__MAIN_TEXT__

Page 1

Entrevista

BEA GARCIA CORREDORA

DE MUNTANYA DE LLARGA DISTÀNCIA

Bea Garcia TEXT JOAN TUTUSAUS

A la Bea Garcia la mouen els somnis. Però no les il·lusions utòpiques, sinó tot allò que amb força de voluntat i paciència es pot aconseguir i superar. Esportista amb diabetis, no en fa bandera, sinó que la integra com a part d’un tot, enamorada com està de poder participar en proves de resistència extrema arreu del món. La Bea, àrbitra de curses de muntanya de la FEEC i membre de l’equip d’esports de TV3, alimenta la seva passió pels cinc continents posant segells al mapa dels seus somnis. Com vas començar? Sempre em recordo fent esport. Els pares em portaven a la muntanya des de molt petita. A l’escola feia esport extraescolar i vaig demanar a la mare que m’apuntés al gimnàs del barri. El 2001 vaig començar a fer esquí alpí, però el 2005 amb uns snowblades em vaig trencar la tíbia. Em volia morir! Recuperada, amb una amiga vam anar per Ordesa i vaig retrobar l’esperit muntanyenc. De fet, el meu avi havia estat del CEC i jo tenia les seves guies Alpina i les cordes. L’octubre del 2007 van fer la Cursa de la Dona a Barcelona i, com que tinc diabetis i no sabia com reaccionaria el meu cos, vaig sortir amb motxilla!

38

I a córrer... Per Nadal els pares em van regalar una motxilla de muntanya, però no van encertar el model. Quan vaig anar a la botiga a canviar-la, em van subscriure al newsletter, on sortia el Meridià Verd, de 70 quilòmetres. En aquella època es parlava molt poc de la llarga distància. Vaig anar a la botiga, em van dir que era molt familiar i m’hi vaig apuntar amb una amiga. A mitja cursa ella va abandonar i jo vaig continuar, per acabar trinxadíssima! Va ser una nova etapa a la meva vida: amb capacitat d’esforç arribes allà on vols. S’ajuntaven la passió per la muntanya, el poder passar moltes hores a la natura, la convivència amb la gent, el saber els teus límits amb la diabetis...

«La il·lusió et permet aguantar»

FOTOGRAFIES COL·LECCIÓ BEA GARCIA

Bea Garcia a la carrera d’ultraresistència Transvulcania (illa de La Palma), el maig del 2014.

I la llarga distància. Sí, però vaig continuar fent carreres més curtes. El 2008 vaig anar a Chamonix pel trekking del Tour del Mont Blanc. Em va meravellar. També vaig anar a fer el Gran Paradiso i la primera cursa fora d’aquí, a Chamonix. Em va encantar. La meva vida va quedar lligada a Chamonix (tinc amics allà) i a les curses de llarga distància. Han passat només sis anys, però ara aquest món està molt més massificat. En aquella època vaig descobrir un noi diabètic basc, Josu Feijoo, que havia pujat a l’Everest. Com que tenia un web, li vaig escriure un mail i em va contestar. Estava fascinada! Em va explicar que volia portar un grup de diabètics al campament base de l’Everest i li vaig demanar que m’hi inclogués. I el 2012 em va dir que hi anava. Va ser increïble! Una experiència esportiva, però també personal. El Josu em va preguntar quin era el meu proper somni i li vaig dir que volia fer els Four Deserts, però que no tenia diners. Ell em va dir que tampoc, però que m’ajudaria a trobar-ne. No hi ha somnis barats... Casualitats de la vida, una marca em va dir que li interessava ajudar-me a fer la cursa d’Atacama. Eren set dies, amb tot a la motxilla i temperatures molt altes, on si m’equivocava en les pautes del menjar s’acabava la cursa. Vaig arribar de novata: portava la motxilla més pesada de tots els corredors, disset quilos! A 50 graus i a més de 3.000 metres, vaig pensar: «Jo no puc». La força mental em va ajudar. Vaig mirar al voltant, era tot increïble, i vaig deixar de patir. Em va costar i a mesura que es buidava la motxilla vaig pujar a la classificació i vaig trobar el meu ritme. Ja no era només sobreviure. Va ser una gran experiència.

Es va repetir? Sí. La segona cursa va ser la del desert de Gobi. Vaig trobar el mateix patrocinador, però vaig patir molt per culpa dels peus. El metge em va dir que si no es curaven hauria d’abandonar, perquè si tenia una infecció m’hauria de medicar. Al final vaig acabar i em van dir que em pagaven el tercer desert, Egipte, el febrer del 2014. Per la situació política la van passar a Jordània i la vaig gaudir molt més que les altres travesses, malgrat que va ser molt extrema. Plovia, i a la nit feia molt de fred. Va ser caòtic. Però tu saps que allò és momentani. Totes han estat experiències culturals: militars amb fusells, gent amb mòbil al mig del no-res...

«Al desert d’Atacama la força mental em va ajudar. Vaig mirar al meu voltant, era tot increïble, i vaig deixar de patir»

39

Profile for Bea Garcia

Article Revista FEEC núm. 263 desembre  

Article Revista FEEC núm. 263 desembre  

Advertisement