Page 1

Itineraris literaris  per Barcelona       Negres  tempestes de Teresa Solana


Negres tempestes    Negres  tempestes,  guanyadora  de  la  tercera  edició  del  premi  Crims de Tinta, és un relat vibrant, divertit i llegidor. Una novel∙la  policíaca  de  tall  clàssic,  protagonitzada  per  una  sotsinspectora  dels  Mossos  d’Esquadra,  que  investiga  l’assassinat  d’un  catedràtic d’història i que està envoltada d’una família peculiar.  La novel∙la, ambientada a la Barcelona actual, planta les arrels en  els anys trenta, evoca els anys de la Guerra Civil i la postguerra i,  en  un  joc  de  miralls,  es  pregunta  què  n’ha  quedat  avui  de  l’idealisme  dels  vells  combatents  de  la  República.  Amb  Negres  tempestes,  Teresa  Solana  ha  volgut  fer  un  homenatge  al  periodisme  d’investigació  i  també  als  afusellats  al  Camp  de  la  Bota.  Nascuda  a  Barcelona,  Teresa  Solana,  és  llicenciada  en  filosofia  per  la  Universitat  de  Barcelona,  on  també  va  cursar  estudis  de  filologia clàssica. La seva activitat professional s’ha centrat en el  camp de la traducció literària. Tradueix del francès i de l’anglès,  s’ha especialitzat en la traducció de textos filosòfics i literaris i ha  dirigit  la  Casa  del  Traductor  de  Tarazona  (Saragossa).  És  autora  de  les  novel∙les  Un  crim  imperfecte,  Drecera  al  paradís  i  L’hora  zen: un crim refinat i del recull de contes Set casos de sang i fetge i una història d’amor. La seva obra s’ha  traduït al castellà, l’alemany, el francès, l’anglès, l’italià i el romanès.    L’itinerari literari que hem creat a partir de la lectura de Negres tempestes tindrà un esquema semblant als  populars  jocs  de  taula  sobre  detectius  i  assassinats:  primer  us  presentarem  els  protagonistes,  després  l’escenari del crim i tancarem la ruta amb els testimonis. Esperem que en gaudiu!   

Etapa 1: la Casa Fuster  Comencem amb la primera parada de la ruta per conèixer en quins ambients es mou la protagonista de la  nostra història, la sotsinpectora Norma Forrester. Néta d’un brigadista de Manchester executat en acabar  la Guerra Civil, la Norma està casada amb un metge forense, té una filla okupa, un cunyat homosexual, una  mare  hippy  i  una  tieta  aficionada  a  la  informàtica,  que  viu  al  Monestir  de  Pedralbes  on  és  monja  de  clausura. Tots plegats conformen una colla francament curiosa.  La sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra viu i es mou pels ambients més cèntrics i moderns de la ciutat. El  seu domicili està situat en ple Eixample, al carrer València a tocar de la Rambla de Catalunya. Destaquem  la Casa Fuster com a espai que diferencia la sotsinspectora del seu company policial Carrasco que hagués  preferit un bar de mala mort per anar a prendre un gintònic...   “Un gintònic no m’aniria malament... –va concedir la Norma–. Anem a la Casa Fuster?  –La Casa Fuster? Collons, Norma, mira que n’ets de fina... –va remugar l’inspector aixecant‐se.  [...]  Des  que  havien  transformat  la  Casa  Fuster  en  un  hotel  de  luxe,  el  seu  hall  de  disseny  s’havia  convertit  en  un  bar  de  moda,  un  lloc  ideal  per  quedar  per  fer  negocis  o  mantenir  una  conversa  tranquil∙la  sense  haver  de  suportar  una  música  ensordidora  de  fons.  S’hi  podien  trobar  grupets  d’amigues  endiumenjades  que  s’explicaven  confidències  davant  una  tassa  de  te,  executius  estressats  que celebraven els seus èxits o es consolaven d’un fracàs amb whisky de marca, editors que no llegien i  que contractaven llibres regatejant amb agents literàries que bevien aigua mineral.”” –> pàg. 214   


La Casa Fuster és un edifici modernista creat i dissenyat per l'arquitecte Lluis Domènech i Montaner, per  encàrrec de Consol Fabra de Fuster. Es troba al capdamunt del Passeig de Gràcia, davant dels Jardinets de  Gràcia.    L'edifici  va  ser  la  darrera  obra  de  l'arquitecte  a  Barcelona,  on  utilitzà  molts  dels  seus  elements  més  característics com les bases robustes de columnes, finestres trilobades i ornamentació floral.  Està  estructurada  en  tres  façanes  de  marbre  blanc  i  una  solució  de  la  cantonada  principal,  amb  un  cos  cilíndric  que  forma  tribunes.  Està  rematat  per  unes  golfes  d'aire  francès  poc  habituals  en  l'arquitectura  modernista catalana. S'havia de coronar amb una torre similar a la del pavelló d'administració de l'Hospital  de Sant Pau que no es va arribar a construir mai.  Als baixos de l'edifici durant molts anys es trobava el mític Cafè Vienès, que juntament amb la sala de ball  El Danubio, eren centre de trobada privilegiat de la ciutat.     El  2004  l'empresa  Hoteles  Center  va  comprar  l'edifici  per  realitzar‐hi  una  rehabilitació  i  conventir‐lo  en  hotel de gran luxe.    Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Puigalder. 


Etapa 2: la Facultat de Geografia i Història de la UB  Ara que ja coneixem qui és la protagonista de la nostra història, hem de saber qui és el mort i on es troba  el principal escenari del crim. A la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona es troba el cos d’un  catedràtic  que  ha  estat  escanyat.  Pertany  a  una  família  molt  poderosa  de  la  ciutat  i  ha  desaparegut  un  manuscrit misteriós.  “La  Facultat  d’Història  es  trobava  molt  a  prop  del  Museu  d’Art  Contemporani,  a  mig  camí  entre  la  Rambla de Canaletes i la popular Ronda de Sant Antoni, en un barri de carrerons antics que fins feia  poc havien estat foscos i estrets, i que ara, després d’enderrocar alguns edificis i fer fora uns quants  veïns,  l’Ajuntament  havia  incorporat  al  monstruós  parc  temàtic  en  què  s’havia  convertit  Barcelona  d’ençà dels Jocs Olímpics..” Æ pàgina 51 

El  nou  edifici  de  la  Facultat  de  Geografia  i  Història  de  la  Universitat  de  Barcelona  va  ser  inaugurat  oficialment l'any 2006, tot i que no va ser completament operatiu fins a principis del 2007.  Abans del trasllat, la facultat estava situada al Campus Sud de l'avinguda Diagonal on actualment s'estan  habilitant aquests terrenys per ampliar el Parc Científic de Barcelona. El trasllat des de l'avinguda Diagonal  al barri del Raval va possibilitat incorporar també la facultat de Filosofia.   Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Josep Renalias. 


Etapa 3: l’Estació de Sants  S'ha trobat el cos d'un catedràtic d'història i l'assassí ha fugit. Us detallem el recorregut que ha dut a terme  per escapolir‐se de la policia.   “Amb el cotxe ja net, va enfilar per la Gran Via en direcció a la Plaça d’Espanya. Va girar per Entença  per anar a buscar l’Avinguda Roma, i, en arribar a la plaça dels Països Catalans, va deixar el vehicle  en un pàrquing i va entrar a l’estació de Sants decidit a fondre’s amb la resta de viatgers.  [...] Transformat en un altra persona, es va dirigir a la consigna i va deixar la motxilla en una taquilla  abans de baixar al metro per agafar la línia 3.” Æ pàgina 9‐10   

L'Estació de Sants, Barcelona‐Sants si agafeu el tren o Sants Estació si agafeu el metro, és un intercanviador  entre el ferrocarril i el metro.  Situada al barri de Sants, és la principal estació ferroviària de la ciutat on hi  fan parada totes les línies de Rodalies de Catalunya i la majoria de trens de mitjana i llarga distància que  circulen  per  Catalunya.  L'estació  es  va  construir  com  a  estació  terminal  de  la  línjia  Barcelona‐Martorell‐ Vilafranca‐Tarragona després de traslladar l'estació terminal del centre a la plaça de Catalunya fins al barri  de Sants.  El principal accés a l'estació és la Plaça dels Països Catalans. Construïda sobre el pati de vies de l'estació  (fet pel qual no té arbrat ni jardins), fou inaugurada el juny de 1983. És obra dels arquitectes Helio Piñón i  Albert Vilaplana, i model prototípic de plaça dura en el moment que a Barcelona se'n començaven a fer, i  va suscitar grans crítiques tot i la concessió d'un premi FAD el 1984.  Font del text i la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Yearofthedragon i Sitacuisses. 


Etapa 4: el Cafè del Centre  La Norma Forrester estableix una cita amb un dels testimonis que la podria ajudar a resoldre el crim a un  dels  bars  més  autèntics  i  mítics  de  la  ciutat,  el  Cafè  del  Centre.  Tot  i  que  a  la  novel∙la  l'anomenen  Cafè  Central...   “–Mare, em sembla que em vas explicar que ell i el pare havien quedat a mig matí en un bar. Era un  dia  que  hi  havia  arròs  per  dinar  i  tu  tenies  por  que  no  es  covés,  te’n  recordes?  No  sabies  si  dir  a  l’Hermínia que tirés l’arròs o que s’esperés que el pare arribés...  –Potser sí...  –D’això fa unes tres setmanes, potser un mes –va aclarir Eulàlia Parellada adreçant‐se a Norma.  –Ara que ho dius... Em penso que es van trobar en aquell bar del carrer Girona, no me’n recordo com  se diu... –va dir Mercè Parellada.  –Vol dir el Cafè Central –va remarcar Jordi Parellada.  –Això mateix –va corroborar ella–. Al Francesc li agradava, aquell lloc. A més, és a prop d’on viu la  filla del Víctor...” Æ pàgina 153‐154 

El Cafè del Centre va obrir com a casino l'any 1873. Amb la dictadura de Primo de Rivera i la prohibició del  joc,  es  convertí  en  un  cafè.  I  és  que  a  principis  del  segle  XX,  l'alta  societat  de  la  ciutat  es  començà  a  desplaçar del centre històric cap a l'Eixample, acabat d'estrenar. I hi van proliferar nombrosos cafès, alguns  dels  quals  van  incorporar  terrasses.  Molts  dels  locals  estaven  primorosament  decorats  pels  pintors  i  decoradors modernistes de més renom.    És  el  bar  més  antic  de  l'Eixample  barceloní  encara  en  servei.  Ha  mantingut  els  elements  decoratius  modernistes originals, entre ells destaca el respatller del banc arrambat a la paret amb disseny de formes  vegetals típiques del modernisme.  També es conserva una taula octogonal de l'antic casino, en la qual el jugador podia introduir els diners  guanyats en uns orificis laterals.    Font del text: BANCELLS, Consol. Bars i restaurants modernistes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62: El  Cobre, 2010. // MONNÉ, Toni. Barcelona: gastronomia i cuina. Menorca: Triangle Postals, 2011.    Font de la imatge: Blog Bares Auténticos (http://baresautenticos.com)    


Etapa 5: l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau  La  sotsinspectora  i  el  sotsinspector  Carrasco  es  citen  amb  una  infermera  de  l'Hospital  de  Sant  Pau  per  prendre‐li testimoni..   “Havien quedat amb Montserrat Porta a la una a la cafeteria de l’Hospital de Sant Pau, aprofitant la  pausa que la infermera feia per dinar, i Norma no volia fer tard.   [...] Els edificis modernistes de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau dataven de començaments del  segle XX, però l’origen de la institució, ideada com a hospital per a pobres i peregrins, es remuntava a  l’any 1401. L’Hospital de Sant Pau, com se’l coneixia popularment, era l’edifici civil més important del  modernisme català i un plat massa llaminer per als especuladors i els polítics, que finalment havien  decidit privar els metges, les infermeres i els malalts d’aquell entorn privilegiat de jardins i pavellons  acolorits i traslladar la infraestructura hospitalària a un edifici nou d’aspecte anodí i confort dubtós.  Els  antics  pavellons  es  restauraven  i  es  preparaven  per  convertir‐se  en  seu  de  diverses  institucions  polítiques de les quals ja només en gaudirien els polítics. A l’hospital nou, els metges es queixaven que  els nous despatxos no tenien finestres ni llum natural.” Æ pàgina 177 

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt d'edificis modernistes situat a Barcelona i projectat per  l'arquitecte Lluís Domènec i Montaner. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dues fases: la primera, duta a  terme  per  ell  mateix  entre  els  anys  1902  i  1913  que  consta  de  tretze  edificis  modernistes;    la  segona,  realitzada pel seu fill Pere Domènec i Roura a partir de 1920 que compta amb sis edificis més.  Construït  amb  els  materials  i  la  decoració  pròpia  d'un  modernisme  amb  inspiració  neogòtica,  destaca  la  profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una  ampla iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista del seu arquitecte.  Per la gran quantitat d'edificis, la seva riquesa ornamental i el seu nivell de conservació, l'Hospital de Sant  Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana i ha estat reconegut amb el nomenament  com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997.  Edificat  com  a  un  centre  hospitalari  modern  i  innovador,  cent  anys  després  ha  deixat  de  complir  amb  aquestes funcions que han estat traslladades a un nou hospital dins del mateix perímetre del recinte.  Font del text i de la imatge: Viquipèdia. Fotografia de Paul Hermans. Trobareu més informació als llibres  que us enllacem. 


Etapa 6: la Plaça Bella Dorita i El Molino  Els voltants de la Plaça Bella Dorita i d'El Molino són l'escenari de la trobada entre la Norma Forrester i la  Berta Macià, un testimoni clau per a la resolució del cas.  “El  domicili  de  Berta  Macià  es  trobava  a  tocar  de  la  plaça  de  la  Bella  Dorita  i  del  que  quedava  del  cabaret El Molino, tancat des de feia anys. El cabaret i la plaça estaven en obres (del cabaret només  n’havien  conservat  l’emblemàtica  façana  amb  les  aspes  del  molí),  i  el  soroll  de  les  màquines  trepadores,  que  treballaven  a  un  ritme  frenètic  perquè  s’acostaven  les  eleccions  i  algú  s’havia  de  posar  una  medalla  amb  una  inauguració,  ressonava  pertot  arreu  i  s’estenia  pels  carrers  dels  voltants.” Æ pàgina 189 

El Molino és un dels cafè‐concerts més reconeguts d'Europa durant el segle XIX i bona part del segle XX.  Les seves característiques aspes vermelles de molí que dominen la façana van ser el reclam més famós dels  teatres de l'avinguda Paral∙lel. Va obrir les seves portes l'any 1898 amb el nom de la Pajarera Catalana. El  1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge però amb l'arribada de la dictadura franquista el 1939,  es  va  obligar  a  castellanitzar  el  nom  i  suprimir  el  mot  "roig"  per  les  connotacions  polítiques  que  podia  suggerir. Des de llavors se'n diu El Molino.  El  1997  va  tancar  sense  saber  si  es  podria  tornar  a  obrir,  però  finalment  un  grup  de  disset  empreses  privades  van  invertir  uns  quinze  milions  d'euros  per  ampliar  i  renovar  el  local  i  organitzar‐hi  una  nova  programació. Finalment el 18 d'octubre de 2010 es va reinaugurar el nou El Molino.  Una  de  les  artistes  més  conegudes  que  va  actuar  a  El  Molino  fou  María  Yáñez  García,  coneguda  amb  el  nom  artístic  de  Bella  Dorita.  Afincada  a  Barcelona,  però  originària  d'Almeria,  va  començar  a  treballar  al  món de l'espectacle als 17 anys i va ser la vedet indiscutible d'El Molino durant els anys 40 i 50. L'any 1991  va rebre la Medalla al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona. Va morir l'any 2001.  Font del text i de la imatge: Viquipèdia. La fotografia és de Rosa Puig. 


Etapa 7: el Camp de la Bota  Un  cop  arribats  a  aquesta  etapa  de  l’itinerari  ja  haurem  resolt  el  cas  de  l’assassinat  del  catedràtic  d’història, però amb aquest epíleg que l’autora dedica al Camp de la Bota coneixerem el perquè d’aquest  crim i l’origen de la sotsinpsectora Norma Forrester.  “L’entrada dels nacionals a la ciutat era imminent, però Senta encara no havia parit. Tossut com era,  Jack es va negar a marxar sol cap a França. En caure Barcelona, els feixistes no van trigar a arrestar‐ lo i portar‐lo a la Model. No s’hi va estar gaires dies. Tres o quatre, ningú no ho sabia del cert. Una  matinada el van fer pujar a un camió, el van conduir al Camp de la Bota i Jack va saber que tot s’havia  acabat. Davant de l’escamot d’execució, tremolant de fred i de por, però també d’odi i de ràbia, va fer  el  darrer  inventari  de  les  poques  coses  que  a  la  seva  vida  havien  valgut  la  pena  en  un  intent  de  mantenir el seny.” Æ pàgina 247 

El Camp de la Bota està situat al límit de Sant Adrià de Besòs amb el districte barceloní de Sant Martí, a  prop del quarter militar castell del Camp de la Bota. Fou un barri de barraques, avui ja desaparegut que va  allotjar famílies vingudes d'arreu per trobar feina  durant l'època de l'Exposició Internacional de 1929. Es  va fer tristament famós durant la Guerra Civil i la postguerra perquè al Camp de la Bota s'hi executaren  prop de dos milers de presoners de guerra.  Durant la dècada de 1950 la població del barri de barraques va anar creixent amb la immigració fins que  l'any  1970  hi  havia  prop  de  800  barraques  i  5000  habitants,  majoritàriament  d'ètnia  gitana.  Progressivament  es  va  traslladar  a les  famílies del  Camp  de  la  Bota  cap  al  Barri  de  la  Mina  i  actualment  l'antic  emplaçament  ha  quedat  dins  del  territori  habilitat  per  les  obres  de  construcció  del  Fòrum  de  les  Cultures..  Font del text i de la imatge: Viquipèdia. La fotografia és d’Aronu.  També teniu accés a un mapa complet amb totes les etapes de la ruta. 

Itinerari literari "Negres tempestes", de Teresa Solana  

Amb motiu de la celebració de la BCNegra 2014 us proposem que seguiu amb nosaltres la lectura de la novel·la "Negres tempestes", de Teresa S...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you