__MAIN_TEXT__

Page 1

questa setmana m’havia proposat tornar a trepitjar el carrer en aquest article. Dirigir la mirada a la bretxa salarial entre homes i dones o els aturats més grans de 35 anys i sense formació, dels quals no s’ocupa ningú i que, com em va subratllar dimecres el secretari general d’UGT, Cándido Méndez, són de veritat els que estem deixant a la cuneta. Però el final del debat sobre l’estat de la nació dijous va ser tan esperpèntic que va semblar que ens estàvem mirant en un mirall deformant del callejón del Gato. Sí, hi ha una cosa pitjor que la corrupció. El menyspreu dels mecanismes de la democràcia. La negativa a oferir respostes polítiques a qüestions que ens afecten a tots. Només unes

A

Al contraatac Pepa Bueno

Pitjor que la corrupció

hores després que Rajoy abandonés amb aires de victòria el debat, Bárcenas tornava a trucar a la porta amb una amenaça en forma d’acta notarial. Les preguntes essencials sobre el presumpte cas de corrupció que afecta el PP estan sense respondre i el Govern es disposava ahir a seguir com si no passés res esgrimint la bateria de lleis i mesures de transparència que ha proposat per prevenir casos com aquest en el futur. És com si un maltractador li proposa a la seva víctima un pacte amb noves regles de respecte i convivència mentre contempla com ella es dessagna sense atendre les ferides de la punyalada que li acaba de clavar. Ahir li vaig preguntar per aquest assumpte a José María Maravall, sociòleg, ministre d’Educació del primer Govern de Felipe

de Catalunya

elPeriódico elPeriódico

González i que acaba de publicar el llibre Las promesas políticas (Editorial Galaxia Guttemberg). Què s’ha de fer quan el partit al Govern nega a l’opinió pública informació sobre el seu funcionament intern, qüestionat ara mateix als tribunals. Quan es contradiu o no diu la veritat. Segons Maravall, l’única manera és protegir els jutges i la premsa perquè segueixin fent la seva feina i no deixin d’investigar i fer preguntes fins a obtenir respostes.

sa que l’alegria per sortir del forat de la crisi podrà amb qualsevol altre nuvolada. Però per a la qualitat de la nostra democràcia no servirà de res que apareguin brots verds en un any o en dos, no serviran de res les benediccions europees. Seguir fent política sense respondre a les preguntes bàsiques sobre l’ús que va fer de la política algú instal·lat en el cor del Partit Popular durant gairebé 30 anys degrada la nostra democràcia. Això és així, el Govern ho sap, i no hi ha dada, brot o felicitació que ho neutralitzi. Hi haurà vida després de la crisi, com diu el president del Govern; sí, és clar. Però si el cas Bárcenas no s’aclareix políticament serem una societat més embrutida i cínica. No deixa de sorprendre’m aquest relativisme moral dels guardians de la moralitat. H

Relativisme moral El Govern ho fia tot a la recuperació econòmica que haurà d’arribar tard o d’hora (segurament tard, segons va dir ahir Brussel·les). Els processos judicials són llargs, la memòria pública és fràgil i se supo-

12245

8 420565 004008 Any XXXVI. Número 12.245. D.L.: B 36.860 - 1978

23 DE FEBRER DEL 2013

Tramullas Va néixer a la falda de Collserola i no resisteix gaire temps lluny de la naturalesa; a l’asfalt acaba per faltar-li l’aire. Del 3 al 9 de març estarà gastant les espardenyes al desert d’Atacama (Xile). Són 250 quilòmetres i 7 dies, amb tot l’equip i el menjar a sobre, a través del territori més àrid del planeta, la primera de les quatre carreres extremes del 4 Deserts.

Gent corrent

Beatriz García ‘Ironwoman’ diabètica. Als 31 anys és l’única espanyola que competeix al circuit de resistència 4 Deserts. Riu-te’n de les maratons. DANNY CAMINAL

Gemma

–¿Què ha de portar a la motxilla en les carreres de muntanya? –La manta d’emergència, una minifarmaciola, aigua, menjar (barretes i gels energètics), una jaqueta contra la pluja i el vent i una samarreta tèrmica. A més de la insulina, el glucòmetre per controlar el nivell de sucre a la sang, piles per al glucòmetre i més barretes i gels, perquè em poden salvar d’un problema si em baixa el sucre.

–Cada vegada hi ha més gent corrent i cada vegada corren més lluny i més ràpid. ¿A on van? –En el meu cas em porta la passió per la muntanya. Pots sortir amb un

–Això de l’ultrafons, a més d’esforçat pot ser una ruïna. –La inscripció per córrer a Atacama costa 3.500 dòlars i hi ha tres carreres més, al Sàhara, al Gobi i a l’Antàrtida, que costa 12.500 dòlars, més el viatge i el material. ¡I a mi em costa arribar a final de mes!

«No vaig pendent del crono; sóc feliç si travesso la meta, encara que sigui l’última»

«Tothom vol ser Kilian Jornet. Corren per la Diagonal i creuen que ja està»

sol esplèndid i al cap de quatre hores pot estar nevant. No ho pots preveure tot i això m’agrada: l’aventura, el repte. Passes hores sola, de nit, només tu i la muntanya, i això em fa sentir feliç. No vaig pendent del crono, ni de si sóc primera o segona; el que em fa feliç és travessar la meta, encara que sigui l’última.

–¿I com ho ha aconseguit? –Durant mesos vaig buscar un patrocinador, sense èxit. Havia fet la inscripció un temps abans i li vaig demanar a l’organització als Estats Units que, per favor, l’aguantessin, que a Espanya hi havia crisi i era molt difícil trobar patrocinador. Finalment, fa tres setmanes vaig poder confirmar la meva participació. DiaBalance va confiar en mi i tinc la sort que Salomon em dóna gairebé tot el material i que el club Intempèrie m’ajuda.

«Un ‘whatsapp’ pot ser clau per arribar a la meta»

–Atacama: temperatures de 40 graus, vents de 100 km/h, paisatge erm... Fer esport és bo per als diabètics, però ¿vol dir que no en fa un gra massa? –L’esport no és una afició per a mi, és la meva vida, i no penso mai si és molt o poc. Però ha sigut una cosa gradual. Vaig començar corrent la Cursa de la Dona el 2006 i la meva primera carrera de 70 quilòmetres la vaig acabar en ¡18 hores!

tants que el menjar i et donen energia per seguir. Un whatsapp pot ser clau per arribar a la meta. Són ajudes immenses, com quan els meus pares porten les meves vambes a adobar al sabater.

–¿D’on treu les forces? –La il·lusió és un motor molt potent i en els moments més durs trec el mòbil i llegeixo els missatges d’ànim. Aquests missatges són més impor-

–Kilian Jornet va néixer en un refugi de muntanya; vostè, a Horta. –Ara tothom vol ser Kilian Jornet i creuen que si compren el seu mateix equip i corren 10 hores diàries per la

Diagonal, ja està. Però ell ha viscut a la muntanya i la muntanya és un ésser viu, pot canviar i has de conèixer-la molt bé i saber-la respectar. El meu avi va ser muntanyenc tota la vida i em va transmetre la seva passió. Recordo la seva cantimplora, la seva motxilla, la seva camisa a quadros, els seus bastons, les seves guies... –¿Quan li van diagnosticar la diabetis?

–Als 10 anys. M’aprimava, no tenia gana i ningú sabia què em passava. Quan em van ingressar a l’uci estava a 800 de sucre, i el que és normal és estar entre 60 o 70 i 110. Quan em van dir que hauria de punxar-me i que no podria menjar txutxes va ser un drama. Per a mi va ser una època molt bonica amb els altres nens de l’hospital, però la meva mare ho va passar tan malament que no pot veure Polseres vermelles.

–Costa més reunir diners que córrer 250 quilòmetres pel desert. –Amb esforç es pot aconseguir tot. No ho he après en un curs de coaching, sinó que sempre ho he viscut així. Treballo des dels 17 anys, faig jornada completa, estudio i m’entreno quan puc. Les coses no són fàcils i el premi és aconseguir el que vols amb el teu esforç. H gentecorriente@elperiodico.com

Profile for Bea Garcia

Beatriz García: Un whatsapp pot ser clau per arribar a meta  

El Periódico / Al contraatac / Pepa Bueno

Beatriz García: Un whatsapp pot ser clau per arribar a meta  

El Periódico / Al contraatac / Pepa Bueno

Advertisement