Page 1

CINEMA I COMPROMIS

PRIMER DE MAIG 2013    Al  llarg  de  la  seva  historia  el  cinema  no  ha  estat  aliè  a  la  realitat  social  que  l’envoltava.  El  seu  compromís  ha  consistit,  sobre  tot,  en  que  la  càmera 

 mostrés  les condicions de vida de la població, les injustícies, les desigualtats, i també les actituds d’homes i dones davant d’això, de vegades revoltant‐

se,  de  vegades  acomodant‐se.  Sovint  el  compromís  de  la  gent  del  cinema  ha  sigut  profund  i  arriscat.  Aquí  teniu  alguns  exemples  de  pel∙lícules  de 

  qualitat reconeguda i de llibres que hi parlen. Ho trobareu tot  a aquesta biblioteca.   

LLIBRES   Las 100 mejores películas del cine social y político. Després d’una petita introducció, José Hernández Rubio  ens  presenta  les  fitxa  artística,  la  fitxa  tècnica,  una  breu  sinopsis  i  un  comentari  que  ens  desvela  les  particularitats  de  cada  una  d’aquestes  pel∙lícules  i  el  seu  significat  dintre  de  l’historia  del  cinema  social  i  polític, El Comentari  inclou  sovint referències a l’ implicació personal dels cineastes i a trets especials dels  rodatges i de la transcendència dels films més enllà de les pantalles, ajudant a esbrinar la veritat dels fets,  més  enllà  de  les  versions  oficials  dels  poders.  Per  fer‐se  una  idea  del  important  paper  d’aquest  gènere  a  l’historia del cinema i les grans pel∙lícules que ha produït. 778.5 Her (Gèneres i Temes)    El  cine  como  espejo  social:  ejercicio  de  anàlisis  cinematográfico  relacionado  con  las  ciencias  sociales.  Aquest  llibre  de  Rafael  Arias  Carrión  s’apropa  a  diversos  temes  socials  (migracions,  treball,  marginació,  ecologia, mitjans de comunicació, identitat sexual, pena de mort...), a partir de l’anàlisi de 2 o 3 pel∙lícules  recents  per  cadascun  dels  temes,  amb  un  total  de  28  films.  L’anàlisi  de  cada  pel∙lícula  inclou  la  fitxa  tècnica,  una  breu  sinopsis  i  un  comentari reforçat per fotografies. El llibre busca ser un mirall social i suggereix múltiples associacions d’idees que el transformen en  una obra oberta, en construcció. 778.5 Ari (Gèneres‐Temes)   

CINEMA NORD‐AMERICÀ.  La sal de la tierra, 1954.  Aquesta pel∙lícula de Herbert J. Biberman és una de les més emblemàtiques del cinema social i  polític,  no  tan sols  per  reflectir  les  reivindicacions  laborals,  les  míseres  condicions  de vida  entre  els  treballadors  d’una  empresa  minera  nord‐americana    i    per  avançar‐se  a  la  reclamació  d’igualtat  de  les  dones,  sinó  també  per  les  circumstancies  que  van  envoltar  la  seva  realització:  el  seu  director  va  ser  perseguit  pel  MacCarthysme  i  finalment  empresonat, el film fou censurat al seu país fins el 1965 i autèntics treballadors i veïns van participar barrejats amb actors  professionals. Un compromís en favor dels vaguistes impensable a l’època de la “caça de bruixes”.  Las uvas de la ira, 1940, ambientada als anys de la Gran Depressió, recull un tema ben actual: les penoses condicions de  vida de persones obligades a emigrar en busca de feina en el marc de una gran crisis econòmica.  Basada en la novel∙la homònima de  John Steinbeck, la pel∙lícula reflecteix la gran varietat de recursos cinematogràfics del seu director, John Ford, i la frase final és prou  significativa de l’actitud del cineasta: “...sortirem endavant perquè som el poble”.  La ley del silencio, 1954. Magistral film amb certs tons lírics que pot significar el contrapunt. El seu director, Elia Kazan, va declarar en  contra d’alguns cineastes a la Comissió MacCarthy. La pel∙lícula, precisament, narra les raons de la denuncia de la corrupció existent als  sindicats portuaris neoyorquins per part d’un estibador interpretat per Marlon Brando.  Missing (Desaparecido), 1982. Aquest film nord‐americà dirigit pel grec Costa Gavras, narra la cerca d’un jove esquerrà durant el cop de  Pinochet  a  Xile  i  està  basat  en  una  novel∙la  que  a  la  vegada  s’inspira  en  la  desaparició  real  del  jove  periodista  Charles  Horman,  que  finalment és va descobrir que fou assassinat per la dictadura xilena. Un film de clar i contundent to de denúncia política.   

CINEMA EUROPEU  Ladrón de bicicletas, 1948. Considerada per molt crítics com una de les millors pel∙lícules de l’historia del cinema, és  una  de  les  més  significatives  del  neorealisme  italià  i  el  seu  director,  Vittorio  de  Sica,  un  dels  més  rellevants  representants  d’aquest  moviment.  La  dura  vida  de  persones  comuns  i  la  miserable  condició  de  la  societat  de  postguerra en general són trets comuns en el neorealisme italià.  L’espontaneïtat i naturalitat que també vol  aportar  aquest moviment, és veu reflectit també en el fet que els seus dos protagonistes, pare i fill, van ser triats entre la gent  del carrer. Dos personatges que ens donen moments memorables en la seva complicitat i el seu amor fraternal fins al  final, malgrat la situació que viuen. 

 


Riff Raff, 1991. Ken Loach, director britànic, mostra en aquesta pel∙lícula la aguda precarietat dels treballadors en la injusta societat  tatcheriana i l’exemple de les drogues per a individus sense sortida, condemnats a la marginació. Una visió crua i realista d’una època  de Anglaterra comú a altres pel∙lícules de denuncia social del cineasta.  Germinal, 1987. Basada en la novel∙la de Zola, es situa just a l’època anterior de la Comuna de París i dels moviments revolucionaris de  finals  del  segle  XIX  i  reflecteix  tant  l’explotació  i  la  fam  a  la  que  es  veia  sotmès  el  proletariat  com  les  primeres  vagues  i  les  seves  conseqüències i els primers conats d’associacionisme sindical.   Trabajo ocasional de una esclava, 1973.  Mostra  del cinema social més combatiu, Alexander Kluge indaga en el paper de la dona en la  societat.    Roswitha,  la  seva  protagonista,  lluita  amb  l’única  força  de  la  seva  persona,  per  introduir  a  la  societat  una  revolució  que,  paradoxalment, mai aconsegueix a la seva pròpia família.  La tierra de la gran promesa, 1975. El capitalisme salvatge de la revolució industrial segons Andrzej Wajda, cineasta polonès, Descriu  sense embuts les diferencies socials, el tracte inhumà i la falta d’escrúpols. Escenes crues, altres d’especial espectacularitat i utilització  de tècniques cinematogràfiques molt expressives.  La  pesadilla  de  Darwin,  2004.  Aquesta  obra  de  Hubert Sauper  és  una  mostra  dels  documentals  que  es  realitzen  com  a  denuncia  de  situacions socials o polítiques. La pesadilla de Darwin és el testimoni dramàtic dels desastres de la globalització, amb tot el seguit de  calamitats que introdueix a l’entorn del llac Victòria africà i la seva població, l’ introducció de una espècie de peix per al seu consum a  Europa.  Una part dels habitants del planeta mor perquè se’ls roba la riquesa.   

CINEMA ESPANYOL  Plácido, 1961.  Luis García Berlanga fa servir la mordacitat, l’esperpent i l’ humor negre per reflectir les carències d’una  societat  ,  criticar  les  maneres  de  fer  burgeses  i  denunciar  l’hipocresia  en  un  moment  històric  d’escassa  llibertat  d’expressió.  Una  altra  manera  d’aproximar‐se  a  les  realitats  socials,  una  de  les  principals  comèdies  i  un  dels  més  significatius  títols  de  la  filmografia  espanyola  amb  un  guió  brillant  i  uns  diàlegs  magistrals.  Calabuch,  El  verdugo,  o  Bienvenido Mister Marshall, altres esperpents memorables de la societat espanyola de l’època.   Muerte  de  un  ciclista,  1955.  Malgrat  la  voluntat  del  seu  director,  Juan  Antonio  Bardem,  per  sortejar  la  censura  de  l’època,  la  pel∙lícula  fou  qualificada  com  “greument  perillosa”.  Una  descripció  crítica  d’un  país  en  un  període  de  confusió. El simbolisme de la ocultació de l’atropellament d’uns burgesos que no volen posar en perill els seus privilegis, la situació de la  classe obrera i els primers conats de rebel∙lió estudiantil,amb el rerefons de la situació política espanyola.  Numax  presenta,  1980.  Documental  que  presenta,  explicat  pels  seus  protagonistes,  el  conflicte  d’una  fàbrica  d’electrodomèstics i  la  seva curta experiència d’autogestió en els primers moments de la transició, en un moment en que en les fàbriques encara es parlava  d’anticapitalisme  i  assemblees  Els  mateixos  treballadors  van  encarregar  a  Joaquim  Jordà  la  realització  del  film  amb  els  diners  que  encara quedaven a l’empresa, per tal d’explicar els encerts i les errades de l’experiència.  Los lunes al sol, 2002. Aturats després de la reconversió industrial, el fracàs tenyeix la vida dels protagonistes i les rutines els fan viure  dia a dia, els dilluns al sol. Inspirat en la vida de dos sindicalistes, reflecteix un moment de la nostra historia i és una altra mostra de la  sensibilitat social del seu director, Fernando Leon de Aranoa.   

ALTRES CINEMATOGRAFIES  Tiempo de revancha, 1981. En aquesta cinta rodades cap al final de la dictadura argentina, Adolfo Aristarain mostra el  coratge  d’un  home  que  lluita  fins  el  final  contra  un  sistema  arbitrari  del  que  ell  mateix  forma  part  de  la  seva  farsa.  Corrupció  i  connivència  del  poder  econòmic  amb  els  dirigents  polítics,  denuncia  sobre  el  drama  social  que  vivien  els  treballadors, la precarietat laboral i les condicions d’insalubritat. Un estil social, directe i sarcàstic que s’observarà en  altres creacions posteriors d’Aristarain, com Un lugar en el mundo.  El círculo, 2000. Aquesta pel∙lícula iraní de Jafar Panahi narra la misèria de tres dones  oprimides no només per la seva  condició social sinó també per la seva condició de dones en un país repressor. La pel∙lícula fou censurada al seu país,  però  el  director  va  tenir  problemes  als  Estats  Units,  el  “círcol”  de  desigualtats  i  sospites  davant  d’una  altra  raça,  creença  o  condició  social s’expandeix a tot el mon.  Estación Central de Brasil, 1998. La força d’aquest títol dirigit per Walter Salles radica en la composició dels personatges i en combinar  el reflex de la misèria amb un cert optimisme basat en la relació entre els protagonistes, el recolzament mutu d’uns personatges que  comparteixen un viatge que canviarà les seves vides.  Salaam Bombay,1988. Drama sobre la pobresa dels nens del carrer de Bombay, obligats a fer qualsevol cosa per guanyar‐se la vida,  renunciant a la seva infantesa. La seva directora, Mira Nair, va treballar durant 3 mesos amb nens del carrer per escriure el guió i triar  els seus protagonistes (només va haver tres actors professionals). Els diners dels salaris dels actors i la recaptació van servir per crear el  Saalam Balak, associació que ofereix serveis de salut i formació als nens del carrer. 

 


Cinema i compromís  

Petita Guia de cinema compromès

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you