Issuu on Google+

Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:54 Página 1

BOCA

BADAT

O c t . - N o v. 2 0 1 0 , n ú m 4

MEDESKI, MARTIN & WOOD BURIED

NAIA


Octubre:MARร‡ 23/10/2010 15:55 Pรกgina 2


Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 3

BB

http://www.issuu.com/bocabadat

número 4

Fem possible Bocabadat: Ferran Andrés, Laia Arenas, Albert Asunción, Fran Ayuso, Roser Colomar, andrés González, Begonya Gutiérrez, Jose Martín, Dani Miralles, Josep Pedro, Aina Reig, Violeta Ros.

Dipòsit Legal: V-2148-2010 Bocabadat no es fa responsable de les opinions dels nostres col·laboradors

DELIRIS FRAGMENTARIS El gran carnaval FRAN AYUSO.

1. El rescat dels 33 miners atrapats en la mina San José ha batut tots els rècord d'audiència en la història de la televisió. Més de 1000 milions d'espectadors seguirien la transmissió en directe quan la càpsula Fénix va començar a penetrar la roca del desert d’Atacama per retornar a la superfície al primer rescatat. Una gesta tècnica i humanitària convertida en un reality show planetari difós per més de 300 mitjans de tot el món, els qui han convertit l'esdeveniment en una gran història d'interés humà, amb molt de suspens i amb protagonistes que es debatien entre la vida i la mort. Un dels herois d'aquesta història és el president xilé Sebas-

Escenari Actual 4 i 5 Aquells Temps 6i7 En profunditat... 8 i 9 Gran Pantalla 10 i 11 Mirades Enrere 12 i 13 Més que Paraules 14 i 15 Contraportada Cinema! Col·labora:

Director: Marc Arenas

tián Piñera, present en la mina durant tota l'operació i a qui els miners havien de saludar abans d'abraçar a les seues famílies. 2. Segons una enquesta publicada en La Razón, al 23,3 per cent dels espanyols els agradaria veure un cara cara entre Belén Esteban, la “princesa del poble”, i José Luís Rodríguez Zapatero. El periòdic va decidir encarregar aquest qüestionari després de la participació del ministre de Foment José Blanco en La Noria, qui va justificar la seua presència en el programa “rosa” de la següent forma: “Els polítics han d'anar on està la gent”.

Un deliri poc fragmentari Sembla ser que Bocabadat necessita fer una pausa. A dia d’avui, no podem fer previsions de nous números d’aquest projecte on molta gent ha col·laborat, de moltes maneres diferents i totes elles amb la mateixa importància. Alguns hem pogut deixar constància, amb els nostres noms, que hem construït, des de la humilitat, una revista que la gent ha pogut llegir amb més o menys interés.

Per això hui cal deixar constància de tota aquella gent que a la seua manera ens ha recolzat durant aquest temps i que no han deixat cap rastre dels seus noms. Les coses que emprenem, no les fem exclusivament qui podeu llegir en els crèdits. Gràcies a tots qui simplement heu compartit una conversa, tot i que haja sigut de passada, tota opinió ha sigut útil per intentar millorar i aprendre del que fèiem.

3


ESCENARI ACTUAL

Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 4

4

M CLAN Dos anys després del llançament de Memorias de un espantapájaros, els rockers murcians M Clan tornen a la càrrega amb Para no ver el final, un treball impregnat pel so clàssic de les grans bandes del rock i el soul dels setanta.

JOSE MARTÍN. La banda formada per Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez a principis dels noranta ha recorregut en tots aquests anys un llarg camí que els ha portat, de tocar als bars de la seva ciutat a convertir-se en un dels grups més importants del país. Partint del so rock amb influències del sud, que trobem en els seus primers treballs com Un buen momento (1995) i Coliseum (1997), M Clan va viure un autèntic punt d'inflexió amb la publicació del seu tercer àlbum Usar y tirar (1999), en gran mesura gràcies a l'enorme èxit i difusió que va aconseguir el seu senzill “Llamando a la Tierra” (versió lliure de “Serenade” de la Steve Miller Band). A partir d'aquest moment podem afirmar que cada llançament de la banda murciana s'ha seguit com un esdeveniment. Títols com Defectos personales (2002) o Sopa fría (2004) van fer sonar a M Clan en les principals emissores del país com una de les bandes més destacades. No obstant, mentre el seu so més refinat i encaminat al pop els apropava al gran públic, molts dels qui es van enganxar al grup amb els seus dos primers treballs van començar a mostrar el seu escepticisme en la reconversió de M Clan en un grup de radiofórmula. Doncs bé, per a aquests últims, la publicació de Para no ver el final és una molt bona notícia. Produït per Carlos Raya i amb tan sols Tarque i Ruipérez com a part de la formació habitual,

l'àlbum suposa una tornada al so més rocker i interessant de M Clan. Abunden els vents, les referències al soul i al blues clàssic i també una profunditat en la composició potser no massa visible en els seus últims treballs. Temes com “Calles sin luz”, “Basta de blues” o “Se hizo de noche cuando te conocí”, conjuguen des d'un estil propi l'esperit de la música negra dels seixanta i setanta amb el rock and roll més clàssic de gent com Rolling Stones o Rod Stewart a la seva etapa inicial. Encara que és cert que si s'ha de jutjar pel senzill de l'àlbum, “Me voy a dejar llevar”, podria semblar que es tracta d'un treball més d'aquest excel·lent grup, la veritat és que el disc té alguna cosa especial. Pot ser que siga el fet que de les seves cançons es desprén la fascinació que els seus autors senten per un gènere musical tan ampli com a recognoscible: el bo i vell rock and roll.


Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 5

Escenari Actual

Medeski, Martin & Wood però dintre d'un pensament i d' un parlar íntegrament jazzístic com es demostra ja al seu primer treball Notes from Underground (1992).

DANI MIRALLES. John Medeski (teclat i piano), Billy Martin (percusionista) i Chris Wood (baix elèctric i contrabaix) denoten, en fer la seva música, certa complicitat innata que els porta a enrevessar conjuntament els sons fins a un punt estranyament curiós. Aquest trio nord-americà és potser hui en dia una de les propostes mes innovadores i experimentals del panorama jazzístic internacional. El seu interés com a conjunt va ser captat ja a principis dels 90 pel productor independent Bob Moses a Nova York. Des d'aquell mateix moment, la banda ha portat una trajectòria inversemblant arran de conjuntar sonoritats procedents del blues, el funky, i també el soul

En aquest ja s'entén el seu so dintre d'una perspectiva eclèctica en quant a influències d'estil ja que reconeixen tindre tan present el purisme d'Oscar Peterson com l'experimentació de Hendrix. Així és com idees simples i molt agraïdes per a l'oïda es barregen amb colors electrònics i experimentals per formular una sonoritat d'avantguarda. Un nou parlar que es mou dintre d'un llenguatge quasi oníric que desperta noves sensacions a tot arreu. És aquest propòsit d'innovació i combinació d'estils el que ha portat el trio nord-americà a fer llargues gires per tot el món. L’última vegada que vam poder gaudir d'ells al nostre país va ser al Festival de Jazz de Girona on no van donar crèdit de la incondicionalitat dels seus seguidors.

JOC D’EMOCIONS AINA REIG. Naia és un conjunt nascut l’any 2007 que reuneix músics de diferents racons del País Valencià. El seu primer treball, Joc d’emocions, presentat el passat 12 de febrer i finalista dels premis Ovidi Montllor 2010 a millor disc de folk, ha comptat amb la participació dels artistes Miquel Gil, Néstor Mont, Dani Miquel, Aina Tarrasó, Guillem Reig i Laura Navarro. Amb uns vents que acaronen la veu tendríssima de Josep Alemany, Naia ens brinda una música d’autor amb ritmes d’arrel tradicional reinterpretats per set joves que demostren un caràcter madur i una voluntat clarament inno-

vadora. Entre les seues cançons ens cuquen l’ullet les versions musicades de poemes de Vicent Andrés Estellés, Ramon Guillem i Marc Granell, vertaders homenatges als grans mestres.

5


AQUELLS TEMPS

Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 6

EDDIE "CLEANHEAD" VINSON

JOSEP PEDRO. L’ inabarcable nom de bluesmen que la població negra donà des del sur dels Estats Units fa que sovint ens quedem en la línia superficial d’aquells que han aconseguit un major èxit comercial. Un dels gegants que no gaudeix de la merescuda repercusió és Eddie “Cleanhead” Vinson. Nascut a Houston, Texas, el 18 de desembre de 1917, el polifacètic Vinson combina blues, boogie, rythm and blues, swing i bebop amb total solvència. Una vegada més, els músics que tracten lliurement els distints vessants de la música negra no són tan fàcils de categoritzar com voldrien les etiquetes de la indústria.

6

Com a cantant, Eddie és un clar representant de la tradició del sud del blues i es diu que l’estil vocal del guitarrista Big Bill Broonzy va ser el que més el va influenciar. Com a saxofonista, Eddie va crèixer amb les habituals formacions de blues texanes que incloïen instruments de vent. Eddie va marxar a Nova York l’any 42 per tocar en l’orquesta de Cootie Williams on va guanyar notorietat cantant cançons com “Cherry Red”. Prompte, va poder formar la seua pròpia banda quan, inevitablement, el seu saxo alt va caure en la influència del bebop de Charlie Parker. Va ser durant aquest període quan Vinson va gravar alguns dels seus clàssics, “Old Maid Boogie”, “Cleanhead Blues” i “Kidney Stew Blues”, entre d’altres. Per aquella banda va passar un jove John Coltrane.

Eddie va tornar a Houston durant un temps, va treballar amb Count Basie i amb Johnny Otis i, en 1961, un dels grans saxofonistes de jazz del moment el va cridar per produir-li un disc. El també saxofonista alt Julian “Cannonball” Adderley, famós per la participació en Kind Of Blue (Columbia, 1959) i per la seua predilecció pel rythm and blues, va recrutar a Eddie per gravar Cleanhead & Cannonball (Milestone, 1961). Va ser Cannonball qui va oferir a un dels seus ídols l’oportunitat de gravar un nou disc, cosa que Cleanhead feia anys que no podia fer, on el seu quintet –l’avantguarda del soul jazz del moment- l’acompanyaria amb respecte i qualitat.


Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 7

Aquells Temps LeRoi Jones (Amiri Baraka)Black Music JOSEP PEDRO. Com molts negres a partir dels anys 60, LeRoi Jones canvià el seu nom “real” per allunyar-se d’aquells noms i cognoms que els amos d’esclaus posaren als seus avantpassats. Black Music (Música Negra) és l’obra més famosa d’Amiri Baraka, un autor de visita obligada. Assagista, poeta, autor de teatre, historiador i crític musical sempre amb una actitud revolucionària i política. En aquest llibre, Amiri Baraka parteix del fet

que “la majoria de crítics de jazz han sigut Americans blancs, però els músics de jazz més importants no ho han sigut”, per analitzar el desenvolupament del jazz i algunes de les figures principals des que el bop s’incubava en Minton’s fins a les formes de free jazz i avantguarda. Així, Baraka repassa la música de Monk, Coltrane, Sonny Rollins, Wayne Shorter o Archie Shepp en relació al seu entorn, l’escena de jazz a Nova York i la significació social de la música que aquests músics crearen.

ELLA & LOUIS DANI MIRALLES. Els passos de dos artistes de renom troben un bon camí en aquest treball. Ell i ella, Ella & Louis. No és fàcil trobar combinacions vocals, ni tampoc instrumentals, que donen a entendre d'aquesta manera tan clara i senzilla tot un pensament. Una concepció al voltant de la idea d’expressió que es materialitza en la gestació sonora d’un swing tranquil i relaxat. Ella Fritgerald i Amstrong representen, junt al genial Oscar Peterson al piano i altres músics de la talla de Herb Ellis (guitarra), Ray Brown (contrabaix) o Buddy Rich (bateria), una manera de fer les coses: una forma d’entendre la música i d’atendre a la seua evolució a la fi de la dècada dels 50. Encara que Ella ho va aprendre d'ell -qui no?aquest disc es la prova de què, molt a sovint, no és del tot necessari portar les coses a l’ex-

trem per a aconseguir un magnífic resultat. Així es com en aquest treball de col·laboració no es posa a prova el límit de la sonoritat del jazz , sinó que, per contra, es parla molt des de dins. Des d’eixe punt arcaic i tradicional es llança un missatge en un color, un llenguatge i, fins i tot, un sabor que destil·la goig i passió per la bella austeritat de les bones formes.

PUBLICITA’T A BOCABADAT Dades de contacte a la primera pàgina

7


EN PROFUNDITAT

Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 8

UN LLOC EN EL CIM DEL MÓN

FRAN AYUSO. Extraviats enmig d'una tempesta o asseguts al voltant d'un foc càlid, resulta difícil resistir-se a una bona història de fantasmes. En situacions així, les ombres adquireixen formes suggeridores i reveladores, el vent murmura antics laments i la neu s'assembla a una mà gelada i apegalosa. Els fantasmes han estat presents en quasi totes les cultures, però quan van adquirir vertader protagonisme literari va ser en el Romanticisme, desenvolupat en la primera meitat del segle XIX, en el qual es reivindicava la força de la passió i l'amor sublim.

8

“Hi ha amors tan grans que no tenen cabuda en aquest món, que van més enllà de la vida i de la mort”. Aquesta frase que ara pot sonar artificialment sensible, va prendre cos i forma en Wuthering Heights (Cumbres Borrascosas, 1847), l'única novel·la escrita per Emily

Brontë. Està considerada una obra mestra de la literatura universal i ha sigut portada a la pantalla en diverses ocasions, la primera de les quals la va dirigir William Wyler en 1939 amb Merle Oberon, Laurence Olivier i David Niven en els principals papers. La pel·lícula explica, en clau melodramàtica, la tràgica història d'amor entre Heathcliff, un pobre orfe, i Cathy, la filla de l'home que ho acull en la seua casa. Entre els dos sorgeix una relació de passió i dependència mútua que es veu truncada per l'ambició de Catherine d'aconseguir una vida de luxe i respectabilitat. El seu cor quedarà dividit entre el món salvatge i natural que representa Cumbres borrascosas i el de les aparences i l'artifici dels Linton, els seus veïns, on, després d'un incident, passarà una temporada en la casa coneguda com la Granja de los Tordos. A partir d’aquest moment, res tornarà a ser igual entre ells.


Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 9

En profunditat

Wyler se centra en la primera part del llibre, descartant les següents generacions, per a compondre un melodrama clàssic. En Cumbres borrascosas assistim al conflicte entre l'individu i la societat, a la lluita per la llibertat individual front als dictats de la col·lectivitat. Els personatges descobreixen que la destinació els ha guardat un lloc al qual no volen pertànyer, que la felicitat es perd en la distància entre el que som i el que pretenem ser. I d'aquesta forma, com un vent fred, la fatalitat s'instal·larà en les seues vides per a recordar-los que, encara que es pretenga enterrar el passat, aquest torna en forma de fantasma per a invocar qui som, d'on venim i on anem; així un covard, un assassí o una boja enamorada. Cathy i Heathcliff pugnen per trobar un lloc propi enfront de l'inexorable pas del temps. “Heathcliff, fes que el món es detinga. Fes que es detinga i es quede quiet i mai més es moga. Que l'erm no canvie i

que tu i jo tampoc canviem mai”. Aquestes paraules de Cathy recorden al conegut vers del Fausto de Goethe: “Posseïsca, moment, perquè eres tan bell”, un anhel característic del gènere melodramàtic. Moltes vegades s'ha criticat el final de la pel·lícula, dient que és convencional, adjudicant-liho al capritx del gran productor Samuel Goldwyn (qui, malgrat la seua obssessió per la cinta, va perdre en la carrera dels Óscars contra Lo que el viento se llevó; una altra fatalitat). Però sent conseqüents amb l'obra, i al marge del referent literari, hem de dir a favor seu que, com en el Romanticisme, en Cumbres borrascosas venç l'imaginari a allò real, la passió a la vanitat, i l'amor com a força de la naturalesa capaç de canviar el món; en paraules de Cathy: “Si no pots veure que una roca és un castell, mai seràs un príncep”.

9


GRAN PANTALLA

Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 10

BURIED (enterrado)

Epanya, 2010. Intriga, thriller. Direccó: Rodrigo Cortés Guió: Chris Sparling Fotografia: Eduard Grau Música: Victor Reyes Producció: Versus Entertainment Interprets: Ryan Reynolds.

ALBERT ASUNCIÓN. Vore Buried potser vaja precedit per la seua fama. Buried és el thriller que transcorre íntegrament dins un taüt soterrat (Soterrat, la traducció del títol en

10

anglés) amb un personatge sol a l’interior (Ryan Reynolds), un projecte rebutjat per Hollywood per novedós i doncs, susceptible de no ser rendible econòmicament. Així, quan després dels crèdits comença la primera escena amb fons negre, els pensaments giren més entorn allò que envolta la pel·lícula, però, en poc de temps, la pròpia història que transcorre en pantalla cobra tot el protagonisme. No hi ha cap rastre de l’exercici d’estil gratuït on podien apuntar els prejudicis. Podríem emmarcar Buried dins les Irak movies, subgènere que s’adentra en la guerra d’Irak i les seues conseqüències i que al mateix temps aporta innovacions estètiques (fonamentalment el digital) pròpies de l’època concreta a la qual està arrelat, la nostra. Buried conta allò que li ocorre a un treballador d’una empresa de missatgeria dels EUA capturat per l’insurgència a Irak i soterrat amb un telèfon mòbil com a companyia. A partir d’ací sorgeix la tensió, propiciada per les pressions dels captors i per la recerca desesperada d’ajuda en les diverses institucions americanes, una tensió que creix dramàticament fins al punt àlgid del final i que ofega en aquell taüt-metàfora a la humanitat i als sentiments que resisteixen i la contraposen. Pur cine.


Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 11

Gran Pantalla

THE GRADUATE

Estats Units, 1967. Drama.

Direccó: Mike Nichols Guió: Calder Willingham & Buck Henry Fotografia: Robert Surtees Producció: MGM / Embassy Pictures Interprets: Dustin Hoffman, Anne Bancroft, Katharine Ross, Brian Avery, William Daniels, Elizabeth Wilson, Walter Brooke, Norman Fell, Richard Dreyfuss, Buck Henry, Marion Lorne, Murray Hamilton

VIOLETA ROS. L’avió aterra, els passatgers desembarquen i, en un primer plànol, la càmera persegueix a un Dustin Hoffmann còmicament jove durant tot el recorregut de la cinta mecànica. Es tracta de Ben Braddock, un jove californià que ha acabat els seus estudis i torna a casa. Amb “The Sound of Silence” sonant per damunt del avisos de la megafonia de l’aeroport, l’expressió atònita de Braddock plena la pantalla durant aproximadament dos minuts. Aquest és temps suficient per a captar la perplexitat del protagonista; la perplexitat pròpia d’algú que, de sobte, se n’adona de tot el que li

ve al damunt. La pel·lícula, estrenada a l’any 67, va ser un èxit. I ho va ser per molts factors: la direcció, la imatge, la música, la trama, els actors… Però personalment, i més de trenta anys després de l’estrena, amb el que em quede de El graduado és amb aquesta escena inicial; la cinta mecànica de l’aeroport de Los Angeles i la cara de poker de Ben Braddock. És més, des de les pàgines de l’últim Bocabadat reivindique la cara de perplexitat de Dustin Hoffmann si no com a símbol generacional, sí com a metàfora del que ens ha tocat com a present. I que vaja bé.

TODO LO QUE TU QUIERAS Espanya, 2010. Drama. Direccó: Achero Mañas Guió: Achero Mañas Fotografia: David Omedes Producció: Bellatrix Films S.L Música: Leiva Interprets: Juan Diego Botto, Lucía Fernández, José Luis Gómez, Najwa Nimri, Ana Risueño, Pedro Alonso, Ana Wagener, Alberto Jiménez, Paloma Lorena

FERRAN ANDRÉS. Després de vuit anys sense aparèixer per la gran pantalla, Achero Mañas, director de pel·lícules com ara El Bola o Noviembre, torna amb una obra reflexiva al voltant del concepte de família moderna, de la capacitat de sacrifici dels pares pels fills, dels canvis de rols actuals i, al mateix temps, aprofundeix en la manera com operen aquests sobre la identitat dels individus.

lèpsia, la mare mor i serà Leo qui haja d’afrontar una sèrie de canvis en la seua vida diària per tal que Dafne supere l’absència tràgica de la mare. D’aquesta manera, el director madrileny ens convida a acompanyar l’evolució personal de Leo, una evolució que posarà en perill la seua pròpia identitat i a través de la qual haurà de superar tota mena de conflictes, tant personals com socials.

Leo Velasco (Juan Diego Boto, magnífic) és un advocat d’èxit, casat amb Alícia (Ana Risueño) i pare de Dafne (Lucía Fernández, magnètica), una xiqueta de només quatre anys. Formen una família d’estructura convencional que viu tranquil·lament a la ciutat de Madrid i en el qual Alícia s’encarrega de l’educació i la cura de la filla. De sobte, després de patir un atac d’epi-

Tal vegada l’única objecció al film siga la d’un guió d’estructura i desenvolupament massa clàssics i on certs girs i motivacions dels personatges es queden en simple esbós, restant-li certa credibilitat. Tot i això, Todo lo que tú quieras esdevé una proposta més que interessant dins la pobra oferta de les cartelleres actuals.

11


MIRADES ENRERE

Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 12

EL MISTERIO DE LA PUERTA DEL SOL Primera pel·lícula sonora

BEGONYA GUTIÉRREZ. És el moment de parlar de dos autèntics pioners: fa més de 70 anys que Francisco Elías i Armand Guerra rodaren El mistero de la puerta del sol (1929) i Carne de Fieras (1936), respectivament. Amb aquests dos films veuen la llum la sonorització i el primer nu quasi integral del cinema espanyol. Xicotets passos que conformen els inicis tristament oblidats d’aquests viatjants i aventurers cineastes. Pel que respecta a Francisco Elías, parlem d’un professional del cel·luloide, creador –juntament amb Camille Lemoine- dels primers estudis sonors del cinema espanyol en 1932. La seua època daurada se situaria durant la Segona República i veuria la seua fi amb la Guerra Civil i el seu posterior exili.

Espanya, 1929. Drama. Direccó: Francisco Elías Guió: Francisco Elías Fotografia: Tomás Duch Música: Manuel Penella Producció: Francisco Elías i Feliciano Vitores Interprets: Juan de Orduña, Teresa Penella, Anita Moreno, Jack Castello.

CARNE DE FIERAS:

fascinació pel nu

BEGONYA GUTIÉRREZ. Amb les diferents aparences d’anarquista, agitador social, possible espia, corresponsal de guerra, crític i cineasta, entre altres moltes, definim a José Estivalis, més conegut com Armand Guerra, un cas d’estudi dins del cinema espanyol. No només converteix en essencial, incomprensible i avançat a la seua època el fet excepcional que Marlène Grey trencara tabús amb el seu nu en el film “Carne de fieras”, sinó que, a més, podem trobar trets avantguardistes, surrealistes i una fascinació pel nu femení que ens endinsen –a través d’aquest director de cinema i dels seus films- en la màxima modernitat europea i mundial del moment.

12

Espanya, 1936. Drama. Direccó: Armand Guerra Guió: Armand Guerra Fotografia: Tomás Duch Música: Producció: Arturo Carballo Interprets: Pablo Álvarez Rubio, Marlène Grey, Georges Marck, Tina de Jarque, Alfredo Corcuera.


Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 13

Mirades Enrere

CÀRNIVALE ROSER COLOMAR. Carnivàle és una sèrie de la HBO emesa des del 2003 fins al 2005 i creada per Daniel Knauf. La trama principal gira entorn a dues vides paral·leles que, allunyades en l’espai, comparteixen un mateix destí. L’escenari és el recorregut itinerant d’un circ de freaks al més pur estil Tod Browning; una comunitat que viatja per les àrides terres d’un país completament trencat pel crack del 29. De fons, racisme, jazz, cinema fantàstic i de misteri, religió i, molt especialment, el sentiment de comunitat, sentir-se a casa, retrobar les arrels... tota una herència western que ben bé podria ser obra del propi John Ford, partint així dels gèneres clàssics per explicar problemàtiques contemporànies, adoptant un esquema semblant a una cinta de Moebius. Com moltes sèries de la nova ficció americana, Càrnivale no deixa de costat els nombrosos

Estats Units, 2003. Serie de televisió. Direcció: Daniel Knauf (Creator), Rodrigo García, John Patterson, Jeremy Podeswa, Jack Bender, Tim Hunter, Scott Winant Producció: HBO Intèrprets: Nick Stahl, Clancy Brown, Amy Madigan, Michael J. Anderson, Tim DeKay, Clea Duvall, Patrick Bauchau, Debra Christofferson, Diane Salinger, Adrienne Barbeau, Toby Huss, Cynthia Ettinger, Carla Gallo, Brian Turk, Ralph Waite. girs d’espai i temps que fan de la contemporaneïtat serial tot un puzzle indesxifrable. El cos com a única possessió humana, el desmembrament de la família, el sentiment d’amenaça post 11S o la sensació d’irresolubilitat, són eixos vertebradors de la narrativitat americana que adopten formes ben diferents, siga perduts a una illa o bé recorrent la geografia americana guiats per un nan de circ.

The Parallax View (L’últim testimoni) JOSE MARTÍN. El 22 de novembre de 1963 a la una i mitja del migdia, l'actitud optimista i innocent de la societat nord-americana dels cinquanta va ser enterrada per sempre a la Plaça Dealey de la ciutat de Dallas, on el president John F. Kennedy va ser abatut a tirs. La societat que va vindre després, la dels 70, es va caracteritzar per la por i la desconfiança, ja no tant cap a l'estranger (que també) sinó dirigida tant cap al veí com al president de la nació. Això va quedar reflectit en les pantalles d'un cinema nord-americà que de la mà de nous realitzadors com Scorsese o Coppola (entre molts d’altres), van aconseguir plasmar un sentiment de la època i de pas, revitalitzar l’estancat cinema nord-americà. Un dels films més destacables de l'època (i potser també un dels menys recurrents) és The Parallax View, (Alan J. Pakula, 1974). La pel·lícula forma part de l'a-

nomenat cicle del thriller conspiracionista dels setanta, també títols com La conversación (Coppola) o Todos los hombres del presindente, del propi Pakula. Mitjançant la figura del reporter Joseph Frady (Warren Beatty), la història planteja una teoria de la conspiració en l'ombra capaç de controlar l'esdevenir polític del país a cop de pistoles i tests psicològics. Una autèntica obra mestra de l'època que destaca per la seva fredor i valentia en qüestions com la posada en escena. Resulta molt interessant com sense esmentar de manera explícita l'assassinat de Kennedy, la pel·lícula proposa una teoria que per fosca i al·lucinada ofereix una visió desoladora d'una societat incapaç de confiar en les seves institucions.

13


MÉS QUE PARAULES

Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 14

RETRAT D’UN PEDAÇ D’ESCANDINÀVIA

AINA REIG. Hi ha a Åsgårdstrand una petita cabanya des de la qual es confon el principi del cel amb el final del fiord. Les seues parets de fusta vernissades d’ocre han sigut, des del segle XVIII, llar de gent de mar. L’any 1897, Edvard Munch va comprar-li-la a un pescador amb els diners que havia pogut estalviar arran de la popularitat que havien assolit els seus quadres. Estiu rere estiu durant els següents vint anys, Munch hi tornava per gaudir del bon clima i la tranquil·litat meridional del país. Al costat de la caseta hi havia un taller que abans havia pertangut al pescador, on el pintor guardava els seus estris. Diuen que la seua despreocupació feia que a sovint deixara els llenços recolzats sobre les arrels dels arbres, vora la mar.

14

Fou a l’embarcador d’Åsgårdstrand on quasi deu anys després pintà tres xiquetes que guaitaven més enllà de la barana del moll. Aquest primer Pikene på Broen (Girls on the bridge) va tenir més d’una desena de versions. A partir d’aquests anys, la representació de les diferents edats de la vida començà a adquirir importància en el seu art. Quatre dones i quatre

moments diferents de la vida recorren un dels carrers del poble d’estiu en Four ages in Life, camí que recorda, com el de les xiquetes i el pont, al del famós El crit (Skrik). El primer dia que visitàrem Åsgårdstrand, Adelita Haukelidsæter ens convidà a conèixer la cabanya del pintor. Introduint una gran clau dins el pany, la nostra amiga ens obrí pas a l’habitacle que des dels anys cinquanta ha esdevingut casa museu d’Edvard Munch. Després de la visita i aprofitant que encara hi havia llum, Adelita ens va portar per un camí que s’endinsava en l’arbreda i per on, ens contà, Munch acostumava a passejar. Un dia, l’artista conegué una dona amb qui va fer molta amistat i amb qui, en aquell lloc apartat dels ambients més bohemis de la metròpoli, va poder compartir llargues estones conversant d’art i mostrant-li els seus quadres. Per tal d’amagar la seua relació als ulls dels veïns i del marit de la jove, tots dos pactaren que el bosc de la vora oest del fiord seria on s’hi trobarien, al qual s’hi arribava desviant-se a mig camí de la senda que comunica Borre amb Åsgårdstrand. Poc després, entre els


Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:55 Página 15

Més que paraules pollancres, Edvard digué a l’estimada que haurien de separar-se, que en tot aquell temps no se l’havia pogut desprendre ni un moment del seu pensament i que havia perdut la capacitat de crear.

arribàrem a Borrehaugene, un indret que alberga un dels conjunts més excepcionals de túmuls funeraris víkings de la península escandinava, però això és una altra història.

I així, pensant que Munch havia decidit que la seua única amada havia de ser la pintura,

GOMORRA

FERRAN ANDRÉS. Amb pols ferm, sense fer cap concessió al lector, encadenant bufetades de realitat, l’escriptor italià ens brinda un viatge en el que coneixerem la lògica del poder de la Camorra, les seues pràctiques, la seua omnipresència i el caràcter omnipotent dels seus tentacles que envaeixen totes les esferes de la vida. Gomorra es tracta d’un relat àgil, escrupolosament documentat, fruit d’una profunda investigació d’un jove escriptor que ha nascut i s’ha criat a les terres de la Camorra més dura. Una experiència en primera persona que radiografia al mil·límetre el complex mecanisme de funcionament del “Sistema”, com ells l’anomenen, dins l’actual capitalisme ferotge en el que vivim. Saviano demostra com gran part de l’economia europea, i la totalitat de l’italiana, tenen la seua base a les pràctiques i negocis de la Camorra: des del tràfic de mercaderies al port de Nàpols, passant pels tallers clandestins d’alta costura, el tràfic de drogues i armes, les extorsions, la corrupció política, el negoci de la construcció o la gestió de residus urbans i tòxics. Descobrim com de fina i difuminada és la línia, si realment existeix, que separa els negocis legals dels que no ho són i la manera en que aquests afloren, cristal·litzen i troben el seu millor teatre d’operacions també a Espanya.

Wu Ming? ANDRÉS GONZÁLEZ. A principis dels 90 molts artistes i activistes de l’incipient moviment “antiglobalització” començaren a signar les seues obres amb el pseudònim col·lectiu “Luther Blissett”. A Poc a poc aquesta signatura es va anar estenent arreu d’Europa, però fou especialment a Itàlia on les accions assumides per aquest personatge, dirigides principalment a criticar el poder dels mitjans de comunicació i la industria cultural, es multiplicaren d’una forma descontrolada. El 1999 arribava a les llibreries la novel·la Q, signada per un sospitós Luther Blisset que feia embogir tota la crítica tractant d’endevinar qui havia sigut capaç de narrar amb tanta genialitat l’Europa del segle XVI, amb un teló de fons marcat per la reforma protestant, els moviments revolucionaris anabaptistes i el desenvolupament del frau financer a gran escala. Una novel·la col·lectiva que trencava esquemes literaris, rebutjava el copyright i confonia els lectors, qui ja no sabien si es parlava del segle XVI o del XXI. Mentre la premsa apuntava Umberto Eco com autor del llibre i ell ho negava, quatre escriptors de Bolonya assumiren l’autoria i anunciaren la creació d’un nou projecte: Wu Ming, “Anònim” en xin��s. Amb aquest nom impulsen un col·lectiu de critica literària i cultural des del qual han produït nombroses obres entre les que destaquen Asci di Guerra, 54 o Manituana. Grans novel·les copyleft on l’aventura, la rigorositat històrica i la crítica social es barregen d’una forma mai vista.

15


Octubre:MARร‡ 23/10/2010 15:56 Pรกgina 16


Bocabadat Octubre - Novembre