Page 1


Text d'Anna Manso i dels alumnes de quart de primària de: Escola El Gegant del Rec Escola El Pla de Salt Escola El Veïnat Escola La Farga Escola Les Deveses Escola Mas Masó Escola Silvestre Santaló Col·legi Pompeu Fabra Col·legi Vilagran FEDAC Mare de Déu del Roser Salt Il·lustracions: alumnes de quart de primària de les escoles de Salt


Títol: Un cove de llegendes Text: Anna Manso i alumnes de quart de primària de les escoles de Salt Presentació: Anna Manso Il·lustracions: nens i nenes de quart de primària de les escoles de Salt Edició: Salt, maig 2013 http://covedelesparaules.wordpress.com

"Un cove de llegendes” està subjecte a una llicència de Creative Commons

Ajuntament de

Salt

Serveis Territorials a Girona

Biblioteca Pública Iu Bohigas-Salt


... un món on existia un invent fantàstic anomenat internet. Per a algunes coses resultava un embolic i calia parar-hi atenció, però per d'altres era absolutament genial. I aquest món és el nostre. Gràcies a internet existeix El cove de les paraules i els nens i nenes de quart de primària de la vila de Salt demostren que al mateix poble on els telers funcionaven a tota màquina, ara s'hi teixeixen històries de llegenda. Ja fa quatre anys que aquest cove s'omple de contes escrits per nens i nenes, però aquest curs ha sigut una mica diferent. Per primera vegada hem fet servir una eina nova, una wiki, a banda del blog. I el treball previ dels nens i nenes els ha portat a descobrir l'entorn natural de Salt. Tot amb l'objectiu d'escriure quatre llegendes. La wiki és un espai tancat i allà, tranquils i còmodes, hem pogut abocar-hi tot el que hem après de les visites al riu que tan bé ha preparat i guiat l'Helena. Després, els quatre grups de treball han inventat el seu personatge de llegenda. L'hem pogut millorat i polir abans de presentar-lo en públic, i ho hem fet sense vergonyes ni temors. Igual que les quatre llegendes. -3-


Els nens i nenes han treballat de valent, i s'han atansat a la feina d'escriure. Una feina que vol temps, paciència, treball previ i moltes ganes de fer-ho bé. També amor per les històries, per la imaginació, per les paraules i ni un gram de mandra a l'hora de refer i modificar la feina feta. Com podreu comprovar tot seguit, ho han fet molt bé. No ho dic per dir. Sempre han rebut els meus comentaris amb entusiasme i ganes de millorar, i el resultat són quatre llegendes que expliquen moltes coses de Salt, tot i que són completament inventades. Hi ha emoció, perills, valentia, amistat, amor, alegria, esperança i humor. I, per sobre de tot, ganes d'explicar el món amb paraules pròpies.

Anna Manso

-4-


-5-


L'orquídia abellera és un personatge multicolor i màgic. És màgic perquè pot ser flor i abella per separat, segons li convingui. Viu al Pla dels Socs. Li agrada viure-hi perquè és un lloc tranquil i amb molta vegetació, però vol conèixer món, especialment Salt: les seves places, monuments, carrers... i també, és clar, la seva gent! Resulta que l'orquídia va néixer flor, però un dia uns científics la van agafar, la van fusionar amb una abella i la van tornar a plantar al seu lloc. El seu cos va agafar la forma que té ara. D'aquí li ve el nom d'orquídia abellera. Des de llavors té por que la tornin a agafar per experimentar amb ella. Ja li agrada ser tal com és! Un dia es va adonar que la part que era abella es podia moure i desenganxar-se de la flor. Podia volar i, quan tornava, s'acoblava a la flor. Va ser quan va començar a desitjar conèixer món. No va mai a cap rusc, ni fa mel. S'alimenta del nèctar d'ella mateixa quan està acoblada. Té moltes abelles amigues i ningú no sap res de la seva màgia. -6-


Quan és abella, les seves millors amigues són les plantes i quan és flor, les seves millors amigues són les abelles. A part d'amics, també té enemics. Quan és planta, els seus enemics són els animals herbívors i quan és abella, els humans. Té por que els humans la trepitgin i l'agafin per experimentar amb ella. També li fa por d'extingir-se si convertissin boscos i prats en camps de conreu. És multicolor perquè quan està contenta i les coses li surten bé és de colors alegres que van canviant segons la intensitat de la llum del dia (sol, núvol, mig núvol...) i quan està trista o enfadada, és de colors foscos i apagats. El seu somni és viure en un lloc on tothom s'ajudi. La fa especial el fet de poder-se transformar quan li interessa.

L'Ishi és un gos alt i ros amb el pèl curt i suau. Tothom el troba preciós i tothom el vol acariciar en passar per davant les hortes que ell vigila. Viu allà mateix, dins una caseta de fusta que van fer-li els seus estimats amos, Josep i Alícia. Quan ells treballen l'hort, el deixen jugar sol, o bé permeten que el passegin algunes persones si els ho han demanat amablement. De fet, un nen anomenat Adama el passeja de tant en tant fins al Pla dels Socs, i juga amb ell una estona. Després el torna a les seves hortes perquè continuï amb la seva tasca. -7-


És aleshores quan un gat emprenyador i atrevit es riu d'ell perquè torna a estar tancat. Li passa per davant presumint de la seva llibertat, mentre el gos el borda enèrgicament. A vegades passeja una gosseta de camí cap al Pla dels Socs amb la seva propietària, Flora. El cor li fa un tomb, perquè n'està profundament enamorat i per això faria qualsevol cosa per ella. D'altra banda, quan està sol, en silenci, sent alguns sorolls que el fan pensar en serps i s'espanta. Llavors s'amaga darrere la cabana on els seus amos guarden les eines de l'hort. Malauradament va néixer amb una afecció pulmonar. Quan el nostre personatge corre molta estona, els mocs li baixen al pit i això li impedeix continuar corrent, tot i que és rapidíssim, tant com un guepard. És un bon gos i sempre ajuda tothom en tot el que pot.

Les aloges del riu Ter tenen com a missió ajudar els animals i les plantes de les ribes del Ter, sobretot les espècies que estan en perill d'extinció. Tenen mania a les espècies invasores: la canya americana, el cranc de riu americà, la tortuga de Florida… Si les haguéssim de definir amb dos adjectius, serien: diminutes i valentes. -8-


Les nostres aloges viuen entre les algues que hi ha al fons del Ter, perquè sovint fan festes sota l'aigua amb els seus amics i amigues del riu: peixos, crancs autòctons, llúdrigues, sabaters, capgrossos… Són éssers tan bons que no tenen enemics, senzillament només tenen mania a algunes espècies invasores. El somni de les nostres aloges és que els animals i les plantes del riu Ter puguin viure en pau i harmonia. L'aloja més atrevida es diu Lila, perquè cada dia al matí, quan es desperta, es posa la roba de color lila. La nostra protagonista té els ulls blaus i estirats, el cabell llarg i ros, el nas xato i les orelles punxegudes. Té dos poders màgics: pot mirar a través de les coses, i així pot identificar les espècies invasores des de sota l'aigua, i es pot fer invisible per poder actuar sense que ningú no la vegi. No té por de res ni de ningú perquè confia en tots els éssers vius.

-9-


El pomer bord és un personatge savi i molt vell. Viu camí del riu Ter, a tocar d'un rec que porta aigua als horts. Li agrada viure allà perquè mai no li falta aigua. Si és tan savi és perquè ha vist molts animals i moltes persones que passen per aquell camí. Antigament les seves pomes eren bones, però es van tornar bordes perquè l'aigua del rec estava contaminada. Li agradaria poder tornar a fer pomes comestibles per poder alimentar els animals de la zona. Intenta trobar poders màgics per aconseguir-ho, potser l'ajudarà la llum del sol, els animals, l'aigua neta, les seves noves flors... Com tots els pomers, no és un arbre gaire gran, el seu tronc no és gaire gruixut i té moltes branques primetes. Les seves arrels són llargues, gruixudes i no estan gaire enterrades. Mira a través de dos forats que té en el tronc, menja a través de les arrels, respira a través de les fulles i toca amb les branques sobretot els dies que fa vent. Li encanta ballar al ritme de la tramuntana. - 10 -


En el pomer s'hi amaguen molts caus de diferents insectes com ara formigues, cucs, erugues... El que més el va ferir fa molts anys va ser la contaminació del rec per culpa de les deixalles que hi tiraven els humans. Però també és veritat que hi ha un grup de persones que intenten recuperar tota la zona de les deveses, per això torna a tenir esperances de recuperar les pomes bones i de poder alimentar als animals.

La fada "Pixallits" viu a les deveses de Salt. La veiem quan s'acosta la primavera i fins a la tardor. La fada és baixeta i primeta, té la cara arrodonida, els cabells d'un groc molt intens, i porta una corona de flors naturals. Duu uns guants fets de fulles i amb la mà aguanta un trosset de canya de bambú, que és la seva vareta màgica. A la primavera i a l'estiu va vestida amb un vestit verd i porta unes sabates d'un verd marronós. A la tardor ja és una mica velleta i no té tanta força per fer màgia. Per això es vesteix amb un vestit marró i els seus cabells es converteixen en uns plomalls blancs molt sedosos. És simpàtica, amable i molt viva, perquè a vegades, quan ha d'anar a veure els horts, s'enfila a l'esquena dels pardals i de les orenetes i els fa pessigolles.També quan juga amb les marietes i les papallones, la fada vola molt alt i s'amaga a dalt d'un arbre i no la troben. - 11 -


Viu amagadeta al mig de les herbes dels camins i al Pla dels Socs. Li agrada parar el sol, banyar-se quan plou i escoltar els refilets dels ocells. També li agrada molt l'arc de Sant Martí perquè té tots els colors i és molt alegre. Li dóna la força per tenir sempre el seu poder i la màgia a punt. Els seus amics són les papallones, les marietes, les margarides, els pardals i les orenetes. Els seus enemics són els cotxes i les motos, perquè li tiren pols i pedretes. No li agraden gens els gossos, perquè l'embruten de caca i pipí. A vegades s'enfada amb la gent que la trepitja i li llença brossa i la cendra dels cigarrets. El seu somni és que tots els hortolans siguin amics i que tota la gent de Salt pugui menjar moltes verdures i fruites. Vol que els saltencs facin servir les plantes medicinals per estar sans i que estimin molt la natura. A la tardor vola amb el seu plomall i vigila totes les places per veure els nens i les nenes, i és feliç quan surt l'arc de Sant Martí. A la primavera i a l'estiu, amb el seu poder més fort, fa que totes les verdures de les hortes de Salt tinguin moltes vitamines, calci, ferro i potassi. També fa que els pagesos i els que es passegen pels horts estiguin sans. - 12 -


A la tardor, aprofita el vent i alguna persona que la bufa per volar per les places i tirar-hi moltes vitamines per als nens i les nenes i per a tota la gent de Salt, perquè no es constipin. A l'hivern no té feina, perquè a les hortes hi ha poques verdures i als carrers i places tampoc no hi ha gaire gent. Té molta fred, perquè s'ha quedat sense cabells, i s'amaga amb les marietes i les papallones. Aprofita els mesos freds per recuperar-se i agafar força per tenir el poder molt fort a la primavera següent.

Angry Hungry és una garsa malcarada, carnívora i perillosa. Viu en un niu que hi ha en un dels arbres del Pla dels Socs, un bosc que fa molts anys deien que era encantat, i li agrada caçar diferents tipus de preses. És un ocell molt dominant i té moltes amigues garses que l'ajuden a aconseguir tot el que vol. Però per contra, té dos enemics, els humans caçadors i una àguila que de tant en tant li fa la guitza: la persegueix, l'ataca i intenta cruspir-se-la, conscient de la seva força. - 13 -


És una garsa molt ambiciosa i pretén demostrar que és la millor garsa caçadora de tots els temps. De fet, algunes característiques la diferencien de la resta de les garses, i és que sol caçar amb el mateix mètode que les àguiles. Durant una baralla amb l'àguila enemiga, va perdre una urpa de la pota esquerra. Però tot i els perills que l'envolten, vol seguir vivint en el bosc encantat del Pla dels Socs.

El nostre esplugabous es diu Blanquet, perquè és blanc i bonic. És un esplugabous diferent dels altres, perquè sap nedar però no sap volar. Viu a les deveses de Salt. Li agrada viure-hi perquè és un lloc on hi ha molta vegetació i hi toca el sol. Com que no sap volar, menja diferents plantes aromàtiques i remeieres que es troben prop del riu: arç blanc, ortiga i llúpol. A vegades té molta sort i també troba orquídies: mosques grosses i abellera catalana. Com que neda, menja peixos de riu. Els que més li agrada són les carpes. Per caçar-les, les punxa amb el seu bec i les deixa a terra per poder-se-les menjar a poc a poc. A més, li encanta explorar i descobrir coses del riu Ter amb els seus amics. En Blanquet és amic d'una libèl·lula nerviosa de ratlles negres i grogues que es diu Nogret i d'una oreneta molt intel·ligent. No té cap enemic perquè és bo, estima i ajuda a tots els animals. Cada dia, quan descansa entre els matolls, pensa que li agradaria saber volar per poder explorar millor tot el poble de Salt. - 14 -


No viu al riu tot l'any. Quan ve l'hivern i la seva amiga oreneta se'n va a terres més càlides i la Nogret també se'n va a València, en Blanquet hiverna fins la primavera en un forat sota terra entremig dels matolls. És en aquell moment que menja cucs de terra que agafa amb el bec. El problema que té és que no sap volar i li fa molta por de sortir de les deveses de Salt i entrar al poble caminant, ja que trobaria moltes persones, cotxes, edificis... Sí, li agradaria visitar Salt, perquè està cansat d'estar sempre a les deveses, però no s'hi atreveix.

La Cloe és una fada, una fada d'aigua i una fada de bosc alhora. La nostra fada és un esperit lliure de la naturalesa, pot viure a l'aigua i enmig del bosc. De dia viu a l'aigua dolça del riu Ter. Els seus petits torrents, els saltants d'aigua, els gorgs, les deus i les fonts són els seus espais preferits. Des de petita ha recorregut el seu curs, que coneix i estima amb bogeria. De nit li agrada ballar a la llum de la lluna i córrer i saltar enmig de les hortes i les deveses de Salt. - 15 -


Aleshores es converteix en una fada del bosc. Li agrada molt cantar quan la lluna ja s'ha enfilat al cel i les seves cantarelles es poden confondre amb el fregadís de les fulles quan el vent les mou. Tan bon punt va néixer li van posar el nom de Cloe. És menudeta, de gran bellesa i bon cor. Té els ulls verd maragda i una llarga cabellera d'un to lilós que li acaricia els peus. Sembla una noia, però no ho és; pot aparèixer i desaparèixer en un moment. Va vestida amb pètals de flors i amb teles de color blau, verd, rosa, lila o daurat. És encara molt jove però el pas del temps no la fa envellir, ens sembla que pot arribar a viure més de mil anys. La nostra fada és alada, com una papallona. Les seves ales són grogues i ataronjades i desprenen una pols màgica. Aquesta pols aconsegueix fer embogir qualsevol persona que la rebi, atrau l'amor i el pensament. Això és el que li va passar, al nostre segon personatge, en Tonet. En Tonet era un noi del poble que li agradava passejar per les hortes, les deveses i els aiguadeixos del riu Ter. Un dia se li va fer tard i quan ja fosquejava va sentir un murmuri lleu i dolç. Es va amagar darrere un canyissar i va veure passar la criatura més bella que mai havia vist. - 16 -


Era menudeta, delicada, i voleiava entre els arbres i l'herba amb gran agilitat tot dansant encisadora. En Tonet va quedat seduït per la seva bellesa, va perdre la seva personalitat i, no se sap com, es va convertir en un personatge fantàstic: un drac, en Dragosaure. Mai no ha estat salvatge ni despietat. Durant molts anys ha custodiat el nostre gran tresor: l'espai natural de Salt i les fades que hi viuen.

Pic-Poc és un ocell, el picot (o pigot) verd. En Pic-Poc és valent i simpàtic. Té el seu niu en una pomera del Pla dels Socs. Aquesta pomera és molt alta i amb un tronc molt gruixut, té pomes tot l'any. En Pic-Poc és molt amic dels arbres, perquè li deixen fer el niu al seu tronc. Els seus enemics són els escarabats que s'enfilen pel tronc de la pomera, es fiquen al seu niu i el molesten quan dorm. Té dos poders especials, un és poder comunicar-se amb els humans i saber el que pensen i l'altre és augmentar i disminuir de mida. El problema que té actualment és que quan vola no controla gaire la velocitat i xoca amb tot el que troba davant seu, fins i tot de vegades queda clavat amb el bec a terra. Els avions tan grans que passen per damunt de Salt li fan molta por, perquè l'espanten amb el soroll. Ah, i té un somni, li agradaria convertir-se en humà per poder nedar pel riu Ter! - 17 -


En Pic-poc no sap què són els avions, ell es pensa que són ocells gegants i monstruosos. Quan era petit, la seva mare el va ensenyar a volar. Li va costar molt, però ella l'animava, i així en va anar aprenent. Ara està sol, la troba molt a faltar i no la recorda gaire. En Pic-poc menja formigues, mosques, mosquits i altres insectes; escarabats no, no li agraden gens, li fan fàstic. Li passa com a les persones, que hi ha coses de menjar que no ens agraden gens i d'altres que ens encanten. A en Pic-poc no li agraden els escarabats. En Pic-Poc ara vola poquet, s'estima més saltar per terra o pels troncs dels arbres. Quan ha de volar, vola ràpidament, però a poca alçada, per això xoca amb els arbres o amb el terra...

El

drago Blauet

El dragó blauet és un animal intrèpid, mig dragó mig blauet (ocell). Viu entre el matolls de les ribes del Ter. Té el cap de dragó i el cos d'ocell, de color blau i taronja. Té bec, cua i una pota de blauet i una altra de rèptil. Per moure's fa servir les ales i les potes. Els seus ulls són grans i blaus. - 18 -


Els follets de les deveses van crear aquest animal. Els follets viuen dins un arbre molt gran que està amagat. És el lloc on els follets fan experiments per ajudar a protegir el Ter i el seu voltant. Van decidir donar el poder de la telepatia a en Pic-Poc per així aconseguir que els humans tractessin bé el riu i el seu entorn. Gràcies al seu aspecte té amics rèptils i amics ocells. A part dels dragons i els blauets, s'estima molt els llangardaixos, les salamandres, les garses i les orenetes. El seu somni es veure el riu sense brutícia perquè tots els seus amics s'hi puguin banyar i hi puguin beure sense cap perill. Sempre vigila el riu i la riba perquè els humans no el malmetin. Amb el poder de la telepatia aconsegueix enviar a través del pensament bones intencions a tothom que visita les deveses, perquè el que més li agrada en el món es conviure amb tots els éssers vius i sobrevolar el Ter

En Bombet és un geni. En Bombet és un nen d'onze anys, a qui li agrada molt rondar per les hortes, les deveses i el Pla dels Socs de Salt. - 19 -


En Bombet és molt i molt petit i sol anar vestit amb robes de molts colors. És una mica entremaliat, burleta i molt juganer, sabeu?, i li agrada molt fer trapelleries. A vegades de bon matí, o a mitja tarda, quan el sol es pon, fa algunes bromes als animals del Pla dels Socs, també a les plantes, però tots l'estimen molt perquè el coneixen des que era petit. En Bombet estima molt tota la zona natural de Salt, aprecia totes les plantes que hi neixen, les silvestres i les conreades pels homes i les dones. En Bombet té bons amics, com l'ànec collverd que es diu Llumí, i la Sargantana Tana. També té una altra amiga, una llúdriga juganera, la Caterineta. Com que ella viu a les aigües del riu Ter, sempre juguen a prop del riu. També hi ha un altre amic molt especial, el Borinot Jaumet, que sempre surt a fer el volt quan el sol ja és ben enfilat a l'horitzó, perquè diu que al matí fa massa fresca. En Bombet també és molt trempat i feiner, és un amant de l'ordre i l'endreça. Una dia algú va entrar a la seva cabana i hi va deixar unes petjades molt sospitoses. En Bombet s'ha construït una cabana de troncs i fulles en una de les zones més boniques del nostre municipi: el Pla dels Socs. No només els bruixots tenen la capacitat de realitzar fórmules màgiques i encanteris, en Bombet també. En Bombet té una vareta màgica multicolor. Amb ella pot fer màgia i comunicar-se amb les plantes amb alguns animals. - 20 -


En Llumí és un ànec collverd, forçut i divertit. El seu coll brilla d'una manera espectacular. Viu en una illa lluny de Salt, i li agrada molt viure-hi, perquè és molt golafre i allà hi ha molta fruita tropical per anar menjat. En Llumí té un objecte que l'ajuda, un rellotge que pot utilitzar quan necessita fer viatges a través de l'espai, una herència del seu avi. Salvar la gent el fa sentir orgullós de la seva feina, té molt bon cor. En algunes missions ha salvat molta gent, és la seva feina, el fa estar content i orgullós. Si hi ha una persona en perill, el seu coll verd brillant fa pampallugues, i el rellotge el transporta al lloc on és la persona. Té un gran enemic, l'elefant Fanot, que no li fa por, però amb qui sovint discuteix. De jove, en Fanot era un nedador olímpic. En sap molt, de nedar, neda molt de pressa, té un cos escultural, és molt guapo i sempre porta perfum a la seva butxaca.

- 21 -


A en Llumí, allò que més li agrada del món és la seva xicota, Llumina, de qui està completament enamorat. Li diu Llina. L'última trapelleria que ha fet en Fanot ha estat segrestar la Llina i portar-la cap a Salt tot nedant. L'ha lligada a sota la passarel·la de l'embarcador del riu Ter. El seu gran somni és ser el més ric del món, perquè té un gran problema: ha de pagar una factura! La factura del telèfon, ja que l'utilitza moltíssim per parlar amb la seva xicota. Ara, sort en té del telèfon, perquè com que ella és lluny de l'illa, així es poden comunicar.

La Tana és una sargantana especial. És de mida mitjana i d'un color verd marronós, amb una cua llarguíssima que mou de manera nerviosa. Porta un gran tupè sempre molt ben pentinat. Té uns ulls molt grans, rodons i desperts, amb unes pestanyes llarguíssimes. De galtes rosades i llavis molt vermells, sempre va molt ben arreglada, perquè és molt presumida. Les seves potes són curtes i ràpides i acaben amb unes ungles llargues de color fúcsia. Gràcies a elles escala per on vol. És alegre, simpàtica i amable, però, alerta!, no ens deixem embolicar! És falsa, interessada, mentidera i malcarada, i - 22 -


ho fa tot per aconseguir el que vol. Molt llesta i tafanera, i també valenta. Li agrada prendre el sol i amagar-se pels forats de la paret de pedra de la cabana on viu, al Pla dels Socs. Odia despentinar-se el tupè i li fa pànic caure al riu, per això mai no s'hi acosta. No té amics, però li agradaria tenir-ne, i somia volar com un ocell. Abans la Tana vivia en una casa de Salt que tenia jardí. Un dia, com que és tan tafanera, va voler mirar què hi havia dins del forat d'un arbre ple de resina, i va quedar amb el cap ben empastifat. Quan va sortir del forat va xocar amb un gat negre que passava per allà i li van quedar tot de pèls enganxats al cap com si tingués cabellera. Com que li agrada molt el rock, en lloc de mirar de treure-se'ls, se'ls pentina amb un tupè, com l'Elvis. La senyora de la casa on vivia sempre anava moooooolt maquillada. Com que li agradava molt aquella senyora, la va copiar. Un dia, tipa de l'estrès de la ciutat, li va agafar el maquillatge i va anar a viure al Pla dels Socs per estar més tranquil·la. Havia sigut molt amiga d'una oreneta, però es van enfadar perquè l'oreneta es va cansar que sempre li tafanegés les seves coses. La gota que va fer vessar el vas va ser que l'oreneta va descobrir que la Tana estava pensant un pla per treure-li les ales i poder volar com un ocell. A la Tana li agradaria molt tenir amics però li costa fer-ne, perquè en el fons és molt tímida i té por de no agradar. - 23 -


La Boira és una llúdriga que viu al Pla dels Socs. Li agrada perquè hi toca el sol i pot veure els nens i les nenes quan juguen, la gent que va a fer-hi berenades, a passejar gossos... Té uns bigotis llargs que li serveixen per detectar els peixos quan l'aigua del riu baixa tèrbola, unes potes curtes i una cua llarga i juganera. És poruga, tímida, també simpàtica amb segons qui. Li agrada passar desapercebuda. Té un poder màgic: es converteix en pedra quan hi ha gent sorollosa a prop seu. En canvi pot parlar amb els que van a llegir sota un arbre o a passejar-hi tranquil·lament. Abans de venir a viure a Salt havia viatjat a molts països, on va aprendre a parlar i escriure en molts idiomes. Es per això que quan veu persones que llegeixen al Pla dels Socs s'hi posa al costat i comparteixen les lectures. Els seus amics són les canyes de bambú, la granota del Pla dels Socs i les seves tres cosines llúdrigues que viuen a la Plaça de la Vila.

- 24 -


Aquestes tres llúdrigues són de pedra i les va esculpir un artista saltenc que es diu Lluís Mateu. Només es poden moure quan la Boira, de nit, les va a visitar. El somni de la Boira és viatjar pel riu Ter amb les seves cosines i els seus amics. Està molt contenta quan l'aigua baixa neta i la gent respecta el paratge on viu. Té molta por dels caçadors. Ens agradaria molt que vingués de visita a l'escola, per passar una estona amb ella, per compartir vivències, històries, anècdotes... i per fer-nos amics. Ella ja ens coneix, perquè sovint anem al Pla dels Socs a jugar, a berenar… però com que fem molt de soroll, es transforma en pedra.

- 25 -


- 26 -


El Pla dels Socs esclatava de primavera: els arbres brostaven en fulles verdes i tendres. Els ocells omplien el cel amb la seva piuladissa. I tota mena de bèsties, petites, mitjanes i grans, es bellugaven amb el neguit que sempre duu l’estació de la creixença. L’orquídia abellera, aquell petit ésser que tant podia ser una abella com una flor delicada i preciosa, s’havia llevat amb la seva forma d’insecte i gaudia de la seva vida a la natura. La primavera li agradava tant! Les flors vessaven de nèctar dolç i fresc, que podia beure quan era una abella. I com a flor, el sol calent sentia que l’alimentava. Va sobrevolar uns matolls a la recerca d’unes mates de romaní, però una olor molt estranya li va cridar l’atenció. Era una sentor forta, que la va fer esternudar. Què devia ser? Volant, volant, va veure que al peu d’un arbre hi creixien unes plantes molt estranyes, de fulles carnoses, amb unes flors de color blau tan fosc que gairebé semblava negre. L’olor nauseabunda provenia d’aquelles flors que quan el vent les bressolava deixaven anar unes estrelletes blaves que marxaven volant. L’orquídia abellera-abella, sempre tan golafre de nèctar, va tapar-se el nas. Ni boja no s'abeuraria en aquella flor fastigosa! Va allunyar-se'n tan de pressa com va poder i va desitjar que aquella planta desconeguda no durés gaire. Però l’endemà va descobrir alarmada que no tan sols continuava allà, sinó que cada nova estrelleta que havia escampat pel Pla ara era una mata de flor misteriosa. - 27 -


I el més preocupant és que havia arribat fins a la mateixa riba del riu Ter i començava a tenyir l’aigua de color negrós. A l’orquídia abellera-abella, aquella fortor li recordava alguna cosa… Aaah! Se li va encendre una llumeta! Aquella forta sentor era la mateixa que feia el laboratori científic d’on ella en va sortir essent una orquídia abellera. Va pensar que les plantes desconegudes podrien haver sortit d’allà i que també devien haver estat manipulades. Ràpidament se’n va anar a la seva flor a pensar… Aquest fet va suposar una desgràcia per a les aloges. Les aloges eren uns éssers petits i amb poders que vivien al riu Ter. El seu somni era que els animals i les plantes del seu entorn poguessin viure en pau i harmonia. Tenien el poder de la súper força, i tenien mania a les espècies invasores. Però n’hi havia una d’especial, la Lila. Tenia el poder de veure a través dels objectes i de fer-se invisible. El seu nom venia del fet que sempre es vestia de color lila. - 28 -


Aquell matí, mentre les aloges s’estaven acabant d’arreglar per sortir a fer un tomb, el cel es va anar enfosquint. Des del fons del riu van veure passar per fora estrelletes que voleiaven. Pr e o c u p a d e s , van sortir de l’aigua per veure què passava. Van observar que a cada costat del Ter hi havien crescut unes plantes horribles que segregaven un líquid negre i viscós que baixava cap al riu. Es van adonar que elles estaven ben tenyides de negre, la Lila i tot. Volent fer ús de la seva súper força, les aloges van anar per arrencar les plantes foranes, però van quedar ben sorpreses quan van veure que no podien, encara que ho intentessin amb totes les seves forces. Així va ser com van descobrir que havien perdut els seus poders. Això de perdre poders, no els havia passat mai, i es van espantar molt perquè… i si mai més no tornaven a tenir-ne!? Totes les aloges van començar a tapar la sortida del líquid de les plantes invasores. Volien que no segreguessin més líquid, però no van sortir-se’n perquè es continuaven reproduint a través de les estrelletes.. L’orquídia abellera, trista i alhora preocupada – ella que el que més desitjava era viure en un lloc on tothom s’ajudés–, va anar canviant de color fins que va quedar quasi negra. - 29 -


Anava quedant d’aquest color perquè tenia el do de canviar de tonalitats segons el seu estat d’ànim. Passada poca estona va anar quedant envoltada de la planta invasora. Les aloges ja no sabien què fer. Cada cop sortien més estrelletes de les plantes i s’escampaven, però la Lila va observar una cosa que li va cridar l’atenció: d’una planta fosca i negrosa no en sortia cap estrelleta, i aleshores va reconèixer l’orquídia abellera, perquè no tenia les fulles carnoses i era més petita. Es coneixien perquè l’orquídia abellera vivia tocant al riu i ja totes dues s’havien adonat que eren especials. Potser ella les ajudaria a trobar una solució? Ni l'una ni l'altra no s’imaginaven que els científics que havien creat l’orquídia abellera havien anat al riu Ter a la recerca de nous experiments. Estant allà havien vist uns éssers diminuts que voltaven per l’aigua i havien volgut caçar-los per investigar-los. Per això van crear unes plantes que tenyissin l’aigua i fessin sortir les aloges, per atrapar-les. La Lila va acostar-se a la l’orquídia abellera per preguntar-li si sabia què havia passat. La flor-abella de primer no tenia ganes de parlar, de tan trista que estava, però la Lila, que a més dels seus poders tenia el do de fer-se estimar, va aconseguir que s’animés prou com per xerrar, cantant-li cançons i acariciant-li els cabells. L’orquídia abellera li va explicar el seu origen, i com creia que els científics que l’havien creada estaven rere aquell fet horrible. La Lila va pensar que si espiava de prop aquells homes podria trobar una manera per fer que el Ter tornés a ser com abans. - 30 -


Per sort, continuava tenint el poder de ser invisible a voluntat. L’orquídia va oferir-se per acompanyar-la volant fins al laboratori. Ja s’havien allunyat una mica del riu i eren prop de les hortes. Allà un gos alt i ros amb el pèl curt i suau els va fer uns lladrucs força estranys. Semblava que els avisava d’alguna cosa. Lluny van veure uns homes que l’orquídia va identificar com els científics, que agafaven les aloges i se les enduien presoneres. Caminant per les hortes es van acostar al gos per parlar amb ell. El gos els va comentar que ell, amb el seu excel·lent olfacte, els podia guiar fins al laboratori on experimentaven els científics. A canvi, el gos els va demanar que el deslliguessin de la cadena. La Lila i l’orquídia abellera van dubtar una mica, perquè no sabien si podien confiar en el gos, ja que podria ser una trampa dels científics. Després d’una estona van veure en Josep i l’Alícia, els amos del gos, i la Lila s’hi va acostar i els va preguntar: - 31 -


– És vostre aquest gos? – Sí – va contestar l’Alícia. – I es diu Ishi – va dir en Josep. La Lila va estar una estona parlant amb ells i finalment va aconseguir convèncer els amos perquè deixessin anar l’Ishi amb la Lila i l’orquídia abellera a buscar el misteriós laboratori dels científics. De camí cap al laboratori, la Lila i els seus companys van veure entrar els científics en una fàbrica abandonada. Es van adonar que era la fàbrica Coma Cros. De cop i volta, van veure com a un dels científics li queia un paper al terra. La Lila va fer servir el seu poder i es va tornar invisible per anar-lo a buscar. Quan l’orquídia va desplegar el paper es van adonar que era l’experiment que tenien preparat per a les seves amigues aloges. Aquest experiment consistia a transformar les aloges en un nou ésser viu: l’Aloja Llúdriga. Els tres amics van idear un pla: l’Ishi començaria a bordar per fer sortir els científics del laboratori, l’Orquídia abellera els molestaria tot picant-los amb el seu fibló i la Lila, amb el seu poder d’invisibilitat, entraria al laboratori per ajudar les aloges. L’Ishi va començar a bordar i va aconseguir fer sortir els científics del laboratori i l’orquídia abellera els va molestar amb les seves picades. Mentrestant, la Lila va entrar al laboratori, però hi va trobar una sorpresa: un dels científics s’havia quedat a dins a vigilar les aloges. La Lila, que era molt enginyosa, va pensar un pla per espantar el científic. - 32 -


Li va començar a xiuxiuejar a l’orella i com que la Lila era invisible i el científic no la veia, es va pensar que s’estava tornant boig i va sortir corrent del laboratori. Ara la Lila ja estava sola dins del laboratori per poder salvar les aloges. Després que el científic sortís, la Lila va estar buscant les seves amigues per tot el laboratori però no en va trobar cap. Resulta que quan el científic va sortir corrent la Lila va veure com es posava un pot de vidre a la butxaca. I si a dins hi havia les diminutes aloges? Va sortir del laboratori i va veure com al científic li queia una cosa al terra… S’hi va acostar silenciosament i va veure les seves amigues aloges estirades al terra immòbils i al costat un pot de vidre trencat!!! Què els havia passat? La Lila va mormolar: – Aloges! Companyes! Amigues! Desperteu! L'orquídia abellera i l’Ishi, que havien aconseguit colar-se al laboratori ara que els científics ja no hi eren, van atansarse a les petites aloges, adormides. L’Ishi va bordar fort, però no va aconseguir despertar-les. L'orquídia abellera se les va mirar i remirar: – Els deuen haver donat alguna cosa per adormir-les. Aviat es despertaran. Mentrestant podem buscar algun remei, o alguna informació sobre les plantes negres i pudents amb què aquests brètols han contaminat el riu. L’Ishi es va quedar vigilant les petites aloges i l'orquídia abellera i la Lila van mirar i remirar per tots els racons del laboratori. De llegir no en sabien gota, però sabien olorar i coneixien totes les plantes de Salt. Per això, quan dins d’un pot van trobar unes llavors estranyes, van saber que estaven davant les llavors que buscaven. - 33 -


Van agafar-ne una per endur-se-la i per anar pensant alguna solució. Ara tan sols calia esperar que les aloges es despertessin. Els nostres amics van sortir fora del laboratori per anar a buscar ajuda. Ja era fosc, però una garsa malcarada va passar per allà, i com que necessitaven urgentment ajuda, van decidir cridar-la. Li van explicar les atrocitats i barbaritats que havien fet els científics amb el Pla dels Socs i els seus habitants i li van demanar que els ajudés a buscar els documents que hi havia dins del laboratori per tal d'evitar la propagació i l'expansió d'aquelles plantes que estaven contaminant el seu hàbitat. La garsa, que es deia Angry Hungry (perquè sempre tenia gana i estava enfadada), no era una garsa qualsevol, ja que el científics havien fet experiments amb ella. Un dels experiments va ser fer que volés com una àguila. Aquest fet va provocar que es revoltés contra els científics. Ja estava farta que aquells homes experimentessin amb alguns animals del Pla dels Socs, així que va decidir ajudar-los. Angry Hungry, que tenia moltes amigues garses, tot i ser malcarada, va tornar al Pla dels Socs per convocar les altres garses fent una mena de crit similar al que fan les àguiles. Seguidament tots els animals (l'orquídia abellera, l'Ishi, la Lila i les garses) van fer una reunió prop de la Coma Cros per planejar com aconseguir arrencar les plantes invasores, però primer havien d'aconseguir els documents que es trobaven amagats al soterrani del laboratori. - 34 -


Tenien un problema, però: el laboratori era ple de càmeres. L'Ishi, amb el seu olfacte, va descobrir l'entrada d'un conducte d'aire, i les garses hi van entrar per tal de desconnectar i destruir les càmeres que hi havia a dins i així poder donar pas als altres animals... Formaven un bon equip. Entre tots van aconseguir trobar els papers dels científics i treure’ls d’aquell catau amagat. Sabien que un cop els tinguessin haurien de trobar algú capaç de llegir-los, però així i tot, quan van ser fora tots van esclatar en crits d’alegria. Bé, l’Ishi feia lladrucs d’alegria, les garses grallaven alegres, l'orquídia abellera, la Lila i les aloges sí que cridaven alegres. L’única que es mantenia seriosa era l’Angry Hungry. La Lila li va preguntar per què se la veia tan malcarada. – T’has enfadat amb nosaltres? No t’he donat les gràcies, però és que estem tan contentes… – Ah, no, no és per això… – va respondre la garsa sense canviar la cara seriosa. – I doncs?… – Ho sabia! – va exclamar l’Angry Hungry. I de sobte un xiulet molt fort va travessar el cel en la direcció on estaven reunits. Tots van mirar enlaire. Una àguila gran i majestuosa es dirigia cap a ells volant a tota velocitat. Sense que ho poguessin evitar va atrapar els papers al vol i se’ls van endur, cel enllà. L'Angry Hungry, sense dubtar-ho un instant, va anar-li al darrere per intentar recuperar els documents. Quan ja quasi l'havia atrapat, l'àguila els va deixar anar expressament per atacar la garsa mentre els intentava recollir. - 35 -


Durant la baralla, la Lila va demanar a l'Orquídia-abellera que la portés volant fins a l'esquena de l'enemic, on es tornaria invisible i li faria pessigolles durant uns segons. Així la seva amiga malcarada tindria temps de recollir els papers i fugir amb tots els seus amics. – D'acord, diré als altres que ens amagarem a l'horta de l'Ishi dins la caseta de fusta on guarden les eines de l'hort. Ens trobarem allà quan acabis de fer-li pessigolles – va dir la flor-insecte. Dit i fet, la Lila no va parar de fer pessigolles fins que l'àguila, cansada, va aterrar, moment en què la nostra amiga aprofità per escapar. Gràcies a la seva invisibilitat va poder fer-ho fàcilment i sense presses. En arribar a l'horta del gos, va veure amb el seu poder especial que tot el grup era dins la caseta com havien acordat. Va entrar i els va explicar que tot havia estat molt senzill gràcies al treball en equip. – Ara necessitem algú que sàpiga llegir i ens expliqui què hi diu, als papers –va recordar l'Orquídia-abellera– Coneixeu algú? – Jo, sí! – va exclamar l'Ishi bellugant la cua d'alegria– Un nen que es diu Adama em passeja de tant en tant. Podríem demanar-li-ho. - 36 -


– Perfecte! Saps on viu? – demanà la Lila. – I tant! Seguiu-me! L'Ishi els va portar fins davant la casa on vivia l'Adama. Van veure que el llum de la seva habitació encara era encès. El gos va bordar i l'Adama, en reconèixer els lladrucs del seu amic, va sortir immediatament per la finestra. – Deixa de bordar, que despertaràs a tothom! – va demanar el nen. L'Ishi, amb els papers a la boca, es va posar sobre les potes de darrere intentant que el noi es fixés en els documents. – Què fas Ishi? – deia el noi. – Auuuu auuuuuuuu! – udolava l'animal. L'Adama mai no havia vist l'Ishi així i va pensar que potser se sentia sol. Va baixar cames ajudeu-me per evitar que el gos despertés a tots els veïns. Quan va arribar al seu costat va sentir una veu que deia: – Ajuda'ns, necessitem que ens diguis què hi diu, en aquests papers! – Ishi, no sabia que poguessis parlar!!! És al·lucinant! – Bé, ja t'ho explicaré més endavant. Ens pots ajudar doncs? És urgent! – insistí la veu misteriosa. – I tant que sí, deixa-m'ho veure – respongué. En un dels papers, a sota el títol "Solució especial: antídot”, hi havia una llista d'ingredients. Es tractava d'una barreja de canya americana, canya de bambú, julivert, faves, porros i aigua contaminada per l'espècie invasora. Quan va sentir els ingredients, l'Ishi va dir: - 37 -


– Les faves, el julivert i els porros els podem agafar d'aquest mateix hort! – Les canyes, les portarem nosaltres – va afegir l'Angry-Hungry, parlant en nom de les seves companyes garses. – L'Adama pot portar l'aigua, demana-li-ho, Lila! – digué l'Ishi. – Tu t'encarregaràs de l'aigua – va sentir que deia la veu misteriosa. Uns minuts després ja tenien tots els elements necessaris agrupats. El gos els va mastegar tots fins a esmicolar-los tant com va poder i els va anar deixant dins l'ampolla plena d'aigua de la riba del Ter que va portar el nen. La Lila i les altres aloges es van introduir dins la barreja i van remenar-la amb totes les seves forces fins que van aconseguir una solució uniforme. – L'hem d'escampar per tot el Pla dels Socs, de pressa! – cridà la Lila. – Jo ho faré, puc córrer a la velocitat d'un guepard. Doneume l'ampolla! – va demanar l'Ishi. Agafant-la amb la boca, es va dirigir cap al Pla dels Socs. El gos anava rapidíssim, però la seva afecció pulmonar, que tenia de naixement i no li permetia córrer gaire estona perquè els mocs li baixaven al pit, va començar a frenar-lo.

- 38 -


Decidit a deixar-s'hi la vida si era necessari, va continuar corrent respirant amb dificultat. Va cloure ben fort les dents per foradar l'ampolla i escampar, així, el líquid pertot arreu. Misteriosament, cada vegada respirava millor i la seva velocitat augmentava mentre totes les plantes desapareixien al seu pas. La pudor horrible anava canviant en una olor refrescant que s'apoderava de la zona, i l'aigua recuperava la seva transparència. Quan el líquid s'havia exhaurit ja no quedava ni rastre d'aquella espècie invasora. El gos va descobrir que ja no es cansava, i estava convençut que aquell meravellós ungüent l'havia curat definitivament del seu problema respiratori. Se sentia amb forces de córrer i saltar tot un dia si calia. Al cap de poc arribà la resta del grup i tots van contemplar, plens de joia, com el seu Pla dels Socs per fi tornava a ser el que havia sigut, el que era. Es van felicitar per la feina ben feta. Havia estat una gran aventura acabada amb final feliç. L'Angry-Hungry havia canviat la cara de pomes agres i ara semblava contenta i satisfeta. Va explicar al grup, abans de marxar volant, que a partir d'aleshores protegiria Salt i el seu entorn de nous perills. Sempre estaria alerta juntament amb la resta d'aus del Pla dels Socs, i es col·locaria estratègicament per vigilar el laboratori i controlar la seva activitat. La Lila i l'Orquídia-abellera van continuar essent amigues per sempre i més endavant l'aloja va animar-la a viatjar i conèixer món, tal com ella sempre havia somiat. Li va agradar tant a l'animal insecte el primer viatge que van fer juntes, i es va animar tant a viatjar que ara ja ha perdut el compte dels viatges que ha fet sola. - 39 -


L'Ishi i l'Adama van tornar a l'hort i a casa respectivament. El gos, curat de la seva malaltia i el nen, content d'haver conegut personatges tan especials com la Lila. Quan ja tot va haver acabat, la Lila li va explicar que la veu misteriosa era ella, que era amiga de l'Ishi, que entenia el llenguatge dels animals i dels humans, i que tenia dos poders especials. D'aquesta manera s'acaba l'aventura dels nostres amics, que de ben segur que protegiran el seu estimat entorn per sempre mĂŠs... I vosaltres? TambĂŠ el protegireu?

- 40 -


Feia molt de temps que no plovia, i l'aigua que queia a bots i barrals va sorprendre a tots els habitants de les Deveses. Les gotes d'aigua, que ho negaven tot, feien fugir les formigues i amagar-se els petits pardals, netejaven les plantes polsoses i feien brillar les flors com si tinguessin pedres precioses en lloc de pètals. El que estava més content de tots era el vell pomer bord. Malgrat que vivia a la vora del riu i que l'aigua mai no faltava a les seves arrels, se sentia brut i empolsegat, i l'aigua de pluja li va semblar un regal deliciós. A més, quan plovia com aquell vespre, amb el soroll escandalós dels trons i la llumenera espetegant dels llampecs, sentia que les gotes que s'empassava eren diferents, una mica màgiques. Tot i que potser aquella màgia era alguna cosa que només ell s'imaginava. Tenia tantes ganes que algun fet extraordinari l'ajudés a tornar a recuperar el do de fer créixer pomes sucoses de les seves flors… La tempesta escandalosa ara havia convidat un vent furiós a la festa. Les branques del pomer, primes i flexibles, ballaven esbojarrades i divertides fins que, esgotat, va tancar els ulls. Uns ulls que als caminants els semblaven dos nusos del tronc. L'endemà el sol va tornar a treure el nas i el pomer va saber que les gotes de la tempesta nocturna no eren màgiques i que ell continuava sent un pomer bord. Es va sentir tan trist que va decidir que aquella primavera no trauria cap fulla i que cap flor no guarniria les seves branques. - 41 -


Passaven les setmanes i les erugues, els cucs i les formigues que vivien entre les seves arrels o amagades entre el seu tronc, es van preocupar. Si no feien alguna cosa, el pomer s'assecaria a poc a poc. Tots els animals que vivien en el pomer es van reunir urgentment perquè patien per la vida del pomer i estaven molt preocupats pel seu futur. Si el pomer moria, ells es quedarien sense casa i els costaria molt trobar un altre arbre tan savi i atent com ell. Necessitaven algú molt especial, que fos capaç d'ajudar l'arbre a tornar a ser com abans, un arbre alegre i feliç. Després de pensar molt, l'eruga va tenir una idea: qui millor els podia ajudar era la fada Pixallits. Els altres animals no ho acabaven de veure gaire clar, però l'eruga els va explicar que una vegada a ella se li van trencar tres potetes i l'única que la va poder salvar va ser la fada Pixallits amb una poció màgica feta de plantes medicinals. - 42 -


Com no tenien cap altra idea, van decidir provar-ho. La fada Pixallits era molt simpàtica, amable i una mica múrria, ja que li agradava enfilar-se a l'esquena dels ocellets i fer-los pessigolles. També li agradava amagarse perquè els seus amics l'haguessin de buscar. Vivia amagadeta al mig de les herbes dels camins i al Pla dels Socs. Dos representants de cada família d'animals van anar a buscar la fada “Pixallits”, els altres es van quedar cuidant el pobre pomer. Fent una filera, amb l'eruga al davant, van arribar fins a casa de la fada. La fada els va rebre amb la seva vareta màgica feta de canya de bambú. Primer de tot l'eruga li va presentar tots els seus amics i li van explicar que necessitaven la seva ajuda per salvar el pomer. La fada s'ho va pensar un moment, no ho tenia gaire clar i va decidir anar a veure el pomer per saber si era veritat. Quan van arribar al costat del pomer, es va adonar que estava molt malament, molt prim i dèbil, ben despullat, no li havia sortit cap fulla ni cap flor, i això que era la primavera i els altres arbres estaven ben florits! La fada va preguntar al pobre pomer per què estava així i ell, amb una veu molt dèbil i delicada, li va respondre: - 43 -


– He vist que la pluja no m'ha tornat la màgia de les meves pomes, si no serveixo per a res és millor que em mori… – Com és que vas perdre la màgia? – va preguntar la fada. Al pomer ja no li quedava ni força per respondre-li, i els animals li van explicar que feia molt de temps que l'aigua del rec estava contaminada per culpa de les deixalles que hi tiraven els humans, i això va fer que les pomes es tornessin bordes. La fada va veure que el pomer necessitava la seva ajuda i dir que sí, que els ajudaria, però que no era tan fàcil com semblava, perquè necessitava dues coses: algunes plantes medicinals i un dia de tempesta, perquè el poder de la poció màgica el donaven els colors de l'arc de Sant Martí. Les formigues, que eren molt treballadores, es van oferir per anar a buscar totes les herbes necessàries. Aquestes herbes eren: menta, romaní, all, ortigues i camamilla. Es van organitzar i van sortir en dues fileres ben llargues a la recerca de totes les herbes. Algunes de les herbes eren a tocar del riu i cap allà van anar les formigues. Algunes les van trobar de seguida, però d'altres no, i van fer tanta fressa que van despertar en Blanquet, un esplugabous que havia dormit tots els mesos d'hivern i encara no s'havia adonat que la primavera havia arribat. Quan en Blanquet es va assabentar del que li passava, al pomer bord, va tenir moltes ganes de fer-hi alguna cosa. – Tant de bo pogués donar-vos un cop de mà! Però jo, ja ho veieu, sóc un ocell que no sap ni volar. No sé pas què puc fer pel pomer!. - 44 -


Les formigues li van dir que potser la fada Pixallits també el podria ajudar a ell, però que ara el que necessitaven era trobar alls salvatges, i que elles eren tan petites que no els podien arrencar. – Jo amb el bec sí que podré! I així ho va fer, i també va ajudar-los a cercar la resta d'herbes. Tots plegats van tornar a la vora del pomer, on els esperava la fada i la resta de petits insectes. Van veure la fada, amoïnada, acariciant l'arbre, i tot de petits insectes volant al seu voltant. – Heu trobat tots els ingredients? – va demanar la fada. – Sí, els tenim tots! Sort d'en Blanquet que ens ha ajudat amb els alls, perquè nosaltres soles no podíem – va respondre una formiga. Les formigues van presentar el seu nou amic a la fada i a la resta dels insectes. El pomer bord tenia els ulls tancats i gairebé no se'l sentia respirar. Les formigues van preguntar preocupades a la fada sobre el seu estat i ella no va poder amagar la seva angoixa. El pomer havia entrat en un estrany estat en què no sentia res, no podia parlar, no s'hi veia, gairebé no podia respirar. Tots els animalons que s'havien quedat fent companyia a l'arbre estaven molt neguitosos, tenien por que no es tornés a recuperar mai més. Les formigues van deixar les herbes medicinals davant la fada perquè preparés la cura. No podien perdre ni un minut. La fada va començar a donar instruccions a tots els seus amics: - 45 -


les formigues van començar a tallar la menta i el romaní, en Blanquet a picar l'all amb les ortigues i els insectes a recollir la camamilla que faltava. La poció de seguida va estar feta i ja només faltava l'arc de Sant Martí. – Amics i amigues, la poció ja és a punt, ara només ens falten els colors de l'arc de Sant Martí – va dir la fada Pixallits. Tots miraven el cel, giraven els ulls cap a l'est i cap a l'oest, al nord i al sud, però no veien cap núvol que s'acostés a Salt. A la primavera, el temps podia canviar en qualsevol moment, però ells no podien esperar.

- 46 -


Des de darrera un matolls un estrany animal s'ho anava mirant tot… Era el Dragó-blauet, aquest animaló té el cap de dragó i el cos d'ocell. També té bec, cua de rèptil i una pota de blauet i una altra de dragó. Per moure's fa servir les ales i les potes. Els seus ulls són grans i blaus. Amb posat seriós però segur va sortir de darrera els matolls. – Hola amics! No he pogut evitar escoltar-vos i crec que us podria ajudar – va dir. – Qui ets tu? – va dir una formiga. – Doncs jo sóc un animal mig rèptil mig ocell, em van crear els follets de les Deveses que viuen dins un arbre molt gran que està amagat. En aquest arbre els follets fan experiments per ajudar a protegir el Ter i el seu voltant. La resta d'animals van quedar bocabadats i fascinats alhora. Desconeixien aquell animal i també l'arbre dels follets. Un rere l'altre es van presentar al Dragó-blauet i van explicar el problema que tenien. – Els meus creadors, els follets, saben molt de ciència i crec que ens podrien ajudar amb aquest últim ingredient. – Sí? I com ho podrien fer? – va preguntar una formiga. – Doncs podrien fer que plogués! – va dir el Dragó-blauet. – Dragó-blauet, hauries de saber que les normes de la mare terra ens prohibeixen alterar el temps, podria ser catastròfic – va interrompre la fada Pixallits – Doncs així no sé com ens en sortirem – va dir en Blanquet. – Ssshhh! – va fer el Dragó-blauet. - 47 -


El Dragó-blauet mirava fixament l'arbre i va fer callar a tothom. Tot seguit va mirar els insectes que hi havia sobre l'arbre. L'arbre li estava dient telepàticament que miressin els mosquits, que miressin el cel… – Mireu!!! – va exclamar el Dragó-blauet assenyalant els mosquits. – Què passa? Hi ha molts insectes? – va preguntar una formiga. Mentrestant el Dragó-blauet va començar a volar per mirar el cel. Ja era el vespre i el sol s'estava ponent… – Amics!!! El cel és vermellós i els mosquits estan molt inquiets i com ja sabeu, això vol dir... dutxa!!! – va exclamar el Dragó-blauet. – Però com pot ser, si no hi ha cap núvol? – va dir una formiga. – És veritat! Però necessitem molta pluja… – va dir la fada. De cop i volta va començar a bufar el vent. Era un vent gèlid, d'aquells que ens recordaven que estàvem a la primavera, l'estació del pas de l'hivern a l'estiu. La fada Pixallits va picar de mans de contenta. I es va preparar per recollir unes engrunes del poder que necessitava dels colors de l'arc de Sant Martí. El dragonetblauet, en canvi, es va espantar una mica. Les tempestes mai no li havien agradat. L'esplugabous Blanquet, en canvi, estava content. Ell, a qui li hauria agradat saber volar rabent, el vent el feia imaginar-se que un dia l'enlairaria en un vol que ja no podria aturar i que, potser, podria anar a visitar la seva amiga, l'oreneta, que se'n va cada any a terres càlides quan ve el fred. - 48 -


I en realitat aquell vent bufava fort, fort, i les branques del pomer bord es van vinclar avall, avall, amunt, amunt, avall una altra vegada. La fada Pixallits va cridar: – De pressa, amaguem-nos o aquest vent se'ns endurà! Tots es van amagar una miqueta per protegir-se, esperant que aquell vent deixés pas a una tempesta de primavera. Va caure un ruixat fort i llarg, amb unes gotes molt grosses que van formar bassals i van omplir els recs de les Deveses. Els nostres amics van sortir dels seus amagatalls i van dutxar-se feliços i contents. Esperaven veure el sol aviat i, sí, el sol va sortir de seguida. Totes les fulles i les herbes brillaven, tot era bonic! Van mirar enlaire i es van posar a cantar: L'arc de sant Martí, la pluja, la pluja, l'arc de Sant Martí, la pluja ja és aquí! - 49 -


Va sortir un arc meravellós, tenia els colors brillants com mai, era un arc de Sant Martí grandiós! La fada Pixallits va aixecar la vareta enlaire i va mirar fixament l'arc. Se sentia forta, valenta, alegre, màgica… i va començar a donar ordres: – Formigues, agafeu una mica de poció i enfileu-vos cap a les branques!. Erugues, quedeu-vos a les arrels i repartiu bé la poció!. Cucs, agafeu-ne i enfileu-vos pel tronc amunt i avall com si el pintéssiu! Va cridar les seves amigues: les marietes, les papallones, els pardals, i tots junts, amb en Blanquet i el dragó-blauet, van aconseguir que el pomer quedés ben cobert de la poció de les herbes medicinals. La fada, enfilada damunt d'un pardal, li va escampar moltes vitamines: ferro, calci i potassi. Quan van acabar estaven tan cansats que es van adormir. Al cap d'una estona, van obrir els ulls i van sentir que el pomer bord deia: – Gràcies, gràcies! M'heu salvat! Em sento viu! Em sento fort! Sóc feliç! Al pomer bord li van començar a sortir fulles i flors com als altres pomers. Els seus ulls brillaven d'alegria i tots els animals que l'havien ajudat s'abraçaven contents. Aviat varen arribar les garses i les orenetes, que volien saber què passava.

- 50 -


La fada, que ja estava més tranquil·la, perquè semblava que la seva màgia havia curat el pomer, es va recordar de l'arbre amagat i dels follets que ella no coneixia i que potser també voldrien ajudar el pomer a tenir unes pomes molt dolces i sucoses. Va cridar el dragó-blauet i li va dir si podia fer servir la seva telepatia per fer que els follets vinguessin. El dragó, que estava sorprès i meravellat dels poders de la fada, va dir: – I tant que sí! jo també vull que tots siguem feliços i que el pomer tingui les millors pomes! En un tres i no res van aparèixer uns follets molt simpàtics que van saludar tots els animals i la fada Pixallits. Estaven contents de poder fer nous amics i de veure la fada tan bonica. El Dragó-blauet els va explicar tot el que havia passat i ells, molt contents d'estar amb tants amics de les Deveses, es van enfilar xiulant i cantant per les branques del pomer per acabar de revitalitzar-lo amb els seus poders. Enmig de tanta alegria, ningú no s'havia fixat que en Blanquet tenia els ulls plorosos i estava arraulit. En el fons del seu cor desitjava poder volar com tots els ocells. El Dragó-blauet el va veure i de seguida va saber què li passava i li va dir:

- 51 -


– Tranquil Blanquet! Ara que hi som tots, ja veuràs com també et podrem ajudar a complir el teu somni. En Blanquet, però, continuava moix, i el pomer bord va demanar a l'ocell que amb l'ajuda del Dragó-blauet i la fada pugés dalt de les seves branques. Quan va ser a dalt, el pomer va parlar: – Mira, què hi veus aquí dalt? – Les Deveses – va mormolar l'ocell. – Jo hi veig un lloc ple d'amics disposats a ajudar-te – va respondre el pomer–. Fins que no m'heu ajudat, era conegut com el pomer bord, i ara, aviat em creixeran pomes sucoses i bones. I tot gràcies a vosaltres. Ara et toca a tu deixar que t'ajudem. L'ocell es va anar eixorivint. – Potser sí… – va mormolar. – Escolta la veu de la fada i dels follets. Ells saben el que cal fer perquè compleixis el teu somni i puguis volar, potser des d'aquestes branques velles i alegres, que aviat brostaran. El pomer va callar i en Blanquet va somriure, agraït. A poc a poc va baixar del pomer i es va atansar als seus amics per saber què calia fer per donar força a les seves ales. La fada Pixallits li va dir Blanquet que l'únic que necessitava era tenir confiança en ell mateix. En Blanquet, que els mirava i escoltava atentament, va dir: – Però com puc tenir confiança en mi mateix, si mai no he pogut volar? - 52 -


Aleshores van venir les seves amigues, l'oreneta i la Nogret, una libèl·lula amb ratlles negres i grogues, i li van dir que havien sentit dir que volia aprendre a volar, i que havien vingut a ajudar-lo. En Blanquet va estar molt content de tenir bones amigues. Tots els animals el van animar: – Atreveix-t'hi! – va dir el Dragó-blauet. – Ànims, tu ho pots fer! – van dir les formigues. – A mi també m'ho sembla – va dir l'oreneta. – Blanquet, has de ser tu mateix, tenir confiança, valor i valentia – va dir el pomer bord. – Tots creiem que ho pots fer, Blanquet! – va dir la libèl·lula. – D'acord, si dieu que ho puc fer, ho intentaré! – va dir l'esplugabous Blanquet. De sobte, la fada Pixallits va tenir una una idea: – Blanquet, diré unes paraules màgiques i t'enlairaré perquè puguis provar de volar. Tots els animals, ben emocionats, van acceptar la idea. La fada Pixallits el va enlairar i en Blanquet ho va intentar, però va caure a terra tres vegades seguides. En aquell moment va sortir la primera poma bona del pomer bord. Tots els animals saltaven i ballaven d'alegria. El pomer va agafar la seva primera poma bona, la més especial, sucosa i desitjada per tots i la va donar a en Blanquet. – Per a tu, Blanquet, perquè sé que volaràs abans del que et penses – va dir el pomer bord. - 53 -


En Blanquet saltava i cridava d'emoció i, sense adonar-se'n, va començar a volar per les Deveses de Salt, tot cridant “visca, visca, ho he aconseguit!”. Mentre en Blanquet volava, el Dragó-blauet, l’oreneta i la libèl·lula, a l'esquena del Dragó-blauet, van seguir en Blanquet per tot Salt i van gaudir d'una bonica posta de sol. – Blanquet! Blanquet! – cridaven tots els animals. Finalment, per celebrar que el pomer bord ja feia pomes bones i l'esplugabous ja sabia volar, aquella nit tots els animals de les Deveses de Salt van fer una gran festa. Tots els convidats van menjar les pomes bones del pomer bord, van ballar i van ser amics per sempre més.

- 54 -


A la vila de Salt hi ha qui creu en la màgia i hi ha qui no hi creu. Qui no hi creu pensa que el que explicarem és tan sols una llegenda, una mena de conte, però tots nosaltres sabem que el que va passar va ser de bo de bo. En Tonet era un noi del poble a qui li agradava passejar per les hortes, les deveses i els aiguadeixos del riu Ter. Un dia se li va fer tard i, quan ja fosquejava, va sentir un murmuri lleu i dolç. Es va amagar darrere uns canyissars i va veure passar la criatura més bella que mai havia vist. Era menudeta, delicada, com màgica, i pul·lulava entre els arbres i l’herba amb gran agilitat tot dansant encisadora. En Tonet va quedar seduït per la seva bellesa i sempre que podia s’escapava i la mirava amagat. Tenia moltes ganes de dir-li que fossin amics, però no gosava, mort de vergonya. I un dia que va tornar-hi, va decidir saludar aquell ésser misteriós, que era la fada Cloe, una fada que era mig d’aigua mig de bosc. La fada va sentir-lo com es movia entre les canyes del riu i, sense voler, va deixar anar una mica de la seva pols màgica. En Tonet va quedar absolutament transformat. En lloc d’un noi ara era un drac, un drac enamorat, perquè aquella pols no només transformava a qui tocava, sinó que també atreia l’amor i el pensament. D’entrada en Tonet va tenir un gran disgust. Ell volia tornar a ser un noi! Però aviat va veure que no seria tan fàcil. Ara ja no podia parlar, i la fada mai no sabria què havia passat. Van passar els mesos, i els animals, les plantes i els éssers màgics de les deveses li van posar el nom de Dragosaure i d’una forma natural va encarregar-se de tenir cura de l’espai natural de Salt.

- 55 -


L’amor per la fada Cloe, però, va anar augmentant, i les ganes de fer-li saber qui era i què havia passat el van empènyer a prendre una decisió: aprendria a parlar li costés el que li costés. Quan era un noi en sabia, i ara com a drac, en volia tornar a aprendre. Un dia que tenia molta gana va descobrir el pomer on vivia un picot verd que es deia Pic-Poc. En Pic-Poc tenia uns poders especials, com comunicar-se amb els humans i saber el que pensen. Menjava formigues, mosques, mosquits i altres insectes; escarabats no, que no li agradaven gens i li feien fàstic. Eren una colla d’animalons empipadors que li envaïen el niu, i no els suportava. Ja tenim en Dragosaure, que en veure les pomes groguenques, arrodonides i vistoses s’hi acosta per agafar-ne una, sense saber que l’estava observant en Pic-Poc i que llegia els seus pensaments. En Pic-Poc li va comunicar que estava disposat a ajudar-lo i que sabia la manera com fer que pogués tornar a parlar. Li va explicar que coneixia una llúdriga, la Boira, que feia temps que vivia al Pla dels Socs. La Boira sabia parlar i escriure en molts idiomes perquè abans de venir a viure a Salt havia viatjat a molt països. Era poruga, tímida, i simpàtica amb segons qui. Li agradava viure al Pla dels Socs perquè hi tocava el sol i podia veure els nens i nenes que hi anaven a jugar, la gent que anava a fer berenades, a llegir o a passejar. - 56 -


Tenia un poder màgic: es convertia en pedra només quan hi havia gent sorollosa a prop seu, i podia parlar amb qui hi anava a llegir o a passejar-hi tranquil·lament. Els seus amics eren les canyes de bambú i una granota que vivien en el mateix paratge. També les seves tres cosines llúdrigues de pedra de la Plaça de la Vila de Salt. A aquesta plaça s’hi pot anar passant tota vora d’un parc que hi ha al costat de la sèquia Monar. En Pic-Poc va acompanyar en Dragosaure a veure la Boira i li explicà el problema que tenia. La Boira, després de rumiar-hi una estona, va proposar el seu pla:

– Anirem a la Plaça de la Vila, on viuen les meves cosines llúdrigues de pedra, i entre totes t’ensenyarem a tornar a parlar. Jo sola no puc, tinc un problema: fa uns dies em vaig banyar al riu Ter i vaig agafar una bona galipàndria i estic ben afònica. Ens acompanyaran en Pic-Poc, una granota i una canya de bambú molt especial que es converteix en canya- flauta quan rep la pols màgica. Crec que la seva melodia et podrà ajudar a impressionar la Cloe quan hagis après a parlar. Van començar el recorregut cap a la Plaça de la Vila i es van trobar amb el primer entrebanc: una plaga d’escarabats que els havien estat espiant s’interposaren en el camí de sortida. En Pic-Poc, ben esparverat només de veure'ls, va sentir un fàstic terrible. Va voler fugir volant i, com que no en sabia gaire, el bec li va quedar clavat al tronc d’un salze. Com superaran el primer contra-temps? La Boira es va petar de riure! - 57 -


– Què fas Pic-Poc? Tan valent que ets i aquests escarabats empipadors et fan por? En Tonet va demanar a la Boira que callés, tot i que a ell també se li escapava el riure per sota el nas, i va ajudar en Pic-Poc a desenganxar el bec del tronc del salze. Mentrestant, la Boira foragitava els escarabats:

– Au, fora d’aquí! Fugiu, fugiu! Que no veieu que som més grans que vosaltres i us podem esclafar! Els escarabats, atemorits, van tocar el dos, i quan en Pic-Poc ho va veure, va estar d’allò més content.

– Oh, com m’agradaria ser valent com tu amb aquests insectes!– va exclamar.

– Prou, la propera vegada els dius el mateix que jo, però amb veu segura i gruixuda – va aconsellar-li la Boira. En Dragosaure els va menar la pressa. Tenia moltes ganes d’arribar a Salt i començar la primera lliçó de xerrera humana. Així que va posar un peu als carrers de la vila, va començar a sentir una melangia molt estranya al cor. De sobte va recordar la seva antiga vida com a nen, i va pensar que a casa seva, devien estar molt preocupats. I si s’hi acostava abans d’anar a xerrar amb les llúdrigues, va pensar? Els seus amics, gràcies a la telepatia d’en Pic-Poc, van comprendre el que sentia el seu amic, i el van seguir. Era el capvespre i a aquella hora els carrers eren gairebé buits. Tothom ja s’havia arraulit a prop de la llar de foc, perquè, tot i que ja era el mes d’abril, encara feia fresca, potser més del que era habitual. En Dragosaure es va dirigir cap al carrer de Santa Afra i es va aturar davant una casa petitona però molt bufona. Es va enfilar a l’ampit de la finestra i va mirar embadalit a l’interior de l’estança. - 58 -


En Pic-Poc i la Boira s’esperaren amb paciència i amabilitat. Una mica més enllà, tot darrere i mig amagada entre els contraforts i testos d’altres cases, els va anar seguint la Cloe, la fada del bosc. En Dragosaure va baixar de l'ampit de la finestra i va començar a caminar amb empenta i energia. Volia tornar a parlar i tornar a ser un nen. Va seguir fins al final del carrer i va agafar el carrer Llarg, que el va portar fins a la plaça de la Vila. Allà l’estaven esperant les llúdrigues, cosines de la Boira.

– Bona nit, nois! On aneu a aquestes hores? – va preguntar l’Ada, la cosina més petita de la Boira. Les llúdrigues eren molt xerraires i els van explicar les aventures i xafarderies que havien passat els últims mesos a la vila. En Dragosaure estava impacient i volia saber com les seves noves amigues el podrien ajudar. Les llúdrigues es van reunir en silenci per decidir quina era la millor manera per tornar la veu humana a en Dragosaure. A en Dragosaure se li va fer l’estona molt i mooooolt llarga, però finalment les llúdrigues van arribar a un acord: cada dia li ensenyarien una paraula nova, i en Pic-Poc li xiuxiuejaria un munt de vegades la nova paraula a l’orella. Després d’uns mesos de treball intens, en Dragosaure va anar recordant la parla dels humans. Ara ja podia parlar i expressar el que sentia i tenia ganes d’explicar als seus amics. Un dia, mentre jugava amb en Pic-Poc i la Boira a la riba del riu Ter, va conèixer la Cloe, la fada de l’aigua. En Dragosaure va tenir l’oportunitat d’explicar-li el que havia passat i que ell abans era un nen, que es deia Tonet. - 59 -


La Cloe se'n va anar molt capficada, sabia que havia de trobar una solució a aquell misteriós problema. Mentre la Cloe pensava en una possible solució, un matí, quan clarejava, va arribar al Pla dels Socs un grup d’homes amb màquines i camions que feien un soroll horrorós, i que va despertar a tots els habitants de la zona. Tots sortien dels caus espantats i cames ajudeu-me. La Cloe va sortir de l’aigua per veure què passava; segurament la zona natural de Salt estava en perill. Primer de tot els obrers es van dirigir cap al pomer on en Pic-Poc tenia la seva casa.

– Volen arrencar el Pomer!!!!!!!! – Això no és possible! – va dir la Cloe – La meva casa!!! Ara on viuré ? – exclamava en Pic-Poc tot enfadat

– Oh, no pot ser!!– va dir la Boira – Hem de fer alguna cosa ! – va dir en Dragosaure. En Pic-Poc estava trist i desanimat, casa seva estava en perill, ell volia continuar vivint allà! Com ho aconseguiria? Aquell dia va transcórrer enmig de màquines amunt i avall, mesurant i fent anàlisis de la qualitat de la terra. El Pla dels Socs ja no era el mateix. S’havia vist atacat per un estranys. La nit va ser molt feixuga per als nostres amics, que van tenir molta feina. No van dormir gens, però l’endemà al matí no hi havia cap màquina que funcionés com calia. Els treballadors estaven desesperats, no sabien què havia passat. La tarda anterior tot funcionava amb normalitat !!! Els nostres amics sabien que allò que havien fet no estava bé, però calia una solució d’urgència. Ara havien de pensar en una resposta clara: calia aturar-los per sempre! - 60 -


La Cloe va ser qui va dir-ho en veu alta, però feia estona que a tots la idea els voltava pel cap.

– Si en Dragosaure no fos en Dragosare i tornés a ser en Tonet, podria anar a Salt i aturar aquest desgavell.

– Què et penses, que no ho saben a l’ajuntament? – va respondre el Dragosaure.

– Per això mateix. Has d’anar-hi i fer que la teva família, els teus amics humans, tothom ho aturi – va insistir la Cloe. –Però com desfarem l’encanteri? – va preguntar en Pic-Poc, tot atabalat. La Boira feia estona que no deia res, semblava que rumiava. Potser, va pensar en Dragosaure amb esperança, en algun dels seus viatges havia après o vist alguna cosa que ara podria ajudar-los. La Boira de cop i volta va dir:

– Ja ho tinc! Recordo que una vegada que vaig viatjar a Àfrica hi vaig conèixer un bruixot que m'havia parlat d'un cas semblant. Ell sabia un encanteri que funcionava! A veure, un moment que torno de seguida, he de trobar una cosa molt important. Tots es van quedar molt sorpresos, es preguntaven on caram podia haver anat la Boira. Al cap d'una estona va tornar i portava una motxilla petita penjada al coll, la va obrir i de dins en va treure una pedra molt brillant, de color verd que tenia forma de cor. - 61 -


La Boira la va agafar amb molta cura i els va ensenyar unes lletres petites que hi havia escrites al darrere i que deien: "PIM, PAM, PUM, APAREIX AL MIG DEL FUM". Ara ja ho tenim quasi tot –va dir la Boira–, només ens faltarà una mica de pols màgica. Que en tens,Cloe?

– I tant que sí! – Estàs preparat Dragosaure? – Sí, estic a punt! I dit i fet! Amb les paraules màgiques i la pols de fada, en Dragosaure va desaparèixer enmig d’un soroll eixordador envoltat d’un núvol de colors i en Tonet, tot estossegant, va aparèixer molt content i espavilat amb la mateixa roba del dia que s’havia transformat. La Cloe, gairebé va caure de cul de la impressió. Com li agradava, aquell noi! No sabia per què, però no podia treure-li els ulls de sobre, i en Tonet també se la mirava amb una cara... N'estava ben enamorat! En Pic-Poc va dir que no s’encantessin, que tenien problemes molt grans, que les màquines es posarien en funcionament en qualsevol moment. En Tonet va córrer cap a casa seva, tothom qui el veia el saludava, li preguntava com es trobava i on havia estat. Ell no els deia cap mentida, però tampoc no els explicava tota la veritat... Quan va arribar al carrer de Santa Afra, ja va sentir en Tob lladrant molt content, segur que sabia que hi anava. Ja davant de la porta, va trucar el timbre i va obrir la seva mare. La pobra dona quasi va caure de l'ensurt. De seguida la resta de la família el va començar a abraçar i a omplir de petons.

- 62 -


En Tonet va necessitar un dia sencer per refer-se i explicar les seves aventures a la família i als amics. Bé, totes no, hi havia una part que la guardava en secret, per a ell. No es va oblidar d'anar a visitar les tres cosines de la Boira, les llúdrigues de pedra de la plaça de la Vila. Quan el van veure, van quedar una mica parades, elles només coneixien en Tonet quan era en Dragosaure, però quan els va haver explicat la sorprenent transformació, se'n van alegrar molt per ell. L’endemà al matí el va despertar un cant d’ocell, va obrir la finestra i va veure en Pic-Poc que li recordava que havia de posar fil a l’agulla per aturar les obres del Pla dels Socs. En Tonet va parlar immediatament amb els seus pares, que li van dir que la gent no sabia que hi hagués tant d’enrenou al Pla dels Socs, que els havien dit que només volien arreglar els camins i posar-hi una mica de terra perquè amb les pluges s'hi havien fet molts forats. S’ho van anar a mirar, i en veure el que realment pensaven fer, el vespre d’aquell mateix dia van convocar una reunió de veïns per parlar de l’assumpte. La gent es va indignar, ningú no volia que toquessin ni les deveses ni el Pla dels Socs. Es va decidir que en Tonet i una representació dels veïns anirien a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde. A més, tothom es va encarregar de fer alguna tasca: penjar pancartes, escriure als diaris, parlar per Ràdio Salt, sortir a la TV de Girona. Després de moltes reunions entre els veïns i l’Ajuntament, les obres es van aturar i les màquines es van retirar del Pla dels Socs. A més a més, a en Tonet li van donar la feina de vigilant de les deveses. Li agradava molt fer aquesta tasca, perquè així es veien sempre amb la Cloe. Finalment van fer una gran festa per celebrar-ho al mateix Pla dels Socs. Hi va haver música, jocs per a la mainada i berenar per a tothom, que va pagar l’Ajuntament. - 63 -


La Boira s’ho mirava alegre des de la vora del riu, una mica amagada entre les herbes, i en Pic-Poc es va posar a dintre el seu niu tranquil i content perquè ja ningú tocaria mai més el seu estimat pomer. En Tonet estava amagat enmig de les canyes parlant amb la Cloe. Com més es coneixien més s’agradaven. A la Cloe li encantava aquell noi tan eixerit i ple d'energia que havia ajudat a salvar el Pla dels Socs i les deveses. I tant si creieu en la màgia com si no, diuen que si aneu al Pla dels Socs al capvespre i pareu molt bé l'orella, sentireu una música molt bonica. La fa una canya de bambú molt especial, que acompanya en Tonet quan busca la seva estimada, la fada Cloe.

- 64 -


En Bombet, el petit geni que vivia al Pla dels Socs, va tornar a la seva caseta amagada entre els canyissars. Aquell dia havia estat jugant amb la Llúdriga Caterineta i el borinot Jaumet, els seus millors amics. S’ho passaven molt bé jugant a curses, fent bromes als cucs de terra, transformant una flor lila en una flor taronja gràcies a la seva vareta màgica multicolor. Sí, en Bombet era feliç! Tot i el seu aspecte de nen d’onze anys i la seva mida petita, ningú no sabia quina edat tenia. Tothom el coneixia i l’estimava, perquè malgrat les seves trapelleries, era molt feiner i endreçat. Sobretot això darrer. Li agradava tenir la seva casa neta i polida, i els seus vestits de tots colors estaven penjats dins d’un armari a la seva caseta, en perfecte estat, a punt per fer-los servir. Aquell dia però, en Bombet ja va veure que hi havia alguna cosa que no anava a l’hora. La porta de casa era oberta, i de seguida va ser evident que algú hi havia entrat... i l’havia desendreçat!!! Les petjades al terra aviat van esborrar el misteri. Aquelles petites marques indicaven unes ungles llaaaargues i conegudes, que només podien ser de la Sargantana Tana. En Bombet va mirar arreu i, sota el llit, va veure aquell tupè de color negre, tan estrany i tan característic. La Tana era l’única sargantana que coneixia amb pèl al cap i els llavis, galtes i ungles pintats. Algun dia li preguntaria com havia aconseguit aquell tupè, però avui, no. Aquell vespre estava massa enfadat:

– Tana! Què hi fas aquí! I per què has desendreçat casa meva! Aquest matí m’he passat hores netejant-la i posant-ho tot al seu lloc! - 65 -


– Deixa’m! No vull sortir! Hi ha un monstre! – va respondre la Tana!

– Au, deixa’t estar de romanços i surt! Dóna la cara! – va continuar en Bombet, que perdia l'humor quan algú li desendreçava la casa. La Tana va treure el caparró i en Bombet va poder-li veure aquella mata de cabell tan curiosa, i les galtes i els llavis de color rosa.

– Et dic que hi ha un monstre! L’he vist! Al riu! Té les orelles grosses! Ullals! I a sobre l'esquena hi duu un ànec de coll verd lligat amb una corda! En Bombet va pensar que la Tana s’havia begut l’enteniment, i quan era a punt d’esbroncar-la es va sentir un esgarip, com una trompeta però diferent…

– Uaaaaah!!! I en Bombet va tremolar com un fulla. La Sargantana Tana, sempre tan embolicaire, aquella vegada tenia raó! Passat el primer ensurt, en Bombet va proposar a la Tana d’anar a veure què passava. Semblava un crit d’auxili i venia del riu. La Tana s'hi va negar en rodó, perquè li feia pànic acostar-se a la riba del Ter, però havia de dissimular, li feia vergonya dir-ho i no ho volia reconèixer. Així, adquirint un posat arrogant, va dir:

– Ui! Ara no puc! Tinc coses més importants a fer! He d’anar a… mmmmm… a fer-me la manicura! No tinc temps de salvar ningú. Mentre discutien si anar-hi o no anar-hi i la importància de la manicura, alguna cosa començava a passar… - 66 -


De sobte, al bell mig de la cabana, va sorgir una llum encegadora en forma d’estrella. Una llum intensa, verda, amb reflexos daurats, que sortia del no res. En Bombet i la Tana van quedar petrificats. Lentament, la llum es va anar difuminant i va deixar a la vista un ànec collverd. El més sorprenent de tot era que el coll li brillava. L’ànec es va presentar. Era en Llumí, que venia d’una illa molt llunyana amb un mitjà de transport… AL·LUCINANT!!!: un rellotge teletransportador!!. Els va dir que el seu arxienemic havia segrestat la seva xicota i l’havia amagada en un racó del Pla dels Socs. La història de la Tana començava a tenir sentit. Tot i així, no se n’acabaven de refiar. Com podia ser que vivint tan lluny sabés que la Llumina (que així es deia la xicota) era allí?. L’ànec els va explicar que quan es va adonar de la desaparició de la Llumina, va trucar a tothom per descobrir si algú sabia on era. Ningú no en sabia res… També va trucar un munt de vegades a la Llumina i sempre li sortia el contestador automàtic. Per sort, feia pocs dies que havien celebrat la seva festa de compromís i, com que els ànecs no tenen dits, en lloc de regalar-li un anell li havia regalat un telèfon ultramodern, equipat amb un localitzador i tot!! D’aquesta manera va saber amb rapidesa on era la Llumina, i ara necessitava ajuda per rescatar-la. En Bombet ho va tenir clar de seguida; aniria a buscar els seus amics i, juntament amb la Tana, l’ajudarien a salvar-la del monstre d’orelles grosses.

– De cap manera!!! – va dir la Tana– . Em despentinaria el tupè. - 67 -


Allò ja era massa!!!! En Bombet, tip de sentir les excuses ridícules de la Tana, es va enfadar tant que li va dir que agafaria la vareta màgica i li faria un encanteri per deixar-la calba i sense ungles. Va començar a buscar la vareta, però enmig d’aquell desordre no la trobava i s’anava posant cada vegada més nerviós. La Tana va començar a riure i a riure sense fre, i reia tan i tan fort que li va venir singlot!. En una de les singlotades li va sortir la vareta disparada de dins del tupè, directament cap a l’ull de l’ànec que per sort la va esquivar. I en Bombet, ara enfadat de debò, ja anava a agafar la cua de la sargantana quan…

– PROOOOOU!!! – va dir en Llumí–. Deixeu-vos de baralles i anem cap al riu. En Bombet es va enrojolar, mort de vergonya. Aquell ànec estrany que els demanava ajuda tenia raó. Va agafar la seva vareta, va respirar fort per oblidar que deixava la casa feta un desastre, i va dirigir-se cap al riu en companyia de l’ànec. Però no havia fet ni dos passos que es va aturar.

– Tana, què fas? Que no has sentit en Llumí? La Tana s’havia quedat arraulida i quieta.

– Jo… –va quequejar–. Em sento fatal per haver-te desendreçat la casa. No hi ha dret. Tan net i polit que ets tu! Te l’endreçaré una mica i ja vindré. Així, aquell elefant, no ens veurà a tots de cop. En Bombet no tenia resposta. Les paraules de la Tana sonaven sinceres, i raonables! Però dins seu li coïa un rau-rau, una veueta que li deia que la Tana l’estava enredant i que en realitat estava “escagarrinada” de por. La veu d'en Llumí el va tornar de nou a la realitat.

– La teva amiga té raó, millor si no ens veu a tots de cop. I tot i que es moria de ganes d’aclarir-li que la Tana i ell no eren amics, precisament, va callar i va seguir aquell ànec enamorat. - 68 -


Bé, i ja tenim en Bombet i en Llumí travessant les hortes i dirigint-se cap al Pla dels Socs i el riu Ter. No sabien exactament on era la Llumina, podia ser a qualsevol lloc. Tot i ser entrada de fosc, i que ja feia una mica de fresca, el borinot Jaumet encara no havia anat al seu rusc i encara volava juganer entremig de les plantes, quan de cop i volta va veure en Bombet i l'ànec:

– Ep, companys! On aneu a aquestes hores? Sembleu preocupats. Que n'ha passat alguna de grossa, Bombet? – va preguntar el borinot. En Bombet li va explicar en poques paraules el problema que tenia en Llumí. També li va demanar la seva ajuda. Segurament ell, que podia volar, des de les altures tindria una visió més àmplia del que hi havia al Pla dels Socs, i així els podria ajudar molt. Evidentment, com que el borinot era molt amatent i complaent, amic dels seus amics, no s'hi va pensar ni un moment i cames ajudeu-me va enfilar un pla per intentar trobar la LLumina i rescatar-la. Poc a poc es van anar acostant al riu Ter i el borinot els va dir que callessin, que no fessin cap soroll, que semblava que a prop de les aigües hi havia una mica d'enrenou. Mig amagat i tot fent el despistat,el borinot s'hi va anar acostant i va veure una llum estranya i una mica lluent, brillant, viva.

– Caram, quina cosa més estranya, què deu ser? – va dir el borinot. - 69 -


I com que era molt xafarder, s'hi va acostar una miqueta més, i una mica més i encara més......

– Ui, ui, ui ... aquí en passa alguna! – va dir en veu petita, només per a ell.

– Xxxt, xxxt....! Què hi fas aquí, borinot entremaliat i trapella? va dir la llúdriga Caterineta amb un fil de veu, tot i que el va ben espantar.

– Renoi, no m'espantis! Uff! Quin ensurt! No em surt la veu! – tot esbufegant va dir el borinot. El borinot va explicar a la llúdria la història d'en Llumí i com el seu amic Bombet estava disposat a ajudar-lo. La llúdriga ja sabia alguna cosa més. Aquell vespre encara no havia pogut tornar al seu cau. Al vell mig del riu, a la zona de l'embarcador, hi havia un ésser estrany, molt gros, amb unes orelles enormes. Li costava molt moure's, però estava molt enfadat i cridava tot fent un rugit una mica insòlit, estrafolari... Era un animal sorprenent, rar... La llúdriga tenia por, però volia tornar al seu cau i, molt decidida, va col·laborar amb el borinot i en Bombet. L'ésser estrany no es movia del mig de les aigües del riu i, per tant, els amics van arribar a la conclusió que molt a prop d'allà hi havia la Llumina, amagada en algun indret. Sí, sí, ho tenia clar! la Llumina era prop d'allí. Però, on? A la riba nord? A la sud no hi era, perquè ells ho havien inspeccionat tot i no hi havien trobat res. Sota l'aigua no podia ser. Els ànecs poden posar el cap sota l'aigua, però és impossible que sobrevisquin molta estona si no surten. Havien de fer alguna cosa. En Llumí cada vegada estava més nerviós i volia actuar. Calia avançar i prendre decisions ràpides.

– I la sargantana Tana, la molt poruga, encara no ha vingut! – va dir en Bombet. - 70 -


Aquesta no la hi perdonava, havia passat prou estona per endreçar casa seva i deu cases més. On era? S'havia amagat? O... potser s'estava repassant les ungles? En LLumí, en Bombet, el borinot Jaumet i la llúdriga Caterineta van definir el pla d'acció. El borinot seria l'encarregat d'acostar-se al monstre. En Bombet, amb els seus poders màgics, havia d'inventar una poció per endormiscar el monstre i així la llúdriga i en Llumí podrien acostar-se al riu i fins hi tot podrien nedar en les seves aigües. Així doncs, el borinot, amb una "xeringota" molt i mooooollt grossa, plena a vessar de la poció màgica, es va dirigir cap al monstre i el va punxar just a darrere el cul. Ai, ai..! El pobre borinot va estar a punt de sortir despatxat del cop de cua del monstre!

– Maleït, caram, quina mala bava que tens! – va exclamar el borinot. Al cap de poca estona semblava que el monstre s'adormia, i la llúdriga i en Llumí es van dirigir cap a ell, perquè just estava a l'entrada del cau de la llúdriga.

– Segurament la Llumina està amagada dins el meu cau, ja que sempre està sec, és molt tovet i hi guardo alguna cosa per menjar i per passar les èpoques dolentes – va comentar la llúdriga a en LLumí. Tot d'una, un remolí, com tants d'altres que són habituals en aquesta zona del Ter, va desvetllar el mostre.

– Flist-flast, fliu-flau – aquest era el soroll que feien les orelles del monstre. - 71 -


En Llumí i la Caterineta estaven immòbils, estàtics, morts de por. Els monstre els estava mirant de fit a fit. Què passaria ara? En Llumí va pensar en la Llumina, la seva estimada, i la Caterineta, en la seva filleta, que feia pocs dies que havia nascut i havia anat amb el seu pare a conèixer el riu a les seves aigües més braves.

– Nosaltres, nosal...tres... volíem arribar a un acord amb tu – intentava parlar en Llumí. – Nosaltres volem que deixis anar la Llumina ! Per què l'has segrestat?– va dir amb veu ferma la Caterineta tota eixerida i valenta. El monstre mostrava un ensopiment general. Les seves paraules sonaven "soporíferes", però va aconseguir posar a prova els amics. Els va dir amb paraules trèmules i enganxoses que ell estava profundament enamorat de la Llumina, que la trobava bonica, meravellosa, sorprenent, estupenda i mil coses més. I que si volien tornar-la a veure haurien de superar unes proves. Amb una parsimònia exagerada s'anava acostant la Tana, ja no podia dissimular més, feia moltes hores que havia acabat de fer endreça. I ara li "picava" una mica la curiositat.

– Què deuen estar fent en Bombet i aquell "anegot" que ha aparegut aquí? Ja fa molta estona que han marxat? – deia la Tana. Mentre la Tana s'anava acostant i alhora es produïa la conversa de la llúdriga i l'ànec collverd amb el monstre, en Bombet i en Jaumet (el borinot), que s'estaven esperant una mica més enllà, es van anar apropant. La Tana ja havia arribat allà on eren ells i s'havia informat de la situació del moment. El monstre es va dirigir cap a la riba i els quatre amics i la Tana (no podem dir que fos amiga d'en Bombet) el van escoltar amb molta atenció. - 72 -


La primera prova consistia a muntar un puzle de 500 peces, però faltava una peça. On era? Qui l'havia perdut! El mostre els va donar una pista: "pedra, pedra, llúdriga de pedra" Quan el monstre va acabar de pronunciar l'última paraula, va obrir els ulls com unes taronges.

– Òndia, quina criatura més elegant ! – va exclamar mentre la mirava embadalit. Els amics es van arraulir i van començar uns a fer el puzle i els altres a buscar la petita peça que faltava. La Tana va mirar fascinada aquell gros animal, amb aquelles orellotes, aquella cua tan estranya a la cara, el cos tan enorme i aquella cua tan curta. I de sobte va esclatar a riure, a riure i a riure.

– Ai, ai, ai! Però quina fila que fas! D'on has sortit tu? Ha, ha, ha! L'elefant, desconcertat primer, ofès després i, finalment, enriolat com la Tana, va respondre-li de la mateixa manera:

– Ha, ha, ha! Jo d'una illa! Però, i tu? Què fas amb aquestes ungles? I què és això que tens damunt del cap?! Ha, ha, ha! Mentrestant, en Bombet, en Llumí i el borinot provaven d'enllestir el puzle i se'ls miraven de cua d'ull. La Tana i l'elefant, amb cruiximents a l'estómac de tant riure, van anar aturant les seves riallades i es van explicar la vida. A la Tana, la idea de les proves li va semblar fantàstica.

– Mira que n'arribes a ser de murri! Quina prova tan ximple i tan empipadora! I total, per trobar aquella ànega. Què, vols dir que és tan guapa? Vols dir que jo no ho sóc més? - 73 -


– He, he, he... – va respondre l'elefant Fanot – és per tenir-los entretinguts. Aquest Llumí es pensa que és un superheroi. I la Llumina és guapa, sí, però ara que t'he vist a tu, caram, no sé què dir-te. Els dos ximplets es van anar mirant l'un a l'altra, embadalits, fins que una veu els va interrompre.

– Ehem... Ja hem fet el puzle i en Bombet diu que sap on és la peça número 500. El que els havia interromput era l'ànec Llumí, que se'ls mirava impacient per recuperar la seva enamorada. L'elefant Fanot va tornar a posar cara de dolent i enfadat i el va respondre com si tingués males puces:

– Ah, sí? A veure, a on l'he amagada, setciències? La veritat és que aquella prova era força senzilla per a uns grans coneixedors del Pla dels Socs. En Bombet de seguida va respondre:

– És ben clar, està amagada on hi ha les llúdrigues de pedra. – Sí senyor! Ara a veure com us espavileu per anar-la a buscar. Sapigueu que no donaré la prova per bona si no veig tot el puzle acabat.

– De seguida va saltar la llúdriga Caterina i es va oferir per anarla a cercar.

– Sóc molt àgil, deixeu que hi vagi jo, amb quatre gambades tindreu la peça a les vostres mans. Conec el Pla dels Socs fil per randa. Evidentment, tots hi van estar d’acord. La llúdriga va marxar, fent cops de cua ara cap aquí ara cap allà. - 74 -


La Tana va aprofitar l'ocasió per picar l’ullet a en Fanot mentre els altres comentaven la jugada tot mirant com la llúdriga Caterina desapareixia a la llunyania. No van passar ni cinc minuts que van veure que se’ls apropava tot grimpant una boleta peluda de color marró.

– Ja és nostra! Ja la tinc! – va dir la Caterina tota contenta. Tothom va córrer a felicitar-la i a abraçar-la, fins i tot la Caterineta, que va tenir treballs a esquivar el fibló del borinot Jaumet. En Llumí no ho podia amagar, estava neguitós, volia veure la seva xicota, sí o sí, i no estava per gaires festes.

– Vinga nois, que encara ens queda camí per fer. I doncs, Fanot? Quina és la següent prova?

– Vaja, jo que em pensava que seria un gran amagatall, veig que no us he fet barrinar gaire el cap. Però a veure com us en sortiu, de la pròxima, ha, ha, ha..., va fer en Fanot amb una veu d’elefant mig endimoniat. De seguida el monstre va agafar un posat tot fatxenda i els va donar ordres:

– Aquí teniu un sobre amb uns rètols amb els nostres noms escrits: LLUMÍ, JAUMET, BOMBET, CATERINA, TANA i FANOT. Es tracta que trobeu el nom que s’hi amaga. Heu d’escollir una lletra de cada nom i amb totes les lletres escollides podreu formar un nom diferent.

– Apa aquí! No has trobat res més difícil? Tros de carnassa amb orelles! – va dir en Jaumet tot empipat. En Bombet, amb un somriure als llavis, va dir:

– Això és cosa meva i de la meva vareta. Poseu tots els noms aquí al terra, que els puguem veure tots. “Vara, Vareta, diga’m la lletra”. - 75 -


De cop i volta, un conjunt de lletres de colors van començar a flotar per l'aire i es va col·locar com si fos un arc de Sant Martí, ara una U, ara una N, ara una I, una A, una M, i quan semblava que ja hi eren totes, dues L mandroses s’hi van afegir en últim moment .... Un total de 6 lletres de tots colors voleiaven pel cel prenent el seu lloc i mostrant el nom amagat...

– Llumina, la paraula és Llumina! – van cridar tots a l’uníson mentre s’abraçaven.

– Voleu fer el favor de comportarvos! Carai! Que em despentineu el tupè! – va dir la Tana. A poc a poc l’alegria va anar minvant i van tornar a posar els peus a terra.

– I doncs, Fanot, quina és la darrera prova? Fanot? Fanot? – preguntava en Llumí tot buscant pels voltants. Tots es van quedar immòbils per un moment, mirant-se les cares els uns als altres...

– On redimonis ha anat, aquest elefantot? – va dir algú. De cop es va sentir una veuota que venia del darrere d’un arbre:

– La darrera prova és un repte, un duel. I fent un salt gairebé olímpic, d’aquells de molta embranzida i poca caiguda, se’ls presentà en Fanot amb un banyador super ajustat que dibuixava a la perfecció allò que molts anys enrere havia estat el cos d’un atleta d’alta competició.

– Ha, ha, ha, ha...

- 76 -


Tots van esclafir a riure, menys la Tana, que en veure aquells sacsons, aquell cos tan ufanós va caure de culs a terra.

– Fiu, fiu! Quina meravella! Quin Déu de l’Olimp! Guapo! Més que guapo! – va dir la Tana. En Fanot li va respondre amb un somriure d’anunci de dentifrici. Els altres encara reien veient aquell gegant embotit dins d’aquell minúscul banyador. Si bé no dubtaven que temps enrere li devia quedar de meravella, pensaven que aquell no era el moment de lluir-lo.

– Vinga, va! Prou d’històries, explica’t Fanot! – va dir en Llumí intentant encara aguantar les ganes de riure. – Llumí, et proposo un duel, sé que ets bon nedador, perquè ets un ànec collverd, però en aquesta prova et faré suar de valent. Et proposo una carrera d’aquí a l’embarcador. Només si ets el més ràpid aconseguiràs la llibertat de la Llumina.

– Fet! En Llumí no s’hi va pensar gens, ja era a l’aigua esperant el tret de sortida que donaria la llúdriga Caterina fent brandar la seva cua.

– A la una, a les dues i a les tres! – va dir ella Tots s’esgargamellaven per donar forces a en Llumí, excepte la Tana, que anava seguint el seu heroi des de la riba del riu Ter tot fent saltirons de completa enamorada i repartint petonets a tort i a dret. El borinot Jaumet seria el que des de les altures diria el veredicte. Tot d’una, a mitja cursa, PATAM! - Ai, ai, ai! En Fanot no parava de cargolar-se dins l’aigua. Des de fora es podia mig sentir entre ofec i ofec: - 77 -


– Ajudeu-me, si us plau! M’ha vingut rampa a la pota esquerra! En Fanot no havia acabat de pronunciar la darrera lletra, que la Tana va dir:

– Per amor, el que faci falta! I en treu una gorra de bany, per no mullar-se el tupè, evidentment, i es llança dins l'aigua per salvar-lo, però, és clar, com que la Tana era tan menudeta i en Fanot era tant i tant elefant, per més que la Tana feia esforços per rescatar-lo, no se'n sortia de cap de les maneres. Des de fora ara es veia una trompa, ara es veia un tupè, ara una pota, ara una ungla. Tots van llençar-se a l’aigua sense pensar-s’ho i amb penes i treballs els van poder treure a la vora. En Fanot no parava d’estossegar i fins i tot li sortia aigua de les orelles. La Tana, en sortir de l'aigua, primer de tot es va treure la gorra, es va clenxinar, va mirar que les seves ungles no haguessin estat víctimes de la catàstrofe i després, un cop pres el seu temps, es va concentrar, va adoptar un posat com d'actriu d'una pel·lícula melodramàtica i va córrer cap en Fanot, se li va llençar al coll fent un salt mortal amb pirueta inclosa, li va mig abraçar la trompa amb els seus diminuts bracets i, tot i l'espectacle, no va poder evitar frenar una llàgrima que li va acariciar les seves galtes rosades.

– Saps què? Tot i això, ets un heroi, ets el MEU heroi! – li va dir. Al cap d’uns moments, tot es va començar a calmar i el monstre va anar recuperant l’alè.

– Uf! Quin ensurt! Mare meva! Ja em veia a l’altre barri! – va dir espantat en Fanot. Va tossir una mica, com per col·locar-se la veu la veu a lloc. - 78 -


– Bé, és evident que haurem de repetir la cursa, és evident que tu, Llumí, no estaves preparat, se't veia nerviós, poc concentrat... – I ara! Has estat tu que has parat perquè t'ha vingut rampa! – va dir en Llumí ben indignat. La resta de companys murmuraven sobre el que estava passant.

– No, no i no! No em donaré per vençut! – va fer en Fanot tot creuant-se de braços. I amb un posat de murri, es va separar del grup i va anar a seure sota un arbre. La Tana se li va apropar.

– Ei! Què et passa? – És aquest coi d'ànec, que no aixeca un pam de terra i que es pensa que és vés a saber què... i tot per una rampa! Grrr – va dir tot empipat. Com més xerrava, més morros feia. Sense dir res, la Tana va començar a gratar-li l'esquena suaument amb les seves ungles. Allò el feia tornar boig, era el seu punt dèbil, i la Tana ho va aprofitar.

– Fanot.... guapo... vols dir que val la pena tota aquesta moguda per una ànega? Tens al teu davant una espectacular sargantana – va dir ella tot balancejant els seus malucs i estirant la pota per mirar-se les ungles de lluny.

– Mira, Tana, t'haig de confessar una cosa: mai no havia vist una sargantana tan curiosa com tu, ni tan “glamurosa”, i encara menys me n'havia enamorat. Sí, cada vegada que et veig, sento un rau-rau a dins meu que.... – va acabar, tot deixant anar un sospir.

– I doncs? Què esperes? Deixa que s'emportin la Llumina... Tots dos es van mirar, l'elefant va abaixar el seu enorme cap fins que les orelles li van tocar a terra, i van fer oficial el seu amor fent-se un petó d’aquells que tallen la respiració. - 79 -


En Fanot va cridar l’atenció d’en Llumí:

– Anegot, vine cap aquí. Et dec una disculpa. Perdona’m, amic. I a la resta, em sembla que em toca donar-vos les gràcies... He estat un tros d’ase – deia avergonyit – vosaltres m’heu salvat la vida! Llumí, la Llumina t’espera al cau de la llúdriga Caterina. En Llumí encara no havia sentit l’última paraula que ja entrava al cau i en treia la Llumina en braços. Tots van córrer a abraçar-los. Després de totes les festes, en Fanot li va dir:

– Llumí, què puc fer per tu, per fer-te menys feixuga la vida? – Home! Ara que ho dius... – va respondre en Llumí tot pensatiu. Tinc una factura de telèfon per pagar...

– No pateixis! Queda saldada! – Ah! Per cert! Hi ha una cosa que em té encuriosit... Com és que has escollit el Pla dels Socs per amagar la Llumina i no qualsevol altre indret? – va dir en Llumí.

– Coi d'ànec! A més a més de fatxenda, tafaner! No n'has de fer ben res!– va contestar-li ell amb mig somriure. Quedava ben clar que era el lloc més bonic i més tranquil que l'elefant hauria pogut escollir, envoltat d'hortes, de canyissars, d'erugues processionàries, de música del riu, de cants de tot tipus d'ocells i de mil coses més, que no saps com, però que quan ho veus, quan ho sents, et fan sentir orgullós de viure en aquell indret. - 80 -


La Tana va aprofitar l'avinentesa per retocar el cabell a la Llumina i per donar-li quatre consells de maquillatge. No entenia com podia anar d’aquella manera, tan desmanegada, si era la protagonista de la història. I sí, sí, que els dos animalons van donar-se les mans i van ser amics per sempre més. La llúdriga Caterina, per fi va poder tornar al seu cau i va convidar el borinot Jaumet a fer el cafè. En Bombet, en arribar a casa seva, va veure que realment el temps que havia invertit la Tana a endreçar-la era de premi, i els dos enamorats, en Llumí i la Llumina, no es van separar mai més l'un de l'altra. I, és clar, passat tot aquest calvari, ja us podeu imaginar com treia fum el seu telèfon, no paraven de trucar-se. Això sí, es van quedar a viure al Pla dels Socs, els van agradar molt les aigües tranquil·les del riu Ter. La Tana i en Fanot es van casar i gràcies al rellotge teletransportador que li va regalar en Llumí, com a símbol de la seva amistat, van fer un viatge de noces AL·LUCINANT, que encara no han acabat.

- 81 -


- 82 -


Aakid Maanan, Mohamed Aguilera Sánchez, Yeray Aibar, Eloy Ait, Badr Aiyanyor, Iziegbe Albalá Moreno, Isaac Alexandrescu, Edgar Alla, Issam Alonso, Iker Alonso, Lucía Alsina, Adrià Alumnes de 1r i 2n del Grau Superior d'Animació Sociocultural de l'IES Vallvera de Salt Amador, Paula Andreu Sicilia, Pol Annouhi Douiri, Hicham Arbós Escobar, Kilian Archaga, Lindcy Arias Gusman, Yamila Arjona Rodríguez, Bàrbara Arriscado Romero, Rosario Ayada, Hassana Azouagh, Youssef Azzammouri, Said Azzi, Ismael Ba, Mamoudou Kindi Ba Diallo, Mountaga Bah, Salimatou Bakali, Mohamed Balde, Amadou F Balde, Giroba Balde, Ibrahim Baldeh, Aminata Baldeh, Uleimatu Ballesteros, Berta Belaidi, Samira Belhachmi el Hadi, Rayane - 83 -

Belhasan, Faisal Belskiy, Aleksandr Beltran, Adrià Benkal Bouazza, Iman Benyoussef, Yassine Berghighach, Ishak Boada Varela, Alba Boubes, Fouad Bouchiba, Aissam Boughassal Benhaddou, Amal Boujlam, Salma Bounouh, Dounia Bouy Admi, Ramla Bouyafrour Berkani, Wissal Bouyouli, Nassima Cadena, Jordi Camprubí, Ma Àngels Carrilero Ventura, Marta Casas, Aida Casas, Ivet Castillo Fernández, Claudia Castro, Robert Castro Bonilla, Carlos-Andreu Cebrià Angelats, Montse Ceesay, Aliu Ceesay, Ami Ceesay, Bakary Ceesay, Jakanke Cerro, Zienia Cevallos, Alan Chami, Samira Chatib, Oumaima Chen, Elisa Chen, Runyi Chihab, Yassine Chougrani, Samira Colomer, Rubén


Contreras, Kevin Cortés Bollo, Meritxell Costa, Jan Crous, Marc Cullell, Pep Dabihi, Ahlam Danso, Umaru Derouich; Marwane DiamankaI, Aibou Diao, Aminata Diao, Nuria Diaz, Joel Díaz Iglesias, Joaquín Diez, Ainoha Domingo, Isaac Dong, Zhuxun Doumbouya, Faly Eddrissi, Dina El Amrani, Abdessamad El Amrani, Karima El Arguioui, Dina El Baid, Bdar El Baze, Salma El Beghdadi, Asmaa El Haddabi, Salma El Haddad, Mohamed El Harhar, Yousra El Hitani, Mounya El Khobi, Youssef El Kichouhi, Jihan El Maaroufi, Mohamed Amine El Morabite, Nasim El Mourabiti, Yousra El Ouarti, Salma Emoula, Zakaria Espinal, Marc Espona, Mar Essami, Hamza Estanyol Solé, Júlia Et Taleby, Ismael

Ezzahid el Garbi, Dena Fares, Mohamed Fernández, Sònia Fernández Ramírez, Diana Ferran Sureda, Cristina Ferraz Etchebarne, Marc Ferrer Campos, Alba Fofana, Mahamadu Fofana, Sulyman Franco, Ester Freixas, Telm Galan Gil, Alejandro Galindo, Arnau Gallostra, Blanca García, Mònica García, Raul García García, Diego García Moles, Sara Gimbernat Gou, Antònia González, Amanda González, Biel González Bayó, Íker Güell Alsina, M. Dolors Guinó, Margarida Gutiérrez, Christian Hadiya, Safia Hadmi, Imad Hadra Abrhi, Abderrahmane Harutyunyan, Hrant Heredia, Sulamita Heredia, Vanesa Hernández, Mike Herrrero Madueño, Paula Huanes Miranda, Kevina Hydara, Salimat Iredia, Recius Jaatit, Abdelkarim Jabbi, Mamodou Jagiteh, Jammeh Jawara, Ansumana

- 84 -


Jawara, Bakari Jiménez Conejo, Àlex John, Diana José Gonzàlez, David Kaber, Niema Kacemi, Fahd Kaloshyn, Vladyk Kanteh Ndaw, Awa-Granada Karkach Jaajouhe, Mohamed Keita, Mohamed Keita Doumbouya, Fadima Konteh, Fatoumata Konteh Sanneh, Abubakar Kouedjeu, Mariam Krubally, Nyumaiceta Laaraj, Ayoub Lagos Barriga, Sofia Lagresa Orozco, Ivan Laimouna Ruani, Inés Lamassab, Oussama Lanzas Brito, Laura León Molina, Judith Llagostera, Núria Llahí, Pau López, Nerea López Molina, Alejandro Loukaini, Aicha Lupu, Diana Madmar Boukarma, Nora Magiraga, Satou Makhloufi, Sakina Malki, Jihad Malo, German Mancheño Merino, Oscar Manso, Anna Maradiaga, Melany Marsal Tomás, Marc Martí, Irina Martín Álvarez, Jan Martínez Almansa, Sergi

Martínez Bota, Biel Matilló Agustí, Dolors Mchabat, Sara Medina Pagès, Margarida Miao Yang, Xin Mircea, Ioana Mircea, Marian Mokhtari, Hafsa Montoya, Ashly Moussaoui, Aya Moussaoui, Aya Mudarra Rovira, Ariadna Mughal, Zian Muñoz, Eva Muñoz Hernández, Ismael Muñoz Torres, Eloi Narvalaz, David Nasri Medouar, Khaled Nieto Sánzhez, Sara Nimaga, Bulay Nimaga, Fulematu Omoigui, Anderson Ouabi, Hassan Ouadi, Zakaria Ouchan, Fatima Outegrar Bouirig, Farah Owusuu, Kevin Palahí, Oriol Palomeras, Griselda Pastor, Aleix Picazo, Tamara Picó, Itzel Piñas, Joan Pizarro González, Álex Plana, Arnau Plana, Bernat Pubill, Calep Puig López, Maria Ramírez Sardiña, Raquel Ramírez Sardiña,Estefanía

- 85 -


Ramos Heredia, Jonathan Reyné Ferrando, Ingrid Ribas, Rosa Rifi, Nor Rigau, Laura Rodríguez Escobar, Christian Rodríguez Melero, Eloi Rodríguez Morell, Helena Romero Alcocer, Andrea Romero Galindo, Alba Rosa, Samuel Rosales, Argen Roura, Jana Sàez, Àlex Salomó Munuera, Jaume Sánchez Hernández, M Laura Sankareh, Ousamane Sanneh, Aysetu Santacruz, Andrea Santiago, Joan Santiago, Josep Santiago Font, Marc Sawaneh, Mahamadou Sawaneh, Mahamadou Serra, Francesc Serrano Espinar, Verónica Serrano Moreno, Genevea Sesay, Abubakari Sillah, Fatou Sillah, Mariam Sillah Sillah, Tida Smail, Yousef Solé, Ricard Soussi, Lhoussaine Sowe, Aisatou Surco, Juligrace Susoko, Iisiaka Tahiri, Younesse Tahiri Ben Ammi, Zakaria Tangara, Madou

Tangara, Mahamadu Tanja, Kadijatu Tanjang, Adama Teixidor, Nora Tomuta Tomuta, Darius Claudius Torner, Joel Touihar, Hanae Touray, Ibrahima Touray, Iesatu Touray, Sajo Touray, Tabbia Touray Bachilly, Ayisa Touti, Romaysa Treira, Geneva Trias Pineda, Karen Urra, Maria Valeros Muñoz, Laura Valladares, Cristian Viscomi, David Waggeh Tambadou, Abulai Wang Wu, Jiaqing Wilsom, Tabita Zallali, Hajar Zamora Quiñones, David Zannouti, Bochra Zeaje, Mohamed Zeaje, Omaima Zerouali, Abdelilah Zerouali, Najima ... ...

- 86 -


Pàg. Hi havia una vegada... (Anna Manso) Els personatges

.......................................

3

..................................................................................................

5

Les llegendes Perill al Pla dels Socs ......................................................................... 27 Els amics del pomer ........................................................................... 41 L’encanteri d’en Tonet ....................................................................... 55 La llegenda de l’elefant i el riu Ter ....................................... 65 Han participat en projecte ......................................................................... 83

NOTES: - "El cove de les paraules" és una activitat adreçada a alumnes de 4t de primària de Salt. [http://covedelesparaules.wordpress.com] - Correccions: Dolors Matilló

- 87 -


- 88 -


http://covedelesparaules.wordpress.com

Un cove de llegendes  

Llibre escrit per l'Anna Manso i els alumnes de 4t de primària de les escoles de Salt, dins el projecte "El cove de les paraules" del curs 2...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you