__MAIN_TEXT__

Page 1

Església

d Urgell

Reunió a París dels Coprínceps d’Andorra

# 462 - OCTUBRE 2017


Església d Urgell Índex 6

DAVANT EL PROPER SÍNODE SOBRE ELS JOVES, LA FE I EL DISCERNIMENT VOCACIONAL Mn. Ignasi Navarri

50è ANIVERSARI DE “POPULORUM PROGRESSIO”

Mn. Ramon Sàrries

5 6 9

NOTES I REMARQUES SOBRE L’ACTA DE CONSAGRACIÓ DE LA CATEDRAL D’URGELL

13

Mn. Eduard Salinas

REUNIÓ A PARÍS DELS COPRÍNCEPS D’ANDORRA 800 ANYS DE PRESÈNCIA FRANCISCANA A TERRA SANTA

Mn. Benigne Marquès 9

4

CÀRITAS D’URGELL OBRE UN NOU CENTRE D’ATENCIÓ A TREMP LES RAONS DE CREURE (IV): COMPROMETRE’S AMB EL MÓN Dr. Francesc Torralba

EL CAMPANAR DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JAUME DE BELLVER DE CERDANYA Joan Pous

SETMANA MISSIONERA A PONTS Mn. Jaume Mayoral

BOLÍVIA, UNA EXPERIÈNCIA PERSONAL Ester Sibís 16

HE COMPLERT ANYS! Mn. Ramon Rosell

CERCAR I TROBAR Mn. Enric Prat

16 18 20 22 23 25 26

DIETARI

27

“NON NOBIS, SED VOBIS”. IN MEMORIAM DOM CEBRIÀ BARAUT

I-XII

Jesús Alturo

22 Edita: Bisbat d’Urgell

Redacció, administració i subscripcions:

Directora: M.C. Orduña

Casa del Bisbat. Pati Palau 1 25700 La Seu d’Urgell Tel. 973 350054 Fax 973 352230 publicacions2@bisbaturgell.org

Sup. B.O.B.U. Dipòsit Legal: L-41-1958


A la llum de l’Evangeli Claretians, “Missioners fins a la fi”

E

Impressió: Impremta Barnola, Guissona Amb la col·laboració de:

l dissabte 21 d’octubre, a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, celebràrem amb molta alegria la beatificació de 109 màrtirs de la persecució religiosa durant la Guerra Civil espanyola, els Claretians P. Mateu Casals, prevere, Teòfil Casajús, estudiant i Ferran Saperas, germà, amb altres 106 religiosos. Entre ells hi ha el P. Xavier Morell i Cabiscol, nascut a Albesa, a la nostra Diòcesi d’Urgell, el 20 de gener de 1910 i batejat al cap de tres dies, que professà com a religiós claretià el 1927 i fou ordenat sacerdot a Barbastre el 19 d’abril de 1936, pocs mesos abans de donar la vida afusellat al cementiri de Lleida, la nit del 20 al 21 d’agost de 1936. Fou enterrat a la fossa comuna. El grup d’aquests 109 màrtirs pertanyien a les Comunitats Claretianes de Cervera-Mas Claret i Solsona (60), de Barcelona (8), de Sabadell (8), de Lleida (11), de Vic i Sallent (15). De fora de Catalunya la causa inclou els màrtirs de Castro Urdiales a Santander (3) i de València (4). Al Mas Claret de Cervera, l’Aplec Martirial en memòria dels 19 màrtirs que hi van ser assassinats l’octubre de 1936 és ben viva. El P. Provincial Ricard Costa-Jussà va destacar que el testimoni de perdó dels màrtirs només s’explica perquè “van tenir l’experiència de sentir-se estimats per Déu” i perquè “només podem sentir veritablement el perdó, si realment hem estat estimats”. Aquesta és l’experiència que van tenir el màrtirs i que hauríem d’imitar avui: “la invitació de Jesús a viure l’amor fins a l’extrem, demanant-nos que no perdonem una vegada, sinó 70 vegades 7”. El P. Xavier Morell, fill de Josep i Antònia –pagesos–, tenia altres dos nois germans. De ben jovenet ja cursà els estudis a Vic i Solsona, professà i després de l’ordenació presbiteral fou destinat a Lleida on arribà el 25 juny de 1936, el seu primer i únic destí. L’havien orientat a la predicació i la catequesi, i era observant i pietós. Fou detingut i portat

a la presó de Lleida el 21 de juliol, on pogué encara escriure dues cartes. En una als seus pares els explica el seu estat d’ànim i la seva disposició al martiri, la gran gràcia que Déu li concedeix. Els diu: “Molt estimats i recordadíssims pares: Déu vos guard. Des de la presó estant, potser a uns moments només de lliurar la meva ànima a Déu, vull adreçar-me a vosaltres per tal de dir-vos que moro content i gustós oferesc la meva vida i totes les meves il·lusions missioneres per complert i total regnat a Espanya del Sagrat Cor de Jesús i del puríssim Cor de Maria. No us apesareu pel meu destí, que és gloriosíssim com és donar la sang per Jesucrist. Alegreu-vos-en! que ja podeu contar un fill vostre màrtir; màrtir per la Religió i màrtir per la Pàtria, i sóc màrtir perquè només per ésser religiós estic pres i per ésser religiosos n’acaben de caure tres companys meus. No us penséssiu que tinc por: ara més que mai dono gràcies a Déu per haver-me fet religiós i sacerdot. Religiós sacerdot màrtir de Jesucrist!!! voleu major glòria? Ara més que mai, estimadíssims pares, pensaré sempre en vosaltres del cel estant i tindreu un poderós advocat davant de nostre Senyor. Us escric enmig del pànic i del tot tremolós. Perdoneu-me, que no puc més. Al cel us espero a tots sense faltar-ne ni un. Escrigueu aviat als meus Superiors a qualsevol casa que vosaltres tingueu coneguda i sapigueu que hi viuen encara per tal que es facin per a la meva pobra ànima els sufragis de Regla perquè Déu es compadeixi dels meus pecats i em donguin el descans etern. Coratge!!!... Que tot sigui a glòria de Déu i bé de la nostra pàtria. Amb Déu siau… i fins al cel!!!... Afectíssim fill vostre en Jesús i Maria. Xavier,CMF”. Donem gràcies a Déu i lloem-lo pel testimoni lluminós d’aquest màrtir, honor d’Albesa, “Missioner fins a la fi!”

Església d’Urgell

3


SENTIRE CUM ECCLESIA

Davant el proper Sínode sobre els joves, la fe i el discerniment vocacional

E

l Cardenal Baldisseri, Secretari General del Sínode, afirma que el Papa Francesc vol imprimir una sòlida motivació humana i eclesial a la XV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes sobre el tema: “Els joves, la fe i el discerniment vocacional”. El document preparatori, del qual a continuació en presento unes breus pinzellades al llarg dels seus tres apartats o etapes, vol oferir un mapa, una panoràmica, un full de ruta de la realitat actual per tal de contextualitzar la situació present dels joves. Els joves en el món d’avui Es constata que hi ha una pluralitat de mons juvenils. Vivim en un món que canvia ràpidament. A escala global, el món es caracteritza per una cultura “cientifista”, que acaba generant sovint tristor i soledat. “La cultura del descart” exclou a milions de persones, entre elles molts joves. Les experiències transmeses per les generacions precedents es tornen ràpidament obsoletes. Els joves d’avui tenen unes noves necessitats, desitjos, sensibilitats i mode de relacionar-se amb els altres. Molts dels joves del nostre temps desitgen ser part activa en els processos de canvi del present. Un sentit de pertinença i de participació. Cal tenir present que el jove d’avui aprèn a viure sense Déu i sense l’Església. Les referències del passat han perdut força. Avui se’n cerquen unes de més pròximes, creïbles, coherents i honestes. Es una generació hiperconnectada que viu en un món virtual. 4

Església d’Urgell

La llibertat és entesa com la possibilitat d’accedir a noves oportunitats. Fe, discerniment i vocació L’Església, a través d’aquest Sínode, vol reiterar el seu desig de trobar,

això s’esdevé tot seguint aquests tres passos: un reconeixement que els esdeveniments amb què em trobo, o paraules que escolto o que llegeixo, produeixen en el meu interior una varietat de desitjos, sentiments i emocions (AL 143); una interiorit-

Al llarg del seu pontificat, el Sant Pare ha mostrat una gran proximitat i afinitat amb els joves.

cuidar i acompanyar tots els joves sense excepció. Acompanyant-los, sostenir-los en el seu discerniment vocacional i en la presa de les decisions fonamentals de la seva vida. La fe és la font del discerniment vocacional. A la Bíblia hi descobrim il·luminadors relats vocacionals. En el discerniment vocacional, el jove, en diàleg amb el Senyor i escoltant la veu de l’Esperit, realitza eleccions fonamentals tot començant pel propi estat de vida. I tot

zació, amb paciència i vigilància per comprendre que l’Esperit està cridant a través d’allò que suscita a cadascú; i una elecció, com a exercici d’autèntica llibertat humana i de responsabilitat personal. El discerniment vocacional és un procés llarg en el temps sense descartar moments claus i actes puntuals. El temps és fonamental per verificar l’orientació efectiva de la decisió presa. I finalment es constata que per a acompanyar una altra persona no


ASPECTES DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA n’hi ha prou amb estudiar la teoria del discerniment, sinó que cal tenir una experiència personal per tal d’interpretar els moviments del cor per reconèixer l’acció de l’Esperit. Jesús, a l’Evangeli, amb la seva Paraula, la seva mirada, el seu testimoni d’autenticitat... és un model a seguir i imitar. L’acció pastoral El document proposa un seguit de punts de cara a acompanyar els joves a acollir la crida a l’alegria de l’Evangeli, sobretot en un temps

El Papa Francesc vol imprimir una sòlida motivació humana i eclesial al Sínode sobre els joves, la fe i el discerniment vocacional marcat per la incertesa, la precarietat i la inseguretat. Caminar amb els joves comporta sortir de les nostres rigideses i permetre que els joves siguin els protagonistes. Veure la seva realitat, escoltar-los i compartir les seves alegries i les seves tristeses. Una pastoral en la qual els joves sense excepció siguin subjectes i no objectes. Una comunitat responsable en la tasca d’educar les noves generacions i amb la capacitat d’implicar-los en els òrgans de participació de les comunitats diocesanes i parroquials, i tot això enmig de la vida quotidiana i el compromís social, i amb uns instruments nous: uns instruments més pastorals, seguint els itineraris d’evangelització, cultivant la familiaritat amb el Senyor a través del silenci, la contemplació i l’oració. En Maria, la Mare de Déu, cada jove hi pot descobrir un model d’escolta, de valentia en la fe, de profunditat del discerniment i la dedicació al servei. Mn. Ignasi Navarri, Vicari general d’Urgell

E

n aquest any 2017, l’Església té el goig de celebrar el 50è aniversari de l’Encíclica “Populorum progressio” del beat Pau VI. Alhora, neix també el Dicasteri que el Papa Francesc acaba de crear per al desenvolupament integral. Fa 50 anys, el beat Pau VI va precisar al detall en aquella Encíclica el significat de desenvolupament integral, i va ser ell qui va proposar aquella sintètica i afortunada fórmula: “desenvolupament de cada home i de tot l’home”. ¿Què vol dir, avui i en el futur pròxim, desenvolupament integral, és a dir, desenvolupament de cada home i de tot l’home? Després dels passos de Pau VI, potser precisament en el verb integrar podem trobar una orientació fonamental per al nou Dicasteri sobre el desenvolupament. Es tracta d’integrar els diversos pobles de la terra. El deure de solidaritat ens obliga a buscar justes maneres de compartir, perquè no es doni aquesta dramàtica desigualtat entre qui té massa i qui no té res, entre qui descarta i qui és descartat. Només el camí de la integració entre els pobles permet a la humanitat un futur de pau i d’esperança. Es tracta d’oferir models practicables d’integració social. Tots tenim una contribuè ANIVERSARI ció a donar al conjunt de la societat, tothom té una peculiaritat que pot servir per viure DE OPULORUM junts, ningú no està exclòs d’aportar alguna cosa pel bé de tots. Això és alhora un dret i PROGRESSIO un deure. És el principi de la subsidiarietat el que garanteix la necessitat de l’aportació de tots, sigui com a individu o com a grup, si volem crear una convivència humana oberta a tothom. Es tracta, a més, d’integrar en el desenvolupament tots els elements que el fan veritablement humà. Els diversos sistemes (l’economia, les finances, la feina, la cultura, la vida familiar, la religió...) són, cada un en la seva especificitat, un moment irrenunciable d’aquest creixement. Cap d’ells no és absolut, com tampoc cap no pot ser exclòs d’un concepte de desenvolupament humà integral que tingui en compte que la vida humana és com una orquestra que sona bé si els diversos instruments s’harmonitzen i comparteixen la mateixa partitura. Es tracta també d’integrar la dimensió individual i la comunitària. És innegable que som fills d’una cultura, almenys en el món occidental, que ha exaltat l’individu fins a considerar-lo com una illa, com si pogués ser feliç sol. D’altra banda, no falten visions ideològiques i poders polítics que han aixafat la persona, l’han massificat i privat d’aquesta llibertat sense la qual l’home ja no se sent home. En aquesta massificació estan interessats també poders econòmics que volen explotar la globalització, en comptes d’afavorir un major compartir entre els homes, simplement per imposar un mercat global en el qual ells mateixos dicten les regles i treuen els beneficis. Ja Pau VI escrivia que el desenvolupament no es redueix a un simple creixement econòmic; el desenvolupament no consisteix a tenir a disposició cada vegada més béns per a un benestar només material. Integrar cos i ànima vol dir també que cap obra de desenvolupament podrà aconseguir veritablement la seva finalitat si no respecta aquest lloc on Déu és present en nosaltres i parla al nostre cor.

50 “P

Mn. Eduard Salinas Muñoz

Església d’Urgell

5


Reunió del Copríncep Episcopal amb el Copríncep


Francès a París

E

l Copríncep Episcopal i Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, va mantenir el 16 d’octubre una trobada personal amb el Copríncep Francès, Excm. Sr. Emmanuel Macron, al Palau de l’Elisi, a París. Durant l’entrevista, que va tenir lloc a quarts d’una del matí i va tanscórrer en un clima de gran cordialitat, els Coprínceps van poder tenir un intercanvi de parers sobre qüestions de la política interna del Principat d’Andorra i de la seva projecció en l’àmbit internacional, així com sobre diversos temes europeus i de cohesió social. El Copríncep Episcopal va assistir a la reunió acompanyat del seu Representant Personal, M.I. Mn. Josep M. Mauri Prior, i de la Secretària general dels Serveis del Copríncep, Sra. Concepción García Moyano. Per la seva part, el Copríncep Francès va estar acompanyat del seu Representant Personal, M.I. Sr. Patrick Strzoda, i del Sr. Pascal Escande, Director de gabinet del Representant Personal del Copríncep Francès. Aquesta ha estat la primera reunió personal que mantenen ambdós Coprínceps des que Emmanuel Macron fou elegit President de la República Francesa i, per tant, va iniciar també la seva tasca com a Copríncep d’Andorra.


800 anys de presència franciscana a Terra Santa

E

ls pelegrins que han viatjat a Terra Santa aquest any s’han trobat, a cada Santuari custodiat pels franciscans una gran pancarta anunciant els 800 anys de presència franciscana a Terra Santa. Es tracta d’una fita important que caracteritza aquest orde religiós i honora la presència de l’Església als Sants Llocs. Algunes dades històriques Sant Francesc d’Assís fundà l’orde l’any 1209. En el Capítol General de Pentecosta de l’any 1217, presidit per fra Elies de Cortona, es va dividir en províncies i una d’elles fou la Província de Terra Santa, que incloïa els països de l’extrem oriental de la Mediterrània. Aquell mateix any 1217, els dos primers franciscans arribaren a Sant Joan d’Acre, a Palestina, i establiren la primera comunitat. D’aquí que enguany celebrin els 800 anys d’estada a Terra Santa. Dos anys després, entre el 1219 i el 1220, el mateix Sant Francesc visità el país, juntament amb Síria i Egipte. Donades les contínues guerres entre cristians i musulmans, estant a Egipte s’atreví a presentar-se al soldà Melek-el-Kamel, enemic irreconciliable dels cristians, amb la intenció de sol·licitar la pau. La bonhomia i senzillesa de Francesc impressionaren el soldà. Tingueren diverses entrevistes i, com a resultat final, Melek-el-Kamel signà un salconduit pel qual “els frares de la corda” (així anomenà, i encara són coneguts, el franciscans) podien anar i venir sense cap impediment pel seu territori.

Cartell commemoratiu dels 800 anys de presència franciscana a Terra Santa. Església d’Urgell

9


La data que resultarà definitiva fou el 1342, quan el Papa Clement VI, per la butlla “Gratias agimus”, confia als franciscans, ja presents a Terra Santa, la recuperació i custòdia dels llocs relacionats amb la vida de Jesús, així com l’acollida dels pelegrins que els visiten. D’aquí ve que a la provincià franciscana de Terra Santa se l’anomena la “Custòdia de la Terra Santa”. En un ambient hostil –majoritàriament mu- Interior de la Basílica de la Nativitat de Jesús, a Betlem. sulmà–, no solament el Al llarg de la història han estat treball apostòlic sinó la simple presència dels frares sovint ha estat més de 2.000 els franciscans que difícil i contestada. La història parla han mort violentament. d’assassinats i fins de massacres, com la de Bab Touma, a Damasc, Situació actual l’any 1860, on foren morts els vuits En complir-se 650 anys de la butlla frares de la comunitat. O el recent de Clement VI, el Papa Joan Pau II, segrest i posterior alliberament, per en una carta adreçada al Ministre dues vegades, del P. Dhiya Azziz, General dels Franciscans (30 de novembre de 1992), va renovar-li també a Síria.

10

Església d’Urgell

l’encàrrec de custodiar els Sants Llocs i d’acollir els pelegrins que els visitin, al mateix temps que l’exhortava a perseverar en aquest manament de la Santa Seu. Els franciscans, per tant, continuen essent els custodis de Terra Santa per voluntat pontifícia. Voluntat confirmada per Joan Pau II durant el pelegrinatge amb ocasió del Gran Jubileu de l’any 2000. Avui la Custòdia Franciscana és present a Israel, Palestina, Jordània, Síria, Líban, Egipte, i les illes de Xipre i Roda. Compta amb uns 300 frares procedents de més de 40 nacions diferents. Els ajuden un centenar de religioses de diverses congregacions. Tenen cura de 50 Santuaris (19 a Galilea, 28 a Judea, dos a Damasc i un a Jordània), 30 Parròquies i 79 esglésies o capelles. Els temples més importants sota la Custòdia Francis-


cana són les basíliques del Calvari i Sant Sepulcre, de la Nativitat de Jesús a Betlem, i de l’Anunciació a Natzaret. La seu central de la Custòdia actualment és el convent de Sant Salvador, a Jerusalem. Activitats pastorals de la Custòdia La primera activitat pastoral és la presència als Sants Llocs, la seva recuperació i conservació. Aquesta presència ha comportat des de sempre una petita presència enmig de grans realitats religioses com són el món musulmà, primer, i, darrerament, també el món jueu. Amb el temps s’ha après en el camp de les relacions interreligioses, en el diàleg ecumènic. Un ecumenisme que ha de començar per les relacions cordials amb les altres confessions cristianes presents a la zona: ortodoxos, armenis, siríacs, coptes, maronites, etc... L’acollida dels pelegrins ha estat la gran activitat pastoral que sempre han desenvolupat els franciscans a Terra Santa. Aquesta acollida es manifesta en aspectes tant concrets com: disposar d’hostatgeries al costat dels grans Santuaris. Són les “Casa Nova” darrerament reformades i adequades a les exigències dels temps. També l’acompanyament de grups de pelegrins, disposant d’un equip de guies que orienten els fidels que visiten els sants llocs, assegurant-los-hi una qualificada assistència espiritual. Ministeri pastoral a les Parròquies Les comunitats parroquials són de llengua àrab i les activitats apostòliques són les pròpies de qualsevol Parròquia: celebració dels sagraments, catequesi, acompanyament dels joves i matrimonis, accions socials i temps per escoltar, animar i dirigir espiritualment els fidels. Aquesta tasca pastoral la comparteixen amb els sacerdots del Patriarcat Llatí, restaurat pel Papa Pius

Pelegrins d’Urgell a Jerusalem amb el P. Artemio Vítores, franciscà espanyol i un dels suports de la Custòdia dels Sants Llocs.

IX l’any 1847. El Patriarcat aglutina i coordina tota l’activitat pastoral de les diverses comunitats cristianes. Dos moments a l’any són singularment testimonials i significatius: el primer és la vetlla de Nadal a Betlem, jornada especialment dedicada als joves (minyons escoltes, grups de Parròquies, etc.) que amb cants, danses i escenificacions animen la preparació del Nadal; l’altre, la processó del Diumenge de Rams a la tarda, a la qual assisteixen fidels de tot el país i pelegrins d’arreu del món. La processó comença a Betfagé, a la muntanya de les Oliveres, i recorre els dos quilòmetres fins a Jerusalem. No es guarden unes files ordenades. És una riuada de gent que omple tot l’ample de la carretera. Van en grups, per Parròquies o per països, i cadascú canta les seves lloances i hosannes a Crist Gloriós. Per a uns, és un espectacle inimaginable; per a d’altres és una gran manifestació de fe i un afermament de la presència cristiana al país. L’acció social Des de sempre, els cristians han estat minoria enmig de la gran majoria musulmana, primer, i ara també jueva. Per això, ben aviat varen veure els franciscans la necessitat de donar

L’acollida dels pelegrins ha estat la gran activitat pastoral que sempre han desenvolupat els franciscans a Terra Santa Cal conèixer l’ambient social del món semita per entendre la importància dels cursos de promoció de la dona que organitza la Custòdia franciscana suport social als cristians. Així, es facilita l’habitatge gratuïtament, o en lloguers molt mòdics, perquè les famílies cristianes romanguin al país. També es faciliten llocs de treball: obrint tallers de fusteria, lampisteria, electricitat, una impremta... on treballen els cristians, es guanyen la vida i aprenen un ofici que els permet obrir-se camí a la societat. Algunes famílies cristianes s’han constituït en cooperatives i tenen els seus propis establiments on venen el productes que elaboren. Escoles a les principals poblacions. Avui són setze col·legis oberts a tots, nens i nenes, sense distinció de religió, nacionalitat o raça. El Església d’Urgell

11


compromís en aquest camp exigeix un esforç notable tant organitzatiu com econòmic. Actualment, als collegis de la Custòdia hi treballen uns 500 mestres i professors que acullen més de 10.000 alumnes. Això ens fa adonar de l’amplitud del compromís en el camp de l’evangelització. No em voldria oblidar dels cursos de promoció de la dona. Cal conèixer l’ambient social del món semita per entendre la importància d’aquesta activitat, privativa per a les dones d’altres cultures. L’Studium Bíblicum Franciscanum Després de segles d’excavacions i recerca arqueològica, després de moltes hores i dies d’investigació en les llengües semites, desprès de molts cursos sobre la Bíblia, sorgí l’Studium Bíblicum Franciscanum. Es tracta d’un centre de cultura bíblica i arqueològica inaugurat l’any 1923, ampliat i modernitzat l’any 1991, i erigit l’any 2001 com a Facultat de Ciències Bíbliques i Arqueològiques per la Congregació per a l’Educació Catòlica. Com a centre d’investigació es dedica a l’estudi de l’arqueologia bíblica i de les fonts literàries. I com a centre acadèmic imparteix classes sobre geografia i història 12

Església d’Urgell

Al voltant de l’escultura de Sant Pere a Cafarnaüm. A sota, els matrimonis que participaven en el pelegrinatge van renovar els seus vots conjugals a Canà de Galilea.

bíblica, llengües semites, patrologia i exegesis de la Bíblia. Els graus acadèmics són els de llicenciatura i doctorat. Formant part de l’Studium Biblicum Franciscanum hi trobem el Museu Arqueològic, on es mostren peces trobades en les excavacions i disposa d’una biblioteca especialitzada amb uns 80.000 volums i més de 400 revistes. Una esplèndida realitat Han passat 800 anys de l’arribada dels dos primers franciscans a Sant

Joan d’Acre. La petita llavor que ells van sembrar s’ha convertit en una esplèndida realitat com és la Custòdia Franciscana. Un punt d’encontre entre la cultura occidental i l’oriental. Un pont entre les tres grans religions monoteistes. Un diàleg obert entre les diverses confessions cristianes. Una presència amb ànim actiu sempre plena d’evangèlica esperança. Mn. Ramon Sàrries, Arxiprest de les Valls d’Andorra


Notes i remarques sobre l’acta de consagració de la Catedral d’Urgell

L’

acta de consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell, atribuïda al segle IX, és per a Urgell un document molt emblemàtic, perquè ens situa als orígens d’aquella Catedral carolíngia i ens marca la situació del nostre Bisbat (un Bisbat pirinenc) als segles IXX. Però alhora la composició del document presenta algunes dificultats. Per això em permeto primer presentar el document, el seu contingut, la problemàtica de la seva composició, les principals opinions sorgides sobre aquest pergamí, i finalment fer-ne de tot plegat algunes valoracions i remarques. El document És un pergamí d’unes grans dimensions (de 51×61 cm.), de 55 ratlles de text, amb una escriptura molt pulcra, sense ornamentacions, llevat d’algunes cap lletres a l’inici d’alguns paràgrafs. La lletra molt constant en tot el pergamí té una base de caràcters visigòtics amb la incorporació sovint de la nova lletra anomenada carolina. Els paleògrafs l’anomenen una lletra de transició (de final del segle IX al segle X). El seu contingut esmenta el fet de la consagració de la Catedral, que substituïa l’anterior, visigòtica, destruïda pels sarraïns. Afegeix la dotació que li fan totes les Parròquies del Bisbat. El document esdevé important pel fet que esmenta totes les comarques que formen el Bisbat d’Urgell: Urgell, Cerdanya, Berguedà, Pallars, la Ribagorça i Gistau. I, a continuació, inscriu totes les Parròquies que integren cadascuna de les comarques. Menciona un total de 289 Parròquies.

Vista interior de la façana de ponent de la Catedral. Església d’Urgell

13


Problema que presenta el document El document porta per data les “calendes de novembre”, que corresponen al dia 1 de novembre, de l’any “sisè de l’emperador Lluís”, el Piadós, que és l’any 819. Però els actors del document són el Bisbe Sisebut (833-840) i el comte Sunifred I, comte de Cerdanya-Urgell (834-848). És evident que la data de la composició del document no fou l’any 819. La seva redacció és posterior. A partir d’aquí han sorgit diverses teories sobre el temps en què aquest pergamí fou escrit. Uns el situen al segle IX, en la seva meitat o a finals. Altres el situen al segle X, al llarg de tot el segle. I finalment, alguns el presenten com a redactat durant el primer quart del segle XI. Valoració i estudis fets sobre el temps de la seva redacció Els historiadors han fet diversos estudis i valoracions basant-se en la lletra del pergamí, en els pobles que esmenta, que, segons uns, algun poble no pot ser tan antic, sinó que no apareix fins al segle XI. I, per contra, també apareix algun poble, concretament Sanaüja, que no és esmentat per l’acta, i en canvi figura expressament a la butlla papal d’Agapet II, adreçada al Bisbe d’Urgell Guisad II (951), la qual esmenta el castell de Sanaüja. L’acta situa els límits de la reconquesta a sota de la Clua de l’Alt Urgell, mentre que l’esmentada butlla papal cita ja el castell de Sanaüja. Cap de les esmentades teories ha arribat a una seguretat plena, sinó que s’han de mantenir com una simple hipòtesi. Un dels historiadors que en féu un estudi més aprofundit sobre el tema fou el conegut i prestigiós Cebrià Baraut1. En analitzar el text de l’acta, troba que alguns dels formulismes emprats reprodueixen, en part, una donació del comte Sunifred del 3 de

gener del 840, i també una part del precepte de Carles el Calb (860). També hi ha alguna dependència entre l’acta i una butlla papal d’Agapet II al Bisbe Guisad II de la Seu, de l’any 951. Més tard, la primera notícia que els mateixos documents de l’Arxiu Capitular d’Urgell donen sobre l’existència d’aquesta acta de consagració és al conegut judici de Ponts de l’any 1024. Conclou, doncs, el prestigiós historiador que el temps hàbil per a la redacció del document, màxime, l’hem situar entre els anys 860 i 1024. Baraut s’inclina per una redacció a final del segle IX –o, potser més tard, confessava que també podia endinsar-se al segle X– per tota una sèrie de raons molt poderoses: la

El document porta per data les “calendes de novembre”, que corresponen al dia 1 de novembre de l’any “sisè de l’emperador Lluís”, el Piadós [any 819] lletra del document, els mots de les poblacions venen encara llatinitzats, tal com apareixen als altres documents de l’arxiu als segles IX-X, cosa que és molt diferent al segle XI, tant la lletra com la denominació de les poblacions. En efecte, la lletra visigòtica-carolina, segons tots els paleògrafs, és una lletra de transició, pròpia de final del segle IX o del segle X. Però al segle XI la lletra ja ha canviat per la nova lletra carolina, tal com és demostra arreu als nostres pergamins de l’Arxiu Capitular d’Urgell. Diran que l’escrivà era molt hàbil i ho sabé imitar molt bé. Però això, en un document tan pulcrament escrit, constant en els caràcters de la seva lletra, i tan extens que conté milers de lletres, es fa difícil de pensar. La raó fonamentada en el

fet que el document inscriu totes les poblacions -gairebé 300- encara en la denominació arcaica llatinitzada, també adquireix molt de pes. I finalment, si l’acta hagués estat redactada a l’inici del segle XI, quina gran sorpresa hauria estat la seva presentació al judici de Ponts! Un document com aquest no pot ser ignorat en la seva existència, sobretot per part de les autoritats i de les persones enteses d’aquell temps. Encara Baraut fa un ulterior aclariment i matisació molt important sobre el tema. És indubtable que aquesta Catedral carolina existí i fou consagrada, i molt probablement en el primer quart del segle IX. Se’n troba algun indici indirecte en la resta de la documentació i de manera especial en unes relíquies d’altar, aparegudes tardanament. També les poblacions que l’acta cita, potser llevat d’alguna, són poblacions que surten als documents dels segles IX-X. Per això, podem dir que l’acta expressa una realitat vertadera, pròpia d’aquells temps. En conseqüència, malgrat que la redacció del document és posterior a la data que indica, hem d’admetre que el contingut, almenys en la seva major part, és vertader i autèntic. Aquest mode de procedir no és del tot estrany o singular en aquell temps. És clar que la Catedral existí i es va consagrar i també que tots els pobles que formaven aleshores el Bisbat d’Urgell es veieren obligats a participar amb els seus impostos eclesiàstics al sosteniment de l’Església mare o el Bisbat. Si en algun determinat temps l’Església d’Urgell no disposava d’aquest document, tampoc no és estrany que d’alguna manera el van composar o refer, acomodant-lo a la seva realitat, per tal de salvar possibles reivindicacions que poguessin discutir els seus béns i propietats. En aquest mateix sentit,

1 Cebrià Baraut, “La data de l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d’Urgell”, Urgellia, volum VII (1984-1985), ps. 515-529; Idem, a Església i Bisbat d’Urgell, Miscel·lània, La Seu d’Urgell, 2003, ps. 103-121. També Ramon Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), volum I, Vic 1993, ps. 1-8, insisteix que aquesta acta empra fragments de formulismes d’altres documents anteriors que van des de final del segle IX fins a mitjan del segle X.

14

Església d’Urgell


Acta de consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell, atribuïda al segle IX.

Cebrià Baraut recorda que hi ha altres escriptures ben conegudes que varen seguir condicions similars en el moment de la seva redacció. I cita la famosa “Gesta” de Vic, que conté la relació dels béns atorgats pel comte Guifré I de Barcelona al Monestir de Santa Maria de Ripoll amb motiu de la consagració de l’església de l’any 888. El contingut d’aquest document és vertader, però la seva redacció fou posterior. Unes notes i remarques finals Davant d’un tema tan complex no podem aventurar afirmacions que no tinguin en compte totes les dades plantejades en la valoració d’aquest document. I mentre la qüestió no

sigui resolta, sempre haurem de moure’ns en el terreny de les hipòtesis, que mai no esdevenen garants certes d’una realitat. Tampoc no podrem emprar lleugerament el mot d’“engany”, si el seu contingut en realitat és vertader. El que ens diu l’acta correspon a la realitat del seu temps. No pretenia enganyar, sinó més aviat reivindicar i ser-ne una prova fefaent. Si en algun moment qualificaren aquest document, com “la primera carta geogràfica del Pirineu”, crec que encara el podem mantenir com a tal. Perquè no existeix un altre document que esmenti aquells gairebé 300 pobles, que formaven aleshores el Bisbat d’Urgell, i els esmenti d’aquella forma

arcaica, llatinitzada, abans de passar a la denominació catalana. I això en un document que probablement no es mou més enllà dels segles IX-X. També crec que no hem de confondre aquest document que reivindica únicament una pertinença a l’Església d’Urgell o Bisbat, amb altres documents que concretament estableixin i provin una possessió temporal i dominical d’algun comte o també d’algun Bisbe. L’acta, com a tal, només obliga els pobles del Bisbat d’Urgell a satisfer els impostos eclesiàstics dels delmes i de les primícies, i a tributar l’obediència deguda al seu Bisbe. Mn . Benigne Marquès Sala, Arxiver Capitular d’Urgell. Església d’Urgell

15


Càritas d’Urgell obre un nou centre d’atenció a Tremp

C

àritas d’Urgell ha obert un tan sols podem anar construint la nou centre d’atenció a la nostra comunitat si som capaços Parròquia de Tremp (Pallars d’interactuar i buscar allò que és Jussà) amb la vocació de fomentar bo i creem llaços entre els que forla participació comunitària i ser un espai de suport i cooperació amb les persones més fràgils de la població i de la comarca. El centre va ser beneït i inaugurat el dissabte 30 de setembre per l’Arquebisbe d’Urgell i President de Càritas d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, en un acte que va comptar amb la presència d’una nodrida representació de les institucions locals, encapçalades per l’Alcalde de Tremp, Joan Ubach, i pel President del Consell Comarcal, Constantí Aranda, a més de nombrosos alcaldes i Mons. Vives beneí i inaugurà el nou centre d’atenció de Càritas a Tremp. regidors de la comarca i del Director de Càritas Solsona, Josep mem la ciutadania”. Així mateix, va Vidal, en representació de Càritas compartir la consideració que el Catalunya. Hi va assistir també una lema de la campanya institucional de representació de l’Acadèmia General Càritas, “Cridats a ser comunitat”, Bàsica de Suboficials, encapçalada ha d’esperonar-nos “a saber sortir pel Coronel José Antonio Salgado, a l’encontre dels altres”. així com representants de diverses A continuació intervingué l’Alcalentitats locals. de de Tremp per agrair l’esforç de El Director voluntari de Càritas posar en marxa aquest espai, pod’Urgell, Josep Casanova, va obrir sant-lo a l’abast i amb col·laboració l’acte tot posant en relleu que el amb tot allò en què el Consistori nou centre d’atenció “aspira a crear pugui ajudar a l’hora d’organitzar un espai de trobament amb tots els activitats per als ciutadans. que volen treballar per la defensa Va cloure l’acte Mons. Joan-Enric dels drets de la persona, perquè Vives tot expressant el desig “que 16

Església d’Urgell

aquesta casa sigui el rostre de DéuAmor a la terra”, i destacà alhora la importància de la tasca que s’hi durà a terme: “el que ens interessa

no és només proclamar la nostra divisa, “Deus caritas est”, sinó també

L’Arquebisbe Joan-Enric expressà el desig “que aquesta casa sigui el rostre de Déu-Amor a la terra” viure-ho… Inaugurar aquest centre d’atenció i caritat és una satisfacció molt gran perquè en una Diòcesi tan extensa i complexa geogràficament s’estigui completant una xarxa


d’atenció de cap a cap del territori. Amb aquest centre acabem de fer la geografia humana de la caritat al Bisbat, posant a l’abast de les persones allò que necessiten”. Mons. Vives també va explicar que el centre, tot i estar a la capital de comarca, no vol capitalitzar-ho tot, sinó que “té la voluntat de collaborar i compartir programes amb les comunitats cristianes de les poblacions pallareses”. I va acabar la seva intervenció agraint el que duen a terme els treballadors, voluntaris i institucions que fan possible el projecte de Càritas a Urgell. El centre d’atenció de Tremp s’ha instal·lat en un espai cèntric que

ofereix la possibilitat de treballar en l’atenció a les famílies, en la formació laboral, en l’acompanyament i el reforç escolar; i que s’obre a un Espai Grapats de participació i col·laboració. A l’actualitat ja s’han dut a terme activitats a l’Espai Grapats i s’ha començat a atendre les famílies així com la formació i integració lingüística de les persones nouvingudes. També a través de l’Espai Grapats -que ha significat la reconversió dels robers- hi haurà un punt de venda de productes de comerç just. Així mateix és previst posar en marxa tallers de costura i de manualitats, i s’obre la possibilitat de crear

i mantenir col·laboracions entre els diferents centres, intercanviant articles o monitors de tallers. D’altra banda, es duran a terme itineraris d’acompanyament a través de grups d’ajuda i dels projectes de servei a la llar de persones grans o amb dependència. En aquest darrer cas, el programa cerca que els voluntaris puguin acompanyar persones grans en cases particulars, fent escolta activa, i ajudant-los en allò que els calgui en el seu dia a dia. D’altra banda, Càritas ha fet una crida per incrementar el nombre de voluntaris per fer tasques de reforç escolar i de formació de persones en diferents àmbits.

Consell diocesà de Càritas d’Urgell

A

mb ocasió de la inauguració del nou centre d’atenció de Càritas a Tremp, el dissabte 30 de setembre va tenir lloc a la seu de la Fundació Fiella de Tremp la sessió ordinària del Consell diocesà de Càritas d’Urgell, presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric, pel Delegat Episcopal, Mn. Jaume Mayoral, i pel Director de Càritas diocesana, Josep Casanova. Hi van ser presents els Presidents i Directors de les Càritas parroEl Consell diocesà de Càritas d’Urgell es reuní a la seu de la Fundació Fiella. quials del Bisbat. El Consell aprovà el pla d’inversions de l’entitat previst per a l’any 2017 laboral de Càritas d’Urgell, que promou la reincori aprofundí en el projecte “Treballem junts el model poració al mercat laboral ordinari de treballadors d’acció”, que vol millorar la coordinació i treball en amb risc d’exclusió social. comú de l’entitat. L’informe de les activitats de Càritas diocesana i de També s’oferí informació sobre el desenvolupa- les Càritas parroquials, així com la valoració de les ment del projecte Nougrapats, l’empresa d’inserció accions dutes a terme per l’entitat, clogué la reunió.

Església d’Urgell

17


Càtedra de Pensament Cristià

Les raons de creure (IV): Comprometre’s amb el món

L’

opció cristiana no és una fugida del món, no és un mètode per alliberar-se dels desenganys. Els desenganys hi són i cal afrontar-los. No es proposa una sortida per la tangent, tampoc exercitar-se en una espècie d’insensibilitat estoica. Jesús va cridar penjat a la creu. Des de la perspectiva cristiana, el món és un do, un regal, un espai i un temps entregat a l’ésser humà perquè hi visqui i estimi. Déu no tenia necessitat de crear el món, de generar una alteritat i donar-li vida i consciència. El món no és un error, ni el naixement un càstig. És un bé néixer i és una meravella que el món sigui, que hi hagi quelcom i

no res, entenent aquest món com el fruit d’una evolució mil·lenària de la matèria viva que ha estat donada des de la Font infinita d’Amor. L’opció cristiana no és una evasió del món, perquè el món és quelcom bell, valuós, unitari i majestuós. Estem fets per viure en aquest món, per estimar-lo i créixer en ell. És la

Ser cristià és fer-se present en el món, especialment en els llocs de sofriment per inocular-hi esperança nostra casa. Amb tot, el món, com a conseqüència de l’acció humana, sigui directa o indirectament, pre-

senta dimensions de mal i de sofriment. També hi ha aquell sofriment inesperat, que no es pot imputar a cap raó humana i que ens deixa corglaçats. L’opció cristiana no és un opció a favor del patiment, ans tot el contrari. Som en el món per viure’l i per gaudir-lo; per fruir de tot allò de bell, de noble, de gran que hi ha en ell, però, a la vegada, per alliberar del patiment als qui sofreixen. No és una via solament personal la que es cerca, la salvació del meu patiment; és una via oberta al proïsme. L’egoisme de la salvació és incompatible amb l’opció cristiana. Ser cristià és fer-se present en el món, especialment en els llocs de

El patrimoni de les nostres parròquies a l’abast de tots Visiteu les nostres mostres permanents, amb peces de gran bellesa. Un retall de la nostra història i de la nostra cultura. museudiocesa@bisbaturgell.org Telèfon 973 35 32 42 Horari visites estiu: de 10 a 13 h. i de 16 a 19 h. 18

Església d’Urgell


sofriment per inocular-hi esperança. Quina esperança? La que deriva del fet Pasqual. Què és el fet Pasqual? Consisteix a creure que Jesús va morir i que fou ressuscitat per obra de l’Esperit Sant. Aquest fet obre la porta de l’esperança. Els cristians creiem que la mort ha estat vençuda i que Jesús fou ressuscitat entre els morts per obra de l’Esperit. Morirem, certament, però creiem que reviurem plenament, que serem salvats del regne de la mort per obra de l’Esperit. No podem demostrar-ho, tampoc podem donar-ne proves concloents. El cos de Jesús no hi era, però aquesta absència es podria explicar per moltes raons abans que invocar la resurrecció. Creiem que la història acabarà bé i que el sofriment serà redimit. Això no ens eximeix de treballar, amb tota la intensitat i esforç, per pal·liar totes les formes de sofriment que observem al nostre voltant: físic, psíquic, social i espiritual. No tenim la darrera clau per esborrar el sofriment del món. Amb tot, hi ha l’esperança fundada en el fet Pasqual. Ser cristià consisteix a creure que el Divendres Sant, metàfora del sofriment en el món, no és la darrera paraula de la història, ni la conclusió de l’argument. Consisteix a esperar que el sofriment serà redimit, que la nit donarà pas al dia, que la foscor cedirà a la llum. Aquest sofriment inútil, bord, causa desesperació, fins i tot despit contra Déu, perquè no l’entenc ni el puc encabir dins de la lògica humana. Jesús no va esquivar el patiment. Tampoc no el va buscar. Va assumir-lo, però no estoicament; també es va desesperar en la creu i va cridar. Es va sentir abandonat. El ressentiment contra els qui estimen i frueixen de la vida no és una actitud cristiana. És un mode de generar aversió contra la religió. No hem vingut al món a morir, a patir, a mortificar-nos. Hem vingut a gaudir i a viure una Vida en majúscules i a fer gaudir els altres, a crear vincles benvolents.

Estem fets per viure en aquest món, per estimar-lo i créixer en ell. És la nostra casa..

La mare no engendra el seu fill perquè li plagui el patiment; l’engendra per donar-li la possibilitat de viure i de gaudir d’aquest món, però des d’abans que el fill irrompi, comença a

Per canviar el món cal, primer, canviar el cor de les persones. Si no hi ha força en els cors no es construeix un món millor patir per ell, perquè qui estima, pateix. La solució al patiment no rau en deixar d’estimar, perquè estimar és l’únic motiu per al qual val la pena viure. L’alliberament del sofriment no passa per l’alliberament del desig, perquè l’ésser humà està fet per estimar i, si deixa de desitjar, deixa de ser humà. L’amor humà no pot salvar l’altre del patiment. Podem compartir-lo, fer-li costat, estar a peu de llit, però no podem, ni que vulguem, estalviar-li l’hora de sofrença. El nostre amor és efímer i relatiu, incapaç de vèncer els límits de la finitud, les fronteres de la vulnerabilitat i les seves epifanies. L’Amor que flueix

de Déu, però, Font eterna que gratuïtament vessa més enllà de si mateixa, venç la finitud i transforma el patiment en sentit. En abandonar-nos a la Font creadora, no renunciem al món; més aviat reconeixem la nostra debilitat per canviar-lo i transformar-lo, però confiem que, empesos per aquesta força creadora, tot serà possible, fins i tot moure muntanyes, o infantar estels que dansen, com diria Friedrich Nietzsche. Per canviar el món cal, primer, canviar el cor de les persones. Si no hi ha força en els cors i no s’està disposat a sofrir també pels grans valors, no es construeix un món millor; al contrari, el món empitjora cada dia; l’egoisme ho domina tot i ho destrueix tot. La revolució no es realitza, ni és eficient, si no té un fonament més profund en conviccions que realment donen certesa i força per sofrir. Només aquest Amor ens fa viure, però l’Amor sempre és sofriment, madura en el sofriment i dóna força per sofrir per al bé. Francesc Torralba, Dr. en Teologia i Filosofia Església d’Urgell

19


El campanar de l’església parroquial de Sant Jaume de Bellver de Cerdanya Enguany es compleixen 250 anys d’aquest edifici singular que corona i defineix la imatge de la vila

L’

església de Sant Jaume és del segle XIII, d’estil gòtic, construïda amb motiu de la carta de població de Bellver del 1225, sobre l’antiquíssima església del Castell dedicada a Sant Vicenç Màrtir. El 1652, el Comú de la vila comprà els terrenys per eixamplar i allargar dita església, que va quedar petita

20

Església d’Urgell

per les funcions que va anar adquirint i pel trasllat dels vuit Canonges de Talló que es regien per la regla de Sant Agustí. D’altra banda, l’església de Talló, seu de la Canònica i Primada del Comtat de Cerdanya, segons l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell del segle IX –que mostra els seus orígens tardoromans i visigòtics–,

també substituí el primitiu edifici per l’actual del segle XI, tal com consta a l’Acta de Dotació de 1098. L’any 1299, essent Rector de Talló Mn. Ramon de Morer, es produí la unió amb el càrrec de Rector de Talló del Deganat de Cerdanya i l’Arxidiaconat de l’Església d’Urgell de forma permanent i definitiva. La vila de Bellver, voltada de


muralles des de 1277, Finalment, el judici es convertí en una poes decantà a favor de blació molt activa amb l’Ardiaca Maties Riu i el negoci de la llana i Ubach, i Talló tornà a densament poblada, recuperar la funció de cosa que atragué la Parròquia que tenia comunitat de Canonper dret i per la seva ges de Talló, que s’hi història. acabaren establint i, a Els Canonges de partir del segle XVII, ja Bellver s’hagueren són nomenats Canond’adaptar a les noves ges de Bellver. disposicions, però per El 1692, l’ocupació mantenir els drets de de Bellver per part Sant Jaume de Bellver, dels francesos expulsà junt amb el Comú de tots els seus habitants, la vila, optaren per Canonges inclosos, i remarcar la presencia convertí la població en de l’església de dins la plaça d’armes i l’esglépoblació. És així com sia de Sant Jaume en el 1767 començaren a magatzem fins al 1697, construir el campanar en què es retiren els que culminà el 1769, ocupants. donant el perfil definiTots aquests esdevetiu al turó de Bellver. niments anaven provoCuriosament, aquest cant la decadència de any 1767 el Papa CliTalló i el protagonisme ment XIII suprimeix la de Sant Jaume de BellCompanyia de Jesús ver, només compensat (Jesuïtes) a instàncies parcialment per la gran del rei Carles III. Aquest devoció dels bellveorde religiós tenia una rencs a la Mare de Déu propietat a Bellver de de Talló. la qual n’era llogater el Durant el segle XVIII, nebot d’un dels Canona l’església de Talló ges i els seus recursos només s’hi celebraven El campanar de l’església de Sant Jaume un capvespre d’estiu, coronat de cigonyes. servien pel manteniels actes litúrgics més ment de l’Hospital de assenyalats: l’Aplec de Bellver, establiment que Sant Antoni de Pàdua, la festa titular El 1767 es començà a conssubsistí fins que una nova ocupació de l’Assumpció, Tots Sants, pel fet de dels francesos a final d’aquest segle truir el campanar, que tenir el cementiri a tocar, i poc més. (XVIII) el destruí totalment. Per aquesta causa, amb el pas dels culminà el 1769, donant el Aquest campanar, dotat de reanys, l’interior de l’església pateix perfil definitiu al turó de llotge des de l’inici, ha complert un cert abandonament. Hi nien els Bellver. fidelment la seva funció d’anunciar coloms i els pardals, i no s’hi bateja. les hores, els repics de festa, les Talló, que des de 1688 tenia un els Canonges de Bellver per la titu- tristes batallades de dolor per les magnífic campanar amb unes cam- laritat parroquial de l’església de defuncions, les misses i l’oració, les panes famoses a tota la comarca, Talló així com pel seu culte litúrgic alarmes de foc o perill... Al cap i a estava marginada parcialment per i bona conservació. Potser poques la fi, les notes musicals de les seves la comunitat de Canonges, i és per vegades podem veure un plet entre campanes són el so i la veu de la vila aquest motiu que l’any 1764 el Rec- dos edificis religiosos, però també de Bellver. Per molts anys. tor de Talló i Ardiaca de Cerdanya, és poc freqüent que una població Mn. Maties Riu i Ubach, presentà un com Bellver disposi de dos temples Joan Pous, plet davant el Bisbat d’Urgell contra de grans dimensions. Bellver de Cerdanya Església d’Urgell

21


Setmana missionera a Ponts

L

a jornada del Domund va portar fins a Ponts i les poblacions properes el P. Antoni Calvera, missioner combonià. Aquesta experiència i testimoni es va fer dins del projecte de la Delegació diocesana de Missions d’organitzar a diferents indrets del Bisbat unes jornades d’animació missionera coincidint amb la celebració del Domund, que en els darrers anys han dut el testimoni d’una colla de missioners a un reguitzell de Parròquies dels Arxiprestats del Bisbat. El P. Antoni va participar en un seguit d’activitats per poder explicar quina és la tasca i la vocació dels missioners (actualment n’hi ha uns 500 que són catalans i estan presents arreu del món), i també per reflexionar sobre el significat del lema i el missatge d’enguany: “Sigues valent. La missió t’espera”. De manera especial va participar a les celebracions eucarístiques del diumenge 22 d’octubre, coincidint amb la Jornada Mundial del Domund. Així, va celebrar i va predicar la homilia a les Parròquies de Seró, Ponts, i Artesa de Segre, a més del Monestir de Refet. En les paraules que el P. Antoni va adreçar als fidels, va posar l’accent en el fet que tots som missioners pel baptisme que hem rebut, i en que a més de l’almoina cal pregar per les missions, pels missioners i per les comunitats que fan la seva tasca pastoral als països en vies de desenvolupament. Unes paraules que enllacen amb les que l’Arquebisbe Joan-Enric escrivia al Full Dominical del 8 d’octubre: “Convé que tots esdevinguem més missioners, ja que actualment ens adonem que la missió comença ben a prop, potser 22

Església d’Urgell

El missioner combonià va poder compartir la seva experiència amb els alumnes de més edat de l’escola de Ponts.

en les nostres mateixes famílies que s’obliden de la fe o s’han adormit en la comoditat egoista. Gràcies a tots els qui pregueu, treballeu i aporteu donatius per a les comunitats més joves i pels missioners”. Durant la seva estada a Ponts, el P. Antoni Calvera també va poder mantenir diferents xerrades amb els alumnes de més edat i els de cicle superior de l’escola pública de la vila, que es van mostrar molt interessats en la seva experiència missionera a l’Àfrica, i més concretament a Sud-Àfrica i Etiòpia, on hi va estar treballant durant 17 anys. Un bonic i enriquidor diàleg amb els joves va acompanyar la intervenció del missioner, que va voler insistir als alumnes sobre la importància de ser missioners no només al Tercer Món sinó també a casa nostra, així com sobre la necessitat de no malbaratar el menjar, de saber compartir i ser agraïts amb tothom, i, sobretot, no tenir ni permetre actituds de racisme i xenofòbia.

Tot i l’atapeïda agenda d’activitats que va atendre, el missioner combonià va trobar temps per compartir una estona amb la coral de la gent gran de Ponts, la Coral l’Amistat, amb els membres de la qual va mantenir una amena conversa i, de la seva banda, els cantaires li van voler obsequiar amb un breu recital com a mostra d’agraïment per la seva presència. A l’hora de fer balanç de l’estada del P. Antoni Calvera, els fidels van destacar que havia estat molt profitosa i expressar en el seu agraïment per la predisposició del missioner a compartir amb tothom les seves reflexions i la seva experiència en una realitat pastoral i social tan diferent de les que trobem al nostre entorn. Com a resum, es pot dir que, tal com ens demana el lema d’enguany, el P. Antoni va saber fer créixer un cor valent i missioner en aquells que el van escoltar. Mn. Jaume Mayoral, Rector de Ponts


“Non nobis, sed vobis”¹ El P. Cebrià Baraut més enllà de les seves aportacions Jesús Alturo i Perucho

Acta de consagració de l’església de Sant Climent de Rallui, de l’any 1007 (Madrid, AHN, Clero secular, carp. 690, núm. 19).

¹ Text de la conferència pronunciada l’1 de setembre a l’aula magna del Seminari diocesà d’Urgell dins els actes d’homenatge al P. Cebrià Baraut en l’any del seu centenari.


F

rancesc de Sales Baraut i Obiols, el P. Cebrià, és autor d’una obra plural, diversificada, rigorosa i erudita. Fruit d’una gran curiositat que, tot i tenir preferències per una època i temàtica determinades, no es limità a un sol àmbit. Les seves principals afeccions se centraren possiblement en el millor coneixement de la seva terra i Diòcesi natals, i del Principat d’Andorra. No en va fou el fundador i director de revistes de tan mèrit com Quaderns d’Estudis Andorrans i Urgellia, que és, sens dubte, el més sòlid monument historiogràfic de les nostres terres pirinenques. Hom diria que trobava aquí la força d’Anteu, per bé que a ell el major vigor li venia alenat per un altre esperit. Però la seva mirada fou molt més ampla i els seus anhels de saber abraçaren camps tan vastos que sols poden ser conreats amb una preparació acadèmica prèvia molt ben planejada, i duta a terme de la manera més metòdica i perseverant possible. No cal subratllar que el seu pas per Montserrat, on havia de rebre la seva ordenació presbiteral, explica el seu altíssim nivell de partida, amb fructíferes estades d’estudi també a Maria Laach i a Beuron, a Roma i al Vaticà. Tanmateix, tot i tenir els millors mitjans a l’abast, aquests de poc li haurien servit sense la seva dedicació personal i animosa per completar la formació inicial. I els talents naturals que Déu li donà i les circumstàncies que va posar a la seva disposició per a desenvolupar-los, foren molt ben aprofitats. D’aquí que, a la seva gran capacitat intel·lectual, el P. Baraut hi sumés una preparació humanística profunda i variada.

II

Església d’Urgell

Però sabedor que només hom té el que hom dóna i que ningú no neix només per a ell, sinó també per als seus, el P. Cebrià Baraut no es quedà per a ell sol el que aprenia. Li agradava de posar el resultat del seu esforç a disposició de la comunitat científica, però també d’un públic interessat molt més ampli. La generosa divisa dels arxivers –i ell ho fou sense títol a Montserrat i a la Seu– “non nobis,

A la seva gran capacitat intel·lectual, el P. Cebrià Baraut hi sumà una preparació humanística profunda i variada Un dels valors no menors del P. Baraut és que no sols ens explicà importantíssims aspectes del nostre passat, sinó que també possibilità a altres estudiosos de fer aportacions pròpies sed vobis”, (“no per a nosaltres, sinó per a vosaltres”), la complí a la perfecció. I fou d’aquesta manera que dugué a terme una obra musculosa, fibrada i consistent com la Roca dels seus orígens familiars, sense la mínima concessió a cap afegit adipós ni additament insubstancial, d’aquests a què el món acadèmic ens té acostumats darrerament, uns dies, “lacrimabile tempus”, en què sols sembla importar l’engreixament fútil i infecund d’uns “curricula” que només serveixen per a acontentar la pròpia vanitat i enlluernar desprevinguts.

Un humanista sobreviscut del Renaixement Però el P. Cebrià Baraut, “monjo de cel·la”, com molt bé l’ha definit el P. Alexandre Olivar, no era d’aquesta mena, i, tal com ens ha recordat Mn. Benigne Marquès, sabia, a més a més, manejar la seva erudició i contextualitzar magistralment les dades, perquè, sense ser segurament especialista en res, ho era en tot, o en una part important del tot, si volem ser precisos. De fet, ens l’afigurem encara com un humanista sobreviscut del Renaixement, apassionat per tota qüestió humana, particularment per la reconstrucció d’aquell passat que, sovint imperceptiblement, però sempre amb eficàcia, afaiçona el nostre present. Era el que en podríem dir un autèntic antiquari, en el sentit d’especialista i estudiós de l’antiguitat en tota la seva amplitud. I és així que podia parlar amb fonament i autoritat tant de Joaquim de Fiore com del Pare Manyanet o de l’Abat García Jiménez de Cisneros. I és d’aquesta manera que estava en condicions immillorables d’editar amb exactitud paleogràfica i pulcritud filològica la més antiga documentació del Bisbat d’Urgell; entre ella les actes de consagració de les seves esglésies. Però també era capaç de descriure amb tot detall la història de monestirs com Santa Maria del Miracle, Sant Climent de Codinet, Sant Andreu de Tresponts, Sant Sadurní de Tavèrnoles o de la canònica regular de Santa Maria d’Organyà. I no li comportava cap dificultat d’acarar-se amb còdexs i impresos antics; amb resultats tan espectaculars com el descobriment del text català literari més antic dels fins ara coneguts: una nova versió del “Liber iudicum”,


Església d’Urgell

III


que el P. Cebrià féu de mitjan segle XII i que a mi, dit sigui de passada, em sembla de cap a l’any 1100, amb la qual cosa encara guanyaria mitja centúria en antigor. Nogensmenys, no és ara el moment de repassar la llarga rastellera de títols que, en forma de llibre o d’article, ens ha deixat el P. Cebrià. Ens són coneguts de tots nosaltres i no és el cas tampoc de posar un escambell al peus de qui no ho necessita per realçar la seva figura, prominent per benmereixença pròpia. És per aquest motiu que, si m’ho permeten, voldria destacar ara que un dels valors no menors del P. Cebrià Baraut és que ell no sols descobrí i ens explicà importantíssims aspectes del nostre passat històric i cultural en base a l’exhumació i examen personal de remarcabilís-

sims diplomes i còdexs, sinó que també, recollint i editant textos de notable rellevància, possibilità -i continua possibilitant- a altres estudiosos de fer també aportacions pròpies, ni que sigui des d’una òptica diferent. Amb el mèrit afegit, per part d’historiadors com el P. Cebrià, que, mentre les teories i interpretacions deixen sovint pas a altres interpretacions i teories, les dades històriques positives, si estan ben arreplegades i correctament presentades, romanen fermes i donen peu a fonamentar la mirada d’altres investigadors que exploren la mateixa documentació, però des d’un altre punt de vista. Com ha estat recordat suara, el P. Cebrià Baraut dedicà una part considerable de la seva recerca a l’estudi i edició de les actes de dedicació i consagració de les es-

Inscripció en pedra de l’acta de consagració de Santa Maria d’Er, de l’any 930. A la pàgina anterior, el Pontifical de Roda, el model més proper per a la consagració de Rallui (Lleida, ACLl, ms. 16, f. 38, inicis del s. XI).

IV

Església d’Urgell

glésies del Bisbat d’Urgell. De fet, el primer número de la prestigiosa revista Urgellia s’obrí amb el seu excel·lent recull de gairebé un centenar d’actes de consagració de temples urgellesos. I, al molt suc que ell mateix ja tragué de la documentació garbellada, gràcies a la seva feina tan curosa, encara hom pot dir algun mot més. Des del triomf del Cristianisme, les esglésies, particularment les parroquials, han estat el principal nucli cohesionador de la vida collectiva als pobles de tot Occident. I en bona part continuen essent-ho. Des del naixement fins a la mort, mercès a l’administració dels sagraments del Baptisme i de l’Extremunció, i de tots els altres que hom anava rebent en el transcurs vital d’un temps essencialment teocèntric, els moments més


importants de la vida de la gent transcorrien a l’engir o a l’interior de l’església parroquial, on se celebraven els matrimonis, i on els diumenges i els altres dies de precepte tenia lloc el sant sacrifici de la missa. Fins i tot el so vibrant de les campanes marcava el ritme diari, i l’any era el litúrgic. Però les esglésies no podien, ni poden, ésser el centre del culte de les comunitats cristianes si abans no han estat degudament consagrades per un Bisbe. I no podien rebre la consagració si prèviament o simultània no eren dotades amb els béns materials suficients que garantissin llur autonomia, entre els quals no mancaven mai els delmes i les primícies del que hom produïa al terme parroquial. D’on el fet que, entre la rica documentació que ja des de l’Alta Edat Mitjana hom conserva, particularment als arxius i a les biblioteques de Catalunya, destaquin per llur importància i interès les esmentades dotalies i actes de consagració d’altars i d’esglésies. I no cal dir que, entre tots els arxius que serven aquest bé de Déu documental, excel·leixen de passada l’Arxiu Capitular i el Diocesà de la Seu d’Urgell, no sols per la seva vellúria i categoria, sinó per una direcció i ordenació dels seus fons del tot modèliques que devem a la dedicació fidel, competència sàvia i disposició servicial d’un altre gran erudit i eminent expert en la història del Bisbat d’Urgell, Mn. Benigne Marquès. Celebracions solemníssimes Aquestes solemníssimes celebracions, acostumaven a reunir tot el poble fidel de la parròquia corresponent sota la presidència, sovint, dels comtes i dels més alts prelats del territori, i àdhuc, de vegades, d’altres indrets, d’on venien convidats, a més de la del

Bisbe consagrant, és clar. I, com és natural, hom preparava amb la màxima atenció l’acte, però també el pergamí que havia de guardar memòria escrita de tan gran solemnitat, i hom feia amb el mateix remirament com si de la pàgina d’un preuat còdex es tractés. Algun cop, com succeí a Santa Maria d’Er, a la Cerdanya, fins i tot, hom gravava en pedra la data i altres notícies referents a la consagració, com el nom del Bisbe consagrant, del prevere peticionari i dels sants titulars de l’església, per fer més perdurable el record d’un acte tan assenyalat. Ni cal dir que, en aquestes avinenteses, s’usava la millor calligrafia possible i hom recorria a la major elegància d’estil a què podien arribar els més reputats escrivents, recolzats aquests, manta vegada, en fórmules textuals ja emprades anteriorment per altres tabel·lions, o emparats en els més amplis coneixements que posseïen i en les més inspirades aptituds literàries de què eren capaços. D’aquí que no fos estrany que hom acostumés a reservar la seva redacció i còpia als escribes que solien actuar com a secreta-

ris dels Bisbes consagrants, que, com és lògic, eren escollits entre els eclesiàstics culturalment més sobresortints. Però, tot amb tot, no era gaire freqüent que hom decorés el pergamí amb miniatures. No era aquest un fet únic, certament: basti recordar el diploma que recull la fundació de la confraria de Sant Martí del Canigó, de l’any 1195, amb una artística vinyeta que representa un pantocràtor i, a sota, una altra que reprodueix una celebració eucarística. Però tampoc no era aquesta la forma més habitual de procedir. A més de la remuneració necessària per pagar un complement que s’afegia al preu de la còpia, mai barata, calia la imprescindible perícia tècnica i artística per part de l’il·lustrador. I tanmateix aquest és el cas de l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Climent de Rallui, actualment un despoblat de la Ribagorça. Ja, en els temps medievals, era Rallui una població més estratègica que no pas fèrtil, on la comtessa Toda s’havia interessat per adquirir-hi unes propietats pel notable preu de 45 sous l’any 930

Bisbe trucant a la porta de l’església (Rouen, BM, ms. 368, f. 2v, entre 1031 i 1046).

Església d’Urgell

V


i on el monestir proper d’Ovarra també en posseïa altres des de la darreria del segle X. De fet, no és de creure que, sense l’interès de l’Abat Galí d’Ovarra i del prevere Guimar, els promotors de la restauració de l’església, més que no pas de la construcció ex novo, diria, l’acta que ens ocupa hagués estat revestida de la mateixa sumptuositat. I no ens ha de sorprendre de trobar aquestes manifestacions d’elegància artística i cultural en una petita població dels Pirineus,

no sols perquè l’església estigué molt vinculada primer amb l’Abadia i després Priorat d’Ovarra, sinó també perquè, en els temps medievals, la cultura escrita, pràcticament desterrada per la barbàrie imperant, s’arrecerava temorenca a redós dels monestirs, de les Catedrals i àdhuc, minsa com era, a l’abric de petites esglésies. Poc importava llavors que aquestes institucions estiguessin situades en centres urbans o en punts allunyats, a la muntanya. La cultura literària havia deixat d’ésser una

llibres que hom podia reunir i llegir en un cenobi, en una Catedral i ja no diguem en una església de parròquia rural. Tanmateix, aquestes eren dotades, habitualment, amb el missal i el lliçoner, i, de manera més esporàdica, també amb l’antifonari, com a llibres més imprescindibles per a la cura pastoral i l’ofici diví. L’església de Sant Climent de Rallui, en concret, fou proveïda, gràcies a una donació del prevere Guimar, de tres missals, un psaltiri i un breviari; als quals s’afegí un antifoner obsequiat per l’Abat Galí,

singularitat de les urbs. El camp i la ciutat s’havien anivellat, ni que fos a la baixa, pels semblants vigor i recursos de les escoles i pels equivalents valor i riquesa de les biblioteques, per anomenar d’alguna manera l’escàs nombre de

el dia de la seva consagració. I el mateix Abat d’Ovarra, poc després, encara incrementà el seu donatiu inicial amb un responser, un oficier i un altre antifonari. No estava malament aquest lot de llibres per a una església com la de Rallui.

Abillant el bisbe amb les vestes litúrgiques pertinents (París, Bibl. Sainte-Geneviève, ms. 147, f. 3, ca. 1497).

VI

Església d’Urgell


Ritual de consagració D’altra banda, la pompositat que acompanyava un acte de consagració d’una església, de vegades, ja queda prou reflectida en la mateixa documentació, que recorda la concurrència i la lluïdesa de la cerimònia, i dóna algunes clarícies sobre el ritu. Però encara podem conèixer més detalls sobre el ritual de la consagració d’una nova església per la precisa descripció que se’n fa en els pontificals, això és, els llibres litúrgics que recullen els ritus, oracions i fórmules propis de la funció episcopal. Si ens basem en el Pontifical de Roda, que és el tipus més proper al que hom degué fer servir per a la consagració de Sant Climent de Rallui, es procediria, a grans trets, de la següent manera. De primer, el dia abans de la consagració, hom faria una vetlla nocturna davant les relíquies que havien de ser recondides en l’altar. Amb aquesta finalitat s’havia d’haver triat prèviament un lloc fora de l’església especialment pulcre i decorós. Durant la vigília hom cantava els psalms. L’endemà al matí, el Bisbe havia d’anunciar al poble fidel de quins màrtirs o sants eren les relíquies en honor dels quals seria consagrada l’església. Abans que el prelat entrés a l’interior del temple, s’havien d’encendre dotze candeles al seu voltant, per indicar, possiblement, el pas de les tenebres a la llum amb la nova consagració. Tot seguit el Bisbe s’abillava amb les vestes litúrgiques pertinents i entrava. A continuació, tots els que estaven dins, amb l’única excepció de dos clergues, acompanyant el prelat, havien de sortir de l’església, les portes de la qual eren tancades. Llavors, el Bisbe, en processó amb la clerecia i el poble, havia de fer una volta entorn de l’església mentre els eclesiàstics cantaven i

Clergues i fidels besaven les relíquies (Nova York, The Morgan Library & Museum, M. 815, f. 53, entre 1471 i 1485). A la dreta, Bisbe segellant l’altar. (Besançon, BM, ms. 116, f. 139, ca. 1498).

ell, amb el seu bàcul, dibuixava a les parets exteriors les primeres lletres de l’abecedari per tres vegades. Aquest “alfabet de la

consagració”, que trobem representat en els pontificals i gravat als capitells del claustre de Moissac, per exemple, segurament s’ha

Església d’Urgell

VII


d’entendre com un símbol del gran valor que l’escriptura tenia per al Cristianisme atès que facilitava la difusió de la paraula de Déu. No cal sinó recordar que quan els nens de l’època medieval aprenien el nom de les lletres, ho feien amb una cantarella que sonava com una pregària. Quan el Bisbe arribava a la porta de l’església, un cantor iniciava una antífona, que era resposta pels dos clergues que havien quedat a l’interior. Tornava a intervenir després el cantor amb nova resposta dels eclesiàstics que encara romanien dins i, immediatament, dels qui eren fora. En aquell moment, el Bisbe havia de trucar a la porta amb el seu bàcul i, quan era oberta, havia de dir l’antífona “Pax huic domui” (“Pau a aquesta casa”), a

En els temps medievals, la cultura escrita, pràcticament desterrada per la barbàrie imperant, s’arrecerava temorenca a redós dels monestirs, de les Catedrals i àdhuc de petites esglésies la qual responia el clergat “Cum introitu vestro” (“Amb la vostra entrada”). El Bisbe, ja a l’interior, repetia l’antífona de manera més completa i, tot seguit, els clergues començaven una lletania. En aquell moment el Bisbe es prostrava a terra, juntament amb dos diaques, damunt una catifa fins que el cantor tornava a cantar. Signum Christi Acabada la lletania, seguien unes oracions, i el Bisbe es disposava a traçar de nou amb el seu bàcul les lletres de l’abecedari grec i llatí, però, ara, al paviment de VIII

Església d’Urgell

l’església damunt cendra estesa de manera semblant a com actuaven els antics agrimensors romans. I havia de començar per l’esquerra del costat d’orient fins arribar a la dreta de la part occidental i tornar a començar des de la dreta de la banda oriental fins a l’esquerra de la part d’occident. En procedir d’aquesta manera el Bisbe traçava una “crux decussata”, és a dir, una gran X com a “signum Christi”, senyal de Crist i indicació que hom prenia possessió del lloc a consagrar. Mentre, els clergues anaven cantant antífones i responsoris. Després, una vegada feta una pregària davant l’altar, era el moment de procedir als exorcismes i a les benediccions de l’aigua, de la sal i de l’aigua barrejada amb vi. S’havien de fer, així mateix, asperges damunt l’altar i les parets amb acompanyament de cants i d’oracions. També s’encensava l’altar i s’ungia amb oli, tot marcant una creu al mig i als quatre costats, mentre hom cantava una antífona. I, així mateix, les parets rebien la unció del Sant Crisma, repetint el senyal de la creu. Seguien les benediccions de les robes, vasos i tot el necessari per a l’església; particularment la patena, el calze i la creu, que vénen representats, per exemple, en l’esmentada miniatura de l’altar de Sant Martí del Canigó. I, naturalment, hom havia de prestar una atenció especial a les relíquies. Davant elles, el Bisbe deia una lletania. Les besava i així ho feien també, ordenadament, els clergues i els fidels. Després les col·locaven en un baiard i, amb tot honor, acompanyades de la creu, els turíbuls i molta lluminària les traslladaven a l’església, tot cantant aquesta antífona: “Surgite, sancti Dei, de habitacionibus vestris; loca sanctificate; plebem bene-

dicite, et nos homines peccatores in pace custodite” (“Sortiu, sants de Déu, de les vostres estances; santifiqueu els llocs; beneïu el poble, i guardeu-nos en pau a nosaltres pecadors”). Seguien altres antífones i oracions, i el Bisbe servava les relíquies dins l’altar. Però abans hom ungia amb crisma els quatre costats del reconditori, fent, altre cop, el

La litúrgia del ritu de consagració d’una església intentava activar tots els sentits dels participants en la cerimònia senyal de la creu. També s’hi collocava tres porcions del cos de Crist i tres d’encens, i, a continuació, hom segellava la lipsanoteca. Finalment, col·locada l’ara damunt la base de l’altar, noves antífones i oracions acompanyaven la vestició de la taula sagrada. I, per últim, el Bisbe celebrava la missa damunt el nou altar acabat de consagrar. És possible, emperò, que, immediatament abans, la part més representativa dels assistents a l’acte, tant eclesiàstics com seglars, deixessin gravat el seu nom en l’ara per unir-lo als beneficis espirituals que se’n poguessin derivar. També s’acostumava a deixar constància de la presència a la cerimònia escrivint el propi nom en les autèntiques de les relíquies. Vet aquí la forma idèntica o molt semblant amb què hom degué procedir el dia de la consagració de l’església de Rallui. Aquesta església, sota l’advocació de Sant Climent, fou consagrada pel Bisbe Aimeric de Ribagorça el mes de novembre de 1007, un dimarts; per tant hagué d’ésser el dia 25 d’aquell mes i any, si és que no


hi ha error en la còpia i hem d’entendre el dia 23, que és precisament el dia en què se celebra la festivitat de Sant Climent i que aquell any escaigué en diumenge. En qualsevol cas, fa ara just mil deu anys. I l’acta fou posada per escrit per

part dels sarraïns quan aquests atacaren la Ribagorça sota comandament d’Abd-al-Malik, el fill d’Almansor, el 1006. Diu textualment el document en l’ortografia vacil·lant i bàrbara de l’època: “Nos supra nominati sic fa-

truïren i no hi habita ningú perquè tothom es dispersà arreu per por d’aquells”). I continua: “Et propter hoc facimus ut ipsi homines qui havitant inter gente pagana et per diversas locas, faciatis eos venire ad ipsu villare, et de heremo vasti-

Bisbe dibuixant a terra les primeres lletres de l’abecedari, de l’A a l’H. (París, Bibl. Sainte-Geneviève, ms. 102, f. 375v, ca. 1272).

un jutge de nom Borrell, el qual també fou l’encarregat d’escriure la donació que el desembre de l’any següent el comte Sunyer de Pallars féu al predit Abat Galí de la vila de Rallui per tal que aquest la repoblés després de la devastació de què havia estat objecte per

cimus karta de ulla villa qui nuncupatur Lorrui, quod gens paganorum destruxerunt ea et non habitant ibi homines quia fugierunt per diversa loca propter metu illorum” (“Nosaltres els sobredits fem carta de donació d’una vila que s’anomena Rallui perquè els pagans la des-

tatem ad culturam frugum faciatis eam perducere” (“I fem aquesta donació per aquest motiu, perquè feu venir a aquest vilar els homes que habiten entre gent pagana i per llocs diversos, i per tal que aquesta vastitud d’erm la transformeu en conreu de fruits”).

Església d’Urgell

IX


Galí comptà, en aquesta avinentesa, amb la col·laboració del prevere Riculf i de la germana d’aquest, Adalvira, els quals, com era possible i no infreqüent a l’època, eren els propietaris de l’església de Rallui, la qual possessió passà després a familiars seus que, com Adalvira, eren laics, fins que, el 27 de maig de 1135, esdevingué pertinença del monestir d’Ovarra, en un moment en què aquest ja era un Priorat depenent de l’Abadia de Sant Victorià, que l’havia absorbit el 1076.

Autèntica de relíquies dipositada a l’altar de la catedral de la Seu d’Urgell. (La Seu d’Urgell, ACU, Pergs., Cons., RL1)

Cal·ligrafia i simbologia D’acord amb la moderna historiografia, aquest document s’hauria conservat en la seva versió original. Si és així, podem constatar-hi una no mala cal·ligrafia en una modalitat d’escriptura híbrida, de transició de la visigòtica cap a la carolina, deguda a l’esmentat Borrell, a qui també hem d’atribuir llavors la realització de la miniatura que encapçala el diploma i del dibuix que precedeix la seva signatura; ambdós de realització no magistral, però tampoc mediocre. En el document, també s’hi observa algun afegit de segona mà. La miniatura inicial representa Crist en majestat en una versió força primitiva entre els exemples catalans en ser de l’any 1007. El motiu d’aquesta representació al principi del document pot explicar-se per l’anterior descripció que he fet del ritu de consagració d’una església, car prou clar queda en ella que la litúrgia intentava d’activar tots els sentits dels participants en la cerimònia. No sols l’oida era sadollada d’oracions, pregàries i X

Església d’Urgell

cants, sinó també el sentit de la vista havia d’estar molt atent a tots els gestos del Bisbe consagrant i dels seus ministres, en el marc d’un temple convenientment il·luminat. Però també l’olfacte s’impregnava de l’olor de santedat i l’encens estimulava la visió teofànica del Crist regnant eternament al Cel. I quina millor representació que la “Maiestas Domini” que introdueix l’acta de consagració per reflectir aquestes vivències? I, en el llibre obert que Crist té a la mà esquerra, s’hi llegeix precisament aquesta identificació: “Maiestas Domini”. D’altra banda, no debades Amalari de Metz, el gran liturgista del segle IX, ja havia explicat que l’encenser representava simbòlicament Crist. I el dibuix que introdueix la part final del text és el d’un ocell que ha atrapat amb la seva extremitat esquerra un peix. Es tracta d’una au ciconiforme, en la qual diria que s’hi ha de veure la representació d’un bernat pescaire, tan apreciat per l’estètica medieval que admirava els colls llargs i tan carregat de simbolisme, perquè el seu vol,

per damunt els núvols, segons hom creia llavors, el presentava tan decididament allunyat dels plaers terrenals, com completament determinat a apropar-se a Déu. I com no veure, en el peix que ha agafat, el símbol de l’aliment eucarístic, el pa de vida, és a dir, del mateix Jesucrist? Vet aquí que la “Maiestas Domini” i el bernat pescaire il·lustren perfectament el text de l’acta de consagració, que acaba amb aquests mots escrits també amb gramàtica insegura i rudimentària: “Et per hoc sanctum sacrificium quod supra ista sancta altaria consecratum, [...] eternam participacionem accipiant, et in die iudicii digni audituri sint: “Venite, venedicti Patris mei, percipite regnum in secula seculorum.”” (“I per aquest sant sacrifici sobre aquest sant altar consagrat, aconsegueixin la recompensa eterna i siguin dignes d’oir el dia del judici: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu el regne pels segles dels segles””). I és que no cal recordar que la “Maiestas Domini” ens presenta Crist en majestat, això és, Déu


Ara de l’altar de la Catedral de La Seu d’Urgell, segle IX-X. En un costat s’aprecia la inscripció del nom del prevere Mir.

Totpoderós, l’alfa i l’omega, el principi i la fi de tot, i, per tant, el Déu creador, però també el jutge del dia del judici final. D’aquí, normalment, el rostre sever de Crist a les Majestats, tot i que el del document de Rallui ens sembla més aviat de mirada compassiva, particularitat que potser reflecteix el tarannà benigne del jutge, escriba i il·luminador Borrell. Hom diria, en qualsevol cas, que el bon Borrell ha volgut sintetizar en els seus dibuixos la principal finalitat d’una nova església, que, per mitjà de la celebració eucarística damunt l’altar consagrat, ajuda a fer els fidels mereixedors del perdó de Déu el dia del darrer judici davant la seva Magestat, i afavoreix alhora llur atansament al Pare, descarregats de les servituds terrenals i enlairats amb la força del nodriment eucarístic. I qui era aquest jutge Borrell? Sabem poc d’ell; fora del fet que va escriure dos importants documents i va signar com a testimoni en un altre igualment rellevant. Però ja hem vist que va saber conjuminar molt bé les miniatures i el text de l’acta de consagració de Sant Climent de Rallui. Per tant, no li mancarien coneixements teològics, tot i que en cap moment manifestés una condició clerical. Sempre se’ns presenta com a jutge, però mai en qualitat d’eclesiàstic. I es dóna el cas que el successor a la Càtedra de Roda del Bisbe Aimeric fou un Borrell, que, d’acord amb l’acta de la seva proclamació

Església d’Urgell

XI


Acta de consagració de l’església de Sant Martí de Saldes, de l’any 857. (La Seu d’Urgell, ACU, Consagracions, núm. 4).

i consagració com a nou Bisbe de Roda, que tingué lloc a La Seu d’Urgell, on encara es conserven els diplomes acreditatius, no havia rebut abans cap grau eclesiàstic i, fins i tot, és qualificat de “civis”. Per aquesta raó el Bisbe Sant Ermengol demanà al Bisbe Adalbert de Carcassona, també present a l’acte juntament amb el Bisbe Pere de Comenge, que l’ordenés “per singulos grados ecclesiasticos”, això és, en cadascun dels graus eclesiàstics i que li conferís a continuació el ministeri sacerdotal, abans d’és-

XII

Església d’Urgell

ser consagrat nou Bisbe de Roda. No podria ser el Bisbe Borrell el nostre jutge? Ho plantejo ara com a simple possibilitat a la reserva d’un dictamen més madur, sense que se m’escapi que, a Roda, hi havia un ardiaca també anomenat Borrell. Però, òbviament, aquest ja havia rebut alguns ordes. Certament el P. Cebrià, com a eximi investigador del nostre passat a través de l’anàlisi pacient i erudita, és a dir, plenament benedictina, dels textos manuscrits, es fa mereixedor de ser recordat amb

gratitud i lloança. I, ja en vida, rebé reconeixements diversos, car fou membre del Comitè Andorrà de Ciències Històriques, corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, i obtingué el Premi d’Honor de la Fundació Jaume I. Però no s’és veritablement savi, si no s’és bona persona. I ell em consta que ho fou. Per això estic segur que el seu màxim reconeixement l’haurà trobat en veure inscrit el seu nom entre els justos en el “Llibre de la Vida”, l’únic de pàgina immarcescible.


Bolívia, una experiència personal

Reunió dels alumnes de la Unitat Educativa Óscar Unzaga de la Vega a un dels espais del internat.

J

ust acabo d’aterrar i torno a la meva vida quotidiana. Enrere deixo cinc setmanes viscudes amb una intensitat que han deixat un segell en el meu cor que sempre tindré present. La necessitat de viure una experiència de voluntariat fora de la meva terra, lluny de casa i en solitari, em voltava pel cap feia temps, només em calia fer el pas. El moment arriba i es compleix. De la mà i essent acollida per la congregació religiosa Filles de Jesús, mitjançant la seva organització FASFI, vaig emprendre tot un procés d’informació i de formació que ha estat clau per poder complir les expectatives. El primer contacte va ser amb la comunitat d’Alcarràs; després, la de Cochabamba; i al final, la de Buen Retiro. Per totes elles només tinc que paraules d’agraïment. Haver-les conegut ha suposat un descobriment, la seva entrega vers els altres mereix la meva admiració i el reconeixement per la seva vocació.

Bolívia fou el meu destí. Al departament de Cochabamba, a la província de Capinota, hi ha Buen Retiro, un lloc tranquil, solitari, però ple de vida. Allí es troba l’internat d’adolescents que estudien a la Unitat Educativa Óscar Unzaga de la Vega, on vaig fer el meu voluntariat. Aquest centre educatiu pertany al conjunt d’escoles de la xarxa Fe i Alegria. L’internat té raó de ser per fer front a diferents realitats. La principal és la distància que hi ha del lloc on viuen al centre educatiu: tenen tres o quatre hores a peu des de casa, i amb moltes dificultats per traslladar-se, perquè és una zona rural amb poblats molt petits i disgregats, una situació econòmica precària, situacions familiars complicades... Tot plegat ho fa necessari. Allí formen una gran família. Per a ells, l’internat és una esperança, una porta oberta, una oportunitat. Em va acollir un grup de 69 nois i noies i cinc religioses que gestionen l’internat. Esperaven la nova volun-

tària amb expectació i incertesa. Les primeres hores van ser per situar-me en l’espai i en el temps: sis hores de diferència amb casa meva i, malgrat que tot era nou per a mi, van fer que, de cop, aterrés. Aquella seria la meva llar les properes setmanes i calia aprofitar cada moment. El procés d’adaptació va ser ràpid. Tant, que l’endemà vaig començar a compartir el que era una jornada a l’internat. Una jornada que començava a les sis del matí amb una trobada a la capella per fer una estona de pregària, i finalitzava a les nou del vespre, quan ens reuníem novament per agrair a Déu com havia transcorregut el dia. Vaig haver de fer un esforç per conèixer i aprendre els noms de tots. Gens fàcil, però sempre he pensat que és important identificar les persones i els noms i, per tant, valia la pena esforçar-me. La meva tasca allà va ser variadíssima: reforç escolar, tasques a l’internat, acompanyament en la catequesi, jocs, excursions, activitats Església d’Urgell

23


Fent la bugada al riu. A sota, treballant a l’hort.

ben diferents. He procurat compartir el màxim de temps amb ells. Han estat genials les llargues estones de conversa que vàrem tenir. Crec que ha esdevingut la part més enriquidora de totes poder escoltar els seus neguits, dubtes i preocupacions, fer-los sentir importants i únics, acompanyar-los en tot, i quelcom tant senzill com serhi, escoltar, aconsellar, riure, i deixar aflorar els sentiments. En contrapartida, he rebut moltís-

sim, he après a tenir temps per a tot, he conegut una cultura i uns costums diferents, m’han ensenyat a viure amb privacions i seguir sent feliç. Saber viure amb poc, relativitzar el temps i les coses, sense presses, sense rellotge, sense el nostre confort, també sense escoltar queixes de la vida que ells tenen o de la que voldrien tenir, sabent fer petits sacrificis i molts esforços, sense gaires comoditats (rentadores, aigua...) i també sense

capricis, només treballant per un futur una mica millor. Penso que tot plegat fa que ells siguin diferents. A vegades es mostren freds i distants, però molt necessitats d’amor. Sempre tenint present valors com el respecte, l’amabilitat, la responsabilitat, l’agraïment... Uns joves ben diferents als nostres. Aquesta experiència m’ha fet molt de bé: he sigut feliç, he estat tranquilla, serena, disposada, he descobert una part de mi... I he fet el que més m’agrada: ESTIMAR. Mentiria si no digués que he tingut estones d’enyorança de totes les persones que més estimo que vaig deixar aquí, però que, malgrat la distància, en tot moment vaig tenir molt a prop, perquè no van deixar de demostrar-me que era important per a ells. Això també em va ajudar, i molt. Voldria no perdre tot el que he rebut, allò que m’ha captivat i acompanyat al llarg de la meva estada. Voldria tenir la capacitat de relativitzar les coses, i valorar allò que tenim. Podem viure amb poc i ser immensament feliços. Voldria compartir amb tots vosaltres aquesta experiència i animar-vos a viure-la. I, com no, vull agrair a tots els que ho heu fet possible, als que m’heu encoratjat en el moments difícils, als que m’heu donat suport incondicional i m’heu escoltat, i als que em van acollir, sense conèixer-me, com si fos part d’ells. Ester Sibís i Goset, Sort (Pallars Sobirà)

Sintonitzeu-la! EMISSORA DEL BISBAT D’URGELL

Freqüències: Alt Urgell: 105.0 Cerdanya: 104.4 Lleida: 91.5 Andorra: 107.5 24

Església d’Urgell


He complert anys!

N

o em preguntis, si us plau, quants anys tinc. Pregunta’m quants amics tinc, per quantes persones em sento estimat i quantes persones estimo amb un amor sense mesura. Em confies allò que ja sé: ja no sóc jove; sóc vell. No et preocupis. El que m’importa, de veritat, és si estic ple d’il·lusions de vida per donar als infants i d’esperances per a les persones de la meva comunitat. Em sabria molt de greu sentir-me “un magatzem atrotinat” ple d’utopies mortes. No em preguntis quants anys acabo de fer, sinó quantes abraçades he donat. Abraçades plenes d’estimació i de tendresa per xiuxiuejar a cau d’orella: estic amb tu! Pregunta’m quants petons de sincera amistat he regalat i quants petons he rebut i guardo gelosament en la caixa d’or del meu cor. Si us plau, interessa’t per si tota la meva vida encara és una festa constant, plena d’aquella joia de la qual Jesús diu: “Ningú –ni res del món– no us la podrà prendre”. Pregunta’m si aprofito cada moment i cada instant per acomplir la missió encomanada. Si assaboreixo, gota a gota, la felicitat de viure en el marc paradisíac de l’alta muntanya canillenca. No em preguntis si em sento vell. Pregunta’m quants fills adoptius he tingut pel camí dels 54 anys de mossèn. Si he sabut educar-los i quines obres he bastit per a ells des del taller de catequesi a Sant Serni, el casal Sant Serni, la borda de Meritxell... fins a la casona de la Valèria a AINA. No em sap greu que et fixis en les meves mans arrugades i amb taques vermelloses. Pregunta’m si he acomplert el consell que el meu pare em donava, els estius, en

En Ramon del Cal Petit compaginà els estudis amb fer de pagès a Bellcaire d’Urgell.

confiar-me la mula per portar-la a pasturar als voltants de la cabana del camí Carreró, allà a Bellcaire: “No vulguis que et regalin res; guanya’t amb les teves mans el pa per a tu i per als altres”. Demana’m si les meves mans arrugades acaronen el front d’un ancià, si han acariciat un infant, si he compartit agafant-li les mans a un pobre i si he dedicat el meu temps de despatx sense horari a escoltar una persona deprimida. Demana’m pels diversos equips que he format, gràcies als quals he fet el que he fet, i si he estat capaç de fer-los feliços i de recompensar-los més enllà de la justícia. No em preguntis més quants anys he fet. Demana’m pels pics que he guanyat, pels llacs on he acampat amb la lluna i els estels dins la tenda; pels escrits mitjançant els quals –des del desembre de 1975– m’he confessat setmanalment amb els ciutadans del carrer i les tertúlies del bar; pels països del Tercer Món

que he visitat –amb una menció especial per Nicaragua, a casa de la Judit i el Jordi– per trobar-me a mi mateix. Demana’m per les meves bogeries amb la Vespa, des de Montanissell fins a Gavarra, des de Valldarques fins a l’Alzina d’Alinyà, i tot per aprendre d’aquella bona gent que m’ensenyaren què és ser capellà. Pregunta’m, també, quina és la cançó que més em plau del Xesco Boix, del Llach, del Serrat i de la Marina Rossell; i quins llibres tinc a la capçalera del llit. T’agrairé que em preguntis si he estat solidari, si he donat pau, amor, tendresa, serenitat, coratge... Si he obert camins amb esperança i sense por... Aleshores, a qui li importa si tinc poc cabell al cap, les mans arrugades i els genolls que em fan figa. Les respostes a totes les teves preguntes em portaran a saber si sóc jove o sóc vell. Pregunta’m si encara m’encisa la llum que m’entra cada matí en obrir Església d’Urgell

25


El raconet de la mística

Cercar i trobar

A

l Deuteronomi (4,29) hi llegim: “cercaràs el Senyor, el teu Déu; i si el cerques amb tot el cor i amb tota l’ànima, el trobaràs”. L’actitud de recerca és pròpia d’algú que pateix una necessitat, d’algú que experimenta la manca de quelcom bàsic en vistes a la seva plenitud personal, d’algú que es troba en l’alternativa d’omplir un buit existencial insuportable. És el reconeixement tàcit de la nostra condició d’éssers incomplets, a mig camí d’allò que estem destinats a ser. Qui de nosaltres no té consciència d’aquesta realitat vital? San Agustí, en la seva dramàtica trajectòria vers la plenitud, ho reconeix amb aquella frase lapidària, tan coneguda i tan repetida: “ens heu fet per a vós, Senyor, i el nostre cor viu desassossegat fins que no descansi en vós”. Vivim, doncs, en situació de recerca. Per on començarem? Què o a qui cercarem? Quin itinerari de recerca seguirem? Cercarem dins nostre o intentarem buscar-ho a fora? Si decidim cercar a fora, ¿trobarem coses o persones prou sòlides i consistents

que puguin respondre a totes les nostres mancances i siguin capaces d’omplir tots els nostres buits? Sant Agustí, que ho ha intentat tossudament i ha passat totes les fronteres per mirar d’omplir el seu buit, arriba a una conclusió categòrica que no té volta de full: “tard us vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, i vet aquí que Vós éreu dins de mi i jo fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aquella bellesa de les vostres creatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que, si no fossin en Vós, no serien”. Meditar el procés viscut per Sant Agustí ens pot servir d’escarment. La bellesa de les coses creades ens reté, sovint, d’atènyer l’objectiu primordial i suficient per al qual hem estat creats. L’afecció a les coses creades, per perfectes que elles siguin, esdevé un obstacle insuperable per trobar el Creador, que és el nostre destí final. Sant Joan de la Creu, referint-se al mateix ensurt, diu: “Buscando mis amores, / iré por esos montes y riberas, / ni cogeré las flores / ni temeré

las fieras, / y pasaré los fuertes y fronteras”. Amb aquestes paraules demostra que va de pas, deixant enrere tot el que no sigui Déu. Endemés, aprenem de Sant Agustí que anem errats quan cerquem per defora (“vet aquí que Vós éreu dins de mi i jo fora de mi mateix... Vós éreu amb mi, però jo no era amb Vós). Cercant pel defora, doncs, anem pel camí errat que ens porta a una pitjor buidor. Al no res. Hem entès, doncs, que l’objecte adequat de la nostra recerca no són, de cap manera, les coses materials; ni tampoc les espirituals –com seria l’art, la ciència, la filosofia, una doctrina, una relació humana molt desitjada–, sinó una Persona (perquè “ens heu fet per a Vós, Senyor”). I ens queda clar també que el moment d’emprendre seriosament la recerca és ara mateix, si és que no hem començat encara: “busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” (Is 55,6). Finalment, sabem que la Persona desitjada l’hem de trobar dins nostre, i no pas a fora.

la finestra de l’habitació a AINA; si sento com m’acarona l’airet fresc que baixa del Port d’Incles; si escolto la melodia de la Valira d’Orient, que, com la millor lira de la història, la deixa sentir –com un joc– a la meva Confident. Pregunta’m si el silenci de la casa de la Mare de Déu de Meritxell em parla. Si canto els vespres mirant els estels i pensant en tots els ainistes:

“No has comptat mai les estrelles quan la nit estén el vel / elles fan les nits més belles / quan llueixen en el cel”. Pregunta’m, a la fi, si per a mi no tot s’acaba en aquesta terra, per bé que hi estigui. Celebro el meu aniversari contemplant la mirada de Maria, la Mare de tots i la meva Confident, envoltada dels llantions que la gent gran li han ofert en ocasió de la Festa Magna.

Un vailet, l’Iker, em demana per què té tantes espelmes la Mare de Déu. Li contesto: “perquè és el seu aniversari!” Amb la seva rèplica, em sorprèn: “Ostres, si que és vella la Meritxell!” Li confio: “per a la Maria, Mare de Jesús, l’edat no importa; el més important és si has viscut una vida ben plena, com Ella”.

26

Església d’Urgell

Mn. Enric Prat

Mossèn Ramon de Canillo


Dietari CELEBRACIÓ D’INICI DE CURS DELS ALUMNES D’ESO DEL COL·LEGI MARE JANER “Sortiren junts i pujaren a la barca” (Jn 21,3). Tot i que les classes van començar al setembre, els alumnes d’ESO del col·legi Mare Janer d’Andorra la Vella van inaugurar solemnement el curs la primera setmana d’octubre amb una celebració eucarística a l’església de Santa Coloma, presidida pel Rector de Sant julià i Delegat diocesà d’Ensenyament, Mn. Pepe Chisvert. Des del lema pastoral “Sortim junts”, i ajudats per un grapat de símbols, els alumnes van poder constatar que, a exemple dels primers deixebles,

volen confiar en Jesús. Malgrat de vegades les onades no siguin favorables i la nostra barca potser va sense rumb, estarem disposats a confiar i deixar-nos acompanyar. Ens hem adonat que la nostra xarxa també està plena de realitats a les quals hem de ser capaços de sortir si volem una vida i un entorn millor. I quan sigui el moment, volem tenir un espai per celebrar i compartir: la taula del compromís, de l’amistat.

APLEC DE MESTRES I PROFESSORS CRISTIANS A MONTSERRAT Les delegacions d’Ensenyament dels Bisbats de Catalunya i la Fundació Escola Cristiana, juntament

amb el Moviment Cristià de Mestres i Professors, van celebrar el dissabte 7 d’octubre al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat el primer aplec de mestres i professors cristians, en el qual van participar 130 mestres de les Diòcesis catalanes. Al matí van rebre la benvinguda per part del Prior, P. Ignasi Fossas, i de l’Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, encarregat de l’àmbit d’ensenyament a la Conferència Episcopal Tarraconense. Els mestres van participar a l’Eucaristia del Santuari, que aquell dia tenia una gran assistència de pelegrins de diversos Arxiprestats i Parròquies de tot el país. “Poso als peus de la Mare de Déu el vos-

tre treball, les vostres illusions i també les nostres preocupacions, o millor, les nostres ocupacions”, va dir Mons. Pujol a l’homilia; i, parafrasejant el Papa Francesc, va assenyalar que l’educació ha d’anar per tres camins: ajudar a pensar, ajudar a sentir-se bé i acompanyar en el fer. “Aquesta és la vostra tasca -va assenyalar- Sigui quina sigui la vostra especialitat, el vostre paper a l’escola, tots estem cridats a escampar l’amor del Crist allà on som, especialment vosaltres, mestres i professors, que teniu un rol tan important en l’educació de les noves generacions, dels infants i joves”. En acabar la celebració, amb la presència de l’Abat Josep Maria Soler, el Dr. Án-

Alumnes del col·legi Mare Janer, després de la celebració eucarística d’inici de curs a l’església de Santa Coloma. Església d’Urgell

27


LA SEU D’URGELL ACULL EL CONGRÉS DE LES HOSPITALITATS DIOCESANES DE LA MARE DE DÉU DE LOURDES AMB SEU A CATALUNYA Els dies 7 i 8 d’octubre va tenir lloc a la ciutat de La Seu d’Urgell, a la residència de les Religioses de la Sagrada Família d’Urgell, el congrés anual de les Hospitalitats diocesanes de la Mare de Déu de Lourdes de Catalunya. El congrés s’inicià el dissabte dia 7 amb una

gel Belzunegui, professor de sociologia a la Universitat Rovira i Virgili (URV), va pronunciar la ponència de la jornada, que tractà sobre l’acció social de les entitats d’Església i la seva aportació a la cohesió social de Catalunya, a partir d’una recerca promoguda conjuntament per la Fundació Pere Tarrés i la Càtedra d’Inclusió Social de la URV, de la qual és responsable el propi ponent. “Aquesta recerca mostra la capacitat que tenen les entitats 28

Església d’Urgell

conferència del Vicari general d’Urgell i Consiliari diocesà de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes, Mn. Ignasi Navarri, sobre el tema “25 anys de les Jornades Mundials de la Pastoral de la Salut. Una mirada al passat per seguir endavant”, on destacà la importància de la

socials d’Església per a provocar la cohesió social, no només quantificant les tasques de voluntariat que s’hi fan sinó també l’aportació econòmica, l’estalvi que genera a l’Estat”, va explicar Belzunegui. A la tarda, els mestres van treballar dividits per grups diocesans, pensant sempre en la missió evangelitzadora que tot cristià ha de tenir en la seva vida professional i en el testimoniatge que ha de donar en l’àmbit docent.

pastoral de la salut com un lloc privilegiat per a exercir la misericòrdia i l’acompanyament als malalts, seguint l’exemple i el missatge que la Mare de Déu anuncia a Santa Bernardeta a Lourdes. En acabar la conferència es resà la pregària de l’Àngelus, i tot seguit els membres

de les Hospitalitats dels Bisbats de Vic i Solsona, que enguany celebren els seus 50 anys, van oferir un testimoni de les seves respectives actuacions durant tots aquests anys. Després del dinar hi hagué temps per a informacions diverses sobre les Hospitalitats, que van insistir en la necessitat d’acompanyar els malalts i els agents de pastoral de la salut. A continuació, els assistents pogueren visitar el Palau Episcopal i la Catedral de Santa Maria d’Urgell, guiats per Mn. Navarri. El dia 8 s’hi féu present l’Arquebisbe d’Urgell, que saludà els participants i els oferí una conferència sobre “Pastoral de la Salut i Ecologia integral”, aplicant el missatge de l’Encíclica del Papa Francesc “Laudato si”. Remarcà el bell cant de les criatures de

El Dr. Ángel Belzunegui va ser el ponent convidat al primer aplec de mestres i professors cristians.


Sant Francesc d’Assís, els salms i altres textos bíblics que mostren la natura com a germana de la humanitat, lloança de Déu i camí de trobament amb el Creador. I explicà els capítols i l’esquema central de l’Encíclica, especialment el capítol quart, fent esment sobretot al concepte fonamental d’ecologia integral i a les propostes pastorals de conversió individual i

Segons Mn. Norbert Miracle, Delegat d’Ensenyament de la Diòcesi de Tarragona, l’objectiu de l’aplec ha estat convocar els professors i mestres cristians de l’escola pública perquè es coneguin entre ells i enforteixin llaços de fraternitat.

TROBADA DE CENTRES DE LA FEMN El dissabte 7 d’octubre, l’esplai Gaspar de Portolà va acollir la ja tradicional

comunitària que el mateix Papa demana i que podem dur a terme tots plegats de forma individual o collectiva. L’Eucaristia dominical a la Catedral, presidida per Mons. Vives, fou l’acte central de la jornada del diumenge. Acabada la celebració, un dinar de germanor a la Residència de la Sagrada Família clogué el congrés.

Trobada de centres de la FEMN (Fundació d’Esplais Santa Maria de Núria), que cada dos anys omple els carrers de nois i noies de tots els esplais vinculats al Bisbat d’Urgell. Aquest any, Balaguer va rebre de manera molt especial les gairebé 400 persones que hi van anar a gaudir i a deixar palès que el món del lleure, del voluntariat i dels valors és més present que mai, i que l’educació que s’aprèn i es transmet des dels esplais

és llavor que vivifica i esperona la nostra societat. Després de la benvinguda per part de l’Alcalde, Jordi Ignasi Vidal, i del President de la FEMN, Eloi Villalta, els participants van prendre part en una gimcana pels carrers de la població que va finalitzar al Centre Sant Domènec, on tots plegats van celebrar l’Eucaristia, presidida per Mn. Juan Pablo Esteban, Consiliari diocesà de la FEMN. Després del dinar, els infants van xalar amb

l’animació del grup de percussió Patakada i amb la cercavila per la ciutat conduïda pel grup El Sidral, la qual va finalitzar a la plaça Mercadal amb una animació musical a càrrec del grup Encara Farem Salat i amb un berenar popular coordinat per les mares i els pares dels nens de l’esplai Gaspar de Portolà. La trobada va servir per estrènyer encara més els vincles entre els diferents esplais i per fer d’aquesta Església d’Urgell

29


Una de les activitats de la Trobada de centres de la FEMN a Balaguer.

jornada un signe visible d’una Església que camina i acompanya infants, adolescents i joves, amb un servei incansable des del voluntariat de laics compromesos i de preveres. I, per últim, una felicitació molt gran als organitzadors, per la seva feina i dedicació.

REUNIÓ DEL CONSELL PRESBITERAL D’URGELL Dilluns 9 d’octubre va tenir lloc la reunió ordinària del Consell Presbiteral d’Urgell, presidida per

l’Arquebisbe Joan-Enric, a la qual van assistir pràcticament tots els Consellers. Els preveres van rebre informacions sobre l’estat de salut d’alguns sacerdots malalts i altres notícies diocesanes. A continuació, van reflexionar sobre la situació sociopolítica que viu Catalunya i la seva missió pastoral com a preveres per tal de ser factors de pau, diàleg i entesa, buscant sempre la comunió i la concòrdia. Van aprofundir els comunicats i notes que els Bisbes de Catalunya i la Comissió permanent

de la Conferència Episcopal Espanyola han emès aquests dies. A continuació, el Delegat diocesà de Joventut, Lluís Plana, va presentar als Consellers la síntesi que s’ha fet des de la Delegació per tal de treballar i respondre el document preparatori del pròxim Sínode de Bisbes sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional”, el qual ha estat enviat ja a la Conferència Episcopal Espanyola, que al seu torn farà arribar una síntesi a la Secretaria del Sínode de Bisbes. La celebració de l’Eucaristia al Seminari diocesà, amb una pregària per la pau i la concòrdia i un record fet pregària per l’Arquebisbe Joan Martí Alanis, traspassat l’11 d’octubre de 2009, clogué la reunió del Consell.

REUNIÓ DEL PATRONAT DEL COL·LEGI SANT ERMENGOL El 9 d’octubre va tenir lloc la reunió ordinària

A la reunió ordinària del Consell Presbiteral d’Urgell es van tractar diferents qüestions relacionades amb l’actualitat de la Diòcesi.

30

Església d’Urgell

del patronat del col·legi Sant Ermengol d’Andorra la Vella, presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric Vives i el Vicepresident i Ministre d’Educació d’Andorra, Èric Jover, i amb la presència dels altres membres del patronat i la Directora del centre, Anna Maria Villas. S’hi tractaren les qüestions del curs 2017-2018 tot just començat: pressupost, obres i reparacions, possible remodelació de l’entrada i altres temes d’interès per al col·legi.

DECLARAT VENERABLE EL P. MAGÍ MORERA, RELIGIÓS DELS FILLS DE LA SAGRADA FAMÍLIA El Papa Francesc va autoritzar el 9 d’octubre la promulgació del decret sobre l’heroïcitat de les virtuts del Servent de Déu P. Magí Morera i Feixas, religiós dels Fills de la Sagrada Família, fundats per Sant Josep Manyanet. Això vol dir que ha estat declarat Venerable, perquè va ser un religiós i un sacerdot que va viure amb constància i alegria les virtuts teologals, cardinals i altres, així com aquelles més característiques de la seva vocació i missió. Aquest és el segon dels quatre passos (Servent de Déu, Venerable, Beat i Sant) en el camí vers el reconeixement de la santedat d’un fidel. Magí Morera i Feixas va néixer a Castelltallat (Sant Mateu de Bages) el 16 de novembre de 1908. Fou el darrer de dotze germans i quedà orfe de pare


als 17 mesos. La seva mare l’educà en la fe cristiana i cultivà la seva vocació religiosa i sacerdotal. Cridat per Déu a ser Fill de la Sagrada Família, va fer la professió religiosa a Barcelona el 25 de setembre de 1925. Fou ordenat de prevere l’1 de Retrat del P. Magí Morera, declarat Venerable el 9 novembre de 1933. d’octubre. Un cop superats coratjosament i amb fe gregació per a les Causes viva els perills de la perse- dels Sants va declarar cució religiosa a Espanya i la validesa del procés la II Guerra Mundial a Ità- diocesà. El mateix any va lia, en aquests dos països, ser presentada la Positio i després a Brasil, dugué a sobre la vida i les virtuts terme una admirable acti- del Servent de Déu. El 2016 vitat en l’atenció pastoral i el 2017 els Consultors tea diverses Parròquies, òlegs i els Pares Cardenals proposant sempre l’ideal i Bisbes de la Congregació de la Família de Natzaret, per a les Causes dels Sants, que vivia i portava al cor. respectivament, van doFou Superior general de nar resposta positiva a la la Congregació durant pregunta sobre l’exercici 18 anys i un vertader heroic de les virtuts per mestre de vida espiritual. part del P. Magí Morera. Promogué la construcció El P. Morera, enamorat d’un temple en honor de de la Sagrada Família de la Sagrada Família a Roma Natzaret i de la seva voi treballà incansablement cació, va ser un religiós i a favor de les famílies i de un sacerdot humil, pobre, la joventut. Ple de virtuts i obedient, alegre i candobones obres, morí a Barce- rós, de gran fe, amor a Déu i lona el 28 de juny de 1984, esperança cristiana que savíctima d’un tumor que bia infondre als altres. Possuportà amb paciència. seïa l’esperit d’una intensa Las seves despulles des- oració, el do del consell, un cansen a la capella dels ardent zel per la salvació màrtirs per la família de la de les ànimes i una extraParròquia Sant Josep Ma- ordinària caritat envers el nyanet de Barcelona, on proïsme, especialment els properament se celebrarà necessitats, els malalts i els una Eucaristia d’acció de més febles gràcies. Després de Sant Josep El procés sobre Magí Manyanet i dels beats Morera es va instruir a Jaume Puig i 19 companys Barcelona durant els anys màrtirs, el P. Magí Morera 2004 i 2005. El 2007 la Con- és el primer Fill de la Sa-

grada Família que ha estat declarat Venerable.

INICI DELS ACTES DE L’ANY PUIG I CADAFALCH A LA SEU D’URGELL

tardoantiga i del possible primer conjunt episcopal del Bisbat d’Urgell”, a càrrec dels arqueòlegs Walter Alegria i Òscar Augé, a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell. El 10 de novembre s’inaugurarà una exposició amb el títol “Una nova Catedral? Puig i Cadafalch i les restauracions de la Catedral d’Urgell al segle XX”, a la sala d’exposicions La Cuina del Centre Cultural Les Monges; i el 17 de novembre els historiadors de l’art Rosa Alcoy i Pere Besaran parlaran a la Biblioteca Sant Agustí de “Josep Puig i Cadafalch, estudiós i intèrpret de l’art romànic”. El cicle d’activitats es tancarà el 2 de desembre amb la conferència que pronunciaran la Delegada de Patrimoni Cultural del Bisbat d’Urgell, Clara Arbués, i l’historiador Carles Gascón a l’Espai ErmengolMuseu de la Ciutat, sobre el tema “Mn. Pere Pujol i Tubau, Arxiver Capitular d’Urgell; coordinador de la restauració de la Catedral d’Urgell”.

L’11 d’octubre es van iniciar a l’església de Sant Miquel els actes programats dins l’Any Puig i Cadafalch a la ciutat de La Seu d’Urgell, en els qual el Bisbat d’Urgell hi col·labora com a entitat organitzadora juntament amb el Museu Diocesà d’Urgell, la Diputació de Lleida, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Consell Comarcal de l’Alt Urgell, l’Ajuntament de La Seu d’Urgell, la Biblioteca Sant Agustí i l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell. L’acte inicial va ser la conferència del Dr. Gerardo Boto, historiador de l’art, sobre “Les canviants fisonomies de la Catedral. En el centenari de Santa Maria de La Seu d’Urgell de Josep Puig i Cadafalch”. Hi van assistir el Vicari general d’Urgell, Mn. Josep M. Mauri, i la Delegada de Patrimoni del Bisbat, Clara Arbués. El cicle d’actes programats per commemorar l’Any Puig i Cadafalch continuà el 27 d’octubre amb la conferència “Resultats de la intervenció arqueològica a la façana nord de la Catedral de Santa Maria d’Urgell. Nous elements per al coneixe- Una conferència del Dr. Gerardo Boto encetà el programa ment de La Seu d’actes de l’Any Puig i Cadafalch a La Seu d’Urgell. Església d’Urgell

31


REUNIÓ DE LA DELEGACIÓ DE PASTORAL DE LA FAMÍLIA I LA VIDA El 12 d’octubre va tenir lloc a la Casa del Bisbat de La Seu d’Urgell la primera reunió del curs de la Delegació de Pastoral de la Família i la Vida, presidida pels Delegats, Mn. Josep Montoya i Conxita Salvadó. Van treballar en un programa marc diocesà per a la preparació de parelles per al matrimoni, potenciar petits grups de matrimonis a diversos llocs del Bisbat i donar via a un gabinet d’ajuda a les famílies necessitades, com a prioritats immediates de la Delegació. Després de la pregària inicial i d’agrair el treball realitzat els darrers anys pel fins ara Delegat diocesà, Mn. Joan Antoni Mateo, i la resta de col·laboradors, els nous Delegats van exposar les línies d’acció de la pastoral familiar diocesana, que passen per oferir una pastoral evangelitzadora que ajudi les famílies a trobar-se, compartir, formar-se i esdevenir un veritable capital

social, i per una coordinació amb les Delegacions de Joventut i Catequesi i una col·laboració estreta amb Càritas i les escoles cristianes. Pel que fa a la formació prematrimonial, l’equip treballa per oferir a les parelles quatre jornades de diàleg, testimoni i convivència basades en el programa dels Centres per a la Preparació per al Matrimoni, que tracten sobre psicologia de la parella, amor, sexualitat, fills, dimensió social de la família, fe i el sagrament del matrimoni. Al final de la trobada s’hi va fer present l’Arquebisbe Joan-Enric, que va interessar-se pel treball realitzat i va animar els membres a continuar seguint les directrius que el Papa Francesc exposa a l’Exhortació postsinodal “Amoris laetitia”.

EL PAPA FRANCESC RENOVA ELS “MISSIONERS DE LA MISERICÒRDIA” El Papa Francesc ha renovat el decret pel qual va nomenar els “Missioners de la Misericòrdia” amb

Mons. Vives va animar els membres de la Delegació de Família i Vida a continuar seguint les directrius de l’Exhortació “Amoris laetitia”.

32

Església d’Urgell

Mn. Elvira i Mn. Navarri (segon i tercer per l’esquerra) són els dos Missioners de la Misericòrdia de la Diòcesi d’Urgell.

motiu de l’Any Sant de la Misericòrdia. Considerant els fruits espirituals que va comportar aquest ministeri durant l’Any Sant extraordinari, l’ha prolongat fins a nova disposició com a “signe concret que la gràcia del Jubileu segueix essent viva i eficaç, al llarg i ample del món”. A Urgell en són dos, Mn. Ignasi Navarri i Mn. Antoni Elvira, i a la resta d’Espanya altres 52, els Missioners de la Misericòrdia que continuaran exercint aquest ministeri amb les facultats tan grans de perdó i d’aixecament de penes que el Papa els havia ja concedit

per a tota l’Església, i que es recullen en una Carta del Pontifici Consell per a la Nova Evangelització que han rebut en aquests dies, signada per Mons. Rino Fisichella. Els Missioners de la Misericòrdia són una concreció ben expressiva de la misericòrdia divina i de la sol·licitud de l’Església pels pecadors que es converteixen.

APLEC DE SANTA PERPÈTUA A VILANOVA DE L’AGUDA El 12 d’octubre, festa de la Mare de Déu del Pilar, va


diàleg i la convivència, com demanaven els Bisbes de les Diòcesis de Catalunya en aquells dies. En acabar es van cantar els goigs a Santa Perpètua, i tot seguit i abans de parar la taula per al dinar popular de les famílies i colles es va fer la fotografia de grup per poder testimoniar un any més la tradició viscuda per tot un poble i la seva gent. Mn. Mayoral i el diaca Mn. Caba van concelebrar l’Eucaristia de l’aplec de Santa Perpètua a Vilanova de l’Aguda.

tenir lloc a l’ermita de Santa Perpètua l’aplec dels fidels de Vilanova de l’Aguda, una celebració que reuneix els veïns d’aquesta població de La Noguera i moltes altres persones que hi tenen arrels. La celebració té el seu significat religiós d’una Eucaristia d’acció de gràcies per les collites i de record pels difunts traspassats el darrer any, i sempre amb una mirada agraïda a la verge i màrtir Santa Perpètua, que és la titular de l’esglesiola. Un bon grup de fidels va arribar a peu des del poble després d’una bona estona de camí i enfilant-se per un bosc que a poc a poc va aga-

fant els colors de la tardor. Així, cap al migdia més d’un centenar de persones de totes les edats es van aplegar per complir un any més la tradició. Les majorales i els priors van fer la seva feina de preparar l’església per a la celebració, amb tot els paraments religiosos que s’han de menester. A les 12 en punt, la petita campana va cridar els fidels a participar de la Missa, concelebrada per Mn. Jaume Mayoral i el diaca Mn. Josep Caba, en la qual es va tenir un record per les víctimes dels atemptats a Barcelona i Cambrils, també es recordà els difunts i no va faltar una pregària pel país i pel

La celebració en la festa de la Mare de Déu de Fàtima va aplegar molts membres de la comunitat portuguesa del Pas de la Casa.

FESTA DE LA MARE DE DÉU DE FÀTIMA AL PAS DE LA CASA Divendres 13 d’octubre, commemorant el centenari de la darrera aparició de la Mare de Déu de Fàtima als pastorets Jacinta, Francisco i Lucia, es va celebrar a dos quarts de nou del vespre una Eucaristia a l’església de Sant Pere del Pas de la Casa (Parròquia d’Encamp, Andorra). Com ja és costum, la comunitat portuguesa es reuneix, de manera significativa, el 13 de maig i el 13 d’octubre per expressar la seva devoció a la Mare de Déu de Fàtima celebrant les dates de la primera i la darrera aparició de la Mare de Déu. Per aquest motiu,

l’Associació de Nostra Senyora de Fàtima del Pas de la Casa va preparar la celebració de l’Eucaristia on hi participà el cor de la comunitat portuguesa d’aquesta població encampadana. Mn. Antoni Elvira, Vicari Episcopal i Rector de la Parròquia, recordà a l’homilia les paraules que el Papa Francesc pronuncià a l’Eucaristia de canonització de Francisco i Jacinta: “I, segons les paraules de Lucia, els tres privilegiats es trobaven dins la Llum de Déu que la Verge irradiava. Ella els embolcallava amb el mantell de Llum que Déu li havia donat. [...] Fàtima és sobretot aquest mantell de Llum que ens cobreix, tant aquí com a qualsevol lloc de la terra, quan ens refugiem sota la protecció de la Verge Mare per demanar-li, com ensenya la Salve Regina, “mostreu-nos Jesús””.

INICI DEL CURS 2017-2018 A L’ESCOLA DIOCESANA DE FORMACIÓ PERMANENT L’Escola Diocesana de Formació Permanent (EDFP) va començar el dis-

Enguany hi ha una quarantena d’inscrits als cursos de l’Escola Diocesana de Formació Permanent. Església d’Urgell

33


També demanà als fidels que siguin testimonis de pau i de reconciliació en aquest moment històric que viu el nostre país, que intercedeixin per les autoritats i el poble, i que sembrin arreu la tolerància, el respecte i l’amor a tots, essent així portadors de pau, “constructors de pau”.

L’Arquebisbe va administrar la Confirmació a dos adults i vuit joves de La Pobla de Segur.

sabte 14 d’octubre a la casa d’espiritualitat del Sant Crist de Balaguer les classes del curs 2017-2018 en els dos nivells que s’imparteixen: el curs bàsic d’introducció a l’Antic Testament i el curs d’aprofundiment, enguany sobre el Llibre dels Salms i l’Evangeli de Marc. Hi ha una quarantena d’alumnes inscrits entre tots dos cursos. Presidí la inauguració del curs l’Arquebisbe d’Urgell, acompanyat del Vicari de Pastoral i Director de l’EDFP, Mn. Antoni Elvira. En les seves paraules als alumnes, Mons. Vives va posar en relleu la comunió diocesana entre els participants i la riquesa que representa la formació per a les persones en la seva vida; i els va transmetre el valor d’acostar-se a les Sagrades Escriptures amb humilitat. Aquest ha de ser un dels elements importants quan comencem una obra de formació cristiana de la pròpia fe: “aquí venim a demanar a Déu que ens vulgui mostrar qui es Éll”. Mons. Vives va explicar també que “la teologia s’ha de fer de genolls. Què vol 34

Església d’Urgell

dir això? Que interiorment, almenys, t’has de prostrar i has de demanar la Llum. Has de demanar humilment permís per entrar a la revelació de Déu, i fer-ho des de l’oració”. La celebració de l’Eucaristia a la capella de la casa d’espiritualitat clogué l’acte inaugural.

CONFIRMACIONS A LA POBLA DE SEGUR El 14 d’octubre, l’Arquebisbe d’Urgell va administrar el sagrament de la Confirmació a dos adults i vuit joves de la Parròquia de la Mare de Déu de Ribera de La Pobla de Segur. Estava acompanyat pel Rector, Mn. Josep Eliüd Arias, i per Mn. Gabriel Casanovas. A l’homilia, Mons. Vives va remarcar la invitació que Déu fa a tots els seus fills a participar, a obrir-se a un banquet de joia i de misericòrdia per a tots. El cor de Déu és infinitament gran i obert. I destacà el do de l’Esperit que rebien els confirmands, que els farà acollidors i testimonis del mateix Déu i del seu amor immens.

CÀRITAS CATALUNYA PRESENTA LA MEMÒRIA DEL 2016 Les Càritas diocesanes amb seu a Catalunya van presentar el dimecres 18 d’octubre la memòria conjunta de l’any 2016, en un acte presidit per Mons. Joan Josep Omella, Cardenal Arquebisbe de Barcelona i Bisbe Delegat de la Conferència Episcopal Tarraconense a Càritas Catalunya; i Francesc Roig, President de Càritas Catalunya. De la Diòcesi d’Urgell hi va assistir el Director de Càritas diocesana, Josep Casanova. El 2016, les Càritas di-

ocesanes catalanes van atendre un total de 360.604 persones, un 4,7% més que l’any 2015. El 55,6% de les persones ateses són dones i el 58,6% són persones d’entre 30 i 64 anys, alhora que s’ha registrat un augment en el nombre de persones ateses menors de 18 anys (del 15% el 2015 al 22,7% el 2016). Així mateix, va augmentar d’un 11,5% el nombre de projectes (dels 1.729 del 2015 als 1.954 del 2016) i d’intervencions. D’altra banda, es constata el creixement de la cronificació de la pobresa així com del fenomen de la pobresa hereditària. La lluita per descronificar la pobresa i per la igualtat d’oportunitats és i serà en els propers anys un dels objectius prioritaris per a Càritas, perquè darrere de les estadístiques hi ha el més important: persones que somien i esperen, però que l’actual sistema econòmic pot deixar a la cuneta de l’oblit. El nostre camí és la col·laboració activa

Mons. Omella, Arquebisbe de Barcelona, i Francesc Roig, President de Càritas Catalunya (al centre de la taula), van presentar la memòria del 2016 de l’entitat.


de tots els agents socials per garantir els drets inalienables de la persona i la igualtat d’oportunitats per a poder projectar amb garanties d’èxit el futur d’una societat més justa. El 47,5% de les persones ateses el 2016 són nascudes a Espanya o a la resta d’Europa, alhora que en algunes Càritas s’ha detectat un increment de les persones procedents de Veneçuela, El Salvador, Hondures i d’altres països amb conflictes socials.

VISITA A L’INSTITUT RIBERA DEL SIÓ D’AGRAMUNT Mons. Joan-Enric Vives va inaugurar el 19 d’octubre el curs acadèmic 20172018 de l’institut Ribera del Sió, a Agramunt, seguint la tradició que el centre té de convidar una personalitat destacada per a la inauguració oficial de curs. En arribar al centre educatiu, l’Arquebisbe fou rebut per la Directora, Àngels Escolà, que li donà la benvinguda i l’informà sobre els adolescents i joves que hi estudien, els seus anhels i els principals problemes que han d’enfrontar. A continuació, tingué una trobada amb els alumnes d’ESO (uns 250), que omplien el gimnàs. Mons. Vives expressà l’agraïment a l’equip directiu per haver-lo convidat en aquell dia festiu i per la generositat que el centre va tenir en obrir les seves instal·lacions el passat mes de març per poder acollir els més de mil joves que es van reunir a Agramunt per

Mons. Vives explicà als alumnes de l’institut Ribera del Sió les responsabilitats del Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra.

celebrar-hi la Trocajove, la trobada dels esplais del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans. Precisament aquesta actitud, l’obertura i generositat envers els altres, va ser una de les virtuts que Mons. Vives va demanar als joves en iniciar la seva exposició, que centrà en la figura del Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, subratllant la idiosincràsia d’aquest petit país que és el Principat d’Andorra. El Copríncep Episcopal explicà als alumnes l’exercici d’aquest servei al Principat d’Andorra i els introduí en les institucions i història que han anat conformant al llarg dels segles la nació

andorrana. Després parlà de les virtuts i els valors cívics que han de marcar la vida social de tot país, remarcant el compromís dels joves. Un bonic diàleg amb els joves, amb preguntes que ells formularen lliurement i espontàniament sobre aspectes i preocupacions ben diversos, clogué la visita.

TROBADA AMB LA COMUNITAT DE FILLES DE CRIST REI D’AGRAMUNT La tarda del 19 d’octubre, l’Arquebisbe Joan-Enric va visitar la recent creada Comunitat de Filles de Crist Rei a Agramunt, i hi va cele-

L’Arquebisbe animà les religioses Filles de Crist Rei a ser presència de Vida Consagrada a Agramunt.

brar l’Eucaristia i compartí un àpat de germanor. Amb l’arribada de la Gna. Visitació, i les altres dues Gnes., M. Dolors i M. Teresa, ja ha quedat constituïda aquesta Comunitat, que és la primera que erigeix amb gran goig l’Institut de Filles de Crist Rei a la vila natal del seu Fundador, del qual enguany es commemora el centenari de la seva mort. L’Arquebisbe les animà a ser presència de Vida Consagrada, amb oració, puresa de vida i testimoni de pobresa i servei, i sempre perquè el Regne de Déu arribi al nostre món. Les religioses ajudaran en les tasques pastorals parroquials i el servei a Agramunt i pobles de l’entorn.

BEATIFICACIÓ A BARCELONA DE 109 CLARETIANS MÀRTIRS El 21 d’octubre, el Cardenal Angelo Amato, Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, va beatificar en nom del Papa Francesc un nombrós grup de religiosos claretians, màrtirs de la persecució religiosa que sofrí Espanya durant la Guerra Civil (1936-1939). La Diòcesi d’Urgell hi té el P. Xavier Morell i Cabiscol entre aquesta llista de gloriosos testimonis que vessaren la sang per Jesucrist i l’Església. El P. Xavier Morell era fill d’Albesa i fou assassinat al cementiri de Lleida i enterrat a la fossa comuna. Tenia 25 anys i feia pocs mesos que havia estat ordenat de prevere a Barbastre i formava part Església d’Urgell

35


El P. Xavier Morell és un dels 109 claretians beatificats a la Sagrada Família.

des de la comunitat claretiana de Lleida. A la solemne celebració a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona hi va participar el Cardenal Omella, l’Arquebisbe Jaume Pujol, el Nunci de Sa Santedat a Espanya i Andorra, Mons. Fratini; l’Arquebisbe Joan-Enric, els Bisbes de Catalunya i molts Bisbes provinents d’Espanya, d’Amèrica i d’Àfrica, de l’orde claretià, així com el P. General dels Claretians i molts Provincials, i una multitud de pelegrins, entre els quals molts familiars dels nous beats, que ompliren el temple. A l’homilia, el Cardenal Amato posà en relleu com

els màrtirs són lluminosos per a tota l’Església i la humanitat perquè arriben al cim de l’amor que és donar la vida. Ells ens orienten als cristians d’avui per donar testimoni de la nostra fe amb humilitat, esperit de sacrifici i seguiment de Crist crucificat, per la vida del món. L’ardent amor a Maria Immaculada que Sant Antoni Maria Claret inculcà en els seus fills donà fruït en aquest gran grup de 109 màrtirs, la gran majoria dels quals provinents de les Diòcesis catalanes. La seva festa se celebrarà el dia 1 de febrer.

RELLEU EN EL CONSELL SUPERIOR DE LA JUSTÍCIA D’ANDORRA L’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra ha nomenat com a nou membre del Consell Superior de la Justícia del Principat d’Andorra la M.I. Sra. Olga Adellach i Coma, en substitució del M.I. Sr. Jordi Visent i Guitart, que ha exhaurit els dos períodes consecutius de sis anys en el càrrec tal com preveu la llei.

Olga Adellach ha estat nomenada membre del Consell Superior de la Justícia del Principat d’Andorra.

36

Església d’Urgell

El psicòleg Fidel Delgado va ser un dels ponents a les jornades de formació del Centre de Preparació per al Matrimoni.

El Copríncep Episcopal, en nom de tot el Principat d’Andorra, agraeix la dedicació i els bons oficis que du a terme el Consell Superior de la Justícia i espera de la seva renovació un nou impuls en les altes responsabilitats que té confiades al servei de la justícia.

FORMACIÓ PER A L’ACOLLIMENT DE PARELLES VERS EL MATRIMONI Els dies 20, 21 i 22 d’octubre, el matrimoni format per Carme Valls i Jordi Picard, juntament amb els Delegats diocesans de Família i Vida, Conxita Salvadó i Josep Montoya,van participar en unes jornades de formació del Centre de Preparació per al Matrimoni (CPM) obertes a tots aquells interessats a actualitzar coneixements i nous mètodes a aplicar en els cursos d’acolliment de promesos que preparen la celebració del sagrament del matrimoni. Les jornades van tenir lloc a Lleida i hi van participar

agents pastorals d’arreu d’Espanya. A les Jornades va intervenir la Dra. Montserrat Esquerda, metge psicòloga especialitzada en acompanyament del dol a Sant Joan de Déu i vinculada a l’Institut Borja de Bioètica, que va exposar el tema “La societat i el món que ens envolta”, el qual posteriorment van treballar per grups els assistents. També intervingué el Dr. Fidel Delgado, metge psicòleg i conferenciant, que parlà del tema “Expressar la plenitud que ja som”. El dissabte 21 a la tarda, els participants van gaudir d’una reflexió sobre l’Encíclica del Papa Francesc “Amoris Laetitia” a càrrec de Gaspar Mora, Doctor en Teologia Moral, que va remarcar el sentit d’obertura incondicional que hem de fer tots plegats amb aquells que es troben en una situació irregular (cap. 8), com a resposta de l’Església. Va parlar de l’elaboració d’un pensament pastoral per a les famílies (cap. 6) així com del missatge que vol fer arribar als matrimonis


(cap.2) tot desgranant la carta de Sant Pau als Corintis (1C 13,1-8). Les Jornades es van completar amb quatre tallers sobre metodologia, evangelitzar avui amb noves tecnologies, comunicació en la parella i obertura a noves situacions de la parella. Va ser una experiència molt enriquidora tant per les conferències i tallers com per la mateixa relació amb altres matrimonis que desenvolupen tasques relacionades amb la pastoral familiar.

CONFIRMACIONS A SANT FELIU DE SORT Diumenge 22 d’octubre, l’Arquebisbe Joan-Enric va administrar el sagrament de la Confirmació a 13 joves de la Parròquia de Sant Feliu de Sort i de les Parròquies veïnes de Gerri de la Sal, Montardit de Baix, Olp, La Bastida, Escaló, Tornafort i Escós. Hi concelebrà el Rector i Arxiprest del Pallars Sobirà, Mn. Joan Pau Esteban; així com Mn. Enric Prat i Mn. David Codina. A la seva arribada a la població fou rebut pel President del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, Carlos L. Isus Castellarnau, i pel Conseller Llàtzer Sibís. A l’homilia, l’Arquebisbe glossà les lectures proclamades en aquell diumenge que havien llegit dos joves confirmands sobre com Déu pot utilitzar com un instrument per a la salvació fins els qui estan allunyats d’Ell, com ho féu amb el rei Cir (Is 45,1.4-6). A la segona lectura, Sant

Pau desitja als cristians de Tessalònica el do de la pau i dóna gràcies per tot el que han fet per ell. Mons. Vives exhortà els fidels a saber-nos donar gràcies de cor els uns als altres amb els petits detalls del dia a dia i regalant-nos mútuament petits detalls d’atenció i delicadesa, especialment amb els qui més al costat nostre tenim: la família, els pares, els fills, l’espòs, l’esposa, amics... Viure confiant en la Divina Providència, que sempre té cura de nosaltres i del món i que és font d’esperança i de pau. Glossant l’Evangeli proclamat (Mt 22,15-21) sobre les paraules de Jesús “retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu” animà els cristians a tenir com a valor primer i suprem Déu, ja que totes les coses, per més importants que siguin, tenen molta menys importància que el Senyor Jesús. Exhortà els fidels a confiar en Déu que té cura de la història i del món i que acompanya

la Creació sempre, fins i tot en temps difícils com són els actuals a Catalunya, i animà els cristians a demanar el do de la pau, la serenitat i la prudència i a ser sempre factors de perdó i de comunió. Els cants foren acompanyats per la Coral Parroquial de Castellserà i el músic i compositor David Pradas, dirigits per Sílvia Rufach. Al final de la celebració, l’Arquebisbe regalà als joves un Nou Testament i la Parròquia els feu obsequi una petita creu i recordatori de la seva Confirmació.

JORNADES DE FORMACIÓ DE MANS UNIDES A EL ESCORIAL Durant el cap de setmana del 20 al 22 d’octubre van tenir lloc les Jornades de Formació de Mans Unides a El Escorial (Madrid), a les quals hi van participar la Presidenta de Mans Unides d’Urgell, Teresa Cabanas, i el Consiliari, Eduard Salinas, que en les mateixes dates participava

a les Jornades de Formació dels Consiliaris. El divendres dia 20 a la tarda, els participants van rebre la benvinguda del Bisbe de Calahorra i La Calzada-Logroño, i Consiliari Nacional de Mans Unides, Mons. Carlos Escribano, i la salutació de la Presidenta, Clara Pardo. Seguidament hi va haver la conferencia marc de les Jornades, a càrrec del Rv. Dr. José Luis Segovia, Vicari de Pastoral Social i Innovació de l’Arquebisbat de Madrid, que parlà de “Lucha contra el hambre: el Derecho a la alimentación desde la perspectiva humana y cristiana”. La primera jornada va acabar amb la celebració de l’Eucarístia, concelebrada pels Consiliaris participants a la trobada. L’endemà, dissabte dia 21, va començar amb l’Eucarístia presidida pel Cardenal de Madrid, Mons. Carlos Osoro; el Cardenal Peter Turkson, Prefecte del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament

Mons. Vives exhortà els confirmands a viure confiant en la Divina Providència, que és font d’esperança i de pau. Església d’Urgell

37


Cardenal Peter Turkson, Prefecte del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral.

Humà Integral; i el Bisbe Consiliari de Mans Unides. El Cardenal Turkson va desenvolupar posteriorment la conferència explicant el nou Dicasteri i plantejant desafiaments i reptes, i seguidament van tenir lloc els tallers de formació i l’Assemblea Extraordinària de l’entitat. Diumenge dia 22 al matí, l’Eucaristia va ser presidida per Mons. Escribano. I després del dinar de cloenda les Delegacions es van felicitar de la feina feta i es van encoratjar per seguir treballant amb molta il·lusió.

TROBADA AMB LA NOVA SUPERIORA GENERAL DE LES RELIGIOSES CLARETIANES El 21 d’octubre, dins els actes a Barcelona de la beatificació dels 109 religiosos Claretians màrtirs, l’Arquebisbe d’Urgell va poder tenir un bonic encontre amb la recentment elegida Superiora general de les Filles de Maria Immacula38

Església d’Urgell

Mons. Vives amb la nova Superiora general de les Claretianes (esquerra) i la seva Vicària general.

da, Claretianes, que tenen a Tremp la primera casa fundada fora de Cuba per la Venerable M. Maria Antònia París. Es tracta de la Rvma. M. Jolanda Kafka, polonesa, que anava acompanyada de la Gna. Ana María Mandriles, argentina, que és la seva Vicària general, i que resideixen a Roma. Van poder compartir la situació de la Comunitat de Tremp al Bisbat d’Urgell, on hi ha la Gna. Ana Roca de Superiora, així com de l’escola Maria Immaculada, d’una línia que hi regenten, i del treball apostòlic a la ciutat de Tremp i al Bisbat. L’Arquebisbe va invitar la Superiora general a visitar Tremp i la Diòcesi.

JORNADA DE FORMACIÓ PERMANENT PER A PREVERES D’URGELL El dilluns 23 d’octubre, presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric, va tenir lloc al Seminari diocesà de La Seu d’Urgell la primera jornada de formació permanent per a preveres i diaques

d’Urgell del curs 2017-2018, que va aplegar una cinquantena de participants. El ponent fou Mn. Josep Mateu i Guarro, Delegat de Joventut i Vocacions de l’Arquebisbat de Tarragona i Doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. També s’hi féu present el Delegat diocesà de Joventut d’Urgell, Lluís Plana. Es tractà el tema del proper Sínode de Bisbes convocat pel Papa Francesc sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional”. La jornada s’inicià amb el rés de l’Hora Menor en la festa litúrgica de la Dedicació de la Catedral de Santa Maria d’Urgell. Mn. Mateu dividí la seva exposició en quatre grans blocs temàtics. En el primer, féu notar com el Sínode convocat pel Papa té unes arrels que estarien en continuïtat amb els pontificats anteriors del Papa Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, que reclamaren tots ells una nova evangelització on els joves fossin protagonistes amb nou

ardor, nous mètodes i noves expressions. Aquesta història ha estat recollida pel Papa Francesc en la seva Exhortació “Evangelii Gaudium”, on demana una conversió pastoral i missionera que no deixi les coses com estan. En el segon bloc, Mn. Mateu mostrà com el Sínode és una crida a la renovació de la pastoral de joves per tal que ells reconeguin i acullin la crida a l’amor i a la vida en plenitud. Presentà els tres capítols en què es divideix el document preparatori del Sínode: 1) els joves en el món d’avui; 2) fe, discerniment i vocació; i 3) l’acció pastoral; insistint en la necessitat d’adaptar-se a la realitat que viuen els joves per tal d’anunciar-los de forma clara i concisa el kerigma cristià: Déu t’estima i ha mort i ha ressuscitat per tu i per la salvació de tots els homes i dones. A la tercera part de la conferència, Mn. Mateu insistí en la necessitat de “sortir” a anunciar l’Evangeli a tot el món amb l’objectiu de ser una Església de missió i no només de gestió, una Església en sortida que va a buscar les persones allà on es troben per oferir-los el missatge de Jesucrist acompanyant especialment els joves, per tal que puguin créixer en la fe, oferint-los els sagraments com la reconciliació, l’Eucaristia i mostrant-los el valor de la pregària. Per això cal una actitud renovada dels evangelitzadors, pastors i laics, que estigui atenta a l’escolta de les problemàtiques i il·lusions


Mn. Josep Mateu (dreta), Doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, fou el ponent de la primera jornada de formació de preveres del present curs.

dels joves i que parteixi del fet que la fe no és una idea que s’imposa sinó que, tal com va anunciar el Papa Benet XVI, és quelcom que es proposa i que, fonamentalment, més enllà de doctrines, és la trobada personal i íntima amb el Senyor Jesús Ressuscitat. Per això, Mn. Mateu animà tots els preveres a involucrar-se en la pastoral de joves amb una renovació personal que els permeti ser atraients i referents per als joves que moltes vegades viuen lluny de la fe, o l’han abandonada. Finalment, el ponent mostrà alguns mètodes nous que poden ajudar en aquest acompanyament dels joves, que ell descriví amb cinc característiques fonamentals que havien de tenir: l’acollida del jove en la seva situació concreta; oferir un element d’esbarjo o diversió; el missatge clar i concís sobre Jesucrist que es vol transmetre; el diàleg i l’escolta a les necessitats, aspiracions i crítiques dels joves; i la pregària. Un col·loqui amb els participants i un dinar de germanor al mateix Seminari diocesà clogué aquesta

jornada de formació per als preveres d’Urgell.

REUNIÓ DELS ARXIPRESTOS DE LA DIÒCESI La tarda del 23 d’octubre va tenir lloc a la Casa del Bisbat de La Seu d’Urgell la reunió ordinària dels Arxiprestos de la Diòcesi sota la presidència de l’Arquebisbe Joan-Enric i el Consell Episcopal. S’hi feren presents els nous Delegats diocesans de Família i Vida, Mn. Josep Montoya, diaca permanent d’Urgell, i la seva esposa,

Conxita Salvadó, els quals, després d’agrair la tasca de l’anterior Delegat, Mn. Joan Antoni Mateo, van presentar als Arxiprestos el decàleg de prioritats de la Delegació així com les iniciatives que vol endegar de manera immediata: oferir una millor preparació a les parelles que volen contraure matrimoni, oferint diàlegs a partir del testimoni engrescador d’altres matrimonis formats, seguint la demanda del Papa Francesc en la seva exhortació postsinodal “Amoris Laetitia”; consolidar el grup “Evangeli.com” amb trobades de matrimonis a diferents llocs del Bisbat; i posar en marxa un nou projecte d’acolliment a les famílies que puguin estar passant per moments de dificultat. A continuació, els Arxiprestos van aprofundir en algunes orientacions en l’administració dels sagraments de la iniciació cristiana a menors, sobretot si hi ha desacords greus entre els pares o tutors,

i també van concretar el calendari de les sessions formatives als Arxiprestats del Dr. Francesc Torralba, encarregat de la formació permanent a la Diòcesi d’Urgell.

VISITA DE L’ARQUEBISBE EMÈRIT DE NUEVA SEGOVIA (FILIPINES) El dijous 26 d’octubre, l’Arquebisbe d’Urgell va rebre al Palau Episcopal de La Seu d’Urgell Mons. Ernesto Antolín Salgado, Arquebisbe emèrit de Nueva Segovia (Filipines), que arribà acompanyat per l’Alcalde de Tagudin (Província d’Ilocos Sur, Filipines), Il·lm. Sr. Roque Supnet Verzosa; per Mons. Vicente Bermudo Ávila, President dels sacerdots parroquials d’Ilocos Sur; pel P. Bernardo Refuerzo González, amb altres acompanyants; i el Cònsol honorari de Filipines a Andorra, Hb. Sr. Hans P. Holbach. En un clima de gran cordialitat, els dos Arque-

Mons. Vives rebé al Palau Episcopal Mons. Antolín Salgado (al centre), amb els seus acompanyants i diversos representants de la comunitat filipina a Andorra. Església d’Urgell

39


REUNIÓ DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL TARRACONENSE A BARCELONA I INAUGURACIÓ OFICIAL DEL CURS 2017-2018 A L’ATENEU SANT PACIÀ

40

El 24 d’octubre va tenir lloc a l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona la reunió número 224 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET) presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, Arquebisbe metropolità de Tarragona, a la qual van assistir tots els seus membres. Per pri-

tants del CECAS; la propera escaiença del núm. 2000 de la revista Catalunya Cristiana; i la situació de la pastoral penitenciària a Catalunya, entre d’altres. L’endemà, els Bisbes van participar a la inauguració oficial del curs 2017-2018 a l’Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona

primers fruits i que n’anirà donant molts més. Sant Pacià es converteix en una plataforma acadèmica però també en un espai de reflexió pastoral que pot contribuir a una acció més travada de cara a l’evangelització. D’altra banda, la interacció amb el món de la universitat i de

mer cop hi van participar els nous auxiliars de l’Arquebisbat de Barcelona, Mons. Sergi Gordo i Mons. Antoni Vadell. Els Bisbes també van felicitar Mons. Sebastià Taltavull pel seu nomenament com a Bisbe de Mallorca. Després de reflexionar sobre la situació social que està vivint el país, es van tractar diverses qüestions proposades a l’ordre del dia: sobre litúrgia; treball envers les drogodependències, amb la presència de represen-

(AUSP), que agrupa les facultats de Teologia, Filosofia i Antoni Gaudí i diversos Instituts de Litúrgia, Teologia Fonamental i Ciències Religioses. El Gran Canceller de l’Ateneu Sant Pacià i Cardenal de Barcelona, Mons. JoanJosep Omella, presidí l’acte, celebrat a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona. “L’Ateneu es va convertint en una institució necessària per al conjunt de les Diòcesis catalanes, que comença a donar els

la cultura precisava d’un instrument que pogués situar a pari les institucions acadèmiques directament

Església d’Urgell

vinculades amb l’Església catòlica i les administracions i centres universitaris, tant públics com privats”, explicà el Rector del centre, Dr. Armand Puig, qui afegí que “l’Ateneu s’està convertint en un punt aglutinador de molts docents que s’avenen de grat a impartir els seus coneixements en les nostres aules. Aquesta obertura és molt important com a presència d’Església en el món de la Universitat mitjançant un diàleg científic en aquells camps que ens són propis”. Al seu torn, el Secretari general de l’AUSP, professor Miquel Ramon Fuentes, va informar sobre les dades d’alumnat de cadascuna de les facultats eclesiàstiques que constitueixen l’Ateneu, els quals sumen un total de 636, incloent-hi els alumnes inscrits als cursos, simposis i conferències impartits a les diverses institucions acadèmiques que formen l’Ateneu. A continuació, el Dr. Jaume González Padrós,


bisbes van mantenir una agradable conversa, interessant-se mútuament per les vicissituds de Filipines i Andorra. L’endemà, dia 27, se celebrà una Eucaristia a Andorra la Vella presidida per Mons. Salgado que aplegà la colònia filipina al Principat.

FESTA DEL PATRÓ DEL COL·LEGI SANT EMENGOL D’ANDORRA LA VELLA

professor de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, impartí la lliçó inaugural del curs, titulada “In spiritu et virtute Liturgiae. Romano Guardini-Joseph Ratzinger”, en la qual explicà que l’anomenat “Moviment Litúrgic”, que va ser un corrent tant intel·lectual (teològic) com pastoral a l’interior de l’Església, a redós d’alguns monestirs benedictins europeus, “va ser l’intent de sortir d’una comprensió tòpica de la litúrgia a fi de trobar el seu sentit més genuí, la personalitat més autèntica a la llum de la paraula de Déu i de la Tradició”. Destacà com “Romano Guardini viu aquells primers moments de l’esmentat Moviment en contacte amb el món benedictí alemany, i en dates molt primerenques reflexiona sobre la litúrgia des de la filosofia i la teologia. Tant és així, que l’any 1918 publicà el ja clàssic “L’esperit de la litúrgia”,

que s’ha convertit en un referent necessari per a tots els estudiosos de la matèria”. Entre els primers llibres que llegeix en aquells anys el jove estudiant seminarista Joseph Ratzinger hi ha, precisament, “L’esperit de la litúrgia”. Des d’aleshores, “Ratzinger romandrà fidel seguidor del seu pensament teològic arran de la sagrada litúrgia”, fins a l’extrem que l’any 2000, essent ja teòleg i Cardenal, Ratzinger publicà un llibre volgudament quasi homònim: “L’esperit de la litúrgia. Una introducció”. El Dr. González Padrós clogué la seva intervenció afirmant que amb els mestres Guardini i Ratzinger, així com amb aquells que els van precedir i els que continuen el seu camí, “clamem per una celebració litúrgica autèntica, espiritual i digna de Déu, vital per a una vida cristiana en comunió amb Déu i els germans, i també vital perquè el món cregui”.

Els dies 26 d’octubre i, sobretot, el 27, van tenir lloc diferents activitats amb motiu de la festa patronal del col·legi Sant Ermengol d’Andorra la Vella. L’Arquebisbe Joan-Enric, que és també President del Patronat del col·legi, va presidir la trobada i l’Eucaristia amb els alumnes de quart d’ESO, acompanyat de la Directora del centre, Anna M. Villas. A l’homilia, Mons. Vives glossà la lectura proclamada en aquell dia de la Carta de Sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-27), on l’Apòstol afirma que l’Església és un cos on tots

els membres tenen la seva importància. L’Arquebisbe subratllà el valor de la unitat que a Andorra esdevé un nucli de la identitat del país, com quedà inscrit en el lema del Principat: “Virtus, unita, fortior” (“La virtut esdevé més forta per la unitat”). També exhortà els joves a viure aquest valor de la unitat que és capaç de superar les diferències de pensament, ideologia, raça o cultura per vertebrar una societat unida que sempre tingui en compte les seves arrels més profundes, especialment les cristianes. Finalment, felicità els alumnes de quart d’ESO que l’endemà es dedicarien a treballar en el servei perquè els seus companys d’estudi poguessin celebrar amb joia la festa de Sant Ermengol i els animà a perseverar sempre en aquesta actitud de servei a Déu i als germans. L’endemà, dia 27, durant tot el dia van tenir lloc els actes de la jornada festiva. Els dos mossens que hi col·laboren pastoralment,

En finalitzar l’Eucaristia, l’Arquebisbe Joan-Enric saludà el grup musical del col·legi Sant Ermengol que havia solemnitzat la celebració. Església d’Urgell

41


Mons. Vives va agrair al Consell Superior de la Justícia el seu servei com a garant del bon funcionament de la justícia al Principat d’Andorra.

Mn. Antoni Elvira, Vicari Episcopal de Pastoral; i Mn. Josep Chisvert, Delegat d’Ensenyament de la Diòcesi, van presidir la celebració litúrgica amb els nens i joves de primària i la missa amb els de secundària i batxillerat.

AUDIÈNCIA AL CONSELL SUPERIOR DE LA JUSTÍCIA D’ANDORRA L’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra va rebre el 30 d’octubre a migdia al Palau Episcopal els membres del Consell Superior de la Justícia d’Andorra, amb motiu de la seva renovació. Mons. Vives va agrair el servei inestimable que fa el Consell Superior de la Justícia com a òrgan de representació, govern i administració de la justícia, garantint la independència de la justícia al Principat d’Andorra i el seu bon funcionament. També va tenir un record i reconeixement pel qui fou vicepresident del Consell fins a la seva sobtada mort fa uns mesos, M.I. Sr. Jaume Sansa. El 13 de novembre pren42

Església d’Urgell

dran possessió els nous membres del Consell Superior de la Justícia en el cinquè mandat, que seguirà essent presidit pel M. I. Sr. Enric Casadevall, que ha estat renovat en el càrrec.

ENCONTRE DELS RECTORS I FORMADORS DELS SEMINARIS D’ESPANYA Els dies 27, 28 i 29 d’octubre, a la Casa de la Institució Teresiana de Los Negrales (Madrid), on reposen les restes de Sant Pere Poveda, prevere i màrtir, va tenir lloc el XLVI Encontre dels Rectors i formadors dels Seminaris Majors i Menors d’Espanya, amb alguns directors espirituals, que organitzava la Comissió Episcopal de Seminaris i Universitats, de la Conferència Episcopal Espanyola. Foren unes Jornades monogràfiques amb la presència inestimable de l’Arquebisbe Secretari per als Seminaris de la Congregació per al Clergat, Mons. Jorge Carlos Patrón Wong, per aprofundir en la nova “Ratio fundamentalis”, o pla de formació per als

Els participants en el XLVI Encontre dels Rectors i formadors dels Seminaris Majors i Menors d’Espanya van aprofundir en la nova “Ratio fundamentalis”.

preveres, publicada el 8 de desembre de l’any passat, i que ara ha d’orientar l’edició de la nova “Ratio nationalis”, per a Espanya, que s’està treballant per part dels Bisbes de la Comissió Episcopal que presideix Mons. Joan-Enric Vives, amb el Consell Assessor de Rectors. En un clima de comunió i de reflexió aprofundida, amb les intervencions de Mons. Patrón, el treball en grups, les aportacions de tots els Rectors i formadors presents en un gran nombre (145 membres dels equips formatius), es va aconseguir que les jornades fossin molt útils, apreciades i profundes per part de tots els participants, que reflexionaren amb diverses ponències sobre el gran i únic tema de l’Encontre: “Custodiar i cultivar les vocacions: Claus per a posar en pràctica la nova ‘Ratio fundamentalis’”, amb subapartats com “Principis generals”, “Estructures formatives”, i “L’equip de formadors”. Tot al servei pastoral dels seminaristes.

MN. BENIGNE MARQUÈS PUBLICA ELS SÍNODES D’URGELL AL “SYNODICON HISPANUM” Acaba d’editar-se dins la Biblioteca de Autores Cristianos el volum XIII de l’obra “Synodicon Hispanum”, prestigiosa publicació dirigida per Antonio García y García (†). En aquesta obra, el primer volum de la qual va ser publicat el 1981, s’examinen ara, en el volum XIII, tots els Sínodes de l’Abadia d’Àger (Lleida) i de les Esglésies diocesanes de Barcelona, Lleida, Segorb-Albarracín i Urgell. Aquesta última part dedicada als Sínodes de la Diòcesi d’Urgell ocupa les pàgines 471 a 645 del volum i ha estat preparada per Mn. Benigne Marquès i Sala, Arxiver Capitular i Diocesà d’Urgell: tracta exhaustivament de tots els Sínodes d’Urgell des del Bisbe Abril (1257-1269) fins als del Bisbe Juan Pérez García de Oliván (15561559), i en el seu conjunt conté uns valuosos índexs onomàstic, toponímic, temàtic i sistemàtic de gran utilitat.


Informació exigida per l’OM ECC/2316/2015: Compte Family CaixaBank està adherit al Fons de Garantia de Dipòsits d’Entitats de Crèdit que preveu el Reial decret 16/2011, de 14 d’octubre. L’import garantit té com a límit 100.000 euros per dipositant en cada entitat de crèdit.

1/6

Aquesta xifra indica el risc del producte; 1/6 indica el risc més baix i 6/6, el més alt.

Porta’ns la nòmina i viu el millor futbol aquesta temporada... i la següent

Treu tot el partit de la nòmina a CaixaBank: aconsegueix dues temporades de beIN CONNECT i viu en família el millor futbol nacional i internacional, en directe i a la carta, en format HD i des de qualsevol dispositiu. Aprofita tots els avantatges de formar part de la gran família del futbol. 1. Promoció vàlida fins al 29-12-2017 o fins que se n’exhaureixin les existències (7.500 unitats). Per a domiciliacions noves de nòmina amb un import mínim de 600 €/mes, domiciliació de tres rebuts i tres compres amb targeta al trimestre, i amb 12 mesos de permanència d’aquestes condicions i 36 mesos addicionals com a client. La promoció té la consideració de remuneració en espècie, subjecta a ingrés a compte segons la normativa fiscal vigent. Aquesta promoció consisteix en una subscripció a la plataforma OTT beIN CONNECT fins al 31-7-2019. Promoció vàlida només per a clients nous de la plataforma. En cas d’incompliment, es cobrarà una penalització de 240 €. No acumulable a altres promocions de domiciliació de nòmina que s’hagin fet després de l’1-1-2016. No hi ha retribució en efectiu. 2. El compte té una tarifa de 0 €/mes, sempre que el client tingui la nòmina domiciliada a l’entitat amb un import mínim de 600 €, pagui tres rebuts al trimestre o faci tres pagaments amb targeta al trimestre i utilitzi exclusivament els canals electrònics per a les operacions següents: pagament de rebuts i impostos, reintegraments d’efectiu, traspassos i transferències, sol·licitud de talonari i consultes de posició, saldo o extracte. NRI: 2085-2017/09681


La Reina i Mare, d’Urgell Santa Maria, oh flor de lis! el Rei amb l’Arca ens mostra, quina llum irradia! Mn. Manuel Pal

Profile for Bisbat d'Urgell

Església d'Urgell 462  

Octubre 2017

Església d'Urgell 462  

Octubre 2017

Advertisement