Page 1

Esgl茅sia

d Urgell

# 427 - ABRIL 2014

Canonitzaci贸 de Joan XXIII i Joan Pau II


Església d Urgell Índex 6

ENCARA SOBRE EL SÍNODE EXTRAORDINARI SOBRE LA FAMÍLIA Mn. Ignasi Navarri

EL MISSATGE SOCIAL D’”EVANGELII GAUDIUM”

4

Mn. Luis Eduardo Salinas

5

CANONITZACIÓ DELS PAPES JOAN XXIII I JOAN PAU II

6

PELEGRINATGE SACERDOTAL A BOÍ, VAL D’ARAN I LA CATALUNYA NORD

15

Mn. Ignasi Navarri 15

JORNADA SACERDOTAL: “L’ESGLÉSIA SOMIADA DEL PAPA FRANCESC”

18

TRADICIÓ I DEVOCIÓ DE LES CELEBRACIONS DE SETMANA SANTA A LA DIÒCESI D’URGELL

20

VIII JORNADA DE MESTRES I PROFESSORS DE RELIGIÓ

24

Mn. Pepe Chisvert

MATINAL INTERDIOCESANA DE FORMACIÓ SOBRE LA CATEQUESI Mn. Antoni Elvira

L’AUTOESTIMA

20

Dr. Francesc Torralba

BENAURANCES DE PASQUA DES DE LA MUNTANYA Mn. Ramon de Canillo

27 28

Mn. Enric Prat

29

DIETARI

31

EL PATIMENT DEL FILL DE L’HOME I EL NOSTRE

24

26

Edita: Bisbat d’Urgell

Redacció, administració i subscripcions:

Directora: M.C. Orduña

Casa del Bisbat. Pati Palau 1 25700 La Seu d’Urgell Tel. 973 350054 Fax 973 352230 publicacions2@bisbaturgell.org

Sup. B.O.B.U. Dipòsit Legal: L-41-1958


A la llum de l’Evangeli “Heu estat rescatats amb una sang preciosa” (1Pe 1,18)

L

Impressió: Impremta Barnola, Guissona Amb la col·laboració de:

a Pasqua és el triomf del Crist, que morint destruïa la nostra mort, i ressuscitant ens ha donat la vida. I aquest triomf seu és el de tots aquells que l’han seguit en la creu i en la mort martirial. Sant Pere ens exhorta: “Heu estat rescatats de la manera absurda de viure, no pagant un preu que pot perdre valor, sinó amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte” (1Pe 1,18-19). Els dies de la visita ad limina a Roma, els Bisbes de Catalunya vam dipositar les relíquies dels màrtirs catalans del segle XX a l’altar de la Basílica de Sant Bartomeu, en una cerimònia senzilla, profunda i molt emotiva. Ara els nostres beats màrtirs sacerdots d’Urgell figuren al costat dels màrtirs del segle XX a tots els continents del món i i de totes les confessions cristianes. És l’ecumenisme de la sang. Prop del Divendres Sant, i també dins el temps pasqual, és bo fer memòria amb amor d’aquells que, arreu del món, han donat i estan avui donant la vida per fidelitat a Crist, als pobres, a la justícia i a la veritat de l’Evangeli. Recentment ens ha corprès l’assassinat a trets del jesuïta belga Frans van der Lugt, de 75 anys, a la ciutat d’Homs (Síria), on portava més de 48 anys. Fou un home de pau, que, amb gran coratge, volgué restar fidel al poble sirià, a qui li havia entregat des de feia molts anys la seva vida i el seu servei espiritual. Treballant per l’entesa entre musulmans i cristians, i sempre a prop dels qui sofreixen. Fan impressió tantes vides lliurades a semblança de la de Crist. Vides exemplars, atraients… Contràriament al que podria semblar des d’una perspectiva aliena a la fe, el màrtir no és un excèntric, ni un irresponsable, ni un intolerant, sinó que expressa una fidelitat sincera, que se situa més enllà dels convencionalismes i dels jocs d’interessos calculats. No actua conforme als seus guanys personals, ni està preocupat per la seva imatge social, ni tampoc inquiet per les conseqüències de la

seva radicalitat en el seguiment del Crist. Té una pau que li ve de molt endins, de la descoberta de Déu en el més íntim de la seva intimitat. Viu conforme a l’Esperit i testimonia la veritat del Crist. Sorprèn la serenitat d’aquests testimonis que, en circumstàncies tan adverses no perden la fortalesa, ni la serenitat. Cal que enaltim les seves vides entregades, com a models de vida cristiana, de vida plena, sense amarguesa ni esperit venjatiu envers res ni ningú. Els màrtirs ens porten a estimar més i a desitjar assemblar-nos-hi. Ens estimulen al perdó i a la comprensió dels temps difícils que els van tocar de viure. I són signes de pau i de reconciliació, també en els nostres temps, perquè mai més no hi hagi odi ni guerra ni esperit de revenges, perquè la llibertat religiosa resplendeixi com una de les llibertats més fonamentals a conrear. Estimem i valorem el seu culte entre els cristians i tinguem-los per esplèndids intercessors nostres. I sobretot imitem-ne les virtuts i l’entrega confiada a les mans de Déu. El seu sacrifici unit al de Crist, salva el món, el redimeix. El seu testimoni ens és camí de recerca. El testimoni dels màrtirs sempre és un bon motiu per a aprofundir en la nostra fe i en la fermesa de les nostres conviccions, en l’amor a la veritat per damunt de tot, i en el testimoni de l’Evangeli de l’alegria. Quan ens acostem a ells, amb devoció i respecte, no podem deixar de sentir-nos interrogats, sacsejats interiorment, ja que el màrtir, com a seguidor fidel de Crist, és un estímul per a la recerca fidel de la veritat, però sobretot, s’ha de convertir en un referent de la nostra acció en el món, ara i aquí, guiant-nos per l’amor sempre més gran.

Església d’Urgell

3


SENTIRE CUM ECCLESIA

Encara sobre el Sínode Extraordinari sobre la Família

E

n aquestes mateixes pàgines per una banda, davant la complexi- lloc per excel·lència on som estimats de l’anterior número d’Es- tat de les situacions matrimonials, i valorats sempre pel que som i no glésia d’Urgell es presentava la lentitud en els processos jurídics pel que tenim. Amb raó la família el full de ruta que seguiria aquest per avaluar la validesa de les unions és reconeguda com a cèl·lula de la Sínode Extraordinari sobre la Fa- i, per l’altra, amb la pràctica de la societat i de l’Església domèstica. mília, convocat pel Papa Francesc tradició ortodoxa, les pràctiques no I d’això en són molt conscients el el mes d’octubre de 2013. Allí s’ex- oficials que es van difonent per la Papa i els Cardenals. plicava que el Papa Francesc ja va sol·licitud pastoral, i sense oblidar Per això seria una llàstima que voler encetar aquesta qüestió en el l’onada d’esperança suscitada per es reduïssin totes les expectatives Consistori Extraordinari de tots els la predicació del Papa Francesc. Tot posades en aquest Sínode al tema Cardenals convocat a Roma el pas- això exigeix de part dels pastors una dels divorciats tornats a casar i a sat mes de fela possibilitat brer, amb moque aquests tiu de la creapuguin ser adció de 19 nous mesos o no a Cardenals. Enla comunió eucara que de carística. Com manera extratambé seria una oficial, perquè pena que s’anés el text oficial gestant un dono s’ha donat a ble Sínode: el conèixer, s’ha real, dels pares conegut el susinodals; i un posat continaltre paral·lel gut de la llarals mitjans de ga ponència comunicació presentada pel social. Cardenal aleSobre aquest many Walter particular, el Kasper i també C a rd e n a l d e les diferents i Bolonya, Carlo El Papa Francesc, durant la Trobada Internacional de la Família a Roma l’octubre de l’any passat. contraposades Caffarra, va deireaccions que se n’han derivat. reflexió i unes iniciatives innovado- xar clara la doctrina en recordar que D’ entrada, cal comprendre que, en res que responguin veritablement si l’Església admetés a la comunió tractar-se d’un tema tan ampli i tan als nous desafiaments de l’evange- eucarística els divorciats tornats a complex com és el del matrimoni i la lització en el camp del matrimoni i casar legitimaria aquesta segona família, puguin aflorar sensibilitats la família. unió, i aquest segon mai no podria diverses i punts de vista diferents. I Tot això és bo que ho tinguem ser un vertader matrimoni mentre si hi afegim encara que el Sínode ha molt present com a horitzó, perquè hi hagi el primer, perquè aleshores de donar una resposta vàlida, creïble hi ha moltes expectatives posades parlaríem de bigàmia. Sobre el i referencial per a tota l’Església, en aquest Sínode. I és normal que hi matrimoni rat i consumat, el Papa tenint en compte la seva catolicitat siguin, perquè el tema del matrimoni no hi té cap poder. Per això, avui i diversitat cultural, encara podrem i de la família afecta tothom, i del és més essencial que mai poder entendre més bé la gran dificultat matrimoni i de la família en depèn discernir els casos d’invalidesa del dels treballs sinodals. tot. Qui té una família ho té tot; i qui matrimoni a partir de l’examen de És ben cert també que ens trobem, no la té, no té res. La família és el la veritat del vincle conjugal en què 4

Església d’Urgell


ASPECTES DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA es basa el reconeixement o no de la validesa. I fer-ho amb objectivitat i imparcialitat en un autèntic esperit pastoral. En realitat són molts els temes a tenir en compte (com ho ha palesat el qüestionari treballat en els àmbits parroquial i diocesà) en el gran ventall de la pastoral del matrimoni i la família. Es fa prou en la preparació al matrimoni? Als grups d’adolescents i joves,

La nostra responsabilitat és la de testimoniar el bé immens del matrimoni i de la família per a tots els homes i la vida social es parla prou de l’amor? Qui parla avui de l’autèntic sentit i significat de la sexualitat humana? Pel que fa a l’acompanyament dels matrimonis joves i les famílies, se’n fa tant com es pot? S’insisteix prou que la família ha de ser, cada vegada més, transmissora de la fe? Amb gran encert, el Cardenal de Milà, Angelo Scola, va dir que la qüestió urgent és que a les noves generacions els comencen a faltar raons per casar-se. La nostra responsabilitat, per tant, és la de testimoniar el bé immens del matrimoni i de la família per a tots els homes i la vida social. Amb paraules semblants, també el mateix Cardenal Kasper afirma: “no podem limitar el debat a la situació dels divorciats tornats a casar i a d’altres moltes situacions pastorals difícils. Hem de prendre el punt de partida positiu i redescobrir i anunciar l’Evangeli de la família en tota la seva bellesa”. Mn. Ignasi Navarri, Vicari general

E

ncara que “Evangelii Gaudium” no és un document social en el sentit de reconèixer-lo com a part de la Doctrina Social de l’Església (DSE), sí que té apunts importants i aplicacions en el món social. És normal que un document del Papa Francesc tingui un plantejament d’important contingut social en la seva eclesiologia, en la seva ètica personal i social, i en la seva proposta de pastoral missionera. Una primera i decisiva intenció del Pontífex en començar el seu pontificat és el seu anunci que vol una Església pobra i per als pobres. Que els pobres passin al centre de l’Església i se sentin com a casa, com succeeix en el cor de Déu; en proclamar que els pobres ens evangelitzen, i en donar-li al concepte ‘pobres’ un sentit molt històric i realista, tota l’exhortació cobra significat social. Si no, sense ells al centre, l’evangelització perilla. Però la pregunta és què diu directament “Evangelii Gaudium” de la dimensió social de la fe i per què li dóna aquesta importància. Pel que fa al que diu expressament, és sabut que el Papa Francesc, gairebé al final del text, escriu: “he volgut, a partir d’alguns temes socials, importants amb vista al futur de la humanitat, explicitar un cop més la ineludible dimensió social de l’anunci de l’Evangeli, per encoratjar tots els cristians a manifestar-lo sempre en les seves L MISSATGE SOCIAL paraules, actituds i accions”. Amb anterioritat, s’ha referit al mateix, i expressament en els números 88, VANGELII AUDIUM D 177-178 i 180. Les raons són: - “Evangelitzar és fer present en el món el Regne de Déu”, i fer-ho, especialment, com a bona notícia de salvació per als pobres, i per tant, també com a notícia de la seva inclusió social; aquest és el senyal de Jesucrist i és el senyal per Sant Pau (Gal 2,2); l’opció pels últims, per aquells que la societat descarta o rebutja, no ha de faltar mai. - El primer anunci de l’Evangeli i el contingut substancial d’aquest primer anunci o proclamació convoca a viure com a comunitat de caritat o amor, perquè neix de l’Amor, creix en l’Amor i trasllada a l’Amor. - La redempció de Crist té un significat social perquè l’acció salvífica de Déu en Ell arriba a les persones i les relacions socials, arriba a tota la creació i a totes les situacions. - Perquè l’Encarnació regeix com a llei de l’única Història Universal de Salvació i, així, entre evangelització i promoció humana la relació és intimíssima, com ho va ser en Jesús. - Perquè vam ser fets a imatge de Déu, tot Ell misericòrdia i comunió, i aquesta és la condició humana: coresponsabilitat solidària. - Perquè la caritat i la lluita per la justícia, en unió intrínseca i indissoluble per a la perfecció de totes dues, és dimensió constitutiva de la missió de l’Església i expressió irrenunciable de la seva pròpia essència. - Perquè aquesta íntima connexió de l’evangelització amb l’amor fratern ben real, l’avala l’Escriptura del mil maneres i en mil llocs. L’Escriptura tota i la Tradició Viva de l’Església proven que la proposta de l’Evangeli és el Regne de Déu, i que aquest s’ha d’entendre en línia amb l’exhortació a buscar “primer de tot el Regne de Déu i la seva Justícia, i tota la resta vindrà de més a més”. - Perquè la DSE no pot deixar de ser concreta per tal que els grans principis no quedin en generalitats. Cal treure conseqüències pràctiques i arriscar. En absolut la religió pot recloure’s o ser reclosa en l’àmbit privat i “espiritualista”. La lluita per la justícia ens incumbeix a tots, amb la deguda consciència del que exigeix la nostra realitat més propera.

E ’“E

G

Mn. Luis Eduardo Salinas Muñoz

Església d’Urgell

5


Canonització dels Papes Joan XXIII i Joan Pau II “En honor de la Santíssima Trinitat, per a exaltació de la fe catòlica i creixement de la vida cristiana, amb l’autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, dels sants apòstols Pere i Pau i la nostra, després d’haver reflexionat llargament, invocant repetidament l’ajuda divina i escoltat el parer de molts germans en l’episcopat, declarem i definim sants els beats Joan XXIII i Joan Pau II, i els inscrivim en el Catàleg dels Sants i establim que siguin devotament honorats entre els sants de l’Església universal. En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, amén”. Un esclat de joia per part de la multitud congregada a la plaça de Sant Pere va seguir a aquestes paraules del Papa Francesc, pronunciades en llatí. Un esclat de joia que corroborava i es feia ressò de l’expectació i l’emoció dels cristians per la canonització de dos dels Sant Pares més estimats de la història recent de l’Església. 6

Església d’Urgell


P

er als 800.000 pelegrins (segons dades oficials del Vaticà) que omplien la plaça de Sant Pere i els carrers adjacents, on s’hi van instal·lar pantalles de vídeo perquè tothom pogués seguir la celebració, així com per a les desenes de milions que la van seguir en directe a través dels mitjans de comunicació, el matí del 27 d’abril, II Diumenge de Pasqua i Diumenge de la Divina Misericòrdia, va ser un moment “d’intensíssima emoció”. Així ho descrivia l’Arquebisbe Joan-Enric, que va ser

un dels concelebrants, i per a qui la canonització tenia a més un significat especial pel fet que va ser el Papa Joan Pau II qui el va nomenar Bisbe auxiliar de Barcelona i, més tard, Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra. Va ser també una celebració molt especial, explicà posteriorment l’Arquebisbe als estudis de Ràdio Principat (Cadena Estel), per la proximitat de les dues personalitats canonitzades amb la major part de les persones presents i per la importància del seu magisteri, i destacà que tots dos papes esti-

gueren vinculats al Principat d’Andorra, perquè “iniciaren el Concili Vaticà II i col·laboraren a la seva aplicació; un Concili que significà una nova manera de relacionar-se l’Església i els eclesiàstics amb els Estats i les societats democràtiques, que féu possible l’evolució d’Andorra vers un Estat constitucional democràtic, on els Coprínceps –especialment l’episcopal– renunciaven a moltes prerrogatives. Dos papes que molts de nosaltres hem conegut i admirat, que malgrat els límits que tenien com tota persona Església d’Urgell

7


Homilia del Sant Pare Francesc en l’Eucaristia de canonització

E

n el centre d’aquest diumenge, amb què termina l’octava de Pasqua i que Sant Joan Pau II va voler dedicar a la Divina Misericòrdia, hi són les nafres glorioses de Crist ressuscitat. Ell ja les va mostrar la primera vegada que es va aparèixer als apòstols la mateixa tarda del primer dia de la setmana, el dia de la resurrecció. Però Tomàs, aquella tarda, com hem escoltat, no hi era; i quan els altres apòstols li digueren que havien vist el Senyor, respongué que, mentre no veiés i toqués aquelles nafres, no s’ho creuria. Vuit dies després, Jesús s’aparegué novament al cenacle, enmig dels deixebles: Tomàs també hi era; es dirigí cap a ell i el convidà a tocar les seves nafres. I llavors, aquell home sincer, aquell home acostumat a comprovar-ho tot personalment, s’agenollà davant Jesús i digué: “Senyor meu i Déu meu” (Jn 20,28). Les nafres de Jesús són un escàndol per a la fe, però són també la comprovació de la fe. Per això, en el cos de Crist ressuscitat les nafres no desapareixen, hi romanen, perquè aquelles nafres són el signe permanent de l’amor de Déu per nosaltres, i són indispensables per creure en Déu. No per creure que Déu existeix, sinó per creure que Déu és amor, misericòrdia, fidelitat. Sant Pere, citant a Isaïes, escriu als cristians: “les seves ferides ens han guarit” (1 P 2,24; cf. Is 53,5). Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II van tenir el coratge de mirar les ferides de Jesús, de tocar les seves mans nafrades i el seu costat traspassat. No s’avergonyiren de la carn de Crist, no s’escandalitzaren d’Ell, de la seva creu; no s’avergonyiren de la carn del germà (cf. Is 58,7), perquè en cada persona que patia veien Jesús. Van ser dos homes valents, plens de la parresia [la força] de l’Esperit Sant, i van donar testimoni davant l’Església i el món de la bondat de Déu, de la seva misericòrdia.

8

Església d’Urgell

Van ser sacerdots, bisbes i papes del segle XX. Conegueren les seves tragèdies, però no s’hi van deixar aclaparar. En ells, Déu va ser més fort; va ser més forta la fe en Jesucrist Redemptor de l’home i Senyor de la història; en ells va ser més forta la misericòrdia de Déu que se manifesta en aquestes cinc nafres; més forta, la proximitat materna de Maria.

En aquests dos homes contemplatius de les nafres de Crist i testimonis de la seva misericòrdia hi havia “una esperança viva”, junt amb un “goig inefable i radiant” (1 P 1,3.8). L’esperança i el goig que Crist ressuscitat dóna als seus deixebles, i dels quals res ni ningú els podrà privar. L’esperança i el goig pasqual, purificats en el gresol de la humiliació, de la buidesa, de la proximitat als pecadors fins a l’extrem, fins a la nàusea a causa de l’amargor d’aquell calze. Aquesta és l’esperança i el goig que els dos papes sants van rebre com un do del Senyor ressuscitat, i que al seu torn van donar abundantment al Poble de Déu, rebent d’ell un reconeixement etern.

Aquesta esperança i aquesta alegria es respirava en la primera comunitat dels creient, a Jerusalem, de la qual se’n parla als “Fets dels Apòstols” (cf. 2,42-47), com hem escoltat en la segona Lectura. En una comunitat en la què es viu l’essència de l’Evangeli, és a dir, l’amor, la misericòrdia, amb simplicitat i fraternitat. I aquesta és la imatge de l’Església que el Concili Vaticà II va tenir com a mirall. Joan XXIII i Joan Pau II col·laboraren amb l’Esperit Sant per restaurar i actualitzar l’Església segons la seva fesomia originària, la fesomia que li van donar els sants al llarg dels segles. No oblidem que són precisament els sants els qui porten endavant i fan créixer l’Església. En la convocatòria del Concili, Sant Joan XXIII va demostrar una delicada docilitat a l’Esperit Sant, es va deixar conduir i va ser per a l’Església un pastor, un guia guiat. Guiat per l’Esperit Sant. Aquest va ser el seu gran servei a l’Església; per això m’agrada pensar en ell com el Papa de la docilitat a l’Esperit Sant. En aquest servei al Poble de Déu, Sant Joan Pau II va ser el Papa de la família. Ell mateix va dir una vegada que així li hauria agradat que el recordessin, com el Papa de la família. M’agrada subratllar-ho ara que estem vivint un camí sinodal sobre la família i amb les famílies, un camí que ell, des del cel, certament acompanya i sosté. Que aquests dos nous sants pastors del Poble de Déu intercedeixin per l’Església, perquè , durant aquests dos anys de camí sinodal, sigui dòcil a l’Esperit Sant en el servei pastoral a la família i amb les famílies. Que tots dos ens ensenyin a no escandalitzar-nos de les nafres de Crist, a endinsar-nos en el misteri de la misericòrdia divina que sempre espera, sempre perdona, perquè sempre estima. Francesc, Papa


En arribar a les portes de la Basílica de Sant Pere, el Papa emèrit Benet XVI va ser rebut pel Papa Francesc amb una emotiva abraçada. A sota, el Sant Pare en el moment de rebre el reliquiari amb una ampolleta de sang de Joan Pau II (esquerra), i una panoràmica del lloc que ocupaven a la plaça de Sant Pere els sacerdots concelebrants i les delegacions oficials d’un centenar de països.

humana, i alhora amb una vida santa i abnegada, van ser uns gegants d’humanitat”. La canonització va tenir també un vessant certament històric, que els mitjans de comunicació van resumir gairebé de manera unànime amb l’epítet: “la celebració dels quatre papes”; els dos canonitzats i els dos concelebrants: el Papa Francesc i el Papa emèrit Benet XVI, que en arribar a la plaça de Sant Pere, cap a dos quarts de deu del matí, va ser saludat per la multitud amb clares i expressives mostres de joia i d’esti-

ma, i a qui el Sant Pare Francesc va rebre amb una emotiva abraçada. Poc després, a les deu del matí, començà la cerimònia amb les lletanies dels sants. A més dels centenars de milers de pelegrins expectants a la plaça, hi eren també els representants d’un centenar de delegacions oficials d’altres tants països, moltes de les quals estaven encapçalades pel Cap d’Estat de les respectives nacions. I cal sumar també el 150 Cardenals i el miler de Bisbes arribats d’arreu que van concelebrar, juntament amb prop de sis mil sacerdots. Xifres que per si

soles reflecteixen força bé la magnitud i la importància de l’esdeveniment. Tot just després de la proclamació com a sants de Joan XXIII i Joan Pau II es van atansar a l’altar les relíquies de tots dos per ser encensades i venerades durant la resta de la celebració. Uns nebots néts del Papa Roncalli portaren el reliquiari amb un tros de de la seva pell, extret del cos exhumat el 2001 amb motiu de la causa de beatificació. El reliquiari del Papa Wojtyła, amb una ampolleta que contenia una petita quantitat de la seva sang, el duien Floribeth Mora Església d’Urgell

9


Dues immenses personalitats que van marcar el segle XX 1

M

és enllà de les xifres de pelegrins que acudiran a Roma, i que sobrepassaran tot càlcul, aquest diumenge dia 27 d’abril, el Papa Francesc duu a terme un acte molt joiós i significatiu per als catòlics, però també per a molts homes i dones de bona voluntat d’arreu del món. Seran canonitzats dos homes bons, fidels servents de Déu i entregats a la humanitat. Els cristians creiem que són ja feliços eternament, que poden intercedir per nosaltres i que les seves vides són imitables perquè han estat “virtuoses”. Moltes coses del segle XX, encara tan recent, no s’entendrien sense aquests dos papes, Joan XXIII, Angelo Giuseppe Roncalli (1881-1963), un pagès humil del nord d’Itàlia (Sotto il Monte - Bèrgam), diplomàtic a l’Orient d’Europa i a Turquia, després a París, que serví com a Papa del 1958 al 1963; i Joan Pau II, Karol Jósef Wojtyła (1920-2005), un polonès professor, actor i esportista, resistent als nazis i al comunisme ateu estatalitzat, i treballador en una fàbrica, Arquebisbe de Cracòvia i que visqué el segon pontificat més llarg de la història (1978-2005). Els dos estigueren vinculats al nostre Principat d’Andorra, perquè els seus retrats estigueren a la Sala del Consell General, per sobre dels retrats dels dos Coprínceps, i perquè iniciaren el Concili Vaticà II (1962 1965) i col·laboraren a la seva aplicació, un Concili que significà una nova manera de relacionar-se l’Església i els eclesiàstics amb els Estats i les societats democràtiques, que féu possible l’evolució d’Andorra vers un Estat constitucional democràtic, on els Coprínceps –especialment l’episcopal– renunciaven a moltes prerrogatives.

1

10

Són dos papes que molts de nosaltres hem conegut i admirat, que a pesar dels seus límits, que tenien com tota persona humana, i alhora amb una vida santa i abnegada, van ser uns gegants d’humanitat. Joan XXIII, reconegut com “el Papa bo”, ple de bondat i humilitat, alegria i coratge per a convocar el Concili Vaticà II, que havia de dur la gran renovació de l’Església del segle XX, havia tingut l’oportunitat d’aprendre la dimensió social de la fe cristiana a través del seu Bisbe, quan era capellà jove i secretari seu. Després fou un avançat de les relacions fraternals ecumèniques amb l’Orient, i, ja Nunci a Turquia durant la II Guerra Mundial, salvà molts jueus oferint-los passaports del Vaticà com a pelegrins. Nunci a París, es guanyà l’estima de tothom i quan ja vellet, Patriarca de Venècia, tot semblava acabat, fou elegit Papa, pensant en una transició, i revolucionà l’Església anunciant als tres mesos que convocava un Concili ecumènic que havia de canviar tantíssimes coses. Tingué un cor obert

Article publicat a El Periòdic d’Andorra el dissabte 26 d’abril

Església d’Urgell

a tothom, medià en temes de pau, i ens regalà al final de la seva vida, la renovadora encíclica “Pacem in Terris”, en la qual acollia els Drets Humans en el patrimoni de la Doctrina Social de l’Església. Ja en vida i especialment en la mort fou tingut per sant, i fins Passolini li dedicà el 1964 el seu esplèndid film “L’Evangeli segons Sant Mateu”. Fou estimat com un bon Rector del món, i ell sempre digué que ser Rector de poble és el que més li hauria agradat. Joan Pau II vingué de Polònia, el primer papa eslau, marcat per la resistència a l’ocupació nazi del seu país, quan era jove, i per un règim comunista satèl·lit de la Unió Soviètica i perseguidor de les llibertats, que ell col·laborà a enderrocar amb una tasca humanitzadora pacient. Durant el seu llarg pontificat, lluità a favor de les persones i dels pobles, esdevingué l’atleta de Crist, un evangelitzador de totes les terres del món, i un guia fort i providencial per a la llibertat de l’Església i per a l’esperança del món. Convocà la tro-


bada interreligiosa d’Assís, molts Sínodes, publicà molts escrits, inicià les Jornades mundials de la Joventut, i treballà pels pobres, sense voler polititzar l’alliberament de la pobresa. Ajudà el món del treball que ell havia compartit, i condemnà el sistema comunista, però quan aquest s’esfondrà, tampoc no acceptà el capitalisme salvatge i sense rostre humà que es proposava com a única sortida. Valorà que Andorra caminés cap a una Constitució democràtica i que el Copríncep episcopal continués el servei que el poble andorrà li demanava, però sense limitar els poders del poble ni la responsabilitat directa dels governs elegits democràticament. S’oposà a la Guerra del Golf amb totes les forces i fou sempre una veu lliure i incòmoda. Sofrí un atemptat encara avui desconcertant, perdonà l’agressor, i es mantingué molt sensible al món dels malalts i del dolor, fins arribar a la seva mort oferta fins al darrer sospir, com els atletes que no abandonen la cursa, sinó que volen entregar fins l’últim alè a causa del compromís del servei acceptat. Un autèntic missioner de tota la terra, que guià amb mà ferma l’Església catòlica fins al tercer mil·lenni. Ara ens deu tocar a nosaltres imitar-ne les virtuts, aprendre de la seva humanitat per als propis compromisos, en els nous temps que ens toca de viure, perquè, si bé el món necessita mestres i líders coratjosos, avui tan escadussers, continua essent paradigmàtica l’expressió de Pau VI que, per damunt de tot, el món només farà cas de mestres i líders que siguin també testimonis coherents i autèntics. + Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra

A més del Papa emèrit i d’uns sis mil preveres, van concelebrar l’Eucaristia de canonització 150 Cardenals i un miler de Bisbes arribats d’arreu del món, entre els quals l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra.

i el seu marit. Floribeth Mora és la dona de Costa Rica que es va guarir d’un aneurisma cerebral sense que la ciència mèdica trobés cap explicació. El 5 de juliol de l’any passat, la Congregació per a les Causes dels Sants va concloure que la guarició de Floribeth havia estat per intercessió del beat Joan Pau II i la va acceptar com a segon miracle per cloure el procés de canonització. En el cas del beat Joan XXIII, la seva canonització va seguir una altra via. El consistori convocat pel Papa Francesc el 30 de setembre de 2013 aprovà la proposta del Sant Pare de procedir a la canonització de Joan XXIII segons el procediment dit “pro gratia”. La legislació canònica preveu que, per motiu d’oportunitat, es pugui canonitzar un beat encara que no s’hagi certificat cap nou miracle des de la beatificació. Segons la informació facilitada per la Diòcesi de Roma amb motiu de la canonització, “el Papa Francesc ha volgut la canonització de Joan XXIII per l’actualitat del seu exemple i del seu magisteri. El testimoni de vida cristiana del Papa Roncalli, la coherència amb què va viure i va exercir el seu ministeri d’acord amb la seva vocació; la urgència d’una renovació evangèlica que ell va despertar en l’Església; la seva intuïció pastoral i l’amplitud de l’horitzó que va assumir i proposar amb la convocatòria del

Concili Vaticà II són, en paraules del Papa Francesc, un far lluminós per al camí que ens espera”. En aquest camí que ja hem començat a recórrer, hi apareixen alguns aspectes essencials per a l’esdevenidor de l’Església que prenen una llum especial en l’exemple dels dos papes sants, com ara l’empeny decidit de Joan XXIII per la pau, que Joan Pau II també va fer seu i va traduir a les circumstàncies del seu temps; o com el diàleg i l’ecumenisme, o la vocació missionera de l’Església. Aspectes tots ells que també es veuen reflectits de manera ben palesa en el magisteri del Papa Francesc en el seu primer any de pontificat. La cerimònia es va cloure amb el Regina Coeli, i amb l’agraïment explícit del Sant Pare per a tots els voluntaris que van col·laborar en els preparatius de la jornada i als mitjans de comunicació que van fer arribar la celebració arreu del món. Posteriorment, va saludar totes i cadascuna de les delegacions oficials presents i, en acabat, va fer un recorregut en cotxe descobert tot al voltant de la plaça per saludar de prop els pelegrins que encara hi eren. Mentrestant, les campanes de la Basílica de Sant Pere repicaven als quatre vents per transmetre al món la joia de comptar amb dos nous sants a la casa del Pare. Església d’Urgell

11


ANGELO GIUSEPPE RONCALLI va néixer a Sotto il Monte, prop de Bèrgam, el 25 novembre de 1881, fill de Marianna Mazzola i Giovanni Battista Roncalli. Des de petit va manifestar una clara inclinació per la vida eclesiàstica, i, un cop acabada l’escola primària, el 7 de novembre de 1892 entrà al Seminari diocesà de Bèrgam. El 1901 es traslladà al Seminari dell’Apollinare, a Roma, on hi havia un nombre de beques a favor dels clergues bergamascs. Fins i tot amb el parèntesi d’un any per complir amb el servei militar, la formació al Seminari va ser especialment fructífera, fins al punt que el 13 de juliol 1904, a la primerenca edat de vint anys i mig, va rebre el doctorat en Teologia. Poc després, el 10 agost de 1904, va ser ordenat de prevere a l’església de Santa Maria di Monte Santo; celebrant la seva primera Eucaristia l’endemà a la Basílica de Sant Pere, durant la qual va reiterar la seva total entrega a Crist i la seva fidelitat a l’Església. Després d’una curta estada a la seva regió natal, a l’octubre va tornar a Roma per estudiar dret canònic; estudis que hauria d’interrompre el febrer de 1905, quan va ser elegit secretari del nou Bisbe de Bèrgam, Mons. Giacomo Radini. Van ser prop de deu anys d’intens compromís al costat d’un Bisbe amb autoritat, molt dinàmic i ple d’iniciatives que van ajudar a fer de la Diòcesi de Bèrgam un model per a l’Església italiana. A més de la tasca de secretaria, el 1906 assumí també l’ensenyament de diverses assignatures al Seminari: història de l’Església, patrística i

apologètica… i, a partir de 1910, també impartí el curs de teologia fonamental. També va ser editor de “La vida diocesana”, i assistent de la Unió de Dones Catòliques. La prematura mort de Mons. Radini el 1914 va posar fi a aquesta experiència pastoral excepcional.

Amb l’esclat de la guerra, des de 1915 va servir durant tres anys llargs com a capellà castrense, amb el grau de sergent, atenent espiritualment els soldats ferits als hospitals de Bèrgam, inclosos els soldats malalts de tuberculosi, tot i l’alt risc de contagi que hi havia en aquell temps. El desembre de 1920, el Papa Benet XV li proposà de presidir el Consell de l’Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe per Itàlia. El 19 de març de 1925, Angelo Giuseppe Roncalli va ser ordenat com a Bisbe titular d’Areòpoli. Trià com a lema

episcopal “Obœdientia et Pax”. Aquell mateix any, el Papa Pius XI el va enviar a Bulgària. Allí va realitzar la seva tasca apostòlica visitant les comunitats catòliques i establint relacions de respecte i estima amb altres comunitats cristianes, especialment amb l’Església ortodoxa. El 1934 va ser enviat a Istanbul com a Visitador Apostòlic. Amb tacte i habilitat va aconseguir organitzar diverses reunions oficials amb el Patriarca de Constantinoble després de segles de separació amb l’Església catòlica. Durant la Segona Guerra Mundial va mantenir una actitud prudencial de neutralitat, la qual cosa li va permetre dur a terme un servei efectiu en favor dels jueus, a molts dels quals va aconseguir salvar de l’holocaust, i també en favor de la població grega, extenuada i afamada a causa dels estralls de la guerra. Al final del conflicte, Pius XII el va enviar com a Nunci Apostòlic a Paris. Va ajudar a normalitzar l’organització eclesiàstica a França, on el govern provisional exigia la destitució de trenta Bisbes acusat de col laborar amb el govern de Vichy. La calma i l’habilitat del nou Nunci van aconseguir reduir a tres el nombre de Bisbes destituïts. Gràcies a la seva dedicació va conquerir el cor del poble francès i de tot el Cos Diplomàtic. L’any 1952 és designat Patriarca de Venècia i creat Cardenal pel papa Pius XII. Vincent Auriol, en aquells temps President de França, li va imposar el capel cardenalici en una [passa a la pàgina 14]


KAROL JÓZEF WOJTYŁA va néixer a Wadowice, una petita població a 50 kms de Cracòvia, el 18 de maig de 1920. Fou el més petit dels tres fills de Karol Wojtyła i Emilia Kaczorowska. La mare va morir quan ell tenia nou anys; el seu germà gran, Edmund, metge de professió, va morir el 1932; i el pare, suboficial de l’exèrcit polonès, va morir el 1941 quan les tropes alemanyes van envair Polònia. La seva germana, Olga, havia mort abans que ell nasqués. Després d’acabar els estudis de secundària a la seva localitat natal, el 1938 es va matricular a la Universitat Jagel·lònica de Cracòvia, alhora que començà a prendre classes d’art dramàtic en una escola de teatre. Quan les forces d’ocupació van tancar la universitat, va haver de treballar en una pedrera, i més tard en una fàbrica química per evitar així la deportació. A partir del 1942, en sentir la vocació al sacerdoci, va entrar al Seminari de Cracòvia, que aleshores era clandestí i estava dirigit pel Cardenal Sapieha. Al mateix temps, va ser un dels promotors del “Teatre Rapsòdic”, també clandestí. Acabada la guerra, continuà la seva formació al Seminari Major de Cracòvia, i l’amplià a la Facultat de Teologia de la Universitat Jagellònica. El Cardenal Sapieha el va ordenar de prevere l’1 de novembre de 1946. Es va traslladar a Roma, on el 1948 es va doctorar en Teologia amb una tesi sobre la fe en les obres de Sant Joan de la Creu. Aquell mateix any va tornar a Polònia: va ser Vicari de diverses Parròquies i

capellà de la universitat fins al 1951, quan va tornar a reprendre els estudis filosòfics i teològics. El 1953 va presentar a la Universitat Catòlica de Lublin una tesi titulada “Valoració de la possibilitat de fundar una ètica catòlica sobre la base del sistema ètic de Max Scheler”.

El 28 de setembre de 1958 va rebre l’ordenació episcopal a la Catedral de Cracòvia com a Bisbe auxiliar, i el 13 de gener de 1964 va ser nomenat Arquebisbe d’aquella ciutat pel Papa Pau VI, qui tres anys després, el 26 de juny de 1967, el crearia Cardenal. A més de participar en el Concili Vaticà II amb una contribució important per a l’elaboració de la Constitució “Gaudium et spes”, el Cardenal Wojtyła va prendre part en les cinc assemblees sinodals anteriors al seu pontificat. L’elecció com a Summe Pontífex

tingué lloc el 16 d’octubre de 1978, i el 22 començà el seu ministeri petrí, que ha estat un dels més llargs de la història de l’Església (27 anys). Va ser un Papa amb un inesgotable esperit missioner, mogut per la “sollicitudo omnium Ecclesiarum” i per la caritat oberta a tota la humanitat. Va fer 146 viatges per l’interior d’Itàlia i 104 a d’altres països, i va visitar 317 de les 333 Parròquies romanes. Els pelegrins que van participar en el conjunt de les seves audiències i en les celebracions que va presidir es compten per desenes de milions. I també sumen un nombre extraordinari les audiències oficials a caps d’Estat i alts dignataris de multitud de països. El 13 de maig de 1981, mentre saludava els fidels a la plaça de Sant Pere, Joan Pau II patí un atemptat perpetrat pel turc Mehmet Ali Agca, qui li disparà a escassa distància des de la multitud. El Sant Pare, però, perdonà públicament el seu agressor. També fou decisiva la seva actuació a Polònia a final de la dècada dels vuitanta, així com la influència que exercí en l’àmbit internacional per contribuir a la caiguda del bloc comunista. Tanmateix, també s’oposà a la generalització d’un capitalisme que no té en compte la dignitat humana. Va ser l’impulsor, el 1985, de la Jornada Mundial de la Joventut, de la qual se’n van celebrar 19 edicions repartides arreu del món durant el seu pontificat. Va promoure també els Encontres Internacionals de la Família, que ell mateix va inaugurar [passa a la pàgina 14]

Església d’Urgell

13


[ve de la pàgina 12]

cerimònia al Palau de l’Elisi. El 9 d’octubre de 1958, el Cardenal Roncalli va ser cridat a Roma per assistir al conclave a la mort de Pius XII. D’aquell conclave en va sortir convertit en Joan XXIII. La seva elecció va induir a molts a pensar en un pontificat de transició, però ben aviat el nou Papa va deixar clar que no seria així. A diferència dels seus predecessors, Joan XXIII volia estar en contacte amb la gent del carrer i es preocupava pels problemes de la seva vida diària. Va ser el primer Papa que va abandonar el Vaticà per visitar malalts i presos; va ser el primer Papa des del 1870 que, com a Bisbe de Roma, va anar a visitar les seves Parròquies, i va ser també el primer que va crear Cardenals procedents del Tercer Món. El seu pontificat, però, ha quedat

[ve de la pàgina 13]

el 1994. I va treballar especialment i intensament per enfortir el diàleg amb altres confessions religioses, inquietud que el va portar a convocar el 1986 una pregària internacional per la pau a Assís, que va tenir un gran ressò arreu del món i que la comunitat de Sant’Egidi ha continuat convocant any rere any alenats pel que des d’aleshores s’ha anomenat “l’esperit d’Assís”. Seguint les línies mestres de la seva Carta Apostòlica “Tertio millennio adveniente”, guià l’Església vers el Gran Jubileu de l’any 2000; i la situà en el temps present i en el camí vers el futur immediat mitjançant la Carta Apostòlica “Novo millennio ineunte”. Així mateix, va promoure la renovació espiritual de l’Església amb les convocatòries de l’Any de la Redempció, l’Any Marià i l’Any de l’Eucaristia.

14

Església d’Urgell

lligat a la convocatòria del XXIII Concili Ecumènic, el Vaticà II, el qual va anunciar el gener del 1959. Joan XXIII era conscient que l’Església s’estava distanciant dels problemes reals del món i per ajudar a resoldre’ls primer havia de trobar respostes als seus problemes interns. Ell mateix va inaugurar el Concili Vaticà II l’11 d’octubre del 1962, on es va posar de manifest la divergència d’opinions en el si de l’Església. Ell mateix va marcar-ne les fites: no es tractava de corregir errors doctrinals, sinó de buscar la manera d’obrir l’Església als temps moderns. A més, van ser convidats com a observadors membres de diversos credos. El Concili va aportar una nova forma de celebrar la litúrgia (més propera als fidels), un nou ecumenisme i un nou apropament de l’Església al món. Durant el seu pontificat va escriu-

re vuit encícliques, entre les quals “Mater et Magistra” (1961), sobre la Doctrina Social de l’Església, i, sobretot, “Pacem in Terris” (1963), sobre la necessitat de trobar camins de pau del món, en un moment en què la Guerra Freda es trobava en cotes de màxima tensió amb la crisi dels míssils de Cuba. Va morir a la ciutat de Roma el 3 de juny de 1963. Va ser plorat pels seus fidels, especialment entre el poble romà, que va passar tota la nit en vetlla resant per ell. Quan el seu successor, Pau VI, va cloure el Concili l’any 1965 va obrir-ne la causa de beatificació. El procés va culminar el 3 de setembre del 2000 quan Joan Pau II el beatificà juntament amb Pius IX, qui ell tant va desitjar canonitzar. La seva festa litúrgica va quedar fixada el dia 11 d’octubre, dia de l’obertura del Concili Vaticà II.

Va celebrar 51 cerimònies de canonització, en les quals va proclamar 482 sants, i 147 cerimònies de beatificació, en les quals va proclamar 1.338 nous beats, per palesar exemples de santedat que serveixin d’estímul als cristians del nostre temps. També va proclamar Santa Teresa de l’Infant Jesús com a Doctora de l’Església. Va ampliar considerablement el Col·legi Cardenalici,creant 231 nous Cardenals al llarg de nou Consistoris i presidí quinze assembleas sinodals (sis ordinàries, una general extraordinària i vuit d’especials). Promulgà el Catecisme de l’Església Catòlica, a la llum de la Revelació autoritzadament interpretada pel Concili Vaticà II; va reformar el Codi de Dret Canònic i el Codi de Cànons de les Esglésies Orientals i reorganitzà la Cúria vaticana. El seu magisteri ha quedat reflec-

tit en un extens llegat documental que inclou 45 Cartes Apostòliques, 11 Constitucions Apostòliques, 15 Exhortacions Apostòliques i 14 Encícliques, entre les quals: “Redemptor Hominis” (1979), “Laborem Exercens” (1981), “Redemptoris Mater” (1987), “Sollicitudo Rei Socialis” (1987), “Redemptoris Missio” (1990), “Centesimus Annus” (1991), “Veritatis Splendor” (1993), “Evangelium Vitae” (1995), “Ut Unum Sint” (1995), i “Ecclesia de Eucharistia” (2003). Joan Pau II va morir la nit del 2 d’abril de 2005. En els sis dies que van transcórrer fins que es van celebrar les exèquies, més de tres milions de pelegrins van passar per la Basílica de Sant Pere per retre-li un darrer homenatge d’estima i admiració. El Papa Benet XVI el va beatificar l’1 de maig de 2011, en una cerimònia que aplegà més d’un milió i mig de persones. La seva festa és el 22 d’octubre.


Pelegrinatge sacerdotal a Boí, Val d’Aran i Catalunya Nord

P

er sisè any consecutiu, un grup de 23 preveres del Bisbat d’Urgell, acompanyat per l’Arquebisbe Joan-Enric, han fet un pelegrinatge sacerdotal aquest cop vers l’espiritualitat dominicana i les relíquies de Sant Tomàs d’Aquino, a Tolosa de Llenguadoc, i a Aiguatèbia, poble natal del gran Bisbe d’Urgell Sant Ermengol, patró secundari del Bisbat d’Urgell. El dilluns 24 de març van visitar i pregar a les esglésies romàniques de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll. Amb gran admiració, van poder contemplar les recents obres que permeten la reproducció virtual del Pantocràtor i les pintures de l’absis de Sant Climent de Taüll, tot utilitzant les darreres tècniques de projecció audiovisual. Posteriorment, a l’església de Santa Maria van poder contemplar també les obres de consolidació dutes en aquest temple i pregar junts. A la tarda, a la Val d’Aran, van visitar les esglésies de Santa Maria d’Arties i de Sant Andreu de Salardú, acompanyats pel Cap de Cultura i Patrimoni del Conselh Generau d’Aran, Jèp de Montoya, i amb acurades explicacions per part de la Sra. Elisa Ros, tècnica de Patrimoni Cultural del Conselh Generau d’Aran, amb la visita del Vicesíndic. Al vespre, a l’església parroquial de Sant Miquel de Vielha, Mons. Vives va presidir l’Eucaristia de la comunitat parroquial, concelebrada pels sacerdots participants en el pelegrinatge. Després de sopar, el Sr. Jèp de Montoya i la Sra. Elisa Ros van fer una presentació sobre l’evolució

de la formació de la Val d’Aran. I el Canonge Jusèp Amiell explicà la situació que propicià l’annexió de la Val d’Aran al Bisbat d’Urgell, ara fa poc més de 200 anys. El dimarts 25 de març, solemnitat de l’Anunciació del Senyor, el pelegrinatge va continuar anant a Tolosa de Llenguadoc, la quarta ciutat de França, capital del Departament de l’Alta Garona. D’aquesta bonica i moderna ciutat, amb un gran dinamisme

un edifici que al llarg dels segles ha anat veient diferents modificacions, renovacions i construccions, fins a fer-ne una juxtaposició d’edificis amputats i inacabats. També van visitar la impressionant Basílica de Sant Sadurní, que podria considerar-se el temple romànic més gran de França. Aquesta preciosa Basílica fou construïda sobre la tomba del bisbe màrtir, arrossegat per un toro salvatge pels carrers de la ciutat fins a morir,

A l’església d’Arties, els sacerdots del pelegrinatge van gaudir de les explicacions de la Sra. Elisa Ros sobre el conjunt artístic del temple.

econòmic i demogràfic, varen visitar els edificis més emblemàtics: la Catedral de Saint Etienne (Sant Esteve), un temple que podria haver estat construït sobre la base d’una capella edificada al segle III pel primer Bisbe de la Diòcesi de Tolosa, el màrtir Sant Serni (o Sadurní), mort l’any 250. És

per defensar l’únic Déu veritable. Des de sempre aquest temple ha estat un important centre de pelegrins del camí de Sant Jaume al seu pas per Tolosa, i podria haver tingut un paper important en l’evangelització de les terres del nostre Bisbat i del Pirineu. L’emblemàtica plaça i l’edifici del Església d’Urgell

15


Capitoli, principal monument civil de la ciutat i seu de l’Ajuntament, amb la gran “Sala dels Il·lustres”, o dels prohoms, fou un altre dels llocs que els preveres pogueren visitar. També van voler conèixer el Seminari Interdiocesà de Tolosa, on s’hi formen els seminaristes de setze Diòcesis, la major part de les províncies eclesiàstiques de la mateixa Tolosa (8 Diòcesis) i Montpeller (5 Diòcesis). A la tarda, celebraren l’Eucaristia sobre la tomba que conté les relíquies del gran filòsof i teòleg Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274), patró del teòlegs, al gran Convent dels Jacobins, considerat com la casa mare de l’Orde dels Dominics, cridats pel Papa Inocenci II (12091244) per lluitar contra l’heretgia dels càtars, i sempre grans defensors de la veritat i de la fe. El 28 de

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, vista exterior del Monestir de Sant Miquel Cuixà; Eucaristia a l’església del Convent dels Jacobins, on sota l’altar es conserven les restes de Sant Tomàs d’Aquino; el Crist de Salardú i l’altar major de la Catedral de Saint Etienne.

16

Església d’Urgell

març de l’any 1369, el Papa Urbà V va ordenar que el cos de Sant Tomàs fos traslladat a aquest emblemàtic i fundacional convent dominicà, on hi reposà fins al 1791, any en què els Dominics van haver de marxar del temple com a conseqüència de la revolució. Les relíquies foren traslladades a la Basílica de Sant Serni i allí restaren fins a l’any 1974 quan, en el setè centenari de la seva mort, foren traslladades novament a l’actual conjunt conventual dels Jacobins. A l’homilia, l’Arquebisbe Joan-Enric, subratllà el gran exemple de Sant Tomàs, que amb la seva vida i ara amb la seva mort “vol estar amb els gentils”, enmig d’ells, recordant que la primera obra de joventut de Tomàs fou la “Summa contra gentils”. Un home del qual els seus companys deien: “la ciència de Tomàs és molt

gran, però la seva pietat és més gran encara”. Sant Tomàs passava hores i hores resant. La seva gran obra fou la “Summa teològica”. A continuació, els pelegrins es traslladaren a la casa de la Mare de Déu de la Bona Acollida, de les Germanetes de Maria, als afores de Tolosa, i, després de la pregària de Vespres, Mn. Benigne Marquès, Arxiver diocesà, presentà la gran vinculació de l’orde dominicana amb el Bisbat d’Urgell durant els segles XII al XIX, tot subratllant la presència de la relíquia d’un braç de Sant Tomàs al convent dominicà de La Seu d’Urgell. També va explicar la possible vinculació de Sant Serni de Tolosa en l’evangelització de la part nord del Bisbat d’Urgell. El fet que a la Diòcesi urgel·litana hi hagi 22 esglésies que el tenen com a titular, a més del famós Monestir de Sant Ser-


ni de Tavèrnoles, mostraria aquesta estreta vinculació del sant amb el nostre Bisbat. També Mn. Benigne presentà els principals arguments pels quals podem afirmar que el poble natal del Bisbe Sant Ermengol és Aiguatèbia, a la Diòcesi germana de Perpinyà-Elna. A Aiguatèbia hi havia les propietats de la família de Sant Ermengol i molt aviat, després de la seva mort, el sant passà a ser el titular de l’església parroquial d’aquesta localitat del Conflent. Dimecres 26 de març, de camí a Aiguatèbia, visitaren el Monestir de Sant Miquel de Cuixà, que ja l’any 883 comptava amb una comunitat de seixanta monjos, i que l’any 1008, amb el gran Abat Oliba, va assolir un gran esplendor artístic, monumental i espiritual. Desgraciadament, amb la revolució es va iniciar un període de gran abandó i deteriorament del centre monàstic. L’any 1907, els capitells del seu formós claustre eren venuts als Estats Units. L’any 1919, hi tornà una comunitat de cistercencs; i l’any 1965, una comunitat benedictina, depenent del Monestir de Montserrat, que promou amb tenacitat les obres d’arranjament i de restauració. Hi ha moltes similituds entre el Claustre de Cuixà i el Claustre de la Catedral de La Seu d’Urgell. Per diverses causes, a més del mal temps, no fou possible arribar a la petita vila natal de Sant Ermengol i els pelegrins van celebrar l’Eucaristia de comiat i d’acció de gràcies del pelegrinatge al Santuari de la Mare de Déu de Talló, a la parròquia de Bellver de Cerdanya. També en aquesta ocasió, com en totes les anteriors, es va palesar que els pelegrinatges sacerdotals que organitza anualment la Diòcesi amb la presència de l’Arquebisbe, són una bella oportunitat de comunió presbiteral, convivència, pregària i coneixement d’altres realitats espirituals i pastorals.

Els sacerdots participants en el pelegrinatge, al costat del mirall convex a la nau central de l’església del Convent dels Jacobins, el qual permet apreciar d’un sol cop d’ull el conjunt d’arcs en volta de creueria del sostre (a dalt).

Mn. Ignasi Navarri Església d’Urgell

17


“L’Església somiada pel Papa Francesc”

E

l primer any de pontificat del el 7 de juliol de 1968. Es va doctorar a un bon nombre de països. Papa Francesc ha estat per en Dret Canònic a la Universitat de Amb aquest bagatge intel·lectual a tothom, catòlics o no, una Comillas, i és llicenciat en Dret per i vital, Mons. Hernández Sola va infont d’inspiració i de renovació, la Universitat Complutense. El 3 de troduir la seva ponència traslladant especialment pel que fa una sèrie de preguntes al missatge de l’Esgléals preveres assistents: sia per a l’actual segle, el Papa Francesc, ha amarat de reptes i de despertat en mi alegria, noves situacions que il·lusió, esperança? Per ningú no pot obviar. Per què? En quina Església parlar d’aquest primer somio? A què em comany i, sobretot, del propromet? Les reflexions jecte que el Sant Pare té que susciten aquestes per a l’Església catòlica, qüestions tenen molt el Bisbe de Tarazona, a veure amb l’Església Mons. Eusebio Hernánque el Papa Francesc ens dez Sola, intervingué en proposa. L’Església que la Jornada Sacerdotal ell somia, com subratllà del 14 d’abril al Semiel Bisbe de Tarazona, nari diocesà amb una tot recordant que “Déu ponència titulada “L’Esens ha somiat per tota glésia somiada pel Papa l’eternitat”. Francesc”. Com va indiPer a desenvolupar car l’Arquebisbe Joanel tema de la ponència, Enric en presentar-lo, es va basar sobretot en Mons. Hernández Sola dues fites del pontifiés un bon coneixedor cat del Papa Francesc: de la Cúria Vaticana, el viatge a Brasil amb on ha conviscut durant motiu de la Jornada força anys, i també del Mundial de la Joventut, Papa Francesc, amb qui i l’Exhortació Apostòlica va tenir ocasió de com“Evangelii Gaudium”, partir idees i reflexions al primer número de la en el si de la Congrequal ja ens diu amb tota gació per als Instituts claredat que l’essència de Vida Consagrada i d’aquest document ve les Societats de Vida marcada per la urgència Apòstòlica, on Mons. Mons. Hernández Sola, Bisbe de Tarazona (a dalt, a l’esquerra), va pronunciar la conferència de l’evangelització. Per central de l’acte acadèmic de la Jornada Sacerdotal, a la qual va assistir la major part dels Hernández Sola ha tre- preveres diocesans. això convida els cristians ballat des del 1945 fins “a una nova etapa evanal seu nomenament, el gener de novembre de 1945 començà el seu gelitzadora marcada per l’alegria” 2011, com a Bisbe de Tarazona. servei a l’esmentat dicasteri, i l’any (EG 1). Nascut a Cárcar (Navarra) el 1944, següent va ser nomenat director del El Sant Pare somia, doncs, una va ingressar al seminari menor de departament de Formació i Animació Església missionera. Una Església l’orde dels Pares Agustins Recole- de la Vida Religiosa, essent el respon- “Mare i Pastora”, els ministres de la tos a Lodosa el 12 de setembre de sable de l’elaboració i publicació dels qual siguin “veritables pastors, no 1955, i el 1963 inicià el noviciat en documents de la Congregació, a més funcionaris”, que prediquin no allò l’orde, on va ser ordenat de prevere de dur a terme multitud de missions que han llegit sinó allò que han viscut 18

Església d’Urgell


en el tracte amb Jesús, perquè “sense una forta experiència de Déu, sense estar imbuïts de l’esperit de Jesús, no és possible l’evangelització”. I perquè el somni esdevingui realitat (i sempre és així quan es tracta del somni de tota una comunitat, afirmà), el Papa Francesc planteja tres idees que han de servir com a grans línies directrius de la nova evangelització. En primer lloc, no tenir por. “El Papa ens convida a sortir en un doble sentit: cap a dins de cadascú, per sortir de nosaltres mateixos; i cap enfora, per arribar als pobres i els marginats. Cal sortir al carrer, anar a les fronteres físiques i a les fronteres existencials, i cal fer-ho sense por, perquè Jesús està amb nosaltres”. En segon lloc, cal una Església jove i alegre. L’Església s’ha d’interessar pels joves, i això és “un fet providencial”, explicà Mons. Hernández Sola, “perquè si no sintonitzem amb aquesta idea no ens adonarem del missatge que l’Esperit Sant ens transmet”. I alhora cal adonar-se i fer adonar que la llunyania de Jesús és font de tristesa, i, consegüentment, els cristians no podem anar per la vida amb cara de pomes agres, perquè d’aquesta manera és pràcticament impossible fer-se proper a la gent, compartir les seves il·lusions i inquietuds; i, encara menys, apropar-los a Jesús. I, en tercer lloc, l’Església que somia el Sant Pare és una església senzilla i pobra. “Tots recordem aquella exclamació espontània del Papa en la trobada amb els periodistes que havien seguit el conclave: ‘Com m’agradaria una Església pobra i per als pobres!’”. Tanmateix, ¿quan trobem un pobre ens limitem a donar-li una almoina perquè ens deixi tranquils o pensem en la seva dignitat com a fill de Déu, en el seu valor com a persona, i li fem costat en la seva dificultat? ¿Estem realment convençuts a la pràctica que els pobres ens evangelitzen? I, si és així, podem presentar alguna experiència en aquest sentit? El que ens proposa el Sant Pare, explicà, és un estil directe, basat en la proximitat

Missa Crismal a la Catedral de Santa Maria d’Urgell

A

cabat l’acte acadèmic al Seminari diocesà, els preveres d’Urgell es van traslladar fins a la Catedral de Santa Maria d’Urgell per participar en la Missa Crismal, presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric i concelebrada per Mons, Hernández Sola, en la qual se celebra la memòria anual del dia en què Crist va conferir el seu sacerdoci als apòstols. En virtut d’aquesta memòria, després de l’homilia els preveres diocesans van renovar públicament les seves promeses sacerdotals. Durant l’Eucaristia també es va tenir un record pels sacerdots traspassats en els darrers dotze mesos: Mn. Dídac Martín Portillo (mort el 6 d’abril de 2013), Mn. Josep Casas Mas (6 de juny de 2013) Mn. Pere Ribes Tarrés (28 d’agost

i en la senzillesa: l’Església necessita avui la capacitat d’escalfar els cors, de guarir les ferides dels que ens envolten, sobretot d’aquells que s’han vist colpits de manera més greu per la situació dels darrers anys. Vivim en un sistema social que és injust en l’arrel, i aquesta circumstància ens demana també estar constantment pendents de

de 2013), Mn. Facund Salvia Torné (6 de setembre de 2013), Mn. Josep Mas Gomà (4 d’octubre de 2013), Mn. Pau Marquès Sort (2 de desembre de 2013) i Mn. Josep M. Ferran Baqué (del Bisbat de Solsona / 29 de març de 2014). Dins la celebració es van beneir els olis dels malalts i dels catecúmens i es va consagrar el Crisma. En acabar, va tenir lloc el dinar de germanor a la Residència de la Sagrada Família de La Seu d’Urgell, on es va homenatjar els preveres que enguany celebren les noces d’or sacerdotals: Mn. Xavier Esplandiu Juclà i Mn. Antoni Mirabet Bullich, tots dos ordenats el 28 de juny de 1964, i el P. José Miguel Larrión Urra, SDB, ordenat el 24 d’octubre de 1964. les persones que no tenen recursos, però igualment de les que es veuen afectades per les noves formes de pobresa que la societat genera: ancians, refugiats, gent sense sostre, drogoaddictes... En realitat, conclogué Mons. Hernández Sosa, “poc donem si no ens donem: tancar els ulls davant el proïsme ens converteix en cecs davant de Déu”. Església d’Urgell

19


Tradició i devoció de les celebracions de Setma

20

Església d’Urgell


mana Santa a la Diòcesi d’Urgell

A

rreu de la Diòcesi, tant a les ciutats més grans com a les viles més petites, la majoria de la població ha participat activament en les celebracions de Setmana Santa, fidels a la tradició que a molts indrets es remunta segles enrere, i moguts per la devoció que senten com a cristians per la commemoració solemne de la passió, mort i resurrecció de Crist. Així, com a pòrtic de tot el Tridu Pasqual, a tot el Bisbat d’Urgell van tenir lloc el dijous 17 d’abril les diverses celebracions vespertines de la Cena del Senyor, commemorant el dia joiós en què el Crist va instituir l’Eucaristia i el ministeri dels sacerdots que l’haurien de presidir, realitzant el seu memorial al llarg de la història. Així mateix, aquell dia iniciava el camí de la seva Pasqua, passant per l’agonia a l’hort de Getsemaní, la passió tan dura i el camí fins a la Creu (Via Crucis), la Crucifixió, la Mort i la sepultura, fins a la seva Resurrecció al tercer dia. És el centre de tot el Misteri Pasqual de Jesucrist i el centre de la fe dels cristians. A la Catedral de Santa Maria d’Urgell, la celebració va ser presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric, que va destacar a l’homilia les paraules del Senyor a l’Evangeli: “Enteneu això que jo us he fet?”, i convidà a pregar intensament aquest any per entendre millor el Senyor, per estimar-lo i per seguir-lo amb tota l’ànima. Al vespre va seguir una Vetlla d’oració prop de Crist fet Eucaristia, reflexionant sobre els capítols del sermó de comiat del Senyor als seus apòstols, de l’Evangeli segons Sant Joan (cc. 13-17). L’endemà, Divendres Sant, a moltes poblacions els fidels van sortir multitudinàriament al carrer per acompanyar les pregàries del Via Crucis i les processons allà on és tradició, així com les accions litúrgiques de la Passió del Senyor, a la tarda, prop de l’hora en què Jesucrist morí a la creu. L’acció litúrgica o Celebració de la Passió del Senyor, acaba amb la recepció de la sagrada Comunió, però el seu centre és la lectura de la Passió Església d’Urgell

21


segons Sant Joan, i la pregària universal perquè la gràcia de la mort redemptora de Crist arribi a tothom i a tot arreu. A l’homilia de la celebració de la tarda, l’Arquebisbe exhortà a “deixar-se atreure pel Crucificat”, que és la nostra salvació, i animà a portar a Crist els dolors de tots els crucificats de la terra, vindicant-los. La processó de Divendres Sant va tornar a aplegar als carrers del centre històric de La Seu un gran nombre de persones, entre ciutadans i visitants, per participar d’aquesta manifestació religiosa, els orígens de la qual es remunten a l’any 1603 i que avui dia està considerada com una de les processons més antigues i rellevants de Catalunya. Dissabte Sant al matí, els grups d’infants i adolescents de totes les escoles de La Seu d’Urgell, dirigits pel professor i director de cant Rafel Llobet, van acudir al Claustre de la Catedral per cantar les Caramelles de la Pasqua de Resurrecció. Després d’escoltar-los, l’Arquebisbe els va agrair que mantinguin viva la tradició, amb tots els esforços que infants i músics, directors, i pares i professors han realitzat per l’èxit de la iniciativa. Tot seguit, els infants van recórrer diferents llocs i institucions de la ciutat, omplint el matí amb els seus cants de joia pasqual. La nit de dissabte, l’Arquebisbe d’Urgell va presidir la solemne Vetlla Pasqual a la Catedral, i l’endemà a migdia va presidir l’Eucaristia de Pasqua, amb benedicció papal. Va remarcar a l’homilia la necessitat d’acollir la joia de la Pasqua, amb cor humil i disponible, per ser testimonis del Ressuscitat. Animà a ser coratjosos davant el món d’avui, que Déu estima, però que es manté superficial i arrelat en l’egoisme i el poder de les armes i el diner. I animà també a acollir la simplicitat i el coratge dels humils, com les dones que anaren al sepulcre guiades per l’amor i no per la raó freda i pràctica. L’amor ha de ser la nostra guia, ja que “el cor té unes raons que la raó no entén” (B. Pascal). Acabada l’Eucaristia, les Caramelles d’adults de La Seu van cantar per a l’Arquebisbe i els fidels, anunciant la joia de la Pasqua arreu. A Ponts tampoc no va faltar la tradició popular de les Caramelles. Una cinquantena de cantaires de totes les edats, acompanyats d’un grupet 22

Església d’Urgell


d’instruments, va recórrer la vila duent arreu animació i música per celebrar la Resurrecció de Crist. A migdia, a l’església parroquial, plena de pontsicans encapçalats per les autoritats municipals, van acompanyar la celebració eucarística i van oferir un breu recital on el sentit joiós de la Pasqua es féu present en les lletres de les cançons que interpretaren. Acabada l’Eucaristia, cantaires i poble van marxar a la plaça Planell per continuar amb els cants de les caramelles, i més tard anaren fins al Casal de la Gent Gran perquè els padrins poguessin participar també de la joia del Diumenge de Resurrecció. A la Vall Fosca, les celebracions de Setmana Santa han servit també per dur endavant un petit projecte pastoral familiar. Donada la quantitat de petites comunitats disperses per la vall, l’atenció en els oficis es va dur a terme per part de matrimonis joves que prèviament van tenir diverses reunions preparatòries, tant des de la perspectiva de fons: del que significa, del que es transmet, de la riquesa de la litúrgia; fins a la preparació del desenvolupament del ritu. Ha estat una experiència molt enriquidora per als matrimonis que hi han col·laborat i per a la gent dels pobles, compartint la germanor que hi ha a aquestes petites comunitats. A més, també s’ha recuperat el que s’anomenava “El Cant de les Cobles de la Passió”. Dijous Sant, al poble de Montrós (i també a Espui) hi havia la tradició d’aquest cant que segueix tot el procés de la Passió del Senyor, cantat a dos cors que es van alternant. La benedicció de Rams, la celebració del perdó, la tradicional processó de La Pobleta de Bellveí i una concorreguda Vetlla Pasqual a Espui, on feia molts anys que no se celebrava, així com la projecció de la pel·lícula “Cartas a Dios” dins del cicle “Cinema amb valors”, han estat actes molt participats per la comunitat cristiana de la Vall Fosca, que ha pogut viure de manera intensa la Setmana Santa d’enguany. De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Vetlla Pasqual a La Seu d’Urgell; celebració a la Vall Fosca; Via Crucis i Processó de Divendres Sant a Ponts; Caramelles al Claustre de la Catedral i al Casal de la Gent Gran de Ponts. Església d’Urgell

23


VIII Jornada de Mestres i Professors de Religió Més de 500 docents, 113 dels quals del Bisbat d’Urgell, es van aplegar a Vic per debatre sobre l’ensenyament de la Religió a Catalunya

Acollida dels participants a la VIII Jornada de Mestres i Professors de Religió.

S

omriures, il·lusió, sentiment de pertinença… Aquests són alguns dels trets que compartien els docents que el dissabte 5 d’abril es van trobar a la ciutat de Vic par participar en la VIII Jornada de Mestres i Professors de Religió de les Diòcesis amb seu a Catalunya, que organitzen conjuntament la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC) i el Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió a Catalunya (SIERC). En total, a la platea del teatre l’Atlàntida es van aplegar més de cinc-cents ensenyants (113 dels quals provenien de diferents escoles de la Diòcesi d’Urgell), a més d’una bona colla de personalitats dels àmbits polític, 24

Església d’Urgell

educatiu i eclesial, entre les quals la Consellera del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau; l’Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol; el Bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova; l’Alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal; el Secretari general

El Dr. Puig va exhortar els docents a atreure, a partir de la pròpia vivència, els alumnes vers Crist de la FECC, P. Enric Puig; i els Delegats d’Ensenyament de les Diòcesis de Catalunya, entre d’altres. Després de la pregària inicial, la

Consellera Rigau va enaltir la tasca dels mestres i professors de Religió tot qualificant-los de “campanars dels nostres dies”, ja que “s’han erigit en referents, tal com els campanars ho van ser molts anys en cada poble de Catalunya”. Rigau també va posar com a exemple de la necessitat de l’ensenyament religiós el fet que, en les darreres proves de quart d’ESO, molts pocs alumnes coneixien el significat del verb mitificar, un detall que “demostra, al capdavall, un terrible analfabetisme religiós en la nostra societat”. De la seva banda, Mons. Casanova va assegurar que “el futur d’un poble no es fa amb lleis i disposicions, sinó des de les famílies i les escoles”, i va


afegir que “ens pertoca a nosaltres preservar el que som”. I en una línia semblant es va expressar l’Alcalde de Vic en destacar la importància de l’ensenyament de la Religió “com a element integrador” de la societat en què vivim. “La nostra ciutat ha acollit en els últims anys moltíssima gent vinguda d’arreu del món, i la integració ha estat possible gràcies a l’ensenyament i a la transmissió d’uns valors concrets”, va afirmar Vila d’Abadal. El P. Enric Puig també es va referir als valors cristians com a integradors de la societat; un fet que exigeix, va dir, que els educadors cristians siguin testimonis de Jesús i transmetin esperança i coratge. Al seu torn, el coordinador del SIERC, Pere Micaló, va posar en qüestió les estadístiques que xifren en poc més d’una cinquena part la proporció de l’alumnat de l’escola pública que tria l’assignatura de Religió [estadístiques, cal dir, que no compten els centres catòlics concertats amb el sistema públic d’ensenyament]. Si realment fos així, i si tenim present que la Religió catòlica ha configurat la nostra societat des de les arrels, “tindríem un 80 per cent d’analfabets religiosos”. Ben al contrari, la situació real és que “a poc a poc, anem normalitzant la docència de la Religió als centres educatius”, concloïa Micaló. Els parlaments inicials van donar

Un dels vint tallers que es van impartir durant la jornada.

D’esquerra a dreta, el P. Enric Puig, la Consellera Rigau, Mons. Pujol, Mons. Casanova i l’Alcalde Vila d’Abadal.

pas tot seguit a la conferència central de la jornada, “Com parlar de Jesucrist a partir del currículum”, a càrrec del Dr. Armand Puig. “El currículum de l’assignatura de Religió és quelcom fred, un títol en una llista, i és el professor qui l’ha d’omplir amb la seva intel·ligència, qui ha d’atreure els alumnes vers Crist”, va afirmar el Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya. “Crist es transmet a través de la paraula, la imatge i la vivència. Els nois i noies poden accedir a les dues primeres, però la vivència només la pot transmetre el mestre o professor. Fixeu-vos, doncs, en la importància de la vostra tasca”, digué el Dr. Puig als docents. I, tot fent referència al Sant Pare Francesc com a exemple de “sembrador”, hi afegí: “vosaltres heu de ser la mà

que sembra, perquè la collita només existeix quan hi ha sembra”. Un cop acabada la sessió inaugural, els docents es van repartir entre els diferents tallers temàtics que completaven la jornada i que enguany van superar la vintena, dirigits per formadors amb noms tan coneguts com el de Pilarín Bayés. La dibuixant i il·lustradora de l’edició “La Bíblia de tots” va impartir el taller titulat precisament “La Bíblia en persona”, el qual va oferir als participants la possibilitat de posar a prova les seves habilitats gràfiques tot dibuixant diferents personatges bíblics a partir del seu caràcter i aspecte. D’altres tallers, organitzats a diferents seus de la ciutat (el Seminari, la Catedral, el Museu Episcopal i l’Albergueria), van tractar temes com “Pedagogia dels valors humans en la classe de Religió”; “La cultura catalana com a recurs significatiu per a l’ensenyament de la Religió a primària”; “Seguint les petjades de Jesús”; “Introducció a l’aprenentatge cooperatiu a la classe de Religió”; “Contes d’arreu del món amb missatge evangèlic”; “Explica’m una paràbola!”; “Reli en acció… amb el Gènesi!”; “Una vida de cinema per a la classe de Religió” i “Experiències d’aprenentatge – servei (ApS) al Bisbat d’Urgell”, entre d’altres. Mn. Pepe Chisvert, Delegat diocesà d’Ensenyament Església d’Urgell

25


Matinal interdiocesana de formació sobre la Catequesi

U

n grup de preveres del nostre Bisbat va participar el dilluns 31 de març a la matinal de formació organitzada pel Secretariat Interdiocesà de Catequesi (SIC) al Seminari Conciliar de Barcelona. Presidits per Mons. Sebastià Taltavull (Bisbe auxiliar de Barcelona i President del SIC), acompanyats per Mons. Joan Piris (Bisbe de Lleida), amb els Delegats de Catequesi de cada Bisbat, els sacerdots participants, provinents de totes les Diòcesis de Catalunya i les illes Balears, van reflexionar sobre la tasca del prevere i el diaca en la pastoral catequètica. Prèviament, a les diferents Diòcesis s’havia fet un treball de preparació de la jornada, que va consistir a respondre un breu qüestionari sobre alguns aspectes referents a la tasca

del prevere a la catequesi. A partir de les respostes enviades des de totes les Diòcesis, es va organitzar aquesta trobada matinal que, com afirmava el Bisbe Sebastià, “té l’objectiu d’iniciar un intercanvi on puguem compartir, en relació a l’acció catequètica, com vivim el moment present, quin és el nostre estat d’ànim, quins són els encerts, quines les mancances i quins els desafiaments que se’ns presenten”. Després de la pregària inicial, Mons. Sebastià Taltavull féu una ponència sobre “El prevere i el diaca en el moment actual de la pastoral catequètica a casa nostra”, on recordà els principals documents eclesials que fan referència a la tasca i responsabilitat del prevere en la catequesi i exposà un resum de totes les respostes a l’enquesta

realitzada. I, com a darrer moment de la seva ponència, va concloure la seva reflexió en dotze punts. A continuació es dedicà un llarg temps per al diàleg, on sorgiren i es parlà de diverses qüestions a tenir presents en relació amb la catequesi, i tot seguit es presentaren breument tres experiències catequètiques amb l’objectiu de remarcar la figura del prevere en cadascuna d’elles: “Missa amb infants i família”, “Amics de Jesús: una proposta de creixement en la fe” i “L’acompanyament dels catequistes”. La pregària final i el dinar de germanor van cloure la matinal de reflexió de preveres i diaques sobre la pastoral catequètica a casa nostra. Mn. Antoni Elvira, Delegat diocesà de Catequesi

La sessió de treball organitzada pel SIC aplegà una bona colla de sacerdots i Delegats de Catequesi de totes les Diòcesis de Catalunya i Balears.

26

Església d’Urgell


Càtedra de Pensament Cristià

Un univers d’emocions (IV): L’autoestima

H

i ha dos extrems igualment que l’envolta en la perifèria. S’agrada, que no és autosuficient. El destí de perniciosos: l’autodestruc- s’estima, es creu dotat d’un potencial l’esperit autodestructiu és la mort, ció, que consisteix en ne- infinit. No veu cap debilitat ni cap mentre que el destí del narcisista és gar-se a reconèixer cap valor en un limitació en el seu ésser. Es concep a la vergonya i el penediment. mateix, i el narcisisme autocompla- si mateix com el millor, com una font El vertader equilibri rau en una ent, incapaç d’autocrítica. infinita de possibilitats. És incapaç emoció equidistant, en un sentiment L’autodestrucció és una mirad’acceptació d’un mateix, tant da que anul·la el propi ésser; el dels aspectes lluminosos com fractura pel bell mig, l’anorrea. dels obscurs del propi ésser. Quan l’esperit autodestructiu L’autoestima es basa en l’autocampa lliurement, la víctima coneixement, però transcendeix acaba esdevenint un no res, no el coneixement del propi ésser. s’atribueix cap valor a si mateiUna cosa és conèixer-se i una xa, se sent incapaç de fer res; altra és estimar-se. Hi ha qui es perquè se subestima fins a tal coneix molt, però no s’accepta, extrem que desitjaria no haver ni s’estima; lluita aferrissadaviscut. Fa un judici sever i injust ment contra si mateix i pretén cap a si mateixa, és incapaç de esdevenir allò que no és. Hi ha reconèixer cap potència, cap qui només estima, de si mateix, possibilitat, cap tresor amagat. allò que és bell i noble, però odia La conseqüència final de la allò de fràgil i vulgar que hi ha possessió de l’esperit autodesen el propi ésser. tructiu és evident: la paràlisi L’autoestima és l’estima pel vital de la víctima, la quietud, propi ésser, sense recances ni el tancament en el propi ésser, pors, sense complexos ni peneen definitiva, la mort en vida. No diments. Qui té bons sentiments confia en si mateixa i, per tant, cap al seu ésser confia en les no comença res, no projecta res, seves possibilitats, té cura de “Narcís a la font” (ca. 1594, atribuït a Caravaggio. Palau Barberini, Roma). perquè no creu en les possibilila seva fragilitat i dóna, amb tats de fer quelcom reeixidament. Per de reconèixer el que, en paraules de alegria, allò que és en el món. No té molt que els altres vulguin animar-la, Carl Gustav Jung, és la pròpia ombra. necessitat de demostrar tot el seu treure-la del sot, fer-li veure totes les Viu obsessionat per ell mateix, cerca potencial, ni d’exhibir les seves quavirtuts i qualitats que atresora el seu el seu plaer, el seu benestar, la seva litats, perquè no ha de pidolar amor. ésser, quan l’esperit autodestructiu promoció, el seu divertiment i res no Tampoc no cau en la falsa modèstia s’ha apoderat de l’ànima ho mase- li interessa que no sigui ell. que cerca secretament l’afalac dels ga tot, fins que s’avergonyeix de si El narcisista mor, també, d’inanició. altres. Sap qui és. Sap per a què sermateixa i es tanca en el seu propi Tancat en el seu petit món, s’infla com veix i per a què no serveix. També món, perquè entén que no té res per un globus fins que la intrusa decre- sap que sol no se’n surt, però, quan donar al món. pitud el punxa i, aleshores, s’adona demana ajuda, no sent la humiliació Hi ha un altre extrem tan tòxic com que ja no és tan bell, ni tan àgil, ni del narcisista, perquè s’estima tal l’autodestrucció: el narcisisme. Con- tan fort. Després d’haver rebutjat els com és, amb les seves febleses, amb sisteix a enamorar-se d’un mateix, altres i humiliat els qui eren més lents la seva vulnerabilitat. en creure’s el centre de gravetat del i més vells que ell, sent vergonya de si món. El narcisista s’ubica en el nucli mateix, sent la culpa que el rosega per Francesc Torralba, de la comunitat i converteix tot el dins, sent que necessita dels altres i Dr. en Teologia i Filosofia Església d’Urgell

27


Benaurances de Pasqua des de la muntanya

F

eliços els qui en el camí del seu viacrucis personal topen amb una església i hi entren, el seu esperit veurà apaivagada la set d’aigua de la Vida, com al pou de Jacob la samaritana. Al·leluia! Amb tots els samaritans del segle XXI, canviarem de parer i de vida, i creurem en l’Evangeli per nosaltres mateixos. Ens sentirem cridats a la felicitat! Feliços els qui saben badar i embadalir-se davant d’un Crist en Majestat del segle XII, fet amb estuc; el seu esperit s’omplirà de tendresa i d’humilitat amb la mirada serena del Jesús que ens crida: “veniu a Mi tots els qui esteu afeixugats pel pes de la creu”. Al·leluia! Se’ns revelarà el Déu de Jesús amb un cor de pare i de mare, i aprendrem com ha de ser el cor dels seus seguidors. Feliços els qui escolten el crit “tinc set” de Jesús, encarnat en els germans clavats a la creu per haver estat acomiadats de la feina, per ser ciutadans sense papers… i corren, com Stefanon, a donar-los amb la canya i l’esponja de la solidaritat la beguda de la justícia; el seu esperit entrarà en el Regne del Déu. Al·leluia! Viuran feliços en el treball i en la illusió de cada dia. Feliços els qui amb la llança del “complir ordres” o de la promesa d’obediència han corferit, com Longinus, el cor de Jesús ofenent els germans; la sang i l’aigua del cor traspassat els obriran els ulls per cridar, com el soldat del Calvari: “Tu ets el fill de Déu”, llur esperit sentirà la presència del Déu de la compassió i del perdó. Al·leluia! La seva vida es vestirà en el diumenge amb l’alba d’amor i de bondat, i en vestiran l’interior de les persones amb qui tracten. Feliços els qui en el cor de la nit de 28

Església d’Urgell

l’Hort de les Oliveres i en les tenebres que cobrien el Calvari es deixen illuminar per la lluna de la pregària, el seu esperit cridarà ple d’esperança: “és quan és fosca nit que hi veig clar”.

liana per continuar el pelegrinatge. Al·leluia! Respiraran una Joia que no té res a veure amb cap altra joia i la veu silenciada amb la mort l’amor farà que continuï parlant.

Crist romànic en Majestat de Sant Joan de Caselles (Parròquia de Canillo), als peus de la qual es troba AINA. És una peça única de l’art romànic, i més encara si la contemplem amb el conjunt de pintura mural del qual forma part.

Al·leluia! Els tindran per beneits, però aquest és el preu que pagaran per la seva caritat. Feliços els qui com Jesús en el Calvari combreguen amb qualsevol mena de mort; el seu esperit combregarà amb la força del Sol de la Pasqua i el resplendor de la Llum meritxel-

Feliços els qui s’emmirallen en la mirada del “Kyrios” (“Senyor”, dit a Déu pels cristians grecs); el seu esperit viurà una mirada d’amor des del silenci que transfigura la soledat sonora. Al·leluia! Aleshores brotarà en la seva vida la grandalla de Pasqua, que fa de la vida una eterna primavera.


Feliços els qui acompanyen al peu de la creu la Mare de Jesús; el seu esperit podrà acollir Maria: “fill, aquí tens la teva mare; mare aquí tens el teu fill”. Al·leluia! A cor què vols cantarem “Reina del cel, alegreu-vos, al·leluia; / perquè aquell que meresquéreu portar, al·leluia, / ha ressuscitat tal com digué, alleluia, / Pregueu, Déu, per nosaltres, al·leluia. / Alegreu-vos, Verge Maria, al·leluia. / Perquè realment el Senyor ha ressuscitat, al·leluia”. Caramelles de Pasqua Florida Les Benaurances són un camí. La llei és els senyals de circulació. Les Benaurances oxigenen els esperits. La llei es tanca a les sagristies i a les cúries. Les Benaurances innoven i emprenen. La llei defineix la lletra petita. Les Benaurances esguarden un horitzó esperançador. La llei condemna. Les Benaurances parlen el llenguatge del cor. La llei parla el llenguatge de la raó. Les Benaurances ens conviden a “mirar els ocells que volen en plena llibertat en el marc d’un cel blavíssim”. La llei engabia els ocells. Les Benaurances són sempre una sort. La llei és una càrrega feixuga. Les Benaurances són una vocació. La llei dóna ordres. Les Benaurances són la mà de Déu que ens condueix. La llei és la por de sentir-nos suspesos i incomplets. Les Benaurances són garantides pels més pobres. La llei, per la força pública. Les Benaurances són una aposta per a l’home i la dona. La llei protegeix el ciutadà contra ell mateix. Les Benaurances desclaven totes les portes. La llei és una porta tancada. Gràcies a les Benaurances la meva Confident és santa, és Mare Santíssima. La llei fa de cada creient en la radicalitat de l’Evangeli, sigui o no batejat, un sospitós. Mn. Ramon de Canillo

El raconet de la mística

El patiment del Fill de l’home i el nostre

L

legim a l’Evangeli de Lluc (Lc 8, 31): “Llavors començà a instruir-los dient: cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i al cap de tres dies ha de ressuscitar”. A Pere i als altres deixebles els devia passar com ens passa a nosaltres davant la incomprensió, el refús i el sofriment: Per què a mi? Per què ara? Per què aquesta prova precisament? No ens sorprèn gens que a Pere li semblés escabellat que també Jesús se sotmetés al sofriment, convençut com estava que podia evitar-ho perfectament. Però Jesús és home veritable i això ho explica tot. ¿Com podia esquivar la quota corresponent de penalitat que forma part inevitable de tota vida humana? Jesús, però, no magnifica el dolor ni es mostra masoquista en cap moment. Sí que dóna a entendre que, després d’emprar tots els mitjans per superar-lo, es donen circumstàncies en què serà del tot impossible; i llavors és quan Ell i tot home haurà de cercar recursos per assumir-lo positivament. D’aquesta saviesa Ell n’és el mestre; per això convida tothom a seguir-lo, negant-se Ell mateix i prenent la seva creu. Podríem dir que l’abnegació i el sofriment ordinaris (més encara el que es dóna en situacions extremes) són la pedra de toc per saber si la nostra vida s’encamina a la plenitud o es va perdent a poc a poc. “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però qui

la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà” (Mc 8,35). Correm el risc de voler salvar la pròpia vida economitzant-la amb mesquinesa, servant-la per a nosaltres sols.

Podríem dir que l’abnegació i el sofriment ordinaris són la pedra de toc per saber si la nostra vida s’encamina a la plenitud o es va perdent a poc a poc Així ens estalviarem esforços que comporten sofriment, i la vida ens durarà més, pensem. D’aquesta manera, per contra, s’aconsegueix el resultat invers d’allò que ens havíem proposat, perquè la vida guardada gelosament en solitari s’asseca i es mor, mentre que si es gasta donant-se, es perpetua i es multiplica. És aquest gastar-se per la vida, el fet de donar-se, allò que produeix cansament i dolor; un dolor positiu i fecund que germina i floreix en nova vida, tal com ho va fer Jesús, que ressuscità el tercer dia, i com ho prometé als seus seguidors dient: “Qui la perdi per mi i per l’Evangeli [és a dir per Déu i pel seu projecte d’amor] la salvarà”. En la vida de Jesús i en el seu missatge trobem sentit al sofriment normal i també als més greus i absurds moments de dolor insuperable que la vida ens pugui presentar: sofrim i morim per a la resurrecció, com ho féu el mateix Jesús. Mn. Enric Prat Església d’Urgell

29


Fes de la teva Declaració de la Renda una declaració de principis

3300

EEsglésia Es Esg sgllés sg léés ésia ia d’Urgell d’U dd’ ’’UUrge rrgge gellll


Dietari UNA TRENTENA DE PELEGRINS PARTICIPA EN LA MARXA A PEU A MONTSERRAT Una trentena de pelegrins de totes les edats, des dels sis anys dels més petits fins als veterans com Lluís Garrofé, van particiar enguany en la marxa a peu a Montserrat, malgrat el mal temps del darrer dia. Aquesta tradicional cita que proposa la Delegació de Joventut del Bisbat d’Urgell a l’inici de la primavera va arrencar el divendres 28 de març a Guissona, i va passar pel Monestir de Sant Ramon i Maians fins a arribar a Montserrat el matí del diumenge 30 de març. Els moments mes difícils van ser la pujada al port de Rubió (un clàssic de la dificultat d’aquest pelegrinatge), i, dissabte i diumenge, el fort vent que bufava i la boira que es va

afegir a les darreres hores de la marxa, que van complicar molt el pelegrinatge. Malgrat tot, a quarts de dues de la tarda de diumenge, el pelegrins, encapçalats pel Delegat de Joventut, Lluís Plana, i l’equip d’intendència que fa possible la marxa, van poder celebrar la missa als peus de la Moreneta, en una celebració presidida per Mn. Alfons Velásquez i concelebrada per Mn. Ramon Solé. Els joves Txt i el grup jove d’activitats pastorals van procurar l’acompanyament musical de l’Eucaristía amb guitarres i cants.

PRESENTACIÓ DE CARTES CREDENCIALS AL COPRÍNCEP EPISCOPAL El Palau Episcopal va acollir el 4 d’abril la presentació de Cartes Credencials al Copríncep Episcopal

Els participants en la marxa a peu a Montserrat d’enguany.

L’Ambaixadora de Montenegro, en el moment de lliurar les seves credencials al Copríncep Episcopal

dels següents Ambaixadors davant el Principat d’Andorra: Excm. Sr. Simon John Manley, Ambaixador del Regne Unit; Excm. Sr. James Costos, Ambaixador dels Estats Units d’Amèrica; Excm. Sr. Francisco Bustillo Bonasso, Ambaixador de l’Uruguai; Excm. Sr. Peter Huber, Ambaixador d’Àustria; Excm. Sr. Roberto G. Erik Tanzi-Albi, Ambaixador de Finlàndia; Excma. Sra. Irena Radovic, Ambaixadora de Montenegro; Excm. Sr. Janis Eichmanis, Ambaixador de Letònia; Excm. Sr. Bernard Shamlaye, Ambaixador de Seychelles; Excm. Sr. Danko Prokic, Ambaixador de Sèrbia; Excm. Sr. Eugenio Martínez Enríquez, Ambaixador de Cuba; Excm. Sr. José Atilio Benítez Parada, Ambaixador d’El Salvador; i Excm. Sr. Vladimir Grácz, Ambaixador d’Eslovàquia.

CONFERÈNCIA DE MONS. VIVES ALS MEMBRES DE CÀRITAS DIOCESANA D’ASIDONIA-JEREZ L’Arquebisbe d’Urgell va impartir el 2 d’abril una conferència als membres de Càritas diocesana del Bisbat d’Asidonia-Jerez, en el marc de la VII Setmana de la Pobresa que organitza aquesta institució. Presidiren l’acte el Bisbe de la Diòcesi d’Asidonia-Jerez, Mons. José Mazuelos, i el Sr. Francisco Domouso, Director de Càritas diocesana d’Asidonia-Jerez. Amb la seva ponència, Mons. Vives va voler difondre el moment actual de la Doctrina Social de l’Església i per fer-ho es va fixar en l’exhortació apostòlica “Evangelii Gaudium” del Papa Francesc. “Cal deixar-nos renovar per l’Evangeli, ja que cal mirar el Senyor, contemplar el Església d’Urgell

31


D’esquerra a dreta, el Director de Càritas diocesana d’Asidonia-Jerez, Francisco Domouso; Mons. Vives, i Mons. José Mazuelos, Bisbe de la Diòcesi d’Asidonia-Jerez.

seu rostre, escoltar allò que ens diu i veure com ho diu, demanant-li que ens cridi”, va dir Mons. Vives, i animà a “deixar ressonar l’Evangeli dins nostre, ja que no el prediquem si primer no el vivim i no l’acollim com a Paraula de Déu, perquè la dimensió profunda d’un cristià és ser un altre Crist, fer les seves obres o deixar que Ell a través nostre faci les seves obres, ser les mans, els peus, el cor de Crist”. Fent referència al Papa Francesc, l’Arquebisbe d’Urgell destacà com “les Benaurances i el text de Mateu 25 són el protocol que hem de posar en pràctica”. També va afirmar que “no podem deixar de mirar a la societat que, a més a més d’una crisi econòmica, té una crisi de valors”, per la qual cosa “cal tenir una mirada profunda i preparada per analitzar les mancances que veiem en la societat”. En la seva intervenció, Mons. Vives va fer referència també al gran pontificat del Papa Joan XXIII, amb la 32

Església d’Urgell

seva obra fonamental, “Pacem in Terris”, i va afirmar que “és una gran encíclica perquè posa la persona humana al centre i acull per primera vegada els drets humans de la persona humana com quelcom que forma part del patrimoni cristià i no només laic”. A la darrera part de la seva intervenció, l’Arquebisbe d’Urgell es va centrar en el capítol IV d’“Evangelii Gaudium”, tot destacant el valor social d’aquest capítol en què el Papa afirma que “cal escoltar, dialogar i comprendre”, accentuant dos aspectes que el Sant Pare tracta fonamentalment: la inclusió social dels pobres i el diàleg social. Finalment va destacar quatre pilars fonamentals que ofereix el Papa Francesc: en primer lloc, “el temps és superior a l’espai”, ja que segons Mons. Vives “el creixement i els processos són lents, i l’acció social requereix de temps”. El segon principi de Doctrina Social que presenta el Papa Francesc

és que “la unitat preval sobre el conflicte”; cal cercar aquesta unitat per sobre dels conflictes que sempre hi ha en tota realitat humana. El tercer pilar consisteix en què “la realitat és més important que la idea”, que per l’Arquebisbe d’Urgell és tradueix que a Càritas cal “tocar la carn de Crist en la persona concreta del pobre i del marginat, oferint-los acollida en l’anomenat humanisme integral, que té en compte totes les dimensions de la persona”; i, per últim, “el tot és superior a la part”, que segons Mons. Vives es tradueix en què “cal tenir una mirada llarga i no caure en localismes”. Mons. Vives va tenir també unes paraules d’agraïment per la tasca que fa Càritas, i recordà a tots els qui en formen part que “Càritas no pot oblidar fonamentar la seva acció en la Doctrina Social i, al mateix temps, donar-la a conèixer, ensenyar-la i practicar-la”.

RECÉS PER ALS LAICS DE LA DIÒCESI AL SANT CRIST DE BALAGUER Els dies 4, 5 i 6 d’abril va tenir lloc a la casa d’espiritualitat del Sant Crist de Balaguer un recés obert als laics de la Diòcesi, predicat per l’Arquebisbe Joan-Enric. Hi va assistir una trentena de persones, entre les quals el Vicari episcopal per a l’acció pastoral, Mn. Antoni Elvira, i el diaca Mn. Josep Montoya. Va ser un cap de setmana de pregària i silenci, aprofundint en l’amor de

Déu per la Paraula de Déu meditada àmpliament. El recés va ajudar a conèixer, estimar i seguir el Déu i Pare de Jesucrist, que és Pare misericordiós, revelat plenament en el Crist, que vol establir una comunió d’amor amb cadascú de nosaltres per l’Esperit Sant, que ens fa fills i germans. També hi va haver moments per a l’aprofundiment en la lectio divina i altres mètodes de pregària, i per a viure pausadament el valor de l’ofici diví i de l’Eucaristia.

TESTIMONI MISSIONER PER A IL·LUMINAR LA QUARESMA El divendres 4 d’abril, el Grup d’Oració i Amistat (GOA) de la Parròquia de Santa Maria de Ponts va organitzar una de les activitats que fan habitualment per la Quaresma, tot atenent un encàrrec suggerit pel Consell Parroquial, amb motiu dels 25 anys de camí i de vida del grup a Ponts. Van demanar al pare franciscà Josep Maria Massana, nascut a Oliola, que fes una xerrada amb el suggerent títol “De Quaresma a Pasqua… Camí d’un missioner”. El P. Massana va estar destinat a Burundi i Malawi durant més de vint anys com a prevere a les missions franciscanes d’aquests dos països. Ara resideix a la comunitat franciscana del carrer Santaló, a Barcelona, i mai ha deixat la seva relació amb Oliola i Ponts, on resideix part de la seva família.


Els membres del GOA de Ponts, amb el P. Massana (al centre).

La seva xerrada, explicant la seva experiència a l’Àfrica, va ser ben vivencial. Una experiència de vegades marcada pel patiment i la persecució religiosa, però sempre, al final, amb la joia del servei i el sentit d’admiració de la fe profunda dels pobles africans. Ens va recordar com els africans tenen fam de Déu i del transcendent, com viuen la seva fe amb joia i esperança, en contraposició amb la desgana que de vegades tenim a la nostra Europa, farta de tantes coses materials i que ha perdut la fam de Déu. En acabar la seva xerrada es va obrir un profitós diàleg amb la cinquantena d’assistents. Després, el Grup d’Oració i Amistat de Ponts, acompanyat del seu consiliari, Mn. Bonifaci Fortuny, i el P. Massana van fer-se una fotografia per recordar aquests 25 anys de camí tot participant de l’espiritualitat i el tarannà d’aquest moviment apostòlic, fundat pel Bisbe Josep Maria Cases i que busca practicar i difondre la pregària.

NOUS VITRALLS A L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LINYOLA El dissabte 5 d’abril, a la Parròquia de Santa Maria de Linyola es van mostrar als molts fidels que s’hi van fer presents els dos nous vitralls que ornamentaran els finestrals de l’altar major. Un acte en què, a més de mostrar-los al poble, també es van beneir els vitralls que representen dues imatges de la iconografia religiosa: per una banda, Sant Jordi, Patró de Catalunya; i per l’altra, la imatge de la Mare de

Déu de Núria, Patrona del Bisbat d’Urgell. L’acte fou presidit pel Rector de la Parròquia, Mn. Pere Cañada, i hi van assistir l’artista autor dels vitralls, el linyolenc Jordi Batista, els membres del Consell Parroquial i molts fidels del poble. Jordi Batista ha treballat durant els darrers vuit mesos, i de manera desinteressada, per enllestir aquesta esplèndida recreació artística de les dues imatges, amb molta devoció a les nostres terres. Properament s’instal·larà el vitrall de Sant Jordi al finestral de migdia de l’altar major, i la imatge de la Mare de Déu de Núria anirà al finestral de ponent. L’Associació del Sagrat Cor de Linyola ha fet possible amb la seva ajuda econòmica l’adquisició dels materials per als vitralls, així com els treballs de condicionament i instal·lació. La Parròquia ha editat un fullet en color que explica el simbolisme de l’obra, a més de recollir moltes dades de la seva confecció. L’esplèndida església

Els feligresos de Linyola van poder contemplar de prop els vitralls que s’instal·laran als finestrals de l’altar major de l’església parroquial.

gòtica de Linyola tornarà així a lluir un magnífic regal, uns vitralls que, a més d’il·luminar l’interior del temple, ajudaran també a il·luminar la pregària i la intercessió de la Mare de Déu i dels sants.

MONS. VIVES VISITA LA RESIDÈNCIA SANT DOMÈNEC DE BALAGUER El diumenge 6 d’abril, l’Arquebisbe d’Urgell va visitar els padrins de la Residència Sant Domènec de Balaguer, i va tenir temps per a una joiosa trobada amb els dos preveres que hi són acollits actualment, Mn. Jaume Armengol i Mn. Domènec Farré. Va saludar treballadors, voluntaris, familiars i avis residents, i va participar en la pregària del Rosari de la tarda del diumenge.

REUNIÓ DEL CONSELL PRESBITERAL D’URGELL El 7 d’abril, l’Arquebisbe d’Urgell va presidir la reunió ordinària del Consell Presbiteral d’Urgell a la casa d’espiritualitat del Sant Crist de Balaguer a la qual assistiren la totalitat dels Consellers. El tema central de la reunió fou la presentació del treball que Càritas diocesana d’Urgell i Càritas Andorrana duen a terme a partir de la presentació que en feren els seus respectius Directors: Josep Casanova, per part de Càritas d’Urgell; i Agustí Font per part de Càritas Andorrana. Els Consellers reberen informació sobre els treballs realitzats en favor dels més pobres i Església d’Urgell

33


MONS. MALLA, BISBE EMÈRIT DE LLEIDA, HA MORT ALS 91 ANYS El matí de Divendres Sant, 18 d’abril, va morir a Lleida, als 91 anys, Mons. Ramon Malla i Call, Bisbe emèrit de Lleida i que fou Administrador Apostòlic de la nostra Diòcesi d’Urgell i Copríncep d’Andorra entre els anys 1969 i 1971. Que reposi amb Crist i Ell el ressusciti amb els seus sants! Havia nascut a La Seu d’Urgell el 4 de setembre de 1922. La família es traslladà a Barcelona i allà fou seminarista i després prevere, ordenat a Salamanca el 19 de desembre de 1948. El 29 d’abril de 1967 fou nomenat Vicari general d’Urgell i Delegat permanent d’Andorra. El 24 de juliol de 1968 fou nomenat Bisbe de Lleida, i rebé l’ordenació episcopal el 27 d’octubre a la Catedral d’aquella ciutat. El 29 d’abril de 1969, després de l’acceptació de la renúncia de Mons. Ramon Iglesias Navarri, fou nomenat Administrador Apostòlic de la Diòcesi d’Urgell amb facultats plenes de Bisbe, responsabilitat que exercí fins al 30 de gener de 1971, quan Mons. Joan Martí i Alanis va prendre possessió de

plantejaren les seves preguntes als Directors. Hi hagué també una presentació de possibles iniciatives de cara al futur, així com un profitós intercanvi d’idees. Es varen tractar també els temes següents: els testaments atorgats 34

Església d’Urgell

la Diòcesi. L’enterrament va tenir lloc Dilluns de Pasqua a les 11 del matí a la Catedral de Lleida. Dimecres 30 d’abril al vespre, l’Arquebisbe Joan-Enric presidí a la Catedral de Santa Maria d’Urgell una celebració eucarística exequial per l’ànima de Mons. Malla, concelebrada pels Vicaris generals i els Canonges del Capítol, amb altres preveres i un bon grup de fidels que s’hi van fer presents. L’Arquebisbe inicià l’Eucaristia destacant l’amor que el Bisbe Ramon sempre sentí per la Diòcesi d’Urgell i per la seva ciutat natal de La Seu d’Urgell, mostrant sempre el seu interès per la vida pastoral del Bisbat d’Urgell. Una prova d’aquest amor fou que el Dr. Malla volgué

regalar personalment a l’Arquebisbe Joan-Enric un bàcul i un lavabo de plata que la ciutat de La Seu li havia ofert i que Mons. Vives ha dipositat, al seu torn, a la Catedral d’Urgell. A l’homilia, l’Arquebisbe d’Urgell, tot glossant les lectures de la II Setmana de Pasqua, subratllà com la virtut de l’estimació és aquella fonamental que ens demana el Senyor:

davant Rector i la seva protocol·lització notarial; una presentació de la síntesi diocesana a partir de les aportacions rebudes sobre el document preparatori del Sínode dels Bisbes sobre els desafiaments pastorals de

la família en el context de la nova evangelització, la Jornada Sacerdotal del Dilluns Sant; l’ordenació sacerdotal, l’1 de maig, del seminarista Joseph Geethafonkalan; la Pasqua del Malalt, i el XXXVI Pelegrinatge Diocesà a Lourdes.

“Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna” (Jo 3,16-21). Una estimació que ens ha de portar a no donar el món per perdut, sinó a treballar perquè es converteixi i aculli aquest amor misericordiós de Déu. Hem de proclamar sense por l’Evangeli de l’alegria, malgrat les dificultats i incomprensions que sempre hi haurà. I remarcà que cal anar a la llum perquè se’ns vegin les obres, ja que “quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la fosca que la llum”. L’Arquebisbe d’Urgell recordà les paraules de Mons. Joan Piris, Bisbe de Lleida, en l’Eucaristia exequial de Mons. Ramon Malla, quan afirmà que la petjada que ha deixat Mons. Malla en moltes vides sempre serà recordada més encara que les seves obres o institucions. El Bisbe Ramon Malla i Call sempre restarà en la memòria i estimació per a tots els creients d’Urgell. Encomanem-lo a Déu i que ell sigui també intercessor nostre.

A més, es va anunciar la tercera jornada de formació permanent del curs present per als preveres d’Urgell, que tindrà lloc el 2 de juny a Tremp; i la designació del nou Postulador diocesà per a la Causa dels presumptes


Durant la reunió del Consell Presbiteral, els preveres celebraren junts l’Eucaristia a la capella de la casa d’espiritualitat del Sant Crist de Balaguer.

màrtirs dels anys 1936-39 en la persona del P. Josep M. Blanquet, FSF. Durant la celebració del Consell, els preveres celebraren junts l’Eucaristia, pregaren pels sacerdots malalts i pels preveres difunts des de la celebració de l’última reunió.

EL RIVER ANDORRA DE BÀSQUET OFRENA AL COPRÍNCEP ELS TROFEUS DE LA TEMPORADA Els jugadors, tècnics i directius del club de bàsquet River Andorra Mora Banc van ser rebuts el 8 d’abril al Palau Episcopal per l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, en una recepció emotiva i alegre en què els jugadors, els tècnics i la junta directiva van fer ofrena al Copríncep dels trofeus aconseguits aquesta temporada, el van obsequiar amb una samarreta amb el seu nom i el número 1, i van agrair el suport moral del Copríncep a l’equip i la oportunitat de ser rebuts a Palau.

L’Arquebisbe Joan-Enric va felicitar l’equip pels èxits aconseguits: Campió de la Lliga Catalana, de la Copa Príncep i de l’Adecco Or. Tres títols que l’han portat a fer realitat el somni de l’ascens de categoria (la temporada vinent l’equip jugarà a la Lliga Endesa) després de 22 anys. El Copríncep va posar en relleu la cohesió social que ofereix el bàsquet a Andorra i va destacar l’oportunitat que representa l’ascens a la millor lliga d’Europa. En acabar la recepció es va servir un vi d’honor.

Els padrins del Casal d’Encamp amb l’Arquebisbe Joan-Enric a l’entrada del Palau Episcopal.

ELS PADRINS DEL CASAL D’ENCAMP VISITEN EL PALAU EPISCOPAL

CELEBRACIÓ DEL XXV ANIVERSARI DE L’ESBART SANT ROMÀ D’ENCAMP

Una àmplia delegació del Casal de Padrins d’Encamp, acompanyada pel Rector d’Encamp i Vicari episcopal per a l’Acció Pastoral, Mn. Antoni Elvira, va visitar el dijous 10 d’abril el Palau Episcopal, responent així a la invitació que Mons. Vives els va fer durant la visita pastoral a la Parròquia la passada tardor. Durant la visita al Palau, l’Arquebisbe explicà als padrins els trets històrics i artístics més importants de l’edifici.

Dissabte 12 d’abril, l’Arquebisbe Joan-Enric Vives va assistir a l’espectacle “En essència, 25”, al Saló de Festes del Complex Esportiu i Sociocultural de la Parròquia d’Encamp, que commemora els 25 anys de l’actual etapa de l’Esbart Sant Romà. A la seva arribada, Mons. Vives fou rebut pel Cònsol Major d’Encamp, Jordi Mas Torres, pel Rector de la Parròquia i Vicari episcopal per a l’Acció Pastoral, Mn. Antoni Elvira, i per l’Ambaixador d’Andorra al Consell d’Europa, Josep Dallerès. L’espectacle és un recull de les coreografies més reeixides del repertori de l’Esbart, en el qual té cabuda tant les danses més tradicionals com elements de la dansa contemporània. El grup musical Xalupa intervingué en directe acompanyant alguna de les peces de la representació. En acabar l’espectacle, Mons. Vives, acompanyat del Cònsol, pogué saludar i felicitar personalment els

El River Andorra obsequià l’Arquebisbe amb una samarreta de l’equip amb el seu nom.

Església d’Urgell

35


Mons. Vives amb els dansaires i coreògrafs de l’Esbart Sant Romà d’Encamp.

integrants de l’Esbart Sant Romà.

JOVES D’URGELL PREPAREN LA PASQUA A BALAGUER Una trentena de joves que actualment cursen estudis de 3r i 4t d’ESO es van aplegar del 12 al 15 d’abril al casal de La Salle a Sant Martí de Sesgueioles, a prop de Sant Guim de Freixenet, per celebrar la Pasqua Jove. De la nostra Diòcesi hi van participar 16 nois i noies, acompanyats pels monitors Maria Carme Girart i Bernat Montoya. Dissabte van fer una ruta a peu des de Cervera fins a Sant Domí, prop de Sant Guim, on van passar la nit. Va ser un dia intens d’activitats, de reconeixement del territori, i del coneixença i convivència dels mateixos nois i noies, per preparar les jornades de reflexió sobre la Pasqua en l’estada a Sant Martí de Sesgueioles. La trobada, organitzada per la Delegació de Joventut del Bisbat d’Urgell juntament amb l’escola La Salle de La Seu i d’altres centres confessionals vinculats amb la Diòcesi, es va 36

Església d’Urgell

desenvolupar en un clima de germanor i amistat entre tots els participants.

DIUMENGE DE RAMS A LA DIÒCESI D’URGELL Arreu de la Diòcesi d’Urgell, el Diumenge de Rams va omplir carrers i places de moltes poblacions de palmes, palmons i rams d’olivera i de llorer que els fidels van portar als temples per ser beneïts després de la celebració eucarística. A la Catedral de Santa Maria d’Urgell l’Eucaristia va ser presidida per l’Arquebisbe Joan-Enric Vives. I a d’altres parròquies els respectius Rectors van presidir les celebracions i van beneir els rams en commemoració de l’entrada de

La plaça dels Oms, a La Seu, es va omplir de fidels que portaven les palmes i rams d’olivera i llorer a beneir.

Jesucrist a Jerusalem, on va ser acollit amb alegria i amb la gent alçant les palmes i branques d’olivera i llorer per rebre’l.

MONS. VIVES ORDENA DOS DIAQUES A POBLET El Dilluns de Pasqua, dia 21 d’abril, a l’Abadia de Santa Maria de Poblet, l’Arquebisbe d’Urgell va ordenar de diaques dos monjos del Monestir, fra Octavi Vilà, fill de Tarragona; i fra Salvador Betet, fill d’Igualada. Hi assistiren l’Abat de Poblet, P. Josep Alegre; l’Abat general emèrit, P. Maur Esteva; la Comunitat dels Monjos, els familiars, i diaques i preveres amics dels dos nous diaques, així com molts fidels provinents

Una trentena de joves va participar a la Pasqua Jove.

de les seves Parròquies d’origen. L’Abat de Poblet féu la petició de l’ordenació, i l’Arquebisbe procedí a conferir el sagrament del diaconat. A l’homilia, destacà la joia de la Pasqua, que es convertia també en joia pel do de dos nous diaques per al Monestir i per a tota l’Església. Glossà l’Evangeli proclamat, destacant-ne el clam a no tenir por i a anar a Galilea per veure el Senyor. No tenir por, en la societat actual tan superficial i egoista, significa aferrar-se a la força que ve del Ressuscitat, que dóna esperança i fa viure en la confiança i la caritat constant. I anar a Galilea ha de significar retornar als inicis de la nostra crida, amb el fervor de la donació sense condicions, per aportar un bon testimoniatge de la nostra fe en Crist. Galilea és tornar a viure com en el temps de la primera predicació, de la resposta generosa, quan vivien les Benaurances, i vol dir imitar la forma de vida de Crist amb els apòstols amb màxima fidelitat. I animà els dos diaques a servir


Mons. Vives va ordenar de diaques dos monjos del Monestir de Poblet.

l’anunci de la Paraula de Déu i a viure en el servei entregat als més pobres i necessitats, de totes les perifèries existencials. Ho concretà per a ells dos, monjos, en un servei als qui esperen trobar sentit a les seves vides, enmig de tanta buidor; i alhora en el servei de la pregària d’intercessió per tota l’Església i el món.

REUNIÓ DELS TREBALLADORS DE CÀRITAS D’URGELL El 22 d’abril, tots els treballadors de Càritas d’Urgell es van trobar a les instal·lacions del Centre Sant Domènec, a Balaguer, en una reunió presidida pel Director de l’entitat, Josep

Casanova, que va servir per presentar el reptes estratègics per als anys 2014-2016 i el tancament de l’any 2013 amb la revisió de la memòria d’activitats. Durant la trobada també es va treballar el nou pla de voluntariat.

CÀRITAS DE PUIGCERDÀ PARTICIPA EN LA DIADA DE SANT JORDI Els voluntaris de Càritas parroquial de Puigcerdà van participar activament en la Diada de Sant Jordi amb una parada de venda de llibres i roses per tal de recollir donatius per als més necessitats. Tal com explicà la Directora de Càritas parroquial de

Els treballadors de Càritas d’Urgell, al Centre Sant Domènec de Balaguer.

Puigcerdà, Pepita Torrent, “és una bona manera de conscienciar els habitants de Puigcerdà i de La Cerdanya en una jornada tant emblemàtica com aquesta que avui encara són molts els qui necessiten de l’ajuda dels altres, i de fer Càritas parroquial de Puigcerdà va instal·lar una parada de conèixer la im- venda de llibres i roses la Diada de Sant Jordi. portant tasca que Càritas realitza”. (el dijous), la renovació i el sentit de començar de nou (divendres), i dissabte es JOVES D’URGELL va treballar sobre el sentit PARTICIPEN EN de la resurrecció a través LA PASQUA de la vivència de la Vetlla DE LES AVELLANES Pasqual. A la trobada d’enguany, Un grup de joves de 17 i 18 anys d’arreu de la la quaranta-unena d’enDiòcesi, encapçalats pel çà que l’organitzen els Delegat de Joventut, Lluís Germans Maristes, hi van Plana, i acompanyats per assistir representants del diversos monitors de la Moviment de Centres d’EsFEMN, van participar els plai Catòlics Catalans, dies de Setmana Santa (des entre els quals la seva de Dijous Sant a migdia fins presidenta, Maria Valencia. al Diumenge de Pasqua havent dinat) en les celebracions de la Pasqua al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de Les Avellanes, organitzades pels Germans Maristes sota el lema: “Foc, Esperança i Trobada”. Es van fer activitats i tallers vinculats amb el Un grup dels joves que van participar a la trobada de Pasqua servei als altres al Monestir de Les Avellanes. Església d’Urgell

37


Un moment de l’actuació de la Coral Joia de Maig a l’església parroquial de Ponts.

DOBLE ACTUACIÓ A URGELL DE LA CORAL JOIA DE MAIG D’ANGLESOLA L’església parroquial de Santa Maria de Ponts va acollir el diumenge 27 d’abril un esplèndid concert ofert per la Coral Joia de Maig d’Anglesola, agrupació que tot just el dia abans havia actuat a la Catedral de La Seu d’Urgell amb el mateix programa. Formada per una quarantena de cantaires, dirigits pel jove director pontsicà Narcís Cercós i acompanyats al piano per Irene López, van interpretar un complert concert amb obres de polifonia religiosa com “Ave Verum”, “Locus Iste” i “Nigra Sum”, a més de peces del repertori tradicional català i de compositors i cantants de la Nova Cançó, com ara Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet. El recolliment de la Catedral i de l’església parroquial de Ponts van ajudar a donar més relleu i una òptima sonoritat a les peces interpretades. Cal agrair la gran tasca que està fent aquesta coral i tantes altres que són 38

Església d’Urgell

Alumnes de la primera experiència del projecte Aula Suport.

presents en les nostres Parròquies, tant del nostre Bisbat com dels Bisbats veïns, per mantenir els cants en la litúrgia i també la divulgació i popularització de la música sacra.

Al-Andalus amb el Comú de la Parròquia. La celebració va estar acompanyada per un grup folklòric que va cantar diverses peces típiques d’aquesta celebració a terres andaluses.

“MISA ROCIERA” A SANT JULIÀ DE LÒRIA

CÀRITAS POSA EN MARXA UN PROJECTE DE SUPORT LABORAL PER A JOVES A L’ALT URGELL

L’església parroquial de Sant Julià de Lòria és va omplir a vessar dissabte 26 d’abril a dos quarts de vuit de la tarda amb els fidels lauredians que van voler participar de la “Misa Rociera”, celebrada amb ocasió del cap de setmana de festejos de la Fira d’Abril que cada any organitzen per aquestes dates l’associació cultural

Càritas d’Urgell ha posat en marxa el projecte Aula Suport, destinat a donar una formació prelaboral o bé una preparació per a la inserció laboral a l’empresa ordinària o protegida per a joves de l’Alt Urgell. La formació es du a terme al local de Càritas parroquial de La Seu d’Ur-

La “Misa Rociera” va omplir a vessar l’església parroquial de Sant Julià de Lòria.

gell, situat al Carrer Mare Janer. El projecte Aula Suport és una experiència pionera que es va iniciar el 24 de febrer amb 8 nois i noies d’entre 17 i 28 anys, després de constatar (en contacte amb les escoles i l’administració) que les persones del territori tenien aquesta necessitat. Els joves han treballat el reforç de les habilitats socials quotidianes per afavorir les seves capacitats naturals; la millora de la lectura, l’escriptura i les matemàtiques (domini de l’ús monetari); el domini de les noves tecnologies; i la seva orientació en el camp de la formació i de la situació en el territori a través del treball en el coneixement de les ciències socials i del medi; a més de diverses activitats lúdiques que afavoreixen la seva capacitat de treballar en equip. L’objectiu a curt termini és que els joves facin un període de pràctiques en activitats laborals vinculades amb Càritas abans de la seva capacitació definitiva per entrar al mercat de treball.


L’HAS DE VIURE

Del 4 de juliol al 15 d’agost de 2014 Calella de Palafrugell / Girona

25 JUL

ELS AMICS DE LES ARTS

05 AGO

01 AGO

03 AGO

PLACEBO

PET SHOP BOYS

06 AGO

10 AGO

LA IAIA

18 JUL

HOMBRES G

en concert

DUNCAN DHU

10 AGO

11, 12 i 13 JUL

SUPER3 EL MUSICAL

26 JUL

GERONIMO STILTON

JAMES BLUNT

04 JUL

SIR ELTON JOHN

ELS PETS

07 AGO

BRYAN ADAMS The Bare Bones Tour

11 i 14 AGO

SERGIO DALMA

04 AGO

DAVID BISBAL

09 AGO

08 AGO

LUZ CASAL

DANI MARTÍN

12 AGO

13 AGO

ANTONIO OROZCO

GERIONA

Gala solidària

INFORMACIÓ I VENDA D’ ENTRADES: 902 64 68 35

www.caproigfestival.com 13 AGO

DEUDEVEU

PATROCINADOR PRINCIPAL:

15 AGO

BARBARA HENDRICKS

PATROCINADORS:

MITJANS OFICIALS:

PROMOTOR I ORGANITZADOR:


EN L’ANY DEL SÍNODE EXTRAORDINARI DE LA FAMÍLIA

“En terres llunyanes, fins i tot quan troben feina, els refugiats i els immigrants no sempre troben una acollida veritable, el respecte, el reconeixement dels seus valors. Les seves expectatives legítimes topen amb situacions complexes i problemes que de vegades semblen insuperables”. (paraules del Papa Francesc en l’Angelus de la festivitat de la Sagrada Família)

Manifestació d’immigrants llatinoamericans a Los Angeles (Califòrnia) contra la política de deportacions del Govern dels Estats Units.

Profile for Bisbat d'Urgell

Església d'Urgell 427  

Abril 2014

Església d'Urgell 427  

Abril 2014

Advertisement