Page 1

ARA ENS EN SORTIM

Text Sònia Sánchez

14 15

LaBeatrizGarciaéslaprimeradona diabèticaqueparticipaenunade lescursesd’ultraresistènciamés dures del món. A la 4 Deserts travessarà corrent les zones amb els climes més extrems del planeta. És corredora d’ultrafons des de fa sis anys, però l’esport ha estat sempre present a la seva vida. Perquè la diabetis mai no l’ha fet renunciar a aquesta passió. I l’ha convertida en la prova que aquesta malaltia no ha de frustrar cap somni DIUMENGE 2 DE JUNY 2013

“La meva filosofia de vida és que amb esforç pots fer el que vulguis”

Q

uan, amb només deu anys, una infermera li va dir que era diabètica, la Beatriz va arrencar a plorar. “Et diuen que t’hauràs de punxar cada dia de la teva vida i és realment impactant. No m’ho creia, els deia que no era veritat si no m’ho deia la meva mare”, recorda rient. Ara, amb 31 anys, la Beatriz Garcia fa xerrades arreu de l’Estat i a l’estranger sobre esport i diabetis, i sempre mira d’enviar “un missatge als pares”. “Sé que els meus pares ho van passar molt malament i, ara, quan se m’acosta algú amb un fill a qui li acaben de diagnosticar diabetis, sempre li dic que el nen pot continuar fent la seva vida com fins ara i que no ha de deixar de fer res que el faci feliç, ni tan sols el futbol”, subratlla. Ella n’és l’exemple més clar. Avui mateix, 2 de juny, és al desert de Gobi, a la Xina, per iniciar la segona etapa d’una de les curses d’ultraresistència més dures del món, la 4 Deserts. Després de travessar amb èxit, el març passat, el desert més sec del món, el d’Atacama, a Xile, s’enfronta ara a l’estepa xinesa, la més ventosa del planeta. En set dies, haurà de recórrer 250 quilòmetres –40 quilòmetres per dia excepte en la penúltima fase, en què cal fer-ne 80 sense parar– de manera totalment autosuficient. “L’organització només dóna aigua i una tenda per dormir”, explicava abans de marxar. La Beatriz Garcia és la primera catalana i la primera dona diabètica que participa en aquesta competició, en què el 80% dels participants són homes. Només un cop abans hi ha participat un home diabè-

tic. Però això no l’espanta gens. Al contrari, la motiven els reptes. A més, segons ella, “l’única diferència” que la separa de qualsevol altre corredor “és el pes de la motxilla”. A més de portar-hi més menjar de l’estrictament necessari, per si li sobrevingués una baixada de sucre, hi ha de dur prou insulina per a tots els dies, el glucòmetre, les tires i el punxador. En competicions internacionals, a més, d’aquests aparells en porta dos de cada. “Si perdo un glucòmetre o se m’espatlla i no en porto de recanvi, per a mi s’acaba la cursa”, apunta. A Atacama, la seva era la segona motxilla que més pesava de la competició (17 quilos) i, de fet, el primer dia va acabar deixant menjar en un dels punts de control per alleugerir-la.

Convicció i molta preparació El seu dietista l’assessora a l’hora de ferse la bossa. Però, un cop al desert –on “ets tu sola i el medi”, diu–, són els seus anys d’experiència en la gestió d’aquesta malaltia els que li diuen quina dosi d’insulina li cal en cada moment o quan ha de menjar alguna cosa ràpidament perquè comença a tenir una baixada de sucre. I és que, per molt que ella insisteixi que l’única diferència és el pes a la motxilla, la diabetis és un desafiament afegit a aquest esport –les curses d’ultrafons– que en si ja posa el cos al límit. De fet, com admet la mateixa Beatriz, hi ha encara molts metges que desaconsellen qualsevol tipus d’esport als diabètics. Els seus, per sort, sempre l’han animada a tirar endavant. Això sí, amb totes les precaucions i amb molta preparació.

Des dels 12 anys, la Beatriz no ha deixat mai de fer esport, tot i que no s’ha dedicat professionalment a cap. Fa només sis anys que va començar a córrer, quan una amiga la va animar a apuntar-se a la Cursa de la Dona contra el càncer de mama. Però de seguida es va passar a la llarga distància. “M’agraden les coses noves i els reptes”, al·lega. La seva primera cursa de 70 quilòmetres, de Viladrau al Masnou, va ser al mateix temps “un calvari” i “una gran experiència”, segons el seu relat. “Però arribar a la meta després de 18 hores corrent va ser un sentiment tan fort que em vaig dir: «Això és per a mi»”, conclou. Des de llavors no ha deixat d’entrenar-se, en totes les

La meva filosofia de vida és que amb esforç pots fer el que vulguis  

Diari ARA

La meva filosofia de vida és que amb esforç pots fer el que vulguis  

Diari ARA

Advertisement