Issuu on Google+

EL CAGANER DEL PESSEBRE


Encara que a les llars nostrades, el costum de fer el pessebre és eminentment pietós i cristià, d’origen relativament modern (segles XVII i XVIII), com succeeix manta vegada, en els hàbits populars i espontanis, hom hi endevina certs vestigis subjacents d’altres tradicions menys ortodoxes i més antigues. Naturalment, mai no desvirtuarem el significat que s’hi pretén, puix que la mirada no és altra cosa que, recerca de la mera curiositat escrutadora o si ho voleu així, una mena de sincretisme propi d’aquest inconscient col·lectiu, unificador de les procedències més diverses. La bugadera del riu, la filadora, el mossèn amb toga i paraigua vermell muntat sobre una mula bruna, l’home de neu que a voltes també hi és present, els animals i la mateixa cova al si de la terra, on neix l’Infant igual que el sol invicte, que cada any ressorgeix de la mort (Mitraisme i altres cultes mistèrics) són indicis prou reveladors. El caganer, figura que ens aproxima als nens, graciós i entranyable, mostra també, una inquietant ambivalència iconoclasta. Si al pessebre cerquem una simbòlica sinonímia del món, deduírem que el prosaic buderol esdevé impropi, instintiu i desvergonyit, doncs potser representa la reacció escatològica del tanmefotisme més conspicu i groller, davant la transcendència i el misteri o serà potser, cerimonial nutrici, en part, per restituir a la terra, tot allò que abans, se li ha manllevat, els beneficis tan pròdigament atorgats per la natura? Les femtes com a rebuig del cos, són mort anticipada però, la intenció ha de redimir la misèria, també són adob i fertilitzant per reforçar el naixement i la vitalitat i, més enllà de convencions culturals, mai no del tot gratuïtes, convindrem com no podia ser altrament, que l’excrement defecat, és en ultima instància, tota la nostra vera riquesa per esdevenir-ne la humil i trista aportació humana al decandiment de la divinitat, tal és la nostra petitesa i endemés, també és ofrena sense pena, per igualar-nos a la resta d’éssers vius. Penós.... però així cal admetre que n’és de ben sòrdida, la nostra condició. I que la magnanimitat del diví absolgui al poca-solta albat, puix en ultima instància, de l'Altíssim depenen tots els designis dels homes. Ramon (2000)


El caganer del pessebre