Segons la definició de diccionari un empelt és l’operació entre dues plantes anomenades bionts. Una és l’empelt i l’altra és el patró o portaempelt, que és la planta que té les arrels i sobre la qual s’uneix la varietat a empeltar. L’empelt és un tipus de reproducció vegetativa utilitzada amb finalitats agronòmiques o estètiques. De vegades, amb plantes de la mateixa espècie no prospera l’empelt i sí que ho fa entre espècies diferents.
Aquest empelt comença amb un correu electrònic que ens comunica que durant aproximadament sis mesos quatre persones seleccionades col·laborarem amb alguns professionals del Museu Nacional d’Art de Catalunya en les taules de romànic, accessibilitat i sostenibilitat, educació i el centre de recerca. L’empelt continua amb una gran eufòria i celebració amb les meves amistats però també amb una sensació de por, d’oportunitat, de cosa important, de fer-se gran, de ser una mica reconeguda, d’arreglar-se i vestir-se “com cal” per anar a visitar el museu. És la primera edició de la convocatòria, comença l’experiment al gran laboratori. En primer lloc les seleccionades tenim dubtes sobre la convocatòria: sembla un premi però és una residència, es cobra com una feina, però sembla una beca. Al principi tot és una mica confús, necessito un parell de visites a la gestoria i 15 e-mails entre la resta de companyes per a posar-ho tot a lloc. Sens dubte és una de les convocatòries amb més prestigi on m’han seleccionat mai, intento semblar una superprofessional que viu íntegrament dels projectes artístics, parlo de l’IVA, IRPF i de l’article 37/92.
El palau és majestuós, en el meu imaginari passa per ser un lloc llunyà i per a estrangers de visita. En el record hi trobo les escales que mai no s’acaben i els ventalls que es troben a les paradetes de venta ambulant. Aquest kilòmetre que hi ha des de la sortida del metro al capdamunt del palau em costa gairebé a cada visita una baixada de sucre. Procuro anar a poc a poc i fer tots els trams per les escales automàtiques, però tot i així, no hi ha res a fer.
Mentre pujo penso en el que em trobaré: un equip nombrós, molta correcció, molta burocràcia, alta tecnologia. Mentre pujo em poso bé el jersei, m’arreglo els cabells i m’apujo els pantalons. Sempre vinc directament de la feina amb gust de cafè post tupper.
En un àmbit cultural sustentat en unes condicions de precarietat, aquesta convocatòria destaca per les seves bones condicions econòmiques, resultat d’haver estat avalada per la PAAC, suposo. Tot i així, no supera la crisis de temporalitat que tenim al sector, si bé en l’àmbit vegetal un empelt pot produir-se en només 15 dies, em fa l’efecte que per a aconseguir una experiència més profunda els temps haurien de ser molt més extensos.
Separador de paper per a fitxers que es troben a l’interior dels arxius definitius
Els primers contactes amb les companyes del Centre de Recerca, les que en aquesta analogia herbívora serien les patrones, em serveixen d’acollida i familiarització amb l’espai. Lluny de les meves expectatives que divisaven un equip nombrós, em sorprèn que només siguin tres treballadores: la Pilar, la Dolors i la Reme. Suposo que la comoditat i el clima intervenen directa ment en l’èxit de l’empelt. Sens dubte vaig gaudir molt escoltant les seves històries sobre anècdotes de persones que fan consultes a l’arxiu, anècdotes sobre donacions de fons, sobre el volum de treball inabastable, sobre artistes que venien sovint a l’arxiu, etc.
El que més em va ressonar: el fet que els fons són desconeguts en un sentit profund fins que ningú no els consulta i els han de preparar (això de que «el saber es fa» o més ben dir «es va fent col·lectivament»), la descripció que fan un treball de formigues que no es veu a simple vista i que explora indrets que s’han de mapejar i construir-ne les indicacions per a arribar-hi.
En les meves experiències desenvolupades al voltant dels arxius i les arxives, que engloben tant vinculacions professionals en arxius institucionals com treball activista en arxius alternatius, vivencials o anarxius, sempre m’han interessat aquelles històries amagades darrera la Història amb H majúscula. Els treballs reproductius, per dir-ne d’alguna manera, de gestió i sosteniment de les tasques que fan que l’arxiu funcioni.
Tres imatges se’m venen al cap quan començo a conèixer les patrones i l’arxiu. La primera és un niu de formigues, un niu que per algú que l’observa des de fora és un laberint de clots i passadissos, però que en canvi, les formigues han construït i se’n coneixen totes les vies. La segona, una espècie de massa líquida, capaç de variar i incorporar més líquid, capaç d’adaptar-se a l’arribada de nova informació, capaç de ser flexible i de fusionar-se, si s’escau, amb altres líquids. I la tercera, una llanterna com la que hi ha als llibres infantils, que il·lumina només una petita part de tota la pàgina, que si no hi passes per damunt mai no descobreixes allò que hi ha escrit. Bé, no sé si s’entén, però podríem dir que per a mi, aquestes imatges formen l’arxiu.
Estanteries metàl·liques on s’ordenen els arxius definitius als magatzems
És imprescindible que en un empelt es produeixi intercanvi de sàlvia. Aquí, la sàlvia, són coneixements, sabers, idees. Després de l’acollida, vam acordar la meva funció i el que podria aportar a l’arxiu en aquests mesos, com si fos un encàrrec, per tal d’organitzar-nos. D’aquesta manera vam decidir que aprofitant la meva part més plàstica i visual, m’ocuparia d’aportar idees en l’àmbit de la comunicació i l’enunciació de l’arxiu, que és un àmbit en el que mai no tenen temps de treballar
He treballat per aportar eines estètiques i conceptuals, que es distingeix dels meus darrers treballs de crítica institucional i idees disruptives sobre els arxius. D’alguna manera agraeixo aquest “tocar de peus a terra” de l’equip, ja que una convocatòria d’aquestes característiques hauria pogut esdevenir la oportunitat perfecte per blanquejar o incorporar d’una manera apropiacionista algunes maneres de fer per a semblar més actuals.
Ben pensat, es tracta d’un exercici de coherència institucional, en el sentit que un organisme d’aquestes característiques, una institució nacional, no pot obviar la seva trajectòria o la seva història, ni intentar transgredir certes formes sense repensar-se per complert.
Les converses personals respecte l’ofici d’arxivera amb les treballadores i el coneixement de les instal·lacions i de la història de l’arxiu van ser essencials per pensar propostes que encaixessin amb l’encàrrec. Una de les primeres coses que vaig produir són un seguit d’elements gràfics pensats per la implementació al blog, xarxes i opuscles de l’arxiu, que fan referència tant als conceptes esmentats anteriorment com als materials que formen part de les instal·lacions de l’Arxiu. Una tasca de disseny gràfic que va produir tres animacions en .gif jugant amb les carpetes, els agafadors i els arxivadors i la paraula “arxiu”. Després vaig seguir amb la producció d’un mapeig general de tot l’arxiu.
Aprofitant la celebració de la jornada internacional dels arxius, em van encarregar pensar alguna activitat que pogués funcionar a les instal·lacions de l’arxiu. Vaig presentar un informe amb 5 propostes detallades de dinàmiques i visites guiades possibles a l’arxiu, que activaven públics diversos. D’aquestes propostes una la vaig preparar per dur-la a terme jo mateixa en motiu del Internacional dels Arxius, el 9 de juny.
Les propostes de visita donen voltes als conceptes que s’han esmentat anteriorment: dinàmiques que tractaven el treball a partir dels arxius i les seves possibilitats creatives, altres que tractaven sobre preservar la memòria col·lectiva i la vinculaven amb la ciutadania, i algunes sobre el propi ofici d’arxivera.
La primera es tracta d’una visita genèrica per a públic local adult que s’acota a un fons en concret “El repertori iconogràfic”. La segona es tracta d’una visita pensada per a estudiants vinculats amb l’arxivística “L’ofici d’arxiu”. La tercera es tracta d’una visita per a estudiants universitaris i investigadors “Memòria col·lectiva” i proposa una jam de recerca a l’arxiu.
També hi ha una proposta infantil en forma d’enigma o escape room i, finalment, una dinàmica basada en la creació d’un fals documental i escriptura creativa o especulativa a partir de documents de l’arxiu pensada per a universitaris de l’àmbit artístic.
La dinàmica que vam poder dur a terme va ser la visita genèrica que es basa en el fons anomenat “Repertorio Iconográfico de El Arte en España”, un fons de més de 100.000 fotografies, imatges gràfiques, plànols i dibuixos que es van recopilar entre el 1913 i el 1929 generant un recull de manifestacions artístiques espanyoles de tots els períodes històrics, així com monuments, paisatges, indrets urbans, indumentària i folklore. Aquest fons es va generar per l’exposició “El arte en España” celebrada durant l’Exposició Internacional de 1929, es va fer servir per la construcció del Poble Espanyol i per evitar la venda de Patrimoni del país.
Llavors es va produir quelcom inesperat, que també va desmuntar les meves expectatives: l’activitat pensada per a un públic general, només hi van acudir persones conegudes i familiars. El problema va ser la previsió i els processos per a generar activitats obertes amb inscripció des de la web del museu. El fet és que com que em vaig encarregar jo mateixa de fer la crida del grup, va acabar essent una visita gairebé íntima., privada. Aquell dia el sentiment era molt estrany. Estava en la institució més gran on he treballat mai, en un dels projectes més importants que m’han adjudicat, amb la meva família i amistats. Com d’anar per casa. Això sí, vam fer una visita molt interessant i una dinàmica plàstica sobre construir una versió des de la mirada contemporània de l’exposició “El Arte en Espanya” fent servir materials originals i facsímils.
Caixa per al material de tractament i conservació
Un altre dels elements produïts durant aquesta estada, i que d’alguna manera condensa tot el que s’ha anat treballant, ha estat el mapeig dels fons de l’arxiu. D’una manera visual es representa la varietat dels fons i l’extensió de l’arxiu del MNAC.
Agafant altre vegada els conceptes que ja s’han anat apuntant i combinat amb les imatges visuals, el mapeig pren la forma de niu amb formes orgàniques que poden créixer i transformar-se.
La idea és asignar algunes característiques diferenciades segons el fons, d’aquesta manera els fons personals tenen forma de persona, les fons d’empreses tenen diversos caps, les exposicions tenen formes allargades, les institucions tenen formes quadrades i, per últim, les col·leccions tenen formes arrodonides i més grans.
Els afectes, la proximitat, el treball invisible i la idea de recorregut inspiren aquesta producció, que trenca des d’una proposta gràfica la idea rectilínia dels arxius i ofereix una manera d’enunciar les institucions a partir de les persones i de la tasca que desenvolupen. Aquesta aproximació poètica posa punt i final a aquest viatge, un empelt que s’ha soldat buscant la manera de mostrar un arxiu institucional a partir de l’aportació gràfica d’una artista punki. Una humil biont que s’ha sorprès experimentat la intimitat en l’escenari més monumental on ha treballat mai.
Des del metro de plaça Espanya el MNAC t’hi cap en una ma. M’agrada pensar que el resultat d’aquest empelt ha estat compartir diverses perspectives. Des de gestos senzills es pot explicar el més complexe.
Aquest fanzine és un recull del desplegament de la primera edició del projecte Empelt autoeditat a Barcelona el mes d’agost de 2022.
Un empelt és l’operació entre dues plantes (bionts), majoritàriament d’espècies diferents. Una és l’empelt i l’altra és la planta que té les arrels (portaempelt) i sobre la qual s’uneix la varietat a empeltar.
Aquí el portaempelt majestuós és el MNAC i l’altra especie sóc jo. Us explico aquest procés d’incisió, intercanvi i creixement d’una manera gràfica.
Agraeixo el tracte i la proximitat del Centre de Recerca, que m’han tornat a recordar allò de que “les institucions són les persones”.
Carpeta amb llaç per a materials i suports especials