Issuu on Google+

L’amor epistolar

Nom: Laia Perales Galán Curs: 2013-2014 Grup: 2.5 Tutor: Albert Planelles Data: 6-11-2013

1


ÌNDEX INTRODUCCIÓ .............................................................................................. 3 EL ROMANTICISME ...................................................................................... 4 CARTES De Beethoven a la seva “estimada immortal”............................................. 8 De John Keats a Fanny Browne............................................................... 16 De George Sand a Frédéric Chopin ......................................................... 32 D’Emili Dickinson a Susan Gilbert ............................................................ 47

EL REALISME I EL NATURALISME ............................................................ 58 CARTES D’Anton Txèkhov a Olga Knipper ............................................................. 63 De Gustave Flaubert a Louise Colet ........................................................ 73

ÈPOCA CONTEMPORÀNIA ........................................................................ 81 CARTES De Vladímir Maiakovski a Lili Brik ............................................................ 94 De Marilyn Monroe a John F. Kennedy .................................................. 103 De Francis Scott Fitzgerald a Zelda Sayre ............................................. 118 De Frida Kahlo a Diego Rivera............................................................... 130 De Virginia a Leonard Woolf .................................................................. 140

CONCLUSIÓ .............................................................................................. 148 AGRAÏMENTS............................................................................................ 151 ANNEX ....................................................................................................... 152 BIBLIOGRAFIA .......................................................................................... 167

2


INTRODUCCIÓ: “El Producto más franco y más libre de la mente y del corazón humanos es una carta de amor; el escritor consigue su libertad ilimitada de declarar y expresar, por su percepción de que ningún extraño va a ver lo que él está escribiendo” Mark Twain. No és senzill argumentar el perquè d’haver escollit aquest tema per sobre dels altres. Tampoc és senzill trobar les paraules adequades. L’interès, les ganes de saber-ne més, l’afecció, però on va començar tot? Cadascú té la seva petita història. Durant el primer trimestre, quan l’elecció del tema començava a ser imminent, a classe de llatí vàrem tenir l’oportunitat de llegir petits fragments de les Heroides, un llibre escrit per Ovidi que recull la correspondència fictícia i de caire amorós entre herois i heroïnes de la mitologia grega. Les cartes em van fascinar. Tot i que no fossin escrites pròpiament per aquells personatges, la passió amb què declaraven els més íntims sentiments, la manca de pudor per transmetre allò que un gest, una paraula dita no havia pogut expressar, em va fer comprendre que una carta recollia més que el talent d’un escriptor, o la noblesa d’un cor enamorat. Una carta despullava l’ànima. Impulsada

per

aquesta

revelació,

vaig

preguntar-me

si

aquesta

correspondència podia estendre’s al llarg de la història. Efectivament, existien centenars de cartes enviades (dins d’un context cultural) per escriptors, músics, polítics... Tots ells coneguts per la faceta pública amb què havien canviat el curs de la història. No obstant, aquelles cartes enfocaven al personatge des d’un punt més personal, un punt on el mateix Churchill deixava de ser el respectat president d’Anglaterra per convertir-se en un marit empallegós i romàntic. El meu objectiu era trobar allò que s’amagava darrere de l’art o el pensament d’una persona, però havia d’escurçar el camp. Vaig decidir doncs, començar la recerca a partir del segle XIX amb el romanticisme, i finalitzar-la a la primera

3


meitat del s. XX, quan els ordinadors encara no havien ferit l’autenticitat de la correspondència. Vaig dividir el treball en diferents apartats classificats en relació a un moviment en particular, cultural, literari, estètic ja que volia veure també, com podia haver afectat el context social i la concepció que es tenia de l’amor en el contingut de la carta. Així, l’estructura és la següent: - Romanticisme - Realisme/Naturalisme - Època contemporània Cadascun d’aquests apartats venen introduïts per un resum del moviment que pugui ajudar a situar al lector,

la biografia i relació dels autors que

protagonitzen les cartes i el comentari extret del seu anàlisi. Per això, sense cap criteri més que el d’un esperit romàntic, dintre de cada apartar he escollit les cartes que podien beneficiar-me més a l’hora de comprendre els diferents corrents, però sobretot que m’agradessin més. El ROMANTICISME Què entenem per romanticisme avui en dia? Una manera de viure? Una persona que es deixa endur pels sentiments, extrems i apassionats? Que adopta l’amor com a modus vivendi i no mira enrere? O potser un dramàtic que abusa en extrem de la cursileria per expressar-se? És possible. Fins podríem dir que ara, en una societat materialista i alienada,

La Liberté guidant le peuple (1830) Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix Museu: Louvre (París)

associem el concepte amb el platonisme o l’idealisme incurable. 4


Però el romanticisme, és més que una frase, un moment, o un impuls... és una nova visió del món i l’ésser interior. Cal aclarir, doncs, que el terme fa referència a un període històric i revolucionari que acabaria desencadenant, juntament amb el freudisme, el pensament contemporani. Goethe va dir que “el romanticisme representava el principi d’una malaltia”, una afirmació que seria esmentada posteriorment per Novalis, que afirmaria irònicament que “la vida és una malaltia de la ment i que són les malalties les que distingeixen els homes dels animals.” Per altres, la malaltia representava la negació d’allò ordinari, raonable, lògic i d’això

que

se’n

sentien

corrent, i malalts

els

romàntics. El romanticisme va tenir una àmplia influència no tan sols en el camp literari, sinó també en el polític i social. Durant aquest període, sorgeixen i brillen més escriptors que en els tres mil anys anteriors de literatura. Els mapes d’Europa i Amèrica sofreixen innombrables canvis ni abans ni després vistos, i finalment, els costums familiars, les relacions entre els

Der Wanderer über dem Nebelmeer (1818) Caspar David Friedrich. Museu: Hamburger Kunsthalle

éssers humans, les diferents formes de vida siguin en el camp o la ciutat marquen la primera gran obertura de la història d’Occident. Situem l’origen del moviment, que neix per oposició al classicisme francès, en l’últim quart del segle XVIII. El nom prové del terme roman, que designa novel·la. Els primers focus es troben a Alemanya, amb els germans Schlegel i la publicació de la revista l’Ateneu i a Anglaterra, amb els poetes laquistes i la lírica de paisatge. Al llarg del s. XIX, s’anirà estenent per tota Europa fins arribar a Espanya i Itàlia.

5


Però per captar la veritable essència del romanticisme, allò que el caracteritza i el diferencia, cal parlar de la seva raó, el romàntic. El romàntic és un esperit rebel i incomprès. Un ésser inconformista que rebutja el present i se centra en ell mateix. Amb l’afirmació titànica del jo, el romanticisme esdevé un moviment individualista on tot passa a ser subjectiu. Un individualisme que acabarà convivint amb la universalitat. El romàntic té una especial fixació en allò de caràcter etern, etern com la natura que l’envolta, i comparar-s’hi fa que creixi dins seu un desig irremeiable d’infinit. Però la impossibilitat de transcendir com el medi, de ser recordat, el fa viure en una angoixa constant, fent d’ell un ésser turmentat. L’inconformisme i l’obsessió amb la subjectivitat, les ànsies per voler trobar un rerefons en tot, els dubtes, fan que es malfiï de la raó i que per tant, es recolzi en la intuïció i la impulsivitat del sentiment. Pel romàntic, l’ideal és el món espiritual. Davant d’una societat on es veu forçat a viure una vida marginal i de permanent inadaptació, el romàntic es decanta per tres sortides: - El suïcidi, considerat un alliberament o bé del dolor que li comporta viure en el seu present o bé del dolor d’un amor no correspost. Exemples d’aquesta alternativa en són: Heinrich von Kleist i Mariano José de Larra. El Jove Werther (protagonista de Les desventures del Jove Werther, per Johann Wolfgang von Goethe) posa de moda el suïcidi, i Byron el morir en guerres llunyanes. El risc és un dels requisits romàntics: risc polític, risc amorós, risc d’aventurar-se en paisatges exòtics. - L’aïllament, escapant al món fantàstic creat per l’artista i l’únic espai on aquest és lliure. Quan diem que el romàntic s’aïlla, parlem de dos tipus de sortides: la fugida al passat personal reivindicant la infància com a paradís perdut (mite de la infantesa) i en termes més col·lectius la fugida al passat històric, que reivindica l’edat medieval i que comporta el naixement de la novel·la històrica. Un clar exemple d’artista aïllat seria Baudelaire. Cal afegir però, que aquesta és l’alternativa per la qual es decanten la majoria de romàntics conservadors. 6


- La lluita, mitjançant la revolució, amb la qual s’intenta canviar i millorar la societat. Qualsevol romàntic liberal n’és exemple d’aquesta alternativa. Víctor Hugo, que realitzaria una transició quant al pensament polític, d’una postura conservadora a una extrema i liberal va afegir: “El romanticismo es el liberalismo en la literatura. La libertad en el arte y la libertad en la sociedad, he aquí el doble fín a que deben tender igualmente todos los espíritus lógicos y consecuentes; he aquí la doble bandera que reúne a toda la juventud de hoy...” Amb el romanticisme reviu el sentiment nacionalista, tant el que intenta unificar petits estats que comparteixen una cultura, en un de sol, com el que pretén fer valer la seva per sobre d’aquella a què està sotmesa. Es considera vital la fidelitat als orígens i la transmissió dels seus valors. Per a Schiller, els romàntics són “desterrados que languidecen por su patria”. Aquesta metàfora encercla a l’hora dos significats: pàtria com a lloc per habitar i pàtria com a assentament de l’ànima. L’art romàntic va ser el primer en considerar-se un “document humà”, una confessió a crits, una ferida oberta i nua. Pel

romàntic,

l’art

és

espontani, genuí i rebutja qualsevol

norma

o

estàndard

establert.

Per

això, la seva clau resideix en la classe popular, la veritable veu de la nació. I amb l’artista Los poetas contemporáneos (1846), Antonio María Esquivel Museu: El Prado (Madrid)

aquesta es

reflexió,

considera

un

ésser superior que té com a missió transmetre a la gent aquesta nova concepció de l’art.

Per últim i propi del subjectivisme característic del moviment, s’adopta una nova visió respecte la bellesa. Tot allò grotesc, allò exòtic i misteriós és bell.

7


Per tant, i expressant el tumultuós subconscient

de l’artista, els paisatges

foscos, tenebrosos i solitaris són els desitjables. Les actituds romàntiques: La naturalesa, l’amor, la vida i la creació literària, l’ardor patriòtic, l’aventura i la mort. LES CARTES Beethoven a la seva “estimada immortal”: Beethoven: Ludwig van Beethoven va ser un compositor, director d’orquestra i pianista alemany creador d’un llegat musical que s’estén, per ordre cronològic, des del Classicisme, on és considerat l’últim gran representant després de Haydn i Mozart, fins a principis del Romanticisme, quan aconseguí, musicalment i al llarg del s. XIX, fer transcendir el moviment motivant-ne la influència en

una

nombrosos

diversitat gèneres

d’obres, i

on

que

abracen

destaquen

les

simfonies.

Retrat de Beethoven als 13 anys (1783) Autor desconegut Kunsthistorisches Museum (Viena)

Nascut a Bonn un 16 de desembre de 1770 al si d’una família d’origen flamenc i de considerable cultura musical, Beethoven va haver de presenciar des de ben petit el caràcter mesquí i malèvol del seu pare alcohòlic que l’explotaria vulgarment per exhibir-lo, sense èxit, com un nen prodigi. Contràriament, la seva mare, de naturalesa tendra i afectiva, seria el refugi on descansaria el petit infant dels inesgotables abusos del seu pare. Després dels primers fracassos en actuacions públiques on s’havia arribat a mentir sobre la seva verdadera edat, Beethoven començà a rebre classes de professors amb millor formació entre els quals destacarien Christian Gottlob Neefe, qui l’ajudaria a adquirir tècnica amb l’orgue i a desenvolupar les seves habilitats vers la composició. Neefe, organista de la cort, fou el primer a valorar l’excepcionalitat de Beethoven i no només l’instruí musicalment sinó que a més, 8


s’ocupà de la seva educació cultural introduint-lo al pensament contemporani de la mà de poetes moderns com ara Goethe, Lessing, Friedrich von Schiller o sense ser tant recent Shakespeare, esdevenint aquests alguns els seus escriptors preferits. Neefe va ser, a més a més, qui introduí Beethoven a l’estudi de Bach, compositor pel qual sempre professaria una gran devoció. Amb 11 anys, Beethoven publicaria la seva primera composició de la qual més tard el seu Retrat de Ludwig van Beethoven (1805) Joseph Willibrord Mähler Museen der Stadt Wien

mestre en faria esment en una revista musical afirmant: “Si continua d’aquesta manera, serà sens dubte, el nou Mozart.” El juny de 1783, el

jove compositor va ser contractat per recomanació de Neefe com a músic de la cort del príncep Maximilià Francesc d’Àustria, qui li assignaria un sou de 170 florins aproximadament. Aquesta nova ocupació li va permetre endinsar-se i nodrir-se de la música clàssica oferta a la cort així com també començar a freqüentar cercles socials de més elevada posició que li obririen noves portes i amb els quals mantindria, amb més o menys mesura, una estreta amistat fins la seva mort. A aquests petits èxits el seguí un viatge a Viena, on conegué a figures de considerable rellevància dins del panorama musical i on arribà a coincidir amb un melancòlic Mozart que vivia devastat per la mort del seu pare. Per aquesta mateixa raó retornaria Beethoven a la seva ciutat natal on acabaria patint la pèrdua no només d’aquella figura que havia omplert la seva infància d’amargor sinó també la d’aquella que l’havia omplert de dolçor. El dolor que comportà la mort dels seus pares i com a conseqüent la nova responsabilitat dels seus germans suposaren el naixement d’una època fosca per l’artista que acabaria comportant la composició de la seva primera obra personal “Cantata a la mort de Josep II” i la tumultuosa amistat amb Haydn.

9


El 1792, Beethoven decidí tornar a Viena i trobà

allà

finalment

l’estabilitat

com

a

compositor, un fet poc sorprenent ja que la ciutat austríaca era considerada llavors la capital musical per excel·lència acollint a artistes d’arreu d’Europa. No tardà doncs, en guanyar-se

una

reputació

de

geni

i

l’admiració de tot el públic vienès. Composà llavors una sèrie d’obres que foren impreses, estudiades i interpretades per joves músics i debutà com a pianista arribant a tocar davant de

figures

polèmiques

com

ara

el

Retrat Ludwig van Beethoven (1823) Ferdinand Georg Waldmüller

megalòman i tirànic rei de Prússia, Frederic Guillem II. Econòmicament la seva situació era immillorable; l’aristocràcia, sentint-se culpable de la mort del jove Mozart, cobrí totes les despeses del compositor i és sabut també, que coincidí durant aquells temps amb Goethe. de La societat austríaca pogué gaudir finalment de la seva genialitat el 1800, quan Beethoven oferí per primer cop un concert seu. Obres destacables d’aquella època serien, per exemple, la bagatel·la Pour Elise i la cinquena simfonia. I aquí acabarien els anys d’una idíl·lica carrera musical ja que Beethoven començaria a prendre consciència, durant els següents mesos, de la progressiva pèrdua auditiva que patia i les conseqüències negatives que aquesta comportava. Davant d’aquesta fatídica situació, el compositor s’entregà per complet a la producció artística i abandonà poc a poc la vida pública per tal de que ningú descobrís la seva sordesa. A més, l’egocentrisme l’havia dut a guanyar-se l’antipatia dels editors que estaven farts d’haver de pagar les impensables quantitats que Beethoven demanava per les seves obres i que ell mateix necessitava per pagar els seus deutes. Començà llavors refugiar-se en si mateix i a comunicar-se amb les persones de l’exterior mitjançant quaderns de notes, dels quals ara se’n 10


conserven més de la meitat. Aquesta etapa reclusiva esdevingué la més important en la carrera artística del compositor: estrenà les seves simfonies amb èxit, una òpera, Fidelio, tot i que aquesta fou rebuda més fredament, sonates, quartets...etc. Alimentà progressivament la seva popularitat i arribà al clímax de la seva productivitat musical l’any 1824 amb l’estrena de la novena simfonia, inspirada en l’Oda a l’Alegria de Friedrich von Schiller i elegida més tard com a himne de la Unió Europea, i Missa Solemnis, obres que interpretà davant d’un públic ansiós

i

meravellat

per

la

magnificència d’aquelles peces. Tanmateix, la salut de Beethoven continuà empitjorant i en els últims mesos de vida compongué el que

Aquarel·la dels Funerals de Ludwig van Beethoven (1827) Stöber, Franz Xaver

són considerades pels estudiosos, les seves millors peces, uns últims quartets de corda sorprenentment innovadors per l’època. Una pneumònia desencadenada a finals de 1826 i les complicacions hepàtiques que havia sofert tota la seva vida alertaren al seu cercle d’amistats més íntim del seu estat terminal i rebé, durant els següents dies, la visita de tots aquells companys i admiradors que li havien jurat devoció eterna al llarg de la seva carrera artística. Curiosament, no fou visitat pel seu deixeble, Franz Schubert. Abans de morir però, li mostraren algunes de les seves partitures i digué: “és ben cert que s’hi troba una espurna divina dins d’aquest Schubert.” El 24 de març de 1824 entrà en comà i despertà tres dies més tard acompanyat de la seva cunyada i el seu incondicional admirador Anselm Hüttenbrenner; els pocs amics que encara el freqüentaven havien sortit a buscar una tomba. El 27 de març, Hüttenbrenner descriví els seus últims instants de vida: “Permaneció tumbado, sin conocimiento, desde las 3 de la tarde hasta las 5 pasadas. De repente hubo un relámpago, acompañado de un violento trueno, y la habitación del moribundo quedó iluminada por una luz cegadora. Tras ese 11


repentino fenómeno, Beethoven abrió los ojos, levantó la mano derecha, con el puño cerrado, y una expresión amenazadora, como si tratara de decir: «¡Potencias hostiles, os desafío!, ¡Marchaos! ¡Dios está conmigo!» o como si estuviera dispuesto a gritar, cual un jefe valeroso a sus tropas «¡Valor, soldados! ¡Confianza! ¡La victoria es nuestra!». Cuando dejó caer de nuevo la mano sobre la cama, los ojos estaban ya cerrados. Yo le sostenía la cabeza con mi mano derecha, mientras mi izquierda reposaba sobre su pecho. Ya no pude sentir el hálito de su respiración; el corazón había dejado de latir.” Dos dies més tard tingué lloc el seu funeral a l’església de la Santa Trinitat, on assistiren més de 20.000 persones i on fou interpretat el rèquiem en re menor de Mozart. “L’estimada immortal” i la seva relació: Moltes han sigut les hipòtesis discutides sobre la verdadera identitat de la seva “estimada immortal” i cal esmentar que, la polèmica no només prové per l’anonimat de la carta sinó que

també

cal

atribuir-la

al

caràcter

excessivament enamoradís del compositor. Propi d’un esperit romàntic, Beethoven va ser víctima d’infinits enamoraments que el duien a l’angoixa vital i que compartien en si, un tret comú: les dones escollides pel compositor

Retrat de Teresa Brunszvik Autor: Károly Rusz

eren del tot inaccessibles, ja que o bé provenien de l’aristocràcia o bé estaven casades; i en alguns casos ambdues coses a l’hora. Algunes de les seves amistats arribarien a esmentar que no veien capaç a Beethoven de no portar una passió fins a l’extrem, sovint malaltís. Tanmateix, s’ha de tenir en compte trets de la seva personalitat que podrien haver influït en aquesta radicalitat dels sentiments: la sordesa l’havia convertit en un músic iracund i dominat per l’amargor amb un possible trastorn bipolar que l’havia dut a plantejar-se, sovint, el suïcidi com a alternativa del patiment vital; era a més, 12


un rebel que no va respectar mai ni l’autoritat ni el sistema de les classes socials. Sabem però, que els romanços mantinguts amb altres dones, fossin reals o no, eren d’una puresa excepcional ja que va preferir no barrejar mai la passió amb el plaer. I amb aquests ideals, Beethoven fou víctima de nombrosos desenganys amorosos que l’enfonsaren i que immediatament el dugueren a un altre enamorament. El primer del qual en deixà constància en escrits fou una jove de nom Giulietta Guicciardi a qui immortalitzà en la seva famosa sonata “Clar de LLuna” op. 27 (a no confondre amb la de Claude Debussy) però aquesta era coqueta, egoista i acabà casant-se amb un duc. A aquest romanç el seguí el primer del qual s’especula una probable identificació amb l’estimada immortal. “L’afortunada” fou la duquessa Teresa Brunszvik de Korompa (1775-1864), una dona de la noblesa hongaresa que fundà una llar d’infants a Budapest i que fou alumna de Beethoven. S’enamorà llavors del compositor i si aquest l’instruí en el piano, la jove duquessa contribuí en la seva formació intel·lectual compartint el seus gustos literaris amb el músic. Beethoven li dedicà una sonata de nom “A Thérèse” i molts estudiosos han afirmat que podria haver estat ella la inspiració de la peça “Für Elise”. Fou també la responsable d’un període molt productiu per l’artista. Però aquest apassionat romanç començà a veure el seu final l’any 1807 quan la seva impossibilitat esdevingué inevitable. La mancança de recursos econòmics de Beethoven, la desigualtat social, i els trets malaltissos de la seva personalitat així com el seu incontrolable caràcter provocaren que acabés ferint l’amor de la seva vida. Tot i que trencaren el seu compromís, cap dels dos va oblidar mai el seu romanç. L’altre gran amor de Beethoven fou Antoine von Birkenstock, de qui el musicòleg americà Maynard Solomon afirmà el 1977 tractar-se de la famosa estimada immortal. Birkenstock era la muller d’un banquer alemany anomenat Franz Brentano i mare de quatre fills. Devastat pel dolor que la passió d’aquest romanç li causava, el seu sentit de l’ètica i por al matrimoni el feren rebutjar la possibilitat d’un futur per la relació. 13


Teresa Brunszvik o Antoine von Birkenstock? La cultura popular ha anat alimentant ambdues possibilitats i no s’ha trobat encara cap fet excloent. Concloem doncs, que l’elecció de la seva estimada immortal va per ara, a gust personal. LA CARTA: Saludo matutino, 7de julio de 1807: ¡Buenos días! Al abrir los ojos, mi pensamiento ha volado hacia ti, ¡oh, amor mío inmortal! Ora lleno de esperanza, ora melancólico y triste, interrogo al destino y le pregunto qué nos reserva. No puedo vivir sino todo contigo o completamente separado de ti. De modo que he resuelto irme lejos, hasta que pueda volar a tus brazos y sentarme contigo en un mismo hogar. Entonces mi alma, envuelta en tu amor, podrá elevarse a las regiones celestes. Sí, yo debo partir, ¡es necesario, ay de mí!, ¡es necesario! Tú te resignarás, pues conoces la fidelidad de mi corazón. ¡Jamás otra mujer lo poseerá! ¡Jamás! ¡Ah, Dios mío! ¿Por qué me condenas a abandonar todo cuanto amo? Y a pesar de ello, mi vida en Viena es ahora una vida de tristeza y de angustia. Tu amor me ha convertido, a la vez, en el más feliz y el más infeliz de los hombres. A mi edad, yo necesitaría una existencia tranquila y pacífica. ¿Puedo esperarlo ahora, que te amo como te amo? Ángel querido, es menester que cierre esta carta si quiero que llegue a ti, pues me dicen que en este momento que el correo sale ahora cada día. Estate tranquila; solo considerando fríamente nuestra situación, podremos lograr nuestro propósito: el de vernos algún día unidos. Estate tranquila y ámame. Hoy, como ayer, mi alma ha volado hacia ti y he llorado, ¡Adiós a ti, a ti, mi vida, mi todo!¡ ¡Oh, tesoro mío! Ámame para siempre y no desconozcas jamás el corazón fiel de tu amado, L. Van Beethoven. Eternamente tuyo, Eternamente mía, Eternamente nuestro. 14


COMENTARI: Aquest petit fragment, d’entre les quatre pàgines d’extensió que es varen trobar inicialment, reflecteix a la perfecció, com cap altre exemple de correspondència fa fins ara, el caràcter de l’autor i l’estat emocional en què es trobava quan va ser escrita la carta. Parlem doncs, d’un període irònicament fosc dins de la vida del compositor. D’una banda, la sordesa l’enfonsava anímica i psicològicament però d’altra, l’èxit de les obres realitzades llavors, era incomparable amb l’aconseguit anteriorment. El primer indici del to amb què fou redactada la carta el trobem en el codi escrit. L’estructura caòtica i excessiu abús dels signes de puntuació denoten el trasbals emocional a què està sotmès Beethoven quan escriu la carta. Les continues preguntes i repeticions, la falta de pauses, ens transmeten la urgència dels seus sentiments i una possible inseguretat vers el romanç. Es també de totes, la que adopta un caire més espiritual i sincer ja que, les cartes analitzades prèviament comptaven amb l’avantatge d’ésser escrites per poetes o novel·listes amb un absolut domini del llenguatge que els permetia manipular els arguments abans d’escriure-les; al contrari, Beethoven és un músic amb poca experiència literària només aquella apresa dels llibres. Desconeixem si aconseguí mantenir-se fidel a l’ideal de distingir el plaer de la passió per mantenir-ne la seva puresa, però si d’una cosa en podem estar segurs és que l’essència de la carta és d’una puresa romàntica indiscutible. Caldria atribuir part de la radicalitat dels seus sentiments no només al tarannà malaltís del compositor, que contribueix en gran mesura a l’èxtasi present, sinó també al context històric corresponent; Beethoven pertany a la primera generació de romàntics i això implica una actitud d’extrema incondicionalitat cap als nous valors difosos pels artistes. Hi ha dins de les figures representants d’aquest nou moviment, unes ànsies d’alliberament que desitgen expressar sense pudor la naturalesa dels seus sentiments tot i la rigorista del seu entorn social, com molt bé expressa Beethoven en aquest cas. L’ànima, allò immutable i etern, monopolitza la temàtica de la carta. 15


És curiós però, que aquesta fervorosa declaració d’amor fos escrita després de la ruptura entre els dos amants, quan el romanç s’havia vist trencat per la seva impossibilitat. Només aquesta podia despertar la necessitat d’expressar per escrit la immortalitat del seu amor. Per tant, els sentiments venen en part provocats pel platonisme de nou present i el plaer masoquista que sembla trobar Beethoven en l’angoixa vital i el turment d’una relació impossible. Aquesta és, de totes, l’actitud més característica dels esperits romàntics, el conformisme en l’inconformisme. La carta no pretén salvar una relació malmesa, sinó que amb promeses melanconioses es proposa atribuir immortalitat al seu amor; aquella que l’ànima de l’autor desitja per ella mateixa però no es veu capaç d’aconseguir.

John Keats a Fanny Brawne John Keats John Keats va ser un poeta britànic del romanticisme. Juntament amb Lord Byron i Percy Bysshe Shelley, amb qui traçà amistat, va ser una de les principals figures de la segona generació de romàntics. Al llarg de la seva curta vida (va néixer un 31 d’octubre de 1795 i va morir un 23 de febrer de 1821, amb 25 anys) la seva obra va ser atacada i menyspreada pels crítics i no va ser fins anys després quan es va valorar i reivindicar en tota la seva grandesa. Molts escriptors han reconegut la influència de Keats en la seva obra i

Retrat de John Keats William Hilton. National Museu: Gallery London

Jorge Luís Borges va arribar a dir que la primera trobada amb el poeta va ser la l’experiència literària més significativa de la seva vida. Avui en dia, els seus 16


poemes i cartes són alguns dels més populars i analitzats en la literatura anglesa. Keats es caracteritza per crear una lírica de llenguatge imaginatiu, sempre amb un rerefons melancòlic. Infravalorava considerablement el seu talent, sentint-se sempre a l’ombra dels grans poetes d’èpoques passades, i no va ser fins que va sentir la imminència de la seva mort que va escriure els seus poemes més autèntics i memorables. Nascut a Moorgate, als afores de Londres, i amb la impossibilitat d’estudiar a Eton o Harrow pel cost econòmic, va començar els seus estudis en una escola situada a Enfield, prop de la casa dels seus avis, on mostrà un sorprenent interès pels clàssics i la història. Amb només 7 anys, va patir la mort del seu pare, Thomas Keats, i mesos més tard, el segon matrimoni de la seva mare, un error que portà tota la família a traslladar-se en un petit poble anomenat Edmonton, on vivia la seva àvia. Allà, i amb la recent mort d’un dels germans va haver de carregar amb la prematura mort de la seva mare per tuberculosi, fet que deixà a ell i als seus germans a càrrec de la seva àvia, que nomenà dos tutors, Richard Abbey i John Sandell, que poguessin fer-se càrrec de les criatures. Aquests, tragueren Keats de l’escola per convertir-lo en aprenent de cirurgià, fins el 1814, quan abandonà el càrrec i s’anà a estudiar a un altre hospital. Durant aquell any, Keats va començar a dedicar més i més temps a la literatura, escrivint el seu primer poema An Imatition to Spencer i tot i que es va graduar en Farmàcia, només va exercir durant dos anys abans de dedicar-se per complet a la poesia. Després d’escriure el seu primer poema i continuar la seva formació a l’hospital, el maig de 1816, Leight Hunt va accedir a publicar O Solitude a la revista popular i de caràcter liberal anomenada The Examiner. Aquell mateix octubre, Charles Cowden Clark va presentar-lo formalment a Leight Hunt, editor i escriptor així com també íntim amic de Byron i Shelley. Cinc mesos després, es va publicar Poems, el primer volum de versos escrits per Keats. La publicació del llibre, com també la crítica, van ser un fracàs absolut, portant la vergonya als germans Olliers, editors del llibre. Ràpidament Keats canvià d’editors per Taylor and Hessey de Fleet Street, que contràriament, apreciaven 17


la seva obra. I malgrat la pèssima acollida de Poems, Hunt publicà el text Three young poets i el sonet On First Looking into Chapman’s Homer. A més a més, va introduir Keats al cercle intel·lectual amb el qual es vinculava, que intimà amb John Hamilton Reynolds i William Hazlitt. La situació personal de Keats però, era una mica més complicada. Estava considerablement endeutat i els seu germà Tom moria de Tuberculosi. El juny de 1818, emprengué un viatge per Escòcia i Irlanda amb el seu amic Charles Armitage Brown, però degut a un fort constipat, es va veure obligat a tornar a Hampstead, on cuidà del seu germà fins la seva mort i s’exposà a la malaltia de la qual tots els membres de la seva família havien anat morint. Després de la mort del seu germà, Keats es traslladà a Wentworth Place on residia Brown, i allà comença el seu annus mirabilis, ja que començà a escriure la seva obra més madura. Cinc de les seves sis grans odes van ser composades allà. Brown afirma que Ode to a Nightingale va ser escrita sota l’ombra d’un arbre, després que Keats hagués quedat corprès de la bellesa d’un rossinyol ubicat en una de les branques. Les altres odes vingueren influïdes per la primera o si més no foren posteriors a aquesta. Altres poemes

Wentworth Place, now the Keats House museum (left), Ten Keats Grove (right)

inspirats pels jardins de Wentworth Place van ser Fancy o Bards of passion of a mirth.

18


Allà conegué al gran amor de la seva vida, Fanny Browne, personatge i relació en la qual ens esplaiarem més endavant. Vora el 1820, Keats començà a mostrar greus símptomes de tuberculosi. Després de perdre molta sang, i per tal de minvar els efectes de la malaltia, ell i una amic anomenat Joseph Severn accediren a marxar a Itàlia pel clima càlid. El viatge va ser catastròfic, tempestes n’alentiren la durada i un cop desembarcats van ser tancats en quarantena degut a les suposicions d’una epidèmia de còlera a Anglaterra. Per aquell llavors, ni el clima podia ajornar la mort, però si Keats, que va intentar suïcidar-se dos cops ja que trobava innecessària prolongar la seva existència. Poc temps després va morir i va ser enterrat al cementeri protestant de Roma. Frases rellevants citades pel poeta: - Love is my religion - I could die for that. - I am certain of nothing but the holiness of the heart's affections, and the truth of imagination. - ' Beauty is truth, truth beauty,' - that is all ye know on earth, and all ye need to know. - Poetry should... should strike the reader as a wording of his own highest thoughts, and appear almost a remembrance.

Fanny Browne: Frances (Fanny) Browne Lindon, nascuda un 9 d’agost de 1800 i morta un 4 de desembre de 1865, va ser una donzella coneguda pel seu romanç amb el poeta romàntic John Keats.

El

seu

compromís,

desconegut

públicament fins el 1878 quan es publicà la seva correspondència i que durà des del desembre de 1818 fins la mort del poeta el febrer 1821, va ser el responsable en gran Retrat en miniatura de Fanny Brawne, aquarel·la (1833)

19


mesura d’alguns dels seus anys de major productivitat literària. Filla de Samuel i Frances Browne, va néixer en una petita casa rural a prop de Hampstead, England. Era la gran de tres germans: Samuel, nascut el juliol de 1804 i la seva germana Margaret, nascuda l’abril de 1809. És sabut que va tenir dos altres germans, John i Jane, però ambdós varen morir durant la infància. L’abril de 1810, quan la seva família es trobava a Kentish Town, va morir el seu pare, a l’edat de 35, de tuberculosis. A conseqüència d’aquest tràgic succés, es varen traslladar a Hampstead Heath. Fanny no era considerada una jove particularment bella, als divuit va ser descrita de la següent manera: (Fanny) “was small, her eyes were blue and often enhanced by blue ribbons in her brown hair; her mouth expressed determination and a sense of humour and her smile was disarming. She was not conventionally beautiful: her nose was a little too aquiline, her face too pale and thin (some called it sallow). But she knew the value of elegance; velvet hats and muslin bonnets, crêpe hats with argus feathers, straw hats embellished with grapes and tartan ribbons: Fanny noticed them all as they came from París. She could answer, at a moment’s notice, any question on historical costume. ... Fanny enjoyed music. ... She was an eager politician, fiery in discussion; she was a voluminous reader. ... Indeed, books were her favourite topic of conversation”. Tot i no destacar en l’àmbit físic, Fanny tenia un esperit noble i sincer. Era però, una jove realista i immensament pràctica, segurament

Ambrotype of Fanny Brawne (1850)

degut a les circumstàncies viscudes a casa. Es preocupava en gran mesura de la seva imatge i gaudia coquetejant amb el seus admiradors. Ja que Hampstead es trobava a prop d’assentaments militars, sovint s’organitzaven balls amb la presència d’oficials i soldats de l’exèrcit, balls on ella n’era una figura popular. 20


L’any 1818, coneixeria l’amor de la seva vida, el poeta romàntic John Keats, amb qui viuria una història d’amor de gran ressò posterior, relació que explicaré a continuació. Després de la mort del poeta per tuberculosi, Fanny Browne es tallà el cabell curt, es vestí permanentment de negre i es posà l’anell de compromís que Keats li havia regalat, anell que duria posat fins la seva mort. L’única persona amb qui Fanny va sentir que podia compartir la seva pèrdua va ser la germana de Keats, Frances, amb qui va mantenir i desenvolupar una estreta amistat mitjançant la correspondència. Dos anys després de la mort del poeta, Fanny aprengué italià i començà a traduir petites històries de l’alemany, que més tard vengué. Frances Keats, amb l’edat suficient, es traslladà a viure amb els Browne, que degut a la seva amistat amb Fanny, va fer que fos benvinguda i acceptada càlidament. El 1827, sis anys després de la pèrdua, Fanny finalment es va recuperar i començà a integrar-se dins la societat de nou vestint amb colors lluminosos i vius. Però aquest període no s’allargà gaire. El seu germà petit, Samuel, llavors un jove 23 anys, va començar a mostrar greus símptomes de tuberculosi i un any després va morir. La seva mare, sense recuperar-se completament de la seva mort, va fer el seu testament l’octubre de 1829 i aquell mateix novembre, es calà foc al seu vestit involuntàriament i morí. Pel 1833, els membres restants de la família Browne, es traslladaren a viure a Bolougne, amb els Bakers. Allà conegué Fanny a Louis Lindon, amb qui es casà aquell mateix juny, 12 anys després de la mort de Keats. I amb una dècada, tingueren tres fills: dos infants de nom Edmund i Herbert, i una filla anomenada Margaret. Vora el 1859, els Lindon tornaren Anglaterra i la tardor abans de la seva mort, Fanny els explicà als seus fills el seu romanç amb Keats, ensenyant fins les cartes enviades. Morí un 4 de desembre de 1865 i fou enterrada al cementeri de Brompton.

21


“I shall ever be your dearest love”: LA RELACIÓ Abans de conèixer Fanny Browne, cal destacar la peculiar opinió que Keats tenia sobre les dones o la idea d’un romanç amb dones. El Juliol de 1818 va escriure: ... I am certain I have not a right feeling towards Women--at this moment I am striving to be just to them but I cannot--Is it because they fall so far beneath my Boyish imagination? When I was a Schoolboy I thought a fair Woman a pure Goddess, my mind was a soft nest in which some one of them slept though she knew it not--I have no right to expect more than their reality. I thought them etherial above Men--I find them perhaps equal.... I do not like to think insults in a Lady's Company--I commit a Crime with her which absence would have not known--Is it not extraordinary? When among Men I have no evil thoughts, no malice, no spleen--I feel free to speak or to be silent--I can listen and from every one I can learn--my hands are in my pockets I am free from all suspicion and comfortable. When I am among Women I have evil thoughts, malice spleen--I cannot speak or be silent--I am full of Suspicions and therefore listen to no thing--I am in a hurry to be gone--You must be charitable and put all this perversity to my being disappointed since Boyhood–. . . I could say a good deal about this but I will leave it in hopes of better and more worthy dispositions--and also content that I am wronging no one, for after all I do think better of Womankind than to suppose they care whether Mister John Keats five feet high likes them or not. Aquesta incomoditat va quedar més tard reflectida, en el seu rebuig envers el matrimoni, quan afirmà que: "the opinion I have of the generallity of women--who appear to me as children to whom I would rather give a Sugar Plum than my time, form a barrier against Matrimony which I rejoice in. " Però aviat, totes aquestes paraules deixarien de tenir sentit ja que la tardor de 1818, John Keats conegué Fanny Browne.

22


Aleshores, el poeta, juntament amb l’escriptor i company Charles Brown, havia tornat del seu viatge per Escòcia i Irlanda, on mostrant indicis de tuberculosi, s’havia vist obligat a tornar. Brown havia llogat la meitat de la seva casa, anomenada Wentworth Place, a la família Browne. Quan ambdós varen tornar, Fanny i la seva família es van traslladar a Elm Cottage, no gaire lluny. Vivint allà, la família Browne havia intimat considerablement amb els veïns de Brown, els Dilkes, que havien parlat sovint de Keats, referint-se a ell com una meravella d’home i artista. A casa d’aquesta noble família es varen conèixer els dos joves. Fanny va quedar sorpresa per la puresa i bondat de l’esperit del poeta, a excepció dels moments on esmentava el seu germà i l’ansietat s’apoderava d’ell. Al contrari, Keats estava tant centrat en la malaltia i imminent mort del seu germà, que no trobà rellevant la presència de Fanny. Després de la tràgica pèrdua, el poeta acceptà amablement la invitació per part de Brown d’anar a viure amb ell a Wentworth Place, i tot i ser un convidat, va pagar el lloguer corresponent. Vivint tant a prop dels Dilkes, Keats els visitava amb freqüència i a mesura que anà coincidint amb els Brownes, el seu interès per Fanny cresqué sense precedents. Era una jove diferent, difícil d’entendre. A mitjans de desembre, dos setmanes després de la mort del seu germà, escriví una llarga carta al seu germà, de nom George i que vivia a America, esmentant Fanny: 'Mrs Brawne who took Brown's house for the summer still resides in Hampstead. She is a very nice woman and her daughter senior is I think beautiful, elegant, graceful, silly, fashionable and strange. We have a little tiff now and then - and she behaves a little better, or I must have sheered off.' Tot i cridà la seva atenció, era la poesia la veritable passió que consumia el poeta i no Fanny. Seria qüestió de temps però, que la jove d’ulls blaus es posés a l’altura de la poesia dins del pensament de Keats. Sense saber gaire sobre les inclinacions literàries de Fanny, i tot i que ella admirava i llegia les seves obres, no participava en la seva creació.

23


Durant l’hivern de 1819, Keats es va passar hores tancat a l’estudi escrivint obres com “The Eve of St. Agnes” i “The Eve of St. Mark”. No va ser fins l’abril de 1819 quan el romanç es tornà inevitable. Els Dilkes van decidir traslladar-se a viure al centre de la ciutat i van llogar l’altre meitat de Wentworth Place a la senyora Browne i els seus fills. Per

Interior de Wentworth Place

aquell llavors, Fanny es va convertir en veïna directe de Keats, i a partir d’aquell mateix instant, l’amor, al ritme de la primavera, començà a florir. Keats interrompria el seu compromís amb la poesia per escriure petits sonets dedicats a Fanny, inclòs el poema Bright Star, Would I were steadfast as thou art, aquí traduït en castellà: Estrella brillante, quien fuera tan constante como tu no en solitario esplendor colgada arriba en la noche y observando, con eternos párpados abiertos como el eremita paciente e insomne de la naturaleza. las aguas ondeantes en su clerical tarea de ablución pura de las playas humanas de la tierra redonda o mirando sobre la nueva mascara caida de nieve sobre las montañas y las llanuras No-- y aun así constante, aun sin cambio, almohadado sobre el pecho en maduración de mi amada sentir por siempre su suave respiración despierto para siempre en un dulce insosiego aun, aun escuchando su tierno respirar y asi vivir por siempre o desfallecer en la muerte. La majoria d’aquesta obra de temàtica amorosa fa referència als seus encants físics però serveix també com a eina per expressar la felicitat que trobà en la seva companyia. Era previsible que el seu primer amor el consumís, però no 24


només va causar aquest efecte sinó que a més a més serví d’impetus, d’inspiració per parlar del seu món i les emocions viscudes. La seva poesia va començar a reflectir aquesta nova maduresa i poder. A finals d’abril, començà a escriure algunes de les seves obres més preuades, com “La Belle Dame Sans Merci” i en un període de tres setmanes va compondre tres dels seus poemes més reconeguts: “Ode on a Grecian Urn”; Ode to a Nightingale” i “Ode on Melancholy” Tot i ser aquest període de la seva obra el més reconegut i que demostra la seva genialitat, llavors ni va ser considerat digne de publicació. Ell gaudiria de les hores de treball, els moments robats amb Fanny i la companyia del seu amic. La senyora Browne, llavors conscient de la serietat de l’amor que es professaven els dos joves, no va respondre entusiàsticament a la relació. Keats era un home amable i intel·ligent, però el camí professional que havia escollit no assegurava ni èxit ni una mínima estabilitat econòmica. Degut a la bondat del seu caràcter, no va gosar tampoc prohibir el romanç i professant-li un gran afecte l’ajudà durant el temps que residí malalt a Anglaterra. Era Charles Brown però, que no estava gens content amb la relació. Detestava les maneres de Fanny, probablement per gelosia al temps que Fanny consumia tant física com psicològicament del poeta. És possible, a més, que coneixent la profunditat dels sentiments de Keats i l’actitud coqueta de la jove amb altres homes, el sentiment per part d’ella li semblés insuficient. Com molts altres dels seus amics poetes, considerava a Fanny una distracció i una presència irritant que

provocava

sovint,

sentiments

rancorosos i depressius en Keats, qui es defensava assegurant que l’excel·lència de l’art es troba en la seva intensitat. Va continuar escrivint, obres com “Ode on Indolence” o “Ode to Psyche” però l’estiu va arribar i el present problema econòmic el va porta a traslladar-se temporalment a l’illa de Wight. Durant l’època que els

Interior de Wentworth Place

25


joves van estar separats van escriure’s una sèrie de cartes, una entre les quals comentaré més endavant. Després de crear altres obres que parlarien de l’amor com una força

destructiva,

contradictòria

i

sovint

inexplicable,

aquell mateix agost va tornar a Hampstead i immediatament es va comprometre amb Fanny. El retrobament

després

de

tres

mesos d’absència va enlluernar Retrat John Keats Autor desconegut

al poeta, com més tard escriuria. Amb la desesperació per poder casar-se va voler treure’n

profit econòmic de l’escriptura, però al gener, el seu germà George, va fer un viatge des d’America per demanar-li més diners i deixà Keats, un altre cop, en una precària situació econòmica fet que el que el poeta mai acabaria de perdonar-li. Aviat, l’esperança de futur, el seu amor, es va veure amenaçat per una força superior que l’impediment econòmic. Keats va sofrir dues hemorràgies que van omplir-li els pulmons de sang, i després de conèixer els símptomes propis de la tuberculosi, acceptà la seva mort. Va aprofitar per enviar cartes a la seva germana, sentint-se culpable per no haver-la visitat amb més freqüència i l’informà del seu estat, com també ho va fer amb Fanny, procurant que aquesta no veiés el seu estat d’ànim real. Els metges li recomanaren una dieta que inclogués llum i calor, però ell era cada cop més conscient de la seva debilitat, i havia perdut massa sang com per poder crear-se expectatives de caire optimista. Va enviar a Fanny una carta suggerint que trenquessin el compromís, però ella refusà la proposta. Era necessari allunyar-lo d’emocions violentes i per això fou Brown qui cuidà d’ell i s’ocupà que Fanny no pogués visitar-lo.

26


Però Brown deixà embarassada a una de les criades, i Fanny començà a visitar Keats, en un pèssim estat, sense permís, enviant-li notes cada nit. Més tard es va creure, degut a un atac d’histèria per part del poeta, que la malaltia era psicològica i que un cop més, l’amor de Fanny era perjudicial per la salut. Li canviaren la dieta, i recuperà part de la seva antiga força, però Brown, amb el cost que el nou infant suposaria, va haver de llogar Wentorth Place. Va intentar buscar-li una alternativa i va ser llavors quan Leigh Hunt es va oferir a cuidar-lo, ja que la seva dona moria de tuberculosi, i de tots els seus amics, només ell semblava acceptar la realitat de la malaltia de Keats. Brown va pagar-li les molèsties que va causar el trasllat i els primers mesos de lloguer, però marxà a Escòcia, i ja mai el tornaria a veure. Keats i Fanny, a mesura que avançava la malaltia, prengueren distància i la relació que anteriorment havia estat impossible de trencar, s’anava fracturant lentament. Res, excepte Shakespeare podia consolar Keats llavors. La malaltia l’havia consumit i deprimit fins a límits inimaginables. Escrivia poc i ni tan se vols valorava el seu treball. Poc després, mentre Keats s’assimilava ja a una figura moribunda, la publicació d’alguns dels seus poemes va tenir un èxit immediat i considerablement positiu entre els crítics que anys enrere havien destrossat ferotgement la seva obra. Però ell no podia veure-ho. Després de plorar durant hores, i revelar a Hunt la naturalesa del seu cor trencat, com veia el món vèncer la seva ànima va decidir tornar a casa de la família Browne, on va ser acceptat i va viure el que després descriuria com el mes més feliç de la seva vida. Durant aquest mes, Fanny va cuidar d’ell i al contrari del que es podria esperar, es va enamorar del poeta més del que ja ho estava. Quan va marxar a Itàlia, ambdós varen intercanviar regals. Ella va donar-li un petit diari on pogués escriure-li, va bordar el seu barret de viatge de seda i li va regalar una peça de marbre de forma ovalada amb la qual es refredava les mans per cosir, però que a l’hora podia servir també per atendre’l si tenia febre. Keats mai va obrir el diari, o obrir cap de les seves cartes pel dolor que li poguessin provocar, però la peça de marbre la va mantenir al seu costat fins la seva mort. 27


Per recuperar-se però, els seus companys i amics, sense ser conscients de la gravetat de la malaltia, varen organitzar-li un viatge a Itàlia, amb un metge, de nom Severn. El càlid clima mediterrani l’ajudaria a curar-se, però ni això va poder, al final, salvar-lo del seu tràgic destí. El breu temps que va passar a Itàlia abans de morir, queda reflectit en nombroses cartes on el nom de Fanny és mencionat en gran mesura, el que ens porta a pensar que ella ocupava la major part de seu pensament. Així escrivia a Charles Brown: 'I am afraid to write to her - to receive a letter from her - to see her hand writing would break my heart - even to hear of her any how, to see her name written would be more than I could bear,' he told his friend. His 'imagination' was 'horridly vivid about her - I see her - I hear her....' La intensitat dels seus sentiments, la manera amb què Keats veia l’amor com a centre de l’univers van fer pensar a Severn, que un cop més, l’amor era la seva veritable malaltia. Era un esperit tant summament consumit per la passió que Fanny li provocava que resultava desconcertant. De tendència depressiva i amb ganes de no allargar la seva existència, intentà suïcidar-se dos cops, fins que morí finalment un 21 de febrer de 1821. I per si no fos pruou polèmic el seu romanç, l’especulació arribà després de la mort de Fanny Browne, quan Keats era considerat un dels poetes anglesos més importants de tots els temps. Abans de la seva mort, com ja he mencionat, explicà als seus fills la seva relació amb Keats ensenyant

les cartes enviades, que podien ser des de

petites notes, passant per extensos paràgrafs declarant el seu amor fins a cartes cruels i recriminatòries dominades per la gelosia. El perquè d’haver amagat aquestes cartes durant tant temps ha creat amb els anys una polèmica referida al caràcter malèvol de Fanny, o al contrari, la seva incondicionalitat. Després de la mort del seu pare, els fills varen vendre les cartes amb les quals la seva identitat va cobrar rellevància. Keats va demanar que a sobre de la seva tomba s’escrigués: 28


'Here lies one whose name was writ in water.' LA CARTA: Mi dulce nina: Tu carta me ha dado una alegria que nada en este mundo, excepto tú misma, podria proporcionarme; de hecho, estoy casi asombrado de que una persona ausente pueda transmitir a los sentidos el incontenible vigor que yo ahora siento. Incluso cuando no pienso en ti, percibo tu influencia y una naturaleza más tierna que se acerca sigilosamente a mí. He descubierto que todos mis pensamientos, mis días y noches más infelices, no me curan de mi amor por la Belleza, sino que lo hacen tan intenso que me siento desdichado porque no estás conmigo; o, mejor dicho, me parece que respiro esa pálida forma de paciencia que no puede llamarse Vida. Nuncia había pensado que existiera un amor como el que tu me has hecho sentir; no creía en él; mi Imaginación le temía, no fuera a consumirme en sus llamas. Pero si tú me amas con todo tu ser, aunque pueda haber algún fuego, no será tanto que no podamos contenerlo cuando estemos humedecidos y rociados con Placeres. Mencionas a “gente horrible” y me preguntas si depende de ellos el que te vuelva a ver. Entiéndeme, amor mío: llevo tanto de ti en mi corazón que me transformaría en Mentor si fuera posible que te sucediera algo malo. Nunca vería otra cosa que Placer en tus ojos, Amor en tus labios y Felicidad en tus pasos. Desearía verte entre esos entretenimientos ajustados a tus inclinaciones y ánimo; de modo que nuestros amores puedan ser una alegría entre Placeres ya de por sí agradables, en vez de una fuente de aflicciones e inquietudes. Pero tengo mis dudas, en el caso de que suceda lo peor, acerca de si seré lo bastante filósofo como para hacer caso de mis propias Lecciones: si viese que mi decisión te hace sufrir no podría. ¿Por qué no iba a hablar de tu Belleza, cuando sin ella nunca te habría amado? No puedo concebir el inicio de un amor como el que siento por ti que no sea la 29


Belleza. Pueda que exista una clase por el que, sin la más mínima intención de burla, siento el mayor respecto y puedo admirarlo en los demás: pero no tiene la riqueza, la perfección, la forma acabada, la fascinación del amor de mi propio corazón. Así que déjame hablar de tu Belleza, aunque con ello no haga más que ponerme en peligro yo mismo, no sea que pudieses ser tan cruel conmigo como para probar su Fuerza en otro lugar. Dices que temes que yo pienso que no me amas, y al decirlo haces que ansíe estar cerca de ti. Aquí estoy en pleno uso de mis facultades, no paso un día sin garabatear algún verso suelto o añadir algunas ritmas; y he de confesar aquí (ya que estoy en ello) que te amo más porque creo que te he atraído por mí mismo y no por otra razón. He conocido mujeres a quienes creo en verdad que les gustaría casarse con un Poema y ser abandonadas por una Novela. He visto tu cometa y solo deseo que fuera una señal de que el pobre Rice ser reponga de esa enfermedad que hace de él una compañía bastante melancólica: tanto como para controlar sus sentimientos y ocultármelos, con un juego de Palabras forzado. He besado tu letra con la esperanza de que me hayas perdonado por dejar un rastro de miel. ¿Qué soñaste? Cuéntamelo y yo te diré la interpretación. ¡Siempre tuyo, amor mío! JOHN KEATS No me acuses de retraso, aquí no tenemos la posibilidad de enviar cartas cada día Escríbeme rápidamente. COMENTARI: Després de poder aprofundir, gràcies a la recerca, sobre la vida i romanç d’ambdós joves, al llegir la carta, podem interpretar-ne l’essència. La carta va ser enviada el 8 de juliol de 1819. Llavors Keats, degut a problemes econòmics, es trobava a l’illa de Wight, lluny de Fanny, la jove que li havia robat el cor i es desesperava per rebre notícies seves. L’enyorança és un tema 30


present dins la carta, perquè és si més no la motivació principal per la qual ha estat escrita. Malgrat això, la base principal de l’escrit podria dir-se que és la bellesa i l’amor. L’amor com a aliment de l’ànima i la bellesa com a tot personificat en Fanny. Podria malinterpretar-se que l’ús del terme bellesa fa referència a aquella física o apreciable només superficialment, però per Keats la recerca de la bellesa era molt més que això, per a ell la bellesa era veritat, i en l’amor de Fanny l’havia trobada. Sense aquesta bellesa, mai s’hagués pogut enamorar de Fanny, però crec que tampoc hagués pogut trobar la veritat, sense l’amor. I la satisfacció d’haver resolt aquestes dues qüestions vitals, és mostra visible en el to de la carta. Crec però, que l’essència de la carta es troba en el tipus d’amor que ens transmet. Si comparem aquesta carta amb la d’Edgar Allan Poe a Annie L. Richmond, veiem amb facilitat la tendència que té l’escriptor americà per deixar constància del seu domini del llenguatge, el to desesperat i de rerefons rocambolesc amb què està escrita la carta i la falsedat del seu amor, que esdevé més desig a la impossibilitat que qualsevol altra cosa. Aquesta línia pessimista que segueix l’autor, així com el seu sòrdid passat mostra un estil de vida característic del romanticisme. En aquest cas, la ment de l’escriptor domina l’amor. Però amb Keats, i transmeten una sensació completament contrària, comprenem un altre tipus d’esperit romàntic. Keats era una persona d’ànima pura i humil. Mai es va veure involucrat en conflictes que s’estenguessin més enllà de la seva precarietat econòmica i si comparem el lèxic de la seva obra amb el to de les cartes podem apreciar la naturalitat de les seves paraules, tot i la genialitat d’algunes línies. No sentia la necessitat d’expressar res més que allò que el cor cridava. Dins de la seva profunditat espiritual, que anava satisfent progressivament, era una persona amb un raonament potser més simple, no tant extrem i idealista però sí imaginatiu, i això el va dur a poder viure un amor més real. És veritat que sentint-se intimidat pel poder de poetes passats mai no es va saber valorar, però tot i així, el to de la carta, tractant-se d’un romàntic és 31


moderadament optimista. Fanny, per la seva banda, ha estat jutjada i analitzada al llarg de la història per tractar-se d’un personatge molt més fred, pragmàtic i ordinari que difícilment va correspondre la intensitat dels sentiments de Keats. Personalment opino que Fanny era una jove corrent que es va enamorar amb la mateixa intensitat de Keats. La diferència està en la capacitat de poder obrir el seu món a través de l’escriptura, molt inferior a la del poeta, i la falta de sensibilitat incomparable amb la de Keats, que gaudia d’una habilitat extraordinària per captar l’essència d’allò que l’envoltava. És per això que crec que l’harmonia transmesa a la carta, es deu també a la convivència d’ambdós caràcters. No és un amor impossible, els dos eren solters, ni tampoc un amor secret, ja que mai van tenir cap intenció d’amagar-ho. Fins i tot amb l’impediment econòmic, Keats va obtenir el permís de la senyora Browne per comprometre’s amb Fanny. Al contrari, era un amor sòlid, que a vegades podia trontollar per les diferències de caràcter, però real i sincer. La carta no transmet desesperació sinó tranquil·litat. Keats relativitza l’enyorança quan s’adona de la seguretat que transmet Fanny vers la seva relació i la reciprocitat del sentiment. És llavors quan es deixa endur per les paraules, sent evident el punt idíl·lic d’un jove primer amor, i aconsegueix transmetre de manera sublim l’autenticitat del seu esperit romàntic. En aquest cas, és l’amor que domina la ment del poeta a diferència de la relació de Poe amb Richmond, on la ment del poeta domina l’amor. George Sand a Fréderich Chopin George Sand: Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i universalment coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand, va ser una escriptora francesa que escrigué novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics...etc. Una obra, que llavors i fins el dia d’avui l’ha convertit en una de les figures més emblemàtiques del romanticisme francès.

32


Cal remarcar però, altres grans virtuts seves: Precursora del feminisme i compromesa amb la política, va participar en el govern provisional de 1848. Pintora per afició, era propietària d’una excèntrica i tumultuosa vida personal que aixecaria tant odi com amor entre els artistes de la seva època. Per exemple, i degut a la seva estreta amistat, Gustave Flaubert afirmaria que: Retrat George Sand Autor desconegut

-«Calia conèixer-la com jo la vaig conèixer per a

saber quant hi havia de femení en el cor d'aquest gran home.» Així mateix, Honoré de Blazac, el qual la conegué personalment, corroboraria aquest grau d’admiració dient que tot aquell que s’atrevís a dir que George Sand escrivia malament necessitava replantejar-se el seus estàndards de crítica ja que aquests eren inadequats i va afegir també, que el tractament de les imatges dins la seva obra gaudia d’una subtilesa excepcional amb la qual podia pràcticament afegir la imatge dins la paraula. Al contrari, Charles Baudelaire, el “poeta maleït” per la seva vida bohèmia i d’excessos i màxim detractor de l’escriptora, contrarestaria l’afirmació afegint que: «[...] mai no ha estat una artista. Té el famós estil fluït, tal volgut pels burgesos. És totxa, pesada, xerraire. Té, pel que fa a les idees morals, la mateixa profunditat de judici i la mateixa delicadesa de sentiment que les porteres i les noies mantingudes. El fet de que existeixin homes que podrien enamorar-se d’aquesta prostituta és, sense cap dubte, una prova de la degradació dels homes d’aquesta generació. » Nascuda a París un 1 de Juliol de 1804, Sand era filla de Maurice Dupin, nét del mariscal general de França a l’hora fill il·legítim d’August II de Polònia i Sophie-Victoire Delaborde, una donzella. Morint el pare quan ella tenia quatre anys, Sand es va traslladar a viure amb la seva àvia, Marie Aurore o Madame Dupin de Francueli, en una casa que tenia 33


a Nohant, a la província francesa de Berry. Sovint, l’escriptora citaria aquest ambient com a escenari bucòlic dins les seves obres. Amb el temps s’ha descobert que part del seu caràcter ve condicionat per la educació liberal que va rebre durant la seva infància. L’any 1822, quan l’escriptora tenia 18 anys es casà amb el baró Casimir Dudevant que era a l’hora fill il·legítim del baró Jean-François Dudevant. D’aquest matrimoni en nasqueren dos criatures: Maurice i Solange. A començaments del 1831, va abandonar el seu marit i entrà en un període de rebel·lió romàntica que durà més de 4 anys fins que el 1835, es divorcià i s’endugué els seus fills amb ella. A partir de llavors, són coneguts els romanços que mantingué amb diferents figures del seu mateix cercle intel·lectual com per exemple Jules Sandeau, Prosper Mérimée, Alfred de Musset, amb qui estigué dos anys, LouisChrysostome Michel, Pierre-François Bocage, Félicien Mallefille, Louis Blanc i Frédéric Chopin, una relació que durà deu anys i que explicarem amb més detall a continuació. Tot i les remarcables diferències i preferències estètiques, va mantenir correspondència amb Gustave Flaubert durant un llarg període de la seva vida. Un fet curiós però no gaire sorprenent és la sospita d’un suposat bisexualisme ja que mantingué una estreta amistat amb l’actriu Marie Dorval, que esdevindria romanç i que quedaria més tard confirmat per cartes on Sand escriuria coses com: “-Et desitjo o bé al teu vestidor o bé al llit.-” Dins de la seva obra literària cal destacar noms com: La Petite Fadette, La Mare au Diable, novel·les rurals que sovint recordaven la seva infància

o

d’altres com Indiana, Consuelo, Valentine...etc. Escrigué la majoria dels seus guions en el petit teatre que tenia a Nohant i firmà també crítiques i textos polítics que deixaven clars els seus principis socialistes. Creà un diari que li permeté escriure més assajos polítics i que anava annexionat al d’una cooperativa d’obrers. Per aquell llavors escriuria: “-No puc

34


creure en cap república que comenci una revolució matant el seu propi proletariat.-“ Va mantenir lligams amb demòcrates com ara Arago, Barbès o fins i tot Bakunin i va celebrar l'any 1848 la caiguda del rei Lluís Felip i la fi de la Monarquia de Juliol, fent pal·lès el seu compromís polític social i comunista. Aquest compromís social i polític amb França creà un gran ressò entre altres cercles artístics d’arreu del món. Una prova d’això en són les següents afirmacions: - “She was a thinking bosom and one who overpowered her young lovers, all Sybil — a Romantic-“. V.S. Pritchett (escriptor) - “What a brave man she was, and what a good woman-“. Ivan Turgenev (novelista) - “The most womanly woman.-“ Alfred de Musset (poeta)

La reputació de Goerge Sand va ser qüestionada quan aquesta començà a dur roba d’home en públic,

justificant que era

molt més resistent i assequible que el típic vestit de dona noble de l’època. A més de ser pràctic i còmode, la vestimenta masculina li va

permetre

passejar

per

París

més

lliurement que la majoria de les dones contemporànies i obtenir l’accés a llocs on la presència femenina era negada. Un altre tret escandalós fou l’abús de tabac en públic que per llavors era un hàbit sancionat en les

Esboç George Sanz amb indumentària masculina Autor desconegut

dones de la noblesa. Aquestes i altres característiques foren excepcionals per una dona de principis del segle XIX, quan els codis socials, especialment en les classes superiors eren de vital importància. Frases que ajuden a definir el caràcter de l’escriptora: 35


- Don't walk in front of me, I may not follow. Don't walk behind me, I may not lead. There is only one happiness in life, to love and be loved. - Simplicity is the most difficult thing to secure in this world; it is the last limit of experience and the last effort of genius. - Life resembles a novel more often than novels resemble life. - Vanity is the quicksand of reason. - No one makes a revolution by himself; and there are some revolutions which humanity accomplishes without quite knowing how, because it is everybody who takes them in hand.

Woodburytype image of George Sand (1864) Autor: Nadar Galerie Contemporaine

- Guard well within yourself that treasure, kindness. Know how to give without hesitation, how to lose without regret, how to acquire without meanness. - The artist vocation is to send light into the human heart. Va continuar portant una vida agitada i excèntrica i va tenir altres afers amorosos, a més de lluitar pels drets de les dones i per les seves idees polítiques. Va seguir mantenint una estreta amistat amb Flaubert i Théophile Gautier i va freqüentar els germans Jules i Edmond Goncourt. No va deixar d'escriure fins a la seva mort, l'any 1876, a l'edat de 72 anys, a Nohant, on va ser enterrada. No va ser fins el 2004 quan es va plantejar traslladar les restes al Panteó de París. Victor Hugo va declarar el 8 de juny de 1876 : «Ploreu a una morta, saludeu a una immortal!». Frédéric Chopin Frédéric-François Chopin és generalment considerat el més gran de tots els compositors polonesos i un del més importants pianistes de la història de la música. Originalment el seu nom era Fryderyk Franciszek Chopin, però quan 36


abandonà Polònia a l’edat de 20 anys i marxà a París, el canvià per Frédéric-François. La seva obra, composta quasi exclusivament pel piano representa el Romanticisme en el seu estat més pur i és per això que se l’anomenava el Poeta del piano. Es guanyà amb els anys l’admiració i respecte de tots els seus contemporanis com ara

Retrat Frédéric Chopin (1836) Autor: Maria Wodzińska National Museum in Warsaw

Robert Schumman. Chopin va néixer a Zelazowa Wola, a l’oest de

Varsòvia. Tot i que nasqué un 22 de febrer de 1810, s’accepta generalment l’1 de març, dia que ell i la seva família van reconèixer sempre com a aniversari. Fill de Nicolas Chopin, emigrant francès que de professió ensenyava llengua i literatura francesa a nens de l’aristocràcia polonesa i Justyna Krzyzanowska, parenta d’una de les famílies nobles per a les quals ell treballava, tenia tres germanes: Ludwika, Izabella i Emilia. La música era, juntament amb la cultura general, un factor rellevant dins la seva família: el pare tocava la flauta i el violí i la mare exercia de professora de piano. Sense gaudir d’una bona salut, des que era petit, sabem que Chopin començà a rebre classes de piano el 1816, i un any després ja donava concerts públics, a més d’haver compost una considerable llista de petites obres. Se sap, a més, que tocà també pel governador de Polònia, sota domini rus llavors, el gran duc Constantí. Després de donar recitals a les recepcions dels salons aristocràtics més importants de la ciutat, la gent es referia a ell com el nen prodigi a qui anomenarien “Petit Chopin”. El 1823, atengué el conservatori de Varsòvia i el 1827, després de la mort d’Emilia, la família es traslladà a un palauet situat davant la universitat on els seus pares continuaren dirigint un internat masculí. Allà seguí composant i tocant moltes de les seves obres, a més de fer noves amistats, dues de les quals més tard, es retrobarien amb ell a París.

37


Abans però, la tardor de 1826, sent alumne del conservatori, Chopin començà un curs que duraria tres anys amb el compositor Józef Elsner. Tot i haver mantingut previ contacte,

no

seria

fins

llavors

quan

començaria a estudiar solfeig i harmonia (aplicada al piano) de manera regular amb el professor, qui es referiria a Chopin en l’últim informe com un “talent excepcional, un geni de la música” Seguí llavors donant concerts arreu de l’estat, fins que tingué l’oportunitat de tocar davant del tsar Alexandre I, concert en què es

Fotografia Frédéric Chopin (1849) Louis-Auguste Bisson Musée de la Musique

guanyà per primer cop el reconeixement de la premsa estrangera que es referí a l’esdeveniment com un concert ric en idees musicals. Tot i numerar les seves obres, privant-les de títols expressius, aquestes estaven inspirades en gran part per les vivències emocionals de Chopin, entre les quals destaca la seva passió per una companya del conservatori. Cartes a un amic, Tytus Woyciechowski, explicaven amb detall com influïa en la seva obra la seva fascinació per ella. Durant aquell període, travà amistat amb algunes figures joves del món intel·lectual polonès com ara Jósef Bohdan Zaleski o Julian Fontana. El 1828, Chopin visità Berlin, nodrint-se del seu panorama musical i en tornar, va ser el convidat especial del governador polonès Antoni Radziwill, compositor i aspirant violoncel·lista, per qui va composar la Polonesa Brillante en Do major per piano i cello Op. 3. De nou a Varsòvia, el 1829, conegué el compositor Johann Nepomuk Hummel. L’11 d’agost d’aquell mateix any, tres setmanes després de completar els seus estudis al conservatori de Varsòvia, Chopin va fer el seu debut a Viena. Va donar dos concerts i va rebre crítiques favorables en contraposició a aquells que havien menyspreat prèviament el “to feble” que li treia al piano. Tornant a 38


Varsòvia, obsequià al Club de Mercaders Varsovians amb un altre dels seus concerts anomenat Piano Concerto No. 2 en Fa menor Op. 21 i durant aquest període començà a escriure les seves primeres Études. Els èxits de Chopin com a compositor i concertista li obriren portes a l’oest d’Europa i el 2 de novembre de 1830, animat pels seus familiars, amb un anell de compromís de Konstancja Gladkowska al seu dit i un petit sac que duia dins sorra de la seva terra natal, marxà per endinsar-se, com més tard diria el seu biògraf Zdzislaw Jachimecki, al “món desconegut per sempre, sense cap objectiu aclarit”. Vingué amb ell Woyciechowski, però degut al ressorgiment de 1830, tornà per servir al bàndol rebel del qual Chopin n’era partícep. Amb això, el pianista es quedà sol a Viena i sentint-se nostàlgic escrigué a un amic: “Maleeixo el dia que vaig marxar”. Quan descobrí el 1831 que el ressorgiment havia estat reprimit amb violència, escrigué en el seu diari personal: “Oh Déu, tu que et trobes allà i tot i així, no et venges!” Finalment es traslladà a París el setembre de 1831, sense ser conscient, que ja mai més retornaria a Polònia. Allà, el pianista es rodejà d’artistes

i

altres

figures

distingides de l’època com ara

Franz Liszt, Ferdinand

Hiller, Eugène

Delacroix,

i Alfred de Vigny amb qui travà amb més o menys mesura una estreta amistat i en poc temps guanyà una

Chopin Playing the Piano in Prince Radziwill's Salon (1887) Henryk Siemiradzki Private collection

considerable reputació com a professor de piano ensenyant a joves i rics aprenents d’arreu del món. Cal destacar però, que la presència de dos amics polonesos a París, i a qui acabaria tractant com a germans, van ser vital importància per ell. A finals d’aquell mateix any Chopin va rebre el millor compliment mai dit per un contemporani de la seva mateixa rellevància quan Robert Schumman, després 39


d’analitzar les variacions a “La ci darem la mano” a Allgemeine musikalische Zeitung, el seu primer article publicat escrigué: “Tragueu-vos el barret cavallers, quin geni”. El 26 de febrer de 1832, el pianista debutà a París per primer cop donant un concert a la Sala Pleyel, pel qual despertà admiració universal. El crític François-Joseph Fétis, escrigué a la Revue et gazette musicale: “Aquí es troba un jove que... sense prendre cap model, ha trobat, una autèntica renovació de la música de piano... una abundància d’idees originals d’aquelles que no se’n troben enlloc més...!” Amb aquest concert però, Chopin es va adonar que la seva tècnica de teclat lleuger no era l’òptima per a concerts d’aquesta magnitud i duració, raó per la qual preferia els salons privats de l’aristocràcia francesa donant només un concert anual a la Sala Pleyel. Gaudia també de les estones al seu apartament on es trobava acompanyat dels seus amics donant petits concerts per a ells i degut a la seva precària salut, no tenia l’oportunitat gairebé de viatjar fora de la capital francesa. El temps que l’ocupava la composició i les classes com a mestre van permetre alliberar-lo de l’estrès que li provocava donar concerts, pels quals sentia una repugnància innata. Arthur Hedley observaria més tard:

“Com a pianista

Chopin va ser únic adquirint una reputació respecte al mínim d’aparicions públiques com a concertista, poc més de trenta al llarg de la seva vida”. La llista de músics amb què Chopin va participar ens ajuden a comprendre la riquesa musical de la que París gaudia per aquell llavors, un exemple és el concert a tres teclats que van donar Chopin, Liszt i Hiller. En els pròxims anys, aprofità per viatjar retrobant-se amb el seus pares i altres famílies poloneses com ara els Wodzinskis, els quals tenien una filla que més tard faria un retrat de l’autor considerat juntament amb el de Delacroix, el millor fet de l’artista. L’octubre de 1935, es reuní per fi amb Robert Schumman, Clara Wieck i Felix Mendelssohn, qui després d’un petit concert organitzat al seu propi oratori St. Paul el descriurien com el músic perfecte. Tornant-se a reunir amb els Wodzinski, es comprometé amb la seva filla Maria i a finals de 1836, Chopin li 40


envià un àlbum fet a Varsòvia i compost majoritàriament per la seva germana Ludwika que estava farcit a més per poemes de poetes polonesos, confiant que així ella, havent estat alumna seva, pogués tocar-les. La fredor de la carta amb la qual ella va agrair-li el detall, va significar el final d’aquest breu compromís. És llavors quan començaria una relació sentimental amb George Sand en la qual entrarem en detall més endavant. Vora

el

1848,

la

tuberculosi

l’obligava a viure una vida bastant limitada, trobant-se ja en un estat terminal. Donà el seu últim concert a París i marxà cap a Londres i Escòcia on n’oferí uns quants més amb

els

quals

recaptaria

fons

econòmics pels refugiats polonesos. Un cop tornà a la capital francesa, i a punt de morir, seguí composant i

Last moments of Frédéric Chopin. Teofil Kwiatkowski Fryderyk Chopin Museum in Warsaw

gaudí de la companyia d’alguns amics. El setembre de 1849, mes previ a la seva mort, demanà ser acompanyat per un familiar raó per la qual, la seva germana Ludwika, juntament amb la seva família, es traslladaren a París. Cal destacar que degut a l’extrema precarietat econòmica del pianista, l’encarregada de cobrir totes les seves despeses durant els últims mesos de la seva vida i fins després va ser Jane Stirling, una jove escocesa que li havia proposat matrimoni. Visqué els últims dies acompanyat de música i un grup reduït dels seus íntims amics i demanà que després de la seva mort, el seu cor fos traslladat a Varsòvia. El 17 d’Octubre a les dues de la matinada morí en presència, entre d’altres per la seva germana i la filla de George Sand, Solange. Per temes organitzatius, el funeral es celebrà el 30 d’octubre i va assistir-hi gent d’arreu d’Europa, a excepció de George Sand. Es tocà el Rèquiem de Mozart com Chopin així ho demanà i el seu cor fou traslladat a Polònia. La seva 41


germana retornà a Sand les 200 cartes que aquesta havia escrit a Chopin al llarg de la seva relació. Ella les va cremar totes. La relació: Chopin i Sand es conegueren el 24 d’octubre de 1836 en un dels punts de

trobada

dels

intel·lectuals

d’aquella època, el saló de Marie d’Agoult, llavors amant de Franz Liszt.

El seu va ser potser, el

primer romanç entre artistes de ressò mundial. La raó d’aquest canvi

vers

les

altres

relacions

Esboç de la casa de Mallorca realitzat per un fill de George Sand

tractades i que no es conegueren públicament fins anys després de la mort dels seus protagonistes, és el reconeixement professional del qual ambdós gaudien per igual. La seva relació durà gairebé una dècada però és important recordar que aquest és només un capítol de la seva rellevant existència. La primera impressió que van tenir l’un de l’altre no podria haver estat més contrària. Si Chopin sentí una profunda aversió per Sand arribant a preguntarse si era una dona de debò, aquesta va escriure més tard l’efecte confús i marejant que Chopin li havia causat, tot i no ser una persona fàcil de trasbalsar. Sand admeté els seus sentiments en una carta a un amic comú amb Chopin, Grzymala, on a més aprofità per preguntar-li sobre el compromís del pianista amb la jove Maria Wodzinska. Havent-se cancel·lat el compromís i deixant de sentir Chopin tanta repugnància per madame Sand, els dos es convertiren en amants el juny de 1838. Sand escriuria un cop junts: “He d’admetre que visc confusa i meravellada per l’efecte que aquesta petita criatura ha causat en mi... Encara no estic recuperada del tot per la sorpresa, i si fos una persona orgullosa, em sentiria humiliada d’haver-me deixat endur d’aquesta manera”. 42


Des del novembre de 1838 fins al febrer de 1839 la parella marxà a Mallorca, juntament amb els fills de Sand, establint-se a Valldemossa, en un intent de millorar la feble salut de Chopin, però les condicions meteorològiques, la inhospitalitat dels mallorquins per tractar-se d’amants i no un matrimoni catòlic així com el retràs del piano que Pleyel havia d’enviar-li des de París, empitjoraren la situació i deprimiren al pianista. Finalment el piano arribà, i l’estat anímic de Chopin millorà permetent que l’artista pogués composar un conjunt d’obres que enviaria a Pleyel perquè es publiquessin. Però el temps el perjudicà de tal manera que Sand decidí tornar a França. Després d’uns mesos al sud de França es traslladaren a Nohant, on Sand produïa part de la seva obra i on passaren la majoria dels estius fins 1946. Quan arribava la tardor, tornaven a París, vivint cadascú en el seu apartament, i tot i que Chopin visitava Sand durant els vespres, ambdós eren molt gelosos de la seva independència. El 1842, però, Chopin i Sand van traslladar-se a viure a una petita placeta amb edificis adjacents. Durant els estius a Nohant, en particular els de 1839-1843, Chopin gaudí de dies silenciosos i productius on

compongué

una

considerable

quantitat d’obres. Aquest període quedaria descrit per Sand en alguns dels seus escrits on es destaca, a més, la presència del seu amic

George Sand y Frédéric Chopin, pintura basada en dos retrats d’Eugène Delacroix

Eugène Delacroix: “Chopin is at the piano, quite oblivious of the fact that anyone is listening. He embarks on a sort of casual improvisation, then stops. 'Go on, go on,' exclaims Delacroix, 'That's not the end!' 'It's not even a beginning. Nothing will come ... nothing but reflections, shadows, shapes that won't stay fixed. I'm trying to find the right color, but I can't even get the form ...' 'You won't find the one without the other,' says Delacroix, 'and both will come together.' 'What if I find nothing 43


but moonlight?' 'Then you will have found the reflection of a reflection.' The idea seems to please the divine artist. He begins again, without seeming to, so uncertain is the shape. Gradually quiet colors begin to show, corresponding to the suave modulations sounding in our ears. Suddenly the note of blue sings out, and the night is all around us, azure and transparent. Light clouds take on fantastic shapes and fill the sky. They gather about the moon which casts upon them great opalescent discs, and wakes the sleeping colours. We dream of a summer night, and sit there waiting for the song of the nightingale…” A partir de 1845, la salut del pianista començà a deteriorar-se de manera considerable i aquest mateix any seguí la seva relació amb Sand. Part dels seus problemes començaren quan Chopin decidí recolzar a Solange cada cop que aquesta discutia amb la seva mare, a més de mantenir una actitud força gelosa cap al seu fill Maurice. A mesura que la malaltia s’anava desenvolupant, el paper de madame Sand dins la vida del compositor passà d’amant a mare i cuidadora fent que aquesta l’anomenés el seu “tercer fill”, un “petit àngel sofridor”.

El 1847, l’escriptora publicà un llibre de nom Lucrezia Floriani el qual tenia de personatges una rica actriu i un príncep de feble salut que van ésser interpretats com a Sand i Chopin, respectivament. La novel·la, amb un to crític que no afavoria al compositor, acabà de trencar la relació i aquell mateix estiu, Chopin no retornà a Nohant. Amics en comú com ara la mezzo-soprano Pauline Viardot, intentaren reconciliar-los, però el pianista es mostrà absolutament intransigent i negà tornar a mantenir contacte amb Sand. L’any 1847, l’escriptora li envià una carta comiadant la relació sentimental mantinguda durant gairebé deu anys, i aquí s’acabà el seu turmentós romanç. Més tard Grzymala comentaria: “Si Chopin no hagués tingut l’infortuni de conèixer G.S (George Sand), qui va enverinar tot el seu ser, hauria arribat a viure tant com Cherubini...”

44


LA CARTA: Mayo de 1847. Muy bien, amigo mío, haz lo que el corazón te dicte y considera tu instinto como el lenguaje de tu conciencia. Lo comprendo muy bien. En cuanto a mi hija, su enfermedad no es más inquietante que la del año pasado y jamás mis atenciones, mis cuidados, mis órdenes ni mis ruegos han podido convencerle de que no se porte como Chopin, a quien le gusta enfermar. Ella puede tener la desfachatez de decir que necesita el amor de una madre a la que detesta y calumnia, de la que enturbia los actos más sagrados y su propio hogar con duros ataques. A ti te encanta escuchar todo eso y quizá creerlo, pero yo no iniciaré un combate de esa clase, me horroriza. Prefiero ver como te pasas al enemigo que defenderme de un enemigo salido de mi seno y alimentado con mi leche. Cuídala, ya que es a ella a quien crees tu deber consagrar. Yo no te odiaré por ello, pero espero que comprendas que, por mi parte, me atrinchero en el papel de madre ofendida y a quien nadie, desde ahora en adelante, le hará olvidar su autoridad y dignidad. Ya basta de ser engañada y víctima. Te perdono y no te haré ningún otro reproche, porque tu confesión es sincera. Me asombra un poco, pero si con ello te sientes más libre y más cómodo, yo no me atormentaré más ante esa extraña mudanza. Adiós, amigo mío; que te cures de todos tus males y yo daré gracias a Dios por ese extraño final de nueve años de amistad total. Envíame tus noticias de vez en cuando. Lo demás es inútil recordarlo. COMENTARI: Per tal de poder analitzar aquesta carta cal aprofundir en la polèmica que ha envoltat aquest romanç al llarg dels anys. D’una banda, els biògrafs de Chopin han creat i fomentat el grup “anti-Sand”, protegint al pianista de la vergonya que la destructora, la malèvola seductora, 45


portà a la figura de l’artista en el moment en què s’aprofità del compositor, absorbint-lo només per a ús personal i que abandonà despietadament mesos abans de la seva mort. L’escriptora és tractada com la dona de caràcter masculí que el manipula, l’Eva que corromp la puresa d’Adam, i la responsable de la seva feblesa. De l’altra, les biògrafes de Sand, desculpabilitzen l’escriptora afirmant que es tractava d’una dona nascuda cent anys abans del que li pertocava, una revolucionària del pensament contemporani que no encaixava amb el perfil de dona submisa que Chopin buscava. Deixant aquests arguments a banda, hi ha dos fets històrics que podrien ajudar a decantar la balança. En primer lloc, Sand semblava ser conscient d’aquesta actitud manipuladora ja que escriví: "He will be looked upon as a victim, and the general opinion will find it pleasanter to believe that I, in spite of my age, have got rid of him in order to take another lover ....". En segon lloc, si pretenia fomentar aquests rumors ho aconseguí. Ella afirma, en un dels seus escrits no considerar-se una persona orgullosa, tot i així, no assisteix al funeral de Chopin. Si l’orgull destrueix tant fàcilment una relació de gairebé una dècada, és pot considerar amor del que parlem? La carta, en aquest cas, és una carta de comiat. Freda, distant i amb un to que deixa entreveure ràbia i malestar, l’escriptora diu adéu de manera formal al que ha estat el seu amant durant nou anys, tot i esmentar en el text que només es tracta d’una amistat. El detonant d’aquest prolongat final sembla ser les discussions per culpa de seva filla Solange, on ambdós, sense ser Chopin el pare, mantenen visions molt diferents. És cert que ens trobem en el romanticisme, i que l’obra tant musical com literària dels artistes són representatives de l’època, però la relació en qüestió conté matisos més moderns, segurament gràcies a la mentalitat de Sand. No és un amor que hagi comportat sentiments extrems com ara la passió o el turment. En aquest sentit, és contrari a la puresa de l’amor entre John Keats i Fanny Browne. La racionalitat s’imposa en tot moment fins al punt que sobreposen la independència i productivitat artística a la seva relació. Fins 46


podria dir-se que Chopin, havent sentit aversió per ella només conèixer-la, havia escollit a Sand com a companya, després dels seus nombrosos fracassos amorosos, com a mode de no seguir sol estant malalt, i per ella, Chopin podria tractar-se d’un experiment existencial com molts dels seus amants ho van ser. No són romàntics aïllats del món sinó que viuen en mig d’una revolució intel·lectual, ambdós són, Sand en especial, figures compromeses amb el futur polític de les seves respectives pàtries. No duen una vida convencional com Keats i Brawne que els permet gaudir d’un amor simple, i això condiciona el tipus de relació. És interessant concloure doncs, que potser i a diferència d’altres artistes romàntics, no era l’amor l’objectiu principal de la seva existència sinó l’individualisme i la recerca de l’ésser interior mitjançant la productivitat artística.

Emily Dickinson a Susan Gilbert:

Emily Dickinson: Emily Dickinson va ser una poetessa americana que passà gran part de la seva vida reclosa en una petita habitació a casa del seu pare, a Amherst, Massachussets, i a excepció de cinc poemes publicats mentre ella vivia, la resta van romandre inèdits fins anys després de la seva mort quan foren reconeguts i aclamats convertint Dickinson en una de les poetesses fundacionals americanes per excel·lència, pòdium que comparteix al costat d’Edgar Allan Poe, Ralph Waldo Emerson i Walt Whtiman.

Fotografia Emily Dickinson Yale University Manuscripts & Archives Digital Images Database

Nascuda un 10 de desembre de 1830, Dickinson provenia d’una família benestar de Nova Inglaterra. Educada el protestantisme, la seva obra està considerablement influïda per l’estrica educació religiosa que rebé. Filla d’Edward Dickinson, advocat llicenciat per la Universitat de Yale i jutge a 47


Amherst, així com senador de Massachussets i fundador del Amherst College i d’Emily Norcross Dickinson, mestressa que s’encarregà dels seus fills fins a la seva mort, tenia dos germans: William Austin Dickinson i Lavinia “Vinnie” Norcross Dickinson. Va néixer en un context històric conflictiu, anys abans a la guerra de Secessió, quan fortes corrents ideològiques i polítiques enfrontaven el país i ni les famílies més acomodades podien gaudir dels privilegis corresponents. L’extrema religiositat puritana es feia palpable a tot arreu: les novel·les, la dansa i els jocs estaven prohibits sent el cor de la església l’única expressió artística acceptada. És fàcil deduir que la poetessa tardaria anys a rebel·lar-se i tot i així, mai ho aconseguiria del tot. Poc sabem de la infància de Dickinson. El seu germà es graduà en dret per la Universitat de Harvard i és casà amb Susan Huntington Gilbert, personatge que explicarem amb detall més endavant. Mantenia una estreta relació que duraria tota la vida amb la seva germana, una jove intel·ligent que l’adorava i respectava totes les seves decisions. El 1838 la Acadèmia Amherst permeté la inscripció femenina al centre i el 1840, Emily fou enviada allà per cursar el seus estudis. Aquests foren sòlids i complets fent que la poetessa aprengués totes les matèries, incloses les matemàtiques, el seu punt dèbil, raó per la qual ella faria les redaccions a les seves companyes i aquestes li farien els deures de matemàtiques i àlgebra. No només llegia l’Eneida en el seu idioma original sinó que prenia classes d’alemany, cant, horticultura i piano en el seu temps lliure. Tot i rebre una educació veritablement excel·lent, la poetessa es sentia saturada i massa exigida i als 14 anys escrigué una carta a una companya dient: Acabarem la nostra educació algun dia, no és així? Llavors tu podràs ser Plató i jo Sòcrates, sempre i quan no sigui més sàvia que jo.

48


El 1847, a l’edat de 16 anys, fou acceptada al Seminari per Senyoretes Mary Lyon de Mount Holyoke per continuar amb la seva formació religiosa, i tot i estar satisfeta amb l’educació que rebé allà, aconseguint unes qualificacions immillorables , no aconseguiren convertir-la completament. Un any més tard, es posà greument malalta i es veié obligada a tornar a casa. Ja mai més tornaria a estudiar. La vida personal de la poetessa ha estat sempre objecte de debat, però llegint els seus poemes s’observa una coherència, passió i intensitat extraordinària que més tard aniria dirigida al llarg de la seva obra a un home o una dona amb el qual no podia casar-se. La publicació arbitrària dels seus poemes i la manca de coneixements no permeten descobrir la progressió dramàtica

Fotografia Emily Dickinson (1850) Three Lions/Getty Images)

dels seus sentiments, tot i així, sabem que el protagonista dels seus versos va tenir una notòria influencia en la seva poesia

i que podria haver estat el

responsable de la seva reclusió. Les teories es divideixen entre tres hipòtesis. Podria tractar-se o bé d’un jove aspirant a jutge al que el seu pare li prohibí seguir veient, un pastor protestant que fugí per no sucumbir a la temptació o la seva confident, amiga i cunyada, Susan Gilbert. Al llarg de la seva vida, Dickinson escollí homes que ella considerava intel·lectualment superiors com a mentors que l’ajudessin a organitzar els seus coneixements i l’indiquessin quins llibres li convenia llegir per recórrer el camí artístic que pretenia seguir. El més conegut de tots va ser Thomas Wentworth Higginson, a qui anomenava “Master” i amb qui mantenia una fluida correspondència. La primera de les seves relacions amoroses va ser amb Benjamin Franklin Newton, un home deu anys més gran que la poetessa, a la qual deixà 49


impressionada. Visqué amb els Dickinson dos anys, però en un intent per part del seu pare de protegir-la d’aquella possible relació, aquest provocà que Newton tornés a la seva ciutat natal, on acabà morint de tuberculosi. Durant la seva estada amb la família de la poetessa li regalà un exemplar dels poemes d’Emerson i li escriví cartes apassionades preparant-la per la seva mort. Dickinson escriuria una carta a Higginson dient: “El meu primer amic m’escriví la setmana anterior a la seva mort: Si visc, tornaré a Amherst per veure’t; si moro, certament també ho faré.” Mentre Emily sofria encara el patiment de la mort de Newton, va conèixer el maig de 1854 el pastor Charles Wadsworth, del qual, a diferència de Newton amb qui no hi ha indicis d’una atracció eròtica, s’enamorà bojament. Wadsworth estava feliçment casat, i Dickinson concertà amb ell només quatre cites ja que la primavera de 1861, en plena guerra civil, ell marxà a predicar a San Francisco. Van passar vint anys fins que es tornaren a veure, tot i que ella feia ja 10 anys que li escrivia cartes. L’estiu de 1880, Wadsworth visità la poetessa i en veure's, es produí el seguent diàleg: - Perquè no m’ha avisat que venia, a fi de poder-me preparar per la vostra visita? I el pastor respongué –Jo mateix ho ignorava. Simplement m’he pujat al tren. Referint-se al trajecte, ella li pregunta – I quan ha tardat? – Vint anys, respongué Wadsworth. El pastor morí l’1 d’abril de 1882, quan la poetessa tenia 51 anys, i Newton un 24 de març, aquella mateixa tardor escriuria: Agost m’ha donat les coses més importants, abril m’ha robat la majoria d’elles. És Déu enemic de l’amor? Després d’aquelles dues tràgiques morts, Dickinson s’enfonsà en la desesperació i l’única manera d’evitar una existència mísera que acabés en la mort fou dedicar-se completament a la poesia, sense publicar però, cap dels seus poemes. Per tal de dur a terme aquesta reclusió progressiva, Dickinson, que viuria tota la seva vida a casa del seu pare, un fet comú entre les dones de la seva classe, començà a passar més i més temps tancada a la seva habitació. Evitava sortir de casa o rebre visites, i durant els quinze anys previs a la seva mort, es vestí de blanc a diari i s’ocupà de cuidar, a més d’escriure poesia, el 50


seu jardí. Es digué d’aquest comportament en aquella època que la poetessa patia una morbosa aversió i fòbia a la gent. Les cartes que envià durant aquell període de la seva vida mostren la confusió i atordiment que vivia l’interior de Dickinson fins que tres anys abans de morir, es negà definitivament a sortir de la seva habitació o mantenir contacte amb ningú e l’exterior ni tan se vols amb aquells amics que mai deixaren d’intentar visitar-la. Quan el seu nebot, fill de Susan Gilbert i el seu germà morí, el esperit d’Emily, que adorava a aquell petit infant, s’apagà. Passà tot l’estiu de 1884 estancada en una cadira a causa del Mal de Bright, la mateixa nefritis que segles enrere havia acabat amb Mozart. A principis de 1888 escriví la seva última carta que deia: “Em criden”. Emily Dickinson passà de la inconsciència a la mort el 15 de maig de 1886. La seva germana, descobrí més tard a la seva habitació quaranta volums enquadernats a mà que contenien més de 800 poemes escrits per la poetessa. L’anàlisi de l’obra de Dickinson ha desenvolupat la teoria que al estar reclosa tota la seva vida, sense cap fet determinant que condicionés el seu estil literari, l’obra de la poetessa pertany i crea el seu propi gènere. Algunes influències remarcables però, podrien haver estat: La Bíblia, l’humor nord- americà que quedaria palès en una revista editada pel seu amic Samuel Bowles, The Springfield Republican i Ralph Waldo Emerson. Influències menors però que cità en algunes ocasions foren els poetes anglesos William Shakespeare, Lord Byron i John Keats. Una altra conseqüència d’aquesta reclusió foren els errors gramaticals i de coherència que contenien els seus poemes. No respectaven necessàriament les lleis que regien la poesia d’aquella època i el vocabulari era massa arcaic per ser valorat raó per la qual els crítics formalistes la tractaren d’ignorant i pobre poetessa. Publicaren llavors, versions completament editades dels seus poemes, adaptant-les al convencionalisme corresponent: Original wording

Republican version

I taste a liquor never brewed –

I taste a liquor never brewed –

From Tankards scooped in Pearl – From Tankards scooped in Pearl – 51


Not all the Frankfort Berries

Not Frankfort Berries yield the sense

Yield such an Alcohol!

Such a delirious whirl!

No fou fins algunes decades després quan crítics i lectors, ambdós per iguals començaren a valorar la verdadera genialitat d’Emily Dickinson. Susan Gilbert: Susan Huntington Gilbert Dickinson va ser una escriptora, poeta, crítica, editora i professora coneguda també per ser la cunyada de Emily Dickinson. Nascuda un 19 de desembre de 1830, es quedà orfe amb només 11 anys quan els seus pares moriren i es veié obligada, el 1840, a traslladar-se a Amherst amb la seva germana gran Harriet i el seu cunyat William Cutler. Tot i així, va créixer amb la seva tieta, Sophia Arms Van Vranken, a Geneva (Nova York), on assistí a la Acadèmia per a Senyoretes de Utica. Assistí més tard a la Acadèmia d’Amherst, on coneixeria a Emily Dickinson, quan tornà a viure amb la seva germana, però només un semestre, la tardor de 1847. Es comprometé amb Austin Dickinson el 1853 i es casaren l’1 de juliol 1856, en una cerimònia tranquil·la i molt íntima. Tot i que es plantejaren traslladar-se a viure a Michigan, el pare d’Emily Dickinson s’assegurà que no es moguessin d ’Amherst convertint a Austin en soci legal seu i construint-los una casa a gust seu, “The Evergreens”.

A daguerrotype of a young Susan Dickinson with a frame Autor: desconegut Dickinson Family Photographs. Houghton Library, Harvard University.

Junts van tenir tres fills: Edward (Ned), Martha (Mattie or Mopsie) i Thomas Gilbert (Gib). Els dos barons moriren abans que ella. Susan és descrita com la dona més divertida del Massachussets occidental. Cosmopolita i de ment aguda, augmentava amb el poder la seva frivolitat, 52


esnobisme i implacabilitat. Va ser una editora intel·ligent i la lectora més responsable d’Emily Dickinson així com una intel·lectual de pes. Matemàtica, carismàtica, arrogant, generosa, astuta, mare entregada i apassionada lectora van fer de Susan Gilbert una dona que no sucumbí al perfil de muller submisa i que fou valorada per les seves aportacions al patrimoni literari i artístic de la societat americana del s. XIX. La seva obra, no sent de tan rellevància com la de Dickinson, constà però, de valuosos articles, crítiques, diaris, poemes, cartes i memòries. A l’edat de 75 decidí marxà a Europa i visità algunes de les seves ciutats més belles i emblemàtiques, de les quals s’enamora bojament. Escriví també, nombrosos contes i articles lloant a dones de l’època pioneres en algun camp que foren publicats en la mateixa revista que més tard publicaria els poemes de Dickinson, The Springfield Republican. La relació: No ha sigut fins anys després de la seva mort, que s’ha començat a considerar Susan Gilbert com a la verdadera inspiració amorosa que s’amaga darrera de diversos centenars dels poemes de la poetessa. Ella va ser, no només la seva confident, sinó una de les poques persones que van poder llegir els seus poemes. Es conegueren per primer cop a la Acadèmia Amherst però no va ser fins que el matrimoni Gilbert-Dickinson es traslladà a la casa contínua a la de l’Emily i el seu pare quan les joves començaren a intimar seriosament. La poetessa l’anomenava carinyosament “nineta” i amb inesgotable admiració es referia a ella com un allau de sol i la imaginació personificada. La seva “amistat” durà més de quaranta anys, i quedà immortalitzada en una correspondència que més tard seria polemitzada i debatuda. Dickinson arribaria a descriure la seva relació en termes literaris comparant el seu amor per Susan amb el de Dante per Beatriu o el de Mirabeau per Sophie de Ruffey. La poetessa valorava l’opinió i criteri crític de Susan vers la lectura i escriptura, i ambdues compartien la mateixa teoria afectiva sobre la força de la poesia. 53


Quan Dickinson morí, la creença de Gilbert en els rituals senzills com a manifestació profunda quedaren reflectits en la bata de franel·la que dissenyà i amb què vestí la poetessa hores després de la seva mort. L’estirà en un fèretre blanc i cobrí el seu cos amb orquídies i violetes pel coll (símbol de la lleialtat) i heliotropis a les mans (símbol de devoció). Aquests últims gestos intentaren remarcar, segons Susan, “la profunda i complexa intimitat, la seva vida compartida.” Ambdues esperaven, de l’esmentada intimitat, una resurrecció després de la mort. La bellesa de les paraules que Susan escriví lloant a Emily el dia del seu enterrament foren més tard adjuntes com a introducció en alguns dels poemaris de la poetessa. Els quatres últims versos d’aquest escrit foren: En rocíos como estos partíamos; En mediodías como estos se alzaba, Revoloteando primero, más firme después, A su justo reposo. És precís destacar que la manca d’informació, no estesa més enllà de la carta mostrada a continuació, es deu al context històric en què va succeir aquest romanç. No només tingué lloc en ple s. XIX, sinó que les dues amants, estaven rodejades d’un ambient particularment intransigent vers tot allò que pogués sortir-se del més pur convencionalisme religiós. LA CARTA: 11 de juny de 1852,

I have but one thought, Susie, this afternoon of June, and that of you, and I have one prayer, only; dear Susie, that is for you. That you and I in hand as we e’en do in heart, might ramble away as children, among the woods and fields, and forget these many years, and these sorrowing cares, and each become a child again — I would it were so, Susie, and when I look around me and find myself alone, I sigh for you again; little sigh, and vain sigh, which will not bring you home. I need you more and more, and the great world grows wider, and dear ones fewer and fewer, every day that you stay away — I miss my biggest heart; my own goes wandering round, and calls for Susie — Friends are too dear to 54


sunder, Oh they are far too few, and how soon they will go away where you and I

cannot

find

them, don’t let

us

forget

these

things,

for

their

remembrance now will save us many an anguish when it is too late to love them! Susie, forgive me Darling, for every word I say — my heart is full of you, none other than you is in my thoughts, yet when I seek to say to you something not for the world, words fail me. If you were here — and Oh that you were, my Susie, we need not talk at all, our eyes would whisper for us, and your hand fast in mine, we would not ask for language — I try to bring you nearer, I chase the weeks away till they are quite departed, and fancy you have come, and I am on my way through the green lane to meet you, and my heart goes scampering so, that I have much ado to bring it back again, and learn it to be patient, till that dear Susie comes. Three weeks — they can’t last always, for surely they must go with their little brothers and sisters to their long home in the west! I shall grow more and more impatient until that dear day comes, for till now, I have only mourned for you; now I begin to hope for you. Dear Susie, I have tried hard to think what you would love, of something I might send you — I at last say my little Violets, they begged me to let them go, so here they are — and with them as Instructor, a bit of knightly grass, who also begged the favor to accompany them — they are but small, Susie, and I fear not fragrant now, but they will speak to you of warm hearts at home, and of something faithful which “never slumbers nor sleeps” — Keep them ‘neath your pillow, Susie, they will make you dream of blue-skies, and home, and the “blessed contrie”! You and I will have an hour with “Edward” and “Ellen Middleton”, sometime when you get home — we must find out if some things contained therein are true, and if they are, what you and me are coming to! Now, farewell, Susie, and Vinnie sends her love, and mother her’s, and I add a kiss, shyly, lest there is somebody there! Don’t let them see, will you Susie? -Emilie COMENTARI: Si les pàgines que ens ajuden a situar les dues protagonistes i quin tipus de relació van tenir no donen indicis d’una atracció eròtica, aquesta carta ajuda a evidenciar el romanç. 55


Tot i esmentar la complexitat de poder identificar a Emily Dickinson sota cap corrent literari, degut a la seva circumstància personal, les citades influències en l’obra de la poetessa són majoritàriament poetes romàntics, i fins i tot el seu màxim referent, Emerson, estava considerablement influït pel moviment. És per això que, el tipus d’amor, així com l’essència de la carta tenen una clara tendència romàntica. La carta ve introduïda per un desig, el de fugir al passat i tornar a ser infants per perdre’s entre el bosc, deixant el món enrere. La fugida al passat mitjançant el mite de la infantesa és una actitud romàntica mantinguda per molts artistes, i perdre’s en la grandiositat de la natura, també. Un altre tret romàntic és la impossibilitat del romanç, no només perquè Gilbert sigui de fet, la seva cunyada, sinó perquè ambdues són dones i la permissió de relacions homosexuals, és encara ara un assumpte difícil de tractar en segons quines cultures. Aquest últim detall, les portà a viure la relació en privat motiu pel qual Dickinson li demana, acomiadant-se, que mantingui l’existència de la carta en secret. El to és en general, optimista i de tendència idíl·lica, ja que com sabem, tractem un amor correspost. Les mateixes violetes que cobririen el cos mort de la poetessa anys després, són les que ara Dickinson envia a Gilbert com a símbol de lleialtat i gest afectuós. No suposa l’amor, en cap moment, un turment sinó que al contrari, la carta neda entre paraules apassionades que intenten demostrar la senzillesa dels seus sentiments, presents en tot moment. Dickinson, té una visió de l’amor, així com de la vida, molt pròpia del romanticisme, algunes cites seves que poden relacionar-se amb la carta són: - Unable are the loved to die, for love is immortality. - Find ecstasy in life; the mere sense of living is joy enough. - Beauty is not caused. It is. - Saying nothing... sometimes says the most.

56


Aquesta última s’esmenta en el segon paràgraf quan la poetessa expressa la intenció de deixar que les paraules siguin innecessàries i només amb la mirada puguin dir-se tot allò que desitgen i Dickinson pugui transportar-la allà on ella l’espera, sola amb el batec del seu cor. És interessant però, veure com la seva relació conté les característiques més destacables de les dues tractades anteriorment. D’una banda, és difícil dubtar de la puresa dels sentiments de Dickinson, la bellesa del seu amor i el llenguatge emprat, que s’assimila al de John Keats amb Fanny Browne. D’altra, ambdues eren intel·lectuals de pes que havien rebut una excel·lent educació i que en menys mesura que George Sand, fugien de reduir-se al prototip de dona submisa, explorant l’ésser interior que duien dins seu. I d’aquesta manera, es crea un balanç entre els dos extrems obtenint tant la puresa amorosa desitjada pels romàntics com la recerca de l’ésser interior explorant altres camins com la bisexualitat o l’intent d’elevar la figura de la dona dins la societat. Com a última conclusió de les cartes tractades al llarg d’aquesta vital etapa de la història del món contemporani, voldria remarcar el progrés gradual que han anat seguint les cartes a mesura que coetàniament avançaven els fets històrics. Per ordre cronològic comencem amb Beethoven, que personifica la més pura essència dels primers ideals romàntics, seguit de Keats, més endinsat i còmode dins dels valors reafirmats per la segona generació de romàntics on ell n’és una de les figures més destacades. Al jove poeta el segueix George Sand i la recerca de l’ésser interior que abandona part de l’essència romàntica i es deixa influir pel París cosmopolita. Per finalitzar, i amb petites pinzellades del romanticisme, ens trobem a Emily Dickinson i la seva peculiar obra artística.

57


EL REALISME I EL NATURALISME: Entre el 1840 i 1890, el continent europeu viu un dels períodes literaris més productius: la construcció i definició del model de la novel·la moderna, la proposta realista-naturalista. Nascuda per oposició al romanticisme, comprèn un període ampli de la història on hi participaran escriptors

de

desenvolupades

totes

les

com

de

cultures,

tant

tendència

més

precària, de tota Europa i de fet, el balanç no

Les Rambles Ricard Opisso Sala

podria ser més positiu: narradors, crítics i públic lector corroboren un episodi brillant de la creació literària. Els escriptors, mantindran una amistat (enemistat en alguns casos) molt estreta entre ells i manifestaran tenir en comú una mateixa poètica i unes tècniques semblants així com també es serviran d’influència mútua, especialment en el cas de la literatura francesa. Dues generacions d’escriptors europeus viuran sota el mateix objectiu: el desig de narrar, de captar i transmetre un món nou, de descriure les seves respectives societats: la ciutat industrial i la lluita d’una nova classe social dirigent, la burgesia, autora de la literatura realista. S’imposa una reflexió de la realitat que ve provocada pel desengany del somni revolucionari, lluny de la fantasia romàntica. La burgesia ha evolucionat, ha aconseguit el poder polític, i poc temps després el poder econòmic, i s’ha compromès amb la Revolució Industrial. Preservarà un sentit pràctic que genera

un

esperit

científic

d’experimentació i de recerca el qual troba

en

l’empirisme

una

doctrina

d’afirmació i en el positivisme un mètode vàlid. Res no és cert si a la pràctica no és demostrable. Els escriptors són notaris del que està passant.

58


Es confia en el progrés material però políticament es mantenen actituds moderades, clarament conservadores i això propiciarà la construcció de grans ciutats europees i una sèrie de professions liberals. Aquesta empenta literària produeix a mitjans del s. XIX l’origen de les editorials, que es desenvolupen gràcies als lectors fidels que generen les novel·les d’aparició periòdica. El llibre és tractat doncs, com una mercaderia, i amb els trets característics típics de la societat burgesa i les seves maneres, neix la novel·la rosa: aquella ideada per l’esposa que amb incomptables amants es passeja pels salons Fotografia d’ Honoré de Balzac Louis-Auguste Bisson

jutjant l’aparença de les seves iguals. Aquesta nova

concepció

provoca

també

la

professionalització de l’escriptor i la llibertat ideològica. Si l’autor gaudeix d’una independència econòmica és lliure d’escriure el que vulgui, en concordança amb el moviment, clar. Honoré de Balzac, pare del realisme, recollirà en els seus relats el desengany i l’escepticisme d’una generació que en la seva joventut va ser idealista i revolucionària. Per un altra banda, la temàtica argumental també experimentarà canvis. Excel·lentment reflectit en la narrativa de Stendhal, el realisme s’oblida de la història i es centra en la realitat contemporània. En una frase incorporada per l’escriptor a El roig i el negre (1833), la novel·la es defineix com un mirall que es passeja al llarg del camí. Serà però, Balzac a qui reconeixerem com a definidor del moviment, més tard proclamat com a mestre per escriptors com Flaubert o Zola.

59


Balzac entén la narrativa com l’espai on es reprodueix tot el que succeeix al llarg de la vida, el que fa de la novel·la una reproducció fidedigna i mimètica de la realitat, la còpia amb rigor i precisió de l’època. Narcís Oller, màxim representant del realisme català, afirmaria que la poesia realista és síntesi; la novel·la, anàlisi. Tanmateix és necessari destacar la novel·la històrica,

que

subministra

estratègies

de

documentació i ambientació i que pretén reconstruir amb fidelitat una època. Clars exemples en són obres com Gerra i Pau (1869)

Retrat de Stendhal (1840) :Johan Olaf Sodermark Château de Versailles

de Tolstoi, o Cartoixa de Parma (1839) de Stendhal. Cal esmentar també la novel·la sentimental i la costumista. La primera aporta tècniques narratives que permeten accedir a l’interior dels personatges, l’atmosfera íntima dels sentiments i la seva imprevisible evolució a través de cartes, confidències...etc. A diferència de la novel·la romàntica on el protagonista viu devorat per l’angoixa vital que li provoca la impossibilitat d’un amor, la protagonista de la novel·la realista haurà d’escollir entre l’estatus social i la llibertat amorosa. El fracàs matrimonial que ve precedit pels interessos econòmics de la burgesia condueix a relacions extra conjugals que comportaran els més grans títols de la novel·la realista: Madame Bovary (1857), Anna Karenina i la Regenta (1886). Emma, Anna Karenina i Anna Ozores es debaten entre la moral imperant i la transgressió d’aquesta. La segona, centra l’interès en la descripció de paisatges i d’ambients considerats peculiars i pintorescos, propis de la societat industrial. Amb l’objectiu d’esdevenir novel·la social, recull també els diferents registres de la llengua oral, tant el de la burgesia, com el de les classes populars o la nota pintoresca d’algun personatge que vingui de fora.

60


La temàtica, es senzilla i clara. La novel·la gira, doncs, al voltant de dos eixos: els diners i la passió per acumular-los com és el cas del senyor

Grandet

a

Eugenia

Grandet i la institució burgesa per excel·lència, el matrimoni. Les obres cabdals del realisme centren la narració en l’anàlisi d’una personalitat, juntament amb El cafè Ricard Opisso Sala

la seva complexitat psicològica. És

a dir, compten amb prosopografies i etopeies de tots els personatges que conformaran la novel·la.

Altres trets característics del realisme són la

presència d’un narrador sempre omniscient i en tercera persona i l’edició de les obres amb il·lustracions, per les quals cal mencionar artistes com Doré o Opisso. En quant a l’àmbit artístic destaquen pintors com Gustave Coubert que enfront als temes grandiloqüents i les escenografies aparatoses del romanticisme, porten les seves obres a escenes senzilles de la vida quotidiana que poguessin, com la literatura, reflectir la societat contemporània. Al final de la seva evolució, esgotant la varietat en les obres literàries, el realisme literari desencadenarà una sèrie de corrents que renoven o modifiquen els seus principis i que o bé desenvolupen una de les seves branques o bé el duen a les últimes conseqüències, com en aquest cas, el naturalisme. L’ideòleg per excel·lència en el camp novel·lístic és Émile Zola que pretén utilitzar la novel·la com a eina social i política per denunciar situacions de precarietat social com ara la prostitució, l’alcohol o les drogues.

Fotografia Émile Zola "Bibliothek allgemeinen und praktischen Wissens.

61


És un moviment influenciat per diverses branques de la filosofia com ara el Positivisme d’Auguste Comte, l’Utilitarisme de Bentham i Stuart Mill, l’evolucionisme físic de Darwin i el social de Herbert Spencer i el materialisme històric de Marx i Engels. El realisme pretén reflectir la condició humana que ve, en

aquest

condicionada factors

cas, per

clau:

tres

l’herència

genètica, les tares socials ja mencionades i l’entorn Hiding in the Haycocks, painted (1881) William Bliss Baker.

social i material en que es desenvolupa

i

s’intenta

integrar l’individu. Aquests factors es tradueixen més tard al determinisme, que és el punt de partida per estudiar la societat on l’home viu condicionat pel medi social i natural en el que viu. El naturalisme, a l’igual que el Realisme, rebutja el Romanticisme i la seva actitud evasiva per centrar-se en una aproximació més propera i quotidiana de la societat però a diferència del realisme, va més enllà de la descripció de la mesocràcia burgesa i la seva mentalitat individualista i materialista i allarga l’estudi fins a les classes més desafavorides de la societat. Un clar exemple d’aquest corrent ho són Flaubert i els seus quaderns de viatge que recullen la vida de prostíbuls, Dostoievski, Gogol... i d’altres artistes realistes que finalment opten per aquesta vessant. Una novel·la destacable d’aquest curt període és La Taverna (1877) de Zola, que estudia els efectes i les causes del comportament humà que donen pas a certs comportaments i situacions. L’obra vindria a ser una espècie d’estudi científic que té com a observador al narrador.

62


Anton Txèkhov a Olga Knipper: Anton Txèkhov: Anton Pàvlovitx Txèkhov, un dels grans dramaturgs i narradors de la literatura russa, va néixer el 29 de gener 1860 a la ciutat portuària de Taganrog, a Ucraïna, Rússia. El seu avi, camperol, va néixer serf i va aconseguir la llibertat i el dret a un cognom pagant una forta quantitat de rubles al terratinent de la finca on treballava. La infantesa de l’escriptor va estar marcada per les Anton Chekhov en la seva casa Melikhovo (1897)

dificultats econòmiques, majoritàriament causades pel seu pare, Pàvel, així com el maltractament físic

i psicològic al que aquest va sotmetre tota la família, i la rígida disciplina dels centres on va ser instruït. La seva mare, Ievguénia, al contrari era una dona dolça i excel·lent contacontes que entretenia als fills amb històries dels seus viatges. Txèkhov diria dels seus pares: «Vam heretar el talent del pare», incloent al seus germans, «però l'ànima de la mare.» A l'edat de 13 anys descobrí el teatre i quedà fascinat. L'any 1880 es traslladà a Moscou i ingressà a la facultat de Medicina. Allà, començà a publicar petits relats en revistes humorístiques que

sempre

pseudònim

signaria

d'Antosha

amb

el

Chejonte.

D’aquestes dues ocupacions, que l’acompanyarien al llarg de la seva vida, en faria esment afirmant que: «La medicina és la meua legítima

L'Institut masculí de Taganrog a les acaballes del s. XIX

esposa i la literatura, la meua amant». És necessari remarcar, però, que mai va obtenir beneficis econòmics de la medicina ja que majoritàriament atenia als pacients de forma gratuïta, fins i tot a membres de classes superiors, dels 63


quals va anotar: «Aristòcrates? Els mateixos cossos lletjos i la mateixa brutícia, la mateixa vellesa sense dents i la mateixa desagradable mort, com les prostitutes.» L'any 1884 patí el primer vòmit de sang, avís inequívoc de tuberculosi. El germà de l'escriptor, Nikolai, morí d'aquesta mateixa malaltia i això va fer que el jove doctor Anton Txèkhov prengués consciència de la brevetat de la seva pròpia vida. L'any 1889 emprengué un viatge a l'illa presidi de Sakhalin, al nord del Japó, amb el propòsit de fer un estudi sociològic. Va passar-hi tres mesos entrevistant milers de convictes i colons. S’ha considerat que les cartes que va escriure durant els dos mesos i mig de viatge a l’illa es troben entre el millor de la seva producció. El que va esbrinar a Sakhalín el va impactar i angoixar, incloent-hi les pallisses, la corrupció amb els subministres i la prostitució forçada de dones: «Hi havia voltes,» va escriure, que «sentia que el que veia davant mi ultrapassava els límits de la degradació humana.» Més tard, l'any 1892 comprà una petita finca a Melikhovo, a la rodalia de Moscou. Després d'una vida plena de privacions i constants canvis de residència, per fi Txèkhov gaudí d'una casa propia. Tanmateix, no tardà en implicar-se per millorar la vida dels camperols. A més d'organitzar l'ajut per a les víctimes de la fam i el còlera de 1892, va construir tres escoles, un parc de bombers i una clínica, i regalava els seus serveis mèdics als camperols de quilòmetres al voltant, malgrat les seues recaigudes de tuberculosi. Tot i el temps que perdia sense poder escriure, el seu treball com a metge enriquí la seua obra en proporcionar-li el contacte directe amb totes les capes de la societat russa. L'any 1901 es casà amb l'actriu Olga Knipper. Obligat per la malaltia traslladà la seva residència a Ialta. S'hi va fer construir una casa i tot i la precarietat de la seva salut continuà exercint com a metge i atengué malalts necessitats. El 15 juliol de 1904 morí al sanatori alemany de Bandenweiler. Knipper descrigué els últims moments de l’escriptor:

64


“Anton es va incorporar de manera inhabitualment enèrgica i va dir en alta i clara veu (tot i que no sabia pràcticament alemany): Ich sterbe ("Jo more"). El doctor el va calmar, va prendre una xeringa, li va posar una injecció de càmfora, i va demanar xampany. Anton va prendre una copa plena, la va examinar, em somrigué i va dir: «Fa molt de temps que no bec xampany.» La va beure i va gitar-se suaument sobre el seu costat esquerre, i jo tot just vaig tenir

temps

de

córrer

vers

ell,

recolzar-me en el llit i cridar-lo, però ell havia deixat de respirar i estava adormit

tranquil·lament

com

un

infant...” Respecte a l’obra de Txèkhov, en l’àmbit teatral, coneixem fins a 5 obres escrites pel dramaturg:

Txèkhov amb Gorki a Ialta (1900)

Ivànov («Иванов» - 1887); L'ós (1888) ; La gavina («Чайка» - 1896); L'oncle Vània («Дядя Ваня» - 1899-1900); Les tres germanes («Три сëстры» - 1901) i L'hort dels cirerers («Вишнёвый сад», 1904) Ivànov, obra escrita per encàrrec, suposà el punt d’inflexió en l’obra literària de l’autor. Tot i que resultà esgotadora d’idear, va ser un èxit lloat com una obra original i pel germà de Txèkhov, un dels moments claus per al seu desenvolupament intel·lectual. Intentà renunciar al teatre després de la desastrosa acollida de La gavina, però reestrenada amb èxit més tard acabà produint L’oncle Vània i les seves dues darreres obres: Les tres germanes i L’hort dels cirerers. Les obres teatrals de Txèkhov representen una pedra de foc de la dramatúrgia de tots els temps i es diferencien per representar un repte, no només pel conjunt que conforma el teatre sinó pel públic ja que en lloc d’una acció convencional, l’autor ofereix l’anomenat “teatre dels estats d’ànim” basat en una dinàmica submergida en el text. Però no tothom va saber apreciar el repte, Lev Tolstoi li diria en un moment donat: «Saps?, no puc tolerar Shakespeare, però els teus drames són encara pitjors» 65


En l’àmbit més pròpiament literari, Txèkhov era un mestre dels contes. Al principi només escrivia històries per obtenir-ne beneficis econòmics, però aviat es guanyà una reputació com a cronista satíric de la vida quotidiana russa i començà a treballar per alguns dels més importants editors de l’època. El to de Txèkhov en aquests anys és més sever que el que va desenvolupar en la seva narrativa de maduresa. Més tard fou convidat a escriure per a uns dels periòdics més respectats de Sant Petersburg, propietat d’Aleksei Suvórin, que esdevindria el més íntim de tots els seus amics. Aviat, Txèkhov va atraure l'atenció de la crítica i del públic. Dmitri Grigoróvitx, un famós escriptor rus de l'època, amb seixanta-quatre anys d'edat va escriure a Txèkhov després de llegir el seu conte El caçador dient-li: «Teniu "vertader" talent — un talent que us situa al capdavant dels escriptors de la nova generació». També li va aconsellar a Txèkhov que escrigués menys, més lentament i que es concentrés en la qualitat literària. Curiosament, Tolstoi sí admirava els seus contes i a mesura que la seva ambició artística anava creixent, va fer innovacions formals que han influït en el conte modern. La seva originalitat consisteix en un primerenc ús de la tècnica

del corrent

posteriorment

emprada

de

consciència,

per Virginia

Woolf i

d'altres modernistes, combinada amb el rebuig de la finalitat moral de l'estructura tradicional de la narració. No va excusar-se per les dificultats a què sotmetia els lectors, insistint que el paper d'un

artista

era

plantejar

preguntes,

Txèkhov amb Lev Tolstoi a Ialta, (1900)

no

contestar-les. Va escriure també una novel·la curta anomenada l’Estepa, que ha estat qualificada de «diccionari de la poètica de Txékhov», i que representa un avanç significatiu per a l'escriptor, mostrant gran part de la qualitat de la seva narrativa de maduresa i fent possible la seua publicació en una revista literària i no en un diari. 66


Aviat l'obra de Txèkhov es va donar a conèixer en l'àmbit angloparlant i va guanyar-se

l'admiració

d'escriptors

com

ara James

Joyce, Virginia

Woolf i Katherine Mansfield, la darrera discutida fins al punt del plagi. Actualment Txèkhov és el dramaturg més popular després de Shakespeare als països angloparlants; però hi ha escriptors que creuen que els seus contes representen la seva major aportació. Altres opinions que ajuden a contrastar la seva obra podrien ser la de Ernest Hemingway per exemple, que mesquí com només ell pot ser-ho, esmentà: «Txèkhov escrigué al voltant de sis bons contes. Però es tractava d'un escriptor afeccionat.» Vladimir Nabokov, condemnà l’obra de Txèkhov com una «barreja de terribles vulgaritats, epítets fàcils i repeticions» però tamb declarà que La dama amb gosset era «un dels millors contes mai escrits» i va dir que Txèkhov escrivia en «la forma en què una persona conta a una altra les coses més importants de la seva vida, lentament però sense interrupció, en veu baixa.» Olga Knipper: Olga Leonárdovna Knipper fou una actriu russa i membre del Teatre d’Art de Moscou, més coneguda per ser l’esposa d’Anton Txhèkhov. Nascuda un 9 de setembre de 1868 a Glazov, l’Imperi Rus, Olga era filla d’immigrants alemanys i el seu pare, no gaire afí a la idea de reconèixer-se alemany, decidí abandonar Glazov, on dirigia

una

petita

fàbrica,

per

traslladar-se a Moscou i acomodar la seva família a un ritme de vida propi de la classe alta. Sent la jove de dos

Fotogrfafia Olga Knipper Autor: Bobb Edwards

germans, va ser consentida en gran mesura i els seus pares la dugueren a un col·legi privat per noies on aprengué a parlar l’anglès, el francès i l’alemany amb fluïdesa i on estudià música i cant 67


com a activitats suplementàries fora del rígid horari escolar. Knipper era, a més a més, una extraordinària pintora i pianista. Tanmateix, el seu pare, que vivia consumit per les ànsies de ser acceptat dins la societat russa, deixà ben clar des de la infància de l’actriu que les seves aspiracions a la vida haurien de ser casar-se amb un home de bona posició i esdevenir una obedient i agradable mestressa de casa. La seva mare, Anna Ivanovna, gaudint de les mateixes qualitats artístiques es va veure forçada a abandonar els seu somni d’esdevenir cantant o pianista, i és per això que intentà dissuadir a Olga també. L’any 1894, el pare de l’actriu morí sobtadament deixant a la jove i la seva família considerablement endeutada com a conseqüència del ritme de vida que havien dut molt per sobre de les seves possibilitats. Per tal de millorar la situació econòmica, ella i la seva mare es traslladaren a un apartament més petit i començaren a impartir classes de música i cant. Amb aquesta nova situació, les ànsies d’Olga per actuar

i esdevenir una

reconeguda actriu augmentaren, i tot i no comptar amb el vist i plau de la seva mare, estava disposada a sacrificar el seu estatus social per un escenari: "Whenever in my life I really wanted something, and really believed in the possibility of achieving what I wanted and acted energetically, I always succeeded and never regretted going my own way". Amb l’ajuda de la seva reticent mare s’inscrigué a l’escola filharmònica de Moscou, on rebé classes de Vladimir Nemirovich-Danchenko, futur cofundador del Teatre d’Art de Moscou. Aquest l’introduí a Constantin Stanislavski i li confessà que juntament amb ell, pretenien crear una nova companyia de teatre i que d’ésser així, desitjarien comptar amb ella. Setmanes després, ja havien reunit tot el capital necessari i expressaren als membres restants de la companyia l’esperança de poder dedicar les seves vides a crear el primer teatre rus racional, moral i universalment accessible. La seva relació amb Anton Txèkhov li proporcionà nombrosos èxits com a actriu, i fou reconeguda per interpretar a la perfecció les obres del dramaturg. Seguí amb el Teatre d’Art de Moscou fins la seva mort a l’edat 90 anys, un 22 de març de 1959.

68


La relació: Aquesta tràgica història d’amor va començar un 9 de setembre de 1898, en el trentè aniversari de l’actriu, quan assajava per l’estrena de “La Gavina”, una de les obres escrites pel dramaturg, llavors vuit anys més gran que ella. Abans de començar el romanç, se sap que Txèkhov, no era una ànima gaire afí al compromís amorós: “Al capdavall em casaré si és això el que desitgeu. Però amb aquestes condicions: tot ha de continuar com fins ara — és a dir, ella haurà de viure a Moscou i jo al camp, i jo vindré a veure-la... proporcioneu-me una muller que, com la lluna, no aparegui totes

Txèkhov i Olga, 1901, en llur lluna de mel

les nits al meu cel.” Knipper i Txèkhov iniciaren llavors una peculiar correspondència que abraçaria des de la coqueteria fins a l’amor angoixant que provocava el seu distanciament. Caldria remarcar l’estreta amistat que nasqué llavors entre Olga i la germana del dramaturg, Masha. Però si d’una cosa en podem estar segurs, és que les cartes no tenien cap intenció de ser exposades publicament ja que revelen la més intima espontaneïtat i afectivitat dels amants així com d’altres emocions que destapen sense pudor els seus defectes. En elles hi trobem els detalls dels assajos de les obres interpretades per Knipper i escrites per Txèkhov, arrabassades de ràbia, gelosia i recriminació, una notòria bogeria i l’esperit imprevisible de l’actriu que fascinaria al contista. Gràcies a aquest romanç, Olga aconseguí alguns dels papers que marcarien la seva carrera. El primer fou el de Masha a Les tres germanes, inspirat per una “estimada actriu que Txèkhov tenia en ment” pel qual ell li escriví: “Quin meravellós paper he aconseguit per tu a Les tres germanes. Dona’m deu rubles i és tot teu, de no ser així li donaré a un altre actriu.” I la veritat és que existien 69


evidents coincidències entre el paper i la vida de l’actriu, que interpretava aquest cop a una jove amb tres germans, casada i considerada la més original i dotada de tots. La personificació de la cultura i el refinament, una dona que parlava el francés, l’alemany i l’anglés i que era a més, una pianista excel·lent. Això no va representar cap problema per Knipper que ja gaudia de totes aquelles habilitats i que aconseguí, amb aquesta interpretació, el màxim reconeixement. A aquest èxit el seguiren el de l’Oncle Vanya i el paper de Ranevskaya a l’Hort dels Cirerers. Es casaren finalment el 25 de maig de 1901 en una petita i senzilla cerimònia on assistiren només la germana de Txèkhov, fins a aquell moment el solter més irreductible de Rússia, i les mares d’ambdós esposos, fet que ferí a alguns dels amics més propers a la parella. Tot i el casament, la situació no canvià gaire: ell va viure llargues temporades a Ialta per recomanació dels seus metges degut a l’augment de símptomes propis de la tuberculosi i ella es quedà a Moscou, on apujava la seva popularitat interpretant les obres de Txèkhov. L'any 1902, Olga patí un avortament espontani; Donald Rayfield ha proporcionat evidències, basades en les cartes del matrimoni, que la concepció va poder ocórrer mentre Olga i Txèkhov estaven separats. El distanciament dels amants provocà sovint la desesperació per part de Knipper. Tanmateix, no hauríem pogut profunditzar en la seva relació de no ser així i podem afirmar que la correspondència ha preservat, a més, tresors per a la història del teatre, incloent-hi crítiques compartides dels mètodes de direcció de Stanislavski i consells de Txèkhov a Olga sobre com interpretar les seues obres. El matrimoni finalitzà el 1904 quan Txèkhov morí de tuberculosi, però fins i tot després de la seva mort, Knipper seguí enviant-li cartes al seu difunt marit.

LA CARTA: Yalta, 6 de marzo de 1904: Deberías avergonzarte de ti misma por escribir con una tinta horrible, mi cachorro de cachalote, mi amada. 70


No te lo creerás, pero te doy mi palabra: tuve que despegar el sobre de la carta, como si los hubieran pegado a propósito. Masha me ha enviado el mismo tipo de carta pegajosa. Es verdaderamente repugnante. No solo las cartas son pegajosas, sino que las utilizas para asustarme con tus premoniciones: “Veo algo terrible cerniéndose sobre mi cabeza”, etc. Nuestro pésimo frío ya me hace sentir bastante mal por sí solo. Las montañas están nevadas, hay una fina capa de nieve en los tejados y el aire es más frío que en Moscú. No lo dudes y coge el apartamento de la calle Leontiev, está bien situado, cerca de todo. Yo iré dos o tres días antes de tu llegada desde San Petersburgo. ¿Está claro? He recibido una carta de Vishnevski. Me escribe sobre los espléndidos llenos que has conseguido en San Petersburgo, elogia el apartamento de la calle Leontiev y cosas por el estilo. Mijailovski (el novelista Nikolái Garin) ha venido a verme. Va a irse al lejano Oriente y me ha dicho que tu hermano Kostia también está planeando hacerlo –por un gran salario, por supuesto-. Y no puedes negar que cuando una mujer no para de hablar de ovarios, riñones y vejigas y no habla de otra cosa, hace que le entren ganas a uno de tirarse por la ventana. Liova (el sobrino de Olga) se recuperará, salvo cualquier desarrollo imprevisto, claro. ¡Qué sueño más desagradable he tenido! Soñé que estaba acostado con alguien que no eras tú; con alguna mujer, muy repulsiva, una morena jactanciosa, y el sueño duró más de una hora. ¿Cómo lo interpretas? Quiero verte, querida mía. Quiero hablar con mi esposa, mi única mujer. No hay nada nuevo. Todo el mundo no habla más que sobre los japoneses. Bien, que el Señor te bendiga y te guarde; no te sientas abatida, no trabajes demasiado y anímate. ¿De dónde has sacado la idea de que cogí un resfriado en el trayecto de Tsaritsino a Moscú? Por favor, disculpa mi rudeza pero ¡es una completa tontería! El único lugar en el que la gente se resfría es Yalta. Lo que tengo es el más abominable caso de ataque de mocos. Abrazo a mi cucarachita y le mando un millón de besos.

A. 71


COMENTARI: Per poder aprofundir, cal esmentar abans que els canvis soferts per la literatura occidental a finals del s.XIX, donant pas a la novel·la moderna i les seves vessants, queden també reflectits en la correspondència mantinguda pels escriptors que anaven canviant amb la seva obra, la concepció del món contemporani. En aquest cas, i tot i la contradicció que pot representar la data on fou enviada aquesta carta, Txèkhov ens mostra un dels períodes literaris més determinants de l’època contemporània: el realisme. Aquest moviment que neix per oposició al romanticisme ens mostra una visió de l’amor ben diferent a aquella plantejada per l’esperit romàntic. Les cartes fan una funció que va més enllà de la expressió de l’ànima i els sentiments de l’autor; segurament i com a reacció al desengany de l’idealisme , adopten un to més proper i humà, fruit de centrar la temàtica de les cartes en aspectes quotidians. Un exemple d’aquesta nova concepció n’és el primer paràgraf, dedicat exclusivament a descriure d’una banda la repugnància que Txèkhov sent per l’estat de la carta que li ha enviat Olga prèviament i d’altra, les condicions meteorològiques que l’envolten. El mateix to segueix el segon paràgraf que recull puntualitzacions sobre trets quotidians de la vida del matrimoni. La carta no expressa ni angoixa ni turment interior sinó que és el reflex d’una relació més aviat estable i tranquil·la. No per això els sentiments transmesos perden força, ja que si bé no hi predomina una passió que hagi monopolitzat la temàtica de la

carta, la circumstància que l’envolta, el context històric i la

influència del realisme, ens aporten una credibilitat vers la relació que d’altres, sota l’influencia del romanticisme no poden. No dubtem doncs, d’una possible interpretació errònia dels sentiments perquè el realisme no compren l’artista reclòs que s’enamora amb bogeria d’una dona que pot ni reconèixer la seva existència. La burgesia és la representació de la societat europea i tot i que puguin existir casos excepcionals com aquest, la majoria dels matrimonis venen condicionats per la situació econòmic que precedeixi als integrants. 72


Txèkhov i Knipper no basen el seu matrimoni en el benefici econòmic que puguin extreure’n d’aquest, però tampoc és mostren especialment afectuosos. A ambdós els uneix l’art com a expressió de l’ésser interior, i podem llegir entre línies, una excepcional complicitat entre ells gràcies al balanç que provoca el caràcter despreocupat i divertit de Txèkhov amb la susceptibilitat i el temperament a vegades orgullós de Knipper. La carta no dona pas ni a l’esperança ni a l’optimisme, o cap dels seus contraris, ja que no presenciem una relació secreta, adúltera o malmesa sinó el dia a dia d’un matrimoni peculiar degut a la decisió dels Txèkhov i Knipper de no viure junts, però estable i que deixa entreveure, a la seva manera, la seva estima. (Abrazo a mi cucarachita; mi cachorro de cachalote, mi amada.)

Gustave Flaubert a Louise Colet: Gustave Flaubert: Gustave Flaubert fou un escriptor francès conegut universalment per la novel·la Madame Bovary, la seva correspondència i l’obsessió que tenia per l’estil artístic i la seva perfecció. Considerat un dels gran novel·listes de la literatura occidental, reafirma i representa el realisme francès; Maussapant, el cèlebre escriptor de relats era el seu protégé. Nascut un 21 de desembre de 1821 a Rouen, al nord de França, Flaubert era el Flaubert fotografiat per Nadar Tucker Collection New York Public Library Archives

segon fill de Anne Justine Caroline i Achille-Cléophas Flaubert, un cirurgià.

Educat al Lycée Pierre Corneille, començà a escriure des de ben petit i no fou fins al 1840 que abandonà Rouen per marxar a estudiar dret a París. La capital 73


de l’artista per excel·lència però, li resultà desagradable i tampoc destacà com a estudiant. Tanmateix, conegué a algunes personalitats representatives de l’època, entre elles, Víctor Hugo. A finals del 1840, viatjà pels Pirineus i Còrsega i el 1846, després d’un atac d’epilèpsia, abandonà París i la carrera de Dret. S’establí a Croisset, vora el Sena i a prop de Rouen, on visqué durant tota la seva vida. Ocasionalment visità París o Anglaterra i mai es casà. De fet, Flaubert freqüentava prostíbuls i després del seu romanç amb Louise Colet, buscà amistats de caire platònic, la majoria amb altres escriptors. Des del 1846 fins al 1858, realitzà una sèrie de viatges amb el seu íntim amic Maxime Du Camp que inclogueren Anglaterra, Grècia, Egipte, Beirut, on contragué la sífilis, Istanbul i finalment Cartagena, on obtingué informació per la seva novel·la Salammbó. Flaubert es mostrà sempre molt obert respecte la seva vida sexual amb prostitutes i com ha compartit en els seus escrits de viatges, arribà a vincularse amb la prostitució masculina en ciutats egípcies i Beirut. En una de les seves cartes, descriu un jove amb turbant i un infant maronita de 14 anys amb qui mantingué relacions sexuals. Se sap, a més, que l’escriptor s’entregava per complet a la seva obra i que mantenia una íntima amistat amb George Sand, de la qual en tenim constància gràcies a la seva correspondència. Altres estimes amb diversos escriptors com Émile Zola, Alphonese Daudet o Jules de Goncourt el dugueren a visitar París ocasionalment. La dècada de 1870 foren temps complicats per l’escriptor. La seva mare morí el 1872, i els soldats prussians ocuparen la seva casa durant la guerra fet que el dugué a la precarietat econòmica. Després d’arrossegar una salut feble i inestable, diverses malalties acabaren amb la seva vida un 8 de maig de 1880, i fou enterrat al cementeri de Rouen, juntament amb la seva família Respecte a la seva obra, cal destacar Novembre, completada el 1842; La Temptació de Sant Antoni, que fou llegida a Maxime du Camp i Louis Bouilhet durant 4 dies on demanà no ser interromput fins que aquests li suggeriren 74


finalment que cremés el llibre i provés de fer-ne un que descrivís la realitat i no la ficció; Madame Bovary, que degut al seu perfeccionisme tardà 5 anys en escriure-la. El govern intentà evitar la seva publicació acusant la novel·la d’immoral, però fou aclamada tant pel públic com per la crítica; L’Educació Sentimental, per la qual necessità 7 anys abans de publicar-la i finalment un últim projecte inacabat de nom Bouvard et Péuchet que recollia tres històries: Un Coeur simple, La Légende de Saint Julien d’Hospitalier i Hérodias. El projecte pretenia ser una gran sàtira sobre el coneixement humà i la seva mediocritat, el clímax de l’obra de Flaubert, però després de la seva publicació pòstuma, on rebé crítiques més aviat negatives, quedà descartada. Algunes frases que ajuden a contrastar el caràcter de l’escriptor són: -

Be regular and orderly in your life, so that you may be violent and original in your work.

-

I believe that if one always looked at the skies, one would end up with wings.

-

Writing is a dog's life, but the only life worth living.

-

The heart, like the stomach, wants a varied

´retrat Louise Colet Autor desconegut

diet. -

The whole dream of democracy is to raise the proletarian to the level of stupidity attained by the bourgeois.

-

The faster the word sticks to the thought, the more beautiful is the effect.

Louise Colet: Louise Revoil, fou una poetessa francesa més coneguda pels seus romanços amb personalitats representatives del panorama artístic francès del s. XIX entre ells, Gustave Flaubert. 75


Nascuda un 15 d’agost de 1810 a Aix-en-Provence, es casà durant la seva vintena amb Hippolyte Colet, un músic acadèmic que no només li donà el cognom pel qual és coneguda sinó també l’oportunitat d’escapar de la seva vida rural i viure a París. Allà, presentà la seva obra per ésser publicada i guanyà un premi literari valorat en més de dos mil francs que atorgava l’Académie française, entre altres. Avui dia, els crítics remarquen que guanyà els premis per influència i no mèrit, degut a les seves relacions amb altres figures de la comunitat literària com ara Victor Hugo. Passional si es tractava de la justícia, tendia a l’histerisme i la necessitat d’argumentar tota opinió. De fet, va intentar assassinar al crític ultra misogin Alphonse Karr amb un ganivet de cuina en una de les recepcions fetes a un saló Parísí. Mantenia a més, una estreta amistat amb Madame Récamier i durant la dècada de 1840 esdevení una poetessa ben situada dins del panorama artístic, una posició considerablement rellevant per una dona de l’època. El 1840, donà a llum a la seva filla Henriette, la qual ni el seu marit ni el seu amant Victor Cousin en conegueren mai la verdadera paternitat. Amb el temps, mantingué altres romanços amb Alfred de Musset i Abel Villemain entre altres, i després de la mort del seu marit, es recolzà el l’escriptura i la seva filla. Mantingué correspondència amb George Sand, qui mostrava interès per conèixer-la. La seva crítica sobre els versos de Colet deixen entreveure la seva ambició i la poca predisposició a compartir el pòdium amb un altre dona, a més d’haver compartit Alfred de Musset com a amant. El seu germà era el pintor realista Pierre Révoil. El 9 de març de 1876, a l’edat de 65, Louise Colet morí a París. Respecte a la seva producció artística, algunes obres a destacar són: Fleurs du midi (1836);

La

Jeunesse

de

Goethe (1839);

Les

Funérailles

de

Napoléon (1840); Les Coeurs brisés (1843); Lui (1859). Treballà també com a col·laborada en diversos diaris i suplements culturals relacionats amb el món de la moda. 76


La Relació: Tot i haver-se casat amb Hyppolyte Colet, Louise mantingué un tumultuós romanç que durà gairebé 8 anys amb l’escriptor francès Gustave Flaubert. Ell, llavors desconegut i sense haver publicat res, era onze anys més jove que ella, qui ja gaudia d’una certa reputació. Algunes fonts afirmen que la motivació de Flaubert per iniciar aquest romanç era el simple desenvolupament que aquest li suposava en el món literari de París. S’atrevia a criticar l’obra de la poetessa si aquesta s’apropava a estendards de caire antics, donats al romanticisme o la fantasia.

Possessiva, orgullosa i

desesperada, es sentia ferida cada cop

que

Flaubert

es

negava

convidar-la a Croisset; fins

a

i tot va

presentar-s’hi una ocasió sense ésser convidada

i

l’escriptor

li

negà

París , segle XIX

l’entrada. Més tard escriuria: “M’estimo més la teva companyia quan no és tempestuosa.” Després de la ruptura definitiva, que portà a Flaubert a perdre l’interès per tota relació romàntica, l’escriptor començà a escriure Madame Bovary, la qual estava inspirada per tres dones. La història del suïcidi estava inspirada pels fets reals que li succeïren a la dona d’un doctor de l’Alta Normandia i la caracterització del personatge, estava inspirada per Louise Colet i Ludovica Pradier, una dona que havia anat guanyant una notòria rellevància dins de París i que era l’esposa de l’escultor a l’estudi del qual Flaubert havia conegut a Colet per primer cop. Quan la novel·la es publicà i Louise es reconegué, iracunda decidí venjar-se de Flaubert de la mateixa manera i publicà Lui el 1859. L’escriptor, juntament amb els seus amics, foren especialment condescendents i burletes en quant a la reacció de la novel·la.

77


Tanmateix, durant el temps que estigueren junts, sobretot durant el període de 1846-1847 i 1851-1855, Flaubert mantingué amb Colet una correspondència notòriament valuosa (275 cartes) que abraçaria des de la Construcció Torre Eiffel (Finals s. XIX)

crítica i correcció de la seva obra fins a puntualitzacions sobre l’avanç de

Madame Bovary. A més del caire amorós que corresponen a les cartes, el tret més interessant de la seva correspondència és la gran diferència d’estil i expressió literària que confronta la tendència romàntica d’ella amb la realista d’ell, que considera supèrflues les frases decoratives i fantasioses. LA CARTA: Croisset, 4-5 de agosto de 1846, Hace dos horas todavía estábamos juntos y ayer, en este mismo instante, te abrazaba. ¿Te acuerdas? ¡Qué lejano parece! Ahora la noche es cálida y suave; puedo oír al gran tulipanero de debajo de mi ventana susurrando al viento, y cuando asomo la cabeza veo la luna reflejada en el río. Mientras escribo, tengo delante tus pequeñas zapatillas; me quedo mirándolas. Aquí, encerrado y solo, he dejado a un lado todo lo que me diste. Tus dos cartas están en la bolsita bordada y las voy a releer en cuanto haya lacrado la mía. No te escribo en mi papel de carta habitual, este tiene un margen negro y no quiero que nada triste pase de mí a ti. No quiero provocarte nada más que alegría y rodearte de una dicha tranquila e interminable, para compensarte un poco por la desbordante generosidad del amor que me has dado. Temo ser frío, árido, egoísta… sin embargo, Dios bien sabe qué está pasando por mi interior en este momento. ¡Qué recuerdos! ¡Y qué deseo! ¡Ah! Nuestros dos maravillosos paseos en carruaje, qué hermosos fueron, especialmente el segundo, con los relámpagos sobre nosotros. Sigo recordando el color de los árboles iluminados por las farolas de la calle, y el balanceo de los saltos. 78


Estábamos solos, felices: yo te miraba todo el tiempo e, incluso en plena oscuridad, todo tu rostro parecía iluminado por tus ojos. Me parece que estoy escribiendo mal- leerás esto sin emoción-, no estoy diciendo nada de lo que quiero decir. Mis frases se amontonan como suspiros, para entenderlas tendrás que añadir lo que debería ir en medio. Lo harás, ¿verdad? Cada letra, cada giro de los caracteres que escribo, ¿te harán soñar? De la misma manera que la visión de tus pequeñas zapatillas marrones me hace soñar con los movimientos de tus pies cuando estaban dentro de ellas, cuando las calentaban. También el pañuelo está allí; veo tu sangre. Desearía que estuviera completamente enrojecida por ella. Mi madre me estaba esperando en la estación. Lloró al verme de vuelta. Tú lloraste al verme partir. En otras palabras, ¡tal es nuestro triste destino que no nos podemos desplazar una legua sin provocar lágrimas en dos lados a la vez! ¡Grotesca y sombría idea! Aquí la hierba es verde todavía, los árboles están cargados y el río corre tan plácido como cuando me fui; mis libros siguen abiertos en las mismas páginas; nada ha cambiado. La naturaleza exterior nos avergüenza, su serenidad es un reproche a nuestro orgullo. No importa, no pensemos en nada, ni en el futuro ni en nosotros mismos, porque pensar es sufrir. Dejemos que la tempestad de nuestros corazones nos arrastre donde quiera a toda vela, y en cuanto a los arrecifes, simplemente tendremos que tentar a la suerte entre ellos (…) En el tren leí casi un volumen entero. Me conmovió más de un pasaje, pero de eso ya hablaré más extensamente contigo después. Como bien puedes ver, soy incapaz de concentrarme. Esta noche no me apetece ser un crítico. Solo quería enviarte otro beso antes de dormir, decirte que te amo. Apenas si te había dejado –y cada vez más a medida que me iba alejando de ti- cuando mis pensamientos ya volaban de vuelta a ti, más veloces incluso que el humo que veía ondulando hacía atrás desde el tren. (Mi metáfora implica la idea de fuego: perdona la alusión.) Aquí: un beso, rápidamente – tú sabes de qué tipo-, del tipo al que se refiere Ariosto, ¡y otro y otro! Aún otro, y por último uno más justo 79


debajo de tu barbilla, en el lunar que amo, donde tan suave es tu piel; y otro en tu pecho, donde reposo mi corazón. Adieu, adieu. Todo mi amor. COMENTARI: Si Txhèkhov és l’expressió d’un realisme deteriorat que comença a cedir a la influència del segle XX i les seves avantguardes, Flaubert representa la seva manifestació més primerenca i poc definida que intentarà deixar enrere els últim sospirs del romanticisme. És per això que aquesta carta resulta fascinant. Si l’analitzem en termes generals, podem observar que d’una banda, Flaubert recorre a la descripció en la majoria dels paràgrafs per tal d’esmentar els records que semblen endolcir el seu present, però, i aquí recau la gràcia de l’anàlisi, dins d’aquesta mateixa repetitiva descripció hi abunden una remarcable quantitat de metàfores, comparacions així com d’altres tècniques explotades pel romanticisme que ens permeten veure la transició, que com molts altres escriptors, Flaubert realitzarà dins del seu estil literari en els pròxims anys. Com ja hem esmentat, Flaubert va escriure la Temptació de Sant Antoni, una obra que no fou publicada per considerar-se de caire massa romàntic. Si bé aquest fet ens ajuda a relacionar la carta amb la intenció romàntica que pugui contenir, el tipus de relació ho fa amb el realisme i una de les seves temàtiques per excel·lència: l’amor adúlter. Louise Colet era una dona casada per interessos econòmics que va mantenir com moltes altres dones de la seva circumstància, relacions adúlteres amb altres homes. A diferència del romanticisme, el matrimoni ja no representava cap obstacle ni l’impossibilitat del romanç, al contrari la poetessa i l’escriptor mantingueren una relació que s’allargà gairebé una dècada. Flaubert reconeix la reclusió de l’artista però no redueix l’expressió dels seus sentiments, o la distancia amb Colet, a l’angoixa o el turment vital. Es mostra una lleugera preocupació per part de Flaubert a que el to de la carta no sigui suficientment afectiu i no pugui manifestar l’amor que l’escriptor professa per la poetessa, però difícilment s’interpreta que això suposi un notori trasbals emocional per ell. 80


La nostàlgia, més que l’optimisme o l’esperança defineixen la intenció de l’autor i tot i l’excel·lència de l’expressió escrita, resulta inevitable, tenint en compte el caire del seu romanç, qüestionar-se la veracitat de les seves paraules. Sabem que ell es negà en més d’una ocasió a convidar a Colet a Croisset, que criticà durament la seva obra, i que quan ella publica Lui, la seva reacció no fou precisament digne, aproximant-se a la discriminació masclista. Considerant la vida que dugué a posteriori, freqüentant prostíbuls homosexuals, és fàcil concloure que trobava en aquell romanç, el benefici de la inspiració i relacions amb altres escriptors abans que un amor verdader. Així doncs, tenim l’exemple de dos tipus de realisme ben diferents: el que ens ofereix el matrimoni de Txèkhov, simple, divertit i estable, més proper a la idea romàntica del realisme i el de la relació adúltera entre Flaubert i Colet, que conté pinzellades del realisme, però que recorda a una relació pròpia del romanticisme. Per tal de completar aquest moviment, l’annex conté altres cartes escrites per autors del realisme que ajudaran al lector a acabar de definir el moviment.

ÈPOCA CONTEMPORÀNIA Amb l’arribada del segle XX, la novel·la realista i naturalista comença a perdre força. Paral·lelament al seu predomini, es dona pas a altres corrents literàries que influiran

de

manera

decisiva

en

el

desenvolupament de les avantguardes i, els seus autors, els precursors de les grans tendències culturals de la primera meitat del s. XX, anticiparan el seu propi esperit marcat

Caricatura de les primeres potències de la Primera Guerra Mundial

per l’horror de les guerres massives. En el terreny polític i social, cal destacar la unificació d’Itàlia i Alemanya a principis de la dècada de 1870. Coetàniament, les grans potencies europees 81


posaran a prova les seves forces amb el colonialisme i, la rivalitat entre els grans estats enfrontats per interessos econòmics provocarà una carrera armamentística imparable i la creació de blocs antagònics establerts mitjançant aliances. L’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austrohongarès a Sarajevo, esdevindrà l’espurna encesa d’un foc que tardarà anys en apagar-se. Les noves concepcions del món i el pensament ens duran fins a autors com Karl Marx, Friederich Nietsche o Soren Kierkegaard, que qüestionaran la societat i la religió predominant. Altres, com Sigmund Freud, ens obriran els ulls cap a mons desconeguts. Tots ells, Marx desmuntant

el

Karl Marx amb Friederich Niestche (Paròdia de Pulp Fiction)

capitalisme,

Nietzsche desmitificant la veritat, Kierkegaard el cristianisme i Freud creant el psicoanàlisis, un mètode per interpretar els continguts de l’inconscient mitjançant la interpretació dels somnis, trencaran les bases de la societat tradicional del segle XIX i crearan actituds i pensaments determinants pel desenvolupament del segle XX. Els primers escriptors a remarcar d’aquest període són els auto-denominats “poetes maleits” o simbolistes, on ressonen noms com Charles Baudelaire, Stéphane Mallarmé, Paul Verlaine o Arthur Rimbaud, tots ells responsables d’una renovació poètica que haurà d’adaptar-se al món modern. Baudelaire, mestre i guia del simbolisme, marcarà amb Les flors del mal l’inici d’una nova època per la poesia que si bé no trenca amb la forma del romanticisme, fa recaure la seva importància en la Charles Pierre Baudelaire (1863)

Étienne Carjat

temàtica tractada i el llenguatge curós. De la seva obra mestre en diria: “En aquest llibre atroç hi he

posat tot el meu cor, tota la meva tendresa, tota la meva religió (disfressada), 82


tot el meu odi. És veritat que vaig jurar pels meus grans déus que es un llibre d’art pur.” Crearà

doncs,

versos

que

fusionen el realisme cru amb la fantasia i que intentaran descriure les grans ciutats que anul·len amb l’ajuda de les masses, l’individu. L’any 1866, l’editor Lemerre publicà per primer cop la revista Le Parnasse Contemporain, on aparegueren un recull de poemes simbolistes que crearien l’anomenada Parnasso, una escola que comprenia artistes de tendències diverses amb la intenció de cultivar una poesia culta i despersonalitzada que fes front a l’intimisme de la lírica romàntica. A finals del 1880, començaren a sorgir companyies teatrals arreu d’Europa que pretenien evolucionar i crear una nova concepció del teatre, però fou de la mà de Henrik Ibsen quan el teatre pogué agafar el ritme innovador que desitjava. Ibsen no només realitzava crítiques de la societat en general sinó que també es centrava en aspectes concrets, com ara la situació de la dona, fet que provocà nombres polèmiques. La literatura anglesa es revolucionà amb l’arribada a Londres d’autors estrangers, la majoria irlandesos, que renunciaren a les

exigències

del

bon

gust

i

la

hipocresia imposada per l’era victoriana. D’una banda tenim a George Meredith i Dibuix del Dr. Watson i Sherlock Holmes

Thomas

Hardy,

que

determinen

l’anàlisi psicològic i moral de la societat com a base de la seva obra i d’altre, tenim l’anomenat esplendor de la novel·la d’aventures. Destaquen en aquest camp, Robert Louis Stevenson amb l’Illa del Tresor; Joseph Conrad i El cor de les tenebres, que mes tard serví d’inspiració per Apocalypse Now, una de les pel·lícules bèl·liques més emblemàtiques del cinema, dirigida per Ford Coppola el 1979; Rudyard Kipling amb El llibre de la selva (1894); Charles L. Dogson, 83


més conegut com a Lewis Carrol amb Alicia en el País de les marevelles i Arthur Conan Doyle amb la creació de l’investigador privat més famós de tots els temps, Sherlock Holmes. Altres escriptors essencials foren Oscar Wilde i la seva obra mestre, L’importància de dir-se Ernest; George Bernard Shaw i Pigmalió (1912), adaptada cinematogràficament el 1964 per George Cukor sota el nom de My Fair Lady i amb l’excepcional interpretació de Audrey Hepburn com a protagonista i William Butler Yeats, figura capital de la lírica anglesa de Audrey Hepburn

finals del s.XIX i principis del s. XX, que crearà el concepte simbolisme màgic.

A Alemanya, una nou corrent literari que recollia trets del simbolisme i el naturalisme, serví de punt de partida per l’expressió estètica més rellevant de principis del s. XX, l’expressionisme alemany. L’anomenat també “art nerviós” per la seva insatisfacció amb el llenguatge literari establert i la inconformitat amb la situació social del país ens conduiran fins a autors com Arno Holz, Gerhart Hauptmann, Stefan George o el poeta alemany per excel·lència representatiu d’aquest període, Rainer Maria Rilke. La pel·lícula representant per excel·lència d’aquest període és Metropolis, estrenada el 1927 i dirigida per Fritz Lang. La literatura germànica ens portarà també a un dels grans novel·listes del segle XX, Thomas Mann. Mereixedor del premi Nobel de Literatura l’any 1929, l’ascens del nazisme forçà el seu exili i es traslladà a Suïssa, on continuà la lluita contra Hitler i morí el 1955. La seva obra ens ha deixat noms com La mort a Venècia o La muntanya màgica, una fusió de plantejaments estètics, morals i culturals. Un altre autor digne de menció és Hermann Hessse, que destruït mentalment per la Gran Guerra i certes conseqüències que l’afectaren personalment, escrigué obres com Siddharta o El llop estepari. Rebé el 1946, quan el seu nom era prohibit a l’alemanya nazi, el premi Nobel de Literatura. 84


El període de la història cultural i literària francesa posterior al simbolisme i previ a les avantguardes és curt però complex. Amb una França humiliada per Alemanya, la diversitat i contradicció de corrents literaris s’iniciarà amb Romain Rolland, un destacat dramaturg i novel·lista que defensarà posicions pacifistes durant la Primera Guerra Mundial i posteriorment contra el feixisme. A la seva obra el seguiran els poemes dramàtics de Paul Claudel i Paul Valéry, que pretenia englobar tots els aspectes de l’art i la poesia buscant l’absolut. També participava en la preocupació del llenguatge posant en dubte la pròpia poesia i escrigué La jove Parca (1917), considerat un dels poemes més bells de la literatura francesa, mostra l’evolució mental d’una persona a través dels seus detalls més insignificants. Altres autors de màxima rellevància durant aquest període seran André Guide i Marcel Proust. El primer convertí la alliberació de les rígides convencions socials, morals i sexuals dels protestants puritans en el seu objectiu existencial. Aquesta mateixa voluntat el convertí en un home polèmic, en especials per les seves opinions

revolucionaries

colonialisme,

el

sobre

comunisme

i

el la

homosexualitat. El segon, inicià un ritme frenètic d’escriptura que l’aïlla per complet del

món

exterior,

arribant

a

Retrat Surrealista de Marcel Proust

trencar

qualsevol tipus de comunicació i dormint durant el dia per escriure durant la nit. La seva obra més cèlebre fou En busca del temps perdut, que introdueix el concepte de la memòria involuntària a la literatura. Proust porta a l’extrem la introspecció i l’autoanàlisi, transfigura poèticament la realitat, gràcies a la profunditat lírica de les seves imatges i inclou reflexions psicològiques i morals que donen un aire d’assaig a moltes de les seves pàgines.

85


I així, la Gran Guerra i la Revolució Russa, liderada per Lenin i seguida per un poble cansat de la repressió tsarista, posaren un punt i final a l’antic món del s. XIX, i donaren pas al s. XX. Amb el final de la Primera Guerra Mundial, s’aconseguí el principi de l’hegemonia europea, que no aconseguí estabilitzarse i donà pas a l’ascens del feixisme italià (1922) i alemany (1933), que acabaria trencant per complet la fràgil pau europea. Durant els anys situats entre principis de segle i els anys trenta, es produïren una sèrie de canvis violents que, en el camp artístic, serviren a l’intel·lectual per trencar de manera radical amb el passat. Els artistes, com els científics, rebutjaren nocions i perspectives abans sòlidament establertes. En el camp de la pintura, contra l’academicisme realista o l’impressionisme, es donà pas a una successió

vertiginosa

avantguardes:

de

diverses

el

fauvisme,

l’expressionisme, el cubisme, el futurisme, l’abstracció...etc. El nom clau durant aquests primers anys fou Guillaume Apollinaire, que destacà per exemple,

les

virtuts

d’un

Picasso

desconegut però que seria empresonat per haver robat la Gioconda de Leonardo Las señoritas de Avignon Pablo Picasso Museu d’Art Modern de Nova York

da

Vinci

del

Louvre.

Tanmateix,

Apollinaire obrí camí als avantguardistes que s’expressaren també a través de

revistes on participarien amb les seves il·lustracions artistes com Picasso, Gris o Braque. En el camp literari, André Breton, d’actitud completament tirànica vers els seus contemporanis, inicià el surrealisme, un moviment artístic que consistia en “escriure de pressa sense cap tema preconcebut, suficientment com per no retenir-se i sentir-se temptat a rellegir.” S’incorporà a aquest corrent el romanès Tristan Tzara i el 1924 s’edità el Manifest surrealista.

86


A finals de la dècada, s’uniren al surrealisme

artistes

de

gran

rellevància com ara Salvador Dalí o Luis Buñuel. Ambdós gravaren junts

pel·lícules

com ara

representatives

La edad de oro o El

perro andaluz, el primer com a Salvador Dalí i Luis Buñuel

guionista i el segon com a director. Altres incorporacions destacables

foren el pintor Ives Tanguy i el fotògraf Man Ray així com els escriptors Louis Aragon i Paul Éluard. Al marge d’aquest moviment, es realçà la figura de Jean Cocteau, que buscava innovar sense cridar l’atenció, tot el contrari que els surrealistes. Altres autors que seguiren camins diferents i no pretenien trencar amb el passat sinó simplement crear literatura foren Raymond Radiguet i Georges Bernanos. I si a França “Vanguardia” és sinònim de surrealisme, a Italià ho és de futurisme. Amb Filippo Tommaso Marinetti com a líder, el futurisme fou la reacció artística d’una Itàlia que vivia d’un passat gloriós, donant l’esquena al futur. Per això, els futuristes veneren les màquines i la velocitat, tot allò de caire modern i que suposi moviment. Autors independents al futurisme però d’igual rellevància foren Giuseppe Ungarett i Eugenio Montale. La literatura alemana, per la seva banda, presencià la derrota de la Gran Guerra, la humiliació del seu poble al Tractat de Versalles i la més pobre misèria després del crack borsari de Nova York el 1929. Això provocà l’ascens al poder de Hitler, un dictador que assentà com a base de la seva política l’aniquilació de la raça jueva i tots els seus contraris provocant la fugida massiva d’intel·lectuals i artistes del país.

87


Tanmateix,

destaquen

prèviament

moviments

com

l’expressionisme,

caracteritzat per l’expressivitat anímica i subjectiva de l’art. Els artistes com ara Edvard Munch o Emil Nolde, surten a la recerca d’una nova espontaneïtat i intensitat

en

aconseguirà

la

vida

rebel·lar-se

interior contra

que els

valors burgesos, sigui a través de la pintura, l’escriptura o el cinema, amb obres mestres c om ara El gabinete del doctor Caligari (1919) de Robert Wiene. Paral·lelament naixerà el dadaisme, un

Portada d’un escrit dadaísta de principis s.XX

moviment protagonitzat per Hans Arp, Hugo Ball i Tristan Tzara que pretendrà destruir la societat, la cultura i l’art tradicional per redescobrir l’autèntica realitat. El seu inconformisme conduirà als artistes cap a la provocació i l’escàndol que s’oposarà a l’ordre, la bellesa i que defensarà la llibertat i la espontaneïtat de l’artista. Acabada la guerra, el dadaisme es diluirà amb la mateixa espontaneïtat amb què ha sorgit. Noms propis que brillen durant aquest període sense pertànyer a cap corrent son Franz Kafka, amb el seu món absurd, laberíntic i claustrofòbic en novel·les com La metamorfosi o Bertolt Brecht, el dramaturg alemany més important de la història, que aconseguia amb peces teatrals de desbordant genialitat mostrar la síntesi dels diferents dialectes i argots del poble alemany a través de la parodia de grans obres d’autors intocables com Goethe. Londres fou, coetàniament, el gran centre cultural de la literatura anglesa, que es veié enriquida per l’arribada d’autors nord americans com T. S Eliot o Ezra Pound. Els màxims representants de la literatura anglesa de la primera meitat del s. XX foren James Joyce, Vrginia Woolf i David Herbert Lawrence, amb el psicoanàlisi, la noció del temps i el monòleg interior com a eixos principals de les seves obres.

88


“Després d’Auschwitz no té sentit seguir escrivint

poesia.” Aquestes van

ser les

paraules del filòsof alemany Theodor W. Adorno que resumien l’horror de l’holocaust jueu durant la Segona Guerra Mundial. A aquest període fosc i deplorable per la història de la humanitat el seguiren la creació de la bomba atòmica i la Guerra Freda, que dividí el món en dos grans blocs.

James Joyce

Com a resposta, durant la dècada del 1960 els ciutadans d’arreu del món es mobilitzaren a favor de l’amor i la llibertat. Així, França començà una etapa liderada per moviments socialistes que donaren pas a un grup d’intel·lectuals i escriptors existencialistes que marcarien l’inici d’un període caracteritzat pel desencant i les il·lusions

frustrades.

La

doctrina

existencialista, amb Jean-Paul Sartre com a màxima figura representativa, establirà la prioritat de la existència per sobre de la essència,

la

vivència

per

sobre

del

coneixement subjectiu i de l’experiència vital i individual sobre el sistema conceptual. Jean-Paul Sartre

En l’àmbit cinematogràfic, durant els anys 50, França donà pas a un corrent de notòria repercussió social que fou admirat tant pel públic, com per la crítica: la Nouvelle Vague. Aquest moviment, uní a personalitats de

renom

com

Jean-Luc

Godard,

François Truffaut o Jacques Rivette, tots ells directors de cinema que lluitaren, sota un pèssim pressupost,

Escena Les cousins des Tricheurs De Calude Chabrol

89


per fer pel·lícules que realcessin la llibertat creativa i la espontaneïtat així com les ganes d’experimentar amb la càmera. La literatura anglesa, d’altra banda, faria front a un país esgotat i sense recursos, com a conseqüència de la guerra, a través de la nostàlgia pel passat brillant d’autors com Joyce o Woolf que farien, alhora, deixar enrere la innovació literària per impulsar-ne la seva regeneració. El poeta més destacat d’aquest període és Dylan Thomas, amb una temàtica assentada en la infància, el sexe i la aventura i Geroge Orwell. Com a puntualització aïllada de les literatures avantguardistes, convé

destacar

un

fet

que

canviarà no només el curs de la música, sinó el de la cultura popular, els Beatles. Aquest grup britànic de música pop integrat per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo

Star

als

anys

60,

The Beatles

suposarà una absoluta renovació de la música popular. Les seves cançons, impulsaren el fenomen Beat i foren dedicades a un sector de la joventut que es va mantenir al marge de la societat consumista per superar les convencions i els aspectes més retrògrads de la societat occidental, alhora que reclamaren nous valors tant estètics i artístics com espirituals i socials relacionats, per exemple, amb l’alliberació sexual i l’antimilitarisme. D’altra banda, una qüestió no menys important és: com reaccionaren els escriptors alemanys després de la segona guerra mundial? De moltes maneres. Alguns decidiren ignorar les causes que havien dut la seva nació a la més profunda alienació en mans d’una monstruositat. La veritat és, que existia una certa culpabilitat col·lectiva i els primers passos per reconstruir la literatura alemanya portaren a alguns autors a voler recuperar el temps perdut llegint aquells escriptors que havien estat prohibits durant el nazisme. Günter Grass i 90


Heinrich Böll són dos dels grans escriptors de la literatura alemanya de la segona meitat del s. XX. I deixant enrere el continent europeu per creuar tot l’oceà atlàntic, arribem fins a Nord-Amèrica. Aquest país, de poca història però noves concepcions liberals que revolucionaran el món occidental, ens donarà a conèixer a partir de la segona meitat del s. XIX, autors essencials per a la història de la literatura. Des de Edgar Allan Poe, passant per Nathaniel Hawthorne, Mark Twain i Emily Dickinson arribarem fins a Walt Whitman, el poeta més important de la literatura nord-americana. Whitman és el poeta del goig

Caricatura Walt Whitman

de viure, un home que estima i gaudeix de la vida. La seva poesia és un cant a l’amor, al patiment i la esperança de poder abraçar allò més important i bell de l’univers. Degut al seu contingut, que exaltava la sexualitat i ignorava la lírica tradicional, la seva obra, Fulles d’herba, fou durament criticada. Un exemple de la seva poesia és mostrat continuació: No te dejes vencer por el desaliento. No permitas que nadie te quite el derecho de expresarte, que es casi un deber. (…) No abandones tus ansias de hacer de tu vida algo extraordinario... No dejes nunca de soñar, porque sólo en sueños puede ser libre el hombre.(…) No caigas en el peor de los errores: el silencio. La mayoría vive en un silencio espantoso. No te resignes, huye...(…) Aprende de quienes pueden enseñarte. Las experiencias de quienes se alimentaron de nuestros "Poetas Muertos", te ayudarán a caminar por la vida. La sociedad de hoy somos nosotros, los "Poetas Vivos". No permitas que la vida te pase a ti, sin que tú la vivas... 91


Entrant al segle XX, el tret més rellevant d’aquest període serà la introducció de la dona a la literatura nord-americana. Gertrude Stein, escriptora

coneguda

per

la

seva

frase:

“America is my country and París is my hometown.”, es traslladà a París a principis dels anys 20 i acollí durant la dècada següent a escriptors com ara Ernest Hemmingway o Francis Scott Fitzgerald, que buscaven com ella, un refugi cultural més habitable. Amb l’ajuda de Stein, París es convertí en el centre

Retrat de Gertrude Stein

de reunió d’escriptors americans als que denominaria “La generació perduda” i avantguardistes de renom ara Pablo Picasso, Henri Matisse i Salvador Dalí. Un reflex d’aquest gloriós període és mostrat de manera sublim en l’adaptació cinematogràfica dirigida per Woody Allen, Midnight in París. Hemmingway i Fitzgerald, considerats dos dels millors escriptors de la literatura nord-americana, dugueren una vida apassionant reflectida en la seva obra i mantingueren al llarg de la seva vida una relació que es passejava entre l’amor, l’odi i la gelosia. Referent a Hemmingway, ja que explicarem Fitzgerald més endavant, és conegut per obres Ernest Hemmingway

com The Old Man and The Sea, però sobretot, per dedicar part de la seva vida a la lluita per la

llibertat d’expressió en causes desfavorides, com ara el bàndol republicà durant la guerra civil espanyola.

92


Una ruptura radical amb totes les tendències anteriors va suposar l’obra

dels

membres

de

la

generació Beat. Nascuda a Sant Francisco, presentà alternatives per a una Amèrica pobre i amagada que ja no creu en el somni americà. A través d’una filosofia de vida

Jack Kerouac i Allen Ginsberg (1950)

que pretenia allunyar-se de la societat de consum i el capitalisme ferotge, els seguidors d’aquest moviment trencaren amb alguns dels tabús socials de l’època com el sexe lliure i el consum de drogues i es refugiaren espiritualment en religions orientals com el budisme zen. Els màxims representants d’aquest polèmic corrent foren Jack Kerouac amb On The Road, el reflex d’una vida de desenfrena amorosa moguda per les drogues i el sexe que intenta trobar-li sentit a l’existència, i Allen Ginsberg. Ambdós escriptors englobaven una joventut que volia fugir de tot allò establert però sense enfrontar o provocar a ningú. Altres membres que conformaren la generació beat, de dubtosa orientació sexual i que moriren la gran majoria com a conseqüència dels excessos, foren William Burroughs, Neal Cassidy i Charles Bukowski. Per

últim,

contemporània finalitzada

l’època no

sense

pot

ser

esmentar

“l’etapa daurada de Hollywood” del cinema nord-americà dels anys

40.

Aquest

terme

fa

referència a un període de l’època del cinema basada en la gravació de pel·lícules sota l’estil

invisible,

és

a

dir,

pel·lícules on la càmera i la

Escena de Casablanca (1942) De Michael Curtiz

gravació de pel·lícules no haurien de cridar l’atenció per sobre d’elles mateixes. 93


Els gèneres predominants foren el Western, la comèdia, el cinema negre o de gàngster i els musicals. Els estudis com ara la MGM, Paramount o Twentieth Century Fox eren els encarregats de gestionar les grans produccions cinematogràfiques i cadascun comptaven amb uns platós característics que els ajudava a diferenciar-se dels altres. La quantitat de pel·lícules d’excel·lents durant aquest període és incomparable amb qualsevol altre. Citizen Kane, dirigida per Orson Welles; Casablanca, per Micheal Curtiz; King Kong, The Wizard of Oz o Gone with de Wind en són magnífics exemples. Vladímir Maiakovski a Lili Brik: Vladímir Maiakovski: Vladimir Vladimirovich Maiakovski va ser un poeta, dramaturg, revolucionari i actor conegut per ser la màxima representació del futurisme rus i uns dels poetes més importants de la literatura russa contemporània. Nascut un 19 de juliol de 1893, era el petit d’un matrimoni de descendència ucraïnesa que vivia a Baghdati, Geòrgia, llavors territori de l’Imperi Rus. Després de la prematura mort del seu pare, la família es traslladà a viure a Moscou. Allà quedà fascinat per la literatura marxista i començà a participar en nombroses activitats del partit

Retrat Futurista Vladímir Maiakovski

socialdemòcrata rus. Més tard esdevindria bolxevic i el 1908 es veié forçat a deixar l’escola degut a la precarietat econòmica familiar. L’empresonaren tres cops per subversió política al tsarisme però sent menor d’edat, evità la deportació. Durant un període de reclusió a la presó de Butyrka l’any 1909, començà a escriure poemes, els quals foren confiscats. Un cop alliberat continuà amb l’activitat política i entrà a l’escola d’art de Moscou on 94


començà

a

relacionar-se

amb

artistes

representants del futurisme rus i on esdevingué amic de David Burlyuk, al qual admiraria en gran mesura. El 1912 publicà a La Bufetada al gust del públic (Пощёчина общественному вкусу),

els seus primers

poemes: Nit i Matí. Degut a les seves activitats polítiques, ell i Burlyuk foren expulsats de l’Escola d’Art de Moscou l’any 1914 i deixant a una banda el moviment futurista, començà a desviar la seva obra cap a la narrativa. Sent publicada en el

Vladímir Maiakovski (1904)

període precedent a la revolució russa, Maiakovski aconseguí llavors guanyarse una considerable reputació com a poeta rus que li permetria popularitzar la seva ideologia. La seva poesia es passejaria llavors entre l’amor, la revolució, l’art i la religió, i el seu llenguatge seria el del carrer, ja que pretenia allunyar-se de les nocions romàntiques i idealistes pròpies de la poesia i els poetes. Un exemple de la seva senzillesa lírica n’és aquest poema, de nom Deducción: No acabarán el amor, ni la riña, ni la distancia. Pensado, probado, verificado. Levanto solemne el verso de mil dedos-estrofas. Juro, amo, fiel y seguro. Durant la revolució russa d’octubre de 1918, Maiakovski començà a recitar poemes de caràcter revolucionari a teatres omplerts de mariners i militars que defensaven llavors una Rússia abatuda per la repressió tsarista. 95


Escrigué llavors un guió d’èxit anomenat Misteriya-Buff i participà com a actor en tres pel·lícules mudes de les quals només se’n conserva una avui dia. Treballà a més, tant gràfica com textualment en la creació de cartells i pamflets satírics i el 1919 publicà la seva primera col·lecció de poemes Все сочиненное Владимиром Маяковским. Sota el clima cultural de la Unió soviètica, la seva popularitat augmentà ràpidament i passà a ser un membre prominent de l’art pioner d’esquerres que ell descriuria com a futurisme comunista. Va editar, juntament amb Sergei Tretiakov i Osip Brik, la revista LEF. Sent un dels pocs artistes soviètics als que se’ls hi permetia moure’s de la URSS , viatjà arreu del món, incloent Mèxic, on conegué Diego Rivera i possiblement Frida Kahlo, i Estats Units, on s’enamorà d’Elli Jones, amb la qual tindria una filla, fet que ell desconeixeria fins retrobar-se clandestinament amb ella al sud de França l’any 1929. La influència de Maiakovski dins la poesia soviètica és il·limitada i extensament reconeguda; durant anys va ser considerat el poeta rus per excel·lència i la seva activitat política fou admirada per la societat russa. A final dels anys vint, el camí i la forma que prenia la Unió Soviètica sota Stalin el desil·lusionaren de manera fatídica i el 14 d’abril de 1930, es suïcidà. Lili Brik: Lilia

Yuryevna

Brik,

fou

una

dona

coneguda per ser la musa de Vladímir Maiakovski. Pablo Neruda l’anomenava la musa de l’avantguarda russa i els seus contemporanis sovint abreviaven el seu nom com a "Л.Ю." o "Л.Ю.Б.", en rus les inicials de la paraula amor.

Lili Brik

Nascuda un 11 d’octubre de 1891 sota el nom de Lilya Kagan i en el si d’una família jueua benestar, Brik era filla d’un advocat i una professora de música. Rebé una educació excel·lent i aprengué a parlar l’alemany i el francès amb

96


fluïdesa així com també a tocar el piano. Anys més tard es llicencià a l’Institut d’Arquitectura de Moscou. Tant ella com la seva germana, Elsa Triolet, eren famoses per la seva bellesa i arribaren a ser retratades per artistes com Alexander Rodchenko, Fernand Léger, Henri Matisse i Marc Chagall. Quan tenia 20 anys es casà amb el poeta futurista i crític Osip Brik, a qui coneixia des de que en tenia 14. D’altra banda, la seva germana es casà amb l’escriptor francès Louis Aragon i esdevingué a la llarga una reconeguda poetessa. Molts han intentat exposar-la com una

femme

avariciós aquells

i que

fatale

de

caràcter

manipulador, la

coneixien

però van

defensar el seu altruisme i la seva intel·ligència durant tota la seva vida. Ajudà a futures promeses del món de l’art a fer-se un lloc entre els seus contemporanis i va mantenir estretes amistats amb personalitats com ara Sergei Eisenstein, Boris Pasternak, Rodion Shchedrin, Yves St. Laurent i Pablo Picasso. Com a curiositat, caldria remarcar que el retrat fet de Lili Brik a principis dels anys vint per Alexander Rodchenko que aparegué a la revista del front d’esquerres LEF, llavors dedicada a l’art dadà i constructivista, ha estat reeditat en varies ocasions apareixent a les portades dels discos de músics com Franz Ferdinand o Robyn. El 1930, després de divorciar-se, es casà amb el general soviètic Vitali Primakov, el qual fou arrestat i executat el 1937 per la seva relació amb l’organització militar anti-soviètica i trotskista. Tornà a casar-se el 1938 amb 97


l’escriptor Vasily Abgoravich Katanyan i estigueren junts durant més de 40 anys. Un 4 d’agost de 1978, a l’edat de 87 anys i terminalment malalta, es suïcidà. Es conserven d’ella diversos escrits i escultures, així com la correspondència amb la seva germana.

La relació: L’estiu de 1915, Elsa, germana de Brik i aspirant a poetessa, esdevingué amiga de Vladimir Maiakovski. En una de les tardes que aquest fou convidat a casa seva, el poeta tingué, l’oportunitat de coincidir amb Lily, de la qual s’enamorà bojament. Tot i les circumstàncies fatídiques que els envoltaven, la primera guerra mundial, el seu romanç aviat esdevingué el centre d’atenció. En el fragment mostrat a continuació, és descriu la situació: “-The daughter of a prosperous Jewish jurist, the handsome, erotically obsessed, highly cultivated Lili grew up with an overwhelming ambition prevalent among women of the Russian intelligentsia: to be perpetuated in human memory by being the muse of a famous poet. ... The two made a pact to love each other "in the Chernyshevsky manner" — a reference to one of nineteenth-century Russia's most famous radical thinkers, who was an early advocate of "open marriages." Living at the heart of an artistic bohemia and receiving the intelligentsia in the salon of his delectable wife, Osip Brik, true to his promise, calmly accepted his wife's infidelities from the start. In fact, upon hearing his wife confess that she had gone to bed with the famous young poet Vladimir Mayakovsky, Brik exclaimed "How could you refuse anything to that man?" ... In 1918, when Mayakovsky and the Briks became 98


inseparable, he simply moved in with them. Throughout the rest of his life, he made his home at a succession of flats that the Briks occupied.-“ La relació durà des del 1917 fins al 1923. Tanmateix, després del polèmic adulteri, la parella continuà, juntament amb Osip Brik, sent íntims amics. El marit, que suportà la infidelitat dels amants de Lili, seguí sent el assessor, fervent proselitista més proper al poeta així com el cofundador de la més dinàmica i important revista avantguardista dels principis soviètics, LEF. La

majoria

de

l’obra

poètica

de

Maiakovski compresa durant aquest període, està dedicada

a Lili. Sovint

esmenta el seu nom en els poemes i la temàtica de l’amor predomina en molts casos. Exemples d’aquests poemes en són: Un Núvol als meus pantalons o Lilechka! En comptes d’una carta. Un fragment d’aquest últim poema és mostrat a continuació: Igual mi amor, será una cadena que colgará siempre de ti, adonde vayas. Déjame llorar en un último grito, la amargura de mis quejas ofendidas. Si a un buey lo matan de trabajo, se echará a descansar sobre la hierba fresca. Para mí, más que tu amor, no me consuela nada. Y tu amor ni con el llanto me otorga algún descanso. Si el elefante busca reposo se acostará solemne sobre la arena ardiente. 99


Es va considerar la passió per Lili com el possible motiu pel qual l’artista podria haver-se suïcidat, però tals afirmacions van ser negades per l’amant qui afirmà haver-lo

salvat

prèviament

de

dos

intents de suïcidi.

El 1935, Brik escriví una carta a Stalin, recriminant que el patrimoni poètic de Maiakovski estava sent descuidat. El dictador comunista escriví a Nikolai Yezhov: "Comrade Yezhov, please take charge of Brik's letter. Mayakovsky is still the best and the most talented poet of our Soviet epoch. Indifference to his cultural heritage is a crime. Brik's complaints are, in my opinion, justified..."

.LA

CARTA:

¡Querido, amado, ferozmente dulce Lilik! Ahora nadie podrá reprocharme que leo poco: no hago más que leer tu carta. No sé si me tornaré culto por esto, pero alegre ya lo estoy. Si me consideras tu perrito, debo decirte enseguida que no te envidio; el tuyo es un cachorro mediocre: costilla saliente, el pelo, naturalmente, a mechones, y cerca del ojo rojo, justo para secarse una lágrima, una larga oreja pelada. Los naturalistas afirman que los cachorros se vuelven así cuando son entregados a manos extrañas, carentes de amor. No voy a ningún lado. De las mujeres me siento a tres o cuatro sillas de distancia -no sea que se les ocurra aspirar a cosas perniciosas.

100


Me salvo con el trabajo de imprenta. Desde las nueve estoy en la imprenta. Ahora imprimimos el “diario de los futuristas”. Gracias por el librito. A propósito: he arreglado con Dodia el paisaje que te has llevado, así te lo regalo. He escrito en seguida en tu librito dos poesías. La larga (la que te gustó) – Nuestra Marcha- te la mando en el diario, y esta es la pequeña: PRIMAVERA La ciudad se ha quitado el tapado de invierno Las nieves esparcen saliva. Ha llegado nuevamente la primavera Estúpida y charlatana como un junker. Esta, naturalmente, es solo para tener más empuje. Más que cualquier otra cosa en el mundo quisiera estar contigo. Si te vas a algún lado sin volverme a ver, serás una mala. Escríbeme, nena. ¡Que sigas bien, mi dulce Licik! Te beso, querida, buena y linda. Tu VOLODIA. En esta no beso y no saludo a nadie más: esta pertenece al ciclo "a ti, Lilia". ¡Qué feliz he sido al escribir en Hombre ¡"a ti, Lilia"! COMENTARI: Amb l’arribada del s. XX, l’anàlisi de les cartes es complica. La varietat de corrents artístics, les ganes de trencar amb el passat i les circumstàncies històriques ens condueixen fins a una interpretació molt més subjectiva de les cartes i el tipus de relació que mantenen aquells que les escriuen. 101


En aquest cas, podem observar notòries diferències respecte al tipus de correspondència analitzat fins ara. Sota l’influencia del futurisme rus, que vindria a ser una segona expressió d’aquell creat en un primer moment per Filippo Tommaso Marinetti a Itàlia, ens trobem davant d’un tipus d’escriptura que burla la sintaxis i la coherència gramatical.

La falta de paràgrafs extensos, l’adhesió innecessària de comes així com els errors de gènere caracteritzen una carta que esdevindrà el reflex d’un escriptor que deixa enrere els formalismes literaris del s. XIX per endinsar-se a allò inexplorat. Un altre tret propi del futurisme és la fascinació pel moviment i el dinamisme, i si altres cartes donen la impressió d’haver estat escrites lenta i detalladament, aquesta ens transmet completament el contrari. La urgència del temps, les ànsies d’acció, convertiran l’escrit en un cúmul de puntualitzacions marcat per la manca de metàfores de

caire romàntic. Es possible que la guerra i les

circumstàncies de precarietat econòmica que envoltaven Maiakovski fessin de l’escriptor una persona summament pràctica; com també la seva relació amb el poble rus, que el dugué a utilitzar un llenguatge popular reflectit en la seva obra, i com a conseqüent, en les seves cartes. Existeix una sorprenent relació entre el tipus de literatura propi del futurisme i el ritme de vida dels seus representants. L’obra de Maiakovski és innovadora, trenca amb el passat i experimenta amb possibles alternatives a la lírica clàssica i tradicional. D’alguna manera, el seu estil de vida també ho fa. Nomenant-la en els seus poemes, fa públic el seu romanç amb Lili Brik tot i que ella estigui casada. Considerant la polèmica que la relació adúltera causà en la societat russa i que al cap i a la fi, ens trobem als anys 20 d’un segle que encara arrossega moltes de les formes del s. XIX, tant la concepció que té el poeta de la literatura com la que té de l’amor, trenquen bastant els esquemes establerts. Respecte al to de la carta, podríem dir que hi predomina majoritàriament l’optimisme i que això podria donar-se, en primer lloc, al triomf de la revolució 102


russa i en segon lloc, a l’existència de la relació tot i el matrimoni de Lili. El poeta mostra a més, una certa nostàlgia i el desig de retrobar-se, però sempre exterioritzat de manera afectiva amb l’ abús excessiu de diminutius. Convé atribuir part del nerviosisme transmès a la carta, sovint de tendència coqueta, al tipus de relació que viu el poeta. Lily és el seu primer amor, la ingenuïtat i idealisme que acompanyen els primers sentiments de Maiakovski, propis d’un enamorat, el porten a voler aprofitar cada segon com si fos únic. A diferència d’altres cartes com per exemple la de Marilyn Monroe o Zelda Sayre, que s’han vist influïdes i condicionades en gran mesura per la societat, aquest és un tipus d’amor que si ha sabut burlar la sintaxi i la coherència gramatical, també sap burlar el que la gent pugui opinar d’ell. La llibertat de Maiakovski a l’hora d’escriure sense pudor i poder centrar-se només en la nineta dels seus ulls, converteixen aquesta carta en el reflex d’un amor pur, molt més similar a un de caire romàntic del que ell hagués volgut.

Marilyn Monroe a John F. Kennedy: Marilyn Monroe: Norma

Jean

Mortenson,

que

més

tard

adoptaria el nom artístic de Marilyn Monroe, fou

una

actriu,

model

i

cantant

nord

americana, la sensualitat de la qual, juntament amb el misteri que envolta la seva sobtada mort a l’edat de 36 anys la convertiren en un mite de l’erotisme, i el sex symbol per excel·lència del s. XX. Nascuda un 1 de juny de 1926 a Los Angeles, Marilyn fou filla de Gladys Pearl Baker, una talladora de negatius que treballava en una productora de cine, i possiblement Martin E. Mortenson, un immigrant noruec de qui rebé el cognom i de qui deduí, d’entre tots els amants de la seva mare, que podria ser el seu pare. 103


Degut a les tendències suïcides de la seva mare que la portaren a ser ingressada en un centre psiquiàtric el 1934, Monroe fou lliurada en adopció i visqué en orfenats i cases adoptives durant tota la seva infància. A l’edat de 12 anys, compartí habitació amb Edith Anna Lower, tieta de la seva mare adoptiva i a la que estimaria profundament atorgant-li el paper de consellera dins la seva vida personal; seria també, la primera persona en dir-li que esdevindria una estrella del cinema. Animada per ella, als 16 anys decidí casar-se amb un irlandès 5 anys més gran que ella i de nom James E. Dougherty, que li permeté abandonar les cases adoptives. La felicitat de la jove parella aviat es veié interrompuda per la Segona Guerra Mundial, quan Doughtery s’incorporà a les forces navals i fou enviat a una base militar a prop de Los Angeles. Marilyn l’acompanyà durant uns mesos, i en ser de les poques dones que vivien a la base, aviat revolucionà a tot el personal. Tanmateix, Jim, com ella l’anomenava, fou enviat a Austràlia i Marilyn retornà a Los Angeles, on es traslladà a casa de la seva sogra i començà a treballar en una fàbrica de paracaigudes. Allà, deixà enrere la Norma Jean infantil i ingènua, trets que mai perdria del tot, per convertir-se en una rossa exuberant que l’any 1946, amb el final de la guerra, es divorciaria del seu marit. Previ a aquest nou període, tindrà lloc un episodi decisiu per al futur de l’actriu: la seva primera trobada amb les càmeres. Un fotògraf de l’armada, Henrik Manukyan, visità la fàbrica on ella treballava per fer un reportatge sobre l’activitat laboral de les dones durant la guerra. Marilyn fou l’escollida per fer el 104


foto reportatge, i sorprenentment, no necessità instrucció sobre com posar. Després d’aquesta experiència, abandonà la fàbrica i decidí dedicar-se de ple a la carrera de model. Animada pel seu descobridor, s’incorporà a l’agència de models Blue Book, on conegué a Emmeline Snively, la qual li aconsellà que malgrat el seu radiant somriure, només tenyida de ros platí aconseguiria l’èxit total. Després de perfeccionar les seves faccions, afinant-se les celles i operant-se el nas, Marilyn esdevingué la model més rentable de Blue Book apareixent en la portada de més de 30 revistes i sent anomenada “El somni dels fotògrafs”. L’estiu de 1945, Ben Lyon, executiu de la 20th Century Fox, accedí a entrevistar-la i queda fascinat per la jove. Poc després, la contractà per 125 dòlars a la setmana. Decidí canviar el seu nom d’escenari per Caroline Lind, que venia a ser la fusió de les actrius Carole Lombard i Jenny Lind. Aviat però, el trobà inapropiat i fou Marilyn, seguint els passos de la seva ídola Jean Harlow, qui decidí adoptar el cognom de soltera de la seva mare, Monroe. En un primer moment, el nom artístic esdevingué Jean Monroe, però la cadena coincidí en que Jean i les seves variants eren un nom molt comú i proposaren Marilyn, que era la contracció de Mary Lynn, un nom que l’actriu detestava. Tanmateix, Lyon la convencé de que el nom Marilyn Monroe, amb la doble inicial MM li portaria sort, i que era un nom sexy, agradable de sentir. Després d’algunes pel·lícules mudes com a figurant, Marilyn conegué a l’agent Johnny Hyde, que l’ajudà a aconseguir un contracte amb Columbia Pictures, d’on fou acomiadada després de protagonitzar pel·lícules sense èxit. Possiblement durant aquest període de precarietat econòmica, Marilyn vorejà el submón de la prostitució. De fet, Marlon Brando asseguraria dècades després haver-la conegut en un carreró de Nova York quan ella vagava cercant algú que li pogués donar de menjar a canvi de sexe. Fou en aquella època quan l’actriu gravà un curtmetratge pornogràfic, més tard encobert per la CIA. 105


El 1951, s’inscrigué a la universitat de California, Los Angeles, on estudià literatura i art. El març de 1952, Marilyn es veié enfrontada a l’escàndol provocat per la publicació

de

fotografies

on

l’actriu

apareixia nua. Mentre l’estudi discutia com

gestionar

proposà

l’assumpte,

admetre

posteriorment,

en

la una

Monroe

veritat

i

entrevista

concebuda als medis, reconegué haverse fet les fotos per tal de poder millorar la seva situació econòmica, guanyant-se així, el respecte dels periodistes. El nadal de 1953, les fotografies foren la portada de la revista Playboy, i esdevingué un dels números més exitosos. L’abril de 1952, aparegué per primer cop a la revista Life, en un foto reportatge que seria reeditat al llarg de la història com un dels més representatius fets a l’actriu. El maig d’aquell mateix any, True Experience Magazine l’entrevistaria donant a conèixer el rerefons familiar de la jove del moment. Les primeres línies del reportatge serien: "Do I look happy? I should—for I was a child nobody wanted. A lonely girl with a dream—who awakened to find that dream come true. I am Marilyn Monroe. Read my Cinderella story.” Fou durant aquella època quan Marilyn començà a sortir amb qui seria el seu segon marit, el mític jugador de baseball Joe diMaggio. Portades de la premsa sensacionalista cobriren la notícia del seu romanç i de la mà de Fritz Lang, Marilyn fou reconeguda per primer cop dins del món del 106


cinema, amb el drama Clash by Night. Un

seguit

d’èxits

cinematogràfics

elevaren la carrera de l’actriu, entre els

quals

destaquen

Monkey

Business, amb Cary Grant i Ginger Rogers

com

a

coprotagonistes;

Niagara, on els crítics remarcaren la seva inigualable sensualitat però no la seva

destresa

com

a

actriu;

Gentlemen Prefer Blondes (1953), dirigida per Howard Kawks, on interpretà “Diamond’s Are a Girl Best Friend” i popularitzà la seva imatge de “dumb blonde”; The Seven Year Itch, o How to Marry a Millionare. En aquesta última, compartí pantalla amb Lauren Bacall i Betty Grable. Totes aquestes pel·lícules comparteixen un tret comú que caracteritzaria la carrera de l’actriu: el pànic escènic, que provocaria la falta de puntualitat de Marilyn als rodatges i com a conseqüència, l’antipatia dels seus companys d’ofici D’altra banda, la imatge donada durant la promoció de les pel·lícules, caracteritzada per vestits escotats i de tonalitats crues, així com la seva actitud provocativa, foren motiu de polèmica i l’actriu fot titllada de vulgar. Marilyn Monroe i Joe DiMaggio es casaren un 14 de gener de 1954 a Sant Francisco i gaudiren de la seva lluna de mel al Japó, d’on ella més tard es marxaria per fer un breu viatge a Korea i cantar debat de tretze mil marins americans durant tres dies seguits. Tornant a California, Marilyn interpretà el paper de “The Girl” a The Seven Year Itch, una superproducció dirigida per Billy Wilder que passaria a la posteritat gràcies a la mítica escena on l’actriu, amb un vestit blanc, esperaria sota un 107


ventilador que li aixecava el vestit, l’home del qual estava enamorada. El director va voler gravar l’escena repetidament, amb la presència de Joe DiMaggio al plató, que va poder observar com els homes involucrats en el rodatge s’aprofitaven de la situació. Dos setmanes després van anunciar la seva separació. El maig de 1955, l’actriu començà a sortir oficialment amb l’escriptor i dramaturg Arthur Miller, del qual ja qual

s’especulà

una

possible

infidelitat quan ella encara estava casada. Durant aquesta època, aprofità també per prendre classes que l’ajudessin a superar el seu pànic escènic. Lee Strasberg, el seu mestre, comentà: "I have worked with hundreds and hundreds of actors and actresses, and there are only two that stand out way above the rest. Number one is Marlon Brando, and the second is Marilyn Monroe.” Al seu èxit internacional, l’acompanyaren pel·lícules com Bus Stop o The Prince and the Showgirl, dirigida i protagonitzada per Laurence Olivier. El rodatge d’aquesta última pel·lícula fou especial polèmic degut al rígid caràcter del director britànic que perdia

els

nervis

amb

la

informalitat de Marilyn. Tot i descriure a Monroe com una “brilliant comedienne, which to me means she is also an extremely skilled actress", més tard, Olivier comentà que Paula Strasberg, la seva “drama coach”, trenca el ritme del rodatge amb frases al final de cada escena com per exemple: "Honey—just think of Coca-Cola and Frank Sinatra.” 108


Digna de menció ho és també Some Like It Hot, dirigida per Billy Wilder i coprotagonitzada per Jack Lemmon i Tony Curtis, Marilyn porta fins a l’extrem les seves excentricitats. La pel·lícula fou un absolut èxit, amb sis nominacions a l’Oscar i un Golden Globe per Marilyn com a millor actriu en una comèdia. La salut de Monroe començà a deteriorar-se i visità psiquiatres que l’ajudaren a reduir la consumició de drogues, així com els seus problemes matrimonials o l’insomni. Misfits, dirigida per John Houston i co-protagonitzada per Clark Gable i Montgomery Clift fou la més polèmiques de totes les pel·lícules de Marilyn. La precària salut de l’actriu, tant psicològica com física, va fer gairebé impossible el seu rodatge. A les complicacions provocades pel seu comportament, se li sumaren les absències de Clift i Gable per malestar i esgotament. Deu dies després de que Marilyn Monroe anunciés el seu tercer divorci, Clark Gable morí d’un atac de cor. Tot i no ser un èxit comercial, crítics contemporanis la consideren avui dia un clàssic del cinema i la millor actuació tant de Marilyn Monroe, com de Clark Gable. Els pròxims mesos vindrien seguits de crisis depressives i ingressos en diferents hospitals psiquiàtrics fins que es traslladà finalment a un petit apartament a California. Marilyn Monroe era també una poetessa aficionada que ens deixà durant aquesta època, escrits de tendència suïcida, avui dia valorats com el verdader reflex de l’interior de l’actriu. Per tal de seguir guanyant diners i degut als impediments físics per rodar pel·lícules, els últims mesos de la seva vida aparegué nua en la portada de nombroses revistes. El 5 d’agost de 1962, Marilyn Monroe fou trobada morta al seu apartament de Los Angeles. Respecte a la seva mort, alguns han afirmat tractar-se d’un suïcidi, altres han recolzat la teoria d’un possible assassinat organitzat pels Kennedy, la CIA o la Màfia. 109


John Ftzgerald Kennedy: John Fitzgerald Kennedy va néixer un 29 de maig de 1917 a Brookline, Massachussets. De descendents irlandesos, Kennedy va ser el segon d’entre els nou fills tinguts per Rose Fitzgerald, una jove rica i de valors conservadors i el multimilionari Joseph P. Kennedy. Rebé una educació impecable. És formà en les escoles més prestigioses i elitistes del país, fet que combinaria amb cases luxoses durant l’estiu i viatges arreu del món, i es graduà cum laude en relacions internacionals i gestió de govern per la universitat de Harvard. Sofrí al llarg de la seva joventut una sèrie de malalties i malformacions que debilitaren la seva salut i que suposaren, en molts casos, un impediment físic per als seus objectius. Tanmateix, després del seu tour per Europa i encara a Harvard, escrigué el 1939, la seva tesis doctoral sobre el fracàs britànic a l’hora d’enfrontar l’Alemanya Nazi i el 1949, editat com a llibre, esdevingué un best-seller. Durant la Segona Guerra Mundial, serví com a voluntari per les forces marines americanes i fou condecorat per la seva valentia i coratge salvant la vida d’altres soldats al mar. Més tard esdevingué periodista, i després d’assistir a una conferència de les Nacions Unides a Sant Francisco, decidí dedicar-se a la política. La seva família recolzà la seva candidatura com a senador i gràcies al seu caràcter carismàtic i encantador, així com les influències del seu pare, començà a exercir de senador demòcrata l’any 1952. 110


Es casà amb Jacqueline Lee Bouvier, filla d’un banquer de Wall Street, el 12 de setembre de 1953. Junts tingueren 4 fills, dos dels quals moriren sent infants. L’any 1955, recuperant-se d’una operació d’esquena, escriví “Profiles in Courage”, que li valgué el premi Pulitzer en història. Ell i la seva família s’endinsaren el 1956 en

una

esdevenir

esgotadora

campanya

vicepresident

del

per partit

demòcrata dels Estats Units, quatre anys més tard es presentà a president. Milers d’americans presenciaren durant dies els debats entre ell i el candidat republicà Richard M. Nixon i el 1960, esdevingué el president més jove de la història dels Estats Units. Durant el seu discurs inaugural, pronuncià: "Ask not what your country can do for you--ask what you can do for your country." Per molts, l’ascens al poder de Kennedy representà l’ascens al poder d’una joventut idealista que volia refer Americà. El seu mandat, suposà la major expansió econòmica des de la Segona Guerra Mundial. Organitzà accions polítiques per la re-gestió dels drets civils i impulsa l’art com a focus vital de la societat, augmentant la qualitat cultural de la nació. A més, revisqué el sentiment americà d’aquella primera nació decidida a revolucionar els drets humans amb la creació dels “Peace Corps”,

cossos

de

voluntaris

nord-americans

enviats

a

països

subdesenvolupats per millorar-ne la seva educació, els mètodes industrials i la qualitat de vida. Tanmateix, la presència del comunisme, fou sempre un repte per Kennedy que accentuà la Guerra Freda i la divisió de Berlin amb discursos com el de “Ich Bin Ein Berliner.” Poc després de la seva elecció com a president, Kennedy envià a un grup d’exiliats cubans entrenats per la CIA a envair el seu país i enderrocar el règim de Fidel Castro. La missió fou un fracàs i Kennedy se’n va fer responsable. 111


Intentà disminuir la tensió amb el Berlín Oriental, però els intents foren un fracàs, i com a conseqüència es veié forçat a reforçar la nació militarment. Tot i així, lluità fins la seva mort per frenar la carrera armamentística i aconseguir mantenir el balanç entre els interessos del govern nord-americà i la pau al món. El 22 de novembre de 1963, durant una visita a Dallas, Texas, John F. Kennedy fou assassinat en mans de la seva dona per un franco-tirador. La seva mort, un misteri degut a les especulacions de possibles conspiracions que inclourien el mateix

govern

al

darrere

del

seu

assassinat, esdevingué un dels fets més tràgics no només de la història dels Estats Units, sinó també de l’època contemporània. La relació: A finals de febrer de 1962, l’actor britànic Peter Lawford i la seva dona Pat – germana de John F. Kennedy- convidaren Marilyn Monroe a un sopar organitzat en honor al president que es celebrava a Nova York. A “Jack” Kennedy, li encantava la cultura de Hollywood i les seves estrelles, sobretot les actrius de bellesa inigualable. El sopar començà a les 8, però com era d’esperar, Marilyn es presentà una hora més tard. De la mà de Milt Ebbins entrà a la sala on tingué lloc la celebració. El seu acompanyant diria d’aquell moment: 'When she walked in, it was like the parting of the Red Sea, there were about 25 people in there and the crowd divided into halves as she walked through the room.' L’actriu Arlene Dahl, que es trobava dins la multitud quan Marilyn entrà, afegiria: “Marilyn walked in and everything stopped, everyone stopped. It was magical, really. I've never seen anyone stop a room like that.” 112


Immediatament el president s’aproximà a Marilyn i amb un gran somriure li digué: "Finally! You're here! There are some people here who are dying to meet you." La gent només volia estar a prop d’ella, respirar el mateix aire. Kennedy l’agafà del braç, guinyà l’ull a Ebbins i és dirigí a la taula on soparien els futurs amants.

Abans de marxar, el president li demanà el número de telèfon a l’actriu, i ella, encantada li donà. Al dia següent, la trucà i li proposà d’unir-se a ell durant un cap de setmana de març que ell passaria a Palm Springs. Accidentalment, també li digué: “Jackie won’t be there.” Philip Watson, que coincidí amb els amants durant el seu cap de setmana a Palm Springs, els descriví calmats i feliços. “There was no question in my mind that Marilyn and the President were together. They were having a good time. She'd had a lot to drink. It was obvious they were intimate and that they were staying there together for the night.” L’idíl·lic i breu romanç tingué conseqüències desastroses.

Mentre

que

Marilyn

s’obsessionà amb el president, per ell, el cap de setmana amb la dona més desitjada del món només fou una més de les seves incomptables aventures amoroses. George Smathers, senador de Florida, descriuria els esdeveniments posteriors, de la següent manera: “- Jack was pretty much done with her after Palm Springs, JFK told me that they were talking and he happened to say something to her like: "You're not really

113


First Lady material, anyway, Marilyn." He said it really stuck in her craw. She didn't like hearing that. 'I think he only saw her one more time, and that was when she came into Washington unexpectedly and we - he, I and a few others - took her sailing on a motorboat down the Potomac River. 'We got back at 11.30 at night. She didn't stay at the White House, she stayed somewhere else. There was no hanky-panky between her and JFK that night. I know, because I asked him the next day and he would have happily said so. 'But, anyway, Jackie knew about that trip. In fact, we were dancing at a White House ball and she said to me: "Don't think I'm naive about what you and Jack are doing with all those pretty girls, like Marilyn, sailing on the Potomac under the moonlight." 'She was accustomed to Kennedy's indiscretions, but this one bothered her. She knew from what she'd heard and read that Marilyn was a troubled woman. It wasn't so much that she was angry about it, more that she was just disgusted.-“ Marilyn seguí trucant el president amb freqüència, però no rebria mai cap trucada de la Casa Blanca. L’objectiu de Kennedy, com algun agent de l’administració al servei seu més tard afirmaria, era conquerir el món. Les dones, les amants, fins la seva dona només eren trofeus. Tanmateix,

durant

aniversari

del

Maddison

Square,

el

quaranta-sisè

president,

celebrat

Marilyn

a

Monroe

aparegué per cantar-li el mític Happy Birthday Mr. President que donaria la volta al món, la lletra del qual seria: Thanks, Mr. President For all the things you've done 114


The battles that you've won The way you deal with U.S. Steel And our problems by the ton We thank you so much Més tard, el president agrairia el detall de l’actriu afegint: "I can now retire from politics after having had Happy Birthday sung to me in such a sweet, wholesome way," George Smathers, d’altra banda, acabaria d’explicar el romanç de la següent manera: 'His view of Marilyn was that she was a very sweet girl, but to him sweet girls were a dime a dozen and Marilyn was trouble. She began to ask for opportunities to come to Washington, to the White House, that sort of thing. But he told Jackie: "Look, it really is over. It was nothing anyway." 'Jack told me: "It's not worth it, George. I have a free ride here with Jackie. She gives me great latitude. So if this one is going to be an issue for her and cause me problems with respect to her dealing with the other women, then, fine, I can live without this one. No problem. So let's just end it with Marilyn before it's too late." 'So I called someone I knew, a friend of Marilyn's I could trust, and said: "I need you to put a bridle on Marilyn's mouth and stop her from talking so much about what's going on with Jack. It's starting to get around too much." 'That's all I did to end things, my little contribution. But I know what Jack did: he stopped taking her calls, if he ever took any. As far as he was concerned, he was done with her. But, Marilyn... well, she wouldn't be so easily got rid of, let's put it that way.' 115


Els últims mesos de la seva vida, l’actriu és relacionà també amb Bobby Kennedy, germà de John i president després de la seva mort, que fou assassinat el juny de 1968. CARTA: My Darling Jack, Each day is an eternity without you. I wander the empty sand where we once were together and think of you, yern (sic) for you, hope for you. Yes my darling, I know it is futile to hope you will return. You have already told me so. I relive that conversation many, many times in my head. When you told me that we must part, it was the most horrible day in my life. But I have sunk to such depths of despair that I feel I must make this final plea.

Come back to me!

My world is nothing without you.

You are

everything. The sun no longer shines upon me when I know you will not be in my arms. I walk in constent (sic) darkness. We can do it, Jack. I know we can. Didn't you tell me that you were happiest with me? Do you think of the wonderful evenings we spent at Peter's house caressing (sic) under the blankets...whispering to each other about our dreams? How can you bear the pain that I know you must be feeling? You are stronger than I am, dearest, because I cannot bear it. Food has no taste, friends' voices hold no comfort and even the blessed state of sleep gives me no relief. I am a proud woman, Jack, and have never begged anyone for anything in my life. But I am begging you. Please, can you give us another chance?

116


COMENTARI: “Husbands are chiefly good as lovers when they are betraying their wives.” L’anàlisi d’aquesta carta, és sense cap dubte, difícil de realitzar. Se’ns plantegen dos possibilitats: o bé creiem que tant la carta, com la cita introduïda al principi del comentari són el reflex d’una ànima lliure, sensual i magnètica, anomenada Marilyn Monroe, o bé intentem llegir entre línies el que pot quedar de Norma Jean en elles. Si optem per la segona opció, observem completament el contrari de la imatge que es volia donar de Marilyn al món. La feminitat personificada, el mite, no és més que una noia que desitja sentir-se estimada. El to de la carta està dominat per la desesperació a sentir-se sola. Aquella Marilyn que irradia confiança i enamora als periodistes amb la seva ingenuïtat, és ara una dona incapaç d’afrontar la realitat: el president dels Estats Units, com molts altres homes l’ha tractat un cop més, com un trofeu. La seva concepció del conflicte, absurdament surrealista (How can you bear the pain that I know you must be feeling?), ens ajuda comprendre fins a quin punt l’actriu podria estar interpretant el millor paper de la seva vida, ella mateixa. D’altra manera, resulta impossible creure que coneixent l’actitud de Kennedy vers les dones, Marilyn pogués concloure que el cap de setmana a Palm Strings suposà per ell l’inici d’alguna cosa. Possiblement per això, l’actriu creua els límits de la dignitat i cau en la desesperació impregnant la carta d’un dubtós dramatisme i suplicant al president que es retrobin. “But I am begging you. Please, can you give us another chance?” Una contradicció interessant, i probablement la raó per la qual la possibilitat d’una relació, obviant el matrimoni de Kennedy, resultà impossible, és com els amants és deixaren endur per la imatge que el món havia ofert d’ells a l’hora de desitjar-se. Kennedy havia de representar la figura d’un president fidel no només al seu país sinó a la seva dona i als seus deures familiars, al

117


contrari era un home que vivia consumit per l’ambició i les ànsies de conquerir el món. Marilyn, d’altra banda, havia de representar la figura d’aquella atractiva femme fatale que no només podia gaudir de tots els homes que volgués, sinó que tenia dret a tractar-los com ho desitges. Era Kennedy qui tractava a les dones com a objectes i era Marilyn qui s’hagués mantingut fidel a la idea de comprometre’s a algú de per vida. Si mai fou un amor correspost, els verdaders sentiments de Kennedy o Marilyn viurien enterrats sota infinites capes de disfresses i mentides durant tota la seva vida. A més, els anys 60 a Estats Units es resumiren a com un sabé vendre la seva imatge i tant la política, com el cinema, amagaven darrere les càmeres molt més del que un podia veure davant d’elles. No crec doncs, que tractem una carta d’amor sinó el reflex d’una societat que destruí l’ànima d’una persona. Falses esperances i quantitats industrials de medicines contribuïren a la gran mentida a la que es resumí la vida de Marilyn Monroe. La dona que per poder-ho tenir tot, mai va fer res seu. No només transmet aquesta carta la desolació en la que Marilyn deixa passar les hores, sinó que llegim entre línies la tristesa que ofeguen els últims dies de Norma Jean. “I'm selfish, impatient, and a little insecure. I make mistakes, I'm out of control, and at times hard to handle. But if you can't handle me at my worst, then you sure as hell don't deserve me at my best.”

Francis Scott Fitzgerald a Zelda Sayre: Francis Scott Fitzgerald Francis Scott Key Fitzgerald, portaveu de la “generació perduda”, fou un escriptor estatunidenc considerat avui un dels millors de la literatura anglesa contemporània. Descendent del redactor de l’himne dels Estats Units, va escriure cinc novel·les, totes elles adaptades amb èxit al cinema, i dotzenes de narracions que aborden temes com la joventut o la desesperació i que deuen el seu èxit a 118


l’extraordinària honestedat amb què les seves emocions són plasmades. Les seva obra seguirà sempre una estructura similar protagonitzada per un heroi atractiu i confiat però condemnat a un fatídic destí i una heroïna bella però de complexa personalitat. Nascut un 21 de desembre de 1896, Scott era fill de Mary McQuillian i Edward Fitzgerald. Visqué a Nova York durant un breu període de la seva infància, però després de que el seu pare es quedés a l’atur, retornà a Minnesota, on estudià a la Saint Paul Academy and Summit School entre el 1908 i el 1911. Més tard, continuà la seva educació a l’acadèmia privada Newman School, situada a Nova Jersey. Graduant-se

amb

17

anys,

ingressà

a

la

universitat de Princeton l’any 1913, per formar-se com a escriptor i traçà amistat amb futurs crítics i escriptors com ara Edmund Wilson o John Peal Bishop. Degut a certes dificultats acadèmiques, abandonà la universitat el 1917 i s’allistà a l’excèrcit nord –americà aquell mateix any, coincidint amb l’entrada d’Estats Units a la Gran Guerra. Tot i no arribar a embarcar mai cap a Europa, Fitzgerald pretenia morir a la guerra havent deixat un breu però valuós llegat literari i envià a les editorials, mentre es trobava en camps d’entrenament militars, el manuscrit de la seva única novel·la anomenada The Romantic Egoist, que fou ràpidament rebutjada. Encara que Fitzgerald tingués una clara vocació com a escriptor de novel·les, aquestes mai li van aportar els beneficis econòmics suficients per mantenir el seu opulent ritme de vida i començà a escriure històries curtes per a diferents revistes així com també vengué als estudis de Hollywood el dret a realitzar pel·lícules basades en la seva producció literària. A causa de la seva precarietat econòmica, sovint sol·licità préstecs a persones del seu entorn com ara el seu agent literari o el seu editor.

119


La dècada dels anys 20 fou l’època de major repercussió literària de l’escriptor, que després de This Side of Paradise, desenvolupà una obra molt més madura amb la publicació l’any 1922 de The Beatiful and Damned. The Great Gatsby, publicada el 1925, és considerada per molts la seva obra mestre. Paral·lelament

a

la

seva

producció

artística,

Fitzgerald realitzà durant aquest període viatges a arreu d’Europa entre els quals destacà París, punt de trobada dels escriptors nord-americans que buscaven un lloc culturalment més habitable i on coincidí, amb qui seria el més estimat de tots els seus enemics, Ernest Hemmingway. A finals dels anys vint començà a treballar en el seva quarta novel·la, però per motius personals, l’hagué d’abandonar. Entrats ens anys 30, llogà uns finca anomenada “La Paix” i aïllat, reprengué l’obra que anys enrere s’havia vist obligat a abandonar. El llibre, que tractava la història de l'ascens i el fracàs de Dick Diver, un prometedor psiquiatre psicoanalista i la seua dona, Nicole, la qual és, a més, una dels seus pacients és publicà el 1934 i és considerat avui dia, una dels seus millors treballs. A finals de la dècada dels anys 30 i com a causa de la seva precarietat econòmica, Scott començà a escriure breus guions per la Metro-GoldwynMayer i la seva última novel·la, The Love of the Last Tycoon. Tanmateix, una vida d’excessos i extrema addicció a l’alcohol li passaren factura el 21 de desembre de 1940 quan morí d’un atac de cor a l’apartament de la seva amiga Sheilah Graham.

120


Zelda Sayre: Zelda Sayre Fitzgerald fou una novel·lista estatunidenca més coneguda per ser l’esposa de Francis Scott Fitzgerald i una icona de la dècada dels anys 20 sent anomenada la primera “American Flapper”, terme que fa referència a les joves del sud d’Estats Units que portaven pantalons curts, el cabell despentinat, escoltaven jazz i mantenien davant la vida una actitud més aviat rebel. Nascuda un 24 de juliol de 1900 a Montgomery, Alabama, Zelda era la més jove de sis fills fruit del matrimoni entre Minerva “Minnie” Machen, i Anthony Dickinson Sayre, membre de la Cort Suprema d’Alabama i un home caracteritzat per la seva serietat i rigidesa. La seva família era una de les més prominents de l’estat i alguns dels seus membres van estar relacionats amb el senat, així com d’altres institucions polítiques. Zelda era una jove extremadament activa que començà a rebre classes de ballet des de ben petita i que gaudí de les representacions públiques on pogué cridar l’atenció. Estudià al Sidney Lanier High School i tot i ser una estudiant brillant, mai és va interessar molt pels seus estudis. De fet, invertia la major part del seu temps en la seva vida social; bevia, fumava i sempre anava acompanyada de nois. Eclipsava a les demés noies en qualsevol reunió social que és realitzés i poc a poc, és guanya una reputació que mai pogué embrutar del tot gràcies a l’estatus social de la seva família. Ballar el Charleston, portar una corbata, nedar nua, qualsevol cosa per ser el centre d’atenció. Les dones d’aquella època, i més aquelles educades sota una mentalitat conservadora i 121


tradicionalista pròpia dels estats del sud, havien de ser la personificació de la delicadesa i el conformisme. Al contrari, Zelda, juntament amb la seva amiga de la infància i futura estrella de Hollywood Tallulah Bankhead, esdevingué motiu de crítica i desaprovació. Darrera l’anuari de graduació de l’institut, Zelda escrigué: Why should all life be work, when we all can borrow. Let's think only of today, and not worry about tomorrow. A finals dels anys 20 i casada amb l’escriptor Francis Scott Fitzgerald, Zelda va ser descrita per Edmund Wilson de la següent manera: I sat next to Zelda, who was at her iridescent best. Some of Scott's friends were irritated; others were enchanted, by her. I was one of the ones who were charmed. She had the waywardness of a Southern belle and the lack of inhibitions of a child. She talked with so spontaneous a color and wit – almost exactly in the way she wrote – that I very soon ceased to be troubled by the fact that the conversation was in the nature of a 'free association' of ideas and one could never follow up anything. I have rarely known a woman who expressed herself so delightfully and so freshly: she had no readymade phrases on the one hand and made no straining for effect on the other. It evaporated easily, however, and I remember only one thing she said that night: that the writing of Galsworthy was a shade of blue for which she did not care. Durant la dècada dels anys 20, Zelda s’obsessionà per complet amb el ballet. Intentà esdevenir una ballarina professional arribant a practicar més de 8 hores diàries i tot i tenir habilitats, fou massa tard per poder triomfar amb la dansa.

122


A principis dels anys 30 i després d’una vida d’excessos i maneres de tendència auto-destructives entre les quals destaquen possibles sobredosis i intents de suïcidi, Zelda començà a desequilibrar-se. L’esgotament físic i psicològic la portaren a ser ingressada en diversos hospitals psiquiàtrics on fou diagnosticada amb esquizofrènia i desordre bipolar. Després de la mort del seu pare, fou ingressada de nou en una clínica a Baltimore, però aquest cop, aprofità per escriure durant la seva estància, una novel·la autobiogràfica a la que anomenaria, Save me the Waltz. Tot i trobar-se en mig de la Gran Depressió, la novel·la fou publicada el 1932 i no només esdevingué un fracàs entre els crítics sinó que no aconseguí vendre ni la meitat d’exemplars impresos

per

la

primera edició. Durant els últims anys de la seva vida, es dedicà també a la pintura. Començà a escriure una segona novel·la, de nom Caesar’s Thing, que no pogué acabar. La nit del 10 de marc de 1948, la cuina de l’hospital on es trobava ingressada s’incendià mentre que ella es trobava tancada en una habitació esperant per a la seva sessió de electroxoc. Al ser de fusta, l’incendi es propagà per l’edifici en qüestió de minuts i Zelda morí cremada. La relació: Durant el període que Scott va servir a l’exèrcit, concretament quan es trobava a Camp Sheeridan, l’escriptor va conèixer la “Golden Girl” de Montgomery, Alabama, Zelda Sayre.

123


Començà a trucar-la cada dia i compartí amb ella les seves ànsies d’esdevenir escriptor. Es retrobaren per primer cop en una estació de tren però Scott sabia que no era l’únic pretendent de Zelda i la competició existent, encara va fer que la desitges més. Vora el setembre de 1918, ambdós estaven bojament enamorats però Scott fou enviat a un campament militar a Long Island i no fou fins que es signà l’armistici

amb

Alemanya,

que

Scott

retornà a Montgomery. El desembre d’aquell mateix anys, la parella es tornà inseparable i després de que Scott abandonés l’exèrcit i es traslladés a un petit apartament de Nova York, el març de 1920, Scott envià a Zelda l’anell de compromís de la seva mare. Amics i familiars de Zelda s’oposaren Scott

bevia

al

compromís; de

manera

excessiva i a diferència d’ells, era catòlic. Amb la publicació de This Side of Paradise, Scott li prometé a Zelda portar-la cap al començament del món, Nova York. La parella és casà el 3 d’abril de 1920. Un cop instal·lats a la gran ciutat, esdevingueren la parella del moment. L’èxit de Scott i la bogeria de Zelda, juntament amb grans quantitats d’alcohol definien la seva vida social. Dorothy Parker els descrigué de la següent manera: "They did both look as though they had just stepped out of the sun; their youth was striking. Everyone wanted to meet him" I si de cara al públic eren icones de

124


l’èxit i la joventut, els enfants terribles de la Jazz Age, les discussions en privat començaven a augmentar. El 14 de febrer de 1921, Zelda descobrí que estava

embarassada

i

el

matrimoni

decidí

traslladar-se a St. Paul, Minnesota per donar a llum l’octubre de 1926 a Frances “Scottie” Fitzgerald. Durant el part, Scott gravà a Zelda dient: "Oh, God, goofo I'm drunk. Mark Twain. Isn't she smart—she has the hiccups. I hope it's beautiful and a fool—a beautiful little fool". Aquestes paraules esdevingueren més

tard el

reflex d’una dona que no mostrà mai cap interès ni per mantenir una casa, ni per fer-se càrrec de la seva filla, per qui contractaren una minyona tot el dia. Després de sofrir un avortament, la parella es traslladà a París. Allà, mentre Scott escrivia el Gran Gatsby, Zelda conegué a un pilot francès de nom Edouard Jozan amb qui començà un possible romanç. Al cap d’uns mesos, demanà el divorci i Scott, en comptes d’enfrontar-se al pilot, decidí tancar Zelda dins de l’apartament que compartien fins que retirés la petició de divorci. Anys més tard es descobrí que la infidelitat havia sigut una invenció de Zelda i la veritat és, que els dos tenien una necessitat malaltissa d’envoltar-se de problemes causats per la seva pròpia ment. A partir d’aquell moment, la confiança de la parella, l’amor que els unia, començà a esquerdar-se i ja res tornaria a ser el mateix. Després d’aquest episodi, els Fitzgerald mantingueren les aparences davant els seus amics però el setembre de 1924, Zelda sofrí una sobredosis d’antibiòtics deixant al descobert el malestar entre el matrimoni.

125


El 1925, després d’un viatge pel mediterrani celebrant l’èxit del Gran Gatsby i de nou a París, Scott conegué a Ernest Hemmingway. Tot i la rivalitat existent entre els escriptors que sovint els portà a l’odi, esdevingueren amics ràpidament i de fet, fou Hemmingway qui introduí Fitzgerald a Gertrude Stein, Alice B. Toklas i d’altres personalitats de la Generació Perduda. Tanmateix, Zelda i Hemmingway es detestaren des del primer dia que es conegueren. Zelda pensava que la postura de mascle impertorbable de Hemmingway era pura aparença; ell, d’altra banda, havia arribat a la conclusió de que Zelda estava boja. Els

problemes

matrimonials

de

la

parella arribaren al seu punt més àlgid quan Zelda responsabilitzà a Scott del declivi de la seva vida sexual degut al seu

romanç

Hemmingway.

homosexual Les

amb

absurdes

acusacions portaren Scott a anar-se al llit amb una prostituta per tal de demostrar la seva masculinitat. Quan consumida per la gelosia, Zelda se’n adonà, es tirà des d’unes escales de marbre en una de les festes celebrades a París. El motiu aparent era que, segons ella, Scott l’havia ignorat durant tota la nit. Tot i que Scott reflectís trets de Zelda en tots els personatges femenins dels seus llibres, ella, segurament per por a la soledat, interrompí constantment a Scott mentre escrivia. Això, sumat a l’incontrolable alcoholisme de l’escriptor i l’actitud incorregible d’ella, conduïren la relació pel camí de l’auto-destrucció. Tot i que el públic seguis creient en els Ftzgerald com la personalització d’una vida camussa i elegant, els seus amics més íntims començaren a denotar certa auto-destructivitat durant les festes i la seva companyia esdevingué amb el temps, indesitjable.

126


Després de que Zelda sortís del sanatori on havia passat un any a causa de diverses crisis, el matrimoni retornà a Montgomery, Alabama, on Zelda s’acomiadà del seu pare i de Scott, que l’abandonà i es traslladà a Hollywood. De nou en un hospital psiquiàtric, Zelda escrigué la novel·la autobiogràfica Save me the Waltz, que descrivia a través de personatges disfressats, la història del matrimoni Fitzgerald. Scott l’obligà a eliminar parts del l’obra ja que ell estava a punt de publicar la seva quarta novel·la inspirada també en el seu matrimoni, Tender Is The Night. A mitjans dels anys 30, Scott visità Zelda i de la seva trobada,escrigué: “Zelda now claims to be in direct contact with Christ, William the Conqueror, Mary Stuart, Apollo and all the stock paraphernalia of insane-asylum jokes...For what she has really suffered, there is never a sober night that I do not pay a stark tribute of an hour to in the darkness. In an odd way, perhaps incredible to you, she was always my child (it was not reciprocal as it often is in marriages) ... I was her great reality, often the only liaison agent who could make the world tangible to her.” Tot i començar un romanç amb la columnista Sheilah Graham, part de l’ànima de Scott havia mort amb el seu matrimoni i quan la seva filla fou expulsada de l’internat on estudiava, l’escriptor responsabilitzà a Zelda del fracàs escolar de Scottie. Ella havia suposat la seva ruïna, i el seu rancor era evident, Zelda l’havia esgotat psicològicament i sentia que havia traït els seus somnis per ella. Realitzaren un últim viatge a Cuba, però el resultat fou catastròfic i aviat retornaren als Estats Units on Scott fou ingressat en un hospital per esgotament psicològic. Mai més es tornaren a veure. Els dos foren enterrats a Rockville, Maryland i la seva filla escrigué després de la seva mort: 127


“I think (short of documentary evidence to the contrary) that if people are not crazy, they get themselves out of crazy situations, so I have never been able to buy the notion that it was my father's drinking which led her to the sanitarium. Nor do I think she led him to the drinking”. CARTA: Alabama, marzo de 1920 Miro hacia el camino y te veo venir y veo tus arrugados pantalones emerger de todas las nieblas y brumas y correr hacía mí. Sin ti, querido, no podría ver ni oír ni sentir ni pensar ni vivir. Te quiero y no permitiré que estemos separados una noche más mientras duren nuestras vidas. Estar sin ti es como pedir clemencia a una tormenta o matar la Belleza, o hacerse viejo. Tengo tantas ganas de besarte –en la espalda donde te nace el pelo y en el pechote quiero- y no sé cómo decirte hasta que punto. Pensar que voy a morir sin que lo sepas, Goofo, tienes que esforzarte por sentir lo mucho que te quiero, lo inanimada que te quedo cuando te vas. Ni siquiera puedo odiar a esa execrable gente. Nadie tiene derecho a vivir fuera de nosotros, y están ensuciando nuestro mundo y no puedo odiarlos porque te quiero demasiado. Vuelve pronto, Vuelve pronto a mí. No podría soportar estar sin ti, aunque me odiaras y estuvieras cubierto de llagas como un leproso, aunque te escaparas con otra mujer y me dejaras morir de hambre y me golpearas, te seguiría queriendo, lo sé. Amante, amante mío, cariño. Tu Esposa.

COMENTARI: El matrimoni Fitzgerald, d’extrema complexitat, és únic. Aquesta carta, que fou enviada durant l’inici de la relació, ens mostra l’essència d’un primer amor que representa molt més que el compromís etern de dos joves. 128


Per Scott, Zelda era el punt d’inflexió de la seva rutina, la despreocupació, les portes a un món sense ressentiment, una font d’inspiració i una oportunitat de viure cada matí com si fos el primer i cada nit com si fos l’última. Per Zelda, Scott era el connector amb el món que li permetria deixar enrere la vida de província que, per moltes reunions socials on ella pogués cridar l’atenció, seguia sense ser el tipus de vida al que podia aspirar a la gran ciutat. Que representessin l’ingredient vital per donar-li sentit a l’existència d’un, és precisament el motiu pel qual acabaren sent la ruïna de l’altre. Sabien que el joc no podria durar per sempre, però tot i així mai foren capaços d’imaginar-se una possible alternativa. Zelda, a més, és una persona d’extrems, absurdament passional. No crec que el to de la carta sigui exagerat, en aquell moment és possible que ella visqués la distància de Scott amb la mateixa fatalitat amb què ho descriu. És una persona, com més endavant descobrirà, que necessita sentir que aprofita cada segon i que pot creuar els límits d’allò inadmissible. S’ha de reconèixer, que viure al costat d’una musa de tals percepcions i característiques, és el goig de qualsevol escriptor, amb ella Scott mai podria deixar d’escriure, o almenys, no fins que els anys comencessin a passar factura. Posar en dubte les actituds mantingudes, si s’hauria pogut buscar alguna cosa més, era qüestió de temps, però quan ambdós es van adonar ja era massa tard, ell era un alcohòlic irremeiable i ella una esquizofrènica que sofria un trastorn bipolar. L’últim paràgraf mostra també, la recerca d’un cert grau de masoquisme. Zelda estaria disposada a sofrir per amor tant com fos necessari. El tipus d’amor doncs, és més que la necessitat d’estimar o sentir-se estimat, és la recerca d’un mateix i fins a on és capaç l’ànima. Amb el seu compromís, reptaven també la societat. Les persones que els envoltaven mai van trobar convenient o beneficiosa la seva relació, però el que desconeixien, és que era la societat qui va reptar-los a ells. Els feliços anys 20 a Amèrica, l’època d’absolut descontrol de la parella, era també l’època de descontrol del país. L’aire estava impregnat d’ambició, ningú va voler ser conseqüent amb els seus actes, i ells només van ser una víctima més del sistema. Em pregunto doncs, si haguéssim traslladat la

129


parella a una altra època, com hauria acabat o si s’haguessin vist vençuts per ells mateixos. La seva relació, és de totes, la que més ens fa reflexionar, però els pensaments extretes els deixarem per la conclusió. “I don't want to live. I want to love first, and live incidentally.” –Zelda Sayre. Frida Kahlo a Diego Rivera: Diego Rivera Diego

María

de

la

Concepción

Juan

Nepomuceno Estanislao de la Rivera y Barrientos Acosta y Rodríguez, fou un destacat muralista mexicà, famós per seva

la

tendència a plasmar obres d’alt

contingut social en edificis públics. Nascut un 8 de desembre de 1886 a Guanajuato, Mèxic, dividí els seus estudis entre l’acadèmia de San Carlos i el taller del gravador

José

Guadalupe

Posada,

la

influència del qual seria decisiva per la seva obra posterior. Va rebre classes dels més reconeguts artistes, però als 16 anys decidí abandonar l’acadèmia i marxà, del 1907 al 1921, a estudiar pintura a Europa, on coincidiria i traçaria amistat amb artistes com Pablo Picasso i Ramón María del Valle-Inclán. El 1921 tornà a Mèxic i participà en el renaixement de la pintura mural que estava tenint lloc al seu país, un moviment patrocinat majoritàriament pel govern. El seu primer mural va ser La creación, destinat a l’amfiteatre de Simón Bolívar de la Escuela Nacional Preparatoria.

130


Rivera

fou

destacat

per

ser

un

dels

organitzadors de la Unió de Treballadors Tècnics i Plàstics, així com també cofundador del Partit Comunista Mexicà. Pintà grans murals en varis edificis públics sobre la història i la societat del seu país. Començà a rebre diversos encàrrecs del govern i entre 1923 i 1926 realitzà el mural de la secretaria d’educació en la Ciutat de Mèxic. El 1927 pintà una de les seves obres més importants, La tierra fecunda, destinada a La Escuela Nacional de Agricultura de Chapingo, que representà el desenvolupament biològic de l’home i la seva conquesta de la natura. La primera amant reconeguda del pintor fou una emigrant russa de nom Angelina Belloff, amb la qual tingué un fill que morí poc després de néixer. Amb la pintora russa Marievna Vorobiev-Stebelsca, tingué la seva primera filla, de nom Marika. La segona esposa del pintor fou Guadalupe Marín, model dels seus retrats i amb qui tingué dues filles. Una altra model i amant del muralista va ser Tina Moddoti, que apareix en alguns dels seus murals, tals com La tierra dormida, Germinación i Los frutos de la tierra. El 1928 va ser precisament Tina Moddoti qui li presentà a Frida Kahlo; un any més tard es convertiria en la seva esposa. Diego Rivera va ser molt apreciat als Estats Units, on visqué durant quatre anys i on

realitzà obres de gran

rellevància, tals com el Hombre en la encrucijada, una obra encarregada pel nou edifici de la RCA en el Rockefeller Center de Nova York però que fou destruïda poc després per contenir un retrat de Lenin. Un any més tard el va reproduir en el Palau de Belles Arts de 131


Mèxic. El 1935 acabà els frescs per a l’escala monumental del Palau Nacional de la Ciutat de Mèxic, amb una interpretació personal de la història del seu país. Les seves darreres obres les realitzà amb mosaic de pedres naturals, com les de l’Estadi de la ciutat universitària de Mèxic o les del Teatre Insurgents. El 1955, un any després de la mort de Frida, Diego Rivera es casà per última vegada amb Emma Hurtado, una jove que romangué al seu costat fins la seva mort, el 24 de novembre de 1957. El seu llegat cultural, obviant els murals, consistí també en una col·lecció d’estatuetes de diverses cultures indígenes, que instal·là a la seva casa-museu, l’Anahuacalli, a Ciutat de Mèxic.

Frida Kahlo: Frida Kahlo, de nom Magdalena Carmen Frieda Kahlo Calderón, fou una pintora mexicana. Nascuda en un suburbi de Mèxic el 6 de juliol de 1907, Frida fou la tercera filla del segon matrimoni de Guillermo Kahlo, un alemany d’origen jueu que emigrà a Mèxic el 1891. La vida de Frida, ja des de molt petita, estigué marcada per dolors físics que l’acompanyarien durant tota la seva vida; amb 6 anys contragué poliomielitis, una malaltia que la mantingué quasi bé immòbil durant un any i que provocà l’atròfia de la seva c ama dreta. Amb l’idea d’estudiar

medicina,

ingressà

a

l’Escuela

Nacional Preparatoria de Mèxic, on formà els seus primers contactes amb la política formant part d’un grup d’idees social-nacionalistes. Va ser en aquesta època quan començà a pintar els seus primers autoretrats. El 1925, l’autobús amb què Frida tornava del col·legi fou envestit per un tramvia. Aquest accident, de terribles seqüeles físiques per a Frida, va canviar 132


la seva vida. Durant el llarg temps que durà la seva convalescència, Frida va fer de la pintura la seva millor teràpia. Paral·lelament, a Mèxic començà a aparèixer un nou moviment artístic basat en les arrels i el folklore de la cultura mexicana que deixà enrere els models europeus. El 1928, ja pràcticament recuperada, s’uní a aquest grup de nous artistes. Molts d’ells, políticament actius, foren a l’hora antics companys de Frida de l’Escuela preparatoria. Per aquell llavors, la vestimenta tradicional mexicana consistia en llargs vestits de colors i una joieria exòtica. I tot i que Frida no s’identifiqués en un primer moment amb aquest estil, per suggeriment de Diego Rivera, el seu marit, acabà adaptant-s’hi. Això, juntament amb les atapeïdes i vistoses celles que li donaven una aparençà masculina, esdevindrien la marca personal de la pintora. Amb el temps, es mostrà molt crítica amb l’estil de vida nord-americà i les seves discrepàncies quedaren reflectides en la seva obra. A més, les estàncies a Nova York com a conseqüència dels encàrrecs

de

Diego

resultar-li

pesades.

començaren Un

altre

a

factor

influent en la seva obra fou l’experiència d’un eclipsi solar, que incorporà als seus quadres d’una forma recurrent com el dualisme entre la nit i el dia. Desprès d’una curta estada a Mèxic, durant la qual Frida enterrà la seva mare, la parella viatjà de nou a Nova York, i després de l’acomiadament de Diego l’any 1933, tornaren a Mèxic, on començarien els problemes. 133


Frida només desitjava tornar a pintar, però després d’un avortament i l’amputació per gangrena de diversos dits del peu, la seva salut empitjorà considerablement. A tot això se li sumaren un cúmul de discussions amb Diego que l’anirien amargant lentament. Després d’abandonar el seu marit passà per una fase d’alliberament sexual on experimentà tant amb homes com amb dones. Tornant a ser intervinguda pel seu

peu

dret,

l’any

1936

s’involucrà políticament amb la fundació

d’un

comitè

de

solidaritat

per

ajudar

als

republicans durant la Guerra Civil Espanyola. Paral·lelament, Diego

demanà

al

govern

mexicà la permissió de l’asil de Leon Trotski a casa seva, i durant els dos pròxims anys, tant ell com Frida esdevingueren els amfitrions de Trotski i la seva dona. Ramon Mercader, un català al servei del règim Stalinista fou el responsable de la seva mort l’any 1940. André Breton, poeta i assagista francés així com líder de la revolució surrealista, viatjà a Mèxic l’any 1938 per conèixer a Trotski, del qual n’era ideològicament molt afí. Breton quedà eclipsat per les pintures de Frida i un any després, el 1939, organitza una exposició a París de les seves obres. Tanmateix, l’exposició celebrada a Nova York un any anterior tingué una gran repercussió en la vida de la pintora ja que després d’adonar-se de l’èxit dels seus quadres, contemplà la possibilitat d’independitzar-se econòmicament del Diego. L’exposició de Frida a París, la “Mexique”, no va ser l’èxit financer que s’esperava i Frida no es va sentir bé ni amb París ni amb els seus habitants. Com ella va dir: “Creien que era surrealista, però no ho era. Mai he pintat els meus somnis, he pintat la meva pròpia realitat” .

134


Amb l’imminent guerra, Frida decidí anul·lar l’exposició de Londres a la Galeria Guggenheim Jeune. Malgrat tot, una pintura de l’exposició Autorretrato, El Marco, es convertí en la primera obra d’un artista mexicà del segle XX en ser exposada al Louvre. Després d’aquesta experiència, tornaria a Mèxic per divorciar-se de Diego Rivera. Intentà ofegar el dolor de la separació bevent, i com diria més tard: “les meves penes saben nedar”. Arrel d’això, els problemes de salut reaparegueren amb més virulència i Frida decidí marxar a San Francisco per visitar al seu amic, el doctor Eloesser. El 1941 morí el pare de Frida, i després de tornar-se a casar amb Diego Rivera, el matrimoni es traslladà a Coyoacán, la casa natal de Frida. Aquell període de la seva vida, com quedà reflectit en les seves obres, fou un període tranquil i planer que aniria acompanyat de l’aprovació de Frida pel règim stalinista. L’obra de Frida durant els seus últims anys fou molt reconeguda a Mèxic, sent mereixedora de nombrosos premis i portant a l’artista a formar part de diversos comitès culturals. El seu punt culminant va tenir lloc a l’Exposició Internacional del Surrealisme el 17 de gener de 1941, amb la contribució de “Las dos Fridas” El 1942, fou elegida membre del Seminari de Cultura Mexicana, que depenia a l’hora del Ministeri d’Educació Pública, i que tenia com a missió promoure la cultura mexicana, conjuntament amb altres artistes del país. El 1943, Frida donà classes de pintura a La Escuela de Pintura i Escultura “La esmeralda”, i animà als joves a buscar rutines i estils propis de la cultura mexicana, allunyant-se així de la influència europea. El 1944 la salut de Frida seguí empitjorant i començà a impartir les classes des de casa seva. És precisament durant aquest temps de convalescència quan començà a escriure un diari personal que ajudaria més tard a conèixer la dona que s’amagava rere la seva obra. 135


Després d’una operació de la columna realitzada sense èxit a Nova York, Frida patí uns dolors insuportables que tanmateix no l’incapacitarien per anar a recollir el “Premio Nacional para el Arte i la Ciencia” pel seu quadre “Moisés”. El 1948 s’uní de nou al Partit Comunista,

partidari

de

la

Revolució i les millores socials. A finals dels anys 40 i principi dels 50, Frida fou intervinguda nombroses vegades degut als seus problemes de columna. Frida li regalà al cirurgià que l’operà

“Autorretratro

con

el

retrato del Dr. Juan Farrill” Vora el 1951, l’estil de la pintora canvià. La seva dependència pels analgèsics afectà a la seva coordinació i com a conseqüent, a la precisió i el detall que caracteritzaven els seus quadres. El 1953 tingué lloc a Mèxic la primera exposició de Frida, i per tal de no perdrese-la, va fer instal·lar el seu llit dins la galeria i es traslladà en ambulància. Després de l’exposició li amputaren la cama dreta i tot i que fou capaç d’adaptar-se a la nova cama artificial, el seu estat d’ànim entrà en declivi. La seva darrera aparició pública data d’un 2 de juliol de 1954, en motiu d’un acte polític que reiterava l’enderrocament del president de Guatemala per part de la CIA. Morí el 13 de juliol de 1954 a l’edat de 47 anys. La causa oficial de la seva mort segons l’informe forense fou una pneumònia. Tanmateix, algunes persones, com a resultat de la lectura del seu diari personal, deduïren que es podia tractar d’un suïcidi. La vetlla es va fer al Palau de Belles Arts. Diego Rivera aprovà que el taüt fos embolicat amb una bandera vermella amb la falç i el martell, cosa que provocà una gran controvèrsia. El 14 de juliol fou incinerada tal i com ella havia demanat. 136


Les seves cendres es troben avui dia en un gerro precolombí en la casa que Frida Kahlo i Diego Rivera compartiren. Després de la mort de Diego Rivera el 1957, tots els drets de l’obra realitzada pel matrimoni, foren cedits a la nació mexicana.

La relació: La turmentosa relació de Frida Kahlo i Diego Rivera començà després de que Tina Modotti, fotògrafa i amant de Julio Antonio Mella, un artista cubà exiliat a Mèxic, els introduís. A partir d’aquell moment, Frida es referiria a Diego Rivera com “el segon gran accident de la seva vida” Durant el temps previ al seu matrimoni, Diego Rivera animà a Frida a desenvolupar les seves habilitats artístiques i a creure en ella mateixa com una obra d’art. Els dos esdevingueren figures representants de la “mexicanidad”, i tot i que ell era ja una figura prominent de la pintura mexicana, Frida no tardà en destacar dins del panorama cultural del país. La parella més captivadora i provocativa de Mèxic es casà un 21 d’agost de 1929 i un any després, Frida patí el seu primer avortament natural. A aquesta tragèdia, li seguiren les discrepàncies de la parella provocades per la voluntat de Diego Rivera de viure als Estats Units i la de Frida de tornar a Mèxic. La pintora es tornà a quedar a embarassada i tot i la feblesa de la seva salut, decidí continuà amb l’embaràs. El segon avortament representaria per Frida una de les experiències més traumàtiques de la seva vida. I amb els conflictes, la parella dona pas a les infidelitats. Diego Rivera arribà a demanar al seu doctor que li proporcionés una recepta mèdica que justifiques 137


la impossibilitat del pintor per mantenir-se fidel. Frida, tot i mantenir relacions adúlteres amb altres homes i dones, es sentí ferida per les infidelitats del seu marit i mai fou capaç de perdonar-li a Diego que l’hagués enganyat amb la seva germana. Després d’un període suportant les infidelitats, Frida decidí divorciarse. La veritat és que d’alguna manera, la parella és complementava en més d’un sentit i les raons que els conduïren a l’odi foren les mateixes que els acabaren conduint a la passió. En un dels viatges que Diego realitzà a Sant Francisco mesos després de la seva separació, coincidí amb Frida i adonant-se de que no podia viure sense ella, li tornà a demanar matrimoni. Les condicions que posà Frida després d’acceptar foren: en primer lloc, ella seria econòmicament independent gràcies a la venda dels seus quadres; en segon lloc, ella pagaria la meitat de les despeses compartides, i per últim, no mantindrien relacions sexuals. Passaren junts els últims anys de vida de Frida, i un any després de la seva mort, Diego Rivera és tornà a casar. Tot i que pugui semblar que d’aquesta manera burlés la puresa del seu amor, el muralista afirmà que per molt que refés la seva vida, ell i Frida sempre estarien junts. CARTA: Diego, Nada comparable a tus manos ni nada igual al oro-verde de tus ojos. Mi cuerpo se llena de ti por días y días. Eres el espejo de la noche. La luz violeta del relámpago. La humedad de la tierra.

138


El hueco de tus axilas es mi refugio. Toda mi alegría es sentir brotar la vida de tu fuente-flor que la mía guarda para llenar todos los caminos de mis nervios, que son los tuyos. Frida. COMENTARI: Tot i no saber la data en que fou enviada aquesta carta, conté resumida en set línies una història d’amor que podria ocupar pàgines. Si analitzem el seu contingut i el comparem amb el tipus d’amor que definí la relació de Frida Kahlo i Diego Rivera, ens adonem que la data no té importància; fos durant el període idíl·lic que caracteritza els primers mesos d’una relació o després del seu divorci, la passió transmesa s’hagués mantingut intacta. D’alguna manera, molt similar a la visió que Zelda Sayre tenia de l’amor, Frida estava disposada a sofrir, al cap i a la fi, la seva vida es resumia a un sol sentiment, aquell que a l’hora la dotava d’una sensibilitat extraordinària, el dolor. El to de la carta es passeja entre un melancòlic optimisme i la certesa d’un amor únic. No tractant-se d’un escriptor, és difícil identificar la carta sota cap corrent literari, però la seva bellesa, la seva dolçor i profunditat, la perfecta elecció de les metàfores resulten molt característiques de la literatura sudamericana i d’allò que fos seu, Frida sí que se’n sentia orgullosa. Tot i trobar-nos en plena efervescència del s. XX, la carta conté aspectes propis del romanticisme. De fet, l’única cosa que pretén, més que explicar una anècdota o parlar del seu autor, és transmetre la passió d’un sentiment. Res és comparable a l’amor que Diego li proporciona, viu per ell i podria abandonar-se al món que els dos amants creen amb el seu art. Un altre tret que ens porta de nou al romanticisme és la recerca de l’ésser interior. Gràcies a Diego Rivera i el seu ritme de vida, Frida accentuà la seva afecció per la pintura reduint-la a l’única forma possible d’expressar el patiment

139


que la consumia. D’altra banda, per Diego, Frida va ser de tots els crítics, el més temut de tots. Cal esmentar que, com ho van fer George Sand i Emily Dickisnon en el seu moment, Frida experimentà també amb l’homosexualitat durant el període que estigué separada de Rivera. A la recerca de l’interior, convindria sumar-li la necessitat d’ambdós per complicar la relació. Els dos eren solters, el que significa que ni cometien adulteri, ni existia la necessitat de mantenir la relació en privat. Perquè llavors l’envoltaven sempre de conflictes? És possible que com l’esperit romàntic, només tingués sentit aquell amor impossible i ple d’obstacles. Per tant, i englobant tots els aspectes nomenats, ens trobem davant d’una carta que esdevé el reflex d’una ànima, a diferència d’aquelles analitzades durant l’etapa contemporània que viuen indiferents al passat històric, que prefereix tornar a les arrels no només del seu país, sinó també de la complexitat d’un amor pur. Virginia Woolf a Leonard Woolf: Virginia Woolf: Adeline Virgina Stephen fou una escriptora, assagista, editora i contista anglesa coneguda per ser una de figures literàries més importants del s. XX. Destacada precursora del feminisme, Woolf nasqué a Londres un 25 de gener de 1882, filla d’un distingit crític i historiador, sir Leslie Stephen. Fou la rellevància del seu pare dins del panorama cultural anglès, el que la portà a estar rodejada des de ben petita d’artistes i intel·lectuals com ara Thomas Hardy o Henry James. Tenint accés a la biblioteca de casa seva i sense poder anar a la universitat per la seva condició de dona, fou educada de manera excel·lent pels seus pares, i fins i tot de manera autodidacta. 140


Es podria dir que la carrera d’escriptora la inicià als nou anys, quan començà a escriure un diari setmanal nomenat “The Hyde Park Gate New”

on feia

cròniques dels esdeveniments familiars, tant d’aquells succeïts a la seva casa de Kensington, com dels de Talland House a St. Ives, Cornwall, la casa d’estiu familiar que acollia a personatges il·lustres de l’època, tots ells convidats del seu pare, i que esdevingueren la inspiració de la incipient escriptora. Cornwall fou l’edèn de la seva joventut. Quan Virginia tenia 13 anys, la seva mare, Julia Prinsep Jackson, morí sobtadament, i juntament amb la mort de la seva germanastra dos anys més tard, l’escriptora començà a patir els primers símptomes d’una malaltia mental, entre moltes altres de les que sofrí, que l’acompanyaria periòdicament fins al final de la seva vida, la depressió. Virgina Woolf alternava els estats de depressió i de goig segons els episodis que transcorrien a la seva vida, agreujant-se durant l’adolescència pels abusos sexuals del seu germanastre. El primer intent de suïcidi el va patir després de la mort del seu pare el 1904, fet que l’enfonsà en una terrible depressió. Com a conseqüent, es traslladà durant una temporada a viure amb la seva germana, pintora i llavors casada amb el crític Clive Bell al barri de Bloomsburry, on coincidí amb la creació d’un grup heterogeni d’intel·lectuals que compartien el mateix fi comú: La recerca del coneixement i el plaer estètic com a màxima aspiració assolible per l’individu. Fou abans però que l’escriptora decidí escriure de manera professional. A l’edat de 15 anys començà a escriure tot allò que succeïa diàriament en uns diaris que després de la seva publicació ens revelarien l’objectiu verdader de Woolf: “intentar amb l’escriptura

poder aconseguir una simetria entre la

significació de les discòrdies infinites i mostrant tots els vestigis del camí d’una ment malaltissa, a través del món”. Sis anys després de superar la mort del seu germà Thoby, un altre cop molt dur i que desencadenà diversos episodis depressius, es casà el 1912 i a l’edat de trenta anys amb Leonard Woolf, membre del grup de Bloomsburry i amb el que fundaria l’any 1917 una editorial nomenada Hogart Press. L’editorial publicaria 141


no només les obres de T.S Eliot o Sigmund Freud, sinó també la d’aquells escriptors que contribuïren a la renovació de la novel·la moderna com ara James Joyce, Thomas Mann o la mateixa Virginia. Respecte a l’obra de l’escriptora, ja s’observa en les primeres novel·les com ara Viatge d’anada i Nit i dia la intenció de trencar amb els models narratius heretats de la literatura clàssica anglesa. Tot i que no foren ben rebudes pels crítics, en elles s’aconsegueix

mitjançant

un

curós

llenguatge narratiu i el monòleg interior, l’equilibri perfecte entre el món racional i aquell

pertanyent

Desapareix

la

a

l’inconscient.

subordinació

dels

personatge, així com les descripcions d’ambients i personatges tradicionals. L’estil literari de Woolf és portat a l’extrem en novel·les com Mrs. Dalloway (1925) o Al far (1927). Al contrari de les dues primeres, amb la publicació d’aquestes dues obres la crítica començarà a elogiar la seva originalitat literària; d’un gran mestratge tècnic, l’autora experimentarà introduint en la prosa novel·lística un estil més propi de la poesia. Woolf va ser pionera en la reflexió sobre la condició de la dona, la identitat femenina i les relacions de la dona amb l’art i la literatura. Escriptora de nombrosos assaigs, el seus pensaments i reflexions quedaren majoritàriament reflectits en Una habitació pròpia, que destaca per la repercussió que posteriorment tindrà en el moviment feminista. Woolf experimentà també amb el temps narratiu, tant en el seu aspecte individual, el flux de variacions de la consciència del personatge, com en la relació amb el temps històric i col·lectiu. Desaparegudes l’acció i la intriga, les seves narracions s’esforcen per captar la vida canviant de la consciència.

142


Aquest tema protagonitzarà temàticament

Orlando (1928), una novel·la

inquietant on el personatge principal serà un aristòcrata té la facultat de transformar-se en dona. Les diferències entre la condició masculina i femenina queden difuminades i la protagonista viu cinc segles de la història anglesa. Molts han relacionat aquesta novel·la amb el romanç homosexual que l’escriptora mantingué durant un curt període de la seva vida amb Vita Sackville-West. En Les ones (1931) sis personatges diferents experimentaran amb monòlegs fruit del “el flux de la consciència”, sense passar per cap altra filtre que la pròpia ment. Per últim, destaquen també les seves crítiques literàries i dues biografies: una sobre la divertida recreació de la vida dels Browning a través dels ulls del seu gos (Flush) i l’altra sobre el crític Robert Fry. El seu llegat és comparable amb el de molts pocs escriptors. En l’àmbit cinematogràfic i teatral cal destacar l’obra Who’s Afraid of Virginia Woolf (1962) i la pelicula The Hours (2002).

Leonard Woolf: Leonard Sidney Woolf fou un teòric polític, escriptor i editor millor conegut per ser el marit de l’escriptora. Nascut a Londres un 25 de novembre de 1880, Woolf era el tercer fill d’un matrimoni jueu. En morí el seu pare, passà per diferents internats fins que guanyà una beca per estudiar al Trinity College de Cambrigde on va ser membre dels Apòstols de Cambridge. Altres membres destacables d’aquesta societat foren Lytton Strachey, Clive Bell, John Maynard Keynes, Edward Morgan Forster, Bertrand Russell i Thoby Stephen (germà de Virgina Woolf).

143


Previ al seu matrimoni, Woolf destacà pel seu èxit en l’àmbit acadèmic i civil, arribant a ocupar càrrecs de notòria rellevància a l’estranger. En casar-se, abandonà l’ocupació de funcionari públic. El 1913 publicà la seva primera novel·la, La Vil·la i la Selva, basada en la seva experiència a Sri Lanka. El 1916 escriví Govern Internacional, resultat de la seva unió al Partit Laborista i a la Societat Fabiana. Després de no haver estat admès a l’exèrcit durant la Primera Guerra Mundial, en aquesta obra Woolf proposa la creació d’una agència internacional que tingui com a objectiu primordial imposar la pau. Després del suïcidi de Virginia, Woolf s’enamorà d’una artista casada nomenada Trekkie Parsons. Fins el 14 d’agost de 1969, dia en que morí, dirigí l’editorial que havien fundat ell i la seva esposa. El cercle de Bloomsbury i la relació de Virginia i Leonard Woolf: Per tal d’explicar la relació d’aquest peculiar matrimoni cal esmentar abans un dels lligams que els uní durant el temps que estigueren junts, el Cercle de Blosmbury, Integrat pel matrimoni, aquest petit moviment estava format per un conjunt

heterogeni

d’intel·lectuals, destacats en el camp artístic, social i literari que adoptaren el nom del barri londinenc

on

representant

és

reunien

d’una

veu

com

a

nom

inconformista

i

polèmica que els caracteritzaria tota la seva vida. Començaren a reunir-se cap al 1907 a casa del matrimoni Bell, format per la germana i el cunyat de Virginia Woolf. La majoria dels intel·lectuals que conformaven el cercle de Bloomsbury havien format part de la societat secreta els Apòstols de Cambridge. Escriptors, filòsofs, economistes, crítics i pintors compartien un comú menyspreu per la religió i la moral victoriana del segle XIX; consideraven que pertanyien a una elit intel·lectual, 144


d’ ideologia liberal i humanista que propugnava una independència de criteri i un individualisme essencial. Més tard, el grup fou conegut pel “dreadnought hoax”, una broma que tingué una notòria repercussió en el mitjans. Fent-se passar per representants de la reialesa d’un país llunyà, van ser rebuts amb tots els honors per un vaixell cuirassat que deixà en ridícul a la Royal Navy d’Anglaterra. Membres a destacar del Cercle de Bloomsbury foren: El matrimoni, que exercí

una

gran

influència;

filòsofs Bertrand els

Wittgenstein, Fry y Clive Maynard Waley,

Bell, Keynes,

els

Russell i Ludwig crítics

d’art Roger

l’economista John el

l’escriptor Gerald

sinòleg Arthur Brenan,

el

biògraf Lytton Strachey, el crític literari Desmond MacCarthy, el novel·lista i assagista Edward Morgan Forster, l’escriptora Katherine Mansfield i els pintors Dora Carrington, Vanessa Bell i Duncan Grant. Pel que fa a la relació, després de que el seu germà Thoby els introduís, un amic comú de nom Lytton Strachey li escriví a Leonard: “Your destiny is clearly marked out for you, but will you allow it to work? You must marry Virginia. She’s sitting waiting for you, is there any objection? She’s the only woman in the world with sufficient brains, it’s a miracle that she should exist; but if you’re not careful you’ll lose the opportunity…She’s young, wild, inquisitive, discontended, and longing to be in love.” Esperançat, Leonard visità amb freqüència a Virginia i fins i tot li proposà matrimoni diverses vegades, ella les rebutjà totes. De fet, en una carta enviada al pobre jove, Virginia li escriví: “As I told you brutally the other day, I feel no physical attraction in you. There are moments—when you kissed me the other day was one—when I feel no more than a rock. And yet your caring for me as you do almost overwhelms me. It is so real, and so strange.” 145


Es casaren un 10 d’agost de 1912 i dividiren el seu viatge de noces entre França, Itàlia i Espanya. Fou durant aquest període que Leonard descobrí l’aversió de Virginia pel sexe. Els possibles motius de l’abúlia foren d’una banda els abusos sexuals per part del seu germanastre que Virginia sofrí al llarg de l’adolescència, i d’altra, la coneixença de que amb els trastorns mentals, no podria tenir fills. Tanmateix, Leonard cuidà i estimà a Virginia Woolf fins el dia que aquesta és suïcidà. LA CARTA: Querido: Estoy seguro de que, de nuevo, me vuelvo loca. Creo que no puedo superar otra de aquellas terribles temporadas. No voy a curarme en esta ocasión. He empezado a oír voces y no me puedo concentrar. Por lo tanto, estoy haciendo lo que me parece mejor. Tú me has dado la mayor felicidad posible. Has sido en todo momento lo que uno puede ser. No creo que dos personas hayan sido más felices hasta el momento en que sobrevino esta el momento en que sobrevino esta terrible enfermedad. No puedo luchar más tiempo. Sé que estoy destrozando, que sin mí podrías trabajar. Y lo harás, lo sé. Te das cuenta, ni siquiera puedo escribir esto correctamente. No puedo leer. Cuanto quiero decir es que te debo toda la felicidad de mi vida. Has sido totalmente paciente conmigo e increíblemente bueno. Quiero decirte… todo el mundo lo sabe. Si alguien podía salvarme, hubieras sido tú. No queda nada en mí salvo la certidumbre de tu bondad. No puedo seguir destrozando tu vida por más tiempo. No creo que dos personas pudieran haber sido más felices de lo que nosotros lo hemos sido. V.

146


EL COMENTARI: La gent sovint cita el pas del temps o la mort com un dels grans misteris de l’univers. Virginia Woolf, és definitivament un dels grans misteris de l’univers. La complexitat de l’ànima humana té un límit, no crec que Virginia Woolf és mogués dins d’aquest. És cert, les malalties que afecten a la ment difuminen la racionalitat, l’essència d’una persona, però fins a un punt. Virginia Woolf és la revolució personificada. Cada aspecte de la seva personalitat, de la seva sovint incomprensible obra, trenquen amb tot allò establert. No crec que ella fos del tot conscient de fins a quin punt la seva ment era el més temible de tots els seus enemics. La carta està predominada per la indolència de no poder més. Leonard és l’única persona que tot i les seves nèures, ha estat cuidant d’ella com ningú més ho ha fet i veu com la seva existència el destrueix. D’altra banda, la lluita contra aquestes tres grans malalties l’han superada, ja no té sentit continuar. És deixa vènçer. No crec que aquesta carta sigui comparable a la de cap altre. Virginia és un altre món, una ment incomprensible. Ninguna altra personalitat en tot el treball s’assimila ella. Respecte al tipus d’amor, resulta difícil creure que un home pogués estar enamorat no només d’una dona que sofria greus trastorns mentals sinó que ni podia satisfer els plaers propis d’un matrimoni. Concloc doncs, que Leonard Woolf es va enamorar de l’intelecte de Wirginia Woolf, i ella, de la seva bondat. *Per veure cartes sumplementàries a tots els períodes compresos dins del treball, consultar annex pàgines 150-165

147


CONCLUSIÓ: “Lo que se hace por amor, se hace también más allá del bien y del mal. “ Friedrich Nietzsche. Amb aquesta frase l’essència de la conclusió queda resumida, però si pretenc desenvolupar-la, m’he d’endinsar en la filosofia de Nietzsche i la seva concepció de l’amor. La vida és un joc de tensions entre la definició dels límits i la impulsivitat de saltar-los; l’existència en cada individu de l’esperit dionisíac, que representa la força instintiva i passional, i l’esperit apol·lini, que adorm i emmascara la realitat amb el predomini de la raó, em porta a concloure que segurament, l’objectiu inconscient de l’ésser humà és la recerca de l’equilibri entre aquests dos mons que divideixen l’ànima humana. És a dir, dins dels nostre dia a dia, de la nostra efímera existència, necessitem sentir que d’alguna manera pal·liem l’angoixa que ens provoca allò no viscut, els límits inexplorats. La nostra alternativa? L’amor, no només perquè satisfaci moltes de les nostres necessitats biològiques sinó perquè a més ens obre les portes cap a una part de l’ànima humana que ens és desconeguda. L’amor és l’essència de cada individu en l’estat més pur. Schopenhauer deia que la voluntat de viure era l’absolut, present en tota realitat, la meva pregunta és: existiria aquesta voluntat de viure sense l’amor? La frase doncs, ens ve a dir que allò que fas per amor, ho fas deixant enrere tots els valors terrenals, endinsant-te en l’espiritualitat d’un món que se salta la distinció entre el bé i el mal. No per això un s’oblida dels béns materials, hi ha tanta bogeria en l’amor com raó en la bogeria. Introduint a Plató, no només ens mou l’amor, sinó l’atracció d’una ànima bella en si. Les persones que marquen una diferència, que trasbalsen la nostra rutina, són aquelles per les quals ens sentim atretes. La necessitat de viure en una constant rebel·lió s’aplica en tots els aspectes de la vida: els realistes és rebel·len contra les formes romàntiques de la mateixa manera que Emily Dickinson ho fa amb la seva orientació sexual. 148


El coneixement ens condueix fins a la curiositat, i descobrir, desafiar els límits, ens fa sentir dignes de la nostra existència. Les ànsies de nedar a contracorrent, d’experimentar, estan condicionades per la noció del temps i crec que d’alguna manera, saber que tot té un final, que res és etern i que només som peces fràgils dansant en la immensitat d’un univers que pot no recaure en la nostra existència, fa de la vida la més bella de totes les aventures. I si existeix algú capaç d’abandonar-se a la irracionalitat de l’ànima, aquest és l’artista. Al llarg d’aquest treball he pogut observar infinites maneres de comprendre el món, la literatura i l’amor, tot varia en funció de la persona i les circumstàncies que la condicionin; tanmateix, sí que he pogut distingir trets comuns que la majoria de les cartes comparteixen. En primer lloc, la presència del món dels somnis. L’artista busca hi la veritat que una realitat condicionada pels valors socials no pot oferir-li. La seva possible interpretació, esdevé protagonista per uns instants en cartes com les de Keats o Txèkhov. Els somnis fascinen a l’artista ja que d’alguna manera són el reflex de la seva essència encara no corrompuda. En segon lloc, realitzant el treball em va sorprendre la profunditat de l’ànima dels artistes. A excepció de Txhèkhov que també exercí de metge, els altres autors es dedicaren per complet a l’art. És curiós perquè, molts d’ells nasqueren i moriren en una situació de precarietat econòmica que ni llavors semblà importar-los. L’angoixa i el turment els consumiren abans per la falta d’inspiració o confiança en el seu propi art que no pels seus deutes econòmics. Avui dia, la possibilitat que algú, dins de la nostra deplorable i obsoleta societat capitalista, visqui de l’art és pràcticament impossible. En quin moment, em pregunto, l’home va deixar de creure en ell mateix per educar a les futures generacions amb la predisposició de que l’èxit, es la sort de pocs i els somnis, l’error de molts. Si una cosa ha pogut provar el pas del temps, és la facilitat amb la que l’artista cau pres dels seus propis errors. Sovint es creu l’excepció entre la multitud, aquell que no es veu afectat pels formalismes de la societat, i la principal 149


qüestió que volia resoldre fent aquest treball era: es mantindrà l’ànima de l’artista indiferent al seu entorn social? Podré llegir una carta del s. XIX i pensar, per un instant, que algú la podria haver escrit fa un any? La veritat és que no. Tots som víctimes de la societat, del nostre propi pensament. Ningú veu més enllà dels límits del present. Per molt revolucionària que pugui ser la ment, naixem determinats pel moment. Les cartes també m’han permès veure una gran varietat d’amor. Amor platònic (Beethoven, Dickinson); amor passional (Keats, Juan Rulfo, Frida Kahlo); amor destructiu (George Sand, Zelda Sayre) i amor de dubtosa veracitat (Flaubert, Marilyn Monroe). En les cartes de Gustave Flaubert i George Sand no he pogut evitar preguntarme si el que llegia eren els sentiments de l’artista o els de la persona. Molts dels autors, a l’hora d’escriure les cartes deixaven enrere l’artista que duien dins per abandonar-se a la part més humana del seu cor; en comptes, l’ansietat sexual de Flaubert que el duia a freqüentar prostíbuls així com l’orgull ferit de Sand després deu anys de relació amb un home a qui va manipular i enfonsar en l’amargura, em fan arribar a la conclusió que l’elegància de les seves paraules són pura aparença. Donant una opinió més subjectiva del tema, artista és aquell que sap escollir el moment per demostrar les seves qualitats i no aquell que és deixa dominar per l’art sense distinció. Curiosament, Sand i Flaubert van ser íntims amics durant tota la seva vida. Les cartes m’han ajudat a comprendre la veritable personalitat dels autors, i com a conseqüent, el seu art. De fet, cada una de les relacions explicades, de manera positiva o negativa, ha sigut decisiva en l’obra de l’artista. Les cartes enfoquen a l’autor des d’una perspectiva molt més personal, i això depèn de com, pot augmentar també l’interès per l’obra de l’autor. Depèn del moment històric on hagin estat escrites, les cartes esdevenen portaveus del moviment al qual pertanyen. Si el romanticisme ens condueix cap a cartes de tendència dramàtica i filosòfica, el realisme ho fa cap a la descripció i la modesta afecció. D’altra banda, l’època contemporània és massa diversa com per poder definir-se sota cap tendència i són masses les circumstàncies 150


que condicionen a l’autor. Aquelles cartes que desitgin transmetre la urgència d’un amor

que consumeix a l’autor es veuran inundades de signes

d’exclamació, si al contrari desitgen expressar-ne la seva malenconia, es passejaran tranquil·les entre els punts suspensius i per últim, si es limiten a transmetre la fredor d’un adéu, les comes i els punts seran els protagonistes. Les cartes i l’absolut domini del llenguatge de l’autor, sigués escriptor, pintor o músic i fos quina fos la seva intenció, em fascinaren. I això, em portà fins un últim pensament: si sents la necessitat d’expressar un sentiment i si surt del fons del teu cor, tant se val si ets escriptor, captaire o pilot, les paraules que tu escullis, seran sempre les adeqüades, com ho han sigut totes al llarg d’aquest treball. Em veig forçada a concloure doncs, que tenir l’oportunitat de poder estudiar i analitzar la cultura de que sóc hereva a partir de la correspondència d’algunes de les seves personalitats més representatives ha estat una de les experiències més enriquidores de tota la meva vida com a estudiant. AGRAÏMENTS: Desitjaria agrair la realització d’aquest treball a la Noemí Peidró, professora de llatí de l’Institut Montserrat per haver-me introduït al món de la correspondència i com a conseqüent, a la idea de realitzar-ne un Treball de Recerca; a la meva mare i a la meva germana, l’optimisme i la paciència personificades, per deixarme monopolitzar temàticament sopars sencers i pal·liar, de manera considerable, la meva desesperació i dramatisme; al meu pare, per haver-me introduït no només a un dels protagonistes d’aquest treball sinó a un dels poetes més fascinants que mai he tingut l’oportunitat de llegir, Vladimir Maiakovski; a les obres dels autors, per la seva gratificant i interminable companyia; a l’Albert Planelles, professor de llengua i literatura catalana de l’Institut Montserrat per no conformar-se i transmetre’m que res era suficient, i com a conseqüent, treure el millor de mi. I per últim, però no menys important, desitjaria agrair aquest treball als 14 anys d’ensenyament públic que avui dia, m’han permès escriure’l.

151


ANNEX Cartes suplementàries al romanticisme: Robert Schumann a Klara Wiek: 3 de junio de 1839 Cuando estemos frente el altar, creo que nunca se habrá pronunciado un “sí” con una fe tan ferviente en un provenir venturoso… De aquí a entonces, ¿qué deseo? Hacerme cada vez más digno de ti. Frente a una vanidad no justificada, me siento orgulloso. Pero frente a una modestia como la tuya, hago con gusto confesión de mis debilidades y trato de enmendarme… Con frecuencia deberás preocuparte por mí en los años venideros. Me faltan aún muchas cosas para ser un hombre completo. Soy todavía demasiado inquieto, a menudo hasta pueril, y demasiado flojo. Me aferro demasiado a lo que me causa placer, sin tener en cuenta de los otros; es decir, tengo mis días malos, en los cuales no se puede hacer nada conmigo. La inclinación y el amor que tantas veces me has atestiguado concluirán por formarme. Con solo tenerte cerca de mí, ennobleceré… Tu corazón alberga grandes tesoros de amor y podrás por mucho tiempo colmar de felicidad a tu marido. ¡Eres una niña maravillosa, Klara! Guardas en ti tal cantidad de cualidades raras y diversas que me pregunto

dónde

has

podido

adquirirlas

durante

tu

corta

existencia,

especialmente teniendo que cuenta el medio en que has crecido. Solo sé una cosa: que pese a mi aspecto de suavidad soportaste desde muy niña mi influencia y creo que hubieses sido otra completamente distinta si no me hubieras conocido. Déjame esta creencia reconfortante. Te enseñé el amor, y tu padre el odio (en el buen sentido de la palabra, pues es necesario también conocer el odio). Supe atraerte hacia mí para que seas mi esposa, conforme a mi ideal. Has sido la más dulce de mis alumnas, y a modo de recompensa, me has dicho: “Y ahora, ¡hazme tuya!

152


Chateaubriand a madame Récamier: Roma, miércoles 15 de abril de 1829 Comienzo esta carta de Miércoles Santo por la tarde al salir de la capilla sixtina, después de haber asistido al Oficio de Tinieblas y haber escuchado cantar el Miserere. Recuerdo que me había hablado de tan bella ceremonia, y, solo por ello, estoy cien veces más emocionado. Es verdaderamente incomparable. La luz que va muriendo paulatinamente, las sombras que van cubriendo poco a poco las maravillas de Miguel Ángel; todos esos cardenales arrodillados; el nuevo Papa postrado a los pies de altar, donde solo unos días antes vi a su predecesor; ese admirable canto de sufrimiento y misericordia elevándose en el silencio de la noche; la idea de un Dios muriendo en la cruz para expiar los crímenes y las debilidades de los hombres, ¡Roma y su recuerdo bajo las bóvedas vaticanas! ¡Cuánto la he echado de menos! Me gustan hasta esos cirios cuya llama recién sofocada deja escapar un humo blanquecino, imagen de una vida que inesperadamente se extingue. Roma es hermosa para olvidarse de todo, para despreciarlo todo, hasta para morir… Pero el correo de mañana me traerá cartas, periódicos, preocupaciones. Deberé hablar con usted de política. ¿Cuánto acabará este mi destino, cuando no tendré nada más que hacer en este mundo que amarla y dedicarle plenamente mis últimos días? Franz Liszt a Marie d’Agoult: Jueves de mañana (1835 aprox.) Jueves de mañana. ¡Mi corazón desborda de emoción y de dicha! ¡No sé qué deseo celestial, qué goce infinito me penetran y devoran por completo! ¡¡Me parece que nunca he amado, que nunca he sido amado!! Dígame, ¿de dónde proviene esta intranquilidad misteriosa, este presagio indecible, este espasmo divino? ¡Solo puede provenir de usted, hermana, ángel, mujer, Marie…! No puede ser otra cosa que un rayo suavizado de su alma de fuego o quizá una oculta lágrima emocionada que usted sumergió profundamente en mi pecho. 153


¡Dios mío, Dios mío, no nos separes nunca; apiádate de nosotros! Pero ¿qué digo? ¡Perdona mi desvalimiento! Separarnos. ¡Tú! Tú solo tendrás misericordia de nosotros… ¡No, no! No en vano revive nuestra carne, nuestra alma, y se hacen inmortales por tu verbo que calma en nuestro interior: Padre, padre… No en vano se funde y se hunde todo nuestro ser en tu eterno e infinito amor… No, no, no en vano nos llamas, nos tiendes la mano, no en vano nuestros corazones destrozados se refugian en Ti… Oh, gracias. Bendición y adoración a Ti, mi Dios, nuestro Dios, por todo lo que nos diste y por todo lo que nos tienes preparado… This is to be – to be!* ¡Marie! ¡Marie! Ay, déjame repetir este nombre cien y mil veces; son ya tres días desde que vive en mí, me asedia y arde en mí. No le escribo, no, estoy con usted. La veo, la oigo… ¡La Eternidad en sus brazos…! El cielo, el infierno, todo, todo está en usted y siempre en usted… Ay, déjame ser loco, insensato… La mezquina, la juiciosa y estrecha realidad ya no me basta, ¡tenemos que vivir toda nuestra vida, todo nuestro amor, toda nuestra desgracia! Ay, por cierto, ¿usted me cree capaz de holocausto, virtud, sobriedad, religiosidad? Bien, no hablemos más de esto… A usted toca preguntar, adivinar, salvar. Déjame ser loco y demente puesto que nada, nada puede hacer por mí. A mí me toca decirle esto y ahora. This is to be – to be! ¡Marie! El día en que pueda decirme con plena premeditación, con todo su corazón, con toda su alma: “Franz, borremos, olvidemos, perdonemos para siempre todo lo que quizá existió de incompleto, de triste y mezquino en el pasado; seamos todo el uno para el otro porque en esta hora lo comprendo y le perdono tanto como lo amo…”; ese día (que llegue pronto) huiremos lejos del mundo y viviremos, amaremos, moriremos solos.

154


Lord Byron a Caroline Lamb: Agosto de 1812 Mi querida Caroline: Si las lágrimas, que ya has visto y sabes que no soy muy propenso a derramar; si la agitación con la que me separé de ti, una agitación que debes haber percibido a lo largo de toda esta relación, la más nerviosa de las relaciones posibles, no comenzaron hasta el instante en que se acercaba el momento de dejarte; si todo lo que he dicho y hecho, y que sigo estando totalmente dispuesto a decir y hacer, no ha demostrado lo bastante cuáles son –y han de ser siempre- mis verdaderos sentimientos hacia ti, amor mío, no tengo otra prueba que ofrecerte. Sabe Dios que deseo que seas feliz, y cuando te abandone o, mejor, cuando tú, por un sentido del deber hacia tu marido y madre, me abandones, habrás de reconocer la verdad de lo que de nuevo prometo y juro: que ninguna otra, de palabra y obra, ocupará jamás el lugar en mi afecto que es y será el más sagrado para ti, hasta que yo no sea nada. Nunca conocí hasta ese instante, la locura de… mi queridísima y más amada amiga, no puedo expresarme, no es momento de palabras; pero siento orgullo, placer melancólico, al sufrir lo que tú misma apenas si podrías concebir porque no me conoces. Ahora voy a salir con un corazón abatido porque –mi princesa esta noche acabará con cualquier chiste absurdo que los acontecimientos del día puedan haber hecho correr- piensas ahora que soy frío, severo e ingenioso, lo piensan los otros, lo piensa incluso tu madre, esa madre por quien de hecho tanto tenemos que sacrificar, mucho, mucho más por mi parte de lo que nunca sabrá o podrá imaginar. “Promesas para no amarte”, ah, Caroline, es una promesa pasada, pero atribuiré todas las concesiones al motivo apropiado y nunca dejaré de sentir todo lo que tú ya has visto, y todavía más, tanto que solo podrá saberlo mi propio corazón, quizá el tuyo. Que Dios te proteja, perdone y bendiga, por siempre, incluso más allá. 155


Tu más enamorado, BYRON PD: Esos sarcasmos que te han llevado a esto, mi queridísima Caroline, no iban dirigidos a tu madre ni a la amabilidad de todos tus parientes, ¿hay algo en la tierra o el cielo que me habrá hecho más feliz que el haberte hecho mía hace mucho tiempo? Y no menos ahora que entonces, sino más que nunca en este momento; sabes que con gusto renunciaría a todo aquí y más allá de la tumba por ti; y si me contengo, ¿pueden mis motivos ser malentendidos? No me preocupa quién lo sepa, o qué uso se hace de ello, es para ti y solo para ti a quien están debidos, era y soy tuyo, libre y completamente, para obedecer, honrar, amar y huir contigo cuando y como tú misma puedas y quieras determinar. Cartes suplementàries al realisme: Stendhal a Clémentine Curial: París, 24 de junio de 1824 No puedes hacerte una idea de los negros pensamientos en los que me ha sumido tu silencio. Estaba pensando que anoche, mientras estabas haciendo las maletas, podrías haber encontrado un momento para escribirme unas líneas que podías haber metido en el buzón en Laon. Como ayer no llegó ninguna carta, esperé una esta mañana. “Mientras cambian los caballos en S… -me dije a mí mismo-, habrá pedido una hoja de papel.” Pero no: ocupada exclusivamente en su hija, ¡se olvida del ser que ya no puede pensar en otra cosa que no sea ella! Mientras reflexionaba en mi mesa, con las contraventanas cerradas, mi negra pena encontró entretenimiento en componer la carta siguiente que quizá tú me escribas antes de que pase mucho tiempo; porque, después de todo, ¿qué te costaría escribirme unas pocas palabras? He aquí, así, la carta que tendré la tristeza de leer:

156


“Mi querido Henri: tú obtuviste de mí la promesa de ser sincera. Este encabezamiento de mi carta ya te permite predecir qué es lo que queda por decir. No te lo tomes muy a pecho, mi querido amigo. Ten presente que, a falta de sentimientos más vivos, siempre estaré vinculada a ti por la más sincera amistad, y siempre mostraré el más tierno interés por cualquier cosa que pueda acontecerte. Te darás cuenta, mi querido amigo, por el tono de esta carta, de que una confianza muy sincera en ti ha ocupado en mi corazón el lugar que previamente llenaban sentimientos de otro tipo. Quiero creer que esta confianza estará justificada y que nunca habré de arrepentirme de lo que he sido para ti. Adiós, mi querido amigo, seamos ambos razonables. Acepta la amistad, la tierna amistad que te ofrezco, y no dudes en venir a verme a Paris cuando regrese. Adiós amigo mío…” Cartes suplementàries al període comprès entre el realisme i el començament de l’època contemporània: George B. Shaw a Ellen Terry: 2 de julio de 1897 No, no estoy demasiado preocupado de que estés enferma, porque cuando estás bien no te preocupas de nadie (esa es la gloria de la salud: hace que el corazón sea de hierro), pero cuando estás enferma te vuelves tonta y me amas. Que el Cielo te dé mala salud permanente, mi queridísima Ellen, para que te quedes en casa, scribiéndome, en lugar de que hagas el amor con Napoleón y con ese límpido público del Lyceum. No te preocupes por El hombre del destino. Todas las obras de teatro se echan a perder en el escenario: ¿crees que incluso esa pieza no dejaría de ser más que un secreto entre tú y yo –como lo es ahora- si fuera representada durante mil noches en el Lyceum on el Théâtre Français? Habría obligado a mi Dama Extraña a dejar de serlo si se hubiera ensayado; pero ese plan se frustró. El asunto ya no me compete. Las palabras no pueden expresar mi 157


indiferencia hacia todos estos negocios externos en Croydon. Si pudiera apartarme mañana sin parecer que desprecio a la compañía, no se me ocurriría irme. Lo mismo digo para H.I. (en quien estás pensando, lo sé), bien merecido lo tiene. Si todo este negocio del teatro importara, debería decir que él te ha desaprovechado, un crimen pero que desperdiciar 50.000.000.000.000 de Hombres del Destino. Pero tú tampoco puedes ser desaprovechada. Unos pocos lo saben, aunque nadie tan bien como yo. Mi queridísima amada: envíame un latido de tu corazón mientras todavía es tierno con la enfermedad. El lunes volverá a ser difícil, así que date prisa, rápido, rápido. Walt Whitman a Anne Gilchrist: Washington, 3 de noviembre de 1871 Querida amiga: He estado esperando bastante hasta encontrar el momento y el estado de ánimo apropiado para responder su carta con un ánimo tan serio como el suyo y con la misma sinceridad y afecto profundos. Pero se me ha echado encima más trabajo diario del que es habitual en esta época del año y, aunque me encuentre bien y satisfecho, parece que mis mejores humores me rehúyan. Deseaba dedicarle un día, una especia de Sabbath o de día libre, exclusivamente a la carta, sin más que influencias serenas y propicias, confiado de que entonces podría escribirle una carta que le haría bien, y a mí también. Pero, como mínimo, tengo que mostrar, sin más dilaciones, que no soy insensible a su amor. También le envío el mío. Y no se sienta desilusionada porque no escriba más que brevemente. Mi libro es mi mejor carta, mi respuesta, mi más sincera explicación de todo. En él he puesto mi cuerpo y mi espíritu. Usted lo entiende mejor, más total y claramente que cualquier otro. Y yo también comprendo completa y claramente la carta cariñosa y femenina que ha provocado. Por eso creo que entre nosotros existe una relación muy hermosa y delicada, aceptada por ambos con alegría WALT WHITMAN 158


Oscar Wilde a Lord Alfred Douglas: Babbacombe Cliff, de enero de 1893 [?] Niño mío: Tu soneto es bastante bueno, y es una maravilla que esos labios de pétalo de rosa tuyos sirvan igual para la música del canto que para la locura del besar. Tu fina alma dorada se pasea entre la pasión y la poesía. Sé que tú eras Jacinto, a quien Apolo amaba tan perdidamente, en tiempo de los griegos. ¿Por qué estás solo en Londres y cuándo vas a Salisbury? Ve allí a calentar tus manos en el crepúsculo gris de los edificios góticos, y ven por aquí cuando quieras. Es un sitio encantador, sólo faltas tú; pero ve a Salisbury primero. Siempre, con amor imperecedero, tuyo, OSCAR Sigmund Freud a Martha Bernays: Viena, lunes, 14 de agosto de 1882 Mi dulce Marty: No he tenido ni un solo minuto libre para poder escribirte en todo el día, por eso mi carta tiene que ser nuevamente nocturna. De todos modos, hacía mucho tiempo que no me sentaba a escribirte por la noche. Como sabes, el pobre ser humano siempre siente más necesidad de cariño por las noches que por las mañana, bueno…, hay tantas razones que sería inútil mencionar alguna de ellas. Mi preciosa amada, después de mucho tiempo hemos ido al Prater, y no me refiero al Bund, sino más bien a mi familia. Nos convidó mi padre para contrarrestar otros momentos menos agradables. Cuando no está quisquilloso, que desgraciadamente suele ser lo más común, es de lo más optimista y más aún que cualquiera de sus familiares jóvenes. A medida que va pasando el día resucitan ante mí recuerdos agradables, más melancólicos por lo que me sugerían. Aquí o allá donde hemos estado juntos tantos días, iba sintiendo 159


cómo aumentaba nuestro amor respectivamente. Recordaba donde habíamos comido y bebido cerveza, y hasta cuando nos dimos la mano y yo me quedé lleno de impaciencia esperando el momento de poder levantarme y tener nuevamente a mi niña solo para mí. Entonces yo había sido muy tímido, y solo besé a mi Marty muy pocas veces, pues no entendía claramente lo que se ha convertido ahora en la única y más natural condición de mi vida: que he ganado una muchacha única e incomparable. El Prater es un paraíso. Solo el bosquecillo de Wandsbeck en el que estuvimos solos como Adán y Eva, exceptuando cierto número de animales (inofensivos en conjunto), algunos venerables clérigos, varias viejas inquisitivas, pero discretas, y también unos cuantos animales inútiles, como las vacas que daban leche, amén de las camareras que nos servían bizcocho y mantequilla, etcétera. Eva llevaba un vestido ocre, como correspondía al tiempo desde la aparición de la vez anterior, y se adornaba con un gran sombrero que conservaba un tímido equilibrio sobre su cabeza, y el Todopoderoso había sembrado hermosos y altos árboles bajo los cuales había bancos que teníamos a nuestra disposición, sin que nos apareciese por parte alguna un ángel armado con espada de fuego. A mi lado, sentado, estaba un delicado angelito con ojos color esmeralda y cuyos dulces labios se negaban a permanecer cerrados, y tenían que estarlo a fuerza de besos recibiéndolos, solo, muy raramente, porque esto sucedía por la mañana…, y aun así, todo esto resultaba perfectamente hermoso, pero aún creo que habrá cosas más bellas. ¿Te imaginas ya en el día de tu llegada? Solo faltan quince días, y procura que no pase uno más, pues de lo contrario mi egoísmo se rebelará contra tu madre y Eli Fritz, y haré tal escándalo que todo el mundo se enterará. Que quede bien claro que cuando regreses volverás a mí, aunque tus sentimientos familiares se rebelen contra esta idea. De ahora en adelante no eres sino un huésped de tu familia, al igual que una joya que hubiese empeñado y que recobraré en cuando tenga el dinero para ello. Pues ¿acaso no ha sido establecido ya desde tiempos muy remotos que la mujer dejará a su padre y a su madre y seguirá al hombre amado? No debes entristecerte, Marty,

160


ni luchar contra ello. Por mucho que ellos te quieran, no renunciaré a ti, ni creo que nadie te merece. No hay otro amor que pueda compararse con el mío. ¿Qué tal por Wandsbeck? ¿Recuerda alguien a tu admirador? ¿Existen personas que aseguran habernos visto juntos? Fuiste tan audaz, mi adorable niña… ¿Estarás dispuesta a arriesgarte también aquí? No creo que debas ser tan atrevida aquí como lo fuiste ahí, ni quiero pedírtelo; pero, ocasionalmente, me imagino que podrá ocurrírsete algún pretexto. ¿Lo harás? “¡Oh, no hablemos ahora de lo que va a pasar en Viena!” Pero, niña intolerante, ¿qué quieres que haga si pienso en ello constantemente? ¿Te está gustando el concurso coral? ¿Y has podido quitarte la costumbre de darte vueltas al anillo a cada momento? Hoy me di a mí mismo un certificado médico, útil para todos los efectos, y mañana volveré a empezar a trabajar. Los pasos son cortos y largos el camino, pero llegaremos, y entonces podremos pasearnos por las calles cogidos de la mano. ¡Qué maravilla será esto! Me gustaría saber lo que vas a hacer en este momento. ¿Quizá detenerte en el jardín y lanzar tu mirada hacia la calle desierta? ¡Ay!, ya no puedo volver a pasar por allí y oprimir tu mano. La alfombra mágica que me llevaba hasta ti está destrozada, los caballos alados guiados por hadas, y aun estas mismas dulces damas ya no vuelven, ya no es posible conseguir poderes mágicos; el mundo es prosaico, y todo lo que se pregunta se resume en esta frase: “¿Qué es lo que quieres, hijo mío?... Lo tendrás, pero a su debido tiempo”. La única palabra mágica es: paciencia. Y al decir esto recuerda cuánto pierde cada cosa al no poder obtenerla al momento, y tenemos que pagar a su precio con nuestra juventud. Buenas noches, mi querida Marty. Siempre tuyo, SIGMUND

161


Cartes sumplementàries a l’època contemporània: Marcel Proust a Geneviève Straus: Sin fecha (jueves, después de dejarte) Señora: Amo a mujeres misteriosas, puesto a que vos sois una de ellas, y lo he dicho con frecuencia en Le Banquet, en el que a menudo me habría gustado que usted se reconociese a sí misma. Pero ya no puedo seguir amándola por completo, y le diré por qué, aunque no sirva de nada, pues bien sabe usted que uno pasa el tiempo haciendo cosas inútiles o, incluso, perniciosas, sobre todo cuando no está enamorado aunque sea poco. Cree que cuando alguien se hace demasiado accesible deja que se evaporen sus encantos, y yo creo que es verdad. Pero déjeme decirle qué sucede en su caso. Uno habitualmente la ve con veinte personas, o, mejor dicho, a través de veinte personas, porque el joven es el más alejado de usted. Pero imaginemos que, después de muchos días, uno consigue verla a solas. Usted solo dispone de cinco minutos, e incluso durante esos cinco minutos está pensando en otra cosa. Pero eso no es todo. Si alguien le habla a usted de libros, usted lo encuentra pedante; si alguien le habla de gente a usted le parece indiscreto (si le cuentan) y curioso (si le preguntan); y si alguien le habla de usted misma, a usted le parece ridículo. Y así, uno tiene cien oportunidades de no encontrarla deliciosa, cundo de repente usted realiza algún pequeño geste que parece indicar un leve preferencia, y uno vuelve a quedar atrapado. Pero usted no está lo bastante imbuida de esta verdad (yo no creo que esté imbuida de ninguna verdad): que muchas concesiones deberían dársele al amor platónico. Como yo deseo obedecer sus preciosos preceptos que condenan el mal gusto, no entraré en detalles. Pero piénselo, se lo suplico. Tenga alguna indulgencia hacia el ardiente amor platónico que usted despierta, si todavía se digna a creer y aprobarlo. Su respetuosamente leal, MARCEL PROUST 162


Franz Kalfa a Milena Jerenská: Sin fecha Hoy le diré algo que tal vez aclaré muchas cosas, Milena (que nombre tan sólido y rico, tan sólido que casi no se puede levantar; al principio no me gustaba mucho, me parecía una griega o una romana perdida por equivocación en Bohemia, violada por los checos, traicionada por el acento, y sin embargo es una mujer de color y formas maravillosas, una mujer que uno se lleva en brazos arrancándosela al mundo, al fuego, no sé a qué, mientras ella se abraza dócil y confiada; solo el acento en la “i” es un poco forzado, ¿no se te escapa el nombre de un salto? ¿O será tal vez el salto de la felicidad que inspiras con tu solidez? Escribes dos clases de cartas, no me refiero a las que escribes con tinta o con lápiz, aunque también el lápiz significa mucho y hace que uno preste más atención; pero esa diferencia no es decisiva, la última carta con el plano esa diferencia no es decisiva, la última con el plano del departamento está escrita con lápiz, por ejemplo, y sin embargo me hace feliz; eso es, unas son las cartas que me hacen feliz (comprende, Milena, mi edad, mi deterioro físico y sobre todo mi miedo, y comprende tu juventud, tu frescura, tu coraje; y mi miedo, por otra parte, aumenta constantemente, porque significa un distanciarse de este mundo, por lo tanto un recrudecimiento de su presión, y por lo tanto un recrudecimiento del miedo; en cambio tu coraje significa avanzar, una disminución de la presión, y por lo tanto también un aumento del coraje) son las cartas pacíficas; embobado ante esas cartas yo podría quedarme horas, infinitamente feliz, son como la refrescante lluvia sobre la frente ardiente. Pero en cambio, cuando llegan esas otras cartas, Milena, y aunque en esencia son tan dispensadoras de felicidad como las primeras (pero que a causa de mi debilidad no consigo penetrar en su felicidad hasta después de unos días), esas cartas que empiezan con exclamaciones (y estoy después de todo tan lejos) y que terminan con no sé qué terrores. Entonces, Milena, empiezo a temblar como bajo la campana de alarma, no puedo leerlas y sin embargo las leo, naturalmente, así como bebe un animal sediento; y al mismo tiempo surge 163


el temor, y más temor, busco un mueble para cobijarme debajo de él, y temblando y casi inconsciente ruego en el rincón que así como te abalanzaste en la carta consigas salir volando por la ventana de nuevo, no puedo después de todo albergar una tormenta en mi cuarto; en esas cartas tienes, sin duda, la tremenda cabeza de Medusa, las víboras del pánico te silban al oído, y al mío, no menos salvajemente, las del miedo. Claude Debussy a Emma Roma, sábado 21 de febrero de 1914 Al fin! Tengo tu primer telegrama, esta mañana a las nueve y media… ¡No reemplaza una carta, y además a pasado por tantas manos (telegrama a ocho manos) que ya nada tuyo contiene, salvo unos rápidos “cariños” a través del espacio! Perdóname la carta desconsolada que recibirás al mismo tiempo que esta. ¡Fui demasiado infeliz! Y esta noche, incapaz de dormir, con la doble inquietud de no tener noticias tuyas y saberte envuelta en preocupaciones… Durante esta noche, en que tuve la sincera impresión de que me iba a morir, pensé que sería imposible aceptar en el futuro invitaciones para dirigir conciertos a través de Europa. Solo con pena me atrevo a escribirlo, pero tengo que confesar mi espantoso miedo de perder tu amor. Cada viaje me quita un poco de él; al final terminaré por ser para ti nada más que un extranjero que pasa y al cual no necesita atarse ya… En mí, produce el efecto contrario: tus más mínimos gestos, los malos como los tiernos, adquieren un valor que duplica mi angustia. No hay que esperar cambiar los actos del destino; sobre todo, no hay que invitarlo a hacer trampa… Tu pobre Claude tan solo, que necesita de ti, pequeña mía.

164


Antonio Machado a Guiomar: Sin fecha Lunes, en “nuestro rincón”, Aquí, en nuestro rincón, vida mía, empiezo mi carta cuando tú no habrás llegado todavía a tu casa. Así combato yo la amargura de este momento terrible de la separación, ese principio de tu ausencia, tan violento, que es tanto como un desgarrón en las entrañas. Porque así pienso yo que estas palabras mías te llegan al oído y te acompañan en el camino. ¡Adiós, mi diosa, mi vida, mi gloria! Aquí se queda tu poeta con la ilusión… con la conciencia de que es una ilusión el tenerte todavía a su lado. ¡Ay, ahora cuánto sufro! ¡Qué soledad tan grande! Pero, también, qué momentos de suprema alegría acabo de vivir. Y cuando pasen estos momentos del tránsito de tu presencia a tu recuerdo, que son los verdaderamente trágicos, volveré a ser feliz con tu imagen rememorando y recordando una por una tus palabras y tus labios ¡y tus ojos! ¡Cuánta vida has venido a dar a tu poeta! Este ratito en que estamos juntos, ¡cuánto vale para mí! Y cuántas cosas no te he podido decir, porque la emoción no me permite coordinar mis ideas cuando estás a mi lado. El amor tiene más gestos que palabras, y cuando se complica con la necesidad del freno… ¡Ay! Tú no sabes bien lo que es tener tan cerca a la mujer que se ha esperado toda una vida, al sueño hecho carne, a la diosa… Ahora que estoy solo, quiero llorar un poco, de amor, de gratitud, si no se me rompería el corazón. Son las diez y media. Comienzan a venir gentes alegres. Es día de moda –me ha dicho el mozo- en esta casa. Yo me voy a la mía. Truman Capote a Newton Arvin: Portofino, 16 de octubre de 1953 Mi querido Sige: Me alivió y alegró recibir tu carta. He querido escribirte día sí día también, pero me parecía que eras tú quien me debía una carta, aunque toda esta pesadez sobre el “deber” cartas es una perfecta lata. A decir verdad, los dos últimos 165


meses he estado trabajando con una concentración propia de un zombi (después de haber desperdiciado casi todo el verano) y me he olvidado del resto. He terminado House of Flowers (si es que se puede decir en algún momento que una obra de teatro esté terminada) y he empezado a trabajar en algunos relatos nuevos: es un placer volver a la cordura y al “espacio” de la prosa pura. Aún no sé si House of Flowers se va a montar esta primavera o el otoño que viene. Prefiero lo segundo: ya es suficiente arriesgada para encima tener que apresurarse. Cariño, siento de verdad que hayas pasado un verano tan miserable. Me parece que cualquier cosa sería preferible a quedarse en Northampton. Creo que ahora mismo no deberías empezar a planificar tu próximo verano en Italia. O en España o Austria: ambas son muy baratas, podrías vivir estupendamente con doscientos dólares al mes. Es raro, parece que todo el rato esté pensando en el dinero. Nunca me había pasado. Pero con toda esa situación de Joe y Nina, no gano para sustos; y la cosa va a más, tengo que pagar religiosamente porque no sé qué otra cosa puedo cosa puedo hacer. Tú tienes cierto talento para atraer a los casos perdidos, pero es yo soy un genio en este sentido. Bueno, no tiene sentido desfogarse con esto. Como ves, sigo Portofino pero el lunes me voy a Suiza, a las montañas. No suena muy prometedor, pero he tenido algunos problemas de garganta y pecho, nada preocupante, y creo que las alturas me van a ir bien. No sé dónde recalaré, si en Saint Moritz o en algún lugar más pequeño. Pero ya te haré saber adónde puedes escribirme. Por favor, dale recuerdos a Wendell [Ohnson].* No sé por qué tendría que sentirse mal por no haberme escrito; tampoco tenía motivos para hacerlo (excepto que, por supuesto, me encantaría tener noticias suyas). Te quiero, precioso Sige; en cuanto a lo de tacharte de mi lista, sigues arriba del todo. Sempre [sic]. Ciao, carissimo. T. 166


*Arvin había convencido a Johnson, por quien se sentía atraído, para que dejara la Universidad del estado de Ohio y fuera a enseñar literatura victoriana a Smith. BIBLIOGRAFIA Romanticisme: -

Apunts i fotocòpies de Literatura Universal.

-

http://es.wikipedia.org/wiki/Romanticismo

John Keats a Fanny Browne: -

Pel·lícula: Bright Star (2009), dirigida per Jane Campion i protagonitzada per Abbie Cornish i Ben Whishaw

-

Recopilatori d’obres de Keats

-

http://en.wikipedia.org/wiki/John_Keats

-

http://englishhistory.net/keats/fannybrawne.html

-

http://hcl.harvard.edu/libraries/houghton/exhibits/keats/

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Fanny_Brawne

-

http://academic.brooklyn.cuny.edu/english/melani/cs6/fanny.html

Goerge Sand a Frédéric Chopin: -

Pel·lícula: A Song To Remeber (1945), dirigida per Charles Vidor i protagonitzada per Cornel Wilde i Merle Oberon.

-

http://en.wikipedia.org/wiki/George_Sand

-

http://ca.wikipedia.org/wiki/George_Sand

-

http://digitalcommons.iwu.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1044&context= constructing 167


Emily Dickinson a Susan Gilbert: -

http://en.wikipedia.org/wiki/Emily_Dickinson

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Susan_Huntington_Gilbert_Dickinson

-

http://www.brainyquote.com/quotes/authors/e/emily_dickinson_2.html

-

http://www.emilydickinsonmuseum.org/

-

http://www.emilydickinson.org/

-

http://santitafarella.wordpress.com/2008/07/15/emily-dickinson-lesbianher-letter-to-susan-gilbert-in-june-of-1852-might-tell-us-less-than-youthink/

Beethoven a la seva “estimada immortal”: -

http://en.wikipedia.org/wiki/Ludwig_van_Beethoven

-

http://es.wikipedia.org/wiki/Ludwig_van_Beethoven

-

http://www.goodreads.com/quotes/tag/beethoven

-

http://www.lvbeethoven.com/Amours/LvBeethoven-AmadaInmortalCartas.html

-

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/b/beethoven.htm

-

http://musicaclasicavictor.blogspot.com.es/2011/01/breve-biografia-deludwig-van-beethoven.html

-

"Vida de Beethoven" de Romain Rolland.

REALISME/NATURALISME: -

Apunts de classe del realisme i naturalisme a Literatura Universal.

-

http://es.wikipedia.org/wiki/Naturalismo

-

http://es.wikipedia.org/wiki/Realismo_literario

Anton Txèkhov a Olga Knipper: -

http://www.theguardian.com/stage/2005/jan/15/theatre.classics 168


-

http://en.wikipedia.org/wiki/Olga_Knipper

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Anton_Chekhov

-

http://tomjoynerphd.wordpress.com/dramaturgy/study-guides/courtingchekhov-by-anton-chekhov-with-additional-material-by-olga-knipperadapted-by-anna-andes/

Gustave Flaubert a Louise Colet: -

http://bellitumsblog.wordpress.com/2012/01/16/gustave-flaubert-andlouise-colet/

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Louise_Colet

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Gustave_Flaubert

-

http://lacomunidad.elpais.com/libros-azules/2011/3/21/lou-se-coletamante-flaubert

-

http://patrulladesalvacion.com/2011/10/26/cartas-a-louise-colet-gustaveflaubert-1821-1880/

ÈPOCA CONTEMPORÀNIA: -

Historia de la Literatura Universal –Jordi Ferrer i Susana CañueloColección Luxor, Editorial Optima.

-

http://www.filmaffinity.com/es/film282386.html

-

http://www.filmaffinity.com/es/film701892.html

-

http://www.brainyquote.com/quotes/authors/c/charles_baudelaire.html

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Marcel_Proust

-

http://ciervalengua.files.wordpress.com/2008/09/whitman_walt__carpe_diem.pdf

-

http://es.wikipedia.org/wiki/Expresionismo

-

http://ca.wikipedia.org/wiki/The_Beatles 169


-

http://es.wikipedia.org/wiki/Cine_de_los_Estados_Unidos

Vladimir Mayakovski a Lili Brik: -

http://www.amediavoz.com/maiacovski.htm

-

http://inabima.gob.do/descargas/bibliotecaFAIL/Autores%20Extranjeros/ M/Maiakovski,%20Vladimir/Maiakovski,%20Vladimir%20%20Cartas%20de%20amor%20a%20Lili%20Brik.pdf

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Lilya_Brik

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Vladimir_Mayakovsky

Marilyn Monroe a Kohn F. Kennedy: -

Pel路l铆cula: My Week With Marilyn (2011), dirigida per Simon Curtis i protagonitzada per Michelle Williams i Kenneth Branagh.

-

http://www.jfklancer.com/jfk/bio.html

-

http://millercenter.org/president/kennedy/essays/biography

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Marilyn_Monroe

-

http://marilynmonroemoments.webs.com/mmjfk.htm

-

http://www.dailymail.co.uk/femail/article-1209783/Madness-MarilynMonroe-The-affair-JFK-drug-crazed-paranoia.html

Francis Scott Fitzergald a Zelda Sayre: -

http://voices.yahoo.com/a-short-biography-f-scott-fitzgerald3639243.html

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Zelda_Fitzgerald#cite_note-85

-

http://www.quotesdaddy.com/author/Zelda+Fitzgerald

-

http://en.wikipedia.org/wiki/F._Scott_Fitzgerald

Frida Kahlo a Diego Rivera: 170


-

http://kcur.org/post/tempestuous-relationship-between-frida-kahlo-anddiego-rivera

-

http://www.nytimes.com/fodors/top/features/travel/destinations/mexico/m exicocity/fdrs_feat_101_9.html?n=Top%2FFeatures%2FTravel%2FDesti nations%2FMexico%2FMexico+City

-

http://es.wikipedia.org/wiki/Frida_Kahlo

-

http://es.wikipedia.org/wiki/Diego_Rivera

Virginia Woolf a Leonard Woolf: -

http://en.wikipedia.org/wiki/Leonard_Woolf

-

http://en.wikipedia.org/wiki/Virginia_Woolf

-

http://ca.wikipedia.org/wiki/Grup_de_Bloomsbury

-

http://virginiawoolfblog.com/the-marriage-of-virginia-and-leonard-woolf/

171


L'Amor epistolar