Page 1

Església

d Urgell

Noces d’argent episcopals de l’Arquebisbe Joan-Enric

# 471 - SETEMBRE 2018


Església d Urgell Índex 6

L’AVORTAMENT I LA SÍNDROME POSTAVORTAMENT Mn. Ignasi Navarri

LA CARITAT SOCIAL

15

Mn. Eduard Salinas

5

NOCES D’ARGENT EPISCOPALS DE L’ARQUEBISBE JOAN-ENRIC

6

CELEBRACIÓ A NÚRIA DE LA FESTA DE SANT GIL I DE LA JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA PER LA CURA DE LA CREACIÓ

15

JORNADES DE TEOLOGIA DEL BISBAT D’URGELL: “LA CONDICIÓ HUMANA”

20

PRESENTACIÓ DEL VOLUM XIX DE L’ANUARI D’ESTUDIS HISTÒRICS URGELLIA

22

UN OCEÀ D’EMOCIONS (III): L’ALEGRIA, L’ESCLAT DE JOIA Dr. Francesc Torralba

24

“SER CRISTIÀ EN EL TEMPS DE LES HOMILIES D’ORGANYÀ I EN EL NOSTRE”

25

Pere Lluís i Font

RECÉS ANUAL DE CÀRITAS D’URGELL

32

ANDORRA TÉ ÀNIMA: MERITXELL

34

25

Mn. Ramon Rosell

COM ACCEDIR AL NUCLI DE LA FE

32

4

Mn. Enric Prat

35

DIETARI

36

Edita: Bisbat d’Urgell

Redacció, administració i subscripcions:

Directora: M.C. Orduña

Casa del Bisbat. Pati Palau 1 25700 La Seu d’Urgell Tel. 973 350054 Fax 973 352230 publicacions2@bisbaturgell.org

Sup. B.O.B.U. Dipòsit Legal: L-41-1958


A la llum de l’Evangeli “Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?” (Sl 116,12)

E

Impressió: Impremta Barnola, Guissona Amb la col·laboració de:

l 5 de setembre es van complir els 25 anys de la meva ordenació episcopal a la Catedral de Barcelona. Se’m confiava una nova vocació que reprenia la meva entrega sacerdotal, per eixamplar-la i esdevenir Bisbe auxiliar de Barcelona, successor dels apòstols. Després han vingut noves crides: des del 2001, Bisbe Coadjutor, el 2003 Bisbe titular d’Urgell i Copríncep episcopal, i el 2010 Arquebisbe “ad personam”. És moment oportú per a mirar enrere amb agraïment i donar gràcies a Déu pel do rebut, amb tots vosaltres, la família meva en la fe, que Déu m’ha regalat, els germans a qui he d’estimar i servir, amb totes les meves forces, guiat sempre per l’Esperit de Déu. Vint-i-cinc anys és un número rodó que invita a fer balanç i a prendre nou impuls per als anys que vénen en el meu ministeri episcopal, com Déu ho vulgui disposar, i essent en tot “servent dels servents de Déu” (Sant Gregori Magne), sempre servidor de l’alegria dels germans, humil representant de Jesucrist, el Bon Pastor, que dóna la vida per aquells que el Pare li ha confiat. “Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?”, es pregunta el salmista; i es respon: “Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació” (116,12). Ho he anat celebrant amb els preveres, diaques i seminaristes a la Missa Crismal, en comunió amb els preveres que celebren enguany els 25 i 50 anys de ministeri; amb els membres del Consell Pastoral Diocesà i les seves famílies, en finalitzar el curs; i amb els fidels diocesans, aquest setembre, en la festa de Sant Gil, al Santuari de la Mare de Déu de Núria, Patrona de la Diòcesi, i en la festa de la Mare de Déu de Meritxell, Patrona del Principat d’Andorra. Agraeixo vivament la bella carta personal que el Sant Pare Francesc m’ha dirigit a mi i a la Diòcesi d’Urgell, amb motiu d’aquests 25

anys de la meva missió episcopal, tal com li ho deia en la meva resposta de final d’agost. Li donava les gràcies per aquest immerescut regal que ha volgut enviar-me a mi, als meus familiars i a tota la nostra Diòcesi d’Urgell, amb la generosa benedicció apostòlica que ens ha fet arribar. També li expressava la meva i la nostra comunió amb la persona del Papa Francesc, en moments d’atacs durs i immerescuts, pregant per la seva missió, perquè Jesucrist el cuidi i el sostingui, li doni la seva llum i la seva força, li faci arribar ben fort l’alè de l’Esperit Sant, i li reveli l’alegria de l’Evangeli enmig de la creu i la dolçor de ser Apòstol i Vicari seu a la terra. Continuo animant-vos a pregar pel Sant Pare, per les seves intencions i la seva salut, la seva valentia i la seva fermesa en la fe i en la reforma eclesial, perquè ens sostingui a tota l’Església en el testimoni de l’amor i de la fe, i en la dolça i joiosa missió d’evangelitzar. I unit amb ell, pregueu també per mi i per la Diòcesi. Que enmig dels reptes que tenim al davant no ens manqui coratge i confiança, fidelitat al Senyor que ens envia amb la força del seu Esperit Sant, perquè siguem sal i llum, comunitat viva i acollidora, portadors de l’Evangeli de l’amor i la misericòrdia a tothom, i especialment als pobres que han d’ocupar un lloc preferent en la nostra dedicació. M’abandono confiadament en les mans del Pare del cel, perquè segueixi acompanyant i donant eficàcia a la missió apostòlica rebuda, i m’accepti com indigne apòstol del seu Fill. Gràcies a tots, i del que jo he rebut us en faig partícips a vosaltres: Que Déu us ompli de gràcia i de joia en l’Esperit!

Església d’Urgell

3


SENTIRE CUM ECCLESIA

L’avortament i la síndrome postavortament

E

n l’article anterior, dedicat i de les religions. El respecte a la a l’embrió humà, ja es va vida i el manament “no mataràs” és afirmar la dignitat de l’ésser un llegat de les antigues tradicions humà des del moment de la con- ètiques i religioses. cepció i el seu dret a la vida. Un En contra d’alguns estereotips, dret que ningú no pot maltractar, cal tenir ben clar que l’avortament lesionar o suprimir. procurat i deliberat, i ho hem de En el manifest de Madrid de 17 dir una vegada més, no és una inde març de 2009, signat per cate- terrupció de la vida, perquè no es dràtics de genètica, microbiologia i pot tornar a reprendre. És la mort. bioquímica, s’afirma en l’apartat C: És la fi de la vida. No és un dret “l’embrió (des de la fecundació fins a perquè no ha existit ni pot existir la vuitena setmana) i el fetus (a partir mai el dret a matar. No és segur, de la vuitena setmana) són les prime- perquè en la pràctica sempre mor res fases del desenvolupament d’un una vida i moltes vegades dues, la nou ésser humà i en el claustre matern no formen part de la substantivitat ni de cap òrgan de la mare, encara que depenguin d’aquesta per al seu propi desenvolupament”. I en l’apartat E s’afirma: “un avortament no és només la interrupció voluntària L’avortament mai no és lliure, perquè una de les dues parts no pot elegir. de l’embaràs sinó un acte simple i cruel de la interrupció de la mare i la de la criatura. No és d’una vida humana”. lliure, perquè una de les dues parts Encara que pugui semblar que no ha pogut elegir. No és qüestió de aquesta qüestió de l’avortament salut, perquè l’embaràs no és una estigui ja acceptada i assumida i malaltia. No és progrés, perquè en hagi esdevingut un dret a adquirir, eliminar una vida només es crea no ens hem de resistir a afirmar, dolor, mort i es nega el futur. repetir i defensar que amb l’avorLa segona part d’aquest escrit la tament estem davant de la gran voldria dedicar a la dona, a la mare, qüestió moral del nostre temps. la segona víctima de l’avortament. Una qüestió transversal que no és Se’n parla poc. Massa poc. Se’n fa només ètica i moral, sinó política, un silenci massa còmplice. social i humanitària. Una qüestió Ja fa potser 20 anys, la Federaque va més enllà de les creences ció Internacional de Planificació 4

Església d’Urgell

Familiar, l’organització avortista més important del món, en el seu pla triennal afirmava i reconeixia que “la incidència del trauma post avortament per a les clientes dels avortaments quirúrgics pot arribar a assolir el 91% dels casos”. Un estudi de 1997 del govern de Finlàndia, sobre una mostra de 9.129 dones, va concloure que el nombre de suïcidis era set vegades més gran entre les dones que havien avortat. Per més que algunes veus vulguin silenciar les conseqüències d’aquest “demà”, d’aquest “des-

prés” de l’avortament, i arribin a afirmar que és una entelèquia i que l’únic que la dona mare experimenta és alliberament; cal dir que potser sí que els sentiments dels primers moments siguin aquests, però amb els pas dels mesos i dels anys no es pot afirmar el mateix. De tal manera que ja n’hi ha que parlen de trauma postavortament. Sentiments de dolor, tristesa, culpabilitat, de fracàs com a mare, buit, ansietat, ràbia, vergonya, insomni... envaeixen el cor i la ment de la dona mare.


ASPECTES DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA I qui l’acompanya? Molt sovint, qui té al costat? Tot això s’ho ha de passar, per desgràcia, tota sola. La qüestió, encara s’agreuja més en el cas d’aquella noia de 16 o 17 anys que pot i decideix prendre una tan gran decisió sense el consentiment dels seus pares. Centenars d’estudis realitzats en diversos països considerats avortistes han inclòs el fenomen de la síndrome postavortament en els ma-

L’avortament procurat i deliberat no és una interrupció de la vida, perquè no es pot tornar a reprendre. És la mort. És la fi de la vida nuals de psicologia i de psiquiatria de diferents universitats. Tampoc no es pot negar que la incidència del càncer de mama, en edats cada vegada més joves, ha augmentat als països on l’avortament s’ha propagat i generalitzat més. Voldria acabar aquesta breu reflexió fent-me ressò de les paraules de Santa Teresa de Calcuta pronunciades en el National Prayer Breakfast, celebrat a Washington D.C. el 3 de febrer de 1993. Amb tota la força de la seva feblesa va dir: “l’amenaça més gran que sofreix la pau, avui en dia, és l’avortament. En avortar, la mare no ha après a estimar, ha tractat de solucionar els problemes matant el seu propi fill. A través de l’avortament s’envia un missatge al pare que no ha d’assumir cap responsabilitat pel fill engendrat. Un pare així és capaç de tornar a posar altres dones en aquesta situació. D’aquesta manera, un avortament, pot portar a altres avortaments”. Mn. Ignasi Navarri, Vicari general d’Urgell

aritat” és un terme que serveix per definir una virtut teologal pertanyent a la fe cristiana, que consisteix a estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a un mateix. Es tracta d’un amor desinteressat que sorgeix pel simple desig de donar-se als altres sense pretendre res a canvi. El cristià estima Déu per Ell mateix i al seu proïsme per amor a Déu. La caritat implica que la fi de totes les accions és l’amor. Un amor traduït en obres, com ho dirà Sant Jaume a la seva carta. A partir d’aquest sentit, el concepte de caritat també s’utilitza per parlar de l’auxili que es presta a les persones necessitades, sent una obra de caritat l’acció desinteressada que realitza l’Església a favor dels germans que es troben en situació de marginació i desemparats. La caritat es pot entendre com a sinònim de filantropia: l’etimologia remet a l’amor a la humanitat. Per sentir amor al gènere humà, el filantrop ajuda els altres sense demanar res a canvi i sense tenir interès en la resposta de l’altre, simplement ho fa per amor. La caritat o filantropia pot desenvolupar-se de manera individual, a través d’un grup informal o mitjançant una organització. Pau VI, referint-se a l’Església, va dir que és experta en humanitat. L’Església estima, serveix i ajuda les persones perquè són éssers humans, o, més específicament, perquè veu en cada A CARITAT SOCIAL ésser humà un fill de Déu. Per tant, un germà. Des que naixem ens ensenyen a no ser egoistes. L’egoisme es considera una de les emocions més negatives en l’ésser humà, contrària a la solidaritat o l’altruisme. Certament, la caritat per part de l’Estat no es pot convertir en una ajuda paternalista. L’important seria que la part assistida posés de la seva part perquè la situació canviés. És a dir, si acceptessin la caritat com una ajuda per millorar la seva situació i retornar-li a la societat tard o d’hora aquest benefici rebut. Ja Benet XVI va plantejar la relació entre la fe i la política des de l’ineludible compromís espiritual de l’Església en la lluita per la justícia, per un ordre social just. El Papa va plantejar que la caritat no es pot desentendre del compromís per la justícia i el bé comú, ja que la caritat té un abast polític, institucional, que cerca transformar les estructures culturals i jurídiques, socials i polítiques perquè responguin a les necessitats reals, efectives, de les persones, de la societat civil i del món globalitzat: de tota la humanitat, que és família fraterna (Caritas in veritate, 7). El projecte de Jesús, el do del Regne de Déu, té un vital sentit públic, ètic i polític. El Regne de Déu, al servei del qual està l’Església de Jesús, busca transformar i salvar de manera alliberadora, de forma integral, l’ésser humà, les persones i la seva comunitat, la societat i els pobles amb les seves relacions, institucions i estructures; perquè, així, el món es vagi impregnant de la veritat i del bé, vagi sent més fratern i just amb els pobres, el que culmina en la vida plena i eterna. La Doctrina Social de l’Església promou un desenvolupament integral de la persona. Promou iniciatives d’ajuda a les persones necessitades i, sobretot, promou una cultura del desenvolupament perquè cada ésser humà se senti protagonista de la seva vida i del seu futur. Això és caritat social.

“C

L

Mn. Eduard Salinas Muñoz Església d’Urgell

5


La Mare de Déu de Meritxell il·lumina les noces d’argent episcopals de Mons. Vives Els sacerdots de les Parròquies d’Andorra van obsequiar l’Arquebisbe Joan-Enric per les seves noces d’argent episcopals amb un bàcul bellament treballat.

L

a festa litúrgica de la Mare de Déu de Meritxell és sempre una data molt esperada pels fidels del Bisbat d’Urgell i molt especialment pels que conviuen a les set Parròquies andorranes. Meritxell, llum del migdia, ha illuminat enguany una efemèride molt especial, les noces d’argent episcopals de Mons. Joan-Enric Vi-

6

Església d’Urgell

ves, i ha estès l’intens resplendor de la jornada a tota la gent que viu al territori diocesà i que ha estat testimoni durant gran part dels darrers vint-i-cinc anys del zel pastoral de l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep. La solemne celebració eucarística de les onze del matí ve ser presidida per Mons. Vives i concelebrada pels


sacerdots i el diaca de les Valls d’Andorra. Els preveres de les Parròquies andorranes van voler manifestar la seva estima fraternal a l’Arquebisbe Joan-Enric tot obsequiant-lo amb un bàcul bellament treballat. Va ser a l’inici de la solemne Eucaristia a la qual van assistir, com és tradició, els representants de les principals institucions del Principat: tot just

després del cant que va acompanyar la processó d’entrada de l’Arquebisbe i els concelebrants, l’Arxiprest de les Valls d’Andorra, Mn. Ramon Sàrries, va adreçar a Mons. Vives unes paraules de felicitació pels 25 anys que s’han acomplert enguany (concretament el 5 de setembre) de la seva ordenació episcopal, i alhora d’agraïment per la seva guia i

magisteri pastoral des que va arribar a la Diòcesi d’Urgell. Mn. Sàrries va començar recordant precisament que el pontificat de Mons. Vives ha estat vinculat al Bisbat d’Urgell els darrers disset anys, “els dos primers com a Bisbe coadjutor del Dr. Martí, de feliç memòria. I després, ja fa quinze anys, com a Bisbe diocesà i Copríncep del Església d’Urgell

7


nostre estimat Principat d’Andorra”. En escaure’s aquest aniversari tan especial, que, tal com ha recordat l’Arxiprest, coincideix amb l’any del vint-i-cinquè aniversari de la Constitució del Principat d’Andorra, “els sacerdots de les Parròquies de les Valls hem considerat oportú fer un obsequi al Senyor Arquebisbe: li ofrenem un bàcul, que és, juntament amb la mitra, la distinció episcopal en l’Església des del segle IV”. El bàcul, simbolitza la funció de pastor, la responsabilitat d’atendre i cuidar dels fidels que li són encomanats, ha explicat l’Arxiprest de les Valls. Ens recorda i fa reviure aquell verset del salm 23: “la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”. A continuació de les paraules de Mn. Sàrries, el sacerdot més gran de la Diòcesi, Mn. Josep Maria Solé, de 92 anys, que actualment resideix al Seminari diocesà d’Urgell, i el sacerdot més jove, Mn. Emili Villegas, nascut a Andorra la Vella el 1986, i actualment Vicari parroquial d’Escaldes-Engordany i Encamp (i que, a més, és dóna la feliç coincidència que va ser batejat per Mn. Solé), van recollir el bàcul dels peus de la Mare de Déu, on era en ofrena, i li van lliurar a Mons. Vives, que l’ha beneït i ha agraït l’obsequi amb unes paraules carregades de sincera emoció. En acabar, el temple ha esclatat espontàniament en aplaudiments. Com ha recordat Mons. Vives, el bàcul també evoca Jesucrist, el Bon Pastor, aquell que coneix les ovelles com ningú, aquell que les uneix en la caritat, aquell que les mena a les bones pastures, que ajuda les que més el necessiten... Aquell, en definitiva, que dóna la vida per les ovelles. El bàcul és un signe que els Bisbes condueixen els fidels, el Poble de Déu, com un pastor el seu ramat. Per això, Mons. Vives ha volgut que la celebració de la festa de la Mare de Déu de Meritxell d’enguany servís per renovar el seu compromís com a Bisbe, successor dels apòstols, i de servei a la Diòcesi d’Urgell i el Prin8

Església d’Urgell

Els representants de les principals institucions del Principat van rebre Mons. Vives a les escales d’accés del Santuari Basílica de la Mare de Déu de Meritxell. Minuts més tard, començà la solemne Eucaristia amb l’entrada en processó dels concelebrants (a sota).

Missatge del Sant Pare per la Festa Nacional d’Andorra

E

l Nunci Apostòlic a Andorra i Espanya, Mons. Renzo Fratini, ha fet arribar a Mons. Joan-Enric Vives un missatge del Sant Pare amb ocasió de la Festa Nacional del Principat d’Andorra el 8 de setembre, amb el text següent: “Excm. Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, Arquebisbe-Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra En el dia en què el Principat d’Andorra celebra la seva Festa Nacional, desitjo fer arribar la meva cordial felicitació a Vostra Excel·lència i a tots els fills i filles d’aquest país, alhora que, invocant la intercessió de la Santíssima Verge Maria, els encomano al Senyor perquè els ompli abundosament dels seus dons i visquin dies de prosperitat en un clima de fraterna convivència. Francesc Papa”


cipat d’Andorra, guiat sempre per la veritat i l’amor, amb l’estil pastoral de Jesús, el Bon Pastor. El bàcul pastoral que els sacerdots d’Urgell han ofrenat a l’Arquebisbe Joan-Enric té una alçada d’un metre i noranta centímetres, i és de fusta de cedre i de llautó, treballat manualment, i de forma “salomònica”, arrodonit al foc. Està rematat amb una petita peça massissa en forma de bastó de pastor d’ovelles, i a dins hi porta una creu. El bàcul està treballat imitant l’escorça d’una branca. Porta un dau on hi ha gravats a diamant dos escuts: el del Principat d’Andorra i el propi de Mons. Joan-Enric Vives: una creu i el lema episcopal: “Parare Vias Domini” (“Preparar els camins del Senyor”). A continuació ha prosseguit la celebració eucarística, solemnitzada pel Cor dels Petits Cantors d’Andorra, dirigit per Catherine Metayer, i molt participada pels centenars de pelegrins arribats de les set Parròquies d’Andorra i de molts altres indrets de la Diòcesi d’Urgell que omplien a vessar el Santuari. En acabar la celebració, el Cor dels

El Cor dels Petits Cantors d’Andorra, dirigit per Catherine Metayer, solemnitzà la celebració eucarística al Santuari.

Petits Cantors va interpretar els goigs a la Mare de Déu de Meritxell i l’himne andorrà, mentre els fidels s’atansaven a venerar la imatge de la Patrona del Principat. Minuts més tard, al claustre del Santuari, les autoritats i molts fidels han volgut saludar personal-

ment l’Arquebisbe per expressar-li la seva felicitació per les noces d’argent episcopals, al temps que les notes d’una cobla convidaven els pelegrins a una ballada de sardanes per cloure la diada festiva, tot compartint un tast de coca i vi dolç.

Carta del Papa Francesc a l’Arquebisbe Joan-Enric en els seus 25 anys d’episcopat

A

mb data 1 d’agost, l’Arquebisbe Joan-Enric Vives va rebre una carta del Sant Pare Francesc en llengua llatina en la qual el felicita pels seus 25 anys de ministeri episcopal el dia 5 de setembre, i li atorga una benedicció apostòlica que fa extensiva a la seva família i a la Diòcesi d’Urgell. El text de la carta traduït al català és el següent: “Al venerable Germà Joan-Enric Vives Sicília, Arquebisbe-Bisbe d’Urgell, Aquesta comunitat d’Urgell, que compta amb uns annals molt antics i alhora excel·leix amb uns preclars documents de la seva vida eclesial, properament celebrarà un joiós i solemne esdeveniment, el vint-icinquè aniversari del teu episcopat; i també posa de manifest i refereix uns eloqüents testimonis de les

teves meritòries actuacions, de les quals el teu ànim s’enforteix i n’obté el goig del mèrit de les accions ben fetes. Tu, venerable Germà, en altre temps després d’haver completat el corresponent currículum d’estudis, i d’haver rebut l’orde presbiteral l’any 1974, vas començar la teva tasca apostòlica i tingueres cura parroquial en diverses parts de la teva Arxidiòcesi nativa, plenament conscient que amb una recta moderació i actuació s’esdevindrien molts beneficis per a la comunitat eclesial. Per això, vas començar a ajudar en Parròquies, actuares activament en la pastoral dels joves, posares tot el teu esforç a moderar i educar els seminaristes. Després, la teva comunitat de Barcelona va veure amb goig que ascendissis un grau superior, quan el 5 de setembre fores consagrat Bisbe auxiliar, destinat a Església d’Urgell

9


aquella seu, i així rebessis i portessis a terme unes responsabilitats més grans per al bé de tota la família eclesial. Per decisió del nostre antecessor, Sant Joan Pau II, fores nomenat Coadjutor de la Diòcesi d’Urgell, de la qual, passats dos anys, n’esdevingueres l’Ordinari amb plenitud de drets. Aquí, certament, s’han mostrat les teves virtuts episcopals, hi has exercit profusament la laboriositat, perícia, espiritualitat, i t’has guanyat l’estimació dels altres Bisbes. Et considerem un fidel ministre de l’Església, plaent al successor de Pere. I meritòriament has estat decorat amb la dignitat d’Arquebisbe “ad personam”, de la qual en participa també el Principat d’Andorra. Amb aquesta breu precedent descripció, volem mostrar tot el teu currículum i felicitar-te’n especialment, en esdevenir-se aquest aniversari. Al mateix temps, demanem al diví Pastor que et curulli del seu consol, i en el quotidià ministeri conforti el teu ànim, mentre finalment, de tot cor, venerable Germà, t’impartim la benedicció apostòlica que augura una copiosa remuneració celestial, la qual benedicció s’estén també als teus i els alegra, tot acudint a una fructífera execució del nostre ministeri petrí. Donat al Vaticà, el dia u d’agost de l’any 2018, any sisè del nostre pontificat”. Francesc

10

Església d’Urgell

4

1

2

5

6

3


Carta de Mons. Vives en suport i agraïment al Papa Francesc Amb data 31 d’agost, l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, va enviar una carta al Sant Pare Francesc en resposta a la seva felicitació pels seus 25 anys de ministeri episcopal, en la qual entre altres temes més personals, també li fa arribar uns paràgrafs de suport a la seva persona i a la seva missió apostòlica. Entre d’altres coses, Mons. Vives li expressa al Sant Pare:

7

8 1, 2 i 3: Cerimònia d’ordenació episcopal de Mons. Joan-Enric Vives, Mons. Pere Tena i Mons. Jaume Traserra a la Catedral de Barcelona el 5 de setembre de 1993. 4: Mons. Vives rep l’anell durant la seva ordenació episcopal de mans del Cardenal Ricard Maria Carles. 5, 6 i 7: Primera Eucaristia presidida per Mons. Vives, a l’església de Santa Maria del Taulat, al Poblenou de Barcelona, el 12 de setembre de 1993. 8: Amb el seu pare i la seva mare, en el dia de la seva primera celebració eucarística com a Bisbe.

“En aquests moments d’atacs durs i immerescuts a la Vostra persona, tant jo personalment com els fidels de la nostra Diòcesi i del Principat d’Andorra estem resant per Vostra Santedat, perquè Jesucrist us cuidi i us sostingui, us doni la seva llum i la seva força, us faci arribar ben fort l’alè de l’Esperit Sant, i us reveli l’alegria de l’Evangeli enmig de la creu i la dolçor de ser el seu Apòstol i el seu Vicari a la terra. “Ens sentim molt propers a Vostra Santedat, i posem en mans de la Mare de Déu, la Mare de l’Església, la Vostra persona i tot l’exercici de la Vostra alta missió apostòlica. Que Santa Maria us posi amb el seu Fill i us doni el consol dels bons i fidels servidors del Regne de Déu. Ella sabrà deslligar tants nusos que els homes s’entesten a lligar i us omplirà de la seva tendresa de Mare de misericòrdia i de consol. “Em teniu i em tindreu sempre al vostre costat i a la vostra disposició. El Poble de Déu i tanta gent de bon cor a tot el món estan molt units a Vostra Santedat, i molt agraïts per la vostra valentia i la vostra determinació.” +Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell Església d’Urgell

11


Fragments escollits de l’homilia de l’Arquebisbe Joan-Enric a la solemne Eucaristia de la festa de la Mare de Déu de Meritxell

L

a Mare de Déu de Meritxell, la Mare i Protectora del Principat d’Andorra, sempre ens convoca a casa seva per guiar-nos i unir-nos, fent camí junts tots els andorrans. La Nativitat de la Mare de Déu anuncia el Naixement del Salvador, Jesucrist, la Llum del món. Ella és l’albada que anuncia que ens ve un Salvador que ens alliberarà de les tenebres i les pors, del mal i de tot el que ens separa de Déu. El “senyal de la gavernera”, aquell roser silvestre que va florir en ple hivern, ens acompanya i ens sorprèn amb el miracle constant de la seva guia i protecció. Si un roser floria a l’hivern, és que el poder de Déu i de la seva Mare, la Verge Maria, és més gran que totes les foscors que ens puguin assetjar. “A Déu, res no li és impossible!”, va escoltar Maria a l’Anunciació; i “Feliç tu que has cregut”, se li digué a la Visitació, i aquesta fe de Maria ens ajuda a anar endavant, a fer camí de fe i d’esperança, a mantenir els compromisos i responsabilitats, enfortits per l’ajuda del cel. Els andorrans som un poble amb arrels que s’endinsen enllà de la història. La Verge Maria, com a bona Mare, sempre ens recorda des de Meritxell que hem de ser llum esclatant com la del migdia enmig del nostre món (Meritxell ve de meridies, medius dies, “llum refulgent del migdia”). Ser llum, avui, què ha de significar? Estimar-nos de tot cor com a germans, que no hem de ser egoistes sinó defensar la vida sempre i posar la dignitat dels més febles i necessitats al centre de la nostra societat; que hem de construir un món més fratern i una Andorra més solidària i més justa. No hem d’acceptar mai la mentida, ni la difamació, ni la violència sinó la pau i la justícia. Hem de dir no a les agressions i mentides per difamar o treure’n altres rèdits, passant de si allò fa mal a la persona, a la seva família, o al país. Tot no s’hi val en el nostre país... Un any més els andorrans pugem al Santuari de Meritxell per celebrar amb goig la gran festa d’aplec de tot el país unit. Enguany hi venim amb una agraïda acció de gràcies pels 25 anys de la Constitució democràtica del Principat. I posem a les mans de la Mare de Déu de Meritxell el nou curs escolar, social i polític que comença. Demanem que Ella beneeixi l’antiga i noble Nació Andorrana, que sostingui i renovi la fe cristiana, i que ens concedeixi un amor ardent envers tothom, especialment solidari amb els més necessitats.

12

Església d’Urgell

També hi posem el compromís per la nostra llengua i la nostra cultura catalana, en aquest any Fabra, en què celebrem que el gran mestre de la llengua, Pompeu Fabra, va néixer fa 150 anys i que en fa 100 de l’aparició de la seva gramàtica de la llengua catalana. Som l’Estat que tenim la llengua catalana com a llengua oficial i això ens dóna una responsabilitat gran. Demanem avui que Maria ens ajudi a conservar aquesta antiga llengua que compartim amb molts d’altres. Ja que el dia 5 de setembre es van complir els 25 anys de la meva ordenació episcopal, jo ofreno enguany a la Mare de Déu de Meritxell, la meva acció de gràcies pel ministeri

episcopal, exercit majorment, des de fa 17 anys, en el servei a Urgell i Andorra. Se’m va confiar una nova vocació que reprenia la meva entrega sacerdotal, per eixamplar-la i esdevenir Bisbe, successor dels apòstols. Avui dono gràcies pels beneficis rebuts i demano perdó per tants pecats i debilitats que també he aportat en aquests anys de ministeri. Renovo el meu compromís d’estimar i servir la Diòcesi d’Urgell i el Principat d’Andorra amb totes les meves forces, guiat sempre per la veritat i l’amor, i amb l’estil pastoral de Jesús, el Bon Pastor. Hi uneixo el meu servei com a Copríncep Episcopal al país andorrà, per acompanyar, unir i arbitrar els andorrans en el seu camí com a Nació, sempre que aquests això ho vulguin. A tots us desitjo una Bona Diada de Meritxell! Que la Mare de Déu ens segueixi ajudant i acompanyant-nos.


L’Arquebisbe recordà que quan va iniciar el seu ministeri com a Bisbe d’Urgell el primer lloc que volgué visitar fou precisament la Llar de Sant Josep.

Celebració dels 25 anys d’episcopat a la Llar Sant Josep

E

l 5 de setembre, data exacta en què es complien els 25 anys de la seva ordenació episcopal, Mons. Vives va voler celebrar significativament l’Eucaristia a la Llar de Sant Josep de La Seu d’Urgell, acompanyat pels quatre preveres del Consell Episcopal i per Mn. Lluís Rourera, sacerdot resident a la Llar, així com per la comunitat de les Germanetes dels Ancians Desemparats que regeixen la Llar i per tots els residents i amics d’aquella institució. Fou una celebració senzilla però emotiva que s’inicià amb unes paraules de felicitació de les religioses a Mons. Vives, encomanant el seu ministeri apostòlic a Santa Teresa de Calcuta, la festa litúrgica de la qual s’escau precisament el 5 de setembre. L’Arquebisbe agraí la felicitació tot recordant que quan va iniciar el seu ministeri com a Bisbe d’Urgell, fa disset anys, el primer lloc que volgué visitar fou precisament la Llar de Sant Josep; i com ara, en aquest 5 de setembre, havia volgut celebrar les noces d’argent episcopals amb senzillesa, precisament amb els ancians, malalts i residents a La Llar. En començar la celebració eucarística, Mons. Vives volgué tenir un record fet pregària pel Cardenal Ricard Maria Carles (a.c.s.) que fou el consagrant principal, així com pels Cardenals Jubany i Javierre, i els altres Bisbes

presents, que el van ordenar de Bisbe a la Catedral de Barcelona, així com pels altres dos Bisbes que foren ordenats juntament amb ell, Mons. Pere Tena, també traspassat, i Mons. Jaume Traserra, Bisbe emèrit de Solsona. També recordà els seus pares i familiars difunts i els amics i benefactors. A l’homilia, glossà les lectures proclamades en aquell dia (1 Co 3,1-9 i Lc 4,38-44), que reflectien com Jesús pregava llargament al matí i com els malats l’anaven a buscar perquè els imposés les mans i els guarís. Sempre hem de cuidar la nostra unió amb Déu i cercar Jesús perquè ens guareixi de les nostres malalties i pecats. L’Arquebisbe insistí a voler seguir l’esperit que Sant Pau ens ensenya i va voler manifestar que ell era un simple servidor de Déu, servent inútil, que gràcies al ministeri apostòlic havia pogut ordenar nous sacerdots; unir parelles en el sagrament del matrimoni; perdonar els pecats; batejar i administrar el sagrament de la Confirmació, plenitud de l’Esperit Sant, i, sobretot, celebrar l’Eucaristia i acompanyar pastoralment el Poble de Déu a ell confiat. En tot, “preparar els camins del Senyor”, com diu el seu lema episcopal, i estendre la gràcia de Déu a tot arreu.

Església d’Urgell

13


14

Església d’Urgell


Celebració a Núria de la festa de Sant Gil i de la Jornada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació Un bon nombre de fidels de la vall i les contrades veïnes i una àmplia representació de les institucions polítiques i socials del país van prendre part joiosament, tal com mana la tradició, en la celebració de la festa de Sant Gil a Núria.

A

l Santuari Basílica de la Mare de Déu de Núria es va celebrar l’1 de setembre la tradicional festa de Sant Gil, Patró dels pastors, amb una Eucaristia presidida per l’Arquebisbe d’Urgell, i la posterior processó de la Mare de Déu portada a les espatlles pels pastors de la vall fins a l’ermita de Sant Gil, i acompanyada pels cants dels molts fidels que pugen any rere any a venerar la sagrada imatge de Maria. La festa coincideix amb la celebració de la Jornada per la Cura de la Creació, instituïda pel Papa Francesc.

Hi va assistir una gran quantitat de fidels i devots de la Mare de Déu de Núria, de Sant Gil i de Saint Gilles, a França, que cada any s’hi fan presents, encapçalats per les respectives autoritats entre les quals destacava enguany la presència del nou President de la Diputació de Girona, recentment elegit, Miquel Noguer; el President de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font; els Alcaldes de Queralbs i Ribes de Freser, Immaculada Constans i Marc Prat; els Ex Consellers del Govern de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau i Joaquim Nadal; així com Església d’Urgell

15


L’acte principal de la jornada fou la solemne Eucaristia al Santuari Basílica, presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric, amb el temple ple de gom a gom.

altres representants d’institucions polítiques i socials; un bon nombre de pastors, que tenen en Sant Gil el seu protector; els Amics de la Mare de Déu de Núria i els Amics dels Chemins de Saint Gilles, de la Cerdanya Francesa. En arribar al Santuari Basílica es va fer una presentació pública de les actuacions que es preveu dur a terme al telecabina de la Coma del Clot, que permetran fer accessible al cent per cent aquesta instal·lació a les persones amb mobilitat reduïda. Posteriorment, els responsables de Vall de Núria van presentar també l’adquisició de nous cotxes i una nova locomotora per al tren cremallera que uneix Ribes de Freser amb el Santuari, així com la millora de la capacitat i comoditat de les estacions de tot el trajecte i l’adequació de la via entre Ribes Enllaç i Ribes Vila i entre el pas de Vilamanya a l’entrada del cremallera. Finalment, les autoritats pogueren visitar una exposició temporal que acull aquests dies les instal·lacions de Vall de Núria sobre la bellesa de la Creació. 16

Església d’Urgell

A continuació tingué lloc l’Eucaristia solemne presidida per l’Arquebisbe d’Urgell i concelebrada per Mn. Joaquim Cebrian, Rector de Ribes de Freser; Mn. Joan Perera, capellà custodi del Santuari; i altres mossens presents. En les seves

Mons. Vives volgué encomanar a la Mare de Déu de Núria el futur de Catalunya, demanant la bona convivència entre tots els ciutadans primeres paraules a la celebració eucarística, l’Arquebisbe Joan-Enric volgué adreçar-se directament a la Mare de Déu de Núria i oferir-li el seu ministeri episcopal, del qual el 5 de setembre es van complir els 25 anys. Als peus de la Patrona del Bisbat d’Urgell, Mons. Vives volgué oferir-se ell mateix i oferir així mateix tota la Diòcesi per posar-se sota la protecció de Maria, recordant com ho féu quan inicià el seu ministeri episcopal a Urgell.

A l’homilia, l’Arquebisbe JoanEnric volgué subratllar com la festa de Sant Gil, home de pregària i protector dels pastors, ens ensenya a tots els creients els grans elements que formen la tradició de Núria: l’olla, signe de l’hospitalitat que Sant Gil oferia donant a menjar als pastors; la creu, signe de com ens hem de refiar sempre de Jesucrist en la nostra vida; i la campana, signe de com hem de saber escampar el missatge de Jesús als qui ens envolten. Recordà als fidels que Sant Gil era fonamentalment un monjo, és a dir, algú que viu envers Déu, i va animar tots els fidels i els pelegrins a trobar al Santuari de Núria un moment de pregària i d’intimitat amb el Senyor, oferint-li les nostres necessitats i les nostres accions de gràcies. També recordà que enguany es compleixen els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic Pompeu Fabra. Va dedicar-se amb tenacitat a l’estudi, estimació i codificació de la gramàtica de la llengua catalana. Fou una figura cabdal i clau en l’aportació a la llengua, que va saber enllestir el projecte que s’havia fixat


En arribar al Santuari es va presentar el projecte de condicionament del telecabina de la Coma del Clot perquè el puguin utilitzar persones amb mobilitat reduïda. Més tard, a l’ermita de Sant Gil (a sota), l’Arquebisbe beneí unes medalles que els Amics des Chemins de Saint Gilles imposen als qui participen assíduament a les seves activitats.

malgrat ser enginyer de formació. I subratllà el valor de la llengua i de la cultura d’un país, que permeten vertebrar-lo, per la qual cosa animà els presents a estimar la llengua, la cultura i la identitat pròpies, estant alhora sempre oberts al món i a les altres cultures.

Així mateix, Mons. Vives volgué tenir presents totes les persones que altres anys celebraren la festivitat de Sant Gil al Santuari i enguany la celebraven des del cel, i va voler encomanar a la Mare de Déu de Núria el futur de Catalunya demanant la bona convivència entre tots els ciutadans,

el diàleg i el respecte, i l’alliberament i el bon tracte de tots els presos, els preventius i els ja jutjats, i totes les persones que estan lluny del país per motius diversos. Finalment, va mostrar el seu suport, pregària i adhesió filial i devota al Papa Francesc, en aquest moment d’atacs injustificats envers la seva persona, i va remarcar com el ministeri episcopal no s’entén sense la comunió jeràrquica dels Bisbes amb el Successor de Pere, tot fent referència a la carta de felicitació que el Papa Francesc va enviar a l’Arquebisbe Joan-Enric i a la resposta d’agraïment i de suport que l’Arquebisbe va adreçar al Papa, demanant a tots els fidels presents i a tota la Diòcesi d’Urgell intensificar la seva pregària i comunió amb el Sant Pare. Després de la celebració eucarística tingué lloc la tradicional processó fins a l’ermita de Sant Gil mentre es cantaven els goigs a llaor de la Mare de Déu de Núria i els pastors portaven la seva imatge en processó fins al davant l’ermita, on el 2015 s’erigí un monòlit en agraïment per l’Encíclica del Papa Francesc “Laudato si”. Allà, l’Arquebisbe beneí unes medalles que els membres dels Amics de Saint Gilles imposen als qui participen assíduament a les seves activitats. Posteriorment, es presentaren per part dels responsables de Vall de Núria les obres de rehabilitació i millora de l’ermita de Sant Gil, que han permès arranjar el paviment d’entrada, l’emplaçament de les baranes a les escales de la cova i la millora de la distribució de l’enllumenat d’accés, substituint les antigues lluminàries incandescents per lluminàries tipus “led”, destacant la bona col·laboració entre el Bisbat d’Urgell i Vall de Núria - Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, i posant de manifest la quantitat de feligresos que al llarg de tot l’any volen visitar i pregar a l’ermita de Sant Gil. Església d’Urgell

17


Missatge del Sant Pare per a la Jornada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació

B

envolguts germans i germanes: En aquesta jornada de pregaria desitjo abans que res donar gràcies al Senyor pel do de la casa comuna i per tots els homes de bona voluntat que estan compromesos en custodiar-la. Agraeixo també els nombrosos projectes orientats a promoure l’estudi i la tutela dels ecosistemes, els esforços pel desenvolupament d’una agricultura més sostenible i una alimentació més responsable, les diverses iniciatives educatives, espirituals i litúrgiques que involucren a tants cristians d’arreu del món en la cura de la Creació. Hem de reconèixer que no hem sabut custodiar la Creació amb responsabilitat. La situació ambiental, tant a escala global com a molts llocs en concret, no es pot considerar satisfactòria. Amb justa raó ha sorgit la necessitat d’una renovada i sana relació entre la humanitat i la Creació, la convicció que només una visió autèntica i integral de l’home ens permetrà assumir millor la cura del nostre planeta en benefici de les generacions actual i futura, perquè “no hi ha ecologia sense una antropologia adient” (Laudato si, 118). En aquesta Jornada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació, que l’Església Catòlica celebra des de fa uns anys en unió amb els germans i germanes ortodoxes, i amb l’adhesió d’altres Esglésies i comunitats cristianes, desitjo cridar l’atenció sobre la qüestió de l’aigua, un element tan senzill i preciós, l’accés a la qual és per a molts lamentablement difícil, si no impossible. I, tanmateix, “l’accés a l’aigua potable i segura és un dret

18

Església d’Urgell

humà bàsic, fonamental i universal, perquè determina la supervivència de les persones, i, per tant, és condició per a l’exercici de la resta de drets humans. Aquest món té un greu deute social amb els pobres que no tenen accés a l’aigua potable, perquè això és negar-los el dret a la vida radicat en la seva dignitat inalienable” (ibíd., 30). L’aigua ens convida a reflexionar sobre els nostres orígens. El cos humà està compost en la seva major part per aigua, i moltes ci-

“Hem de reconèixer que no hem sabut custodiar la Creació amb responsabilitat. La situació ambiental, tant a escala global com a molts llocs en concret, no es pot considerar satisfactòria” vilitzacions al llarg de la història han sorgit a prop de grans cursos d’aigua que han marcat la seva identitat. És suggestiva la imatge al començament del Llibre del Gènesi on es diu que en el principi l’esperit del Creador “planava damunt la faç de les aigües” (1,2). Pensant en el seu paper fonamental en la Creació i en el desenvolupament humà, sento la necessitat de donar gràcies a Déu per la “germana aigua”, senzilla i útil per a la vida del planeta com cap altra cosa. Precisament per això, tenir cura de les fonts i les conques hidrogràfiques és un imperatiu urgent. Avui més que mai és necessària una mirada que vagi més enllà de l’immediat (cf. Laudato si,

36), superant “un criteri utilitarista d’eficiència i productivitat per al benefici individual” (ibíd., 159). Urgeixen projectes compartits i gestos concrets, tenint present que és inacceptable qualsevol privatització del bé natural de l’aigua que vagi en detriment del dret humà a accedir-hi. Per a nosaltres els cristians, l’aigua representa un element essencial de purificació i de vida. La ment va ràpidament al Baptisme, sagrament del nostre renéixer. L’aigua santificada per l’Esperit és la matèria mitjançant la qual Déu ens ha vivificat i renovat, és la font beneïda d’una vida que ja no mor més. El baptisme representa també, per als cristians de distintes confessions, el punt de partida real i irrenunciable per viure una fraternitat cada cop més autèntica al llarg del camí cap a la unitat plena. Jesús, durant la seva missió, ha promès un aigua capaç de sadollar la set de l’home per sempre més (cf. Jn 4,14) i ha profetitzat: “qui tingui set, que vingui a mi i begui” (Jn 7,37). Anar a Jesús, beure d’Ell, significa trobar-lo personalment com a Senyor, traient de la seva Paraula el sentit de la vida. Deixem que ressonin amb força en nosaltres aquelles paraules que Ell va pronunciar a la creu: “tinc set” (Jn 19,28). El Senyor ens segueix demanant que sadollem la seva set, té set d’amor. Ens demana que li donem de beure en tants assedegats d’avui, per dir-nos després: “vaig tenir set i em donàreu de beure” (Mt 25,35). Donar de beure, en l’aldea global, no tan sols suposa fer gestos personals de caritat, sinó


opcions concretes i un compromís divina i treballant com si tot de- els qui es dediquen a l’apostolat del constant per garantir a tothom el pengués de nosaltres. mar, pels qui ajuden en la reflexió bé primari de l’aigua. Preguem perquè les aigües no sobre els problemes en què es troVoldria abordar també la qüestió siguin signe de separació entre els ben els ecosistemes marins, pels dels mars i dels oceans. Tenim el pobles, sinó signe de trobada per a qui contribueixen a l’elaboració i deure de donar gràcies al Creador la comunitat humana. Preguem per aplicació de normatives internaper l’imponent i meravellós do de a que se salvaguardi a qui arrisca la cionals en l’àmbit marí per a que les grans masses d’aigua i de tot vida enmig de les onades cercant tutelin les persones, els països, el que contenen (cf. Gn els béns, els recursos 1,20-21; Sal 146,6), i llonaturals –penso per ar-lo per haver revestit exemple en la fauna i la terra amb els oceans la flora pesquera, així (cf. Sal 104,6). Orientar com en les barreres la nostra ment vers les de corall (cf. ibíd., 41) immenses extensions o en els fons marins- i marines, en moviment garanteixin un desencontinu, també reprevolupament integral senta, en cert sentit, en la perspectiva del l’oportunitat de pensar bé comú de tota la en Déu, que acompanya família humana i no constantment la seva d’interessos particuCreació fent-la avançar, lars. Recordem també mantenint-la en l’existènals que s’ocupen de la cia (cf. Sant Joan Pau II, protecció de les zones Catequesi, 7 de maig de marines, de la tutela 1986). dels oceans i de la seva Custodiar cada dia biodiversitat, perquè aquest bé valuós rerealitzin aquesta tasca presenta avui una resamb responsabilitat i ponsabilitat ineludible, honestedat. un veritable i autèntic Finalment, ens preodesafiament: és necescupen les joves genesària la cooperació efiracions i preguem per caç entre els homes elles, perquè creixin de bona voluntat per en el coneixement i a col·laborar en l’obra en el respecte vers la continua del Creador. Monòlit erigit el 2015 davant l’ermita de Sant Gil en agraïment per l’Encíclica del Papa casa comuna i amb el Lamentablement, molts Francesc “Laudato si”. desig de tenir cura del esforços es dilueixen bé essencial de l’aigua davant la mancança de normes i un futur millor. Demanem al Senyor, en benefici de tots. El meu desig controls eficaços, especialment pel i als qui fan l’eminent servei de la és que les comunitats cristianes que fa a la protecció de les àrees política, que les qüestions més contribueixin cada cop més i de marines més enllà de les fronteres delicades de la nostra època –com manera més concreta, perquè tots nacionals (cf. Laudato si, 174). No són les vinculades a les migracions, puguin gaudir d’aquest recurs podem permetre que els mars i als canvis climàtics, al dret de tots indispensable, custodiant amb resels oceans s’omplin d’extensions a gaudir dels bens primaris- siguin pecte els dons rebuts del Creador, inerts de plàstic flotant. Davant enfrontades amb responsabilitat, en particular els cursos d’aigua, aquesta emergència estem cridats previsió, mirant al futur amb gene- els mars i els oceans. també a comprometre’ns, amb rositat i esperit de col·laboració, mentalitat activa, pregant com si sobretot entre els països que tenen Francesc. tot depengués de la Providència més possibilitats. Preguem per tots Vaticà, 1 de setembre de 2018

Església d’Urgell

19


“La condició humana” centra les Jornades de Teologia d’enguany

L’

Arquebisbe d’Urgell va inaugurar el dijous 30 d’agost a la sala Sant Domènec de La Seu d’Urgell una nova edició de les Jornades de Teologia del Bisbat d’Urgell, organitzades per la Delegació diocesana d’Ensenyament (“i ja va cap a quaranta anys ininterrompudament!”, va recordar

Mons. Vives), que enguany tenia com a tema de debat i reflexió “La condició humana”, a partir de les intervencions del Dr. Ignasi Boada, filòsof i politòleg, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull (URL); i del Dr. Francesc Torralba, també professor de la URL a més

El Dr. Ignasi Boada (a dalt, a l’esquerra) i el Dr. Francesc Torralba han estat els ponents de l’edició d’enguany de les Jornades de Teologia, que van aplegar prop de dues-centes persones a la sala Sant Domènec de La Seu d’Urgell.

20

Església d’Urgell

de Director de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell i Consultor del Pontifici Consell de la Cultura. Mons. Vives va donar la benvinguda als 180 inscrits que es van aplegar a la sala, tot recordant que l’ésser humà és també, i de manera indestriable, un ésser religiós, per la qual cosa la presència de la religió en els diferents àmbits de la nostra societat, com ara els àmbits cultural i docent, és quelcom perfectament natural. També va fer l’Arquebisbe una breu introducció del tema central de les Jornades, tot referint-se primer a l’obra de pensadors del segle XX com André Malraux (que el 1933 va publicar una novel·la titulada precisament “La Condition Humaine”) i Hannah Arendt, (amb un assaig del mateix títol en la seva bibliografia, publicat el 1958), per remuntar-se després en la història de la filosofia i concloure que la pregunta per la condició humana ens ajuda a pensar sobre què és la persona, i sobre la dualitat de l’ésser humà entre matèria i esperit (o ànima), que és la dimensió en la qual es revela el nostre jo transcendent. Després de la introducció de l’Arquebisbe Joan-Enric va prendre la paraula el Dr. Torralba per presentar breument el Dr. Boada i referir-se també al tema triat per a les Jornades d’enguany, en el qual els ponents hi van aprofundir des d’un punt de vista filosòfic i teològic, per intentar comprendre una mica millor el que originàriament som i quina és la nostra finalitat al món com a éssers humans. Acabat l’acte inaugural va ser el torn del Dr. Boada, que al llarg del


Després de les ponències de dijous es va celebrar l’Eucaristia a la capella del Seminari diocesà d’Urgell, presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric.

matí va presentar una primera ponència titulada “L’home i la paraula: la història i la naturalesa”, i una segona titulada “L’home i la seva dimensió comunitària i política”. La sessió de treball va continuar a les quatre de la tarda amb la tercera ponència del Dr. Boada, titulada “De la nostàlgia del llenguatge adàmic al “Tractatus” de Wittgenstein”. El Dr. Boada partí de la premissa que un dels trets característics de la condició humana és la seva capacitat de tenir accés a la paraula per afirmar que “el llenguatge és una realitat que manifesta una dimensió fonamental de l’home”; per tant, “depèn de com interpretem el llenguatge interpretarem també l’home”. Abundant en aquesta idea, el professor afegí que “no hi ha cap llenguatge que ho pugui dir tot. No hi ha cap llenguatge humà que sigui imparcial i neutre. Dit altrament: tot llenguatge interpreta la realitat d’una determinada forma. Per aquest motiu, al llarg de la història hem fet l’experiència de la paraula com a condició de comunicació humana, però també la paraula ens ha permès fer l’experiència de la incomunicació”. “És cert –continuà el Dr. Boada- que hem sentit de manera insistent la nos-

tàlgia d’un llenguatge universal que asseguri la unitat de la humanitat”, per concloure, després de passar revista a diferents formes de llenguatge, que “és difícil de negar que avui ens trobem davant d’una hegemonia creixent de la comunicació visual en detriment del llenguatge escrit”. Un fenomen “les conseqüències del qual són encara difícils de calcular”, afirmà el professor. Després de les ponències del Dr. Boada va tenir lloc una celebració eucarística a la capella del Seminari diocesà d’Urgell, al final de la qual l’Arquebisbe Joan-Enric lliurà la “Missió canònica” als mestres i professors de Religió. A l’homilia, Mons. Vives va subratllar com, en començar un nou curs acadèmic, cal posar-se sempre en mans de Déu i demanar-li el do de la seva benedicció i protecció. Va agrair el treball de tots els docents per tal que la religió catòlica sigui coneguda i estimada arreu del Bisbat i va demanar als professors i mestres saber ser “sal de la terra i llum del món” perquè el missatge de l’Evangeli s’escampi arreu. L’endemà va ser el torn del Dr. Torralba, que al matí desenvolupà les ponències “De l’antropologia filosòfica a l’antropologia teològica” i

“Les tesis bàsiques de l’antropologia teològica”, i a la tarda conclogué les Jornades amb una tercera intervenció titulada “El futur de la condició humana. Qüestions obertes”. Segons Torralba, l’home no pot viure sense interpretar la seva vida, i l’antropologia filosòfica respon precisament a aquesta necessitat d’interpretar-se a si mateix, de conèixer qui és i per què està aquí. Va repassar el pensament d’un seguit d’autors, des de Sòcrates a Wittgenstein, passant per Kant, Nietzsche o Russell, per posar en relleu el valor de recórrer al discurs filosòfic, racional, crític i dialògic a l’hora de tractar de dilucidar què és propi de l’home i comprendre les diferents maneres d’entendre el món i la vida de l’ésser humà. Va cloure els dos dies de treball i reflexió la intervenció final de Mons. Joan-Enric Vives, que demanà de mantenir la nostra esperança en la condició humana, que Déu sosté amb el seu poder creador i amb el seu Fill Jesús, fet realment home per nosaltres. I volgué valorar un documental recent sobre històries d’infants que tenen moltes dificultats i molta tenacitat per poder anar a l’escola, com a paràbola de l’esperança cristiana, sempre confiada i tenaç. Església d’Urgell

21


Presentació del volum XIX de l’anuari d’estudis històrics Urgellia

M

n. Benigne Marquès, Arxiver Diocesà i Capitular d’Urgell, va presentar el divendres 14 de setembre a la sala d’actes del Seminari diocesà d’Urgell el volum XIX de l’anuari d’estudis històrics Urgellia, en un acte presidit per l’Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, que va donar la benvinguda als assistents tot

“Urgellia és un anuari estimat i molt respectat a escala internacional en el seu àmbit d’estudi” (Mons. Vives) recordant que “Urgellia és un anuari estimat i molt respectat a escala internacional en el seu àmbit d’estudi”. Tot seguit, Mn. Marquès va anar comentant els treballs que recull el volum, el qual s’obre amb una glossa biogràfica del Dr. Prim Bertran i Roigé (Bellcaire d’Urgell, 1948 – Barcelona, 2014), qui fou professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i membre

Portada del volum XIX de l’anuari Urgellia.

del consell de redacció d’Urgellia, on va col·laborar de manera habitual publicant diversos articles. L’autora d’aquest text, titulat “Prim Bertran: l’home, l’historiador, el mestre”, és la seva vídua, també historiadora, Montserrat Casas.

A continuació, el present volum inclou la publicació dels documents del Diplomatari de Santa Maria d’Organyà datats entre els anys 1091 i 1150, els quals completen l’article del volum XVIII on es consignava la transcripció i estudi dels documents

Sintonitzeu-la! EMISSORA DEL BISBAT D’URGELL

Freqüències: Alt Urgell: 105.0 Cerdanya: 104.4 Lleida: 91.5 Andorra: 107.5 22

Església d’Urgell


pertanyents al període 914-1090. El treball està signat per Ramon Ordeig i recull la documentació aplegada per Josep M. Marquès fins al moment del seu traspàs, tot revisant i completant les transcripcions de tots els pergamins. A manera d’introducció, l’article conté una detallada classificació en funció dels temes que es tracten als documents, així com una explicació del context històric en què van ser redactats, i es completa amb un recull fotogràfic dels documents més importants. “Als onze primers volums d’Urgellia, Cebrià Baraut va editar tots els documents del fons General de l’Arxiu Capitular d’Urgell fins a l’any 1200, inclòs. Ara volem continuar presentant la sèrie documental en forma de catàleg”, explica Mn. Benigne Marquès a l’encapçalament del “Catàleg dels documents de l’Arxiu Capitular d’Urgell, 1201-1215”, que és un dels dos treballs que publica en aquest volum de l’anuari. El segon és “Els pergamins de Santa Maria de Guissona, 1266-1283”, continuació de l’edició iniciada per Mn. Domènec Sangés al volum III i que va reprendre posteriorment als volums XIV al XVIII. “El Bisbe Just i els orígens de la Diòcesi d’Urgell” és el títol de l’article que signa l’historiador Carles Gascón

El volum s’obre amb una glossa biogràfica del Dr. Prim Bertran i Roigé, collaborador habitual d’Urgellia fins a la seva mort Chopo, en el qual passa revista a una àmplia bibliografia per mirar de determinar les raons que corroborarien la hipotesi que els orígens del Bisbat d’Urgell se situen en terres pirinenques. La historiadora i directora de l’anuari, Carme Batlle, publica en aquest volum l’estudi “Una família jueva de La Seu d’Urgell, la de Salomó Didó i Goig, vers 1400”, que continua la

Mn. Benigne Marquès presentà el contingut del volum davant el nombrós públic que assistí a la sala d’actes del Seminari diocesà d’Urgell (a sota).

seva recerca sobre la comunitat jueva de la ciutat medieval de La Seu, sobre la qual ja ha publicat diferents articles als volums X, XV, XVII i XVIII d’Urgellia. Segueix “El gironí Ignasi de Cruïlles de Sarriera, Canonge d’Urgell (1683-1731). La capella de la Mare de Déu de Montserrat i el sagrari llevadís”, de Montserrat Moli i Frigola, i dos articles signats per Mn. Enric Moliné: “El Compendio histórico, el seu autor i les circumstàncies de la redacció”, que continua els seus estudis publicats als volums XII i XV de l’anuari; i “Els Sínodes d’Urgell dels segles XVIII-XIX”, que així mateix dóna continuïtat als articles que va publicar als volums X i XVIII.

L’índex de la publicació es completa amb dos estudis centrats en l’àmbit de les arts plàstiques. En primer lloc, “La creu amb esmalts del Museu diocesà d’Urgell. Comparació: taller de Silos / taller de Llemotges”, un minuciós anàlisi artístic i iconogràfic, signat per Lourdes de Sanjosé (Universitat de Barcelona), de la creu de coure amb esmalts del segle XII trobada a Susterris (Pallars Jussà), a prop de Tremp. I, finalment, “La decoració pictòrica de l’església romànica de Baltarga”, de Montserrat Pagès, sobre les pintures del frontal d’altar i dels fragments murals que es conserven de l’església de Sant Andreu de Baltarga. Església d’Urgell

23


Càtedra de Pensament Cristià

Un oceà d’emocions (III): L’alegria, l’esclat de joia

L’

alegria és un esclat de joia en el cor, un crit espontani que arriba als confins de la terra, una abraçada enmig d’un aeroport, una llàgrima de goig que no té por de convertir-se en riu. Mou a l’acció, al moviment, a vèncer qualsevol obstacle per alt que sigui. És un sotrac, quelcom inesperat, perquè l’alegria anticipada i calculada ja no és alegria. Advé sense

Aquí rau l’alquímia de l’alegria: transforma el que és negre en blanc, el que és fosc en llum, el que és decrèpit en primaveral permís i se’n va sense demanar-ho. És una agradable intrusa que es cola en la vida per estar-s’hi poca estona, però que, quan hi és, transforma poderosament la mirada, la forma de percebre el món i la mateixa percepció d’un mateix. La visió de l’home alegre és molt distinta de la de l’home entristit. Encara que ambdós estiguin asseguts en el mateix banc del mateix parc i a la mateixa hora, no veuen el mateix, perquè un cor alegre ho transforma tot i qualsevol indici de negror, qualsevol taca de foscor és restaurada. Aquí rau l’alquímia de l’alegria: transforma el que és negre en blanc, el que és fosc en llum, el que és 24

Església d’Urgell

decrèpit en primaveral. En el fons, però, res no canvia; però l’alegria causa la impressió de què ha canviat i això fa possible un nou moviment, un canvi en el gest. L’alegria és una llum vital que ressuscita qualsevol signe de mort; introdueix la falsa idea de què tot és possible, perquè l’alegria és cega, no veu els obstacles, ni els topalls. No s’adiu a raons, ni es deixa contagiar pels presagis fatalistes. És l’arrel de qualsevol projecte innovador, de qualsevol començament. Sense alegria, no es pot començar res, perquè per iniciar quelcom, cal la intemperància de l’alegria, l’excés de vitalitat que regala en l’ésser humà. L’alegria és la primavera del cor. Quan s’està alegre, tot flueix, tot brilla, tot mostra la seva esplendor desinhibidament. L’alegria és una explosió emocional que cerca la seva irradiació fora d’ella mateixa. Busca la complicitat en els altres. És, per essència, comunicativa, cerca l’altre, perquè sent el desig d’alegrar l’altre i de contagiar-lo amb la seva irradiant potència transformadora. És, al capdavall, una emoció que envigoreix el cor i que dóna tonalitat a la vida; que l’eleva per sobre de si mateixa, que fa saltironar el cos i l’anima. És impuls, però també força propulsora cap amunt. L’alegria eleva l’esperit, dóna ales, fa més lleugera la persona. No hi cap en el cos i cerca expressar-se més enllà de les paraules, de les metàfores, de les al·legories. Vol

fer-se visible en l’espai. Necessita el gest, les mans, el cos, el crit. Per això, la dansa és la seva millor expressió.

Sentim alegria quan tenim la vivència d’haver assolit un bé, quan experimentem la conquesta d’un propòsit Es contraposa, essencialment, a la tristesa. Sentim alegria quan tenim la vivència d’haver assolit un bé, quan experimentem la conquesta d’un propòsit. És la recepció d’una novetat que endolceix la vida. És l’obertura d’un horitzó. S’entrelluca una possibilitat, s’abandona el terreny de la fatalitat. Hi ha, però, l’alegria que salta dins del cor sense una raó que li doni legitimitat. És la que transcendeix la raó, la que s’experimenta sense una causa puntual, la que se sent quan un viu reconciliat amb la seva pròpia vida, amb el món que l’envolta; la que s’experimenta quan un s’adona de què existeix, de què està viu i de què podia no haver existit mai. L’alegria de ser-hi, de poder gaudir dels petits dons que ofereix la vida és l’alegria més elemental de totes, la que solament es pot descobrir quan un s’ha desprès de totes les foteses de la vida. Francesc Torralba, Dr. en Teologia i Filosofia


El filòsof pallarès Pere Lluís i Font pronuncià l’homilia religiosa en l’edició d’enguany de la Fira del Llibre del Pirineu d’Organyà L’església de Santa Maria d’Organyà va acollir la nit del dissabte 1 de setembre el lliurament dels premis literaris “Homilies d’Organyà” i l’homilia religiosa que el filòsof pallarès Pere Lluís i Font va llegir davant el nombrós públic que omplí el temple, en el marc de la XXII edició de la Fira del Llibre del Pirineu. L’acte fou presidit per l’Arquebisbe d’Urgell i per l’Alcalde d’Organyà, Celestí Vilà, i comptà amb la presència de les autoritats locals i nombroses personalitats polítiques i de l’àmbit social de l’Alt Urgell i d’Andorra. Just abans, a l’envelat, tingué lloc la lectura pública de l’homilia laica, així anomenada, a càrrec de l’autora mallorquina Llúcia Ramis, que dissertà sobre la relació entre humanisme, cultura i noves tecnologies. El professor Pere Lluís i Font va fer una precisa i profunda reflexió sobre la inculturació del cristianisme, i de tota religió, en la cultura derivada de la modernitat, i sobre el moment que viu actualment el cristianisme i les preguntes que es fan avui un creient i un no creient a l’entorn de la fe. La clausura anà a càrrec de l’Alcalde, i Mons. Vives hi afegí unes breus paraules recordant que s’està celebrant l’Any Fabra, commemorant els 150 anys del naixement del gran mestre de la llengua catalana, Pompeu Fabra, i els 100 anys de la publicació de la seva gramàtica de la llengua catalana. Fabra ens va donar posteriorment el “Diccionari General de la Llengua Catalana”, i culminà la seva aportació a la llengua polida i endreçada, sistematitzada per a les generacions futures. Pel que fa al lliurament dels premis literaris “Homilies d’Organyà”, el premi Mn. Albert Vives de periodisme va recaure en Sol Gasch Duran; el premi Lletres de Dones de relats curts va ser per a “Íntima herència”, de Miracle Sala Ferré; el premi Germans Espar i Tressens de relats viscuts el va guanyar Pere Guixàs amb “La Baladrera”; el premi Alt Urgell de joves autors se’l va endur Marc Cerrudo per l’obra “Crit sord”; el premi Josep Grau i Colell de poesia el guanyà “L’intacte instant del vol”, de Cristina Álvarez; i el premi Pirineu de narració literària fou per a Francesc Roma per l’obra “Al final del camí”. Transcrivim a continuació el text íntegre de l’homilia del proEl professor Lluís i Font ha estat l’homileta d’enguany a la Fira del Llibre del fessor Pere Lluís i Font. Pirineu d’Organyà.

Església d’Urgell

25


Ser cristià en el temps de les Homilies d’Organyà i en el nostre

E

stimats germans i germanes,

Tot i que aquesta és una homilia bastant particular (encara que no tant com l’homilia “laica” que acabem d’escoltar), no he pas dubtat d’encapçalar-la amb la preciosa salutació que és habitual en aquest tipus de discurs. I, ja que és una homilia “religiosa”, deixeu-me recordar, ja d’entrada, que el relat fundant de la fraternitat humana -tots som germans- evocada en aquesta salutació és el relat cristià de la paternitat divina (o de la paternitat i la maternitat divines, com interpreta el nostre Ramon Llull, anticipant una idea que molts potser pensarien que és un descobriment actual de la teologia europea). Considero un privilegi (i agraeixo al Sr. Arquebisbe la confiança) ser ocasionalment l’homileta en la festa de les Homilies d’Organyà en aquesta antiga i venerable col·legiata. El qui us parla és un laic, pare i padrí, nascut en una família humil d’aquestes terres pirinenques, però que la vida ha dut a treballar professionalment en els medis acadèmics de l’àrea metropolitana de Barcelona, on ha exercit durant molts anys l’ofici de professor de filosofia a la universitat pública. En la meva infància pallaresa, Organyà era sobretot el poble d’una de les fires ramaderes més importants de Catalunya. Però d’ençà que vaig començar a instruir-me, va esdevenir per a mi sobretot la vila de les Homilies, un text redactat en la llengua del poble al començament del segle XIII, que és la primera mostra coneguda d’un català literari senzill i digne i que ha posat Organyà amb lletres grosses al mapa cultural de Catalunya, d’un país que a força de tossuderia ha pogut continuar fent homilies en català (i esperem que sigui per segles, si seguim sent així de tossuts). En el meu cas, tornar ara a Organyà, una vila on he tingut i continuo tenint amics, és com tornar a casa. Amb el risc de no ser, segons la sentència evangèlica, profeta a la pròpia terra. Rumiant què podia dir jo, en aquesta oportunitat única, als meus paisans de l’Alt Pirineu des de les 26

Església d’Urgell

meves conviccions humanístiques i cristianes més arrelades, he pensat que potser no estaria fora de lloc comparar el context medieval de les històriques Homilies d’Organyà, en què al nostre país ser cristià es donava per descomptat, amb l’actual, en què ser cristià ha de ser si de cas, cada vegada més, fruit d’una opció personal, que no resulta gens afavorida pel context cultural. Ho he explicat recentment en un llibre i voldria veure si soc capaç d’expressar-ho ara de manera senzilla en un discurs en què se sentissin còmodes no solament la “gent de missa”, sinó també els fronterers, que potser s’han allunyat de l’Església i tot just si hi tornen el dia de la festa de les Homilies. Eixamplo, doncs, el sentit de la paraula homilia, com s’acostuma en aquesta celebració anual. No em costa gens de posar-me en la pell de l’homileta històric d’Organyà i dels seus oients d’aquell temps, perquè en les nostres contrades, amb les excepcions individuals de rigor, no es va sortir mentalment de l’època medieval fins a la segona meitat del segle XX, en el darrer tram de la dictadura franquista i en la subsegüent transició democràtica. La gent de la meva generació hem viscut personalment aquest procés. En poques dècades, el canvi en les maneres de pensar va ser espectacular. La cultura “moderna” (diguem-ho així, per anar de pressa), que ens ha anat impregnant de manera accelerada, sovint en les seves formes més dubtoses, ha anat erosionant les certeses heretades i ha anat desestructurant el nostre univers simbòlic i el nostre imaginari, deixant-nos en certa manera a la intempèrie, amb la impressió que és tot un món el que s’ha ensorrat i que ens hem anat trobant en un de nou amb trets encara problemàtics i mal definits. Estem, doncs, en un període de crisi, en què, com deia el filòsof italià Antonio Gramsci, les velles formes ja acaben de morir i a les noves els costa d’acabar de néixer. Si fem el petit esforç de prendre una mica de distància, la gran pregunta inajornable és, si fa no fa, aquesta: es pot ser cristià avui en el nostre món? Dit altrament: es pot ser alhora cristià i culturalment modern? És a dir: ¿es pot ser cristià a la Catalunya del segle XXI i als


països del nostre entorn, estant en regla amb la ciència, amb la filosofia, amb la democràcia i amb el progrés social, vivint a l’aire lliure de la cultura contemporània fora del clos de la subcultura eclesiàstica tradicional i compartint la consciència de la nostra època? Aquest és ara, sens dubte, el gran interrogant del cristianisme a Occident i, per tant, a casa nostra. És una pregunta pertinent per a totes les religions; però, de fet, només el cristianisme n’ha anat prenent consciència en els darrers temps. L’Església catòlica, com a tal, s’ho va començar a plantejar sobretot en el Concili Vaticà II els anys seixanta del segle passat. Per tant, amb segles de retard, ja que la cultura moderna s’havia anat construint del de l’època del Renaixement ja fa cinc-cents anys. Però el cristianisme, i especialment el catolicisme, s’havia aclimatat tan bé a la cultura occidental anterior, que semblava que hi estava indissolublement lligat, i així va continuar fins fa relativament poc en una actitud resistencial davant la gran cultura laica que s’anava construint a Europa. Com era d’esperar, la resposta a l’interrogant formulat no és unànime. En efecte, l’època moderna sembla l’època dels desamors amb el cristianisme. Molts hi responen negativament, perquè pensen que aquest està lligat a la cultura del passat, a una cultura de contes a la vora del foc, pròpia de la minoria d’edat i, cosa encara pitjor, associada a interessos inconfessables, que sobretot des del segle de la Il·lustració no ha parat de ser severament criticada. D’altres, però, entre els quals em compto, diuen: “per què no? No hem pas de llençar la criatura amb l’aigua bruta de la banyera”. Però cal reconèixer que la resposta depèn molt de la idea que ens fem tant del cristianisme com de la modernitat. Comencem pel cristianisme. És un tema massa gros per poder-lo abordar ara directament. Per això em limitaré a fer una única observació. Com passa en totes les religions, hi ha maneres diferents d’entendre el cristianisme, que corresponen a tendències en el seu interior. És obvi que un cristianisme “integrista” -així s’anomena el fonamentalisme catòlic-, que vol conservar-ho tot “íntegrament” (la fe i l’antiga cultura en la qual l’expressió de la fe i de la moral cristianes havien pres forma), resulta incompatible amb la cultura moderna. Un conegut teòleg francès del segle passat, Henri de Lubac, deia que l’integrisme catòlic i l’ateisme modern comparteixen un supòsit comú:

tots dos creuen que hi ha un vincle indissoluble entre la fe cristiana i la cultura premoderna; l’integrisme vol conservar l’antiga cultura per tal de conservar la fe, mentre que l’ateisme considera obsoleta la fe perquè considera obsoleta l’antiga cultura. Tots dos obliden que el cristianisme, com les altres religions universals, té la capacitat d’aclimatar-se a totes les cultures i a totes les etapes de cada cultura. El qui us parla fa, amb la millor teologia actual, una lectura del cristianisme molt allunyada de la integrista i de tota la mentalitat que aquesta comporta. Ser cristià deu voler dir, sobretot, no pas conservar indiscriminadament tot l’heretatge cultural que en algun moment ha pogut passar per cristià, sinó ser deixeble de Jesús, és a dir, amarar-se dels Evangelis, creure en Jesucrist i en el Déu de Jesucrist, testimoniar i celebrar aquesta fe i estar compromesos, a exemple de Jesús, en la causa de l’home, que és també la causa de Déu. I això és possible en tots els contextos culturals, també en el modern, davant del qual sembla raonable per part cristiana una actitud alhora receptiva i crítica: receptiva però crítica, crítica però receptiva. Aquesta penso que és la bona opció cristiana (remarquem que entremig hi ha, naturalment, tota una gamma de postures de conservadorisme més moderat, però que a mi em semblen sovint excessivament timorates i poc coherents). Però, què és aquesta modernitat de la qual parlem i a la qual el cristianisme s’ha d’aclimatar si vol evitar el fonamentalisme? No és cap essència, sinó que és un procés hirtoricocultural de gran calat i de llarga durada, que es desenvolupa a Europa i a tota la seva àrea d’influència després de l’edat mitjana. Amb dues etapes especialment decisives: la revolució intellectual, científica i filosòfica, dels segles XVI-XVIII, simbolitzada per les figures de Galileu i de Descartes; i la revolució democràtica, política i social, dels segles XIX-XX, des de la Revolució Francesa fins als darrers episodis en forma d’ecologisme, d’antipatriarcalisme, d’antiarmamentisme i de defensa efectiva dels drets humans, tant individuals com col·lectius, amb caràcter universal. En realitat, la cultura moderna, si evitem simplificacions excessives, és molt variada: hi trobem posicions (o tendències) molt diverses, que formen una trena amb molts ramals, i no està pas en el seu conjunt Església d’Urgell

27


fatalment orientada, com a vegades es pensa, cap a l’anomenada “mort de Déu” (encara que algun dels ramals hi porti). Considerada globalment i vista en perspectiva, gosaria dir, d’acord amb molts analistes, que té tres característiques transversals (amb algunes derives esbiaixades, que no són generals): –Primera, l’emancipació com a objectiu (és a dir, l’afirmació de l’individu, de la llibertat, de la consciència, de l’autonomia personal). –Segona, la racionalitat com a mètode (amb diverses formes d’exercici de la raó, segons els camps i les tendències). –I tercera, la secularització com a música de fons (la pèrdua de pes social de la institució religiosa, el règim de laïcitat -no de laïcisme- i l’autonomia dels diversos camps de la cultura, independents entre ells i emancipats de la tutela teològica). Ara bé, ni l’emancipació, ni la racionalitat ni la secularització així definides no comporten la liquidació de la religió, i menys encara del tipus de religió que representa el cristianisme. És més: davant de cada una d’aquestes tres característiques el cristià una mica lúcid es pot trobar, amb les cauteles degudes, relativament còmode. –Emancipació? Per què no? El cristià és cridat a ser major d’edat (com tota persona). Ni l’infantilisme és cap ideal ni la pusil·lanimitat és cap virtut. No cal pas que ens ho recordi Nietzsche. I si el Déu cristià és un Déu alliberador i no competidor de l’home, el cristianisme només pot mirar amb bons ulls els esforços humans per l’emancipació de tota opressió i pel foment de l’autonomia personal. –Racionalitat? Novament, per què no? La raó, segons la fórmula més clàssica, és el que ens defineix com a humans. D’altra banda, el cristianisme és la religió del Verb, de la Paraula, de la Saviesa, segons el quart evangeli. No hi ha cap motiu, doncs, perquè el cristià no comparteixi el “sapere aude” (“atreveix-te a saber”) amb què el filòsof alemany Kant va resumir el lema de la Il·lustració (tot i que cal estar alerta, se sigui o no cristià, davant dels excessos moderns de l’anomenada “raó instrumental” o davant de racionalitzacions poc racionals). 28

Església d’Urgell

–Secularització? Depèn de què s’entengui per secularització. Si es confon amb el secularisme, és a dir, amb la militància antireligiosa, naturalment el cristià no hi podria pas sintonitzar (a més, això seria un error de diagnòstic sobre la modernitat). Però la “descompressió” social i el règim de laïcitat, hauríem de reconèixer que més aviat afavoreixen una religió personalitzada. I l’autonomia dels diversos àmbits de la cultura, emancipats de la tutela teològica, por ser, adaptant una màxima evangèlica, una manera de “tornar a l’home allò que és de l’home”. Perquè els diversos productes culturals no són pas bons pel fet de ser confessionalment cristians, sinó que, si de cas, el cristià els pot considerar cristians en la mesura que siguin bons. Aquestes consideracions semblaran potser encara més raonables si es té en compte que la modernitat és, en una bona mesura, filla del cristianisme, encara que, tant a aquest com a aquella, els hagi costat reconèixer-ho. Però llibertat, igualtat i fraternitat, drets humans, laïcitat, etc., són valors ara generalment reconeguts alhora com a cristians i com a il·lustrats. També cal tenir present que el cristianisme ha fet en el darrer segle molta autocrítica, i ha assumit una bona part de la crítica feta per la cultura laica. No és pas que li sigui fàcil, al cristianisme, posar-se en regla amb la modernitat. Però és llei de vida de les religions (i el cristianisme no és cap excepció) l’anomenada “inculturació”; és a dir, l’aclimatació a les diverses cultures en les quals es troben immerses. El cristianisme a Occident en el nostre temps s’ha d’aclimatar, doncs, a la cultura moderna –si no vol ser un gueto ni vol quedar reduït a un fenomen residual–, com en els temps passats es va aclimatar a la cultura premoderna. Però aquesta aclimatació comporta un autèntic “aggiornamento” (una autèntica “posada al dia”) del pensament, de l’imaginari i del llenguatge cristians (no solament del llenguatge, com si no hi hagués problemes de comprensió i d’imaginació). –Posada al dia, doncs, del pensament, amb un gran coratge intel·lectual i amb un gran instint del que és essencial en la fe cristiana, assumint tot el que hi ha d’assumible en la revolució intel·lectual i en la revolució democràtica que he esmentat abans. –Posada al dia també de l’imaginari, entenent per imaginari no pas aquells tòpics que ens venen espon-


tàniament al cap a propòsit del cristianisme, sinó les representacions que tenim a la imaginació relatives a l’objecte de la fe cristiana, especialment les referents a l’origen del món, de la vida i de la consciència, i a la fi del món i la vida en el més-enllà. –Finalment, és clar, posada al dia del llenguatge, ja que pensem amb paraules i, per tant, el pensament i l’imaginari no són efectivament renovats mentre no s’hagin reformulat lingüísticament en el nostre context cultural. Aquest aggiornamento cristià suposa, com dirien els experts, un canvi de paradigma, és a dir, un canvi de model en la vida cristiana. Fa una vintena d’anys, un teòleg canadenc, Jean-Marie Tillard, al catòlic Quebec, es preguntava, en una conferència que va fer la volta al món, si nosaltres som els darrers cristians. I contestava que no som els darrers cristians, però sí els darrers de tot un estil de cristià. Si és així -i penso que aquest teòleg té raó-, sense oblidar el consell evangèlic de no apagar el ble que fumeja ens podem preguntar si té gaire sentit gastar gaires energies a perpetuar un estil de cristianisme que a Europa ha fet col·lapse. Voldria encara subratllar en particular tres aspectes d’aquest nou paradigma, d’aquest nou model, d’aquest nou estil de cristianisme, que vol ser fidel a la seva essència, però més sensible a les instàncies crítiques de la cultura actual: –Primer: el cristià ha de saber què creu. Sembla natural. Però saber què creu vol dir també saber què no creu, o què ja no creu, encara que en el passat hagi anat, per dir-ho familiarment, en el mateix paquet que la fe. Perquè a vegades se’ns endossen als cristians creences ben estranyes (i el pitjor és que sovint cristians i no cristians les associen efectivament al cristianisme). Ja es veu que estic fent una invitació a discernir les creences cristianes (tant en matèria de fe com de moral) de manera reflexiva i ben informada. –Segon: el cristià ha de saber també per què creu. Llegim en el Nou Testament que ha d’estar preparat per donar raó de la seva esperança. I això, tant o més que per poder dir-ho als altres, per poder-s’ho dir a si mateix. La fe cristiana té la pretensió de ser raonable, de no ser irracional. Creure i pensar no solament no s’exclouen, sinó que s’impliquen mútuament. Hi

ha raons per creure en el Déu cristià. També per no creure-hi, és clar: ja Sant Tomàs n’indica lúcidament algunes. Però aquest mateix Sant Tomàs afirma que “el creient no creuria si no veiés que ha de creure”. La fe no és, doncs, com pensen molts, el grau zero de la raonabilitat. -- I tercer: en particular, el cristià ha de tenir molt clar que la seva fe és compatible amb la ciència moderna (amb totes les ciències, les naturals i les humanes). Sense regatejar-li, a la ciència, les competències en el seu camp. En efecte, la fe i la ciència tenen objectes diferents i es fan preguntes diferents. La ciència ens fa conèixer com és i com funciona el món (tant el món natural com el món humà), però amb els seus mètodes no pot resoldre cap de les qüestions de què parla la fe. Per exemple, si hi ha Déu o no hi ha Déu: la ciència és religiosament neutra i tots els científics segueixen en el seu treball els mateixos protocols, tant si creuen en Déu com si no hi creuen. El vell contenciós entre ciència i fe es basava en un malentès, consistent a pensar que la ciència i la fe pretenen respondre de manera competitiva a les mateixes preguntes, i a vegades en una temptació, la de fer passar per objecte de fe allò que no ho és o de fer passar per científic allò que no ho és. El cristianisme, en la nostra àrea geocultural, es troba actualment en un gran tombant, en què té l’opció d’aclimatar-se a la cultura moderna de manera semblant a com al segle II es va trobar en la necessitat d’aclimatar-se a la cultura grecoromana, una cultura que, amb la seva continuació a l’edat mitjana, és la que nosaltres ara considerem cultura occidental premoderna. En aquest sentit, penso que el futur del cristianisme es juga en una bona mesura a Europa (en general a Occident) i depèn de la seva capacitat de conviure amb una certa naturalitat amb l’etapa moderna de la cultura occidental, l’única en tot el planeta que ha acabat essent sistemàticament crítica. És una situació en què es trobaran també, tard o d’hora, totes les altres religions que vulguin sobreviure (per descomptat, quan parlo de modernitat no és pas que m’oblidi de l’anomenada postmodernitat, una etiqueta enganyosa que serveix simplement per designar el darrer tram, per ara, de la modernitat). La inculturació moderna del cristianisme que preconitzo no garanteix pas, però, per ella sola, el futur Església d’Urgell

29


Foto de grup dels guanyadors dels premis literaris “Homilies d’Organyà”, amb els homiletes d’enguany, les autoritats locals, Mn. Mauri i Mons. Vives.

d’aquesta religió a Occident. Tenir un relat actualitzat n’és, certament, una condició necessària, però no pas suficient. Li cal també, al cristianisme, recuperar confiança, vitalitat i capacitat de fascinació. Així i tot, és probable que aquest cristianisme que vol fer les paus amb tot allò que té de vàlid la cultura moderna sigui durant molt de temps (potser indefinidament), al nostre país i als països del nostre entorn, un cristianisme de diàspora (com se sol dir), minoritari, fruit, com ja he insinuat, d’opcions personals que van a contracorrent de l’ambient dominant, bé que amb la possibilitat de constituir una “minoria creativa” amb una certa capacitat de lideratge (però això tampoc és tan nou, ja que els cristians autèntics, amb una fe personalitzada, potser sempre han estat minoritaris, fins i tot en èpoques de cristianisme socialment majoritari). La meva reflexió d’avui ens ha portat, aparentment, lluny de les celebrades Homilies d’Organyà, però comparteix amb aquestes la voluntat d’expressar una visió cristiana en un moment històric determinat. Els actuals veïns d’Organyà, i els que avui ens hem aplegat en aquesta bonica vila, no som ni millors ni 30

Església d’Urgell

pitjors que els de fa vuit-cents anys. Els cristians d’ara compartim la fe dels nostres avantpassats medievals, però el nostre context cultural tan diferent li imposa, a aquesta fe, un nou estil. Nosaltres hem de fer-la conviure amicalment amb les evidències culturals d’avui: els valors democràtics, els sistema de llibertats, els drets humans, la igualtat de gènere, la laïcitat, la tolerància, la pau, la cura de la natura, la importància de la ciència, la immensitat de l’univers, la visió evolutiva de la realitat, la primacia de la consciència, el pluralisme religiós, l’esperit crític, la pèrdua de la ingenuïtat. I és en aquesta nova situació que crec que és possible i desitjable un cristianisme recentrat en l’essencial, amable, sobri, servicial, dialogant, ben integrat en el paisatge cultural, desacomplexat, amic de la llibertat i de la intel·ligència, creïble intellectualment i èticament, compromès amb totes les causes nobles de la humanitat, que sigui (com deia bellament el bon Joan XXIII) “com una font d’aigua fresca a la plaça del poble”. Així sia. Pere Lluís i Font


Descobreix “La Ruta de l’Atzar”a catalunya.com

és casa teva


“Sabem acollir els joves?” La Gna. Victòria Molins intervingué en el recés anual de Càritas per transmetre la seva experiència en l’acompanyament de joves en risc d’exclusió

L

a Gna. Victòria Molins va ser la ponent principal del recés anual de Càritas d’Urgell que es va fer el divendres 7 de setembre a la residència de la Sagrada Família d’Urgell a La Seu d’Urgell, presidit per l’Arquebisbe Joan-Enric, acompanyat del Delegat diocesà de Càritas d’Urgell, Mn. Jaume Mayoral, i els Directors de Càritas d’Urgell, Josep Casanova i Càritas Andorrana, Amadeu Rocamora, i amb l’assistència d’una seixantena de voluntaris i treballadors de les diferents Càritas parroquials i de Càritas Nacional d’Andorra. L’Arquebisbe Joan-Enric va presentar la Gna. Molins tot destacant la seva tasca al costat dels joves, dels presos i de les dones al barri

del Raval de Barcelona, on viu amb la seva comunitat de la Companyia de Santa Teresa de Jesús. De la seva banda, la Gna. Victòria Molins va posar èmfasi en la seva ponència en què “si els joves han de ser una prioritat de l’Església i els

“Els joves més pobres i desfavorits han de ser una prioritat per a Càritas i per a tots els que vivim un compromís cristià” (Gna. Molins) pobres són els preferits de Déu, els joves més pobres i desfavorits han de ser una prioritat per a Càritas i

per a tots els que vivim un compromís cristià”. Per a la Gna. Molins és de suma importància reconèixer la realitat, interpretar-la i integrar-la; i per això, a partir de la seva pròpia experiència personal, va proposar aplegar el jovent en tres grups diferenciats: els joves amb inquietuds, una majoria de joves sense inquietuds aparents, i un tercer grup de joves “nini” que tot sovint acaben en la marginació. Els joves es mostren amb inquietuds, més enllà de les aparences, i cal ser capaç d’interpretar els senyals positius que ofereixen i aprofitar-los per atreure’ls a la persona de Jesús, perquè estan oberts a fer el bé i els atreu l’acció solidària. Potser aquest interès per un món més just és un

El patrimoni de les nostres parròquies a l’abast de tots Visiteu les nostres mostres permanents, amb peces de gran bellesa. Un retall de la nostra història i de la nostra cultura. museudiocesa@bisbaturgell.org Telèfon 973 35 32 42 Horari visites estiu: de 10 a 13 h. i de 16 a 19 h. 32

Església d’Urgell


primer pas per començar a transmetre la fe. També féu un repàs dels trets característics de les noves generacions, a partir dels estudis del sociòleg catòlic Javier Elzo: es tracta de famílies menys nombroses que les d’abans, hi ha molts fills únics, l’adolescència es caracteritza per començar abans i acabar més tard, usen les noves tecnologies per comunicar-se, provenen de moltes ètnies i cultures d’origen, viuen en famílies més fràgils, tendeixen a banalitzar les drogues i l’alcohol, associant aquest darrer amb la diversió nocturna... Per a ells és important la relació amb els amics, el temps lliure i la política i se senten allunyats del treball i la religió. Per als que tenen estudis primaris, el més important és guanyar diners; i per als universitaris, l’important és la parella, la vida sexual i la política. Pertanyen menys a les associacions i són pocs els que volen canviar la societat. La ponent animà els responsables de Càritas a ser capaços d’estar atents a les necessitats dels joves, a escoltar-los i acompanyar-los, especialment aquells amb importants carències afectives o familiars, atès que Càritas és una institució d’Església valorada i reconeguda pel conjunt de la societat i, per tant, pot ser una opció atraient per a aquells que volen posar el seu granet de sorra a l’hora de dur a terme actes de servei vers els més desafavorits i necessitats. Posteriorment, tingué lloc un treball per grups amb preguntes sobre les actituds que el Papa Francesc ofereix per a treballar amb els joves a partir de cinc verbs: “primerejar”, “involucrar-se”, “acompanyar”, “fructificar” i “festejar”. Els diferents grups posaren en comú el treball realitzat per cadascun d’ells, tot destacant els aspectes positius i negatius que es copsen des de Càritas en el treball amb els joves. A continuació, va tenir lloc a la capella de la residència una celebració

A dalt, d’esquerra a dreta, Josep Casanova, la Gna. Molins, Mons. Vives i Mn. Mayoral, a la taula presidencial del recés anual de Càritas d’Urgell, al qual va assistir una seixantena de persones (a sota)

eucarística presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric i concelebrada per Mn. Mayoral; pel Delegat d’Ensenyament, Mn. Josep Chisvert; pel Consiliari de la Federació d’Esplais Santa Maria de Núria, Mn. Joan Pau Esteban; i per Mn. David Codina. A l’homilia, l’Arquebisbe glossà les lectures proclamades en aquell dia, que insistien en la necessitat de ser audaços i atrevits per buscar camins nous perquè la fe pugui ser coneguda i estimada pels joves, i recordà com tot treballador de Càritas hauria de

poder dir el que Sant Pau afirmava: “germans, que la gent no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha proposat. Doncs bé, dels administradors, l’únic que n’esperem és que siguin fidels”. Acabada l’Eucaristia tingué lloc un dinar de germanor on els treballadors i voluntaris de Càritas d’Urgell ofrenaren un petit obsequi a l’Arquebisbe Joan-Enric pels seus 25 anys de ministeri episcopal, que es compliren el dia 5 de setembre. Església d’Urgell

33


“Andorra té ànima: Meritxell”

“L’

ànima d’Andorra és i la Massana al Roc de la Salve, a milers i milers de pelegrins en el Meritxell”, em respon envistes del Santuari, despleguen la caminar de més de vuit segles, és el Pol petit. L’afirma- bandera i hi posen la veu: “Salve Re- el reconeixement que “Meritxell és ció m’emociona. Em du a treure gina...” Mossèn Cinto s’endinsa fins l’ànima d’Andorra”. Hi pelegrinen la pols dels llibres de filosofia de al fons de l’ànima andorrana pujant les mares per donar gràcies per la quan estudiava al Seminari de La als llacs dels Pessons. Contempla: fecunditat. Els infants i joves per manSeu d’Urgell. Hi rellegeixo: “l’ànima “damunt son front llueixen / los dotze tenir neta la mirada (“la fe d’Andorra és el joiell que guarda gelosament estanys Pessons, corona hermosa, / guardeu”). Quan perillava la unitat els sentiments, les emocions, l’alè que de brillants i gemmes li ofereixen del poble per la crisi econòmica de dels desigs, les vivències que han / aqueixes cimes on lo cel reposa”. final del segle XIX, el Consell General solcat la nostra memòria, la sensibilitat davant la bellesa, l’anhel de la creació artística, la profunda necessitat de ser estimat i d’estimar. I, a la base de tota aquesta riquesa, la comunió instintiva amb la Transcendència, gràcies a la qual l’ànima es transfigura amb l’Ànima, que és el respir de vida que anima tots els éssers vivents”. Meritxell és l’ànima d’Andorra perquè és aquella part vital de l’ésser que la tecnologia mai no podrà reemplaçar. Per sentir en la pròpia pell que “Meritxell és l’ànima d’Andorra” ens cal la innocència d’un ainista com el Pol o els mots dels poetes. Suara, aquests ho faran comprendre al nostre món. Mossèn Cinto Verdaguer Meritxell és l’ànima d’Andorra perquè és aquella part vital de l’ésser que la tecnologia mai no podrà reemplaçar. contempla com la Goja de Garzan s’envola cap a Meritxell Paul Claudel s’omple –ens omple– treu forces de l’ànima i la proclama “desnie-se’n la fada a la bona hora / de la Llum de Migdia (Meridiem): amb unanimitat, el 23 d’octubre millor reina i senyora / en Meritxell “És migdia. Veig l’església oberta. de 1873, Patrona. L’aclama: “que trobaren estes Valls”, deixant-nos Cal entrar. Mare de Jesús, no vinc sou d’Andorra el tresor”. El poble abans un llac que esdevé una font pas a pregar. No tinc res per oferir, celebra el retorn de la pau a Europa d’argent. Avui, llac de Fontargent. Des ni res per demanar. Vinc únicament, amb la coronació del 8 de setembre del cim emblemàtic de Casamanya, Mare, a mirar-vos. Mirar-vos i plorar de 1921 (“Com a reina us coronaren escolta la melodia de les aigües de de felicitat, sabent això que jo sóc el / vostres pobles andorrans”). I si el les dues Valires, la del Nord i la de vostre fill i que Vós sou aquí. Mare dia a dia dels ciutadans d’Andorra és l’Orient, visualitzant que són “la for- de Jesús, rebeu el meu agraïment”. Meritxell, per la seva Festa Major el mosa lira que canta a la Mare de Déu “Ja des de l’edat mitjana / per les poble i els seus representants volen de Meritxell”. Els pelegrins d’Ordino Valls sempre vetlleu”. El cant de ser “a la casa pairal” perquè, com va 34

Església d’Urgell


escriure el filòsof Apuleu al segle II, “un a un l’ésser humà és mortal, però tots junts il·luminem el món, salvem la humanitat”. L’ADN de l’ànima és animar. A Andorra el temps es divideix en abans de Meritxell i després de Meritxell, amb l’obertura d’un nou curs. La Festa de Meritxell és la paràbola d’una aturada davant la Patrona per caminar amb ànims renovats cap

Els qui estimem Meritxell som persones compromeses que busquem el bé del poble i amb Ella ens sentim forts endavant. La fe en Maria de Meritxell no ha de buscar falses seguretats, esperant miracles, i menys encara un fanatisme supersticiós, sense estar disposats a posar la col·laboració que Déu vol, com Ella féu. Meritxell és una noia canillenca, de poble, camperola, muller d’un fuster, senzilla mare de família pagesa, que sap quines són les dificultats de cada dia. Des del cimal de Meritxell escolta el clam del poble, perquè Ella és del poble. Ens allarga la seva mà oberta perquè Ella sap ben bé què és sofrir, què és la solitud, el dolor, l’opressió. Els qui estimem Meritxell no vivim una fe alienant; som persones compromeses que busquem el bé del poble i amb Ella ens sentim forts, esperançats, solidaris, encoratjats de totes les causes justes. Contemplo, com féu Paul Claudel, la meva Confident. Em confia que la fe del poble no pot quedar en paraules boniques. Necessita concretar-se. Ella amb el Nen als braços encoratja els joves monitors i monitores a caminar amb els infants d’Andorra cap endavant amb l’única arma eficaç: l’educació en valors humans i cristians. Gràcies, Meritxell, per donar-nos més identitat! Mossèn Ramon de Canillo

El raconet de la mística

Com accedir al nucli de la fe

L’

estudi d’un tractat de Teologia, perquè és un exercici de raonament, no ens porta a l’acte de fe. Les conclusions de les tesis teològiques no van més enllà d’un acte humà, fruit d’un bon exercici de la disciplina de la lògica. Com a màxim, ens ajuda a remoure obstacles i a convèncer-nos que els misteris en qüestió poden acceptar-se, doncs no repugnen a la raó ni tampoc inclouen entre ells contradicció evident. Llavors la raó esdevé una guia valuosa per al discerniment entre l’acceptació del misteri i l’opció de negar-lo, però mai no serà la pedra angular de l’acte de fe. L’acte de fe neix en la profunditat de l’ésser humà i abasta la totalitat de les facultats, tan psíquiques com físiques. El subjecte que s’obre a l’acte de fe és la persona humana, el jo profund, que fa com si es llancés al buit perquè no pot demostrar ni el sí ni el no amb evidencia. De fet, però, l’acte de fe no és caure al buit, perquè el misteri ens és tramés per un missatger fiable i perquè el contingut que ell ens proposa no conté cap contradicció insalvable. L’objecte nuclear de la fe ens arriba sempre com una bona notícia, com un missatge tramés per un enviat, sense arguments ni explicacions de cap mena. Abraham tingué una visió i escoltà aquestes paraules: “surt de la teva terra i de la casa dels teus pares i ves a la terra que jo et donaré. De tu en faré un poble més nombrós que els estels del cel i que els grans de sorra de la vora del mar”. Abraham

ho cregué i, per això, és conegut com el pare de la fe. De manera semblant li ocorregué a Moisès: “descalça’t, que la terra que trepitges és terra sagrada”. Li fou dit davant l’esbarzer en flames. I hi afegí la veu: “Jo sóc el qui sóc”. Moisès ho cregué i fou enviat a Egipte per conduir el poble hebreu a la llibertat. Arribat davant dels

L’acte de fe neix en la profunditat de l’ésser humà i abasta la totalitat de les facultats, tan psíquiques com físiques hebreus, els digué: “Jo sóc m’envia a vosaltres”. El poble el cregué i es produí l’alliberament. Després, la història del poble d’Israel es mou sempre al so de la veu dels profetes, que són els enviats oportuns en cada moment per mantenir encesa la flama de la fe, interpretar-la i viure en cada moment la voluntat de Déu, que els ha elegit. Per això fou dit: “que en són, de bonics, els peus del missatger de bones noves”. Al Nou Testament, s’empra del mateix mètode pedagògic: l’Arcàngel a Maria, els àngels als pastors, els somnis a Josep, els àngels al peu del sepulcre, les dones als apòstols i els apòstols a evangelitzar tot el món, dient: “Jesús de Natzaret ha ressuscitat d’entre els morts”. Encara avui creiem pel testimoni dels enviats. “Més sortosos els qui, sense veure, creuran.” Mn. Enric Prat Església d’Urgell

35


Dietari 425 ANYS DE LA DIÒCESI DE SOLSONA Diumenge 2 de setembre, la Diòcesi germana de Solsona va celebrar els 425 anys de la seva creació per part del Papa Climent VIII amb una Eucaristia d’acció de gràcies a la Catedral de Santa Maria de Solsona, presidida per l’Arquebisbe metropolità de Tarragona, Mons. Jaume Pujol; concelebrada pel Bisbe diocesà, Mons. Xavier Novell; l’Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives; i el Bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova; i participada pel clergat, membres de la vida consagrada i fidels vinguts d’arreu del territori diocesà. L’Arquebisbe de Tarragona va destacar a l’homilia la joia per tota la vida diocesana viscuda en aquests segles i la gràcia que Déu continuarà donant per al futur evangelitzador. També el Bisbe Xavier Novell va remarcar les vicissituds viscudes, que han estat superades amb tenacitat i fidelitat. La Diòcesi de Solsona es formà amb territori i Parròquies sobretot del Bisbat d’Urgell i també del Bisbat de Vic, i fou elevada a Catedral Basílica l’església de Santa Maria de Solsona, que manté la sagrada imatge de la Mare de Déu del Claustre, una bella peça del segle XIII, exponent del millor romànic català, de gran devoció a Solsona i 36

Església d’Urgell

L’Arquebisbe d’Urgell concelebrà l’Eucaristia d’acció de gràcies pels 425 anys de la Diòcesi de Solsona.

arreu del territori diocesà. Des de Berga fins a Mollerussa, i des d’Anglesola fins a Saldes, la Diòcesi comprèn 174 Parròquies servides pastoralment per 78 preveres diocesans, i s’estén en 3.536 km quadrats, on actualment hi viuen 142.613 habitants.

LES VALLS DE VALIRA AGRAEIXEN A MN. ROSSEND ROCA EL SEU SERVEI PASTORAL La Parròquia de Sant Serni d’Anserall i els pobles de Les Valls de Valira van oferir el diumenge 2 de setembre un senzill acte d’homenatge a Mn. Rossend Roca i Jaumot (El Pla de Sant Tirs 1932) en agraïment i reconeixement per la seva dedicació i el servei pastoral d’aquestes comunitats en els darrers

anys. Mn. Roca resideix toral d’un sacerdot. En actualment a la Residència acabar aquest acte es va Sant Ermengol del Seminari cloure la celebració amb diocesà d’Urgell, a La Seu un concert de peces musicals diverses interpretades d’Urgell. L’Eucaristia d’acció de per una jove soprano de la gràcies fou presidida pel contrada. Vicari general, Mn. Josep M. Mauri, i concelebrada pel mateix Mn. Rossend Roca. En acabar la celebració, l’Alcalde de Les Valls de Valira, Ricard Mateu, va adreçar unes paraules de gratitud a Mn. Roca i li va lliurar una placa commemorativa en nom de tots els fidels. Mn. Roca va rebre emocionat i agraït aquest Mn. Roca (a l’esquerra) rebé dels fidels de Les Valls de reconeixement al Valira una placa en agraïment per la seva dedicació i lliurament pas- pel seu servei pastoral.


FESTA DE LA MARE DE DÉU DE L’HORTA El diumenge 2 de setembre es va celebrar a Ivars d’Urgell la XXXIV Festa de la Mare de Déu de l’Horta amb una Eucaristia a l’exterior de l’ermita, presidida pel Rector, Mn. Carles Albert Ospina, solemnitzada pel cor parroquial de Boldú, i amb la participació d’unes tres-centes persones. Al llarg de la celebració es va fer la presentació d’ofrenes per part de les entitats socials i culturals del poble i, en acabar, els presents van poder venerar la imatge estimada de la Mare de Déu al cambril. Tant Mn. Ospina com el President de l’Associació Amics de l’Horta, Enric Saltiveri, van tenir unes paraules de record i agraïment per la persona de Mn. Lluís Baro, Rector de la Parròquia d’Ivars des de 1976 fins al 1991, que va morir el passat 26 d’agost a La Seu d’Urgell, als 87 anys d’edat i 63 de ministeri presbiteral, i que

Unes tres-centes persones van participar a l’Eucaristia en la festa de la Mare de Déu de l’Horta.

fou l’impulsor principal d’aquesta festa mariana que se celebra anualment cada primer diumenge de setembre des de fa 34 anys i és considerada com la festa gran de la Patrona d’Ivars, la Mare de Déu de l’Horta. En finalitzar, l’Associació va oferir un refrigeri popular al Parc de la Creu i es va efectuar el sorteig de diversos obsequis donats per les empreses col·laboradores del poble.

Els seminaristes del SMI compartiren tres dies de convivències a la Diòcesi de Solsona.

CONVIVÈNCIES D’INICI DE CURS DELS SEMINARISTES DEL SMI El dies 5, 6 i 7 de setembre van tenir lloc a la residència del Seminari de Solsona les convivències d’inici del curs 2018-2019 del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya (SMI), que aplega els seminaristes de les set Diòcesis de la Província eclesiàstica Tarraconense. Van estar acompanyats per l’Ar-

quebisbe d’Urgell i Bisbe delegat per al SMI, Mons. Joan-Enric Vives, i pel Bisbe diocesà de Solsona, Mons. Xavier Novell, amb el nou Equip de formadors del Seminari: Mn. Javier Vilanova, Rector; Mn. Gabriel Casanovas, Vicerector; i Mn. Jaume Gené, Director espiritual, als quals es va incorporar en aquells dies el qui serà Tutor d’estudis, Mn. Joaquim Blas, prevere de Lleida i Vicedegà de la Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes. Durant aquests tres dies van ocupar-se d’acollir els cinc nous seminaristes i fer una reflexió motivada i contemplativa de la vocació pròpia i de les activitats de l’estiu. També van seguir una conferència, amb el posterior col·loqui, sobre el Sínode de la Joventut que es farà a l’octubre; i amb el Delegat de Joventut de Solsona, Marc Trulls, van aprofundir sobre el nou curs i les seves exigències, i van acollir els nous serveis per a la comunitat. Finalment, participaren en un recés de tot un matí predicat pel Bisbe Xavier Novell. Durant aquells dies van aprofundir en el coneixement de la ciutat i la Diòcesi de Solsona, amb l’acompanyament del mateix Bisbe Xavier, del Vicari general, Mn. Josep M. Vilaseca; del Delegat de Patrimoni, Carles Freixes; i del Director del Museu diocesà, Mn. Lluís Prat. També visitaren el Santuari d’El Miracle, acollits per la comunitat de monjos benedictins i el seu Prior, P. Xavier Poch, OSB, on hi participaren Església d’Urgell

37


QUÈ HA ESTAT LA TROBADA MUNDIAL DE LES FAMÍLIES?

L

a Delegació diocesana de Família i Vida ha elaborat el següent resum del que ha representat la Trobada Mundial de les Famílies que es va dur a terme a Dublín (Irlanda) del 21 al 26 d’agost sota el lema: “L’Evangeli de la família: alegria per al món”. Aquest esdeveniment internacional, que té lloc cada tres anys, va congregar famílies de tot el món per celebrar, resar i reflexionar sobre la importància del matrimoni i la família com a pedra angular de les nostres vides, la societat i l’Església. Esmentem a continuació algunes de les intervencions i reflexions més importants que el Sant Pare ha compartit amb les famílies participants a la trobada: • “L’Església és efectivament una família de famílies, i sent la necessitat d’ajudar les famílies en els seus esforços per respondre fidelment i amb alegria a la vocació que Déu els ha donat en la societat”. • “L’Evangeli ens recorda que la veritable pau és, en definitiva, un do de Déu; brolla dels cors guarits i reconciliats i s’estén fins a abraçar el món sencer”. • “Desitjo que la gravetat dels escàndols dels abusos, que han fet emergir les faltes de molts, serveixi per a recalcar la importància de la protecció dels menors i dels adults vulnerables per part de tota la societat”.

38

Església d’Urgell

• “És molt important escoltar els ancians, els avis. Tenim molt a aprendre de la seva experiència de vida matrimonial, sostinguda cada dia per la gràcia del sagrament. Desitjo preguntar-vos: us heu barallat molt? Però, això forma part del matrimoni! Un matrimoni que no renyeix és una mica avorrit… Poden volar també els plats, però hi ha un secret: fer les paus abans que acabi el dia. I per a fer les paus no és necessari un discurs, n’hi ha prou amb una carícia. I sabeu per què és important? Perquè si no es fan les paus abans de ficar-se al llit, la “guerra freda” de l’endemà és massa perillosa”. • “El matrimoni no és simplement una institució, sinó una vocació”. • “Certament hem de reconèixer que avui no estem acostumats a alguna cosa que duri realment tota la vida. Si l’amor no es fa créixer amb amor, dura poc. Aquest “per a tota la vida” és un compromís per fer créixer l’amor, perquè en l’amor no existeix res provisional”. • “Sabem que l’amor és el que Déu somia per a nosaltres i per a tota la família humana. Per favor, no ho oblideu mai”. • “El primer i més important lloc per a transmetre la fe és la llar: s’aprèn a creure a la llar gràcies al serè i quotidià exemple dels pares que estimen el Senyor i confien en la seva

paraula. Aquí, a la llar, ben bé podem anomenar la família Església domèstica”. • “Que els vostres fills us vegin així, que us acaricieu, que us doneu petons, que us abraceu; això és molt bell, perquè aprenen així aquest dialecte de l’amor que és la fe”. • “Per tant, és important, que reseu junts en família, parleu de coses bones i santes”. • “No hi haurà una revolució de l’amor sense una revolució de la tendresa”. • “Teniu la gràcia de contemplar les ferides de Jesús en les persones necessitades, en aquelles que sofreixen, que no són felices o que no tenen res, o que estan plenes de vicis i defectes”. • “Segueixo encoratjant els pares que bategin els seus fills el més aviat possible, perquè puguin formar part de la gran família de Déu”. • “Déu vol que cada família sigui un far que irradiï l’alegria del seu amor al món”. • “M’agrada dir que a les famílies necessitem aprendre tres paraules: “perdó, per favor i gràcies”. • Sense l’hàbit de perdonar, la família emmalalteix i s’enfonsa gradualment. Gestos petits i senzills de perdó, renovats cada dia, són la base sobre la qual es construeix una sòlida vida familiar cristiana”. • “Perdonar significa donar una mica d’un ma-

teix. Jesús ens perdona sempre”. • “Com ensenyava un bon sacerdot irlandès: “la família que resa unida es manté unida”, i irradia pau. Una família així pot ser un suport especial per a altres famílies que no viuen en pau”. • “L’amor de Crist, que ho renova tot, és el que fa possible el matrimoni i un amor conjugal caracteritzat per la fidelitat, la indivisibilitat, la unitat i l’obertura a la vida.” • “Aquesta cultura que vivim avui que ho descarta tot, descarta tot el que no serveix. Descarta els nens perquè molesten, els vells perquè no serveixen. Solament l’amor ens salva d’aquesta cultura del descart”. • “Una Església que no es preocupa per l’aliança entre generacions acabarà mancada del que realment importa: l’amor. Els nostres avis ens ensenyen el significat de l’amor conjugal i parentiu. Ells mateixos van créixer en una família i van experimentar l’afecte dels fills, dels germans... Per això són un tresor d’experiència i saviesa per a les noves generacions”. • “Que la Mare de Déu miri amb misericòrdia tots els membres de la família del seu Fill que sofreixen. Resant davant la seva imatge, li he encomanat, de manera particular, tots els supervivents, víctimes


en l’Eucaristia presidida per Mons. Vives, i dipositaren la seva vocació en les mans de la Verge Maria del Miracle.

EUCARISTIA I CONVIVÈNCIA DEL PERSONAL DEL COL·LEGI SANT ERMENGOL

d’abusos per part de membres de l’Església a Irlanda”. • “Desitjo dirigir una salutació especial als homes i dones que estan a les presons d’aquest país, i agrair en particular a aquells que m’han escrit sabent que venia a Irlanda. M’agradaria dir-vos: estic a prop vostre, molt a prop. Us asseguro, a vosaltres i als vostres familiars, la meva proximitat i la meva oració. Que Maria, Mare de Misericòrdia, us conforti en la fe i en l’esperança. Gràcies”. • “Volem comprometre’ns a viure plenament la nostra vocació per ser, segons les commovedores paraules de Santa Teresa de l’Infant Jesús, “l’amor en el cor de l’Església”“. • “L’amor que hem conegut en Jesucrist, que s’ha encarnat al nostre món per mitjà d’una família i que a través del testimoniatge

de les famílies cristianes té el poder, a cada generació, d’enderrocar les barreres per reconciliar el món amb Déu, és aquell amor que fa de nosaltres el que des de sempre estem destinats a ser: una única família humana que viu unida en la justícia, en la santedat, en la pau”. • “Naturalment, sempre hi haurà persones que s’oposaran a la Bona Notícia, que “murmuraran” contra les seves “paraules dures”. Però, com a Sant Columba i els seus companys, que van afrontar aigües gelades i mars tempestuosos per seguir Jesús, no ens deixarem influir o desanimar mai davant la mirada freda de la indiferència o els vents tempestuosos de l’hostilitat”. • “La transmissió de la fe en la seva integritat i bellesa representa un desafiament significatiu

en el context de la ràpida evolució de la societat”. • “La Trobada Mundial de les Famílies ens ha donat una gran esperança i ens ha estimulat sobre el fet que les famílies són cada vegada més conscients del seu paper únic en la transmissió de la fe”. • “Al mateix temps, les escoles catòliques i els programes d’educació religiosa continuen exercint una funció indispensable en la creació d’una cultura de la fe i d’un sentit del qual tots som missioners”. • “Que en els vostres esforços diaris per ser pares i pastors de la família de Déu en aquest país, sigueu sostinguts sempre per l’esperança que es fonamenta en la veritat de les paraules de Crist i en la seguretat de les seves promeses. En tot temps i lloc, aquesta veritat ens fa lliures”. Delegació de Família i Vida

Divendres 7 de setembre, després d’uns dies intensos de preparació del nou curs, el personal del col·legi Sant Ermengol es va aplegar a la capella del centre per participar de l’Eucaristia presidida per Mn. Pepe Chisvert, Delegat d’Ensenyament del Bisbat d’Urgell. La celebració fou preparada per l’equip de pastoral del centre i animada pel grup de professors músics. Mn. Chisvert glosà l’episodi bíblic de la trobada de Jesús amb la samaritana, el qual ens parla de l’aigua que ens dóna vida per sempre, i ens fa evocar el lema de l’Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell per als propers quatre anys: “Optem per la vida”. A l’homilia va encoratjar el personal docent i no docent (“a l’escola tots som educadors”, va afirmar) a donar vida als alumnes amb la feina i el testimoni de cada dia; destacà que “l’educador ha de transmetre coneixements però, sobretot, ha de fer créixer els alumnes com a persones”; i va insistir en la importància de la tasca educativa en la formació dels nens i joves d’avui, ciutadans del futur. L’”Ave de Meritxell” acomiadà els participants al final de la celebració. Església d’Urgell

39


Mn. Chisvert presidí l’Eucaristia d’inici de curs per al personal del col·legi Sant Ermengol.

Després de l’Eucaristia, una foto de grup, un joc de pistes per les installacions de l’escola i un aperitiu van completar una jornada de convivència molt gratificant, que es clogué amb els millors desigs per al nou curs.

TROBADA A TARTERA DEL PROFESSORAT DE L’ESCOLA REGINA CARMELI DE RUBÍ El 10 de setembre, la Residència Immaculada de Tartera, a Prats i Sansor (Cerdanya), acollir les convivències d’inici del nou curs del professorat de l’escola Regina Carmeli, de

les religioses Carmelites de Sant Josep a Rubí. Participaren de l’Eucaristia preparada per l’equip de pastoral de l’escola, presidida per l’Arquebisbe d’Urgell i concelebrada per Mn. David Codina, en la qual es posà en relleu el lema del curs, que vol renovar el cor de tot el personal, docent i no docent, de l’escola. L’Arquebisbe Joan-Enric valorà la tasca dels educadors i els demanà que deixessin que Déu els omplís amb la seva gràcia i la seva llum, per millor servir els alumnes. Destacà l’amor pacient envers tots, la confiança en la missió rebuda i el goig de recomençar cada

El nou Rector del Seminari diocesà, Mn. Casanovas (al centre), amb dos dels seminaristes d’Urgell.

dia en la tasca de sembrar virtuts. També demanà que unissin servei educatiu i desvetllament de tots els camps de vida i necessitats del nois i de les famílies, inclosos el social i l’espiritual, i que siguin escola unida on llueixi l’amor. Finalment, posà en valor l’elogi que el Premi Nobel de Literatura de 1958, Albert Camus, féu del seu mestre de primària, que l’ensenyà a llegir, i tot seguit beneí el nou curs. La jornada es completà amb jocs per grups, amb el propòsit de fomentar la convivència i el sentit d’equip, i un dinar de germanor.

Mons. Vives acompanyà el professorat de l’escola Regina Carmeli en les convivències d’inici de curs a Tartera.

40

Església d’Urgell

INICI DEL CURS AL SEMINARI DIOCESÀ D’URGELL Dimecres 12 de setembre començà el curs 2018-2019 al Seminari diocesà d’Urgell, el primer de Mn. Gabriel Casanovas i Vila com a nou Rector, que ha succeït en el càrrec a Mn. Ignasi Navarri i Benet, i que comptarà enguany amb tres seminaristes interns: Martín Candela, Alejandro Vargas i Paul Berrío, que cursaran quart de teologia, segon/ tercer de teologia i primer de filosofia respectivament, a les Facultats de Filosofia i de Teologia de Catalunya, amb seu a Barcelona.


Mn. Casanovas és també des d’aquest curs Vicerector del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya, amb seu al número 49 del carrer Casp de Barcelona, on resideixen tots els seminaristes estudiants de les set Diòcesis de la Província Tarraconense, i alhora cursarà estudis d’Història a la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí, de Barcelona. Encomanem a Déu tots els formadors i professors, i especialment els seminaristes, en aquest nou curs.

“ELS JOVES, PRESENT DE LA SOCIETAT I DE L’ESGLÉSIA” La Comissió Episcopal de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i la Fundació “Pablo VI” van organitzar a Madrid, del 10 al 12 de setembre, unes jornades de formació amb el títol “Els joves, present de la societat i de l’Església”. Hi va participar una vuitantena de persones vingudes de diferents Bisbats del territori espanyol, entre les quals Mn. Jaume Mayoral, Delegat episcopal de

Els Secretaris generals i els Ecònoms i Delegats diocesans d’Economia de les deu Diòcesis amb seu a Catalunya es van reunir al Seminari Conciliar de Barcelona.

Càritas del Bisbat d’Urgell. Mons. Atilano Rodríguez, Bisbe de SigüenzaGuadalajara i President de la Comissió Episcopal de Pastoral Social, destacà en l’acte inaugural que ens trobem en un moment molt important pel que fa a la relació de l’Església amb els joves: ens cal treballar frec a frec amb ells, amb paciència i humilitat, i, sobretot, ens cal saber escoltar-los més i millor. Tot seguit, el salesià Rossano Sala, Secretari especial per al proper Sínode dels Bisbes sobre els joves, pronuncià la conferència inaugural, titulada “El Sínode, un signe d’esperança per a la Joventut”, en la qual va

A les jornades de formació “Els joves, present de la societat i de l’Església” es van abordar diferents aspectes de la relació de l’Església amb el jovent.

oferir una perspectiva de tot el procés sinodal fins al dia d’avui, tot destacant la participació d’uns 200.000 joves d’arreu del món en les consultes obertes prèvies, l’aportació dels quals s’han tingut present a l’hora d’elaborar la documentació per als pares sinodals. Després, a partir de l’“instrumentum laboris” del Sínode (la traducció al català és a la pàgina web del Bisbat) va anar desenvolupant els temes emergents de pastoral social que hi són recollits, subratllant especialment l’atenció que cal tenir envers els “joves pobres” de la nostra societat i de les nostres comunitats parroquials. Entre les diferents aportacions de les jornades cal destacar la xerrada del sociòleg Juan María González Anleo, que va exposar la realitat dels joves en la nostra societat en els darrers quaranta anys, una crònica que cal tenir present davant el gradual allunyament dels joves de l’Església. També es van organitzar un seguit de taules rodones amb joves cristians que treballen en diferents àmbits:

política, laboral, entitats humanitàries, temps de lleure... El seu testimoni va ajudar a escatir què necessiten els joves i què poden aportar a la realitat social i eclesial. De la seva banda, el Director del Departament de Pastoral Juvenil de la CEE, Raúl Tinajero, prevere de Toledo, va parlar de la relació que hi ha entre la Doctrina Social de l’Església i la pastoral juvenil, i la necessitat de complementar-se per transformar el món amb actitud de “mirar cap enfora”, tal com diu el Papa Francesc. Una pastoral que ha de sortir a la perifèria per atendre els joves, i especialment aquells que més necessiten d’un missatge d’esperança i de salvació.

REUNIÓ DELS SECRETARIS GENERALS I ECÒNOMS DE LES DIÒCESIS AMB SEU A CATALUNYA El 13 de setembre va tenir lloc al Seminari Conciliar de Barcelona la reunió dels Secretaris generals i Cancellers amb els Ecònoms i Delegats diocesans d’EcoEsglésia d’Urgell

41


nomia de les deu Diòcesis amb seu a Catalunya. Era una petició que els feia la Conferència Episcopal Tarraconense (CET). Van presidir la reunió l’Arquebisbe d’Urgell i Secretari de la CET, Mons. Joan-Enric Vives; i Mons. Francesc Pardo, Bisbe de Girona, Responsable de l’àmbit d’Economia de la CET i Vocal del Consell d’Economia de la Conferència Episcopal Espanyola. Actuà de secretari Mn. Norbert Miracle, Vicesecretari de la CET, i hi acudiren tots els convocats, excepte un ecònom. Fou l’ocasió per al treball coordinat amb els responsables renovats que s’han donat en algunes Diòcesis. Es van tractar qüestions dels seus respectius àmbits, entre les quals la memòria d’activitats de l’Església a Catalunya, la propera Jornada de Germanor de l’11 de novembre, les immatriculacions, l’aplicació que es va fent de la Llei de transparència i de la protecció de dades, així com l’aplicació de la Llei de centres de culte, entre d’altres qüestions. El bon clima de comunió i de compartició que s’hi va donar aconsella que es mantinguin aquestes reunions, que ajuden a enfocar amb major unitat els reptes en els camps de la pastoral.

FESTA DE L’EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU A PONTS El 14 de setembre, Ponts celebrà la seva Festa Major en honor a la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, que 42

Església d’Urgell

A la celebració de l’Exaltació de la Santa Creu, Mn. Mayoral va parlar de com la creu del Crist ens vol conduir a l’alegria de la salvació.

va començar a les 11 del matí amb la inauguració, a la Sala d’Actes de l’Ajuntament, de l’exposició “L’obra col·lectiva i social: Sant Pere de Ponts”, un recull fotogràfic de les actuacions fetes a la Col·legiata de Sant Pere, així com la tasca dels Amics de Sant Pere de Ponts per a salvaguardar l’edifici i reconstruir-lo. També es pot veure a l’exposició una maqueta de suro de l’església, feta per Mn. Sebastià Codina, prevere del Bisbat de Vic, que l’ha regalat als Amics de Sant Pere i al poble de Ponts. La inauguració fou presidida per l’Alcaldessa de Ponts, Maria Alba Basoma; la Presidenta dels Amics de Sant Pere, Paquita Bernaus, que adreçà unes paraules als assistents; i per Mn. Jaume Mayoral, Rector de la Parròquia. A migdia va tenir lloc la Missa de Festa Major, amb la presència dels membres de la corporació municipal presidits per l’Alcaldessa, i de la diputada Montserrat Fornells i altres convidats. També s’hi va fer present en la comitiva que acom-

panyava les autoritats la Colla Gegantera de Ponts, tal com mana la tradició. La Coral Pontsicana va acompanyar amb els seus cants la litúrgia de la celebració, presidida per Mn. Bonifaci Fortuny i concelebrada per Mn. Ramon Balagué, Arxiprest de l’Urgell Mitjà, així com pel grup de preveres i el diaca de la zona del Segre Mitjà. A l’homilia, Mn. Mayoral va parlar de com la creu del Crist ens vol conduir a l’alegria de la salvació, amb unes paraules dedicades a aquells que busquen amb el seu servei i la seva en-

trega la felicitat i l’alegria per als altres. Acabada la missa la coral va cantar els goigs en honor de la Santa Creu mentre els fidels passaven a venerar la imatge del Crucificat que hi ha al cambril de la capellà del Santíssim. A la sortida de l’ofici religiós, els assistents es van desitjar una bona i joiosa Festa Major. Tot seguit, el grup de preveres van compartir amicalment el dinar, tot aprofitant per poder acompanyar-se una estona més i parlar de diferents temes sobre els serveis parroquials i la pastoral a l’Arxiprestat de l’Urgell Mitjà.

CATALÒNIA SACRA DIFON EL ROMÀNIC DE SANTA MARIA DE COVET Un bon grup de persones van assistir el dissabte 15 de setembre a la visita guiada de l’església de Santa Maria de Covet, al Pallars Jussà, organitzada pel Bisbat d’Urgell i Catalonia Sacra. La Dra. Imma Lorés, especialista en història de l’art

La Dra. Lorés explicà als visitants els aspectes principals de l’església de Santa Maria de Covet.


MN. FRANCESC VERDÉS I CID DESCANSA EN LA PAU DE CRIST

E

l 12 de setembre va morir Mn. Francesc Verdés i Cid als 90 anys d’edat i 65 de ministeri presbiteral. La missa exequial va tenir lloc el divendres 14 de setembre, Festa de l’Exaltació de la Santa Creu, a la Parròquia de la Mare de Déu Assumpta de Tornabous, presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric i concelebrada per un bon grup de preveres d’Urgell. Hi assistí un bon nombre de fidels de les Parròquies que ell va servir. A l’homilia, l’Arquebisbe Joan-Enric glossà les lectures proclamades en la festa litúrgica de l’Exaltació de la Santa Creu subratllant com la Creu de Crist és el gran signe de la Redempció obrada per Crist, el Fill de Déu, i també un símbol que sobrepassa la fe i esdevé un símbol de la humanitat que ens recorda l’amor, el servei, la generositat, i el lliurament que tota persona ha de tenir, així com el patiment de tantes persones que viuen la pobresa, la marginació o que s’uneixen a la Creu del Senyor en el sofriment de la malaltia i l’abandó. Mons. Vives va destacar com tot sacerdot és un predicador de l’Evangeli i del Senyor Jesús, i com la Creu ens recorda a tots els batejats que compartirem el misteri de la mort i Resurrecció del Senyor. Aquest mis-

teri pasqual és el que no va cessar d’anunciar des de jove Mn. Francesc Verdés. A l’inici de la celebració, l’Arxiprest de Noguera, Mn. Joan Pujol, com és costum a la Diòcesi, llegí el recorregut pastoral de la vida entregada de Mn. Francesc Verdés, el qual transcrivim a continuació: Mn. Francesc Verdés i Cid va néixer a Abella de la Conca el 23 de març de 1928. Cursà els estudis de Filosofia i de Teologia al Seminari Diocesà d´Urgell, i fou ordenat de prevere el 12 de juny de 1953. Estrenà el seu ministeri sacerdotal com a capellà custodi del Santuari de la Mare de Déu de Núria, Patrona de la Diòcesi d’Urgell, on serví pastoralment durant 27 anys. L’any 1980 fou nomenat Ecònom de Tornabous i,

l’any 1983, Ecònom de Barbens i El Bullidor. L’any 1985 fou nomenat Rector de les Parròquies de Vilanova de la Sal, Santalinya i Tartareu, serveis pastorals que desenvoluparà durant 25 anys, fins l’any 2010. També l’any 1985, el Sr. Bisbe li encarregà ser el capellà de la Comunitat del Convent dels Germans Maristes de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, on serví pastoralment

26 anys fins que el 2011 va decidir jubilar-se i passar a residir a Tornabous. El 12 de setembre, festa del Santíssim Nom de Maria, als 90 anys de vida i 65 anys de sacerdoci, s’ha adormit en la Pau del Senyor, havent rebut l’agost passat el sagrament de la Unció dels Malalts. Que el Senyor li tingui misericòrdia, l’aculli bondadós al seu Regne, i pugui viure per sempre més a la Casa del Senyor!

Església d’Urgell

43


RECONEIXEMENT I SUPORT AL PAPA FRANCESC PER PART DELS BISBES DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL TARRACONENSE Mons. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, en nom de tots els Bisbes de Catalunya, ha dirigit una carta d’agraïment, suport i afecte a Sa Santedat el Papa Francesc arran de les acusacions rebudes en les darreres setmanes en relació als casos de pederàstia. “En aquests moments de dificultats, us fem arribar el nostre reconeixement, suport i afecte personal i de tot el poble de Déu que pelegrina a les nostres Esglésies diocesanes, així com també la nostra pregària fraternal”, es diu a la carta dels Bisbes, i encomanen al Papa Francesc perquè continuï anunciant “amb valentia i determinació la joia de l’Evangeli” en aquests moments difícils, alhora que li mostren la seva proximitat i la de tots els fidels de Catalunya. “Ens sentim molt propers a Sa Santedat, i posem en mans de la Mare de Déu, que els catalans venerem sota l’advocació de Montserrat, la vostra persona i tot l’exercici de la vostra missió apostòlica”, conclouen.

romànic, va explicar als visitants els elements que fan de l’església de Santa Maria Covet una de les mostres més interessants de l’arquitectura romànica catalana del segle XII. Va fer un repàs dels espais exteriors, explicant alguns detalls, com ara el lloc on es creu que podria haver estat la canònica, al costat de l’església actual, o la iconografia d’especial qualitat que hi ha al ràfec exterior del presbiteri, en els permòdols en forma de mènsula. Així mateix, ja a l’interior del temple, va explicar alguns detalls de la galeria superior que s’obre al costat de la gran rosassa, sobre el mur de la façana principal, i que serveix 44

Església d’Urgell

també per anar a les torres laterals. I va deixar per al final de la visita una detallada explicació de la portalada principal, que es considera un dels conjunts més singulars i importants d’escultura romànica que es conserven a Catalunya. També en destacà la de-

coració de la imposta que recorre l’absis central i les escultures que ornamenten els capitells dels arcs torals. A l’activitat va assistir la Delegada diocesana de Patrimoni, Clara Arbués, que va presentar la Dra. Lorés als visitants.

BENEDICCIÓ DE LA RESTAURACIÓ DE SANT PERE DE MULLER L’Arquebisbe d’Urgell va beneir el diumenge 16 de setembre, dins l’Eucaristia dominical, les obres de restauració de l’església de Sant Pere de Muller, a Plans de Sió (La Segarra), que els veïns i l’Ajuntament de la localitat han dut a terme al llarg del darrer any i mig, i que han consistit fonamentalment en l’arranjament del teulat del temple, la pintura de l’interior, i la recuperació dels objectes litúrgics que es conservaven. Concelebraren amb l’Arquebisbe el Rector de Muller, Mn. Ramon Balagué, i Mn. David Codina, i hi assistí una gran quantitat de fidels vinculats al poble, encapçalats per l’Alcalde, Xavier Pintó.

l’Arquebisbe va agrair ben sincerament l’esforç de fidels, amics del poble i Ajuntament en la restauració de l’església de Sant Pere de Muller.

Al principi de l’Eucaristia, l’Arquebisbe va agrair ben sincerament l’esforç dels fidels i amics del poble i de l’Ajuntament a l’hora d’arranjar el temple, gràcies a la generositat dels quals s’ha pogut recuperar la bellesa d’aquesta església, que conserva unes belles pintures murals d’estil barroc, i tot seguit beneí els treballs de restauració. A l’homilia, Mons. Vives va glossar les lectures proclamades en aquell diumenge, on Jesús demana personalment als deixebles: “i vosaltres qui dieu que sóc?”. L’Arquebisbe animà els fidels a preguntar-se amb sinceritat qui és Jesús per a cadascú de nosaltres i a saber respondre a aquesta pregunta amb generositat. La fe ha d’esdevenir personal a través de la relació amb el Senyor Jesús. Subratllà també la necessitat que la fe es mostri i es concreti en les obres, tal com ho recordava la carta de St. Jaume (Jm 2,14-18): “doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe”. I, en aquest sentit, feu especialment referència a les obres de misericòrdia. Així mateix, va recordar com l’Església, la casa de tots els cristians, sempre ens fa present que tenim un Déu que és Pare, ja que som la gran família dels fills de Déu pel baptisme. Subratllà la necessitat que tots els cristians visquem la fe d’una forma generosa i la sapiguem transmetre a les generacions futures; i animà a pregar pel proper Sínode


de Bisbes del mes d’octubre sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional”. Finalment, exhortà els fidels a posar sempre damunt l’altar de l’Eucaristia les necessitats i accions de gràcies personals i a pregar amb intensitat pel Papa Francesc en aquests moments difícils perquè el Senyor el sostingui. Després de la celebració, tots els assistents van compartir un berenar popular durant el qual Mons. Vives va poder saludar els veïns i conèixer les seves inquietuds.

AUDIÈNCIA A L’ALCALDE DE LA SEU D’URGELL L’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, va rebre el dilluns 17 de setembre al Palau Episcopal l’Alcalde de La Seu d’Urgell, Il.lm. Sr. Albert Batalla. En la reunió, que s’emmarca en les relacions habituals entre ambdues institucions, es va fer un repàs dels principals temes d’actualitat relacionats amb la situació política i social del país i de la ciutat de La Seu d’Urgell.

CONFIRMACIONS A SANT FELIU DE SORT Diumenge 16 de setembre, l’Arquebisbe JoanEnric presidí a migdia la celebració eucarística a Sant Feliu de Sort, en el transcurs de la qual va administrar el sagrament de la Confirmació a cinc joves de la Parròquia. Concelebraren el Rector, Mn. Joan Pau Esteban, i Mn. Enric Prat. A l’homilia, l’Arquebisbe glossà les lectures proclamades en aquell diumenge, que insistien en la necessitat que la fe s’expressi en obres concretes de misericòrdia: “amb les obres, et demostraré la meva fe” (Jm 2,14-18). Animà els joves a perseverar en la fe que havien rebut a la catequesi i a continuar la seva relació personal d’amistat amb Jesús fent-se cadascú d’ells la pregunta que Jesús va fer als seus deixebles: “i vosaltres, qui dieu que sóc?” (Mc 8,27-35). I els demanà que siguin generosos, perquè “qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà”; i a saber-ho concretar com a joves, a partir de les

L’Arquebisbe d’Urgell es va reunir amb l’Alcalde de La Seu (esquerra) al Palau Episcopal.

Mons. Vives animà els joves a perseverar en la fe i a continuar la seva relació personal d’amistat amb Jesús.

decisions que hauran de començar a prendre cada vegada més a l’institut, amb els amics, i a tots els àmbits de la seva vida. Al final de la celebració l’Arquebisbe regalà als confirmands un Nou Testament i la Parròquia un petit recordatori i un colom de fusta, signe de pau.

DESCOBRINT LA LITÚRGIA DE LES HORES AL SANTUARI DEL MIRACLE Una quinzena de persones de tot Catalunya s’aplegaren al Santuari del Miracle del 3 al 7 de setembre per “tastar i conèixer la Litúrgia de les Hores”, en un curs organitzat pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL) amb la finalitat de promoure el rés d’aquesta pregària comunitària que el Concili Vaticà II va recuperar amb el seu sentit inicial –la lloança de Déu continua-

da, matí i vespre– i en va promoure l’ús entre tots els cristians. La recent aparició d’una aplicació per a mòbils i tauletes, que permet desentendre’s de la complexitat de buscar “què toca” segons el calendari litúrgic, permet també resar a casa o fins i tot a l’autobús, al metro o a qualsevol altre lloc amb o sense connexió a Internet. El curs comptà amb la col·laboració de diversos membres del CPL, monjos de Montserrat i la monja Olga Nicolau, de Sant Benet de Montserrat, i rebé la salutació i l’encoratjament de Mons. Vives, president de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia de la Conferència Episcopal Tarraconense, que s’hi va fer present el 6 de setembre. En un ambient distès, enmig de la natura i amb alguna incursió en les joies artístiques del Solsonès, Església d’Urgell

45


VISITA PASTORAL A PERAMEA

E

l matí del diumenge 16 de setembre, l’Arquebisbe Joan-Enric va visitar pastoralment la Parròquia de Peramea (municipi del Baix Pallars, al Pallars Sobirà), acompanyat pel Rector, Mn. Joan Pau Esteban. S’hi féu present l’Alcalde, Josep M. Semino, i hi van participar molts feligresos i veïns del poble. En arribar al temple pogué admirar la bonica exposició de vestidures litúrgiques de la Parròquia, estris antics i imatges, així com els tresors de peces per al culte. Destaca la bella imatge romànica de la Mare de Déu del Remei. Celebraren l’Eucaristia dominical, dins la qual l’Arquebisbe confirmà la jove Martina, que s’havia preparat amb les companyes de Sort. A l’homilia, remarcà la joia d’aquest dia del Senyor, pasqua setmanal, i la confessió de fe de Pere que alhora no acceptava el camí sacrificat, que porta el cristià a donar, a perdre, la seva vida per amor. Animà tothom a ser generosos en les bones obres que mostraran la fe amb què haurem viscut, i tingueren un record especial per Mn. Lluís Baro, fill del poble, que va morir a finals d’agost a La Seu d’Urgell. Després de la missa, el jove seminarista Jan, amb orígens familiars a Peramea, féu de guia

46

Església d’Urgell

de l’exposició i explicà l’origen d’aquells vestits litúrgics i objectes per al culte, tal com s’ha fet durant l’estiu per als que han visitat el temple. I amb unes paraules valoratives, l’Arquebisbe va cloure l’exposició. Després de la celebració, els assistents mostraren a l’Arquebisbe les greus deficiències en el temple que reclamen obres urgents de res-

tauració, i que entre els mateixos veïns, l’Ajuntament, la Diputació i el Bisbat hauran de veure com tiren endavant les obres. Finalment tingué lloc una familiar compartició de begudes i coca i tots pogueren saludar l’Arquebisbe. Posteriorment, l’Arquebisbe dinà a la Rectoria amb Mn. Joan Pau Esteban, i a primera hora

de la tarda visità a casa seva, a Sort, Mn. Enric Prat i la seva germana, Genoveva. Estan jubilats i tenen 91 i 96 anys respectivament, però són encara bastant autònoms. Ell, més jove, la cuida a ella i pot encara ser el capellà de la residència d’ancians de Sort, on celebra quotidianament i, quan convé, ajuda o supleix el Rector. A més, publica un blog amb les seves homilies, que és molt visitat, i collabora mensualment a Església d’Urgell amb les reflexions que publica a “El raconet de la mística”. L’Arquebisbe compartí una estona amb ells i els agraí tot el que preguen i fan, l’estil auster i joiós de vida que porten i l’exemplaritat de com s’estimen. I els animà i els donà la seva benedicció apostòlica.


Catorze participants s’han inscrit en el curs de directors de lleure organitzat per la FEMN. Tots els participants al curs convingueren que cal donar continuïtat a la difusió de la Litúrgia de les Hores.

el curs esdevingué també font de convivència i de pregària. En les seves conclusions, tots els participants convingueren que cal donar continuïtat a la difusió de la Litúrgia de les Hores, amb aquest mateix format o amb d’altres que facilitin l’aproximació a Parròquies i comunitats.

CURS DE DIRECTORS DE LLEURE ORGANITZAT PER LA FEMN El cap de setmana del 15 i 16 de setembre començà el curs de directors de lleure organitzat per la Fundació d’Esplais Mare de Déu de Núria (FEMN), amb 14 participants provinents de Linyola, Lleida, Balaguer, Térmens, Menàrguens, Agramunt, La Seu d’Urgell, Puigcerdà, Encamp, Bossòst i Vielha. El format escollit i consensuat pels esplais és de tres caps de setmana, a Santa Maria de Meià, i els dissabtes fins al 8 de desembre. Fa més de 15 anys que la FEMN organitza un curs de monitors i un de directors de lleure, un títol oficial de la Generalitat de Catalu-

nya, i bàsic arreu del món educatiu, que capacita per assegurar una educació de qualitat i segons la normativa actual. Els professors que imparteixen les diferents matèries del curs ho fan sempre des del voluntariat i han anat vetllant, any rere any, per assegurar una formació de prestigi, integral, des de la dimensió de la persona, de la societat i oberta al transcendent. L’objectiu de l’equip docent de la FEMN és aportar un alt nivell a les experiències i al gruix d’informació que s’ofereix als monitors dels diferents esplais, per-

què ells també esdevinguin eines òptimes de transmissió de la fe i acompanyants dels joves en el seu procés de maduració.

URGELL PARTICIPA EN LA REUNIÓ ORDINÀRIA DEL SIJ El Secretariat Interdiocesà de Joventut (SIJ) es reuní els dies 20 i 21 de setembre a Arenys de Mar sota la presidència del Bisbe Sergi Gordo, i va comptar amb l’assistència dels Delegats de Joventut de les Diòcesis amb seu a Catalunya i Mallorca, entre els quals el Delegat de Joventut d’Urgell, Lluís Plana.

Les jornades van tenir dos grans objectius: d’una banda, planificar les diferents tasques i activitats d’aquest nou curs; i de l’altre, posar l’atenció en el Sínode de Bisbes sobre “Els joves, la fe i els discerniment”, que se celebrarà a Roma del 3 al 28 del mes d’octubre (#Synod2018). El Delegats i Mons. Gordo es van congratular per la convocatòria d’aquest esdeveniment, i van pregar pels fruits resultants, perquè il·luminin la nostra Església universal, la facin propera als joves, i sigui ferment d’una descoberta dels joves a l’Evangeli, al Crist i a la vocació cristiana.

La reunió del SIJ va servir, entre d’altres coses, per planificar les diferents tasques i activitats d’aquest nou curs. Església d’Urgell

47


RELLEU A LA SEU I ANDORRA A l’inici del curs es van materialitzant els relleus de destinacions i missions entre els preveres responsables de comunitats parroquials i també de Germanes a les comunitats de vida religiosa i consagrada de la Diòcesi. És el cas del doble relleu que s’ha fet efectiu a l’Institut de la Sagrada Família d’Urgell: la Superiora de la comunitat de la residència de La Seu d’Urgell, Gna. M. Tomasa Itoiz, inicia la responsabilitat de Superiora de la comunitat de les Germanes d’Andorra; i la Gna. M. Carme Gros, fins ara Superiora a Santa Coloma d’Andorra la Vella, passa a ser la nova responsable de la comunitat religiosa i de la residència de La Seu d’Urgell. Encomanem-les a Déu perquè les sostingui i puguin servir amb disponibilitat i entrega, com el Crist, “que no vingué a ser servit sinó a servir i a donar la vida en rescat per molts” (Mt

20,28), seguint les petjades de la beata Anna M. Janer, la seva Fundadora.

800 ANYS DE LA FUNDACIÓ DE L’ORDE DE LA MERCÈ A BARCELONA El diumenge 23 de setembre tingué lloc a la Catedral de Barcelona la solemne celebració, central dins l’any mercedari, dels 800 anys de la Fundació de l’Orde de la Mercè l’agost de 1218. Llavors professaren Sant Pere Nolasc i els seus companys davant el Bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, els Canonges de la Seu barcelonina i el rei Jaume I, amb el seu confessor Sant Raimon de Penyafort, que sempre els van protegir. Orde de Mercè per redimir captius fins si convenia amb el seu quart vot, de quedar-se com a ostatges, i de donar els béns i la vida per alliberar els esclavitzats. Un Ideal de la Mercè que ha anat evolucionant al llarg dels segles però que manté els seus ideals de redempció, alliberament, misericòrdia

i amor als necessitats, i un Orde que s’ha anat ramificant en un arbre frondós amb branques educatives, contemplatives i socials. La solemne Eucaristia fou presidida pel Cardenal Joan Josep Omella, i concelebraren l’Arquebisbe d’Urgell i molts Bisbes de Catalunya, amb el Cardenal Arquebisbe emèrit de Barcelona, així com altres Bisbes mercedaris vinguts de diferents llocs i alguns Bisbes d’Espanya, allà on és molt significativa la presència de l’Orde mercedari. Hi concelebrava també el P. Juan Carlos Saavedra Lucho, Mestre General, i tots els Provincials del món, que després de l’homilia van renovar el seus vots davant l’altar de la Santa Creu i Santa Eulàlia, amb els germans assistents. Mons. Omella els recordà a l’homilia les icones de Sant Pere Nolasc, de la Verge Maria, Mare de Mercè i de Misericòrdia, i del Crist Redemptor, com el Sant Pare Francesc els havia proposat en la seva

carta al Mestre General. I els animà a continuar la seva obra de redempció, de servei als empresonats i de treball alliberador en les noves esclavituds que el món modern ha desenvolupat i que assetgen l’home actual, renovant la seva entrega pel Regne de Déu. A continuació tingué lloc un dinar festiu amb projeccions del treball que realitza la Província d’Aragó, i el treball arreu del món. I al vespre s’iniciaren les celebracions de la solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè amb una Vigília i la solemne Eucaristia a la Basílica de la Patrona de l’Arxidiòcesi i de la Ciutat de Barcelona, també presidia pel Cardenal Omella.

CONFIRMACIONS A SANT MIQUEL DE VIELHA Diumenge 23 de setembre, l’Arquebisbe JoanEnric va administrar el sagrament de la Confirmació a l’església de Sant Miquel de Vielha a 33 joves de les Parròquies de La Vall d’Aran. Hi concelebraren

La Gna. M. Tomasa Itoiz (a la dreta) i la Gna. M. Carme Gros han intercanviat les respectives responsabilitats a l’Institut de la A la solemne Eucaristia presidida pel Cardenal Omella, els Provincials mercedaris van renovar el vots davant l’altar de la Santa Creu i Santa Eulàlia. Sagrada Família d’Urgell.

48

Església d’Urgell


Mons. Vives animà els joves a perseverar en la fe malgrat que les circumstàncies no els acompanyin.

el Rector i Arxiprest, Mn. Pere Balagué, i els sacerdots Mn. Jusèp Amiell, Mn. Joseph Geethafonkalan, i Mn. David Codina. Hi van assistir el Magnífic Sr. Síndic del Conselh Generau d’Aran, Carlos Barrera; i l’Alcalde de Bossòst, Amador Marqués, a més d’altres autoritats i els familiars dels confirmands, que ompliren el temple. En començar la celebració eucarística, un representant del Consell Parroquial, Juanito Riu, va adreçar en nom dels feligresos de la vall unes paraules de felicitació a Mons. Vives amb motiu dels 25 anys de la seva ordenació episcopal, que es compliren el 5 de setembre, i van obsequiar-lo amb un donatiu per a Terra Santa, coneixedors de l’estima que l’Arquebisbe té per la Terra de Jesús, que cada gener visita per donar suport als cristians que hi viuen. A l’homilia, l’Arquebisbe s’adreçà als confirmands recordant-los com aquell dia rebien la plenitud de l’Esperit Sant per la impo-

sició de mans del Bisbe i la unció amb el Sant Crisma, que els farà forts en la fe i generosos en la caritat al llarg de tota la seva vida. Els exhortà a perseverar en la fe que havien rebut a través de les famílies i viscut a la catequesi, tot recordant-los com Déu dóna molt i nosaltres només una mica. Per això el sacerdot, a l’ofertori de la missa, posa el vi amb una gota d’aigua al calze, un gest que simbolitza que allò que nosaltres podem oferir a Déu és únicament la nostra petita bona voluntat, perquè tots som pecadors i necessitats de la misericòrdia de Déu. Finalment, animà els joves a perseverar en la fe malgrat que les circumstàncies no els acompanyin, i a tenir una personalitat pròpia que els permeti no renegar mai de la fe i de Jesucrist que els ajudarà a vèncer el mal i el Maligne. Al final de la Missa el Sr. Arquebisbe regalà als joves un Nou Testament en aranès convidant-los a llegir-ne cada dia un petit fragment.

En la solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè, Mons. Vives pregà davant la sagrada imatge en agraïment pels seus 44 anys de ministeri sacerdotal.

44è ANIVERSARI DE L’ORDENACIÓ PRESBITERAL DE MONS. VIVES El 24 de setembre, solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè, Patrona de l’Arxidiòcesi i de la Ciutat de Barcelona, s’escaigueren els 44 anys des que Mons. Joan-Enric Vives i Sicília fou ordenat de prevere pel Cardenal Narcís Jubany, Arquebisbe de Barcelona, a la seva Parròquia natal, Santa Maria del Taulat, al barri del Poblenou de Barcelona. La Diòcesi d’Urgell oferí en aquesta data pregàries pel seu Arquebisbe, perquè el Senyor, que el féu sacerdot de Jesucrist, el sostingui sempre en la seva missió sacerdotal de pastor, a semblança i imitació de Jesús, el Bon Pastor. Mons. Vives agraeix les felicitacions, les mostres d’afecte i sobretot les pregàries que molts li han fet arribar. Els encomana a tots, perquè Déu ens ajudi

a ser una Església unida, que s’estima, i que es manté ferma i activa per la caritat, en la missió d’anunciar l’Evangeli a tothom.

REUNIÓ DE LA COMISSIÓ PERMANENT DE VIDA CREIXENT El 24 de setembre, va tenir lloc a la Casa del Bisbat de La Seu d’Urgell la reunió ordinària de la Comissió permanent del Moviment diocesà Vida Creixent, dirigida per la Presidenta, Carme Ribes Sidós. En un clima de treball i de molta amistat es va aprofundir en la tasca que fan els diferents grups del Moviment a les Parròquies de la Diòcesi. Es va informar sobre la reunió interdiocesana que va tenir lloc el 18 de setembre i es va començar a preparar la XIV Trobada del moviment a la Diòcesi d’Urgell. També es va informar de la propera jornada interdiocesana, que tindrà lloc el 8 de maig de 2019 a la Diòcesi de Sant Església d’Urgell

49


La Comissió permanent de Vida Creixent va aprofundir en la tasca que fan els diferents grups del Moviment a les Parròquies de la Diòcesi.

Feliu de Llobregat. Finalment, es va debatre sobre la persona que representarà el Moviment al Consell Pastoral diocesà d’Urgell, que s’ha de renovar en els propers mesos.

INAUGURACIÓ DEL CURS AL SEMINARI MAJOR INTERDIOCESÀ El 25 de setembre va tenir lloc la solemne sessió d’inauguració del curs 2018-2019 al Seminari Major Interdiocesà de Catalunya (SMI), a la seva seu del carrer Casp de Barcelona, presidida per l’Arquebisbe metropolità, Mons. Jaume Pujol, i amb l’assistència

dels Bisbes i els Rectors dels Seminaris de les set Diòcesis que conformen la Província eclesiàstica Tarraconense, i que s’agrupen en el SMI, amb el renovat Equip de formadors: Mn. Javier Vilanova, Rector; Mn. Gabriel Casanovas, Vicerector; Mn. Jaume Gené, Director espiritual; i Mn. Joaquim Blas, Tutor d’Estudis. Aquest curs residiran al Seminari 24 joves en les diverses etapes de la seva formació per al ministeri sacerdotal, els quals cursaran els seus estudis de Propedèutica a Barcelona; i a les Facultats de Filosofia i de Teologia de l’Ateneu

L’Arquebisbe i Copríncep rebé al Palau Episcopal l’Hble. Conseller d’Interior de la Generalitat, Miquel Buch.

Universitari Sant Pacià, els estudis filosòfics i teològics. Van compartir la pregària de Vespres i l’Eucaristia concelebrada per tots els Bisbes, i posteriorment van gaudir d’un sopar de germanor al final del qual l’Arquebisbe d’Urgell, que és el Bisbe Delegat per al Seminari, va dir unes sentides paraules d’agraïment i de comiat per als dos formadors, Mn. Norbert Miracle i Mn. Jaume Casa-

Aquest curs residiran al Seminari Major Interdiocesà 24 joves en les diverses etapes de la seva formació.

50

Església d’Urgell

mitjana, que han acabat el seu servei després de tretze i de set anys de missió al Seminari; i també va donar la benvinguda al nou Equip de formadors desitjant-los un bon servei a la comunió. Van respondre ells amb agraïment i va cloure els parlaments Mons. Jaume Pujol fent adonar del camí eclesial que anem recorrent amb l’ajuda del Senyor.

VISITA DEL CONSELLER D’INTERIOR DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA L’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, va rebre el matí del dijous 27 de setembre la visita del Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Hble. Sr. Miquel Buch i Moya, al Palau Episcopal de La Seu d’Urgell, en una trobada que s’emmarca en les bones relacions entre Andorra i el Govern de la Generalitat de Catalunya. En la reunió van poder


LA GENERALITAT DECLARA BÉ CULTURALS D’INTERÈS NACIONAL EL CAMPANAR DE SANT MARTÍ DE BESCARAN I L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ D’ARS

E

l Govern de la Generalitat ha acordat declarar Bé Cultural d’Interès Nacional el campanar de Sant Martí de Bescaran i l’església de Sant Martí d’Ars, tots dos temples ubicats al municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) i pertanyents al Bisbat d’Urgell. En ambdós casos la declaració s’ha aprovat en la categoria de “monument històric”, que inclou la protecció del seu entorn. El campanar de Sant Martí de Bescaran és una construcció d’estil romànic, datada entre els segles XI i XII. Per la seva entitat i les caracte-

ARS

tractar alguns dels temes d’actualitat de l’agenda política i social a Catalunya, i de temes d’interès comú. El Representant Personal del Copríncep, Mons. Josep M. Mauri, rebé el Conseller

rístiques constructives, els experts el consideren “un model de campanar comparable amb els més prestigiosos de Catalunya”. És a uns 200 metres al sud de les primeres cases del poble de Bescaran, al costat del cementiri. La torre té 17 metres d’alçada, amb una planta quadrada de 4,4 metres de costat. Disposa de tres pisos de finestres geminades, diferenciats cadascun per una successió d’arcuacions cegues de decoració llombarda similar a la dels grans campanars de torre d’estil llombard del

Pirineu. Estava adossada a l’alçada del presbiteri de l’antiga església romànica de Sant Martí de Bescaran, edifici romànic construït on hi havia hagut el primitiu monestir de Sant Martí de Bescaran. Consta que ja estava abandonat el 914, quan es va annexar al de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Actualment només en queda el campanar. Pel que fa a l’església d’Ars, també dedicada a Sant Martí, és al bell mig del poble i és un dels exemples singulars de l’arquitectura religiosa del romànic català del segle XI. Destaca per la

BESCARAN

a la seva arribada. Hi anava acompanyat pel Secretari general d’Interior, Sr. Brauli Duart; la Directora dels Serveis Territorials del Departament d’Interior a l’Alt Pirineu, Sra. Montserrat Messeguer; pel seu Cap

de Gabinet, Sr. Pere Ferrer. L’Alcalde de La Seu d’Urgell, Il·lm. Sr. Albert Batalla, també va acompanyar el Conseller d’Interior des de l’Ajuntament, on havia estat rebut en arribar a la ciutat.

qualitat estructural i artística del seu campanar i per la tipologia de campanar rodó, circumscrita a les valls pirinenques de l’Alt Urgell i d’Andorra. El temple té planta trapezoidal irregular, capçada per un absis quadrat amb volta de canó i coberta amb encavallada de fusta i amb l’accés lateral adossat al costat de migdia. L’element més destacat és el campanar adossat al mur nord, una construcció de planta circular amb dos pisos de finestres geminades i decoració de tipus llombard sota el ràfec de la teulada. De fet, el de Sant Martí d’Ars és el campanar de torre cilíndrica d’època romànica més rellevant dels pocs que es conserven a Catalunya, juntament amb els de Sant Serni de Gavarra i les restes del de Sant Serni de Tavèrnoles. També enllaça estilísticament amb el de Santa Coloma d’Andorra, però el d’Ars és més equilibrat de forma, ornamentació i proporcions, i palesa un gran domini dels mecanismes propis de l’arquitectura del segle XI.

INAUGURACIÓ DE CURS DE L’ATENEU UNIVERSITARI SANT PACIÀ L’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP) va iniciar el curs 2018-2019 el 26 de Església d’Urgell

51


setembre amb un acte a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona presidit pel Cardenal de Barcelona i Gran Canceller de l’AUSP, Mons. Joan Josep Omella, acompanyat per l’Arquebisbe de Tarragona i Vicegran Canceller, Mons. Jaume Pujol, i que ha comptat amb la presència de la resta de Bisbes de les Diòcesis amb seu a Catalunya, l’Abat de Montserrat, i altres autoritats. Va obrir l’acte el Dr. Miquel Ramon Fuentes, Secretari general de l’AUSP que va fer memòria del curs anterior; i tot seguit intervingué el Rector de l’Ateneu, Dr. Armand Puig, que recordà que quan va entrar al Seminari Conciliar de Barcelona, “tots lluitàvem per ser significatius dins el món universitari; ara ens han reconegut la llicenciatura d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes, per entrar dins el cos públic de professors de secundària, en uns estudis no públics, sinó de l’Església”. A continuació fou el torn del Dr. Xavier Morlans, professor de la Facultat de Teologia, que pronuncià la lliçó inaugural del curs, titulada “Escletxes en el

jo impermeable a Déu. La proposta cristiana en un món secular”, en la qual el Dr. Morlans desenvolupà una interessant reflexió a partir de la idea que “un procés de secularització que venia de lluny i que s’ha intensificat amb els canvis accelerats de l’últim terç del segle passat i dels primers lustres del segle XXI ha fet que aquesta suposada capacitat de la persona per a rebre amb bona predisposició la revelació del Déu cristià s’hagi vist com ennuvolada”. Va examinar quatre escletxes o fissures en el jo impermeable a Déu en la nostra societat occidental, i va donar unes orientacions pastorals per a proposar, en un context dialogal, la novetat de la religió cristiana. El Dr. Morlans va acabar la seva intervenció concloent que “la proposta cristiana, sempre en un context de diàleg, presenta Jesucrist com a mediador que permet recuperar la nostra condició de fills, de germans i el vincle comunitari”. De la seva banda, el Cardenal Omella animà tots els presents a encarar el nou curs i a “no tenir por

Mons. Omella (quart per la dreta) presidí la solemne inauguració del curs 2018-2019 de l’Ateneu Universitari Sant Pacià.

52

Església d’Urgell

CURSOS DE PREPARACIÓ DE PARELLES PER AL SAGRAMENT DEL MATRIMONI

L

a Delegació de Família i Vida ha programat diferents cursos de formació i preparació de les parelles que es volen casar en aquest curs pastoral 2018-2019 que tot just comença. Els cursos es faran en dissabte, una vegada al mes, a partir d’octubre. El lloc es concretarà en funció del nombre de parelles i la seva procedència. Hi ha diverses maneres de fer aquesta preparació: la primera opció és en format intesiu, de matí i tarda en un sol dia; la segona opció és fer-ho repartit entre divendres al vespre (de 21:00 a 23:00 i dissabte al matí (de 10:00 a 14:00); i una tercera opció preveu la possibilitat de fer-ho entre setmana, al llarg de tres dies, de 21:00 a 23:00. Les parelles interessades i les Parròquies que vulguin acollir aquestes trobades s’han de posar en contacte amb la Delegació de Família i Vida, al telèfon (+34) 686.041.073, o a través del correu delegaciofamiliaurgell@gmail.com.

de trobar el diàleg, que és el contrast del moment actual i ens empeny a trobar camins d’esperança que guiïn la nostra societat”.

REUNIÓ DE LA CET AL SEMINARI CONCILIAR DE BARCELONA Els dies 25 i 26 de setembre va tenir lloc a l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona la reunió núm. 228 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, Arquebisbe metropolità de Tarragona i Primat. Hi van assistir tots els seus membres. El matí del dia 26, els Bisbes van participar en la inauguració del curs 2018-2019 de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Els Bisbes van rebre la visita del P. Enric Puig, Secretari general de la

Fundació Escola Cristiana de Catalunya, que presentà un ampli informe de la situació de l’ensenyament a Catalunya durant el curs passat, així com també el moment que viu l’escola cristiana. Ha informat així mateix de les mesures i les actuacions que es preveuen per al curs que acaba de començar, tant en l’àmbit d’innovació pedagògica de les escoles com també en la seva dimensió evangelitzadora. Els Bisbes van tractar també diverses qüestions relatives a la pastoral penitenciària i s’han felicitat de la celebració del vuitè centenari de la fundació de l’Orde de la Mercè a la ciutat de Barcelona, que avui s’estén arreu del món i es fa expressió, com diu el Papa Francesc, “d’una història d’amor que s’arrela en el passat però que sobretot


DURANT L’OCTUBRE, PREGUEM EL SANT ROSARI UNITS AL SANT PARE FRANCESC

L’

Arquebisbe Joan-Enric ha enviat un missatge a tots els fidels d’Urgell adjuntant el comunicat de data 29 de setembre de l’Oficina de Premsa de la Santa Seu en què es demana que es pregui el Sant Rosari durant el mes d’octubre, amb les invocacions especials a la Verge Maria i a Sant Miquel Arcàngel perquè ens defensin del maligne i ens protegeixin sempre. Aquest és el comunicat que ha enviat la Santa Seu: El Sant Pare ha decidit convidar tots els fidels, de tot el món, a resar cada dia el Sant Rosari durant tot el mes marià d’octubre i a unir-se així en comunió i penitència, com a Poble de Déu, per demanar a la Santa Mare de Déu i a Sant Miquel Arcàngel que protegeixin l’Església del diable, que sempre pretén separar-nos de Déu i separar-nos entre nosaltres. Recentment, abans de marxar als Països Bàltics, el Sant Pare es va reunir amb el P. Fréderic Fornos SI, director internacional de la Xarxa Mundial de Pregària pel Papa, i li va demanar que difongués la seva crida a tots els fidels del món, convidant-los a acabar el rés del Rosari amb l’antiga invocació “Sub tuum praesidium” i amb l’oració a Sant Miquel Arcàngel, que protegeix i ajuda en la lluita contra el mal (veure Ap 12,7-12). L’oració –va afirmar el Pontífex fa pocs dies, l’11 de setembre, en una homilia a Santa Marta, citant el primer capítol del Llibre de Job– és l’arma contra el gran acusador que “vaga pel món a la recerca d’acusacions”. Només l’oració pot derrotar-lo. Els místics russos i els grans sants de totes les tradicions aconsellaven, en moments de turbulència espiritual, protegir-se sota el mantell de la Santa Mare de Déu pronunciant la invocació “Sub tuum praesidium”. La invocació “Sub tuum praesidium” diu així: “Sub tuum praesídium confúgimus, sancta Dei Génetrix; nostras deprecatiónes ne despícias in necessitátibus, sed a perículis cunctis líbera nos semper, Virgo gloriósa et benedícta”. “Sota la vostra protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu.

No defugiu les nostres súpliques en les nostres necessitats. De tots els perills deslliureu-nos sempre, Verge gloriosa i beneïda!” “Bajo tu amparo nos acogemos, Santa Madre de Dios; no deseches las súplicas que te dirigimos en nuestras necesidades, antes bien, líbranos de todo peligro, ¡oh, siempre Virgen, gloriosa y bendita!” Amb aquesta sol·licitud d’intercessió, el Sant Pare demana als fidels de tot el món que preguin perquè la Santa Mare de Déu posi l’Església sota el seu mantell protector, per defensar-la dels atacs del maligne, el gran acusador, i fer-la, al mateix temps, sempre més conscient de les culpes, dels errors, dels abusos comesos en el present i en el passat i compromesa a lluitar sense cap vacil·lació perquè el mal no prevalgui. El Sant Pare també ha demanat que el rés del Sant Rosari durant el mes d’octubre conclogui amb la pregària escrita per Lleó XIII: “Sancte Míchael Archángele, defénde nos in próelio; contra nequítiam et insídias diáboli esto praesídium. Imperet illi Deus, súpplices deprecámur, tuque, Prínceps milítiae caeléstis, Sátanam aliósque spíritus malígnos, qui ad perditiónem animárum pervagántur in mundo, divína virtúte, in inférnum detrúde. Amen”. “Sant Miquel Arcàngel, defenseu-nos en el combat; sigueu el nostre protector contra la perversitat i els paranys del dimoni. Que Déu manifesti el seu poder damunt seu, és la nostra humil súplica. I Vós, oh Príncep de la milícia celestial, amb el poder que Déu us ha conferit, llanceu a l’infern Satanàs i els altres esperits malignes que vaguen pel món per a la perdició de les ànimes. Amén”. “San Miguel Arcángel, defiéndenos en la lucha. Sé nuestro amparo contra la perversidad y asechanzas del demonio. Que Dios manifieste sobre él su poder, es nuestra humilde súplica. Y tú, oh Príncipe de la milicia celestial, con el poder que Dios te ha conferido, arroja al infierno a Satanás y a los demás espíritus malignos que vagan por el mundo para la perdición de las almas. Amén”.

Església d’Urgell

53


Els Bisbes de la CET han demanat a la Santa Seu que a Catalunya es pugui celebrar la memòria litúrgica del Papa Pau VI.

s’encarna en el present i s’obre al futur”. Els Bisbes van estudiar diversos temes relatius a la catequesi, la formació permanent dels preveres i la litúrgia. Així, han demanat a la Santa Seu que a Catalunya es pugui celebrar la memòria litúrgica del Papa Pau VI, que serà canonitzat el proper 14 d’octubre, durant la celebració del Sínode dels Bisbes sobre “Els joves, la fe i el discerniment vocacional”, en el qual hi participarà com a pare sinodal el Cardenal Joan Josep Omella. Finalment, van nomenar Mn. Josep Mateu Guarro, prevere de l’Arquebisbat de Tarragona, nou coordinador del Secretariat Interdiocesà de Joventut (SIJ).

MONS. VIVES PRESIDEIX L’EUCARISTIA DEL 50è ANIVERSARI DEL TEMPLE DE SANT COSME D’EL PRAT El 26 de setembre, festa dels sants metges Cosme i Damià, l’Arquebisbe Joan-Enric va presidir una solemne processó i una Eucaristia a l’església que els hi està dedicada a El Prat de Llobregat, amb una representació a manera de retaule de la vida dels sants escenificada per joves i adults de la població. Estava acompanyat pel Rector, Mn. Lluís Portabella, i pels Vicaris general i episcopal de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, així com per mossens d’El Prat i antics mossens vinculats

per motius diversos a la Parròquia. Mons. Vives, que com a Bisbe auxiliar de Barcelona havia estat encarregat d’aquella demarcació del Baix Llobregat, Penedès, Anoia i Garraf, va manifestar la satisfacció de poder celebrar el cinquantenari de l’erecció del temple parroquial, i donar gracies per tots els esdeveniments que s’hi havien viscut al llarg d’aquests cinquanta anys. A l’homilia va presentar el misteri de l’Església missionera, que acompanya els fidels, camina amb ells i és presència de Déu enmig dels homes, enmig del barri. Molts exemples estimulants de la llavor sembrada que Déu farà fructificar quan sigui el

El Dr. Torralba va defensar la seva tesi doctoral en Pedagogia a la sala Cardenal Jubany de la Facultat Blanquerna davant un auditori força nombrós.

54

Església d’Urgell

temps, de persones bones que han donat exemple d’arrelament i de servei, de donació de vida i d’amor i esperança. I animà a continuar donant testimoni, essent Font viva d’aigua i llum, perquè portem el gran tresor de Jesucrist, i perquè la nostra missió és molt joiosa, ja que sembrem el goig de l’Evangeli, com ho manifesta sempre el Papa Francesc.

DEFENSA DE LA TESI DOCTORAL EN PEDAGOGIA DEL DR. FRANCESC TORRALBA El 28 de setembre, a la sala Cardenal Jubany de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport de la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, el ja Doctor en Filosofia i en Teologia Francesc Torralba i Rosselló va defensar la seva tesi doctoral en Pedagogia davant un tribunal acadèmic presidit pel Dr. Conrad Vilanou, i completat pel Dr. Ignasi Boada, com a secretari, i el Dr. Urbano Ferrer, com a vocal. Li van donar la màxima qualificació. La tesi tractava de “La Bildung como teología de la educación. Análisis hermenéutico de la obra de Edith Stein (1891-1942)”, i la Directora ha estat la Dra. Anna Pagès Santacana. Hi varen poder assistir a l’acte el Cardenal Arquebisbe emèrit de Barcelona, Dr. Martínez Sistach, i l’Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, així com autoritats de diverses facultats i universitats i un nombrós públic.


Premsa Comarcal

El Liceu consolida el projecte Liceu al Territori per apropar l’òpera a la gent de tot Catalunya Redacció. Liceu al Territori és la millor manera d’acostar l’òpera a tota aquella gent que no ha vingut mai al Liceu i que vol perdre la por a la lírica. Aquest projecte va néixer per donar resposta a un dels principis fundacionals del Liceu: difondre l’òpera i la lírica al nombre més ampli de ciutadans. La prova pilot es va fer fa tres anys i durant les darreres temporades s’ha aconseguit portar al Liceu més de vuit mil persones d’arreu de Catalunya i totes amb ganes de repetir. En què consisteix el Liceu al Territori? Sempre amb un tracte personalitzat i acompanyats per personal del Liceu, triem els millors títols de la temporada, fem la reserva d’entrades, venim al vostre municipi a fer una conferència introductòria totalment gratuïta i després veniu al Liceu a gaudir de l’òpera. Tot plegat s’acaba convertint en una experiència inoblidable. Com són aquestes conferències gratuïtes? A les xerrades s’explica l’argument, la producció, anècdotes i les claus d’audició perquè el públic tingui tota la informació i gaudeixi plenament de l’òpera sense perdre’s cap detall. Són unes conferències amenes i divertides alhora que molt rigoroses, amb una durada aproximada d’una hora i sempre les fem amb suport audiovisual.

Conferència a Gironella

Grup de Liceu al Territori de Cervera la segona més gran del món. Les visites també obren les portes al Cercle del Liceu i a la seva collecció de pintura modernista amb Ramon Casas al capdavant. Les visites, sempre acompanyades d’una guia expert, són una activitat que té molt bona acollida.

Associació Dones de la Casa del Mar de Tarragona Amb quina òpera podem començar? Conjuntament escollim els títols de la temporada que millor s’adapten al públic, ja sigui aquell que no ha vingut mai o bé a tots aquells que ja gaudeixen de l’òpera. Els seleccionem pensant en la durada de l’obra, el grau de complexitat de la música i el tipus de producció. El nostre objectiu és que la gent de tot Catalunya vingui i repeteixi. Com podem accedir a les funcions? Oferim localitats amb molt bona visió, de pis cen-

tral o platea, a preus molt especials. Donem la possibilitat als autocars d’estacionar davant del Liceu per portar i recollir el grup i sempre que podem donem la benvinguda al vestíbul principal del teatre i els acompanyem a les seves butaques, per tal de convertir aquesta primera experiència en un esdeveniment inesborrable. Entenem que és una bona fórmula, doncs estem per damunt del 95% de gent que repeteix.

Quins municipis s’hi poden sumar? Tots i com més lluny

VOLS VENIR AL LICEU?

de Barcelona més motius. Encara no hem pogut comptar amb cap municipi de l’Alt Urgell i ens agradaria molt poder-ho fer tant amb La Seu com amb tots aquells altres que vulguin viure el Liceu.

Hi ha la possibilitat de descobrir el Liceu més enllà de les funcions? Sí, també oferim visites guiades on es visiten els espais mes emblemàtics del teatre, com el Saló dels Miralls o la Sala, que en forma de ferradura i amb 2.292 localitats és la més gran d’Europa i

VO L S PERD RE LA POR A L’ Ò P E R A?

l Territori S uma’t al Liceu a 1 286 787 Contacta'ns! 68 arcelona.cat territori@liceub

Cal que sigui d’alguna associació? No cal estar associat per gaudir del Liceu al Territori. Els grups que venen són grups amb sensibilitat cultural tan variats com ateneus, corals i colles d’amics. També es pot organitzar a partir de la iniciativa de biblioteques, escoles de música o el mateix departament de cultura del vostre ajuntament. Tots els grups són benvinguts! Com puc sumar-me al “Liceu al Territori”? Contacteu amb en Pol Avinyó qui us ajudarà a engegar Liceu al Territori al vostre municipi. territori@liceubarcelona.cat , 681 286 787.

VO L S V I U R E UNA NIT I N O B L I DA B L E?

Amb la col·laboració de :


ELS JOVES, LA FE I EL DISCERNIMENT VOCACIONAL

XV ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA DEL SÍNODE DELS BISBES

“...Els joves s’han de veure els uns als altres com una gran família. I aquells d’entre ells que aconsegueixin emergir, trobar un camí, s’han de senƟr responsables de llançar el missatge, de senƟr-se profetes per explicar com es pot fer el bé...” Papa Francesc “Déu és jove. Una conversa amb Thomas Leoncini”, Ed. Columna, 2018

Església d'Urgell 471  

Setembre 2018

Església d'Urgell 471  

Setembre 2018

Advertisement