Issuu on Google+

JOIERIA RECREATIVA La nostra actual cultura, immersa en un progrés voraginós, tendeix a sotmetre’ns a la tirania de la màquina, s’han capgirat papers i valors i de no posar-hi remei, haurem perdut moltes coses que abans, donaven sentit a la civilitat. Els diners, a la recerca d’un profit immediat, rosseguen els nostres cossos i retallen el nostre cel. L’embrutiment és general, per tan, passa desapercebut, mal de molts, consol de pocs i ara, l’home és una peça més en l’engranatge, i l’oci, és denigrat i mal vist, disposem només del temps just per a recuperar forces i tornem-hi a ser, que no ha estat res, en un seguit de casa al treball i del treball a casa anorreant. El soroll d’aquestes apressades passes i la fressa dels rellotges, no mostren no, el sentit real de la nostra vida. Oi...? Abans que res, aquesta pretesa lluita d’alliberació personal, a voltes, tan sols cara la galeria, crec que ha de passar primer per una revolta ben familiar i propera, front totes les coses quotidianes, tan aparentment nímies i insignificants i hem de ser conscients també, de tenir al damunt, la grapa de tot un sistema absurd, muntat pel capital, per tal d’ofegar, controlar i

explotar-nos, solament en profit d’uns quants privilegiats, els quals, sense manies, fan servir el poder en exclusiva, raó de més, perquè amb renovades forces de fallença, hàgim de reeixir en la intenta de crear i legitimar el que a cada moment, sigui precís per contrarestar-ho i invalidar aquesta injusta pretensió de domini. Hem de procurar-nos doncs, de prou recursos per a no decaure davant les escomeses d’aquesta supina vulgaritat consumista i gregària que aïlla i aniquila la migrada autonomia personal que creiem tenir. Davant el dictat del gust, els diferents dissenys dels especialistes, els estudis de mercat dels fabricants, davant els motlles i les cadenes seriades de la producció, hem de demanar la marca de la mà de l’home i esforçar-nos per entendre aquell llenguatge subsidiari del treball artesà, molt més gratificant i que antany, fou veritable vehicle de sentiments i expressivitat i....., siguem nosaltres mateixos si convé, els artífexs d’allò que ens ha de ser més propi. Ja en aquesta tessitura no em privaré de reivindicar la superació de vells esquemes i costums i si convé, de defensar la informalitat, ja que, la fantasia no ha de tenir límits marcats. Gent del poble, tots, tothom!, enfrontats a un sistema que no suporta i àdhuc escarneix, la diferència i ens vol, iguals i previsibles, cal potenciar el que ens és privatiu i peculiar, aspecte, criteri i opinió. Cal una cultura alternativa i brandar-la sempre com a bandera. Per a mostrar públicament, la nostra dissidència, també podem recórrer a l’abillament del cos i de la llar amb vestits, objectes i guarniments fets per nosaltres mateixos i així tindrem la seguretat de no trair-nos en el reforçament de la individualitat creadora. Aprofitem la conjuntura i expressem alhora, la condició i l’ocasió, que


l’alegria i la tristor, transcendeixin les nostres gales. Desinhibits amb aquesta disposició, fem que sigui per a tots, el que és recònditament més nostre i, tinguem la seguretat també, que res se’ns minvarà si de veres, ho sabem compartir amb l’altre. Hem de aprofitar doncs, la espontània i popular costum de lluir joiells i altres foteses similars, i..., sense escarafalls, fent-ne ocasió de contacte i intercanvi per així, paradoxalment, enriquir-nos al donar. La joia és una singular expressió minimal de l’art, al servei de l’aspecte personal i la vanitat de la figura altrament, de no ser així, tan sols seria una miniatura desproveïda de sentit. Però, no oblidem que per a ser possible, ha de respondre als necessaris codis socials que la facin entenedora, sense negligir mai, el missatge subliminal de l’artista. Ha de commoure i provocar i àdhuc, transgredir-ho tot, si cal. L’orfebreria, no ha de contribuir necessàriament a bastir el tresor dels rics, ni ha de ser només l’objecte capriciós i gratuït dels privilegiats, ans el contrari, al desprendre’t de quelcom apreciat i valorat, amb independència del seu valor real, per mor de sentiments ha de erigir-se en veritable símbol de gentilesa, exemple: fer un present a l’amic. No cal defugir-ne, són usos i costums que ja existeixen propis i espontanis del poble ras, el qual, naturalment, no voldrà mai, que altri, el decanti o li acoti, gustos i posats. Aquesta primera teoria del regal, és una mena de metallenguatge que no podrà mai articular-se amb simples paraules, però és igualment real i urgent; hem de comptar, tan amb els gustos del destinatari, com amb els propis i aconseguir també, la síntesis que els hi faci de pont. Qualsevol cosa ha de servir-nos i tots els recursos són vàlids, si mes no, els orfebres i el treball manual en general, poden donar-nos excel·lents contrapartides ja que ensems

recullen, expressivitat i intenció. Convindreu que tot plegat, permet configurar conseqüentment, un aspecte més d’aquesta emancipació que no ha de ser solament, econòmica i política, sinó cultural i psicològica, desprès de tot, els conceptes de valor i preu, són atots de les convencions humanes, totalment eventuals i sempre susceptibles de ser revisats. Si esteu disposats a experimentar i provar coses, jo, conseqüentment amb l’èxplicit refús de les frivolitats, he generalitzat una aproximació o procés de treball, capaç de donar satisfacció al màxim numero d’expectatives, vull apropar-vos recursos senzills a fi de què, vosaltres mateixos, pugueu afrontar qualsevol repte sense dificultats insalvables. Heu de saber que els successius passos que us permetran arribar als prototips que us interessin, tan poden fer-se amb plata, coure o llautó, com amb els metalls normalment considerats com a preciosos, versatilitat no gens negligible per obtenir-ne el màxim de profit. Altrament, no cal excloure res i de fet, totes les propostes són acceptables i també, naturalment, podrem emprar altres materials més inversemblants i no menys nobles, depenent només de la vostra habilitat i gust. Escollint, obrant, dedicant,.....etc., ja estem decantant l’objecte, el qual a les nostres mans perd neutralitat, es transforma i passa a ser significatiu, cap diner pot fer impunement, suplència de la intenció de la persona. Però, hem de saber primer que res, que l’orfebreria és complexa i els artesans que usualment, la practiquen, només arriben a una suficient competència professional després d’anys i panys d’experimentació i pràctica. Respecte, paciència i temps, són essencials si de veres, ens en volem sortir airosament. Amb idea, procurant fer-vos cabal


anticipadament, del que desprès, vosaltres haureu de fer, procedireu a dibuixar el model. No entraré en qüestions de gustos, a priori, tot és ben legítim i respectable, si de veritat respon al que un, ja prèviament ha decidit fer i aquest és precisament, el tema recurrent. Mai no hem de fer cap concessió a les tiranies de la matèria, una cosa és assajar i descobrir noves textures i possibilitats i l’altre, abdicar del projecte original, vençut per les limitacions al no saber com sortir-nosen. Abans que res, caldrà afrontar un tema previ, fondre i laminar els metalls que utilitzarem i he de suposar, que l’espai és limitat i el nostre flamant obrador, petit. No disposem d’un fornal en regla (conjunt de manxa i safata de ferro que suporta el material refractari, en el qual es col·loca la cassoleta o gresol i que serveix per a fondre metalls), ni de les mínimes instal·lacions per fer-ho bé. Pren doncs totes les precaucions que et dicti la prudència per adequar un espai apropiat, amb les màximes seguretats. Un foc alimentat amb gas ciutat, butà o qualsevol altre recurs equivalent, et serà bo per encarar tal contingència. Per a fondre et valdràs d’un bufador, que és un estri per a dirigir la flama intencionadament, insuflant-t’hi aire a pressió, bufant amb la boca o amb una manxa de peu, sota el taulell. Dirigiràs el foc a la cassoleta sobre un llit de pedres refractaries (per exemple, magmes de cuites volcàniques) fins aconseguir liquar el metall i fondre. Amb unes estenalles adients i tota la cura del món, ho assoliràs i vessaràs damunt la riallera i quan ja s’hagi ben refredat, en podràs disposar. Desprès, alhora de laminar planxa o trefilar i estirar fil, caldrà recoure-ho sovint, a fi d’evitar-ne l’inconvenient de l’aparició de clivelles i fenelles en el metall que presentarien desprès, diversos problemes i ho faràs segons

et convingui, sobre el mateix fornal, una planxa d’amiant petita o damunt la perruca (manyoc de filferros unit a una empunyadura o mànec protegit, sobre el qual, es col·loquen les peces que s’han de soldar o recoure), etc. Recursos i fòtils que mantenen i aïllen l’escalfor i que igualment, a vegades, et podran servir per a fondre petites quantitats de metall, suficient per en determinades feines, sortir del pas. En una planxa de més o menys, 0'5MM. de gruix, prèviament aplanada sobre el tas, (tac d’acer de dimensions reduïdes que, col·locat sobre el taulell, serveix per aplacar i anivellar peces petites), marcarem amb la punta de senyalar les formes desenrotllades, de les diferents parts del model. Un cop enllestits i apunt, procedirem a serrar-les, amb un arc de marqueteria, resseguint meticulosament, tots els perfils. Subjectant-t’ho amb les estenalles de punta plana, reclinats a l’estellera (aplicació de fusta que sobresurt del taulell i que és un punt de recolzament per a totes les feines), treballarem movent amunt i avall, sempre la serra en posició vertical.


L’espessor de les serretes, variarà segons el gruix del metall que treballem (generalment seran les 0,3mm.) Les serres les muntarem a l’arquet, ben tensades i de forma que les puntes del dentat, mirin cap avall. Per a pal·liar els probables riscos de ruptura, les emulsionarem de tant en tant, amb un xic de cera verge, a fi d’assuavir la possibilitat de destrempament de l’acer al rautar-les repetidament. Un cop completat el serrat de totes les peces, les hi traurem la rebava, repassant-les convenientment amb el diferents llimatons fins aconseguir que es corresponguin plenament amb al nostre disseny. Per a fer totes aquestes tasques sempre ens recolzarem a l’estellera i les subjectarem amb les estenalles planes, mentre amb l’altre mà, anirem accionant la llima, si fa o no fa, igual que abans ho hem fet amb la serra. Per a facilitar-nos la feina, els llimatons presenten diversos perfils i caldrà escollir el mes adient, a cada particularitat, rodons, mitja canya, plans, esquena d’ase,....etc., també caldrà disposar d’una llima mitja canya més granada i gran, per a desbastar i fer treballs més generals. Convindria preveure la possibilitat de poder repetir la feina semblantment, per tan, es aconsellable fer els patrons de les diferents peces i desarlos, guardats desprès, conjuntament amb motlles de guix de la fioritura que aconseguirem. Ara caldrà procedir a donar-les-hi

forma i relleu i el procés es un xic complex i necessita del concurs de diverses eines diferents, principalment les estenalles (planes i rodones) i els embotidors (joc de cilindres d’acer acabats per un extrem, en successives boles de mides esglaonades i que, percudirem amb intenció per l’altre, amb un martell de joier, la bescara de les peces dintre de l’embotidora: dau d’acer amb un seguit gradual de concavitats semiesfèriques buides que permeten mica en mica, anar anant aclofant i bombant-les) o si voleu, sobre un pa

de plom, prenent la precaució emperò, de preservar-ne el contacte amb la protecció d’un paper de rebuig, a fi de, no contaminar les peces amb l’òxid d’aquest metall (agriria els metalls preciosos i dificultaria desprès, llur soldadura). Anirem recoent les peces periòdicament perquè, a resultes de la nostra continuada colpejada amb els embotidors, acabaran agafant tremp,


llavors es faran trencadisses i s’esberlarien. Com sempre, ho farem amb el bufador, atuell de flama regulable penjat al cantell del taulell, a la vostra dreta. Arroentarem les peces, sobre la perruca, una planxa d’amiant, o una rajola de ceràmica refractaria. Amb estricta exigència anirem temptejant la correspondència amb el dibuix de mostra i acabarem d’ajustar cada element sobre un pa de cera de modelar (variant de la plastilina) Finalment a la que aconseguim un conjunt satisfactori i ja recuites les peces per última vegada, en calent les submergirem amb unes pinces d’aram, a l’emblanquiment (bany calent resultat de la dissolució d’un regalim d’àcid sulfúric en una bacina d’aigua) Les esbandirem en aigua neta i assecarem a consciencia. Sempre procedirem així al acabar qualsevol treball de foc, car tots els metalls amb l’escalfor, queden ennegrits i bruts per l’oxidació i desprès, a l’hora de soldar, les soldadures no corren, queden encantades, diuen en el seu argot, els orfebres de Barcelona. Muntades les peces sobre el pa de cera i trobada la forma definitiva, ho soldarem. Sobre la taula i a la nostre dreta, junt amb el bufador, hi ha la borraixera que és un conjunt format per una simple rajola o recipient adient, un bocí de bòrax que ens farà de fundent, juntament amb una petita botella d’aigua amb tap dosificador: la figueta. N’expulsarem quatre gotes i hi lliscarem repetidament, el bòrax, fins a diluir-lo una mica i obtenir un suc blanquinós sobre la rajola. Amb un pinzell qualsevol (núm. O), untarem amb el liquat obtingut, tots els llocs de contacte de les peces. A part, en una xicra, prepararem una

mica de guix escaiola i quan prengui la plasticitat adequada, l’abocarem sobre el pa de cera, cobrint tot el conjunt. Un cop pres i assecat el guix, pel darrera, li separarem tota la cera i li aplicaren també, pel costat invers, igualment la dissolució de borraix, amb el pinzell, cosa que al ensems, ens ha de permetre dipositar els pallons (bocins de soldadura, retallats amb les tisores) sobre els llocs precisos. Ho escalfarem uniformement pels damunts i els costats, amb el bufador sobre la perruca, fins que totes les peces estiguin roents; una ràpida passada de la flàmula, recercant els llocs a soldar, provocarà la liquació de la soldadura i la adequada penetració a les zones de contacte. Desprès, un cop refredat podrem desprendre’n el guix, ja que ara, les peces hauran quedat cohesionades en un tot. Ho netejarem amb un raspall, sota l’aigua de l’aixeta, finalment ho emblanquirem i assecarem. I un cop tot ben repassat amb esmeril i ben polit, ja haurem arribat al final d’aquest procés general que us he presentat per engrescar-vos. També les peces, si voleu, podrien haver estat prèviament embatades i ajustades (Bata: barana de metall que es col·loca a la bescara, per que quedi més ben acabat) o igualment, un cop soldades les peces, es podria haver optat per resseguir el perfil exterior de la joia, amb un passamà


trepant de mà

de fil rectangular, embatant així, tot el conjunt, si podria fer calats amb la serra de marqueteria, treballs amb les llimes, aclobar-hi muntures amb grapes i galeries per tal de permetre encastar-hi pedres i aplics diversos, podríem pensar en esmalts o gravats. Podríem convertir-ho en un anell només ajustant-hi un cercle de metall a la mida del dit, en un fermall o unes arracades o un penjoll í cada cas, tindria un procedir específic per ajustar-hi agulles o tanques que permetessin subjectar-lo i poder-lo lluir. tanca de reasa tanca de pressió

tanca catalana

tanca de llengüeta

El nostre enginy resoldrà cada cop més segur, amb els recursos que la pràctica ens anirà donant. Després per acabar-ho d’arrodonir, un cop la joia ja feta, ha de venir el polit o matisat, l’encast de la pedreria, gravar o cisellar...etc., acabats que normalment, ens faran altres professionals que graviten en el món de les joies. La completa instal·lació d’un obrador de d’orfebreria, refugi de les nostres estones de lleure, és cosa costosa í entretinguda, cal revestir-se de perseverança i paciència. Més fàcil fora si ens apleguéssim amb altres iguals, compartint afeccions i entre tots, organitzéssim un lloc comú per a treballar plegats. Als barris, en el si dels Ateneus Culturals, si podrien

instal·lar tallers polivalents, adequats per la pràctica de diferents oficis, a fi de recuperar el perdut artesanat com a vehicle de l’expressivitat de l’home. Allí, la crítica de formes i estils, motius i llenguatge, seria ocasió de tertúlia enriquidora vers un debat per a bastir una autèntica cultura treballadora, alternativa en marxa, a la decadent cultura del capital. Orfebreria, ceràmica, talla de fusta, vidrieria, escultura, pintura, fotografia, cinema, teatre, titelles, serigrafia, disseny, modisteria...etc. La llista és interminable i la feina ingent, però un altre món és possible i entre tots el podríem fer.

Ramon (1976)



Joieria recreativa (1976)