Issuu on Google+

LA COCODRILA PRATINA SE’N VA A LA NEU


Conte no sexista realitzat per un grup de dones del taller de creixement personal del SIAD Prat al 2011, amb l'esperit de donar una alternativa divertida i constructiva als contes infantils, aquesta es una història sense prínceps blaus, fades padrines ni protagonistes perfectes.


Dedicat a totes les dones valentes que volen tirar endavant. Recordeu que; que mai es tard i que si volem, podem.


La cocodrila Pratina s'en va a la neu Hi havia una vegada una cocodrila que es deia Pratina i que vivia al mig d'un aiguamoll ple de fang i molt humit, on passava tot el dia movent el seu vano, morta de calor. -

¡Quina calor! – Va dir Pratina Tampoc en fa tanta!, digué un petit mico molt xafarder que passava per allà. A mi no em refresca ni banyar-me ¡ és tan calenta l'aigua!... Mira que ets exagerada, d'un temps ençà no pares de queixar-te, ets una ploramiques! Mentre parlaven, allà a prop, enfilats en una branca d'un arbre hi havia una parella d'ocells de colors molt vius. Eren una parella curiosa amb un accent estranger que Pratina no havia sentit mai i això va fer que estigués atenta a la conversa.

- ¡Al final arribem-! - Creia que se'm congelarien els ossos, tenia por de perdre les precioses plomes de la cua amb tant de fred…. - És cert, però si fos així estaries guapíssima, com sempre - i l'ocell s'apropa a fer un petó a la seva companya. - Ets un adulador! , ha, ha, ha …! - No vàrem tenir molta sort amb la nostra mestressa: a més a més de fer-nos viure en una gàbia lletgíssima, ens va portar a un lloc cobert de NEU. Brrruuuuuu!!!! És blanca i molt freda i jo tenia esgarrifances de fred tot el dia. Pratina acabava de sentir la paraula NEU per primera vegada al a seva vida. Què devia ser? Segons semblava era freda, molt freda…. amb la calor que estava passant ara! I va dir: - Ja sé què faré, aniré a conèixer com és la NEU, aquesta serà la solució per no passar tanta calor.


I així, entusiasmada per la idea, començà a fer plans per al seu viatge. Mentrestant, el mico xafarder, que ho havia sentit tot, va voler aprofitar l'oportunitat de demostrar-li al rei de la selva, el gran lleó, que feia molt bé el seu paper de vigilant malgrat que era petit i una mica covard. Ràpidament va anar a explicar-li la gran notícia al Lleó Antó. - Majestat, ho he sentit tot, la Pratina diu que se'n va, sense demanar permís, diu que vol conèixer la neu. - La neu?, que es això, mai he sentit a parlar, això no existeix - Jo ho se majestat, però la pobre Pratina no sap res de res, i es prepara per marxar. - No, no marxarà, jo parlaré amb ella, ningú a la meva selva se'n va sense que jo ho aprovi, jo soc el rei, aniré a parlar amb ella ara mateix. Al lleó no li agradava gens ni mica, que els animals de la seva selva prenguessin decisions pel seu compte, ni que fessin res sense consultar-li, al cap i a la fi ell era el rei, el més fort, el més poderós, el més savi (o almenys això era el que ell pensava). Molt decidit, va anar a parlar amb Patrina per impedir que fes aquell viatge. La Pratina estava molt enfeinada preparant l'equipatge quan va aparèixer el lleó Antó. - Bona tarda Pratina. Es pot saber què fas? - Bona tarda majestat. Bé, preparo el meu equipatge per anar a fer un viatge fantàstic per veure la NEU. - Però, com se t'acudeix? Tu estàs boja! No existeix això que dius. En tota la meva vida mai he sentit a parlar d'aquesta NEU, a més a més, el teu lloc és aquet, quina idea tant ximple això de marxar?


- Majestat, vaig sentir com uns ocells exòtics... - Xafarderies!, -va cridar el lleó -. Faràs un llarg viatge per unes xafarderies d'uns ocellots que ni tant sols són d'aquí? - Bé, em van semblar del tot sincers, a més jo tinc molta calor i vull saber si de veritat existeix la NEU, així que faré aquest viatge. - No, no i no! Ningú a la meva selva marxa sense que jo ho aprovi. Pratina ja començava a estar cansada, el lleó es creia més llest que ningú i no volia que marxés, però ella tenia molt clar el que havia de fer i així ho va fer saber al rei de la selva. - Majestat, estic decidida -va dir mantenint la calma-. És un aventura que vull començar a viure, no faig mal a ningú i hi vull anar. Si vol li enviaré una postal quan arribi a la neu. El lleó Antó es va sorprendre molt, mai ningú li havia contestat d'aquesta manera. La Pratina no li tenia por, ni estava furiosa, ni cridava, simplement semblava molt segura del que havia de fer. Desconcertat va començar a dir unes paraules…. - Bé, si..., si..., si... marxes, no podràs tornar, no tindràs ningú estaràs sola! - Adéu Majestat.


La cocodrila va ficar totes les seves coses en una bossa i amb pas ferm marxar del poblat per començar el seu viatge. El record de les paraules dels ocells, la descripció de la neu i la idea de conèixer nous paisatges l'ajudaven a tirar endavant…. - Ummmmmmmm!: neu blanca, fresqueta, molt fresqueta,…. Així podré guardar el meu vano,- pensava-. A estones caminant, a estones corrents anava avançant. Sovint menjava el que trobava pel camí, però encara feia molta calor i no veia la neu per enlloc. Va començar a tenir gana i a estar cansada. Tot just a l'entrada d'un poblet, GRRRRRR la seva panxeta es va queixar, i va dir en veu alta: - Ui, quina gana! I algú li va respondre: - Jo sé on hi ha menjar….. - Ei! Qui ets tu? - Em dic Pardin i com pots veure soc la gata més llesta i ràpida del món. Vols que t'ensenyi on hi ha menjar? La Pardin era una gata molt entremaliada, que es passava el dia sencer fent enfadar a Sàlem, el gat del veí, que era un gat molt tranquil i reposat, tot al contrari que ella. Si la cocodrila s'acabava el menjar, ella passaria una estona divertida.


- Pardin, tinc tanta gana…… on hi ha menjar? - Acompanya'm , li va dir mentre anava rient: ha, ha, ha... Van anar a una casa que hi havia a prop i una vegada van ser dintre, hi van trobar un plat amb menjar i una gran tassa de llet. A la Pratina el menjar li va semblar estrany i la llet li va encantar. - MMMMM que bona!... però encara tinc més gana. -

No pateixis, buscarem alguna cosa més.

Llavors, de sobte, va aparèixer un gat gros, molt gros, que caminava molt tranquil i es va aturar a mirar-les sorprès i curiós alhora. La gata aprofità el moment per agafar a la Pratina de la cua i treure-la ràpidament d'allà. Ja al carrer la gata continuava rient fins que va dir: - Ha estat mol divertit. Ara t'acompanyaré a un lloc on podràs menjar tot el que vulguis. - Gràcies Pardin. - Veuràs, mentre faig la volta pel poble, he descobert que la cocodrila del zoo està de baixa maternal per poder cuidar dels seus cadells i estan buscant una substituta. Allà et donaran menjar i podràs descansar una mica. Què et sembla? - Bé, podré recuperar-me del viatge. Al zoo la van rebre molt bé, va fer la seva feina a la perfecció i va conèixer gent molt interessant.


Va estar molt contenta de poder parlar amb l'ós polar i els pingüins, que li van confirmar que la neu existia i li van di on podia trobar-ne. Amb forces renovades i amb l'alegria que el seu objectiu era a prop, va sortir del zoo per anar a buscar la neu. Feia unes quantes hores que caminava quan es va trobar al mig d'un paisatge meravellós: un petit bosc, un riu d'aigües transparents, que es podia creuar per un pont de fusta i molts, molts arbres. A un costat del camí, amb un mocador a les mans la va saludar, un petit esquirol. - Atxim, atxim! Bon dia, qui ets? No t'havia vist mai per aquí. Atxim, atxim! - Bon dia, soc la cocodrila Pratina, i no soc d'aquí, vinc a buscar la NEU, saps si és a prop? - No m'ho recordis, atxim! De què creus que m'he constipat... Aquest riu ve de la muntanya, que està tota nevada, i l'aigua, tota gelada. L'altre dia vaig ensopegar i atxim, vaig caure a l'aigua! Mentre l'esquirol parlava, la Pratina va veure una enorme muntanya amb el cim tot de color blanc. - Neu, va pensar, això deu ser neu, per fi l'he trobat.. ha, ha, ha. L'esquirol la va mirar estranyat, i li va preguntar: - De què rius? - Estic molt contenta, he aconseguit veure la neu. A partir d'ara ja no tindré calor. S'ha acabat anar amb el vano a tot arreu, i començà a donar saltirons de tant contenta com estava.


Saltant, saltant va arribar al cim de la muntanya i hi va trobar el que buscava: NEU.

-Hola NEU!, Que bonica ets i que fresca ...! i …MMMM, que bona!. Va començar a jugar i jugar, i a rodolar i rodolar per sobre de la blanca capa, encantada de no tenir calor, va arribar a fer un gran ninot de neu. Es trobava tant bé que ben aviat va pensar que li agradaria compartir aquesta sensació amb tothom que no coneixia la neu. I va pensar: - Ummmmmm, faré gelats. Els millors gelats del món. I així fou que tots els animalons del bosc la van ajudar, li portaven les millores fruites del bosc: nous, avellanes, gerds, mores, maduixes... i l'aigua més pura; les vaques li donaven la millor llet per fer els gelats més originals i refrescants i va ser així que es va fer molt i molt famosa, i els seus productes els demanaven des de tot el món. Un dia va arribar una comanda per a un hotel de la selva on ella havia viscut i la va acompanyar d'un regal especial: alguns dels seus millors gelats i una carta adreçada al lleó Antó i al mico xafarder que sempre l'acompanyava. La carta deia així:


Benvolguts amics, Soc la Pratina, ja he trobat la NEU i és genial: és freda, blanca i deliciosa, tant que he volgut compartir-la amb vosaltres. Ara tinc una cooperativa on fem productes de primera qualitat, us envio alguns dels meus millors gelats. Espero que us agradin i us refresquin. A més a més, durant el meu viatge he trobat nous amics amb els que ho passem molt bé. Soc molt feliç. Molts records! Pratina I conte contat conte acabat!


Idea original: Anna Garcia Moreno; Elisabet Camon Montblanch; Rosa M. Mela Morcillo Aportacions creatives: Ana Rino Cava; Dolores Leones Romero; Faustina Simón Martínez; Jerònima Cerón Cubero; Lucia Valares Perez; Manuela Morales; Milagros Lima Sobradao; Teresa Cuenca Peralta; Victòria Jimenez Osma; Rosario Rodriguez Alors; Anna Garcia Moreno; Elisabet Camon Montblanch; Rosa M. Mela Morcillo

Redacció, coordinació i direcció del projecte : Rosa M. Mela Morcillo Il·lustració: Sergio Fernandez Lloret Agraïments: A l'Ajuntament del Prat que ens ha donat el suport i la confiança per treballar des del SIAD amb els grups de dones, al Pep, el nostre cap quan es va iniciar el projecte i que hi va creure immediatament i al Quique que es el nostre cap actual i que continua donant-nos el seu suport, a l'Alba, la regidora que ha confiat en el projecte i ha estat còmplice per tirar endavant, a la meva família i als companys i companyes de Cases d'en Puig, que han fet de primer públic i de crítics constructius, sent sempre molt receptius i amables amb nosaltres, al departament de normalització i de premsa i comunicació de l'ajuntament que també ha posat el seu granet de sorra, al Prat comunicació que ens ha donat la possibilitat de tenir una pista en àudio del conte de qualitat, a les Cristines de la biblioteca que han recolzat el projecte en tot moment, a Yrene, que va donar vida a la nostra protagonista, a les dones del taller, autèntiques protagonistes, que amb la seva força i valentia han estat la inspiració per crear una història diferent, positiva, constructiva i que no fa servir els estereotips masclistes habituals, i a les meves companyes, Elisabet, i Anna que son a l'hora unes gran professionals i unes grans persones, això ha fet que treballar amb elles hagi estat molt fàcil i ha creat un equip de treball agradable, àgil i efectiu. Rosa M. Mela Morcillo, coordinadora del SIAD de l Prat de Llobregat.


SERVEI D'INFORMACIÓ I ATENCIÓ A LES DONES DEL PRAT Pl. de l'Agricultura, 4 93 379 00 50 extensions: 5600 / 5613 siad@elprat.cat / mela@elprat.cat www.casesdenpuig.cat ; www.facebook.com/CasesdPuig


Conte Cocodrila Pratina