Page 1

LA MÚSICA DE UN PUEBLO

lA musica de un pueblo


Orquestra Català La música d’un poble


Edita: Ajuntament de Massanassa Text: Mariló Gradolí Coordinació del projecte: Miguel Català Responsable cultural: Francesc Rodrigo Correcció: Montse Morales Portada: © Estudi Creatiu Gómez SL Exemplars impressos: 1000 unitats. Imprimeix: Imprenta Valencia (Grafiben) Disseny i maquetació: Imprenta Valencia (Grafiben) Portada: Estucado semimate 350 g. Interior Mate 135 g. 2ª Edició, Data de la impressió: Juny 2018 Dipòsit legal: V2474-2017

Escaneja i visualitza el llibre online

L’Ajuntament de Massanassa edita el llibre de l’Orquesta Català en homenatge als músics que van formar part d’este projecte musical. El llibre s’acompanya d’un CD commemoratiu amb les cançons que van ser enregistrades al 1981 al disc de l’Orquestra. Agraïments: A totes les persones que d’alguna manera o altra han participat en el projecte, especialment a Miguel Català, Eduardo Ballester, Enrique Ballester, Francisco Martínez, José Medina, Julián Lázaro, Francisco Comes Monmeneu, Asunción Comes, Pilar Olaya, Alberto Verdú, Herminio Giménez. Bibliografía: La memòria oral ha estat la font principal del treball, utilitzant com a fonts escrites el llibres de La Terreta; Llibrets de festes de Santa Cecília del Centre Instructiu Musical, i llibres de festes de Bronchales i Checa.


Pista de ball del “Tio Mandao” en Picassent: Vicente Pons Perpiña, Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, Jose Millá Català, Arturo Puchalt Olmos, Francisco Nacher Romeu, Eliseo Pelegrí Bargues


Piscina Hervas de Catarroja: Vicente Millà Català, Julián Lázaro García, Miguel Garzón, Eduardo Ballester Martínez, José Medina Baixauli, Miguel Català Moreno


Index 78

El valencià de l’orquestra

11 Pròleg

82

Checa (Guadalajara)

12

Els inicis

88

Homenatge a l’orquestra a Checa

18

La felicitat dels anys 20

90

Agermanament amb Checa

24

Fins a la guerra

96

El tio Sola

28

Els musics

100 El Cantor Moreno

34

Oficis i malnoms

104 Guardet

38

De la comarca al món

106

José Medina

46

Desplaçaments

Julián Lázaro

52 Escenaris

Enrique Ballester

56

La piscina Hervás

108

Bronchales (Terol)

62

Un estil propi

114

La gravació del disc

66

La ironía

120

Lletres de les cançons

70

El pa i la traca

134

Entre Pepín i el món

74

Al poble d’Alfafar

138 Xim-Pum

76

Anglés de Massanassa

140

9

Saluda de l’Alcalde

Lletres Himnos Bronchales i Checa


Piscina Hervas de Catarroja: Vicente Millà Català, Eduardo Ballester Martínez, Miguel Català Moreno, Vicente Pons Perpiña, Manuel Cortes, Enrique Ballester García, Francisco Martínez Codoñer


Saluda de l’alcalde Estimats conveïns i conveïnes Em cap el plaer de presentar-vos un llibre que era un deute que el poble de Massanassa tenia amb l’Orquestra Català, un grup musical que durant molts anys, sobre tot anys durs al voltant de la Guerra Civil, han passejat el nom del nostre poble portant alegria i festa allà on van actuar. Este llibre és un mereixcut homenatge, vol conservar la seua memòria i posar-la en coneiximent de les generacions actuals. Jo encara he tengut el plaer de vore’ls actuar en la Piscina de Catarroja i en el poble de Checa. I és realment emocionant vore el carinyo amb el que encara hui en dia se’ls recorda en eixos pobles, de les provincies de Terol o Guadalajara, en els que la nostra Orquestra animava les festes patronals que es celebraven unes darrere de les altres. I els lligams que s’establiren anaren més enllà de la cultura: famílies senceres s’han format gràcies als primers viatges musicals de la nostra orquestra a Checa o a Bronchales on inclús es va instaurar la Festa dels Valencians i on ara estiuegen molts massanassers i massanasseres i on l’Orquestra té dedicat un carrer. “Ya llegan los músicos” pregonaven els xiquets per anunciar que ja havia arribat l’Orquestra Català: Ells igual tocaven en un passacarrer que en una missa solemne amb càntics, però sobre tot animaven el ball en el que la inventiva del “tio Sola” provocava rialles i xirigotes entre els assistents. Els membres de “la Català” eren músics amb tota l’extensió de la paraula. Tocaven diversos instruments tant en l’Orquestra, com en la Banda de Música, en l’Orfeó, etc. Allà on es feia música arrimaven el muscle, sense els mitjans tècnics que es tenen hui en dia, però sempre buscant i conseguint uns lligams d’amistat i complicitat entre ells i el públic que anava a escoltar-los. No els paraven les dificultats del viatge, amb els ferrocarrils i autobusos de l’època. Després d’un trajecte incòmode, la seua arribada era símbol d’alegria, diversió i festa. Les portaren per molts pobles, uns, veïns de la nostra comarca, altres, de més llunyans, de les provincies de la Manxa i Aragó. Sempre amb un somriure en la boca, unes lletres ocurrents i gracioses en les cançons i pregonant ben alt que eren de Massanassa. Per tot açò hem de dir: Gràcies. Vicent Pastor Codoñer · Alcalde de Massanassa Música d’un poble

Pàg - 9


Miguel Català Moreno “el cantor Moreno”

Pàg - 10

Orquestra Català


Pròleg Que aquest llibre sobre l'Orquestra Català s'haja pogut realitzar és per a mí una satisfacció immensa igual que ho serà per a la resta de familiars dels seus components i totes les persones que al llarg de la seua trajectòria (52 anys) han pogut ballar i divertir-se amb aquest grup d'amics, i dic amics perquè sempre que els veia actuar i també assajar a casa del tio Sóla o en el corral de la casa del meu iaio “el tio Vicentico” també ells se'l passaven bé, sense oblidar que l'endemà d'actuar, i fins i tot el mateix dia, tots havien de treballar en les seues diferents professions, doncs cap era músic professional. Anècdotes hi han hagut moltes i algunes es compten en el llibre, però si cada persona que ha tingut relació amb l'Orquestra explicara una, es podria omplir un altre llibre, perquè han sigut molts anys i moltes localitats per on a passat l'Orquestra Català i per llocs tan diferents, des de Checa a la Piscina Hervas, des de Bronchales a la Festa del carrer de Sant Miquel o des de les Barraques de Catarroja a gravar un disc. En tots els llocs que van actuar sempre van portar el nom de València i de Massanassa amb dignitat i entusiasme, per la qual cosa recordar-los és un compromís que no es podia deixar passar i és ací on cal agrair a totes i cadascuna de les persones que han aportat documentació, fotos, anècdotes, vivències i en definitiva records perquè L'Orquestra Català quede emmarcada i tinga un lloc dins de la història de Massanassa. Miguel Angel Català Codoñer Música d’un poble

Pàg - 11


Els inicis Des del 1890, amb el sufragi universal masculí i secret, els hòmens participaven en l’elecció de diputats a les Corts, diputats provincials a la Diputació i regidors als Ajuntaments amb la vigència del caciquisme. Un sistema que Cànoves i Sagasta havien protagonitzat des del 1876 amb l’alternança del partit Liberal Conservador i el partit Liberal Fusionista, encara que després de la Guerra de Cuba el 1898, començava a plantejar-se com ineficaç. La traducció a l’àmbit local d’eixe sistema va ser, en un dels seus vessants, l’aparició de casinos polítics on els seguidors es reunien per parlar i debatre. La mort de Cànoves el 1897 i la de Sagasta el 1902, la pressió de les forces que no acceptaven el sistema o havien estat excloses: republicans, socialistes, anarquistes i nacionalistes catalans, i amb moviments com el regeneracionisme, provocaren que començara a forjar-se la necessitat de superar els casinos polítics. Els casinos es varen convertir en una “punta de llança” a l’àmbit cultural, amb les primeres subscripcions als diaris, la creació de biblioteques, grups de teatre acompanyats per seccions de música, així com la aparició d’innovacions tecnològiques amb la contractació de llum i telèfon. A finals del segle XIX, comencen a aparéixer les bandes de música i al caliu dels casinos van començar a nàixer les societats musicals. La distracció d’aquells anys, sense televisió ni Internet, passava pels casinos i bars, punt de reunió i socialització de les generacions de joves.

Pàg - 12

Orquestra Català


Alustante (Guadalajara) any 1933. José Alonso Bayona, José Millà Català, José Raga Casañ, Vicente Català Creuá, Vicente Millà Català.

Música d’un poble

Pàg - 13


El 1925 hi havia a Massanassa el casino Agrícola, el casino Artístico Musical, Casino Unión Patriótica, Cámara Arrocera, Círculo de Cazadores, Círculo Instructivo Musical, Gran Peña, Sociedad de Obreros Albañiles, Club Deportivo Europa, Sociedad Colombófila i Sindicatos de Riegos del marjal. Segons recull Vicente Navarro Soler en Topografía médica de Massanassa: “Los habitantes de Massanassa son aficionados a los toros, acudiendo a corridas de la capital. Hasta hace poco tiempo, hubo una Plaza de Toros de madera, junto al camino Real de Madrid, en la cual se solían organizar algunas novilladas y capeas. Las costumbres de las cabalgatas, romerías, excursiones y fuegos no permanecen olvidadas. Suelen organizar numerosos bailes, tanto en las casas particulares como en los casinos y durante el verano, en las calles, en los festejos verbeneros”. I així, en un casino i al caliu de l’època, uns músics van començar a tocar al casino La Peña, regentat per Vicente Català Crehuà (“El tio Visantico, el pintor”) on els diumenges a la vesprada s’organitzaven balls amenitzats per una orquestra. L’Orquestrina Campestre estava formada als inicis, segons explicava José Millà Moreno l’any 2002, per José Raga Casañ “el peno”, José Alonso Bayona “el ganso” i José Millà Català “el bala”. Millà Moreno, fill del fundador, va ser testimoni dels assaigs musicals quan era menut, i fins i tot té documentada “la primera actuació de mon tio, Vicente Millà, va ser al febrer de l’any 1927 quan tenia 16 anys, al bateig del seu cosí Manolo Català Ferrer. El malnom era per son pare, que feia soles d’espardenyes”.

Pàg - 14

Orquestra Català


Vicente Millà Català, José Millà Català, Miguel Català Moreno, Melchor Ibáñez Machancoses

Música d’un poble

Pàg - 15


Una vegada encetada l’aventura musical es van anar sumant instruments: José Raga Casañ “el peno”: Saxo alt José Alonso Bayona “el ganso”: Trompeta José Millà Català “el bala”: Acordió Vicente Català Crehuà “Visantico, el pintor”: Bateria Vicente Olmos Ferriols “bon”: Contrabaix A més de Manolo Català “el pintor” i Vicente Millà Català “Sola”. Posteriorment, es va incorporar Melchor Ibáñez. En aquell moment en què les bandes actuaven a les festes de carrer o als casinos, els noms de les bandes estaven lligades al lloc on tocaven o a l’ofici dels seus integrants. De fet, els músics van pensar en anomenar-la “Orquestra Català-Gans-Bon”, una composició de les inicials dels noms i malnoms dels components, però es va decidir batejar-la com “Orquestra Campestre”. Els assaigs es feien a casa de Vicente Català, al carrer de la Resurrecció. Els dies de festa “el peno” amb la flauta; “el ganso” amb la viola, la bateria i la trompeta, i Millà amb l’acordió, es va iniciar la trajectòria de la Campestre al poble on “la principal fiesta es la del Santísimo Cristo de la Vida. Duran los festejos cinco días, durante los cuales se celebran cabalgatas, verbenas, procesiones, pasacalles, dispará, conciertos, tracas, castillos de fuegos artificiales y funciones religiosas solemnes. Se celebran otras fiestas y festejos a san Pedro, santa Teresa, Corpus, san Vicente y san Roque. (…) En el Teatro-Cine suelen representar, no con mucha frecuencia, funciones de teatro y cine. La música del pueblo (Centro Artístico Musical), compuesta de unos 33 músicos, da algunos conciertos, especialmente durante las festividades”. L’emblema de L’Orquestra Campestre era un cercle blanc amb el nom i el cap del negre de les ampolles de rom. Una imatge que es canviaria el 1933 amb el naixement de l’Orquestra Català. Pàg - 16

Orquestra Català


Alustante (Guadalajara) any 1932. Francisco Nacher Romeu, Vicente Millà Català, Arturo Puchalt Olmos, Vicente Olmos Ferriols, Melchor Ibáñez Machancoses, Vicente Català Crehuà, Miguel Català Moreno.

Música d’un poble

Pàg - 17


La Felicitat dels anys 20 És curiós, però les primeres referències escrites i amb imatges de l’Orquestra Català són de fora de localitat. Allò de ser sant miraculós com més lluny millor, sembla que va funcionar amb l’orquestra que prompte va començar a actuar en pobles com Checa (Guadalajara). El diari Las Provincias, en la seua edició del 22 d’agost de 1975, amb una crònica signada per Francisco Pastor anunciava que “En 1920, la localidad de Checa quería buena música para sus fiestas en honor de San Bartolomé y para ello nada mejor que los músicos valencianos cuya fama es sobradamente conocida. Desde entonces la banda de música de Massanassa empezó a amenizar las fiestas locales de Checa, luego tras su desaparición fue la popular Orquestra Català, también de Massanassa, y el actual centro Instructivo Musical quienes han continuado los lazos musicales y de amistad entre ambas poblaciones, que también han derivado en media docena de matrimonios”. Va ser a la dècada dels anys vint quan dos esdeveniments van canviar la societat de Massanassa: la primera, l’annexió de la partida de l’Orba que augmentava el seu territori a expenses d’Alfafar, i, la segona, la creació del Cercle Artístic Musical, tal com es recull a l’estudi Massanassa des de la crisi de la Restauració fins a la II República (1920-1931) publicat a la col·lecció Manzil Nars de l’any 2000. Trobem a La Terreta de 1921 com es demanava suport per part de tots els interessants en la seua creació, per aconseguir la consolidació de la banda de música. Al diari Levante, en la seua edició del 27 de març de 1921, trobem la notícia que assenyala la inauguració del Cercle Artístic Musical creat per al foment de l’art líric.

Pàg - 18

Orquestra Català


CENTRO INSTRUCTIVO MUSICAL MASSANASSA · Certamen Musical de Lliria any 1931 · 1er Premit 1ª fila Jose Borrero (Director), Salvador Baixauli (caixa), José Galán (Trompa), Vicente Català (bombo), “Mineta” (papelero), Ramón Ridaura (platillero), José Raga (President), 2ª fila Vicente Bargues (caixa) Miguel Català (triangle), Antonio Moreno (claninet), Jose Català (clarinet), Vicente Alapont (clarinet) José García (Bombardino) 3ª fila Manolo Ballester (clarinet), Alberto Puchalt (saxo alt), Manolo Casañ (clarinet), Vicente Pons (clarinet), Francisco Hernández (requint), Vicente Soria (clarinet) 4ª fila Jose Raga (flauta) “Conejero” (clarinete), Vicente Millà (saxo alt) 5ª fila Tío Luis (saxo baríton) Francisco Nacher (trompeta), Salvador Seguí (saxo tenor), Bautista Alfonso (fliscorno), Valero Torrijos (saxo tenor), José Bayona (trompeta), (¿?) (trompeta), Manuel Català (bombardino) 6ª fila José Martínez (baix), Vicente Montoro (trombó), (¿?) (trombó), Arturo Puchalt (baix) Francisco Casañ (trombó), Vicente Olmos (baix) Francisco Bargues (abanderat) Música d’un poble

Pàg - 19


Segons les cròniques del moment, la inauguració va ser tot un èxit, al que anaren les autoritats i tots els presidents de totes les societats del poble, a més d’un públic nombrós i “interpretando bonitas composiciones, alternando con bandurrias y guitarras. Se pronunciaron discursos en los que se resaltó la esperanza en esta Sociedad, para que la música tuviese un lugar relevante en Masanassa”. La Terreta de 1996, en un article de Pascual Cassany, recull la primera directiva de l’entitat musical. El primer president del Cercle Artístic Musical va ser José Raga Casañ “el peno”. I ací tenim la connexió entre la Orquestina Campestre i la banda, i els viatges a Checa i altres poblacions. En una localitat on a principis dels anys 20 la conformaven poc més de 1.000 habitants i on es començava a fomentar la cultura musical, és comprensible un punt d’unió i col·laboració. El primer viatge a Checa el va propiciar una família de comerciants massanassers. Els germans Manuel, Benjamí i Luis Zabal, que tenien excel·lents relacions comercials i personals amb una altra molt destacada de Checa: els germans Mariano, Benito i Celio García”. Els germans Zabal van tractar amb José Raga Crehuà les condicions del viatge. La designació del personal que havia d’anar a Checa no va resultar gens fàcil, ja que tots tenien vertader interès a viatjar. No existien les vacances i els que eixien de la seua casa, era per a anar a peu, amb carro o com a màxim amb tramvia, a València o pobles limítrofs. El viatge resultava molt pesat. El tren arribava fins a Terol. Després, un autobús que des de Terol i agafant la carretera d’Albarrasí, passava per Gea, Albarrasí, Tramacastilla, Torres i Noguera. Es pujava el port de Noguera i es desembocava a la recta del port de Bronchales – Oriola, i després es baixava fins als afores d’Orihuela del Tremedal i seguint per Orea s’arribava a Checa. Els últims cinc quilòmetres eren molt perillosos. Després el viatge es va fer més curt en arribar amb tren fins a Santa Eulalia i per carretera a través de Pozondón, afores de Bronchales, Orihuela del Tremedal, Orea i Checa. Pàg - 20

Orquestra Català


Checa (Guadalajara) any 1920: Vicente Montoro, Amadeo Penella, Luis Zabal, Ernesto Pons, Jose Masiá “Corbello”, Alberto Puchalt, Manuel Català, Juan Almarche “Fariner”, Benjamín Zabal (disfraçat), Vicente Martinez “Blanco Guitarrer”, Federico Raga, Valero Torrijos, José Alonso “ganset”, sentados: José Martínez, Vicente Olmos “Bon”, José Alfonso (chofer de los hermanos Zabal), Arturo Puchalt, sentado en primer término Sr. Constancio (Alguacil de Checa) Música d’un poble

Pàg - 21


Al 1939 van tornar els músics a Checa ja com a l’Orquestra Català durant quaranta anys sense interrupció. Així, van ser els membres de la originària Orquestina Campestre els que van iniciar la tradició d’anar a tocar a les festes de Checa amb el nom, a partir de 1933, de l’Orquestra Català. Ja al període de la dictadura de Primo de Rivera, hauríem de destacar només dos fets com són la inauguració de les Escoles San José i San Andrés, i la posada en marxa de la font de les Escoles Velles. La memòria és llarga però no tant com per recordar aquells primers anys de l’orquestra. Només en una entrevista de 1981, escrita per Aina Vilaplana, llegim les paraules del “Tio Sola”: “en el 33 no es cantaven cançons en valencià. L’etapa del valencianisme en la Català, s’inicia després de la guerra. Es cantava Marieta molt guapa i xicoteta, era Marieta la més guapa del carrer”.

Pàg - 22

Orquestra Català


Autobus de linea regular Santa Eulalia - Checa

Música d’un poble

Pàg - 23


Fins a la Guerra Amadeu Císcar al seu treball sobre la Massanassa de 1930, escrit l’any 1986, descriu que “el carrer València era -més que ara- el centre de la vida social del poble. La ubicació del cine teatre Quevedo i dels casinos li donaven caràcter. El centro Instructivo Musical, al número 40, i el Círculo de Cazadores, al número 38, eren apolítics i més concorreguts. El casino de dretes o del partit de Noira estava al número 25 i a abril es va obrir la Casa de la Democracia, el republicà, al número 15, que ja havia servit de seu al partit de Malagana i a la Unión Patriótica”. El 14 d’abril de 1931 s’instaura la II República, i a grans trets, la podem dividir en tres etapes: bienni reformista (1931-1933), bienni negre (1933-1935) i la victòria del Front Popular, el febrer de 1936. I és que el carrer València i el seu empedrat va ser una de les discussions polítiques al primer període, fet recollit a l’estudi sobre l’època de Benedicta Chilet, Carles Peñarrocha i Josep Lluís Recatalà sobre la Massanassa republicana. Altres assumptes que van centrar l’atenció social del moment van ser un possible assassinat, els atropellaments i una intoxicació per un formatge en mal estat, entre d’altres. La banda de Massanassa va aconseguir el primer premi al certamen de Llíria de 1931, segon premi al certamen de falles de 1932, segon premi al certamen de Cullera de 1932 i quart premi al certamen de falles de 1935. Després es va dissoldre per tornar a partir de l’any 1939 fins a la dissolució de la seua primera etapa. Pel que fa a l’oci de l’època a Massanassa, sorprén que les cròniques no parlen ja de bous sinó de boxa. “Dins del món futbolístic cal destacar la presència d’un protagonista important, un equip de futbol que va assolir un gran renom a l’àmbit valencià, sobretot als anys 1931-1932, i que era conegut amb el nom de C.D. Europa Massanassa Pàg - 24

Orquestra Català


Foto Monreal del Campo (Teruel) Miguel Català Moreno, (¿?), Vicente Alapont, Eliseo Pelegrí Bargues, Vicente Pons Perpiñà, Vicente Millà Català, Vicente Olmos Ferriols, Jose Millà Català.

Música d’un poble

Pàg - 25


(…) per altra part hi ha un altre esport que atrau la gent de l’època: és el ciclisme, amb carreres organitzades pel Club Ciclista de Massanassa”. Respecte de l’Orquestra Català, Checa va ser sens dubte una de les primeres poblacions on l’orquestra es va desplaçar a tocar i amenitzar les festes. Però la data de fundació de l’Orquestra Català és 1933, on la primera imatge la trobem a Alustante, en una fotografia on es pot llegir “Recuerdo de nuestro viaje por Alustante año 1933”. Vicente Millà Moreno recordava les aventures d’aquells tres amics fundadors de l’Orquestra: José Raga Casañ “el peno”, José Alonso Bayona “el ganso” i José Millà Català, el seu iaio, i com la fotografia presa a Alustrante marcava l’inici de la banda que assajava al carrer del Calvari encara amb la denominació de Campestre. La música, el teatre i els espectacles són una part fonamental de la cultura, de la festa, però també de l’oci. Actuacions setmanals omplien la programació dels casinos i teatres en un moment d’apassionament polític, social i religiós des de tots els vessants. Entrem a l’any 1935, febrer concretament, i recollia el teatre Quevedo (vell cinema Massanassa) èxits com el quadre artístic que dirigia Vicente Català i en el qual destacava, entre tots els deixebles, Pepe Galán (molt bon actor i ànima d’esta agrupació). Van representar “El Cristo del poble”, “El bastardo” i “La firma del testament” segons recull Las Provincias. Vicente Català és qui portava endavant la companyia teatral alhora que participava a l’orquestra. A les obres també actuava el seu germà Miguel Català, qui entraria a formar part de la Català a la seua refosa el 1942. La primera etapa de l’Orquestra Català finalitza el 1936 amb l’inici de la Guerra Civil. Pàg - 26

Orquestra Català


Orihuela del Tremedal (Teruel) 1934: Vicente Millà Català, (¿) Vicente Olmos Ferriols, José Alonso Bayona, Vicente Català Crehuà, Pepico Català Moreno, Melchor Ibáñez Machancoses.

Música d’un poble

Pàg - 27


Els músics

La Guerra Civil no va poder apagar la música. Les actuacions esporàdiques en festivals benèfics per a hospitals van ser la partitura durant sis anys. Després de la guerra, de nou començà a sonar amb força, ja amb el nom de l’Orquestra Català. Els cinc components eren: José Raga Casañ, “el peno”: el saxo tenor José Alonso Bayona, “el ganso”: la trompeta José Millà Català, “el bala”: l’acordió Vicente Millà Català, “Sola”: el saxo alt Vicente Català Crehuà, “el pintor”: la bateria Començaren a mamprendre la tasca de creació d’una institució musical coneguda dins i fora de Massanassa, sense adonar-se’n. Prompte es van afegir més músics a la banda: Manolo Català Crehuà o “Manolo, el pintor”: el trombó de vares Vicente Olmos Ferriols, “Bon”: el contrabaix Ja a la dècada dels quaranta, més músics se sumaren al projecte que duia el nom de Massanassa per tot arreu. Un relleu generacional que es combinava amb les necessitats i la vida personal de cadascú dels components: Vicente Pons Perpiñá, “bolita”, tocava el saxo i el clarinet. Eduardo Ballester, “tripero”, la trompeta Eliseo Pelegrí Bargues, “copito”, tocava el trombó de vares. Miguel Català Moreno, “papi”, la bateria. Arturo Puchalt Olmos, “el tio Arturo”, tocava el contrabaix. Augusto Ibáñez Enrique Ballester Al llarg de la seua història van ser també molts els músics que van tocar a la banda: “els Pàg - 28

Orquestra Català


Checa (Guadalajara): Arturo Puchalt Olmos, Jose Alonso Bayona, Vicente Català Moreno, Miguel Català Moreno, Vicente Millà Català, José Millà Català, Vicente Olmos Ferriols, Rafael Bou Alonso, Eliseo Pelegrí.

Música d’un poble

Pàg - 29


acoblats” o “els afegits” que, depenent de les contractacions i substitucions, acudien de manera més o menys regular a les actuacions: Melchor Ibáñez Machancoses, “el maquinero” Vicente Gandia Olmos: l’acordió Manuel Cortés, “ossets”: l’acordió Vicente Pons Perpiñá: el saxo i el clarinet Rafael Perpiñá Campos: el trombó Rafael Bou Alonso: Trompeta Vicente Chinesta Francisco Nácher Romeu, “el blanco”: la trompeta José Codoñer Casañ, “piconet”: la trompeta Vicente Alonso, “el surdo”: el clarinet Vicente Martínez, “bicarbonato”: el bombo Juan Gallud: els plats Rafael Campos: la tuba Vicente Chinesta: la guitarra Vicente Bargues: els plats Vicente Alapont, “El Modisto” Uns altres van estar amb l’Orquestra diversos anys: Miguel Garzón, “pestaña”: la bateria Pepe Hernández, “choricero” Francisco Martínez Codoñer: guitarra rítmica Van estar-hi fins a la seua dissolució: José Medina Baixauli, “figata”: el baix Julián Lázaro, “nari”: l’acordió José Hernández Cortés: l’orgue El “tio sola” i “papi” són l’essència de la banda. Els músics anaven entrant i eixint sePàg - 30

Orquestra Català


Bronchales (Teruel): José Millà Català, Vicente Millà Català, D. Benjamín Civera (Canónigo del Arzobispado de Valencia), Vicente Català Moreno, Vicente Català Crehuà, José Millá (fill), Vicente Alonso, Enrique Ballester García, Eduardo Ballester Martínez

Música d’un poble

Pàg - 31


gons la situació i per a il·lustrar-ho, disposem de la història d’Enrique Ballester García: Enrique, clarinet i bateria, va entrar al 1957 amb setze anys. En principi no tocava a l’orquestra, anava “d’afegit” per a tocar el clarinet pel carrer i a les processons. Com que també tocava la bateria, en el moment que Eliseo Pelegrí es va retirar, va entrar com a principal fins als díhuit anys tocant la bateria. No tornaria fins al 1965, quan Enrique va acabar la mili, un servei militar més llarg d’allò que era comú per ser músic militar. Una vegada llicenciat va trobar núvia, la seua actual dona. Recorda com li deia: “tots els dies de festa te’n vas amb l’orquestra”. Aquell comentari va fer que deixara el projecte, i el va substituir Miguel Garzón, el d’Alfafar, però quan li van fer falta diners va tornar a incorporar-s’hi. José Medina se n’anava a la mili i el “tio sola” em va dir: tu vols tocar la guitarra baixa? Vaig dir que sí i vaig aprendre a tocar la guitarra baixa per substituir el “Bolita”. Quan Miguel Garzón s’ho va deixar, vaig tornar a tocar la bateria”. I així era, l’orquestra i la seua ànima, uns amics que es divertien fent música i cultura.

Pàg - 32

Orquestra Català


Melchor Ibáñez, Vicente Millà Català, José Alonso Bayona, Vicente Català Moreno, Vicente Pons Perpiña, Miguel Català Moreno, Arturo Puchalt Olmos, Vicente Olmos Ferriols, Vicente Català Crehuà.

Música d’un poble

Pàg - 33


Oficis i malnoms Els components de l’Orquestra compaginaven les seues professions amb la dedicació a la música i a la banda. Eduardo Ballester recorda com després d’un diumenge ple d’activitat musical o d’un viatge, s’havien de preparar per anar a treballar entre setmana. Vicente Millà Català, “el tio Sola” i José Millà Català, “el bala”, treballaven al port de València en càrrega i descàrrega. Eduardo Ballester era ebenista. Vicente i Manolo Català Crehuà eren pintors. Eliseo Pelegrí era tapisser. Melchor Ibáñez Machancoses, “el maquinero”, arreglava màquines de cosir. Miguel Garzón, representant de joies. El tio Arturo era obrer i Vicente Alfonso, “bolita”, era electricista. Miguel Català era pintor i José Medina, tapisser. D’ací venien la majoria dels malnoms, encara que, per exemple, el de “papi” de Miguel Català té una explicació molt senzilla encara que de vegades tergiversada. Podríem pensar que “papi” estava batejat per la faceta conciliadora del cantor Moreno, però no, el malnom li va vindre per ser el més jove en les primeres incorporacions, i amb l’humor del tio Sola va ser nomenat “papi” per “papilla”. Altre dels malnoms, com ara “sola”, feia referència a la tradició familiar de confeccionar espardenyes. José Millà Moreno, recorda com a la casa de sa iaia encara hi havia soles de les sabates. Altre dels malnoms del tio Sola va ser “caudillo” per les tasques de direcció de l’orquestra. I amb el ventall de professions el punt en comú era la il·lusió per la música. Unes partitures que es llegien o es tocaven d’oïda. La majoria tenien una formació musical i relacions amb la banda de Massanassa, però d’altres aprenien sobre la marxa, com Vicente Martínez, “bicarbonato”, que treballava a la farmàcia de Dolores Recio i Pàg - 34

Orquestra Català


Checa (Guadalajara): José Millà Català, Vicente Olmos Ferriols, Vicente Millà Català, Vicente Català Crehuà, Francisco Nacher Romeu, Miguel Català Moreno Música d’un poble

Pàg - 35


anava d’afegit a tocar el bombo als viatges. No en sabia res, d’escales musicals, però tenia una instrucció clara: “per acabar la cançó, pega fort i para”. De vegades li havien de fer senyals perquè tancara una peça i ell responia “Però ací qui mana?”. Un altre exemple és el d’Enrique Ballester que va començar a estudiar música a l’Artesana de Catarroja, i va acabar la carrera de Clarinet al Conservatori de València. La bateria li la va ensenyar a tocar Manolo Espinosa, comercial de mobles. La guitarra, en va aprendre assoles quan el tio Sola li va proposar incorporar-se a l’orquestra per a tocar aquest instrument perquè Miguel Garzón, que era comercial, no podia seguir a la banda. Enrique va ser fundador de la segona generació del CIM de Massanassa, vicepresident i professor. Versatilitat, tant a l’hora de tocar com en què interpretar. Músics de qualitat que participaven tant en una missa com en una despertà. Els estils també es multiplicaven al programa de l’orquestra, ja que el públic i el tipus d’actuació manaven alternant l’humor del tio Sola amb la calidesa del cantor Moreno.

Pàg - 36

Orquestra Català


José Millà Català, Vicente Pons Perpiña, Melchor Ibañez, Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno.

Música d’un poble

Pàg - 37


De la comarca al món Després de la guerra, les festes de carrer es van convertir en les primeres actuacions de l’orquestra. Cada carrer contractava els seus balls i la Català era una de les preferides de la comarca. “La gent venia en cadires i es sentaven allí davant nostre. Alfafar, Benetússer, tots els llocs, no ens deixaven parar. Cada carrer feia la seua festa i hi havia qui contractava quatre o cinc actuacions” recordava el tio Sola a l’entrevista de 1981. Cal fer un esment especial a les actuacions a totes les Festes de la localitat: Sant Joan, Sant Miquel i Sant Roc. I al mateix temps, començaven les aventures dels músics als viatges a altres províncies en un temps on inclús anar a València era tota una excursió. L’orquestra va anar a tocar a Alcocer de Guadalajara, Santa Maria Deval, Checa, Orea, Alustrante, Alcoroches, Bronchales, Monterde de Albarracín, Santa Eulalia del Campo, Villarquemado, Celadas, Casinos, Peñalen, Villanueva de Alcorcón, Villalba de la Sierra, Villalba del Rey, Tendilla, Humanes, Segorbe, Orihuela del Tremedal, Peralejos de las Truchas, Molina de Aragón, Huelamo i Tragacete, totes elles localitats de Guadalajara, Terol, Conca, Navarra i Madrid. A les primeres actuacions en alguna d’aquestes localitats no hi havia llum elèctrica, per la qual cosa els instruments que es transportaven eren de vent i de percussió i quan l’actuació era de nit s’encenien cresols, per a cantar i perquè se sentira millor s’utilitzava un embut metàl·lic. També el transport era “original” perquè s’arribava en el tren, després amb autobús i, per a concloure el camí, els instruments es carregaven en muls fins al poble on es realitzava l’actuació. Encara com a Banda Centre Artístic Musical, va començar a anar a tocar a Checa Pàg - 38

Orquestra Català


Alustante (Guadalajara) (Fiesta a San Mateo) Miguel Català Moreno, Arturo Puchalt Olmos, Vicente Olmos Ferriols, Vicente Català Crehuà, Vicente Millà Català, José Alonso Bayona, Francisco Nacher Romeu, Melchor Ibáñez Machancoses.

Música d’un poble

Pàg - 39


(Guadalajara) al 1926 per la gestió Jose Raga, “el Peno”, i dels germans Zabal, fabricants de licor, que visitaven la zona per vendre els seus productes. Posteriorment va ser la Català la que va visitar regularment el poble en les seues festes, en honor a Sant Bartolomé, tot amenitzant els balls. L’escenari es muntava a la plaça, i a les 22.00 hores començava l’orquestra a tocar i finalitzava a mitjanit amb el pasdoble “València” per a tancar el programa. Segons explicava José Raga, fill de José Raga Crehuà: “Transcorria la dècada dels anys 20. En iniciar-se, es va inaugurar el centre Instructiu Musical. El president de la Banda era José Raga Crehuà. La banda funcionava molt bé. S’havia consolidat la seua formació amb la posada a punt de nous músics formats després de la seua fundació. La banda despertava la simpatia de tota la població: la gent en feia suport i protegia el seu desenvolupament. Es va presentar llavors un contracte perquè una partició de la banda de música anara a Checa (Guadalajara) per a amenitzar les festes patronals. Aquest viatge el va propiciar una família de comerciants massanassers. Els germans Manuel, Benjamí i Luis Zabal, que tenien unes relacions comercials excel·lents i personals amb una altra molt destacada de Checa: els germans Mariano, Benito i Celio García. Els germans Zabal van tractar amb José Raga Crehuà les condicions del viatge. Les festes es van celebrar la segona quinzena del mes d’agost en honor a Sant Bartolomé, patró de Checa. El dia 23 s’iniciaven les vespres. El 24, la festa major. El 25, els bous. Vedells per a la joventut, el 26. El dia 27 i a la plana on es troba la font del vaquer, envoltada de verda gespa i una magnífica pineda, amb alegria, bon humor i millor apetit, guisen i es mengen la carn dels bous bregats a les festes. Aquests actes ressenyats van acompanyats de cercaviles, processons, el festeig típic camper al matí del dia 25, amb balls i jocs per a la joventut. El retorn dels músics a Massanassa era el dia 28 d’agost. La designació del personal que havia d’anar a Checa no va resultar gens fàcil, ja que Pàg - 40

Orquestra Català


Tendilla (Guadalajara) Arturo Puchalt Olmos, José Millà Català, Vicente Català Crehuà, Vicente Millà Català, Eduardo Ballester Martínez, Miguel Català Moreno, Enrique Ballester García, Vicente Alonso

Música d’un poble

Pàg - 41


tots tenien vertader interès a viatjar. No existien les vacances i els que eixien de la seua casa, era per a anar a peu, amb carro o com a màxim amb tramvia, a València o pobles limítrofs. El viatge resultava molt pesat. El tren arribava fins a Terol. Després un autobús que des de Terol i agafant la carretera d’Albarrasí, passava per Gea, Albarrasí, Tramacastilla, Torres i Noguera. Es pujava el port de Noguera i es desembocava a la recta del port de Bronchales – Oriola, i després es baixava fins als afores d’Oriola del Tremedal i, seguint per Orea, s’arribava a Checa. Els últims cinc quilòmetres eren molt perillosos. Després el viatge es va fer més curt en arribar amb tren fins a Santa Eulalia i per carretera a través de Pozondón, afores de Bronchales, Oriola, Orea i Checa. L’any 1939 van tornar els músics a Checa, però ja com l’Orquestra Català durant quaranta anys sense interrupció. Al 1945 va ser la primera vegada que l’Orquestra Català va anar a tocar a les festes de Bronchales (Terol) quan era alcalde Manuel Pérez, secretari Casto Rubio i Teófilo Martínez el rector, els que van signar el contracte. Una relació que va començar amb unes actuacions i que va culminar amb un carrer amb el seu nom a la localitat. El primer viatge d’Enrique Ballester va ser a Tendilla, a Guadalajara i conta que “Els músics quedaven en l’estació de Massanassa per anar a l’estació del Nord i d’ací a Madrid. El tren era de carbó i tardava dotze hores en arribar a Madrid. Aquell també va ser el primer viatge de Juan Gallud, un “afegit” que tocava els plats. En Madrid els esperava el seu germà que estava en la Banda Municipal de Madrid. Els va buscar una fonda per dormir, La Carmela, i d’ací va continuar el viatge per arribar al poble i fer festa”.

Pàg - 42

Orquestra Català


Miguel Català Moreno, José Alonso Bayona, Melchor Ibáñez Machancoses Música d’un poble

Pàg - 43


El tio Sola era el primer en arribar a l’estació en qualsevol dels viatges. Anava primer a pels bitllets per tindre els millors seients i estar-hi tots junts. La seua frase era “vés el primer i agafaràs els millors llocs”. Començava el viatge, per exemple, des de l’estació “Xurra” (Estación Central de Aragón, 1902-1974, que unia València, Terol i Saragossa), fins a Santa Eulàlia (Terol). D’ací agafaven l’autobús per anar a Bronchales. Tots dalt del bus i els instruments a la vaca. El “mort” era el contrabaix (per tan gran com era). Una imatge que bé podria ser de qualsevol pel·lícula de Paco Martínez Soria. Els assajos es realitzaven al corral de la casa de Vicentico, “el pintor”, al carrer de la Resurrecció o a casa del tio Sola al carrer de Mariano Benlliure.

José Millà Català (El bala)

Pàg - 44

Orquestra Català


Beteta (Teruel), 17/08/1959: José Millà Català, Vicente Gandía Olmos, Vicente Millà Català, Vicente Català Crehuà, Miguel Català Moreno.

Música d’un poble

Pàg - 45


Desplaçaments I si els viatges a altres províncies eren ja una aventura, els desplaçaments a altres localitats de la comarca també. Cal recordar que les comunicacions i infraestructures no estaven tan desenvolupades com ara. Els desplaçaments a les localitats del voltant es realitzaven, al principi, en un tricicle en el qual es transportaven els instruments i, posteriorment, en vehicles motoritzats de què disposaven els membres de l’Orquestra o es llogava una furgoneta. L’estudi d’Antoni Presència, dins la col·lecció municipal de Josep Servés, sobre la Industria i el Territori de L’Horta-Albufera atorga la importància en la vertebració de la comarca al segle passat a dos eixos de comunicació: el Camí Reial i el ferrocarril de València a Almansa; a més de la pista de Silla construïda als anys seixanta. Els orígens del tramvia es remunten cap a l’any 1810, encara que va ser al 1852, encara guiat per cavalls, quan començà a ser utilitzat com a servei de viatgers als Estats Units. Les primeres concessions a tracció animal, i damunt de vies de ferro i acer, s’atorgaren a Espanya l’any 1861, en la línia de Carcaixent a Gandia. A València capital arribà la primera concessió de tracció animal, gràcies a la Societat Catalana de Crèdits l’any 1875, i l’any següent s’iniciaren les obres de la línia que anava des de la ciutat al Grau. Deu anys després, un grup empresarial valencià va fundar la Societat Valenciana del Tramvia. De les primeres accions de la nova societat, es va acordar l’adquisició de les línies de circumval·lació que unien la capital amb els nuclis de població pròxims, i de l’interior de València, a més de les que ja havia fet la Catalana de Crèdits. Pàg - 46

Orquestra Català


Massanassa any 1958, el tramvia creuant el pont del barranc/rambla del Poyo, entre Massanassa i Catarroja

Música d’un poble

Pàg - 47


La Societat Valenciana de Tramvies va adquirir, segons consta als documents de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, la línia de València a Catarroja de la Societat Pascual Carles i Cia poc després d’inaugurar la primera línia el 1891. Esta segona societat tenia la concessió de tracció animal des del 1889 i 1890. La llargària de la línia era de 6.500 metres, estava equipada amb un carril tipus Demerbe de 29 kg/m, sense ranura i recolzada amb travesses de fusta a la zona sense pavimentar; i de 27 kg/m i amb ranura a la part pavimentada. El tramvia de Catarroja no tenia unes grans obres de fàbrica, però el fet de tindre desviaments equipats amb palanca el feia especial, ja que era l’únic de tota la xarxa que tenia desviaments d’este tipus. Quan arribà la suspensió de pagaments a la Societat Valenciana de Tramvies, aquesta línia fou cedida a la Companyia General de Tramvies, que la va cedir a la Societat Lyionnaise al 1912. Posteriorment, quan la línia es va electrificar, es va substituir el carril Demerbe per un altre de tipus Phoenix i agulles elèctriques, segons les informacions facilitades pels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana.

La llargària ja era de 13 km. I el carril instal·lat Demerbe de 29 kg/m al trajecte fins a Catarroja, i model Phoenix al tram urbà de València i al de Catarroja a Silla. La línia de Catarroja s’iniciava a la plaça de Sant Agustí, continuava pel carrer de Sant Vicent fins a la Creu Coberta, prosseguia pel barri de la Torre, Alfafar, Sedaví, Benetússer, Massanassa, Catarroja (on estaven les cotxeres) Beniparrell i Silla.

Pàg - 48

Orquestra Català


Santa Eulalia (Teruel) Arturo Puchalt Olmos, Eliseo Pelegrí Bargues, Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, José Millà Català.

Música d’un poble

Pàg - 49


El servei als últims temps de la línia era de vint minuts, amb especials cada hora, entre les sis de la matinada i les 20.30 hores. Al principi de l’electrificació donaren servei a la línia de tramvia del tipus 40 i posteriorment del tipus 100, que rebia popularment el nom de “Barraqueta”. Les “Jardineres”, que circulaven a l’estiu; les “Perreres” que tenien un lloc per seure en mig; o els “Borratxos” que circulaven a la nit. El tramvia era el número 20 i feia més de seixanta parades fins arribar a València. Aquest tramvia va ser objecte d’una de les cançons més conegudes de l’orquestra: “El tramvia de Catarroja”, tot fent una crítica irònica al funcionament del mitjà de transport i a la societat d’aquell temps. Fora del tramvia i del tren, poques possibilitats hi havia per als desplaçaments: les bicicletes, els tricicles, els carros i a peu. Aquestes eren les opcions per portar la música i els instruments a tots els escenaris de la comarca. A la dècada dels 60 comença a introduir-se l’increment del transport privat: les primeres motocicletes i els primers Seat 600. El primer a tindre un cotxe va ser José Millà Català, “el bala”, que es va comprar un 600.

Pàg - 50

Orquestra Català


Monterde de Albarracín (Teruel): José Millà Català, Vicente Millà Català, Eliseo Pelegrí Bargues, Arturo Puchalt Olmos, Francisco Nacher Romeu, Miguel Català Moreno.

Música d’un poble

Pàg - 51


Escenaris Després de la Guerra, la situació canvia, no cal recordar els temps de la postguerra, però sí una cosa fonamental: l’oci. Tan arrelat al ser humà com el fet de respirar, el temps d’esplai es reduïa a diumenges a la vesprada i festes de guardar. A Catarroja eren indispensables a la piscina Hervás, al saló Pepín, i a les festes del barri de les Barraques en honor a Sant Pere, on el tio Arturo va escriure la immortal lletra i himne “La Gamba de les Barraques”. A Picassent actuaven a la Pista del Tio “Mandao”. Tenia una pista d’estiu i una altra d’hivern. Als mesos de fred la pista es convertia en una vaqueria i allí estaven les vaques també gaudint de l’actuació. A Sedaví van actuar a les festes de Sant Roc, de Sant Torquat i en festes a la plaça de l’Ajuntament. A Albal a les festes de Santa Ana i a les festes populars del carrer de Sant Roc. I a Benetússer, van actuar a les festes de carrer en honor a Sant Gaietano, a la plaça de l’Ajuntament en falles i als casinos Els Escalons i Favara. També en Setmana Santa, tot acompanyant la confraria del Crist de la Misericòrdia. Alcàsser, Picanya, Silla… llocs on van amenitzar les festes. A Silla, recorda Eduardo Ballester que “les xiques tenien costum de ficar-se en rogle per ballar i els hòmens ballaven donant la volta per darrere d’elles”. L’Oliveral i Castellar eren altres localitats on solien anar tots els diumenges a tocar després d’actuar a la piscina Hervás. Anaven en el tricicle o en bicicleta.

Pàg - 52

Orquestra Català


Vicente Català Crehuà, Vicente Millà Català, Vicente Alapont, Arturo Puchalt Olmos Miguel Català Moreno, Melchor Ibàñez Machancoses. Música d’un poble

Pàg - 53


A la Ribera, van actuar a Algemesí a la dècada dels huitanta a l’institut per mediació del professor Pascual Casañ. Pinedo, Perelló i El Perellonet van ser també escenari i públic de l’orquestra. Anaven a les festes de la Mare de Déu del Carme i passaven allí dos o tres dies sense parar de tocar. Tots els membres recordaven les llisses torrades que menjaven a l’estança al Perellonet quan encara per arribar anaven en carro per la carretera recta del Recatí. Vilanova de Castelló, Alcoi, Xàtiva, Aielo de Malferit, Massamagrell, Tavernes Blanques, Meliana… pobles que van ser testimonis de l’art i de la versatilitat dels grans artistes de l’orquestra Català.

El Perellonet (València) Julián Lázaro García, Enrique Ballester García, Eduardo Ballester Martínez, José Medina Baixauli, Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, Vicente Bargues.

Pàg - 54

Orquestra Català


Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, Arturo Puchalt Olmos, Eliseo Pelegrí Bargues, José Millà Català, Eduardo Ballester Martínez, (¿?) Música d’un poble

Pàg - 55


La Piscina Hervás La Piscina Hervás de Catarroja era el centre neuràlgic de la diversió comarcal. En una entrevista publicada al diari Levante-EMV l’any 1998, Antonio Hervás comentava els inicis de la sala de ball: “La Guerra Civil em va sorprendre a Osca. Sóc fill d’una família de circ que recorria tot el territori amb acrobàcies i malabarismes, però el dia 18 de juliol vam haver de parar i l’alcalde em va dir que no podia treballar”. Els desset camions van ser requisats per l’exèrcit nacional i únicament es va salvar la carpa, tot la resta va ser pastura de les flames que va calfar als soldats a les fredes nits d’hivern. “Després de la Guerra vaig començar de zero. Vaig complir un compromís empresarial a París i a Mallorca i als trenta anys vaig pensar a muntar un negoci del que poguera subsistir. A Saragossa havia vist un club de natació i vaig pensar que jo podria fer el mateix en un terreny que jo tenia a Catarroja”. I efectivament, al 1942 la piscina Hervás iniciava la seua marxa juntament amb una pista de ball on tots els joves de la comarca es divertien i trobaven la seua parella. Antonio Hervás recordava com de difícil va ser aconseguir la llicència en una societat dominada pels militars i per l’església, però malgrat els avatars, la primera piscina de la província de València, era l’espill de la sala de ball situada a les vores. “Al final em van concedir la llicència però amb la condició que els cavallers portaren sempre jaqueta, fins i tot a l’estiu”. Les senyoretes, comenta Antonio Hervás, vestien vestidets i entraven al ball gratis “però em van demanar que cobrara una quantitat simbòlica perquè les beates que venien a dotorejar no entraren”.

Pàg - 56

Orquestra Català


Piscina Hervas de Catarroja: José Millà Català, Eliseo Pelegrí Bargues, Eduardo Ballester Martínez, Miguel Català Moreno, Vicente Gandía Olmos, Vicente Millà Català, Vicente Pons Perpiña.

Música d’un poble

Pàg - 57


El ball s’iniciava a les cinc i mitja. Joves dels pobles del voltant s’acostaven a la sala. Ell ball sempre començava amb: “Tinc el gust de presentar-los a vostés l’orquestra més castissa i popular ja es poden vostés el figurar pues es tracta de l’orquestra Català. Allà on toca sempre causa sensació perquè tenen dinamisme i emoció, allà on toquen sempre causen admiració i la gent es divertís sempre a muntó. Comencem amb el trompeta, que es Guardet i seguim amb el cantor, que és Micalet. Després, el tio VIcent, que és saxo alt Un salut per a tots ja molt cordial I seguim amb el guitarra, que és Pepet i després el bateria, que és Enric i darrere està Julián, l’acordió i quedem tots presentats en la cançó”. Allí van estar trenta anys, animant el ball de tres generacions amb els ritmes dels arranjaments que enviaven de l’editorial Clipper’s: “ens enviaven les partitures i nosaltres triàvem les que més ens agradaven, però si alguna cançó ens agradava i no ens la enviaven, la trèiem d’oïda” recorda José Medina, membre de l’Orquestra des de 1965 fins a la seua dissolució. Pàg - 58

Orquestra Català


Piscina Hervas de Catarroja: Francisco Martínez Codoñer, Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, Eduardo Ballester Martínez, Vicente Pons Perpiña, José Millà Català.

Música d’un poble

Pàg - 59


Francisco Martínez Codoñer (Massanassa, 1945) es va introduir en la música gràcies a José Alonso, “el ganso”, que donava classes de música. A l’any 1962 es va incorporar, amb desset anys, a l’Orquestra com a primera guitarra elèctrica. El repertori dels èxits del 62 a la piscina Hervás eren “Popotitos” de la banda mexicana Els Teen Tops; “la mamma” de Charles Aznavour; o “La Cumparsita”, temes que assajaven a la terrassa o al corral de Vicente Millà. “Durant les seues actuacions en la Piscina Hervás es van anar creant nous vincles d’amistat, sent moltes les parelles que es van conèixer i van formalitzar la seua relació amb les melodies de l’Orquestra Català. L’orquestra havia d’estar molt actualitzada posat que en el ball alternava les seues actuacions amb una altra orquestra i a part d’estar actualitzats havien de portar el seu repertori molt ben assajat” explica Paco, qui va finalitzar els seus estudis musicals al Conservatori de València: “el que era molt bonic era la conjunció. L’Orquestra portava molts anys formada i tots eren molt bons músics, alguns per oït i altres perquè ja entraven amb formació musical, de fet el Tio Sola s’estudiava les partitures i quan anaven deia, assajar, i ho havíem de fer de primeres, fins que un dia Guardet li va dir, ja està bé home!, dóna’m la partitura i jo també me l’estudiaré a ma casa! Era tot molt divertit”.

Pàg - 60

Orquestra Català


Vicente Millà Català; (¿?), Miguel Català Moreno, Eduardo Ballester Martínez, Arturo Puchalt Olmos, Eliseo Pelegrí Bargues, (¿?), José Millà Català, Vicente Gandía Olmos.

Música d’un poble

Pàg - 61


Un estil propi A estes altures del relat ja sabem qui, on, quan i més o menys per què, però el que encara no hem tractat és el què. Què és l’orquestra Català? Què la fa protagonista? Què hi feia? Orquestres i músics hi ha hagut sempre a la nostra comarca. Molts. Però Orquestra Català només una. Què la feia especial? En primer lloc la seua versatilitat. En unes festes igual actuaven al ball, que feien una despertà, que una missa, que una processó, que una cercavila, que un concert. Músics, alguns amb estudis i altres d’oïda, que feien les delícies del públic. D’altra banda, cal destacar la cordialitat i l’aventura. A l’Espanya del segle XX, sobretot a la postguerra, quan els desplaçaments eren complicats, els components de l’orquestra van recórrer gran part de la geografia estatal fent música i diversió. Però el que cal tindre ben clar és l’essència: un espectable musical on el tio Sola, mestre de cerimònies i segon cantant, desplegava l’humor valencià damunt l’escenari, una ironia heretada de Bernat i Baldoví, una crítica rabiosa a la societat i a la societat del moment sense pretendre res més que divertir el públic. Allunyat de consignes polítiques o drames lingüístics, l’orquestra feia el que sabia fer i el que més li agradava: tocar i divertir el públic. Les crítiques es feien en valencià. Cançons de moda lletrades pel tio Arturo i que ja formen part de la història. O en anglès, quan el tio Sola traduïa sonorament els èxits més ballats de les pistes de ball. Pàg - 62

Orquestra Català


José Millà Català, Vicente Gandía Olmos, Vicente Millà Català, Vicente Català Crehuà, Eduardo Ballester Martínez, Miguel Català Moreno.

Música d’un poble

Pàg - 63


I paral·lelament la dolçor del Cantor Moreno, Miguel Català o “papi” era la veu de l’orquestra. Cantant principal i intèrpret de les cançons melòdiques amb què les parelles més s’arrimaven al ritme de José Guardiola, Antonio Machín o Jorge Sepúlveda. Com explica José Millà Moreno a La Terreta de 2004 “L’orquestra Català va ser un conjunt de músics que es va avançar al seu temps en quaranta anys. No va existir una orquestra més acomparada en harmonia, que fóra capaç de divertir al públic com ho feia, el mateix interpretava un xotis, una jota, feia una cercavila o cantava una missa grecoromana. Van ser molts els músics que van passar per l’orquestra per a reforçar a la mateixa en les cercaviles i altres actuacions. No hi havia cantant que es poguera comparar al cantor Moreno, ni a la forma de cantar i d’animar del tio Sola”. O com s’explicava a la premsa: “Tal vegada l’explicació del seu èxit residisca en aqueixa facultat d’adaptar-se a tots els ambients i situacions. Per a ells no existeixen limitacions en el camp musical, de la romàntica balada passen al rock and roll amb molta facilitat per a després passar a una cançó popular, per a tot seguit fer les delícies del públic amb una de les seues fantàstiques interpretacions humorístiques. L’Orquestra és una institució que perdura en el temps més enllà de les persones, s’adapta i sap oferir al seu públic allò que demana”. I allà on actuaren, a territori valencià o no, l’espectacle sempre finalitzava amb el pasdoble “València”.

Pàg - 64

Orquestra Català


Port de Catarroja: Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, José Millà Català.

Música d’un poble

Pàg - 65


La ironía Les primeres actuacions van ser poc abans de la guerra, el 1936 a Catarroja. El tio Petot, component de la penya El Fracàs, els llogava perquè tocaren per la vesprada. Interpretaven “Venta de Vargas”, el “Fandanguillo” i d’altres cançons melòdiques de l’època que brodava el cantor Moreno. Quan acabava, els músics deien “pum, i s’ha acabat” i ell es girava i deia “xe, per què feu això?”. Era la broma del moment. Però en acabar la guerra i començar la trajectòria de l’orquestra, cal destacar una actuació a la falla Jerusalem de València que a punt va estar de culminar amb tots al “cuartelillo”. En plena actuació, el tio Sola va canviar la lletra d’una de les cançons provocant al públic: “Diuen que el racionament que donen esta setmana és un oli fet d’ungüent i tret d’un quilo de llana. Se va el caimán, se va el caimán…” La cosa no va passar a majors, però ja ací es plasma la crítica dels artistes vers la situació del moment de la forma que sabien, amb la música. Fent ironia feien humor. Les cançons eren la plataforma per divertir i contar la realitat del moment. Uns acudits que van agradar al públic i que van marcar la trajectòria de l’orquestra. Anècdotes hi ha moltes. Com, per exemple, quan després d’una actuació un home li va demanar al tio Sola la lletra d’una cançó que s’acabava d’inventar. O quan, després d’una de les famoses cançons en anglès, una americana li va dir al tio Sola que cantava en “un inglés muy raro” i és que “es un inglés que tú no entiendes ni yo tampoco”. Pàg - 66

Orquestra Català


Paella al carrer: Vicente Millà Català, José Millà Català, Eduardo Ballester Martínez, Miguel Català Moreno

Música d’un poble

Pàg - 67


L’adaptació de “Daddy cool” de Boney M per “oli cru” va ser una de les més recordades. L’altre punt de l’espectacle van ser les cançons amb lletra pròpia escrites pel tio Arturo. Ell s’encarregava de l’adaptació i ho feia en valencià: “El tramvia de Catarroja” o “La gamba de les Barraques” són, potser, les més interpretades. És més, “La gamba de les Barraques” és ja un himne de la localitat catarrogina. Qualsevol festa o cercavila no està sencera si no es toca “la gamba”, una cançoneta que el tio Arturo va escriure en unes festes de Sant Pere mentre es menjava una paella. Per petició dels comensals que l’acompanyaven, que li demanaren una cançó per al barri, va adaptar la lletra al pasdoble “Maria” i va crear el que hui s’anomenaria un hit. Una de les frases que el tio Sola repetia a les actuacions i que tots esperaven era quan canviaven l’estil de música del “mogut al lent”, sempre deia: “Senyores i senyors, després de la tempestat ve la calma”.

Pàg - 68

Orquestra Català


Piscina Hervas Catarroja: José Alonso Bayona, José Millà Català, Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, Melchor Ibáñez Machancoses, Arturo Puchalt Olmos, Eliseo Pelegrí Bargues.

Música d’un poble

Pàg - 69


El pa i la traca Una de les anècdotes més recordades per tots els components de l’orquestra va succeir l’any 1948 a Molina de Aragón. Havien acabat una actuació de festes a Checa i es dirigien a Santa Eulalia per a agafar el tren fins a l’estació Xurra a València. En el trajecte a Santa Eulalia el cotxe es va trencar i van haver d’agafar altre autobús en direcció a Molina de Aragón per anar a Monreal. El cas és que es van quedar sense gasolina (gasogen). Els viatgers van haver d’empentar el vehicle a les pujades perquè agafara embranzida a les baixades i poder arribar a la destinació. Ho van aconseguir, però tard. “Així que diguérem: anem a sopar; i no hi havia pa, xe! I ara què fem?” Tranquils – va dir el tio Sola. I tots van agafar els instruments i al ritme de “la parrala” la gent acudia i els llançava diners. “Nosaltres dèiem: No queremos dinero, señores, qué vergüenza, la orquesta Català pidiendo, queremos pan, que no tenemos. I baixà una senyora amb un pa i va dir “tomen, amigos”. D’ací se n’anàrem a altre carrer. I ara quina toquem? I el tio Sola deia, la mateixa però carregada de bombo”. A la mitja hora d’estar fent voltes pel poble amb la música com a reclam, els músics de l’orquestra ja tenien quinze quilos de pa, i això en temps de fam de la postguerra. “Hi hagué un moment que va vindre un agutzil i ens va dir: de parte del señor alcalde que si quieren, se quedan esta noche a actuar en el jardín. No - li van contestar – lo que queremos es coger el tren e irnos a Valencia, a casa”. Pàg - 70

Orquestra Català


José Millà Català, Vicente Millà Català, José Alonso Bayona, Melchor Ibáñez Machancoses, Miguel Català Moreno.

Música d’un poble

Pàg - 71


I així, amb l’alegria i les ganes de passar-s’ho bé sense vergonya, els músics de l’orquestra van aconseguir sopar aquella nit. No va ser l’única vegada. En una altra ocasió, van arribar al poble de l’actuació un dia abans, i sense lloc per a dormir ni sopar, van improvisar una xaranga de manera semblant a la de Molina de Aragón. I hi van sopar, clar que van sopar! Cada poble va ser una història i cada actuació un record inesborrable. A Tragacete van protagonitzar la cercavila més accidentada de totes. Resulta que d’anada al poble van patir un accident d’autobús. Res greu, però els músics van haver de passar per infermeria i molts d’ells van ser embenats, fins i tot amb escaiola. Això no va ser cap impediment per celebrar la cercavila i amb benes i tot van complir amb l’acte. Els instruments que també van quedar perjudicats pel colp, van ser reparats pel ferrer del poble. A Peñalén hi havia una dona que cada vegada que anaven els convidava a dinar. “Feia un putxero que tenia dos dits de grassa! Acudien totes les mosques i acabàrem per dir-li el putxero de les mosques”. A Alustrante (Guadalajara), el poble on oficialment es va celebrar la primera actuació de la Català, va passar altra de les anècdotes més recordades. Els van regalar una traca per tancar l’actuació. En aquest poble no estaven acostumats a la pirotècnia. En finalitzar l’actuació, el públic es va apropar intrigat per la traca. Quan es va disparar es va formar tal soroll que tota la plaça es va espantar. Però va ser la Guàrdia Civil la que va patir la pitjor part: “es va armar tant de soroll que la Guàrdia Civil va eixir amb les armes, van creure que els maquis havien assaltat el poble”. Pàg - 72

Orquestra Català


Miguel Català Moreno, Eduardo Ballester Martínez, José Millà Català, Arturo Puchalt Olmos, Eliseo Pelegrí Bargues.

Música d’un poble

Pàg - 73


Al poble d’ Alfafar Altra de les anècdotes més conegudes, inclús cantades per la mateixa orquestra, va succeir a Alfafar. A les festes de carrer de la localitat veïna, els membres de la banda estaven a mig espectacle cantant “El tramvia de Catarroja”: “La cucaratxa, la cucaratxa A tots ens va recordar Aquell tramvia de Catarroja Que arribava sempre tard” “De repent un dels veïns del carrer que estava a sa casa va eixir al carrer i va començar a cridar”, recorda Enrique Ballester. Però la cosa no va quedar així: “de seguida, el tio que es trastornà, agafà una escopeta i acabà amb tota la festa que hi havia al carrer. Tot el públic va començar a fugir”, comenta Eduardo Ballester. Però el més gros va ser quan “es va encarar a tots nosaltres i el tio Sola va dir, tots a la joca, tots cap avall”. I així va acabar un dels episodis que es va transformar en una de les estrofes de la famosa adaptació de la cançó de “La Cucaracha”. “En el poble d’Alfafar, tocant esta tocateta, vingué un tio destrellat, apuntant amb l’escopeta” “La cucaracha” és una cançó folklòrica tradicional que va ser popularitzada en la revolució mexicana. El tio Arturo va arreglar la lletra per explicar en valencià i amb un to irònic els usos i la societat més propera. “El tramvia de Catarroja” ha estat també cantada pel grup Carraixet i Paco Muñoz va fer-ne una versió per a xiquets i xiquetes. Pàg - 74

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 75


Anglés de Massanassa Al llarg del temps van evolucionar adaptant-se per agradar als xiquets, com a les parelles que recordaven els seus primers balls a la piscina Hervás, com els joves que s’incorporaven com a públic. Els anys 50 van ser de “swing”, de rock, mentre que als anys 60 es van incorporar els ritmes de les discoteques. La joventut volia altra cosa, l’oci va començar a canviar i vàrem aparéixer molts conjunts musicals buscant el lloc en eixe canvi que començava a introduir-se. L’orquestra va saber buscar el seu públic. Amb la democràcia, segons contava el tio Sola en una entrevista el 1981, es va fer més festa: “Quan ha vingut la democràcia, la cançó i tot això, les altres coses han desaparegut de les berbenes, perquè no té motiu de ser anar a una berbena i escoltar cantar a Escobar. A més a més ara es fa més festa, i la idea és adaptar a Boney M”. Cantar en anglès de Massanassa va ser una casualitat. En una de les actuacions “no estava el meu cosí Miguel (cantor Moreno) que cantava Belfast en castellà –explicava el tio Sola- i no sé qui digué: tio Vicent, cante-la vosté a la seua manera! I mamprengué a posar-li ximpleses: “Dóna’m, dóna’m cireretes de la roda roda loca Belfast, Belfast L’altre dia se n’anàrem A sopar a Favareta Belfast, Belfast Baptistet, Fernandet Ves-te’n a casa, ja me’n vaig Belfast, Belfast (…)” Pàg - 76

Orquestra Català


Massanassa, Boda de Pepica: Vicente Millà Català, Francisco Nacher Romeu, Miguel Català Moreno, Vicente Millà Català

Música d’un poble

Pàg - 77


El valencià de l’orquestra Miquel Gil és un dels cantants valencians més reconeguts actualment. Ell els va conéixer de menut, quan eren una institució comarcal. “Les primeres sessions de ball eren en música en directe. Tots els salons de balls tenien orquestra. Jo els vaig veure a la piscina Hervás quan aní a acompanyar a mon tio Vicent Bort que tocava el saxo en altra banda. És un record d’infantesa escoltar a la Català cantant en valencià”. “Un dia a la drogueria de mon tio Vicent es va parar el temps. En la ràdio sonava la cançó de Raimon, “Se’n va anar” perquè havia guanyat el Festival de la Cançó Mediterrània de 1963. L’Orquestra Català va ser una avançada al seu temps, on estes persones saltaren per damunt de la censura sense més intenció que la lletra de les cançons arribara a un públic on l’ús social predominant era el valencià. En lloc de cantar en anglès, cantaven en valencià”. L’Orquestra va saber comunicar, una cosa és el nivell d’idioma i una altra el de la comunicació. No s’han de posar barreres enfront de la realitat que tens al carrer. És qüestió de “tindre morro fi” i el més important és arribar a la gent. Les acadèmies estan per a recollir el que està al carrer, com han fet fins ara, per donar visos de realitat del que passa al carrer. Escriure és una cosa, però quan estàs cantant s’ha d’entendre. En temps de l’Orquestra Català no existia un valencià normatiu. El treball de Canal 9 i del seu departament lingüístic ha fet molt per la nostra llengua i va muntar un bon estàndard oral fent valdre els nostres modismes. La funcionalitat de l’idioma és per fer coses: i es poden fer cançons sense més històries que ser un divertiment, que fer les gràcies que feia el tio Sola, i això té una utilitat més Pàg - 78

Orquestra Català


Manolo Cortes, Rafael Perpiñá, Francisco Martinez, Vicente Millá, Miguel Català, Enrique Ballester, Eduardo Ballester, Vicente Chinesta

Música d’un poble

Pàg - 79


enllà de la brometa, que és que s’ha utilitzat el valencià perquè la gent s’ho passe bé, per l’oci, una de les funcionalitats de la música. No tot ha de ser missatge. Cal fer bons programes de televisió, periodistes que utilitzen l’idioma amb propietat, intel·lectuals que quan parlen et caiga la bava, però necessitem un tio Sola que ens faça riure. A l’Empastre, Jaume Claverol era un saxofonista i un showman per la seua particularitat física, però el tio Sola tenia barra, era un animal d’escenari com ara José Manuel Casañ de Seguridad Social o Pep Gimeno “el Botifarra”, tipus que comuniquen.

Pàg - 80

Orquestra Català


Piscina Hervas de Catarroja: Vicente Pons Perpiña, Miguel Català Moreno, José Millà Català, Eduardo Ballester Martínez, Eliseo Pelegrí Bargues.

Música d’un poble

Pàg - 81


Checa (Guadalajara) Checa i Bronchales són dos de les localitats que més contacte han mantingut al llarg del temps amb Massanassa. Gràcies a l’Orquestra Català, Checa ha estat un poble d’on han nascut moltes parelles de casats, i Bronchales s’ha convertit en un lloc per a passar l’estiu. A l’article de La Terreta de juny del 1984, Jose Raga Casañ “el peno”, deixa constància dels inicis dels viatges a Checa a la dècada dels anys 20, primer com a membres de la Banda de Música de Massanassa i, posteriorment, una vegada fou dissolta la banda, com a Orquestra Català. En altre article, al 1995, Francisco Pastor escriu a Las Provincias: La Localidad castellano-manchega de Checa, limítrofe con Teruel, va a rendir un homenaje a un grupo de músicos valencianos que durante años han creado emotivos vínculos entre dos poblaciones a través de la música. En el acto se presentará la grabación del casete “Canto a Checa” obra original compuesta e interpretada en su totalidad por músicos cantores de Massanassa, fruto de la armonía musical entre ambos pueblos. La música no solo amansa las fieras, sino que también une a los pueblos distantes y distintos. Esta es la pequeña historia de dos poblaciones que se han relacionado a través de la música desde hace tres cuartos de siglo. En 1920 en la localidad de Checa querían buena música para sus fiestas en honor a San Bartolomé y para ello nada mejor que los músicos valencianos cuya fama es sobradamente conocida. Desde entonces la banda de música de Massanassa empezó a amenizar las fiestas locales de Checa, luego tras la desaparición fue la “Orquesta Català” también de Massanassa y el actual Centro Instructivo Musical quienes han continuado los lazos musicales y de amistad entre ambas poblaciones, que también ha derivado en media docena de matrimonios. Pàg - 82

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 83


La población de Checa rendirá un homenaje el próximo día 24 a todos los músicos massanasseros que han desfilado año tras año por dicha población y especialmente a los integrantes de la que fue popularísima “Orquesta Català” formada por Miguel Català, Eduardo Ballester y Enrique Ballester que durante más de 38 años ininterrumpidos han puesto la alegría a las fiestas locales de dicha población y han hecho disfrutar a sus vecinos. En el acto de homenaje se efectuará la presentación oficial de la grabación del casete del himno “Canto a Checa” pieza original de Francisco Martínez Comes, letra de Pascual Casañ Muñoz, interpretada por el CIM de Massanassa en colaboración del Orfeón Polifónico de Massanassa y con el patrocinio de la Asociación Cultural San Bartolome de Checa. A les festes, l’Orquestra realitza tots els actes: cercavila, processó, festa típica campera, ball a la plaça, correguda de bous i festa a la Pineda, on es guisava i degustava la carn dels bous bregats a la festa. Es realitzava la processó i l’ofrena a Sant Bartolomé amb el típic i popular “Salutació a Sant Bartolomé” que té la següent història: El tio Sola com a director de l’Orquestra sempre portava les partitures de la música per a cada acte i per a este va triar una composició del mestre Jaime Teixidor Dalmau titulat Ku-Ka-Rat-Cha (fox Simmy) i agradà tant que es quedà com a composició obligada per a aquest singular acte.

Pàg - 84

Orquestra Català


Checa (Guadalajara) Miguel Català Moreno, Vicente Català Crehuà, Vicente Millà Català, Eduardo Ballester Martínez, Vicente Alonso, José Millá (fill), Enrique Ballester García, Vicente Millà Català

Música d’un poble

Pàg - 85


Tots els balls començaven amb el bolero del mestre Carmelo Larrea “Un año más” amb la lletra adaptada: Un año más Cantamos año tras año Un año más Repetimos recordando Fueron tantas las fiestas felices Que aquí vivimos Y quedaron grabadas dejando Muchos amigos Un año más Cantamos año tras año Un año más Repetimos recordando Qué bonito será conservar Lo que no olvidarás La amistad que nos une Y gritar Viva Checa Un año más L’Orquestra sempre acabava amb el pasdoble “València”, però a Checa l’actuació es tancava amb una “jotica” fins que es va escriure “canto a Checa” amb lletra de Pascual Casany i música de Francisco Martínez, component durant dos anys de l’Orquestra com a guitarra elèctrica. La majoria de les actuacions van ser a la Piscina Hervás, però aquell any també va anar a tocar a les festes de Sant Bartolomé on va conéixer a la que seria la seua esposa, un cas més dels matrimonis i amistats entre les dues poblacions. Pàg - 86

Orquestra Català


Checa (Guadalajara) Festes a San Bartolomé

Música d’un poble

Pàg - 87


Homenatge a l’orquestra a Checa Francisco Martínez Codoñer recordava a la revista Aguaspeñas número 17, l’enregistrament de les cançons de Checa, convertit en un homenatge: “El final d’una època continuada de músics de Massanassa va ser l’any 1982. Després d’uns anys d’absència d’aquests músics, que tan feliços havien fet passar a diverses generacions de “checanos”, va haver-hi una enyorança, motiu pel qual i per evitar que es perderen les peces musicals clau i imprescindibles en actes com la reverència, la comissió de festes de l’any 1995 va acordar dur a terme l’enregistrament de les peces musicals més representatives de Checa, entre elles la reverència a Sant Bartolomé i Cante a Checa. I per a açò no van dubtar a posar-se en contacte amb la banda del CIM per a tractar de fer aquest projecte. La banda va acceptar de bon grat aquesta iniciativa i en col·laboració de l’Orfeó Polifònic de Massanassa es va dur a terme aquest enregistrament, que va ser realitzat al centre Instructiu de Massanassa el 8 de juliol de 1995 i dirigit pel director del CIM, Miguel Morellà. El 24 d’agost d’aquell mateix any es va celebrar la presentació a Checa de l’enregistrament, i provocà una gran emoció tant per als “checanos” com per als músics, on també va participar Miguel Català “el cantor Moreno”. La trobada va ser tot un èxit que difícilment podrà oblidar-se i també difícil de tornar a produir-se per l’emoció i el nombre de músics participants”.

Pàg - 88

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 89


Agermanament amb Checa Als anys següents a l’enregistrament de les cançons de Checa, es van celebrar els actes d’agermanament de les dues localitats, a Massanassa al 1996 seent alcalde de Massanassa José Vicente Espinosa. Segons signava el regidor Salvador García Aparici a l’exposició de motius: “Sol·licitem l’agermanament del poble de Massanassa amb el de Checa, ja que la relació establida amb aquesta bella població de la província de Guadalajara es remunta als anys vint. Per aquells temps existia una xicoteta relació comercial amb Checa i a partir d’açò, va eixir un contracte perquè la banda de música de Massanassa anara a amenitzar les festes patronals d’aquesta població. Va ser tot un èxit. Els músics massanassers van tornar entusiasmats i aquest contracte es va repetir en anys posteriors. Durant els anys de la Guerra Civil no es van celebrar festes patronals a Checa per motius que tots podem imaginar, però al punt que va acabar aquesta, uns quants músics de Massanassa, sota el nom de l’Orquestra Català van tornar al poble que tan bé els havia acollit. Han estat més de quaranta anys de relació, d’una relació que va començar a través de la música i que ha anat ampliant-se i consolidant-se fins a existir una sincera amistat entre “checanos” i massanassers que perdura en el temps i malgrat la distància. Bona prova d’açò és l’aparició d’una cassette en honor a Sant Bartolomé a Checa i a tots els “checanos” gravada per la Banda del centre Instructiu Musical de Massanassa en col·laboració amb l’Orfeó Polifònic, també del nostre poble. A més hem de destacar que tant l’autor de la música del cant a Checa, Francisco Martínez; com l’autor de la lletra, Pascual Casany, són fills de Massanassa. En un emotiu acte, i amb un nombre important de públic massanasser, va tenir lloc la presentació d’aquesta cassette a l’estiu del 95, estrenyent-se encara més els antics llaços d’amistat. Pàg - 90

Orquestra Català


Ajuntament de Massanassa any 1996. Susi Comes, Salvador Aparisi, José Vicente Espinosa (Alcalde de Massanassa) Alfredo Ortega (Alcalde de Checa) José León.

Música d’un poble

Pàg - 91


I per aquest corrent de simpatia, per una solidaritat sobradament demostrada, per la voluntat de voler mantenir-se units a través de la música i la companyonia, és pel que volem unir les cultures de Checa i Massanassa en una abraçada d’amistat”. Els autors de Canto a Checa contaven a La Terreta de 1996 com “Va ser un dia esplèndid. Amb una llum mediterrània radiant, amb un sol que proporcionava una calor encara suportable, amb una suau brisa marina, amb una especial companyia: la dels nostres amics de Checa que s’havien desplaçat a Massanassa. Va ser el 22 de juny de 1996. Aquell dia es va fer de dia de forma diferent. Es procedia a l’agermanament entre dos pobles: Checa i Massanassa. Aquell dia es donava caràcter oficial a la relació entre les dues poblacions; però, sens dubte, l’autèntic agermanament s’havia produït molt abans, tal vegada a principis dels anys vint, quan un grup de músics de Massanassa es van desplaçar a Checa amb la finalitat d’amenitzar les seues festes estiuenques. I va continuar a través dels anys, amb les inoblidables actuacions de l’Orquestra Català. Van ser llargs anys d’estreta relació que lògicament van desembocar en aquell 22 de juny que quedarà gravat per sempre als nostres cors. Un any després, es va celebrar l’acte a Checa, al 1997. El llibret de Santa Cecília de 1997 arreplega l’experiència amb la signatura de Pascual Casañ: “Eixim a les sis del matí des del Camí Reial de Madrid o Camí Nou, ara anomenada avinguda Blasco Ibáñez. A les deu vam fer una parada, quasi obligatòria, a Bronchales i van començar les primeres salutacions i visita al carrer que en el seu moment es va dedicar a l’Orquestra Català. Després travessàrem les terres de Terol fins a Guadalajara, fins a arribar a Checa.

Pàg - 92

Orquestra Català


Checa (Guadalajara) 24/08/1995: Miguel Català Moreno, José Ortega Ruiz, Enrique Ballester García, Eduardo Ballester Martínez

Música d’un poble

Pàg - 93


A la vesprada, el concert es va iniciar amb un poc de retard. I amb una agradable i entranyable sorpresa. A l’escenari, muntat en un dels costats de la plaça principal, van pujar solament deu músics i es va anunciar que anava a cantar el “Cantor Moreno”. I així va ser, acompanyat d’un fort i llarg aplaudiment va aparèixer el nostre Miguel Català “cantor Moreno” per als “checanos”. Abans de cantar, va parlar emotivament fins a emocionar-nos a tots. Els “checanos” li recordaven quan l’Orquestra Català es desplaçava tots els estius a Checa. Les llàgrimes van aflorar als seus ulls i als nostres. I molts pensàvem que no podria cantar. Però no. Jo crec que va cantar com mai ho va fer. I els aplaudiments que va rebre de segur que li farien recordar tots aquells anys en què, pujat a aquell mateix escenari, gaudia i feia gaudir de les festes. Amb aquell preàmbul es va donar pas al concert. I al final del mateix es va anunciar que finalitzaria amb la interpretació del Cant a Checa. Novament els aplaudiments van envair la plaça. Miguel Català va prendre el micròfon i va començar a cantar la lletra, i llavors, tots els “checanos” s’hi van sumar. Tot va ser inoblidable. Un bonic record.”

Pàg - 94

Orquestra Català


Checa (Guadalajara) 24/08/1995

Música d’un poble

Pàg - 95


Vicente Millà Català · El Tio Sola Pascual Casany al novembre de 1992 escrivia “Le recuerdo bajando las escaleras de la Cooperativa, apoyando su bastón, dirigiéndolo, como hacía en los escenarios, su mirada de izquierda a derecha, iniciando su saludo afectuoso a todos los conocidos que encontraba en el regreso a su casa de la calle Benlliure. Coincidíamos muchas veces en la calle Valencia, alzaba su brazo, me detenía e iniciaba una rápida conversación de apenas cinco minutos llena de recuerdos y anécdotas, en la que la mayor parte de las veces salían a relucir su primera interpretación de “Canto a Checa” y su actuación a principios de los ochenta ante casi mil alumnos en el instituto de Algemesí, sabedor de que en ambos hechos yo había tenido una participación directa. Y es que Vicente Millà era un hombre afable, sencillo, que gustaba de la compañía de sus amigos, sin dobleces, eternamente joven aunque en los últimos tiempos las piernas no le acompañaban el ritmo de su mente y su corazón viviendo para la música, y que entre nosotros no necesitaba otra presentación (…) un caluroso mes de julio de 1992, se nos fue Vicente Millà, en silencio, sin casi decirnos adiós, como antes se había ido su Orquestra. Nos dejó en el recuerdo sus actuaciones en la antigua piscina Hervás, los domingos por la tarde, su calle en Bronchales, rotulada con el nombre de la Orquesta, su figura sobre los escenarios entonando “El tramvia de Catarroja”, su colaboración en la puesta en marcha del Centro Instructivo Musical de Massanassa. Se fue aunque sin dejarnos del todo, como diciéndonos “vuelvo luego”.” El tio Sola va ser un showman de l’època que va saber aglutinar i donar continuïtat a un grup de músics que van ser uns avançats al seu temps. Curiositats sobre el tio Sola en podríem contar mil i una. Només dalt de l’escenari cantant en anglès de Massanassa o fent crítica amb cançons en valencià. El seu caràcter divertit, d’humor àcid i amb vergonya la justa, va ser també protagonista del que hui anomenaríem esquetxos. Pàg - 96

Orquestra Català


Carrer/Falla Angel Guimera: Arturo Puchalt Olmos, José Millà Català, Eliseo Pelegrí Bargues, Vicente Alonso, Miguel Català Moreno, Eduardo Ballester Martínez, Vicente Millà Català.

Música d’un poble

Pàg - 97


“Fas una cara d’agre que no pots amb ella. Tens motius, però alegra la cara” li deia a Julián quan ja estava malalt. “No patiu, això ho arregle jo”. Les seues bromes van ser tantes i tan seguides que no van ser considerades especials, sinó pròpies del tarannà del director. Francisco Martínez Codonyer també va escriure: “Vicente Millà era un excel·lent relacions públiques. Es relacionava amb tots els alcaldes i secretaris dels ajuntaments, així com amb les comissions de festes. Coneixia tothom i es relacionava molt bé, sempre tenia alguna cançó que dedicar doncs tenia molta facilitat per a aprendre’s els noms de totes les persones als llocs on actuaven. Però també tenia els seus rampells, en una ocasió, en passar a cobrar l’actuació, una persona aprofitant-se de la seua bona fe, li va llevar dels pactes un parell de bitllets de 1.000 pessetes. Quan va ser a repartir allò acordat amb cada músic es va adonar del fet, i ja era l’última nit que s’actuava i quan li va veure arribar li va dedicar la cançó “Billetes verdes pero qué bonitos son”. Li va entrar vergonya i se’n va anar”.

Pàg - 98

Orquestra Català


Comunió a Massanassa

Música d’un poble

Pàg - 99


Miguel Català Moreno · El Cantor Moreno Miguel Català Moreno va nàixer el 29 d’octubre de 1922, fill del fundador de l’orquestra. Va viure al carrer de la Resurrecció i després de casar-se amb Lolita Codoñer va fixar la seua residència al carrer d’Hernán Cortés. El seu pare, a més de pintor, va ser conserge al casino “la Penya”, prop de la plaça del Mercat. Les vicissituds de la Guerra Civil van fer que durant una temporada visquera al costat del seu germà Vicente, també membre ocasional de l’orquestra; al domicili del seu cosí germà, Manolo Català, i açò els va portar a estrènyer encara més l’amistat fins al punt que els tres van compartir la professió de pintor. Pascual Casañ i Manolo Cats el descrivien a l’article “Se nos fueron dos amigos” com “Estimava la música com el que més i, igual que Vicente, després de la Guerra va acudir al Musical de llavors, on posteriorment es va situar la Societat de Caçadors i on es va iniciar amb els primers instruments: el triangle, en principi, i després, el flautí. Desapareguda aquella banda, un altre cosí, el seu inoblidable Vicente Millà Català “Sola” li va cridar per a formar part de l’Orquestra Català. Tots els seus components projectaven alguna cosa indescriptible que els feia guanyar-se l’estima de la gent i, en aquest sentit, Miguel no era una excepció. A Checa el recorden com el “Cantor Moreno”. Al CIM va tenir un paper rellevant, va anar a més: un dels seus iniciadors, saxo tenor, responsable de l’arxiu, president i membre de les diferents juntes directives. Posseïa un tarannà cordial, era d’aquestes persones que sabien estar a tots els llocs, parlava quan havia de parlar i guardava silenci quan havia de fer-ho, la prudència envoltava les seues paraules, mai li vam conèixer un gest contra ningú, al contrari, sempre cercava la concòrdia i llimar les possibles asprors, va col·laborar en tot allò que se li demandava a la banda. I tot açò necessàriament va haver de donar els seus fruits: es va guanyar el reconeixement i la gratitud del món musical de Massanassa i la sincera amistat d’aquells que el coneixíem”. Pàg - 100

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 101


La banda, “I com no recordar el tio Miguel pujat a l’escenari amb el micròfon a la mà, cantant per a tots nosaltres i no solament a Massanassa, sinó també a Checa. Quan es va dur a terme l’agermanament, el 22 de juny de 1996, i es va fer l’homenatge a l’Orquestra Català, recorde veure Miguel intentant parlar entre els aplaudiments de la gent, les llàgrimes i les felicitacions, i els nostres músics, alguns plorant o rient, però sobretot aqueixes cares de suport, fent homenatge individual i alhora col·lectiu, plens d’orgull i satisfacció”. Els seus néts: Mª Dolores, Pepe, Carmen i Ángel, també li dedicaven unes lletres al llibert del CIM: “Nosaltres vam poder comprovar quan fa alguns anys es va celebrar la festa de germanor entre Massanassa i Checa, i com de bonic va ser veure l’afecte que li tenia tot el poble, ell es va emocionar tant que no va poder ni parlar. També recordem molt l’Orquestra Català i aquella cançó tan bonica que li dedicava a la nostra iaia titulada “Mira que eres linda”.

Pàg - 102

Orquestra Català


Salo Pepín Catarroja: Julian Lázaro García, Vicente Millà Català, Enrique Ballester García, Miguel Català Moreno, José Medina Baixauli, Eduardo Ballester Martínez

Música d’un poble

Pàg - 103


Eduardo Ballester Martínez · Guardet Carmelo Morellà recorda que: “Fa molts anys, a falles, els meus pares ens duien a mi i als meus germans a València. I sempre, en tornar, passaven per una falla que era molt gran, però no a visitar-la, sinó a saludar uns senyors que, dalt d’un entaulat, estaven fent ball, com es deia en aquells moments, rodejats de molta, molta gent.” Era la falla de Convento Jerusalén. El meu pare després, sempre ens contava que eren cosins, que era l’Orquestra Català i que ell també era Català de cognom. A l’estiu, totes les vesprades, a les cinc en punt, entrava l’autobús correu a Bronchales. I un dia, d’ell baixaven “els cosins de mon pare”, que eren rebuts amb alegria pel veïnat. Per a la gent, l’arribada dels músics era l’arribada de les festes majors. I després també els veia a Xeca. I al setembre, tornaven a estar presents al meu carrer, a la Festa de Sant Miquel. Ells eren els músics de l’Orquestra Català, formació que, després de la desaparició de la Banda de Massanassa, va mantenir viva la flama de la música al poble. I amb ells, sempre Eduardo Ballester Martínez “Guardet”, el trompeta. Que amb la seua professionalitat tocava solos, cobria al saxo i feia, si calia, les bromes que calguera fer a l’escenari. Guardet, que al 1982 quan es va tornar a fundar la Banda de Música va ajudar amb el seu coneixement per aconseguir el renaixement de la Societat. Ara, ja major, sempre el trobareu als concerts de la Banda, darrere, com amagat, sense cap protagonisme però escoltant allò que la seua banda interpreta. Tots el que passen pel Camí Nou el poden veure assegut a la cadira a la porta de sa casa. Saludant a tot el que hi passa. I molts no saben que eixe senyor és Guardet, el trompeta de la Català”. L’any 2010 la Junta Directiva del CIM, coneixedora que el compositor Vicent Ramón Tarazona hi havia compost un pasdoble amb el nom de “Guardet” va pensar fer-li l’homenatge que es mereixia. Pàg - 104

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 105


José Medina Baixauli José Medina (Massanassa, 1948) tenia desset anys quan va entrar a la Català tocant la guitarra elèctrica. Es va iniciar en la música de la mà del tio Xulla, que ensenyava guitarra a Massanassa. Per recomanació del professor, va entrar a formar part de l’orquestra l’any 1965, seent un dels membres que va enregistrar el disc i va continuar fins a la dissolució de la formació musical.

Julián Lázaro García Julián Lázaro va nàixer al 1938 a Narboreta (Conca) i als desset anys es va vindre a viure a València. Els seus inicis a la música van ser rebre classes al seu poble natal i prompte va entrar a tocar en una orquestra a València fins que es va incorporar a la Català, a principis dels anys 70, tocant l’acordió. Anava totes les setmanes a assajar a Massanassa amb la seua Ducati o la Vespa, mentre ho compaginava amb el seu treball a una fàbrica d’adobats a Xest. Va deixar l’orquestra en enregistrar el disc per motius de salut.

Enrique Ballester García Enrique Ballester García va nàixer a Massanassa el 16 de juliol de 1941. Amb setze anys, va entrar a l’orquestra d’afegit per a tocar el clarinet a les processons i, posteriorment, quan Eliseu Pelegrí es va retirar també va tocar la bateria. En acabar la mili, com a músic militar, a València, es va reincorporar a l’orquestra. A tocar la bateria li va ensenyar Manolo Espinosa, comercial de mobles i la guitarra va aprendre a tocar-la ell sol. Estudià música a l’Artesana de Catarroja i acabà la carrera de Clarinet al Conservatori de València. Va ser fundador de la segona generació de la Banda de Massanassa, vicepresident i professor. Pàg - 106

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 107


Bronchales (Terol) Bronchales és una referència a la història de l’Orquestra Català. Als inicis, al 1945, les actuacions a les festes del poble van culminar amb el nom d’un carrer dedicat a l’orquestra al poble l’any 1970. I el 15 d’agost de 1977, es va concedir a Vicente Millà Català la Batuta de Oro en complir-se cinquanta anys de la seua vida professional. El viatge amb tren començava a l’Estació d’Aragó (Xurra), a les sis del matí, amb parada obligatòria a Terol i arribava a les tres de la vesprada a Santa Eulalia del Campo, des d’ací amb autobús passant per Pozondón a Bronchales. L’arribada a la població el dia 15 d’agost era espectacular, ja que tot el poble estava esperant “los músicos” i aquests, en arribar, agafaven els seus instruments i realitzaven la primera cercavila, la de la vesprada i, a la nit, ball a la plaça. Al principi cada músic es quedava en una casa del poble, però després ja se’ls situa, tots junts, a l’hotel. Els actes començaven al matí amb la diana, després cantar la missa, els bous a la vesprada, a una plaça feta amb carros i troncs de fusta i, després, ja als afores del poble, processó i ball, sense oblidar la sense igual “sopica” on es repartia vi i ensaïmada sense parar de ballar. Així eren les festes a Bronchales: tres dies sense parar. Trenta anys seguits van anar els músics de l’Orquestra a amenitzar les festes. Tots els mesos d’agost els components feien les delícies dels veïns i veïnes de Bronchales, tant que l’hotel Ballester els va oferir allargar les festes, i així va nàixer “La Festa dels Valencians”. “La Festa dels Valencians” va ser durant molt de temps uns dies on els músics aprofitaven per a fer l’estiu i gaudir de la música i la diversió, on s’anava a la “Fuente del Canto” a passar el dia i a menjar paella. Un pas per una localitat que finalment va ser reconegut amb un homenatge i la dedicació d’un carrer. Pàg - 108

Orquestra Català


Bronchales (Teruel) Festa del Valencians

Música d’un poble

Pàg - 109


Enrique Ballester guarda a la seua memòria aquell dia de 1970. Una data inesborrable que convertia també en immortal la banda a la localitat. La jornada va començar amb una recepció i record de la banda i les seues actuacions. Posteriorment, Enrique va arreplegar una placa commemorativa i en comitiva es van dirigir a descobrir la placa que, a partir d’eixe moment, retolava el carrer de l’Orquestra Català. José Medina recorda l’últim estiu que van actuar a les festes del poble. Els quintos, segons recorda, volien que l’actuació es tancara amb la interpretació de “Bronchales, balcón de España” i l’Orquestra volia acabar amb el tradicional “València”. Quan començaren a sonar les primeres notes del pasdoble “l’escenari començà a moure’s. Els quintos volien tirar-nos de l’entaulat. Eixa nit la vam passar a l’Ajuntament i eixe va ser l’últim any que van a tocar a festes. Després tornàrem, però a la Festa dels Valencians a l’hotel”. Com recorda Antoni Morellà Galán en un article dedicat al tio Sola a La Terreta: “Eixíem de matí, amb el sol, el cotxe ple de creïlles, pebrots i mil atuells de cuina, el viatge era tota una aventura; al Puig hi havia una muntanya que any rere any anava minvant a les mans de les excavadores. Sagunt, el teatre romà, un hort i amb ell, el camí d’Aragó, Gilet, Torres-Torres, Estivella amb les seues estretors, horts de cirerers anaven passant davant els meus atònits ulls, mentre ens detenia el pas a nivell del tren, o d’aquell llegendari tren miner de Ojos Negros. A Sogorb, paràvem a comprar pastissos a Dulces Mauro, després i una vegada passats Xèrica, amb la seua torre, i Viver amb les seues aigües, pujàvem les mítiques costes del Ragudo, amb els seus fantasmes i els seus camions fumejants, vilment assassinats a les mans de la modernitat. Barraques, Hostal El Norte, aire fresc i tallant, paisatge groc; Sarrión, la Pobla de Valverde, costes, carrers amb roba estesa, port Escandón, fred, trens i allà lluny Terol, el record d’una batalla ve a la memòria. Villarquemado, Santa Eulalia o Cella amb la seua font, i la corda, tram de port on la carretera semblava una corda estreta i tortuosa. Pozondón, les “masadas”, els cràters i Bronchales, allí, retallant-se sobre les pinedes, Pàg - 110

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 111


amb l’ermita de Santa Bàrbara, a un lloc privilegiat, vigilant el poble, San Roque a l’entrada, llambordes, la plaça i la seua font, aquella aigua et feia estar assegut més del compte i no en una cadira precisament. Bronchales, les pinedes, arribava l’Orquestra Català amb el cotxe Correu, cercaviles, el tio Sola, Eduardo, Miguel el Pintor, Nari amb el seu acordió; misses, processons, balls sense parar com la sopeta, boleros i pasdobles i alguna incursió en allò modern. Bronchales, la plaça de bous de barrots, “vaquillas”, el dia del turista a la Font del Cant, la festa dels valencians, traques, processó, recepció a l’Hotel Ballester, aquell que construí Joaquín Ballester als anys 20, balls, “cola-colas”, papes, paraules d’orador de torn i al final l’himne, sempre dirigit per José Raga “el Peno”, vertadera ànima de tota la festa; processó, els “farolillos” de la casa del Sastre, o de la Casi. Bronchales amb les seues immenses pinedes dignes del millor paisatge de Canadà, la font del Chorrillo, El Cánto, Fontbona, El Pilar… Va créixer al costat de nosaltres, ens va fer deixar cada any una part de nosaltres en aquell entranyable poble”. Bronchales va dedicar un carrer a l’Orquestra Català i en la inaguració, l’orquestra va estrenar “Bronchales, balcón de España”. L’autor de la lletra, Miguel García-Granero, va escriure els seus records sobre l’encàrrec: “Vingué una vesprada de la primavera d’enguany. Estava nerviós i emocionat: la Corporació de Bronchales, el poble, dedicava un carrer a l’Orquestra Català, en commemoració i agraïment als vint-i-cinc anys que la banda havia anat a amenitzar i alegrar les festes locals i les colònies d’estiuejants. Vicente Català Millá i la seua orquestra de Massanassa volen molt al poble i les seues gents, a tota la seua comarca… Amb la música, amb alguna composició dedicada a Bronchales. Ja està, es va dir: Don Miguel que sempre organitza les festes no es pot negar. Va venir al meu despatx, m’ho va demanar i em va convèncer. Així va eixir la lletra de “Bronchales, balcón de España”. Vaig escriure com sentia i per descomptat, sentia el que vaig escriure. La música de José Pérez Santa ha resultat estupenda i encertada”. Pàg - 112

Orquestra Català


Bronchales (Teruel) La familia Morellá amb Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, Vicente Millà (fill de José Millà i Julián Lázaro García.

Música d’un poble

Pàg - 113


La gravació del disc L’any 1981 l’orquestra va acudir a la Sala Canal per gravar una actuació per al programa de Televisión Española TVE-1 “Granizado de música”. A la una de la matinada van ser uns Massanassers els que van eixir per la televisió quan encara només hi havia dos Canals: “la VHF” i “la UHF”. El disc es va enregistrar als estudis Tabalet d’Alboraia (València), a l’agost de 1981, sota la direcció musical d’Enric Murillo i la producció de Paco Muñoz. La idea va sorgir de Lluís Forner “el Sifoner” qui portava cada dia el seu fill a l’escola de Massanassa per ser un dels primers pobles en tindre línia en Valencià. Li ho comentà a Paco Muñoz i va començar una nova aventura. Els músics que gravaren el disc són: Vicente Millà Català: saxo alt i director Miguel Català Moreno: saxo tenor i cantor melòdic Eduardo Ballester Martínez: trompeta Enrique Ballester García: bateria José Medina Baixauli: guitarra baixa José Julián Lázaro Garcia: acordió L’objectiu era gravar un disc en valencià, per això, quan Murillo va veure al guió cançons en castellà es va negar. El tio Miguel es va emprenyar en gravar dues cançons en castellà i Enric li deia “però si el disc és en valencià”, però quan el va escoltar cantar “Mira que eres linda” i “El viejo marinero” no dubtà en incloure-les, “era immillorable amb un gust exquisit per a cantar”. Enric Murillo va fer un esforç molt gran per mantenir la frescor de l’Orquestra Català però que, al mateix temps, sonara el millor possible tècnicament. La intenció era gravar el disc en un dia: primer la música i després les veus. Pàg - 114

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 115


Paco Muñoz recorda el dia que van acudir els músics per gravar, acompanyats pel tio Sola. A l’hora de dinar, el tio Sola va fer una de les seues bromes. Va emplenar una ampolla de llimonada d’aigua, i tots van acabar barrejant l’aigua amb el vi “I ell no va dir res!”. El problema el van tindre a l’hora de gravar amb el tio Sola. La música ja estava gravada i ell només havia de cantar, però per molt que li explicaren que els músics no estaven ell pensava que sí, i no hi havia forma d’acoblar-lo a la música. “Xe, no corregueu tant, redelles queixava el tio Sola, no va haver-hi forma que entrara a l’hora”. La cançó “Las mujeres y los coches” tenia parts parlades i li van escriure el que havia de llegir per quadrar amb la música, “però ell cada vegada afegia o restava segons el seu parer. Si ho feia més curt, es girava i deia: què feu que no entreu? Va ser un calvari” recorda Paco Muñoz, “Tot el contrari que el tio Miguel, que era una gran professional”. “Jo em vaig alegrar molt de gravar-lo. Va ser difícil pel tio Sola i el cosí era l’únic que podia amb ell. Ara ja ho tinc clar. Miguel era el contrapunt, el que posava ordre. Com a músic tocava molt bé el saxo, era l’element que coordinava. Amb tot, va ser un procés molt agradable”, assegura Paco Muñoz. Les fotos del disc són de Paco Jarque i la sessió fotogràfica es va realitzar al saló Pepín i pel carrer. La primera edició es va traure en vinil a la venda al Corte Inglés i posteriorment reedicions en CD. El disc es va vendre bé, encara que l’encarregat del Corte Inglés es queixava que “ya estoy harto de explicar que es un apellido y que son de Massanassa”. Anys després, Paco Muñoz ha cantat cançons de l’Orquestra, un disc recopilatori de música de festa que s’anomena Focs, cançons, trons i aigua i ha posat dues cançons cantades per ells, també amb el Sifoner, Al tall i Carraixet. Les cançons de la Català “tenen un encant especial. Són contemporanis d’un tipus d’orquestra i de ball”. Pàg - 116

Orquestra Català


Salo Pepín Catarroja: Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno, Enrique Ballester García, Julián Lázaro García, Eduardo Ballester Martínez.

Música d’un poble

Pàg - 117


Toni Mestre va dir d’ells que canten en valencià, no per reivindicació, sinó perquè els naix així. En aquella època estaven molt de moda els cantants italians amb la màxima del Festival de Sanremo, i ells estaven en la mateixa ona però amb un nivell molt cotitzable, donava gust”. En la reedició posterior del CD, Albert Hernández Xulvi, va escriure: “Quan teníem quinze anys els adolescents catarrogins solíem, dilluns a la nit, creuar l’antic pont de Massanassa per anar al cinema. Els dilluns no feien cine ni en el Gepa, ni Faus, ni en el Serrano. Eren les temporades dels èxits de Siete novias para siete hermanos, Duelo al sol etc. (...) Les campanes anunciaven la festa major del poble del costat, el seu patró sant Joan. En les nits de ball al carrer, fou on vam escoltar per primera vegada l’Orquestra Català. Eixes nits de cireres i festa, degustàvem les cançons de la formidable Orquestra Català, i de segur que a molts de nosaltres ens haguera agradat perdre’s amb la xica que teníem a un pam separada, com la lletra de les seues cançons deia: En un bosque de la China la chinita se perdió y como yo era un perdido nos encontramos los dos... I també cançons com El tramvia de Catarroja, Xupla que Xupla, Que li lleven el tapó, o, La gamba de les barraques. L’Orquestra Català va unida als nostres records de l’adolescència com uns anys, com un temps feliç. (...)”.

Salón Forsañ, Miguel Català i Vicente Chinesta Pàg - 118

Orquestra Català


Miguel Català Moreno, Enrique Ballester García, Vicente Millà Català, José Medina Baixauli, Eduardo Ballester Martínez

Música d’un poble

Pàg - 119


La novia Ruperta

Borratxet

Vaig tindre una novia que era baixeta molt lletja, estava molt grossa del mateix pes que ella tenia hasta les cames li se doblaven

Borratxet, eres la burla de la gent Perquè beus de l’aiguardent Ai! Ai! Ai! Te va a matar.

Era tan lletja la pobreta que un matinet de primavera quan jo en ella passejava tota la gent em corejava Vaja novia t’has buscat! Més te valguera haver-te penjat!

A l’eixida del Saler Vàrem vore un tramvia I els que estaven allí dalt… Ai! Ai! Ai! Quina aigua cau No sigues tonto i no begues Que a tu et pega mal Si eres intel·ligent No faces cas de la gent I si tu fas cas… Tot això que te perdràs Menja´t una coca que siga de dacsa Menja´t una coca que siga de dacsa Ja se l’ha menjat I ara te’n vas a Paterna I ara te’n vas a Paterna I ara te’n vas a Paterna…

Pàg - 120

Orquestra Català


José Medina Baixauli, Eduardo Ballester Martínez, Enrique Ballester García, Miguel Català Moreno, Vicente Millà Català

Música d’un poble

Pàg - 121


Que li lleven el tapó Vest’en promte ja Una xica molt bonica i pinturera Al passeig de Catarroja se n’anava Caminava menejant molt la cadera Per vore si algun xavalet l’empicava Que li lleven el tapó Que li lleven el tapó Que li lleven el tapó Al botillós, al botillós Un diumenge quan ella va eixir del cine Li isqué un novio molt xic i conegut Amorosa, com t’estime –ella diguéEncara que el pobre estava tartamut Que li lleven el tapó Que li lleven el tapó Que li lleven el tapó Al botillós, al botillós Tens una fi-fi-fi-figura molt bonica O també un cu-cu-cu-cutis molt finet Unes ma-ma-ma-ma-mans molt delicades Això li deia quan practicava el festeig

Vest’en prompte ja està fent-se tard Oli, oli, cru Mira l’hora que és van a tancar Oli, oli cru Demà tornaré si no estas Oli, oli, cru jo m’aniré t’oblidare Oli, oli, cru Hui és, hui és, una festa popular Per a tots els que van a ballar estan invitat No vaig, no vaig perquè jo no se ballar I si balle un poc, si balle un poc vaig a fer un clot vaig a fer un clot

Que li lleven el tapó Que li lleven el tapó Que li lleven el tapó Al botillós, al botillós Pàg - 122

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 123


El tramvia de Catarroja La cucaratxa, la cucaratxa A tots ens fa recordar Aquell tramvia de catarroja Que arribava sempre tard

La cucaratxa, la cucaratxa A tots ens fa recordar Aquell tramvia de catarroja Que arribava sempre tard

El tramvia de Catarroja Era una cosa especial Al matí eixia de València Per la vespra arribava a Albal

Volien posar trolebusos I aixó no va poder ser I van posar autobusos I van quedar tots contents

La cucaratxa, la cucaratxa A tots ens fa recordar Aquell tramvia de catarroja Que arribava sempre tard

La cucaratxa, la cucaratxa A tots ens fa recordar Aquell tramvia de catarroja Que arribava sempre tard

sempre cap a algun transbord en el cruce ja parat esperant que vinguera l’altre que arribava sempre tard

I ara, esta que falta Ens va passar a nosaltres En en un mes de juliol En un poble que els diré jo

La cucaratxa, la cucaratxa A tots ens fa recordar Aquell tramvia de catarroja Que arribava sempre tard ens llegien novel·letes les dones fent calcetí si tancava les finestres t’ofegaves allí dins Pàg - 124

En el poble d’Alfafar Tocant esta tocateta Vingue un tio destrellat Apuntant en l’escopeta La cucaratxa, la cucaratxa A tots ens fa recordar Aquell tramvia de catarroja Que arribava sempre tard Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 125


Al diari Levante, el corresponsal de 1982 de Massanassa, Vicente Raga Talamantes informava: “L’Ajuntament de Massanassa subvenciona amb cent mil pessetes les activitats de l’orquestra Català. Ha eixit al mercat un disc de llarga durada de la popular i tradicional Orquestra Català, de la nostra localitat, que durant quasi cinquanta anys ha vingut i ve actuant en els escenaris més diversos. Aquesta agrupació va nàixer l’any 1933, sent els seus components per aquell temps Vicente Català Crehuà “Vicentico, el pintor” (bateria); Manuel Català Crehuà “Manolo, el pintor” (trombó de vares), José Millà Català “Sola” (Acordió), José Raga Casañ “el Peno” (saxo alt), Vicente Olmos Ferriols “Bon” (contrabaix) i José Alonso Bayona “el ganset” (trompeta). Actualment els seus components són: Enrique Ballester García (bateria); José Julián Lázaro García (acordió); José Medina Baixauli (guitarra baixa); Eduardo Ballester Martínez (trompeta); Miguel Català Moreno (saxo tenor i cantar melòdic) i Vicente Millà Català (saxo alt, cantor humorístic i director). L’orquestra, al llarg de la seua ja dilatada història, ha sabut i sap adaptar-se als gustos musicals del seu públic, la qual cosa ha permès que estiga sempre a la primera fila. El disc, que ha sigut possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Massanassa, que ho ha subvencionat amb 100.000 pessetes, conté les cançons de major èxit, com El tramvia de Catarroja, Que li lleven el tapó, Xupla que xupla, La manta al coll, Una xurra i un soldat, Mira que eres linda, Borratxet, Ves-te’n prompte ja, Granada, La novia Ruperta, El viejo marinero, Las mujeres y los coches i La gamba de les barraques.” El disc és el record sonor, també editat posteriorment en CD, i que l’Ajuntament de Massanassa utilitza de manera habitual per ambientar els bans municipals i les comunicacions a través dels altaveus ubicats per tot el poble. Pàg - 126

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 127


Però ja hi havia antecedents, segons recorda Francisco Martínez Codoñer, el rector de Checa, Justo Sanz, era un gran fan de l’Orquestra. De fet tots els anys a la primera part de l’actuació, s’apujava darrere de l’escenari amb un magnetòfon de cinta i gravava totes les cançons que després posava durant tot l’any pels altaveus de l’església. Ell va ser el primer en gravar a l’Orquestra i també el Canto a Checa l’any 1971. A l’any 1981, al número 2 del Butlletí d’Informació Municipal, s’escrivia l’article “Medio Siglo de Música Popular” en el qual ja s’afirmava: “El dia que algú es decidisca a escriure la història artística de Massanassa, haurà de reservar un lloc d’honor a l’Orquestra Català. Fundada i mantinguda per fills de Massanassa, ha passejat el nom del nostre poble per mitja Espanya, demostrant allà on han actuat que encara sense grans mitjans tècnics, però amb la il·lusió i l’interès que ells posen, també es pot fer cultura i art. Aquesta agrupació va nàixer l’any 1933 de la mà de Vicente Català Crehuà “Vicentico, el pintor” (bateria); Manuel Català Crehuà “Manolo, el pintor” (trombó de vares); José Millà Català “Sola” (acordió); José Raga Casañ “Peno” (saxo tenor); Vicente Millà Català “Sola” (saxo alt); Vicente Olmos Ferriols “Bou” (contrabaix); José Alonso Bayona “el ganset” (trompeta). D’aquests veterans el que encara continua i assegura que té corda per a estona, doncs es troba com un xaval de 15 anys, és Vicente Millà Català. En la seua dilatada història, l’Orquestra no ha deixat mai d’actuar, fins i tot durant la Guerra Civil ho va fer en festivals benèfics per a hospitals, etc. I ha alegrat amb les seues cançons els balls i les festes populars d’una infinitat de pobles, no solament del País Valencià, sinó a les províncies de Madrid, Conca, Guadalajara i Terol. L’Orquestra és tot un fenomen social de supervivència i resistència al pas del temps, són inalterables per aquest costat. Porten més de trenta anys acudint a les festes de Bronchales, a la serra de Terol. Per allí va passar la guerra, l’autarquia, el desenvolupament, tots se’n van anar, però la Català roman. Per açò el poble els va dedicar un carrer. Pàg - 128

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 129


La Català, com popularment se la coneix, és una agrupació musical polivalent. El mateix fa de banda de música en una processó, que anima una cercavila fallera o es marca un pasdoble a un ball popular, o a un festeig de bodes. Tal vegada l’explicació del seu èxit rau en aquesta facultat d’adaptar-se a tots els ambients i situacions. Per a ells no existeixen limitacions en el camp musical, de la romàntica balada passen al rock and roll amb la mateixa facilitat que el raig de llum travessa una finestra. I a continuació interpreten un “chotis”, o una cançó popular, per a tot seguit fer les delícies d’un públic amb una de les seues inimitables interpretacions humorístiques. Els components de la Català no són professionals en el sentit estricte de la paraula, són amateurs, cadascun té el seu treball propi, però amb una gran il·lusió comuna en la música. I és precisament açò el que més s’admira d’ells, perquè veient-los un pensa que poden ser perfectament un compendi dels Beatles i la banda l’Empastre. Quan actuen pots veure a l’escenari des d’una comparsa de Moros i Cristians a l’Orquestra de Glenn Miller. L’Orquestra Català és com una institució que perdura en el temps més enllà de les persones, s’adapta i sap oferir al públic, “el seu” públic, la qual cosa té, allò que demana. Estem a l’època “revival”, el Rock dels anys 50 i la “marxa” de carrer, i en aquest camp la Català es troba com a peix a l’aigua. Ells saben donar “marxa”, “canya”, “swing” a la festa present. Tenen un públic com la seua música, ampli i variat, des dels xiquets de quatre anys que ballen en rotgle, a les parelles de setanta evocant els seus primers balls de música de Concha Piquer, passant pels joves “carrosses” que volen assaborir per última vegada els seus quinze anys. I és que amb la música de la Català tots ens tornem un poc més joves. I després de quasi mig segle d’actuacions en viu, ve com a premi a la constància la immortalitat en forma de disc. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Massanassa que ho ha subvencionat amb 100.000 pessetes eixirà al mercat aquest Nadal amb un disc de Llarga Durada (LP) que conté les cançons de més èxit. Pàg - 130

Orquestra Català


Miguel Català Moreno, Vicente Millà Català, José Millà Català, Enrique Ballester García, (¿?), Francisco Martínez Codoñer, Eduardo Ballester Martínez.

Música d’un poble

Pàg - 131


Components actuals: Enrique Ballester García (bateria) José Julián Lázaro García (acordió) José Medina Baixauli (guitarra Baixa) Eduardo Ballester Martínez (trompeta) Miguel Català Moreno (saxo tenor i cantor melòdic) Vicente Millà Català (saxo alt, humorístic, director) Altres components: José Codoñer Casañ “Piconet” (trompeta) Melchor Ibáñez Machancoses “Maquinero” (trompeta) Rafael Bou Alonso “el Vilet” (trompeta) Francisco Nácher Romeu (trompeta) Vicente Pons Perpiñá (saxo i clarinet) Eliseo Pelegrí Bargues (trombó de vares) Arturo Puchalt Olmos (contrabaix) Manuel Cortés (acordió) Vicente Gandia Olmos (acordió) Cal dir que per a cercaviles, processons, etc., hi han intervingut més músics.

Pàg - 132

Orquestra Català


Eduardo Ballester Martínez, José Hernández, José Medina Baixauli, Enrique Ballester García, José L. León, Vicente Millà Català, Miguel Català Moreno.

Música d’un poble

Pàg - 133


Entre Pepín i el món El saló Pepín va ser fundat a principis a la dècada dels seixanta per Antonio Surián, fill de Pepín Surián, que va muntar la primera cafeteria de Catarroja al carrer Nou. Antonio va començar a fer bodes a domicili, conegut com el fill de Pepín, fins que va establir el negoci a una planta baixa de la plaça Vella. Ja des del principi l’Orquestra Català va ser un dels atractius del saló, amb també la “Sopa de Novia de Pepín” cuinada per la seua dona Bárbara Costa Selma. David Suríán, fill d’Antonio, recorda com el Tio Sola “sempre molestava els cambrers, sempre els parava o els emprenyava a l’hora de servir”. L’espectacle d’iniciava amb un pas-doble; Bésame mucho amb els entrants, normalment el fiambre d’Artuto Gradolí, Arturet el de la tenda; La gamba de les barraques amb el marisc; i després El tramvia de Catarroja i la resta de cançons. Recorda també l’afició que tenia el Tio Sola a dedicar cançons, “igual li la dedicava al Tio dels polos Avidesa; que al femeter de Catarroja, que a l’admirant de la merda” un personatge que sempre repetia i que no hem pogut esbrinar. José Hernández, va ser una de les últimes incorporacions a l’Orquestra en substitució de Julián Lázaro. Arribà a Benetússer al 1974, en deixar el grup “Los Dogos y los Comancheros”, formació que anys després s’anomenaria Extremoduro. Implicat en una de les falles benetussines, va formar una banda de trompetes i cornetes i “em digueren que anara a Massanassa, a la fàbrica de Ballester a comprar els instruments. Allí parlant de la meua trajectòria musical, vaig fer el primer contacte del que després seria la meua incorporació a la Català”, relata Pepe. “Jo tenia el meu estil i una visió més moderna de la música, més propera a l’època dels huitanta”. La modernitat i l’energia dels membres més joves de l’orquestra xocava amb la tranquil·litat del tio Sola i Miguel, “ells només volien fer les bodes de Pepín i en tot cas alguna actuació pels pobles del voltant, però l’enregistrament del disc va ser un èxit i ens oferiren moltes actuacions, balls, berbenes… i els més joves volíem anar-hi”, explica José Medina. Pàg - 134

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 135


Un article a la pàgina 10 del periòdic Notícies al dia, periòdic del matí del 8 de juliol de 1984, relatava el final de l’Orquestra Català amb el titular “L’Orquestra Català es va acomiadar de l’escenari” i l’entradeta “Els Altres continuarà la seua labor”: “fa ja algunes setmanes que l’Orquestra Català es va jubilar. No obstant açò, bona part dels seus integrants continuen la inimitable labor animadora que va iniciar un col·lectiu de músics allà per l’any 1933. Els Altres és el nom que ha adoptat el nou grup, després de la retirada dels escenaris de Vicente Millà, “El tio Sola” com se’l coneix popularment, i Miguel Català, tots dos amb una llarga trajectòria a les seues esquenes. Els Altres són la resta de l’orquestra, al costat de les incorporacions que han cobert les baixes. No obstant açò, i a pesar que l’Orquestra Català forma part de les pàgines de la història, Els Altres segueixen fidels a la línia berbenera que sempre ha caracteritzat a aquests músics. Pintoresques adaptacions a la lletra d’alguns èxits del cançoner, improvisació, gresca i professionalitat és el segell que, al llarg de molts anys, ha exportat la Català per tota la geografia espanyola i el relleu de la qual agafen ara Els Altres. Per a la memòria queda el disc de llarga durada que al nadal del 81 va traure al carrer la Català i el record de tantes i tantes actuacions que van fer les delícies d’aplecs, revetles, festes majors, noces, batejos i comunions sense oblidar que, abans que es formara la banda de música de Massanassa, l’Orquestra Català va acompanyar comparses, tancar desfilades o com a divertit apèndix de la falla El Xocolater d’aquest municipi. Més de cinquanta anys són el balanç immillorable de la Català. Afortunadament i malgrat la retirada del Tio Sola i Miguel Català, la resta dels seus membres, continuaran animant-nos”. Els Altres va estar format per: Eduardo Ballester García (trompeta) Enrique Ballester García (bateria) José Medina Baixauli (guitarra baixa) José Hernández (orgue) Pàg - 136

Orquestra Català


Julián Lázaro García, Vicente Millà Català, José Medina Baixauli, Miguel Català Moreno, Eduardo Ballester Martínez

Música d’un poble

Pàg - 137


Xim-Pum Els últims anys i després de la gravació del disc, l’Orquestra Català era una institució a la comarca. A la dècada dels huitanta no hi havia ningú que no coneguera els músics de la Català i encara ara, al segle XXI, el ban municipal s’inicia amb la música i les cançons de l’Orquestra Català. Checa i Bronchales van ser les poblacions on la banda més va triomfar, però evidentment Catarroja va ser el seu escenari natural. Primer a les festes de Sant Pere de les Barraques i posteriorment al ball de diumenge a la Piscina Hervás on, en pla de broma, es deia que actuaven “els mateixos” perquè sempre eren ells els que hi estaven. La imbricació va quedar patent a les lletres de les seues cançons, amb “El tramvia de Catarroja”, o la “xica molt bonica i pinturera que al passeig de Catarroja se n’anava” i com no “La gamba de les Barraques”. L’oci, com hem vist, va evolucionar. La Català va actuar al Salón Pepín de Catarroja, seent un públic fidel el que reia amb les bromes del tio Sola i s’encisava amb la veu del cantor Moreno als últims anys. L’última actuació va ser a Massanassa, al poble que els va veure nàixer i créixer. A la falla El Xocolater, un 19 de març de 1984, el bombo va sonar més fort que mai per tancar la cançó. L’Ajuntament de Massanassa edita aquest llibre en un merescut homenatge a l’Orquestra Català i als músics que han portat el nom de Massanassa per bona part de la geografia d’ Espanya. El poble bressol de l’orquestra també li ha dedicat una plaça i és habitual escoltar les cançons de la Català com ambientació dels bans que emet l’ajuntament pels altaveus ubicats per tot el poble. Pàg - 138

Orquestra Català


Massanassa, Salo Forsañ 19/03/1984: Vicente Millà Català, José Hernández, Miguel Català Moreno, Josep Nacher Ferrer (President de la Falla El Xocolater), Eduardo Ballester Martínez, José Medina Baixauli, Enrique Ballester García

Música d’un poble

Pàg - 139


CANTO A CHECA

BRONCHALES

Checa jardín de amor nobleza de Castilla siempre dentro de mí te llevo a donde vaya. Vergel de luz y sol lleno de toros bravos que esperan el clarín de las plazas de España.

Allá arriba, entre los montes, del recio bajo Aragón, tranquilo y dulce te meces entre nieves y entre sol.

CHECA QUERIDA, los emigrantes y los que estamos siempre aquí hoy nos unimos por ti CHECA QUERIDA, cuna de nobles que en mil batallas ofreció su gloria a nuestra nación. Checa tus calles son blancas como la nieve y quien a ti te ve nunca podrá olvidarte. Cada tarde en el balcón lindas mujeres salen y su alegre cantar endulzan nuestras calles. CHECA QUERIDA, tu y tu “Aguaspeña” te dan voz en nuestra región. CHECA QUERIDA, tu bello nombre es testimonio para mí de hidalguía y amor. CHECA QUERIDA, los emigrantes y los que estamos siempre aquí hoy nos unimos por ti. Pàg - 140

(Estribillo) Bronchales, Bronchales lindo, pueblecito de mi amor, grabado llevo tu nombre, grabado llevo tu nombre, dentro de mi corazón. Bronchales, Bronchales lindo. Sobrios y nobles tus hijos, felices y con tesón, han sufrido con tu nieve y han vivido con tu sol. He nacido yo en tu suelo, me he curtido en el pinar, y el alma llevo embebida de esa tierra sin igual. (Estribillo) Virgen del Pilar querida, yo te quiero suplicar que a Bronchales cuando muera me lleves a descansar. Orgulloso de mi tierra, mi alma pugna por gritar, un viva fuerte a Bronchales jamás te podré olvidar. (Estribillo)

Orquestra Català


Jose Raga Casañ (El Peno)

Lluís Forner (el sifoner)

filolec escriptor y cantautor

Música d’un poble

Jose Raga Crehuà

Antonio Hervas

President del CIM en 1921

propietari de la Piscina Hervas de Catarroja

(El Peno)

Miquel Gil

Paco Muñoz

Enric Murillo

music ex membre d’Altall

cantat i escriptor

music i compositor

Pàg - 141


Pàg - 142

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 143


Pàg - 144

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 145


Pàg - 146

Orquestra Català


Música d’un poble

Pàg - 147


Pàg - 148

Orquestra Català

Orquesta catala  

Libro sobre la Orquesta català

Orquesta catala  

Libro sobre la Orquesta català

Advertisement