Page 22

d’elements quasi imperceptibles el que ens descobreix la persona afable. Aleshores, ens hi acostem i el mer acte d’acostar-s’hi, que sempre inclou un risc, és un exercici que ens permetrà validar el sentiment que desperta la seva presència.

La persona afable cerca allò que l’uneix amb el seu interlocutor; però, a la vegada, si dissenteix, ho fa sense estridència, sense ferir Hi ha persones afables que, sense voler-ho, de manera espontània, sense forçar el ritme natural dels esdeveniments, generen vincles al seu voltant, creen xarxa, forgen un esponjat conjunt de lligams al seu voltant. L’afabilitat és un vertader catalitzador de la conversa. És meravellós conversar amb algú

22

Església d’Urgell

afable, perquè en el tracte cos a cos mostra atenció i recepció, però, a més a més, no cau en el conegut esperit de la contradicció. Cerca allò que l’uneix amb el seu interlocutor, busca les llavors de veritat que hi ha en la seva locució, però, a la vegada, si dissenteix, ho fa sense estridència, sense ferir, sense perdre la gràcia, la paraula ni el sentit de l’humor. L’afabilitat és el lubricant de les relacions. La persona afable no té necessitat de mostrar allò que l’allunya de l’altre; ho sap prou bé dins de si mateix. No té necessitat d’ensenyar a l’altre allò que ha de fer si no és consultat; està atent a les seves necessitats i estranyament parla de si mateix. És un esperit obert, receptiu, disposat a acollir. No li cal tancar-se hermèticament sobre si mateix per preservar la seva fràgil identitat. Més aviat entén la seva identitat de manera porosa, oberta. Defuig els maniqueismes i

les contraposicions encarcarades, els esquemes preestablerts i les etiquetes socials. No discrimina, tracta amb educació i afecte al poderós i al feble, al culte i a l’illetrat, al que pensa com ell i al que no. Aquesta és la grandesa d’una emoció que crea camps de vinculació i de trobada, que estimula la comunicació i la mútua benvolença. L’afabilitat fa agradable la convivència amb els altres, mentre que la rudesa suscita por. És una via del mig. La persona afable no cau en l’extrem de la severitat de l’escrupolós que no en deixa passar ni una perquè la petita dissonància de l’altre altera el seu inestable equilibri emocional. Tampoc no sucumbeix a l’afalac sistemàtic per agradar. No li cal. Afalagar és un exercici interessat, calculadorament exercit; mentre que l’afabilitat, quan és autèntica, és projecta a tots, més enllà dels interessos que hi ha en joc.

Profile for Bisbat d'Urgell

Església d'Urgell 424  

Gener 2014

Església d'Urgell 424  

Gener 2014

Advertisement