Issuu on Google+

Itineraris literaris  per Barcelona 

     El  raptor de gnoms  de Jordi de Manuel


El raptor de gnoms: 1ª etapa   

El Casino de l’Arrabassada   

El temps ha passat i només queden les runes, però que són suficient per fer de refugi a Dragan Isakovic, el raptor  de gnoms i a nosaltres per fer la primera parada de la nostra ruta.    “Ha tingut sort, amb aquell edifici enrunat. Troba que és el lloc ideal per passar les nits. No queda gens lluny de  la  carretera  ‐la  Rabassada,  en  diuen  els  del  país‐,  i  tot  i  que  les  parets  estan  esquerdades  i  amb  prou  feines  se  sostenen el resguarden del vent i de la pluja; s’hi ha acostumat fins al punt de trobar‐lo confortable. Són les ruïnes  d’un antic casino, un edifici enderrocat, vençut per la naturalesa, un deliri que fa prop d’un segle envaí la burgesia  benestant  d’aquest  país.  Ell  no  ho  sap,  però  l’espai  que  ha  escollit  per  pernoctar  és  el  que  resta  de  la  Sala  de  Suïcidi,  una  cambra  èpica  pròpia  dels  casinos  d’  aquella  època  destinada  a  estalviar  el  malviure  als  que  s’arruïnaven en el joc. El Casino de la Rabassada va tenir una vida tan efímera, tan curta, que la Sala no s’arriba  mai a utilitzar per al fi per al qual havia estat dissenyada.   

 Estances derruïdes, envaïdes per la vegetació, façanes descarnades on s’endevinen els arcs i el perfil d’alguna 

figura modernista i neoclàssica. Això és tot el que queda del Casino. A terra, entre les tres parets on pernocta, ha  trobat  unes  quantes  egagròpiles:  petites  boles  fetes  de  pèls  i  ossos  menuts,  una  evidència  que  encara  sobreviu  alguna òliba a la serra.”  Pàgina 32 

    Des de la carretera de l’Arrabassada en direcció a Sant Cugat, abans d’ arribar al km 7 just passant la bifurcació  que mena a Can Cortés, al costat dret trobem les restes d’un mur d’arcades i finestrals d’estil àrab. Estem davant  de  les  ruïnes  del  que  havia  estat  un  colossal  conjunt  d’Hotel  Casino  i  Parc  d’Atraccions.  L’hotel  es  va  inaugurar  l’any  1899,  era  de  gran  categoria,  un  dinar  tenia  el  cost  mínim  de  5  pessetes.  Els  grans  salons  eren  abillats  d’enormes làmpades, quadres i estàtues de marbre, la cuina era francesa i el menjador estava amenitzat per un  grup de jazz del Harlem negre dels Estats Units. Al costat de l’hotel, l’any 1911, es va inaugurar el Casino. Les seves  sales de joc eren famoses arreu de Catalunya, havien dut a la ruïna a més d’un empresari. Segons diuen, hi havia  una  habitació  especial  per  aquell  que  s’arruïnava,  perquè  si  es  volia  treure  la  vida  ho  fes  en  aquest  lloc  sense  oferir  cap  espectacle.  El  Casino,  per  circumstàncies  estranyes  (polítiques  del  moment),  només  va  tenir  una  vigència de dos anys. El que va tenir més èxit quant a la durada va ser el Parc d’Atraccions.       Tot  el  conjunt  del  Parc  era  un  enorme  jardí  ple  d’avingudes  a  diferents  nivells,  i  als  costats,  els  parterres  d’exòtiques flors i arbres, prop dels bancs murmuraven els brolladors, i més espaiades les fonts, aiguaneix d’aigua  fresca.  Al  fons  de  la  vall,  frondosos  boscos  d’atapeïda  vegetació.    L’any 1938, va ser la data determinant de la fi, els edificis varen ser ocupats pel 39 batalló de Carrabiners. L’any  1943,  el  Negociat  d’Obres  Públiques  de  la  Diputació  de  Barcelona  donà  permís  d’enderrocament  dels  edificis,  i  foren venuts com a ferralla. Dels edificis s’aprofitaren les parets, així com tota l’estructura  de la muntanya russa i  els  materials  corresponents  a  l’obra.    L’any  1972,  el  darrer  propietari  dels  terrenys,  va  demanar  permís  per  fer  una  neteja  del  lloc  i  muntar  unes  cavallerisses, cosa que se’n va anar en orris, i a poc a poc s’ha anat desfent el que quedava. El bosc s’ha fet amo i  senyor del que en principi era seu.    FONT:  TORMOS  I  RAMI,  Miquel.  Camins  d’aigua:  passejades  per  100  fonts  de  Barcelona.  Barcelona:  Desnivel,  2007. 


El raptor de gnoms: 2ª etapa   

L’Esglèsia de Santa Maria de Vallvidrera   

Buscant un lloc per alliberar el gnom Hum, Dragan es troba davant d’una església antiga.   

“Travessa  la  carretera,  i  topa  amb  una  esglèsia:  “Esglèsia  de  Santa  Maria”,  diu  al  rètol.  Es  pregunta  quantes  esglésies hi deu haver al món que s’anomenen així. Aquesta, però, és antiga, el text de la placa informa al visitant  que té més de mil anys, tot i que probablement ha estat reconstruïda diverses vegades.”  Pàgina 82  La història de Vallvidrera està ben documentada al llibre “Historia documentada del poble i la parroquia de Santa Maria de  Vallvidrera” per mossèn Llorenç Sallent.  Tot  i  que  molts  autors   han  explicat  l’etimologia  del  nom  Vallvidrera  per  vallis  vitraria,  és  a  dir,  vall  de  vidre  perquè  antigament s’hi fabricava vidre, el fet de no trobar cap restes enlloc ni cas document on es faci referència fa pensar que la  tesi correcta és la del doctor Balari que diu que el nom de Vallvidrera deriva de vallevitraria, nom que procedeix d’una herba  que recp el nom de vitraria en llatí i morella roquera en català.  Al llibre de Sallent es recull que al 1789 Francisco de Zamora es va adreçar a Josep Bernardà, mossèn parroc de Vallvidrera  per obtenir informació sobre Vallvidrera per fer una Història de Catalunya. Aquest li va enviar la següent informació:  S’ignora el temps de la fundació de l’església de Vallvidrera i quan  va començar a ser Església Parroquial. Entre els papers de  l’arxiu de la Rectoria, els de major antigüetat fan menció de finals del segle XIV, en què ja era Parroquia amb el seu Rector i  tenia alguns mansos més, els quals al ponent estaven units amb altres. L’Església Parroquial està fundada sota l’advocació de  la Mare de Déu en la seva gloriosa Assumpció.  Altre llibret citat al llibre de Sallent és “Las cercanías de Barcelona” on s’explica que el terme parroquial de Vallvidrera és  anterior al segle XIII i es ténen notícies precises a partir del 1237. El bisbe de Barcelona Berenguer de Palou va fundar un  monestir de monges cistercienses denominat Santa Maria de Valldonzella, essent la seva primera abadessa Berenguela de  Cervera, que es va obligar amb altres monges religioses a obeïr al prelat. Aquella comunitat va quedar establerta al territori  de Vallvidrera i més endavant va passar a residir en el convent construït extramurs de la Porta de Sant Antoni en Barcelona.  Retirades  les  monges  bernardes  no  es  troba  cap  notícia  de  Vallvidrera  fins  a  mitjans  del  segle  XIV. L’Església  Parroquial  situada a 210 metres sobre el nivell del mar és un exemplar de la decadència romànica.  Xavier Moret al seu llibre “Collserola pas a pas” ens indica que la referència escrita més antiga de Santa Maria de Vallvidrera  és d’un document d’un ciutadà  de Barcelona, anomenat Muç, que el 985 va ser capturat per cabdill moro Almansor i portat  presoner a Cordova. Muç va ser alliberat el 986, però quan tornava a Barcelona va caure malalt a Saragossa i abans de morir  va voler validar el testament perdut durant la ratzia d’Almansor a Barcelona. Segons aquest document, Muç va voler donar  els seus béns a l’Església de Santa Maria de Vallvidrera i a les persones vinculades a ella.  Moret recull el testimoni de Mercè Ferrer que explica que l’església primitiva és del segle X, però al segle XVI s’hi va fer una  reforma, que és basicament el que es pot veure ara. A més informa que durant la Guerra Civil es va destrossar l’església i es  va  afusellar  un  munt  de  gent  contra  la  paret  del  cementiri.  Altre  testimoni  que  recull  Moret  és  el  de  Jaume  Pujol,  que  explica  que  l’únic  element  interessant  de  l’església  és  una  estàtua  de  Sant  Roc  i  que  la  resta  és  tot  nou.  L’únic  que  es  va  salvar del temps de la Guerra Civil són quatre bocins d’un retaule barroc, que ara són a Poblet.  Fonts: MORET, Xavier. Collserola pas a pas ; SALLENT I GOTÉS, Llorens. Història documentada del poble i parròquia de Santa  Maria de Vallvidrera. 


El raptor de gnoms: 3ª etapa   

El Museu Casa Verdaguer   

Després  de  passar  l’Església  de  Santa  Maria  de  Vallvidrera,  Dragan  torna  al  cotxe  per  agafar  l’Hum  i  li  crida  l’atenció un edifici: la Casa Verdaguer, també conegut com a Vil∙la Joana..   

“Baixa cap a la camioneta per anar a buscar el nan. S’atura un moment en un marge del senderó i s’asseu en  l’arrel que sobresurt d’un pi pinyer molt alt. No gens lluny, al vessant d’enfront veu un edifici. És a prop d’on té el  cotxe  aparcat,  però  des  d’aquí  es  veu  tot  molt  millor.  És  una  vil∙la  amb  arcs  de  mig  punt,  amb  una  torre  alta  acabada en una teulada piramidal de teules roges coronada per un parallamps que apunta cap al cel. En un rètol a  prop d’on ha aparcat ha llegit que a la vil∙la va passar els seus darrers dies un il∙lustre poeta. Al mateix vessant de  l’edifici  hi  ha  un  alzinar  interromput  per  la  carretera.  A  l’esquerra,  més  a  prop,  aprecia  el  campanar  ruïnós  de  l’esglèsia de Santa Maria.”  Pàgina 84  Vil∙la Joana, que ara és el Museu Casa Verdaguer, és una masia del segle XIX,   els orígens de la qual daten del segle XVI. Davant de l’entrada principal hi ha  l’antiga  era  ,  que  ens  recorda  el  passat  agrícola  de  la  finca.  S’hi  exhibeixen  col∙leccions d’obres, objectes i fotografies de Verdaguer.  El  10  de  juny  de  1902  morí  en  aquest  indret  Jacint  Verdaguer,  màxim  representant  de  la  Renaixença  literària,  convidat  pel  propietari  de  la  casa,  Ramon Miralles, amb l’esperança que es recuperés d’una llarga malaltia.  Les estances que Mossèn Cinto va ocupar els darrers dies de la seva vida  s’han mantingut intactes. També hi ha una biblioteca especialitzada, amb  fons fotogràfic i fonoteca. 

Font: ROMANÍ, Daniel. L’altra Barcelona. Barcelona: Pòrtic, 2002. 


El raptor de gnoms: 4ª etapa   

Mina Grott   

Aquest  cop,  el  nostre  raptor  de  gnoms  busca  un  lloc  per alliberar  el Gro,  i  al  costat  del  pantà  de  Vallvidrera es  troba amb el Mina Grott, que amaga una curiosa història.  “Continua pel camí de baixada vorejat de plàtans i aviat topa amb el forat fosc d’un petit túnel, l’entrada  està barrada amb una reixa rovellada, colgada per fulles d’heura verdíssimes. Veu un cartell: Mina Grott.  Dragan no es pot imaginar que rere aquella reixa rovellada, dins aquell passadís negre, s’oculta un vell  projecte que va  fracassar gairebé un segle enrere. Desconeix que aquell túnel fosc ‐que amb prou feines arriba a  assolir dos metres de diàmetre‐ va ser excavat tan sols per dues persones i dues mules, i que cada dia conduïa mig  milió de litres d’aigua potable des del subsòl del pantà fins a la vila de Sarrià. No sap que la mina poc després es va  reconvertir en el trajecte d’un trenet que travessava la muntanya, un tren elèctric menut ‐tan sols il∙luminat per  reflectors d’acetilè‐ que feia un trajecte d’uns mil tres‐cents metres en poc més de sis minuts, un trenet en el qual  van arribar a viatjar durant vuit anys prop de trenta mil persones. Desconeix que aquell va ser el primer ferrocarril  elèctric de l’Estat, la llavor del futur ferrocarril al Vallès i a Catalunya i de tots els altres trens de l’Estat que  funcionen amb energia elèctrica.  Dragan tampoc no pot arribar a sospitar que just on es troba s’havia planejat instal∙lar un parc d’atraccions  amb capital nord‐americà‐ el Lake Valley Park‐, un complex al qual s’hi podria accedir amb el trenet, ni tampoc  mai no s’hauria pogut imaginar que el projecte no va prosperar perquè algú va entendre que representava una  amenaça latent envers l’emergent Parc d’Atraccions del Tibidabo.”  Pàgina  117‐118  La Mina Grott és una galeria de 1290 metres de longitud que travessa la muntanya  de Vallvidreda. Mitjançant un canalís cobert situat al sòl i per tot el llarg de la galeria  ,  proporcionava  l’aigua  del  pantà  fins  a  l’aleshores  poble  de  Sarrià;  arribava  a  subministrar 400.000 litres diaris.  Carles  Montañés  va  tenir  la  idea  de  fer  passar  un  tren  per  aquest  túnel,  com  a  primer  pas  d’un  projecte  que  pretenia  comunicar  amb  tren  elèctric  la  ciutat  de  Barcelona  i  la  comarca  del  Vallès,  però  que  no  va  trobar  ajut  econòmic  suficient.  Finalment, el tren es va inaugurar el 13 de juny de 1908 i consistia en un únic vagó  elèctric  d’onze  metres  i  mig  de  llarg  i  amb  una  cabuda  per  a  36  passatgers  que  havien d’anar asseguts per la poca alçada del túnel.  Per  animar  la  gent  a  agafar  el  Mina  Grott,  Montañés  va  projectar  un  parc  a  l’americana,  que  amb  el  nom  de  Lake  Valley  Park  havia  de  tenir  camps  d’esports,  muntanyes russes i fins i tot un globus captiu…  El parc no es va fer mai perquè les  societats del Funicular de Vallvidreda i del Parc d’Atraccions del Tibidabo van tenir por de la competència i van denunciar la  falta  de  seguretat  del  Mina  Grott.  Després  de  diversos  entrebancs  i  conflictes  amb  l’administració  fou  clausurat  el  28  de  novembre de 1916. 

Per acabar, us aconsellem que feu una ullada al capítol referent al Mina Grott de Collserola sota terra.  Fonts: FERNÁNDEZ I VALENTÍ, Ricard. El Mina Grott: història d’un petit tren de Vallvidrera. Barcelona : Ajuntament  de Barcelona. Arxiu Municipal. Districte de Sarrià‐Sant Gervasi, DL 2004 ;  


El raptor de gnoms: 5ª etapa   

La Font Groga   

Després d’alliberar el gnom Seb, Dragan aprofita per saciar la seva sed a una font mítica. Ara bé, a més d’alliberar  els gnoms, també els visita de tant en tant i demostra tenir esperit cívic.   

“Comença  a  refer  el  camí  de  puntetes  –sempre  mirant  cap  a  terra‐  per  l’alzinar  gairebé  impenetrable.  Deu  minuts després arriba a la Font Groga i sadolla la set amb  el rajolí d’aigua ferruguinosa que vessa entre la roca  esgrogueïda, llefiscosa. S’asseu al banc de pedra desgastat de la font, respira fondo, satisfet, i es fica la mà a la  butxaca.  Encara  hi  té  tres  pedres  rodones,  com  les  dues  que  havia  llançat  de  matinada  contra  el  fanal  que  il∙luminava el mur d’aquella casa de Pedralbes.”  Pàgina 34    “Baixa fins a la Font Groga, coneix una drecera, un camí ferèstec i poc transitat. La font està deserta, tan sols hi  ha una bossa de plàstic, amb deixalles, d’algú que ha vingut a passar el diumenge. Un parell de garses picotegen la  bossa esquinçada. Els ocells no marxen fins que ell no pica de mans. Dragan recull la bossa i la llença a un petit  contenidor per abocar‐hi deixalles. No comprèn per què la gent d’aquest país no té prou cura dels boscos preciosos  que hi creixen… de què els serveix anar a votar si ells mateixos maltracten la terra on viuen?” Pàgina 182  La font groga està enclavada en una zona verda i humida on els arbres no deixen  veure el sol. Va ser molt popular al segle XIX, ja que es deia que les seves aigües  curaven el còlera.  L’any 1790 el metge Menós assegurava que les seves aigües eren perjudicials, ja  que sortien impregnades “ de la tintura que le dan las raíces de los árboles,  arbustos y plantas”. Tanmateix el van replicar dient que el color groc de les aigües  era atribuït a les sals de ferro que contenen i que exalcen les virtuts curatives.      FONTS: Forcada i Salvadó, Ignasi. Itineraris per Collserola. (vàries edicions) / Tormos i Rami, Miquel. Camins  d’aigua: passejades per 100 fonts de Collserola. Madrid: Desnivel, 2007.  


El raptor de gnoms: 6ª etapa   

La Torre Baró   

I arribem a la darrera etapa de la nostra ruta, on el raptor de gnoms busca un lloc per alliberar en Zuk, però no li  acaba d’agradar el que veu i es troba amb un senyor gran, que li informa sobre el lloc on són.   

“-Que lleig es veu tot des d’aquí –comenta l’home com si li llegís el pensament. Dragan mira en la mateixa direcció on enfoquen els ulls de l’home. -Allà enfront la Ciutat Meridiana, a la dreta el barri de Torre Baró i més enllà la Trinitat: la Nova i la Vella, i allò més elevat és el Carmel –diu l’home sacsejant el bastó cap els barris urbans que llepen els llindars de Collserola.Rere nostre, un cementiri: un dia d’aquest m’hi portaran. Dragan somriu. Apunta amb un dit una torre que sembla un mur amb merlets, un edifici que recorda un petit castell en ruïnes. -Què és? -La Torre del Baró -diu l’home mirant-lo a la cara per primera vegada-.Hi ha un grapat de llegendes sobre aquesta torre. -Llegendes? -Sí, i això que l’edifici no fa pas tant temps que el van començar a construir. Els llibres diuen que un tal Baró de Sivatte va tenir al dèria de construir a principis del segle XX un hotel-restaurant al cor del que seria la Ciutat Jardí de Barcelona: quina ingenuïtat, si fos cert! –exclama tot mirant el cel amb un somriure-. El projecte va anarse’n en orris i l’edifici va quedar inacabat. -I la Ciutat Jardí? -Per a un estranger és difícil imaginar-se què ha sacsejat aquesta ciutat-diu movent el cap de banda a banda-.Tot això va acabar convertint-se en un barri d’habitatges modestos per una banda i en pura especulació per l’altra assegura assenyalant els blocs de pisos que remuntaven el vessant arran de l’autopista-.A mi m’agrada més l’altra història. -Quina altra història? -El meu avi deia que explicaven que un home adinerat, un baró, va encarregar que el construïssin després que la seva filla emmalaltís dels pulmons. El metge li va dir que la nena havia de viure a la muntanya i el baró va començar a construir la torre sense demora –l’home grata el terra amb la punta del bastó-.La filla va morir i l’edifici es va quedar sense acabar. Dragan es treu la motxilla i s’asseu a terra amb les cames encreuades. Observa una estona la Torre del Baró, els barris i els turons del voltant: muntanyes assetjades per antenes. S’alça, carrega la motxilla, s’acomiada del home i comença el descens.”   Pàgina 66‐67    Torre Baró és un barri del districte de Nou Barris. Els seus  terrenys  s’enfilen  des  de  l’avinguda  Meridiana  fins  a  Collserola,  limitats  pel  barri  de  la  Trinitat  Nova.  Va  ser  propietat del baró de Pinós fins el 1873, que els comprà el  marques de Vallbona. L’allunyament del centre de la ciutat  va suggerir al nou propietari la idea de convertir la zona en  una gran ciutat jardí on la burgesia pogués establir un nou  barri lluny dels tràfecs del centre de la ciutat. 


Amb aquest objectiu, va construir una mena d’hotel al capdamunt del Turó d’en Xiró, que havia de fer de reclama  publicitari i alhora ser la llar del seu fill, necessitat de bons aires a causa de la diftèria que patia. El projecte, però,  no s’arribà a realitzar, i aquell edifici inacabat, anomenat popularment la Torre del Baró, fou durant molts anys  refugi  dels  caçadors  que  freqüentaven  la  zona.  Cal  dir  que  el  nom  de  Torre  Baró  ha  estat  atribuït  a  3  edificis  diferents: l’esmentat,; a una casa de camp de 1797, propietat del baró de Pinós, situada al peu de la carretera de  Ribes i que va ser derruïda quan es va obrir l’avinguda Meridiana i a una torre que s’erigia al mateix indret i que va  ser destruïda el 1714.  Els terrenys de Torre Baró van ser parcel∙lats i venuts pel marques de Sivatte fill a partir de 1939. Una associació  de propietaris existent el 1942 s’ocupava d’obrir camins a la muntanya.  Especialment importatn fou l’obertura, el 1949, d’un baixador de la RENFE, aconseguit mitjançant les negociacions  del mateix veí que havia gestionat la venda dels terrenys  per encàrrec de Sivatte, l’aragonès Esculapio Càncer.  A  partir  de  1953,  amb  l’aprovació  del  Pla  comarcal,  que  qualificava  la  zona  com  a  ciutat  jardí  semiextensiva,  s’accelerà la venda de parceles, fruit de l’onada migratori  que hi arribà.  El  1972  ja  hi  havia  900  cases  d’autoconstrucció,  de  les  quals només 25 disposaven dels permisos corresponents.  L’arribada  de  nous  habitants  provocà  tensions  amb  els  pioners  de  la  colonització  de  la  zona.  Torre  Baró  no  disposava  de  farmàcia,  ni  de  metge  ni  de  mercat  i  en  l’inici d’aquell segon període d’urbanització, ni tan sols de  clavegueres.  El  1983  s’aprovà  el  Pla  Especial  de  Reforma  Interior  del  barri,  del  qual  al  final  del  segle  XX  s’havien  vist  escassos  resultats:  unes  escales  al  carrer  Masquefa,  l’arribada  de  microbusos  al  barri  i  un  mirador  al  costat  de  la  Torre.  Entre les reivindicacions més esperades hi havia l’arribada  del metro, però finalment es va pactar amb la Generalitat  l’arribada  d’un  metro  lleuger  amb  una  sola  via  d’anada  i  tornada.  Altres  millores  van  ser  la  inauguració  de  l’avinguda de Vallbona el 2001 i el pont del Congost que  uneix Torre Barò i Vallbona el 2005.  Font: Enciclopèdia de Barcelona. Vol 4. Directors: Ramon Albech i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales. 


Ruta El raptor de gnoms de Jordi de Manuel