Irene Solà DUES MOLARS DE MAMUT
Vall de Bianya, 2019
T’has d’imaginar la Terra, tota sencera, com una bala blava tan bonica i tan brillant que te la ficaries a la boca. I t’has d’imaginar un hivern molt llarg. Tan llarg, que va tapar la meitat d’aquesta bala de glaç. I tan fred, tan, tan fred, que va empresonar l’aigua, com dins d’una gàbia, i la va convertir en gel. I així va ser com per manca d’aigua va deixar de ploure. I al començament d’aquesta història, el cel es va fer blau i net i destapat per sempre. I ara has de mirar per la finestra. Aquí fora. Mira aquests camps i carreteres i esglésies, i imagina-te’ls sense gel, perquè aquí estem molt avall, però coberts d’una estepa d’arbustos resistents, d’esbarzers, d’herbotes i de pastures difícils de mas-
/3/
tegar; capaces de sobreviure amb tan poca pluja com va caure durant centenars d’anys. I ara, imagina les hienes quaternàries que habitaven aquesta estepa, molt més grosses que les hienes d’avui dia; els lleons quaternaris, sense crinera, que pesaven més de 200 kg; els óssos de les cavernes, vegetarians; els urs de mirada bobina i banyes immenses; els bisons, els cavalls salvatges, les atzebres –que s’assemblaven als ases–, els rinoceronts llanuts i, és clar, també els mamuts. I vet aquí que una vegada hi havia un mamut que vivia a la Vall de Bianya. Un mamut mascle immens, jove i inexpert, de pèl greixós i estirat, amb els ulls profunds, de mamífer, quatre molars i uns ullals llargs i pesats com dos homes molt alts.
/4/
Un mamut preciós, d’ulls tendres i cel blau; però un mamut solitari, que va aban-
donar el grup de femelles, lletons i joves que era la seva família, i que un bon dia es va estimbar cinglera avall i va morir travessat per un faig i gairebé del tot cobert de pols i pedres. A qui l’hagi sorprès, o a qui hagi tingut temps que li fes pena que es morís el mamut amic, que no frisi, perquè molts anys després van venir més elefants a fer retronar les seves passes per aquestes terres. Sota les ordres del gran cabdill cartaginès Anníbal, 90.000 soldats, 12.000 genets, 8.000 mercenaris ibers i 37 elefants, ni un més ni un menys, van creuar Bianya en direcció al coll d’Ares, per tal de travessar els Pirineus i els Alps i atacar Roma. Els pobres pastors que van veure aquelles 37 bèsties (i l’exèrcit que les acompanyava), o que només les van sentir, es van amagar on
/5/
van poder, i es van aixecar les faldilles per fer de ventre incontrolablement. I precisament vora d’un dels racons on un d’aquests pastors es va arrecerar, i ennoblint per sempre més aquell lloc, 1.200 anys després s’hi va construir el mas Socarrats i la primitiva església de Sant Andreu de Socarrats, que s’enderrocaria més tard per bastir-hi l’actual, d’estil romànic, consagrada el 1117 per Berenguer Dalmau, bisbe de Girona.
/6/
Moltes històries es podrien explicar sobre l’antiquíssima família Socarrats, però el ritme del nostre conte és trepidant i ens aturarem només un moment a mirar com mossèn Hou (com ho sentiu, “Hou”, H-O-U) va dedicar bona part de la seva vida a mantenir converses d’allò més airades amb els núvols. Dir-ne converses és exagerar: el bon home, encara no veia un
núvol fosc apropar-se a Bianya que ja es treia una espardenya i, encarant-la al cel, proferia tota mena de crits, insults i amenaces. I si encara els maleïts núvols no es desdeien d’apropar-se a casa seva, corria a buscar el pedrenyal i disparava enlaire, sense compassió, per tal de desfer-los. De fet, els núvols no eren els únics a qui mossèn Hou disparava sense compassió. L’home sabia de bona fe que les bruixes d’aquelles contrades prenien la forma d’aligots i mallerengues blaves per fer les seves maldats (entre les quals hi havia la de congregar tempestes), i aligot que veia, bang!, i mallerenga que veia, bang! A l’època de mossèn Hou, Francesca de Socarrats, mestressa dels 916 metres quadrats de casa pairal i dels 62.508 metres quadrats de terres de bosc i de conreu, així com de les finques el Bac de Rutllant, /7/
el Quintà del Bac, el Quintà del Solei, les Feixoles, Campich, la Peça de Collbona, l’Olivet d’en Solé, el Quintà de Collbona, el Puig sa Corona, la Vinya d’en Solà i el Bac d’en Daina, es va casar amb Narcís Sobeyes. I van tenir, d’entre 12 criatures vives, 2 filles jovenasses i llestes, que es deien Arsenda i Elisenda Sobeyes Socarrats, que van passar bona part de la seva infància i joventut buscant els ocells ferits de bala de mossèn Hou, la majoria dels quals no eren bruixes. Les dues noies i sa mare alimentaven les aus amb pèls de les seves celles i caps, sucats en un plat d’aigua, perquè es convertissin en cucs. Repeteixo la recepta: pèls de dona, sucats en un plat d’aigua, perquè es convertissin en cucs.
/8/
I les nits de lluna plena, si Francesca de Socarrats estava d’humor, llegia en veu
alta els llavis de la lluna reflectida a l’aigua del plat dels cucs. La lluna li deia moltes coses a Francesca de Socarrats. Li deia coses que havien passat, coses que passarien i coses que no passarien perquè eren mentida o broma. La lluna li va dir, per exemple, que el matí de Sant Valentí apareixeria una muntanya sencera darrere de l’ermita de Socarrats, i que de l’ensurt i de les arts escandalosament superiors del dimoni, mossèn Hou es dispararia al paladar, en comptes de disparar a més bruixes. Mare i filles ho hagueren celebrat si no fos perquè els llavis de la lluna dins del plat també els van dir que de la muntanya nova, com d’una porteta, en sortiria la por muntada en una bèstia immensa i peluda, amb dos ullals a cada costat de la boca com dos homes molt alts. I Elisenda, la filla més jove de Francesca de Socarrats, i també la més valenta, aniria una nit, anys després, a conèixer la
/9/
por i veure la bèstia. I s’amagaria rere una pedra, allà al costat mateix d’on el primer pastor esporuguit havia fet les seves necessitats. Quan la por va sortir de dins de la muntanya nova, muntada en un elefant –o un mamut, qui sap– la noia la va perseguir a peu, durant 35 minuts, fins dalt de tot del Puigsolana, i allí, gratament impressionada per la visió, va esculpir en una roca la figura de la bèstia –amb una considerable qualitat tècnica. Els terribles terratrèmols d’Olot del segle XV van tombar la pedra de l’elefant, que encara avui dia es pot trobar, bocaterrosa, dalt del Puigsolana. De manera que molts anys després, quan Francesc Xavier de Bolòs, il·lustre farmacèutic, botànic i vulcanòleg d’Olot, va veure aquella pedra, coberta de molsa i tombada com estava, no es va fixar que tenia una figura gravada. / 10 /
I quan baixant vora Socarrats va trobar dues de les quatre molars del nostre vell amic mamut –el de la mirada tendra i cel blau que es va estimbar– no va relacionar les idees. No feia massa, just el 1796, que Georges Cuvier havia descobert que els mamuts eren germans antics dels elefants; però Francesc Xavier de Bolòs, que coneixia moltes teories però no coneixia aquesta, va agafar les molars sense saber què eren, perquè eren boniques, com muntanyes de la mida d’un puny, fetes de capes, i les va col·locar al seu museu de curiositats, insectes, fòssils, mol·luscs i volcans olotins, sobre la farmàcia que regentava, com havien regentat 12 predecessors seus, al carrer Major número 20 d’Olot. Les dues molars de mamut, que passegen pel món des de fa més de 40.000 anys, que han conegut el gust de la saliva d’un / 11 /
mamut, i el gust de les flors resseques de l’estepa glacial, i el gust de la terra, i el de l’aigua i el del fang i el del temps, i el de les fulles que es podreixen, i el de la caca de pastor, i el del rastre de la por muntada en un elefant, es miren, des d’una vitrina, els ulls profunds de mamífer dels visitants del Museu de Francesc Xavier de Bolòs, antigament. I avui dia, els dels visitants del Museu de la Garrotxa, conscients, les dues molars, que molt a poc a poc, o molt de pressa, depèn del temps i la paciència amb què et miris les coses, tot dura per sempre, o tot s’acaba. I conte contat, el conte de les dues molars de mamut ja s’ha acabat.
/ 12 /
Aquest conte ha estat escrit des de l’Espai Cultural Rizoma de Celrà, en un procés d’escriptura obert al públic, durant el mes de setembre del 2019. Gràcies infinites David, Rita, Olga, Mar, Santi Reixach, Julià i Conxita, Eduard, Rafael, Enric, Alba, Roger, Jordi, Gemma, Megan, Joan, Marta, Pierre, Joan i totes les coses animades i inanimades que habiten i han habitat la Vall de Bianya.
/ 14 /
Irene Solà (Malla, 1990)
És artista visual i escriptora. Llicenciada en Belles Arts per la UB i màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex, en els seus treballs investiga al voltant de la construcció narrativa, el llenguatge i la comunicació. Recentment ha estat guardonada amb el Premi Documenta per la novel·la Els dics (2017), i amb el Premi Anagrama per Canto jo i la muntanya balla (2019). Els seus textos i les seves obres s’han exposat i llegit al CCCB, a la Whitechapel Gallery (Londres), al Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, a ACVIC, al Jerwood Arts Center (Londres), a la Galeria JosédelaFuente (Santander), al Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat i el Festival Poesia i +, entre d’altres. Ha rebut reconeixements com les Ajudes a la Creació Literària del Departament de Cultura, la Beca d’Art Jove, la Beca Ciutat de Vic i el programa Barcelona Producció–La Capella.
/ 17 /
Dues molars de mamut és un relat que sorgeix d’un projecte homònim desenvolupat a l’espai de la Cooperativa Cultural Rizoma, a Celrà, i a la Bianyal 2019, a la Vall de Bianya.
Edita:
Ajuntament de la Vall de Bianya, Associació Cultural Binari i Cooperativa Cultural Rizoma
Col·labora: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot Correcció: Pilar Tió i Pasqual Composició: Jep Costa Impressió: Gràfiques Cantalozella
Vall de Bianya, 2019