Page 1


Edita Ajuntament de Barcelona CONSELL D’EDICIONS I PUBLICACIONS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Llena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola. DIRECTOR DE COMUNICACIÓ I ATENCIÓ CIUTADANA: Marc Puig DIRECTOR D’IMATGE I SERVEIS EDITORIALS: José Pérez Freijo CAP EDITORIAL: Oriol Guiu COORDINACIÓ EDITORIAL: María Birulés PRÒLEG, TRIA I NOTES: D. Sam Abrams DISSENY I MAQUETACIÓ: Nino Cabero Morán_oxestudio PRODUCCIÓ: Maribel Baños EDICIÓ I PRODUCCIÓ: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66. 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 © del’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos: els seus autors; Fundació Joan Brossa pel poema de J. Brossa; Hereus d’Agustí Bartra pel poema d’A. Bartra; Julia Goytisolo Carandell i Assumpció Carandell Robusté pel poema de J. A. Goytisolo. ISBN: 978-84-9850-385-2 DL: B-13.008-2012 Imprès en paper ecològic


Odes a Barcelona, 1840-2011 TRIA, PRÒLEG I NOTES DE D. SAM ABRAMS


A David Castillo i Joan Margarit, els grans poetes de la Barcelona actual


Sumari Presentació XAVIER TRIAS ALCALDE DE BARCELONA

Pàg. 13 Introducció D. SAM ABRAMS Pàg. 17 Odes a Barcelona 1840-2011 Pàg. 31 Referències bibliogràfiques Pàg. 317 Índex Pàg. 325

PER ORDRE D’APARICIÓ

Índex Pàg. 331

PER ORDRE ALFABÈTIC


Presentaci贸 XAVIER TRIAS ALCALDE DE BARCELONA


A 14 B

La plenitud d’un poble no es mesura només amb dades estadístiques. La seva riquesa combina molts altres aspectes, que van més enllà dels resultats econòmics estrictes i es relacionen de manera ineludible amb els treballs de l’intel.lecte i l’esperit. No és casualitat, doncs, que l’inici de la llarga llista d’odes a la ciutat de Barcelona que es recullen en aquest llibre es trobi justament en el moment que floreix l’exuberant moviment de la Renaixença. És llavors quan, després d’un llarg període d’obscurantisme i decadència, Catalunya, amb Barcelona al capdavant, ressorgeix amb un orgull i vitalitat a tots nivells que, amb els seus alts i baixos, ha perdurat fins al dia d’avui. Les odes a Barcelona que ens disposem a llegir són una mostra del veritable impuls d’un poble orgullós que s’autoafirma públicament. En elles, i al llarg de més d’un segle i mig, els poetes ens han mostrat la veritable llavor de la puixança del país, cantant-nos l’origen d’aquesta voluntat: l’amor i l’adhesió a la pàtria. Talment com l’enamorat, en una demostració d’entrega i abnegació, el poeta canta les virtuts de la seva estimada i li demostra amb el cor obert el seu compromís irrenunciable. Aquestes odes a Barcelona es fonamenten en el sentiment més sincer de pertànyer a un projecte de ciutat i de país que mira cap al futur amb esperança.

BARCELONA


A 15 B

Aquest extens recull, amb obres d’altíssima qualitat, de gran càrrega emotiva i d’un lirisme i estètica indiscutibles, ens invitarà, en més d’un cas, no només a rellegir-les, sinó fins i tot a aprendre-les de memòria. Us deixo amb Odes a Barcelona 1840-2011, convençut que la seva lectura us arribarà a emocionar.

Xavier Trias Alcalde de Barcelona

BARCELONA


Introducci贸 D. SAM ABRAMS


A 18 B L’ODA A BARCELONA

La poesia és la força principal de la literatura catalana. És exactament el mateix fenomen que passa a altres literatures d’Europa i Amèrica. Ara bé, existeix el malentès, força divulgat, a partir de Paul Valéry, a nivell internacional, i Gabriel Ferrater, en clau catalana, que una literatura que es recolza massa en la seva poesia i els seus poetes és una literatura moribunda, condemnada a deixar d’existir. Ferrater ho va dir, sense subterfugis, en un polèmic article publicat a la revista Ínsula l’any 1953, “Madame se meurt...”: “La poesía es, si se quiere, la culminación de una cultura; pero las montañas no descansan en sus cumbres.” Francament, no veig que la cultura grega vagi tan malament descansant sobre Kavafis, Sikelianos, Seferis, Ritsos, Kavadias, Gatsos, Elytis… ni que la irlandesa estigui en crisi dreçant-se sobre Yeats, Kavanagh, MacNeice, Heaney, Mahon... ni que la polonesa estigui amenaçada per l’excessiva dependència de poetes de la talla de Milosz, Rozewicz, Szymborska, Herbert, Zagajewski... Fins i tot, grans cultures arriben a nodrir-se principalment dels seus poetes. ¿Què serien la llengua i la literatura russes del segle xx sense la injecció de vitalitat que va significar l’aparició de poetes com Akhmàtova, Khlèbnikov, Maiakovski, Mandelstam, Pasternak, Tsvetàieva, Brodsky...? Cada cultura té senzillament les seves àrees d’especialitat. I la cultura catalana sempre ha demostrat grans aptituds per a la poesia, sobretot la poesia lírica. Llull, March, Verdaguer, Maragall, Carner, Riba, Foix, Sagarra, Oliver, Bartra, Espriu, Vinyoli, Brossa, no tan sols estan a la base de la literatura catalana, sinó que constitueixen referents de talla internacional. En aquests moments, la poesia catalana és especialment fèrtil. Hi ha poetes de consideració que escriuen a tot el territori lingüístic: el Principat, la Franja de Ponent, València, la Catalunya

L’ODA A BARCELONA


A 19 B Nord, les Illes i l’Alguer. Existeix un arc generacional que recorre més de mig segle, entre poetes nascuts a la dècada dels anys 20 i la dècada dels 80 del segle passat. Existeix una pluralitat en el ventall de les opcions estètiques, que va des de l’extrem de la radicalitat experimental de Carles Hac Mor a posicions molt més tradicionals d’autors com Narcís Comadira. Les dones s’han incorporat plenament al panorama de la poesia catalana. En aquest sentit, hem de recordar l’aportació envigoridora que estan fent dones joves com ara Eva Baltasar, Maria Cabrera, Mireia Calafell, Laia Noguera, Blanca Llum Vidal, per esmentar només alguns noms. Sense por d’equivocar-nos podem afirmar tranquil.lament que la poesia catalana és la capdavantera de tota Espanya. A més, la poesia catalana ha demostrat que posseeix una capacitat de resistència extraordinària en el transcurs dels segles, sense posar en joc la seva font de creativitat, gairebé inestroncable. Tant és així que alguna vegada la poesia catalana s’ha vist tan sobrada d’energia artística que s’ha permès el luxe de crear subgèneres de la poesia que no existien. En poso tres exemples ben concrets. Ramon Llull, amb certs textos de Llibre d’amic e amat (1283), va crear el poema en prosa modern. A partir del poema 105 de l’obra d’Ausiàs March, s’ha generat una nissaga de “cants espirituals” que dura fins els nostres dies. El 2 de febrer de 1840, les planes del Diario de Barcelona recollien un poema de Joaquim Rubió i Ors, titulat “Barcelona”, el qual havia de constituir, amb el temps, el punt de partida d’una vivíssima tradició d’odes dedicades a la ciutat, una tradició que ja ha durat 171 anys, transformant-se i reinventant-se. Moltes ciutats tenen el “seu” poeta: Jerusalem, Ieuhuda Amikhai; París, Charles Baudelaire; Alexandria, Konstandinos Kavafis; Buenos Aires, Jorge Luis Borges; Istambul, Orhan Veli; Paterson, New Jersey, William Carlos Williams. Moltes ciutats com ara Londres, Nova York, Roma, Berlín, Madrid o Marràqueix han generat molts cants, elogis, lloances o encomis en vers. Però poques són les ciutats del

L’ODA A BARCELONA


A 20 B món que tenen una tradició tan sòlida d’odes com Barcelona. Barcelona té els “seus” poetes en figures com David Castillo, Joan Margarit o Carles Miralles. Té una infinitat de poemes dedicats a ella, tant per poetes catalans com per poetes estrangers. En aquest sentit, només cal consultar antologies com Barcelona. 60 poemes des de la ciutat, a cura de Víctor Sunyol (Vic: Eumo Editorial, 2004), poemaris com Barcelona, de David Caño (Cabrera de Mar: Galerada, 2007), o les obres d’autors com Stephen Spender, Philip Levine, Paul Blackburn, Eugenio Montale, Pinkhas Sadé, Miguel de Unamuno, José María Fonollosa, Jaime Gil de Biedma, Enrique Badosa, Josep Carner, Sebastià Sánchez Juan, Ricard Creus, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere, Albert Ràfols-Casamada i moltíssims més. Però, torno a insistir, Barcelona té una llarga tradició d’odes, a banda de poetes “seus” i una infinitat de poemes dedicats per autors del país o estrangers. En general, la tradició de les odes a la literatura occidental es remunta als inicis de l’art de la paraula a la nostra cultura. De fet, si volem mirar d’establir l’origen de l’oda, hi trobarem una mescla peculiar de diferents elements de procedència diversa: els himnes homèrics (segles VIII-VI a. C.) i la seva represa a l’obra del poeta alexandrí Cal.límac (segle IV a. C.); les obres líriques d’Alceu (segle VII-VI a. C.), Safo (segle VII a. C.) i Anacreont (segle VI-V a. C.); la poesia lírico-narrativa de Estesícor (segle VI a. C.); les odes majors de Píndar (segle VI-V a. C.); les odes de Baquílides (segle V a. C.); les odes més mundanals d’Horaci (segle I a. C.); i els elements d’invocació i pregària dels Salms de la Bíblia. Després, hem de tenir en compte la constant evolució de l’oda clàssica durant el Renaixement, el Barroc i la Il.lustració. I, finalment, la gran transformació de l’oda a l’època moderna, és a dir, als segles XIX i XX, sobretot a partir d’epígons romàntics com Friedrich Hölderlin, Friedrich Schiller, Victor Hugo, Alphonse de Lamartine, William Wordsworth, John Keats, Percy Bysshe Shelley...

L’ODA A BARCELONA


A 21 B Al capdavall, però, ens trobem davant de tres models bàsics: el model pindàric (més públic, intens, brillant i complex); el model horacià (més privat, tranquil, contemplatiu i elemental) i el model modern, el resultat de les imponderables variacions i recreacions a les quals han estat sotmesos els dos models clàssics. Sigui com sigui, existeixen certs denominadors comuns entre els tres models. L’oda sol ser un poema líric d’una certa llargària, unitat temàtica i ambició formal. Sol ser un poema greu, noble, digne, elevat, seriós, sensible, reflexiu, substanciós i de preocupació moral. Una creació personal que aspira a la incidència pública i un cert nivell d’impersonalitat i universalitat. Evidentment, després vénen les infinites matisacions i variants dels genis creatius del segle xx, poetes com ara Paul Claudel, Federico García Lorca, Óssip Mandelstam, Allen Tate o Pablo Neruda. Per exemple, Paul Claudel, a Cinq grandes odes (1908), va utilitzar l’oda com a suport textual per portar a terme una autèntica revolució estètica dins el panorama de la lírica francesa moderna. Federico García Lorca, a “Oda a Walt Whitman” (1933), desplaça l’oda formalment cap a les avantguardes i temàticament cap a qüestions compromeses d’identitat sexual. Óssip Mandelstam i Allen Tate, a “Oda de pissarra” (1923) i “Ode to the Confederate Dead” (1930), respectivament, reformulen l’oda tradicional en termes de les exigències intel.lectuals i les complexitats textuals de l’Alta Modernitat. I Pablo Neruda, a Las odas elementales (1954), Nuevas odas elementales (1956) i Tercer libro de odas (1957), tenia la idea de construir un gran poema llarg, a partir de l’entrellaçament de moltíssimes odes, que fos la continuació de l’impuls èpic de Canto general (1950) i que servís per a definir, de manera exhaustiva, el món i la realitat més propera. Neruda va voler baixar l’oda del seu alt pedestal. La tradició de les odes a Barcelona neix en el moment concret de la Renaixença i en el marc general de l’inici del procés d’actualització i modernització de l’oda portat a terme pel moviment romàntic a Europa. A través de les explicacions i precisions de

L’ODA A BARCELONA


A 22 B l’especialista Josep M. Domingo, a la ponència “Les odes del triomf: Rubió i Ors, Verdaguer i Costa i Llobera”, a la jornada Els Poetes i l’Adveniment de la Barcelona Moderna, 1840-1936 (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 17 de maig, 2011), hem sabut que el jove Rubió tenia un exemplar de les Odes et ballades (1822) de Victor Hugo a la seva biblioteca. I també ens hem assabentat que Lo Gaiter del Llobregat, al seu poema “Barcelona”, tenia diversos propòsits in mentis: a partir dels dictats d’Hugo, portar l’oda cap al terreny de la “capacitat cognitiva sòlida”, el didactisme, la moralitat i les activitats de l’esperit com la voluntat i l’actuació; reivindicar i visibilitzar l’espai de la ciutat, la seva importància i la seva vinculació, com a seu, amb un projecte de progrés material, polític, social i cultural; documentar certs trets fonamentals de la identitat catalana; rescatar el relat de la història de Catalunya, bo i posant en relleu les deficiències del present; i demostrar la validesa de la llengua catalana com a vehicle estimable de creació artística. Els autors de la Renaixença, començant per Joaquim Rubió i Ors i culminant amb Jacint Verdaguer, no tenien la consciència exacta d’estar creant una tradició d’odes a Barcelona, que representés, en definitiva, l’establiment d’un autèntic subgènere de la lírica catalana. De fet, per exemple, el títol mateix d’oda a Barcelona no es tipifica fins que Maragall publica la seva “Oda nova a Barcelona” l’any 1911. Tot i que són tècnicament odes, els poemes de Rubió, Balaguer, Pasqual i Casas i Verdaguer, no empren el descriptor formal. En el cas concret de Verdaguer, és curiós constatar que una edició pòstuma del seu poema “A Barcelona”, publicada el 1906, arran de la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, porta com a subtítol afegit el terme “Oda”. Malgrat que no tinguessin clar que construïen una tradició, els autors de la Renaixença van arribar a codificar i fixar alguns dels elements prototípics de les odes a Barcelona. Com a exemple, podríem citar la presència d’elements mitològics, que servien per a legitimar

L’ODA A BARCELONA


A 23 B i universalitzar la ciutat. De fet, dit sigui de passada, les odes sempre han aspirat a trobar un equilibri significatiu entre localisme i universalitat. Encara trobem rastres de la mitologia en autors tan moderns com Llorenç Riber, Ricard Permanyer o Carles Miralles. L’excel.lent llibre de Carles Miralles, La ciutat dels plàtans (1995), s’inicia amb una clara invocació de les muses. També hem de citar la personificació de la ciutat, a qui van adreçades, vocativament, les odes. Un altre element prototípic seria la presència de la visió de la ciutat en termes d’explicitació geogràfica i topogràfica. En aquest sentit, David Castillo, a la seva original “Oda des del cel” (2006), contempla tota Barcelona des de l’aire, des de la perspectiva d’un helicòpter. O Joan Brossa, que arriba a situar Barcelona a l’univers! També hi ha la presència de l’element de la recuperació del relat històric en forma de síntesi, a vegades amb certs tocs de nostàlgia i lamentació. L’exercici de la memòria històrica, personal i col.lectiva, és un tret estable de les odes a Barcelona. Sovint s’expressa com un desig de refer-se dels efectes devastadors del passat, de la decadència del passat. De fet, en alguns casos, com el de Joaquim Cases-Carbó, Ferran Aisa o José Agustín Goytisolo, la història de la ciutat arriba a convertir-se en el veritable eix verebrador del poema. Paral.lelament, hi ha la presència forta de qüestions polítiques i socials i identitàries. I, finalment, tenim la presència de l’element de l’actitud crítica davant la realitat de la ciutat, que gairebé sempre acaba en una exhortació a la presa de consciència o la reforma i l’acció. Tenim l’exemple perfecte en l’àcida, amarga i corrosiva crònica de la ciutat a Les tenebroses (1905) de Rafael Nogueras Oller. En l’època de la Renaixença es va posar les bases d’una tradició que no ha fet altra cosa que consolidar-se, créixer i diversificarse. La consolidació es nota en la continuïtat sovintejada de la creació de noves odes. Són molt pocs els buits en la cronologia de les odes a la ciutat. A més, podem resseguir perfectament els diferents capítols

L’ODA A BARCELONA


A 24 B de les successives tendències literàries, de la Renaixença a la modernitat, passant pel Modernisme, el Noucentisme, i algunes opcions més. I també es pot dir el mateix dels grans esdeveniments de la història catalana com l’adveniment de la República, la Guerra Civil, l’exili, la postguerra, la Transició, els Jocs Olímpics, etc. En conjunt, acabem veient la història de la ciutat des de tots els angles possibles. La Barcelona conservadora, burgesa o revolucionària. La Barcelona violenta i la pacífica. La Barcelona rica i la pobra. La Barcelona de l’ordre, assenyada, treballadora i enèrgica. La Barcelona del desordre, la rauxa, el vici i l’hipocresia social. La Barcelona de les injustícies socials. La Barcelona religiosa. La Barcelona descreguda. La Barcelona ideal. Una altra prova de la consolidació de la tradició és la constància de les cites i les rèpliques i les represes a nivell intertextual en el transcurs dels anys. Aquí només cal citar el títol del poema de Francesc Vallverdú, “Oda mínima a Barcelona bastida amb runes de Folgueroles, Sant Gervasi i Sabadell”, que ens remet directament a Verdaguer, Maragall i Pere Quart, respectivament. En alguns casos la intertextualitat pren formes més agressives com el gran poema de Maragall, que és una rèplica en tota regla a Verdaguer, per una banda, i l’ideal estètic forçat de la Ciutat Jardí dels Noucentistes, de l’altra. Amb el pas del temps, s’ha anat establint els quatre punts cardinals de la tradició de les odes a Barcelona: Rubió i Ors, Verdaguer, Maragall i Pere Quart. Cal dir, però, que en els darrers anys, s’ha produït una certa reivindicació de la centralitat de Rafael Nogueras Oller, en primera instància, gràcies als esforços de destacats membres de l’estament acadèmic com Joaquim Molas, Joan Lluís Marfany i Jordi Castellanos. I la creixença i la diversificació de la tradició de les odes ha estat francament notable. Repassem-ne alguns dels aspectes destacats. Podríem començar pels canvis estètics. La tradició de les odes s’ha anat adaptant als diferents canvis d’estètica que s’han

L’ODA A BARCELONA


A 25 B produït al llarg del temps. Jordi Castellanos ens ha il.lustrat, de manera immillorable, sobre la campanya que va endegar el Modernisme contra la Renaixença. I un aspecte molt important d’aquesta revolta estètica era el rebuig frontal de les odes a Barcelona, com a part integral de l’intent d’actualitzar i modernitzar la poesia catalana. Els poemes de Jeroni Zanné i Apel.les Mestres són fruit d’aquesta tendència modernista preconitzada sobretot pel poeta i crític Ramon D. Perés. També podem esmentar el salt estètic insòlit que va significar l’aparició de l’oda de Pere Quart, amb la seva extraordinària càrrega trencadora de modernitat. Un altre exemple seria l’adequació perfecta que la tradició de les odes va dur a terme davant l’eclosió de la poesia compromesa, la poesia engagée, la poesia civil o social. Un testimoni ben eloqüent és l’oda del Dr. Joan Colomines, que originàriament es titulava “Oda a la misèria. A Barcelona”. O l’adaptació al formalisme de signe experimental de la poesia de la segona lleva de la Generació Literària del 70 que trobem a l’oda de Xavier Bru de Sala. Un altre vessant seria la incorporació de nous punts de vista sobre la ciutat. Per exemple, Antoni Rovira i Virgili que, des de la coneixença íntima de la ciutat, parla des del punt de vista de les persones que viuen fora de Barcelona, a la resta del territori català. O Agustí Bartra que parlava des de la seva condició emocionada de tornat d’un exili que havia durat 31 anys, entre 1939 i 1970. O Marta Pessarrodona, que canta la ciutat des de la seva identitat personal de terrassenca i vallesana, i la col.loca en un context internacional de grans capitals cosmopolites. O Lluís Calvo i Jordi Valls, que contemplen la ciutat des de l’extraradi més extrem. Les odes tradicionalment havien contemplat la frontera precisa entre la ciutat vella i la ciutat nova, però sense una voluntat real d’eixamplar els nuclis temàtics. Les odes també s’han anat diversificant a nivell temàtic i formal. Les odes han anat incorporant amb plena naturalitat totes

L’ODA A BARCELONA


A 26 B les qüestions temàtiques que han sorgit de nous fenomens i realitats, com ara la immigració, la barreja cultural i lingüística, l’especulació imobiliària, la problemàtica paradoxal dels cicles de creativitat i destructivitat, el sentit de patrimoni, les noves actituds polítiques, els nous valors morals i socials, el progrés científic i tecnològic, la preocupació per la ciutat del futur. En alguns casos, senzillament s’han exacerbat certes tendències que ja existien, com ara la voluntat crítica de denúncia i revelació de les veritats ocultes de la ciutat, el seu costat més fosc. Només un tema ha anat en retrocés: el tema de la fe i la religió, tan absolutament central per a autors com Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Llorenç Riber. En el terreny formal, també s’hi han notat canvis fonamentals. El més formidable és la completa bifurcació de la tradició, a partir de Les tenebroses, entre odes que són un sol poema i odes en format llibre o recull de poemes. La nòmina de llibres conté creacions ambicioses, algunes de primera magnitud: La ciutat d’ivori, de Guerau de Liost; Poema de Barcelona (Ritmes, odes i sonets) 1935-1948, d’Agustí Esclasans; La ciutat dels plàtans, de Carles Miralles; Novísima oda a Barcelona, de José Agustín Goytisolo; Barcelona amor final, de Joan Margarit; A Barcelona, de David Jou; Última oda a Barcelona, de Lluís Calvo i Jordi Valls; i Em sé deutor de tu, d’Anton Carrera. He de confessar que voldria que la meva antologia servís d’estímul perquè els lectors busquessin aquests llibres per llegir-los íntegrament com es mereixen. Amb l’arribada de la modernitat, les odes han anat qüestionant la seva pròpia constitució genèrica. Hi ha el cas curiós d’Eugeni d’Ors que, al poema “A Catalunya, des del pavelló del Tibidabo” (1892), crea un híbrid a mig camí entre l’oda a Catalunya i l’oda a Barcelona. Per aquest mateix motiu trobem odes que avancen cap a altres subgèneres de la poesia, com és el cas de Llorenç Riber, que s’inclina cap a l’elegia, o Agustí Bartra, que s’encamina cap al romanç i la cançó. Per això també trobem odes escrites en vers

L’ODA A BARCELONA


A 27 B blanc, vers anisosil.làbic, vers libéré i vers lliure, en tota mena d’unitats i divisions estròfiques. A vegades, el bellíssim poema de Narcís Comadira, “Notes a per una oda sentimental a Barcelona”, n’és un bon exemple, els motius formals de l’oda han acabat en un segon terme, en aquest cas, per a servir de fons a una reflexió moral sobre l’educació sentimental del poeta. El conjunt de les odes a Barcelona, de Joaquim Rubió i Ors a Anton Carrera, constitueix un preciós llegat patrimonial de la ciutat, de la literatura catalana i de la cultura general del país. Un llegat que mai havia lluït tant com ara en aquest llibre que els lectors i lectores tenen a les mans. És cert, en honor a la veritat, que hi havia hagut algun intent parcial anterior com ara l’antologia 10 odes a Barcelona (Barcelona: Aymà, 1972), que era una ampliació de Vuit odes a Barcelona, la felicitació de Nadal en forma de llibre, publicada en edició privada per Joan B. Cendrós i família, el 22 de desembre de 1971. Cal dir que la literatura catalana té un problema greu a l’hora d’estudiar, documentar, editar i transmetre correctament el seu immens i riquíssim patrimoni. Em sentiria molt satisfet si he aconseguit contribuir una mica a la normalització de la situació. LA TRIA He mirat de ser el més inclusiu possible. L’objectiu d’aquesta antologia no era una tria de les millors odes a Barcelona, sinó una mostra que reunís el màxim nombre d’odes a Barcelona, per ensenyar la tradició en tota la seva rellevància. Seguint les normes ètiques i editorials del món anglo-saxó, del qual provinc, demano disculpes per qualsevol exclusió o error, i també demano qualsevol notícia que em porti a rectificar les meves tesis o descobrir alguna oda més. Hi ha alguna absència, com ara, Josep Carner, que no obeeix a la voluntat de l’antòleg. Ha estat un motiu de profunda satisfacció deixar que tantes odes belles tornessin a sortir a la llum.

L’ODA A BARCELONA


A 28 B L’ORDRE He col.locat els poemes per ordre cronològic segons la data de composició o publicació. D’aquesta manera s’aprecia millor el desplegament de la tradició al llarg de 171 anys. En algun cas, no he pogut determinar la data exacta i he fet servir una data aproximada, determinada a partir de criteris biogràfics o estètics. ELS TEXTOS Des d’un punt de vista textual, he intentat reproduir sempre la millor versió que tenim, ara per ara, de cada poema. En algun cas, m’he vist obligat a corregir algun problema de puntuació i actualitzar els criteris ortogràfics, tant en català com en castellà. AGRAÏMENTS Llibres d’aquesta envergadura mai no es fan sols. Sempre són el fruit de la tenacitat de l’autor i la col.laboració puntual de moltes persones. Voldria expressar el meu reconeixement a les persones que m’han ajudat en el meu camí. Jaume Ciurana, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, que va acollir aquest projecte des del primer moment. Josep M. Domingo, de la Universitat de Lleida, excel.lent especialista de la Renaixença, que em va fer conèixer les seves valuoses opinions sobre Rubió i Ors i em va descobrir les odes de Balaguer i O’Crowley i Sabater. Glòria Casals, de la Universitat de Barcelona, que va voler compartir amb mi el seu estudi inèdit sobre les odes de Maragall, Nogueras Oller i Pere Quart. Jordi Castellanos, immillorable coneixedor de la poesia modernista, que em va posar sobre la pista dels poemes d’Apel.les Mestres i Jeroni Zanné. Jaume Aulet, de la Universitat Autònoma, que em va ajudar a localitzar el poema de López-Picó, em va fer descobrir el poema

L’ODA A BARCELONA


A 29 B de Ricard Permanyer i redescobrir el poema de Guimerà. Glòria Bordons, màxima especialista en Joan Brossa, que em va aclarir uns quants dubtes. Damià Pons, coneixedor tan generós de la literatura de les Illes, que em va contestar a fons una sèrie de qüestions sobre Llorenç Riber. I tots els hereus, marmessors i autors, que han permès la reproducció dels poemes. Valgui aquest llibre com l’expressió del meu profund amor i admiració per la ciutat de Barcelona!

D. Sam Abrams Sant Cugat del Vallès, 4 de març de 2012

L’ODA A BARCELONA


Odes a Barcelona, 1840-2011


“Barcelona” JOAQUIM RUBIÓ I ORS (1818-1899)

1


A 34 B BARCELONA …e han escrit alguns, e entre los altres un gran astròleg apellat Rafel en son Juditiari afermant que la dita ciutat (Barcelona) fou edificada en constil.latió bé fortunada, e que la sua fortuna e prosperitat s’estenia a fecunditat de generatió natural, a llarga saviesa, e a riqueses e honors temporals; …

Posada en una plana com sobre una catifa d’esmeralda, Favència la romana a qui presten, galana, sa espurna el mar i Montjuïc sa falda: sobre un mosaic posada d’or i verdura que sos murs rodeja, prop la platja mullada que l’ona alborotada al besar-la d’un vel d’argent plateja, sembla una reina hermosa que a l’eixir de son bany, mig despullada, en contemplar se gosa sa corona, orgullosa, en lo mirall de l’aigua platejada: una princesa esclava que sa bellesa, de supèrbia plena, mirant en l’ona blava, no es recorda que agrava sos peus de neu lo pes d’una cadena.

BARCELONA


A 35 B Aparta, Barcelona; aparta els ulls d’est mar que tos peus banya, pus si et retrata l’ona amb ta antiga corona no la crèguies, oh! no, l’ona t’enganya. Sols si et retrata bella no et menteix ton mirall, vila altanera; pus pot una donzella gentil com una estrella ser sens corona si amb corona ho era!…

*** Gentil ets, oh vila, encara, pus t’ha deixat la fortuna per comptar tes nits la lluna, per dorar tos murs lo sol; i un dosser blau ple d’estrelles per tes fresques nits i hermoses que apar brillen més llustroses quant més augmenta ton dol. Pus t’ha deixat per distraure’t i ensems per engalanar-te una catifa a on sentar-te brodada de totes flors; i una mar que apar que jugue a remullar-te atrevida, i a tirar sa espurna humida sobre tes arenes d’or.

BARCELONA


A 36 B Esbalaidora ets encara amb tos campanars que pinta lo sol amb dorada tinta sobre el fondo blau del cel, i amb les muntanyes que et volten del vent i el fred per guardar-te, i que esqueixen per guaitar-te dels núvols lo negre vel. Mes ai! que ta sort contrària, comtessa sense corona, més que en bellesa te dóna en grandesa t’ha robat; pus ton àngel i ta estrella t’han abandonat, oh vila; pus s’és eclipsada aquella i al cel l’àngel ha tornat. ¿De què te serveix, princesa, guardar tos palaus encara si no tens en ta viudesa ni tronos per ells ni reis? ¿De què et serveix dels Usatges conservar lo còdic noble si no obeeix ningun poble tes quasi olvidades lleis? Fou un temps en què les viles per tos fills encadenades, a tes plantes humillades de servitud en senyal, posaren, ciutat guerrera,

BARCELONA


A 37 B a més de llur ceptre i llança, de llur blasó i llur bandera, les portes de llurs portals. Un temps fou en què parties del mar lo ceptre amb Venècia, i en què com ella tenies de ciutadans un senat, sense duxs que conspirassen per esqueixar llurs gramalles; sense bravos que guardassen amb punyals ta llibertat. Llavors del mar a l’alçar-se alegre el sol te mirava, mes tras los monts al posar-se te contempla ara amb tristor, al veure que una urna, i fora, de records plena il.lumina dorada de part de fora amb sos raigs més purs que l’or. Ja no surten les hermoses en les gòtiques finestres per contemplar, vergonyoses, al jove donzell galant que pels forats les mirava de la reixada visera, i son pendó tremolava al passar per llur davant.

BARCELONA


A 38 B Ja la plaça, Barcelona, a on celebraves tes festes segles fa que no ressona dels reis d’armes als clamors; dels reis d’armes que aclamaven a la reina de les belles, i amb crits de guerra excitaven l’orgull dels mantenedors. Pus dels torneigs amb què un dia celebraves tes victòries sols te resta en les històries un que altre record guardat: pus tos paladins tots dormen en gòtiques sepultures coberts de llurs armadures com per tornar al combat. Reina del mar!, tes galeres la mar les ha devorades; reina del món!, tes banderes les han gastades los vents; pus no tens Rogers de Llúria per dar lleis a les onades, ni Erils, Entences, Montcades per dar lleis als pobles tens. ¿Què diries a tos pares, a aquells hèroes que cobriren i amb sang d’enemics tenyiren de tos torrents los cristalls, si de llurs tombes alçant-se

BARCELONA


A 39 B te demanassen, Favència, comptes de la rica herència, fruit de tants anys de treball; tu, que fins lo dolç idioma en què els trobadors cantaren, i en què tos avis parlaren a llurs prínceps i a llur Déu, has menyspreat, vila ingrata, com menysprea una donzella lo ric vel que, segons ella, no cau bé a son coll de neu? ¿Tu que has sofert sens queixar-te que alguns fills bastards, oh vila, per envilir-te e insultar-te en mala hora al món vinguts, los sants marbres trossejassen dels sepulcres de tos comtes, i al vent les cendres llançassen de tos Jaumes mai vençuts?

* * * Alça’t, oh Barcelona; prou has estat prostrada i abatuda: mira que una corona millor que la perduda te reserven encara per ton front; surt ja de ta apatia: mira que els nostres fills, amb veu severa,

BARCELONA


A 40 B preguntaran-te un dia: «¿Què has fet de ta bandera? ¿Ton ceptre i tes galeres a on són? ¿A on són dels nostres avis lo patri amor, l’heroica fortalesa? ¿A on són los còdics savis amb què, quan principessa, més pobles conquistares que amb rigors? ¿Què has fet, segona Roma, de tos blasons, tos arsenals, tes fustes? ¿Què has fet de ton idioma, tos jocs florals, tes justes, les arpes i los cants dels trobadors?» I tu, ciutat famosa, com un soldat que mentre acariciava a sa nineta hermosa i trobes li cantava li prengueren sa llança i son escut; tu així, de rubor plena, tindràs que dir a nostres fills, Comtessa, mostrant-los la cadena que encara en tos peus pesa: «Sols açò em resta; l’altre ho he perdut!…» Alça’t, oh Barcelona, de nou assenta’t del saber en l’ara; recobra ta corona, pus tens per ditxa encara un soldat i una verge per patrons: recorda ta grandesa,

BARCELONA


A 41 B i ta glòria recorda ja eclipsada, i tornarà, Comtessa, l’edat més fortunada dels Berguedans, dels Jordis, dels Ramons. I com al sol aclama tot l’univers per rei de les estrelles perquè amb sos raigs de flama a tot l’exèrcit d’elles dóna foc i hermosura i resplendor; així també admirada sa reina un jorn t’aclamarà la terra, no perquè encadenada la tingues per la guerra, com l’hi tenies en tos segles d’or; sinó perquè tallant-ne les ones tes carenes, com talla el peix llurs platejats miralls, aniran per les viles de tes riqueses plenes per tornar riques d’estimats metalls. Mes perquè hèroes i savis daràs al món que admira encara la bravesa i l’alt poder de nostres nobles avis, grans en blasons i armes, nobles per llur virtut, per llur saber. Mes perquè extasiada la terra al so de l’arpa

BARCELONA


A 42 B que et llegaren tos Marcs i Cabestanys; de l’arpa que olvidada tingué ta negligència en llurs gòtics sepulcres per tants anys, caurà a tos peus, Comtessa, com cau als peus un jove de la nineta, reina de son cor, i els pobles com a deessa de l’amor i dels versos altars t’erigiran i tronos d’ors. I quan amb veu severa nostres fills te pregunten: «¿Què n’has fet de ta llança i tos blasons?» Mostrant-los la bandera en què tes Barres brillen al costat de les Torres i els Lleons; podràs dir-los, oh vila: «La llança l’he penjada pus lo temps de mes guerres ja ha passat; i al Lleó de Castilla la guàrdia he confiada de mon escut amb sang d’un rei pintat.»

Joaquim Rubió i Ors

BARCELONA


“Despedida” VÍCTOR BALAGUER (1824-1901)

2


A 46 B A BARCELONA Despedida

Coqueta Barcelona, pensil de los amores cuyas desnudas plantas lamiendo va la mar, escucha a tu bardo los míseros clamores, escúchale a tu bardo tristísimo cantar. Hay mantos tachonados de estrellas en tu cielo, hay campos esmaltados de flores en tu suelo, hay nobles pensamientos en tu ambicioso anhelo que altivos señorean tu frente juvenil. Yo al trasponer errante tu tierra hospitalaria le pediré a tu campo la flor más solitaria para adornar con ella la piedra funeraria de tumba acariciada por zéfiro sutil. Dichoso yo mil veces, amante Barcelona, si logro altiva, erguida, mi frente levantar, al deponer sobre ella laureada una corona el mundo que a mis plantas yo vea pulular. Dichoso yo mil veces ¡ Mas, ay, ilusión vana! ¿Quién sabe si una tumba me aguarda aquí mañana? ¿Qué voces son aquestas de fúnebre campana que van rasgando el aire con apagado son? Yo vuelvo a ti los ojos ciudad bella y amante: En vano yo te busco, te llamo a cada instante, y al despedir tu tierra, pobre viajero errante, en vano tristes ayes lanzó mi corazón.

DESPEDIDA


A 47 B No veo ya las aguas en donde tus pies bañas; Mi pecho en este suelo no encuentra amor ni paz; mis ojos no contemplan el manto de montañas que tu altanero cielo dibuja en su alta faz. Mis ojos no contemplan la enguirnalda frente que elevas iracunda con saña prepotente, que acaso de tu cielo la furia es impotente para abatir tu orgullo pues glorias halla en ti. Y son tus glorias tantas, tan nobles tus pendones tan grandes, colosales y santas tus acciones que por cantar tus hechos, tus ínclitos varones, lo que te sobra en gloria, de orgullo sobre en mí. Adiós, verjel de amores. No olvides, Barcelona, al bardo que hoy te ensalza en mísero cantar, que si él en tierra extraña conquista una corona con ella vendrá un día tu frente a enguirnaldar.

Madrid, 15 de junio de 1845 Víctor Balaguer

DESPEDIDA

Odes a Barcelona  

Recull d'odes dedicades a la ciutat de Barcelona, amb una gran diversitat d'autors, temes i estils, de gran càrrega emotiva i d'una qualitat...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you