Page 1

Senyoria és una novel·la històrica ambientada els darrers mesos del segle XVIII a la Barcelona borbònica. El protagonista principal és Rafel Massó i Pujades, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona. La trama es desenvolupa al voltant d’un fet central: l’assassinat d’una cantant d’òpera francesa, i la detenció i la condemna posteriors del principal sospitós, Andreu Perramon, un jove poeta que es veu injustament acusat del crim i esdevé, d’aquesta manera, un fàcil cap de turc. La seva execució amaga un secret que implica el regent civil. El relat és una clara reflexió contra la injustícia i l’abús de poder, a més de constituir, també, un homenatge a Barcelona. Comencem el recorregut a la Rambla, a la Biblioteca Gòtic – Andreu Nin: Rambla dels Caputxins. La popular Rambla de Barcelona dibuixa un bulevard de 2 quilòmetres de llarg. Fins al segle XVIII, la Rambla era només un torrent per on baixaven les aigües brutes de la ciutat. En paral·lel hi transcorria un camí proper a les muralles, reforçades amb vint torres de guaita. A partir del 1704 es van començar a edificar cases al voltant de la Boqueria, però no va ser fins al 1775 que es van enderrocar les muralles entre les Drassanes i la Porta dels Ollers. Per tant, és precisament durant l’època de la història de Senyoria quan aquest torrent va començar a convertir-se en un passeig. Hostal Quatre Nacions (Rambla, 40). El seu origen es remunta al 1706, quan l’hostal era al número 38 de la Rambla. Els primers propietaris van ser italians, i les quatre nacions eren França, Itàlia, Anglaterra i Portugal. Entre el 1855 i el 1865 es va reformar l’hotel, i el resultat va ser l’edifici actual. Juntament amb els dos edificis veïns, l’Hotel Espanya i l’Hotel Orient, és l’establiment hoteler amb més història de Barcelona. A Senyoria, l’assassinat de la cantant Desflors, el rossinyol d’Orleans, té lloc en una habitació d’aquest hotel. «Davant de la porta de l’Hostal de les Quatre Nacions, al bell mig de la Rambla, un grup de desenfeinats observava la façana de l’establiment i filosofava.» Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. És una de les institucions científiques més antigues d’Espanya, ja que des del 1764, any en què es va celebrar la Conferència Fisicomatemàtica de Barcelona, va quedar 1

• CABRÉ, Jaume: Senyoria, Col. Les Eines. Ed. Proa, Barcelona, 2004.

sota patrocini reial. A la planta superior trobem l’Observatori Fabra, gestionat per l’Acadèmia des del 1904. L’observatori ens trasllada a la figura de Rafel Massó i a una de les seves aficions principals, l’astronomia. Al llarg de la novel·la trobem moltes referències al món dels estels i a la ciència que estudia l’univers. «Sa senyoria va somriure, l’ull esquerre tapat amb la mà i el dret encastat al telescopi. […] Feia un any que no observava la nebulosa d’Orió i sentia enyorança d’aquell nucli màgic format per quatre estrelles que segons monsieur Halley s’allunyaven vertiginosament les unes de les altres, com si s’odiessin.» Deixem la Rambla i ens endinsem en el Barri Gòtic. Plaça del Pi. En aquesta plaça hi ha la façana principal de l’església del Pi, amb una de les rosasses més grans d’Europa, de 10 metres de diàmetre. Va ser construïda entre el 1319 i el 1391, i és d’estil gòtic pur, d’una sola nau amb capelles laterals. El pare de l’Andreu, el mestre Perramon, coneix molt bé aquesta basílica. Hi havia treballat durant tretze anys de mestre de capella i hi havia compost nombroses peces musicals davant l’orgue del Pi. Per això la primera persona a qui acut perquè ajudi el seu fill empresonat és mossèn Prats, rector d’aquesta església. «Amb el paper a la mà travessà la fosca nau central de l’església del Pi. La conversa amb mossèn Prats li havia deixat un regust desagradable. Era evident que el mossèn se’l volia treure de sobre; que els problemes que ell plantejava li venien grans. Però sobretot, li sabia greu que mossèn Prats fes com si mestre Perramon no hagués estat tretze anys mestre de capella del Pi; com si no hagués arribat a la parròquia abans que el mossèn.»

• CARRERAS, Carles: La Barcelona Literària. Una introducció geográfica. Ed. Proa, Barcelona, 2003. • CIRICI, Alexandre: Barcelona pam a pam. Editorial Teide, Barcelona, 1972. • HUERTAS, J.M.: 50 vegades Barcelona, guia de visita de la ciutat. Ajuntament de Barcelona, 1996. • RUMBAU, Montserrat: La Barcelona de fa 200 anys. Tibidabo Edicions S.A, 1992. • Web de l'Ajuntament de Barcelona, Catàleg del Patrimoni Urbanístic, Barcelona. http://www.bcn.cat/

2

ABRIL / JULIOL 2012

RECORREGUT LITERARI:

JAUME CABRÉ

SENYORIA

Recorregut literari organitzat per Biblioteques de Barcelona

DE JAUME CABRÉ

En un costat de la plaça hi ha un edifici que també figura a la novel·la: la seu de la Confraria de la Puríssima Sang, del 1342. Com mostra el llibre, la funció dels membres d’aquesta congregació era subministrar els últims sagraments als condemnats a mort. La dona d’en Rafel, Donya Marianna, en forma part i participa activament en les funcions sinistres que desenvolupa. «Un cop a la plaça del Pi, el plugim molt fi li va omplir el rostre de llàgrimes. Va aixecar el cap i el primer que va veure va ser l’edifici de la Santa Confraria de la Sang. Va tombar el cap, com empès per un llamp, com si la sola visió de la casa d’aquella Confraria portés malastrugança al seu fill.»

Biblioteques de Barcelona

• Web oficial de Jaume Cabré, http://www.jaumecabre.cat/

Captura aquest codi QR i consulta el programa d'Itineraris per Barcelona. Més informació: www.bcn.cat/biblioteques.

L’AVENTURA DE CONÈIXER

RECORREGUT LITERARI: SENYORIA, DE JAUME CABRÉ

ITINERARIS PER BARCELONA

Bibliografia


Plaça de Sant Josep Oriol. Les referències a aquest sant barceloní dins el llibre són també nombroses. Josep Oriol i Bogunyà va viure entre el 1650 i el 1702. Se l’anomenava popularment doctor pa-i-aigua, per l’austeritat amb què vivia. Va ser un eclesiàstic molt estimat entre els barcelonins, i la seva beatificació va tenir lloc el 1806, només set anys després dels fets que descriu el llibre. Està enterrat a l’església del Pi. Pla de la Seu i catedral de la Santa Creu. La plaça es va formar entre els anys 1421 i 1422, quan es van enderrocar la casa del degà i les dels canonges, juntament amb un segment de la muralla romana que les apuntalava. A la mateixa època es van construir les escales que comuniquen amb l’avinguda de la Catedral. La catedral actual és d’estil gòtic i neogòtic, i es va començar l’any 1298. Substituïa l’antiga catedral romànica del segle XI. La construcció, però, es va allargar fins al segle XIX, quan els arquitectes Josep Oriol Mestres i August Font en van fer el projecte definitiu tot seguint el bell dibuix gòtic del mestre Carlí, primer arquitecte de la catedral gòtica. Com veiem a la novel·la, un dels esdeveniments que esperen amb més ganes els membres de l’alta societat i el poder barcelonins del 1799 és la festa del Gran Tedèum, que celebra el cap d’any i, en aquesta ocasió, també el canvi de segle. El fet de tenir un seient o setial reservat dins la catedral, on s’ha de celebrar la missa de Cap d’Any, és símbol de poder, un fet que genera lluites entre les diferents congregacions religioses i òrgans de govern: tothom vol un seient reservat a la seu de Barcelona. Donya Marianna i Rafel Massó gaudiran d’aquest lloc privilegiat als setials de les autoritats. «Va ser un Tedèum força lluït, sense fallades d’organització tot i la inclusió a darrera hora, entre les autoritats amb setial, de l’ambaixador portuguès, que, de pas cap a Madrid, havia decidit tocar-li el crostó al canonge Pujals. »I donya Marianna, als núvols, flotant de felicitat i observant de reüll si donya Rosalia i donya Agnès, a les primeres files dels bancs, l’observaven en la magnificència del setial d’autoritats.» Molt a prop de l’avinguda de la Catedral es troba el carrer dels Capellans, on té el domicili la família de l’Andreu Perramon. El nom prové dels capellans del convent de Sant Gaietà, construït en aquest carrer el 1666. Carrer de Sant Sever. Tal com s’explica al llibre, pel carrer de Sant Sever, on hi ha l’església del mateix nom d’estil barroc, sortien els condemnats a mort dels judicis que se celebraven a l’antiga Reial Audiència de Barcelona. Per aquest carrer, sol i abandonat al seu malaurat destí, comença l’Andreu el passeig dels reus cap a la presó, passant pel carrer de la Pietat i per la baixada de la Presó, actual baixada de la Llibreteria. 3

«La pobra Teresa no va veure ni sortir l’Andreu; s’havia cregut que un reu condemnat a mort podia sortir per la portalada principal, quan tothom hauria de saber que la carn de forca era evacuada pel carreró de Sant Sever, i pel carrer de la Pietat era conduïda a la presó.» Plaça de Sant Jaume. Prové de l’eixamplament de l’antic fòrum romà, encreuament dels carrers cardo i decumanus. Fins al 1823 va estar ocupada per l’església de Sant Jaume i el seu cementiri, i avui dia s’hi alcen els dos principals edificis governamentals de la capital catalana: la Generalitat i l’Ajuntament. Arran del decret de Nova Planta ordenat per Felip V el 1716, la Generalitat, institució centenària, va ser abolida i es va transformar en l’Audiència de Barcelona. La introducció d’aquesta nova institució va significar l’oficialitat explícita de la llengua castellana: «Los acuerdos de la Real Audiencia se sustanciarán en castellano». Les reials audiències exercien funcions en què es barrejaven afers polítics, judicials i policíacs. Aquesta situació va perdurar fins a la reforma feta per les corts de Cadis del 1812. «Era a peu dret al seu despatx de la planta noble de l’antic Palau de la Generalitat. Li agradava mirar per la balconada en moments de lleure com aquell. Així que va sentir que el lacai obria la porta i unes passes s’aturaven a la llinda, don Rafel va apartar amb delicadesa una cortina i va fer veure que s’interessava en aquell carro que descarregava unes bótes de vi al costat de l’església de Sant Jaume.» El protagonista de Senyoria és el regent civil i té el despatx en aquest edifici. Com veiem, fa funcions bàsicament de jutge. Per sobre d’ell hi ha el capità general, que presideix la Reial Audiència i té el govern del principat. La corrupció, la injustícia i l’abús de poder són clarament els elements predominants del govern absolutista del segle XVIII. Plaça de l’Àngel. Aquí hi havia l’antiga porta de la muralla romana per entrar a Barcelona. A l’època medieval s’hi trobava el mercat del blat, i també la presó, a la cantonada amb l’actual baixada de la Llibreteria. En aquesta presó, actualment una pastisseria, està tancat l’Andreu, en molt males condicions, uns dies abans de ser ajusticiat. «La presó de la plaça del Blat encara tenia el privilegi d’albergar els reus condemnats a mort per delictes comuns. »Com si les parets fossin conscients del seu paper, tot respirava a presó. Un corredor llarg i fosc; l’escarceller fent tentinejar les claus, amb una llanterna a la mà; unes escales que baixaven vés a saber on; finestres minúscules enreixades, o, senyor que això va de debò!» Ara creuarem la Via Laietana per endinsar-nos en el barri de la Ribera. 4

Carrer de la Bòria. A l’època medieval, aquest era el principal carrer del barri per la seva proximitat a la plaça de l’Àngel, on es feia el mercat. Com hem vist, molt a prop hi havia la presó, i era per aquí per on es feien passar els condemnats, que eren objecte de tota mena d’escarnis.

Les forques de Barcelona es distribuïen per les zones d’extramurs, en la major part, però també n’hi havia a la plaça del Rei i a la plaça de Santa Anna. Les principals, però, n’eren quatre, que quedaven a prop de la ciutat, i la cinquena era més lluny, a l’actual Trinitat; d’aquí ve l’expressió «a la quinta forca».

«Mai, ni de lluny, l’Andreu no s’hauria pensat que podria arribar a ser el protagonista d’una d’aquelles macabres processons que s’iniciaven a la plaça del Blat i, Bòria avall, arribaven al pla del Born, on erigien les forques.»

Fossar de les Moreres. Recorda l’espai on van ser enterrats els màrtirs del setge de Barcelona de l’11 de setembre de 1714. La victòria de les tropes borbòniques va engegar un procés de repressió i absolutisme que va tenir com a conseqüència principal la pèrdua de les llibertats i de les institucions pròpies del principat de Catalunya. El document que va recollir tot aquest procés va ser el famós decret de Nova Planta.

Recorrem ara una zona de passat artesà, com veiem reflectit al nom dels carrers i les places. Pel que fa a l’activitat artesanal, a l’època del llibre, tot i que encara existien els gremis, tenien menys força a causa de l’aparició en aquest període de les primeres manufactures. Capella d’en Marcús. Aquesta petita capella d’època romànica va ser construïda per Bernat Marcús, un prohom de la ciutat de Barcelona. Marcús va donar aquests terrenys per edificar-hi un hospital i una capella dedicada a la Mare de Déu de la Guia. L’emplaçament no es va escollir en va, ja que per aquí passava la ruta des de França dels correus del gremi de troters. «La Capella d’en Marcús. Es va embolicar amb el seu xal, perquè feia fred i plovisquejava. La breu porta de la capella li servia d’aixopluc. No es va adonar que a pocs metres de la capella, després de l’Hostal, un cotxe amb el seu cavall estava aturat feia estona.» Carrer de Montcada. Era el carrer més important del barri a l’època medieval, i porta el nom d’una nissaga de magnats, la família Montcada, al servei dels comtes de Barcelona. Es va urbanitzar al segle XIV, i durant molt de temps es va considerar un dels carrers més nobles de la ciutat, ja que era aquí on hi havia els millors palaus de Barcelona, com ara els de les famílies Dalmases, Aguilar, Meca i Cervelló. Aquestes famílies nobles hi van viure fins ben entrat el segle XVI, però després el carrer va entrar a formar part del barri comercial. Al segle XVIII, el centre de poder de la ciutat es va traslladar al carrer Ample, on trobem els palaus de les famílies benestants de Barcelona. Passeig del Born. És una plaça rectangular que acollia en temps medieval els torneigs, i al segle XIX els primers carnavals. En aquest passeig, a l’obra, es troba el cadafal on és executat l’Andreu al desembre del 1799. «A les cinc en punt, puntuals com la mort, tot estava disposat al pla del Born. L’Andreu era a dalt del cadafal, sostingut per l’insistent consiliari de la confraria, que no defallia en els seus llatinòrums inútils i que acostava la cara al rostre pal·lidíssim de l’Andreu.» 5

Carrer de les Caputxes. El nom recorda els antics tallers de fabricants de caputxes que hi havia en aquest lloc. En aquest carrer té el pis l’Elvireta, un pis que li paga Rafel Massó per fer-ne el seu niu d’amor i espai de trobades furtives. És aquí on es desencadenen els fets que dibuixen la trama de la novel·la. «L’Elvira va traslladar la seva passió i les seves pertinences a la nova casa, casona bufona del carrer de les Caputxes tocant a Argenteria […].» Plaça dels Traginers. Es deia així perquè en aquest lloc vivien els atzemblers i els traginers. Hi podem veure una part de l’antiga muralla romana que envoltava tota la ciutat per defensar-la de les invasions. Aquí viu Jacint Dalmases, astrònom i conegut de Rafel Massó. Carrer Ample. El nom prové del fet que va ser un dels carrers de més amplada i importància de Barcelona. Va ser a partir del segle XVIII quan es va constituir en artèria social i comercial de Barcelona. Els virreis de Catalunya, l’aristocràcia, l’alta burgesia, els comerciants vinculats més o menys al món marítim, prestigiosos naviliers, etc. es van afanyar a fer-se una casa en aquest carrer. Al carrer Ample viuen les famílies més importants de la Barcelona que retrata el llibre, com el mateix protagonista, Rafel Massó, i el marquès de Dosrius, a casa del qual se celebren festes sumptuoses a les quals acudeixen els membres més destacats de l’alta societat barcelonina. «La veu insistent de les campanes arribava al carrer Ample i s’escolava pel balcó tancat i els finestrals del palau de don Rafel Massó i Pujades, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona. Palau és un dir, però es deia, i sa senyoria era el primer interessat que casa seva fos anomenada palau, que el nom fa la cosa. I com que a dreta i esquerra, davant i darrere, al llarg de tot el carrer tot eren palaus, la casa de don Rafel es deia palau.» 6

Ruta 'Senyoria' de Jaume Cabré  

«Mai, ni de lluny, l'Andreu no s'hauria pensat que podria arribar a ser el protagonista d'una d'aquelles macabres processons que s'iniciaven...