Page 1

ara DIMECRES, 13 DE NOVEMBRE DEL 2013

29

l’entrevista

TERESA

ROVIRA I COMAS Bibliotecària. Filla d’Antoni Rovira i Virgili

“A l’infern de les biblioteques hi havia els llibres en català”

SÍLVIA MARIMON

un moment històric EL DIA QUE ES VA PROCLAMAR LA REPÚBLICA

un llibre ‘TEATRE DE LA NATURA. TEATRE DE LA CIUTAT’, D’ANTONI ROVIRA I VIRGILI

una ciutat PARÍS

Avui el Servei de Biblioteques dóna un premi a la innovació que porta el nom de Teresa Rovira i Comas. CRISTINA CALDERER

Espoli L’hivern del 1936 els franquistes van esbotzar la porta i es van endur la biblioteca del seu pare. Més de 76 anys després, han tornat només una part dels llibres. Són els que la Teresa Rovira podia demostrar que eren seus, perquè estaven dedicats Teresa Rovira i Comas (Barcelona, 1918) demana sovint, al llarg de l’entrevista, que li portin llibres. Molts són dedicats al seu pare, el periodista, historiador i escriptor Antoni Rovira i Virgili. Ha trigat 76 anys a recuperar-los. Els mostra amb orgull. Insisteix, en acabar l’entrevista, a regalar el que més li agrada del seu pare: Teatre de la natura. Teatre de la ciutat. Bibliotecària per vocació, va estudiar en temps de la República i va treballar sota la dictadura de Franco. Diu, però, amb un somriure de dona satisfeta, que ha estat molt feliç compartint espai i temps amb els llibres i els lectors. Ha dedicat molts anys de la seva vida a la investigació de la literatura infantil i juvenil. Avui el Servei de Biblioteques dóna un premi a la innovació que porta el seu nom. Com va decidir fer-se bibliotecària? Des de petita vaig anar a la Mútua Escolar Blanquerna de l’Alexandre Galí. Al meu curs només hi havia tres noies. Poques volien estudiar, però jo ho tenia claríssim des de ben petita. A Tarragona vaig conèixer la Biblioteca Popular i em va entusiasmar. Als 15 anys vaig decidir que volia ser bibliotecària. Vaig ingressar a l’Escola de Bibliotecàries el juny del 1936 i al cap de dues setmanes esclatava la guerra. No vaig poder acabar la carrera. Vam abandonar Barcelona el gener del 1939, dos dies abans que entressin els franquistes. Però va persistir... Vaig passar 14 anys a l’exili. Els pares van morir allà. Vam viure a Montpeller, on em vaig llicenciar en lletres el 1944. Quan vaig tornar no em van acceptar els títols i vaig tornar a estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com va reaccionar el seu pare quan li va dir que volia ser bibliotecària? Va estar molt content. Hauria estat molt desgraciat si hagués tingut una filla a qui no li haguessin interessat les lletres. Quins requisits havia de tenir una bibliotecària el 1936? No demanaven el batxillerat, deien que no els servia de res. Per ells era moltimportantlaredacció.Tambéhaviesdesaberanglès,francèsialemany. Ens hi vam presentar 40 i només vam aprovar 6. Eren molt exigents. Va tornar en plena dictadura per fer de bibliotecària. Vaig tornar sola, el meu marit es va haver de quedar a França. Des de l’any 1953 fins al 1958 vaig treballar a la biblioteca d’Esparreguera. Va ser la primera que va tenir una secció infantil separada de la dels adults. Allà vaig ser conscient de la importància que tenia la literatura infantil i juvenil del nostre país: teníem molt bons autors, traductors i il·lustradors.

El 1936 se li van endur tots els llibres i no l’hi van tornar fins al 2012. Són molts anys reclamant. L’exèrcit franquista va entrar 15 dies després que nosaltres marxéssim. Van esbotzar la porta i es van endur tots els llibres. El 2012 només ens van tornar –feia més de 40 anys que ho reclamava– els llibres que podíem demostrar que eren nostres. Els dedicats, que són uns 80, i uns altres que l’estiu del 38, quan estudiava a l’Escola de Bibliotecàries, vaig classificar. També ens van tornar la primera novel·la que vaig llegir, Maria Gloria, perquè hi havia posat el meu nom. Em va fer una il·lusió especial recuperar El giravolt de maig, de Josep Carner, amb una dedicatòria al meu pare que diu: “A una amistat antiga i santa”. Amb la victòria de Franco tota la xarxa de biblioteques i l’Escola de Bibliotecàries va desaparèixer... Les biblioteques van tornar, però tot era en castellà. De tota manera, la gent que treballava a la Biblioteca de Catalunya era la mateixa. I, molt per sota,feienelquepodienperquènoes perdés tot el que s’havia construït. Durant una època les dones casades nopodíemtreballaral’administració pública. Com que el meu marit era a França, amb aquesta excusa vaig poder continuar fent de bibliotecària. Però durant nou anys vaig treballar sense Seguretat Social. No ho van arreglar fins que la Unesco va denunciar la discriminació de la dona que feia el govern espanyol. ¿En temps de Franco va intentar saltar-se la censura? A Esparreguera, una de les primeres coses que em van ensenyar va ser l’infern. L’infern de les biblioteques era l’armari on hi havia els llibres en català. Recordo que quan me’l van mostrar, el primer que vaig veure van ser els llibres del meu pare. A poc a poc, els vaig anar traient tots i els vaig oferir al públic. Hi havia uns llibres, a la secció juvenil, de la Falange, que eren terribles. Era una vergonya que els nois llegissin allò. Així que vaig fer una cosa que no hauria de fer mai una bibliotecària: els vaig cremar. Com recorda el seu pare? Era molt honrat, tenia una vocació extraordinària, i escrivia molt bé. Només tenia un defecte que també tinc jo: era molt tossut. Què li demanaria avui a una bibliotecària? Crec que el més important és atendre el lector amb amabilitat. S’ha perdut una mica. De vegades, fa patir quan ve un lector i la bibliotecària ni tan sols treu la mirada de l’ordinador. Quan feia de bibliotecària, sempre m’aixecava de seguida, l’acompanyava i l’hi explicava tot. I també hauria d’estimar i conèixer els llibres.e

Entrevista a Teresa Rovira  

Diari ARA.CAT Novembre 2013

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you