__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

El Raval

carrers de novel路 la Sant Jordi 2015


Lluís-Anton Baulenas

Quan arribi el pirata i se m’emporti

... La senyora Gambús es va aixecar i es va acostar a la porta del balcó.Va acomodarse contra el vidre i va encendre una cigarreta mentre feia un cop d’ull al passatge. No era estrany que semblés impressionada.Va passar-hi la mirada a poc a poc i a batzegades, com qui s’endinsa al mar remant en una barca. Em vaig imaginar perfectament el que veia. Al vespre, el passatge Bernardí Martorell era un túnel del temps multiracial en ruïnes. A l’esquerra hi havia la botiga de gènere de punt, amb un aparador ple de pols i amb el vidre florit a les cantonades. A mitja alçada, de banda a banda, una pancarta que devia dur penjada com a mínim deu anys, anunciava grans ocasions en els mobles de la botiga de la dreta, amb productes ancorats en algun punt dels anys vuitanta. A continuació, la modernitat, el locutori de Royal Telecom, ple de magrebins. I després, unes quantes portes tapiades amb taulons, i un electricista algerià. També, les dues barberies, una per a cavallers cristians i una altra per a cavallers musulmans... Tot seguit, la Marta Gambús es va traslladar fins la finestra gran. Potser pensava trobar-hi alguna cosa diferent. No circulava gaire gent, en aquell moment, pel carrer Hospital...

El Raval: carrers de novel·la


El Raval: carrers de novel·la

“ La Barcelona pecadora

*Actualment Rambla del Raval

Domènec de Bellmunt

...Diuen que vaig néixer al carrer de la Cadena*, i potser aquesta circumstància va influir en la planeta de la meva vida iniciant les meves aficions als rellotges. Sóc, a més, un home exacte, complidor, puntual. Disposant com disposo sempre d’un variat estoc d’extraplans suïssos, m’estaria malament no anar a l’hora. Em diuen Luís. No tinc altres noms i cognoms. De què em servirien? Per ventura la meva mà dreta elegant i afinada podria fer més meravelles excursionejant clandestinament en les butxaques d’altri si portés un parell de cognoms? Només recordo de la meva infantesa que vaig passar uns anys de gana i d’ofec entre les quatre parets d’un Asil. Era un rebel, i les monges, sobretot una germana valenciana que era rabassuda i que portava ulleres, em pessigaven molt. Als vuit anys vaig començar de sentir la vocació del meu art, a l’hora dels àpats, al Refectori d’infants. La gana era la meva major tortura.Vaig aprendre –cosa facilíssima- a manllevar trossos de pa dels veïns de taula...


El Raval: carrers de novel·la

…Allí había de todo. Denuncias contra comercios de pakistaníes por incumplimiento de las normativas municipales y de unos vecinos contra otros por explotación de pisos patera. Venta de drogas, licencias de comercio retiradas, licencias de obras denegadas. Quejas contra bares, prostitución, apartamentos turísticos, incluso denuncias contra el ayuntamiento por mala gestión. Decenas y decenas de tipologías de conflictos. Aquello parecía una guerra fratricida de todos contra todos. Sonó el teléfono móvil de Alexia. Era Naima, que le dijo con voz temblorosa: -Ha surgido un nuevo problema que creo forma parte del complot. -Ahora mismo voy a tu despacho para que me lo cuentes –le propuso Alexia mientras dejaba de colgar hojas en la pared. Fue caminando a paso rápido hacia la concejalía. Rodeó la universidad y bajó por la calle Tallers, donde perdura el comercio tradicional especializado en música, tiendas de discos y guitarras eléctricas de todo tipo y precio. Continuó por la calle Ramelleres hasta llegar a la sede municipal en la calle Bonsuccés…

Luis Campo

Barcelona zona cero


El Raval: carrers de novel·la

...El meu carrer era un dels pitjors del barri, un dels més pintorescos, si es vol, responia a l’historiat nom de carrer de Robadors, carrer dels Lladres, donava molts maldecaps a l’alcaldia del barri: era un carrer de putes, de drogats, de borratxos, de penjats de tota mena, que passaven el dia en aquesta ciutadella estreta amb olors de pixats, cervesa rància, tahina i samoses. Era el nostre palau, la nostra fortalesa; s’hi entrava per una petita bocana del carrer Hospital, i se’n sortia a l’esplanada d’edificis moderns que fa cantonada amb el carrer Sant Rafael, que s’obria a la Rambla del Raval; enfront, a l’altra banda del carrer Sant Pau, començava el carrer Sant Ramon, una altra fortalesa, entre tots dos, la nova Filmoteca, que se suposava que havia de transformar el barri gràcies a les llums de la cultura i atreure els burgesos de la part alta, els pijos de l’Eixample que, sense les iniciatives geograficoculturals de la ciutat, no haurien baixat mai fins aquí. Naturalment, calia protegir els amants del cinema d’autor i els clients de l’hotel de quatre estrelles de la Rambla del Raval no sols dels desbordaments de la plebs, sinó també de la temptació d’anar de putes o de comprar droga, i la zona, doncs, estava patrullada les vint-i-quatre hores del dia per la bòfia, que molt sovint aparcava la furgo a la desenvocadura del nostre Palau dels Lladres: la seva presència, lluny de ser tranquil·litzadora, feia la impressió, ben al contrari, que era una zona vigilada, que existia un perill real, sobretot quan la patrulla era nombrosa i anava armada fins a les dents i amb armilles antibales...

Mathias Enard

Carrer Robadors


“ Jean Genet

Diario del ladrón

... Lo conocí en Barcelona.Vivía entre los mendigos, los ladrones, los maricas y las furcias. Era guapo, pero está por ver si tanta hermosura se la debió a la degradación en que me hallaba yo, que llevaba la ropa sucia y hecha una pena. Tenía hambre y frío. Ésta fue la época más miserable de mi vida. 1932. Los mendigos cubrían entonces España como si de piojos se tratara. Iban de pueblo en pueblo; por Andalucía porque el clima es benigno; por Cataluña porque la comarca es rica; pero todo el territorio nos era propicio. Fui piojo, por lo tanto, y consciente de serlo. En Barcelona, frecuentábamos sobre todo la calle Medioda* y la calle del Carmen. A veces, dormíamos seis en una cama sin sábanas y, desde que amanecía, íbamos a pedir limosna a los mercados. Salíamos en panda del Barrio Chino y nos dispersábamos por el Paralelo, con un capacho bajo el brazo, porque las amas de casa nos daban con más facilidad un puerro o un nabo que una moneda. A las doce, volvíamos, y con lo que nos habían dado nos preparábamos la pitanza…

El Raval: carrers de novel·la

*Carrer del migdia, actualment Avda. Drassanes. Escrit Medioda en la versió original en francès.


El Raval: carrers de novel·la

…Desde hace dos meses, todos los jueves, voy a la biblioteca municipal. La de Sant Pau. Entro por la calle del Carme, paso por delante del Institut d’Estudis hasta llegar a la amplia, austera y reconfortante nave gótica en la que se halla la biblioteca. Me gusta ojear revistas y libros de geografía, los atlas con fotografías de todos los continentes y las guías de viajeros; pero sobre todo, me gusta escuchar el ruido de los niños que juegan a la pelota, fuera, en el claustro.Ya sé que para algunos el sonido de los golpetazos es irritante; los trallazos que van a parar a las paredes gruesas retumban como martillazos. No me distrae oír chillar, ni escuchar los insultos que se dirigen los críos unos a otros. Son niños que juegan a la pelota en su barrio y son el contrapunto al silencio que guardamos los que estamos dentro. Ellos son lo real, la prueba de la existencia humana más allá de los muros; marcan con sus juegos la rutina del horario escolar; con ellos me llegan los recuerdos de la lejana época en la que, yo también, jugaba a tocar y parar o al escondite, detrás de las columnas y capiteles de ese mismo claustro o de otro semejante. Suelo sentarme a una mesa del fondo…

Marga Iriarte

El acompañante Dins: Historias del Raval, once autores once historias


El Raval: carrers de novel·la

Josep Maria Loperena

La casa del fanalet vermell

...El vent del sud va omplir de pols els carrers del Raval i va escampar la brutícia dels abocadors per l’asfalt. El cel, molt baix, va aparèixer a l’alba d’un color gris intens, presagi d’una pluja de febrer, freda i glacial. Eren les vuit del matí d’un dilluns, silenciós i trist, quan, com un miracle, a conseqüència del vendaval, el repic de les campanes de la catedral va retrunyir per tota la ciutat. Quan despertà, en Dionís no sabia on era.Tenia mal de cap i li feien mal les articulacions.Tenia molt de fred. Es va llevar i es va encaminar a la cambra de bany. Aleshores va recordar que no hi havia aigua calenta. Es va rentar com va poder, es va vestir amb el mateix vestit de la vigília i, una vegada calçat amb les altres sabates que tenia a l’armari, baixà al passatge de la Verge. Al carrer Joaquín Costa molts bars eren oberts, com també un parell de forns i una botiga de queviures. Però, tot i que en Dionís tenia molta gana, decidí caminar fins a la plaça Universitat i esmorzar al bar Estudiantil...


Francesc Madrid

Sang a les Drassanes

... Mentre el seu pare treballava penjat de la bastida i la seva mare rentava plats o feia bugada a casa de qualsevol senyorassa,Teresa recorria els carrers estrets en companyia dels seus amics. Coneixia el districte de cap a cap i no existia amagatall, carrer o carreró que no hagués estat escenari d’alguna trapelleria seva. S’endinsava en els prostituïts carrers del Cid, Migdia, Montserrat, Peracamps, Mina, Arc del Teatre, Om, Cirés, Est, Guàrdia i sortia per Santa Madrona a la fira dels llibres. Però en arribar a la Rambla de Santa Mònica s’espantava i retrocedia.Tenia por de la Rambla i tornava a ficarse pels carrerons, on se sentia fora de perill. Odiava les Rambles. En el seu reducte no l’espantaven ni les recriminacions d’un guàrdia, ni el cop de puny d’un cobrador de tramvies que la sorprengués aferrada a la cua d’un cotxe, ni les botzinades dels taxis que passaven per Conde del Asalto, però en arribar a les Rambles l’espantaven el timbre d’un tramvia, la veu d’un venedor de diaris i, fins i tot, el pas ronsejaire d’un carretó de mà. Odiava els carrers amples, transitats per molta gent, i el seu esperit s’habituava a la petitesa... ...A vegades anava també al centre del districte i recorria els carrers de Sant Pau fins Brecha, Barberà, Sant Ramon, Sant Oleguer, Robadors i l’aristocràtic carrer de Mendizábal*, que és una cosa així com el Passeig de Gràcia del districte...

*Junta de Comerç

El Raval: carrers de novel·la


El Raval: carrers de novel·la

...L’Alfonsito va baixar amb una capsa de cartró amb petards entre serradures. Ell encara no tenia petards. El pare cada any li portava unes quantes tires de mistos garibaldi, bengales, una capsa de bombetes i una pedra foguera, però esperava que fos just el dia de la revetlla de Sant Joan. No volia que ell jugués amb petards els dies abans, quan el pare no era a casa. El vespre de la revetlla, treien la taula al terrat i després de sopar baixaven la Irene i els seus pares, en Fernando i la Irene mare. Junts menjaven la coca, i els gran bevien xampany. La Irene i ell grataven mistos garibaldi a la barana de maons i els feien caure espurnejant fins al pati de les pesques, la botiga de canyes de pescar de sota. Feien rodar la pedra foguera pel terrat i encenien bengales quan n’encenia l’Alfonsito a la seva galeria i quan n’encenien a les altres galeries de les cases que donaven al terrat. Amb les bombetes, feien xisclar la Irene mare quan les llençaven sobtadament sota la taula, la Irene i ell. Després sortien tots cinc a veure els focs. Primer pujaven pel carrer Carretes a veure la foguera dels gitanos del carrer de la Cera, que cantaven i ballaven cançons andaluses al voltant del foc, i després anaven a la Ronda cap al Paral·lel, a veure tots els focs. Quan tornaven, al carrer hi havia vidres d’ampolles trencades, gent que sortia dels bars cridant i sovint alguna vomitada arran del portal. Tornaven caminant pel mig del carrer. En nits com aquella no hi passaven cotxes...

A. Munné-Jordà

Entre Sant Peters i Sant Pau


“ Narcís Oller

La Papallona

...L’endemà la Toneta es quedà a treballar a casa. Es llevà de matinet, es rentà i es pentinà, enutjant-se molts cops amb la tossuderia de certa mota de cabells que li revinclava; i, un cop endreçada la petita habitació, va obrir el balcó de bat a bat per treure fora la cadernera. Sos ulls van resseguir involuntàriament el carrer de Montserrat i sa prolongació pel d’en Guàrdia, que, d’aquell pis, es veien a vol d’ocell, com un congost des d’un cimal. Passaven per baix obrers i carros que anaven a treballar: potser els mateixos que en venien, la vetlla abans, quan ella tornava a casa tan pensívola. La llum d’aquella hora, boi crepuscular en la part més pregona del carrer, li reproduí la passada escena, fent-li reviure, amb cert goig, la imatge d’en Lluís, que havia confós tan llastimosament. De pit a la barana, destacant entre l’enquadrament poètic que feien al balcó les enfilades balsamilles i corretjoles que creixien en dos caixonets, plens, a més a més, de pensaments i violetes, passà llarg temps amb la pensa emboirada, l’esguard perdut, sense dar-se compte de sa pròpia existència, fins que la Madrona l’esmatornà amb sobresalt...

El Raval: carrers de novel·la


“ Adèle O’Longh

De Beauchastel a Barcelona

...I tampoc em preocupa que, des de fa unes quantes setmanes, freqüenti la tenda pakistanesa del ja esmentat carrer Robador. El Marius s’ha fet amic de l’amo, un home d’ulls grossos, de cara molt dolça i posat afable, i es passa, pel cap baix, una hora al dia a la seva botiga. Xerrant de qui sap què en un castellà que parlen igual de malament. Per aquesta banda no m’he d’amoïnar gens, tot sigui dit. Encara que només un centenar de metres separen la tenda del pis, l’amo envia el seu fill, un brètol perdonavides, tan bèstia com tranquil el seu pare, perquè reculli el Marius a les cinc en punt. El torna a acompanyar a casa al cap d’una hora, si fa no fa, i abans de marxar s’assegura que la porta del carrer estigui ben tancada al seu darrere. Això em tranquil·litza. Perquè el barri, de segur no en té res, i un home tan vell amb bastó i gorra pot cridar fàcilment l’atenció. Aclimatat. És això. S’ha aclimatat.També a la panoràmica que tenim des de casa: tercer pis, vista immillorable del solar de darrere la paret que voreja els contenidors, Montjuïc a ma dreta i, a mà esquerra, el carrer Robador, amb les seves desenes de putes que piquen de peus a l’empedrat, els seus equívocs parroquians i trafiques de tota mena... Entre l’activitat del carrer i la del solar ple de gats, no s’avorreix mai. A més, ha fet seu el costum local d’enviar als gats restes de menjar en un paper de diari que fa la funció de planador... I després hi ha els coloms, els gavians, els xavals d’entre dotze i setze anys, que arriben del Marroc o d’Algèria després de travessar les fronteres amagats entre les rodes dels camions, i que han fixat la residència en un racó del solar...

El Raval: carrers de novel·la


El Raval: carrers de novel·la

... Sent el repicar dels cavalls i sap que surten. Gairebé les pot veure, enjoiades, amb abrics de pell i el marit de bracet. De bon grat se’n repassaria més d’una, per ensenyar-li què és una actuació de bravo. El Tuerto es protegeix de les mirades indesitjables en la foscor del carrer sense fanals, fins que la veu passar. És indiferent a la resta.Va sola, amb el cap ben alt, passos curts i ràpids. Els llavis premuts, la cara immutable, com una figura de cera. Du les mans creuades sota els pits, embolcallats en un vestit espectacular, de color bordeus, sota una filigrana que li arriba fins als turmells. El cabell, recollit en un monyo, deixa a la vista un coll llarg que sembla una columna de fum. El Tuerto es llepa els llavis i la desitja. Aproparse a ella és com abocar-se a la finestra més alta d’un edifici: la sensació d’estar a punt de caure és tan poderosa com irresistible. El Tuerto surt al carrer Unió i la segueix una estona, mentre encara hi ha gent al voltant. És fosc, però no prou perquè sigui l’hora de les bruixes. La gent de mala vida es prepara per començar la nit. La de pitjor vida acaba de sortir del Liceu. Quan ells torcen per Oleguer, ell accelera el pas. Esbufega, ja no té edat, caguntot, i crida: -Senyora! Ella es gira i l’esguarda, però no parla. El Tuerto corre cap a ella, ignora que és l’últim que farà abans de morir...

Marc Pastor

La mala dona


El Raval: carrers de novel·la

...En el cruce de San Ramón con la calle Marqués de Barberá las esquinas están ocupadas por bares menos cavernosos e indiscretos, el más vistoso de los cuales, que lleva el nombre de Cuba, revela al explorador, cuando a la manera de los hombres de la calle apoya su frente sobre la puerta vidriera, aproximadamente a unas veinte putas menos marchitas, por el aspecto de su piel y sus vestidos, que sus pobres hermanas a las que acaba de pasar revista. En los demás bares, con menos satén y garbo, la situación es sensiblemente la misma, con la única diferencia de que los consumidores masculinos, pegados como caballos al comedero del mostrador, son mucho más numerosos en los lugares donde las putas son más feas. Sigismond ha dejado ya el bar Marsella, a la derecha. Otros bares y pequeños restaurantes aparecen en los bajos de casi cada fachada, él lanza miradas a derecha e izquierda siguiendo la corriente, pues a partir del cruce de calles el movimiento se acentúa en la dirección que él mismo ha tomado. Algunos pasos más adelante, o como sin duda él hubiera dicho: después de algunos aceleramientos de hélice, es súbitamente arrojado a un canal más importante, la calle de San Pablo. Los bares allí menos abundantes que los restaurantes, lo que podría interpretarse como una señal de respeto dirigida al nombre del apóstol san Pablo...

André Pieyre de Mandiargues

Al margen


El Raval: carrers de novel·la

Vida privada

Josep M. de Sagarra

... Aquelles dames i aquells cavallers varen deixar els dos cotxes que els conduïen davant del Lion d’Or, i varen entrar a peu pel carrer del Teatre. Era la una de la matinada, i aquell carrer bullia una mica d’ombres amb la direcció distreta, estava ple de gasos amoniacals, i a terra, de tant en tant, hi havia un gat mort que dormia el seu fàstic etern damunt d’un llit de peles de taronja. Les dames anaven un si és esverades, trepitjant escombraries i líquids infectes, però plenes d’interès i amb la il·lusió de veure qui sap què. Les cantonades i els carrerons que contemplaven, perdent-se dintre una vaguetat de tinta, més que excitants arterioles amb temperatura viciosa, feien l’efecte d’una gran pobresa, d’una gran brutícia, d’una desolació resignada i humil. Al carrer de Perecamps, que baixa cap al carrer del Cid, s’adonaren del color tètric de roig de farmàcia que es desprèn del gran anunci lluminós de La Criolla. Tiraren avall, i es trobaren en aquell tros de carrer del Cid, arranjat amb força solta pel Patronat de Turisme i Atracció de Forasters. Aleshores aquells barris es preparaven per a l’exposició, i els explotadors anaven a la caça de xinesos, de negres, invertits truculents, i de dones extretes de la sala de dissecció de l’Hospital...


Sempronio

Barcelona pel forat del pany

... Una amiga, que no crec que hagi complert la trentena, parla sovint amb enyor i melangia del carrer de l’Hospital, on, d’infant, fou feliç. Me’n parla com si es tractés del Jardí de les Hespèrides. Jo, que per haver-hi crescut conec a fons aquell barri, en passar-hi de tant en tant pels anys cinquanta, que corresponen al període evocat per la meva companya, em semblava ja del tot banal, insuls, sense el més mínim borrall de l’encís que abans exhalava aquell tros del Raval. Fa un quart de segle, repeteixo, jo ja no hi detectava res especialment captivador. Però, en el record de l’antiga veïna d’allí, que de gran ha anat a viure a la part alta de la ciutat, el carrer Hospital, identificat amb la seva minyonia, brilla i dringa amb tots els al·licients d’un paradís perdut. Moltes vegades, en les tertúlies de gent madura, aflora la nostàlgia de la pretèrita vida barcelonina. -Nosaltres sabíem divertir-nos –afirmen, per exemple, amb un deix piadós per les distraccions dels nois d’ara. És inevitable, en aquests casos, la menció dels cabarets Excèlsior, Èden Concert, La Buena Sombra... Allò eren cabarets i aquelles tanguistes eren un compendi del savoir-faire galant. El pas del temps tot ho mitifica, ens altera la memòria. Pinta de color rosa coses que, en realitat, eren grises...

El Raval: carrers de novel·la


El Raval: carrers de novel·la

*Trenta Claus. Nom popular que correspon al carrer de l’Arc del Teatre

Sebastià Sorribas

...El barri, el Xino, sota la pluja, es transforma en un merder impressionant. Si ja és difícil caminar-hi amb bon temps –amb els carrers plens de tronxos de cols, tomàquets podrits i merdes de tota mena– , quan cau una bona pluja, el més segur és que et fotràs una relliscada només sortir de casa. Això quan la pluja és força abundant i prou... perquè si es posa a diluviar, aleshores les clavegueres es col·lapsen, i els carrers es converteixen en veritables canals on neda una gran quantitat de rates de totes mides... Aquella pluja era una desgràcia per als venedors que estenien la mercaderia sobre una roba, a les voravies: paradetes de puntes de cigarretes davant del cinema Colon, i tota mena de fruites i verdures: tomàquets, alls, pomes, llimones, pebrots... al llarg de les voreres del carrer d’en Trenta*. I de les parades de roba i sabates usades del carrer Berenguer, davant per davant del Colon...

Amb X de Xino, un barri de la Barcelona de la postguerra


El Raval: carrers de novel·la

...El carrer de Sant Ramon tenia una atmosfera menys carregada. A Josep li agradava sobretot pel fet de desembocar en l’indret de Barcelona que sempre havia preferit. En la cruïlla del carrer de Sant Pau, entre el brogit constant de venedors ambulants, mosses cridaneres, venedors de dècims, enllustrabotes i badocs, la vida de la gran ciutat fluïa sense interrupció. I Josep la bevia a grans glops i hi trobava una mena de gust de malvasia, la beguda predilecta de la seva infantesa, la que marcava els seus escassos records de felicitat. Com la malvasia, aquella vida ciutadana que rajava a doll pels quatre cantons de Sant Ramon era al mateix temps dolça i espessa. Era un compost d’aquell soroll de castanyoles i de repics de talons que davallava de l’acadèmia de ball flamenc instal·lada en un principal, dels udols dels altaveus, de la música martellejant dels pianos elèctrics dels bars, dels cops de clàxon dels taxis; de les mil converses en català i castellà que anaven rajant, sense ocupar-se de les altres; de la bravada d’oli cremat de la bunyoleria que s’imposava damunt totes les altres presències pel seu perfum, mentre els tubs calents de la pasta s’anaven cargolant en el daurat serpent del xurro saborós; del color morat pàl·lid que havia pres el cel i dels llums que s’havien anat encenent, blancs, vermells, verds, grocs, en els dos cinemes d’allà a la vora, en les botigues i els cafès...

Rafael Tasis

Un crim al Paral·lel


El Raval: carrers de novel·la

Maruja Torres

...De todos los caminos que me alejaban del Barrio yo prefería, por muchas razones, el que llevaba al mar. Había otras formas de escapar, y una de ellas era perderme en la pequeña distribuidora de publicaciones –había varias en la calle Unión, creo que todavía están- que pertenecía a un amigo del tío llamado Lorenzo, un hombre calvo, cubierto de guardapolvos gris, que atendía a su clientela y daba órdenes a un aprendiz desde el otro lado de una ventanilla enrejada. Cada jueves, a media tarde, Ismael apartaba su faena y, murmurando algo acerca de una tertulia con otros sastres, se echaba a la calle, conmigo trotando detrás.Yo adoraba el olor a tinta y papel que despedía el almacén, con sus paquetes de revistas sujetos por cuerdas y apilados hasta el techo. Cuando llegábamos, Lorenzo tenía impresos de Florita, el TBO y El guerrero del antifaz que abrazaba y apretaba contra mi pecho, como si me reencontrara con viejos compañeros...

Un calor tan cercano


El Raval: carrers de novel·la

... Cap a quarts de dotze, una mica contents i amb els ulls guspirejant per les bombolles del cava, la Montse va decidir que ja era hora que cadascú tornés a casa seva. Ens vam acomiadar davant del bar mentre el Carlos abaixava la persiana metàl·lica i ens vam dispersar pels carrers del Raval. Aquell vespre vaig buscar intencionadament el camí més llarg cap a la pensió. Havia de parlar amb el Jose de la feina del súper. El complicat seria trobar les paraules i que sortissin fluides. A la meitat del carrer Xuclà el vaig fer aturar i, allà mateix, dempeus, em vaig disposar a fer el possible per convèncer-lo que ens ajudés en un treball ple de risc i perill, a canvi de la incerta satisfacció que li proporcionaria el meu agraïment etern. Aquell carreró sempre m’havia agradat per la seva tranquil·litat i discreció. Era tan estret com qualsevol, però s’hi respirava un aire calmat, de conversa personal, no com als de més avall, San Ramon,Tàpies, o Sant Oleguer, per exemple, on la cridòria del veïnat, les dones xerraires com cotorres a les finestres, el dringar de les barres de ferro contra les bombones dels repartidors del butà o l’estridència dels jocs infantils, convidaven més a discutir de futbol o de dones que no pas altres temes de caràcter més greu i seriós...

Rafael Vallbona

Plaça dels Àngels


“ Tina Vallès

L’aeroplà del Raval

... Surto a comprar cigrons cuits (poques vegades els faig jo) i anava distreta quan a la metamorfosi de Bon Succés en Elisabets veig un home estirat a terra amb un trau al cap del qual li surt sang a raig i una dona que el sacseja matusserament per les espatlles i li crida: “Contesta, contesta!!”. Al meu voltant la gent fa com qui veu ploure i segueixen el seu camí. La senyora del cistell, el carter amb el carret groc, el butaner pakistanès amb les bombones... I jo, esverada i amb la bossa dels cigrons ja a la ma vaig cap allà amb la intenció d’ajudar-los. “Truco a una ambulància?”. L’home i la dona em miren com si els hagués proposat l’empresa més surrealista del món i somriuen: “No, estem gravant”, i assenyalen un paio a l’altra banda del carrer que sosté una càmera domèstica. Fantàstic. No aconsegueixo articular cap so més i cigrons i jo continuem carrer avall cap a Pintor Fortuny, avergonyits. Uns quants metres més enllà hi ha un rètol que resa: “Espai reservat per a filmació” I després de veure el rètol, del supermercat que hi ha més avall en surt un home gran amb una caixa de cereals sota el braç, corrents. Darrera seu vénen dos guàrdies de seguretat que l’immobilitzen de manera brutal, els Smacks s’escampen per terra i l’home jeu indefens i crida “Nooo, nooo...”. A la cantonada, el cotxe patrulla ja l’espera. La senyora amb cistell em diu: “Esto también debe ser de la película, ¿no?”. Però sembla que no, que allò és real...

El Raval: carrers de novel·la


El Raval: carrers de novel·la

...Varen passar uns quants dies que la Gravada i la Xava no tenien estada segura. Fins hi hagué nits que varen dormir en una escala; però com va desllogar-se un quartet dels molts que hi havia en el terrat del dotze del carrer de Migdia*, encara que es tenia de pagar per mesos i era un xic difícil recollir sis pessetes d’un cop, amb bones paraules el procurador va accedir a que dintre pocs dies li darien les tres pessetes que els faltaven. Elles mateixes varen anar a recollir les quatre fustes que tenien al terrat de la casa on estaven abans. Això de tenir quartet propi després d’haver corregut tant temps les eventualitats dels perduts, va refer-los el seu estat d’ànim, tan decaigut. No podien haver escollit lloc millor en tota aquella barriada on la vista s’hagués pogut distreure més. Per la part de darrere podien veure la muntanya de Montjuïc, amb sa varietat de colors; els camps i roques, que per ses diferents posicions distreien la monotonia, intercalant-hi mesquines edificacions cercades d’horts, esbarjo dels mig burgesos; les tristes fondes o barraques que fan menjar, on la criada, seduïda pel promès amb promeses vanes, despulla la flor de sa virginitat, quals despulles van a parar a la Casa de la Maternitat o amb vilesa són llençades al carrer...

*Desaparegut. Actualment Avda. Drassanes

Juli Vallmitjana

La Xava


El Raval: carrers de novel·la

“ Aquell primer de maig

Jordi Varela

... En Pep va patir per arrencar, però l’amor propi sempre ha estat un revulsiu de primera i, tanmateix, aquell curiós vehicle accionat per un adolescent, amb una noia morena i bonica asseguda en el remolc, va volar carrer de l’Hospital enllà i va girar carrer Robadors avall. En Pep xiulava, content de lluir aquella mercaderia tan formosa pels carrers del Raval, mentre la Roser no sabia com seure, per evitar que a cada sotrac li repiqués l’espinada, o bé que el trontoll de les llambordes no li fes rebotar les natges. -No corris tant, Pep, que no ens persegueix ningú!- li va cridar ella. Aquella Barcelona de la guerra era fosca i bruta i aquells carrers de traçat medieval pudien a pou cec i a pixum. Però el vailet ciclista i la seva protegida tenien la força de la joventut, i reien quan havien d’esquivar una vella o quan els perseguien els lladrucs d’algun gos malhumorat. Per a ells totes aquelles misèries només eren el decorat de les seves vides...


Manuel Vázquez Montalbán

Los mares del sur

... –Tenías que haberte metido en un banco cuando eras jovencito. Ahora tendrías cuatro o cinco quinquenios. Se lo dijo su padre días antes de morir, repitiendo por última vez la queja que le había acompañado como una obsesión desde que Carvalho le demostró que saldría de la universidad, de la cárcel, del país, de la vida con las sienes libres de coronas de laurel. -Y si hubiera podido ser la Caja de Ahorros, mucho mejor.Tienen ocho pagas al año. Carvalho escuchó estas recomendaciones con indignación hasta los treinta años, con indiferencia después y con ternura en los últimos años. Su padre quería dejarle un testamento de seguridades. La seguridad significa coger el metro dos veces al día o utilizar un utilitario dos veces al día, para ir y venir del trabajo. El metro le fue acercando al corazón de la ciudad. Salió al Paralelo, cruzó la destartalada vía entre soledades y se metió por la calle Conde del Asalto* en busca de las Ramblas. Recuperó rincones habituales como si volviera de un larguísimo viaje. La fea pobreza del Barrio Chino tenía una pátina de historia. No se parecía en nada a la fea pobreza prefabricada por especuladores prefabricados prefabricadores de barrios prefabricados. Es preferible que la pobreza sea sórdida y no mediocre... *Nou de la Rambla

El Raval: carrers de novel·la


Pau Vidal

Homeless

...I encara semblarà que per aquests indrets només hi havia xusma, aleshores, i d’això res, que aquest era el barri obrer de la ciutat per excel·lència. Ja ho crec si ho era! Les xemeneies de les fàbriques metal·lúrgiques es comptaven a dotzenes! M’hi ha fet pensar perquè precisament entre la presó i aquí on ara som nosaltres, i no gaires anys abans, va explotar una caldera en una fàbrica de vapor, al mateix carrer de la Reina Amàlia, i es va endur per davant setze treballadors, que aviat és dit. Setze! Vostè ha sabut mai de cap amo que es morís de treballar? I ca! Els del sindicat es passaven la vida a enterro, pobres, com si no en tinguessin prou amb les jornades de catorze i quinze hores que els patrons encara els feien fer, a aquelles alçades! Per què es pensa que li diuen l’Hort de la bomba, al carreret aquest que precisament queda per darrere del Pay-Pay, miri quina casualitat? Sí, ja ho sé que la brama diu que és perquè hi van trobar una bomba dels anarquistes sense explotar, però nanai: és per l’espetec d’aquella caldera, tan bèstia que molts trossos de ferro de la maquinària van sortir volant pels finestrals de la fàbrica i van anar a caure damunt de l’hort del davant, com si fossin metralla...

El Raval: carrers de novel·la


El Raval: carrers de novel·la

...Mi implicación en los movimientos alternativos fue creciendo hasta convertir-me –la verdad no sé bien por qué- en una de las piezas claves ante la cumbre de la Unión Europea que el Gobierno español, presidente de turno de la Unión, había organizado en Barcelona los día 15, 16 y 17 de marzo. En los días previos, repartía mi tiempo entre una asistencia irregular a las clases de la Facultad de Económicas, donde preparaba el último curso, y las reuniones que el Comité Anticumbre celebraba en la trastienda de la ya cerrada Librería Libertad, en la Calle Pintor Fortuny, cerca de las Ramblas. Aquellas calles siempre me habían deslumbrado. El Chino, un submundo según mi padre, era la otra Barcelona, la que se había rendido a los estereotipos de la burguesía. Me gustaba que allí se viviera de espaldas a lo socialmente correcto, aunque fuera por necesidad, y sus personajes –las esquineras, los camellos o los trileros- habían acabado convirtiéndose para mí en la fauna de una selva en la que me perdía a paso rápido cuando comenzaba a hacerse de noche. No pasaba miedo porque todos aquellos personajes veían que no los temía, justo lo contrario de lo que les pasa a los perros, cuando huelen a cierta distancia a quien segrega adrenalina. Me gustaba el Raval...

Javier Zuloaga

Librería Libertad

Profile for Biblioteca Sant Pau - Santa Creu

El Raval carrers de novel·la  

Guia literària del Raval amb fragments de novel·les on hi apareixen carrers del barri.

El Raval carrers de novel·la  

Guia literària del Raval amb fragments de novel·les on hi apareixen carrers del barri.

Advertisement