Page 1

PÚBLICA PRIVACITAT

Borja Gonzàlez Ferrer-Vidal


PÚBLICA PRIVACITAT “ ¿Que es pues el espacio en cuanto a espacio? Respuesta: El espacio espacia. Espaciar significa hacer roza (roden), ‘hacer [que algo sea] libre’, dar libertad a un ámbito libre, abierto. El hombre no está en el espacio como lo está un cuerpo. El hombre es de tal manera en el espacio que él acuerda espacio, que él ya siempre ha acordado, dejado espacio al espacio. No en vano habla nuestra lengua, cuando concedemos algo, cuando dejamos que valga un argumento, de un “estar de acuerdo”. El hombre deja, concede que haya un espacio como lo espaciante, como lo que da libertad, como lo que se implanta entre las cosas y deja este ámbito libre.” Galería Erker de St. Gallen, 1964 Observaciones relativas al arte – la plástica – el espacio Martin Heidegger

L’arquitectura i l’urbanisme sempre han estat generadors de límits. Si hi són, els remarquen, i si no hi són, els fan palesos. D’aquestes ordenacions i contencions el límit que s’estableix entre el públic i el privat es d’especial interès, ja no només per a arquitectes i urbanistes sinó per a tot usuari final de l’entorn construit. Necessitem establir límits per entendre i aprehendre l’espai que ens envolta. Segons Heidegger, l’habitar es construir l’espai. L’home construeix l’espai permetent que hi succeeixin coses, donant llibertat. L’home habita doncs, en tant que construeix. La construcció del seu entorn esdevé la construcció d’ell mateix, l’esdevenir humà es cristalitza en l’arquitectura i en totes les altres creacions humanes. llibertat L’espai doncs, està estretament lligat a la nostra llibertat. Avui dia, la nostra societat lliberal segueix els preceptes de John Stuart Mill, cadascú té una parcel·la de llibertat individual que acaba on comença la dels demés. Aquesta llibertat és tal en quant no perjudica la dels demés. habitar En les ciutats, on la densitat s’eleva fins a màxims, l’espai que podem habitar ens ve imposat externament per arquitectes i urbanistes. D’aquesta manera es genera un conflicte entre l’homogenenitat del planejament i l’heterogeneitat de les maneres d’habitar. El leitmotiv d’aquesta confrontació está en el punt on l’arquitecte deixa el llapis per cedir-lo a aquell qui habitarà l’espai. Durant les últimes dècades a Barcelona hem assistit a un planejament total i absolutista de l’espai públic, probablement deguda a l’alta densitat de la ciutat. L’espai públic doncs, esdevé inhabitable. Si no el podem construir, no el podem habitar. Passa a ser doncs un teló de fons sintètic i no aprehensible. Estem farts de veure com les places dures i sobredissenyades fracassen. L’usuari doncs, es sent agredit per el urbanista/arquitecte que li prohibeix habitar un espai que es inherentment seu.


173 La arquitectura, que en todas las épocas anteriores estuvo reservada para la satisfacción de las clases dominantes, está por primera vez destinada a los pobres. La miseria formal, así como la gigantesca extensión de esta nueva experiencia del habitat, proceden ambas de su carácter masivo, implícito tanto en su destino como en las condiciones modernas de construcción. La decisión autoritaria, que dispone abstractamente el territorio como territorio de la abstracción, es obviamente el centro de estas condiciones modernas de construcción. En cuanto comienza la industrialización de los países que se consideran atrasados en este contexto, la nueva arquitectura aparece, en cuanto tal, como el terreno adecuado para el nuevo tipo de existencia social que se trata de implantar. Con la misma claridad que en cuestiones relativas al armamento nuclear o a la natalidad- alcanzando ya la posibilidad de manipular las vivenecias-, el urbanismo muestra el umbral que se ha franqueado con el aumento de poder material de la sociedad y, al mismo tiempo, el retraso de la dominación consciente de ese poder. La sociedad del espectáculo - Guy Debord

participació La participació veïnal es planteja com a eina mitjançant la qual els veïns participen de la construcció de l’espai públic. Aquesta intervenció genera diferents escales mitjançant el mecanisme de la festa popular. Els veïns interactuen de façana a façana creant un vincle que després s’extendrà cap a la generació de diferents espais al carrer. En alçada succeeix de la mateixa manera, l’espai segregat cap al cel de repòs sobre un mantell verd ajuda a generar benestar i consequentment interacció en un espai relaxat del soroll del carrer. l’espai púbic Aquest fragment del text de Guy Debord sobre l’impacte de l’industria en la societat i entorn construit (consequentment) moderns ens ressalta un aspecte d’interès per al projecte de Sarrià. L’espai públic de Sarrià és un reflex d’una part de la societat a la que està permès habitar l’espai públic. La manera d’habitarlo, però, l’ha convertit en una mena de gran centre comercial al aire lliure amb aires. Un model de societat molt homogeni prima al barri i això es veu reflectit en l’espai públic. Aquest model social, però, es imposat al barri per l’exercici del poder. No és tracta doncs, de que la societat del barri sigui uniforme sinó que hi ha una part d’aquesta que imposa un ús de l’espai públic a les altres. La seguretat i el control social primen encara més que a la resta de la ciutat degut al recel de les classes més benestants. La tendència doncs, és més cap a una “Gated community” que cap a una societat cohesionada. Quan Debord ens parla de l’industrialització com a motor de l’imposició autoritària de l’abstracció en l’espai, és inevitable relacionar-ho amb una creixent voluntat d’allunyar allò que és problemàtic (tot col·lectiu extern a l’elit econòmica) de l’espai públic del barri. Una aplicació massiva de la solució de plaça dura i mobiliari Santa & Cole esborra l’identitat del entorn inmediat, imposant una identitat uniforme a tota la ciutat.


“En las ciudades como Los Ángeles, en el lado oscuro de la postmodernidad, se observa una inédita tendencia a mezclar el diseño urbano, la arquitectura y la maquinaria policial en una sola estrategia de seguridad global.” Políticas del Espacio – José Miguel G. Cortés

Aquesta imposició autoritària de la que ens parla Debord, és explicada també des del punt de vista polític per José Miguel G. Cortés en el seu llibre “Políticas del espacio”. En referència als espais públics panòptics, denota que no són apropiables ni habitables.Estan dissenyats per controlar i separar. És un atac directe a la nostra llibertat amb una finalitat de control social. Si la societat recupera la seva lícita llibertat d’habitar l’espai públic es recuperen també valors de protecció i cura de l’espai, de sociabilització i civisme, adquirit i no imposat. L’aïllament de la població es converteix en una forma de control molt eficaç. Així observem que a Sarrià hi trobem un eix comercial i un entramat de carrers buits al voltant, d’espai sense ús on la gent únicament hi circula per arribar a l’eix comercial tot i ser excepcionals espais de trobada entre veïns. El carrer s’ha convertit en un element de segregació. Consequentment, el ciutadà s’allunya de l’espai públic i aquest fracassa. La proposta vol apropar de nou al ciutadà a l’espai que comparteix amb els seus veïns. El carrer, com a espai entre vivendes, ha de ser el punt d’acord que ens parla Heidegger, l’espai buit que s’habita al construir-lo, al definir proximitats i representar així cada societat que l’habita. És un espai que es negocia, que s’ocupa i es cedeix per qui l’habita.

“No hay necesidad de armas, violencia física o restricciones materiales. Sólo una mirada inspeccionadora, una mirada en la que cada individuo bajo su autoridad acabará interiorizando hasta el punto de ser su propio observador, cada individuo que ejerce la vigilancia sobre y contra él mismo. Una fórmula estupenda: el poder ejercido continuamente y con un mínimo coste.” Michel Focault

En una societat individualista i cada vegada més atomitzada l’espai públic juga un paper fonamental en la cohesió de la societat, és la seva cristalització. Tota la cultura mediterrènia podria ser explicada mitjançant una plaça porxada, reminiscent de l’àgora. Si avui dia haguèssim de fer aquest exercici veuriem com la ciutat ha esdevingut doncs una eina de preservació del poder de les classes dominants que, mitjançant la cultura del consum i el shopping (com a última activitat pública), segreguen la ciutat en illes isolades.


El verd i la cohesió

La presó perfecta, el panòptic de Bentham

“... el esfuerzo de todos los poderes establecidos, tras la experiencia de la Revolución francesa, para aumentar los medios de mantener el orden en las calles, ha culminado finalmente en la supresión de la calle.” Guy Debord

L’informació arriba a tot arreu i allà on encara no ha arribat és on trobem espais públics sovint molt atractius, perquè son l’imatge de la societat que l’habita. A la plaça del poble es on socialitza la gent. Avui dia l’espai d’internet representa d’una manera més fidedigna i accessible a tothom aquesta funció de l’espai públic. S’ha convertit la plaça/àgora en xarxa social/web? Poder no però si que l’una ha pres les funcions de l’altra molt més eficaçment així com la fotografia va “prendre” la funció a la pintura degut a la seva major eficàcia. L’espai públic ha de tenir una reacció semblant a la de la pintura, buscant una reinvenció. Què pot fer l’espai públic? Representar una societat? Generar trobades fortuites? Cohesionar la societat? Poder la cohesió és un dels camins amb més potencial que trobem en casos de gran éxit com les propostes de ecosistema urbano al projecte onethousandsquare, zuloark , entre d’altres. Dintre d’aquesta recuperació de la funció d’espai públic com a cohesionador social, cal adaptar-lo a la ciutat, emprar simplement paradigmes de poble medieval no serien suficients. Com reinterpretem en clau de metròpoli densificada l’espai públic cohesionador de la societat? En primer lloc podriem imaginar un espai on hi trobem un element cohesionador com ara una tasca en comú o una responsabilitat compartida. A les persones ens agrada juntar-nos amb persones afins als nostres interessos i gustos per compartir-los. Ens agrada compartir, per contra del que ens volen fer creure. D’aquesta manera el verd, la natura, es un element que inherentment ens és comú a tots els que vivim a les ciutats. Enyorem el camp, la natura, els animals i els susbstituim per animals de companyia, zoològics, parcs i segones residències. Introduir en l’espai públic una responsabilitat d’una part del verd en conjunció amb els veïns podria ser un bon punt de partida per a la generació de cohesió. Tenir cura d’un element comú que ens es necessari i compartir les nostres opinions, generar ponts i llaços a través d’un habitar comú de l’espai públic.


la imatge de la ciutat L’uniformitat de planejaments i arquitectures comporten també un problema identitari. L’home necessita d’un element distintiu que el situi dins del seu entorn on veure’s reflexat. Quan un veu les façanes d’un poble s’hi perceben moltes coses d’aquell qui hi viu a dins. La façana és la cara de la família, la contribució a l’imatge i a l’identitat del poble. A la ciutat l’alta densitat dificulta una expressió individual de l’identitat però poder nous nuclis socials apareguin gràcies a l’augment de la cohesió. L’interès radica en cohesionar col·lectius marginals o inadaptats de la ciutat com ara inmigrants, jubilats, pobres, etc. la façana i l’identitat Tendim un fil, un mínim gest cap a la cohesió i la gent ja farà la resta. Que juxtaposi la realitat de la vivenda, la cohesió del bloc i indiqui quin grau de cohesió té un edifici. Que forci al diàleg i a l’encontre. Que ajudi a generar un bé comú i a reconquerir l’espai públic. l’història i la superposició

El paper de l’arquitecte passa per ser un gestor d’un procés de reconquesta de l’espai públic.

L’història és un element de cohesió indubtable. Recobrar una mesura i reintroduirla com a collage. Superposem una mesura sobre la que l’ha substituida i la tornem a relacionar amb aquella que la va generar. Introduim un element que acoti l’espai a PB+1, cota original del barri, superposat a la nova alçada dels edificis recuperarem perceptivament l’espai, la proporció entre amplada i alçada del carrer. Aquesta relació definiex totalment l’identitat històrica de l’espai. Així com el colectiu “Arqueologia del punt de vista” superimposa moments històrics amb el present en determinats espais, la proposta s’emplaça superimposant una cota històrica que redefineix l’espai, traient la pols de la seva identitat. La superdensificació del barri porta als antics jardins a una cota elevada. L’element s’ha reinterpretat per poder adaptarse al nou entorn en que reapareix.

Pública Privacitat  

Reflection on the uses and identities of the public space.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you