__MAIN_TEXT__

Page 1

JULIÀ GUILLAMON

JOAN PERUCHO I LES EDICIONS POP L’AVENTURA DE TÀBER


JULIÀ GUILLAMON

JOAN PERUCHO I LES EDICIONS POP L’AVENTURA DE TÀBER


JULIÀ GUILLAMON

JOAN PERUCHO I LES EDICIONS POP L’AVENTURA DE TÀBER


Exposició

Llibre

Agraïments

Organitzada per Biblioteques de Barcelona Institució de les Lletres Catalanes

Publicat per Ajuntament de Barcelona Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres

Museu del Joguet de Catalunya-Figueres Beta Albuixech Sara Antoniazzi Maria Lluïsa Cortés Joan Costa Evru Luis Gasca Daniel Giralt-Miracle Albert Jané Josep M. Joan i Rosa Kap Núria Pedragosa Eulàlia Perucho Sofia Perucho Marta Pessarrodona Montserrat Pi Mas Albert Planas Leopoldo i Ivan Pomés Miriam Romeu Dorothée Selz Marc Valls Rafael Vila Ricart

Biblioteca Jaume Fuster Pl. de Lesseps, 20-22 08023 Barcelona Tel. 933 684 564 Tardor-hivern de 2020 amb motiu del centenari del naixement de Joan Perucho. Comissariat Julià Guillamon Disseny gràfic Àngel Uzkiano Producció TAT_lab

Edició Julià Guillamon Disseny gràfic Àngel Uzkiano Impressió Comgrafic Fotografies i documents Família Perucho Julià Guillamon Archivo General de la Administración, Alcalá de Henares Reproduccions fotogràfiques dels llibres i els objectes de la família Perucho, de Dani Rovira © 2020: Julià Guillamon isbn: 978-84-9156-298-6 Dipòsit legal: B 25307 – 2018

TAULA Joan Perucho, erudit i modern Julià Guillamon 10 Les edicions franceses i el pop 21 L’aventura de Tàber 61 La censura 112


Un escriptor fantàstic a Gràcia Joan Perucho (Barcelona 1920-2003) va estar vinculat molt estretament al barri de Gràcia. Joan Jordana, primer marit de la seva mare, Jesusa Gutiérrez, era fill de l’alcalde de l’antiga Vila, Frederic Jordana, i cunyat del músic Rafael Albéniz. El pare, Manuel Perucho, tenia una gran botiga de roba de casa a la cantonada de Ramón i Cajal i Torrent de l’Olla. La família vivia al pis de dalt. En els seus anys de màxima activitat literària, la casa de Joan Perucho a l’avinguda de la República Argentina, va ser lloc de trobada i peregrinació d’escriptors i artistes. Presentar aquesta exposició a la Biblioteca Jaume Fuster, als Josepets, fa una il·lusió especial. Permet recordar els lligams amb Gràcia i Barcelona d’un escriptor singular, quan se celebren els cent anys del naixement. Se centra en un aspecte de la seva trajectòria, com a impulsor de l’editorial Tàber (1968-1971) que va introduir les edicions de literatura fantàstica, el còmic i el pop. És un món ple de disseny, imaginació i colors, en una època en la qual l’optimisme vital de Perucho fa més falta que mai. Gràcies a l’Any Perucho 2020 i a la Institució de les Lletres Catalanes pel seu suport. I moltes gràcies també a la família Perucho per les facilitats per accedir a la biblioteca i l’arxiu i treure a la llum els tresors bibliogràfics que avui presentem. Joan Subirats i Humet Tinent d’alcaldia de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat 9


Joan Perucho, erudit i modern Julià Guillamon

A Joan Perucho li agradava retratar-se envoltat de llibres. Al saló de casa seva, a l’avinguda de la República Argentina, hi va anar disposant les edicions més antigues, amb els lloms de pell i les tipografies daurades que, combinades amb un parell de guaixos remots de Joan Miró, de quan es van conèixer als anys quaranta, una fotografia de Leopoldo Pomés d’una model que semblava la mare de déu i un cap de Medusa romà, creaven una atmosfera misteriosa. Hi havia també un gran Tàpies de l’època de Dau al Set, un mundo que, al damunt, hi tenia un sant de fusta, martiritzat, amb una espasa clavada al cap, un dibuix de Joan Ponç amb unes cares que sortien d’un mirall, que Perucho deia que eren Cuixart, Tàpies i Tharrats, i una gran calaixera panxuda que, al damunt, hi tenia dues litografies de Picasso, dedicades. En aquest teatre que havia anat component al llarg dels anys, el visitant no podia moure’s al seu gust. Perucho et feia seure al tresillo, ell es quedava a la butaca que, al darrere, en un lloc on no lluïa gens, hi tenia l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, que va comprar al llibreter Josep Porter del Portal de l’Àngel. El tresillo i les dues butaques, que eren molt voluminoses, estaven entapissats de vellut vermell i feien per a una casa de senyor escriptor. Seies al teu lloc, i en Perucho anava amunt i avall —hi havia llibres repartits pel rebedor, els passadissos i el menjador— i portava els volums que et volia

10

ensenyar. Si alguna cosa no li interessava pel que estava escrivint, podia ser que no te l’ensenyés mai. A Albinyana, al Baix Penedès, hi tenia un parell de cases, on hi havia anat portant molts llibres, gairebé tot edicions modernes, per bé que també hi havia volums dels anys trenta i quaranta, de l’època de formació i dels inicis de la seva trajectòria com a poeta. Aquests llibres no formaven part del món viu de la literatura que escrivia als anys vuitanta i noranta, i tampoc no acostumaven a sortir en la conversa. Mentre preparava el meu llibre Joan Perucho i la literatura fantàstica (que vaig escriure entre el desembre de 1983 i el febrer de 1986), vaig tenir la intuïció que aquella escenografia d’antiquari amagava un element fonamental per entendre la seva obra. Entre 1961 i 1968 Perucho havia estat un defensor de l’art modern a la revista Destino, havia dedicat elogis als artistes pop i havia publicat un llibre il·lustrat amb fotos, anuncis i fotogrames de pel·lícules: La sonrisa de Eros (1968). Tot això havia quedat postergat en l’obra posterior a 1980, en la qual insistia a presentar-se com un enamorat de les coses antigues, i com un reconvertit respecte a l’art modern, que criticava obertament. La primera part de Joan Perucho i la literatura fantàstica es titula Perucho pop i connecta la seva novel·la més coneguda, Les històries naturals (1960), i la seva obra periodística i literària dels anys seixanta, amb la moda del fantàstic, l’erotisme i la ciència-ficció, que es va produir a França, amb les Éditions Le Terrain Vague d’Éric Losfeld i amb les publicacions de Jean-Jacques Pauvert Éditeur, i especialment amb la revista Midi-Minuit Fantàstique (1962-1972), dedicada al cinema fantàstic. 11


No n’havia vist mai cap, a casa de Perucho, d’aquells llibres i revistes, però sabia que en tenia coneixement perquè n’havia parlat algun cop, en articles dels anys seixanta. Quan el 1998 preparàvem l’exposició Joan Perucho. L’art de tancar els ulls, que es va presentar al Centre d’Art Santa Mònica, Perucho estava empipat per un incident que s’havia produït mesos enrere. Havia demanat que, quan es morís, deixessin enterrar les cendres al cementiri d’Albinyana, en un forat a terra. Li havien dit que no. «Els ajuntaments volen cobrar el manteniment dels nínxols!», es queixava indignat. Havia publicat al diari que no pensava tornar mai més al poble. De manera que, quan vam haver d’anar a buscar peces per a l’exposició, no ens va voler acompanyar, i vaig poder remenar al meu aire. Va ser una de les satisfaccions més grans que he tingut com a investigador. A les llibreries de la casa d’Albinyana hi vaig trobar llibres de la Bibliothèque International d’Érotologie de Jean-Jacques Pauvert, col·leccions de les revistes Midi-Minuit Fantastique, Plexus i Nexus, els primers còmics per a adults publicats per les Éditions Le Terrain Vague i molts llibres dels anys seixanta de les editorials de Losfeld i Pauvert i d’altres, minoritàries o més comercials, que havien publicat llibres en la mateixa línia. Provaven que, en el meu estudi juvenil, en el qual m’havia deixat guiar per la intuïció, no m’havia equivocat. En una època en què la cultura catalana estava dominada pel realisme històric, el compromís antifranquista i el moralisme social, Perucho va trobar en la cultura francesa arguments a favor de la seva literatura: dues editorials que connectaven el surrealisme amb el pop art, la cultura popular amb l’erudició històrica, i un munt de llibres i revistes que reivindicaven la màgia, la fantasia i l’erotisme. 12

Joan Perucho va quedar enlluernat per la cultura francesa dels anys seixanta i les edicions d’Éric Losfeld i Jean-Jacques Pauvert, fins al punt que va voler introduir el model a Catalunya, mitjançant l’editorial Tàber, de la qual va ser soci, director literari i autor, entre 1968 i 1970. A Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (2015) vaig reconstruir la història de Tàber mitjançant la recerca documental i entrevistes amb tres col·laboradors principals: el filòleg Albert Jané i els escriptors Oriol Vergés i Marta Pessarrodona. Tàber va néixer el 1967 per iniciativa de l’industrial tèxtil Francesc Porcel i de Frederic Clara, un home vinculat al món del catalanisme i l’escoltisme. En una primera etapa es va dedicar als llibres de divulgació històrica per al públic juvenil: Albert Jané i Oriol Vergés, que era nebot de Francesc Porcel, hi tenien molt de pes. També van editar una col·lecció de geografia humana amb textos de Josep Vallverdú i fotografies de Ton Sirera (Ferran Bosch i Jordi Verrié hi van participar en els darrers volums). Actualment és una referència i fins i tot va tenir una exposició, el 2011, a Lleida, al Museu d’Art Jaume Morera, i a Barcelona, a Arts Santa Mònica. Marta Pessarrodona es va afegir més tard com a secretària de direcció i va iniciar a Tàber una llarga trajectòria com a editora. Perucho va crear una editorial dins de l’editorial. Vivia un moment d’eufòria. Era el crític d’art de la revista Destino: cada setmana hi publicava una pàgina sencera. Col·laborava regularment a La Vanguardia, amb històries apòcrifes, entre l’article i el conte, textos de gastronomia i curiositats històriques. Dirigia la Biblioteca de Arte Hispánico de 13


l’editorial Polígrafa, on hi havia publicat llibres il·lustrats sobre Miró i Gaudí. Estava molt lligat a Joan Miró, amb qui havia editat L’àlbum 19 (1963) i el llibre d’artista Les essències de la terra (1968). A més, tenia la seva feina de jutge comarcal a Gandesa, que no li exigia una dedicació exclusiva, que li havia permès crear un món propi d’excursions a la Fontcalda, investigacions picassianes a Horta de Sant Joan i grans dinades a la Fonda Alcalà de Calaceit, que donaven lloc a articles apassionats i divertits.

Le Fanu: Vampiros, 1964, amb pròleg de Javier Tomeo) i un llibre estrany, Floresta varia de gracias y desgracias (1967), un fals clàssic castellà de Braulio de Sigüenza (pseudònim de l’excèntric Joaquín Buxó Montesinos, marquès de Castell-Florite) amb un pròleg del mateix Perucho. Marte va publicar també un parell de volums d’humor gràfic, de la col·lecció «El arte a la pata coja (Opisso y Serafín)», que es pot considerar un precedent de la col·lecció Grandes dibujantes de l’editorial Tàber.

A aquest trencaclosques li faltava una peça fonamental: Perucho havia publicat alguns llibres a l’Editorial Destino. Les novel·les Llibre de Cavalleries i Les històries naturals, el 1957 i el 1960. Els llibres d’articles, Galería de espejos sin fondo i Roses, diables i somriures, el 1963 i el 1965. Però l’experiència no havia acabat d’anar bé. Destino era una editorial important, que publicava els grans noms de la narrativa espanyola. Hauria pogut publicar en castellà Llibre de cavalleries i Les històries naturals. Però no va ser així. Perucho tenia material per a altres volums miscel·lanis d’articles i contes, però no n’hi van editar cap més. Per a un dels col·laboradors habituals de la revista Destino, el fet de no poder publicar regularment a la Colección Áncora y Delfín era una situació frustrant.

Amb l’excepció de Las historias naturales, que a la coberta reproduïa un dels guaixos de Miró, i de la poesia d’Antonio Machado il·lustrada per Will Faber, Marte tenia un aire antic, de l’estil de la revista satírica La Codorniz, per entendre’ns: un fals estil medieval espanyol de teatre de cartró pedra. Perucho va contractar Joan Pedragosa, que havia dissenyat la Biblioteca de Arte Hispánico d’Editorial Polígrafa i en maquetava els volums. Pedragosa va donar a les col·leccions de Tàber un aire modern, alegre, molt gràfic: cada coberta de llibre semblava un cartell. Més endavant s’hi va afegir també Joan Costa, que va dissenyar alguns llibres il·lustrats. Pedragosa formava part de Grafistes Agrupació FAD i havia treballat a Suïssa, on hi havia una de les escoles de disseny més avançades.

Las historias naturales van sortir el 1968, en una traducció de José Corredor-Matheos, a Ediciones Marte, que eren propietat dels novel·listes Tomás Salvador i Carmen Mieza. És possible que Perucho veiés en Ediciones Marte, una editorial d’escriptors, un exemple a seguir. Estaven especialitzats en clàssics castellans, però havien publicat una antologia de literatura de vampirs (Gogol, Féval, 14

A causa de la gran quantitat d’obligacions professionals i familiars (era pare de quatre fills), Perucho no podia viatjar habitualment. Però sabem, per articles que va publicar a La Vanguardia, que va anar a la Fira de Frankfurt —«(Carta de Alemania) La Feria del Libro en Frankfurt», 16 d’octubre de 1966—, i que feia escapades a França —«(Carta de París) Con 15


Adamo en el Olympia», 12 de febrer de 1967—. També sabem que alguns llibres i revistes francesos que li interessaven arribaven a Barcelona perquè en els exemplars de la seva biblioteca s’hi conserven les etiquetes de la Llibreria Porter. Una editorial d’escriptor, de llibres ben dissenyats, amb cobertes atractives i il·lustracions, a la manera de les editorials franceses però amb personalitat pròpia: l’estil Tàber. Mitjançant els llibres de la biblioteca de Joan Perucho a Barcelona i a Albinyana es poden establir connexions a tres bandes entre la cultura francesa dels anys seixanta, les activitats de Tàber i l’obra literària i periodística de Perucho. El llibre que presentem està construït a partir d’aquestes triangulacions. Per exemple: comprava a França un llibre de màgia, Le Musée des sorciers, mages et alchimistes, de Grillot de Givry publicat per Tchou, el 1966. A la coberta hi duia una cornucòpia barroca amb un cap coronat amb un sol i un foc alquímic. Quan el 1969 posava en marxa la col·lecció «Estética del gusto», de literatura gastronòmica, les cobertes tenien unes cornucòpies semblants. De petit Perucho va ser un lector apassionat de literatura de quiosc i un gran espectador de cinema fantàstic i de misteri. Les lectures del surrealisme i la descoberta d’artistes com Miró, Tàpies i Joan Ponç van trobar aquest coixí. Éric Losfeld i Jean-Jacques Pauvert havien fet un recorregut semblant. Havien estat lectors de literatura popular, s’havien fet amics d’André Breton i Georges Bataille, s’interessaven per la màgia, la literatura fantàstica, l’erotisme, l’hedonisme. 16

Perucho va crear una col·lecció de literatura gòtica i fulletonesca, una col·lecció de còmics i una altra de llibres eròtics («Espejo sin fondo»). També va introduir a la «Colección Caracol» (al costat de novel·les sobre la Segona Guerra Mundial que eren l’aportació de Frederic Clara), llibres de fantasmes i clàssics de la literatura fantàstica. Va publicar un seguit d’escriptors que li interessaven, d’Álvaro Cunqueiro i Joan Teixidor (nascuts el 1911 i el 1913) a Baltasar Porcel (n. 1937) o Terenci Moix (n. 1942), la nova generació de postguerra, que se sentia atreta per la narrativa d’aventures i pel pop, i que es mirava amb simpatia. La col·lecció més imporant de Tàber, «Ciempiés», va ser una extensió de les pàgines de Destino, amb recopilacions d’articles dels col·laboradors de la revista que no havien trobat lloc a la «Colección Áncora y Delfín». Perucho, que era un gran escriptor d’articles, tenia una confiança excessiva en les possibilitats comercials del periodisme literari. En tres anys Tàber va editar vuit llibres de Joan Perucho. La versió castellana de Llibre de cavalleries. Un llibre d’articles en català, Aparicions i fantasmes. Tres llibres d’articles en castellà: Rosas, diablos y sonrisas, Nicéforas y el grifo i Los misterios de Barcelona. Un volum de crítica d’art, La cultura y el mundo visual. Un llibre sobre l’erotisme, La sonrisa de Eros. I un llibre de contes en castellà, en una edició especial, amb il·lustracions: Botánica oculta o el falso Paracelso. Un diari de Madrid va parlar d’un boom de Perucho en llengua castellana. Als Arxius de Censura a Alcalá de Henares he descobert un munt d’expedients de llibres de Tàber que no es van 17


autoritzar: des dels còmics Jodelle i Barbarella, fins a Les passions selon Dalí (1968) de Louis Pauwels, i molts d’altres, sobretot llibres eròtics il·lustrats. Perucho volia fer una editorial que el 1968 a Espanya no era possible. Éric Losfeld i Jean-Jacques Pauvert havien tingut problemes amb la censura, s’hi havien enfrontat i més o menys se’n van acabar sortint, després de molts embolics. A Madrid, la censura guanyava sempre. Si alguns d’aquests llibres no autoritzats haguessin pogut veure la llum, Tàber hauria pogut tenir una mica de marge per seguir endavant. Les poques vendes i la fallida de la distribuïdora Ifac, a causa de la crisi de l’Enciclopèdia Catalana, en van precipitar el final. Joan Perucho i els seus amics, que hi havien posat diners, van quedar tocats; entre 1970 i 1980 Perucho pràcticament va deixar d’escriure i va ser una de les raons per les quals, quan en els darrers anys de la seva vida va publicar molts articles autobiogràfics, no va parlar mai de l’aventura de Tàber, que va sentir sempre més com una ferida.

estaven de moda a París. Botánica oculta o el falso Paracelso (1969) va ser el volum on van confluir totes les idees d’aquest moment. Historias secretas de balnearios també. Però quan es va publicar el 1972, Tàber ja havia passat a millor vida. Als anys setanta, altres autors i editorials van prendre el relleu de Perucho i Tàber, quan es va produir un boom de literatura fantàstica, erotisme, gastronomia i històries d’H.P. Lovecraft, amb llibres que es venien més bé de preu i que anaven a parar als sarrons i a les butxaques de les americanes dels lectors joves. Tàber s’hi va anticipar. Va ser una editorial pensada per als lectors de quaranta o cinquanta anys: senyors que es guanyaven la vida amb feines respectables i que trobaven un esbarjo llegint, en volums enquadernats en tela i sobrecobertes de colors, els articulistes que seguien Destino, una novel·la anglesa de fantasmes, un volum de gastronomia històrica, un llibre de crítica d’art o una antologia sobre les dones en els tebeos.

Joan Perucho i les edicions pop. L’aventura de Tàber permet reviure un moment extraordinàriament creatiu de la trajectòria de Joan Perucho, que estava al corrent dels llibres que es publicaven a França i que els sabia connectar amb els artistes i els escriptors d’aquí. Va reivindicar, des d’una perspectiva culta, la novel·la de fulletó, el Dràcula de Bram Stoker i els contes de fantasmes. Va abordar, des de l’humor i el misteri, el món màgic i esotèric. I va construir uns quants llibres divertits, a partir de les històries que trobava en els llibres de bibliòfil i en els llibres de màgia que

Aquest volum és el testimoni gràfic de la recerca sobre Perucho, Tàber i el pop, que faltava. Es divideix en tres parts. La primera està dedicada a les edicions de Jean-Jacques Pauvert i Éric Losfeld. Tots els llibres que hi reproduïm són de la biblioteca de Joan Perucho. La segona presenta les col·leccions i els autors de l’Editorial Tàber. La tercera recull material de censura, en gran part desconegut fins ara.

18

19

Benvinguts als anys seixanta.


LES EDICIONS FRANCESES I EL POP

Profile for Barcelona llibres

Joan Perucho i les edicions pop L’aventura de Tàber  

En l'any del centenari del naixement de Joan Perucho, també era necessari descobrir la seva faceta com a editor. I conèixer una de les avent...

Joan Perucho i les edicions pop L’aventura de Tàber  

En l'any del centenari del naixement de Joan Perucho, també era necessari descobrir la seva faceta com a editor. I conèixer una de les avent...

Profile for bcncat