misteriosa que a mi em sona a kung-fu, i que em recorda les sessions d’espiritisme de l’època de la fam, on sempre acabàvem convençuts que els burros volaven. I rumiant la millor manera d’afrontar aquest encàrrec, em va venir al cap una anècdota que vaig viure a la Fira del Llibre de València el dia de la presentació del poemari Burrera Comprimida. Jo havia gravat un casset amb poemes del llibre esmentat, entre els quals s’incloïa «La revisió» (el del potet de pixum). Tal poema conté una estrofeta que diu així: A l’anàlisi ha eixit tocat el colesterol, i el metge ha dit que no vol ni que taste l’ou fregit, botifarres ni embotit, ni suquet de caragol... Al servei de megafonia de la Fira tingueren a bé reproduir la susdita gravació, la qual cosa va propiciar que se sentira pertot arreu del recinte. Tenia curiositat de saber com reaccionaria la gent que poguera escoltar els meus versos recitats per mi mateix, i vaig iniciar una volteta pels Vivers amb eixa intenció. En el moment en què sonava el poema abans comentat –el del potet de pixum– hi havia un grup de vellets i velletes que s’havien aturat prop d’un dels bafles per tal d’escoltar

la recitació, i em vaig acostar sigil•losament cap allí amb la idea d’escodrinyar els comentaris d’aquelles persones que no sabien que jo era jo. Escoltaven els versos amb molta atenció, mentre dibuixaven un somriure de complicitat amb aquella manera divertida de contar la història d’una revisió mèdica i, en acabar-se la recitació, van començar a aplaudir acaloradament encarats cap a l’altaveu que els havia servit d’àudio. De sobte, el vellet que pareixia més docte va exclamar: «Això és de Bernat i Baldoví!»; i una velleta, que semblava la més espavilada, li va replicar: «No pot ser, perquè quan vivia Bernat i Baldoví encara no havien inventat el colesterol». Possiblement aquella dona pensaria que el colesterol era una modernor inventada per algun desqueferat, com molts de nosaltres podem pensar que això del karma ho ha inventat algun bruixot maniàtic. Però la bona literatura és molt capaç de descobrir la realitat a través de la ficció i, si es presenta, descobrir també la ficció a través de la pròpia realitat. En aquest cas, plomes hàbils com les de Pau Sif, Pura Garcia, Rafa Gomar, Pere Alberola, Carles Person, Joan Tur, Vicent Botella i Mario Miret, entre altres, han posat en solfa fallera els diversos aspectes de la susdita parida filosofal, i han buscat paral•lelismes entre les lleis universals del karma i les lleis terrenals que brollen de la mediocritat. Una bona part de la doctrina karmal es basa en la «Gran Llei», coneguda també com a «causa-efecte», i una bona part de la pràctica mundana es basa en la «Llei de l’embut», que és la llei de l’efecte sense causa. Un segon monogràfic, aquest de Carles Miret, tracta magníficament sobre el karma entre el barri del Carme i el barri de Corea, i mescla una historia fictícia amb la història real dels dos barris. L’explicació de la falla gran ens arriba enguany avalada per la ploma afinada i l’intel•lecte potent de Josep Gonga, un mestre de la ironia i del sarcasme. La sàtira de Pep, aplicada a la política local amb versos inspirats pel Kama-Sutra, podria provocar una explosió amb ona expansiva de conseqüències imprevisibles. L’explicació de la falla infantil tracta sobre els diferents tipus de jocs, i ha estat escrita per Dolors Martínez amb enginy i subtilesa. Com podran imaginar, la part protocol•lària i els aspectes generals del llibre es desenvolupen entre excel•lències harmòniques, on es fonen la imatge i la paraula per a formar una sola unitat lírica de bellesa indestructible. Com sempre, aquest anuari faller és una joia de visita obligada i de lectura molt recomanable. I açò és el que ha donat de si allò que jo he pogut donar de mi. Com he dit al principi, no sóc un faller exemplar, com tampoc no sóc un prologuista de carrera; però he escrit més de 8.000 versos per a llibre(t)s com el que ara estic prologant. I amb eixe modest currículum m’he atrevit a autoproclamar-me faller adoptiu de Corea. I com que els meus entusiasmes institucionals són més bé pobres –per no dir inexistents–, ara diré que, per a mi, ser un faller de Corea no és un dogma de fe ni un títol nobiliari. És solament un petit privilegi afectiu, i una manera bonica d’entendre les falles. S. Bolufer

3


Editors Associació Cultural Falla Sagrada Família Corea Delegada del Llibret Elena Bañuls Perez Delegació Llibret Borja Abargues Carbó, Eduardo Montoro Algaba Text explicació de la falla major Josep Enric Gonga Text explicació de la falla infantil La Comissió amb idees de Dolors Todolí Portada MaldeCap Estudio Creativo i Borja Abargues Fotografia i Monografic Borja Abargues i Joanvi Miñana

Executiva President: Rafa Gregori Pascual | Sots-President: Paco Bonet Canet Secretari: Manolo Boronat Llorca | Sots-Secretari: Joanvi Miñana Segura Tresorer: Marcos Cabanilles Martí | Comptadora: Beatriz García Sarrión Delegat de Festes: Sergio Escrivà Chova | Sots-Delegat de Festes: Natxo Franco Navarro Loter: Rafa Gregori Cervera | Sots-Loter: Andrés Verdú Martí Delegada de Dones: Mª José Alcázar Tébar | Delegada d’Infantils: Paula Abargues Carbó Delegat de Rifes: Salvador Gregori Cervera | Delegat Junta de Govern: Rafa Gregori Pascual Representant Junta de Districte de Corea: Salvador Gregori Cervera Delegats Federació de Falles: Rafa Gregori Pascual, Manolo Boronat Llorca i Sergio Escrivá Chova Delegat Relacions Públiques: Enric de Sanfélix Brotons | Sots- delegat Relacions Públiques: Kico Jordá Fornés Delegat de Publicitat: Paco Bonet Canet | Delegada de Festival Musical Infantil: Eva García Moncho Delegat d’Emissió: Borja Abargues Carbó | Delegat Premsa, Ràdio i Xarxes Socials: Joanvi Miñana Segura Delegat d’Arxiu: Santiago Peiró Tarrazó | Delegada de Cavalcada: Liliana Fuster Moragues Delegada de Cavalcades Major: Liliana Fuster Moragues | Delegada Cavalcades Infantil: Liliana Fuster Moragues Delegat de Jocs: Luís Orengo Castelló | Delegat de Truc Absolut: Rafa Gregori Cervera Delegada Truc Femení: Raquel Xaixo Pérez | Delegada de Bac: Marian Morant Sendra Delegat Truc Senior Mixte: Adrian Muñoz Montaner Delegats Monuments: Rafa Gregori Pascual i Borja Abargues Carbó. | Delegat Grua: David Bañuls Alborch Delegat de Llar: Andrés Verdú Martí | Delegat de plantà: Joan Lluís Bañuls Alborch i Borja Abargues Carbó Delegats de cremà: Joan Luís Bañuls Alborch, David Bañuls Alborch, Toni Pérez Costa Delegat d’Estendart: Paquito Pérez Almiñana | Delegat de Transport: Fernando Abargues Carbó Coeters: Alfons Rufat Moragues, Vicent Domenech Barranca i Fernando Abargues Blasco

Disseny Gràfic, maquetació i arts finals: MaldeCap Estudio Creativo

Impressió / Impressa.es Imprés a Espanya_Printed in Spain

Depòsit Legal / V-380-2010 ISBN / 978-84-616-8180-8

Aquest libret participa en els premis “Ortifus” i “Climent Mata” de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info) El present llibret ha participat en la convocatòria del premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Any 2017 Tots els drets resevats Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix, i l’Associació Falla Sagrada Familia “Corea” no se’n fa responsable. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Comissió del Llibret de la Falla Corea.

4


Editorial Sentir aquesta paraula ja sembla donar tranquil•litat, benestar. L’equip de redacció del LLIBRET DE COREA 2017 hem decidit que el nexe d’unió d’aquest any siga eixe, KARMA, que, al contrari del que pensem, és la paraula sànscrita per “ACCIÓ”. Quan pensem, parlem o actuem, iniciem una força que va a reaccionar en conseqüència. Allò que sembres, recolliràs. Si el que volem és la felicitat, la pau, l’amor, l’amistat... Aleshores hem de ser feliços, tindre pau, amor i un vertader amic. És el tema que hem escollit i que ha estat font d’inspiració per eixos articles que estem segurs us encantaran. Seguirem les lleis del KARMA on els autors han fet un lligam amb les falles, estem encantats. Per aixo els articles o poemes tracten de la “Gran Llei”, el que sembres. És conegut com causa-efecte. El que fiquem a l’univers és el que torna a nosaltres. “Llei del Creixement”, on vulgues anar, ací estàs. Som nosaltres el que deguem canviar i no les persones o llocs que ens envolten. “Llei de Responsabilitat”. Cada vegada que alguna cosa mal passa, hi ha mal en mi. Som el reflex del que ens envolta i el que ens envolta ens reflexa. “Llei de la Connexió”. Si hi ha alguna cosa que fem pareix insignificant, és molt important saber que es fa en connexió amb l’univers. “Llei del Donar i Hospitalitat”. Si creus que alguna cosa es vertadera, aleshores en algun moment de la teua vida seràs cridat per a demostrar que és vertader “Llei de la Paciència i la recompensa”. Totes les recompenses requereixen d’un esforç inicial i la recompensa vindrà al seu temps. “Llei d’Aci i Ara”. Mirant enrere ens impedeix estar totalment en el ací i ara. Pensaments vells, vells somnis ens impedeixen renovar. Donar-te les gràcies anticipades i esperem que us agrade.

L’equip del Llibret de COREA 2017

5


President Reina de la Falla Reina del Foc Reina de la Festa Madrina Explicació Falla Sagrada Família Corea

President Infantil Reina de la Falla Infantil Reina del Foc Infantil Madrina Infantil Fillolet

Pròleg

2

Índex

Salutacions

Falleres Majors

Premis i Recompenses

8

52 48

56 70

Cens

Explicació Falla Infantil Sagrada Família Corea

6


1ª La Gran Llei 2ª Llei del Creixement 3ª Llei de la Resposabilitat 4ª Llei de la Conexió 5ª Llei del Donar i ´l’Hospitalitat 6ª Llei de la Paciència i la Recompensa

Les Lleis del Karma

7ª Llei d’Ací i Ara

Col·laboradors

76

146 122

Karma Karme Korea

7


8


Salutacions

9


Rafa

Gregori Pascual President

KARMA Dir-ho en veu baixeta o ben forta dona sensació de benestar, de tranquil•litat, d’estar a gust, encara que la paraula vullga dir... Acció. Tot el que pensem, parlem o actuem, inicia una força que va a reaccionar en conseqüència. Si el que volem és felicitat, pau, amor o amistat, aleshores hem de ser feliços, tindre pau, amor i molts amics. Això té Corea. És el que té aquest barri i, per suposat, la nostra comissió. Tots els que veniu ací es trobeu a casa. Esteu bé i a gust i ens feu que nosaltres sigam i estem feliços. Des de les pàgines que teniu a les mans vull fer-vos partícips del projecte que hem preparat entre tots, perquè l’equip humà que tinc el plaer de presidir i jo, anem a intentar fer el millor, fer el que es mereixeu. Tenim ganes de Falles i volem fer-vos moure el cuquet de les emocions i dels sentiments i que ens acompanyeu a gaudir de la festa, la festa que ja és Patrimoni Inmaterial de l’Humanitat. A les reines, madrines i fillolet, però sobre tot a tu, Maria, vull fer-vos sentir eixa sensació de felicitat, el Karma de ser de la Falla de Corea. Rafa Gregori Pascual.

10


Maria

Ferri Mascarell Reina de la Falla

12


14


Per tu Resseguiré el temps per fruir moments i dies. Mesuraré les hores per ensamblar versos i besos. Escorcollaré llibres vells per trobar mots nous. Fondré la terra verge per esbalair el foc roent. Aleshores endevinaré que un instant precís, és el teu viure plaent presidit pel desig. V. Llorca

15


Raquel

Madrigal Borja Reina del Foc

16


Carles Roman Romaguera

18


Retorn Un vers inexplorat es fa palès quan el vent sedassa la paraula. Un cant rimat es fa sentir si clous les oïdes i obris els ulls. Unes hores inoblidables són les furtades al son per a fer un poema. Repasse un cop més el teu nom i et convide a reviure instants imaginats, moments existents. V. Llorca

19


Paula

Moratal Valls Reina de la Festa

20


David Banyuls Alborch

22


Ball A la foscor de la nit resta l’alba el sol. Correm pel temps, viatgem a l’atzar. Places i carrers envaïts, la festa fa camins de soroll i falla. Què sone la música, anem a dansar! C. Marzal

23


Marisa

Boscá Sanfélix Madrina

24


Oscar Climent MartĂ­nez

26


Gaudi Moments i espais viscuts són un temps i no són res. La vivència és repetible quan sorgeix del desig de tornar a ser. Després dels dies han vingut més dies, més tènues? més lluminosos? certament, més teus. La vida és un instant. C. Marzal

27


Alejandro Ribes Sanfèlix President Infantil

Fallers i falleres, amics i amigues, coreans i coreanes. Molta gent pensa que les falles són 4 dies, però els fallers sabem molt bé que les falles són tot l’any. El 19 de març acaben i tornen a començar el 20. Pot sonar a rutina, però cada any és diferent. Noves il·lusions, nous reptes, nous fallers i per descomptat, festa, foc i ganes de gaudir. Aquest any per a mi, la festa és diferent, sóc el President Infantil de la nostra comissió, i des d’aquestes pàgines vull agrair a tots els que han fet possible aquest any meravellós per a mi i per a la meua família. I desitge que tots els xiquets, tant siguen fallers de Corea com de qualsevol altra comissió de la nostra terra, visquen les falles com estic vivint-les jo enguany. Som fallers, som cultura. Som fallers, som tradició. Som fallers, som patrimoni. Som amb orgull, Coreans. Alejandro Ribes Sanfèlix

28


Carla

Carretero GarcĂ­a Reina de la Falla Infantil

30


Hores, dies, nits Pensar amb tu em suscita un somriure. Pensar amb tu em suscita un somriure. Desperta’t, Desperta’t, renta’t la cara, renta’t la de cara, pinta-la festa pinta-la de festa i no t’amoïnes. i no t’amoïnes. Sóndies diesd’obrir d’obrir i plegar. Són i plegar. Són contínues, intenses. Sónhores horesàgils, àgils, contínues, intenses. Són al temps Sónnits nitsafegides afegides al temps que desitjaries interminable que desitjaries interminable i passaran com un llamp. i passaran com un llamp.

Clouràs els ulls la darrera nit, els ulls la darrera nit, iClouràs l’endemà inscriuràs l’essència i l’experiència i l’endemà inscriuràs en l’arbre dei l’experiència la vida teua... l’essència

en l’arbre de la vida teua...

V. Llorca

Vicenta Llorca

32


33


Mireia

MartĂ­ GarcĂ­a Reina del Foc Infantil

34


Joc Aquell foc no és un joc, aquella flama no és una brasa., ni aquell ninot és un bruixot. ni la banda és una randa. Aleshores... joc i brasa, bruixot i randa, foc i flama, ninot i banda, què son? Una falla! V. Llorca

36


Kike Sanfelix Colomina

37


Martina

Gregori Moreno Madrina Infantil

38


39


Dies feliços Passeja els ulls sobre els dies feliços que guaiten espectants pel pas de les hores. L’aroma de les flors que les oronetes flairen, sura damunt el passeig. Plàtans fullats s’estenen sedosament al teu pas, Martina. C. Marzal

40


41


Cesc

Garcia Morant Fillolet

42


Cride Toc-toc, porta. Timidesa. Pom-pom batega el cor, anunci, bullici. Fil d’argent per a ser pacient. Afalagar, encoratjar Òscar Gual Traducció: V. Llorca

44

“Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2017”


45


Maragda

EscrivĂ Noguera Fallera Major de Gandia

Marta

Ribera Ramos Fallera Major Infantil de Gandia

46


47


Abargues Blasco, Ferrán Abargues Carbó, Borja Abargues Carbó, Paula Abargues Gea, Alfredo Alborch Canet, Javier Alborch Chafer, Antoni Alcázar Tébar, Mª José Aparisi Belenguer, José Luís Aragón Ortega , Esther Arcos Aranda, Sonia Ayoroa Gasser, Favio Bañuls Alborch, David Bañuls Alborch, Empar Bañuls Alborch, Joan Lluis Bañuls Perez, Berta Bañuls Pérez, Elena Bañuls Serra, Mª Dolores Bañuls Tro, Joan Bergaz Zamora, Diego Bertó Garcia, Vicente Boluda Valdés, Ana Bonet Canet, Francesc Bonet Cardona, Francesc Bonet Cardona, Victor Boronat Llorca, Manolo Boronat Seguí, Fernando Boscá Sanfélix, Marisa Bosch Melo, Rosa Bou Soliva, Jesus Broseta Pla, Rosalía Brotons Olcina, Empar Buchó Piqueras, Laura Cabanilles Martí, Marcos Cabanilles Sendra, Gema Cámara Bernal, Alba Carbó Miñana, Reyes Cardona Cardona, Mª Angels Cardona Cerezo, Mª Josep Cardona Cerezo, Paqui Carretero Sáez, Inma Carretero Sáez, Juanma Castellá Lloret, Lorena Castelló Martínez, Enric Chova Boluda, Marta Chova Vila, Cristina Climent Gomar, Carmina

Climent Martínez, Oscar Colubi González, Kristel Cortés Juan, Eva de Quero Puyana, José Luis de Quero Ramos, José Luis de Sanfélix Brotons, Albert de Sanfélix Brotons, Enric de Sanfélix Brotons, Facund de Sanfélix Muñoz, Facund de Sanfelix Romero, Nicolás Domenech Barranca, Vicente Enguix Denia, Josep Germán Enguix Gomar, Germán Enguix Gomar, Sergi Escrivá Bañuls, Carlos Escrivá Barón, Josep Escrivà Blay, Sofia Escrivá Chova, Pau Escrivá Chova, Sergi Escrivá Moncho, Mila Escrivá Monzó, Ma Pilar Escrivá Rodriguez, Mar Escrivà Romero, Amelia Escrivá Tomás, Mari Lola Estruch Bañuls, Eva Estruch Sarrió, Pilar Faus Gregori, Paula Faus López, Joan Felis Bertó, Vicent Fernández Bermúdez, Juan Fernandez Grimalt, Jorge Nicolas Ferrairo Perales, Maria Ferrairó Reig, Oscar Ferrer Millet, Miguel Ángel Ferri Mascarell, Maria Fitor Vilaplana, Marisa Fort Ferri, Carmela Franco Company, Sara Franco Navarro, Natxo Franco Revuelta, Empar Frasquet Vidal, Josefa Teresa Fuster Burguera, Eustaquio Fuster Moragues, Liliana Gadea Boix, Telmo Galán Sánchez, Paqui Garcia Escrivá, Javier

Garcia Escrivá, Mª Jose Garcia Galan, Paula Garcia Liern, Isabel García López, Mari Carmen Garcia Marí, Fredu García Moncho, Eva Garcia Moragues, Borja García Moragues, Carmina Garcia Morant, Camilo García Moratal, Sandra García Moratal, Teresa García Polop, Jordi García Ribes, Mª del Mar García Sarrión, Beatriz Garrigós Ferrairó, Carmela Gomar Martínez, José Luis Gomar Peiró, Ana Mª Gordillo Cana, Eva Granados Mafé, Rosa Gregori Cervera, Rafael Gregori Cervera, Salvador Gregori Lloret Victor Gregori Pascual, Rafael Gregori, Carmen Gregori, Mary Ann Ibáñez Puig, Mª Pilar Insa García, Justo Insa García, Marina Isabel Jiménez Carranco, Emilio Jiménez Carretero, Aida Jimenez Carretero, Lidia Jordá Fornés, Kico Jordá Tormo, Kico Julio García, Vicente Laporta Benedito, José Luis Laporta Frasquet, Pablo Eugenio Lerma Escrivà, Paula Lerma Gadea, Begoña H. Lerma Gadea, Domingo R. Llamas Luque, Fali Llorente Seguí, Antoni Lloret Blasco, Francisco Javier Lopez Gonzalez, María Lopez Gordillo, Paula Madrigal Borja, Raquel Máñez Blasco, Inma 48


Marcos Muñoz, Marta Marin Marzal, Lidia Martí Cabanilles, Gema Martí Gadea, Mª Lola Martí García, Jesus Martí Gavilá, Jesús Martí Serra, Joan Martin Clos, Josep Martínez Aparisi, Blanca Martínez Ibáñez, Héctor Martínez Ibáñez, Hugo Martínez Martínez, Josep Ramón Martínez Peiró, Iolanda Martínez Peris, Salud Martínez Ribes, Joan Martínez Ribes, Vicent Martí-Serra Part, Cristina Marti-Serra Part, Joan Mascarell Escrivá, Laura Mascarell García, Josep Lluis Mateo Bover, Isabel Matoses Boscá, Francisco Mayans Fernandez, Paquita Mayor Cortés, Josep Mayor Ochoa, José Melo Morant, Esther Melo Morant, Inma Melo Morant, Reme Melo Morant, Sarai Mengual Navarro, Maria Micó Granados, Maria Micó Granados, Miguel Micó Marzal, Miquel Milvaques Faus, Lorena Miñana García, Aida Miñana García, Hector Miñana Peiró, Enric Miñana Segura, Joan Vicent Miñana Segura, Lara Mira Morant, Marta Mira Perello, José Francisco Molina Faus, Pascual Montero Sancristobal, Laura Montoro Algaba, Eduard Moragues Castelló, Esther Moragues Fort, Mª Lola Moragues Mestre, Mª Carmen

Moragues Palma, Ester Moragues Palma, Silvia Morant Blat, Miguel Angel Morant Esparza, Alicia Morant Francés, Maria Dolores Morant Lozano, Lluís Vicent Morant Morant, Remei Morant Rodriguez, Aida Morant Romaguera, Carles Morant Romaguera, Mireia Morant Sendra, Marián Moratal Climent, Teresa Moratal Rodrigo, Ana Moratal Valls, Lucia Moratal Valls, Paula Moreno Borrás, Nuria Moreno Parra, Valeria Muñoz Melo, Rosa Muñoz Montaner, Adrian Muñoz Moragues, Jordi Nacher Puchades, Alba Gema Nieto Canet, Natalia Olcina Sendra, Mª Angels Orengo Castelló, J. Lluis Orengo Castelló, Jesus Orengo Morant, Arantxa Palma Quiles, Gloria Part Vidal, Cristina Peiró Alcázar, Ivan Peiró Aparisi, Gema Peiró Gregori, Cayetano Miguel Peiró Pelayo, Lucia Peiró Tarrazó, Santiago Pelayo Melo, Mª del Rosario Perales Perelló, Suni Pérez Almiñana, Amparo Pérez Almiñana, Francesc Pérez Carbó, Marién Pérez Costa, Antonio Pérez Morant, Borja Puyana Gómez, Cecilia Quiles Molina, Pepa Ramis Miguel, Anna Mª Ribes Broseta, Mara Ribes Broseta, Mariví Ribes Ibáñez, Salvador Rodrigo Córdoba, Javier

Rodrigo Ruiz, Miguel Angel Rodríguez Bosch, Mireia Rodriguez Mesas, Mª Dolores Rodríguez Millet, Fernando Rodríguez Navarro, José Miguel Romaguera Bertó, Suni Ros Bolta, Ana Rovira Llorens, Salvador Rovira Moncho, Berta Rovira Moncho, Lydia Rufat Melo, Diego Rufat Moragues, Alfons Ruiz de Gordejuela, Pura Sabater Martínez, Arantxa Sabater Martínez, Verónica SanchezAlvarez,Oscar Manuel Sanchez Sanchez, Susana Sanchis Gregori, Lorena Sancristobal Estruch, Facundo Sancristobal Llamas, Concha Sanfelix Fornés, Cristina Sanfélix Roselló, Joan Antoni Sapena Valdes, Carmen Seguí Romero, Joaquín Segura Blay, Alberto Segura Fort, Rosa Sendra Martí, Ma Irene Serralta Fuster, Antoni Vicent Serralta Martí, Mª Dolors Tormo Gregori, Isidre Tormo Mullor, Carmina Tormo Olcina, Elena Torres Olcina, Marta Torrubia Vivó, Veronica Tovar Rubio, Alejandra Tró Padilla, Veronica Uceda Carrió, Teresa Valls Álvarez, Inma Verdú Martí, Andreu Vila Castellá, Ausias Vila Castellá, Iris Vila García, Elisa Vila Montaner, Ignacio Vilaplana Rubiols, Roberto Vivó García, Susana Xaixo Pérez, Raquel Zhemping Xie, Eric 49


Cens Faller Infantil

50

Abargues Buchó, Sira Abargues Buchó, Vega Alborch Gordillo, Abril Aparisi Vivó, María Arlandis Melo, Aitana Arlandis Melo, Evan Arlandis Melo, Joan Arlandis Melo, Olivia Ayoroa Rubio, Ainhoa Ayoroa Rubio, Favio Bañuls Estruch, Jorge Bañuls Martínez, Claudia Barber Vila, Maria Barberá Camarena, Gal.la Barberá Camarena, Marta Bergaz Serralta, Laia Bergaz Serralta, Marc Berto Moragues, Aaron Berto Moragues, Ian Boronat Climent, Blanca Boronat Climent, Ferràn Boronat Moragues, Manel Boronat Moragues, Miquel Bou Moratal, Aimar Bou Moratal, Lucas Burguera Abargues, Mara Cabanilles Escrivà, Paula Cardenas Rufat, Sergio Carretero García, Carla Clar Montoro, Mauro Clar Montoro, Roman de Quero Puyana, Almudena de Sanfelix Colomina, Enric de Sanfelix Colomina, Maria de Sanfelix Romero, Aitana Escrivá Lopez Joana Estruch Bañuls, Paula Faus Milvaques, Altea Faus Milvaques, Didac Fernández Morant, María Ferrairó Tovar, Alba Ferrairó Tovar, Jorge Ferrer Fitor, Borja Ferrer Fitor, Nicolás Franco Sanchis, Candela Gadea Fuster, Adriana Gadea Fuster, Martina


Gadea Fuster, Noel Gadea Fuster, Roser Garcia Galan, Fredu Garcia Morant, Cesc García Ramis,Joana Gomar Ferri, Carlota Gregori Moreno, Martina Gregori Ferrer, Daniela Insa Xaixo, Marta Jiménez Rovira, Marc Jordá Tormo, Carmen Jordá Tormo, Jorge Legon Calero, Melanie Lerma Escrivà, Ines Lerma Escrivà, Nicolás Martí García, Mireia Martinez Saiz, Maria Matoses Ramis, Fran Mayor Cortés, Lara Mestre Carbó, Carla Millá Mateo, Paula Mira Morant, Ana Miralles Perez, Aisha Moltó Julio, Carmen Moltó Julio, Gonzalo Muñoz Faus, Jordi Muñoz Faus, Mar Nieto Moragues, Mauro Peiró Alcazar, Jorge Peiró Bañuls, Daniel Peiró Blanes, Carlos Penades Alborch, Mónica Ribes Sanfélix, Alejandro Ribes Sanfélix, Maria Rodrigo Garrigós, Angel Rodrigo Lerma, Alba Rodrigo Lerma, Mireia Rodríguez Bosch, Águeda Rodríguez Melo, Alba Rufat Miñana, Gal.la Sanfélix Moreno, Sofia Savall Martí, Andrea Seguí Martínez, Cayetana Soler Tormo, India Torres Melo, Lourdes Vilaplana Sendra, Marc Vilaplana Sendra, Pau

Exercici 2016-2017

51


Premis Falles 2015 52

4t premi Falla Major 3r premi Falla Infantil 3r premi cavalcada major 2n premi cavalcada infantil 3r premi festival musical infantil 4t premi Llibret 9é premi Conselleria de Cultura al ús del valencià Generalitat Valenciana. 4t premi informatiu faller 4t premi informatiu faller 2n premi de poesia “Joan Climent” 2n premi Truc Femení


Recompenses

Escuts Argent Falla Corea Inma Carretero Saez Fernando Rodríguez Millet Rosa Bosch Melo Jose Miguel Rodríguez Navarro Ana Ros Bolta Arantxa Sabater Martínez Escuts d’Or Falla Corea Rosa Muñoz Melo Amparo Martínez Borrull Suso Orengo Castelló Berta Rovira Moncho Pilar Escrivá Monzó Kico Jordà Fornés Gesmils d’Argent JLF Jose Ramón Martínez Martínez Kiko Jordà Fornés Borja Abargues Carbó Reme Melo Morant Gesmils d’Or Gema Cabanilles Sendra Maria Angeles Cardona Cardona

53


54


“som tots els que estem però no estem tots els que som”

55


56


Explicaciรณ

57


Explicaciรณ: Falla Sagrada Familia Corea 2017 Lema:

Autor Josep Enric Gonga

58


59


No esperava tornar-me a trobar mai més amb la Secta del Samaruc, però les meues passes s’han creuat, de bell nou, amb les seues, encara que, en aquesta ocasió, l’encontre ha estat voluntari. Fa molts anys, a principis del nou segle, vaig tindre una estranya experiència amb els sectaris samaruquers. Em van confondre amb el Sant Biòleg Il·luminat, un profeta que esperaven des del canvi de mil·lenni i que estaven convençuts els guiaria, fins a aconseguir que tots els seus propòsits, es convertiren en realitat. Encara recorde, com si estigués passant ara mateix, com vaig connectar amb aquella colla de penjats. Va ser després d’una nit de marxa, quan dos amics, per gastar-me una broma, em van abandonar a les portes de l’edifici on vivien els adeptes de la secta enmig de la marjal1, vestit com un Indiana Jones qualsevol2 i amb un pet com un cairer3. Si faig memòria, encara puc veure com em va despertar, en plena ressaca, la salmòdia que entonaven sense parar els sectaris:

Sacratíssim Samaruc, tu ens inspires tan menut. Sacratíssim Samaruc, treu de nosaltres el suc. 1  Entre senill i borró, granotes, ànecs, mosquits tigre i tortugues americanes invasores. Per a la secta, un paradís. 2  Ho van fer després de vestir-me amb un equip tipus “Panamà Jack”, una moda que arrasava en aquells anys, quan al personal li va pegar per passejar pel carrer com si anaren a fer una expedició a la selva amazònica, amb una armilla i pantalons plens de butxaques, gorra d’ala ampla, botes de pell girada i bossa de costat de cuir. Més mudat que Quirineldo en versió explorador intrèpid. Xiuxiuejant la tornada de les pel•lícules de l’Indiana i mirant els transeünts de reüll, com si foren caníbals de la conca de l’Orinoco a punt de cruspir-se’ls. 3  Agafava cada dia una bona mona. Només us he de dir que, en aquella època, tot el món em coneixia amb el nom de Ballantines.

60

Recorde com, un d’ells, es va apropar i ajupint-se al meu costat, em va examinar amb bastant interès. I com després, alçant-se, els va dir als seus companys:

Amb grans mostres d’alegria em van llevar del terra i em van portar a l’edifici, on em van deixar sobre un llit i van seure al voltant esperant que despertés del tot.

Sacratíssim Samaruc! Què no serà el que esperem? L’enviat que precisem per salvar un món poruc?

Quan ho vaig fer, em pensava que estava somiant. No sabia que nassos feia allí, vestit d’una manera estranya i envoltat d’uns individus més estranys encara que jo, que ja era dir.

Va ser en aquell instant, quan, mig emboirat, vaig començar a escoltar les cabòries del grup de persones que, vestides com jo, m’envoltaven. Tota la congregació samaruquera presa d’una forta excitació. Va vestit com nosaltres! Deia un. Però ningú no el coneix! Deia un altre. Silenci germans! Pregava el de més enllà. A la fi, un d’ells, el que semblava el més espavilat, va fer callar els altres mentre feia tota una sèrie de reflexions. Vesteix els nostres hàbits, però ve d’altres àmbits. Sense dubte és dels nostres. Va dir, d’alegria donant mostres. I a continuació va sentenciar: Així que dins l’hem d’entrar o els mosquits l’atacaran i a picades se’l paparan. Bastant pols ha acumulat, com si molt hagués viatjat. I fa cara de cansat, com si estigués esgotat4. Pels indicis que em doneu, pense que és qui penseu. L’Enviat! El sant Biòleg I·luminat! S’ha complit la profecia i hui és un gran dia per a nosaltres i la marjal de Gandia! 4  La cara que feia no era de cansat precisament. La ressaca que patia per la merla que havia agafat, pense que li posaria cara d’esgotament a qualsevol persona que estigués en el meu estat. Però aquells individus no crec que saberen què era una ressaca, ni què, agafar una bona castanya.

Biòleg Il·luminat, per fi tu t’has presentat! Aquell crit acabá d’espavilar-me i allí van començar les meues aventures amb la Secta del Samaruc. Em vaig veure... En un guru convertit a qui solien consultar com havien d’actuar per a treure bon partit d’algun cas particular. Allà a la secta acudien tota classe de persones a consultar5 per les bones els problemes que patien sense intencions segones. En una sala perfumada la comunitat entonava (algú d’ells desentonava) una salmòdia assajada que al visitant acollonava. Ooommm... Ooommm... Ooommm... Ooommm... oommami...oommami... mami blu... oommami blu... oommm... mami, mami6.

5  Al principi, jo creia que passar consulta era el que feien els metges, i vaig clavar la pota més d’una vegada al demanar-li al consultor que es despullés i que digués trenta-tres per tal d’auscultar-lo. Bé he de confessar, ara que m’he redimit, que ho solia fer si es tractava d’una consultant... en aquell temps jo era una bala perduda sense trellat ni forrellat i una miqueta masclista. 6  Açò, que va ser una invenció meua, desconcertava els visitants. Els deixava de pasta de moniato.


Em feien la petició i jo sempre contestava el que pel cap em passava; a cegues7 feia una predicció i quasi sempre encertava. Pactes en l’ajuntament polítics em consultaven, i les solucions que trobaven a algú deixava content i a alguns altres irritaven. Del tren de Gandia a Dénia vaig fer una profecia: que roda i volta es diria, com burro que roda la sénia, que a l’any que ve, es faria8.

Vaig viure així consultat havent de tot, inventar, d’allà no podia escapar o la meua vera identitat s’hauria de destapar. Després de tanta consulta i d’anar dissimulant que no era el Biòleg sant, d’una manera oculta vaig acabar escapant. El canvi de noms de carrers al nomenclàtor de Gandia em va donar l’ocasió que havia estat esperant durant molt de temps. En assabentar-me de la notícia, vaig reunir la congregació i els vaig dir:

De les obres ciutadanes que foradaven Gandia, vaig fer prediccions un dia: que serien molt urbanes i el centre històric patiria.

He vist el futur de Gandia i resulta que ha mutat, els carrers de nom han canviat i el veïnat, en romeria, camina desconcertat.

Cada vegada que feia una de les prediccions, acabava a rebolcons com si tot allò que deia em provoqués convulsions.

Disposats a ajudar-los, ens aproparem a la ciutat amb un plànol antic de la mateixa. Va ser entrar en ella, i en un no res, ens vàrem perdre. Cap nom de carrer del mapa coincidia amb els que tenien els carrers acabats de rebatejar. Els sectaris caminaven per ells sense saber on situar-se. Es deien els uns als altres...

El sant samaruc ha parlat! I jo, el seu servidor, us he dit, amb amor, el que ell ha revelat. Soltava amb veu de tenor. Si els auguris no agradaven els consultors eren atacats per coll verds ensinistrats que envestien i picaven als preguntadors frustrats. Els perseguien al crit de Cuac! Cuac! Cuac! A l’atac! A l’atac! I a més d’un deixaven ferit o amb el cul ben morat.

7  Dic a cegues, perquè en aquell temps jo sempre anava “cego”, no sé si m’enteneu... 8  I a hores d’ara encara estem en les mateixes.

S’ha complit la profecia, açò és tot un destrellat, els noms els han canviat, ara reina l’anarquia i han perdut significat. A la pobra carmelita Rita l’han enviat a l’hospital, i d’una manera anormal, han convertit en Mesquita a Benet XV, un Papa formal. El Litri, que era un torero, un convent de monges és: la casa de les esclaves. Açò és digne d’un bolero, que un matador, monja es fes.

Alfons XIII, un monarca, ara és un Papa de Roma. I és per donar un diploma que sant Roc, un sant patriarca, ara siga un Beatet de broma. El Beatet ara és Teresa, i el Brunel, la Delicada, i, el que és cosa sonada: a sant Josep, quina sorpresa, l’han fet jueria tancada. Vaig aprofitar l’avinentesa per despistarlos, córrer a ma casa i tancar-me en ella fins que tots els sectaris van fugir, espantats i desconcertats, de la ciutat. No vaig a cansar-los contant-los el que m’ha passat des d’aquell dia. He canviat. Ja no sóc el “Ballantines” d’aleshores. L’experiència amb la secta del Samaruc va canviar la meua vida. He reflexionat molt durant tot aquest temps i ara, després de quinze anys, més savi i amb ànsia de pau, he escrit tot el que he deprès i ho he deixat per a la posteritat en forma de llibre... A la casa del Samaruc de nou em vaig apropar, i a la porta vaig deixar, en la gola tenia un nuc, el llibre sense cridar. De bon matí el trobaren i prompte el van llegir, i tots ells van deduir que el Biòleg que perderen a ells, el volia dirigir. Ara pel món l’escampen que és un llibre sagrat, prediquen el seu enunciat quan pels carrers campen donant la vara al veïnat. Ací vos deixe el llibre, llegiu-lo sense maldat, perquè en ell he exposat unes qüestions de calibre que molt de temps he pensat.

61


El Karma Sutra Llibre de les lleis i les postures Set lleis universals per alliberar-se de tots els mals. Tot el món té el seu Karma, que fa que les seues accions tinguen sempre un resultat, bo o dolent segons allò que es fa. Tot el món té el seu Sutra, el fil prim que sosté el Karma de cadascú. El Karma Sutra explica les postures que cada u de nosaltres practica al llarg de la vida, i no estic parlant de postures eròtiques, malpensats, que sou uns malpensats. Ací no parlarem del seixanta-nou, ni del tantra, ni del trenta-tres (aquesta me l’acabe d’inventar i no pense dir que de va, perquè encara no ho sé, feu anar la imaginació). Ací parlarem d’altres postures. Les que adoptem davant de qualsevol assumpte o problema que se’ns presenta. I de les set lleis que ens poden permetre eixir, sense prendre mal, d’ells.

1

es va muntar un marró. Torró volia continuar i va ser el més votat, però va ser derrotat i ja no pot governar.

Diu la primera llei del Karma Sutra: Allò que sembres ara, ho rebràs alguna vegada, en aquesta o en una altra vida.

Va respondre en el futur del que feu en el passat, i en el present ha pagat haver estat massa dur.

La Gran Llei

La sabuderia oriental explica, amb paraules pomposes, com s’han de fer les coses, i això el que diu, complica. A un valencià planer, per tant, anem a traduir el que elles volen dir per saber que hem de fer. Primer llei del Karma Sutra (traduïda al valencià):

Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla. Complete l’explicació amb un exemple gandià, en ell, potser es veurà, de la llei, la intenció. Una postura poc clara d’un polític gandià a la llarga li causà que al final ho pagara. Una gran confrontació va tenir lloc a Gandia, per aconseguir l’alcaldia 62

Havia tingut l’alcaldia sense cap oposició, deia, es fa el que vull jo perquè tinc la majoria. Tancà una televisió i una altra va comprar, sols allà es podia parlar d’ell dient que era el més bo. A cost zero invertia sense cap preocupació, costava després allò el que ningú no sabia. Als partits d’oposició els llevà sous i assessor, i a l’alcalde anterior el volia en la presó. En les noves eleccions la campanya va embolicar quan a Ciro va procurar deixar-lo sense opcions. Un vot era decisiu per aconseguir l’alcaldia, i a Ciro, que el tenia, volia portar al seu niu.

El que feu en campanya al Ciro molt va enfadar, i el vot li’l va donar a l’oposició amb sanya. Ara Diana governa, amb Lorena, en la vila; el Ciro les dues vigila des d’una posició externa. Torró ja s’ha retirat i ha deixat el consistori, la causa d’aquest desori és el que havia sembrat. La postura mantinguda, segons el Karma Sutra diu, és la causa de que patiu al final de la correguda. El Torró al Ciro Palmer, no el va saber “agraciar”, i aquell el va enviar a dormir en un paller

O com diu el Karma Sutra a la valenciana:

Val més caure en gràcia que ser graciós9.

2

La Llei del Creixement La segona llei assegura que per molt lluny que aneu, sempre sereu al mateix lloc. Sou vosaltres qui heu de canviar i no les persones i llocs que us envolten. En valencià kamasutrer d’anar per casa:

No deixes sendes velles, per novelles. La postura que pose d’exemple, és la de les falles de Gandia, que han estat afectades per aquesta llei. Pensant que canviant allò que les envoltava, anaven a créixer, s’han trobat en una situació que no esperaven10.

9  I graciós, precisament, graciós, el regidor Ciro Palmer no ho és. Però mira que cau en gràcia al govern actual de Gandia i a l’oposició, el partit Popular. Mai no he conegut un tipus tan semat com ell, que haja caigut en gràcia a tanta gent... coses de la política. 10  La crisi punyetera que encara ens desespera. Ens diuen que s’ha acabat, però que pregunten a les comissions com s’ho passen, per aconseguir ingressos que cobrisquen el seu pressupost. Falten fallers de quota, espònsors, anunciants pels llibrets … –i damunt han de cobrir despeses que no han provocat elles, com la d’un museu faller renegociat i repagat.


Un alcalde que patia una estranya mania, la de diners regalar sense parar-se a pensar si en tenia o no en tenia, enredà els fallers un dia amb un museu massa car que pensava edificar. Uns vots, volia guanyar amb el museu singular; les falles, com és natural, acceptaren aquell regal; no es pararen a pensar el que els podia passar, en acceptar ser aval per pagar un dineral. Es va inaugurar com cal el museu monumental, la cosa anava rodada però una crisi sobtada de caràcter mundial obri el projecte en canal; una decisió mal pensada va acabar en trompada. La hipoteca impagada té a la banca enfadada, l’alcalde malbaratador passà a una vida millor11, deixà la cosa enfangada i a la Junta, escaldada; i l’alcalde successor tampoc va ser pagador12 . Un pacte llarg i opressor per a pagar al creditor i que no els embargués s’ha signat, fa un no res; seran deu anys de suor per tornar com a deutor la hipoteca que fou i és un projecte compromès. El museu tingué, a més, problemes que l’han encès, un gestor acomiadat que el portà al jutjat, poques visites al mes perquè viu lluny del demès, hauria d’estar enfocat a alguna altra activitat. Teatre, han programat, a Hisenda l’han llogat; ara, intenta un Pinyol 11  No ha faltat, no parle de ningun decés, toquem fusta i no anem de mal rotllo. En política passar a una vida millor vol dir continuar vivint del “cuento” en alguna altra administració. En el cas del qual parlem, en la diputació de València. 12  L’obsessió que tenia amb el “cost zero”, segons sembla, el va confondre. Devia pensar que el que volia dir el concepte que tant repetia en la passada legislatura, era el no pagar ni un euro a ningú. Per això va deixar les quotes de la hipoteca del museu sense abonar.

que alce una mica el vol; però al museu endeutat sembla que un tort l’ha mirat, continua sense control i buidant-nos el perol. Com la planta del fesol ascendir la festa vol, el seu embolcall engrandia pensant que així creixia, però si es fa això sol mai no canviarà de rol, la closca sola no podria fer-la pujar com voldria. Per fer el que no es devia les falles en el seu dia, com acceptar un regal d’un alcalde informal: un museu, que es volia que fos referent a Gandia, tenen, arran d’aquell mal, un atac d’angoixa vital. Si no voleu prendre mal, al polític carcamal no us vulgueu ajuntar, el que vos vulga donar encara que semble normal, de segur que és mortal; fugiu d’ell sense pensar i així us podreu salvar. Si no feu cas del consell i escolliu una altra postura, acabareu patint allò que diu una de les sentències del Karma Sutra valencià:

Qui s’ajunta amb un coixo, a l’any, coixo i mig.

3

La Llei de la Responsabilitat La tercera llei diu: Cada vegada que passa alguna cosa dolenta, us afecta. Sou un mirall d’allò que us envolta i el que us envolta es reflectirà en vosaltres. O com diu el Karma Sutra valencià:

Si la vida amb un problema us obsèquia, anireu com cagalló per séquia. La postura d’un regidor agosarat, que una bona amb els gossos ha muntat, és l’exemple exemplar de la llei que acabem d’exposar.

La nova corporació feu una adjudicació per recollir animals, i ara pateix els mals d’una mala decisió en donar l’assignació. Per voler ser formals i ells diuen que legals, el regidor responsable Ródenas, l’insubornable, un concurs va convocar, i sols es va presentar una empresa poc fiable, o això diu, incansable, qui no deixa d’assegurar que els gossos va a matar. La Spama, una protectora, exercís d’acusadora, diuen que el Corralet, si juga, no fa joc net; que és una exterminadora i no una conservadora que cuida de l’animalet acollint-lo a temps complet. Feren una manifestació el dia de l’adjudicació, entraren al consistori quan es feu el plenari on es feia la concessió i muntaren un bon folló; com a Cruella De Vil, una dolenta incivil, a Ródenas el posaren, sense pietat l’acusaren de ser un assassí vil; recusaren a l’edil i en el carrer cridaren que el concurs revocaren. Els del partit popular els varen secundar en aquell ple de dijous ple de fúria i enrenous, va ser cosa singular que qui a Gandia va portar les corregudes de bous, ara tingués els sants ous de dir que era animalista, i s’apuntés a la llista dels amants dels animals; coses molt més anormals ens faran mal a la vista i ens duran a l’oculista pels problemes focals que provoquen uns pardals que de tot treuen tall. Ródenas és el mirall de la responsabilitat, la llei que l’ha afectat; l’han criticat a destall i ha acabat coent com un all, com el Karma ha dictat en valencià apitxat:

Qui no vulga pols, que no vaja a l’era.

63


La responsabilitat, però, té dues cares. I els usos i costums dels usuaris de la Spama i altres amants dels animals ens afecten a la resta de ciutadania de manera habitual. La postura d’uns irresponsables la reflectim en un romanç. Romanç de la pesta gossera. Era Gandia ben neta un eslògan municipal, els carrers brillaven tant que als ulls feien mal, però una dia tot canvià per una invasió animal. Els gossos, en passejar, com solia ser normal, omplien les voreres amb un obsequi infernal, els cagarros que soltaven de manera natural; els vianants els xafaven i la matèria fecal les sabates empastraven; com en l’època medieval la merda va pel carrer, i no l’arrepleguen com cal els amos dels caganers. També com un orinal fan servir les parets, deixant, com via fluvial, les papereres, els bancs, els arbres i algun fanal. Gandia ja no és tan neta i fa una olor fatal, pixa el gos i la gosseta i algun que altre animal. Uns animals sorollosos que evacuen al portal, o entre dos contenidors de manera puntual; són bèstia de matinada de cervell irracional, deixen un rastre olorós per la platja i el raval, pel jardí i en plena rua. Trobaràs el seu regal en la paret de ta casa, i et baixarà la moral si l’acompanya una merda, és la petjada letal dels humans de botelló, tenen conducta grupal i criden, beuen i pixen de manera col·legial. Solten allò que els sobra sempre per via genital, però algú també evacua sovint pel conducte bucal. Prompte haurem de pregar perquè ens lliure de tot mal a un nou patró a Gandia; contra la pesta fecal ens haurem d’encomanar. Una pregària emocional a sant Roc, li cantarem perquè ens salve de tot mal. 64

Sant Roc gloriós que contra la pestilència sou un sant molt poderós, emporteu-se la merda i a l’amo del gos. Totes aquestes postures explica la llei de la responsabilitat. Que es pot resumir en allò que diu un proverbi valencià:

La gallina de dalt, caga a la de baix. Apèndix explicatiu. Per tal de completar l’explicació de la llei de la responsabilitat, donem una ràpida ullada als vertaders responsables de tot el que hem explicat.

L’amo maternal. (matrona canis) El gos és com un fillet capriciós i malcriat; el té mal acostumat i fa el que vol el gosset sense ser mai mormolat13.

Lladra a tots els vianants i solta en qualsevol lloc un rastre que deixa un toc d’orines d’olors fragants com no trobareu enlloc. Relació d’humans de comportament animal. El mascle alfa motoritzat.

Relació de propietaris de gossos... L’amo agressiu (dominus xulescum) Passeja un ca perillós per on li dóna la gana sense corretja ni boç, i en mostrar el seu gos, de ser temible, s’ufana.

Té una veu autoritària i el posat d’un gos rabiós a punt de pegar un mos, és d’una raça sectària, un espècimen gens amistós. L’amo presumit. (Vanitatis pixaví)

Per voler fer-se notar munta un ciclomotor que fa uns sorolls de por; els timpans fa tremolar quan passa tal conductor. Corre de dia i de nit donant gas sense parar, de nit ens sol despertar i de dia soltar un crit14 mentre el veus circular. El pinta-mones. Sol actuar en la fosca per embrutar la paret, no ho fa per ser discret, el pinta-mones s’embosca per fer el seu dibuixet.

Du gossos amb pedigrí però que caguen igual, l’amo, com és natural, per ser modern i molt fi, no arreplega el regal.

Signatures repetides, grafitis sense qualitat, declaracions d’enamorat i moltes altres parides les parets han embrutat.

Combina amb el gos en roba i complements, per passejar tan contents, presumits que són els dos, amb aires impertinents.

El botelloner.

L’amo acaparador. (Canis tribus) No es conformen amb un i tenen una camada, una tribu animada que solten, d’un en un, una bona pasterada. El porten arrossegat els gossos en passejar, no té temps de respirar i sol acabar rebentat quan a casa pot tornar.

Es mou en un lloc apartat de botelles ben assortit, sol fer festa a la nit, ho deixa tot embrutat qui de botelló ha eixit. Quan torna a sortir el sol, les restes que sol deixar per terra les podeu trobar, a causa de tant alcohol no res solen netejar.

13  El màxim que arriben a dir-li al gos són cosses com: Qui t’estima tu més que a ningú? La mami, la mami. Cuxi, cuxi, cuxi. Qui és el més boniquet del món? Currucuqui... i altres parides semblants. 14  Dic crit per estalviar espai i per la rima. Perquè el repertori d’insults que em ve al cap seria inacabable.


El matiner cridaner. Dic que és matiner però no sol matinar15, es perquè no es va gitar i de bon matí sol fer el que ací he de contar. Com el sereno d’abans a crits al veí, desperta, per la ciutat deserta s’escolten els seus brams quan la disco no és oberta. El Karma Sutra qualifica d’Incívics i maleducats, a animals i propietaris, i la colla d’humans sense cap educació, que empastifen les nostres places i carrers. Són, com diu la dita karmasutrera:

Gent sense trellat ni forrellat.

4

La Llei de la Connexió Cap de les coses que fem és insignificant. És molt important saber, que tot el que fem, està en connexió amb l’univers. En paraules del Karma Sutra valencià:

Qui fa el que pot, no està obligat a més. La postura del turisme de Gandia té un problema metafísic amb l’univers turístic universal. Fa tot el que pot per atreure’l però segons sembla, aquell no vol connectar amb ell. És un discurs repetit cada any ací a Gandia quan l’estiu ha esmorteït i el turisme no ha florit com l’hostaler pretenia. Un crit d’auxili se sentia: Desestacionalitzar! I el polític assentia i com sempre prometia que ho podia solucionar.

15  S’ha passat tota la nit en vetlla i de matinada es confon amb els que sí que han matinat per anar a treballar. Els confonem perquè uns van mig adormits i els altres ben col•locats i a punt d’adormir-se.

Els del partit popular, ara en l’oposició, va intentar fer això de manera singular i no tingué cap ressò. Va fer entrar en acció el coent Gandia shore, i portaren, sense por, turisme de botelló, molest i pertorbador. De cada casa el millor arribà a Gandia per fer acomiadaments de solter, sense vergonya ni temor disfressats tots pel carrer. Al wonderwall fester, a la discoteca i el pub, i al xiringuito, de cap, entrà un client foraster que ho deixà tot fet un drap. El turisme, fet un nyap, busca una altra clientela, el govern, amb cautela, volent fer el que no sap, canvia el rumb a tota vela. Una nova opció modela per al turista que camina, unes vies verdes afina i al visitant les desvela per a veure si al·lucina. La fideuà porta a la Xina, el turisme del futur; continua anant al Fitur, i la seua acció culmina per altres fires fent un tour. Per posar-se massa dur, el Gandia sound festival, ha alçat el vol com pardal, i els seguidors de l’Artur diuen que tot ho fan mal. De manera informal al Fitur presentaran els concerts que faran i de rock un nou festival; a Torró així, imitaran. Per a fer el que faran, (el que era habitual), no calia i no cal dir que tot ho canviaran per a continuar igual. La connexió universal a Gandia no funciona, el perquè ens abandona és un misteri ancestral que a tots ací encona. Un crit encara s’entona: Desestacionalitzar!

Però ningú pot trobar com això es soluciona i tot és provar per provar. Arriben a proposar camps de golf en la marjal, i gastar-se un dineral en l’Auir urbanitzar i en un parc aquàtic brutal. Són quimeres que fan mal presentades de rebot, pels que fan el borinot en període electoral, i que acaben en un clot, Si cadascú fa el que pot a més, no està obligat; el turisme està aturat com en la falla el ninot i moure’l és complicat. Conclusió: com assegura una sentència del Karma Sutra valencià:

No és cert allò que diu, que a l’estiu, tot el món viu.

5

La Llei de Donar i de l´Hospitalitat Si creus que alguna cosa és vertadera, en algun moment de la teua vida seràs cridat a demostrar que ho és. O com es diu en un proverbi valencià:

Qui diu les veritats, perd les amistats. La postura de defensar la veritat pròpia com a única veritable i vàlida per a tot el món, és la que pose com a exemple per il·lustrar aquesta llei. Dóna Cañizares canya des de la trona cridant, anuncia amb veu tronant que a la societat danya tota una llei desafiant escampada per Espanya i que a la família escanya per ser immoral i viciant. Diu que està defensant la família tradicional, qualsevol altra és el mal, i cridarà condemnant, per diabòlica i amoral, la feminista militant, el de gènere canviant i la família monoparental.

65


El món anticlerical un canyaret li ha muntat, al jutjat l’ha denunciat per ser tot un carcamal; als diaris l’han criticat i de víctima habitual, amb un aire angelical davant el món s’ha posat. A Gandia ha visitat i a la porta de la Seu, protestaren pel que feu un grup d’allò més variat; allà es munta la de déu que algun beato indignat imprecà i fou imprecat per alguns a viva veu. Això passa, ja ho sabeu, quan se li diu la veritat segons la pròpia realitat, a qui sols una cosa creu amb total seguretat; aleshores soltar podeu el que sovint escolteu: amb l’església hem topat! Un altre exemple sonat fou el de la missa d’infants, quan amb paraules vibrants, fou un sermó un poc tronat l’abat davant d’uns quants; a qui d’ell havia malparlat de terrorista l’havia acusat amb aires altisonants. Això indignà a bastants, i totes les comissions després de dues votacions, decidiren entre tants no lluir-se en processons, ni anar a la missa d’infants; qualificaren d’intolerants aquelles declaracions. Per aquestes i altres qüestions el Kama Sutra proclama:

Que qui té boca s’equivoca i qui vol tindre sempre tota la raó, més s’equivocarà per això. I si un bisbe amb llengua solta, assegura que la moral16, condemna tot el que té a veure amb la regió engonal, contesteu-li amb un proverbi que la saviesa popular valenciana va parir:

Dels pecats del piu, Déu se’n riu.

16  La seua moral evidentment, que per a ell és l’única que val. Per això la mostra sempre escrita i pronunciada en majúscules: LA MORAL

66

6

La Llei de la Paciència i la Recompensa Totes les recompenses requereixen un esforç inicial. El benefici arribarà al seu temps.

La baralla ha esclatat i a l’ajuntament ha continuat: en rodes de premsa els dos sense parar han lluitat, si un en una ha parlat l’altre contesta furiós.

Com més sucre, més dolç.

Ningú pot eixir airós lluitant a cara de gos; criticar per criticar amb un gest poc amistós, és un mode poc seriós d’oposar-se o governar.

La postura dels polítics gandians i d’altres llocs, és la que més s’adequa a comentar aquesta llei. Un polític sempre espera rebre, a la llarga, una recompensa de totes les accions que fa: la d’aconseguir el poder.

També solen disputar, sense treva ni parar, mitjans de comunicació que solen defensar, uns a qui pot governar i altres a l’oposició.

Una lletra de batalla on es passen de la ratlla, dos cavallers s’han creuat; es posen cota de malla i afilen bé la navalla perquè a mort s’han reptat.

Gente li fa una ovació al govern en cada ocasió, Sociedad y política, es rebota per això, i sense cap compassió, a l’alcaldia critica.

Destruir han procurat al seu enemic declarat; a la mínima ocasió al contrari, al jutjat, denunciant-lo l’han portat17, per tancar-lo a la presó.

Ningú sap que significa la sentència terrorífica: “Xe, tu, això ho pague jo!” era una frase mítica que deia de mica en mica l’antic alcalde, el Torró.

A Orengo va acusar Torró, i va completar l’acció denunciant al seu cosí sense cap contemplació; i no content amb això al Mascarell afegí.

Ara, en qualsevol ocasió, el govern diu amb decisió: “Açò ningú ho pot pagar” Açò és una confrontació que sols provoca tensió i que ningú vol parar. Recompensa sol buscar el polític en actuar; el premi és el poder, i es posa a treballar per governar i manar i el que vulga poder fer.

O com es diu en valencià:

A l’alcaldessa, perquè sí, també l’ha portat allí, ara haurà de declarar perquè el dia que, per fi, va poder governar ací, la IPG manà tancar. Però també a declarar Torró haurà d’anar, un “aplauso” va muntar per a “cost zero” comprar una galeria per a fardar, que després molt va costar. La “Púnica” va pescar una empresa, per pagar al Torró publicitat; Victor Soler va mediar i ara el volen jutjar per estar en ella implicat. 17  En dues legislatures, molts regidors i alcaldes de Gandia, han passejat més pels jutjats que per les dependències de l’ajuntament.

Una màxima dels polítics es correspon amb una sentència del Karma Sutra valencià. És aquella que diu:

Pardal que vola a la cassola.

7

La Llei de l’açi i l’ara Mirar cap enrere ens impedeix viure el present. Somnis i pensaments vells, no deixen que ens renovem.


O com diu el Karma Sutra valencià:

Menja molt, caga fort i no tingues por a la mort. L’exemple negatiu d’aquells que es prenen la vida com una tortura, és el que vull aprofitar per a comentar aquesta llei i demanar-vos que fugiu d’ells. L’amargura no és un model de vida. El meu darrer missatge karmasutrer, defensa tot el contrari. Viu feliç ací i ara, estar viu és una sort, si la vida t’atacara és perquè creus encara que t’ha mirat un tort.

Buscar la felicitat és un divertit esport, fent-lo haureu trobat un secret ben amagat: con burlar-se de la mort.

Mengeu bé, cagueu fort i no tingueu por a la mort.

Menja molt, caga fort i no tingues por de la mort. Si el que fas és política, no perdes per ella el nord, agafat ben bé la crítica i passa de qui amb tu es fica; davant això, fes-te el sord. Menja bé, caga fort i no tingues por de la mort. Si ets president faller i has tingut la dissort de no guanyar cap primer, molta festa has de fer en honor de la teua cort.

L’explicació s’ha acabat. Ací finalitza el missatge del Biòleg il·luminat. Llegiu-lo amb humilitat. Si apliqueu les seues lleis, aconseguireu la felicitat. Penseu que tot el que us he dit és de veres... ... com si menjares peres i les cagares senceres.

Menja molt, caga fort i riu-te de la mort. Si jugueu a la loteria per a viure com un lord i no vos toca cap dia, agafeu-ho amb alegria i podreu viure amb confort. Mengeu bé, cagueu fort i no tingueu por de la mort.

I si penseu que no és veritat, a mi em donarà igual perquè em quedaré més content que unes pasqües.

Si en nom de la moral algú es posa bord i et diu que fas el mal perquè ets un immoral, mostra-li el teu desacord.

Només demanar perdó per si algú s’ha trobat amb un sectari del Samaruc. Són persistents i pesats predicant el meu missatge i mai no saben quan parar perquè un llibre els entusiasma. És...

Menja molt, caga fort i no tingues por de la mort. La vida és una aventura, en això estareu d’acord, no una sala de tortura ben humida i obscura on us pegaran ben fort.

El Karma Sutra. Llibre de les lleis i les postures. Set lleis universals per alliberar-se de tots els mals.

Josep Enric Gonga.

Mengeu molt, cagueu fort i rigueu de la mort. 67


68


69


Explicaciรณ Infantil

70


LLOC: Llar faller proper al parc de l’estació, a l’altre costat de la via. PARTICIPANTS: Xiquets i xiquetes de la comissió i voltants DIA: 20 de Gener del 2017 HORA: 18:00 hores TÍTOL: Xiquets… a Corea és hora de jugar

Són les 6 de la vesprada d’un divendres en que el fred ens gela els ossos, la pluja ens banya els peus i totes les nostres parts del cos estan tapades per roba de llana. Tan sols es veuen eixos ullets plens d’alegria a l’arrivar al lloc on ens han citat. Han preparat una xocolatada amb coca de la iaia de Júlia; tots comencen a berenar, impacients, inquiets i nerviosos per saber que és el que allí van a trobar. En acabar es torquen la boca i les mans i l’home que ha organitzat aquest espectacle demanda l’atenció dels xiquets i xiquetes per formar un cercle. Els més menuts seuràn davant, seguits per aquells que són un parell d’anys més majors. Per acabar, aquells que comencen a tindre un poc de vergonya d’anar a llocs on tants xiquets, ja que ells es veuen majors, encara que al fons dels seus corets senten la mateixa inquietud que els més menuts que no paren de cridar i aplaudir degut al nerviosisme. Tot seguit s’apaga la llum del llar i al fons de l’escenari hi ha un llum fluixet per no deixar als menuts a fosques. Una vegada quiets i atents, apareix la senyora Carme amb el seu cabell de color roig i amb una coleta mal feta de la que li cauen unes grenyes. Porta un jersei groc de llana, una falda pels genolls de quadres blancs i negres i unes sabates amb un xicotet forat pel que li asomen les calces de color verd. Tots es queden quiets fins que comença a sonar una musiqueta que anima lámbient. És a partir d’ahí quan comença ...

71


Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si l’escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. Xiquets apropeu-se i comencem que la llum s’està apagant, les joguines cobren vida i la màgia al Llar de Corea està arribant. Les joguines al carrer, esperen que arriven els xiquets i les xiquets Coreans per a jugar amb ells i amb la resta de nens pertinents. Sota el terrat del Castell, Rapunzel, en veure al Capità Amèrica, s’enamora d’ell. Un Castell principal, decorat i amb musicalitat dona als seus amants tota mena d’oportunitats per viure el seu amor com un conte d’ enamorats. En scalextrix es converteix el seu cabell per a que arribe més ràpid el Capità Valent. Mireu xiquets com el cabell està format: De mil peces trobaràs de color daurat que totes juntes han format la via d’unió al enamorat. Observeu detingudament no sols enamorats sinó a la ment. Somriures, bogeries i diversió, també trobem dins d’aquesta comissió. Tot seguit, continuem tots ben atents. Queden moltes coses per fer i sols ho podràn fer els més valents, aquells que tot ho volen saber. Tanquem els ullets tant fort com nosaltres sols sabem i escoltem als uelets dels que de segur aprenem. Viaja l’idioma amb globus i casa, acompanyat per un xiquet que sempre està content per viure aventures que somiava feia temps. Viatgem amb globus de colors, verds, blaus, vermells i marrons, tot un món d’olors que hi ha que descobrir per tots els racons. Poseu bona cosa d’atenció que el cel ens donarà informació. Obriu els ullets a borbotons que la claror ens donarà colors.

72


Mireu allà dalt tot un núvol per observar amb un minion ben alt I a una altra galaxia arrivar. Viajant dalt d’un núvol els minions, en un avió,acompanyats pel Yoda i Darth Vader que venen de la galaxia a veure si troben la pau. Quants personatges visitem. No sé si en quedarà algún més De segur si ens concentrem hi ha algun altre més. Escolteu detingudament la música comença a sonar, les titelles van ballant al costat del piano bar. Les notes del piano fan ballar a Hello Kitty i Monster, mentre els pirates playmòbil, lloro i el minion viuen aventures pels Marshall del món. Llums brillants esperen que arribe un xiquet que vulga ser gran. Entre balls i rialles ens trobem tots ara, sols les nostres iaies ens proporcionaran la llana. Amb el fred entra la gana I veurem a l’últim en plana Winnie amb la seua mel tot ell ple de pèl. Esglaiat per la por, però feliç i dolç, sols vol mel i no s’adona que al costar té el Capità enamorat. Tot seguit trobem els ratolins, eixos que tant hi ha que valorar i als que ens encanta sentir, els que ens han fet acabar. A la cric-cric el conté ja està dit, a la cric-crac, el conte està acabat. Fins ací el contacontes de la Carmen. Els xiquets queden bocabadats, imaginant tot allò que els han contat. Tots queden quiets fins que les llum del llar s’encenen i es sent allà al fons uns pares. Amb això els xiquets i xiquets brinden un fort aplaudiment i s’esperen a que Carme balle per donar-li una forta abraçada i agraïr el que els ha contat.

Corea 2017

73


74


Karma

75


76


77


78


La Gran Llei e t c e f E a s Cau

79


Cadena

les coses són un gran somni somni encadenat DINKO TELEĆAN

Un home contempla un camp d’arbres fruiters, sobretot pomeres. Bufa el vent, cau una poma. L’home recorda Newton i una cançó infantil, però no recull la poma. Al cap d’uns dies s’ha podrit. Un gos vell ix de la casa de l’home, es menja la poma, cau malalt i es mor. L’home se suïcida. Just abans de morir l’home recorda haver sigut un cadell. Cuidava un ramat d’ovelles en una illa deserta. Deserta per als humans, que només hi anaven per a esquilar les ovelles i pescar. L’home recorda que el cadell va envellir amb les ovelles. També hi havia gats al voltant de les xarxes. El gos vell havia aprés a pescar, com les gavines. No li agradava menjar-se les ovelles mortes que havia cuidat en vida. Va pescar una escórpora i es va punxar. El verí va fer efecte i el gos va sentir la fiblada de la mort. Mentre moria, va recordar que havia sigut un calamar. L’home va recordar el gos que fou calamar. El calamar hauria volgut ser gegant i atacar submarins. Era un calamar amb vel•leïtats, però de mida normal. Li agradaven les coses i els peixets brillants. Fins que un dia va perseguir un peix de plàstic amb dents de ferro. Abans d’acabar en un restaurant d’interior, va entendre que havia caigut en un parany. El calamar recordà que havia estat una vaca que feia formatge. La vaca, en el seu deliri espongiforme, pensà que era sagrada. L’home es va sentir responsable del gos, que fou calamar i abans vaca. Quan el darrer raig de sol va travessar-li els ulls, entreveié el futur. Un cuc rosegava una poma que sabia seua, perquè n’havia plantat l’arbre. Pau Sif

80

Les Lleis del Karma


81


82


83


Pràcticament als antípodes de la cultura budista, els valencians encara no hem desemperesit del tot una espiritualitat que realment ens pertany. O és que no hi ha una filosofia de vida genuïna en el nostre caràcter mediterrani, més ancorat a l'hedonisme que no a la seriositat -de vegades, imposada; sovint impostada- dels països veïns? Heus ací un dels motius fonamentals que hauria de plantejar-nos una reflexió tan emergent com d'emergència: hem de reforçar l'autoestima com a poble per tal de blindar la nostra identitat epicúria, coetera, atronadora, inconfusible... Dins la Llei del Creixement (en clau valenciana, és clar), es tracta del principal aprenentatge que hem d'assajar. Apercebre'ns dels trets iconoclastes que ens han forjat i aleshores bastir una cuirassa que ens protegisca de la troika víkinga que ens sobrevola i que pretén arrabassar-nos les becadetes, les cervesetes -sí, les que precedeixen les cassalletes-, les dinaetes i totes les coses menudes que determinen qui som. Tal com resa la popular novel·la de l'escriptora i activista índia Arundhati Roy, El Déu de les petites coses, és precisament tot allò imperceptible l'element que més dignifica la nostra existència. En clau valenciana, així doncs, caldria celebrar totes les deïtats que habiten les coses petites que farceixen la nostra experiència vital. I hem d'aprendre a estimar-les i a defensar-les perquè en tal metamorfosi de valors és ón hi ha el camí més curt, la sendera més vàlida, per disfressar el karma de l'autodeterminació vital.

84

Les Lleis del Karma

Si traslladem aquest principi a la filosofia fallera, a un reconeixement com el de la UNESCO i al fet històric que les falles esdevinguen finalment Patrimoni de la Humanitat, hem d'adonar-nos que part del procés identitari ja l'hem encetat. És una celebració col·lectiva constatar que una manifestació tan nostra haja fet ja la passa definitiva. En matèria cultural, antropològica, les falles delimiten el traçat ètnic que caracteritza als valencians i a les valencianes, sobretot quan estan (físicament i psíquica) de festa. Un estat més de l'ànima, sense cap mena de dubte. Estar de festa. Ser, de festa. Ésser festa, en definitiva. Una fita que demostra que la Llei del Creixement s'ha vist assolida i que l'encanteri ja s'ha encomanat a l'ànima. Si més no, el canvi profund l'havíem d'experimentar, travessar, nosaltres. No havíem d'esperar un salconduit diví per part dels altres: els forans, els veïns, els estrangers, els que contemplen i perceben les falles, alhora la nostra manera de viure, amb estupefacció i desmesura. Finalment, el nostre karma ha guanyat i ja els hem contagiat l'esperit del nostre folklore. Un virus tan encomanadís i inofensiu com les músiques que el guien en els passacarrers i cercaviles que donen la benvinguda al goig de la Festa, ara en majúscula. La Festa que és un Déu on viuen les petites coses que ens permeten viure tal com vivim. Jovi Lozano-Seser


Les Mans del Temps Amb gestos imperceptibles, les mans buides del temps modelen la silueta de la realitat. S’alcen els matins que les nits de llunes arrosseguen. Es desfan les ombres davant els carrers buits de ciutats ocupades per insomnes mirades. Camines, vorejant la silueta dels teus somnis, menyspreant les onades que bressolen l’oceà de la quotidianitat. Somnies en sentir que és possible el miratge de somniar, però caus sotmès a la més falsa evidència: tot és igual en aquest paisatge sense autor que fimbra la eternitat i la fa previsible. Ofegues la veu, el crit minúscul amb el què et podries rebel•lar. Intentes delegar la il•lusió i la raó de la teva esperança en l’impuls de l’altre , dels altres. Tu mateix esperes del paisatge irreal que et rodeja el canvi que tu mateix et negues. Pura Garcia

85


86

Les Lleis del Karma


Karma??? Quan el vent roda en sentit invers quan es debilita la possibilitat de viure quan s’albira la negació de l’instant quan et sents integrada en l’absència.... ...naixen primaveres esclarissades cereixen flors incandescents pinten somriures sinuosos surten paraules al vent. I completes fasses lunars recondueixes el viure difícil obris els ulls abans tèrbols i fas un salt cap al cel. V. Llorca

87


88


89


La responsabilitat de ser humanes 90

Les Lleis del Karma

Toni estava controlant els foguers i s’adonà que encara no s’havia torcat la suor ni una volta en tot el matí. Ell sempre suava molt i de moment no havia tingut cap sensació calorosa, per curiositat va acostar el rostre a la flama i el foc no estava calent. Poc convençut del que estava notant, o més bé deixant de notar, passà la mà pel foc com ho fèiem de menudes amb una mistera, és a dir, amb la palma de la mà en horitzontal i els dits estirats i junts, movent la mà ràpidament d’un costat a l’altre per damunt la flama. Res. Passada i superada la fase de seguretat va deixar la mà una estona damunt del foc per assabentar-se que, una de dos, o la seua pell havia esdevingut un aïllant epidèrmic i ara podria ser un bomber llegendari, un pirotècnic atrevit i fer el boig a les ‘cordaes’ o, per contra, la flama no cremava. Res del que hi havia al foc havia començat a coure, per tant, adéu a la possibilitat de ser l’heroi del barri. El foc, arribat al punt d’ignició, arribat el moment de cremar, havent-se pres foc, no cremava. Aquell dia, perquè sí, per primera vegada en tota la història el foc s’havia declarat en vaga o s’havia agafat un dia d’aquells d’assumptes propis o ves a saber...Què era tot allò? Toni no entenia res, era com si el foc estigués evitant la seua funció, el seu rol, la seua responsabilitat. Pensà: “Què és un foc que no crema? Com és possible? Quin sentit té? Combustió, foc, flama, calor. No hi ha més. Automatismes.” Aquesta historieta inacabada que frega l’absurd (Toni, pobre home, deixem-lo tranquil), serveix per exemplificar que ens desconcerta que les accions quotidianes no tinguen els efectes esperats. Ens trastoquen alguna cosa i ens costa reaccionar. Dit d’una altra manera, ens posa de mala hòstia que un esglaó de la cadena, sense raó aparent, falle. I més quan no entenem per què, i més quan ho fa en el moment més inesperat. Ens hem acostumat, per exemple, a que quan arribem justos a treballar el foguer ens permeta fernos el cafè ràpid pel matí, o que quan rodem la maneta de l’aigua calenta els nostres desitjos de socarrar-nos moderadament la pell es tornen reals. Relacions causa-efecte del dia a dia que s’han convertit en minirutines no qüestionades, és a dir, si puge el volum de la televisió aquesta s’escoltarà més fort, és de caixó! Per això són màquines i nosaltres no, per això ni tenen presa, ni fred, ni troben ningú a faltar. Per això estan impassibles, esperant a que executem l’acció, a que donem l’ordre per tal que passe exactament el que està programat que passe, però... i nosaltres? Són poques les ocasions en què ens parem a pensar què passaria si allò que donem per admès, només per un segon, es quedés suspès en un buit desconcertant. Encara són menys les ocasions en què ens parem a pensar què produeix, què genera cada acció que fem, cada acció que portem fent cada dia des que tenim memòria i què produeix i què genera el ‘com la fem’ tant en nosaltres mateixes com en les altres persones. És en aquest punt en que es comença a esbossar l’objectiu d’aquest escrit: la Llei de la Responsabilitat, una de les 7 ‘lleis’ del karma.


La llei de la Responsabilitat: ací i ahir, ací i ara, allà i demà. De forma resumida, quasi segur ridículament resumida, aquesta ‘llei’ diu que cada acció que duem a terme genera o modifica aspectes al nostre voltant, del nostre entorn. Cada acció té conseqüències, d’ací es deriva la responsabilitat, la responsabilitat de cadascuna, la de totes. Tot i això, no cal posar-nos dramàtiques, no cal arrancar-nos la pell i pegar-nos garrotades culpant-nos de les desgràcies del món. No obstant, se’ns està demanant que agafem consciència. Segurament, ninguna de nosaltres de forma individual tinga responsabilitats directes sobre la situació dels refugiats a Europa, en canvi sí que podem tenir incidència en el que està passant amb les persones migrades que viuen al nostre barri, poble, ciutat... i potser ací sí que ens pertoque alguna responsabilitat, alguna acció que puga canviar l’entorn, que agafe el present, el sacsege i genere una espècie de reacció química (o químicament social) que el puga fer canviar, reaccionar. Hi ha un xicotet conte d’Eduardo Galeano titulat ‘El Parto’ que ve al cas per explicar de què va tot açò. Galeano escriu sobre una dona que vivia en un ranxo perdut entre els camps, que portava 3 dies de part i que encara no havia pogut parir. Un metge, finalment, va aconseguir arribar al ranxo i va veure la dona exhausta. Quan li va obrir les cames va veure que un bracet sense vida hi penjava. El seu marit, desesperat, havia estat estirant per intentar traure la criatura. El metge va pensar: “No hi ha res a fer”, però sense saber per què va acariciar el bracet i arribant a la mà els dits d’aquesta el van prémer amb força, aleshores el metge es va arromangar la camisa i va demanar que bolliren aigua. Hi havia vida. Aquell home, com a metge, havia fet tot el que havia de fer: havia recorregut molts quilòmetres per arribar al lloc, havia examinat la pacient i decididament havia comprovat que mèdicament no es podia fer més. Però un metge no és, o no deuria ser, només una bata blanca. La persona que la vesteix va sobreeixir per influir de manera vital en el que seria a partir d’ara aquella família, la seua acció va fer esclatar tants moments com cartes esclaten quan acabes una partida del solitari a l’ordinador. La responsabilitat normativa s’havia complert, el rol social havia estat assolit, allò quantificable, correcte, el que se suposa que s’havia de fer s’havia fet, i no havia canviat res, però un pas més, un gest inconscient, innat, humà, ho canvià tot. Aquest gest és el que per a mi representa la responsabilitat que es descriu a la ‘llei’ del karma. Més enllà de no arribar tard quan hem quedat, no comprar bosses de plàstic al supermercat o respectar totes les senyals de transit, la responsabilitat del causa-efecte vol connexió, demana contacte, busca el conjunt, la comunitat. Recordar-nos i sentir-nos persones, trobar-nos uns als altres entre els nostres estressants deambulars, entre les milions de coses que fem cada dia, buscar i recórrer els xicotets camins de felicitat que ens porten a un mateix i des d’ací als demés. Deixar que recaiga en les màquines la responsabilitat de ser, obsolescència programada a banda, infal•libles i impertorbables per tal que recobrem entre els éssers humans la responsabilitat de ser humans: fal•libles, que es superen, que es dobleguen de dolor però que saben estar quan qui es doblega és el del costat, impredictibles, feliços, imperfectes, compromesos. Una bona manera d’entendre que les nostres accions i actituds generen, ja siga per a bé o per a mal, altres accions i altres actituds, és mirar a les nostres amigues i als nostres amics d’una manera un poc més intensa i forta de com ho fem a diari, per comprovar en quin grau tan alt ens influïm, en quin grau tan alt som espills que es miren, tu et reflexes en mi i jo em reflexe en tu i, al temps, la imatge que projectem es reflecteix en algú altre. Per últim, fem-nos conscients que l’entorn supera la nostra existència, que hi ha accions que superen els anys de vida d’una vida i que allò que ens envolta i abraça no comprèn, i és que entenen les muntanyes els incendis intencionats? Entenen els arbres la desforestació i la tala incontrolada? Entenen els animals la caça furtiva? Entenen les mars els abocaments tòxics? En general, entén la natura l’acció de l’ésser humà amb ella? Tal volta estiguem actuant com el foc que no cremava al principi del text, potser que la natura ens mire i no entenga com li estem fallant, com estem fent tot el contrari del que ens demana, com estem a punt de ser l’esglaó de la cadena que definitivament fa que tot esclate en un buit desconcertant. És com si la responsabilitat l’estiguérem entenent totalment al revés. Així que oblidem-nos de l’exigència de ser màquines i fem-nos cercle, com cercle es fan les mans i les mirades que giren entorn al foc la nit del dia del pare, per dir-se sense parlar que allò que sembla que ha acabat no es més que un dia a dia conjunt i continuat de caigudes i ajudes mútues per alçar-se.

Camilo Giner 91


92

Les Lleis del Karma


Rafa Gomar

Quan em va ocórrer les primeres vegades, vaig esglaiar-me. No volia ni pensar-ho. No era capaç de dir-li-ho a ningú. Estava molt preocupat. M’esborronava. Patia. Era un secret que no podia revelar i al mateix temps hauria descansat molt si... No eren sols flaixos ni imatges instantànies i desdibuixades. No. Eren seqüències concretes i encadenades en què podia observar els llocs i les persones a la perfecció i que, en qualsevol situació i en qualsevol moment, de sobte, sense avís previ m’acudien a la ment. Llavors, una cremor em pujava per les vísceres i m’enrogia el rostre. Volia parar el pensament. Volia parar les emocions que em provocava. Em feia por. Ignorava com havia d’enfrontar-m’hi. De tant en tant m’obsessionava a identificar la part del món i les escenes que havia vist. La majoria de vegades no ho aconseguia, però una vesprada que furgava per internet, l’esglai va ser més gran encara. Vaig veure un video sobre unes imatges i el narrador parlava amb un idioma caucàsic que, tot i que ningú m’havia ensenyat, podia entendre. Com era possible? Amb el temps vaig acostumar-m’hi. Intentava no fer escarafalls i cada vegada que la situació m’obligava i irrompien algunes escenes, procurava fer qualsevol altra activitat per despistar-ne les reflexions. El dia que vaig corroborar-ho definitivament tenia catorze anys. Des d’aquell dia vaig perdre la por i vaig assumir aquella facultat amb pros i contres. Va ser una nit que havien vingut a sopar els meus oncles i un matrimoni argentí conegut de ma mare i ma tia. Vam sopar plàcidament, amb una conversa referida als anys que hi havien viscut a Argentina, i als anys que finalment van tornar ací, a casa nostra. En acabar el sopar, la mare va traure unes fotografies de l’avi i el besavi, de la casa a Buenos Aires on havia passat la infantesa. Només vaig ullejar-les, un altre feix d’imatges s’abocaren damunt meu. Vaig dubtar si havia de destapar el secret, i tot i que vaig decidir ocultar-lo, espontàniament, davant de les fotos del besavi, vaig dir:

—Sí, aquesta és la Casa Rosada amb Correus al fons; i aquesta la Casa Rosada vista des del carrer Colón. Tots es quedaren espantats i jo també. —I tu com ho saps? Si no has estat mai? -van exclamar estranyats i burletes, mirantme amb cara de pomes agres. —No, no; no ho sé. Estem estudiant Buenos Aires a l’escola i justament hi havia unes fotografies molt semblants. També hem vist el Jardí Zoològic i una altra del parc de Saavedra. Ara que per a mi l’edifici que més m’agrada és l’Asil dels Orfes de la Societat Catòlica irlandesa -vaig mentir i dissimular per no delatarme. —Quina casualitat, al teu avi també li encantava eixe edifici -va exclamar la mare. —Bé, me’n vaig a jugar.

A l’habitació meditava que estava clar que jo havia viscut a Buenos Aires, però no sabia ni quan ni com. Hauria d’esbrinar l’època de construcció d’aquests edificis i acotar els anys per a saber quan hi vaig viure. Em costava de pensar i tot. Em costava de creure. I si em costava de pensar i creure a mi, com pretenia que els altres pogueren entendre-ho? Aquella nit vaig decidir que no desitjava ni crear conflictes ni que la gent em mirara com un boig destrellatat, com un cuc o una bestiola. Desitjava viure tranquil, sense sentir-me acaçat i per això vaig prendre la determinació de guardar el secret per sempre. Des de llavors vaig fer les meues indagacions. Vaig parlar amb alguns psicòlegs, vaig estudiar algunes religions orientals i les seues pràctiques, com ara el budisme i la meditació i, a poc a poc, em vaig convèncer que aquella facultat especial que posseïa estava relacionada amb el karma i la reencarnació. Era evident que tot el que veia pertanyia a experiències d’altres vides que havia viscut; que la meua memòria guardava les experiències d’altres existències. Ara ja he complit molts anys d’aquesta vida en què m’ha tocat nàixer i viure a Gandia i, tal com m’ha anat de bé, segurament en les altres vides vaig fer un conjunt d’actes positius que m’han marcat la consciència i aquesta actual reencarnació. He buscat la pau i la felicitat entre l’amistat, l’alegria i l’esforç col•lectiu, molt prop de les associacions cíviques i festives. I com que ja sabeu que les accions que execute determinaran les condicions de la pròxima vida que tindré durant molts anys he sigut membre actiu d’una comissió fallera i ara que sóc vell, passejaré pels carrers i veuré les falles. M’han dit que enguany són molt boniques, però sobretot que no em perda la de Corea! Aquest article ha estat presentat al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF de Gandia any 2017.

93


Les Lleis del Karma “¿És més noble sofrir calladament les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent?”. William Shakespeare semblava desconsolat per l’arbitrarietat, l’atzar i les injustícies de l’existència quan va posar aquest crit desesperat en boca de Hamlet. No semblava creure, que en aquesta vida o en una altra, de forma automàtica, el mal anara a retornar com un bumerang a qui ha fet el mal, ni el bé a qui ha estat benefactor. Hamlet clamava contra aquesta mar adversa, contra els mals i els embats de la fortuna indigna, només suportable per por a una sort pitjor en el més enllà, un món desconegut del qual no ha tornat cap viatger. I diu “fortuna indigna” perquè no mereix ser decisiva, per sovint immerescuda. També en El Quixot, la sort serà un actor més que amb la seua voluntat desencadena l’acció. Cervantes escrivia: “y quiso la suerte, que pudiera ser muy mala si el cielo no lo ordenara de otra manera”. Quasi un segle i mig abans, Joanot Martorell, ja feia dir al pobre Tirant lo Blanc: “O fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desigen! [...] O adversa fortuna! ¿En què t’é yo ofesa, que en les batalles me fas ésser victoriós e triümfant e en amar só lo més malfadat home que jamés naxqués?”. A començaments del segle XX, blasfema, en paraules pròpies, Antonio Machado en el poema o, millor dit, oració pagana “El Dios ibero”, on expressa la incertesa sobre si les accions seran justament compensades, especialment veient la injustícia dels designis terrenals i l’atzar en què transcorre l’existència humana. “Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega” diu el Salm 126, però sembla que Antonio Machado no ho veia del tot clar...

¡Oh dueño de fortuna y de pobreza, ventura y malandanza, que al rico das favores y pereza y al pobre su fatiga y su esperanza! ¡Señor, Señor: en la voltaria rueda del año he visto mi simiente echada, corriendo igual albur que la moneda del jugador en el azar sembrada! ¡Señor, hoy paternal, ayer cruento, con doble faz de amor y de venganza, a ti, en un dado de tahúr al viento va mi oración, blasfemia y alabanza!

94

Les Lleis del Karma


“Aquell que va dir més val tenir sort que talent, coneix l’essència de la vida. La gent té por de reconéixer que gran part de la vida depén de la fortuna. Fa por saber quantes coses escapen al nostre control”, diu el protagonista de la pel•lícula Match Point (2005) de Woody Allen. Com va fer segles abans Shakespeare, Woody Allen es mostra estupefacte sobre com alguns cretins progressen i d’altres, sense meréixer-ho, fracassen o perden la partida. En Match Point, el protagonista, Chris, és un tennista d’origen humil amb molta ambició i que ha aconseguit el seu estatus mitjançant el matrimoni amb una jove de l’alta societat de Londres. De fet, Woody Allen es recrea: el pare de la jove rica li havia donat un bon lloc directiu a la seua empresa, i Chris decideix assassinar despietadament la seva amant embarassada per a impedir que la seua dona rica s’assabente de la infidelitat i evitar caure en desgràcia. Per a desviar l’atenció de la policia de la veritable autoria de l’assassinat de la seua amant, Chris simula el robatori de les joies de la veïna de la jove, una senyora gran a la qual també assassina. Després, es desfarà de les joies llançant-les al Tàmesi, amb la mala sort per a ell que una joia, justament l’anell de compromís de la senyora, rebotarà a la barana del riu i caurà sobre la vorera. Quan les proves apunten a Chris, un nou esdeveniment atzarós provocarà un desenllaç que el deixarà lliure de tota sospita. La culpabilitat recau en un drogoaddicte que va trobar l’anell al costat del Tàmesi i que cometrà al mateix barri un robatori similar al que Chris va simular. L’anell es converteix en la prova acusatòria contra el drogoaddicte i exculpatòria de Chris. El greuge és flagrant, dolorós, inacceptable... però el covard de Chris prosseguirà impune amb la seua vida de luxe a l’alta societat londinenca. “Allò correcte seria que em detingueren i em castigaren, almenys hi hauria un mínim senyal de justícia, una mínima quantitat d’esperança de poder trobar algun sentit”, diu Chris. En èpoques diferents, Martorell, Cervantes, Shakespeare, Machado o Woody Allen atorguen a la sort una centralitat que xoca amb el karma de la responsabilitat com a ordre universal. De fet, la justícia poètica no era la lògica predominant de les obres de William Shakespeare: no sempre els malfactors eren castigats, ni els virtuosos eren recompensats. Aquest realisme resultava incòmode a alguns crítics literaris posteriors, com Samuel Johnson, un dels erudits anglesos més reconeguts del segle XVIII, fascinat per l’obra del dramaturg. A Shakespeare, un segle i mig després de la seua mort, alguns encara li recriminaven que un autor tan influent no haguera escrit amb un propòsit moralitzant o d’adoctrinament sobre la conducta humana. Sovint cerquem la justícia en un ordre diví o còsmic que assegure que en la pròpia vida o en la següent el retorn del bé o del mal que fem està garantit; cerquem principis universals que ens calmen el desassossec de la incertesa, de l’atzar, com un bàlsam de l’existència. Tanmateix, sempre he pensat que la virtut d’aquests autors és que ens adverteixen que en el curs dels esdeveniments no està inscrita cap justícia automàtica, natural o predeterminada, sinó que l’atzar també pot ser despietat o cruel injustament. Com escriu el crític literari anglès Terry Eagleton, “l’optimista professional respon a tot de la mateixa forma rigorosament preprogramada i elimina d’aquesta manera l’atzar [...] Segons aquesta concepció, en aquest món determinista les coses estarien destinades a eixir bé amb una previsibilitat sobrenatural i sense que hi haja una bona raó per a que tal cosa passe”. El mateix, podem dir del fatalista professional. Ben al contrari, aquests escriptors són realistes i ens recorden que, per damunt de certes veritats absolutes de l’època que pretenen dirigir la nostra voluntat, per damunt de cert optimisme o fatalisme ingenu, crèdul o passiu, l’esperança d’una major justícia, sempre imperfecta, només està a les nostres mans. Mentrestant, com a ritual en les cultures mediterrànies del sud d’Europa els focs primaverals per a nosaltres tenen un sentit de renovació: amb els troncs secs de l’hivern el foc ens donarà les cendres que fertilitzaran els camps per a començar la nova estació. Construïm i cremem el monument, celebrem la nostra humanitat, ens riem i plorem per les nostres limitacions i aprofitem les cendres per a un nou i renovat futur. Pere Alberola

Aquest article ha estat presentat al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF de Gandia any 2017.

95


96


Llei de la Connexiรณ

97


La vida és una roda, que no deixa de rodar... Qualsevol cosa que fem esta connectada amb l’univers i per molt insignificant que ens semble, ens repercutirà d’una forma o d’una altra. Aquesta història comença un matí qualsevol, quan un Cap de Departament qualsevol cansat, estressat i pressionat pels seus superiors, dispara una seriosa amenaça d’acomiadament a un dels seus empleats. La diana és Miquel, un jove de trenta-tres anys, amb un projecte de família de camí des de fa uns set mesos i una hipoteca projectada per al que li resta de vida. Durant els últims 5 anys, Miquel ha perdut a l’empresa vora un miler d’hores, un alt percentatge de les seues amistats i la meitat del cabell que lluïa des de la joventut, per culpa dels maleïts objectius trimestrals que, al cap i a la fi, de res pareixen haver-li servit. Després de la jornada de treball, Miquel sols té ganes d’oblidar. Així que decideix desviar-se amb la moto cap al bar, decaigut i preocupat pel futur de la seua família i amb l’ànim de recollir el coratge suficient per esmentar el cas quan torne a casa. Mentre, però, Miquel es distrau prenent una cervesa rere l’altra creient que la ferida es tanca amb begudes espirituoses. Pel pas de vianants, l’aglomeració de gent no deixa veure que ha succeït: un jove crida abatut. Sa mare, una dona de mitjana edat, roman estesa a terra, mentre un operari de la unitat mòbil de la Creu Roja s’esforça inútilment per reanimar-la. Pel que sembla, un motorista que havia begut més del compte no ha vist el pas de vianants i ha segat de colp la vida de Júlia, baix l’atempta mirada del seu fill. El silenci, la ràbia i l’odi s’han apoderat de Lluís des de la mort de sa mare. El xicot, que mai havia donat cap problema a l’escola, fa dies que no entra a classe. S’hi queda fora, al parc, fumant i clavant-se en tota mena d’embolics. El buit que ha deixat sa mare en ell no pot pal•liar-lo ningú i últimament només gaudeix veient la cara de sofriment dels xics més dèbils, d’aquells que maltracta i humilia constantment a l’eixida de l’escola. Aquesta història acaba un matí qualsevol, quan algú telefona a l’empresa i el Cap de Departament agafa el telèfon: algú ha agredit el seu fill en la porta de l’escola. El Cap, desconsolat, boig i irritat, descarregarà la seua fúria contra algun altre empleat.

Victor Escrivà

98

Les Lleis del Karma


99


“El Karma no té menú, et servirà del que et mereixes” “El Karma no és sinònim de venjança. El Karma és l’equilibri còsmic, la llei de causa i efecte. Tot allò que va, torna. El Karma és sinònim de justícia” “Més prompte o més tard, a tots ens arriba l’amor o el Karma. Però, a vegades, arriben en el mateix paquet” “El Karma és com les targetes de crèdit, gaudeixes ara, però pagues després” “Com ha plantat, collirà, així és el camp del Karma” “El Karma sempre arriba, espera’l”

100

Les Lleis del Karma


Quan llegim frases com aquestes, poden ocórrer moltes coses, ens pot suggerir indiferència, ens pot donar respecte, pot que ens faça plantejar-nos com estem actuant, si estem fent bé o malament, potser cadascú actua com li convé. Però si ens posem a buscar més informació sobre el Karma, podem observar que en algunes religions d’hàrmiques, el Karma és una energia transcendent (invisible i immesurable) que es genera a partir de les accions de cadascú. Les religions en què és una creença central són l’hinduïsme i el budisme, entre d’altres. El Karma està en oposició amb les doctrines abrahàmiques (judaisme, cristianisme i islamisme). Per més proximitat amb la nostra cultura, al nostre context, en el cristianisme el més paregut al Karma és el concepte teològic de retribució. Tornant al Karma, sembla que quan la “conseqüència” que se’ns torna és bona, ens convé, ens ho creguem. Quan l’efecte no és bo, no ens agrada atribuir-ho a alguna acció que nosaltres hem realitzat, pareix que sempre siga culpa d’altres. Però, en realitat, siguen les nostres creences les que siguen, creem en el Karma? La majoria tenim una moral judeo-cristiana per la societat en què hem crescut i ens hem desenvolupat. Des de menuts hem après amb frases com aquestes: “no faces allò que no t’agradaria que et feren”, i també ens han ensenyat amb exemples com: “cadascú arreplega en la collita el que ha plantat, és a dir, si has fet bones accions, colliràs felicitat. Si pel contrari, són accions perjudicials, colliràs patiment”. I, pensant-ho bé, el Karma ve a ser el mateix: el Karma és un exemple de la llei causa i efecte, relacionat amb els nostres fets físics, verbals i mentals, que són les causes; i les nostres experiències són els efectes d’aquesta llei. Hi ha una cita de Confuci que ve al cas: “Existeix una màxima que hauria de ser la base de les accions que un realitza al llarg de la seua vida? Segurament, és la màxima de la compassió: no faces als altres allò que no vullgues que et facen a tu”. Per a les religions en què el Karma es la creença central es perquè actua com a jutge dels nostres actes, segons el nostre comportament, anem acumulant conseqüències i pagament sobre ells. La Llei del Karma no deixa espai a la casualitat. Dins d’ella trobem 12 lleis que dictaminar al com respondrem per les nostres accions, pensaments i sentiments. Però, tot açò que ha de vore amb les falles? Pensareu que és estrany tractar este tema en un llibret faller, però vos vaig a posar un exemple que vos farà entendre a la perfecció una d’estes lleis del Karma: LLEI DE CONNEXIÓ: si hi ha alguna cosa que fem, que pareix insignificant, és molt important saber que es fa amb connexió amb l’univers. Posem el cas: Paula Abargues, que tots la coneixeu molt bé. Volia ser reina de la falla des de ja feia anys. Però pareixia que no arribava mai el seu moment. Des de la primera vegada que es planteja el regnat, fins este any, en què Paula ha imposat la banda a la reina de 2017, Marieta, tots els actes, fets, pensaments i sentiments, il•lusions i desil•lusions per part de Paula, família i amics (fallers i no fallers), membres de les distintes executives, han estat en connexió per tal d’aconseguir el regnat, tan desitjat, que ha sigut i ha ocorregut molt millor del que Paula sempre havia somiat. Com diu la llei de connexió del Karma, cada pas du al següent pas, i així successivament. Algú farà el treball inicial per a que algú obtinga alguna cosa. Ni el primer ni l’últim pas són més o menys importants perquè ambdós són necessaris per a realitzar la tasca. Tots estem connectats amb el passat, present i futur. Amb el passat: tots els fets des de que Paula es planteja ser reina, preparatius, complements, reines que l’acompanyaran, il•lusions truncades perquè pareix que no li toque ser reina. Amb el present: Paula ha estat una GRAN reina, ha gaudit i ens ha fet gaudir a tots, ha sigut un any molt important per a ella, per als seus, per a la falla, per a tots. Ha sigut gloriós! Amb el futur: sempre recordarem el 2016 com l’any que va coronar a Paula com a Reina de la seua comissió, i per això, Paula viurà la falla amb més intensitat, si cap! I és que des del primer fet per a que Paula fora reina, tots els actes, pensaments, sentiments de tot el context faller, familiar i social, tots els “Este any no”, han sigut pasos que han dut a que Paula obtinguera el seu regnat. Havia de seguir tot eixe camí, pas a pas, connectats amb l’univers per a ser la reina de la falla de Sagrada Família Corea. Hi ha més lleis que regeixen el Karma, però sabeu què? No podia haver-me tocat a mi una altra llei, que la de connexió, jo que sóc amiga de Paula, per a poder, encara que ja ha acabat el seu any, dedicar-li unes línies per a ella. Laia Estruch

101


30 Novembre Connexió: [del ll. connexio, -ōnis, íd.] 1. Relació que hi ha entre dues coses connexes.

És a l’habitació de sa mare. Acaba d’agafar una capsa de sabates que ha trobat al fons de l’armari, entre roba amuntegada, llençols doblegats i sabates soltes. Ha estat revisant les coses d’ella uns dies després que hagués faltat. Ha recorregut les silencioses estances de la casa on s’havia criat, d’una manera mecànica, quasi sense atrevir-se a tocar cap cosa, com si fos un desconegut que hagués entrat per primera vegada en un domicili aliè. Ha engegat la ràdio que sempre ha estat en la tauleta de nit del dormitori dels pares. Les veus i les músiques que surten de l’aparell, li fan companyia, el distreuen, omplen la sensació de buidor que li oprimeix el pit. Un sentiment que desapareix en obrir la caixa i descobrir el seu contingut. És plena de cartes esgrogueïdes, dibuixos i velles fotografies. Com un nen que acabés de destapar un regal inesperat, treu una carta d’un sobre i comença a llegir. És un escrit enviat per una vella amiga de sa mare, Antònia, la dóna que ell coneixia com la tia d’Argentina. Missives d’una adolescent que enyora una companya estimada. És la filla d’un antic cap d’estació de Gandia que ha estat destinat a Carcaixent en 1935. Li escriu des d’allà. Envia les cartes per mitjà d’un maquinista amb qui té amistat. Diu que pot enviar-li les seues a través d’ell. Ella esperarà l’arribada de les missives a peu d’andana, plena d’ansietat. Descriu la nova ciutat, parla de cinema, de les pel•lícules que ha vist, dibuixa els actors i les actrius que els agraden a les dues. Pregunta per amistats comunes. Tota la lletra traspua una forta enyorança. N’obri d’altres, a l’atzar. En una, conta que ha començat a fer nous amics. En una altra fa memòria de la breu visita que va fer a Gandia, de com de bé s’ho passaren. De sobte la guerra. Descriu Carcaixent els primers dies després de l’intent de cop d’estat militar. Ho fa amb una eufòria innocent, com si estigués vivint en l’interior d’una pel•lícula d’aventures. Parla de la crema de convents i esglésies. De la ràbia desbocada d’alguns ciutadans, de la por dissimulada d’altres. De la ira que engendrava barricades. Dels escopeters, els escamots de treballadors armats que s’escampaven per la ciutat.

102

Les Lleis del Karma

Acaba de llegir. Guarda la carta dins el sobre i decideix que continuarà la lectura a casa. Ordenarà les cartes per ordre de data i potser descobrirà, el perquè de la relació d’amistat que va mantenir sa mare, tota la vida, amb aquella dona que va emigrar a Buenos Aires en la postguerra. Abans de tancar la capsa, mira les fotografies. Una d’elles li crida l’atenció. La instantània mostra un grup de gent posant davant d’una falla. Un monument que mostra una locomotora creuant pel davant d’un pas a nivell tancat. Semblen els membres de la comissió de la falla de l’estació, reconeix algunes cares. Antics fallers que ja han passat a millor vida. En un costat, s’hi veuen dues jovenetes amb un posat seriós. Una és sa mare, l’altra, la rossa de mirada trista que l’agafa de la mà, potser siga la seua amiga Antònia. Es posa la foto a la butxaca i es disposa a sortir de la casa. S’endú la capsa amb ell, amb cura, com si transportés un tresor, una troballa inesperada de gran valor. Quan està a punt d’apagar l’aparell de ràdio, escolta com un locutor, amb un to de veu eufòric, anuncia que a Etiòpia, la Unesco ha nomenat les falles patrimoni immaterial de la humanitat. Hi ha un sentiment d’entusiasme al museu. Acaben de dir a la ràdio que les falles han estat proclamades patrimoni de la humanitat. La notícia ha sorprès alguns membres de la Junta, acabant de muntar una exposició sobre la història de les primeres falles que es van plantar a la ciutat. La coincidència ha fet d’aquell un dia excepcional, ha comentat algú. Cada dia és especial, pensa ella, no hi ha un dia bessó d’un altre. S’ha pres uns instants de descans. Mentre assaboreix un tallat, observa amb deteniment algunes de les fotografies de gran format que han penjat a les parets. Li agrada observar velles instantànies. Quan les mira, té la impressió de rebre la visita d’unes remors de dies llunyans que intenten, desesperadament, retenir un instant, un bocí de vida. Una vida secreta, una vida que desconeix. Què pensaven les persones que es mostren en elles? De què reien? De què es penedien? Què els passava pel cap al grup de jovenetes que posen per a la posteritat en una d’elles? Porten un vestit de nit d’un blanc immaculat i els creua el pit una banda amb els colors de la bandera republicana. Una d’elles és la seua sogra, que va ser bellesa fallera de la comissió de l’estació. Uns dies abans de morir, li va deixar la banda que va lluir l’any del seu nomenament perquè la posés a la mostra. L’havia guardat com una joia valuosa tota la vida. Tingues molta cura amb ella, li havia dit, cada vegada que l’observe, m’ompli el cap d’un munt de records. Pensa que estaria emocionada de veure’s allà, representant, de bell nou, el barri de l’estació. En algunes de les imatges de la mostra, s’hi veuen els carrers polsosos que s’escampaven per l’altra banda de les vies. Es dibuixen les cases d’una altura que l’omplien, els edificis dels tallers del ferrocarril, les siluetes cilíndriques dels dipòsits d’aigua que alimentaven locomotores famolenques. El suburbi on aquella dona va viure tota la vida, torna a ser viu en unes instantànies, que recuperen el paisatge d’una ciutat que ja no existeix. S’acaba el tallat i s’acomiada dels companys de Junta. Ha de tornar a casa. El seu marit l’espera per parlar, per Skype, amb el fill, que s’ha agafat un any sabàtic en els estudis per córrer món. Les noves del nomenament de les falles com a patrimoni de la humanitat també han arribat a Buenos Aires. El jove que les escolta, pensa que els pares, tan implicats en la festa, estaran


emocionats. La notícia que arriba d’Addis Abeba li porta al cap el sempre viu, poc temerós i segur Haile Selassie, l’antic emperador etíop a qui cantava Bob Marley com a deïtat d’una nova religió, la del moviment Rastafari. Taral•leja un reggae ple de vibracions positives mentre acaba de fumar-se el porro que s’ha preparat i pensa com s’han connectat, en el seu cervell, Etiòpia, les falles, el cantant jamaicà i aquella nova religió boja dels rastafaris. Es relaxa mirant la ciutat a través de la finestra. Les ombres difuses que genera el capvespre, dilueixen els contorns dels edificis, els donen un aspecte eteri, quasi l’esbós d’allò que són. Acaba de recórrer tota la Patagònia seguint la ruta marcada per un llibre de l’escriptor britànic Bruce Chatwin. Ha passat per llocs, els noms dels quals havia mitificat per la seua lectura. El Rio Negro; les valls de Chubut, poblades per gal•lesos que somiaven crear una nova Gal•les a l’altra banda de l’oceà; Puerto Deseado; la Tierra de Fuego i Ushuaia, el cul del món. S’ha perdut per deserts espinosos, planes de pastura i muntanyes imponents. Ha visitat hisendes aïllades i poblets formats per quatre cabanes de fusta i xapa. Ha vist indis araucans i gautxos braus i orgullosos. No ha trobat però cap rastre de Butch Cassidy i Sundance Kid, els dos bandits americans que van interpretar al cinema, elevant-los a la categoria de mites, Paul Newman i Robert Redford. Guiat per Chatwin ha intentat seguir-los la pista, sense èxit, per tota la Patagònia. És un mitòman, no ho pot negar. S’obsessiona, d’una manera exagerada, amb algunes coses. Llibres, cançons, escriptors, cantants. El literat britànic va viatjar al gran sud argentí per veure si trobava un tros de pell de brontosaure com el que guardava en una vitrina, a casa, la seua iaia. Ell també hi va anar cercant el seu bocí de pell. Esperava descobrir-lo no en sentit literal, imaginava topar-se amb una sorpresa, una troballa impensada, un regal inesperat en forma d’anècdota, de personatge singular, aquesta seria la seua pell de dinosaure. No havia ensopegat amb ella en tot el seu recorregut. La recompensa li va arribar quan menys se l’esperava, a la gran metròpoli. Havia anat a dinar a un centre espanyol de Buenos Aires que li havien recomanat perquè es menjava bo i barat. Un home que seia a prop d’ell el va sentir parlar i van encetar una conversa. Li deien Toni, era d’ascendència valenciana i li havia cridat l’atenció el seu accent, li recordava el de son pare. Enraonant, va acabar per descobrir que la mare del nou conegut, Antònia, era de Gandia, i que havia estat la millor amiga de la seua iaia, de la qual guardava una cosa a casa, que potser l’emocionaria. Va quedar amb ell a la tarda per xerrar amb els pares per Skype. Engega el portàtil només arribar el nou amic. Les figures dels pares apareixen somrients a la pantalla. Li fan les preguntes de rigor sobre el viatge. És feliç, els contesta, viatjar l’ompli de goig. Els presenta a Toni. Quan el rostre d’aquest apareix en el monitor fa un gest d’emoció. Jo et conec, li diu al pare. I li conta com, quan tenia dotze anys, va anar a València amb el barco fallero i el visità a sa casa. Li va dur de regal dos contes des d’Argentina. El pare desapareix de pla uns instants. Quan torna, mostra dos exemplars, amb les tapes desgastades, que ha guardat durant anys amb estima. Són els primers llibres que va tenir, “La hormiguita viajera” i” Los Chanchín”. Una família de porquets vestits com humans i una formiga amb un vestit de lunars i una cistella a la mà, il•lustren les portades de color taronja de la Biblioteca infantil Atlàntida. Els dos homes

riuen com xiquets recordant anècdotes d’aquell encontre. Els partits de futbol inacabables als carrers polsegosos del barri de l’estació; les escapades al riu per agafar granotes saltadores i explorar canyars impenetrables; el suc deliciós d’una taronja de la sang acabada de collir; les fortaleses construïdes apilant els caixons dels magatzems de taronja i les batalles incruentes al seu voltant. Després de l’animada conversa, Toni, amb un mig somriure, li diu al pare que ha guardat el millor per al final. Mostra una capsa de sabates de cartó desgastat. Al seu interior hi ha un munt de cartes. Obri un sobre, treu un full i es posa a llegir. Fa reviure les paraules d’una adolescent de Gandia, que li confessa a l’amiga que ha marxat a viure a Carcaixent, com la nota a faltar. Són les lletres de la iaia contestant-li a Antònia. El pare li diu que ature un moment la lectura, va per la caixa que ha descobert a casa de sa mare, treu una carta i llegeix la contestació a la que acaba de dir l’argentí. Un corrent d’emocions ultrapassa la pantalla. Els dos homes es posen d’acord. Cerquen dates correlatives en les missives i reciten, amb veu tremolosa el seu contingut. Ressusciten la veu de dues dones que ja no hi són. Comencen a entendre el perquè de la gran amistat que hi tenien. L’havien bastit a través de la xarxa de somnis compartits, confessions efímeres, confidències innocents i anècdotes banals que va poblar la seua adolescència. Descobrien els llibres que llegien, les pel•lícules que veien, els amors que anhelaven. El record inesborrable de quan foren nomenades belleses falleres. I la guerra. La guerra que havia arribat abans d’hora per expulsar-les del paradís de l’adolescència. La guerra que va venir acompanyada de pors, de preocupació pels amics i familiars que havien anat al front, de les bombes que queien sobre les ciutats on vivien. Han estat llegint durant hores. Cansats i emocionats per l’experiència decideixen parar. Es comprometen en enviar-se còpies de les cartes. Abans d’acomiadar-se, el pare li mostra la fotografia que ha trobat a la capsa, la que mostra les dues amigues al davant d’un monument faller. Toni, meravellat, treu de la caixa una còpia de la mateixa. Contemplen, durant uns instants, els semblants increïblement joves de les dues fadrines. L’argentí encara els captiva amb l’obsequi d’una última sorpresa. Els mostra la banda tricolor que lluïa Antònia quan va ser bellesa fallera de la comissió de l’estació. La mare li comenta que la de la seua sogra està exposada en una mostra que han muntat sobre les primeres falles gandianes. El jove viatger pensa ha pagat la pena el viatge que ha fet, que sí, que ha trobat el seu tros de pell de brontosaure, un dia ple de prodigis. A la mare, no sap el perquè, li venen al cap uns versos de la poeta polonesa Wislawa Szymborska. “Llegim les cartes dels morts com déus desvalguts, / i tanmateix déus, car coneixem els fets posteriors”. I pensa en la dona en què es va convertir aquella adolescent plena d’entusiasme que dibuixen les missives que acaba d’escoltar. S’acomiaden. Quan desconnecten el portàtil, engeguen el televisor i seuen en silenci, agafats de les mans, al sofà. Tenen els ulls aigualosos. Un presentador de veu engolada diu que les falles han estat nomenades patrimoni immaterial de la humanitat. I la mare pensa que sí, que potser el seu company de Junta tenia raó. Que hui, trenta de novembre, ha estat un dia únic, extraordinari, inoblidable. Josep Enric Gonga.

Aquest article ha estat presentat al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF de Gandia any 2017.

103


104


Llei del Donar i l’Hospitalitat


Esbós de Personatges Joan Tur El carbó del llapis avança ferm i confiat sobre el full blanc. S’observa un redolí, imperfecte, i totalment fosc, més o menys en el centre. Ara, una línia corbada comença a prendre forma des del mig del forat negre. És com un fil eixint d’un pou. Encara és prompte per a saber-ho. S’ajusta les ulleres i amb la palma de la mà dreta estirada i tensa, com si buscara que els ossos travessaren la pell, pressiona el paper sobre la taula. Amb l’altra, dibuixa els contorns que prenen forma al voltant dels dits erms. Les gotes de suor li recorren el front a la desbandada. Alguna, amb l’ímpetu, és capaç de travessar una cella, precisament la mes gruixuda, i esgolar-se fins la comissura (si es pot dir així) de l’ull. Es torca amb la primera falange del dit índex. Ni se n’adona d’aquest moviment automàtic de tant capficada com està. No porta samarreta i dels cabells llargs li brollen altres gotes que li regalimen per l’esquena El dors brilla d’una manera encisadora quan hi rebota la llum del fluorescent del sostre. Sobre la taula inclinada, té un flexo que augmenta més la xafogor. Pel vidre obert no corre ni gens ni mica d’aire. La nit és espessa. A pesar de la calor sufocant, sent una gelor al seu interior just quan dibuixa unes ratlles que representen el vent. Una gelor fins ara desconeguda i que pensava que un ésser humà no era capaç de suportar. El fil, que naixia del forat negre, i que només en la nostra imaginació s’enfonsa en les profunditats del glaç perpetu on es mou a caprici de les corrents lleugeres, s’ha lligat amb nuc d’expert a un pal nu. Simplicitat sense truc de generacions d’aprenentatge. Unes mans enguantades esdevenen de la blancor del full. Estan unides i transmeten seguretat per a agafar el mànec però no mostren 106

Les Lleis del Karma

tensió. Potser, ell, necessitarà hores per a capturar una peça. Ha de mantenir les forces. Està assegut sobre un objecte que no podem veure amb exactitud. Una caixa de fusta? O és la manta del trineu que comença a dibuixar-se al seu darrere? L’assalta la soledat. Una soledat infinita i desconeguda. La seua filla i un gat s’hi troben en la part de baix de la casa i fora la ciutat neguitosa que no pot dormir amb sons d’estiu que es colen pels finestrals descarats. Però res d’això la destorba ni li recorda l’existència del món exterior. Sent un gegantesc buit. L’única opció passa per mirar cap endins i trobar-se amb ella mateix. El blanc abrasidor que l’envolta quasi no la deixa respirar. Només s’hi estàs acostumat sobrevius a una solitud tant violenta i implacable. Un calfred recorre la seua espina dorsal mullada de suor i li arriba fins la base del bescoll. El món ha quedat reduït a un forat negre enmig d’un llenç blanc. El llapis se centra en un detall del trineu. Sí, ho veig. Es tracta d’una pala amb la que ell haurà fet el forat sobre el gel. Ella l’ha dibuixat en un lloc del full i no un altre basant-se com sempre en la seua intuïció i el sentit de la proporcionalitat. Sobre aquest punt exacte, i no en un altre de la immensitat blanca, ell creu que la pesca li serà propicia. En aquestes línies no apareixerà cap peix. Si voleu pescar-ne un haureu de fer-ho amb la imaginació; estirant del fil negre que s’amaga sota les aigües gelades. Quan noteu que el fil es tensa amb una embranzida seca, alceu el pal amb delicadesa i destresa, sense vacil•lar. El peix és vostre. Abans d’acabar, uns darrers retocs a la indumentària. La parca, els guants, les botes i els pantalons són una barreja de pell d’ós polar, de foca i caribús. Els cordells rodegen les

botes i les solden als pantalons. No pot haver ni un forat per on passe el vent glacial. Amb traços ràpids i eficaços, negres de carbó, contrasta les marques blanques que dibuixaran la pell de la caputxa. Curiosament, a pesar que està banyada en suor, les mans que treballen sobre el paper estan eixutes com si no formaren part de la resta del cos i només estigueren connectades amb la seua ment. Mira al seu voltant, l’esbós està quasi acabat. És complicat saber quan fer l’última guixada. A un costat i l’altre blanc i més blanc. El cel es confon amb l’horitzó. Seria desolador sinó fos per que l’inuit ha aprés a lluitar contra un habitat tant hostil. Alça el cap del full. Observa el paratge que la envolta, inhòspit i feréstec, encara pur, i és, just en el moment que torna la mirada cap al paper i s’inclina sobre la taula per deixar anar l’últim traç, quan comprén el que va llegir sobre ells: han eliminat la fúria. Els sentiments universals es poden educar i inclús es poden fer desaparéixer. Els esquimals no necessiten, millor dit, no es poden permetre el luxe d’albergar aquesta emoció si volen tirar endavant en un entorn extrem. Per això no senten mai fúria, per això sobreviuen. Ella ha aprés, i vol compartir-ho, que a pesar que no tenim glaç perpetu i que disposem de calefacció i d’aire condicionat (encara que quan dibuixa no li agrada usar-lo) i que som uns privilegiats podem eliminar la violència de les nostres vides en qualsevol de les seues manifestacions. El llapis descansa sobre el cantó de la taula. El dibuix està acabat. Es posa dempeus i aquesta carrega s’esvaeix. Ja no té ira. Ha après del seu inuit i no s’altera quan, ara sí, es nota mullada i apegalosa per la suor i el seu gat desvetllat recorre totalment embogit el pis de baix. Ni tampoc ho fa després del darrer malabarisme felí que esclafeix un got en mil trossos. El nostre inuit es troba una mica desconcertat. No entén molt bé com ha arribat allà. Hi ha un soroll impropi del seu medi. Més bé és un guirigall insuportable. Rialles, alguns plors, alguna cosa espetarrega, uns coets, una persiana que es tanca. El chissss d’un pot de cervesa quan s’obri. La roba li molesta, fa massa calor. Alguna cosa s’enderroca al seu costat. Les flames s’aproximen i aquest conte ja és història. Però no té fúria.


107


Karma, no em Falles!!! Vostés saben allò, com deia aquell famós comptador d’acudits, de... acció/reacció? Allò que li plantes una bufetada a un, així sense vindre a conter i sense que se la mereixca, i quan ixes al carrer et cau una teula al cap. Recorden? Doncs açò, sense més, és el Karma. Hòstia que done, morrà que m’arree. El karma, amics, el karma. El Karma és el totpoderós jutge dels nostres actes, bons i dolents, que ens els retorna multiplicats per mil. És aquella energia invisible que es deriva dels nostres actes i comportaments i que va acumulant, com si d’un globus es tractés -unflant-se, unflant-se- de coses bones o coses dolentes i que, més tard o més d’hora, explota amb el que hagem acumulat. El Karma simplement ens confirma que les forces que vam posar en moviment, fa deu minuts o fa deu anys, tornaran a nosaltres. Com tornaran? Ah!, açò ja depèn única i exclusivament del Karma. Ell es qui decideix. Per cert, açò deuria explicar-li-ho algú als polítics quan comencen en els seus càrrecs. Dic als polítics, dics a alguns directius d’empresa, dic a...Bé, gaire bé a tot el món. A tot el mon que estiga exposat al aparador públic. Més que res perquè un d’aquets jutges implacables i totpoderosos, que estan per a recordar-te tot el que has fet, el tenim ací. Si, sí. Un jutge “karmàtic” dels més importants. I que retorna les energies.....uffffff, no saben vostès com retorna!!! Un jutge implacable però simpàtic i sense cap maldat. Un jutge que, això sí, té la virtut de que et posa al lloc on et mereixes de manera immediata. Al menys de cara a la galeria. Un retorn “karmàtic” que et posa a la vista de tothom. Sí, sí. No t’ho retorna a tu sol quan no et veu ningú, no. Ho fa ben a la vista de tots. Mitjançant un gran aparador que llueix, com el que més, al menys durant una setmana. Uns magnífics monuments, anomenats falles. Et veuràs criticat, jutjat i el que és pitjor……castigat de per vida a veure’t així, dia darrere dia, si és que tens la sort de convertir-te en “ninot indultat”. S’imaginen el suplici que deu ser convertir-te en una burla immortalitzada en un museu de la sàtira, per alguna cosa que has fet? Això es el més patètic que et pot passar. És el pitjor karma que et pot retornar. I els assegure que passa. Bé, doncs açò és el karma faller, sense cap tipus de dubte.

És més, som morbosos d’aquest karma. Ens encanta que arribe la setmana fallera i la plantà de les falles per a veure de quina manera li han retornat l’hòstia al polític de torn, al personatge popular o al graciós de torn per alguna barbaritat que haja comès, dit o fet. Qué ja els dic jo que les comenten, i de ben grosses. I açò ens encanta! Eixir al carrer i dir “mira, mira...mareeee, el que li diuen a este”. És la gran llei de causa i efecte. És el KARMA. I ací estan les falles, com si no!. Són la gran llei, almenys durant uns quants dies. És el karma que reculls per tot allò que has sembrat. És meravellós. I el gustet que ens dóna llegir les critiques. Es reconfortant! Es diu que el que sembrem és el que collirem. El que posem en l’Univers és el que torna a nosaltres. L’energia negativa enviada a uns altres et tornarà de nou a tu, però 10 vegades més potent. I ací estan una altra vegada les falles. Retornant i recordant -açò si multiplicat per mil i no per 10- la bufetada. Però que no em mal interprete ningú. No, no. Les falles són el Karma més purificador que existeix. Diuen que hi ha 10 maneres de netejar el Karma, segons els budistes. Nosaltres, els valencians, solament tenim una, la millor, el karma purificador del dia 19 de març. Açò ho neteja TOT. Som així. Capaços de fer creu i ratlla a un any en el qual tots els dolents karmes i energies acumulats al llarg de l’any, els netegem amb un sol gest: la “cremà”. Tot ens ve retornat: el dolent i, sobretot, el bo. I amb açò és amb el que ens hem de quedar, amb tot el bo que em sembrat i que el karma ens retorna -esta vegada si- multiplicat per un milió. Alguna cosa bé hauran sembrat tots els fallers i falleres de la nostra terra quan el karma ens ho ha retornat amb un reconeixement, tan important per a la nostra terra i les nostres tradicions, com el que ens ha regalat l’Unesco enguany. Les Falles ja són Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ha sigut el karma? Jo crec que sí. Tot el treball d’anys i anys i gent anònima que amb el seu xicotet treball als casals, als tallers, dins les comissions, ha fet que passem a ser Patrimoni de la Humanitat, déu n’hi do! Ah, i acabar amb una cosa important, tal com va reflectir a la seua pel•lícula la directora de cinema María Ripoll: No culpes al karma del que et passa per gilipollas. He dit.! Carles Person

Aquest article ha estat presentat al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF de Gandia any 2017.

108

Les Lleis del Karma


El joc de l’envit Arribes d’enllà del cap, runa i flama, runa i flama. Sense hams, tot un camí sol, una carretera llarga, una línia que t’emporta. Sense pau. He dit molta cosa sense aclarir el menester. Què faré amb la teua pols i remor perduda? Ni pena ni foc ni joc sinó la constància de l’aigua. A cada instant mostrar la mà i que siga certa. És el desig. Però coneixes l’envit del dimoni: si no suma, pagues tu. Amb el pati de la ignorància per agranar, roda la mola i pagues tu. Tot i les paraules, els versos, la ciència, la nit cau i tu caus en els naufragis. Així arribeu, la polseguera i la veritat absoluta del dolor. Vicent Botella i Soler

“Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2017”

109


Llei de la paciència...

110


...i la recompensa

111


Cr

eu

re

en

L’amor no val si no crema, el que, a efectes de certificar que sols l’esperança renaix quan hem proscrit la impaciència, ensenya també a obviar paraules tendres amb què fer marcir una esperança alleugerida. I esperem. Vindrà la pols i haurem defugit d’anar a l’era, ja no hi haurà més polseguera com no siga la de l’advent d’una herència sense notaris de l’ànima, i ja no ventarem el temps dels carros amb la cadira de bova fent la revolució sota les trinxeres d’una alegria tan fosca en els temps de les fotos de la fam. Vingué l’amor, vingué la guerra. I esperàrem. Quan ja ens havíem descregut de les raons d’algun déu als clevills d’una raó de fe tan cega, vingué la cendra i de la cendra el foc. Aprenguérem, en el cicle de l’estoreta velleta al bell mig de l’Estació, el pitjor dels dols: el d’apagar el foc d’una esperança morta d’apariència per no creure en la cendra.

la

Ce n

dr a

Jose Manuel Prieto Part.

“Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2017”

112

Les Lleis del Karma


113


La mestra de les emocions El dia que de debò començà a parlar, el cel despertà amb colors intensos de claror i de calma. Els núvols aigualosos que s’havien hostatjat impertorbables damunt d’aquella casa amorosida s’havien esvaït de sobte en l’esplendor d’aquella primavera. La llar alenà llavors tranquil·la després d’uns mesos en què els batecs accelerats i inquiets dels seus pares s’havien ensenyorit del viure. En un principi, tot havia anat com marcaven els manuals: primer foren els monosíl·labs inconnexos habituals, continuats del mama i papa de rigor, després alguna paraula solta i ací, justament ací, es pararen en sec els seus avanços articulatoris a pesar dels esforços dels seus ascendents cada volta més amoïnats i perplexos. “Vullc ma”, va ser, doncs, la primera frase de dos paraules amb sentit que li escoltaren, ben satisfets i descansats perquè el malson no havia arribat a cristal•litzar i s’encetava així un període curull d’anhels i de rialles. Però al capdavall només havia estat una treva i la criatura anà creixent cada volta més conscient que les paraules se li embolicaven en algun punt inespecífic del cap abans d’eixir atrotinades i confuses per la boca. I es va acostumar a acompanyar-les amb més gestos i més mirades per completar així les seus ànsies comunicatives davant la comprensió resignada dels que l’envoltaven. Ben prompte va percebre que el seu entorn amable canviava de soca-rel en eixir a un defora cada vegada més inhòspit i aspre. Tanmateix s’acabà avesant també a aquells som/riures adults o a les burles directes dels companys d’escola davant els seus silencis o les seues frases jugarrines, construïdes amb esforç però d’ordre variable i caòtic. Sovint ho compensava amb la seua traça en els dibuixos on, alliberat del garbuix de sons atzarosos que el martiritzaven, aconseguia expressar sense obstacles tot el que portava amagat ben endins. La seua aventura escolar entropessà encara més amb la seua entrada en el món de les lletres. Desxifrar la seua correspondència amb els sons li costà déu i ajuda i albirava allunyar-se com un llamp la majoria de xiquets en la cursa de la lectura i l’escriptura, sense poder acostar-s’hi gens ni miqueta. Així, mentre els altres automatitzaven en un tres i no res els avanços per assolir una nova fita, ell havia de fixar-se en cada part minúscula del procés i un ritme lent i pausat acompanyava les seues modestes i treballoses conquestes. Fou en aquell curs benaurat quan la sort se li creuà en la vida. Tenia els ulls grans i melosos, amb l’encís de les persones franques i valentes. Del seu rostre ample i alegre, destacava una boca acollidora d’on eixia una veu dolça i agradosa que amerava tendresa pertot. Una vesprada va fer un rogle i va començar a contar-los unes històries senzilles de volences i amistats, d’esforç i de ràbia, de plors i de rialles, de penes i alegries. La mestra de les emocions el capgirà per sempre acompanyant amb una mirada acaronadora i còmplice els seus metòdics i inassolibles esforços. Des d’aquell dia volgué ser mestre com ella i les hores se li feren curtes i les llàgrimes d’impotència s’amuntegaren en les pàgines incompreses i tornades a llegir una volta i una altra; i esgarrava els papers fins aconseguir la frase breu, clara i correcta; i maldava per assimilar eixos temps de subjuntiu que se li resistien; i guaitava que cap paraula se li perdera en el pou pregon i laberíntic d’un pensament que a poc a poc anava assossegant i posant en ordre. I, a la fi, es convertí també en mestre de les emocions i en classe els contava la història d’aquell xiquet diferent que aconseguia acomplir els seus desitjos gràcies al seu esforç incansable i a l’estima dels que més el volien. I contemplava aquells rostres bocabadats i s’hi recordava temps enrere en la mirada pendent i enquimerada d’aquell que es quedava sempre ressagat i esguardava totes aquelles criatures que s’il·lusionaven embadalides i potser començaven a comprendre ja, sense saber-ho encara, que les fites més importants no eren les que semblaven: el que valia la pena en la vida era arribar a ser millors persones cada dia.

Aquest article ha estat presentat al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF de Gandia any 2017.

114

Les Lleis del Karma


La lectura que tant li havia costat esdevingué la seua passió en els anys de joventut. S’empassava els llibres amb la voracitat del mort de gana i anava anotant les millors descripcions, les imatges més impactants, els recursos més precisos, resseguint el mètode pacient que l’havia orientat en el seu trajecte acadèmic. Poc després començà a escriure de manera esporàdica i privada. Repassava els escrits fil per randa a la recerca d’un d’aquells lapsus obstinats que abans havien configurat el seu tarannà i li havien amargat la seua interacció amb el món i que ara eren cada vegada més escadussers i anecdòtics. L’any en què la fiblada de l’amor impossible el va punxar immisericorde, va gosar fer públic algun escrit dels que assajava aprofitant la invitació que una comissió li havia enviat per a escriure en el llibret de la falla. Les paraules del poema li brollaren amb la seguretat d’aquell que ha hagut de bregar des de sempre amb les paraules desaparegudes, els temps verbals enjogassats, les lletres volantineres i els significats embarbussats més inversemblants. AL TEU COSTAT Seure junts al redós de la nit en flames. Sense preguntes. Sense respostes. Tan sols els esguards travessant-nos les defenses inútils i febles pels dies no viscuts plegats mentre bastim un futur incert de joia. No va guanyar el premi Joan Climent ni tampoc en va quedar finalista però va entrar en la llista dels entusiastes escrivents destinats a ser invitats a participar en tots i cadascun dels llibrets de falla de Gandia. En cada remesa alternava la poesia amb la prosa. Sense massa èxit, tot val a dir-ho, encara que una vegada va arribar a finalista al millor article: l’any que el jurat, per un error de lectura de les bases, en va seleccionar una dotzena! Però a ell ja li venia bé obligar-se a expressar de tant en tant un dels resultats més evidents de la seua titànica batalla amb les lletres que l’havia perseguit tants anys de la seua vida. Amb això en tenia prou. Per això, aquell matí no s’esperava la trucada anunciant-li que el jurat havia decidit atorgar-li el segon premi Ajuntament de Benirredrà pel seu article d’enguany, “La mestra de les emocions”. El dia s’havia alçat amb la calma imponent de les experiències viscudes i assaborides amb el tast delicat per les coses autèntiques. Quan digueren el seu nom s’hi acostà de manera serena i decidida i llegí l’article que acabava així: [...] Els seus llavis tremolosos i decidits s’acostaren per fi en un primer bes inacabable. “Ens besem com si haguérem estat besant-nos tota la vida”, va dir ella mentre, com cada any, rere seu, les espurnes fugisseres s’envolaven cel enllà i la falla esdevenia cendra a poc a poc, amb l’atàvica melangia de qui s’arrapa furiosament al viure que s’esmuny, en la nit de les nits, en la nit dels secrets insotjables de l’existència. Tot seguit, amb els ulls per fi vidriosos, esguardà la sala plena de llum i coratge. En primera fila, veié el patiment dels pares per por que no s’equivocara encara en alguna paraula entremaliada; al seu costat, s’hi trobava la companya ferma de totes les batalles a tota ultrança, amb el gest entregat i senzill de cada dia; en el racó dels somnis, li paregué entrellucar aquella mestra de les emocions amb el seu somrís joiós i seductor, i que li havia donat l’empenta necessària en el moment just de les decisives endreces; i escampats pertot anà distingint de mica en mica totes aquelles persones, bondadoses i sensibles, que l’havien acompanyat fins ara en la insubstituïble aventura de la vida. Josep Alandete

115


Llei d’Ací i Ara

117


A mi mateix m´opose els mals que passaren

amb propòsit de negar van ser accidentals.

Sentits fixats darrere orientant la nostra ment

ens fan reflexionar cap el lloc equivocat.

Direccions i tendències les ànimes distancien

al mateix lloc pròximes d´eixe món tan sommiat.

Conductes adquirides fan difícil noves forces

antics costums heretats de canvis importants.

Sensorials facultats amb poques regles conten Amb art s´evoquen sensacions particular llenguatge Actes extraordinaris celebrem combinacions de músiques Calor, llum i color incendien els nostres cors Després d´eixe moment tan sols en açí A mi mateix m´opose els mals que passaren Salvador

Intel.lectuals i estètiques el que ja hem vist abans. idees i emocions, de moltes repeticions. solemnes provocacions ens faran més forts. sense perjuí ni mal cremant tots els mals. obligats estem a pensar i el que ara passará. amb propòsivde negar els cremarem al Març. Ribes

“Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2017”

118

Les Lleis del Karma


119


He repetit el mateix camí, era eixe el carrer les cases semblaven altres, l’hora exacta el dia precís l’estació la temperatura els arbres i el banc de pedra. Més blau el cel, harmònic ara el so del vent i de la mar. Diversa la forma de caminar de veure els objectes sentir l’amor. Tot tan igual. I tan diferent.

Adriana Serlik Traducció: E. Montoro

120

Les Lleis del Karma


Oda a L’optimisme - La Vida Continua

Aquest article ha estat presentat al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF de Gandia any 2017.

Som més forts. Des que hem descobert que el temps juga al nostre favor i que els dies grisos han quedat soterrats, ja no hi ha qui ens pare. I no, no hem oblidat el passat, sinó que hem aprés d’aquest i hem arribat a la conclusió que la il·lusió és l’arma més poderosa. I que ha arribat el moment d’aferrar-se’n més que mai, de deixar de costat l’individualisme i el que diran per la unió i que diguen el que vulguen. Ací i ara, sense que importen les polèmiques del passat i sense tindre en compte totes les decisions que no vam creure encertades. Són temps nous, temps de mirar endavant i començar a construir una base d’optimisme i renovació amb les rajoles del nostre esforç i companyonia. Tal vegada, eixe hauria de ser l’únic i modest objectiu d’eixa festa carregada de tantíssim sentiment anomenada FALLES. Cohabitem vint-i-tres famílies sota el mateix prisma festiu. Amb algunes, la germanor és major i amb altres, la rivalitat sempre ha sigut un detonant. Però ancorar-nos en antigues disputes no fa sinó oblidar la vertadera essència de la nostra festa: l’alegria de continuar creixent. Així que la major meta a la que hem d’aspirar és a la de centrar-nos cada temporada en un nou projecte carregat d’il·lusió i desenfrenament, plantant-li cara a allò desconegut i fer d’un nou any el millor de la nostra història. Història. Justament d’això estem fets. De petits actes que es «retroalimenten» entre si i ens fan créixer, ja no sols com a persona, sinó també com a col·lectiu. I treball. D’això també estem fets. De la tasca diària que exerceix cadascú dels nostres per traure el millor que tenim. I obstacles. Malauradament d’això també en tenim. O de desmotivació quan veiem que l’esforç no és recompensat. Però per molt que el vent bufe en contra o que les injustícies es riguen de nosaltres, hi ha alguna cosa que prevaldrà sempre per damunt de tot: les ganes, la il·lusió. Perquè al cap i la fi no hi ha res que done més satisfacció que aconseguir allò que ningú va pensar que aconseguiries. No es tracta d’un pensament més, sinó d’una actitud, una manera de ser que ens guia per la senda més noble. No són paraules mogudes pel vent, no són articles reunits a l’atzar, no és un simple llibret; és un començament, l’inici d’allò indescriptible on l’esperit de la joventut i la infinitat també plana sobre els més majors. I és possible que sone a tòpic dir que el sentiment de les Falles no es pot descriure, però solament caldria una mirada per descobrir algunes de les emocions que es viuen quan arriba el dia de la Cremà, i no, no perquè es creme un monument, hi ha molt més, la flama sempre continua viva. Les Falles no es descriuen, es viuen. No voldria fer d’aquestes paraules una gota d’aigua en la mar. No voldria que els problemes s’oblidaren, sinó que ens sobreposàrem. Que de les coses cal ocupar-se, no preocupar-se. Importa aquest moment, ací i ara. Importa que cultivem un camí independentment de si arribem o no al destí. Que l’important no és arribar, sinó continuar caminant. El món de les Falles pot ser més o menys injust però, a la fi, els banderins més importants són els que tenim cada dia, cada setmana, al nostre costat, i als que més que companys, anomenem amics. Benvinguts, doncs, a un nou món on si les roses es marceixen tornem a plantar-les, on si no guanyem ens reinventem, on si no ens volen ens trobaran a faltar. Benvinguts a un món on, no és que hi haja bon karma, és que hi ha bones persones. Benvinguts al camí més difícil i meravellós que mai coneixeran. Benvinguts a les FALLES. Mario Miret

121


Karme

2 barris

porta a porta Fotografia Borja Abargues 122


Korea

123


Introducció De vegades, els finals no són més que el principi d’alguna cosa nova. Nous camins, nous esdeveniments. Trobar a faltar no és sinó el millor aval de què hem viscut moments inoblidables. I ara, en travessar el riu pel pont de Serrans, en passar el carrer Sagunt i endinsar-me en el barri del Carmen per última vegada, sé que hi ha un trosset de València que guardaré amb mi per sempre. Així i tot, sembla que va ser ahir quan em perdia per les laberíntiques voreres d’aquest racó tan entranyable, quan vaig deixar la meua estimada Gandia per emprendre una aventura al costat d’algú a qui he estimat molt i, malgrat això, ara només processe un enorme afecte. Per això, a les maletes guarde únicament fotografies de la Plaça de la Verge, de la Llotja, del Mercat Central, dels vells que encara mantenen el seu petit negoci familiar; i, per això també, tornar a la meua Corea natal, tal volta siga el més semblant a no anar-me’n del tot del Carmen, a estar encara a prop d’aquesta vida de barri que tant m’ha acabat fascinant. I sí, torne una altra vegada a casa meua, a la de sempre, deixant darrere de mi la millor de les històries al costat d’algú que ha decidit quedar-se a València, no tornar, i en certa manera pense que estarem molt lluny l’un de l’altre, però portarem la mateixa vida: la vida d’un barri unit. Quan deixes enrere una relació no només abandones a una persona, sinó també una manera de vida, una rutina marcada, una infinitat d’històries que han format part de tu. La ferida sempre tarda a tancar-se, però no hi ha millor cicatritzant que trobar el bon karma en aquell lloc que sents com teu. Jo em torne a Corea i sóc feliç, qui m’acompanyava en les meues aventures es queda a València i també ho serà. I sé que des de la distància, coneixent l’esdevenir d’amors futurs i de boniques promeses, només el temps podrà fer-me sentir que un és del lloc on se sent viu. Mario Miret

125


La pell de la ciutat és el barri. Però el barri també és entranya, cor i corrent sanguini. El barri és memòria cosificada, dosificada com les raons i arguments d’una tradició que travessa incòlume les generacions. Batega cadenciosament amb les emocions dels dies enyorats i d’esperança. 126

Karma Karme Korea

Així és com es fa una realitat quotidiana de vides sinceres. Així és com germinen, sempre esponeroses, les imperceptibles llavors que hem sembrat amb cura i amb delicada estima pel bosc animat de les avingudes, dels carrers, dels carrerons i de les andrones. El barri està entreteixit de matins clars de llum i de vesprades amb fidelíssims balanços de color. L’enfocament de la càmera de la memòria, l’òptica dels rostres immutables de les façanes i l’implacable procés de consolidació de l’ecosistema urbà, amb la seua segura geometria d’escaquer ordit i tramat, configuren el nostre cosmos. La tercera dimensió del nostre plànol el constitueixen les hores escandallades per solemnes repics de campana, per viaranys de tacte sedós i superfície brunyida. Per ací, per aquests carrers que són essència llunyana de barranc i evocació lluminosa de baladre, viatgen les elevades il•lusions, els bàlsams de llum mediterrània i les panoràmiques densament humanitzades. Benvinguts als nostres barris...


Els barris del Carme a València i de Corea a Gandia no tenen res a veure entre ells. Són tan pareguts com un ou a una castanya, com se sol dir. Malgrat això, com amants apassionats, són dos barris que no han de ser necessàriament semblants per harmonitzar les seues singladures vitals, ans el contrari. Els qui hem tingut el privilegi de viure en els dos barris sabem que aquesta espècie de metafísica de l’espai urbà no es fonamenta en la semblança física. L’essència teologal del barri està en l’espai viscut, en l’espai sofert, en l’espai estimat. La palpitació de les nostres vides es pot amidar amb cadascuna de les respostes o solucions que oferim a aquesta realitat canviant. És molt temptador buscar en el Carme una falsa –apòcrifa, diríem més tècnicament— etimologia que l’emparente, ni que siga llunyanament, amb el concepte budista o hinduista del karma. Això estaria molt bé però faltaríem conscientment a la veritat. El Carme, part de l’anomenada Ciutat Vella de València, és el nucli històric per antonomàsia de la bimil•lenària urbs del Túria. El seu urbanisme es desenvolupa entre la muralla andalusina del segle XI i la feudal del XIV, sobre un solar que ha passat d’horta periurbana a raval, a pobla de fembres pecadrius (bordell), a colònia manufacturera, a hàbitat de la noblesa medieval, a emplaçament de convents com l’epònim del Carme, a zona d’apinyament proletari, a espai marginal i d’oci nocturn... És al capdavall un barri que ha viscut totes les edats de la ciutat des de la fundació romana del 138 abans de Crist a l’actual renovació peatonal dels albors del segle XXI.

Karma Karme Korea

El barri de Corea de Gandia és conseqüència d’un fenomen històric molt més recent. L’encuny del seu nom no ens fa dubtar ni un segon: es tracta d’un neotopònim ben imaginatiu. Tanmateix, no és únic de Gandia: Alcoi, Palma de Mallorca, Lleó, Osca, etc., també tenen la seua pròpia Corea, a banda de les dues Corees, les autèntiques, les ja preexistents. En el cas de Gandia no cal insistir molt sobre la causa del nom: la via de tren, veritable frontera, desgallonava una part de Gandia que creixia a l’altra banda i que algú assimilà al paral•lel 38 que, a partir de l’any 1948, separà el país de Corea en dues meitats en un dels conflictes més sagnants i oblidats de la Guerra Freda. Hi ha altres teories sobre l’origen del nom, és clar, però aquesta és la més versemblant. Coincideix doncs aquest esdeveniment històric amb el desenvolupament del nou barri que començava a ocupar el solar on hi havia vil•les i horts de la rodalia de la ciutat, cada vegada més engrandida. Si bé el Carme se sent origen de tot un cap i casal, Corea es té com un barri econòmicament pròsper i puixant, on el comerç senyoreja per sobre de qualsevol altra activitat, a excepció de la residencial. El Carme podria ser una inoblidable amant de temps remots mentre que Corea s’adiu més aviat amb la realitat esponerosa de l’era contemporània, amb la culminació de tots els processos històrics i urbanístics viscuts en les últimes dècades: èxode rural, urbanització, dotació d’infraestructures sanitàries, especialització terciària, etc. Benvinguts als nostres barris...

127


La Gran Llei

Allò que sembrem, allò que conservem, allò que preservem, allò que salvem del naufragi de la vida present ho recollirem en la pròxima. És l’experiència i el coneixement de les pautes de la natura allò que ens garanteix la incorporació de la llei de causa i d’efecte com si d’un nou sentit de la percepció es tractés.

Allò que llancem a l’aire, allò que gravita per sobre nostre, obeeix a una determinada inèrcia. Però la rebel•lió innata ens dota d’una mecànica particular, personalíssima: és el tresor de la nostra llibertat, el que exhibim cap als nostres interiors de subcutània bellesa com un talismà d’or incorruptible, immarcescible i imperfectible.

Com els antics, com els nostres avantpassats, guardem una part de la collita en grans sitges de la memòria. L’any següent plantarem o sembrarem aquella sement que no s’haja corromput: no som aliens al procés de selecció natural que això implica.

El mite de l’etern retorn subjau a aquesta concepció segons la qual tot allò que dipositem en l’espai i el temps ens pertany: o bé ahir, o bé ara, o bé demà... Però també podrien ser un ahir, un ara o un demà deu vegades més potents, arrabassadors com una riuada amb grans volums de fang i de fullaraca. O també podrien ser un ahir que esclata virulentament en un demà, un ara que s’esllangueix com una flor o un demà que es metamorfosa en un ahir repristinat: un substantiu que floreix en adjectiu i envelleix com adverbi. Els barris fènix...

La fermesa de les tradicions ens ha fet reaccionar amb perplexitat als designis i als albirs d’allò que és –o hauria de ser– inesperat i que se’ns mostra tanmateix ensinistrat com un dogma irrevocable, com el resultat inexorable d’una treva d’última hora que salva els contrincants. In extremis. In aeternum. El nostre horitzó no pot ser altre que tornar a endinsar-nos llefiscosament en la matriu universal, pàtina dels temps destinada a facilitar-nos el nou ingrés en la matèria càlida i munificent de les mares.

128

Tot ens revé i creiem que tenim el dret –o ens l’arroguem sense preguntar?– a pensar que la veritat, com el temps, és una pertinença legítima, un bagatge dels ancestres, un testimoni asèptic del nostre trànsit ostentós des del paradís perdut a la terra de promissió, al país de xauxa.

Karma Karme Korea


Val a dir que amb la idea de la creació no anul•lem el nostre dret incoercible a la llibertat original. Però no ho fem sols. Ens alimenta una immensa quantitat de símbols i de senyals d’una gènesi creada a la nostra mesura. En alguns casos podem identificar estructures de la ment que fan que la vida no esclate per sí sola, mentre que en altres ocasions ens recreem en un part dolorós en què participen unes entregades i delicades comares.

Però la creació també conculca i viola un ensenyament que tan sovint li hem imposat: el pacte de l’autonomia d’acció. Mira endavant però també esguarda, sentinella a l’aguait, la successió de descurances que la fan precipitar-se en l’ocàs més absolut, com un Saturn devorador de fills.

Els indicis del nostre estat d’ànim sempre afloren a la superfície. Travessen i trenquen la matèria com una erupció volcànica fins al punt d’invalidar la noció d’interior i d’exterior, de concret i d’abstracte, que, per altra banda, ja no regava cap esperit despert. Els horitzons es poden ampliar, plegar o enrotllar com la causalitat de la història.

Mai no ens hem negat a acceptar l’evidència d’aquesta llei mentre no haja sigut la nostra evidència exposada regaladament, amb menyspreu, a la intempèrie de llambregades alienes, sense cap control moral i dels bons costums. La implacable policia de la humilitat ens recorda, en contra de la nostra voluntat, que aquella certesa que ens hem negat a acceptar tornarà a ser esgrimida en la nostra contra, a favor d’un enemic que en sabrà traure partit, que ens derrotarà i que ens concedirà una segona oportunitat.

Des que el món és món, la creació accelera el seu quietisme i perpetua el seu dinamisme. Per això, té el seu propi dot. No li’l podem arravatar ja que ens deu la consciència de la seua existència. La solemnitat del seu moviment conforma el nostre aixovar cobejat de relíquies místiques. Hem fet d’ells un arcà inexpugnable i, per això, és dèbil, és interpretable com una teogonia sense sacerdot.

El nivell superior de l’existència fa de nosaltres uns titelles manipulables i manipuladors. Ens fa crèduls. Ens basteix un camí de versemblances, de seguretats i de conforts, amb tot un complex sistema circulatori al voltant d’idees i de conceptes que aparentment ens abriguen tèbiament però que, en el fons, no ens descriuen, sinó que ens vampiritzen lentament les virtuts.

Karma Karme Korea

129


Com es materialitza la Gran Llei en el dia a dia dels nostres barris? La resposta és molt senzilla. En la vida diària trobem tots els elements necessaris, tots els paral•lels possibles, entre el moviment de l’univers i el flux incontenible del temps. Les anades i les tornades al mercat, al treball, a reunions veïnals, etc., marquen una cadència rítmica entre els diversos centres de gravetat de la nostra quotidianitat. Així, ens allotgem en el món i en el barri en un espai concèntric que és físic però que també és una representació cognitiva del nostre cosmos interior. Els indrets que visitem, ja siguen comerços, places, carrers, edificis públics, etc., formen part del nostre mapa a escala natural, de la nostra longitud d’ona, del nostre teatre d’operacions que compartim amb els consemblants. Justament aquest espai al•legòric fluïdifica el nostre pas fins a convertir el barri en el riu que ens arrossega. Al Carme podem realitzar un viatge iniciàtic al Mercat Central, restar atrapats sensorialment entre l’església dels Sants Joans i la Llotja dels Mercaders. Endinsar-nos en la Misericòrdia, bastida sobre l’antiga moreria. Tornar en direcció a les Torres de Serrans i, per Blanqueries, abocar-nos al nutrici Túria, l’antic Guadalaviar de la sensual medina andalusina. Tenim així també el nostre riu, el pulmó que ens permet alenar un oxigen de romanalles, de fragments de vella muralla, de convents pietosos, de palaus gòtics o de la moderna ciutat de l’oci i del benestar. A Corea podem decantar-nos també per la façana fluvial, excessivament monopolitzada per un poliesportiu, un camp de futbol i una pista d’atletisme. Sempre ens restarà l’entorn de l’Estació de Trens, l’estàtua d’Ausiàs March (ací està l’autèntica fita entre Gandia i Corea), el Xitxarra o el Jardinet i el Col•legi Cervantes, que formen un únic ens paisatgístic. Per sobre de tot, Corea fou –ara ja malauradament no– un balcó a l’horta de Gandia que, amb el camí Fondo, les vies del tren i el barranc de Beniopa, mereixien un idíl•lic nínxol en el panteó de records d’un verger mediterrani.

130

Karma Karme Korea


El barri del Carme té uns progenitors ben coneguts: els monjos d’un convent. Això pel que fa al nom perquè, com ja s’ha dit adés, els seus orígens són molt més remots. No és gens estrany que un convent done nom a un barri. És una manera de perpetuar, ni que siga amb la toponímia, allò que no s’ha pogut fer d’una altra manera. I és que engendrar, procrear, eren figues d’un altre paner per als monjos carmelitans. Això almenys en teoria, com bé sabem sobre la vida dissoluta d’alguna comunitat meditativa de l’edat mitjana. En el cas de Corea la creació la podríem ubicar en aquelles primitives cases de ferroviaris, de testimoni encara plenament vigent, que anà ampliant-se amb la prolongació d’un carreram de ressonàncies literàries il•lustres. Aquest fet sempre m’ha omplert d’orgull: viure en un barri amb carrers dedicats a Joan Lluís Vives, al Poeta Llorente, a Gabriel Miró, etc. Ara que també hi ha Sant Tomàs de Villanueva o l’inquisidor Cardenal Cisneros... No tot podia ser... Ben mirat, el nomenclàtor del barri septentrional de la ciutat de Gandia és hereu del seu temps i de les grises autoritats franquistes del municipi. Massa feren i tot, per als temps que corrien. Tanmateix, cal fer memòria i recordar que, quasi simultàniament, començaven a tramar, com autèntics sicaris de la sobirania dels pobles, l’annexió “manu militari” de Benipeixcar i de Beniopa. Benirredrà se salvà d’un pèl . Així naixia Corea. Els meus avis paterns, ella de Xeresa i ell de Beniopa –encara poble sobirà però on abundaven els jornalers sense terra, la qual cosa ja implicava que podia ser objecte de

la cobdícia del poderós–, foren uns dels primers pioners a instal•lar-se en aquest barri, una espècie de Far West, receptacle d’una primera immigració comarcal durant la més dura i atziaga postguerra. Posteriorment arribaren noves onades d’immigrants de tot arreu. Perquè també Corea és un barri d’immigrants, i ho és precisament perquè el seu urbanisme, lluny de les rigideses i estretors dels nuclis històrics, ha ofert un gran àmbit de creixement, només limitat per les hortes periurbanes cada dia més assetjades. Corea com a refugi. Però també Corea com a pol d’atracció de llauradors del camp que barataven les seues hortalisses al Prado. Corea té la màgia i la sentor dels barris treballadors, amb gent digna i faenera, en les hortes o en els comerços. Aquesta és una de les seues característiques definitòries: ha passat de ser un barri de jornalers a un barri de petits comerciants, però sense moure’s de les seues coordenades d’hàbitat humil i entregat als problemes del dia a dia. El Carme no és molt diferent el seu tarannà contemporani. En el passat artesanal deixava entreveure una gran quantitat d’activitats econòmiques, moltes d’elles vinculades al riu i a les séquies internes que serpentejaven sinuosament pel seu dèdal de carrers. Novament, el Carme i Corea tornen a comportar-se com amatents amants que cooperen i es complementen en els seus trets fonamentals i en les seues necessitats amatòries.

Karma Karme Korea

131


Llei del

Creixement o el Créixer d’un Barri Creixement o decreixement, encongiment o desencongiment, expansió o contracció: no són valències antagòniques.

132

Karma Karme Korea


Creixement o decreixement, encongiment o desencongiment, expansió o contracció: no són valències antagòniques. El canvi i la mutació sempre és una transformació de la brisa que ens fa navegar, onsevulla que anem. I en tot viatge creixem, ens realitzem, ens desvetllem com a protagonistes del nostre esdevenidor. El creixement d’esperit és l’objectiu últim ja que estem farts d’observar que la virtut no s’assoleix per la via d’exercitar les convinences vanes que socialment ens han inculcat sinó més bé mitjançant el birbat del camps, l’extracció de les impureses i l’eliminació d’allò sobrer del bloc de marbre. Cal canviar-ho tot perquè res no romanga inalterat i inalterable. Certes persones, indrets o sofisticacions quotidianes ens fan la vida més còmoda i fàcil, però també són l’eina imprescindible per ventilar una gran quantitat de bafs i de vellúria apergaminada i acumulada en els replecs adiposos dels nostres cossos. Les boletes de naftalina purifiquen i el malví ens estalvia certa quantitat de malalties. Freqüentment l’atzar es comporta com intolerant demiürg quan els nostres daus es rovellen en el gobelet. I això sol

ocórrer quan no tenim punts de recolzament, quan el presumpte control dels factors ens revela que treballem esforçadament per un únic objectiu. Som vassalls d’aquells que ens limiten i ens coarten en la lluita per una llibertat sense cànons i sense motlles, però som autèntics esclaus de la creença en una redempció arribada espontàniament amb la santa predicació d’un ésser o divinitat miraculosa. Ben altrament, tot depèn de nosaltres, i ho sabem. Per això no serveix de res escudar-nos, parapetar-nos en la ficció de la responsabilitat compartida. No demanem cap vènia a l’hora d’incorporar la majoria dels progressos que ens fan créixer, de la mateixa manera que ens atribuïm personalment, amb golafreria narcisista, els èxits que ens envolten. Cal fer doncs examen de consciència i equilibrar les victòries i els fracassos perquè ambdós extrems col•laboren en parts iguals en la construcció d’un edifici quintaessenciat que, com l’arbre de la vida, creix en altura però també es desenvolupa en profunditat gràcies a les arrels. Així és com ens hauríem de conduir: amb la idea d’una part visible que creix i d’una part invisible que ens sosté, que ens subjecta en el moviment i en els daltabaixos de la superfície. Flama sobrenatural que es bressola en un vent fructífer de música.

Karma Karme Korea

133


Els barris creixen o decreixen de població o de superfície. Tenen crisis i les superen, o no. Tot forma part d’un mateix fenomen vital. Així, el Carme donaria suficient material històric per analitzar els sístoles i els diàstoles del fenomen urbà al llarg dels segles, en tant que Corea ens alliçona de com medrar en l’era contemporània, sempre amb un comportament expansiu, amb una facultat germinadora i transformadora. La dinàmica del creixement és molt més que un fenomen demogràfic. Té els seus propis reglaments interns mitjançant els quals un barri aprèn dels seus errors i esmena amb el decurs del temps les seues mancances. Ens referim a això: a la maduració d’un moviment social que exigeix una millora en la cobertura sanitària; a la reivindicació d’una gestió democràtica i descentralitzada, des dels barris, dels pressupostos municipals; a la defensa d’una zona verda en comunió amb una escoleta amb horta i granja... En definitiva, a la consideració del barri com a hàbitat i patrimoni comú i irrenunciable de la ciutadania. Només així s’aconsegueix créixer: lluitant per un civisme humanista als barris. L’associacionisme, entre el qual destaca el vinculat al món faller, té molt a dir en aquest afer. Pel que fa a la capacitat transformadora, no ens interessa tant analitzar per què al Carme alguns palaus s’han abandonat sense, de moment, projectes de consolidació i de rehabilitació a la vista, sinó que preferiríem centrar-nos en els canvis més recents que han dut a una certa oscil•lació entre barri artesà, residencial, degradat i revalorat. Sofreix canvis importants en el seu perfil sociològic, moltes vegades com a part d’inèrcies sobrevingudes i altres com a part d’un programa premeditat i institucional que busca influir en el preu del sòl i en el mercat immobiliari: és la famosa gentrificació.

El cas de València és paradigmàtic: només cal pensar en el Cabanyal, en la Punta o en el mateix Carme. Aquestes barriades, amb diferències lògiques entre elles, han hagut de resistir atacs de delinqüents professionals amb molta corbata i molt poca vergonya, PAIs salvatges i autodestructius, deportacions forçoses, etc. Quan ha calgut “intervenir” en els barris, l’ajuntament ha traslladat allí el mercat de la droga mitjançant una subtil política repressiva (en els barris on no es volia) o permissiva (en els barris que calia aixafar, desvertebrar, humiliar). Corea, sense ser totalment lliure d’aquest tipus de problemàtiques, que a Gandia s’ha encebat en altres barriades com Santa Anna, ha viscut amb més desimboltura el seu creixement –feliç adolescència?– com a barri. Corea ha sigut, i encara és en certa mesura, la transició de la ciutat al camp, l’eixida natural cap a València, l’extensió cap al castell de Bairén, que és, no cal insistir, l’origen de la vila de Gandia i d’edifici civil, juntament amb el Palau Ducal, més important de la localitat. Corea sempre m’ha semblat un barri proper a les seues arrels, més fins i tot que el centre històric. Mentre aquest últim començava a emmirallar-se en els models burgesos –una moda que sempre ha vingut de fora de Gandia, Valencia la Chica–, Corea no ha passat per aquesta fase d’obnubilació classista i s’ha mantingut sempre adepta a una idea de creixement serè de la personalitat, sense afectacions ni prejudicis cap al seu passat obrer o camperol. Que ningú no ho dubte: Corea és la façana, la màscara, i també la carta formal de presentació de Gandia. Gandia comença per Corea.


135


Llei de la

Responsabilitat Sobre les accions que hem realitzat. Vacuïtat i gratuïtat. Fidelitat a la responsabilitat de les accions. No reclamem la censura dels errors, de les marrades en una direcció incorrecta. Volem guanyar el mal en favor nostre i que la responsabilitat també passe per assumir que som una tènue reflexió –o refracció?– de les pugnes ideològiques que ens han forjat. Amb el cos ple de nafres endenyades, anem i tornem, rondinem les controvèrsies, extraiem lliçons de les màcules i aplaquem les malures de l’ànima. Cada dia som més forts. Ens servim de pretextos i reïfiquem, per analogia imperfecta, les mans en arrels que solquen les profunditats en busca d’ullals d’aigua límpida, com si la llum exterior ens infestara amb una hostilitat que no mai ha existit enlloc. L’organisme responsable no pot suportar una càrrega tan feixuga i cerca contínuament d’amollar amargors i de porgar indigestions. És així com fixa el punt d’equilibri en una via d’eixida que salvaguarde els triomfs i que preserve l’encanteri i la màgia de la raó quan és concebuda com un deure inexcusable envers el proïsme. L’antiga i desacreditada teoria galènica dels humors, amb aplicació pràctica especialment en els camps de la medicina i de la filosofia, s’adiu a la perfecció amb el corrent de pensament que emfasitza l’aiguabarreig continu, en el nostre míser cos, de les quatre qualitats –calent, fred, sec i humit– i que donen lloc als humors –sang, flegma, fel negra i groga–. La majoria dels desequilibris de l’ànima sorgeixen del trascolament esguitós entre els vasos que controlen la quantitat, la proporció i la qualitat de culpabilitat i de responsabilitat. Ací es concep, ací naix, ací madura i ací traspassa bona part del combustible fòssil de les relacions humanes: tota convenció arbitrària i tota praxi legislativa del karma, encara que no ho parega, es basa en una consuetudinària proporció àuria entre culpabilitat i responsabilitat. El balanceig ambidextre entre les dues diferències –també causa i efecte, en cert sentit— ens ofereix l’oportunitat de triar entre l’enviament o la recepció del sentiment negatiu, de l’experiència edificant de l’emoció.

136

A ningú no li abelleix experimentar en les pròpies carns les conseqüències doloroses de la responsabilitat, però és indubtablement necessària per adaptar-nos al nostre entorn. Perjudicar altri és una transgressió sovint intolerant d’una norma ètica que ens persegueix i assetja com el detectiu més implacable. La falta, l’assassinat, fa que Raskòlnikov no puga redimir-se ni de la justícia ni de la consciència, però la funció de la contraconducta –sensu Foucault– és justament manifestar al subjecte en què s’ha equivocat i com ha de conduir-se per adobar i reparar la trencadissa general que ha ocasionat.

Karma Karme Korea


És evident doncs que amb l’exercici de la contraconducta ens oposem a les lleis o als procediments establerts, però anar sempre en contra és una paradoxal aspiració a l’avanç a tot preu. La resistència no pot ser tothora la nostra gravetat. La responsabilitat naix en la nostra infància amb el desenvolupament de la consciència moral i està fortament influïda pels paràmetres educatius i per la capacitat individual d’ordenar i de classificar adientment l’allau d’emocions que ens han produït angoixa, vergonya, desesperació, alegria, joia o felicitat. La centralitat del malestar o del benestar afectiu en el nostre creixement, magnificats pels efluvis de la pubertat, fa la resta.

És clar que no tots els errors són atribuïbles a agents exteriors, però sí els més gruixuts. I, a partir d’ací, la cadena d’infortunis i de malentesos pot ser interminable. El Carme pot ser “el baix fons” de les novel•les de Ferran Torrent, una versió actualitzada de les avantguardes de tots els temps que donaven veu a les classes marginades de la societat per fer-la trontollar des del més profund dels seus fonaments: punkis aristòcrates, policies xusqueros repenjats dels taulells dels bars, prostitutes humiliades, proxenetes en llibertat condicional, ionquis esdentegats, aturats ludòpates, parelles ancians que viuen en pisos de renda antiga malgrat la pressió d’una immobiliària, homosexuals amb carnets de Fuerza Nueva, etc. Tot plegat, el Carme ha representat en les darreres dècades el rol que les autoritats valencianes li han assignat. Ha sigut un càstig i una condemna immerescuda a la seua classe popular i treballadora. No cal dir que aquest panorama ha canviat de dalt a baix i de dins a fora, d’una manera profundíssima i integral. Les diverses manifestacions de rebel•lió, de desobediència, d’insubordinació o de dissidència han donat pas a un altre tipus de supervivències, però també de pervivències. El Carme s’obri al món reencarnat en un barri de parelles joves, de famílies monoparentals que no temen viure en la nova realitat peatonal, d’estudiants que prefereixen el Mercat Central i el Museu del Carme a la ciutat universitària, de velletes que baixen en batí a comprar al forn, etc. El nou barri és un nou món: ressuscitat, volgut, representat, viscut i sentit. Malauradament, Corea encara no ha oferit cap narrativa de la seua vida quotidiana que tracte de fabular els atzars i les peripècies dels coreans i de les coreanes. Es tracta d’una anomalia solament contrapuntada per la necessària i abundant literatura fallera. Malauradament, aquest gènere literari, que lícitament s’ha guanyat un lloc privilegiat en l’univers de les lletres, és fugaç. Viu uns mesos de disbauxa i després, tot i estar-hi, sembla fondre’s en el maremot d’altres publicacions aparentment més reconegudes.

Responsabilitat no és sinònim de culpa. Fet i fet, la responsabilitat sempre és sana i saludable. Mai no es manifesta com una morbidesa excrescent i, per això, tampoc no és mai un càstig, per bé que sovint es troben molt properes a la funció adaptativa de la qual s’ha parlat adés. El karma sovint es comporta injustament amb les barriades, com amb les persones. Sovint es representa com un anatema en forma de mala planificació o d’imprevisió a conseqüència d’una mala decisió. Però l’autèntica tragèdia dels barris és que quasi mai no solen ser culpables, és a dir, responsables, de les seues penúries. En ser un àmbit minoritzat pel que fa a la sobirania de la seua llibertat d’acció política, el barri es resigna capcot a acceptar allò que li ve imposat des de dalt.

Els textos fallers són com esclats de pólvora, com diàlegs vius que moltes vegades no deixen petja, però cal reivindicar la natura perenne dels llibres com a testimonis de primera mà, com a objectius notoris de la realitat que ens envolta. No tenim novel•les, que jo sàpiga, però tenim la memòria de la via del tren, l’antiga estació de mercaderies i del Xitxarra, tenim el Jardinet –el nom popular de la plaça i de la falla, i jo no n’accepte cap altre—, tenim la carretera de València amb les benzineres urbanes, tenim la neoesglésia de la Sagrada Família, tenim el magnífic edifici de la Tasa, tenim l’extensió cap a l’horta i cap a les alqueries (de Laborde, de Potes, del Comte de Faura...), etc. A Corea ho tenim tot i no podem demanar més. Una gran quantitat de negocis vinculats als carreters, als camioners o als xofers (tallers de pintura i d’adobat de radiadors, concessionaris de cotxes, etc.) han cedit pas al barri del sector serveis per antonomàsia, amb les seues farmàcies, oficines bancàries, llanterners i electricistes, col•legis públics... Quasi tots els productes de primera necessitat es troben al barri i no és habitual eixir-se’n a l’exterior. La meua àvia es reservava per a ocasions solemnes l’expressió ben colorista d’“anar dins Gandia”. Ma mare també l’empra, encara que amb més assiduïtat i normalitat. Aquestes són les lliçons que ens ensenya el barri i que hem de transmetre com un patrimoni vivent.

Karma Karme Korea

137


Llei de la Connexiรณ o del tot interrelacionat 138


Els gestos insignificants són dipòsits, són flascons gruixuts de l’essència última que aglutina i connecta tots els elements constitutius de l’univers, en qualsevulla de les seues variants. Cada pas endavant que fem ens obri les portes d’un nou i engrescador moviment de pèndol, un homenatge reverent a la matèria de les sensacions. Al següent pas també li succeirà un sòlid eco compassat, un secret acoblament dels silencis a la fesomia d’itineraris que suren en la foscor. Algú ja s’ha encarregat prèviament de condicionar els viaranys perquè la informació no prenga mala vereda. És un treball ingrat amb un premi enverinat que és una corona d’espines, de minuts i de segons de punyent punció, però és ben necessari com la trama i l’ordit en la randa d’encaix, com l’ombra i la llum en la visió sòbria, com el vi escàs i la set persistent del peregrí solitari. Tot ho envaeix. A tots ocupa i aclapara, perquè tot es construeix a l’entorn de la connexió entre la tasca i l’objectiu, entre l’escrostonada tardor dels calendaris i la motivació perenne dels viaductes al passat, al present, al futur i a l’última dimensió coneguda, la de la repulsió de tots els tres anteriors. El temps se’ns mostra de perfil i només el podem percebre quan les busques del rellotge s’aturen en un instant d’introspecció llòbrega. El viàtic no és un do de l’aventura. És el mitjà. Tot comandament requereix d’un enfocament de la càmera, de la foto que fracciona la realitat en punts d’atenció i perifèria inassimilable, obviable com el rebuig tradicional de les paraules malsonants d’un romanç. La fotografia ens suggereix un allunyament (a)cultural, i sovint no ens deixa pensar en dos coses alhora, de manera que prioritzem la imatge per sobre de la realitat. Per exemple, què és més important, pujar o baixar per les escales que menen a un territori inexistent? S’ha de fer un pas amb cada peu o hauríem de saltar i rebotre com una pilota de goma massissa?

Com la pintura, la fotografia té la virtut de superar el valor de l’objecte representat, la realitat. Així, la visió creadora sempre enriqueix una realitat anodina que manca de perspectiva, de biaix metodològic, de sentiment expectant en el pou inextricable de les reaccions humanes. Usem i abusem de l’enfocament estàtic. L’hem metabolitzat i ha restat atrapat en el nostre paisatge quotidià com un mosquit juràssic en una gota d’ambre. Això desperta inseguretat i ira perquè el rumb estàtic contagia el passatge i la realitat i ho redueix tot a la fossilització prematura de les esperances. Els focus amb bellesa interna ens manquen com a instruments d’oposició harmònica entre dues realitats: entre el que tenim al davant i el que tenim al darrere, entre el que vivim i el que somiem. La connexió de les diferents parts d’un sistema resumeix el caràcter reversible dels canals de comunicació urbans, on la informació pren diverses orientacions (transversal i perpendicular) en l’espai i en el temps, com la gent quan es mou de manera aleatòria però sempre amb una alforja plena de dades, contarelles, rondalles, succeïts, llegendes o certeses científicament demostrables. Així viatgen diàriament un gran nombre d’exploradors/res d’un camp magnètic farcit de càrregues elèctriques d’informació i de partícules quàntiques. Els nostres conciutadans reaccionen com entitats de la teoria física, però són realment esperits lliures en la natura verge del barri: saltironegen per ací, s’ajupeixen per allà, fan una tombarella arriscada, s’immisceixen en un fangar dialèctic en la cua del pa o del peix, s’aboquen a una paradoxa irresoluble... I és així com ens agrada, com gaudim de l’espectacle. El barri és la millor metàfora de la xarxa d’interconnexions humanes. El barri ens dota de connexions sinàptiques, a nivell social, i posa a prova la nostra capacitat de sistematització de la complexa i vasta madeixa filamentosa d’amics, coneguts i presentats. I de familiars, per suposat. I la família és fer-se... Ara bé, eixa és una altra de les conseqüències indirectes de l’entrada en la modernitat de les ciutats contemporànies: ocàs melangiós del món rural, desaparició del jardí hortolà que envoltava la ciutat i el barri, trasllat –deslocalització– de les indústries vinculades al camp (almàsseres, encaixonadores i magatzems de taronja, punts de venda directa als brancals de les vivendes, etc.). Eixir al carrer a prendre la fresca i fer un barret a l’estiu també és un bon costum totalment desaparegut en el barri. L’últim relleu generacional ens ha fet contradictòriament més casolans i menys “mediterranis”, encara que també cal revisar el mite de la suposada “obertura mediterrània dels valencians” a la vida al carrer. A ma casa sempre han sigut molt zelosos de la intimitat interior de la llar, com si es tractés d’una recialla remota de la tradició islàmica. Ara bé, les connexions contemporànies tenen altres rostres i altres camins. Les matèries conductores i els aïllants de la interrelació humana han canviat a bastament. Les trobem en dispositius de la comunicació, en les xarxes socials, en els nous àmbits de convivència que ens ha dut la superació de les lligadures a vells tabús. Però això no sempre ha suposat un avançament. Atenció. El Carme i Corea són heralds d’un mestissatge perfecte entre la privadesa i la publicitat dels barris que fan barri. No només ho són, sinó que col•laboren intensament en el procés de formació de les seues pròpies identitats. Els barris són iconoclàstia pura, democràcia directa i festeig de la llibertat. 139


Llei del

Donar i l’Hospitalitat benentesa entre conciutadans Com si es tractés d’una institució grecoromana –do ut des–, do i contradò, et done perquè em dónes, compartisc perquè em compartisques, visc perquè em visques... Sota aquesta creença fonamentem la predisposició al col•loqui entre tots els temps, entre tota l’amalgama de certituds en què podem confiar cegament. Ni tan sols cal demostrar quins són els nostres substrats de caritat pagana ni confessar les pràctiques que ens han dut a anticipar-nos a la necessitat del viatger

140

exhaust o a la mancança del germà errant; i tot això perquè hem sigut fidels a la veritat de la pobresa, a la dignitat dels famèlics, a l’honra de la humanitat amenaçada i oprimida, perquè tothom es pot sentir alguna vegada amenaçat o oprimit... Hem fet del rígid factor humà una metamorfosi catàrtica, un projecte de societat millor que s’adiu amb les ànsies de supervivència sense crim i sense càstig.

Karme Karme Karma Karma Korea


L’herència judeocristiana arreplega en la paràbola del bon samarità l’ensenyament de la caritat hospitalària. Però tota misericòrdia entranya un cert risc: com digué l’antropòleg Marcel Mauss, el regal crea una obligació inherent en el receptor, la del retorn, la de la reparació. I d’ací naix el risc que, per altra banda, té una funció: fixar límits i codis per a regular les pràctiques socials. Donar i rebre, oferir hospitalitat o ser acollit són cares il•luminades d’una realitat més complexa que oculta la inquietud del nomadisme i del desarrelament, la fragmentació humana en institucions amb diferents objectius, l’establiment d’una relació dialèctica i desigual –jerarquitzada– entre l’hoste i l’amfitrió, entre el verí i l’antídot, entre la independència i la dependència. La força del posicionament en la societat, que deu tant a la màgia del llenguatge i a les estructures socials, ens revela que l’hospitalitat naix de la necessitat de definir i de confrontar la natura d’allò estrany i d’allò forani. Però aquesta lectura del fenomen de l’hospitalitat és molt restringit si no contempla la gran quantitat d’afortunades connotacions que contenen els abundants circuits d’intercanvi d’energia entre actors i escenari, això és, entre els protagonistes de l’acció i el context que els propicia. Tot barri nou té un concepte particular de l’hospitalitat ja que forma part consubstancial de la seua idiosincràsia. L’acompanya des del seu naixement quan forçosament els llaços de solidaritat implicaven la necessitat d’ajudar-se mútuament de manera desinteressada. Corea acompleix a la perfecció el paper de barri d’acollida i de barri que renovella els vincles entre els que ja habiten i els que hi arriben. Assumeix el risc i l’aventura d’allò nou i fa de la prova-error una virtut. Així, el barri sorgit al voltant de l’estació

de trens és un barri bulliciós, sempre viu i despert, que filtra, de la mateixa manera que el mercat ho fa amb els productes de la terra, una ingent marabunta de gent que transita d’un lloc a un altre. Sona contínuament l’estrident himne de motors d’autobús, el sotragueig subterrani del tren de rodalia a València... Corea i l’estació de trens i d’autobusos bombegen la saba que rega cadascuna de les artèries de la ciutat. Si antigament era l’àgora o el for el lloc de trobada, actualment és l’entorn de l’estació. Els banys públics de l’estació són els únics a trobar a Gandia, si no vaig errat, fet que atrau a una gran quantitat de gent sense altres accessos a sanitaris. Els urinaris que fa anys es trobaven a les ciutats han pràcticament desaparegut, per la desconfiança i les despeses però també per la voluntat de moltes ciutats d’esdevenir espais privatius, no acollidors. Crec que cal reivindicar novament la funció humana dels espais urbans, amb lavabos i fonts públiques... És el rol que, potser involuntàriament, ara representa l’entorn de l’estació i el seu Hinterland o rerepaís coreà... El Carme no disposa d’un cas semblant. La magnífica Estació del Nord de Demetri Ribes para massa lluny. És així com, a través dels vestigis romans de la plaça de l’Almoina, el Carme ens evoca les configuracions urbanes grecollatines: Palau de la Generalitat, Corts en el Palau de Benicarló, Catedral, Almodí, Diputació de València, etc. La concentració de poder és ací molt més evident. Precisament per això és un barri més diligent en una altra classe d’afers: transaccions, negociacions de caràcter polític, plets arbitrats amb tribunals com el de les Aigües... A la vora del Carme, a diferència de Corea, es troba el sector rector de la política valenciana, el guardià de la sobirania de les institucions. Hi conviuen doncs el poble pla i els organismes públics. I tot en pocs metres quadrats, en un espai compacte, aparentment isotròpic, és a dir, que no sembla exhibir desigualtats, però que en el fons està farcit d’injustícies que hem de lluitar per eradicar.

Karma Karme Korea

141


Llei d’açí i ara: No t’amagues del present mirant al passat o al futur. Hic et nunc. Una altra sàvia i venerable llatinada. Girant la mirada enrere m’adone que alguna cosa m’entrebanca el pas i la visió, que el desig paradoxalment m’impedeix estar ací i ara amb plenitud i gaudir-ne pecaminosament. Tot allò sobre el que m’he recolzat (vells i ambiciosos companys de viatge, pautes dèspotes de comportament, somnis insatisfets i sorollosos, coentors del virtuosisme ampul•lós...) ara m’abrusa la capacitat de regeneració salvífica. Però sé que hi és; m’acompanya allà on vaig. Només espera una baixada de la guàrdia per tornar a conquerir-me. Apareixerà en el moment clau, en la circumstància menys esperada, i transformarà l’espessa boscúria en una màquia de transparències on flanquejaré el “potser” o el “tant de bo” sense mudances ni trastorns de l’ànima. El progrés o el regrés estan intrínsecament continguts en totes les nostres accions, tant les d’anada com les de tornada. És una sénia de catúfols dansaires que voltegen enjogassats en l’aire abans de tornar a submergir-se en l’aigua. La lliçó no s’aprèn a canvi de no res, com cap gota d’aigua no s’evapora sense conseqüències en futures pluges torrencials. En el camí, en la lluita, està la redempció. I qui coneix la meta coneix el camí. El moviment ens escamoteja subtilment la paràlisi de les extremitats, la pertorbació dels sentits més enllà de les immanències, la funesta addició estructural a l’arquitectura del pensament... El canvi sovint és vertical. Pot ser veloç i estentori com un espasme o gradual i transgressiu com una marea nocturna. Es pot trobar a la ciutat o es pot trobar a la mar. A la muntanya també es pot localitzar, però no el busqueu si aneu amb presses o si s’abriveu contra ell. No llanceu a perdre el canvi si no aneu a traure-li profit: sigueu generoses i deixeu-lo per als altres o per a algú més manyac que li puga prestar més atenció. El canvi ens ofereix un viatge cap a un destí que es desplaça i que es renova, que s’allunya com un vent que és brisa fresca en la canícula i que ens rega d’oportunitats i d’avinenteses. El vetust projecte del Pla de Reforma Interior de Goerlich del 1928, la construcció de refugis antiaeris per defensar-se dels bombardejos feixistes, les funestes riuades del 1949 i del 1957, els ecos del famós Pla RIVA (Rehabilitació Integral de València Antiga) en ple segle XXI, la peatonalització, la recent monumentalització de la decadència urbana, els problemes socials, la 142

lluita per la reconversió, la gentrificació, etc., són només un botó de mostra de les vicissituds del barri del Carme, un barri que ha hagut de travessar en l’últim segle una llarga llista de proves de foc: enderrocs com el de l’església de Sant Miquel, el de la col•legiata de Sant Bartomeu, el del palau de Ripalda; pèrdua de la població que malvivia a les xaboles del riu a conseqüència de les riuades; augment de la delinqüència, etc. No és casual que se’ls conega amb el malnom de “got i ganivet”: gent de gresca, assídua a bars i tavernes de mala vida. Per suposat que és una visió deformada i tergiversada de la realitat. Corea sempre creix, sempre mira endavant. No té temps de mirar al passat perquè en té poc, certament. És l’Amèrica dels barris: deixa enrere, en el vell continent, els prejudicis. Edificis històrics enderrocats, passat esplendorós, ressorgiments heroics? No res d’això si exceptuem l’arqueologia industrial de la taronja

Karma Karme Korea


i seu patrimoni hidràulic associat. A Corea parleu-li de projectes de futur, de planificació, d’eixida al Grau, al Molí de Santa Maria, al polígon d’Alcodar, d’enllaç amb l’excepcional Alqueria del Duc i amb l’Aula de la Natura de la zona humida dels ullals de Duc i de l’Estany. Sap que no pot perdre l’oportunitat de construir-se un horitzó d’expectatives sense la incorporació de l’espai natural, dels recursos turístics dels seus voltants. S’han fet passos molt importants en aquesta direcció, però encara cal fer-ne molts més. El territori comprès entre Corea, el Grau i el Castell de Bairén té una potencialitat enorme. La seua complexitat està demorant la seua posada en valor, per bé que a poc a poc i amb molta pedagogia va besllumant-se a les mirades educades com un tresor paisatgístic i cultural. Amb el temps serà patrimoni de tot Gandia i de tota la comarca i de més enllà i a ningú no se li ocorrerà hipotecar-lo –i privatitzar-lo

en favor d’una minoria desconeixedora de la riquesa mediambiental mediterrània— amb un camp de golf, un parc d’atraccions aquàtic o qualsevol altra bajanada. Si el Carme es troba cenyit i constrenyit per un cinturó urbà i fluvial, Corea té obertes totes les portes: mar, port, marenys de Rafalcaïd, riu Serpis, barranc de Beniopa, Banyós, ermita de Santa Anna, finca de Rausell, marjal, Bairén, etc. Això li atorga una personalitat desperta, exploradora, atrevida, com si fóra un empori marítim, permeable a tot tipus d’innovació. L’ací i l’ara són tan bellugadissos com un peix. Cal prémer fort i amb decisió per no malbaratar l’enginy que el destí li ha ficat entre mans al barri de Corea. I això també és d’una gran responsabilitat de cara als contemporanis i als fills de les futures generacions.

Karma Karme Korea

143


Llei de la Paciencia i de la Recompensa a l’esforç realitzat La inversió i la recaptació. La pirateria i el botí. L’efecte bumerang torna a repetir-se. Sembla que tot esforç inicial, tota fase d’activació de l’exercici corporal o cognitiu, té la seua recompensa. Establim forts lligams entre el treball durador i tenaç i la merescuda verema. Sembra, escardat, festa de la collita, trilla... Els esforços i els premis; la musculació i la distensió. Alquímia amb final feliç. La paciència és una experiència del coneixement. Ens renovella l’energia a poc a poc com un prisma de colors vertaders que ens guia en la procel•losa llum de les lleis del karma. Però sovint la recompensa apareix oculta al darrere d’opacs murs de gel. Requereix de la conjunció de calma i de tebior posterior a la tenebrosa tempesta. Ungida d’una aurèola meravellosa retornarà tota peça de vida que hàgeu sabut apreciar a pesar del seu aparent descrèdit o pèrdua de valor. El valor de la intuïció de la paciència és proporcional al grau de saviesa i als quirats d’intenció en el moment adequat. La inspiració és innata en el cosmos i s’activa amb la confiança en la contribució personal i en la contribució universal. Allò important és allò també que ens inspira en la recerca de la felicitat. Ofeguem les aportacions mediocres i les filtrem mitjançant una columna de garbells de l’experiència. Així retornem sempre al punt de 144

Karma Karme Korea


referència, a la fita en el camí, a la cruïlla de les opcions vitals, a l’obligació que ens marquem de triar entre múltiples credos. És el nostre origen i alhora és la nostra creació transcendental, el nostre protocol d’elegància, el nostre renaixement en l’excel•lència i la virtut. Subtil quan u vol que li facen un regal, no pot ser directe, com un professor quan suggereix quin tema va per a examen, advertint l’alumnat amb més èmfasi els carrers es fan subjectivament més llargs quan u els amina sol, per això el camí a l’institut nou des de Corea pareixia llarg o curt depenent de si es feia sol o acompanyat. Què en diríem de la paciència celebèrrima del Carme? Doncs que ha esperat secularment trobar-se afortunadament on ara està. Què els ocorre als barris mentre exerceixen la paciència, mentre són amos i senyors de la seua circumstància? Doncs que augmenten la virtut del destí i del camí i la resiliència als contratemps. El Carme és una espècie de santuari de la mateixa manera que existeix el Temple de la Deessa Vivent al Nepal amb una petita sacerdotessa escollida segons criteris astrològics, kàrmics i socials. El Carme també fa gala dels seus bramans sagrats, dels seus objectes de culte i d’oblacions ofertes des de la primera consciència del fenomen edilici i humà.

La seua posició a la vora del riu l’apropa a l’apocalipsi bíblica i periòdica de les inundacions, de les riuades, d’al•luvions de fang... L’esforç i la recompensa és difícil d’identificar però els avantatges i riscs del seu emplaçament foren perfectament avaluats en el passat. Ara la funció lúdica del caixer del riu supera amb escreix qualsevol tipus d’optimisme previst de bell antuvi. Quiet com una bèstia somnolent, el riu Túria acompleix el paper d’espai natural, de pulmó verd de la ciutat de València. El Carme ha hagut de fer front al perill durant segles, un perill constant i invisible. El temps li ha donat la raó... Calia esperar per veure recompensat l’esforç invertit i transformar les inquietuds en energia per encarar els reptes de modernitat. En compte d’aigua i fang en excés a finals de la tardor, ara trobem carrils bici, instal•lacions esportives, enjardinaments fluvials a l’altura de les torres de Serrans, del convent de la Trinitat o del Sant Pius V. En qualsevol cas, canviar un riu de règim mediterrani per un jardí entranya una nova sèrie de riscs. El futur dirà... Corea, per últim, està encara en fase d’experimentar els efectes d’una recompensa a partir dels seus esforços inicials, però ens caldrà una certa perspectiva temporal per poder calibrar els beneficis de tot plegat. Com he dit adés,

Karma Karme Korea

Carles Miret

145


146


Col¡laboradors

147


C/ Alzira 10 - Tlf 96 287 14 60 - Gandia

www.clinicamartinclos.com

Pol. Ind ALCODAR, F-5 N-5 Tlf. 96 287 47 49 Fax 96 287 04 20 46700 GANDIA (Valencia)

148

Col·laboradors


Col¡laboradors

149


150

Col¡laboradors


Col¡laboradors

151


Nueva ColecciĂłn Primavera / Verano

2017

152

Col¡laboradors


Duc Carles de Borja 24 Baix - 96 204 03 19 www.iviodental.es

DR. JOAN FAUS DRA. MAGDA FAUS

1a visita, diagnòstic i estudi radiogràfic GRATIS Col·laboradors

153


C/ Goleta, 11 46702 Grau de Gandia Tlf. 96 284 62 46 Móvil. 616 964 333 electricidadximolloret@gmail.com

Magistrado Catalá, 24 - Gandia

Tlf. 96 287 38 06 154

Col·laboradors


Travessera d’Albaida, 22 - Real de Gandia 46727 Real de Gandia Valencia

Tlf. 96 287 06 14 Fax. 96 287 00 32

vimaco@vimaco.es www.vimaco.es

PRIMERA LINEA DE LA PLAYA Paseo Neptuno, 26 ( Antiguo As de Oros) Tlf. 96 284 02 39 www.restauranteyantar.es Col·laboradors

155


156

Col¡laboradors


ASADOR PULPERIA

CAVANILLES 17 C/ Cavanilles, 17 Reservas: 664 073 920

CARNES A LAS PIEDRAS VOLCANICAS

Col·laboradors

157


HORNO ARTESANO - PANADERÍA Y REPOSTERÍA COMIDAS CASERAS PARA LLEVAR - ENCARGOS Avenida República Argentina 58 46701 Gandia -España

Tlf. 96 204 21 41 158

Col·laboradors


C/ Cavanilles nÂş 11 (Gandia) Tlf. 96 103 87 50

Col¡laboradors

159


AVALON

-Furniture Store C/ San Rafael, 9 Gandia Tlf. 96 072 91 24 infoavalongandia@gmail.com

160

Col¡laboradors


Col¡laboradors

161


Restaurante

Calderón de la Barca, 6 Tlf. 96 286 68 68 - Gandia

Magistrado Català, 24 Tlf. 96 287 38 58 Gandia ( Valencia)

162

Col·laboradors


SENCOTEL

Maquinaria de Hoteleria

Poligono Industrial de Rafelcofer

Tlf. 96 280 11 12

Col¡laboradors

163


Magistrado CatalĂ , 15 ( Frente Renfe) 46702 Gandia 96 214 81 53

Complementos Festera Madrinas y Falleros Zapatos y Bolsos a medida CANCANES LENCEROS

164

C/ Del Delme, 7 46701 Gandia Tlf. 96 286 04 55

Col¡laboradors


REPARACIONS DE BALLESTES REDREÇAMENTS I ALLARGAMENTS XASSÍS I CARROSSERIES Pol. Ind. Alcodar Parcel·les C2-C3 ( Al Costat de Mercadona) Tlf. 96 286 95 74 Part. 96 286 56 68 - Fax. 96 287 74 52 Gandia (Valencia) Col·laboradors

165


OLIVA Fonteta de Soria, 4 Tlf. 96 285 07 88 PLAYA DE GANDIA Castilla la Vella, 11 Tlf. 96 284 23 95 GANDIA Duque Carlos de Borja, 14 Tlf. 96 287 13 69 SERVICIO A DOMICILIO Tlf. 96 287 13 69

SERVICIO DE HOSTELERÍA

Canonge Manjón, 3 - Gandia (Valencia) Tlf. 96 204 28 95 - Mov. 678 763 712

166

Col·laboradors


Tot un món en flor natural Composicions en flor seca i natural

C/Magistrat Ctalà, 35 46700 Gandia (Valencia) Tlf. 96 295 09 74 - Mov. 600 217 258

GESTORÍA, CORREDURÍA DE SEGUROS, ASESORÍA FISCAL, LABORAL Y CONTABLE

Calderón de la Barca, 53 B / 46701 Gandia (Valencia) / Tlf. 96 286 27 17 - Fax. 96 287 90 10

Col·laboradors

167


CONSTRUCIÓN Y REHABILITACIÓN DE EDIFICIOS Administración Plaza Maria Enriquez, 7 1º Tlf. 96 287 19 97 - Fax. 96 287 71 92 salminyana@cbanuls.com

Javier Mengual Martí Mov. 670 973 825 javier.mengual@meving.com

168

Col·laboradors

46702 Gandia (Valencia)

Parque de la Estación, 32 - 11 46701 Gandia (Valencia) Tlf/Fax. 96 296 06 30 www.meving.com


Magistrado Catalå, 19 B 46701 Gandia (Valencia) Tlf. 96 287 28 28 - 663 962 267 Fax. 96 287 20 39 arnau.mediadores@gmail.com www.arnaumediadores.com Col¡laboradors

169


CENTRO DE TERAPIAS NATURALES

- QUIERO TERAPIAS OSTEOPATIA - ACUPUNTURA RECUPERACIÓN MUSCULAR

C/ Les Fonts, 11 entresuelo Oliva Agustín: 619 009 723 Mº Jose: 689 258 171 quiero-terapiasnaturales@hotmail.com

170

Col·laboradors


Paseo Germanias, 104 Tlf. 96 286 22 49 Plaza Exercit Espanyol, 16 Tlf. 96 287 39 65

Beniarjó C/ del Portal, 8 Tlf. 96 280 12 46

Nos encuentras en: Avda.. Felipe II s/n WiZink Center (Barclay Center) 28006 (Madrid)

Gandia C/ Mezquita del Raval, 18 Tlf. 96 103 42 44

www.produce-me.net

Col·laboradors

171


172

Col¡laboradors


Duque Carlos de Borja, 5 46701 Gandia Tlf. 96 296 02 42

Plaça Major, 8 - 46701 Gandia - Tlf. 96 287 31 02

Col·laboradors

173


174

Col¡laboradors


Col¡laboradors

175


Assesorament Laboral Fiscal Comptable C/ Bairen, 2 Bajo. Tlf. 96 287 22 58 - Fax. 96 287 81 17 Gandia (Valencia) 176

Col¡laboradors


motoracing.es

Col¡laboradors

177


178

Col¡laboradors


www.destileriasferri.com Col¡laboradors

179


MAS DE 20 AÑOS HORNO DE LEÑA ABIERTO TODO EL AÑO Calle Rábida, 3 - Playa de Gandia Info y Reservas: 96 284 71 54 - 629 324 733 www.ilborsalino.com

180

Col·laboradors


Col¡laboradors

181


182

Col¡laboradors


Col¡laboradors

183


184

Col¡laboradors


Col¡laboradors

185


186

Col¡laboradors


Col¡laboradors

187


CASA CARMEN Roba de Casa per a la Llar Matalafs i Somiers Roba de Treball Uniformes de Col¡legi Articles de Neteja Cervantes, 5 - Gandia (Valencia) Tel. 96 287 29 70 188

Col¡laboradors


Qui paga, mana.


Karma Killers


KARMA (Llibret Falla Sagrada Familia Corea, Gandia 2017)  

KARMA és el Llibret de la Falla Sagrada Familia Corea de Gandia per aquest any 2017. KARMA es el Llibret de la Falla Sagrada Familia Corea...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you