Page 1

PASSEIG D’ANIVERSARI. VALLVERDÚ, L’HOME: PREN LA PARAULA Organitzen APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes). Biblioteca Pública de Tarragona ESCAT (Escriptors del Camp de Tarragona) Escola de Lletres. Òmnium Cultural Tarragonès Narradora: Rosa M. Codines Lectors: Fina Anglès, Joan Chavarria, Roser Guasch, Francesc Roig, Magí Sunyer, Coia Valls i Francesc Valls-Calçada


Lectures       Josep Vallverdú ; Ton Sirera. Catalunya visió / 10. Tarragonès, Baix Camp, Baix Penedès. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1974. p. 106

Llegeix: Francesc Roig

Per al nostre gust, la Rambla de Tarragona és la més bella de tot Catalunya, una de les més belles d’Europa. El secret de la bellesa de la Rambla rau no pas en el fet de tenir el mar a un extrem: això és un privilegi més i prou; diríem que el secret d’aquesta bellesa és l’equilibri entre llargada i amplada. De fet, la Rambla té un primer sector, del mar fins a l’encreuament del que avui és el General Mola, i que constitueix pròpiament la Rambla feta al segle XIX, amb el nom de Sant Joan; una primera prolongació, avinguda Compte de Valldellano, ja prevista als plans antics, i que arriba fins a la plaça imperial Tarraco: aquest és el final de la Rambla tota ella, per bé que s’inicia una tercera prolongació, enllà de la plaça, en un angle lleuger, amb l’avinguda Pius XII. Aquesta via monumental és tan llarga com qualsevol dels mesuraments que vulguem fer de punta a punta de la ciutat edificada, i per tant, presenta unes condicions òptimes de gran artèria. El segon sector és disposat en forma de bulevard amb les vies laterals, com la Diagonal barcelonina, i això ajuda a resoldre els taps circulatoris. La Rambla, que comença a tenir edificis altíssims, acaba la seva primera secció en aquesta font rodona, amb quatre grups al·legòrics que representen continents geogràfics, i sense cap ennosament central. Per tant, és ben bé un estany amb figures als quatre punts cardinals. Un anar i venir de gent a peu pel passeig central forma el contrapunt dels vehicles que circulen per les vies laterals i de l’altra correntia humana que deambula per les voreres, en cerca de les diverses i variades botigues, algunes realment molt modernes i luxoses, que s’hi obren a banda i banda. La Rambla és el rovell de l’ou de les oficines importants, bancs, consolats... Obra de la burgesia del segle XIX, fou començada l’any 1854, després de la caiguda vertiginosa de la vinya francesa per raó de la fil·loxera i l’oídium, i la consegüent escalada de preus dels vins tarragonins. Era el moment, segons J. M. Recasens, que la ciutat passava dels 12.000 als 25.000 habitants: un moment d’eufòria, en què la burgesia volia, ella també, deixar constància del seu monument civil. I ho feu amb empenta i gust.   Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

2


Josep Vallverdú. Vagó de tercera. Barcelona: Proa, 1996. p. 68-72

Llegeix: Fina Anglès

“Redescobrir” Quan el meu padrí va morir, nosaltres érem al seu costat. No havia pogut fer-ho amb el pare, uns mesos abans, mort a la mateixa casa, la pairal d’ells dos, però aquest cop ens havien pogut avisar i vam anar de Sant Feliu de Guíxols a Sant Martí de Maldà en un taxi. A temps per veure agonitzar l’avi, que ja no lligava caps i s’acabava. Era l’abril de 1956 i canviar tot d’una el paisatge tocat de garbí, espesseït de densos morats a la tarda o pentinat glacialment als matins de tramuntana pel serè i la marinada, que semblen bufetejar les planes occidentals era tot un daltabaix. Baratar la mar, que a les tardes prenia un to de misteri profund, les pinedes remoroses i l’elegant Passeig de Mar pel cervell de gat, els ametllers i els oliverars de l’ Urgell secaner a la vall del riu Corb fou molt acusadament colpidor. Però no tant que no es lligués dintre meu amb una sensació de retrobament un xic exultant, que cercava eclosió i manifestació enmig de l’anar i venir de veïnes i amics, que petjaven en silenci i parlaven quasi per gestos, casa endins. ... Ara no tornava per fer uns àpats i unes passejades oxigenadores amb consciència temporal , sinó que venia a quedar-m’hi, i el poble de Sant Martí, allí on el paisatge de bonys segarrencs s’obre a la gran plana vers l’oest, entrava enèrgicament a formar part del territori més ample del Ponent on jo i la meva família ens incorporàvem per viure. Viure al mateix poble o en qualsevol altre punt de Ponent. Viure, treballar, respirar les primaveres i les tardors i les dues estacions extremes d’aquell tros de mon, l’ hivern i l’estiu. Per això tenia prou clar que aquella incorporació era un retrobament i una redescoberta i una afiliació. Jo, hereu d’una petita hisenda rural,, tornava a ser un occidental, un lleidatà, i sentia dintre meu l’ impuls de servir aquells predis i aquells horitzons com havia servit durant set anys un retall de l’Empordà. ... M’havia reincorporat a Ponent, d’ on era fora des de 1940. Setze anys molt significatius, els de l’adolescència i la joventut, perquè ara, depassada ja la trentena, era home madur i els anys que vindrien serien decisius en l’afaiçonament d’ algú que esdevindria, al més intensament que li seria possible ateses les circumstàncies de temps i lloc, un professional de l’escriptura. Encara algun pagès diria que jo era un “escrivà”; confonent a la manera camperola, feina de creació i feina administrativa. Em sembla que a Proses de Ponent explico que ara i adés, a casa nostra, al poble, venia gent a plantejar-

Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

3


me casos que res no tenien a veure amb l’exercici de la literatura, però “com que jo sabia molt de lletra”... De mica en mica, ho endevinava, jo assumiria el paper de testimoni de Ponent. Particularment pel meu desig integrador, per la meva consciència de globalitat del país. Aquesta consciència s’havia palesat ja mentre vivia a Sant Feliu. El fet de passar primer de Lleida a Barcelona i després de Barcelona a la costa nord em situava en bona posició per entendre que aquell era tot en conjunt un mateix país, tot i que els paisatges s’oferissin als ulls amb tantes diferències. ... Recuperaria el temps passat, em faria un cronista del Ponent, que jo sí que estava en mesura de comprendre, abastar i retratar. I el retrataria per als barcelonins i els gironins, ignorants d’aquella altra meitat de Catalunya, però també per a mi, perquè el medi natural és un llibre que mai no acabes de llegir, i que fa l’efecte que afegeix cada dia fulls nous.         Josep Vallverdú. Desmudat i a les golfes: un infant als anys trenta. Barcelona : Proa, 2000.

Llegeix: Coia Valls

“Nova família” p. 48 Si l’Eloi Vallverdú s’hagués venut a mitjan segle anterior tot el que tenia a Montblanquet, el senyor Josep, el seu fill, no hauria disposat d’aquelles cinegètiques vacances. Ara, hereu de tot allò, s’hi trobava com el peix a l’aigua, i particularment els diumenges, que sortia amb la colla a les quatre del matí, l’escopeta al muscle, l’ull escrutant la bosquina en una penombra tot just desensonyada. Aquells diumenges eren d’una quietud total a Montblanquet. Però, en una hora indeterminada del mig matí sonaven dos trets prop del poble, trets que engegava el senyor Josep, assenyalant que ja era el retorn i, per tant, ja podien tornar a missa. Era un senyal inequívoc de caciquisme: a Montblanquet els diumenges d’estiu sonaven les campanes convocant a missa només quan el senyor Josep, que tornava de cacera, en donava l’estrepitós senyal, un trepig indecent de l’autoritat eclesiàstica, ben cert; llavors els escolans tiba que tiba la corda i els fidels s’encaminaven a l’església. L’hora doncs, de la missa era totalment variable, fluctuava segons les captures, obeïa les vicissituds passades pels caçadors, les llegües recorregudes i el temps esmerçat. El senyor fixava l’hora, no el mossèn. La cinegètica governant la litúrgia. Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

4


El mossèn però rebia un conill i una llebre, tribut graciós que corresponia a la doble funció de capellà i mestre d’escola. I potser de col·laborador vergonyant de l’autoritat caciquista. “El lector” p. 156-157 El pare estava cada cop més engrescat amb el règim republicà i amb l’ Estatut. Admirava a més de Macià, els polítics lleidatans com Alfred Perenya i, sobretot, Humbert Torres. Aquest darrer l’havia pogut tractar a Lleida, en l’època que força ciutadans van recordar molt de temps, en què va ser alcalde. La perplexitat del nen, en canvi, augmentava. Com que era un nen que just fets els deu anys llegia premsa, inevitablement havia d’enfrontar-se amb les polèmiques polítiques del moment. I no les entenia, i s’hi irritava; havia arribat a pensar que eren com uns jeroglífics proposats a les persones grans. Va tornar a les novel·les de Juli Verne, Jean de la Hire, Rafael Sabatini, Edgar Wallace i algun altre, començant a alternar el retrat d’aventures i viatges amb la novel·la històrica (Víctor Hugo, Lesage), o d’intriga policíaca, que estimulava la imaginació del precoç lector, i més d’una vegada provava d’escenificar a la seva manera les circumstàncies d’un “cas”, fins i tot físicament. Fou així que arribà a reproduir (fins a cert punt, només) el “Crim del Bust de Bronze”, novel·la d’un d’aquells autors, el títol exacte del la qual no recorda. ... El pare va enarcar les celles, més resignat que altra cosa, dient: - Sempre seràs un tastaolletes. Lo Pepe, vint o més anys tard, se sentia dir per part del pare que el continuava considerant un tastaolletes, pel gust de provar coses, fer experiments, de construir de muntar i desmuntar, fent aquella impressió d’activitat sempre un xic precipitada i d’etapes encavallades. I, encara mes greu a criteri patern, sense un ofici que pogués encaixar amb el “sistema”. Mai no seria un individu rectilini i metòdic ni un triomfador de passes segures; més aviat un intuïtiu, un tipus de “no t’encongeixis, prova-ho” I si el reeiximent era només a mitges, res no hi feia.

“Amarga aventura” p. 207-209 Al refugi hi havia ben poques persones. I ningú no deia res. Els silencis de la guerra: el mateix silenci observat pel pare i per la mare del Pepe davant de la mirada inquisitiva, però dissimuladora, del nen en veure la roba estesa. Els silencis del pare quan, després de llegir la premsa, tancava neguitós i sever el diari i es quedava amb la mirada absorta. Els silencis del padrí Josep, buits enyoradissos de dies de llibertat, de canyar i escopeta, d’hort i marinades. Pocs dies després el Pep, després d’ haver-se assessorat amb amics de la política i de l’estament militar, decidí abandonar la ciutat: els franquistes estaven tan propers que quan comencessin a avançar no hi hauria temps ni de dir un parenostre. ... Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

5


Quelcom va precipitar la fugida: la família del Pepe va marxar tan de pressa de Lleida que no tan sols va recollir les coses més necessàries. L’estat de salut de la Pilar havia empitjorat, hi havia el padrí pel mig, la seguretat dels dos fills a tenir en compte i encara, el temor fonamentat del Pep, el pare, d’ésser detingut quan entressin les tropes. Se sabia que un odi ferotge, el mateix de dos anys enrere, però invers, s’exerciria damunt els d’esquerres i els catalanistes tan bon punt els franquistes arribessin. El dia 27 de març quan la família ja havia sortit de Lleida, es produïa un dels bombardeigs més destructors sobre la ciutat.

Nòmades p. 209 Lo Pepe recorda que quan van sortir en un cotxe llogat tots cinc, portaven només uns maletins. En realitat no hi havia hagut temps de res més, i de fet no sabien ni quan ni si retornarien a Lleida. Pel cel de Ponent s’aixecaven fumeres, com un núvol de destrucció. El mal ha vingut sempre de Ponent, diuen encara els vells lleidatans amb consciència històrica.

Josep Vallverdú. Indíbil i la boira. Barcelona : Destino, 1983. p. 24-25

Llegeix: Magí Sunyer

L’hora de la meva arribada fou les dues de la tarda. Els meus amics Joan Barceló i Anton Sala-Cornadó, de Menàrguens i Tàrrega, respectivament, s’havien ofert en diverses ocasions a traçar la meva carta astral. Jo no vaig ocupar-me de cartes astrals fins que em va caure a les mans un manual d’astrologia de quiosc. De quiosc, sí: no menystingueu les coses de quiosc, hi ha veritables perles. Vaig llegir el text, ho confesso, per barrila amb els companys de claustre i fer-me massa passar per entès, particularment davant de les dones, que solen tenir una tendència més acusada que no els barons a acceptar les ineluctables lleis del destí i de la bona o mala lluna: en tot cas ho fan veure amb molta gràcia. Que en fan un plat guarnit, en un mot. El manual era sumari, i poc detallat, però a mesura que llegia em sorprenia que el meu signe zodiacal esbossés uns trets de temperament que jo posseeixo molt subratlladament marcats. Podia ser una coincidència, però jo havia caigut en la sorpresa i era presa, alhora, de curiositat.

Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

6


Vull dir que tant els aspectes falaguers com els que evidenciaven mancances apel·laven al meu assentiment. Amb tot era una qüestió prou secundària fins al dia que vaig veure un episodi de televisió, d’una sèrie en la qual un mateix actor representava successivament els personatges corresponents a cadascun dels signes del zodíac. L’episodi del cranc o “càncer”, que és el meu signe, l’hauria pogut interpretar jo mateix sense que el director m’alliçonés psicològicament. De la carta astral, per ara, només en tinc una: la que em feu Damià Barceló, un cop mort el seu malaguanyat germà. De les anàlisis dels astres, per a mi, en resulta: --independència personal. --sentit crític i lexical --escassa paciència i poc sentit de la continuïtat. --tendència a evitar confrontacions, amb el risc de perdre d’entrada. --escàs coratge, però molta capacitat de resistència. --pacifisme bàsic, que vol veure’s capgirat per esclats de violència en resposta a provocacions. --facilitat per destriar el gra de la palla. --nul·la tendència a treballar en equip. --exactitud en el compliment de compromisos contrets personalment. --egoisme, reserva, malfiança.

Josep Vallverdú. La festa i la ganyota. Edicions del Mall, 1987 p. 16-17

Llegeix: Roser Guasch

Mentrestant, cada any, Monsieur Grasz feia el seu camí cap a vestir-se a la fonda. Cada any tenia reservada la mateixa habitació i en tot seguia un mateix ritu i cerimonial. Greu, identificat amb la seva tasca de profeta de les il·lusions, corresponia afablement i sense melositat a les salutacions cordialíssimes dels vilatans i dels forasters, que eren perfectament informats de la categoria del pirotècnic. Però, això sí, a Monsieur Grasz agradava que escrivissin “Artista Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

7


Pyrothecnic”, i un metge mofeta, però molt entès, que hi hagué al poble una temporada, va dir que aquesta grafia era segurament deguda al fet que Monsieur Grasz era estranger, de l’Alsàcia. Aquesta preciosa localització eixamplà encara més el crèdit de què gaudia el vell coeter, i els vilatans no se’n sabien avenir, que fos de la Sàssia, un país tan llunyà. És clar que vivia a Igualada, però ell era de la Sàssia. Els vilatans anaven adquirint consciència de llur cosmopolitisme, i quan, anys a venir, els pobles s’anaren emplenant de forasters i fins i tot d’estrangers, ells es consideraven precursors. Monsieur Grasz es vestia de llagosta i copalta i, abillat així, un cop sopat, davallava fins a l’estany. L’estany, una gran bassa natural, aprofitada per al regadiu, era com la Llacuna Estígia del poble. De l’una banda del món dels mortals, figurat pels vilatans, de l’altra, el de la immortalitat, Monsieur Grasz i les seves pirotècnies. Tot el poble s’era aplegat a la riba d’ençà. Monsieur Grasz anava a saludar les autoritats, s’inclinava amb tota patxoca i feia una reverència cara al públic; i vorejant la riba, feia cap a l’altra banda. Acomiadava amb una estreta de mà l’algutzir o el fosser, segons hagués caigut la moneda aquella tarda, i es disposava a començar la seva feina.. La gent es morfonia d’impaciència i delit. Les noies se sufocaven només a la vista de l’autoritat de l’alsacià, entre l’esquelet fustaire dels màstils. Als homes se’ls feia un nus a la gorja i els nens obrien uns ulls hipnotitzats... I el miracle començava amb una, dues tres detonacions terribles, que ressonaven en les altures. Segons quin vent feia, la gent ja li semblava ensimar l’olor de sofre que, tard o d’hora, els arribava als narius. I Monsieur Grasz començava d’evolucionar, precís, ràpid, diligent, per entre els pals, llançant cel amunt els coets, les traques, les rodes, les cascades silencioses i els escandalosos trons. Verd, vermell blau, blanc, una successió inacabable de flors de foc omplia el cel. I, dessota el mar de foc, entre el fum i les flames, hom veia la figura enèrgica de Monsieur Grasz, els bigotis vermells, la passa llesta, la cua de jaqué voleiant, com un dimoni benigne o com un màgic a punt de ferne sempre una de més sonada.

Josep Vallverdú. Blai Joncar. Barcelona : La Galera, 2009. p. 95-97

Llegeix: Joan Chavarria

El Morrot cridava d’aquella manera perquè feia dues coses: mirava d’avisar en Genaro del perill de la bomba, i volia fer fora el soldat atacant... S’ha portat com un valent, aquell gos que semblava que no servia pera a res. L’enterrarem a l’hort. Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

8


En Blai va sentir-se molt entristit; tantes bombes perquè, al final, hi morís un gos. Un gos que ja era com de la família. I que, al capdavall, havia estat un heroi. L’ambulància trigà quatre hores a presentar-se al mas. Ells ja havien dinat, i el pacient, a l’entrada, descansava cobert de flassades. En Blai de sobte va adonar-se amb esglai que s’acabaria la presència del comandant entre ells. Se l’emportarien, l’hi prendrien. I va tenir la sensació que li estaven arrabassant de tot tresors valuosos i únics: la mare, el pare, el comandant i, a sobre, de segur, en David, que se’n tornaria a la vila. Va pensar que li tocaria quedar-se al mas, amb la tia Mònica i l’oncle Miquel, i de tant en tant el quec d’en Tensi. I ara, a més, sense el personatge del Morrot. Amb l’ambulància venia un metge militar, el conductor i un practicant. Abrigaren bé el ferit i es disposaren a carregar-lo a l’ambulància. El metge demanà tot de detalls dels dos accidents, el de l’avió i el de l’ incendi. Va prendre notes, felicità els del mas per les seves atencions al comandant, i estengué un comprovant amb el dia i l’hora que el ferit passava a càrrec de la sanitat militar. Fet això, es disposà a donar l’ordre en marxa. Tot fou tan ràpid que en Blai es va sentir ferit d’una manera innoble. Reaccionà amb un crit: - Comandant! Comandant Vallejo! El pacient, que estava essent dipositat al baiard, mogué un braç, aixecant-lo. Els sanitaris s’aturaren. Mig cos del pilot encara era fora del vehicle. - Genaro... comandant...- suplicava en Blai. - Blai, em curaré... em curaré – respongué en Genaro. - Comandant, som amics, som amics no? – ara en Blai plorava i els sanitaris impedien que abracés aquell ferit. El metge, que tenia pressa, estrenyé la mà dels adults i va prometre’ls que tindrien notícies del comandant. De moment no sabia a quin hospital el durien. - Hem de partir – anuncià – No podem perdre temps. La possible gangrena, saben? En Blai havia corregut mas endins i ara en sortia amb un paper a la mà, avançant en cursa cap al vehicle. Els sanitaris estaven a punt de tancar les portes, però ell d’un bot saltà fins al ferit i li posà a sobre el pit el full amb els dibuixos dels avions. El comandant Vallejo féu un gest d’acceptació amb el cap mentre sostenia el paper davant els ulls. Algú estirà el nen separant-lo de l’ambulància. I aquesta engegà. En Blai es quedà al mig del camí després de seguir el vehicle alguns metres. S’empassava els sanglots.

Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

9


Josep Vallverdú. Rovelló. Barcelona : La Galera, 2010 p. 124-126

Llegeix: Francesc Valls-Calçada

El Rovelló sortí afuat. La noia aleshores va donar-se del que havia fet: havia deixat escapar el gos millor que tenien. Es dugué les mans al cap, desolada. L’home gros tenia els ulls enterbolits. En adonar-se, gairebé perquè va topar-hi, de la noia i veure que el gos havia fugit, va cridat: - Per què l’has deslligat? Perquè ja no el pogués haver, oi? Doncs té! I va bufetejar la noieta. El Rovelló va parar la seva cursa i tombà el cap. En veure que l’home pegava a la noieta féu un gruny i retornà a tota velocitat. El Rovelló era un gran saltador, de molta potència. Amb un bot es llançà al coll de l’home, plantat damunt la seva esquena. El gegant li donà un cop de puny a les costelles i se’l féu caure de sobte. El Rovelló li saltà al puny de la mà i hi clavà queixalada. Encara el mossegà dues o tres vegades més i rebé dos o tres cops de puny més. L’home es donà sense voler un cop a la cama amb les escales del furgó i caigué a terra, gemegant. La noia s’havia tancat amb pany i clau dins el furgó. Els altres gossets, des del seu remolc, lladraven furiosament. El Rovelló remenava la cua, satisfet i cansat. Aleshores va veure arribar pel camí l’inconfusible fanal del domador que tornava amb els noiets, fet ja la gestió al poble. El Rovelló havia complert la seva missió. Havia defensat la noia i ara dubtà, només un moment, què faria. Si es quedava allí, l’home dels gossos el premiaria amb un bon sopar i uns terrossos de sucre. Però el tornarien a lligar. I encara que no el lliguessin, sempre hauria de per aquella vida, ficat dins del furgó, fent tombarelles per les fires, sense poder anar al bosc ni buscar bolets, ni córrer per les muntanyes. No s’hi pensà gaire. Emparat en la fosca de la nit emprengué el camí de la serra i s’allunyà del poble. Ara sí que tenia les potes més potents que cap gos hagi tingut mai. Acostumat a saltar, a fer-hi pressió, se sentia segur. No hi hauria perills prou forts per a ell. No hi hauria distàncies. On era, però, el mas? No sabia si el trobaria. Però el buscaria. Una sola idea el guiava: retrobar les persones que l’estimaven, els indrets coneguts, els animals que li havien fet companyia: en Llisot, l’Arròs, els avis del mas, la Sandra, el Mullat. Com més se’n recordava, més de pressa corria muntanya enllà. Semblava com una mena de vent, com un llampec, com un estel afuat. Tenia tota la força a dintre i tot el món al davant.

Biblioteca Pública de Tarragona Maig 2013

10

Lectures 'Josep Vallverdú, Passeig d'Aniversari. Vallverdú, l’home: pren la paraula'  

Lectures de l'acte 'Josep Vallverdú, Passeig d'Aniversari. Vallverdú, l’home: pren la paraula' del dia 21 de maig a la Biblioteca Pública de...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you