Issuu on Google+


La caputxeta vermella dels carrers de Barcelona

“Que corto llevava el pelo,[...] la policia me lo cortó” 04/03/2012 – Aquest és el primer retrat que li vaig fer a la Carmen, el dia que la vaig conèixer

“Yo y mi hijo Lorenzo, hace ya 9 meses que no le veo, esta fotografia es todo lo que tengo de el” 28/05/2012 -Aquí fa dos dies que la Carmen va donar a llum, vaig anar a veure-la a l’hospital del Mar, va estar 3 dies amb el seu fill abans que els separessin per sempre.

La Carmen té 26 anys, va néixer a Romania i porta ja 6 anys a Barcelona, viu i dorm al carrer, sense estudis ni oportunitats. Es guanya a la vida demanant, cantant, mai ningú li ha ensenyat música, però una intuïció semblant a la que la porta a sobreviure fa sonar d’un piano o una guitarra, sons plens de la humitat de l‘hivern. Canta, amb molta suavitat malgrat la seva veu trencada i maltractada. La Carmen és conscient de les dificultats de la seva situació, no creu que l’home sigui bo per naturalesa tot i que ella viu de la bona fe de la gent. Sola pel carrer, com la caputxeta vermella, avança amb un carro, però sense lloc concret on anar, ni res que portar a ningú. El carrer l’empetiteix, i la converteix en vulnerable, sobretot de nit. No te moltes coses, les poques que ha tingut al llarg de la vida les hi han robat: els diners que li donen quan toca, unes mantes, la guitarra, un gos que va tenir i que li van arrencar de les mans, uns homes, a plaça Catalunya, de nit. També de nit, la caputxeta vermella va trobar-se fortament glopejada i embarassada, un fill que també li van treure de les mans els assistents socials. La Carmen no camina distreta per Barcelona com la caputxeta vermella, no. Ella és conscient que el llop sempre te un ull sobre seu, ja sigui en forma de diferents marginats socials, drogoaddictes, alcohòlics, policies, violadors...; Homo homini lupus (L’home és un llop per a l’home) Aquesta és la dualitat de la vida de la Carmen, una vida de restes i sobres, que se sosté entre la bona fè i la malesa dels homes, -Crees que las personas son malas al nacer? - le pregunto -”Creo que las personas son todas muy distintas entre ellas”.


Hi ha qui diu que la moda és una forma d'expressió. Però no és així. La moda és una necessitat que s’ha creat en la gent per aconseguir que renovin el vestuari de forma habitual. La Carmen no té aquesta necessitat, te roba que l’abriga, poca, no en vol pas més, tot i que podria tenir-ne molta, ”hay mas ropa en la basura que en las tiendas”. Que no va vestida a la moda és visible a simple vista, el seu aspecte es més aviat decadent, la seva pell no és pas llisa i suau, les seves mans són plenes d’escletxes i arrugues, i no porta les ungles pintades de negre, tant sols estan brutes. Tot i així li agrada estar guapa, li agraden molt els seus cabells, ara que són més llargs, i es pinta els llavis en el retrovisor d’un cotxe i llença petons a l’aire, i se sent cuqueta. Es posa les sabates de tacó com una nena que es disfressa de princesa, i davant la càmera se li escapa un somriure que denota que se sent maca. Qualsevol persona durà unes sabates de tacó per ser més alta, i maquillatge a la pell per tapar-se les arrugues, arrugues que anomena “imperfeccions” mentre es mira al mirall pensant que ha d’aprimar-se, més encara, i aquesta persona cada cop és més lluny de sentir-se bella. La bellesa de la Carmen neix de la ingenuïtat, i de la pròpia acceptació. La bellesa de la Carmen està en cada una de les seves arrugues, en la seva menudesa i en el seu ventre inflat després del part. Potser els canons socials t’impedeixin mirar-la i trobar-la atractiva, fins i tot en aquest llenguatge visual tan pròxim al de les revistes de moda... De ser així no dubtis en apropar-te al centre de Barcelona a escoltar-la cantar, ho fa amb molta suavitat, malgrat la seva veu trencada i maltractada i veus brillar en els seus ulls la naturalitat de la bellesa verdadera.

“los muñecos?... Me hacían compañía y la gente los miraba” 17/06/2012 – Després del part, la Carmen va començar a portar moltes nines, generalment negres.

“Esta guitarra se la llevó la policia, dicen que no se puede tocar en la calle. Ahora tengo un piano” 18/11/2012– La Carmen tocant i cantant amb el seu gos, el Roki


“En esta foto salgo como triste. No se muy bien por que, me gusta fumar”

“Este no es mi perro, no me asusta. Los perros siempre són buenos con migo”


“Esta foto me gusta peró este bolso es muy feo, en el no caben ni 2 latas de sardinas”

“estos zapatos no són comodos, ni bonitos, prefiero mi pierna”


Imatges i text:

Raimon Bolibar

raimonbolibar@gmail.com www.raimonbolibar.blogspot.com


La caputxeta vermella dels carrers de Barcelona