Page 1

1

MARCAS IMBORRABLES Cada día paso por debajo de aquel puente, sentado en el tren, camino del trabajo; sonrío recordando aquellos días de rebeldía. El grupo nos reuníamos para plasmar con nuestros dibujos toda nuestra disconformidad con la sociedad. Todavía puedo ver mi marca junto con la de Katty. Oriol me la presentó, había venido desde Dublín para aprender idiomas. Me enamoré como un tonto, aunque no nos entendiéramos, no podía imaginar mi vida sin ella, nuestra rebeldía nos unió. Cuando volvió a su casa, no me lo pensé dos veces, cogí mi mochila y dejé atrás mi casa y a mi gente. Años después volvimos, todo había cambiado, nosotros habíamos cambiado, yo con traje y corbata y Katty dando clases en un instituto; teníamos dos hijos adolescentes y rebeldes, disconformes con la sociedad. Lo único que no había cambiado eran esas marcas debajo del puente, nuestras marcas.


2

TORNAR Avui he tornat, pensava que no en seria capaç de fer-ho. En aquest espai vaig viure els meus pitjors moments, aquí ens amuntegàvem persones sense sostre i ionquis, barallant-nos per un cartró o una flassada plena de polls, xeringues i agulles barrejades amb ampolles i brics de vi barat, pudor de pixum i merda. Com vaig arribar a caure tan baix no sabria explicar-ho, un desafiament de mals amics, una necessitat de ser acceptat pel grup i desprès una dependència que s’apodera de tu. Miro l’espai i em miro a mi. Avui tots dos nets. Jo amb una vida normalitzada, casat amb la persona que em va ajudar a sortir del pou. Avui he tornat no pensava que fos capaç de fer-ho, però ella m’agafa una mà i el meu fill l’altra, anem al riu com tantes famílies.


3

REEMPLAÇAMENT Des del tren, sempre havia observat les signatures de les columnes del pont, realitzades a la manera dels grafits. També el meu nom era allà, en forma d’inicials. Un dia em vaig fixar en què una de les firmes havia desaparegut misteriosament. Aquest fenomen es va anar repetint, amb certa periodicitat. Em vaig adonar que, al mateix temps, altres rúbriques noves les anaven substituint. De vegades, el meu cor s’accelerava, tremolava i preferia no mirar. Fa poc, vaig intuir, amb resignació, que el meu nom també desapareixeria algun dia. I vaig saber, tanmateix, que jo no ho podria comprovar mai, tot i que el tren continuaria fent el seu trajecte.


4

EL SOMNI Durant un temps vaig somiar quasi cada dia en els pilars plens de grafitis acolorits del viaducte de l’autopista. Hi passo sempre que vaig a córrer. I l’home gran que vivia sota el viaducte amb uns cartrons sempre m’adreçava un somriure dolç però trist. Un dia vaig anar a l’ajuntament del poble, que no era el meu, a demanar si el podien ajudar. Hi vam anar amb la regidora i li van oferir un allotjament. L’home va dir que allò era casa seva i li vaig dir que si no li agradava sempre podia tornar. Al final va accedir a seguir la regidora. Jo me’n vaig anar a casa. Ja no l’he vist més quan he passat per allà. Alguns dies, però, somio en els pilars i el torno a veure. Em somriu. Em desperto tranquil·la però en passar pels pilars sempre miro si hi és.


5

ELS GRAFITS Corrien, s’amagaven i quan es trobaven, la penyora era un petó. Varen ser unes hores boniques en què la seva infància va passar a ser pubertat. A on fins, que la foscor els va envair, eren dos éssers sols al món. Aquest matí ha tornat, sap que està allà. Amagat al mig de tants dibuixos i tants colors. El seu telèfon, un número que farà que es retrobin. Ressegueix els dibuixos d’un a un, columna a columna, intentant refer els passos d’ahir. No ho troba, no ho sap trobar! De sobte sent una veu dolça darrere seu. —Tornem a jugar a “fet i amagar”? —li diu. Llavors el joc continua, i les seves penyores els tornen a aïllar de tot.


6

RECORDAR ES VIVIR Siglas de colores que cobran vida, lienzos de hormigón repletos de historias, bosques de columnas, puentes, muros, lugares abandonados llenos de mensajes anónimos, espacios humanizados por los que en una época nos creímos dueños de las calles. Punto final del día después de esquivar coches con el monopatín, bailar el hip hop o compartir música a ritmo de rap. Era la atracción del peligro, salir de noche, saltarse las normas. El subidón de adrenalina al pintar con aerosol, la emoción que surge al oler el espray; y después mareos, nauseas por el gas que absorbe tu nariz, tus pulmones, tu boca. Este ha sido mi estilo de vida, que por fin he decido cambiar. Todo ésto pasa por mi mente mientras espero turno en el hospital, en la consulta del neumólogo.


7

A ULLS CLUCS Fa temps que demanes on havia viscut, abans de conèixer-nos. I sempre et repetiré; enllà del revolt d’una esgarriada via morta de tren, en un indret on mots acolorits escrits en tòtems d’extraradi, em deien bona nit. Ets poeta, dius riallera. De fet, ens riem de la meva facècia, o te’n rius tu, mentre miro d’oblidar. No puc renunciar al passat, però sí que vull desaprendre haver viscut on ningú altre vol fer-ho. No me’n desdic, ni me’n sento orgullós. Aquell malviure desarrelat no està a l’abast de tothom. El passat és un indret de la memòria on no sempre vull tornar, malgrat que, a ulls clucs, recordi llum i colors. Rememorant-lo, diria que vull idealitzar aquell passat acolorit. Però tu em mostres una nova realitat enllà de les paraules, que ens ofereix un horitzó més plaent. I és allí on vull aixoplugar-me, amb tu.

Microrelats 7a setmana  
Microrelats 7a setmana  
Advertisement