Issuu on Google+

full dominical Església de Menorca

Número 1569 - Any XXXI - 29 juliol 2012

A

El Roser des Castell

ctualment som dos germans els encarregats de la parròquia del Roser des Castell. I mai, els responsables d’una mateixa comunitat parroquial són els més indicats per fer-ne una valoració bona i equilibrada. A més, fa poc temps que hi treballam. Però, posats a fer-ne un balanç, podem dir que la parròquia des Castell, la part més al llevant de l’illa de Menorca, il·luminada cada dia pels primers rajos del sol, té una gran vitalitat. No som molta gent que la formam però és una comunitat viva. La gent estima la parròquia i col·labora en allò que s’hi organitza. És gent de bon tracte. Gent que t’ajuda a estimar. Un grup de persones majors cuiden d’obrir cada dia l’Església-Temple i que estigui oberta unes hores perquè es pugui visitar i anar a resar una estona en silenci davant el Santíssim. Uns altres, cuiden la neteja del temple, la granen, i cuiden del seu embelliment i del funcionament de les campanes. Hi ha els qui cada dia acudeixen a la parròquia per resar el rosari abans de la Missa diària, que comença amb el rés litúrgic de vespres. Hem de destacar el cant en les celebracions dominicals. En les Misses dels diumenges el cant hi és present. És una forma d’alabar Déu a una veu com a comunitat reunida en nom del Senyor, i si se canta bé, és com si es resés dues vegades. A Déu li agrada la bellesa, i amb el cant s’expressa la nostra bellesa interior. També amb el cant s’expressa la nostra alegria i el nostre goig d’estimar Déu. En aquest sentit voldríem destacar la preocupació, la labor i la col·laboració que aporta el cor parroquial des Castell, dirigit minuciosament per l’organista que puntualment prepara les grans festes litúrgiques, Pasqua i Nadal, i les Misses dominicals més solemnes. Els que col·laboren en la catequesi. La catequesi també és una de les funcions més importants que hem de tenir en compte dins les activitats de la nostra Església. Perquè la catequesi ens ajuda a conèixer i estudiar la persona de Jesús, Fill de Déu. I una de les fonts del seu coneixement la tenim en la Bíblia i d’una manera especial en la part del Nou Testament, on hi ha els Evangelis i les Cartes de sant Pau. Pensam que tant els catequistes com tota la comunitat parroquial necessitam conèixer i beure d’aquesta font i així poder arribar a tenir una visió més ampla d’allò que ens demana Jesús, i aprofundir en el seu amor i gaudir de la seva amistat, del seu goig i de la seva promesa d’esperança futura. Hi ha els col·laboradors de Caritas parroquial. Una feina de cada setmana de cara a la gent que necessita i toca a les portes de la nostra Església. A Caritas és allà on nosaltres expressam l’amor que tenim a Jesucrist. A través de Caritas desitjam expressar i fer visible el cor misericordiós de Jesús amb els que tenen més poc que nosaltres. Aquí volem expressar i fer present els sentiments de Jesús. Sentiments acollidors, amables i amorosos de Crist Jesús, que dóna la vida pels altres. També els voluntaris que formen el consell parroquial, membres que dediquen el seu temps per ajudar a encaminar i coordinar, el més encertat possible, totes les activitats eclesials que es van desenrotllant entre els cristians de la comunitat. Hi ha també els voluntaris preocupats per l’economia de la parròquia del Roser. El seu temps és dedicat a comptar entrades i sortides i com fer front a les despeses del temple i del seu manteniment. I com no, agrair a les persones que mensualment col·laboren aportant el seu donatiu. Ara mateix, l’interior de l’església necessita pintar o emblanquinar, com també arreglar les teulades. Tot plegat, com a responsables de la comunitat cristiana del Roser des Castell, no tenim més que paraules d’agraïment per la vostra dedicació, col·laboració, estima i participació. Berto i Llorenç Vidal, Rector i Vicari

SANTIAGO APÓSTOL

E

l primero de los apóstoles que con el martirio proclamó la fe de Cristo fue Santiago el Mayor, a quien en el año 43 de la era cristiana Herodes Agripa mandó darle muerte por la espada (Hch 12, 1-2). Resulta sorprendente el comprobar cómo en la alta Edad Media, siglo IX, surge un gran movimiento de peregrinación hacia Compostela a fin de venerar las reliquias de dicho Apóstol, que se decía haber sido halladas en una antigua necrópolis romana. Desde entonces la historia de España se manifiesta fuertemente vinculada a Santiago considerado como padre en la fe, protector y guía de la Iglesia española. España en el camino de la vida cristiana se siente muy impulsada por Santiago, uno de los discípulos de Jesús más destacado y unido al Salvador. Esta confianza en la guía espiritual del Apóstol la expresa un himno jacobeo que dice: «Al celebrar tu memoria, / santo Apóstol peregrino, / guíanos por el camino / al Pórtico de la gloria». En efecto, el atractivo que la ruta jacobea ejercía hasta los más lejanos países de Europa contribuyó a unir España con toda la cristiandad occidental, y a que en nuestra nación se difundieran los movimientos de espiritualidad que cultivaban especialmente la orden benedictina y la cisterciense. La peregrinación a Compostela constituyó durante toda la Edad Media un programa de entrega y fidelidad a Jesús, que se manifestó en millares de peregrinos entre los que descuellan nombres tan famosos como santa Brígida de Suecia, San Francisco de Asís y el Doctor Ramón Llull. También la adhesión a la fe se manifiesta en los ideales de la caballería cristiana, que impulsaban a personas generosas a implicarse en la defensa de las personas más débiles, como las viudas, los huérfanos y todos los injustamente atacados por enemigos o afectados por los abusos que se produjeran dentro del sistema feudal. La «Orden de Santiago» era una de estas instituciones. A ella pertenecía el escritor Francisco de Quevedo, el cual en un memorial dirigido al rey se expresa con estas razones: «Santiago no es Patrón de España porque entre otros santos lo eligió el reino, sino porque, cuando no había reino, le eligió Cristo Nuestro Señor para que él lo ganase y le hiciese, y os lo diese a Vos». Los vecinos de Es Castell, desde que se fundó el castillo de San Felipe, han rendido una acendrada veneración al Apóstol Santiago. Guillermo Pons


Pàgina 2

la paraula de Déu

Full Dominical

Diumenge XVII de Durant l’Any Lectura del segon llibre dels Reis 4, 42-44 En aquells dies un home de BaalSalisà va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu, vint pans d’ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: “Dóna-ho a tota la comunitat, i que mengin.” El servidor li contestà: “¿Com puc donar això a un centenar d’homes?” Però Eliseu insistí: “Dóna-ho a tota la comunitat, i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà.” Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit. Salm responsorial 144 R: Totd’una que obriu la mà, Senyor, ens saciau de bon grat.

lectures de la missa diària Salms de la 1ª Setmana Dg. 29, XVII de Durant l’Any: 2R 4, 42-44 / Sal 144 / Ef 4, 1-6 / Jo 6, 1-15. Dl. 30, Sant Pere Crisòleg (MLL): Jr 13, 1-11 / Sal Dt 32 / Mt 13, 31-35. Dt. 31, Sant Ignasi de Loiola, prevere (MO): Jr 14, 17-22 / Sal 78 / Mt 13, 36-43. Dc. 1, Sant Alfons Mª de Liguori, bisbe i doctor de l’Església (MO): Jr 15, 10. 16-21 / Sal 58 / Mt 13, 44-4. Dj. 2, Fèria: Jr 18, 1-6 / Sal 145 / Mt 13, 47-53. Dv. 3, Fèria: Jr 26, 1-9 / Sal 68 / Mt 13, 54-58. Ds. 4, Sant Joan Mª Vianney, prevere (MO): Jr 26, 11-16 / Sal 68 / Mt 14, 1-12. Dg. 5: XVIII de Durant l’Any: Ex 16, 2-4. 12-15 / Sal 77 / Ef 4, 17. 20-24 / Jo 6, 24.35

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes 4, 1-6 Germans, jo, pres per causa del Senyor, vos preg que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuLectura del segundo libro de los Reyes 4, 42-44 En aquellos días, uno de Baal-Salisá vino a traer al profeta Eliseo el pan de las primicias, veinte panes de cebada y grano reciente en la alforja. Eliseo dijo: «Dáselos a la gente, que coman.» El criado replicó: «¿Qué hago yo con esto para cien personas?» Eliseo insistió: «Dáselos a la gente, que coman. Porque así dice el Señor: Comerán y sobrará.» Entonces el criado se los sirvió, comieron y se saciaron. Salmo responsorial 144 R: Abres tú la mano, Señor, y nos sacias. Lectura de la carta del apóstol san Pablo a los Efesios 4, 1-6 Hermanos: Yo, el prisionero por el Señor, os ruego que andéis como pide la vocación a la que habéis sido convocados. Sed siempre humildes y amables, sed comprensivos, sobrellevaos mutuamente

evangeli i vida

E

etud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot. Lectura de l’evangeli segons sant Joan 6, 1-15 En aquell temps Jesús se n’anà a l’altra vorera de la mar de Galilea, la mar de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els signes prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, va veure la gentada que anava arribant i demanà a Felip: “¿On comprarem pa perquè puguin menjar tots?” Ho demanava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. con amor; esforzaos en mantener la unidad del Espíritu con el vínculo de la paz. Un solo cuerpo y un solo Espíritu, como una sola es la esperanza de la vocación a la que habéis sido convocados. Un Señor, una fe, un bautismo. Un Dios, Padre de todo, que lo trasciende todo, y lo penetra todo, y lo invade todo. Lectura del santo evangelio según san Juan 6, 1-15 En aquel tiempo, Jesús se marchó a la otra parte del lago de Galilea (o de Tiberíades). Lo seguía mucha gente, porque habían visto los signos que hacía con los enfermos. Subió Jesús entonces a la montaña y se sentó allí con sus discípulos. Estaba cerca la Pascua, la fiesta de los judíos. Jesús entonces levantó los ojos, y al ver que acudía mucha gente, dice a Felipe: «¿Con qué compraremos panes para que coman éstos?» Lo decía para tantearlo, pues bien sabia él lo que iba a hacer. Felipe le contestó: «Doscientos denarios de pan no

Més que profeta

l relat d’avui és el de la multiplicació dels pans i peixos. La lectura evangèlica d’aquest diumenge i dels quatre següents no s’agafa de Sant Marc, del cicle “B”, sinó de S. Joan qui en el capítol VI fa com una homilia cristològica i eucarística que ens acompanyarà durant algunes setmanes. Aprofitem-la. Sempre providencial la mirada de Jesús. Si el passat diumenge veié les multituds com a ovelles sense pastor, avui percep un altre tipus de carència: que no tenen menjar. Dirigint-se a Felip li demanà: ¿On comprarem pa perquè puguin menjar tots?” Faltaven molts diners i no en tenien, llavors es recorregué a un intent de solució: un infant tenia cinc pans i dos peixos, però açò no era res per una multitud, llavors la desproporció estava servida. Els deixebles es veien desbordats i no sabien ni com, ni per on començar. Jesús féu seure tothom i realitzà el miracle. Sí, el miracle! I ara nosaltres no hem de tendir a reduir els fets, ni a quedar-nos sols en els tòpics dels gèneres literaris. Jesús, com a vertader Déu i vertader home, podia i feu el miracle. No

(cicle B)

Felip li respongué: “Necessitaríem molts de diners per poder donar només un tros de pa a cadascun.” Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: “Aquí hi ha un al·lot que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, ¿què és això per a tanta gent?” Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. Això mateix va fer amb els peixos. I en repartí tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet, digué als deixebles: “Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.” Ho recolliren i, de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi, n’ompliren dotze covos. Quan la gent se’n va tèmer del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir:“Segur que aquest home és el Profeta que havia de venir al món.” Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya. bastan para que a cada uno le toque un pedazo.» Uno de sus discípulos, Andrés, el hermano de Simón Pedro, le dice: «Aquí hay un muchacho que tiene cinco panes de cebada y un par de peces; pero, ¿qué es eso para tantos?» Jesús dijo: «Decid a la gente que se siente en el suelo.» Había mucha hierba en aquel sitio. Se sentaron; sólo los hombres eran unos cinco mil. Jesús tomó los panes, dijo la acción de gracias y los repartió a los que estaban sentados, y lo mismo todo lo que quisieron del pescado. Cuando se saciaron, dice a sus discípulos: «Recoged los pedazos que han sobrado; que nada se desperdicie.» Los recogieron y llenaron doce canastas con los pedazos de los cinco panes de cebada, que sobraron a los que habían comido. La gente entonces, al ver el signo que había hecho, decía: «Éste sí que es el Profeta que tenía que venir al mundo.» Jesús entonces, sabiendo que iban a llevárselo para proclamarlo rey, se retiró otra vez a la montaña él solo.

Joan Miquel Sastre Preto

dubtem del Senyor, ja ens basta i sobre que dubtem dels homes. El miracle posà de manifest la grandesa de Déu. Mirau que es realitzà a través de l’ajuda i la humilitat d’un infant. És un impressionant testimoni de com Jesús més que voler mostrar-se com un Déu autosuficient i depreciatiu de les coses humanes es mostra indigent i col·laborador amb els homes i és precisament així com queda manifesta la seva grandesa divina. També avui segueix havent-hi moltes fams: de pau, de treball, de perdó, de fe..., en definitiva molta fam de sentit. Ni ha qui pot ser encara esperen un miracle contundent, però la paraula quedà dita: “doneu-los vosaltres de menjar”. Jesús pot fer i fa miracles, però vol que molts siguin mitjançant les nostres mans. Davant el fet, tots, llavors ells, ara noltros, quedam commoguts, perquè pot ser, és com un profeta, o el Profeta, però el més segur, és que és més que profeta, és el Messies esperat que a l’eucaristia torna a multiplicar el pa. Siguem-hi i ho veurem.


Full Dominical

Pàgina 3

AGRADECIMIENTO A LAS RR. MISIONERAS DE LOS SAGRADOS CORAZONES DE JESÚS Y MARÍA

L

a comunidad de las Hermanas Misioneras, que atendía la casa sacerdotal de Maó y colaboraba pastoralmente en las parroquias de la misma ciudad, cierra la propia casa de la calle Virgen de Gracia y las hermanas se marchan hacia otro destino. Una despedida no tiene que ser necesariamente triste. Sobre todo cuando la referimos a creyentes y a consagrados que ponen siempre su vida en manos de Dios. Confiamos nuestros pasos a los designios de la Providencia y nos afanamos en servir a nuestros hermanos en cualquier sitio y en cualquier circunstancia. La despedida está llena de agradecimiento y eso contribuye a la alegría de quienes han sido beneficiados por la actividad y por las oraciones de todas las Misioneras que, a lo largo de los años, han residido en nuestra diócesis. Gratitud hacia las tres hermanas, sor Peana, sor Magdalena y sor Isabel que, en estos momentos se despiden y han personalizado en los últimos tiempos el carisma de su Congregación con absoluta dedicación a los encargos encomendados. Este domingo, en la parroquia de la Virgen del Carmen de Maó, se celebrará la Santa Misa en la que se unirá la despedida de la comunidad y la acción de gracias al Señor por los muchos beneficios que nos ha concedido a través de las Misioneras. Aprovecho este privilegiado lugar del FULL para resaltar la importancia de este acto, dejar constancia de su entrega y de la gratitud de toda la diócesis. Agradezco también la buena disposición de la Madre General, rogando que extienda este sentimiento a su Consejo y a toda la Congregación. Todas las Hermanas estarán siempre presentes en nuestras oraciones y su recuerdo permanecerá imborrable en todos nosotros. Que el Señor las bendiga y acompañe. † Salvador, obispo de Menorca Ciutadella de Menorca, 29 de julio de 2012

Antoni Moll Camps: La paraula vehicle del desig

A

ntoni Moll Camps va rebre, el passat 14 de juliol, un entranyable homenatge organitzat per l’Institut Menorquí d’Estudis (IME). Matí i capvespre van desfilar per la tribuna del Cercle Artístic de Ciutadella familiars, amics, literats, que van aportar, cadascun des del seu angle, vivències, coneixement i reconeixement del poeta i la seva obra. Nascut a Ciutadella l’any 1926, amb 21 anys publicava a la impremta de son pare un preciós recull de poemes, la majoria de caire religiós i inspiració verdagueriana, amb el títol de “SERENOR”. Ordenat capellà diocesà l’any 1950, després d’uns anys d’exercici ministerial a Menorca, se n’anà a Xile amb en Modesto Camps; és en aquest país on es va secularitzar i casar amb na Sonia Gamboa amb qui ha tingut 2 fills i 2 filles. En Toni ha viscut, en expressió de la seva filla Sònia, “moltes vides en una vida”. Resseguint la seva producció poètica, en Toni Moll fa de la paraula expressió d’un desig, el profund anhel que l’ha conduït per una llarga caminada no solament geogràfica –Menorca, Xile, Barcelona– sinó també espiritual, estètica, vital. El seu anhel interior l’ha orientat sempre més enllà, sense passar de llarg dels petits detalls de la vida quotidiana que, en la seva concentrada bellesa, han estat per a ell una crida a volar. En un escrit publicat al diari UH (29-08-02) amb el títol “El viatge” ho expressa així: “En la lleugeresa i el vol hi podem veure símbols de l’alegria i la llibertat interior que, segons el Kempis, són efectes de l’amor diví, perquè ‘només l’amor fa lleuger tot allò que és feixuc’, i perquè ‘aquell que estima corre, vola, és alegre, és lliure...” (III, 5). ‘Amunt, ànima forta!’, exclama el poeta. Gosaria dir que l’impuls ascensional és un tret inherent a la natura humana. Però tot sovint, en el nostre afany d’anar més amunt, ens proposem uns objectius equivocats o insuficients. Ens limitem a la recerca d’un més alt nivell social o econòmic. El creient no en té prou fins que no assoleix el terme definitiu. Ell reconeix quina és la meta de la seva ascensió quan exclama: ‘a vós elevo la meva ànima, Déu meu” (Ps 24, 1). És just sumar-nos a aquest homenatge. L’església menorquina i la cultura li devem molt. Joan Febrer

“SOM GOSPEL MENORCA” Amb el programa sòcio-educatiu de l’església catòlica “PASO A PASO”

Concert solidari en favor de

la tasca de n’Òscar Gonzàlez, a San Pedro Sula (Honduras) a Ferreries: església de Santa Maria divendres, 3 d’agost, 21.30 h.

Donatiu: 5-10 €. Organitza: parròquia St. Bartomeu.

FIRA MISSIONERA DE FORNELLS Dissabte 4 d’agost a partir de les 20 h,

Venda de menjars

Necessitam les vostres aportacions. Esperam la vostra visita. Amb la música en viu del grup:

“No hi som tots”

Per al projecte “Takichañani”, de Margarita Juanico, a El Alto, Bolívia. Secretariat Diocesà de Missions

La fascinació per l’Extrem Orient (3)

L

a fascinació per les velles i nobles savieses de l’Extrem Orient és un fenomen que emergeix amb força en la societat actual. Dins el calidoscopi espiritual postmodern, moltes persones, algunes d’elles desil·lusionades del camí cristià, altres sense haver-lo conegut mai, senten una vertadera atracció per antigues savieses de l’Extrem Orient i, de manera particular, pel budisme en les seves distintes formes. Hi troben una font d’assossegament, una manera de combatre les contrarietats i els patiments de l’existència que comprenen clarament i poden aplicar en la seva vida pràctica. La recerca cap a l’Extrem Orient és un símptoma de la pobresa espiritual de l’Europa actual. Vivim en un temps indigent. Penso que la mateixa tradició espiritual occidental és molt rica en formes i expressions, en carismes i modalitats, però que aquesta riquesa ha quedat eclipsada per una cultura efímera i banal, per un vernís kitsch que ha deixat el ciutadà buit de referents i bord espiritualment. Hem oblidat el testimoni de figures eloqüents, com ara Sant Benet o Sant Ignasi de Loiola, de tal manera que les noves generacions en desconeixen la potència espiritual i, no obstant això, també elles experimenten necessitat espiritual i els calen referents per bastir-se i construir-se la personalitat espiritual. No vull, amb això, desmerèixer el profund oceà espiritual de l’Extrem Orient. Només vull insistir que l’oblit de la pròpia riquesa espiritual occidental ha conduït, de retruc, a cercar, en contrades molt llunyanes, una vida espiritual que ompli la buidor de sentit. La meva experiència personal m’ha ensenyat que cal ser molt cautelós a l’hora de fer associacions fàcils entre universos espirituals distints, entre el món d’Occident i el món d’Orient, i especialment, a l’hora de trenar ponts i establir connexions entre conceptes i categories d’una i altra cosmovisió. Francesc Torralba Jesucrist 2.0, Ed. Pòrtic (Grup 62)


pedres històriques

LA PARRÒQUIA DEL ROSER DES CASTELL Miquel Àngel Casasnovas

L’

any 1555 començava la construcció del castell de Sant Felip, a la riba sud de l’entrada del port de Maó. Ja de bon començament, s’hi destinà una guarnició de soldats d’infanteria i artillers, sota les ordres de l’alcaid. Eren tropes del rei, en la seva majoria d’origen peninsular. I a la vora de la fortalesa també hi aparegué una població, el raval, habitada per les famílies dels soldats, i d’altres persones relacionades amb les fortificacions i la guarnició (treballadors, comerciants, artesans). Un capellà atenia espiritualment a la guarnició i als habitants del raval, essent Alonso Gómez (1568) el primer que sabem que complí aquesta funció. Segurament ho devia fer en una petita església extramurs, ja que la capella del castell no s’enllestiria fins molt més tard. L’any 1582 Felip II atorgà 30 ducats per a l’adquisició d’un retaule dedicat a Nostra Senyora de la Rosa, ornaments i altres objectes litúrgics. L’any 1625 els veïns del raval escrigueren al vicari general de Menorca per demanar que la Mare de Déu del Roser fos nomenada patrona i ordenàs l’erecció d’una confraria sota la seva advocació. Durant el segle XVII es Castell comptaria amb dues esglésies, la capella de la fortalesa dedicada a Nostra Senyora de l’Assumpció, i la del raval, sota l’advocació de la del Roser, situada a unes 600 passes dels murs de la fortalesa. Encara que no era una parròquia, l’església del raval (s’Arraval Vella) tenia pica baptismal. En realitat, tenia un estatut especial, ja que es trobava en un districte militar sota jurisdicció de l’alcaid del castell; el seu capellà no era rector, però tampoc depenia directament de rector de Maó. Els seus feligresos el coneixien com el cura. La situació canvià a partir de l’inici del domini britànic. D’una banda, la capella del castell passà a ser de culte anglicà. D’altra banda, l’ampliació de les fortificacions obligaren a enderrocar sa Raval Vella per edificar una nova població una mica més allunyada del castell. Aquesta seria sa Raval Nova, que comptaria amb una nova església dedicada també a la Mare de Déu del Roser. El nou temple seria beneït el 3 d’agost de 1722, però la seva construcció es prolongà durant algunes dècades, ja que al final de 1753 encara no s’havia enllestit. A mitjan segle XVIII el clergat es composava del capellà i tres beneficiats. Aleshores el poble tenia més de tres mil habitants.

La segona església tampoc no durà gaire temps. L’any 1771 el governador Moystin ordenava l’enderroc de s’Arraval Nova, ja que el setge francès de 1756 havia posat de manifest que la població entorpia la defensa de la veïna fortalesa. L’església també fou totalment enderrocada, però les excavacions dutes a terme l’any 2000 va posar al descobert els seus fonaments i la cripta. La població es traslladà a un nou emplaçament entre Calasfonts i Cala Corb. La vila fou projectada per l’enginyar britànic Patrick MacKellar i batejada amb el nom de Georgetown. Durant alguns anys, una casa particular va fer les funcions d’església en condicions precàries. Finalment, el 29 de juny de 1777 es beneí la primera pedra de la nova església, dedicada a Nostra Senyora del Roser, Sant Jordi i Sant Jaume. Atès que el centre de la població era la gran plaça d’armes envoltada de casernes, l’església s’edificà en un lloc perifèric. El temple, que és el que avui podem veure, és d’estil clàssic. Té planta de creu llatina amb nau única i cinc capelles a cada costat, comunicades entre elles. La coberta és de volta de canó. El creuer mostra una disposició estranya, ja que el transsepte és bastant més estret que no la nau central, la qual cosa impossibilita la construcció d’una cúpula; per això, la coberta es resol amb una volta de quatre arestes prou original, en la qual un llanternó substitueix la clau. Les obres acabaren l’any 1805, amb la construcció del campanar. També hi hagué canvis en l’estatut de l’església entre el final del segle XVIII i l’inici del XIX. L’any 1789 fou erigida en vicaria perpètua i el 1817, en parròquia, essent el primer rector Joan Piris Picó. A partir de 1976 la parròquia del Roser ha experimentat algunes obres de restauració i embelliment, com ara la restauració del retaule de la capella major i de la façana principal i l’adquisició de les imatges de la Mare de Déu del Roser i de Sant Jaume. Finalment, el 1992, es col·locà el vitrall de darrere el retaule de la capella major, obra de l’artista català Joan Vila-Grau, que representa una gran rosa encesa.

Edita: Església de Menorca - Director: Antoni Fullana - Imprimeix: Editorial Menorca S.A. - ME - 161/1982 www.bisbatdemenorca.com - e-mail: fulldominical@gmail.com


FULL DOMINICAL nº 1569