__MAIN_TEXT__

Page 1

Església

d Urgell

# 451 - SETEMBRE 2016

Nova imatge i nou cambril per a la Mare de Déu de Meritxell


Església d Urgell Índex 6

EXHORTACIÓ APOSTÒLICA “AMORIS LAETITIA” (IV): L’AMOR EN EL MATRIMONI Mn. Ignasi Navarri

EL PROCÉS DE PAU A COLÒMBIA

4

CANONITZACIÓ DE LA MARE TERESA DE CALCUTA

5 6 12 14

HOMILIA DE LA GNA. VICTÒRIA MOLINS A LA FIRA DEL LLIBRE D’ORGANYÀ

17

ANDORRA SE SUMA A LES CELEBRACIONS DE L’ANY LLULL

23 26

Mn. Luis Eduardo Salinas

NOVA IMATGE I NOU CAMBRIL PER A LA MARE DE DÉU DE MERITXELL EXPOSICIÓ “BÍBLIES DEL MÓN” AL SANTUARI DE MERITXELL

14

RESTAURACIÓ DEL BEATUS DE LA SEU D’URGELL L’AMOR ÉS INQUIETUD Dr. Francesc Torralba

29

JORNADES DE TEOLOGIA DEL BISBAT D’URGELL

30

L’ART CRISTIÀ, LLEGIT DES DE LA FE, ENS PARLA

31

Mn. Jaume Mayoral

26

LA IMPORTÀNCIA DELS VALORS Mercè Codina

QUARANTA SÓN QUARANTA Mn. Ramon de Canillo

LA MÍSTICA DE L’AMOR EN PARELLA Mn. Enric Prat

DIETARI

35 37 38 40

31 Edita: Bisbat d’Urgell

Redacció, administració i subscripcions:

Directora: M.C. Orduña

Casa del Bisbat. Pati Palau 1 25700 La Seu d’Urgell Tel. 973 350054 Fax 973 352230 publicacions2@bisbaturgell.org

Sup. B.O.B.U. Dipòsit Legal: L-41-1958


A la llum de l’Evangeli Nova imatge i nou cambril per a la Mare de Déu de Meritxell

E

Impressió: Impremta Barnola, Guissona Amb la col·laboració de:

l 8 de setembre, festa de la Mare de Déu de Meritxell i Diada Nacional d’Andorra, a la Basílica-Santuari enclavada al cor d’Andorra i en el terme parroquial de Canillo, vam celebrar amb molta joia i devoció la benedicció d’una nova imatge de la Mare de Déu i d’un nou cambril per a aixoplugar-la i mostrar-la a l’amor i veneració dels seus fills andorrans i de tots els pelegrins devots. Fou l’Arquebisbe Paul Richard Gallagher, Secretari de la Santa Seu per a les relacions amb els Estats, qui va presidir la celebració, que commemorava també els 40 anys del nou edifici del Santuari. Després del dissortat incendi de 1972, l’arquitecte Ricard Bofill el va construir de forma simbòlica i innovadora a petició del Consell General i de les Autoritats del Principat, i el dedicà el meu predecessor, l’Arquebisbe i Copríncep Mons. Joan Martí Alanis, en presència de l’esposa del Copríncep francès, Mme. Giscard d’Estaing, i de les Autoritats i d’una gran multitud d’andorrans devots. El Santuari renaixia de les cendres i sabia renovar-se creativament envers el futur. Maria va triar aquest lloc del nostre Pirineu per estar-s’hi, quan la imatge fou descoberta sota la gavernera florida en ple gener, i sempre hi retornava quan la volien allunyar. Triava fer estada entre nosaltres. Enguany, per commemorar-ho, els andorrans li acabem d’oferir un significatiu i lluminós cambril (donat que “Meritxell” ve de llum potent del migdia), obra de l’arquitecte andorrà Antoni Pol i Solé, que acull la imatge de la Patrona dels andorrans, reproducció exacta amb tècniques 3D de la bella talla romànica del segle XII. Ella és la Sedes sapientiae, Reina i Mare del Crist, coronada i amb esclops de pagesa, que ens mira amb ulls grans i bondadosos, ulls molt penetrants, i que ens ofereix la seva mà dreta,

desproporcionadament gran, perquè vol estar sempre ben allargada envers tots els seus fills i filles. I ens dóna el seu Fill, rei infant, sense corona i descalç, que branda l’Evangeli com a tresor i ens ofereix també la seva mà dreta protectora. Agafem-nos a Maria i el seu Fill, i trobarem forces i vida! En l’Any jubilar de la Misericòrdia, s’escau demanar-li a la “Reina i Mare de Misericòrdia” que la llum ferma i penetrant del sol del migdia, que és el Crist, i que la Mare del Cel reflecteix, ens il·lumini el camí del perdó, del servei i de la reconciliació. Que la Mare ens sigui també porta vers la fe enrobustida i la caritat ardent. A Meritxell hem d’aprendre de nou a ser humils i acollidors, a cercar la unió, a ser nets de cor i amadors de la justícia, i a donar-nos a tots els qui ens necessiten, especialment els més necessitats. Maria ens anima a “ser misericordiosos com el Pare” (Lc 6,36). Necessitem abraçar-nos de nou com a germans, perdonar-nos i superar les divergències i rancúnies, per aprendre a bastir el futur amb unitat i fortalesa. El Poble Andorrà, sota la protecció de la Mare de Déu de Meritxell, anirà endavant i trobarem la manera de superar les dificultats i de fer gran i just el nostre estimat país. La presència de l’Arquebisbe Paul Richard Gallagher per beneir la reproducció fidedigna de la sagrada imatge de la Mare de Déu romànica, i per beneir el cambril que Andorra dedica a la Reina del Cel va ser ocasió oportuna per, a través d’ell, fer arribar al Papa Francesc els nostres sentiments de comunió filial i de compromís obedient al seu programa de fidelitat a l’Evangeli de l’alegria.

Església d’Urgell

3


SENTIRE CUM ECCLESIA

Exhortació Apostòlica “Amoris Laetitia” (IV): L’amor en el matrimoni

A

quest quart capítol, corres- Sant Tomàs d’Aquino: “pertany més ponent als números 89 a a la caritat voler estimar que voler 164 de l’Exhortació Apostò- ser estimat”. lica “Amoris Laetitia”, és un capítol Sense violència interior: la indignacentral. El Papa fa una exegesi molt ció, afirma el Papa, és sana quan ens profunda, rica i completa a partir de porta a reaccionar davant d’una greu “l’himne de la caritat” de Sant Pau injustícia, però és perjudicial quan (1 Cor 13, 4-7): l’amor és l’essència tendeix a impregnar totes les nostres i la raó de ser del matrimoni i de la actituds davant els altres. família. També cita Sant Ignasi quan afirma: “l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules”. Les exigències d’aquest amor són: La paciència: un exercici de misericòrdia. Benvolença: una bondat que és un complement de la paciència, perquè la paciència no és una actitud passiva, sinó creativa i dinàmica davant els altres. Guareix l’enveja: mentre que L’amor és l’essència i la raó de ser del matrimoni i de la família. l’amor ens porta a sortir de nosaltres mateixos, l’enveja ens porta a Perdó: el perdó es fonamenta en centrar-nos en nosaltres mateixos. una actitud positiva que intenta comSense fer ostentació ni vantar-se: prendre la debilitat aliena i tracta de l’amor autèntic ens porta a una sen- buscar excuses a l’altra persona. Si tida valoració de cada ésser humà, no som capaços de perdonar de cor, reconeixent el seu dret a la felicitat. la vida en família deixarà de ser un Què ben dit ho diu el Papa!: “qui es- lloc de comprensió, acompanyament tima, no solament evita parlar massa i estímul, i serà un espai de tensió de si mateix, sinó que, a més, perquè permanent o de mutu càstig. està centrat en els altres, sap situar-se S’alegra amb els altres: l’amor auen el seu lloc, sense pretendre ser el tèntic s’alegra amb la veritat, s’alegra centre”. amb el bé de l’altre, quan es reconeix Amabilitat: el Papa cita Sant Tomàs: la seva dignitat, quan es valoren les “tot ésser humà està obligat a ser afa- seves capacitats i les seves bones ble amb els qui l’envolten”. Ser amable obres. no és un estil que un cristià pot triar I la llista es completa amb quatre exo rebutjar. L’amor, com més íntim i pressions que parlen d’una totalitat. profund és, més exigeix el respecte Tot ho excusa: l’amor conviu amb la de la llibertat i la capacitat d’esperar imperfecció, la disculpa i sap guardar que l’altre obri la porta del seu cor. silenci davant els límits de l’ésser esDespreniment: el Papa torna a citar timat. No oblida que aquests defectes 4

Església d’Urgell

són només una part, no són la totalitat de l’ésser de l’altre. Tot ho creu: l’autèntic amor confia, deixa espai a la llibertat, renuncia a controlar-ho tot, a posseir, a dominar. I així fa possible la sinceritat, la transparència i l’autenticitat. Tot ho espera: perquè confia en l’altre, espera que sigui possible un canvi en l’altre, que germinin i madurin totes les seves potencialitats. I aquesta espera va més enllà de la vida en aquest món, inclou una vida més enllà de la mort. Tot ho suporta: no només resignadament. Seria poc. En un segon apartat, el Papa projecta les exigències d’ aquest amor a la caritat conjugal. És l’amor que uneix i santifica els esposos. Un amor enriquit i il·luminat per la gràcia del Sagrament del Matrimoni. I, una vegada més, el Papa torna al sa realisme quan afirma que, si bé és veritat que el matrimoni és la imatge de l’amor de Déu per nosaltres i el signe visible de l’amor amb què Crist estima la seva Església, “no podem carregar sobre dues persones limitades el gran pes d’haver de reproduir de manera perfecta aquesta unió entre Crist i la seva Església”. El matrimoni implica “un procés dinàmic que avança gradualment amb la progressiva integració dels dons de Déu”. (“Familiaris Consortio”, 13). Tampoc no podem deixar de reconèixer que en la mateixa naturalesa de l’amor conjugal ja hi ha aquesta obertura a allò que és definitiu. (“Amoris Laetitia”, 123). Un amor per sempre, una exclusivitat indissoluble, construir junts tota l’existència. Es comparteix tot, àdhuc la sexualitat, sempre amb el respecte recíproc.


Però cal mirar de cercar i conrear sempre l’alegria i la bellesa d’aquest amor que va més enllà dels atractius físics i psicològics i del mateix plaer. Un amor en total transformació, i més ara en els nostres temps que, en allargar-se l’esperança de vida, per força els sentiments, l’atracció física i el plaer dels inicis ha de donar pas a un nou començament, a un sentiment nou d’intimitat, complicitat i estabilitat compatible amb l’afebliment del mateix atractiu inicial, que només serà possible amb l’ajuda de la gràcia. Una alegria que s’enforteix amb la pena i el dolor. Una conversió de dos camins en un d’únic, passi el que passi i malgrat qualsevol desafiament. Un amor que creix permanentment, fonamentalment amb el diàleg, que s’ha d’anar enriquint interiorment amb la lectura, la reflexió personal, la pregària i l’obertura a la societat. Un amor apassionat. Ja el Concili Vaticà II ensenyava que aquest amor conjugal “abasta el bé de tota la persona, i per tant pot enriquir amb una dignitat peculiar les expressions del cos i de l’esperit i ennoblir-les com a signes especials de l’amistat conjugal”. L’ésser humà és un vivent d’aquesta terra i tot el que fa i busca està carregat de passions. I això porta a parlar de la vida sexual del matrimoni, sense caure en la manipulació i la violència. Un regal meravellós de Déu que embelleix el trobament dels cònjuges, sempre i quan “no es converteixi en una ocasió i instrument d’afirmació del propi jo i de satisfacció egoista dels propis desitjos i instints” (EV 55). Un equilibri no sempre fàcil entre donar i rebre amor També el Papa té una paraula sobre la virginitat, que és una manera d’estimar, ni superior ni inferior a l’amor matrimonial. Té el valor simbòlic de l’amor que no necessita posseir l’altre, i reflecteix així la llibertat del Regne de Déu. Mn. Ignasi Navarri, Vicari general d’Urgell

ASPECTES DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA l procés de pau a Colòmbia ha creat grans expectatives al poble colombià. Però també molt d’escepticisme. És un problema molt complex que viu Colòmbia des de fa molts anys. Hi ha molts interessos econòmics i polítics en joc, i, al mateix temps, és un conflicte social de greus magnituds. El comú denominador ha estat un conflicte armat enquistat en el temps. Moltes víctimes directes i indirectes. Moltes morts i molta desolació i sofriment. Desaparicions forçades, segrestos, terrorisme, etc. I, sobretot, molta injustícia davant el sofert poble que ha hagut de suportar tanta agressió en la seva pell. El poble, el veritable protagonista en una societat democràtica, ha d’opinar. I la impressió més espontània és la de la impunitat dels terroristes, la qual cosa és considerada com una flagrant injustícia cap a les víctimes. La Doctrina Social de l’Església afirma que no pot haver pau veritable sense justícia. Davant la magnitud del conflicte, i la seva profunda complexitat, el govern nacional ha proposat un plebiscit perquè el mateix poble decideixi. El “Plebiscit sobre els Acords de Pau de Colòmbia de 2016” L PROCÉS DE PAU A és el mecanisme de consulta establert OLÒMBIA per a l’aprovació dels acords entre el Govern de Colòmbia i la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). La votació s’ha convocat per al diumenge 2 octubre . L’objectiu d’aquest referèndum és que la ciutadania expressi la seva aprovació o rebuig als acords que es van signar entre el Govern i les FARC a l’Havana. Perquè l’acord sigui vàlid, la participació ha de ser almenys del 13% del cens electoral (4.396.626 vots), i a més el “Sí” ha de superar en nombre de vots al “No”. Les negociacions per a l’acord de pau entre el Govern colombià i les FARC es van iniciar el 26 d’agost de 2012 a l’Havana i van concloure el passat 25 d’agost. El 18 de juliol d’enguany, la Cort Constitucional va aprovar el plebiscit perquè els colombians validin l’acord de pau, el contingut del qual abasta des de la reforma rural, la participació política, el cessament bilateral del foc i les hostilitats, i la solució al problema de les drogues il·lícites, fins a la qüestió de les víctimes i els mecanismes d’implementació i verificació dels punts acordats. La papereta de votació constarà d’una pregunta perquè els votants puguin aprovar o rebutjar l’acord signat: “Dóna suport a l’acord final per a l’acabament del conflicte i construcció d’una pau estable i duradora?” El president Juan Manuel Santos, impulsor del diàleg amb les FARC, va anunciar el suport al plebiscit. Els partits polítics que es van pronunciar a favor són el Partit Social d’Unitat Nacional, actualment en el Govern, i el Partit Canvi Radical. El Moviment Polític MIRA es va inscriure al Comitè Promotor donant suport al “Sí” al plebiscit sobre l’acord de pau. També el moviment de Gustavo Petro es va inscriure al comitè pel “Sí”. El senador i ex president Álvaro Uribe va manifestar el seu suport al “No”. També el partit polític Centre Democràtic es va pronunciar en contra de l’acord final. Mn. Luis Eduardo Salinas Muñoz

E

E

C

Església d’Urgell

5


Nova imatge i nou cambril per a la Mare Mons. Paul Richard Gallagher, Arquebisbe Secretari de la Santa Eucaristia en la Diada Nacional d’Andorra 6

Església d’Urgell


de Déu de Meritxell

a Seu per a les Relacions amb els Estats, presidí la solemne Església d’Urgell

7


E

l 8 de setembre és sempre d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, donar-nos a tots aquells que ens un dia de joia per a Andor- va presidir l’Eucaristia en una oca- necessiten, especialment els més ra. És el dia en què milers sió tan assenyalada. desvalguts. Maria ens anima a ser de persones pelegrinen al SantuLa solemne Eucaristia, conce- misericordiosos com el Pare celesari Basílica de la Mare de Déu de lebrada per tots els sacerdots de tial és misericordiós. Necessitem Meritxell per venerar la Patrona l’Arxiprestat de les Valls i solem- i volem abraçar-nos de nou com a del Principat i participar de la cele- nitzada pel Cor del Petits Cantors germans, superar les divergències bració eucarística i de la posterior d’Andorra, va començar amb unes que puguin sorgir entre nosaltres i jornada festiva en aprendre a consun clima de sintruir el futur units. cera fraternitat. El poble andorrà, És sempre un dia sota la protecció memorable, però de Nostra Senyoenguany, en l’Any ra de Meritxell, Jubilar de la Miseguirà avançant i sericòrdia, ho ha trobarem la maneestat d’una manera de fer gran i just ra especialment el nostre estimat intensa per diverpaís”, va dir Mons. ses raons: per la Vives en la seva commemoració salutació davant la del 40è aniversamultitud de fidels ri del Santuari, i els representants construït després de les principals que un incendi institucions del destruís el 1972 Principat. l’ermita erigida Mons. Gallagher en el mateix lloc va respondre a on la tradició afirla benvinguda ma que la imatge de l’Arquebisbe de la Verge de amb unes breus Meritxell va ser paraules en les trobada enmig quals destacà de la neu per un especialment les pastor; per la bearrels cristianes nedicció d’una d’Andorra i els nova reproducció “vincles centenade la imatge de la ris” que uneixen el Mare de Déu, rèpaís amb l’Església plica perfecta de catòlica. Vincles la talla romànica que “representen original; i d’un un motiu de sanou cambril, que tisfacció per al A la seva arribada al Santuari Basílica de Meritxell, Mons. Gallaher i Mons. Vives van ser rebuts pel Cap del farà que la imatge Govern d’Andorra i pel Síndic General. Principat, són part sigui encara més de la identitat anaccessible i propera als fidels que paraules de Mons. Vives agraint a dorrana, i estan sempre cridats a al llarg de l’any visiten el Santuari Mons. Gallagher la seva presència reforçar-se mitjançant les fórmules per oferir-li les seves pregàries; i i evocant la primera celebració jurídiques adients en un Estat de també per la presència extraordi- eucarística al Santuari quaranta dret i democràtic”. Així mateix, va nària de Mons. Paul Richard Ga- anys enrere, presidida aleshores tenir unes paraules d’elogi per al llagher, Arquebisbe Secretari de pel Bisbe d’Urgell Joan Martí Alanis. sistema educatiu andorrà: “el lloable la Santa Seu per a les Relacions “A Meritxell aprenem a ser humils i treball i la presència de l’Església en amb els Estats, que, convidat per hospitalaris, a cercar la unitat entre el camp educatiu són motiu d’acció l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep els andorrans, a ser nets de cor i a de gràcies. Una educació sòlida, que 8

Església d’Urgell


Mons. Gallagher beneí la nova imatge i el nou cambril de la Mare de Déu en el transcurs de la celebració eucarística, que va ser solemnitzada pel Cor dels Petits Cantors d’Andorra. A l’esquerra, en acabar l’Eucaristia, la jornada festiva continuà amb una ballada de sardanes al Claustre del Santuari.

formi en el respecte i la tolerància, és garantia d’un futur en pau”. I, fent-se ressò de la preocupació del Sant Pare pels refugiats i immigrants que cerquen a Europa una oportunitat per refer les seves vides, va finalitzar amb una crida “perquè els andorrans acullin i ofereixin als seus germans immigrants la possibilitat de construir un futur en pau, un demà millor”. La celebració continuà amb la benedicció de la nova imatge de la Mare de Déu de Meritxell i el nou cambril

que l’acollirà des d’ara, i amb la Litúrgia de la Paraula. Després de la proclamació de l’Evangeli, a l’homilia, Mons. Gallagher es va referir a l’Amor de Déu, “a la seva eterna i infinita misericòrdia. Un Amor que no és abstracte ni teòric, sinó que es concreta al llarg de la història fins al punt que es pot experimentar”. Però la història d’amor de Déu vers els homes, continuà Mons. Gallagher, “no s’acaba amb la mort i resurrecció de Crist. Déu segueix present entre nosaltres. Déu segueix actuant

en la nostra història. Déu continua fent-se proper”. I hi afegí: “la història d’Andorra s’insereix en aquesta “història de salvació” que començà amb la Creació, que assoleix la seva plenitud amb Crist, i que continua avui i aquí”. I el signe inequívoc d’aquesta presència i proximitat de Déu és, en el cas d’Andorra, Nostra Senyora de Meritxell, afirmà. “Però reconèixer la proximitat de Déu i celebrar la festivitat de la Mare de Déu de Meritxell ens obliga a escoltar la paraula de Maria: “Feu Església d’Urgell

9


Una imatge romànica realitzada amb tècniques digitals

L

a nova imatge de la Mare de Déu de Meritxell és una reproducció fidel, realitzada en fusta de til·ler, de la talla romànica original (datada al segle XII), perduda a rel de l’incendi que va destruir l’ermita el 1972. La fidelitat extrema, tant en les mides i proporcions com en la policromia, d’aquesta nova imatge es deu a les tècniques digitals amb què ha estat realitzada per una empresa especialitzada d’Olot a partir de la documentació fotogràfica que s’ha conservat de l’original. Un cop tallada, un grup d’experts en restauració ha fet un minuciós treball per reproduir exactament els colors originals, també d’acord amb les fotografies conservades. La imatge representa Maria asseguda com a Sedes Sapientae, tocada amb una corona amb l’ull diví i calçada amb esclops de pagesa, i amb el Nen Jesús assegut a la falda, descalç i sense corona, que du a la mà esquerra el llibre dels Evangelis mentre allarga la mà dreta vers els pelegrins. Per venerar i alhora fer més propera als fidels aquesta nova imatge s’ha construït un nou cambril segons el disseny de l’arquitecte andorrà Antoni Pol. Incorpora la idea i funció del cambril de l’antiga ermita però amb unes proporcions adequades per al nou espai on ha d’anar, i amb un predomini de les formes cilíndriques, en harmonia amb el nou Sagrari del Santuari (obra del mateix arquitecte) instal·lat en un angle del presbiteri, el qual va ser beneït el desembre passat coincidint amb el començament de l’Any de la Misericòrdia. La part frontal de la peanya està decorada amb el dibuix d’una branca de gavernera, evocant el relat que la tradició oral ha mantingut fins al present que la imatge original va ser trobada el dia de Reis, al lloc on temps després es construiria l’ermita, aixoplugada sota una gavernera florida enmig de la neu. Tant la nova imatge com el nou cambril han estat el regal més adient possible per celebrar el 40è aniversari del temple. Degut a l’incendi que va destruir l’ermita de Meritxell el 9 de setembre de 1972, les

10

Església d’Urgell

autoritats andorranes van decidir la seva reconstrucció i alhora la construcció d’un nou santuari per acollir la Patrona del Principat. El nou temple es va encarregar a l’estudi de l’arquitecte Ricard Bofill, i va ser inaugurat i beneït pel Bisbe i Copríncep Joan Martí Alanis el 8 de setembre de 1976, en una celebració a la qual va assistir l’esposa de l’aleshores Copríncep francès, Mme. Giscard d’Estaing, qui va fer ofrena d’un bell calze a la Mare de Déu. El 13 de maig de 2014, el Papa Francesc va atorgar al Santuari el títol de Basílica Menor.


tot el que Ell us digui” (Jn 2,5). Des que sabem que Déu està amb nosaltres la nostra vida no pot continuar essent igual. No podem viure com si Déu no existís”. Com Maria, “hem d’estar atents a la Paraula de Déu, i fer de la Paraula, de l’oració i de la celebració de l’Eucaristia el centre de tota la nostra vida. Com Maria hem d’estar atents a les necessitats del món, per compartir-les i transformar-les. Volem prestar la nostra veu a tants germans que pateixen, a tants germans que anhelen justícia i solidaritat, a tants germans que es-

Després de l’Eucaristia, Mons. Gallagher, Mons. Vives, el Cap del Govern i el Síndic van visitar la col·lecció de Bíblies exposades en una sala contigua al temple, guiats per col·leccionista Pere Roquet (segon per la dreta), que l’ha cedit al Santuari.

peren la pau i un món més fraterns”, va concloure Mons. Gallagher. Al final de la celebració eucarística, Mons. Gallagher i Mons. Vives van venerar la nova imatge de la Mare de Déu de Meritxell i tot seguit van saludar personalment les autoritats i representants de les institucions polítiques, jurídiques i socials d’Andorra. A continuació, tots plegats es van atansar a la sala del Santuari que acull l’exposició de més d’un miler de Bíblies escrites en diversos idiomes, les quals han estat cedides pel col·leccionista bibliòfil

Primer Conseller de la Nunciatura Apostòlica per a Espanya i Andorra, Mons. Santiago de Wit. Durant la tarda va mantenir una sessió de treball amb el titular del Ministeri d’Afers Exteriors del Govern d’Andorra, acompanyat d’un grup de tècnics del seu gabinet, en la quan van tractar de diferents qüestions relacionades amb la situació actual del Principat i de la Unió Europea, a més de qüestions específiques de les relacions bilaterals entre Andorra i el Vaticà. Mons. Gallagher també va expressar al Ministre la preocupació del Papa

Pere Roquet [veure pàgines 12 i 13 en aquest mateix número], qui va fer de guia per explicar-los algunes de les curiositats i peculiaritats de la col·lecció. Mons. Paul Richard Gallagher va arribar al Principat la vetlla de la Diada de Meritxell acompanyat pel

Francesc per l’anomenada “crisi dels refugiats” i pel futur d’Europa. Posteriorment, es va entrevistar amb el Cap del Govern d’Andorra i amb el Síndic General, qui el va acompanyar en una visita a la Casa de la Vall i li va explicar les principals fites de la història del Principat. Església d’Urgell

11


Totes les llengües del món, una única Paraula

E

l Santuari Basílica de la Mare de Déu de Meritxell acull de manera permanent l’exposició “Bíblies del món”, una col·lecció de 1.223 volums de la Bíblia editats en diferents idiomes (fins a mil cent)

d’arreu, en alguns dels quals és dona la peculiaritat que és l’únic document escrit que existeix. L’exposició va ser inaugurada i beneïda el 4 de setembre per l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep, en un acte al qual va as-

Mons. Vives beneí la col·lecció de Bíblies que s’exposa de manera permanent al Santuari de Meritxell; a l’acte hi van ser presents la Ministra de Cultura del Govern d’Andorra (esquerra) i el matrimoni Roquet-Portella (dreta) que ha fet donació de la col·lecció a l’Arxiprestat d’Andorra. A sota, aspecte d’una de les sales que acull l’exposició. A la pàgina següent, detall d’alguns dels exemplars de la col·lecció.

12

Església d’Urgell

sistir la Ministra de Cultura, Joventut i Esports del Govern d’Andorra, Olga Gelabert; la Subsíndica General, Mònica Bonell; el President del Consell General de la Justícia, Enric Casadevall; el Cònsol Major de Canillo, Josep Mandicó; Meritxell Palmitjavila, Consellera General per Canillo, i el President de les Comunitats Evangèliques a Espanya i exdirector de la Societat Bíblica espanyola, Daniel Rodríguez; a més del matrimoni Roquet-Portella, que ha fet donació de la col·lecció a l’Arxiprestat de les Valls per a la seva expressa exposició al Santuari, per a la qual cosa s’ha condicionat una àmplia sala contigua al Claustre dels Miralls. A l’acte inaugural, Pere Roquet va explicar com ha anat completant la col·lecció al llarg de vint anys, fins a esdevenir única al món, tot i que encara vol continuar ampliant-la per arribar a comptar amb almenys un exemplar en cadascuna de les llengües conegudes al món. La va començar després de jubilar-se, el 1995, a ran d’un viatge a Turkana, al nord de Kènia, per visitar una ONG amb la qual col·labora. Durant la visita va arribar a les seves mans un exemplar del Nou Testament escrit en la llengua vernacla de la regió. La troballa va ser el punt de partida de la col·lecció que ara s’exposa al Santuari de Meritxell, la qual va anar creixent a poc a poc gràcies als contactes de Roquet amb la Bible Society i, sobretot, degut als viatges als països d’on prové una bona part dels exemplars de la mostra. Pere Roquet va acabar la seva intervenció agraint als “pacients collaboradors” i als molts amics l’ajuda que li han prestat per completar la col·lecció i, els darrers mesos, per


preparar l’exposició, i als tècnics del Ministeri de Cultura que s’han encarregat d’organitzar la disposició dels volums per tal de fer-la accessible i entenedora per al públic; i demanà a l’Arxiprestat de les Valls d’Andorra i al Ministeri de Cultura que siguin garants de la continuïtat de la collecció visitable per tal de fer possible l’objectiu final: donar a conèixer la Paraula de Déu i el missatge de la Bíblia a tothom que visiti la mostra. Al seu torn, Mons. Vives es va referir a la importància de la Bíblia per a les persones que tenen fe, per a les quals és “el llibre dels llibres”. La Bíblia és “una col·lecció de llibres que no és nostra, sinó que ve de Déu i per això forma part de manera tan important de la litúrgia de les celebracions. És una llum que el Concili Vaticà II ja ens apunta que està per sobre de l’Església. Un llibre del qual n’hi ha moltes

edicions arreu del món, La mostra hi aplega una bona part, amb exemplars en centenars de llengües diferents, algunes de les quals parlades només per 500 persones”. L’Arquebisbe recordà també que la Bíblia és pou de saviesa humana i forma part determinant de la nostra cultura catalana, a través d’informacions, de conceptes, de frases fetes que ha perviscut generació rere generació; és font d’humanitat i ens ajuda a ser més dignes com a persones. I afegí que és un llibre “perillós”, amb un gran contingut subversiu, perquè en llegir-lo pot canviar la percepció del món i transforma les persones, n’augmenta la dignitat i la llibertat; i acabà subratllant que l’exposició permanent de Bíblies al Santuari de Meritxell enriqueix Andorra com a país. Després de l’acte inaugural i la be-

nedicció de l’exposició, Mons. Vives va presidir l’Eucaristia dominical, concelebrada per l’Arxiprest de les Valls d’Andorra, Mn. Ramon Sàrries; el Rector del Santuari, Mn. Ramon Rosell; i Mn. David Codina. A l’homilia, l’Arquebisbe animà els cristians a nodrir-se de la Paraula, a llegir-la amb assiduïtat i a voler conèixer-la cada dia més. Recordà com Jesucrist és la Paraula feta carn que s’encarna per ensenyar-nos a tots el camí, la Veritat i la Vida; i com l’Infant assegut a la falda de la Mare de Déu de Meritxell du a la seva mà esquerra el llibre de la Paraula de Déu, que Ell encarna. Finalment, volgué tenir un record especial per la canonització de la Mare Teresa de Calcuta que en aquell mateix diumenge s’esqueia a Roma per part del Papa Francesc, una santa actual del segle XX, referent en l’atenció als pobres a l’Índia i arreu del món. Església d’Urgell

13


Francesc canonitza la Mare Teresa de Calcuta El Sant Pare destaca a l’homilia el compromís en defensa de la vida de qui ha estat “una generosa dispensadora de la misericòrdia divina al llarg de tota la seva existència”

E

n el transcurs d’una solemne Eucaristia a la plaça de Sant Pere, al Vaticà, davant unes 120.000 persones, el Papa Francesc va canonitzar el 4 de setembre la Mare Teresa de Calcuta, “incansable treballadora per la misericòrdia”, tal com la va definir a l’homilia, i un exemple i model per a l’Església universal per “la seva missió a les perifèries de les ciutats i a les perifèries existencials”, missió que “roman als nostres dies com a testimoni eloqüent de la proximitat de Déu envers els més pobres entre els pobres”. Després d’escoltar la biografia de la Mare Teresa i del rés de les lletanies, el Sant Pare va llegir la fórmula de canonització en llatí: “En honor de la Santíssima i Indivisible Trinitat, per a exaltació de la fe catòlica i l’increment de la vida cristiana, amb l’autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, dels Sants Apòstols Pere i Pau, i la nostra, després de la deguda reflexió i l’oració freqüent implorant l’assistència divina, i després d’haver escoltat el parer de molts dels nostres germans en l’episcopat, declarem i definim santa la beata Teresa de Calcuta i la inscrivim al Llibre dels Sants, decretant que en tota l’església sigui venerada entre els sants. En el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant”. Un cop pronunciades aquestes paraules, la multitud de fidels va esclatar en un fervorós aplaudiment i, tot seguit, mentre s’escoltava el cant del “Jubilate Deo”, dues religioses Missioneres de la Caritat van fer ofrena del reliquiari (una creu de fusta amb una ampolleta amb sang i un cabell de la nova santa) per a la seva veneració. A l’homilia, el Papa Francesc destacà que “la Mare Teresa va ser una dispensadora generosa de la misericòrdia divina, i es va posar a disposició de tots mitjançant l’acollida i la 14

Església d’Urgell


defensa de la vida humana, tant de la no nascuda com de l’abandonada i descartada. La misericòrdia va ser per a ella la sal que donava gust a les seves obres i la llum que il·luminava les tenebres dels que no tenien ni tan sols llàgrimes per plorar la seva pobresa i patiment”. La Mare Teresa “es va inclinar sobre les persones defallides, que moren abandonades a la vora del carrer, reconeixent la dignitat que Déu els havia donat; va fer sentir la seva veu als poderosos de la terra perquè reconeguessin la seva culpa davant els crims de la pobresa creada per ells mateixos”. El Pontífex va cloure l’homilia demanant que la Mare Teresa “ens ajudi a comprendre cada cop millor que el nostre únic criteri d’acció és l’amor gratuït, lliure de tota ideologia i de tot vincle, i vessat sobre tots sense distinció de llengua, cultura, raça o religió”; i va animar els fidels a “dur al cor” el somriure de la Mare Teresa i lliurar-lo a tots els qui ens trobem pel camí de la vida, i especialment aquells que més pateixen: “obrirem així horitzons d’alegria i d’esperança a tota aquesta humanitat desanimada i necessitada de comprensió i tendresa”. En finalitzar l’Eucaristia de canonització, el Sant Pare va demanar una pregària per la missionera catalana Gna. Isabel Solà Matas, assassinada el 2 de setembre a Port-au-Prince (Haití). En recordar la Gna. Solà, el Papa féu també referència a “tots aquells que es lliuren al servei dels germans en contextos difícils i de risc; penso especialment en tantes religioses que donen la seva vida sense dubtes”. Nascuda Agnes Gonxha el 26 d’agost de 1910 a Skopie (a l’actual Macedònia), Santa Teresa de Calcuta començà el seu noviciat a Darjeeling (Índia) el 1928, i tres anys més tard, en ser traslladada a Calcuta, va pronunciar els vots de pobresa, castedat i obediència. En aquella ciutat, el 1950 fundà la congregació de les Missioneres de la Caritat, dedicada a tenir cura dels

Dues religioses de la congregació fundada per Teresa de Calcuta van ofrenar un reliquiari amb una ampolleta de sang de la santa per a la seva veneració. L’Eucaristia va congregar a la plaça de Sant Pere uns 120.000 pelegrins (a dalt) arribats de tot arreu.

sense sostre, esguerrats, leprosos i, en general, d’aquells més febles i marginats, per tal de donar-los de nou un lloc a la societat. Va ser al front de la congregació fins al 1997, any en què va prendre el relleu la Gna. Maria Nirmala Joshi degut al delicat estat de salut de la fundadora. Morí en la pau de Crist el 5 de setembre d’aquell any. La seva tasca va rebre multitud de reconeixements, entre els quals el Nobel de la Pau, que li fou atorgat el 1979. Però el més important li arribà sis anys després de la seva mort, en ser beatificada en una celebració multitudinària pel Papa Joan Pau II, que decretà la mateixa data en què va morir, el 5 de setembre, com a data de la festivitat litúrgica de la beata. En ser canonitzada, el Papa Francesc ha mantingut aquesta mateixa data per al record i la veneració de la santa.

Tot i que gairebé des del mateix moment de la seva mort han estat freqüents els fets miraculosos que, a escala popular, se li han atribuït a la Mare Teresa, el fet que ha estat determinant per a la seva canonització ha estat el reconeixement com a miracle, per part del Papa Francesc, d’un fet succeït el 2008: un brasiler que es trobava en fase terminal a causa d’una greu malaltia mental va salvar la vida per la intercessió de la Mare Teresa després que l’esposa del malalt li ho demanés en les seves pregàries. Durant el procés d’investigació d’aquest fet abans d’admetre-ho com a miracle, el metge que havia atès el malalt va afirmar que mai no havia vist ni conegut un cas semblant, i que cap dels pacients amb la mateixa malaltia que havia tractat en els seus disset anys de professió havien pogut recuperar la salut i havien acabat morint. Església d’Urgell

15


16

Església d’Urgell


La Gna. Victòria Molins, homileta d’enguany a la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà

L

a Gna. Victòria Molins va ser l’encarregada de pronunciar, el 3 de setembre, l’homilia religiosa d’enguany dins els actes de la XX Fira del Llibre del Pirineu a Organyà, fent memòria de “Les Homilies d’Organyà”, el text literari en català medieval més antic de quants ens han arribat fins al present. Mons. Joan-Enric Vives va presidir l’acte juntament amb la Consellera de la Presidència de la Generalitat, Hble. Sra. Neus Munté. Tots dos van lliurar conjuntament el primer premi del certamen literari “Homilies d’Organyà”, una de les fites destacades d’aquesta celebració cultural. També hi eren presents l’Alcalde d’Organyà, Celestí Vilà, així com els regidors del Consistori i nombrosos Alcaldes de la comarca, a més de l’Ambaixador espanyol al Principat d’Andorra i la Directora General de Cultura del Govern d’Andorra. Acompanyaven l’Arquebisbe d’Urgell el Vicari General, Mn. Josep M. Mauri; el Secretari general del Bisbat, Mn. David Codina; el Rector de Santa Maria d’Organyà, Mn. Jordi Vásquez; i la Delegada de Mitjans de Comunicació, Cristina Orduña. La Gna. Molins és la primera dona a pronunciar l’homilia religiosa, després de la participació d’altres vuit homiletes des de l’inici d’aquesta tradició, encetada per Mons. Vives l’any 2008. En anys successius, els homiletes han estat Mn. Josep M. Ballarín, Mn. Climent Forner, Mn. Manel Pal, el Dr. Francesc Torralba, Mn. Armand Puig, Mn. Antoni Pladevall i el Dr. David Jou. L’any 2015, la Gna. Victòria Molins va ser investida Doctora Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull, a proposta de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, en reconeixement a la seva dedicació als altres i per la seva entrega als que no tenen res. També l’any passat va rebre el Premi Internacional Alfonso Comín pel seu compromís amb les persones més desafavorides, i aquest mateix any ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi per

La Gna. Victòria Molins, durant la lectura de la seva homilia.

la seva tasca al llarg d’una trentena d’anys dedicada a ajudar persones en risc d’exclusió social, reclusos i persones drogodependents al barri del Raval de Barcelona. També manté una gran activitat com a escriptora. Església d’Urgell

17


Benvolguts germans i benvolgudes germanes, Així és com s’acostumen a començar les homilies. I així començaven les famoses homilies més antigues conservades, les d’aquest lloc privilegiat per a la nostra llengua catalana. Una de les primeres coses que vaig fer quan el Sr. Arquebisbe, Mons. Joan-Enric Vives, em va demanar predicar enguany aquesta famosa homilia que es fa en memòria de un dels primers escrits catalans que conservem, va ser cercar la definició d’“homilia”. Curiosament, al diccionari català la definició era una mica més esperançadora per al feminisme que la del diccionari castellà. En aquest darrer, la definició no deixava dubte; era, como el conyac “Soberano”, “cosa de hombres”. Heu-la aquí: “Discurso o sermón sencillo que pronuncia en público un sacerdote y que contiene explicaciones o instrucciones sobre ciertas materias religiosas, a menudo relacionadas con la sociedad o la actualidad”. Segons aquesta definició estaria clar que jo no podria dirigir-me a tots vostès en aquest moment. Al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la cosa queda una mica més oberta: “Prèdica que es fa per explicar al poble un o més fragments bíblics llegits dins les celebracions litúrgiques cristianes”. És per això que jo avui em sento molt honorada en tenir ocasió de fer una homilia des de la meva condició de dona. I de dona catalana. I no només honorada, sinó agraïda, molt agraïda. Fins ara he donat moltes xerrades, conferències, discursos, però mai una homilia. I menys en un lloc tan emblemàtic com aquest. Però ho faré amb la senzillesa que em caracteritza, sense cap mena de pretensions erudites, que no les tinc. Tres son els temes que, des de la Paraula de Déu, com correspon a una veritable homilia, vull tractar. El primer, la llengua, instrument necessari de la paraula; el segon, els principals destinataris de la més meravellosa de les paraules, els pobres i exclosos; i el tercer,

una de les sorprenents reivindicacions de Jesús de Natzaret en el seu temps: les dones. La llengua Partiré de dues anècdotes simpàtiques. Una d’elles, protagonitzada pel Papa Francesc, amb la gràcia que el caracteritza. Va ser durant la visita que va fer a Jerusalem el maig d’quest any, en un diàleg amb el Primer Ministre Netanyahu. Aquest, per destacar la connexió entre el judaisme i el cristianisme, li va dir al Papa que Jesús parlava hebreu. El Papa va corregir: “arameu”. Bé, insistí Netanyahu: “parlava arameu, però coneixia l’hebreu”. El Papa volia que quedés ben palès que Jesús va viure en aquella terra i que, per tant, parlava i estimava la llengua del seu poble, l’arameu. No la llengua de l’Imperi Romà, al qual estava sotmès Palestina. L’altre anècdota va ser d’un nebot meu. A la porta del meu despatx tenia escrites les paraules hebrees de salutació: “shalom alhejeim”. Ell, que aleshores començava a llegir, em va preguntar què significava això. I quan li vaig dir que era una salutació en la llengua de Jesús, em va preguntar estranyadíssim: “Però, Jesús no parlava català?” Li vaig fer entendre que cadascun parla i estima la llengua del seu poble i Jesús s’estimava molt la seva llengua, com s’estimava el seu poble. I em va venir al cap la conversa que va tenir amb una dona siriofenícia, que no sé si parlaria la llengua de Jesús, però almenys sabia insistir en la seva petició a favor de la filla malalta. I aprofito per a dir que va ser precisament una dona la que va convèncer Jesús d’eixamplar la seva missió fora dels límits del seu poble. En la seva resposta als deixebles, que demanen que ajudi la dona per tal els deixi en pau, Jesús remarca: “Només he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel”.Tanmateix, la insistència de la dona és tan gran que Jesús, després de tornar-li a dir que ell ha estat enviat a Israel (“els fills” són els jueus, “els cadells” són els pagans), acaba concedint-li la guarició

Sintonitzeu-la! EMISSORA DEL BISBAT D’URGELL

Freqüències: Alt Urgell: 105.0 Cerdanya: 104.4 Lleida: 91.5 Andorra: 107.5 18

Església d’Urgell


de la filla de lluny estant. Estimar el poble on havia estat enviat a donar la Bona Nova no el priva d’estimar altres pobles i altres llengües. Jo diria que ens dóna dret a reivindicar l’ús de la nostra llengua per comentar la Paraula de Déu aquesta memòria històrica de les Homilies de Organyà, un dels textos més antics que ens va permetre sentir-la en la nostra llengua vernacla. La pobre Teresa de Jesús, ja al segle XVI es planyia precisament per això, perquè l’Inquisidor Valdés havia retirat tots els llibres espirituals, incloent-hi la Bíblia, en la seva llengua castellana, l’única que ella dominava. Que en aquest poble d’ Organyà s’hagin conservat

català, sóc cristià, sóc capellà”. Jo me les he arreglat amb els acabaments de les paraules, en compte de les inicials: “Dono gracies a Déu per les meves tres “anes”: sóc catalana, sóc cristiana, sóc teresiana”. Els pobres i desafavorits del món Tots tenim els nostres textos preferits de la Paraula de Déu i, concretament, dels Evangelis. Allò que al llarg de la nostra vida ha fet estada en el nostre cor d’una manera especial i fins i tot ens ha canviat i ha acompanyat les nostres decisions. Un d’aquests textos que a mi personalment em va esperonar a dedicar-me d’una manera més radical al món dels exclosos, en un moment determinat i quan la Sida feia estralls als barris més pobres de Barcelona, va ser aquest:

“Anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, anà a la sinagoga, i es va aixecar per fer la lectura. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: “L’Esperit del Senyor és sobre meu, per això m’ha ungit, per a portar el missatge joiós als pobres, m’ha enviat a proclamar la llibertat L’Arquebisbe Joan-Enric obsequià la Gna. Molins per la serva participació com a homileta d’enguany. als captius i als cecs la recuperació de la aquestes homilies és una veritable prova de la riquesa vista, a posar en llibertat els oprimits i a proclamar i força de la nostra llengua envers la Paraula de Déu. l’any de gràcia del Senyor”. Plegà el volum, el va tornar Molt més valuoses, al meu pobre parer, que les famoses a l’assistent i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga “Glosas Silenses” i les “Emilianenses” de Santo Domingo tenien els ulls clavats en Ell. Aleshores es posà a dirde Silos i San Millán de la Cogolla, respectivament, que los: “Avui s’ha fet realitat aquest passatge que acabeu no són més que això, glosses o explicacions al marge de sentir” (Lc, 4,16-21)”. de textos llatins. I pensar que durant tota la meva infantesa i joventut Jo havia sentit moltes vegades aquestes paraules, això tan antic en l’Església catalana ens estava vedat, les havia llegit i meditat, però de cop i volta se’m van i jo només havia sentit la litúrgia en llatí i les homilies fer crida: la missió de Jesús, amb la qual comença la en castellà! seva tasca profètica és un “missatge joiós als pobres”. Bé, i acabo amb una altra anècdota molt simpàtica Acabava de tenir una experiència molt forta a Nicaragua del meu Fundador, Sant Enric d’Ossó, que acostumava durant l’any 1985, i allà havia vist als pobres gaudint a dir: “Dono gràcies a Déu per les meves tres “ces”: sóc d’aquest missatge joiós. La seva pobresa era només Església d’Urgell

19


de diners, una conseqüència de la injustícia humana, però ells vivien l’Evangeli amb joia i entenien aquest missatge joiós en aquelles eucaristies tan participades que eren una veritable festa. En aquelles reunions de l’Evangeli de Solestiname, on un grup de camperols comentava la Paraula i l’entenia des de la seva senzillesa perquè per a ells havia estat predicada per Jesús com a bona notícia. En tornar de Nicaragua, vaig sentir un dolor gran en veure la tristesa de les borses de misèria d’alguns barris a les grans ciutats. La droga enganyava els joves amb una falsa i momentània felicitat que acabava sovint en desesperació. Els pobres no estaven en els nostres temples. Només a la porta, amb les mans esteses... Què hem fet?, em preguntava jo, si l’Evangeli era per a ells i Jesús va començar el seu ministeri amb aquest sentit: donar el missatge joiós als pobres. I, des d’aleshores, al llarg d’aquests 30 anys, he tingut ocasió de veure transformacions –acompanyades sempre de dolor i d’aparents fracassos– intentant viure d’aquest missatge joiós i transmetre-ho, si no podia amb la Paraula de Jesús directament, si més no amb les actituds que Ell ens mostrava i que resumiria en aquestes tres: -Anar pels camins o les perifèries. Sortir de les sagristies, com ens demana el Papa Francesc, i com feia Jesús, que curava més als camins que a les sinagogues. Quantes vegades ens trobem Jesús caminant d’un lloc a l’altre, parlant, escoltant, guarint, acaronant, abraçant!... El que vaig anomenar la “mística del carrer” m’ha ajudat molt a penetrar en el misteri de la persona, de tal manera que no només sigui jo que vegi Déu en ella, sinó, i sobretot, que ella vegi el “Déu amor” en mi. Si no puc parlar de Déu, puc estimar, i això és mostrar Déu, que és amor. I amb els riscos que comporta sortir a les perifèries, però que el Papa Francesc ha entès com a exigència d’una Església pobre i dels pobres: “Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer que una Església malalta per l’estancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats”. -Mirar amb compassió i misericòrdia. Jesús no només caminava, sinó que estava sempre a l’aguait del que passava al seu voltant, perquè veia els pobres com a ovelles sense pastor i els mirava compassivament sense jutjar-los, sinó amb el cor misericordiós que convertia els pecadors i els acostava al Pare. No li passaven per alt els mínims detalls que valorava des de l’amor i la compassió: veia més generositat en la petita moneda de la viuda que en las grans almoines dels rics ostentosos; o més justificació en el pecador que no gosava ni alçar els ulls que en el fariseu que es creia millor que els altres... La culminació d’aquest 20

Església d’Urgell

desig evangèlic ha estat durant aquest any, que el Papa ha volgut proclamar de la Misericòrdia. El passar per la porta del Jubileu és només un símbol per gaudir d’aquest “missatge joiós”. Així ho anunciava el Papa Francesc: “La Porta de la Misericòrdia, a través de la qual, qui entri, experimentarà l’amor de Déu que consola, perdona i ofereix esperança” (Misericordiae Vultus, 3). -Donar valor a la paraula “aixeca’t”, per anar més enllà de la beneficència, sovint necessària quan no hi ha justícia, però que no fa créixer la persona ni l’ajuda a recuperar l’aparent pèrdua de la dignitat humana. Això comporta un acompanyament i una empatia que només pot tenir una Església com la vol el Papa Francesc, pobre i pels pobres. Quan Jesús guareix, quan neteja de la lepra, quan dona el moviment al paralític, té una paraula: “aixeca’t”; i quan perdona els pecats, una altra: “ves-te’n i no pequis més”. Les dones La meva gran amiga i mestra, Teresa de Jesús, té un text que només es conserva en el manuscrit que es guarda a El Escorial, perquè va ser censurat, en el qual es manifesta clarament com se sentia en el si de l’Església la santa castellana. Veiem la seva queixa al Senyor: “Pues no sois Vos, Criador mío, desagradecido para que piense yo dejareis de dar lo que os suplican, [aquestes dones, volia dir] sino mucho más; ni aborrecisteis, Señor de mi alma, cuando andabais por el mundo, las mujeres, antes las favorecisteis siempre con mucha piedad y hallasteis en ellas tanto amor y más fe que en los hombres... ¿No basta, Señor, que nos tiene el mundo acorraladas e incapaces para que no hagamos cosa que valga nada por Vos en público ni osemos hablar algunas verdades que lloramos en secreto, sino que no nos habíais de oír petición tan justa? No lo creo yo, Señor, de vuestra bondad y justicia, que sois justo juez, y no como los jueces del mundo, que como son hijos de Adán, y, en fin, todos varones, no hay virtud de mujer que no tengan por sospechosa. Sí, que algún día ha de haber, Rey mío, que se conozcan todos. No hablo por mí, que ya tiene conocida el mundo mi ruindad, y yo holgado que sea pública, sino porque veo los tiempos de manera que no es razón desechar ánimos virtuosos y fuertes, aunque sean de mujeres (CP 4,1)”. I és que malgrat no tenir mai una Bíblia ni llegir les Escriptures directament, coneixia molt bé els Evangelis i les actuacions de Jesús amb les dones. Jo em limitaré a tres de les dones que a mi més m’han impressionat en la seva relació amb Jesús per


l’aplicació que poden tenir en el món que ens ha tocat viure i que ens representaria a tres tipus de dones que ens podem trobar: -La dona perdonada i no condemnada. Començo per les dones que son més menyspreades fins al punt de considerar el seu ofici com el més gran insult. Un dels episodis mes impactants de l’Evangeli de Joan és el de la dona “agafada en delicte d’adulteri”. El primer que hom es pregunta, pensant que l’adulteri és sempre cosa de dos, és: on està l’home, que no mereix el càstig que volen infringir a la dona? Coses de la cultura que encara és vigent en alguns països i legislacions. Aquí el que ens interessa és com la tendresa i la misericòrdia de Jesús és ben palesa i ens commou per lo trencadora que és en el seu temps i en la seva cultura oriental.

per les reflexions que li van enviar. Les tradueixo: “Em sentia bruta, buida i poca cosa. Tothom em feia servir. Ara em sento amb ganes de seguir vivint, perquè sé que Déu sap del meu patiment”. “Déu està dins meu. Déu està dins meu. Déu està dins meu. Aquest Jesús m’entén!...” “Ara, quan arribo a casa després del treball, em rento amb aigua molt calenta per tal d’arrencar de la meva pell la brutícia i després prego a aquest Jesús perquè sé que Ell sí que m’entén i sap del meu patiment...” “Em sento afortunada d’haver conegut aquest Jesús...” -La dona assedegada, com la samaritana, estrangera o immigrant amb costums diferents i sovint menyspreada, maltractada per la vida, necessitada d’una paraula de consol, o fins i tot d’una paraula que li retorni la autoestima i la capacitat de sortir del forat al que sovint l’han enfonsat els qui l’han menysvalorat. Mares que pateixen pels fills, dones afeixugades pel treball o per l’atur i la pobresa, dones víctimes de violència domèstica fins a la mort, dones que han tingut enamoriscaments, però mai un amor veritable. Jesús els podria dir, com a la samaritana: “tots els qui beuen d’aquesta aigua Mons. Vives i la Consellera Munté, en el moment de lliurar el Premi Pirineu de narració literària a l’escriptor de la Vall d’Uixó (La Plana Baixa, tornen a tenir set. Castelló) Manuel Roig Abad, guardonat per l’obra “Mercè, la de l’home mort”. Però el qui begui de He conegut moltes dones com aquella, que si no són l’aigua que jo li donaré mai més no tindrà set; l’aigua apedregades almenys són menyspreades, la vellesa que jo li donaré es convertirà dins d’ell en una font de les quals està tenyida sovint de solitud i pobresa. d’on brollarà vida eterna (Jn 4,14)”. Començaré per una experiència: tots recordem el Però també dones que han tingut una formació llibre que va escriure Pagola fa uns anys i que va esreligiosa més de ritus que d’experiència, una religió tar discutit i fins i tot anatematitzat per una part de opressiva i dogmàtica de manaments més que de benl’Església: “Jesús. Aproximació històrica”. Doncs bé, aurances, que no les ha fet felices. I a les quals Jesús jo puc dir que és un dels tractats de Jesús amb el que els diria: “creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on més he gaudit. Això no té cap importància, però crec adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jeque sí la té el bé que va poder fer a unes prostitutes rusalem... Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que del Raval, algunes de les quals conec i amb les quals els autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i treballen les Germanes Oblates. Van formar part d’un en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. grup que, amb l’ajuda de les Germanes, van reflexionar Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho sobre el llibre. El mateix Pagola va quedar commogut en esperit i en veritat (Jn 4,21-24)”. Església d’Urgell

21


A Teresa de Jesús sempre li va impressionar aquesta dona i repetia sovint les seves paraules: “Senyor, dóna’m d’aquesta aigua perquè ja no tingui més set”. Amb quantes dones em trobo, i ens trobem dia rere dia que carreguen un pes superior a les seves forces i només esperen ser estimades per créixer! Dones que, com la samaritana, es converteixen després en guies del poble comunicant la seva experiència. Sempre recordaré aquella dona apallissada per la seva parella a la què vaig tenir ocasió de fer-li conèixer una mica Jesús de Natzaret, i em va dir una cosa molt bonica i engrescadora: “ara veig que jo tenia dins meu com una petita llavor de Déu, però ningú m’havia ajudat a fer-la créixer”. -La dona apòstol dels apòstols. Ha estat un dels passos del Papa Francesc a favor de la dona: en el marc de l’Any de la Misericòrdia ha decretat que Maria Magdalena sigui “festejada” litúrgicament com la resta dels apòstols. Tot un símbol de la qui ell mateix ha anomenat “apòstol dels apòstols”. Per una banda, perquè va ser el primer testimoni de la resurrecció del Senyor, la primera que va veure la tomba buida. I la primera a qui se li va aparèixer Jesús Ressuscitat i va ser enviada a avisar els apòstols. L’escena és de les més boniques de l’Evangeli. La dona que es llença als peus de Jesús quan el reconeix al sentir-se cridada pel seu nom, tot i que primer ha

d’anar a anunciar la bona nova als germans i allà, precisament, el trobarà. Però al nou Jesús Ressuscitat. En el decret del Papa ens fa veure que aquell “noli me tangere” és una invitació a la dona, i amb ella a tota l’Església, a endinsar-se en el camí de la fe més enllà de tot el que sigui material i tangible, a no cercar seguretats humanes sinó la fe en el Crist viu i ressuscitat. Confesso que quan vaig sentir una crida especial a dedicar-me als pobres vaig entendre de una manera nova aquest passatge bíblic. Jo, que cercava sovint experimentar Jesús en la pregària, com a filla de Teresa d’Àvila, em vaig sentir enviada a trobar-lo d’una manera especial amb els germans... “Ves, allà em trobaràs”. Avui, quan se m’ha concedit aquest honor i privilegi de fer l’homilia en un lloc tan emblemàtic com és Organyà, crec que aquest pas senzill de l’Església en favor de Maria la de Magdala, pecadora perdonada, apassionada per Jesús, testimoni de la resurrecció davant dels apòstols, és tot un símbol de la tasca que les dones tenim en l’Església d’avui. El Senyor Arquebisbe, Dr. Joan-Enric Vives, es va avançar a aquest nou pas de l’Església en favor de la dona en demanar-me aquest privilegi. Gràcies i lloat sigui Déu. M. Victòria Molins

Foto de grup de les dues homiletes d’enguany envoltades de les Autoritats i dels guardonats en les diferents modalitats convocades en el certamen literari “Homilies d’Organyà”.

22

Església d’Urgell


Andorra se suma a les celebracions de l’Any Llull Amb la conferència “Ramon Llull, una vida de novel·la” i un recital de la cantautora Lídia Pujol

“L’

any 1470 ja hi havia Ramon Llull” per la cantautora Lí- i inclou documents jurídics i legals lectors de Llull a An- dia Pujol, acompanyada a l’escena- de les Valls d’Andorra, com ara pridorra, i aquesta con- ri per Miquel Àngel Cordero al con- vilegis, reclamacions, concòrdies i nexió tan antiga no la poden rei- trabaix i Pau Figueres a la guitarra. d’altres, però també textos literaris, vindicar tots els territoris de parDurant els actes es va exposar al científics i mèdics (entre els quals la catalana, i, per tant, Andorra s’ha de sentir orgullosa d’haver estat capaç de mantenir durant tants segles una vinculació amb qui és, sense cap mena de dubte, l’escriptor d’expressió catalana més important que tenim”. Ho afirmà Joan Santanach, Comissari de l’Any Llull, amb ocasió dels actes per commemorar el 700 aniversari de la mort de beat mallorquí que van Durant els actes commemoratius es va exposar al vestíbul de l’Auditori Nacional el document “Doctrina pueril”, escrit organitzar el 28 de per Ramon Llull entre els anys 1274 i 1276. juny a l’Auditori Nacional el Govern andorrà en col- vestíbul de l’Auditori el document un fragment del “De uiribus cordis”, laboració amb l’Ambaixada d’Es- “Doctrina pueril”, escrit per Ramon del “Canon medicinae” d’Avicenna) panya a Andorra i el Centre de la Llull i inclòs al Còdex Miscel·lani i d’altres de contingut espiritual. Cultura Catalana d’Andorra, i que que es conserva a l’Arxiu Nacional Pel que fa en concret al document van consistir en la conferència “Ra- d’Andorra. El Còdex Miscel·lani és “Doctrina pueril”, comprèn una mon Llull, una vida de novel·la”, a un volum factici format per còpi- seixantena dels cent capítols de càrrec del mateix Santanach, en la es de documents i de fragments l’obra original, un text de continqual va fer un recorregut per les de llibres diversos datats entre gut catequètic i doctrinal escrit a fites més importants de la biogra- els segles XIII i XV, els quals van Mallorca entre els anys 1274 i 1276 fia de l’autor; seguida del recital, ser compilats, segons la hipòtesi que el beat va dedicar al seu fill, i “Si no ens entenem pel llenguatge, d’alguns historiadors, per Miquel que té com a objectiu presentar la entenem-nos per l’amor”, bastit “a Ribot, notari d’Aixirivall. El conjunt doctrina bàsica de la fe cristiana a l’entorn musical i conceptual de de documents és força heterogeni un públic laic. Església d’Urgell

23


Entrevista a Joan Santanach, Comissari de l’Any Llull

“Llull volia que la gent fos molt més conscient de Déu i actués en conseqüència en qualsevol circumstància” Totes les vides de grans personatges de la història són novel·lesques o el cas de Ramon Llull és especial? No dubto que hi hagi altres personatges històrics amb vides apassionants, però en el cas de Ramon Llull aquesta circumstància potser és més sorprenent perquè el coneixem sobretot com a escriptor d’una quantitat ingent d’obres (s’han conservat uns 260 títols i sabem que n’hi ha altres que s’han perdut), i que amb aquesta producció tan desmesurada tingui, a més, una biografia amb tota mena d’anècdotes, viatges, entrevistes amb reis i papes, anades al nord d’Àfrica per disputar amb savis musulmans, a Xipre, a Armènia; as Jerusalem, per intentar convèncer els mongols de les bondats del cristianisme... Això no és habitual en un intel·lectual medieval, i per això és un element a destacar, a més de l’interès que ja té per la seva obra.

Sens dubte a l’Edat Mitjana el fet religiós era molt més present que en l’actualitat, tot i que també és cert que hi ha llocs al nostre món on la religió té molta més presència que no pas a l’Europa occidental. En qualsevol cas, la religió era assumida en l’Edat Mitjana com una forma de vida, i, en aquest sentit, l’èmfasi que posa Llull, i altres moralistes com ell, en la necessitat de reordenar la humanitat,

Què és el que més el sedueix de la història humana de Llull? Em sembla molt interessant la tenacitat que hi posa per arribar a Joan Santanach, durant la conferència que va pronunciar al foyer de l’Auditori Nacional d’Andorra. concretar les seves idees, i també m’ha interessat molt l’aspecte intel·lectual. És un incloent-hi el cristianisme, ens indica que sí que personatge absolutament genial, d’una capacitat havia una sèrie de valors assumits però de vegades, intel·lectual descomunal. A més d’això, hi ha segurament, de manera molt passiva, i ell el que altres qüestions que cal remarcar avui dia, com vol és que la gent sigui molt conscient de la seva ara el diàleg respectuós amb l’altre que planteja, religiositat i dels propòsits centrals per als quals especialment amb el món musulmà però també amb han estat creats, que no són altres que lloar i servir qualsevol altra religió, i d’aquesta actitud anem Déu, evidentment. una mica mancats avui dia. I, evidentment, un altre aspecte primordial és la qualitat literària: Llull té Creu que Llull tindria èxit en el món d’avui, un vessant com a pensador i autor de tractats, i també molt secularitzat, i on molta gent viu la un altre vessant com a autor literari, que és posreligiositat d’una manera passiva? siblement la manera d’apropar-lo a la gent d’avui. No sé si podem considerar que Llull va tenir èxit en el seu moment. Ell volia convertir els infidels El plantejament religiós que podia tenir Llull és i no ens consta que convertís cap no cristià. Per molt diferent dels plantejaments que ens trobem tant, en aquest sentit, no podem dir que va reeixir. avui dia? Si avui recordem Llull és sobretot per dues coses:

24

Església d’Urgell


com a gran escriptor en llengua catalana i per la seva aportació al pensament europeu i la seva concepció de l’art com a via per cercar la veritat, concepció que va cridar l’atenció de grans pensadors de primer ordre al llarg dels segles i encara en els nostres dies. Si visqués en l’actualitat, Ramon Llull seria un bon autor de llibres d’autoajuda? Llull no només pretén un reordenament dels comportaments, que també, sinó que, sobretot, el que ell vol és que la gent sigui molt més conscient de Déu i actuï en conseqüència en qualsevol circumstància. Si seria o no un bon autor de manuals d’autoajuda em costa molt de valorar-ho, francament; aquests manuals me’ls miro amb una certa distància i Llull em sembla un personatge d’una entitat intel·lectual molt allunyada d’aquesta mena de publicacions. Con hem de llegir Llull al segle XXI i com hem d’entendre la seva obra, com la d’un home religiós, com la d’un filòsof...? D’entrada, crec que a Llull se l’ha de llegir sense por. Si ens apropem amb excessiu respecte a les

grans figures literàries el que acaba passant és que no els llegim. I llegir Llull té una recompensa descomunal tan sols pel mer plaer de la lectura. Hi ha un cert distanciament pel que fa a la llengua, tot i que el català del segle XIII és relativament proper al nostre, si més no si ho comparem amb l’evolució d’altres llengües de l’entorn; i hi ha també un distanciament pel que fa al contingut, però, en el fons, és una experiència semblant a la

Cal llegir Llull sense por, i gaudir-lo com el gran autor que és de qui s’apropa a la literatura actual de llocs que ens resulten poc coneguts. En qualsevol cas, Llull s’ha de llegir i s’ha de gaudir com el gran autor que és. I una bona manera de fer-ho és començar per “Vida de mestre Ramon”, la biografia que ell va dictar al final de la seva vida. És un text molt breu però que ens permet veure quines eren les seves inquietuds i alhora tenir una idea d’aquesta vida aventurera de què parlàvem al principi. M. Cristina Orduña

Església d’Urgell

25


Restauració del Beatus de La Seu d’Urgell

Diversos mitjans catalans i andorrans es van fer ressò de la restauració del còdex.

L

a tarda del 26 d’agost, l’Arxiu Diocesà i Capitular d’Urgell presentà als mitjans de comunicació la restauració que el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya (CRBM) ha fet del “Beatus” de La Seu d’Urgell, un còdex del segle X, escrit en pergamí, el text del qual és un comentari del llibre de l’Apocalipsi de Sant Joan, profusament il·lustrat amb miniatures de gran valor. Va ser un dels llibres més llegits i preuats a l’Edat Mitjana i actualment és una de les peces més importants del Museu Diocesà. 26

Església d’Urgell

Està documentat que l’any 1147 formava part de la biblioteca de la Catedral de Santa Maria d’Urgell. Tanmateix, no es conserva cap indicació de l’origen, ni de qui l’encarregà ni dels noms de l’escrivà ni del miniaturista. Per l’estil i les característiques de les imatges, alguns estudiosos han relacionat el Beatus de La Seu amb la tradició de les còpies il·lustrades mossàrabs de l’antic regne de Lleó. És una de les 24 còpies manuscrites del Beat de Liébana conservades al món. Té 76 fulls miniats, essent un còdex de gran bellesa plàstica que, des del

punt de vista iconogràfic, presenta també influències de la tradició carolíngia. La restauració, duta a terme per un equip interdisciplinar del CRBM, ha consistit, a grans trets, en una neteja general de la brutícia acumulada amb el pas dels anys, a més de neteges puntuals allà on ha estat necessari; el tractament i correcció de les ondulacions i deformacions que presentava el suport, fruit de l’adaptació del pergamí a diverses circumstàncies sofertes al llarg del temps; i la consolidació i estabilització física del suport. A més,


s’han disposat una sèrie de làmines de paper neutre entre les pàgines a manera de protecció per evitar eventuals desperfectes deguts al frec entre els fulls de pergamí, i s’ha dissenyat una urna especial per a la seva conservació, tal com va explicar la Delegada diocesana de Patrimoni, Clara Arbués. A la presentació van intervenir el Vicari General i Director del Museu Diocesà, Mn. Josep Maria Mauri, i l’Arxiver diocesà, Mn. Benigne Marquès. Mn. Mauri va expressar “el gran goig que suposa ser custodis d’una peça única com és el “Beatus”, i poder-la preservar per a

A més de les tasques de restauració, s’ha dissenyat una urna especial per a la conservació del còdex les generacions futures”, i va manifestar l’agraïment a la directora i els tècnics del CRBM per la tasca feta. La restauració del “Beatus”, segons va explicar Mn. Mauri, s’inscriu dins la campanya de restauració de les peces més significatives del fons del Museu encetada temps enrere en vistes a definir un nou projecte museístic. Dins aquesta mateixa campanya han estat restaurades amb anterioritat peces com la casulla de Sant Ermengol, la butlla del Papa Silvestre II (de l’any 1001) i, més recentment, el retaule de La Pietat (del segle XVI). Mn. Mauri també es referí al projecte d’ampliació del Museu Diocesà, per a la qual cosa el Bisbat va adquirir temps enrere l’edifici de Cal Roger, situat al carrer Canonges i adjacent al Museu. El projecte es troba actualment en fase d’estudi i de redefinició de l’apartat museològic per tal de posar en valor d’una manera encara més propera i entenedora per al visitant tant la col·lecció del Museu Diocesà com el conjunt Catedralici de Santa Maria d’Urgell.

D’esquerra a dreta, Mn. Marquès, Mn. Mauri i Clara Arbués, durant la roda de premsa convocada per explicar la intervenció realitzada pel CRBM. A la dreta, una de les làmines del Beatus després de la restauració.

Al seu torn, Mn. Marquès comentà que tot i l’antiguitat del “Beatus” hi ha altres documents encara més antics al fons de l’Arxiu, com ara un pergamí del segle IX que dóna testimoni del Monestir de Codinet, en actiu fins a la seva annexió al Monestir de Tres Ponts al segle XI; a més del “text literari escrit en català més antic de tots

els que es conserven a Catalunya”: un full del “Liber judicum”, un compendi de lleis de l’època visigòtica escrit originàriament en llatí. Mn. Benigne destacà també “la satisfacció i alhora la gran responsabilitat” que suposa ser dipositaris d’uns documents tan antics i tan importants des del punt de vista històric. Església d’Urgell

27


28

Església d’Urgell


Càtedra de Pensament Cristià

Filosofia de l’amor (III): L’amor és inquietud

N

o es pot confondre l’amor amb l’amabilitat, ni el desig amb la passió. L’amabilitat fa fluïdes les relacions, endolceix la vida i catalitza la bona entesa entre les persones, però l’amor la transcendeix. No és un hàbit que necessàriament perfeccioni a la persona, ni menys encara que li procuri pau interior i serenor. L’amor que travessa el cor no és, en cap cas, un sentiment tou i perfumat, com es descriu en alguns relats ensucrats. És una força brutal que el sacseja integralment i, en front de la qual, l’amant se sent més aviat jugant el paper de víctima que no pas el de senyor. Escriu Virgili: “Cruel amor; a quines coses no obligues els cors mortals!”1. És conegut que l’enamorat, mentre viu el trasbals de la passió, perd el sentit de la realitat i idealitza la seva estimada. L’estimada perd la seva condició carnal, es volatitza, es vesteix d’un cos espiritual i adquireix totes les gràcies i virtuts. Aquesta distorsió visual és un efecte de la passió que eleva l’enamorat a l’àmbit de la fantasia i de la imaginació. La idea platònica va agafant cada cop més proporcions i en ella s’hi dipositen tots els seus anhels i desigs. La passió que el perfora és una inquietud estructural que no s’aquieta amb res, ni tan sols amb la possessió de l’ésser estimat. No hi ha bàlsam possible. L’amant pot fer-se l’orni, ignorar-la, però no aconsegueix dissuadir-la. Pot plantar-li cara, tornar-s’hi, però perd el duel perquè la desproporció entre la fragilitat del seu ésser i la potència creadora de 1 2

l’amor el desarma. Pot intentar posar distància amb l’esperança que es farà possible el miracle de l’oblit, però si la passió és intensa, persistirà més enllà del túnel del temps. “L’amor -escriu Ovidi- és una mena de milícia; enrere, els covards! La custòdia d’aquests estendards no pot ésser donada als tímids”2.

El cor d’un enamorat és un cor inquiet que no reposa fins que no assoleix la plena unitat amb l’ésser estimat El cor d’un enamorat és un cor inquiet que no reposa fins que no assoleix la plena unitat amb l’ésser estimat, una unitat que sempre està més enllà de les capacitats humanes, perquè, fins i tot en la perfecta abraçada, la dualitat persisteix. Hi ha, això sí, instants de màgica fusió, àtoms d’eternitat en el temps, que no es poden anticipar, ni preveure, que advenen de cop i que són recordats eternament com el patrimoni més bell del propi bagatge personal. Aquesta inquietud és moviment, delit, frisança, però també força vital i entusiasme. Tonifica l’existència i obre totes les porositats de l’ésser. L’amor de l’enamorat, però, és punxant com les espines i altera significativament la seva forma de concebre el temps i l’espai. El temps compta si ella hi és. L’espai és ple si ella hi és. Quan ella és absent, el temps no passa, flueix lentament com un meandre en la plana, es converteix en una espera pacient o bé en el record de l’últim encontre.

El temps deixa de ser una mesura objectiva, per esdevenir un calvari. Es desitja fruir el màxim temps de la seva presència, perquè aquest és el temps valuós, el que vertaderament compta vitalment i la resta és temps perdut, font d’inquietud i d’angoixa. Quan ella és absent, l’espai és buit, neutre, insignificant. No hi ha rostres, no hi ha veus, no hi ha res que commogui o exciti. Per ple que estigui, tot és amorf i estrany. Quan ella no ocupa l’espai, tan se val ser-hi com no, perquè allò que el fa bell és, justament, la seva presència. L’amor de l’enamorat és un corrent impetuós que el capgira i el transforma. Revoluciona totes les dimensions del seu ésser, desendreça el seu ritme vital i, finalment, introdueix un vertader sotrac en la rutina. És la sal de la vida, perquè li dóna gust, la fa apassionant, digna de ser viscuda, però també cou quan entra en contacte amb la ferida que sagna. És indegut descriure l’enamorament com un viatge celestial, si bé és veritat que és un segrest de la ment i la fa volar a cimals molt elevats, però també altera la dimensió emocional, social i carnal de la persona. L’amor de l’enamorat és inesperat, no és deliberadament cercat. Irromp, trenca el càlcul d’expectatives i fa acte de presència en la vida. De vegades, en el moment menys propici, menys indicat, quan la vida ja agafava un curs lineal i tot semblava previsible. La passió no demana permís per fer la seva entrada. Francesc Torralba, Dr. en Teologia i Filosofia

VIRGILI, Eneida 4, 412. OVIDI, Ars Amandi 2, 233. Església d’Urgell

29


Jornades de Teologia del Bisbat d’Urgell La Dra. Margarita Mauri i el Dr. Francesc Torralba hi van intervenir com a ponents

L

a sala Sant Domènec de La Seu que el tema proposat a les Jornades la sessió de la tarda, “L’ètica de les d’Urgell va acollir els dies 30 i d’enguany cercava aprofundir en virtuts. Comunitat i bé comú”. 31 d’agost les Jornades de Te- l’essència de l’ètica cristiana, en la L’endemà va ser el torn del Dr. Franologia del Bisbat d’Urgell, organitza- seva fonamentació i en les seves cesc Torralba, que va fer una especial des per la Delegació d’Ensenyament múltiples expressions en la vida quo- referència a la virtut de la misericòrdia del Bisbat d’Urgell, que enguany es tidiana, En el concert de les ètiques amb motiu del Jubileu convocat pel van centrar en “L’ètica cristiana. Una contemporànies, cal reflexionar sobre Papa Francesc. Va encetar la sessió proposta plena de sentit”, i en les la versemblança de l’ètica cristiana i amb la ponència “Els eixos de l’ètica quals van intervenir com a ponents la Dra. Margarita Mauri, professora d’Ètica de la Universitat de Barcelona, i el Dr. Francesc Torralba, professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona i Director de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell. Hi van assistir unes 150 persones entre professors i mestres de Religió, catequistes, sacerdots i laics compromesos en tasques eclesials, a més dels estudiants del curs DECA (Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica) Unes 150 persones van participar a les sessions de les Jornades de Teologia. de la Universitat d’Andorra. També hi foren presents a la ses- la seva vigència en el món actual. Hi cristiana. El moll de l’os”, en la qual va sió inaugural el Vicari Episcopal per ha un munt de problemes globals que considerar que “hi ha molts prejudicis a l’Acció Pastoral, Mn. Antoni Elvira, requereixen d’una resposta sòlida que i molts tòpics derivats d’això que se’n tingui com a eix central el respecte a diu ètica cristiana”, els quals va voler Les Jornades d’enguany es la sublim dignitat de la persona hu- rebatre tot destacant alguns dels trets i la necessitat de l’excel·lència definitoris d’una ètica basada en els van centrar en “L’ètica cris- mana virtuosa. valors cristians, com ara alteritat, tiana. Una proposta plena Acabat l’acte inaugural, la Dra. donació, gratuïtat, humilitat, equitat de sentit” Mauri fou la primera a intervenir amb amor incondicional i opció pels tot situant la qüestió en el context més vulnerables... I va completar la i el Secretari general del Bisbat, Mn. present, primer amb la ponència “De seva intervenció a les Jornades amb David Codina, així com nombrosos què parlem quan parlem d’ètica?”, i les ponències “Prendre decisions a la sacerdots diocesans. completà la seva aportació amb dues llum de la fe. Ensenyar a discernir” i La salutació inicial anà a càrrec de conferències més: “Panoràmica dels “Les virtuts teologals: fe, esperança l’Arquebisbe Joan-Enric, que explicà corrents ètics contemporanis” i, ja a i amor”. 30

Església d’Urgell


L’art cristià, llegit des de la fe, ens parla

Aspecte d’una de les sales de l’exposició dedicada a El Bosco al Museu del Prado, amb el tríptic de l’“Adoració dels Mags” al centre.

“Temples, baptisteris, catedrals i altres edificis, utensilis litúrgics, pintures, escultures, imatges. [...] Tot per a donar rostre al Déu que s’encarna en Jesús i que surt a l’encontre de cada generació també a través de la bellesa de l’art”. (Arquebisbe Joan-Enric, al Full Dominical del 31 de juliol d’enguany) / Text: Mn. Jaume Mayoral, Rector de Ponts / Fotografies: Museu del Prado

D

e tant en tant, a la nostra revista diocesana hi ha collaboracions que parlen de la bellesa i el ric significat del patrimoni que salvaguarda l’Església, tant arreu del Bisbat com d’altres llocs. Així, al número del maig passat [núm. 448] hi teníem fins a tres articles on podíem gaudir d’aquesta bellesa del patrimoni, i hom

quedava embadalit contemplant les imatges que acompanyaven els textos. Uns articles que volien atansar les obres als lectors i, com ens diu l’Arquebisbe, amb “un art que surt a l’encontre de cada generació” i que no ens deixa indiferents, malgrat hem d’apuntar que la pobresa de formació religiosa de les noves generacions dificulta que

puguin entendre i admirar plenament aquest art sacre que, guardat com un tresor per a tothom, l’Església ensenya, conserva, preserva i divulga a creients i no creients. Jo voldria aprofitar aquest espai per parlar d’un autor i una magnífica exposició que fa poc ha estat clausurada al Museu del Prado, a Madrid: “El Bosco. La exposición Església d’Urgell

31


del V centenario”. Des de les sales d’una de les pinacoteques més important del món, la col·lecció de pintures de l’exposició no ha deixat indiferent cap ni una de les 589.692 persones que l’han visitada, segons dades dels organitzadors. El seu autor, l’holandès Hieronymus Bosch, El Bosco (Hertogenbosch, c. 1450-1516), hi desplega una rica simbologia plena de significats i contrastos, i una teologia que mostrava

“Sant Joan Baptista, en meditació”.

32

Església d’Urgell

el sentit més cristià del seu treball, malgrat la contemplació dels llenços ha estat l’origen de moltes i molt variades explicacions de tota mena. Val a dir, però, que aquestes obres tampoc no faciliten a l’espectador una interpretació lineal i dogmàtica. Al segle XV, El Bosco va capgirar el sentit de l’art que fins aquell moment omplia les parets de les esglésies i temples de la cristiandat, “donant una imatge igualment plausible de

les coses no vistes mai per cap ull humà”, tal com explica Ernst Gombrich a la seva “Història de l’art” (ed. 2008). Així, alguns dels quadres que s’han exposat i que pertanyen a la col·lecció del Patrimoni Nacional d’Espanya o al mateix Museu del Prado (també n’hi ha d’altres llocs i països) se’ns fan difícils d’entendre si no ens deixem dur per un simbolisme de les figures, de les situacions, dels animals, plantes i paisatges. Al final, només amb aquest exercici de simbolisme i iconografia religiosa podem entendre, encara que no en la seva totalitat, què ens vol suggerir El Bosco en aquella obra o en aquella altra. Per acompanyar aquest article he escollit tres obres, que potser no són les més conegudes (crec que totes les del pintor són molt importants i significatives) però que sí que ens permeten fer palesa aquesta riquesa de continguts, d’espai i de significat espiritual i transcendent que respiren amb força totes les seves pintures, i que, de vegades, amb una composició tan carregada, es fa difícil de poder pair. La pintura titulada “Sant Joan Baptista, en meditació”, datada després de 1488, està pintada a l’oli sobre taula de noguer i té unes mides de 48x40 cm. El catàleg de l’exposició, i alguna de les monografies que s’han publicat sobre l’autor, ens fan veure aquesta riquesa de matisos i de símbols que hi trobem reflectits. Sant Joan està representat en una actitud de dormir despert. A sota, la figura de l’anyell, que és assenyalat pel mateix Baptista, ens recorda el símbol iconogràfic que moltes vegades l’acompanyarà del Anyell Místic. Al seu voltant, plantes i animals que sempre són un recurs utilitzat i emprat pel pintor holandès, una decoració que té en cada element el seu sentit i el seu simbolisme, que projecten els moments de la mort i la resurrecció, així com també diferents estats de l’ànima representats pels diferents ocells i plantes que


acompanyen l’escena. Un paisatge de fons que no vol ser del tot idíl·lic, malgrat les plantes i els animalons que s’hi passegen. També hi ha animals salvatges (lleó, ós i llop) que estan atacant, com al·legoria dels perills que poden sobrevenir a les ànimes en un món de pecat i foscor. Una altra de les seves obres que tracta una de les composicions típiques de la iconografia religiosa i bíblica és “Crist camí del calvari”, també pintada a l’oli sobre taula de noguer, datada cap a 1500 i amb unes dimensions de 142x104 cm. I malgrat el tema queda ben clar, si atenem a la composició dels personatges podem tornar a remirar amb més atenció tot allò que ens ofereix en aquesta escena (que podem completar amb altres treballs de l’autor sobre aquests moments de la Passió i Mort de Jesucrist, com l’“Ecce Homo” o una altra obra titulada també “Crist camí del Calvari”). Retornant a l’obra podem veure una imatge que no vol aportar sofriment, dolor, fracàs. Més aviat transmet serenor, i fins i tot una bellesa i una dignitat del Crist, que no s’estalvia el patiment del pes de la creu i dels flagells dels acompanyants, però amb un to menys dramàtic i cruel en comparació amb moltes pintures del mateix període sobre aquesta mateixa temàtica de l’art religiós. Al fons, una ciutat que vol representar Jerusalem amb les seves muralles i torres, però que més aviat recorda les ciutats medievals dels Països Baixos. Hi ha fins i tot un espai, com una finestra, que ens deixa veure a la llunyania dos dels personatges claus de l’escena del Calvari de Jesús tal com ens la descriu els sinòptics i l’Evangeli de Joan: la Verge Maria abraçada a Joan evangelista. Malgrat la llunyania temporal es fan ben presents en el moment que ens fa reviure El Bosco. Una composició que, a diferència d’altres que va pintar, reflecteix una proximitat d’una gran part del

“Crist camí del Calvari”.

grup escènic, i malgrat la turba que acompanya a Jesús semblen estar, majoritàriament, per altres coses. El més teològic de tot, la mirada del Crist és llançada, dirigida als espectadors del quadre, que transcendeixen així la mera contemplació de l’obra pictòrica per esdevenir

acompanyants de Crist camí del Calvari, i partícips acompanyants d’aquesta experiència mística que ens proposa el pintor. I com a darrer exemple, el tríptic d’“El carro de fenc”, pintat a l’oli sobre fusta els anys 1512 a 1515, amb unes dimensions de 133x100 cm Església d’Urgell

33


Tríptic d’“El carro de fenc”.

la taula central; 136,1x47,7 cm, l’esquerra; i 136,1x47,6 cm la taula dreta. Tot el conjunt està dedicat a la idea del pecat, l’origen del qual es representa a la taula de l’esquerra: des de la caiguda dels àngels rebels fins a l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís. A la taula central, l’autor representa la humanitat arrossegada pel pecat, amb el simbolisme del carro de fenc, que al·ludeix al versicle bíblic: “tota la carn és fenc i tota glòria com les flors del camp” (Isaïes 40,6), com a metàfora de la caducitat de la vida terrenal. El carro de fenc també fa referència a una dita holandesa: “el món és com un carro de fenc i cadascú hi pren el que pot”. Sota l’esguard del Crist Redemptor, tots els estaments de la societat, inclòs el clergat, volen agafar un grapat de fenc, i cap no 34

Església d’Urgell

te cap recança a cometre qualsevol iniquitat per a assolir el seu propòsit, sense adonar-se que el carro està guiat per éssers demoníacs. Al darrere hi ha tota una corrua de nobles, amb el Papa i l’Emperador a cavall, i alhora, en un primer pla, hi ha representades diferents escenes de la vida quotidiana on podem veure els personatges fantàstics que acompanyen moltes de les obres del pintor, tots els quals tenen un significat en la composició. Finalment, la representació de l’infern, a la taula de la dreta, té també aspectes innovadors respecte de la iconografia més habitual a l’època així com en relació amb altres composicions del mateix autor sobre aquest tema. Es tracta d’un infern en construcció, on una colla de dimonis s’afanya a enllestir una torre circular mentre d’altres continuen

portant-hi les ànimes dels pecadors i d’aquells que viuen la vida lluny dels ensenyament de Jesucrist. I així podríem anar repassant la seva curta obra que ha arribat fins als nostres dies. Ens correspon a nosaltres, preveres, educadors, catequistes, la gran tasca d’ensenyar als nostres infants i adolescents (que necessiten saber alguna cosa més que tècniques de pintura i biografies de grans artistes) a saber llegir aquest ric llegat del patrimoni cultural, no només el que tenim a casa nostra, al nostre Museu Diocesà, o a les nostres esglésies, sinó també totes aquelles expressions artístiques i culturals que contenen un rerefons religiós. Només així les noves generacions, i fins i tot les no tant noves, podran percebre i conèixer la Bellesa de Déu a través de la bellesa de l’art sacre.


Viure en família

La importància dels valors

V

ictor Hugo, escriptor fran- que no toca és perquè nosaltres ho guin que no s’han de fer malbé les cès, deia que s’han d’obrir hem permès. coses i que tot costa d’aconseguir. escoles i tancar presons. El més important és l’amor als nens, Per a mi és importantíssim a Aquesta idea reflecteix la impor- un a un. Ha d’haver-hi un vincle entre aquesta relació, amb les persones tància de l’educació en la societat el mestre i el nen que es manifesti en i amb Déu: saber que Ell t’estima i de tots els temps. moltes coses. I m’esforço per tal que confia en tu, i a l’inrevés també. La societat actual, però, està en no sigui un afecte només mental, sinó Si utilitzem aquest valor en les crisi. Una crisi que va més enllà de que ells el notin: a vegades necessiten nostres activitats diàries, però l’àmbit econòmic, ja que es tracta d’una crisi de valors, un dels elements essencials que ens fan ser humans, i que en els darrers anys no hem estat capaços de transmetre de generació a generació. Perquè sembla que la importància hagi de recaure en la superficialitat de les relacions entre les persones i que el respecte i l’empatia hagin quedat en l’oblit en benefici de l’egoisme i l’egocentrisme. Per això, des de l’escola els mestres podem ajudar els infants a tenir els valors presents en el seu dia a dia. La nostra tasca és cabdal. L’actitud del mestre ha de ser exemplar, ja que per al nen som el seu referent. Hem d’establir valors ferms, hem L’estimació dels infants pels seus companys de classe és un dels valors que cal fomentar. d’ajudar a tirar endavant els infants i a que millorin com a per- una carícia, un petó, el contacte físic per sobre de tot les inculquem als sones a mesura que van creixent i (són nens petits), un “tu pots més”... infants, aconseguirem viure en un aprenent; tenint en compte, però, Si els petits se senten estimats, les món més feliç i on serem més intelque no els podem frenar, perquè si seves ments estan sanes. ligents emocionalment. ho féssim fomentaríem persones També intento fomentar l’estiTenim una feina immensa i de vetemoroses i covardes. Sempre hem mació dels nens als companys de gades no arribem a tot. Però, per a de donar confiança a les persones classe, la col·laboració, l’empatia i la mi, el millor que em pot passar en que ens envolten. companyonia, que els nens treballin aquest món és tenir un ofici en què Durant els 25 anys que porto de el coneixement de les persones més m’interrelaciono amb la mainada. mestra de nens d’educació infantil grans i el respecte; i també amb els he après que els nens no fan allò que objectes de l’aula, ja siguin joguines Mercè Codina, no han de fer, i si fan alguna cosa o material escolar, per tal que aprenmestra d’educació infantil a Oliana Església d’Urgell

35


Gràcies, mestres!

Q

uan m’estava acomiadant d’una entranyable mestra a punt de jubilar-se, que havia ensenyat llengua castellana amb contes i titelles als meus fills durant la seva etapa infantil, li vaig preguntar, amb curiositat: “De la vostra feina, què és el que us sembla més difícil?”. Em va respondre de seguida, amb molta seguretat: “La relació amb els pares”. Em vaig quedar pensant, amb una mica de tristor… És cert que els pares i les mares sovint ens queixem amb massa lleugeresa i som exigents. Perdó, mestres, per les vegades que no valorem prou tot allò que feu pels nostres fills, per la nostra societat. Perdó per la falta d’empatia, de col·laboració, d’agraïment… Ningú no és perfecte, i passa sovint que com menys perfectes som nosaltres mateixos, més perfecció exigim als altres.

aviat, com a la tarda, quan porteu hores corregint, ensenyant, jugant… amb aquests trapelles que se les saben totes; prou que ho sabem nosaltres, que els tenim a casa. Gràcies per la vostra atenció a cadascú, pel vostre esforç perquè s’integrin al grup, per la vostra formació i il·lusió, per la vostra creativitat per a transmetre’ls coneixements, hàbits, valors… És admirable com us estimen els petits, amb quina il·lusió us saluden quan us veuen pel carrer! Potser no us transmetem prou quant reconeixem la vostra missió, que és una veritable vocació, que ens permet a nosaltres diversificar les nostres activitats i enriquir-nos i agafar aire per a dur a terme amb encert, força i alegria la que probablement és la tasca més important de la nostra vida: educar els nostres fills.

Però, sobretot, gràcies. Per la vostra paciència amb els petits… i amb els grans. Pel vostre somriure, tant al matí, quan els deixem amb vosaltres ben

Patrícia Navas

Estimats professors...

U

s escric dues cosetes que m’agradaria que servissin per a fer que les nostres escoles siguin un lloc una mica millor: Els deures. Ja sé que vostès pensen que és una forma de seguir practicant una assignatura a casa i no oblidar el temari treballat a classe. Però de vegades els deures poden ser estressants. A mi, i a molts altres alumnes, ens sembla que els deures ens ajuden. Però és que, almenys a la meva escola, poden ser excessius. Es van acumulant i no estem per res més que per veure si hem acabat o si ens falta alguna cosa. I a mi em passa que, quan arriba el diumenge, començo a preocupar-me i a estressar-me: que si he fet això, que si em falta allò, que si era per al dimarts, per al dijous...

ho tinc tot fet. I m’agradaria molt, i em seria de gran ajuda, que es baixés el nombre de deures. Gràcies. Problemes socials. Tots sabem que a la classe no tots som tan amics dels altres, però que és necessari guardar-nos respecte. I això passa a la meva classe la primera setmana de col·legi, que per grups de whatsapp ja es critica d’altres persones i es comença a insultar companys als qui els costa fer algunes coses, o que són més febles. I no només passa per grups de mòbil: a l’hora del pati també hi ha gent que està apartada i que se sent sola, mentre altres grups de nens i nenes formen capelletes per criticar-los. Això em sembla molt malament i m’agradaria que de mica en mica s’anés arreglant. Mercès.

Em preocupo massa i alguns dies, si tenim molts deures, no puc dormir fins a molt tard, pensant si

36

Església d’Urgell

Clara Martín, alumna d’ESO


Quaranta són quaranta

“Q

uaranta són quaran- ranta dies al desert per preparar-se ta, quaranta, quaran- per al baptisme de Joan al Jordà. ta són”, cantàvem de Ponç Pilat castigà injustament Jesús xics al col·legi de Bellcaire d’Ur- al martiri dels quaranta assots. De gell. Jugava a cartes, al tute, amb la padrina Teresa, i també al cafè del poble. Qui podia cantar les quaranta, casant rei i cavall, ja tenia mitja partida guanyada. Allò que em feia sortir els colors a la cara, era quan el mestre em cantava les quaranta. Cantar les quaranta era un preavís de càstig; en la gent gran, una amenaça venjativa! No em sap greu que persones eclesiàstiques i gent de la feixa de baix m’hagin cantat no poques vegades les quaranta. Sense elles saber-ho, m’han ajudat a corregir-me i a madurar en la vida. Aixequem el vol. Quaranta anys foren necessaris al Poble d’Israel per fer la travessa del desert fins a la Terra Promesa. Moisès, activista revolucionari, es retirà quaranta dies a la munta- Una colla d’ainistes formen la xifra ‘40’ als peus del pic de la Serrera. nya del Sinaí per redactar els deu primers drets humans de la la festa de Pasqua a la de l’Ascensió història de la humanitat. Elies pujà hi van quaranta dies, els necessaris a la muntanya de l’Horeb on, durant per afermar la fe dels dotze apòstols quaranta dies, es preparà per a les en la resurrecció de Jesús. seves prèdiques de profeta. Josep Aterrem als nostres dies. No és i Maria acompliren la llei jueva que gaire bona notícia quan diuen d’un manava la purificació de les mares amic que “l’han posat en quarante–quines coses!– als quaranta dies del na”. Els sociòlegs i teòlegs afirmen naixement del nen. De Nadal a la Can- que els quaranta anys és l’edat ideal delera hi transcorren els quaranta en la vida professional dels éssers dies prescrits. Jesús consagrà qua- humans. Abans dels quaranta anys

tens iniciatives però, no experiència. Després dels quaranta, tens experiència però et falta imaginació. Tenen tota la raó del món. Vaig néixer a Bellcaire d’Urgell l’octubre de mil nou-cents trenta-nou. El dia 30 de setembre de 1979, el Bisbe Joan Martí beneïa la primera pedra d’AINA al prat de Sant Joan. Quaranta anys justos! També als quaranta anys vaig aconseguir llicenciar-me en filologia catalana a la Universitat del Roser de Lleida. En Serrat glossà els seus quaranta anys amb la cançó: “fa vint anys que tinc vint anys”. Els meus germans de curs al Seminari de la Seu: Josep, Benigne, Antoni, Paco i Joan festejàrem els quaranta anys de sacerdoci amb una missa al Santuari de la Mare de Déu de Meritxell i un dinar de germanor a AINA. Sabíem que no tots arribaríem a les noces d’or sacerdotals. Efectivament, ja ens faltà mossèn Josep. Festegem els quaranta anys de les Colònies Populars de Canillo. En el primer torn del juliol de 1976 eren trenta-vuit nens que, amb la meva germana Teresina de cuinera i la Mare Maria de la Sagrada Família, d’administradora, sumaven quaranta participants. En els torns de colònies d’enguany, AINA ha comptat amb vint-i-sis monitors a la casa, set a al borda i set als campaments. Feliç xifra: quaranta per a cada un dels tres torns! Els monitors i monitores que han posat la seva pedra a AINA al llarg i ample Església d’Urgell

37


d’aquests quaranta anys pelegrinaren el diumenge 18 de setembre als peus de la Mare de Déu de Meritxell, a qui els nens demanaven l’estiu de 1979 una casa de colònies més gran. Des dels peus de la meva Confident, els centenars de monitors altruistes, generosos i voluntaris contemplem el camí recorregut. És impressionant el quarantè aniversari d’una associació! És una mena de sopa de pedres on tantes persones han dipositat les seves espècies, fins a fer-ne la vianda més saborosa i abundant. N’hi ha hagut per a tots. Amb el dia a dia s’ha anat guanyant lentament la maduresa que li és pròpia. S’ha fet forta amb tants obstacles sorgits; tants accidents lleus i greus guarits! S’ha fet contra tantes penes calmades, desesperacions superades, riscos inconscients dels quals Meritxell ens ha salvat. S’ha fet a través de tants desigs i illusions del poble andorrà, de tantes esperances dels educadors del país, de tants oblits que ens duen al penediment. S’ha fet amb tant d’amor. Quaranta anys! Quina collita de vivències, que visualitzen la vida de la gran família: AINA. Malgrat les trampes, les sotragades i els entrebancs, els joves voluntaris i altruistes han seguit llaurant amb penes i treballs per tal que la gavernera floreixi com a Mertixell, tots els dies de l’any. I ara, gràcies a una convergència obstinada de combinacions felices, som aquí, els d’Andorra, els de la FEMN, el Grup Sardanista Montserrat, els de l’UCPA, els d’Alcorcón... i totes les persones anònimes que proclamen el nostre mantra: “A l’estiu, cap infant sense colònies”. Amb la mirada romànica de la meva Confident esguardo l’horitzó i li prego cantant: “cada dia un nou pas, i tot recomença...” amb els milers d’infants i joves que durant els quaranta anys han fet d’AINA casa seva, “si és que hi ha cases d’algú”. Mossèn Ramon de Canillo 38

Església d’Urgell

El raconet de la mística

La mística de l’amor en parella

L

a Carina i en Martí, des d’adolescents, se sentien mútuament atrets, sense que allò representés cap cosa més enllà d’una simple simpatia, dins el grup d’amics. Amb el temps, aquell sentiment es va anar consolidant i, ja en la majoria d’edat, van decidir comprometre’s en una relació en vistes al futur. Quan la Carina va començar a treballar en un oficina i en Martí estava a punt d’acabar la carrera, decidiren que era l’hora de jugar-s’ho tot damunt d’una carta, que era l’objectiu acaronat i compartit per tots dos: una família sòlida, positiva, fecunda i, així que fos possible, feliç. L’objectiu era clar i el camí s’anava esbrossant. Al curset prematrimonial es van aclarir uns quants principis, alguns dels quals ja havien albirat: el fonament d’una parella sòlida i feliç mai no podrien ser les coses, com l’èxit professional i econòmic, les relacions socials que vesteixen, la claudicació davant del consumisme, el consentiment a la pèrdua generalitzada de valors humans... No. La sòlida base d’una família ferma i feliç calia que s’assentés en les persones, començant per ells dos. Si ells esdevenien un monòlit indestructible, tot estaria assegurat. L’element insubstituïble per edificar aquella base no podia ser altre que l’amor. I l’amor és com un ésser viu que creix i es renova constantment a partir de l’atracció física, i aprofundint en la descoberta i l’acollida afectiva dels valors psíquics i espirituals

de l’altre. L’altre és una mina inesgotable de valors on no es pot arribar sense una estimació i receptivitat incondicionals. Cal assumir que allò que importa és l’altre i la seva felicitat, perquè, quan l’amor mereix aquest nom, la felicitat de l’altre, de retorn, assegura i amplifica la pròpia felicitat.

La connexió amb Déu per la fe i l’amor és la garantia total de l’amor humà; més encara, de l’amor de la parella Per a ells, que són creients –cosa que també val per als no creients, ho sàpiguen o no– tot amor ve de Déu, com tampoc no hi ha altra existència ni cap més vida que les que vénen de Déu. Si trobeu un rierol i el seguiu, arribareu a la font i us adonareu que, al rierol, no hi baixa més aigua que la que neix de la font. La connexió amb Déu per la fe i l’amor és, doncs, la garantia total de l’amor humà; més encara, de l’amor de la parella. Per això l’Església beneeix els matrimonis, com Jesús ho féu a Canà. En Martí i la Carina han fet molt de camí. En les proves, fins i tot greus, com la pèrdua del seu primer fill, o en les inevitables crisis personals i alguns problemes laborals, mai no els ha mancat aquella referència: l’important és l’altre. I doncs, importants els dos. Així queda assegurat el projecte comú, a causa de l’amor. Mn. Enric Prat


Església d’Urgell

39


Dietari

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “L’ALJAMA DE LA SEU D’URGELL MEDIEVAL”, DE CARME BATLLE La sala La Immaculada de La Seu d’Urgell va acollir l’1 de setembre la presentació del llibre “L’Aljama de la Seu d’Urgell medieval. Una comunitat jueva del Pirineu català”, escrit per Carme Batlle, professora d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona. La presentació va anar a càrrec de l’Arxiver Capitular d’Urgell, Mn. Benigne Marquès, i hi van intervenir també Amadeu Gallart i l’editor Rafael Català i Dalmau, que van glossar àmpliament la tasca d’investigació que ha fet Batlle a l’entorn de La Seu d’Urgell i la seva història. De la seva banda, l’autora va explicar les vicissituds personals que la van portar a estudiar l’època medieval i especialment la ciutat de La Seu, on té arrels familiars i personals. Pel que fa a l’estudi de l’aljama (la comunitat jueva) de La Seu d’Urgell, Batlle n’ha pogut acreditar la seva existència i activitat gràcies als documents notarials que s’han conservat i que donen testimoni de diferents transaccions, préstecs i intercanvis, a traves dels quals ha descobert una comunitat modesta però que va articular una presència pròpia gràcies 40

Església d’Urgell

D’esquerra a dreta, Amadeu Gallart, Carme Batlle, Mn. Benigne Marquès i Rafael Català, durant la presentació del llibre “L’aljama de la Seu d’Urgell medieval”.

a la dedicació al crèdit a la pagesia. Carme Batlle és membre de la Societat Cultural Urgel·litana, que es va fundar l’any 1977 amb l’objecte de donar a conèixer la història religiosa, cultural, artística i institucional de les comarques que avui formen part del Bisbat d’Urgell així com dels territoris que hi van pertànyer en el passat fins a la data de la seva segregació i incorporació

a altres Diòcesis. La Societat Cultural Urgel·litana és l’entitat editora de l’anuari “Urgellia”, en el qual Batlle col·labora assíduament des de fa anys, juntament amb d’altres historiadors de prestigi.

INAUGURACIÓ DE LA RESTAURACIÓ DEL CAMPANAR DE MONTGAI La tarda de l’1 de setembre, l’Arquebisbe d’Urgell visità la Parròquia de la

Mare de Déu Assumpta de Montgai (Noguera) per participar en els actes d’inauguració de la restauració del campanar del temple parroquial. Acompanyaren l’Arquebisbe el Vicari general, Mn. Josep M. Mauri, i la Delegada diocesana de Patrimoni, Clara Arbués. L’acte comptà amb la presència del President de la Generalitat de Catalunya, M. Hble. Sr. Carles Puigdemont; la Consellera d’Administracions Públiques i Habitatge, Hble. Sra. Meritxell Borràs; l’Alcalde de Montgai, Il·lm. Sr. Jaume Gilabert; i el President de la Diputació de Lleida, Excm. Sr. Joan Reñé; a més d’altres Alcaldes de la comarca. A la seva arribada a la Parròquia, l’Arquebisbe fou rebut per l’Alcalde de Montgai i pel Rector de la Parròquia, Mn. Ramon Solé Janer, així com per molts fidels del poble que

A la inauguració de la restauració del campanar de Montgai hi assistiren, a més de Mons. Vives, el President Puigdemont i la Consellera Borràs, així com diverses Autoritats locals i comarcals.


l’esperaven al carrer. Al saló de plens de l’Ajuntament tingueren lloc unes breus paraules de benvinguda per part de l’Alcalde, que agraí la presència al municipi de l’Arquebisbe i del President Puigdemont, i a continuació es desplaçaren a peu fins al Parc de la Salut i el Passeig del Riu per veure les obres de remodelació que s’hi han fet recentment. Tot seguit, a la plaça davant l’església parroquial es féu una explicació pública de les obres de restauració del campanar, que han estat finançades per la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la Diputació de Lleida, l’Ajuntament de Montgai i el Bisbat d’Urgell. Als murs del Campanar s’hi descobrí una placa commemorativa de la restauració i dels 100 anys de la façana del temple, així com per agrair la visita de l’Arquebisbe d’Urgell i del President de la Generalitat.

En clima de silenci i de discerniment, una dotzena de seminaristes i diaques que ja han acabat la seva preparació filosòfica i teològica, acompanyats d’alguns dels formadors, van aprofundir en la resposta a la vocació rebuda de servei a Crist i a l’Església en el ministeri ordenat.

TROBADA DE DELEGATS DE MISSIONS DE CATALUNYA Els Delegats de Missions de les Diòcesis catalanes es van trobar l’1 de setembre a Sant Sebastià de Montmajor per dur a terme la reunió anual en la qual es fa balanç del curs passat i es treballa sobre les propostes per al nou curs. Hi va assistir també Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa i responsable de la Comissió Episcopal de Missions a la Conferència Episcopal Tarraconense. En la planificació van ocupar un lloc destacat les

Els Delegats de Missions de les Diòcesis catalanes amb Mons. Saiz Meneses.

jornades sobre missions i l’exposició divulgativa sobre el paper i tasca dels missioners que acollirà la Diòcesi de Tarragona en les properes setmanes, organitzada per les Obres Missionals Pontifícies (OMP), i en les quals hi seran presents, per part de la Diòcesi d’Urgell, la Gna. Bordoll i P. Miquel Betbesé, tots dos missioners en actiu, que hi aportaran el testimoni de les seves experiències personals.

EXERCICIS ESPIRITUALS DELS QUI PROPERAMENT REBRAN ORDES SAGRATS A CATALUNYA Els dies 28 d’agost al 2 de setembre, a la casa d’espiritualitat de Caldes de Montbui (Bisbat de Terrassa), van tenir lloc uns exercicis espirituals especialment pensats per als alumnes dels Seminaris de Catalunya que properament seran ordenats de diaques i de preveres, els quals van ser predicats per Mons. Joan Piris, Bisbe emèrit de Lleida.

Mons. Joan Piris, Bisbe emèrit de Lleida (tercer per l’esquerra a la primera fila), va predicar els exercicis espirituals a Caldes de Montbui.

RECÉS DE CÀRITAS D’URGELL PER L’ANY DE LA MISERICÒRDIA Càritas d’Urgell va celebrar el divendres 2 de setembre un recés amb motiu de l’Any de la Misericòrdia, seguint la recomanació feta pel Papa Francesc i promoguda pel Pontifici Consell “Cor Unum”. Va tenir lloc al Seminari diocesà de La Seu d’Urgell, i hi va participar una setantena de persones entre voluntaris, col·laboradors i treballadors de les Càritas parroquials, a més d’un bon grup de voluntaris i els responsables de Càritas d’Andorra. El recés va ser predicat per Mn. Antoni Elvira, Vicari episcopal per a l’Acció Pastoral i Missioner de la Misericòrdia del Bisbat d’Urgell, seguint diferents escrits del Papa Francesc i de l’Evangeli, i testimonis de la Mare Teresa de Calcuta. L’Arquebisbe Joan-Enric, present durant tot el recés, en va fer la introducció tot remarcant que era un moment per a posar-se en contacte i connectar Església d’Urgell

41


FESTA DE SANT GIL AL SANTUARI BASÍLICA DE LA MARE DE DÉU DE NÚRIA L’1 de setembre, l’Arquebisbe d’Urgell va presidir la tradicional festa de Sant Gil, Patró dels pastors del Pirineu, al Santuari Basílica de la Mare de Déu de Núria, Patrona de la Diòcesi d’Urgell. Hi van assistir diverses Autoritats nacionals i locals encapçalades pel Conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Josep Rull; el Conseller de Cultura, Santi Vila; el President de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Enric Ticó; i l’Alcaldessa de Queralbs, Immaculada Constans, a més d’altres Alcaldes, Diputats i representants d’institucions polítiques i socials. En arribar al Santuari, l’Arquebisbe fou rebut pels Rectors “in solidum” de la Vall de Ribes de Freser, Mn. Joan Perera i Mn. Joaquim Cebrián. A l’homilia, Mons. Vives recordà la figura del venerable Bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), en el centenari de la seva mort a la terra i el seu naixement al cel. L’Arquebisbe animà a fer present el valor que Torres i Bages visqué d’estimar profundament la pròpia pàtria, ja que així ens ho ensenya el mateix Catecisme de l’Església Catòlica (n. 2199): “El quart manament es dirigeix expressament als fills en les seves relacions amb els seus pares, perquè aquesta relació és la més

42

Església d’Urgell

universal. Es refereix també a les relacions de parentiu amb els membres del grup familiar. Exigeix que es doni honor, afecte i reconeixement als avis i avantpassats. Finalment s’estén als deures dels alumnes respecte dels mestres, dels empleats respecte dels patrons, dels subordinats respecte dels seus caps, dels ciutadans respecte de la seva pàtria, als qui l’administren o la governen”. El cristià, com a conseqüència del quart manament de la llei de Déu, desenvolupa l’amor al país on neix, o en el que ha crescut i on s’ha format i educat, o aquell que per emigració s’ha fet seu. “Pàtria” significa “lloc dels pares”, lloc i comunitat que dóna cohesió i sentit a la dimensió social més propera de la pròpia existència, després de la família. L’amor al propi país és un valor cívic que s’aprèn, en primer lloc, a la llar; després es nodreix a l’escola i es va perfeccionant fins que arribem a ser persones útils i responsables envers la societat en què vivim. Es dóna un doble vincle simultani: amb la

tradició històrica de les generacions que ens han precedit i les que vindran, i un vincle amb tots els nostres contemporanis del país. D’aquí que valorem els símbols de la pàtria, com la bandera i l’himne, les persones que la representen, les festes i tradicions, els avantpassats i, sobretot, la llengua, la història i la cultura. També, que treballem perquè procuri el major bé per a tots, amb preferència pels menys afavorits –com faria una família– amb justícia i llibertat, i sigui acollidora dels qui hi vinguin. Alhora cal cuidar l’obertura a la comunitat internacional en una cooperació per la pau i el respecte de tots els drets de les persones i dels pobles. La predilecció pel propi país, llengua i cultura és perfectament conciliable amb el respec-

te a totes les nacions i a la caritat universal. Hem de sumar l’amor i el respecte positiu per les nostres coses col·lectives, i apreciar justament les dels altres. Perquè els enemics del veritable patriotisme són el xovinisme o exaltació de la pròpia nació com si fos el bé suprem, que pot acabar en la xenofòbia o la discriminació racial; i també, per defecte, l’internacionalisme dels homes sense pàtria, que menyspreen la seva amb l’argument de ser ciutadans del món. L’autèntic amant de la seva pàtria pot queixar-se del seu país, observant els seus errors i deficiències, però al mateix temps sempre recercarà i proposarà els mitjans per a solucionar-los. No és correcte contemplar com el país s’enfonsa o es tanca o es divideix i no fer-hi alguna


cosa. No s’hi valen les queixes, la mandra o la discòrdia. El cristià ha de ser sembrador de pau

i de germanor, ha de saber valorar justament les virtuts pròpies i defensar-les, però mai en detriment de

tancar-se a les virtuts dels altres pobles o nacions. Finalment, Mons. Vives clogué l’homilia fent seva

la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat i, adreçant-se en aquesta ocasió a la Mare de Déu de Núria, pregà dient: “Mare i Patrona, obteniu-nos aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida; l’honestedat de la vida pública; que desapareguin maledicció, blasfèmia i l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els fills amb cor de germans; feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendràreu; defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada, i obteniu als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua”. En acabar l’Eucaristia tingué lloc la tradicional processó des del Santuari fins a l’ermita de Sant Gil mentre es cantaven els goigs a llaor de la Mare de Déu de Núria i els goigs de Sant Gil. A l’ermita, l’Arquebisbe, davant el monòlit monument en record i agraïment al Sant Pare Francesc i a la seva Encíclica “Laudato Si”, que fou inaugurat la diada de Sant Gil de l’any passat, volgué tenir un record per la diada per la cura de la creació, instaurada pel Papa Francesc, i per la seva proposta d’ecologisme integral que té cura de tot el món, no només de la natura sinó, especialment, dels més pobres, febles i marginats.

Església d’Urgell

43


Un bon nombre de voluntaris i treballadors de les Càritas parroquials d’Urgell, així com de Càritas d’Andorra, va participar en el recés amb motiu de l’Any de la Misericòrdia.

personalment amb el Senyor, per aprendre del seu amor a estimar els qui ens necessiten. Abans de la celebració eucarística a la Catedral, presidida per l’Arquebisbe, els assistents van travessar la Porta de la Misericòrdia per guanyar el Jubileu de l’Any Sant. Amb un dinar de germanor a la Residència de les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell es va donar per acabat el recés.

Solsona, a més del P. Abat de Poblet i el Provincial dels Claretians de Catalunya. Hi assistiren el President de la Generalitat de Catalunya, els Capitans de la festa, així com altres Autoritats i una gran quantitat de devots fidels de la Mare de Déu de Queralt. A l’homilia, Mons. Martínez Sistach recordà les fondes arrels cristianes de la nació catalana, ver-

tebradores del país, per subratllar la necessitat de tenir en compte l’aportació cristiana com a element que ha configurat la societat catalana i que encara avui la configura. Animà els fidels a estimar la Mare de Déu sota l’advocació de Queralt i subratllà com la sensibilitat per la pobresa i els marginats ha augmentat entre el poble fidel, alhora que el treball de

Càritas, per part de tants i tants voluntaris, és un exemple de com el cristianisme vol ésser present amb esperit positiu a la societat, vertebrant-la i ajudant sempre. També subratllà la importància de la raonabilitat de la fe i l’alegria dels cristians en el dia dels 100 anys de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, que s’expressa a Berga i comarca amb la tradicional Patum. Al final de l’Eucaristia es cantà el “Virolai” a la Mare de Déu de Queralt, amb lletra de Pere Tuyet i música de Josep Llucià: “Ave Maria, gentil sobirana d’aquest aspre cimal, manteniu sempre la fe berguedana a recer de Queralt...”, i en acabar la celebració tingué lloc la Patum de Lluïment extraordinària.

CONVIVÈNCIES D’INICI DE CURS DEL SEMINARI MAJOR INTERDIOCESÀ Els dies 8, 9 i 10 de setembre va tenir lloc al Seminari

CENTENARI DE LA CORONACIÓ DE LA MARE DE DÉU DE QUERALT Dissabte 3 de setembre, l’Arquebisbe d’Urgell va concelebrar a l’Eucaristia solemne en commemoració dels 100 anys de la Coronació canònica de la Mare de Déu de Queralt, que fou presidida pel Cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe emèrit de Barcelona. Hi concelebraren també els Bisbes de Solsona, Tarragona, Girona, Vic i emèrit de 44

Església d’Urgell

Mons. Vives concelebrà la solemne Eucaristia amb motiu del centenari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de Queralt.


Els seminaristes del SMI, davant la “Porta dels Apòstols” de l’església de Santa Maria la Major de Morella.

de Tortosa la trobada d’inici del curs 2016-17 dels seminaristes del Seminari Major Interdiocesà (SMI), que agrupa set Diòcesis de la Conferència Episcopal Tarraconense. Estaven acompanyats pels seus formadors, Mn. Norbert Miracle i Mn. Jaume Casamitjana. Van ser uns dies de convivència i de coneixença dels qui aquest curs entren al Seminari amb els companys que ja en formen part, així com de pregària, amb un recés que els va predicar Mn. Javier Vilanova, nou Director espiritual del SMI i Rector del Seminari de Tortosa, i una xerrada sobre la vocació que els va impartir Mn. Víctor Cardona. Els seminaristes també van poder visitar la monumental ciutat de Morella on van ser atesos pel Rector de la Parròquia,

Mn. José Angel Pitarch, i també Sant Mateu on, al Monestir de Santa Anna de les Agustines, van dialogar amb la comunitat de religioses contemplatives i van celebrar-hi l’Eucaristia, presidida per Mons. Enric Benavent, Bisbe de Tortosa.

que any rere any es reuneixen per venerar la sagrada imatge del Sant Crist. L’Aplec del Sant Crist de Conques té lloc el cap de setmana més proper a la festa litúrgica de l’Exaltació de la Santa Creu. Enguany, a més, era la primera vegada

en què l’aplec permetia contemplar la magnífica talla romànica de la Mare de Déu de les Esplugues (del segle XII) instal·lada definitivament a l’església parroquial després de la restauració del conjunt artístic i trobar-li el seu emplaçament dins el temple. A l’homilia, l’Arquebisbe mostrà la seva satisfacció per poder presidir enguany l’aplec i donà l’enhorabona als membres del Centre d’Estudis d’Isona i Conca Dellà, que amb el seu interès i esforç duen a terme moltes iniciatives per a recuperar el patrimoni artístic, cultural i religiós de la Conca. L’Arquebisbe subratllà que si bé en el Divendres Sant contemplem la creu sacrificial de Jesús des del patiment i el sofriment per donar la vida per la humanitat, en la festa de l’Exaltació de la Santa Creu contemplem amb joia i emoció la creu victoriosa de Crist sobre el pecat i la mort.

APLEC DEL SANT CRIST DE CONQUES Dissabte 10 de setembre, l’Arquebisbe d’Urgell va presidir l’Eucaristia solemne de l’Aplec del Sant Crist de Conques (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà), acompanyat pel Rector de la Parròquia, Mn. José de Jesús Navas, i per Mn. David Codina. Hi va assistir la Delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a l’Alt Pirineu i Aran, Rosa Amoròs, així com una gran quantitat de devots i fidels de Conques i de la comarca

La talla romànica de la Mare de Déu de les Esplugues ha quedat instal·lada definitivament a l’església parroquial de Conques. Església d’Urgell

45


El Sant Crist de Conques és una mostra de la devoció i l’amor que el poble sent envers Jesucrist i és invocat per demanar la pluja en èpoques de sequera. Per això, l’Arquebisbe demanà que l’amor de Jesús misericordiós omplís els cors de tots els fidels de la comarca, perquè esdevinguin testimonis de Jesucrist, cadascú en el seu lloc i vocació: la família, el treball, la societat... Mons. Vives animà els fidels a fer com Jesús, donar la vida, per amor, als altres i a Déu, i posà com exemple d’això la religiosa missionera catalana assassinada la setmana anterior a Haití, Isabel Solà Matas, que, veient les víctimes del terratrèmol immens que va assolar aquell país, s’hi va quedar per servir i ajudar els malalts, ferits i incapacitats. En acabar, l’Eucaristia tingué lloc la presentació del llibre “Lo Sant Crist de Conques”, escrit per Sisco Amorós, Sílvia Romero i Joan Torruella, que recull una gran quantitat de documentació sobre la talla del Sant Crist, del segle XIV, cremada el 1936 i restituïda amb una còpia el 1943. Especialment valuós és l’estudi de la consueta de les festes i processons del segle XVII. La presentació es va fer simbòlicament a la capella del Sant Crist i en acabar es cantaren els goigs a llaor del Sant Crist com a mostra de la devoció de tot un poble, i va tenir lloc un petit Concert per part de la Coral d’Isona, dirigida per Lluís Roy, professor de l’Escola Municipal de Música de Tremp. 46

Església d’Urgell

CONFIRMACIONS A ALBESA Dissabte 10 de setembre, l’Arquebisbe d’Urgell va administrar el sagrament de la Confirmació a 38 joves de la Parròquia de la Mare de Déu Assumpta d’Albesa. Concelebraren el Rector, Mn. Alfons Velásquez; el diaca permanent que hi col·labora pastoralment, Mn. Antoni Baldomà; el col·laborador de la Parròquia, Mn. Ramon Clua; i Mn. David Codina, Secretari general del Bisbat. A l’homilia, l’Arquebisbe glossà les lectures proclamades en aquell diumenge, que versaven fonamentalment sobre la misericòrdia de Déu. L’Evangeli (Lc 15) presentava les tres grans paràboles de la misericòrdia: l’ovella perduda; la dona que perd una moneda de plata i el pare misericordiós i els seus dos fills. Mons. Vives destacà la revelació de Déu com a Pare de misericòrdia que ens fa Jesús, davant les deformacions de la imatge de Déu que se n’ha fet la humanitat,

i animà els joves confirmands a tenir sempre en la seva vida aquesta actitud misericordiosa envers els altres, ja que el nostre Déu és el Pare de la misericòrdia i nosaltres hem de ser “misericordiosos com el Pare”, tal i com ens recorda el lema de l’Any de la Misericòrdia convocat pel Papa Francesc. L’Arquebisbe subratllà com Déu ens ha fet lliures i com la llibertat no pot ser mai un pretext per a fer el que vulguem, sinó que esdevé una responsabilitat. Adreçant-se particularment als joves confirmats, els va convidar a utilitzar la seva llibertat per a fer el bé i no per a quedar atrapats en els falsos ídols socials, com l’alcohol, la droga, el sexe desordenat, el consumisme i el passotisme; i els animà a viure una vida amb sentit i plena, que és la que Jesús ens ofereix, ja que Ell és el Camí, la Veritat i la Vida. Glossant la paràbola del pare misericordiós, animà els fidels a tenir l’actitud del pare de la paràbola, que esperava cada dia amb

ànsia si el seu fill petit, que havia desitjat la seva mort, tornava; i no es cansava de sortir a buscar-lo cada matí. Al mateix temps, demanà als fidels de no tenir l’actitud del germà gran de la paràbola, que sent enveja quan sap que el seu pare ha fet matar el vedell gras i ha muntat una festa pel retorn del seu germà. Finalment, en la vetlla de la Diada Nacional de Catalunya, Mons. Vives animà els cristians a viure-la amb joia però aportant-hi l’específic dels catòlics: la pregària i el treball per la pau i el respecte entre les diferents formes de pensar i actuar, sempre buscant la unió i l’estimació entre tots els germans. En acabar l’Eucaristia, l’Arquebisbe regalà un Nou Testament als confirmats, convidant-los que fos un llibre que valoressin i estimessin, llegint-ne cada dia un tros. I volgué tenir unes paraules d’agraïment per Mn. Ramon Clua, que porta molts anys col·laborant amb la Parròquia i els feligresos d’Albesa, així com pel prevere veí de Castelló de Farfanya, Mn. Ramon Vila, que dirigeix la coral que aplega tres pobles veïns, amb el d’Albesa.

CONFIRMACIONS A LA PORTELLA

Mons. Vives demanà als confirmands d’utilitzar la seva llibertat per a fer el bé.

Dissabte 10 de setembre, l’Arquebisbe d’Urgell va administrar el sagrament de la Confirmació a dotze joves de la Parròquia de Sant Pere de la Portella (Noguera). Concelebraren el Rector, Mn. Alfons Velásquez; el diaca permanent


PRESENTACIÓ ALS MITJANS DE LA QUARTA EDICIÓ DEL CANÒLICH MUSIC

L’Arquebisbe convidà els joves a valorar aquest tresor de la llibertat que Déu els ha regalat, però fent-ho amb responsabilitat.

que hi col·labora pastoralment, Mn. Antoni Baldomà i Mn. David Codina; i acompanyava els cants de la coral Mn. Ramon Vila, Rector veí de Castelló de Farfanya. Hi foren presents dues representants de l’Ajuntament. A l’homilia l’Arquebisbe glossà el capítol 15 de l’Evangeli de Sant Lluc, proclamat en aquell diumenge, i animà els joves confirmands a valorar profundament la seva llibertat, ja que cada dia hauran de regir per ells mateixos la seva vida, prenent les pròpies decisions, i a valorar aquest tresor de la llibertat que Déu els ha regalat, però fent-ho amb responsabilitat: llibertat per a estimar i servir ajudant els altres, especialment els més necessitats, i llibertat i sentit orientador de la vida. Finalment, Mons. Vives glossà la paràbola coneguda com la del pare dels dos fills, el fill pròdig i el fill gran, tot animant els joves a confiar sempre en la misericòrdia del Pare-Déu, com el fill que ha marxat

de casa que, quan es penedeix i reconeix el seu pecat, hi retorna perquè sap que el pare l’acollirà. I així és: el pare acull el fill amb misericòrdia, vestint-lo, posant-li el calçat, posant-li l’anell, és a dir, tornant-li la seva dignitat de fill. I convidà els joves a no tenir l’actitud del fill gran que, quan sent que el pare ha fet matar el vedell gras per festejar el retorn del seu germà, s’enfada i s’indigna i no vol entrar a celebrar-ho. El Pare, també en aquesta ocasió, surt a buscar el fill gran i li diu: “fill tu sempre ets amb mi i tot el que és meu és teu”. Cal tenir molt present aquest Déu que sempre és amb nosaltres perquè ens estima, conclogué. En acabar l’Eucaristia, l’Arquebisbe regalà un Nou Testament als joves confirmats, i, tot seguit, als locals socials del poble tingué lloc un aperitiu ofert per l’Ajuntament a tots els participants en l’Eucaristia, durant el qual Mons. Vives pogué saludar els fidels.

La quarta edició del festival Canòlich Music se celebrarà a la Parròquia de Sant Julià de Lòria (Andorra) els dies 25 i 26 de novembre, segons va anunciar el Delegat de Joventut, Lluis Plana, en la presentació als mitjans de comunicació, que va tenir lloc el dimarts 13 de setembre a la Sala Rocafort del Centre Cultural i de Congressos Lauredià. El festival recupera enguany els tallers de música per a joves i oferirà dos concerts cada nit que es faran a un envelat al Prat Gran amb un format innovador que incorporarà la dansa. Aquesta serà l’edició “més propera als participants”, afirmà Plana. A la presentació també hi van assistir el Delegat d’Ensenyament i Rector de Sant Julià, Mn. Pepe Chisvert; i la Consellera de Social del Comú de Sant Julià, Francesca Barbero

Cáceres. Mn. Chisvert va posar en relleu que el festival vol donar importància als joves i a la tasca que fan en la preparació de l’esdeveniment. Així mateix va destacar la transmissió de valors evangèlics que significa el conjunt del festival, amb l’objectiu de formar els joves que han de construir la societat del futur. De la seva banda, la Consellera Barbero va explicar que enguany s’ha treballat per ampliar el radi d’acció de les activitats, muntant l’envelat al Prat Gran, amb més comoditats i amb més qualitat; i ha posat en valor que el festival de música cristiana sigui un element de cohesió i dinamitzador de la Parròquia, en el qual participen molts voluntaris, alhora que posa la Parròquia en la ment i l’acció de moltes persones més enllà de les fronteres d’Andorra. El Canòlich Music començarà el divendres 25 de novembre a dos quarts de deu de la nit amb dos concerts: el del grup ONE,

D’esquerra a dreta, Lluís Plana, Mn. Chisvert i Francesca Barbero durant la presentació del Canòlich Music. Església d’Urgell

47


sorgit precisament de les edicions anteriors i format per músics d’Andorra; i el d’Andy Hunter. El dissabte, la pregària començarà a les deu del matí a l’església parroquial, amb la participació del grup Kairoi, i posteriorment tindran lloc el concurs de joves valors musicals “Dona’t a conèixer”; el “Crist Xperience”, amb tot un seguit de tallers; i l’Eucaristia, animada pel cantautor Toño Casado. El fi de festa el faran Sal 150 i Kairoi, que enguany presentaran el seu nou disc al festival abans de fer la presentació oficial a Barcelona al mes de desembre.

L’HOSPITALITAT DE LOURDES D’ANDORRA PELEGRINA A MERITXELL Amb ocasió de la Diada de la Mare de Déu de Meritxell, Patrona del Principat, els membres de l’Hospitalitat Diocesana de la Mare de Lourdes que resideixen al Principat d’Andorra van pelegrinar el 10 de setembre al Santuari Basílica de Meritxell per agrair a la Mare de Déu la seva protecció materna, sobretot durant el pelegrinatge anual a Lourdes. Mn. Eduardo Salinas, Rector de la Parròquia de La Massana, va presidir l’Eucaristia, concelebrada pel Rector del Santuari, Mn. Ramon Rosell, i per Mn. Blai Fortuny. Els pelegrins van participar en la celebració fent l’ofertori del pa i del vi, i també del penó i signe identificatiu del grup, que els acompanya en el pele48

Església d’Urgell

Els membres andorrans de l’Hospitalitat de Lourdes van ofrenar a la Mare de Déu el penó que els acompanya en el pelegrinatge anual a Lourdes.

grinatge anual a Lourdes. Els pelegrins andorrans van concloure que en la nostra vida, “Lourdes i Meritxell van de la mà”. Els Santuaris de Lourdes i de Meritxell són els temples pirinencs que, juntament amb els de Montserrat, el Pilar de Saragossa i el de Torreciudad, constitueixen la Ruta Mariana, la qual atreu molts visitants cada any.

RECÉS A LA CERDANYA DELS SEMINARISTES DE BARCELONA Els dies 8 al 10 de setembre, els seminaristes de l’Arxidiòcesi de Barcelona es van aplegar a la Residència de la Immaculada de les Carmelites de Sant Josep, al Pla de Tartera (Prats de Cerdanya), per dur a terme unes convivències de preparació al nou curs, durant

Els seminaristes de l’Arxidiòcesi de Barcelona, a la Residència de la Immaculada de les Carmelites de Sant Josep.

les quals van compartir les experiències viscudes durant l’estiu. El dia 9, Mn. Antoni Elvira, Vicari Episcopal per a l’Acció Pastoral de la Diòcesi d’Urgell, els va predicar un recés en el qual els va encoratjar a “seguir el Senyor sense por i amb tot el cor, com Abraham i Sant Pere”.

TROBADA DELS DELEGATS DE JOVENTUT DE CATALUNYA A BALAGUER El Secretariat Diocesà de Joventut (SIJ), format pels Delegats diocesans de Joventut dels Bisbats amb seu a Catalunya i del Bisbat de Mallorca, es va reunir els dies 15 i 16 de setembre al Sant Crist de Balaguer sota la presidència de Mons. Francesc Pardo, Bisbe de Girona i responsable de la pastoral juvenil a la Conferència Episcopal Tarraconense.


NOTA DE LA COMISSIÓ EPISCOPAL DE MIGRACIONS DAVANT LA CIMERA DE LES NACIONS UNIDES SOBRE REFUGIATS I MIGRANTS

L

es organitzacions eclesials Càritas, CONFER i Justícia i Pau s’han sumat a la crida conjunta que Càritas Internationalis i el Servei Jesuïta a Refugiats han dirigit als líders de tot el món que participaran el 19 de setembre a Nova York en una cimera de les Nacions Unides sobre refugiats i migrants. La Comissió Episcopal de Migracions s’uneix a la crida d’aquestes organitzacions demanant que les deliberacions de la esmentada cimera es tradueixin en acords efectius que vetllin per un reconeixement, acollida, tracte i protecció el més dignes possibles en favor dels emigrants i refugiats. Com manifestàvem davant la Jornada Mundial de Migracions del passat 17 de gener, així com a la nota del passat 8 de març, no hem d’oblidar que “darrere d’aquests fluxos

migratoris, en continu augment, hi ha sempre la inhumanitat d’un sistema econòmic injust en què preval el lucre sobre la dignitat de la persona i el bé comú; o la violència i la ruïna que genera la guerra, la persecució o la fam”. També hem de recordar, davant les mesures de devolucions sumàries a les nostres fronteres en aquests dies, el pronunciat a propòsit de la Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat del 2015. En aquest missatge, a més de mostrar la tristesa quan ens arriben notícies com les devolucions sumàries, ens afegim “a la denúncia contra qualsevol actuació en què no es tinguin en compte els drets humans”. I demanem que es compleixin els tractats internacionals i es verifiqui “com a mínim, si les persones poguessin ser creditores

de l’asil polític, ser víctimes de la ‘tracta’ o necessitades d’assistència sanitària urgent”. El Sant Evangeli (“era foraster, i em vau acollir” / Mt 25,35), la consegüent Doctrina Social de l’Església, les reiterades crides del Papa Francesc, les recents orientacions de la Conferència Episcopal Espanyola, contingudes en la Instrucció Pastoral “Església, servidora dels pobres” (24 d’abril de 2015), així com la línia mantinguda per aquesta mateixa Comissió ens estimulen a seguir treballant en favor dels emigrants i refugiats i a demanar a les autoritats pertinents “ser generoses en l’acollida i en la cooperació amb els països d’origen amb vista a aconseguir unes societats més humanes i més justes”. Madrid, 19 setembre 2016

CONFERÈNCIA “BÍBLIES EN LLENGÜES DEL MÓN” A ANDORRA LA VELLA

Els membres del SIJ es van reunir a Balaguer per planificar el curs.

A la reunió es va fer un balanç positiu de la Jornada Mundial de la Joventut a Cracòvia i de la participació de les Diòcesis catalanes en les diferents activitats, així com la presència a Taizé que es va

dur a terme després. Es va programar el nou curs, amb especial atenció a la Jornada de Formació del 18 de febrer vinent, i es va iniciar una reflexió centrada en nous projectes i propostes.

Dijous 22 de setembre va tenir lloc a la seu social de Crèdit Andorrà, a Andorra la Vella, la conferència “Bíblies en llengües del món: una resposta al món d’avui”, a càrrec de Josep Lluís Andavert Escriche, ministre baptista i Director general de la Societat Bíblica d’Espanya. Hi assistí l’Arquebisbe i Copríncep, Mons. Joan-Enric Vives; la Ministra de Cultura d’Andorra, Olga Gelabert, els senyors Pintat i Peralba, en representació de Crèdit Andorrà; l’Arxiprest d’Andorra, Mn. Ramon Sàrries; i altres personalitats, així

com un nombrós públic. La conferència fou organitzada pel Ministeri de Cultura, Joventut i Esports del Govern d’Andorra i per Pere Roquet Ribó, que recentment va donar a l’Arxiprestat de les Valls d’Andorra una col·lecció de 1.223 volums de la Bíblia [veure pàgines 12 i 13 en aquest mateix número], que són exposats al Santuari Basílica de la Mare de Déu de Meritxell, Patrona del Principat d’Andorra. La col·lecció és una de les tres més grans que existeixen al món, amb importants curiositats com ara exemplars editats en llengües que no tenen cap altre text imprès a banda de les Sagrades Escriptures. Església d’Urgell

49


D’esquerra a dreta, Pere Roquet, la Ministra Gelabert i el professor Andavert.

Josep Lluís Andavert Escriche va aprofundir en la importància de la Paraula de Déu i de la Bíblia com el text escrit més traduït a gairebé totes les llengües del món, i va explicar el procés laboriós de traduir la Bíblia, o una part, a llengües que no la posseïen fins ara. Finalment, el professor Andavert va demanar als cristians estimar la Paraula de Déu i llegir-la i aprofundir-la per poder predicar-la i fer viu enmig d’un món egoista i tancat l’amor fraternal a Déu i a tota persona humana que Jesucrist ens ha revelat.

TROBADA DE MONITORS DELS GRUPS TXT El cap de setmana del 16, 17 i 18 de setembre, els monitors dels grups TXt del Bisbat d’Urgell (entre els quals Mn. Antoni Elvira, Vicari Episcopal per a l’Acció Pastoral i monitor de TXt a Encamp) es van trobar al Santuari del Sant Crist de Balaguer per a gaudir d’unes jornades de treball i programar les activitats i metodologia del nou curs, amb l’objectiu de millorar 50

Església d’Urgell

en la seva tasca d’acompanyament dels adolescents i joves. La trobada també va permetre aprofundir sobre la vocació de cadascú al servei dels joves i el compromís que hi neix i es desenvolupa.

XLI JORNADES NACIONALS DE DELEGATS DE PASTORAL DE LA SALUT Els dies 19 al 22 de setembre van tenir lloc a Madrid les XLI Jornades Nacionals de Delegats de Pastoral de la Salut, en les quals es va aprofundir sobre la tasca de tenir cura de la creació i de les persones, però

La Gna. Visitación Lorenzo (segona per la dreta) participà a les Jornades Nacionals de Delegats de Pastoral de la Salut.

posant sempre al centre de tot la persona i la seva dignitat, especialment pel que fa a les persones més vulnerables, seguint el magisteri de l’Encíclica “Laudato Si” del Papa Francesc. De la Diòcesi d’Urgell hi va participar la Delegada diocesana, Gna. Visitación Lorenzo, SF. Foren unes jornades molt fraternals i eclesials on es demostrà que l’exercici del ministeri de bons samaritans s’ha de fer des d’un gran respecte al malalt i amb una actitud de generositat i misericòrdia. La ponència central anà a càrrec del Bisbe auxiliar de

Els monitors dels grups TXt van reflexionar sobre el compromís d’acompanyar els joves.

Santiago de Compostel·la, Mons. Jesús Fernández González, que parlà sobre “Salut i medi ambient a la llum de ‘Laudato Si’”.

JUBILEU A ROMA DELS CATEQUISTES DE CATALUNYA I BALEARS Una vuitantena de catequistes de les Diòcesis de Catalunya i de les Illes Balears, entre els quals un grup del Bisbat d’Urgell, va participar del 23 al 25 de setembre al Jubileu dels Catequistes convocat a Roma pel Papa Francesc amb motiu de l’Any de la Misericòrdia. Els catequistes anaven acompanyats pel Delegat diocesà de Catequesi i Vicari Episcopal d’Urgell, Mn. Antoni Elvira, així com pels Delegats de Catequesi de les altres Diòcesis representades. Abans dels actes propis del Jubileu, se celebrà a la Casa Sant Joan d’Àvila del Pontifici Col·legi Espanyol de Roma l’assemblea plenària del Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears (SIC), presidida per


Immaculada, amb alumnes d’infantil, primària i secundària. Rebé informació de l’inici del curs, de les obres realitzades a les cuines i de la instal·lació per connectar l’escola a la xarxa de fibra òptica, i animà les religioses a mantenir viu l’esperit catòlic del centre així com la seva presència de vida consagrada a la nostra Diòcesi.

CONFIRMACIONS A SANT FELIU DE SORT

Una vuitantena de catequistes va participar al Jubileu convocat pel Sant Pare a Roma.

Mons. Sebastià Taltavull, Bisbe auxiliar de Barcelona i Administrador Apostòlic de Mallorca. També va haver-hi reunions de treball amb D. Paolo Sartor, Director de l’Ufficcio Catechistico de la Conferència Episcopal Italiana (CEI); amb Mons. Andrea Lonardo, Director de l’Ufficcio Catechistico e Servizio per il Catecumenato de la Diòcesi de Roma; i amb Mons. Rino Fisichella, President del Pontifici Consell per a la Nova Evangelització, organisme de la Santa Seu que vetlla per la catequesi. També van participar en algunes de les sessions de treball de les jornades nacionals de directors i col·laboradors de les delegacions diocesanes de catequesi d’Itàlia, organitzades pel Secretariat Catequístic de la CEI. Posteriorment, la tarda del 23 de setembre, els membres de l’assemblea del SIC es van unir als catequistes de les diverses Diòcesis catalanes i balears per participar plegats a les catequesis i els actes

programats per a l’ocasió per la Santa Seu. El Jubileu dels Catequistes finalitzà el 25 de setembre amb la participació de tot el grup a l’Eucaristia presidida pel Sant Pare a la Plaça de Sant Pere.

CONFIRMACIONS A ISONA El 24 de setembre, l’Arquebisbe d’Urgell va presidir l’Eucaristia a l’església de la Mare de Déu Asusmpta d’Isona, dins la qual va administrar el sagrament de la Confirmació a nou adolescents i dos adults. Hi concelebrà el Rector de la Parròquia, Mn. Jesús Navas. En la diada de la Mare de Déu de la Mercè, en la qual celebrava el 42è aniversari de la seva ordenació presbiteral, l’Arquebisbe va compartir amb els fidels la joia de servir Jesucrist i l’Evangeli, pasturant amb joia el Poble de Déu. Animà els confirmands a mirar amb ulls confiats la Mare celestial, Reina i Mare de Misericòrdia, i a aprendre

d’Ella a tenir sempre els ulls oberts davant les necessitats dels germans, per fer sempre “el que Jesús us digui”. Acabada la celebració, Mons. Vives anà a visitar una anciana del poble i compartí la jornada amb el Rector.

VISITA A L’ESCOLA MARIA IMMACULADA DE TREMP La tarda del 24 de setembre, Mons. Vives va visitar la comunitat de religioses claretianes de Tremp, titulars de l’escola Maria

El 24 de setembre, l’Arquebisbe Joan-Enric presidí l’Eucaristia vespertina del diumenge a la Parròquia de Sant Feliu de Sort, dins la qual varen ser confirmats nou adolescents de Sort, Montardit de Baix, Peramea, Altron i Pujalt. Estava acompanyat pel Rector, Mn. Joan Pau Esteban, i per Mn. Enric Prat i Mn. David Codina. A l’homilia, l’Arquebisbe posà en relleu el clar missatge de Jesús sobre el perill de la riquesa dels bens materials, que ofusca els rics i els fa viure distrets i absents respecte dels

Mons. Vives animà els confirmands a acollir amb cor ample les inspiracions i l’amor de l’Esperit Sant. Església d’Urgell

51


FESTA DE L’EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU A PONTS La festa de l’Exaltació de la Santa Creu, que recull la tradició de la trobada de la “Vera Creu” per Santa Elena i també la consagració, l’any 335, de l’església del Sant Sepulcre a Jerusalem, va ser celebrada pel poble de Ponts coincidint amb la Festa Major. Ponts és, així, una de les poques Parròquies del nostre Bisbat que té aquesta festivitat com a titular de les festes del poble, en record d’un vot del poble arran de la troballa d’una imatge del Sant Crist a les ribes del riu Segre, i d’ençà del començament del segle XVII va ser proclamat Patró de la vila de Ponts. A migdia, el seguici dels gegants, amb la banda de música, Autoritats i veïns, acompanyats també pel repic de campanes, van enfilar el carrer Major per assistir a l’ofici religiós. La Corporació Municipal va ser rebuda pel Rector de la Parròquia i, com és costum, també van entrar al temple els gegants que

52

Església d’Urgell

a l’inici i al final de la missa fan la reverència davant l’altar com a signe de respecte. Entre els fidels que omplien l’església hi eren les monges Jerònimes del Monestir de Refet, una presència agraïda per la comunitat i la gent del poble. L’Eucaristia, presidida per Mn. Mayoral, va ser concelebrada per tots els preveres del Mig Segre, que des de Ponts atenen pastoralment i sacramental les poblacions

i Parròquies de la contrada: Mn. Josep Sauter, Mn. Bonifaci Fortuny i el diaca Mn. Josep Caba. A l’homilia, el Rector tingué un record per als nouvinguts al poble, tot valorant la multiculturalitat que es viu a moltes de les nostres Parròquies urgellitanes, i així mateix oferí una pregària pels infants, adolescents i la gent gran. També es recordaren els difunts de la Parròquia. Al final de la celebració es venerà la imatge de la

Santa Creu, a la capella del Santíssim, mentre la Coral Pontsicana, que enguany celebra el seu 40è aniversari, cantava els goigs de la vila de Ponts al Sant Crist. En acabat, al “pati de l’església” la colla gegantera va dansar el ball de gala del gegant i la geganta, davant d’Autoritats i vilatans. I tot seguit, de retorn cap a la Casa de la Vila, al passeig de Valldans tingué lloc una lluïda ballada de sardanes.


problemes dels pobres. Animà els fidels a treballar per una societat més justa i un món que tingui la pau, el repartiment dels béns i la justícia social com a valors fonamentals de la convivència entre les persones, els pobles i el planeta terra. Només amb la força i la valentia que dóna l’Esperit Sant podrem superar la temptació de les riqueses i la insensibilitat envers els problemes que pateixen els qui ens envolten, i cercar solucions que apuntin a la justícia social. Abans de la celebració es va reunir amb els confirmands i els explicà el sentit del ritual d’aquest sagrament, animant els joves a ser fidels a la renovació de les seves promeses baptismals i acollir amb cor ample les inspiracions i l’amor de l’Esperit Sant. I, en acabar, obsequià cadascun d’ells amb un exemplar del Nou Testament, una creu i una estampa commemorativa d’aquest dia tan important.

APLECS DE SANT MIQUEL I DE RIBELLES A VILANOVA DE L’AGUDA A Ribelles i a Sant Miquel de Valldàries (totes dues al municipi de Vilanova de l’Aguda) es van celebrar el diumenge 25 de setembre dos petits aplecs populars a l’entorn de la Mare de Déu dels Esclopets. A l’aplec de Sant Miquel de Valldàries, els fidels i grans devots d’aquest temple romànic del segle XI van participar de L’Eucaristia presidida per Mn. Bonifaci Fortuny. L’església de Sant Miquel és el centre religiós

Els fidels agraïren la protecció de la Mare de Déu dels Esclopets per un bon any de collites.

de la part alta del municipi de Vilanova de l’Aguda, coneguda com la Vall. Era l’església del Castell de l’Aguda quan aquest pertanyia a Arnau Mir de Tost. A Ribelles, una quarantena de fidels va assistir a la celebració d’acció de gràcies, en la qual els priors i encarregats del manteniment de les festes religioses i tradicionals al llarg de l’any van acompanyar amb un ciri encès la cerimònia i van vetllar des de l’altar la imatge de la Mare de Déu dels Esclopets, una petita talla de la Verge Maria, calçada amb uns humils i senzills esclops, que és objecte d’una gran devoció entre la gent de l’alta Noguera i la baixa Segarra. L’aplec del setembre té un sentit d’agraïment a la Mare de Déu, en aquest cas per donar gràcies per la collita de l’any. L’Eucaristia fou presidida per Mn. Jaume Mayoral, que agraí la protecció de la Mare de Déu per un bon any de collites i de les feines agrícoles, així com per a la ramaderia. Es van recordar els difunts i es va donar la benvinguda a la Maria, de

pocs mesos, batejada dies abans a l’església parroquial del Castell de Ribelles. En acabar la celebració es beneïren els pans i es repartiren, es van cantar els goigs, i tot seguit els fidels van venerar la Mare de Déu al seu cambril, amb l’ofrena de ciris i una pregària. Després encara hi va haver temps per a una xerrada amical als afores de la capelleta, per on en altres temps hi passava el Camí Ral i era tradició que les cavalcadures i els carruatges fessin una parada per oferir la seva pregària a la Mare de Déu dels Esclopets.

VISITA A BOSSÒST I CONFIRMACIONS A VIELHA Diumenge 25 de setembre, l’Arquebisbe d’Urgell va visitar la Parròquia de la Purificació de Bossòst, on va presidir l’Eucaristia dominical, solemnitzada pel cor parroquial, i concelebrada pel Rector, Mn. Joseph Geethafonkalan, i Mn. David Codina. Mons. Vives animà la Parròquia a començar el curs pastoral amb joia i esperit de

sembradors que confien totalment en el Senyor, i sobretot demanà un esforç evangelitzador als catequistes i els infants i adolescents. Posteriorment visita la Rectoria i compartí el dinar amb el Rector. A la tarda es va traslladar a Vielha, on va administrar el sagrament de la Confirmació a 29 adolescents i joves provinents de totes les Parròquies de la Vall d’Aran. Estava acompanyat de Mn. Pere Balagué, Rector i Arxiprest; Mn. Joseph Geethafonkalan; Mn. Jusèp Amiell i Mn. David Codina. A l’homilia, glossant la paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer, Mons. Vives recordà com cal viure atents a les necessitats dels altres per no ser persones “tancades” que no s’adonen del que passa al món perquè estan massa centrades en si mateixes, per no ser “autoreferencials”, tal i com ens ho recorda sovint el Papa Francesc. L’Arquebisbe exhortà la comunitat cristiana a valorar justament les riqueses que poden fer que ens tanquem en una espècie de bombolla d’insensibilitat davant el patiment dels altres, i adreçant-se especialment als joves confirmats, els animà a trencar amb les pròpies bombolles de l’adolescència i la joventut: l’alcohol, la festa descontrolada, el sexe sense amor ni compromís, o un ús de les noves tecnologies que acabi tancant-los en els seus propis desitjos i virtualitat, sense prestar atenció als germans reals, veïns, i els necessitats. En aquest sentit, Mons. Vives recordà les paraules del Església d’Urgell

53


CÀRITAS D’URGELL RECULL 19.421 EUROS PER ALS DAMNIFICATS DE L’EQUADOR

Al final de l’Eucaristia, la Parròquia regalà als confirmats un Nou Testament en aranès, traduït per Mn. Jusèp Amiell.

Papa Francesc als joves en la darrera Jornada Mundial de la Joventut a Cracòvia, quan els exhortà a no ser “joves de sofà!” i a lluitar i treballar per un món més just i digne. Al final de l’Eucaristia, la Parròquia regalà als confirmats un Nou Testament en aranès, traduït per Mn. Jusèp Amiell, i l’Arquebisbe va encoratjar els pares i padrins a implicar-se en la tasca d’educar cristianament els joves i a ser més presents en la vida parroquial.

VISITA AL SEMINARI MAJOR INTERDIOCESÀ El 26 de setembre, Mons. Vives, Bisbe delegat per al Seminari Major Interdiocesà (SMI) va visitar el centre, va presidir l’Eucaristia en memòria dels sants Cosme i Damià, i es va reunir amb els formadors dels seminaristes, entre els quals ja s’hi trobava Mn. Xavier Vilanova, nou Director espiritual. Després de sopar, va parlar als seminaristes sobre els reptes del nou 54

Església d’Urgell

curs, assenyalant els aspectes centrals de la vida al Seminari, així com també alguns dels esdeveniments eclesials que es viuran a l’Església Catòlica en els propers mesos. Mons. Vives va encoratjar els seminaristes, especialment aquells que han començat enguany, a posar la seva confiança en el Senyor i a viure amb joia aquesta etapa de la seva vida, seguint el Senyor com els dotze apòstols.

FESTA DELS SANTS COSME I DAMIÀ A LA VILA DE RIALP DEL PALLARS El 26 de setembre, la vila de Rialp va celebrar la seva festa patronal en honor dels sants metges màrtirs Cosme i Damià. El temple parroquial s’omplí de fidels que, amb gran devoció, van voler participar de l’Eucaristia presidida pel Vicari General d’Urgell, Mn. Josep M. Mauri, i concelebrada per Mn. Henry Vargas, Rector de la Parròquia de la Mare de Déu de Valldeflors de Rialp;

La campanya d’emergència de Càritas d’Urgell per ajudar els damnificats pel terratrèmol de l’abril passat a l’Equador, que va deixar un balanç de 660 morts, 22.000 desplaçats i grans destrosses, s’ha tancat amb una recaptació total de 19.421 euros. Els diners s’han lliurat a Càritas Espanyola perquè els faci arribar a Càritas de l’Equador, que els destinarà a la reconstrucció d’habitatges i la reactivació econòmica de les poblacions afectades pel terratrèmol. Càritas d’Urgell agraeix a tots els donants les seves aportacions, i a tots els socis, treballadors i voluntaris la seva implicació en la campanya. A escala estatal, però, la campanya es manté oberta. Les donacions es canalitzen a través de dos comptes:

Mn. Joan Pau Esteban, Arxiprest del Pallars Sobirà; Mn. Andreu Rodríguez, Rector d’Esterri d’Àneu; i Mn. Joan Dies, Rector de Ribera de Cardós. A la celebració assistiren l’Alcalde de la vila, Gerard Sabarich; i la Presidenta de l’Associació Cultural Sant Cosme i Sant Damià de Rialp. A l’homilia, Mn. Mauri glossà la figura dels sants màrtirs Cosme i Damià, germans bessons nascuts a Aràbia, on havien estudiat ciències i medicina i les exercien gratuïtament. Cosme i Damià són un exemple per a tot el poble de lliurament generós i gratuït a les necessitats de tota persona humana, especialment envers els més febles i necessitats. En acabar l’Eucaristia es van cantar els goigs en honor dels sants màrtirs i es veneraren les Els sants màrtirs Cosme i Damià són els Patrons de la seves relíquies. vila de Rialp.


ES64 2100 0018 1902 0047 1180, de La Caixa. ES75 0182 2811 3502 0853 6354, de BBVA.

de Puigcerdà van participar en unes convivències d’inici de curs a la residència La Immaculada de Tartera. L’activitat, coordinada per la Delegació de Joventut del Bisbat, va servir perquè els alumnes gaudissin d’un dia de germanor, compartint valors i reflexions, i alhora per apropar-se al missatge i el testimoni de Jesús.

VI JORNADES DE REFLEXIÓ EDUCATIVA El divendres 30 de setembre es van inaugurar a la Sala Sant Domènec de La Seu d’Urgell les VI Jornades de Reflexió Educativa, organitzades pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya, i presidides per Mons. Joan-Enric Vives (que és membre del Col·legi); la Degana de l’entitat, Josefina Cambra; i el Ministre d’Educació d’Andorra, Èric Jover. També hi eren a la taula presidencial l’Alcalde de La Seu d’Urgell, Albert Batalla; la Directora General d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Montserrat Llobet; el Director de Comunicació de Caixa d’Enginyers, Víctor Cardona; i la directora de la Fundació Víctor Grífols, Núria Terribas. La conferència inaugural anà a càrrec del Dr. Màrius Morlans, metge, membre del Comitè de Bioètica de Catalunya i expresident de

Mons. Vives (al centre de la taula presidencial) va presidir l’acte inaugural de les VI Jornades de Reflexió Educativa.

la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Metges, que va parlar sobre “El coneixement científic i el saber de l’ètica”, on va comparar ciència i ètica en els seus elements essencials, analitzant la necessitat i les condicions de possibilitat del diàleg entre ambdues. També va tractar de la pràctica clínica com una activitat en la qual són necessàries totes dues. Les jornades van seguir dissabte i diumenge amb tallers de propostes a l’aula i de projectes educatius. Durant les jornades, que enguany tenien com a títol genèric “Ética i ciència: un equilibri (im)possible?”, es va debatre sobre les

relacions, de vegades complexes, entre les ciències, les ètiques, les polítiques i els valors socials. En van parlar en sengles ponències la Dra. Begoña Roman i el químic Xavier Duran; i es van cloure amb una ponència de Ramon M. Nogués, Catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre l’aventura de generar valors i la bioètica com a responsabilització de la vida.

CONVIVÈNCIES D’INICI DE CURS DE L’ESCOLA VEDRUNA DE PUIGCERDÀ Els dijous 22 i 29 de setembre, els alumnes de secundària de l’escola Vedruna

Un grup d’alumnes de l’escola Vedruna de Puigcerdà, a la residència La Immaculada de Tartera.

FESTA DE SANT JERONI AL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE REFET Divendres 30 de setembre, festa litúrgica de Sant Jeroni, el Vicari general d’Urgell, Mn. Ignasi Navarri, acompanyat del Rector de Ponts, Mn. Jaume Mayoral, va presidir l’Eucaristia al Santuari de Santa Maria de Refet (Seró, Artesa de Segre) que des de fa uns mesos compta amb la presència de dues religioses Jerònimes: la Gna. M. Trinitat Cabrero i la postulant Pilar Abellán, que són presents al Santuari com una petita llavor monàstica, amb la seva pregària, amor a la Paraula revelada i consagració a Déu. Mn. Navarri glossà la vida de Sant Jeroni, prevere i doctor de l’Església, que va néixer a Estridó (Dalmàcia) cap al 340. Es consagrà a Déu en la vida monàstica i la promogué. Després s’establí a Betlem, on va treballar molt pel bé de l’Església, i on va morir l’any 420. El seu esperit es va difondre al llarg del temps i originà la fundació de diversos instituts de vida consagrada, entre els quals es compta l’Orde Jerònim d’Espanya. Església d’Urgell

55


A n y Ju b i l a r

de la Misericòrdia “Si Déu s’aturés en la justícia deixaria de ser Déu; seria com tots els homes que invoquen respecte per la llei. La justícia per si mateixa no és prou, i l’experiència ensenya que apel·lant-hi només es corre el risc de destruir-la. Per això Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó. Això no significa treure-li valor a la justícia o fer-la supèrflua, sinó ben al contrari. Qui s’equivoca haurà d’e ex d’expiar la pena. Però aquesta no és la fi, sinó el començament de la conversió, perquè s’experimenta la tendresa del perdó. Déu no rebutja la justícia. Ell l’engloba i la supera en un esdeveniment superior on s’experimenta l’amor que rau als fonaments d’una veritable justícia...” Francesc (“Misericordiae Vultus”, 21)

EUCARISTIA

AL

CENTRE PENITENCIARI

DE

LA COMELLA (ANDORRA

LA

VELLA)

OBRES DE MISERICÒRDIA CORPORALS: -Redimir els presos i captius. OBRES DE MISERICÒRDIA ESPIRITUALS: -Corregir el qui va errat. -Consolar el qui està trist.

Profile for Bisbat d'Urgell

Església d'Urgell 451  

Setembre 2016

Església d'Urgell 451  

Setembre 2016

Advertisement