__MAIN_TEXT__

Page 1

Església

d Urgell

# 457 - ABRIL 2017

Misteri i goig de la Passió i Resurrecció de Crist


Església d Urgell Índex 6

LA MATERNITAT SUBROGADA O ELS VENTRES DE LLOGUER Mn. Ignasi Navarri

EL DIÀLEG DE LA FE AMB LA CULTURA Mn. Luis Eduardo Salinas

5

JORNADA SACERDOTAL: “ESPIRITUALITAT LITÚRGICA DEL SACERDOT”

6 12

50è ANIVERSARI D’UNA ENCÍCLICA D’ACTUALITAT: “POPULORUM PROGRESSIO”

14

CELEBRACIONS DE SETMANA SANTA A URGELL

Mn. Jaume Mayoral 12

4

TROBADA INTERDIOCESANA DE MESTRES I PROFESSORS DE RELIGIÓ A SOLSONA. GIEC

18

L’ESPERANÇA: CLAU EN L’EDUCACIÓ

20

Mn. Pepe Chisvert

L’AMOR ÉS PACIENT Dr. Francesc Torralba

UNA FAMÍLIA ATÍPICA Patrícia Navas

L’ESTIU DEL PETIT PRÍNCEP 18

Mn. Ramon Rosell

QUI M’ESTIMA Mn. Enric Prat

LA MEVA VIVÈNCIA COM A VOLUNTARI DE CÀRITAS

21 22 26 27

Josep Casanova

28

DIETARI

29

26 Edita: Bisbat d’Urgell

Redacció, administració i subscripcions:

Directora: M.C. Orduña

Casa del Bisbat. Pati Palau 1 25700 La Seu d’Urgell Tel. 973 350054 Fax 973 352230 publicacions2@bisbaturgell.org

Sup. B.O.B.U. Dipòsit Legal: L-41-1958


A la llum de l’Evangeli

Beneït el Salvador que arriba!

N

Impressió: Impremta Barnola, Guissona Amb la col·laboració de:

ecessitem ser salvats, que les nostres vides importin i que tinguin sentit. Per què viure, si no? El diumenge de Passió o dels Rams i el diumenge següent van molt units. Tota la Setmana Santa culmina en la Pasqua de Resurrecció. Són els diumenges clau de l’any litúrgic, la gran setmana dels cristians. “Hosanna!”, van cridar els nens aquell dia de l’entrada de Jesús a Jerusalem, la ciutat santa, i Hosanna! cridem els seguidors de Crist en el diumenge que obre la gran setmana dels cristians. Hosanna prové de l’hebreu hôshia-nã’ i significa “salveu-nos”, “ajudeu-nos”, “doneu-nos la salvació!” Era i és una pregària de súplica i un crit de lloança a Déu. Ho continuem realitzant nosaltres: supliquem i lloem, mentre fem processó/manifestació amb palmes i rams d’olivera. Lloem el Rei dels màrtirs, el que dóna la vida en rescat de tots els homes i dones del món. Jesús ens diu: vine amb Mi, segueix-me fins a donar la teva vida com Jo, estima molt, del tot; el meu Pare no t’abandonarà mai, ni que t’arribés una gran creu com la meva... No t’espantis per les creus que trobaràs. Jo he vençut, perquè tu puguis vèncer. Després de Mi, qui mori amb fe i confiança, viurà; qui estimi, no quedarà oblidat; qui demani perdó, serà sempre escoltat... Així ens vol atreure Jesús en aquests dies que inaugurem amb la joia dels infants que aclamen amb senzillesa el seu Salvador. Diguem-li també nosaltres, sense vergonya, públicament: Hosanna, Senyor! Gràcies per la vostra mort redemptora. Recordeu-vos de nosaltres, salveu-nos i doneu-nos vida per sempre.

Aquests dies que per a molts seran de semivacances, tindrem un major contacte amb la família i podrem gaudir de la primavera. Que no deixin de tenir també un sentit de fe profund, reflexiu i contemplatiu. El Crist ens ve a trobar amb la seva Passió, que avui llegim sencera, i amb el memorial sacramental de la seva Passió, Mort i Resurrecció, quan ens estimà fins a l’extrem. Tots els nostres sofriments se’ls fa seus, i els omple de llum i de sentit: sofrir amb amor, és vèncer. I anar donant la pròpia vida per amor, és regnar, és viure-la de debò. Potser aquestes veritats xoquen amb la manera de veure les coses que bastants tenen, ofegats en una nova mentalitat pagana, on compten poc les persones i molt en canvi el tenir i l’individualisme. Convé que reaccionem. No podem plegar-nos a una vida sense fe, distrets de Déu i dels qui són germans nostres. Els diumenges de Rams i de Passió, i els dies sants de Dijous i de Divendres, amb el silenciós Dissabte sant, el Senyor ens vol atreure, de nou, cap a una gran lliçó: la del seu amor fins a l’extrem. Una lliçó que només s’aprèn i es va entenent, en la mesura que es va practicant. Ningú com Jesucrist no ens ha estimat mai tant, sense condicions, refent-nos de les nostres ferides i pecats, obrint per a nosaltres el camí de l’esperança i de la vida. “Hosanna! Beneït el qui ve!”, sense Ell no podríem fer res!

Església d’Urgell

3


SENTIRE CUM ECCLESIA

La maternitat subrogada o els ventres de lloguer

E

ls darrers mesos ha tornat banda, hi ha la doctrina contrària a tècnica res no atempta contra el bé als debats de l’actualitat, i no aquesta tècnica que assenyala que la superior del nen, ja que totes les absent de polèmica, un tema filiació dels fills ve determinada pel parts implicades en l’embaràs en que representa un gran desafiament part, i per tant els nascuts a través surten beneficiades. La criatura, que moral. És tracta de la maternitat de la gestació subrogada seran fills segurament sense aquest procedisubrogada, qüestió a la qual també de la mare que els porta al món a ment no hauria arribat a néixer mai, hom s’hi refereix com “embaràs su- través del part. Aquesta doctrina neix en una família que realment la brogat”, “mares de lloguer”, “ventres també argumenta que el nadó no desitja. La mare de lloguer ajuda a de lloguer” o “gestació subrogada”. pot ser considerat com a mercaderia altres persones a aconseguir aquest La maternitat subrogada la podrí- comerciable per encàrrec. somni i a la vegada obtindria un beneem definir com una tècnica fici, generalment econòmic, a de reproducció assistida que canvi d’aquesta ajuda. A més, s’esdevé quan una persona afegeixen encara que aquesta soltera, un matrimoni o una podrà ser una alternativa als parella, desitja tenir un fill i no llargs i difícils processos de pot, i aleshores concerta amb l’adopció. Uns processos que una altra dona la gestació de per força han de ser lents l’embrió, de manera que, un i ben pensats perquè són cop nascut, la mare gestant moltíssims encara els nens i renuncia a la filiació materna nenes adoptats, amb moltes per a entregar-lo a la persona dificultats per a tirar endao parella contractant. vant per part dels adoptants. En la gran majoria dels caCal fer notar també que sos, el més freqüent és que aquesta pràctica no dóna es produeixi la gestació d’un cap importància a la relació embrió que prèviament ha esmaterno-fetal, precisament tat fecundat en un laboratori, en un moment en què cada mitjançant la unió de l’òvul i vegada està més reconeguda l’esperma per la tècnica de “fe- Actualment, la maternitat subrogada no és una pràctica legal ni a Espanya ni a i investigada de cara a donar cundació in vitro”, el qual serà molts altres països d’Europa. forma a la personalitat dels implantat a una altra dona que dos actors: el fill i la mare. accedeix a llogar el seu úter per a Per l’altra banda, hi ha una doc- L’esquinçament que suposa la macontinuar l’embaràs. L’embrió es trina que es mostra favorable a la ternitat subrogada és un contrasentit formarà, per tant, ja sigui a través maternitat subrogada tot al·legant respecte els nous avenços mèdics i del material genètic dels pares o a que el dret a procrear forma part dels a tot el que avui s’arriba a anomenar través d’un material genètic donat. drets fonamentals de les persones, i “vida intrauterina”: ningú no dubta Avui dia, aquest tipus de tècnica aquesta tècnica pot arribar a ser la actualment de la delicada i decisiva de reproducció no està permesa a última oportunitat que els progeni- relació que s’estableix entre la mare Espanya. No és legal en virtut de tors tenen per arribar a tenir fills. Els i el fill durant el temps de la gestal’article 10 de la Llei 14/2006 de 26 que pensen així obliden un principi ció i que en arribar el moment del de maig, sobre tècniques de repro- fonamental: els pares no tenen dret part s’interromp i es trenca, com si ducció humana assistida. Tampoc no a tenir un fill, mentre que el fill sí que no passés res ni a la mare ni al fill. és legal a d’altres països d’Europa. té dret a tenir uns pares. Si no es té L’embrió no és el plànol d’un edifici. Amb tot, però, hi ha una discrepàn- clar això, no s’entén res. És curiós constatar que els temes cia gran entre els juristes. Per una També argumenten que en aquesta que plantegen un gran repte moral 4

Església d’Urgell


ASPECTES DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA sovint es presenten amb un punt de simplicitat i de silenci còmplice sobre un aspecte que és fonamental: l’impacte emocional i psicològic que viu la persona sobre la qual recau tot el pes de la responsabilitat de les conseqüències de la seva actuació. Això passa amb l’avortament, amb el suïcidi assistit, i ara amb les mares que lloguen el seu ventre. En el cas que ens ocupa dels ventres de lloguer, es parla molt poc de l’impacte emocional i psicològic que viu o pot viure la mare portadora: pensem per exemple en el sentiment de la mercantilització del seu cos, de la seva culpabilització o autoculpabilització en cas d’una possible malformació, del risc de possibles complicacions al llarg de l’embaràs, d’un eventual avortament involuntari. ¿Qui pensa en l’estat emocional de la mare portadora, que al llarg de tants mesos pot canviar per moltes causes, i en els seus sentiments maternals en el moment d’abandonar-lo? ¿Qui pensa en els fills de la mare gestant quan veuran que la seva mare entrega en el moment del naixement aquell a qui podien imaginar que tindrien dret a considerar com un germà o una germana? La llista es podria allargar. Que en tenia de raó el Papa Benet XVI en la seva primera Encíclica, “Deus caritas est”, de 2005, quan alertava: “l’home considera ara el cos com la part solament material de si mateix que utilitza i explota de manera calculada [...] Ens trobem davant una degradació del cos humà que ja no és l’expressió viva de la totalitat del nostre ésser sinó que es troba com a relegada a l’àmbit purament biològic [...] l’ésser humà es converteix en una simple mercaderia” (DCE, 5). Mn. Ignasi Navarri, Vicari general d’Urgell

E

l diàleg de la fe amb la cultura és vital, avui més que mai, en el nostre món globalitzat i multicultural. La pròpia naturalesa de la fe cristiana necessita de la inculturació. La naturalesa de les cultures també necessita de l’evangelització per redescobrir i recuperar la seva autenticitat. La fe cristiana ajuda a la maduració de la cultura autènticament humana, oberta al misteri de Déu. Si la cultura es deixa animar per la fe centrada en Crist, principi i fi de la creació i de la història, a més de autènticament humana serà cristianament qualificada no només un sector religiós de la cultura sinó una mentalitat evangèlica en qualsevol camp de la experiència personal i social. El vincle vital de la fe amb les expressions culturals s’articula amb actituds bàsiques: la referència a Crist com a fonament de l’antropologia cristiana; la fidelitat a la doctrina de la fe i l’ensenyament social de l’Església i el respecte per la legítima autonomia de les L DIÀLEG realitats terrenals. Es viu tanmateix una sensació de fragDE LA FE AMB mentació, de desintegració. Es percep una LA CULTURA fractura evident entre fe i cultura. Hi ha un patrimoni de sensibilitat i riquesa religiosa pròpia de la Tradició que pot semblar insignificant i formal, o bé una riquesa que pot constituir un punt de partida per a un arrelament religiós més convençut i enriquit. L’Església es dirigeix a les comunitats cristianes i la societat en la seva dimensió cultural. Aquest diàleg amb les cultures és essencial perquè l’ésser humà pugui descobrir avui que Déu, lluny de ser un rival de l’ésser humà, li concedeix una realització plena, a la seva imatge i semblança. La fe ajuda les cultures del nostre temps a alliberar-se dels seus límits i deixar anar les seves virtualitats positives. Nosaltres experimentem que la fe necessita de la cultura per ser viscuda de manera humana i estem convençuts que la cultura té necessitat de la fe per expressar la plenitud de la vocació de l’ésser humà. La fe està cridada a encarnar-se en les cultures contemporànies, en totes les dimensions. Només d’aquesta manera el missatge de l’Evangeli es converteix en una proposta culturalment i socialment rellevant. Entre la fe i la cultura no hi pot haver contraposició. L’Església accepta el debat, la lliure confrontació d’idees. Com a Mare, s’adreça amb respecte a tots i els parla de Déu, i mostra compassió pels éssers humans. Parla al cor i a la intel·ligència. És conscient del context cultural específic i llunyà de la visió oferta en Crist. És important trobar valors universals presents en les diferents cultures. L’Església s’alegra de trobar convergències de valors tals com la dignitat de la persona humana, els drets humans, la llibertat religiosa, la defensa de la vida, la centralitat de la família, la igualtat dels drets i deures entre l’home i la dona, l’atenció als pobres, la justícia, la solidaritat, la sobrietat, i la protecció del medi ambient.

E

Mn. Luis Eduardo Salinas Muñoz

Església d’Urgell

5


Misteri i goig de la Passió i Resurrecció de Crist Multitud de fidels, grans i petits, diocesans i vinguts d’arreu, van participar activament a les celebracions de la Setmana Santa a les Parròquies del Bisbat

L

es celebracions de la Setmana Santa, la setmana més important de l’any per als cristians, es van viure de manera molt intensa a les Parròquies del Bisbat d’Urgell, amb la participació activa de multitud de fidels de totes les edats, tant de les poblacions de la Diòcesi com vinguts d’altres llocs del país. Dijous 13 d’abril va començar el Tridu Pasqual a totes les esglésies i 6

Església d’Urgell

comunitats religioses de la Diòcesi, amb la solemne celebració de l’Eucaristia del Dijous Sant o de la Cena del Senyor. A la Catedral de Santa Maria de La Seu d’Urgell, l’Arquebisbe Joan-Enric va presidir la celebració vespertina, concelebrada pels Canonges i els sacerdots de la ciutat, en la qual van participar també els seminaristes d’Urgell. A l’homilia, l’Arquebisbe volgué

posar de manifest els misteris que se celebren en aquell dia sant, com són la institució de l’Eucaristia per part de Jesús tot celebrant l’últim sopar amb els deixebles; el manament de la caritat i l’amor fratern, que ens porta a servir els altres tot rentant-los els peus; i la institució del sacerdoci ministerial per voluntat del Senyor, que vol que, a través dels sacerdots, es faci present el seu Amor per tots els


Processó de Divendres Sant a La Seu d’Urgell.

homes. Mons. Vives animà els fidels a tenir-hi presents especialment els pobres, els malalts, els empresonats, els refugiats i tots els qui pateixen, ja que Ell vol quedar-se entre nosaltres amagat sota les espècies del Pa i del Vi eucarístic com a font de Vida per a tots els qui el cerquen. I recordà com en aquell dia sant calia reviure i meditar els evangèlics catecumenals del Cicle A que havien acompanyat el

Poble de Déu durant la Quaresma: la trobada de Jesús i la samaritana; el cec de naixement; la resurrecció de Llàtzer. Posteriorment, l’Arquebisbe rentà els peus als seminaristes de la Diòcesi. La celebració es va cloure amb la Processó fins al Monument i l’adoració devota del Santíssim Sagrament. A la nit, recordant la pregària a l’hort de les oliveres, un bon nombre

de fidels es van aplegar en moltes vetlles d’oració i adoració a Jesús, rellegint les paraules del Senyor i el Mestre en el darrer sopar. L’endemà, Divendres Sant, els carrers de les principals poblacions del Bisbat es van omplir de gent per acompanyar els Viacrucis en el seu recorregut. A la tarda, a la Catedral de Santa Maria d’Urgell, la celebració de la Passió del Senyor va ser preEsglésia d’Urgell

7


2 1

4 3

6 5

1.- A l’Eucaristia vespertina de Dijous Sant, l’Arquebisbe rentà els peus als seminaristes d’Urgell. 2, 3 i 4.- Diferents passos de la processó de Divendres Sant a La Seu d’Urgell. 5, 6 i 7.- Processó i posterior Eucaristia de Divendres Sant a Guissona. 8 i 9.- Processó de Divendres Sant a Ponts. 10.- Viacrucis a La Seu d’Urgell. 11.- Viacrucis a Sant Julià de Lòria. 12.- Viacrucis a Ponts. 13.- Encesa del Ciri Pasqual. 14 i 15.- Eucaristia de la Vetlla Pasqual a la Catedral de La Seu d’Urgell. 16.- Els malalts acollits al Sant Hospital de La Seu també pogueren participar de les d’Urgell 8 Esglésiadel pregàries Tridu Pasqual, acompanyats per la Gna. Visitación Lorenzo, SFU (dempeus).

7


8

9 10

11

12

13 14

15

16

Església d’Urgell

9


IV Setmana Santa de famílies missioneres a la Vall Fosca

Diversos matrimonis vinguts d’altres llocs col·laboraren amb Mn. Montoya per tal que els fidels de la Vall Fosca poguessin gaudir plenament de les celebracions de Setmana Santa.

P

er quart any consecutiu les Parròquies de la Vall Fosca i Senterada, de les quals és responsable Mn. Josep Montoya, diaca permanent, amb l’ajuda de la seva esposa, Conxita Salvadó, van comptar amb la col·laboració pastoral per a les celebracions de Setmana Santa d’una colla de matrimonis vinguts d’altres llocs. Cada parella o família va dirigir les celebracions de Setmana Santa en un lloc de pregària, de manera que en aquestes dates de major assistència de fidels i de turisme totes les esglésies han estat obertes i s’han pogut celebrar els oficis. Els feligresos de tots els pobles han rebut l’alegria del servei missioner que han transmès aquestes famílies. La Vetlla Pasqual a Espui, molt viscuda i participada i amb l’acompanyament de guitarres, va cloure aquests dies de convivència i germanor. Per a totes les famílies que van participar ha estat un enriquiment personal i espiritual, a més de prendre consciencia de la cada cop més necessària ajuda dels laics per a obrir les esglesioles dels petits pobles de muntanya, on la tradició i la devoció segueixen donant llum a tots aquells fidels que hi viuen.

sidida per l’Arquebisbe Joan-Enric, acompanyat del Degà del Capítol, els Canonges, i els sacerdots de la ciutat i els seminaristes. A l’homilia, exhortà a la contemplació i a l’agraïment davant la Creu de Jesús, i animà els fidels a viure el sentit de la mort del Senyor, tal com Ell la va transformar, expressió del seu amor total i incondicional, i la seva redempció de la humanitat perduda en el pecat i la mort. Demanà concretar el pecat que esclafà el Fill de Déu com un anyell mansoi: “la guerra, la droga, els milions de persones esclavitzades, les dones maltractades, l’abús dels infants, les injustícies dels poderosos 10

Església d’Urgell

sobre els pobles, la manipulació dels mitjans de comunicació, la corrupció...”. Tot aquest pecat és carregat per Jesús com a Anyell de Déu. Mons. Vives pregà perquè Jesús exhalés el seu Esperit sobre tots els fidels (tal com Crist va fer a la creu, segons ens relata Sant Joan), i, finalment, va animar tothom a buscar en aquell dia sant, a viure l’agraïment pel lliurament generós de Jesús a la creu. El text de la Passió segons Sant Joan, bellament musicat per Mn. Agustí Brescó per a ser cantat, fou un moment particularment important i central de la celebració litúrgica a la

Catedral que l’Arquebisbe remarcà en la seva exhortació, recordant com n’era d’impressionant aquesta lectura a l’Església Mare de Jerusalem. També es va tenir un record pels cristians perseguits, i pels Sants Llocs de Terra Santa, pels quals es feia la col·lecta en aquell dia. Al capvespre, l’Arquebisbe participà a la processó del Sant Enterrament, darrere el pas principal del Crist de la Sang. La processó de La Seu d’Urgell té els seus orígens al 1603 i és una de les més antigues i rellevants de Catalunya i la més important del Pirineu. Actualment processionen deu passos, alguns de molt llarga tradició i d’altres incorporats a final segle XIX. Fa uns anys se li va donar un nou impuls i hi participen molts col·lectius ciutadans en el manteniment dels passos i del cos dels Armats.

Vetlla Pasqual Dissabte Sant està litúrgicament marcat pel silenci i la pregària prop del sepulcre, rellegint la Paraula de Déu plena d’esperança, imitant la Mare de Déu que esperava amb fe la resurrecció del seu Fill. Ella és el nostre model de fe i esperança. Al matí, els Canonges, membres de la vida consagrada, seminaristes i nombrosos fidels, es van aplegar a la Catedral, presidits per Mons. Vives, per a les pregàries de l’ofici de Lectura i Laudes. Posteriorment, cap al migdia, els infants del cor de Caramelles de la ciutat, molts d’ells acompanyats dels pares, ompliren el Claustre del Conjunt Catedralici per cantar la vida nova del Crist Ressuscitat, la Primavera, la Llum i la Vida que reneixen. Anaven organitzats i acompanyats per l’Escola de Música de La Seu, amb la seva directora al davant, Sònia Lanau, i dirigits pel professor i director de cant Rafel Llobet. L’Arquebisbe els va adreçar unes paraules agraint-los la seva presència i fent-los coneixedors que inauguraven amb la seva presència la darrera restauració que s’ha fet al Claustre i a la Catedral.


Al capvespre, arreu de la Diòcesi se celebrà la Vetlla Pasqual, amb el foc nou que ha encès el Ciri Pasqual i els ciris dels celebrants i dels fidels per celebrar la Resurrecció de Crist, amb aquest signe de novetat de la llum amb la processó seguint la llum enmig de la fosca. Festa de la Resurrecció de Crist que es prolongarà tota la Cinquantena Pasqual, fins la Pentecosta. A la Catedral de Santa Maria, l’Arquebisbe presidí la celebració juntament amb el Rector de la Parròquia, els canonges i preveres de la ciutat. A la porta de la Catedral es va encendre el foc nou i es va fer la benedicció del foc, recordant Mons. Vives que en aquell dia coincidia la festa pasqual per a tots els cristians del món, de totes de confessions. Després, es va cantar l’Exultet o pregó de Pasqua, i va seguir la llarga Vetlla amb totes les lectures previstes de l’Antic i del Nou Testament, el cant del “Glòria dalt del cel” mentre repicaven les campanes, i el solemne cant de l’Al·leluia, cant pasqual per excel·lència. La litúrgia continuà amb la benedicció de l’aigua baptismal i la renovació de les promeses baptismals. La Setmana Santa culmina en la Pasqua de Resurrecció, el Diumenge de Pasqua. Mons. Vives presidí la solemne Eucaristia a la Catedral, al final de la qual impartí la benedicció apostòlica amb el do de la indulgència plenària als assistents. En acabar la celebració, a la porta principal del temple s’aplegaren els caramellaires de la Confraria de Sant Sebastià de La Seu, dirigits per Lluís Obiols, per oferir els seus cants en honor de Crist Ressuscitat. Als cantaires s’hi va afegir Mons. Vives, que se sumà a la corda dels tenors. El grup de caramellaires, uns 80 cantaires acompanyats de set músics, va seguir després, al llarg de tot el diumenge, cantant el goig de la Pasqua per carrers i places i a les seus de les diverses institucions de la ciutat.

Caramelles al Claustre i davant la façana principal de la Catedral de La Seu, i a l’església parroquial de Ponts (de dalt a baix). Església d’Urgell

11


“Espiritualitat litúrgica del sacerdot” L’Abat de Poblet, P. Octavi Vilà, pronuncià la conferència de l’acte acadèmic de la Jornada Sacerdotal de Dilluns Sant

D

El P. Octavi Vilà pronuncià la ponència central de la Jornada Sacerdotal i concelebrà la Missa Crismal (a sota) amb l’Arquebisbe Joan-Enric.

12

Església d’Urgell

eia el Papa Francesc a l’homilia de la Missa Crismal de l’any passat que “Com a sacerdots ens identifiquem amb aquest poble descartat, al qual el Senyor salva, i recordem que hi ha multituds incomptables de persones pobres, ignorants, presoneres, que es troben en aquestes situacions perquè uns altres els oprimeixen. Però també recordem que cadascun de nosaltres coneix en quina mesura, tantes vegades, estem cecs de la bella llum de la fe, no per no tenir a mà l’Evangeli, sinó per excés de teologies complicades. Sentim que la nostra ànima camina assedegada d’espiritualitat, però no per falta d’Aigua Viva, que bevem només a xarrupets, sinó per excés d’espiritualitats gasoses, d’espiritualitats light. També ens sentim presoners, però no envoltats, com tants pobles, per infranquejables murs de pedra o filats d’acer, sinó per una mundanitat virtual que s’obre o tanca amb un simple clic. Estem oprimits però no per amenaces ni empentes, com tanta pobra gent, sinó per la fascinació de mil propostes de consum que no ens podem treure del damunt per caminar, lliures, pels camins que ens porten a l’amor dels nostres germans”. El P. Octavi Vilà, O. Cist., Abat de Poblet, va triar aquestes paraules del Papa Francesc per encetar la ponència “Espiritualitat litúrgica del sacerdot”, amb què va participar a la Jornada Sacerdotal del 10 d’abril, Dilluns Sant, al Seminari diocesà d’Urgell. Va presidir l’Arque-


Mn. Josep M. Aresté (esquerra) i Mn. Jaume Soy van rebre la felicitació dels companys de presbiteri pels seus cinquanta anys de ministeri sacerdotal.

bisbe Joan-Enric i hi va participar la pràctica totalitat dels sacerdots i els diaques de la Diòcesi. La Jornada començà a dos quarts d’onze del mati amb la benvinguda de Mons. Vives, que tot seguit va informar els preveres sobre diverses qüestions diocesanes i que atenyen la vida sacerdotal, i així mateix felicità Mn. Josep M. Aresté i Mn. Jaume Soy, que enguany compleixen les seves noces d’or sacerdotals, motiu pel qual van rebre també les congratulacions dels seus companys de presbiteri. Tot seguit, l’Arquebisbe presentà el P. Vilà, que a la seva intervenció, compartí la reflexió que “el sacerdoci de Crist és el fonament de l’espiritualitat del sacerdoci ministerial, perquè ve de la seva humilitat, de la no autoglorificació de Crist”. Parlà així mateix de l’Església de Crist i de l’Església d’homes al món; del sacerdoci comú i del sacerdoci ministerial, diferenciant-los i assenyalant que totes dues formes sacerdotals estan a nivells diferents: “la clau del sacerdoci ministerial està en l’actuació in persona Christi, el sa-

cerdoci ministerial, per la potestat sagrada de què és dotat, forma i regeix el poble sacerdotal, celebra el sacrifici eucarístic en la persona de Crist i l’ofereix a Déu en nom de tot el poble”. L’Abat de Poblet es referí també a altres qüestions, com ara la relació entre la litúrgia i el sacerdoci; l’Eucaristía com el primer sagrament, tot posant com a exemple concret d’espiritualitat litúrgica la “Pregària Eucarística IV”; la pràctica de l’espiritualitat litúrgica en els sagraments de guarició i conversió; la crisi del sagrament de la penitència; la Paraula com a font de tota espiritualitat; la Lectio Divina com a aproximació a la veu de Deu que ens parla; i la Paraula celebrada que és l’homilia. I va cloure la seva intervenció amb una reflexió a l’entorn del Tridu Pasqual, “un moment oportú i escaient per fer realitat la misericòrdia que mou el misteri de la redempció com la seva raó profunda mitjançant la bellesa i la riquesa de la litúrgia que recorda i rememora la passió, mort i resurrecció de Crist”. Acabat l’acte al Seminari diocesà,

tots els presents es traslladaren a la Catedral de Santa Maria d’Urgell per participar de la Missa Crismal, presidida per l’Arquebisbe i concelebrada pel P. Vilà i el Capítol Catedral. Durant la celebració, els preveres renovaren les seves promeses sacerdotals i es consagraren els sants olis que es faran servir al llarg de l’any litúrgic: el Crisma, l’oli dels malalts i l’oli dels catecúmens. També es va pregar pels quatre preveres traspassats des de la darrera Pasqua. A l’homilia, Mons. Vives va fer referència al títol cristològic de l’Apocalipsi Jesucrist és “el Testimoni fidel” que Jesús va voler que fos compartit pels seus apòstols, amb els seus sacerdots i d’alguna manera amb tot el poble fidel: tots hem de ser un poble testimoni de la veritat: “Jo per això he vingut, he vingut per ser testimoni de la Veritat”. La Jornada Sacerdotal es va cloure amb un àpat de germanor a la Residència de la Sagrada Família de La Seu d’Urgell, amb els parlaments de Mn. Aresté i Mn. Soy tot agraint les felicitacions i les mostres de fraternitat rebudes en aquell dia. Església d’Urgell

13


50è aniversari d’una Encíclica d’actualitat: “Populorum progressio” “Manifesto la meva convicció que la “Populorum progressio” mereix ser considerada com la “Rerum novarum” de l’època contemporània, que il·lumina el camí de la humanitat en les vies de la unificació”. Benet XVI, “Caritas in veritate” (núm. 8, 29 de juny de 2009) / Mn. Jaume Mayoral, Rector de Ponts

E

scric aquest text pels volts del 26 de març. Justament aquell dia es compleixen els cinquanta anys de “Populorum progressio” (26 de març de 1967), la cinquena Encíclica de les vuit que ens va llegar el pontificat del Papa Pau VI (1963-1978). Quan el Cardenal Montini va accedir a la Càtedra de Sant Pere amb el nom de Pau VI, el món es trobava immers en la confrontació de blocs

Pau VI, durant el seu discurs a la seu de l’ONU el 1965.

14

Església d’Urgell

de la guerra freda, encapçalada pels governs dels Estats Units, aleshores sota el mandat del president catòlic John Fitzgerald Kennedy, i la Unió Soviètica, presidida en aquell any 1963 per Nikita Serguèievitx Khruixtxov. La confrontació entre els dos blocs havia originat ja aleshores una situació de penúria a escala mundial: molts països vivien dificultats econòmiques que afectaven de manera molt directa les poblacions, amb

situacions de fam i necessitat per a milions de persones dels anomenats països subdesenvolupats (que constituïen de fet la gran majoria dels països). D’altra banda, en el moment de donar a conèixer l’Encíclica, l’Església havia clausurat poc temps abans el Concili Vaticà II (1962-1965) i la petjada conciliar estava molt present en el nou pontificat del Papa Pau VI. “Populorum progressio” va ser fruit d’una


profunda meditació del Sant Pare sobre la situació del món en aquells anys i la resposta i acció de l’Església davant la crisi mundial. Pau VI va saber poar en la Constitució del Vaticà II, “Gaudium et spes”, que va ser una veritable radiografia de la situació d’una època i d’una societat que caminava enmig de la foscor de la guerra freda, la fam i la pobresa mundial. És bo per il·luminar millor el contingut de “Populorum progressio” fer una referència al discurs que Pau VI va pronunciar a la seu de les Nacions Unides el 4 d’octubre de 1965, en el qual va subratllar, com tantes vegades després s’ha recordat, que l’Església és “experta en humanitat”. Davant els representants de gairebé tots els països del món, el Papa va expressar que l’Església només volia, perquè així ho diu l’Evangeli i ho demanava el Concili Ecumènic Vaticà II, servir tots els homes de bona voluntat, des de la humilitat i l’amor, per fer un món més just i digne per a totes les persones que hi viuen, siguin del credo que siguin. En aquest context, Pau VI redactà “Populorum progressio”, la qual li va portar una feina ben laboriosa de gairebé tres anys, a ell i als seus collaboradors. Volia que el document no fos merament teològic, sinó a la vegada ben obert a la seva dimensió social i econòmica. Així, el subtítol va adreçat “als Bisbes, sacerdots, religiosos i fidels de tot el món i a tots els homes de bona voluntat, sobre la necessitat de promoure el desenvolupament dels pobles”. “Populorum progressio” cercava articular una doctrina que no fos merament teòrica, sinó que aportés concrecions que els governs i les nacions del món poguessin fer seves, al voltant d’un tema clau que ha arribat fins als nostres dies i que és el pal de paller de la Doctrina Social de l’Església: el desenvolupament integral de l’home. Això ens recorda la darrera reforma de la Cúria Vaticana feta pel Papa Francesc i la creació del nou Dicasteri per al servei del desenvolupament humà integral.

Durant el viatge a Uganda de 1969, Pau VI va dur el seu missatge d’esperança a una població que vivia en condicions ben difícils, mentre l’elit que governava el país al dictat de l’autoproclamat president Milton Obote gaudia de tota mena de privilegis (Fotografia: arxiu Mundo Negro). Uganda va ser també el destí (junt amb Kènia i la República Centreafricana) del primer viatge del Papa Francesc al continent africà (a sota), on, malgrat el pas del temps, el Sant Pare va trobar la població en una situació no gaire millor en molts aspectes que cinquanta anys enrere.

Sí anem al corpus del document, podem veure que, a diferència d’altres Encícliques, no és un text molt extens; té un llenguatge entenedor i, a la vegada, inclou cites d’autors contemporanis de diferents disciplines socials i econòmiques. Cal tenir present que el beat Pau VI volia fer una radiografia real i punyent de la

realitat econòmica tant dels països rics com dels països pobres, i, lluny de quedar-se amb l’esquema de la situació mundial que podria haver fet qualsevol organisme internacional, ofereix a la segona part tot un seguit de recomanacions que poden ajudar a superar les desigualtats entre països i ciutadans del món. Església d’Urgell

15


“Populorum progressio” comença amb un preàmbul on ens recorda que la situació que viu el món comporta un greu problema que necessita una acció solidària urgent i, en aquest sentit, l’Església es vol posar al servei de la humanitat. Després ve una primer part, “Per un desenvolupament integral de l’home”, on hi ha una constatació del problema a partir de les dades que es tenien en aquell moment, amb la conclusió del Papa que el context mundial és “d’una gravetat que no pot escapar a ningú”. I hi afegeix una valoració de la relació entre l’Església i el desenvolupament humà, on deixa clar que l’Església aposta per un desenvolupament que ha de ser integral (“promoure tots els homes i tot l’home”). Aquesta recerca del desenvolupament dóna un seguit de possibles accions que es poden emprendre i s’enumera on cal incidir per fer Pau VI presidint l’Eucaristia de clausura del Concili Vaticà II. possible aquest desenvolupament que comprengui l’ésser humà cials més justes i equitatives, crear en la seva totalitat, més enllà d’un un fons internacional d’ajuda per a valor econòmic i de mercat. Ens cal- emergències i situacions de pobredrà incidir en aquest sentit integral i sa... Aquesta urgència d’una acció ple de la persona, en el capitalisme solidària mundial és una crida a tota liberal, el treball, la propietat, la la humanitat per viure una veritable renda, la industrialització, i treba- caritat universal, amb una pregària llar elements estructuradors com confiada a Déu per aquells que són la família, l’escola, la demografia i creients. Pau VI alerta sobre el racisme i la la cultura. La segona part du el suggerent títol xenofòbia, que es fa molt present d’“El desenvolupament solidari de la arreu del món i que dinamita aquesta humanitat”. Sense aquest desenvolu- solidaritat tant necessària, amb una pament solidari es pot arribar a una exclamació al text ben concreta i plenitud de la persona humana en clara: “El món està malalt. El seu mal la seva dignitat i llibertat. En virtut rau [...] en la falta de fraternitat entre d’aquesta solidaritat, és tasca dels els homes i entre els pobles” (66). Al final de l’Encíclica, el Papa inclou països més rics i desenvolupats possibilitar i fer efectiva l’ajuda a les una crida que convida tothom a ponacions i pobles més desafavorits. sar-se mans a l’obra. Així, ens diu: El document parla d’una veritable “Vosaltres tots els que heu sentit la “fraternitat dels pobles”: les ajudes trucada dels pobles que sofreixen, alimentàries, unes relacions comer- vosaltres els que treballeu per do1

nar-los una resposta, vosaltres sou els apòstols del desenvolupament autèntic i veritable que no consisteix en la riquesa egoista i desitjada per si mateixa, sinó en l’economia al servei de l’home, el pa de cada dia distribuït a tots, com a font de fraternitat i signe de la Providència.” (86). Posteriorment, Sant Joan Pau II, amb l’Encíclica “Sollicitudo rei socialis” (1987), i Benet XVI, amb “Caritas in veritate” (2009), tornen a fer una lectura de “Populorum progressio” que l’adapta als nous temps que viu el món. Tanmateix, una lectura de l’Encíclica del Papa Montini és prou per adonar-se que el seu contingut es podria aplicar fàcilment als nostres dies i a la situació que viu el món avui dia. Per tant, i com recull el darrer capítol de l’Encíclica, tots nosaltres, catòlics, creients, homes de bona voluntat, homes d’Estat i savis ens hem de posar mans a la feina si realment volem apostar per un món millor, units fraternalment i possibilitant una veritable economia posada al servei de totes les persones. Cinquanta anys després cal concloure, doncs, que el contingut de Populorum progressio no ha perdut actualitat, malauradament. I podem afirmar que el seu ensenyament teològic i les seves proposicions socials i econòmiques ens són molt necessàries com a Església i com a societat en aquest nou mil·lenni. Fer una lectura d’aquesta Encíclica, i de les altres dues que estan ben unides en contingut i referència (“Sollicitudo rei socialis” i “Caritas in veritate”)1 és la millor manera de poder valorar, aprofundir i prendre partit, d’acord amb la Doctrina Social de l’Església, per fer un món millor on tothom pugui viure amb dignitat i en llibertat.

Podeu trobar el text complet de totes tres Encícliques als enllaços següents: -http://w2.vatican.va/content/paul-vi/es/encyclicals/documents/hf_p-vi_enc_26031967_populorum.html -http://w2.vatican.va/content/john-paul-ii/es/encyclicals/documents/hf_jp-ii_enc_30121987_sollicitudo-rei-socialis.html -http://w2.vatican.va/content/benedict-xvi/es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20090629_caritas-in-veritate.html

16

Església d’Urgell


RERE CADA X HI HA UNA HISTÒRIA 9,5 milions d’eucaristies l'any 13.000 missioners 104.995 catequistes 32.423 dones ateses víctimes de violència 18.813 preveres 84.678 persones grans ateses, malalts crònics... 83 capellanies en centres penitenciaris 200 centres d’atenció a immigrants 6.483 centres per erradicar la pobresa

MARCA LA X A FAVOR DE L’ESGLÉSIA A LA TEVA DECLARACIÓ DE LA RENDA www.portantos.es


Trobada interdiocesana de mestres i professors de Religió a Solsona

S

omriures, il·lusió, sentiment de Religió catòlica de Catalunya i de pertinença. El dissabte 1 Andorra”. Mons. Pujol també va voler d’abril, prop de 400 persones agrair la presència de la Consellera van omplir la sala municipal poliva- d’Ensenyament de la Generalitat, lent i l’escola Arrels de Solsona per Meritxell Ruiz, “perquè ens honora participar a l’onzena Jornada de Mestres i Professors de Religió de les diòcesis amb seu a Catalunya, organitzada conjuntament pel Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió a Catalunya (SIERC) i la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC). A l’acte inaugural, el Bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, va incidir en la importància que té per als cristians La sala municipal polivalent va acollir l’acte inaugural de la Jornada. el fet de trobar-se, “perquè al capdavall provenim del La Consellera d’Ensenyacaliu de la comunitat”, i va encoratjar els docents de Religió a seguir fent ment va voler reconèixer la la seva tasca amb “orgull i vigor”, tasca de les escoles concerencara que sovint siguin “observats tades cristianes, “objectiu amb estranyesa pel propi claustre”. tot sovint de crítiques injusDe la seva banda, Mons. Jaume tes i desmesurades” Pujol, Arquebisbe de Tarragona i President de la Conferència Episcopal Tarraconense i del SIERC, es va i és també reconeixement a la tasca felicitar pel recorregut d’ençà de la que duem a terme”. primera edició d’una trobada que Al seu torn, Meritxell Ruiz com“ha estat celebrada ja gairebé arreu partí la reflexió que “l’educació viu del territori, en indrets ben diversos, un procés de transformació i, més i ha esdevingut una data clau en el que preguntar-nos com canviar el calendari dels mestres i professors model d’aprenentatge, ens hem de 18

Església d’Urgell

preguntar per a què”, i afirmà que “el sentit últim de l’educació és formar bones persones i no competidors”. La Consellera també va destacar el paper de l’escola cristiana en la

“important i cabdal transmissió de l’ensenyament humanístic”, perquè “educar en el fet religiós és donar a conèixer la nostra cultura, les nostres arrels i el sentit de transcendència”. Així mateix, va voler reconèixer la tasca dels docents de Religió i de les escoles concertades cristianes, “objectiu tot sovint de crítiques injustes i desmesurades”. També intervingué el secretari general de la FECC, P. Enric Puig, que va recordar la “gran responsabilitat dels mestres i professors de Religió com a transmissors del creixement harmònic en la fe dels infants”, i va


encoratjar els docents a deixar-se guiar per Déu, “qui sempre passa i torna a passar”. Després dels parlaments inicials, la sessió de treball va començar amb la conferència “Humanitzar la sexualitat. Un repte per a la felicitat”, a càrrec de Margarita Bofarull, religiosa del Sagrat Cor de Jesús, metgessa i professora de la Facultat de Teologia de Catalunya. La conferenciant va raonar com és d’important oferir als joves no només “informació sobre sexualitat sinó, més encara, formació sobre sexualitat”, ja que el sexe esdevé sovint per a molts joves una “font de patiment, d’esclavitud”, atès que no hi ha “llibertat en els seus actes, sinó un impuls d’obligació en el seu entorn”.

La Dra. Bofarull va considerar que la sexualitat és una “dimensió constitutiva de l’ésser humà”, però es perverteix quan no veiem en l’altre un subjecte, sinó un objecte La Dra. Bofarull va considerar que la sexualitat és una “dimensió constitutiva de l’ésser humà”, però es perverteix quan no veiem en l’altre

Els participants es van repartir per grups per seguir els diferents tallers (a dalt), i a la tarda van poder visitar el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

un subjecte, sinó un objecte, quan utilitzem l’altre amb una finalitat. “Quan deshumanitzo l’altre, no faig sinó deshumanitzar-me a mi mateix”, va afirmar categòricament la ponent, i va afegir que “estem cridats a una sexualitat alliberadora”. Així mateix, va afirmar que la “sexualitat humana no només té dimensió genital” i que, “si volem circular per camins de plenitud, hem de conèixer l’altre”. I va tancar la seva exposició tot assegurant que “la nostra sexualitat ens configura i ens defineix”, i que qui no és generós en vertical tampoc no ho és en horitzontal. La jornada es va completar amb

una dotzena de tallers que van tenir lloc a l’escola Arrels (“esplèndida amfitriona”, en paraules de Mons. Pujol), i que van comptar amb el patrocini de les editorials Baula, Edebé, Claret i Cruïlla. Els tallers van abordar temes tan diversos com “Al cor de l’Àfrica s’anuncia allò que va començar a Galilea”; “Espiritualitat per al docent”; “L’art medieval”. “Un art simbòlic”; “La classe de Religió, una possibilitat artística”; “Com promoure la classe de “reli” entre alumnes poc motivats”; “Legitimitat i funcionalitat de la classe de Religió en una societat laica, oberta i plural”; “El cant dels mots és Paraula”; “Amb fe o sense fe”, “El fet religiós t’afecta!”; “Ser competents per a un món divers i complex”; “TIC i acció per dissenyar les millors classes de Religió”. “Tendències i metodologies des de l’educació infantil fins a l’ESO”, i “Cristians perseguits... i oblidats”. Després de la pausa per dinar, la jornada es va reprendre amb una actuació musical i una visita al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. L’Eucaristia presidida per Mons. Novell va cloure la Jornada. Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya (GIEC) Església d’Urgell

19


L’esperança: clau en l’educació

P

er educar en l’esperança cal començar per creure en l’educació i estimar-la. Aquest és el punt de partida fonamental. Aquesta fe en l’educació implica especialment que els educadors confiïn en els nens i en els joves, que la societat confiï en els educadors i que els uns i els altres estimin la institució educativa: l’escola. L’educació pretén fonamentalment desenvolupar la persona en les seves diferents possibilitats. Tota educació, doncs, posa en el centre dels seus objectius la persona del nen o del jove. Els punts de partença, els mètodes i el camins poden ser diferents, però el criteri fonamental, l’objectiu principal a aconseguir i els fruits a recollir sempre donen voltes per l’eix principal del creixement satisfactori de la persona i dels seus valors científics, humans i espirituals. L’important és fer-ho i aconseguir-ho en la pràctica tot reconeixent el caràcter central del nen, de l’adolescent o del jove. Per això són necessaris educadors que creguin, de veritat, en els joves i els ajudin a valorar i a potenciar i desenvolupar amb goig els recursos que cadascun porta dins seu. Creure en els infants i els joves significa, abans que qualsevol altra cosa, acollir-los en la seva pròpia vida i realitat. En tot ésser humà hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu. L’educador ha d’estar convençut que tot jove, per difícil que sigui, té un punt accessible al be i aquest punt és el primer que l’educador ha de descobrir per tal que d’aquesta corda sensible del cor se’n pugui treure el màxim profit. Per això cal apostar per una pedagogia de l’esperança amb un convenciment ben ferm que és la joventut la que regenerarà la societat. 20

Església d’Urgell

En el fons d’aquesta confiança educativa en els joves està la confiança radical en la persona humana, en la convicció de la seva dignitat i del seu valor com a persona. L’èxit de l’educació és gairebé sempre, també, qüestió de sintonia i d’amor entre els alumnes i el professor. Estimar els alumnes i que ells se sentin ben valorats i estimats pel professor és un factor molt important. No hi ha una altra manera més justa d’explicar el sentit de l’educa-

tèntiques finalitats de l’educació? ¿Dirigeixen l’atenció a la persona, al seu desenvolupament i al seu desig d’autonomia i de llibertat? L’escola comença allí on és el nen, l’adolescent o el jove, creant un punt de trobada amb els seus interessos vitals i entrant en diàleg amb el seu cor. Una bona escola necessita “bons mestres” i “bons estudiants”. No n’hi ha prou amb un d’aquests components. És necessari que l’un vulgui ensenyar i l’altre vulgui aprendre;

Alumnes de l’Escola Janer de Santa Coloma en acabar l’Eucaristia d’inici del curs passat.

ció: “educar és un acte d’amor, un exercici de la caritat intel·lectual que requereix responsabilitat, dedicació i coherència de vida”. L’educació necessita credibilitat i reconeixement dels educadors. La societat espera molt dels educadors i això constitueix per a ells una responsabilitat i una oportunitat. Fem-nos sovint preguntes com aquestes (o semblants): ¿Què és el que veritablement importa i preocupa als educadors? ¿Per què s’apassionen i a què dediquen especialment els seus esforços en la labor educativa diària? ¿Estan centrats en l’essencial, en les au-

i és necessari que, al costat d’ells, això sigui també el que vol la societat. En això consisteix el veritable amor a l’escola. L’esperança està plantada dins de l’ésser humà. Podem reprimir-la o podem recolzar-la i fer-la créixer. No tenim cap fórmula màgica. Tot és fruit de molt esforç, treball, responsabilitat i dedicació, que són els ingredients essencials del veritable amor educatiu. Si volem, podem. Mn. Pepe Chisvert, Rector de Sant Julià de Lòria i Delegat diocesà d’Ensenyament


Càtedra de Pensament Cristià

Filosofia de l’amor (IX): L’amor és pacient

L

’amor és, per essència, pacient. El qui estima aprèn a tolerar la difícil espera. L’amant espera, neguitós, que arribi una carta, que soni el telèfon, atén un senyal de vida de l’estimada en l’immens oceà telemàtic, qualsevol signe que li permeti intuir que hi ha futur, que hi haurà un encontre en l’esdevenidor. Aquesta espera és el motor de la seva existència, la substància dels seus dies, el que el fa viure avui i travessar el pont de punxes de l’absència. L’espera no és mai agradable, ni fàcil de tolerar, però és l’arrel de la maduresa. El pas del temps és una condició absolutament necessària per assolir l’estat de maduresa. Fer-se gran és aprendre a esperar. No s’aprèn a escriure de cop, ni s’aprèn a cantar immediatament; tampoc no s’aprèn a estimar espontàniament. Calen mestres, cal temps; cal provar l’amarga fruita del fracàs una i altra vegada. La transició de l’amor pueril a l’amor madur exigeix el conreu de l’espera. L’infant ho vol tot de manera immediata i ho vol tot per a ell. Ara i aquí. La referència és l’ego i no suporta la distància entre el desig i l’objecte. Com més prolongada és aquesta distància, més es revolta i pica de peus. Vol que el seu desig es faci realitat ara i aquí. El que l’infant no sap és que no hi ha cap objecte de desig que ompli la set humana. Imagina que aquell objecte que ara espera amb tant delit, que el fascina, el sadollarà, però la vida s’encarregarà de fer-li veure que, al cap de poc, com diu Arthur Schopenhauer, es fatigarà i s’avorrirà d’aquell objecte i, posteriorment, en necessitarà un altre i tornarà a experimentar un altre cop el desig amb intensitat. En el procés de maduració de l’amor,

l’esperit possessiu (tot per a mi) i l’esperit d’immediatesa (tot ara), va cedint lloc a la voluntat oblativa (primer l’altre) i a l’esperit pacient (demà es farà realitat). Aquesta lluita, interior, callada i secreta és la més difícil de vèncer, perquè no hi ha contrincants fàcilment identificables, ni estratègies militars que valguin. Té lloc en el si de la consciència. En aquesta lluita, l’ego és el vençut i el jo és el vencedor, un jo obert i entregat, desprès de si mateix, desaferrat dels interessos que el teni-

La paciència és especialment necessària quan la persona estimada és absent. Només l’amor pot curar el dolor que causa aquesta absència en engarjolat, un jo que, com una fulla, sura per sobre del torrent impetuós d’una força que passa a través d’ell i que el mou a donar-se. Quan topem amb algú que ha vençut la barrera de l’amor possessiu, que ha travessat la corda que separa un tipus d’amor de l’altre, després de realitzar un perillós exercici de funàmbul sobre el no res, es converteix en algú que té ja capacitat per ensenyar a estimar. L’amor, com recorda Friedrich Nietzsche, també es pot ensenyar i aprendre, però com tot aprenentatge exigeix esforç i, no solament això, sinó desaprendre el que està profundament inserit en la consciència. Fins i tot quan després de mesos no arriba a l’amant el més mínim indici de l’estimada; quan té motius amb escreix per pensar que la corda s’ha desfilat i penja sobre el no res; l’amant espera contra tota desespe-

rança, confia en rebre una resposta, en començar de nou. Aquesta paciència perllongada en el temps és com una força motriu que genera il·lusió i un motiu per al qual lluitar. La paciència és especialment necessària quan la persona estimada és absent. Només l’amor pot curar el dolor que causa aquesta absència. No hi ha cap bàlsam que pugui atenuar aquesta sofrença. Solament hi ha l’esperança de tornar-la a veure, ni que sigui, en el darrer moment, abans d’acomiadar-se d’aquest món i tancar, definitivament, els ulls. A voltes, el sentiment de mancança és tan intens que falta aire per respirar, que tot esdevé insípid, gris, una tediosa repetició de moviments. El mateix amor que genera aquest forat en l’ànima és, paradoxalment, capaç d’injectar paciència per suportar l’absència. És, simultàniament, causa i efecte. Causa el desencís més gran, la caiguda en la més negra i fosca de les fondalades, però també dóna l’empenta per alçar-se de la vall i trepar fins al cim. La mateixa energia que mou l’amant, també dóna esma per esperar, per atendre el moment adequat, per no cedir a les temptacions del temps. Cal domesticar la impaciència per suportar la vida quan l’estimat és absent. Entre una i altra presència, hi ha la llarga absència. L’amor salva de la desesperació, perquè genera paciència, construeix futurs imaginables, edifica mons en la interioritat. L’amant es diu a si mateix: “una mica més, encara no és l’hora”. Aquesta paciència és essencial per travessar les nits obscures de la relació. Dóna força per seguir caminant. Francesc Torralba, Dr. en Teologia i Filosofia Església d’Urgell

21


Viure en família

Una família atípica Els Rosell són una família atípica: la Carme i l’Òscar viuen al mig del camp, a prop de La Seu d’Urgell, a una gran casa plena de fills, d’entre 5 i 18 anys, alguns biològics i d’altres adoptats i acollits. Són creients, cristians compromesos en una Església evangèlica. Ell treballa com a pediatra i ella es dedica a les feines de la casa a temps complet. L’entrevista va ser tot un repte, no només perquè a aquesta parella li resulta difícil dedicar una estona a una llarga conversa en el seu dia a dia de vertigen, sinó també perquè, quan vam aconseguir trobar el moment, mentre parlàvem no treien ull als nens i entre les seves profundes reflexions es barrejaven les recomanacions i mediacions per posar pau enmig de petites baralles infantils. Però ho vam aconseguir! Aquí la teniu. / Patrícia Navas Descriviu la vostra família “Som una munió. Hem format una família primer amb els fills que han nascut del nostre matrimoni i després amb una barreja dels diversos tipus de persones que han anat arribant. Per a nosaltres allò important és la fe en Crist”. Com es gestiona això? “Els dos som ordenats de mena i també ens agrada que hi hagi ordre a la convivència. Des que vam tenir la primera filla, jo [Carme] intento estar a casa amb ells. És una decisió que vam prendre quan ens vam casar: quedar-se a casa. Això no m’ho prenc com un sacrifici, a mi m’agrada més ser a casa, ho veig com una tasca creativa: desenvolu-

pes psicologia, empresa… És clar que hi ha moments de tensió, però m’agrada educar els nens, és una tasca molt interessant, i cada nen és diferent. Vaig tenir l’exemple de la meva mare, que era molt creativa i també desenvolupava la seva tasca amb els veïns, a l’Església… i, de fet, totes les germanes, encara que tenim estudis universitaris, hem optat per quedar-nos a casa. Si arribés el moment en què no tingués res a fer, em buscaria alguna cosa”. Per què heu tingut fills? “Ens agrada tenir fills. Ens sembla bo perquè són el futur, i creiem que una de les tasques més importants és educar els qui demà seran els adults. Probablement sigui la inversió més

bonica que tenim, les altres són més materials. És una aventura que no saps com acabarà, té el seu grau de desafiament, i l’esperança és que ells després puguin reproduir a les seves vides valors correctes per a nosaltres com a cristians”. Després de quatre filles biològiques, comenceu els processos d’adopció i acollida. Com va sorgir la idea? “Primer vam pensar a acollir perquè vèiem una necessitat, però després vam veure que realment volíem un fill “nostre”. Volíem ser pares per a nens que no tinguessin família; no tant perquè sentíssim la necessitat de tenir més fills sinó perquè teníem quelcom per a donar i vèiem que hi

Sintonitzeu-la! EMISSORA DEL BISBAT D’URGELL

Freqüències: Alt Urgell: 105.0 Cerdanya: 104.4 Lleida: 91.5 Andorra: 107.5 22

Església d’Urgell


havia molta necessitat al món. “Pensàrem a anar a Etiòpia perquè el temps d’espera per a adoptar un nen d’aquell país era més curt, però es va presentar la possibilitat d’adoptar un nen d’aquí amb un problema físic i vam dir que sí. Obrir-nos a nens amb necessitats especials va agilitzar el procés. I va aparèixer en Pau, de dos mesos i mig, que semblava que patia sordesa, tot i que finalment va resultar que no, que era un nen sa. Tot va anar molt ràpid. Vam tenir una sensació curiosa perquè ens van avisar només un cap de setmana abans i de cop i volta tens un nen i ho has de preparar tot! “El següent procés va ser semblant. Mentre miràvem d’acollir un infant, perquè volíem cobrir les necessitats que hi hagués, ens van trucar per a adoptar la Sara, de 10 mesos, que estava greu. Vam passar una setmana d’adaptació i ens la vam emportar cap a casa. Els tràmits van trigar molt, però la teníem a casa. De seguida que van acabar, vam començar a mirar processos d’acollida, a formar-nos, i, mentre tant, la nena requeria atenció tota l’estona que estava desperta. Ens feia una mica de por ficar-nos en una cosa complicada però ho vam intentar superar, hi havia una necessitat, hi havia persones amb problemes més grans que els nostres. Ens va animar molt la visita a casa nostra d’una família que acollia. Acollien persones de totes les edats, i no miraven tant si encaixarien o no”. Què us preocupava? “No és que nosaltres puguem amb qualsevol situació, però la nostra por més gran era els fills que ja teníem. Sents moltes històries de com els nous han complicat la vida dels altres. Tenim amics que, per acollir uns nens, els que ja tenien havien patit molt. Pensàvem especialment en les nostres filles grans. Realment s’haurien de sacrificar: els petits fan molt enrenou, disminueixen l’atenció dels pares vers cadascuna d’elles. Els ho vam preguntar i ens van dir que eren elles que temien per nosaltres!

“Però confiàvem en Déu. Ell ens ajudaria. No perquè ens sentíssim capaços i forts per a fer-ho sinó perquè sabíem que, si obríem les portes, Ell ens ajudaria. Era una decisió que deixàvem a les seves mans. Pensem que els cristians hem rebut molt i estem per a donar allò que hem rebut. Una de les nostres maneres de donar (no és l’única) és tenir cura dels nostres fills i de nens que ho necessiten. La vida és molt més que viure, tenir una casa, una feina i una carrera universitària assegurada per als teus fills”.

a compartir, tolerància, diversitat, servei… I la part de sacrifici, perquè nosaltres tenim menys temps per a elles, hi ha més soroll a casa, no podem fer moltes activitats per falta de temps i diners… “Però intentem ser nosaltres els que portem la responsabilitat. Mai delegaríem en les nostres filles responsabilitats que són nostres, com ara que no poguessin fer una activitat per haver-se de quedar a casa cuidant els germans petits. Intentem que tots facin la seva part, també els petits, cadascú dins les seves possibilitats.

Un moment en família al saló dels Rosell.

Sou una rara avis! “La gent ens diu: per què us fiqueu en més embolics? De vegades la nostra pròpia família ho ha pensat o ens ho ha dit: no en teniu prou? Però no és qüestió de tenir la vida fàcil, no som aquí per a això sinó per a servir, però no per obligació, sinó que hem rebut molt i volem donar allò que hem rebut. I aquesta és la nostra manera de donar. També sentim satisfacció! Però no ho fem per necessitat emocional sinó pel desig de servir”. Com han congeniat els nens biològics amb els adoptats i acollits? “Les grans s’impliquen, ajuden. Això té dues parts, per a elles. La part bonica, positiva, és que aprenen

Els grans no cuiden els petits, tot i que alguna nit els hem demanat quedar-se a casa mentre hem sortit. De moment estan molt contentes de tenir més germans, no sabem com serà més endavant. “Els adoptats i acollits encara no han arribat a l’adolescència. Això se suposa que serà més difícil. Reconeixem que sense aquests tres petits, la vida aniria més sobre rodes, seria més còmoda perquè les grans ja estan criades. Els petits porten les seves ferides i es desestabilitza molt l’ambient familiar. Això es nota, per exemple, en els moments de presses als matins quan se’n van a l’escola. Sempre surten cosetes, però creiem que és bo enfrontar situacions difícils, val la pena. I alhora també hi ha Església d’Urgell

23


moments de gaudi. I el fet d’estar al camp i saber que no molestes ningú, ajuda. “La discapacitat d’una d’elles crea estrès, però a la vegada ens va formant com a persones: quan els fills es trobin amb una persona discapacitada no serà quelcom estrany per a ells. També ens ajuda a tenir paciència… però com que estem en època de creixement, encara no veiem els resultats. “D’altra banda, l’acollida és molt recent. Ens imaginem que la cosa es tranquil·litzarà una mica. Però el nen acollit s’ha adaptat molt bé al funcionament de la casa: als àpats, els horaris, els hàbits… amb moltes ganes de ser part de la família, de portar els nostres noms. “Som molt optimistes. Ens ajuda una frase de Henri Nouwen: “no podem atribuir-nos ni totes les virtuts dels nostres fills ni tampoc tots els seus defectes”. Això ens allibera una mica: ho fem tot el millor que sabem i el resultat li confiem a Déu”. És diferent la paternitat biològica de l’adopció i l’acollida? “Per a nosaltres, la paternitat biològica i la paternitat per adopció és el mateix. Uns han nascut a l’úter i els altres al cor. És cert que vénen amb altres gens, de vegades difícils, però no te n’adones. “L’acollida és diferent perquè no és un fill, encara que en el nostre cas ell vol ser el nostre fill i nosaltres el cuidem i el tractem com un fill. Però ell té els seus pares. “Un dia, un d’ells em va preguntar: “estimes més a aquest altre que a mi?” Però jo no estic pensant si a aquest l’estimo fins a un 2, un 5 o un 10. Senzillament l’estimo i punt. No em poso a mesurar diferències”. Quan us vau casar? “El 10 de maig de 1997, a Madrid”. Què és el que més recordeu de les noces? “No ho recordem gaire. Les nostres celebracions han estat senzilles. Es 24

Església d’Urgell

tractava d’estar amb la gent, amb la família. Va ser una celebració personal, la vam dissenyar com vam voler, nosaltres mateixos vam escriure els vots. Potser recordem més el viatge, que va ser més tranquil. A tots els casaments hi ha molt d’enrenou”.

“El que més anhelem, amb diferencia, és que reflecteixin Jesús a les seves vides; la resta és accessori” Quins somnis teníeu per a la vostra família? “Volíem una família nombrosa. Tampoc no volíem fer grans coses en aquesta vida: ens feia il·lusió ser pares i cuidar una família. Tenir cura dels fills i poder ajudar-los a reproduir Jesús en ells. Aquest és el nostre somni: que es pugui veure Crist a les seves vides, els valors del Regne de Déu: el servei, l’amor al proïsme, i la confiança en Ell. “L’important per a nosaltres és que surtin amb un caràcter de valors més que no pas que assoleixin un alt nivell d’estudis; la resta és secundari. Ens estimaríem més fins i tot que un fill nostre estigués vivint a una barraca a l’Àfrica ajudant la gent que no pas a un pis d’alt nivell a Barcelona vivint només per a si mateix”. La realitat amb el pas dels anys, ha estat molt diferent? “Una cosa que potser ha estat diferent a allò que somiàvem, i que hem après, ha estat l’acceptació. Com que han vingut fills amb dificultats psíquiques, hem après a acceptar-los tal com són. Això ens ha ajudat a comprendre com Déu ens accepta. Hem acceptat els nens amb totes les seves limitacions. Com que no teníem somnis tan específics, s’han anat obrint. Tenim una família unida, fills útils amb valors, tampoc no pensàvem en res tan concret. Com a pares, estem educant, els nostres fills. La nostra tasca és estimar-los, més que no pas canviar-los. Després esperem que vingui el canvi, per

l’estimació i l’afecte, però el cavall és abans que la carreta”. Quines són les coses que més valoreu del vostre matrimoni? “Que tenim bona relació, bona amistat. Creiem que el que ens ha ajudat molt és que l’hem lliurat a Déu des del primer moment, que intentem solucionar les coses cada dia i que els dos tenim ganes de créixer i de canviar allò que s’ha de canviar, de millorar. Tenim idees semblants respecte a l’educació dels fills, d’allò que és important, dels valors. Per exemple, no volem acumular, ser rics; en això, els dos som molt semblants. En altres coses som molt diferents, però en allò important anem en la mateixa direcció. “Des de l’inici vam prendre la decisió de voler multiplicar, no d’estar sempre confrontant-nos i lluitant entre nosaltres sinó fer servir allò que som no només per a sumar sinó per a multiplicar. I quan sorgeixen conflictes ens ajuda molt la relació amb Déu. Com diu el proverbi: l’amor cobrirà multitud de faltes”. Quins problemes dificulten el vostre camí? “Que no ho podem controlar tot nosaltres. Pots pensar que ho tens tot controlat, segons els has educat, però ells també tenen les seves rebellies, et provoquen, tu reacciones… No depèn de nosaltres. I tampoc no tenim els resultats assegurats. Això ens crea inquietud i, per un altre costat, ens crea confiança. De vegades penses: si faig això, això i això, sortirà aquest fill, però després cada fill té el seu caràcter. Sí que s’ha de tenir una idea clara de com vols educar, però no hi ha fórmules secretes: s’ha de tractar molt cada situació. No tot es pot preveure. Pel que fa a la disciplina, per exemple, hi ha fills que només amb una mirada ja se senten malament i canvien, i n’hi ha d’altres que no reaccionen encara que ho diguis mil vegades. No tot és predicible. Després hi ha etapes difícils, com l’adolescència”.


Com enfronteu aquests problemes? “Amb la confiança en Déu. De vegades un s’estressa, però hem de riure’ns una mica entre nosaltres i intentar passar-ho bé, animar-nos entre nosaltres i pensar que totes aquestes cosetes que ens poden estressar passaran. Hi ha coses que no podem canviar i hem de ser tolerants. Si no tot és tan perfecte, doncs… no ens haurem de prendre tan seriosament la vida”.

i els ensenya a ser menys egoistes, tot i que segueix la sensació que no has pogut respondre a tot allò que et demanen”. Què els diríeu als pares que tenen dificultats amb els seus fills? “Que busquin altres pares per a compartir experiències. Les dificultats hi seran, però si coneixes altres persones en el mateix cas veus que és normal, que no ets tu qui ho està

Pregueu junts? “Sí: als àpats, quan sorgeix una necessitat concreta, i algunes tardes ens reunim a pregar en família. Com a matrimoni, ens proposem passar temps junts passejant i resant una vegada a la setmana. I als matins també preguem un momentet en acomiadar-nos”. Quins suports teniu? “Físics, pocs. La nostra comunitat cristiana ens fa costat amb la pregària o Tres dels fills de la família Rosell compartint una estona de jocs. quedant-se alguna estona amb algun nen. Però la família és fent tan malament. Si es tracta de lluny, tot i que de vegades ens visiten fills en acollida que estan desestai ens ajuden. Resen per nosaltres i bilitzant la família, cal també buscar són allà si els necessitem”. ajuda professional. I estar alerta. Pels casos que hem vist de nens que fan Quines són ara les vostres lluites? bullying al fill biològic, per exemple, “Trobar moments de descans, que cal estar atent. és difícil! També els conflictes entre “I també cal no espantar-se del reels nens: resoldre’ls, romandre en buig, perquè, de vegades, el seu dolor calma quan sorgeixen i ensenyar-los contra tu, que mostren amb insults, a solucionar conflictes, a que no es és més aviat un dolor contra els seus barallin… Però el conflicte hi serà, problemes, vers la mare biològica per s’enfadaran… Als matins de vegades coses que ha fet o pel rebuig. Hem em prendria un valium: quan vas per llegit sobre nens que han rebutjat la vuitena protesta necessites una molt la mare, li han fet la vida molt força superior. dura, per aquest dolor que porten a “També ajudar i acompanyar les dins, i s’ha de saber veure més enllà: filles grans… de vegades tenim la que no és contra tu, sinó contra la sensació que no arribem a tot, no situació, i saber estimar-los sense saps si podràs donar-ho tot, però en que et corresponguin, de vegades. el fons sabem que això serveix per a A mi m’ha ajudat també llegir un llique ells aprenguin, que no passa res bre de nens que insultaven els seus si han de fer les coses per sí mateixos, pares, trencaven coses… La nostra

situació és moderada, però si els pares no saben que això és normal i que no és contra ells, a vegades no tenen la força per a seguir o pensen que els ha tocat una cosa molt difícil. Cal saber que, en el fons, els nens necessiten que els estimis”. Quin futur busqueu? “Que els nens sanin emocionalment. Que puguin desenvolupar-se en una llar on se sentin estimats. Cada nen ve amb els seus problemes, no tenim grans aspiracions sobre que arribin a ser grans als ulls de la societat perquè vénen amb moltes ferides. I, òbviament, que coneguin Déu, que abracin la fe en Crist, que és quelcom que sabem que no podem imposar, sinó senzillament que vegin en nosaltres el reflex de l’amor de Crist i ells decideixin. I si no sanen, doncs hem posat la nostra part, no és temps perdut. “El que més anhelem, amb diferencia, és que reflecteixin Jesús a les seves vides: això inclou la salut emocional, espiritual, social… la resta és accessori. I això és una cosa que nosaltres no podem produir o fabricar, nosaltres apuntem, ajudem, donem exemple, afecte, amor, però no els podem canviar, ho han de dir ells. És una aventura, i com tota aventura produeix inquietud i és un repte, ens fa més humils, però esperem en Déu. Vivim en un món trencat amb persones trencades i se les ha d’acceptar en el seu trencament. No canviarem el món, però ajudarem a estimar. “Més endavant hem pensat tenir més nens en acollida, però potser hauríem de compartir la missió amb algun altre matrimoni que visqués aquí. Estem oberts a augmentar la família, segons anem veient, les filles aniran marxant i aniran quedant llocs buits. És un projecte de vida i de servei”. Església d’Urgell

25


L’estiu del Petit Príncep

E

l dissabte de Glòria, a dos quarts de nou del matí, sota la mirada serena i penetrant de la Majestat de Sant Joan de Caselles, imagineu-vos la meva sorpresa quan una alegre veueta va interrompre la meva pregària. La veueta digué: – “Si us plau, deixeu-me fer colònies a AINA!” – “Ep, què dius?” –vaig demanar desconcertat. – “Deixeu-me fer colònies, si us plau”. No m’ho podia creure! M’he fregat els ulls. Volia convèncer-me que era veritat allò que veia: un homenet amb un posat certament extraordinari. La sorpresa fou encara més gran en adonar-me que aquell petit jan, abillat de príncep, portava una motxilla ben plena, vés a saber de què. La seva mirada, que reflectia la bondat del cor, em deixà fora de joc. Molt torbat i encuriosit a la vegada, li vaig demanar: – “Que t’has perdut, bon minyó?” – “Si us plau, deixeu-me fer colònies a AINA” –insistí el Petit Príncep. Ens entrecreuem un somriure de felicitat... i aquesta va ser la meva resposta: – “No t’ho puc negar! Ja veig que portes la motxilla. Ara, em penso que ja sé que hi portes”. – “No! no! no! Encara que sigui un Petit Príncep sóc un cas social. Em van assabentar a l’asteroide B 6612 que a Canillo hi ha una casa per a tothom amb la divisa ‘A l’estiu, cap infant, sense colònies’”. El Petit Príncep, nou arribat, ho digué entossudit, sabent ben bé el que es deia. A AINA, els nens més desafavorits socialment són una mica més petits prínceps que els altres. La seixantena de monitors de la Pasqua Jove entren a l’església de

26

Església d’Urgell

Pregària del matí del Divendres Sant a l’església de Canillo dels participants a la Pasqua Jove. A la dreta, cartell del cicle de colònies a AINA d’enguany.

Sant Joan de Caselles per celebrar la pregària del matí. Ens tallen la conversa. Amb tot i això, fou un moment màgic: el Glenn reconegué el nen i exclamà: – “Hi havia una vegada un Petit Príncep que habitava en un planeta no més gran que ell i que tenia necessitat d’un amic”. Els companys reconegueren el “buscador d’amics”. El petit planeta AINA té amb joia les arrels de l’arbre que fa 41 anys que creix, una de les quals és “fonamentar la convivència”. Tot seguit es posaren a cantar per al buscador d’amics: “Hola, ja som a la llar, / aquesta és la llar que cada setmana / ens fa molt més grans. / Però, avui s’ha enxiquit el cos dels estels / que ens van veure ahir, / carregats, passar / motxilles al braç cançons de vianants...” La Maria Lu proclama: –“a AINA, troba el Petit Príncep dins teu”.

El Petit Príncep, emocionat per l’acolliment, els confia: –“us vull fer obsequi d’un secret; una cosa força oblidada”. Amb molta cerimònia, obre la motxilla i regala a cada jove una rosa del seu planeta per enganxar-la a la portada del diari personal de colònies d’enguany.


El raconet de la mística

Qui m’estima

N

omés una cosa passa davant de l’amor. És el coneixement: conèixer aquell que volem estimar. És per això que nosaltres, els cristians, tenim necessitat de conèixer més i millor Jesús, d’establir amb Ell una relació personal, d’entrar en la profunditat i amplitud úniques de la seva humanitat fascinadora i de la seva recòndita divinitat. El mètode és senzill: repassar, sense cansarnos-en, els Sants Evangelis amb actitud contemplativa, aturant-nos especialment en els fragments on es veu clarament com és Ell, com pensa, com estima, com perdona, com es lliura a l’altre i a tots. Trobem als Evangelis alguns passatges colpidors, icones vives de qui i com és Jesús. Citem-ne alguns,

És un preciós pom de roses, cada una de les quals té un nom fet vida: educar amb el cor; estimar; felicitat; escola; flama; convivència; família; vitalitat; empatia; Evangeli; generositat; diversió; natura; acolliment; il·lusió; somriures; intensitat; solidaritat; idees; caliu; idiosincràsia; tendresa; altruisme; persones; alternativitat; oasi; amistat; unió; alegria; fidelitat; sempre; voluntariat; aprendre; esforç; donar; compartir; escoltar; treball; respectar; futur; cants; muntanya; senderisme; projecte; projecció; excel·lència; ànima; fe; preguntes; Jesús. – “Gràcies, Petit Príncep. Les teves roses perfumaran les parets del taller de Sant Galderic, on donem les classes per diplomar els monitors”, agraí feliç el mossèn en nom de tots els monitors. En Crespo, psicòleg, fa el prec:

com les escenes d’oració i unió amb el Pare, (les nits en solitari, l’hort de les oliveres); o com la seva estreta comunicació amb algunes persones o col·lectius: la recepció de Nicodem a plena nit, la trobada al pou amb la

Pel camí contemplatiu arribem a l’amor: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules” dona samaritana, la defensa de la dona adúltera i el perdó subsegüent, l’hostatge a la casa de Zaqueu, l’acollida a la Magdalena, el darrer sopar amb els dotze. Les ensenyances de Jesús són també un autèntic retrat de la seva identitat: el sermó de la

–“queda’t amb nosaltres i guia’ns pels planetes que tu has visitat. És la millor manera de crear lligams, de fer amics, entre els ainistes”. La Raquel i l’Anna, dels campaments Tamarros i Caina, proposen regalar al generós ainista Príncep, des de la Pasqua Jove, l’“Himne de l’estiu del Petit Príncep”: “Tot va començar / en un asteroide llunyà / sorra i més sorra allà on mirés / em trobava perdut al desert / no perdeu la il·lusió. Imagineu-vos que torneu a ser nens. / Ai! Qui pogués aturar el temps. / Això d’anar-se’n fent gran, no ens mola gens. / Traieu el nen que porteu a dins... perquè dins la gent, / sempre hi ha un príncep valent”. El Petit Príncep ofrenà el projecte educatiu, amb els pares i mares dels monitors com a testimonis, a l’acte de les promeses de la Vetlla Pasqual amb els canillencs:

muntanya, les paràboles del bon pastor, del fill pròdig, del bon samarità. Tots aquests punts mereixen ésser rellegits i contemplats per accedir al coneixement íntim de Jesús. Pel camí contemplatiu arribem a l’amor: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules”. Perquè ens haurem sentit fascinats per la veritat, el bé i la bellesa de Jesús. Una persona tan meravellosa no pot deixar d’ésser objecte del nostre amor, al qual ell correspon immediatament: “El meu Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell”. L’amor del Pare i l’estada d’Ell i el Fill amb nosaltres són el punt d’arribada, al qual segueix la plenitud de l’amor i la glòria. Mn. Enric Prat

PROMETEM desenvolupar la nostra autonomia i la dels infants i adolescents. PROMETEM ser actors de crear lligams socials entre els monitors i entre la mainada de les set Parròquies andorranes. PROMETEM fer créixer el sentir-se bé amb un mateix. PROMETEM ser responsables de tot el que se’ns dóna: la casa i tot el seu entorn; i ser respectuosos amb la manera de ser dels altres. Aquestes promeses les segellaren posant-les a la falda de la Mare de Déu de Meritxell, Mare amorosa de tots i Confident meva molt especial, tot cantant-li: “No ens deixis, Mare meva / resta sempre al meu costat / perquè pugui cada dia / compartir amb els germans. Ave Maria!” Mossèn Ramon de Canillo Església d’Urgell

27


La meva vivència com a voluntari de Càritas

“V

oluntariat” és una aviat entenc aquesta presència paraula molt utilitcom a carisma, servei i estil zada (una paraula de vida. de moneda corrent, per entenTinc clar que qualsevol dre’ns), ja sigui en l’àmbit de les servei de Càritas, fins i tot associacions com en el de les el més especialitzat, ha de entitats sense ànim de lucre. Veser el rostre de l’Església en ritablement, hom no descobreix l’exercici del seu amor i serquè vol dir ser voluntari fins que vei als pobres i als oprimits. en viu una experiència directa. Això exigeix que els voluntaris Aquest és el meu cas: porto més de Càritas actuem com una de setze anys fent tasques de protecció, una cota de malla voluntariat a Càritas d’Urgell. feta d’amor. Una cota de malla En aquest camí com a voluntaque s’entreteixeix amb cada ri de Càritas, els nivells de comsigne d’humanitat que ens fa promís s’han anat incrementant més propers els uns als altres. de forma progressiva. Fins a Una proximitat que no ens fa quedar enganxat. És aleshores més fràgils sinó que ens fa quan un s’adona del propi promés dignes de ser homes i docés de canvi: d’un compromís nes. Sense caure, però, en la estàndard de voluntari cap a Josep Casanova, a l’assemblea de Càritas d’Urgell a Balaguer el juny de temptació de considerar-me un compromís personal, que l’any passat. salvador de l’home apallissat t’obliga a intervenir i deixar de al marge del camí, ans al confer el paper d’espectador. del voluntariat hi ha una presència trari: com a voluntari, reconec una No és del tot real que un voluntari remarcable d’ego. És un ego que a esperança que no és meva, sé que sigui aquella persona que té temps moltes persones sovint els dificulta trepitjo un terreny sagrat en el qual sobrer i no sap què fer-ne, o que la construcció del projecte compartit el Déu de la vida es revela salvíficanomés sap fer allò que fa com a vo- d’una organització perquè enfoquen ment en el destí dels seus preferits, luntari. Massa sovint la situació és la més el projecte ideal de cadascú, els crucificats de la història. inversa: malgrat la manca de temps, tot aprofitant l’organització per dur Salvador Espriu, en el poema XXIV els voluntaris dediquem el nostre endavant aquest projecte personal, de “La pell de brau”, diu: “Si et criden esforç de manera gratuïta a millo- en lloc de fer seu el projecte comú a guiar un breu moment del mil·lenari rar i donar bondat a la comunitat. que ja té aquesta organització. pas de les generacions, aparta l’or, la Sempre m’ha semblat una exquisida son i el nom. També la inflor buida expressió de caritat dedicar als altres Sempre m’ha semblat una dels mots, la vergonya del ventre i un bé tan escàs com és el temps. exquisida expressió de cari- els honors. Imposaràs la veritat fins Invertir temps és donar allò més sense l’ajut de cap consol. tat dedicar als altres un bé aNola mort, preuat, perquè no torna; i si aquesta esperis mai deixar record, car inversió té la qualitat de la bondat és tan escàs com és el temps ets tan sols el més humil dels serviuna realització extraordinària. dors. El desvalgut i el qui sofreix per Al llarg d’aquest trajecte, enriquiSento, a més, que el meu volunta- sempre són els teus únics senyors. dor, vibrant, ple d’ensenyament i riat a Càritas no tindria cap sentit Excepte Déu, que t’ha posat dessota de vivències humanes, viscut tot sense una visió de missió. De fet, la els peus de tots”. M’inspira a seguir sovint amb una pàtina de sacrifici, missió suposa una configuració nova sent voluntari de Càritas. he descobert coses que m’han re- de vida que fa que la meva presència sultat sorprenents. Una de les coses a Càritas no s’entengui com un deure Josep Casanova Obiols que he descobert és que en l’àmbit o un treball sense més, sinó que més Director voluntari de Càritas d’Urgell 28

Església d’Urgell


Dietari INAUGURACIÓ DE LES OBRES DE L’ESGLÉSIA D’EL TARRÒS El dissabte 1 d’abril, el Vicari general d’Urgell, Mn. Josep M. Mauri, va visitar la Parròquia de Santa Cecília d’El Tarròs acompanyat del Rector, Mn. Carles Albert Ospina; de l’Alcalde de Tornabous, Amadeu Ros; de la Vicepresidenta de la Diputació de Lleida, Rosa Pujol; i del President del Consell Comarcal de l’Urgell, Salvador Bonjoch. Al matí anaren al Centre d’Interpretació del President Lluís Companys, fill d’El Tarròs, on hi ha instal·lada una exposició permanent de la figura del qui fou President de la Generalitat de Catalunya del 1934 al 1940. I a la tarda tingué lloc la inauguració de les obres d’arranjament del campanar i les façanes exteriors de l’església de Santa Cecília, amb una Eucaristia presidida per Mn. Mauri i concelebrada per Mn. Ospina. A l’homilia, Mn. Mauri glossà les lectures proclamades en el Diumenge V de Quaresma subratllant el valor que té la resurrecció per als cristians i com Jesucrist és el vertader Déu i vertader home, que acompanya els seus amics i plora la mort de Llàtzer, però que també té la capacitat de donar la vida eterna, ressuscitant-lo d’entre els morts. Mn. Mauri felicità les institucions i els

Mn. Mauri felicità institucions i els feligresos per la bona entesa i la generositat que ha fet possible la restauració de l’església de Santa Cecília.

feligresos de la Parròquia perquè gràcies a la bona entesa i a la generositat de tots s’ha pogut dur a terme aquesta restauració, i animà a valorar sempre el patrimoni artístic religiós com un element clau de la fe cristiana i de la història del nostre poble. Al final de la celebració, el representant del Consell pastoral de la Parròquia, Ramon Grañó, va agrair la col·laboració de les institucions la qual ha permès enllestir els treballs d’arranjament dels murs de pedra, el sanejament de les façanes i el manteniment de la teula-

da. Les obres han tingut un cost de 33.000 euros i s’han pogut dur a terme gràcies a la col·laboració econòmica de la Diputació de Lleida, de l’Ajuntament de Tornabous, del Bisbat d’Urgell i de les aportacions dels feligresos de la Parròquia. En finalitzar l’Eucaristia va tenir lloc un petit concert a càrrec del grup Ondara Gospel.

125 ANYS DEL COL·LEGI ESPANYOL SANT JOSEP DE ROMA El Cardenal Ricardo Blázquez, President de

la Conferència Episcopal Espanyola, va encapçalar la delegació que va visitar el Papa Francesc l’1 d’abril per celebrar el 125è aniversari de la fundació del Col·legi Espanyol Sant Josep de Roma, lloc al qual les Diòcesis espanyoles envien alguns sacerdots per completar els seus estudis, i on actualment la Diòcesi d’Urgell té un estudiant de Litúrgia, Mn. Emili Villegas, i la Diòcesi de Solsona un estudiant de Teologia espiritual, Mn. Abel Trulls. El centre va ser posat en marxa pel beat català Mn. Manuel Domingo i Sol, fundador de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans del Sagrat Cor de Jesús, que des de llavors té al seu càrrec el Col·legi Espanyol. El Papa va centrar el seu discurs en la nova Ràtio per a la formació dels futurs sacerdots. “La formació d’un sacerdot no pot ser únicament acadèmica, encara que aquesta sigui molt important i necessària, sinó que ha de ser un procés integral, que abasti totes les facetes de la vida. La formació ha de servir per créixer i, al mateix temps, per apropar-se a Déu i als germans. Per favor, no es conformin amb aconseguir un títol”, digué el Sant Pare. Segons el parer del Pontífex, “totes les ideologies que repel·leixen a l’Església, d’un signe o d’un altre”, neixen de l’“academicisme clerical”, que es produeix Església d’Urgell

29


quan falten les altres tres columnes en la formació del seminarista: “formació espiritual, formació comunitària i formació apostòlica. I les quatre s’han de interactuar. Si falta una d’elles, ja comença a ranquejar la formació i acaba paralític el capellà. Així que, per favor, les quatre juntes i interactuant-hi”. El Papa va prevenir davant la pretensió de “tenir una vida ordenada i còmoda, que els permeti viure sense preocupacions, sense sentir l’exigència de conrear un esperit de pobresa radicat en el Cor de Crist que, essent ric, s’ha fet pobre pel nostre amor”; i va alertar contra la corrupció, recordant, com sol repetir, que “el diable sempre entra per la butxaca”. Sense arribar tan lluny com el beat Domingo i Sol, que deia que per socórrer la necessitat calia estar disposats a “vendre’s la camisa”, Francesc va dir: “jo no els demanaré tant: capellans descamisats no, simplement que siguin testimonis de Jesús, a través de la senzillesa i l’austeritat de vida, per arribar a ser promotors creïbles d’una

Un bon grup de veïns de la Vall Fosca i Senterada va peregrinar a Montserrat.

veritable justícia social”. Acabat ja gairebé el discurs, Francesc va incloure l’advertència més greu de totes: “I, si us plau (i això ho demano com a germà, com a pare, com a amic), si us plau, fugin del carrerisme eclesiàstic: és una pesta. Fugin d’això”. Entre les personalitats presents hi eren els Arquebisbes de Toledo i Sevilla, membres del patronat del

Col·legi Espanyol. Sobre les funcions d’aquest lloc, l’Arquebisbe de Valladolid va citar Pau VI quan, en la inauguració de l’actual seu, va destacar la seva “funció formadora enriquint-la amb un especial amor a l’Església per tal que els col·legials, en tornar a les seves Diòcesis, ofereixin exemplar testimoni de virtuts ministerials i de competència científica”.

RENOVACIÓ DEL GRUP DE RECTORS CONSULTORS DEL BISBAT D’URGELL L’Arquebisbe d’Urgell, Mons. JoanEnric Vives, amb data 3 d’abril de 2017, i d’acord amb la designació feta pel Consell Presbiteral, que va donar el seu consentiment a la proposta feta per l’Arquebisbe, ha constituït el Grup de Rectors Consultors del Bisbat d’Urgell previst pel Codi de Dret Canònic, el qual queda format pels següents

30

Església d’Urgell

Rectors: Mn. Josep Uriel Álvarez, Mn. Ramon Balagué, Mn. Antoni Ballester i Mn. Jaume Mayoral. El Codi prescriu que el Bisbe, en uns determinats temes, “tracti l’assumpte amb dos Rectors pertanyents al grup establement designat amb aquesta finalitat pel Consell presbiteral proposat pel Bisbe” (cànon 1.742, 1).

LES PARRÒQUIES DE LA VALL FOSCA I SENTERADA PEREGRINEN A MONTSERRAT El diumenge 2 d’abril, un bon grup de fidels de les Parròquies de la Vall Fosca i Senterada van peregrinar al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest fet ha estat un cop més motiu de relació i bona convivència durant tot el dia entre veïns dels diferents pobles, en un dia viscut amb molta alegria i joia. Després de gaudir de la pujada amb el cremallera, els pelegrins van participar de l’Eucaristia conventual, després de la qual, i d’escoltar cantar l’Escolania, van ser rebuts pel Rector del Monestir, el P. Joan M. Mayol, OSB, que els va parlar dels tres signes visibles de la litúrgia: altar


i Eucaristia, ambó i Paraula, i la seu i el pastor. Tot seguit va tenir lloc un llarg i amè diàleg sobre diversos temes relacionats amb el Monestir i la comunitat que hi viu. Dinar, passejada i pregària del grup a la cripta. Pregària ben participada que va acabar amb el cant del “Virolai”. Bes a la Mare de Déu, ofrena de ciris i alguna compra van ser les últimes activitats abans d’agafar de nou el cremallera per tornar a l’autocar i iniciar el viatge de retorn. Donem gràcies a Déu per tota la pluja de beneficis espirituals que els pelegrins han rebut als peus de Santa Maria de Montserrat.

RECÉS PER A LAICS A BALAGUER El cap de setmana del 31 de març al 2 d’abril, l’Arquebisbe Joan-Enric va predicar a la casa d’espiritualitat del Sant Crist de Balaguer un recés de Quaresma per a laics i religiosos, ja preparant la Pasqua. Acompanyà l’Arquebisbe com a responsable el Vicari de Pastoral, Mn. Antoni Elvira, Director

de l’Escola Diocesana de Formació Permanent. Una trentena de participants van conviure durant tres dies en un clima de silenci, pregària i contemplació de la Paraula, aprofundint en l’amor de Déu, per l’Evangeli meditat àmpliament. Va donar com a fil conductor la renovació baptismal de la pròpia vocació, i meditar els Evangelis catecumenals del Cicle A. A partir del comentari aprofundit dels textos evangèlics de la samaritana (Jo 4,5-42); el cec de naixement (Jo 9,1-41); la resurrecció de Llàtzer (Jo 11,1-45); el rentat de peus (Jo 13) i els textos de la Passió del Senyor (Jo 1819) i de la Resurrecció (Jo 20), seguint el camí litúrgic de la Quaresma i el Tridu Pasqual, l’Arquebisbe ajudà els participants en el recés perquè poguessin refermar la seva resposta a la crida personal de Déu a les seves vides i descobrir la riquesa que s’amaga en els textos evangèlics. També hi va haver moments per a l’aprofundiment en la lectio divina, i altres dimensions de la litúrgia de les hores i de

Una trentena de persones participà al recés predicat per Mons. Vives a Balaguer.

L’assemblea de Càritas Catalunya aprovà per unanimitat l’estat de comptes del 2016 i el pressupost per a enguany.

l’Eucaristia, i s’oferí el sagrament de la Reconciliació. Van ser molt valorades les vivències que van aportar lliurement els participants sobre allò que la Paraula de Déu els havia suscitat.

ASSEMBLEA DE CÀRITAS CATALUNYA El dimecres 5 d’abril, tingué lloc a Barcelona l’assemblea general ordinària de Càritas Catalunya, presidida per Mons. Joan Josep Omella, Arquebisbe de Barcelona i Bisbe Delegat de Càritas a la Conferència Episcopal Tarraconense. Del Bisbat d’Urgell hi participaren el Direc-

tor de Càritas diocesana, Josep Casanova, i el Delegat Episcopal, Mn. Jaume Mayoral. Després de la pregària inicial, a càrrec de Mn. Josep M. Oca, Delegat Episcopal de Pastoral Social del Bisbat de Terrassa, Mons. Omella donà la benvinguda als representants de les deu Càritas Diocesanes amb seu a Catalunya, i tot seguit Francesc Roig, President de Càritas Catalunya, va informar sobre les novetats en l’estructura organitzativa de la institució, les relacions institucionals efectuades des de la darrera assemblea, el relleu en la presidència de la Confederació Càritas Espanyola i altres gestions efectuades amb altres agents socials. Josep Civit, Secretari general de Càritas Catalunya, va presentar l’estat de comptes del 2016 i el pressupost per a enguany, que van ser aprovats per unanimitat. Posteriorment, els coordinadors de les diferents comissions de treball (migració, comunicació, acollida, acompanyament Església d’Urgell

31


BENEDICCIÓ DELS RAMS A LA DIÒCESI I CELEBRACIÓ A LA CATEDRAL El Diumenge de Rams es va celebrar arreu de la Diòcesi d’Urgell amb la tradicional benedicció de palmes, palmons, i rams d’olivera i llorer; les processons i la celebració eucarística de la Passió del Senyor. Centenars de persones, famílies senceres amb infants i moltes acompanyades pels avis, es van acostar a les respectives Parròquies per rebre la benedicció i aclamar Jesús que entra a Jerusalem. A la Catedral de Santa Maria de La Seu d’Urgell, l’Eucaristia va ser presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric i concelebrada pel Rector de Sant Ot, Mn. Xavier Parés, i Mn. David Codina. La celebració va ser intensament viscuda pels infants que van participar activament a la litúrgia, prop de l’altar en els moments de lloança i aclamació. Mons. Vives compartí a

32

Església d’Urgell

l’homilia dues grans reflexions: que els infants són avui els nostres mestres que ens porten a la fe en Jesús, i alhora la confiança de Jesús en el Pare, enmig de la seva Creu i en el seu donar la vida per tots. Animà els adults a aprendre dels infants, que amb la seva actitud humil i oberta a la confiança i a la fe ens ensenyen a confiar en els altres i sobretot en

Jesús. I felicità els pares i les famílies per portar els infants a la benedicció i a l’Eucaristia, i els encoratjà perquè ensenyin i transmetin la fe en Jesús als infants i els iniciïn en la pregària i a tenir una relació personal amb Déu, i que es preocupin de la seva catequesi i de la classe de Religió. I clogué l’homilia tot glossant el fet que Jesús doni la seva

vida a la creu per amor a tots els homes i el valor salvífic d’aquesta entrega única i redemptora. A les pregàries, l’Arquebisbe resà pels malalts, els pobres i els qui viuen el dolor en aquests dies, i volgué tenir present la vila i Parròquia de Bellvís, que ha viscut aquests dies el fet tràgic de l’assassinat d’una mare per un dels seus fills, malalt i drogodependent. El dia abans havia telefonat al Rector, Mn. Aresté, per comunicar-li la seva proximitat a tota la família i a la població de Bellvís. A d’altres Parròquies, els respectius Rectors presidiren les celebracions i beneïren els rams i palmes en commemoració de l’entrada de Jesucrist a Jerusalem, on va ser acollit amb alegria i amb la gent alçant les palmes i branques d’olivera i llorer per rebre’l, aclamant-lo com a Salvador.


i necessitats bàsiques, so cio laboral, economia social, i formació i voluntariat van explicar breument els treballs efectuats per aquests grups. Entre altres temes destacats, cal esmentar la Jornada de Formació i Voluntariat que tindrà lloc el 27 d’octubre al Seminari Major de Barcelona; el V Sopar Solidari de la Confraria del Cava, el 17 de novembre; i la IV Trobada de Càritas Catalunya, que se celebrarà el 14 d’abril de 2018 als Camps Elisis de Lleida. La propera assemblea de Càritas Catalunya tindrà lloc el 21 de juny a Barcelona.

VISITA DE LA DEGANA DEL COL·LEGI DE DOCTORS I LLICENCIATS DE CATALUNYA Divendres 7 d’abril, l’Arquebisbe d’Urgell va rebre al Palau Episcopal la Degana del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, Josefina Cambra, que arribà acompanyada per la Directora tècnica del Col·legi.

La Degana va informar el Copríncep de l’activitat del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, va agrair la col·laboració que el Bisbat d’Urgell ha ofert els darrers anys per a l’organització de les Jornades de reflexió educativa de La Seu i Andorra, i va presentar-li nous projectes de col·laboració entre el Col·legi i el Bisbat d’Urgell.

AJUDA SOLIDÀRIA DEL BISBAT D’URGELL A LA DIÒCESI DE MOCOA-SIBUNDOY El Bisbat d’Urgell va enviar 5.000 euros directament al Bisbe de Mocoa-Sibundoy (Colòmbia), que ho és des de desembre de 2015, Mons. Luis Albeiro Maldonado Monsalve, per ajudar els damnificats pel terrible esllavissament de terres succeït al municipi de Mocoa, capital del departament del Putumayo, durant la nit del 31 de març a l’1 d’abril. Fortes pluges van provocar els desbordaments dels rius

Les religioses Filles de Crist Rei van informar l’Arquebisbe sobre l’any commemoratiu del centenari del seu Fundador, Mn. Josep Gras.

Mocoa, Mulat i Sancoyaco, generant esllavissades i fluxos de fang en diversos sectors de la capçalera que van causar la destrucció d’habitatges i ponts, arrossegant vehicles al seu pas. Van ser arrasats 17 barris de la ciutat, dels quals cinc van quedar destruïts totalment. Es van reportar almenys 312 persones mortes i més de 400 ferides, amb un nombre oficial de 300 desapareguts. Mons. Maldonado, va agrair vivament aquesta mostra de solidaritat eclesial i es manté en contacte amb el Vicari general d’Urgell per avaluar els danys i les restauracions a fer.

REUNIÓ AMB LES RELIGIOSES FILLES DE CRIST REI A AGRAMUNT

Els representants del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya van presentar a l’Arquebisbe nous projectes de col·laboració amb el Bisbat d’Urgell.

L’Arquebisbe Joan-Enric i el Rector de la Parròquia d’Agramunt, Mn. Uriel Álvarez, visitaren l’11 d’abril la casa que les religioses Missioneres de la Immaculada Concepció (RR. Concepcionistes) tenen a la vila, on es van

reunir amb la Superiora Provincial d’Espanya de les Filles de Crist Rei, Gna. Fátima Falcón, que estava acompanyada per la Gna. Inés María Mora. Aquestes religioses dedicades a l’evangelització, al diàleg amb el laïcisme, com féu el seu Fundador, i a l’ensenyament catòlic foren fundades pel venerable Mn. Josep Gras i Granollers, nascut el 22 de gener de 1834 a Agramunt. Mn. Gras morí a Granada el 7 de juliol de 1918 essent Canonge del Sacromonte, on ara reposen les seves restes, i actualment té obert el seu procés de beatificació. Les religioses van visitar la Parròquia de la Mare de Déu Assumpta d’Agramunt, on hi ha la pila baptismal on fou batejat Mn. Gras, així com l’Ajuntament i la casa natal del Fundador, i van presentar a l’Arquebisbe d’Urgell el proper any commemoratiu del centenari de la mort d’aquest agramuntí, que es durà a terme del 7 de juliol de 2017 fins al 7 de juliol de 2018. Església d’Urgell

33


PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “L’ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR DE VILANOVA DE MEIÀ” Dissabte 22 d’abril, Mons. Joan-Enric Vives va presidir la presentació del llibre “L’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià”, escrit per Ramon Bernaus i Santacreu. A més de l’Arquebisbe i de l’autor, a la presentació intervingueren l’Alcalde de Vilanova de Meià, Xavier Terré, i l’Alcalde de Penelles i Diputat, Eloi Bergós; i hi assistiren molts fidels, cofois de tenir a la contrada un temple com l’església de Sant Salvador, declarada bé cultural d’interès nacional per la Generalitat. En el torn de paraula, l’Arquebisbe felicità Ra-

mon Bernaus per haver tingut l’encert de recollir exhaustivament en un llibre la història de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià, i subratllà la necessitat que un poble custodiï i vetlli per les seves arrels històriques i la seva memòria, a través de les fonts escrites però, sobretot, a través de posar en valor les experiències de les persones que han viscut determinats fets històrics i que els poden relatar. Mons. Vives destacà com aquest llibre ens permet ajudar a estimar i valorar el temple parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià, datat al segle XIII, que té darrere seu una història mil·lenària amb notícies certes d’un Abat del Priorat de Meià de l’any 808 anomenat Ot.

RENOVACIÓ DEL COL·LEGI DE CONSULTORS DE LA DIÒCESI D’URGELL L’Arquebisbe d’Urgell ha signat amb data 21 d’abril el Decret de renovació del Col·legi de Consultors de la Diòcesi d’Urgell, per a un període de cinc anys. El renovat Col·legi de Consultors estarà format pels següents membres: Mn. Pere Balagué i Bajona, Mn. David Codina i Pérez, Mn. Antoni Elvira i Gorgorió, Mn. Benigne Marquès i Sala, Mn. Joan A. Mateo i García, Mn. Josep M. Mauri i Prior, Mn. Ignasi Navarri i Benet i Mn. Ramon Sàrries i Ribalta. El Codi de Dret Canònic estableix en el cànon 502 que “entre els membres del Consell Presbiteral el Bisbe diocesà nomena lliurement alguns sacerdots, en nombre no inferior a sis però no major de dotze, que constitueixin durant cinc anys el Col·legi de Consultors, al qual corresponen les funcions determinades pel dret; passats els cinc anys, continua exercint les seves funcions pròpies fins que no es constitueixi un nou Col·legi”.

34

Església d’Urgell

Detall del conjunt escultòric que corona la portalada gòtica de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià.

En la vigília de la festa de Sant Jordi, Patró secundari de Catalunya, Mons. Vives destacà l’oportunitat de presentar aquesta obra en una diada tan assenyalada, i animà els fidels a pregar i estimar pel país, tot renovant la saba de les nostres arrels cristianes.

Al final de la presentació, els assistents pogueren prendre part en una visita guiada al temple.

CONFIRMACIONS DE DOS JOVES D’ELS ARCS Dissabte 22 d’abril. l’Arquebisbe Joan-Enric va

RENOVACIÓ DELS ARXIPRESTOS DE LA DIÒCESI L’Arquebisbe d’Urgell, després d’una consulta als preveres i diaques que exerceixen el ministeri pastoral als diferents Arxiprestats, ha signat amb data 21 d’abril el Decret de renovació dels Arxiprestos de la Diòcesi d’Urgell. Els Arxiprestos per als propers 4 anys són aquests: Mn. Pere Balagué i Bajona, Arxiprest de Val d’Aran; Mn. Ramon Balagué i Bajona, Arxiprest d’Urgell Mitjà; Mn. Joan Pau Esteban i Osma, Arxiprest del Pallars Sobirà; Mn. Joan Antoni Mateo i García, Arxiprest del Pallars Jussà; Mn. Pere Morales i Moreno, Arxiprest de Núria-Cerdanya; Mn. Francesc Xavier Parés i Saltor, Arxiprest d’Alt Urgell; Mn. Joan Pujol i Balcells, Arxiprest de Noguera; i Mn. Ramon Sàrries i Ribalta, Arxiprest de les Valls d’Andorra. El Codi de Dret Canònic estableix en els cànons 553 al 555 les funcions dels Arxiprestos, que tenen la missió de fomentar i coordinar l’activitat pastoral comuna dins del seu Arxiprestat i col·laborar en el govern de la Diòcesi.


administrar el sagrament de la Confirmació a dos joves veïns de la Parròquia de Sant Antoni d’Els Arcs (Bellvís). Estigué acompanyat a la celebració eucarística pel Rector Mn. Josep M. Aresté, i per Mn. David Codina. A l’homilia, Mons. Vives recordà que l’endemà se celebrava Sant Jordi, patró de la nació catalana, i així mateix el Diumenge de la Divina Misericòrdia, per la qual cosa exhortà els fidels a ser misericordiosos com el Pare. Glossant l’Evangeli pasqual proclamat (Jo 20,19-31) sobre l’aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles, on Tomàs, el Bessó, un dels dotze, mostra els seus dubtes, l’Arquebisbe animà els fidels, i especialment els joves confirmands, a valorar la fe, ja que és un valor religiós i humà imprescindible que ens ajuda a confiar en els altres, en nosaltres mateixos, i, sobretot en Déu. Exhortà els joves confirmands a ser joves amb personalitat, que cuidin i estimin la pròpia fe amb convicció, malgrat els dubtes que sempre poden acompanyar-la,

FELICITACIÓ AL PAPA EMÈRIT BENET XVI EN EL SEU 90è ANIVERSARI El 16 d’abril, L’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra va enviar una carta de felicitació a Sa Santedat el Papa emèrit Benet XVI amb motiu del seu 90è aniversari de vida i de bateig. El text de la carta és el següent: Santedat, Rebeu la nostra filial i devota felicitació pel seu 90è aniversari de vida i de baptisme, des de la Diòcesi d’Urgell i el Principat d’Andorra. En aquesta ocasió de joiosa acció de gràcies pel do de la vostra preuada vida que arriba a una gran plenitud, demanem que el Senyor beneeixi amb gràcia abundant la Vostra Santedat i us guardi, us assisteixi en la vostra entrega a l’Església de forma renovada i us

nedant contracorrent i essent joves amb personalitat pròpia que no renuncien a tenir fe i a seguir de prop al Senyor Jesús. En acabar l’Eucaristia els confirmats reberen un Nou Testament de mans de l’Arquebisbe i un record de la Parròquia.

A Sant Antoni d’Els Arcs, Mons. Vives exhortà els confirmands a estimar la pròpia fe amb convicció.

doni abundància d’alegria, de consol i de pau. Amb motiu de la Santa Pasqua de Resurrecció, que celebrem units tots els cristians, desitgem que el Senyor Ressuscitat us atorgui la plenitud dels seus dons de gràcia i de goig pasqual. Alhora suplico humilment que Vostra Santedat ens tingueu presents en les vostres oracions, tan precioses als ulls del Senyor, pel Principat d’Andorra i per tota la nostra Diòcesi d’Urgell. Surrexit Christus! Santa Pasqua de Resurrecció! Devotíssim en el Senyor,

CONFIRMACIONS A LINYOLA Dissabte 22 d’abril, l’Arquebisbe d’Urgell va administrar el sagrament de la Confirmació a 14 joves de la Parròquia de la Mare de Déu Assumpta de Linyola. Van concelebrar el Rector, Mn. Pere Canyada; Mn. David Codina i el diaca permanent, Mn. Josep Caba, catequista responsable de la preparació dels joves confirmats i que els va presentar a l’Arquebisbe. A l’homilia, l’Arquebisbe, glossant l’Evangeli del diumenge segon de Pasqua o de la Divina Misericòrdia, recordà com l’apòstol Tomàs, després d’haver dubtat, confià i es deixà dur més enllà de la raó o

+ Joan-Enric Vives Arquebisbe B. d’Urgell i Copríncep d’Andorra

els dubtes, per la fe i per l’amor, que la fan arribar a una nova plenitud, que és el coneixement espiritual i misericordiós. El dubte no és quelcom negatiu per al creient, sinó que es reflex de la seva llibertat personal, i un cop superat, pot fer que la fe surti enfortida. Mons. Vives remarcà la necessitat del do de la fe, que, més enllà d’una actitud religiosa, és quelcom necessari per als humans per a viure, ja que ens cal confiar en els altres i, sobretot, en Jesucrist. Citant “El petit príncep”, d’Antoine de Saint-Exupéry, Mons. Vives recordà com “l’essencial és invisible als ulls”; allò essencial que els cristians concretem en Jesucrist, en la fe, en la família i els Església d’Urgell

35


grups presents va tenir lloc l’Eucaristia dominical en presència de la imatge de la Verge Immaculada, seguint la Processó de l’Adéu, un moment molt emotiu per a tots els assistents.

FESTA DE SANT BENET MENNI

Al final de la celebració, els confirmands reberen de mans de l’Arquebisbe un Nou Testament.

autèntics valors. L’Arquebisbe exhortà els joves a tenir personalitat pròpia i a saber “nedar contra corrent” i els animà a que, com Sant Tomàs, poguessin dir en el fons del seu cor: “Senyor meu, i Déu meu!”, mostrant així la seva fe en el Senyor Ressuscitat. En la vigília de la Diada de Sant Jordi, l’Arquebisbe exhortà els fidels a encomanar-se al Patró secundari de Catalunya, pregant pels governants i per tot el país i posant al centre l’amor generós i enamorat entre home i dona. L’Eucaristia fou solemnitzada pel cor parroquial de Linyola. Al final de la celebració, els confirmats reberen un Nou Testament de mans de l’Arquebisbe, que els demanà que en llegissin cada dia un breu fragment, ja que els mantindria en l’amistat del Senyor. De la seva banda, els joves recitaren a l’Arquebisbe i a la comunitat un petit poema d’agraïment. 36

Església d’Urgell

EL GRUP DE FOLKLORE DE LA CASA DE PORTUGAL D’ANDORRA PEREGRINA AL SANTUARI DE FÀTIMA Nou membres del Grup de Folklore de la Casa de Portugal d’Andorra, encapçalats pel seu director, Jose Luis Carvalho, van participar el 23 d’abril al 16è pelegrinatge de grups de folklore portuguès al Santuari de la Mare de

Déu de Fàtima (Portugal), organitzat per la Federació Portuguesa de Folklore. Més de tres mil folkloristes arribats de les diferents regions etnogràfiques del país lusità, a més de Suïssa i del grup andorrà, es van aplegar al Santuari amb els vestits regionals per rebre la Mare de Déu de Fàtima. Després de la desfilada dels estendards i dels membres dels 165

El 24 d’abril, l’Arquebisbe Joan-Enric va presidir la missa d’acció de gràcies en la festa de Sant Benet Menni (1841-1914), fundador de les Gnes. Hospitalàries del Sagrat Cor, a la clínica neuropsiquiàtrica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona, que les religioses regenten. Va ser rebut per la Superiora, Gna. Rosario Martínez, i la comunitat de religioses, així com per l’equip directiu de metges i gerència, i els malalts allí internats. Van concelebrar el Rector de la Parròquia, Mn. Pérez, i els preveres capellans de la institució. A l’homilia glossà la misericòrdia que el Senyor vol que visquem envers

Nou membres de l’agrupació folklòrica portuguesa d’Andorra van participar en el pelegrinatge a Fàtima.


APLEC DE SANT JORDI A CAMARASA Diumenge 23 d’abril, II Diumenge de Pasqua i festa de Sant Jordi, l’Arquebisbe Joan-Enric va presidir l’aplec del Patró secundari de Catalunya a l’ermita que li és dedicada a Camarasa (Noguera). Acompanyaren Mons. Vives el Rector de la Parròquia, Mn. Alfons Velásquez; el diaca permanent que en té cura pastoral, Mn. Antoni Baldomà; i el Secretari general, Mn. David Codina. En arribar a l’ermita, situada en un bell indret en plena muntanya, l’Arquebisbe fou rebut per l’Alcaldessa de Camarasa, Elisabet Lizaso, i per una gran quantitat de fidels i devots de Sant Jordi que any rere any es reuneixen el 23 d’abril per honorar-lo tot compartint una jornada de fraternitat familiar i de festa popular. A l’homilia, l’Arquebisbe subratllà el significat profund dels aplecs, que posen de manifest el Regne de Déu com a moment de comunió compartida entre els homes, especialment envers els qui no tenen res, els pobres, els malalts i els qui pateixen, com es viu en el pa solidari que es beneeix al final de la missa. Jesús, a l’Evangeli, compara

moltes vegades el Regne amb un banquet de noces on tothom hi és convidat i on tothom comparteix. Mons. Vives també animà els fidels a viure els valors que Sant Jordi ens ensenyà amb la seva vida: la defensa de la fe, la lluita contra els “dracs” que la volen afeblir i la perseverança en les dificultats de la vida. L’Arquebisbe recordà –citant Joan Maragall– com la natura formosa ens parla de Déu Creador, que ens estima i ens dóna ulls per poder contemplar la seva obra

i la llibertat per a fer el bé i donar-li glòria amb la nostra vida. Glossant l’Evangeli proclamat el II Diumenge de Pasqua (Jo 20,19-31) sobre l’aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles, on l’apòstol Tomàs mostra els seus dubtes, l’Arquebisbe subratllà com la fe sempre és un do que cal demanar i exhortà els fidels a saber-la viure amb valentia i humilitat, i a transmetre-la a les generacions joves. Serà també així com l’aplec de Sant Jordi tindrà continuïtat i podrà ser venerat a la

seva ermita per molts anys. A les pregàries, Mons. Vives tingué una intenció especial pel Papa Francesc en el dia de la seva onomàstica, i encomanà tots els matrimonis, parelles i famílies perquè perseveressin en l’amor fidel i ens els valors de la Sagrada Família de Natzaret. Així mateix, exhortà els fidels a encomanar-se al Patró secundari de Catalunya, pregant pels governants i per tot el país, per la seva unitat i la seva llibertat. Al final de l’Eucaristia es cantaren els goigs a llaor de Sant Jordi i es beneïren els pans que foren distribuïts entre els fidels i entre les famílies de Camarasa, i es portaren als ancians i malalts de la vila. L’Arquebisbe explicà que el gest de beneir els pans té el seu origen en el compartir envers les famílies més pobres que els cristians sempre volien que participessin del goig de l’Eucaristia i de la festa que havien celebrat. Un dinar popular on hi participà Mons. Vives i la visita al pantà de Camarasa, acompanyat pel Rector i per Dolors Domingo, historiadora filla de la localitat, clogué el dia festiu d’aplec a llaor de Sant Jordi. Església d’Urgell

37


els necessitats, i que el descobrim present a Ell en la persona del germà. I tot recordant el lema de Sant Benet Menni (“Pregar, treballar, patir, sofrir, estimar Déu i callar”), va remarcar les virtuts d’aquest milanès arrelat a Catalunya i Espanya, renovador de l’Orde Hospitalari a Espanya al segle XIX, i fundador de les Gnes. Hospitalàries del Sagrat Cor amb les dues primeres germanes, María Josefa Recio i María Angustias Giménez, per atendre malalts i necessitats, i que ara estan esteses per quatre continents. Posteriorment, l’Arquebisbe va visitar el centre de dia, amb els ancians, i dedicà una bona estona als malalts aguts que estan ingressats, i després va tenir un àpat de germanor amb les Germanes i el personal directiu.

REUNIÓ DE LA COMISSIÓ DIOCESANA DE VIDA CREIXENT El 24 d’abril, presidits pel Viceconsiliari, Mn. Josep Mª Aresté, i la Presidenta, Maria Carme Ribes, es va reunir a la Casa del Bisbat la Comissió diocesana de Vida Creixent per valorar la Trobada diocesana del març a Organyà. També es va informar que el nou temari per al curs 20172018, que prepararà Mn. Joan Bajo, del Bisbat de Tortosa tractarà sobre “la primavera en la tardor de la vida”; i van comentar el text en format llibret amb el títol “Amistatespiritualitat-apostolat”, que servirà per a donar 38

Església d’Urgell

Els membres de la Comissió diocesana de Vida Creixent es van reunir a la Casa del Bisbat.

informació del Moviment i per treballar-lo en els nous possibles grups, explicant la història i la dinàmica de Vida Creixent. Així mateix, s’ha actualitzat el tríptic per a fer-ne ressò a les Parròquies del Bisbat, tant a les que ja compten amb grups de Vida Creixent com a aquelles on encara no n’hi ha. Finalment, es van enllestir els preparatius per a la Trobada interdiocesana a Solsona el dia 9 de maig d’enguany.

VETLLA DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT El vespre del 26 d’abril, l’Arquebisbe d’Urgell va participar a la Vetlla i Eucaristia de Santa Maria de Montserrat, que fou presidida pel Bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés. La prevetlla de Santa Maria de Montserrat comptà enguany amb les músiques del Llibre Vermell de Montserrat, que interpretaren els instrumentistes i els cantaires de les Joventuts Unides de La Sènia, que enguany celebren el 50è

aniversari de la seva fundació. L’origen de l’actual Vetlla de Santa Maria fou l’any 1947, amb motiu de les festes de l’entronització de la Santa Imatge. En aquella ocasió es va reprendre la tradició multisecular de “vetllar Santa Maria”. Van ser molts els pelegrins i devots que, en grup, en família o individualment, van pujar a la Basílica de Montserrat la nit del 26 d’abril per venerar la Santa Imatge abans de ser col·locada definitivament en el seu nou tron, ofrenat per subscripció popular. Els pelegrins i devots eren

rebuts pel P. Adalbert Franquesa, que en aquell moment era el Sagristà Major. L’endemà, dia 27, va tenir lloc la solemne celebració de l’Eucaristia a les places, en la qual el poble català va fer ofrena a la Mare de Déu de Montserrat del seu nou tron. L’organització de les anomenades “festes de l’entronització” va anar a càrrec de la comunitat monàstica i de la Comissió Abat Oliba. Des d’aquell moment, la Vetlla de Santa Maria s’ha celebrat ininterrompudament fins als nostres dies. Posteriorment tingué lloc l’Eucaristia de la Vetlla, presidida per Mons. Cortés i concelebrada pel P. Abat de Montserrat, per l’Arquebisbe Joan-Enric, pels Bisbes de Tortosa i Lleida i pel Bisbe auxiliar de Barcelona, així com per Mons. Manuel Nin, Exarca dels catòlics grecs de ritu bizantí a Atenes, i per una gran quantitat de preveres vinguts de tot Catalunya. Hi va participar una gran quantitat de fidels, entre ells quals els seminaristes catalans, que ompliren la Basílica.

Una multitud de fidels participà a la Vetlla de Santa Maria a la Basílica de Montserrat.


En aquesta celebració, la Litúrgia de la Paraula és sempre més desenvolupada ja que està composta per tres salms i diverses lectures i, en el moment de l’Ofertori, el P. Abat rep l’ofrena de l’oli simbòlic pel manteniment de les llànties que cremen durant tot l’any a la Basílica, i que representen totes les comarques de Catalunya i també els moviments i institucions que les han anat ofrenant des del 1947. Al final de la Vetlla es resà la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del Bisbe Torras i Bages, que també havia estat pregada fa 70 anys. L’Eucaristia de la solemnitat del dia 27 fou presidida per l’Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol.

FESTA DEL SANT CRIST DE PIERA Divendres 28 d’abril, Mons. Joan-Enric Vives va presidir la Festa del Sant Crist de Piera acompanyat pel Rector Degà de la Parròquia de Santa Maria de Piera, Mn. Ramon M. Bosch Vendrell; el Vicari parroquial, Mn. Jordi Tres Bosch; i els diaques col·laboradors de la Parròquia, Mn. Francesc Xavier Escolà i Mn. Pere Pujol. També concelebraren el Delegat episcopal de Càritas diocesana de Sant Feliu de Llobregat, Mn. Antoni Roca, i el Vicari episcopal del Bisbat de Terrassa, Mn. Fidel Catalán, amb molts altres preveres vinculats a la vida de Piera. A l’Eucaristia hi participaren

Mons. Vives va presidir la Festa del Sant Crist de Piera.

una gran quantitat de fidels encapçalats per l’Alcalde de la localitat, Jordi Madrid Roca. L’Arquebisbe participà a l’ofrena dels Falcons de Piera, que celebraven els 20 anys de la seva creació. Posteriorment, a l’homilia, animà els fidels a fixar la seva mirada en Crist Jesús crucificat, que per Pasqua contemplem ressuscitat, però que sempre porta les nafres de la crucifixió per recordar-nos que ha arribat a la victòria després de passar pel sofriment i per la mort. Mons. Vives animà els pierencs a superar una primera mirada superficial de la imatge del Sant Crist, on hi trobem un home desfet pel dolor i no agradable de veure, però que esdevé per la fe el Rei Crucificat, el veritablement home i Déu, que ens ensenya amb la seva mort que la vertadera humanitat és basa en el donar-se, regalar-se per amor a Déu i als germans. Seguint les mateixes paraules de Jesús: “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lc 9,23-26).

L’Arquebisbe Vives recordà com per als romans la creu era el màxim signe de patiment i de càstig i, en canvi, per als cristians, és el màxim signe de la nova Vida que Jesús Ressuscitat ens porta. Una creu que hem d’estimar com a signe de fe i d’humanitat, lliurada i entregada per Amor, que ens fa aspirar a ser millors persones i ens agermana a tots. I posà com a referent de la festa la generositat tant de Déu, que ens dóna el seu Fill estimat, com de Crist, que és generós fins a l’extrem. I nosaltres podem aprendre dels seus sofriments la generositat crucificada envers els germans, envers tots els homes. L’Arquebisbe d’Urgell també féu memòria a les seves paraules de la festa litúrgica de la Mare de Déu de Montserrat, que havia tingut lloc just el dia abans, i com enguany es commemoraven els 70 anys de la construcció del setial de la Mare de Déu de Montserrat, que fou bastit gràcies a la generositat de molts catalans que des-

prés de la guerra civil van posar-se sota la protecció maternal de Santa Maria de Montserrat, Patrona de Catalunya, per demanar i bastir la reconciliació, la pau i la unitat entre els germans que desgraciadament s’havien fet mal i dividit en una guerra fratricida. I també pregà pel viatge que el Papa Francesc havia iniciat aquell mateix dia a Egipte, país d’àmplia majoria musulmana, per tal d’encoratjar els cristians de l’Església Copta, que viuen la persecució a causa de la seva fe en el Senyor Jesús. Al final de l’Eucaristia, l’Alcalde, en nom de tots els pierencs, demanà renovar el Vot de Poble al Sant Crist, que fou renovat amb fe i unció per tots els fidels. A continuació es cantaren els goigs a llaor del Sant Crist de Piera, amb lletra de Mn. Josep Paradeda i música de Mn. Pere Grau: “Rei crucificat vostra mort és vida: quan els pobles ploren Vós els consolau, Vós obriu els braços i la pluja cau i somriu en flors la terra agraïda”.

CONFIRMACIÓ D’ADULTS A ANDORRA LA VELLA Divendres 28 d’abril, l’Arquebisbe Joan-Enric va administrar a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella el sagrament de la Confirmació a 20 adults del Principat d’Andorra, procedents de les Parròquies d’Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria, Canillo i Encamp; molts d’ells a les portes de celebrar el seu matrimoni canònic. ConceEsglésia d’Urgell

39


ENCONTRE A GRANADA D’EQUIPS DE PASTORAL JUVENIL D’ESPANYA

Mons. Vives encoratjà els confirmands a deixar-se portar sempre en la seva vida per l’Esperit Sant.

lebraren amb l’Arquebisbe el Rector i Arxiprest de les Valls d’Andorra, Mn. Ramon Sàrries; Mn. Josep M. Solé; el P. Albano Teixeira, sacerdot portuguès encarregat de l’atenció a la comunitat portuguesa del Principat d’Andorra, i Mn. David Codina. A l’homilia, Mons. Vives va encoratjar els confirmands a perseverar en la fe en Jesús i en el do de l’Esperit Sant que rebien aquell dia en plenitud i que els havia d’enfortir al llarg de la seva vida com a cristians, especialment als qui es preparaven per rebre aviat el sagrament del Matrimoni, i els exhortà a ser testimonis valents de la fe i a viure sense por, ja que la por és el contrari de l’obertura i la confiança que ens porta l’Esperit Sant, que ens dóna força per a superar les contrarietats i dificultats del dia a dia. Mons. Vives els encoratjà a deixar-se portar sempre en la seva vida per l’Esperit 40

Església d’Urgell

Sant, que els acompanyarà i els donarà la força necessària perquè puguin, enmig de les dificultats, ser testimonis joiosos de la resurrecció del Senyor. I d’una forma ben especial encoratjà els promesos a acollir amb generositat el do que significa el futur espòs i esposa, superant un amor egoista narcisista per saber ajudar l’altre amb un amor sacrificat que es dóna i que, un dia, els portarà a acollir amb generositat

els fills que naixeran fruit del seu amor i a saber-los educar en la fe cristiana. Al final de la celebració, l’Arquebisbe lliurà als confirmats una Bíblia que la Parròquia els regalava, exhortant-los a llegir-la i a trobar consol i força en la Paraula de Déu; i, en acabat, tingué lloc un petit refrigeri de germanor a la casa rectoral que fou servit per alumnes de l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell.

Del divendres 28 al diumenge 30 d’abril tingué lloc a Granada un encontre d’equips de pastoral juvenil organitzat pel Departament de pastoral juvenil de la Conferència Episcopal Espanyola, que coordina el Rv. Raúl Tinajero, director del Secretariat. Hi va participar el Delegat de Joventut d’Urgell, Lluís Plana, acompanyat d’una part de l’equip que forma la delegació: César Arranz, Carme Girart, Bernat Montoya i Carolina Bassi. Els més de 600 participants provinents de 62 Diòcesis d’arreu d’Espanya reunits a la trobada van aprofundir sobre l’acompanyament personal i el discerniment vocacional com a eina imprescindible per a aprofundir en la relació amb els joves, per tal d’ajudar-los en les seves dificultats, en el seu projecte de futur i en la seva vocació cristiana. Els fruits de la trobada han de

Una representació de l’equip de la Delegació de Joventut d’Urgell participà a la trobada de Granada.


servir per a il·luminar el camí de treball pastoral a les Diòcesis, així com per a aprofundir en la propera trobada de Delegats diocesans de Joventut i en el proper Sínode de Bisbes sobre els joves que tindrà lloc l’octubre de 2018 a Roma.

TROBADA D’ANIMADORS DE LA LITÚRGIA A LA SEU D’URGELL Dissabte 29 d’abril va tenir lloc a la Casa del Bisbat de La Seu d’Urgell la IX Trobada d’Animadors de la Litúrgia, organitzada per la Delegació de Pastoral Sacramental i Litúrgia del Bisbat d’Urgell, i que fou presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric. Una quarantena de participants es van congregar per aprofundir en la Litúrgia de les Hores i en el seu valor en l’Església, com la pregària oficial que l’Església ens ofereix, una pregària no exclusivament reservada als monjos o preveres sinó que és per a tot el Poble de Déu. El Delegat diocesà de Litúrgia, Mn. Xavier Parés, va presentar la Litúrgia de les Hores com a pregària oficial de l’Església i presentà la conferència que oferiria a continuació l’Arquebisbe Joan-Enric, que parlà sobre “Les qüestions més essencials de la Litúrgia de les Hores”. Mons. Vives començà la seva exposició amb un recorregut històric sobre com l’any 1976 es presentava la Litúrgia de les Hores en llengua catalana, segons la reforma conciliar

Una quarantena de persones participà a la IX Trobada d’Animadors de la Litúrgia.

del Concili Vaticà II, per acabar amb la darrera edició (la quarta) que va ser presentada a final de l’any passat. A partir de la “Sacrosantum Concilium” (SC), la Constitució conciliar sobre la Sagrada Litúrgia, es posa de manifest com la Litúrgia de les Hores pertany i és la pregària de tot el Poble de Déu, com recorda el Catecisme de l’Església Catòlica en els núm. 1174-1178. L’Arquebisbe posà de manifest la importància de pregar amb els salms, tal i com es fa en la Litúrgia de les Hores, ja que és el llibre de la Bíblia més estimat i citat en el Nou Testament, i el mateix Jesucrist pregava amb els salms, i recordà la invitació del Catecisme i de la SC a “adquirir una formació bíblica i litúrgica més rica, sobretot principalment sobre els salms”. Finalment, presentà als participants la distribució actual de la Litúrgia de les Hores (Laudes i Vespres, Ofici de Lectura, Hora d’entre dia i Completes),

i el significat d’aquesta distribució, ja que tot el dia resta santificat mitjançant la pregària de la Litúrgia de les Hores. Aquesta fou la primera de les dues Trobades de formació que tindran lloc a la Diòcesi per a aprofundir en aquest tema. La propera és prevista al Santuari del Sant Crist de Balaguer el dissabte 6 de maig.

XXX TROBADA DIOCESANA D’ESCOLANS D’URGELL El dissabte 29 d’abril, el Santuari del Sant Crist

de Balaguer acollí la XXX Trobada diocesana d’escolans, a la qual participà una cinquantena llarga de nois i noies provinents del Principat d’Andorra i de les Parròquies de Balaguer, Albesa i La Portella. Com en l’any anterior, s’hi afegí un bon grup de joves de les Parròquies del Principat d’Andorra que pròximament rebran el sagrament de la Confirmació. Després de la presentació, els participants es van dividir en grups per prendre part en les diferents activitats, en les quals van poder refle-

La XXX Trobada diocesana d’escolans aplegà una cinquantena d’infants al Santuari del Sant Crist de Balaguer. Església d’Urgell

41


xionar sobre el sagrament del Baptisme i sobre els misteris de la Llum del Sant Rosari, i, després de compartir el dinar a l’hostatgeria del Santuari, tingué lloc la pregària final amb el testimoni vocacional dels seminaristes. La trobada la dirigí Mn. Alfons Velásquez, Subdelegat de Pastoral Vocacional de la Diòcesi, amb la collaboració dels cinc seminaristes d’Urgell i l’acompanyament d’alguns dels sacerdots d’on provenien els nois i noies participants.

CONFIRMACIONS A BELLVÍS Dissabte 29 d’abril, l’Arquebisbe Joan-Enric va administrar el sagrament de la Confirmació a nou joves de la Parròquia de la Mare de Déu Assumpta

42

Església d’Urgell

Mons. Vives encoratjà els confirmands i tots els fidels a no abandonar la fe malgrat les dificultats o les contrarietats de la vida.

de Bellvís. Acompanyaven l’Arquebisbe el Secretari del Bisbat, Mn. David Codi-

na, i el Rector de la Parròquia, Mn. Josep M. Aresté, que enguany celebra els 50

anys de ministeri presbiteral i a qui Mons. Vives volgué agrair públicament el


seu treball generós envers les Parròquies d’Urgell i, abans, com a missioner a l’Àfrica. A l’homilia, Mons. Vives glossà les lectures del III Diumenge de Pasqua, especialment el capítol 24 de l’Evangeli segons Sant Lluc, que narra l’aparició de Jesucrist Ressuscitat als deixebles d’Emaús. Exhortà els confirmands que no fessin com aquells deixebles, que tornaven tristos i desesperançats perquè “esperaven que Ell seria el qui hauria alliberat Israel” però “de tot això ja fa tres dies”. Mons. Vives encoratjà els fidels a no abandonar la fe malgrat les dificultats o les contrarietats de la vida (problemes, malalties, injustícies, febleses, corrupció...), ans al contrari: cal perseverar sempre en la fe i pregar com van fer aquells deixebles envers Jesús: “quedeu-vos amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. L’Arquebisbe invità els fidels a dir-li amb fe al Senyor Jesús: “quedeu-vos amb nosaltres”, en les nostres vides, en els nostres pobles, enmig dels nostres problemes i dificultats, perquè puguem proclamar, com ho feren aquells deixebles, que “realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó”. Per poder-ho fer, convidà els joves a buscar Jesús en la Paraula de Déu, perquè “els cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures”; en l’Eucaristia del diumenge,

el camí de la fe i de la nostra vida, però el Senyor ens ve a refer l’esperança. Jesús Ressuscitat és qui ens ha d’impulsar enmig de les dificultats de la nostra vida i el trobarem, com van fer-ho els deixebles d’Emaús, en partir el pa de l’Eucaristia, en llegir les Escriptures de la Paraula de Déu, en reunir-nos amb la comunitat i en servir amb hospitalitat i amor els germans. Demanem-li el mateix que aquells deixebles li demanaren: “quedeu-vos amb nosaltres”, perquè ens acompanyi en el camí de la nostra vida. Finalment, Mons. Vives, com a President de la Comissió episcopal de Seminaris i Universitats de la Conferència Episcopal Espanyola, volgué MONS. VIVES PRESIDEIX recordar i introduir ja els L’EUCARISTIA DOMINICAL fidels a la Jornada MunA LA 2 dial de Pregària per les Vocacions i a la Jornada L’Arquebisbe d’Urgell va de les Vocacions Natives, presidir el diumenge dia 30 que se celebren de forma d’abril l’Eucaristia que setconjunta el IV Diumenge manalment retransmet per de Pasqua, o diumenge del La 2 Televisió Espanyola a Bon Pastor, enguany sota Catalunya des del Convent el lema “Impulsats per l’Esde les RR. Dominiques de perit. Aquí estic, envia’m!”. Sant Cugat. Estava acomL’Arquebisbe de manà que preguem perquè l’Esperit Sant susciti en l’Església vo cacions a la vida laïcal compromesa, al matrimoni, a la vida consagrada, i, especialment, al ministeri ordenat dels preveres i diaMons. Vives presidí l’Eucaristia del III Diumenge de Pasqua que retransmeté Televisió Espanyola a Catalunya. ques. perquè “el reconegueren en partir el pa”; i en els germans, especialment en els pobres i els qui sofreixen. A l’oració universal, l’Arquebisbe volgué pregar pels fruits espirituals del viatge del Papa Francesc a Egipte aquell cap de setmana i pels cristians perseguits; i pel poble de Bellvís, que durant la passada Setmana Santa havia viscut el dol per l’assassinat d’una mare. Al final de l’Eucaristia, la Parròquia regalà als joves confirmands un petit recordatori i l’Arquebisbe els donà un Nou Testament, tot invitant-los que en llegissin cada dia un breu fragment.

panyat per Mn. Carles Cahuana, Secretari general del Bisbat de Terrassa, que setmanalment la presideix, i per Mn. David Codina. Acompanyà els cants la coral de l’Ametlla del Vallès. A l’homilia, l’Arquebisbe glossà l’Evangeli proclamat (Lc 24,13-35), especialment el passatge de l’aparició del Crist Ressuscitat als deixebles d’Emaús, i va encoratjar els fidels a perseverar en la fe i a no fer com aquells deixebles que “conversaven entre ells comentant aquests incidents” sobre la mort de Jesús i que tornaven a casa seva desesperançats i desanimats. Mons. Vives animà a perseverar en el do de la fe ja que Crist fa camí amb nosaltres, al nostre costat, igual que va fer camí al costat d’aquells deixebles, i féu notar com l’Evangeli ens diu que un d’aquells dos deixebles es deia Cleofàs però l’altre no té nom, potser per indicar que podríem ser cada un de nosaltres. Podríem cansar-nos i desanimar-nos en

Església d’Urgell

43


Mn. Manuel Pal

FOTOGRAFIA: Idil·li Tàpia.

Pedra daurada, volumètrica joia d’absis i torres. Jerusalem baixada, oh llum, de l’alta glòria.

Profile for Bisbat d'Urgell

Església d'Urgell 457  

Abril 2017

Església d'Urgell 457  

Abril 2017

Advertisement